La maleïda pandèmia ens amaga altres veritables problemes per la salut i la vida i, com anem veient, això ja va bé per algunes persones que encara fan negocis exorbitants amb la malaltia a expenses de la salut de la majoria i de la vida en el planeta terra.
Aquests dies ens oblidem de la gana, la precarietat, les males condicions de vida i de treball de moltes persones (cada dia més) i ens centrem, per les notícies alarmants (ja està bé com a exemple), en un condicionant de la vida com són les condicions i qualitat del medi.
La pandèmia sorpresa, els interessos de les grans corporacions (amb molt poder) i molts polítics, amb l’ajuda poc crítica de molts mitjans de comunicació i opinió, han fomentat l’alarma i la por de molta gent (a part del descrèdit i la manca de confiança). Com a conseqüència, s’ha produït l’aturada de molts programes i activitats de millora econòmica i social, s’han posat recursos (o, a vegades, pegats) per fer front a la malaltia, tot i seguir amb un servei d’atenció sanitària i salut pública molt precaris i retallats.
Han seguit fent negoci uns quants, i ens hem oblidat de gravíssims problemes que afecten directament la salut i la vida global de tota la humanitat. Però aquests problemes hi són, i aquests dies estan mostrant-se clarament. Gaia està greument afectada per les males accions humanes i es queixa, és la seva venjança, la Nemesi de la natura.
Com a exemple de la situació són ben evidents aquest estiu els episodis de catàstrofes degudes al canvi climàtic: inundacions per tempestes extremes, incendis forestals i altres episodis que consideràvem naturals en països llunyans del Pacífic, avui es fan presents a països del nord: Al juny, a Canadà i els Estats Units (a Califòrnia mai vistos per la seva intensitat i extensió) es van produir incendis forestals deguts a la calor extrema; al juliol, inundacions degudes a tempestes torrencials a Alemanya, Bèlgica, Països Baixos i Suïssa, amb 170 morts i centenars de desapareguts i, a l’agost, incendis forestals extensíssims, amb calors extremes, al Mediterrani (sobretot oriental): Grècia, Turquia, Kosovo.
Enfront d’aquesta altra emergència, nosaltres seguim pensant (pels interessos d’alguns) només en el virus. El que hem de saber és que els virus sobreviuran per sobre de l’espècie humana, tant per la seva senzilla estructura com la seva flexibilitat d’adaptació a les condicions externes.
Nosaltres, la majoria de la població, conscients del futur de la humanitat per aquest camí, hem de pensar en què ens interessa, ja no per nosaltres, que segurament ja no hi serem a temps, sinó pels nostres fills i néts i el futur de la salut i la vida. Cada decisió i acció personal o col·lectiva l’hem d’analitzar en aquests valors de salut i qualitat de vida, no deixant-se enredar pels que tenen els seus interessos insolidaris i exigir tots i totes juntes als poders establerts que segueixin i actuïn pels interessos de la majoria.
La primera part del sisè informe d’avaluació de El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, IPCC, per les seves sigles en anglès (grup I, base de ciència física), publicat el passat dilluns, sosté que la temperatura mitjana des del període preindustrial (1850/1900) ha pujat 1,1 °C (1,25 °C el 2020) a causa del vessament de Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH) que ha convertit l’atmosfera en un abocador. I sosté també que la temperatura mitjana pujarà més d’1,5 °C en els pròxims 20 anys si no es fa res per evitar-ho (reducció radical de Gasos amb Efecte Hivernacle). El més probable, això no obstant, és que l’augment d’1,5 ºC esdevingui en els pròxims 20 anys.
Canvi climàtic compromès
Permeteu-me que abans de continuar li pregunti a Francisco Doblas-Reyes, director del departament de Ciències de la Terra del Barcelona Supercomputing Center, professor d’ICREA i coordinador d’aquest darrer informe IPCC, què és el canvi climàtic compromès: «És aquella part del canvi climàtic d’origen antropogènic (causat per l’activitat dels éssers humans) que esdevindrà, independentment de quines siguin les emissions a partir d’ara mateix. Això vol dir, que, fins i tot si es deixés d’emetre GEH avui mateix (anéssim de cop a zero emissions), durant els propers 20 o 30 anys el canvi climàtic continuaria. La raó és que el sistema climàtic encara s’està ajustant a les emissions que s’han abocat en els darrers 170-180 anys, quan va començar la producció industrial a gran escala a tot el planeta. Això vol dir que l’adaptació no és una elecció. Que hem d’adaptar-nos a un seguit de canvis que tindran lloc sigui quin sigui el compromís en la reducció de GEH que ocorri».
Futur immediat
Si tenim en compte que l’escalfament global antropogènic no és inferior a 0,20 °C/decenni, i que en funció del canvi climàtic compromès el clima continuarà ajustant-se durant com a mínim 20 anys, fem el que fem avui, en la nostra opinió, l’increment d’1,5°C, que segons els Acords de París s’havia d’evitar despassar, ja és inevitable, i es produirà no més enllà de 2040.
Però què n’opina Doblas-Reyes, com dèiem, coordinador del darrer informe IPCC?: «Si tenim en compte el canvi climàtic compromès, i que a escala global s’observa un escalfament des del període preindustrial d’entre 1 i 1,15 °C, és molt probable que s’assoleixi l’augment d’1,5 °C en els pròxims 20 anys. No tenim, però, certesa de quan passarà, ni de si hi ha alguna trajectòria de reducció de GEH que permetés limitar l’augment a 1,5 °C». I encara rebla: «evitar un escalfament de més d’1,5 °C és possible, però només si la reducció de GEH és superior a la que hem vist fins ara, i molt probablement bastant més gran que la reducció que ha tingut lloc durant l’any 2020 a causa de la Covid-19.
No hi ha temps
Pitjor és l’anàlisi que ha fet Carbon Brief en situar, en el previsible escenari d’emissions, la superació del grau i mig entre 2030 i 2035. El repte aleshores seria evitar els +2°C, l’augment de temperatura que segons els Acords de París no s’hauria de sobrepassar mai. Tampoc és gaire optimista Carbon Brief en entendre que si no hi ha una molt forta reducció d’emissions, abans de mitjan segle s’haurà arribat als +2 °C.
En aquest escenari fa por que, tal com explicàvem a l’article «La salut del planeta llança nous crits d’auxili», publicat a Catalunya Plural el 22 de gener de 2021, es faci realitat allò que s’apuntava al document IPCC fet públic a Incheon, Corea del Sud, el 8 d’octubre de 2018: «Si la temperatura excedeix de 0,20°C els +1,5 °C, si arriba a ser 1,7 °C més alta que la mitjana de l’era preindustrial, revertir-la, suposaria, amb tota probabilitat, un esforç de captura de carboni, econòmicament i tècnica, impossible d’aconseguir». Això voldria dir que el Tipping Point de la temperatura, el ‘punt de capgirell’ com l’anomena en Ferran Puig Vilar, és a dir, la gota que fa vessar el vas, esdevindria en ultrapassar els +1,7 °C. Llavors l’augment de la temperatura seria irreversible. Si com diu Carbon Brief els + 2 °C estan compromesos, més ho estaria el punt de capgirell a +1,7ªC. Aterrador!
En tot cas, la gravetat de la situació obliga a una reducció dràstica d’emissions i no pas a augmentar-les com es vol fer a Espanya, (que no acompleix amb la reducció de CO₂ recomanada per l’ONU), amb l’ampliació dels aeroports de Barcelona i Madrid.
Aeroports
Un recent treball de l’economista Lluís Torrens, membre de Revo Prosperitat Sostenible, quantificava les emissions dels vols amb destí o origen a l’aeroport del Prat l’any 2019 en 8,433 milions de tones de CO₂ equivalent. Les de Barcelona ciutat, sense l’aeroport que és fora del municipi, són de 3,413 milions de tones de CO₂-eq, menys de la meitat (a tot Espanya foren 314,5 milions de tones de CO₂-eq). I es preguntava Torrens quines serien les emissions en un aeroport que dels 52 milions de passatgers de 2019 passés als 70 d’un futur ‘hub’ internacional com ara els de Madrid o París. La resposta no pot ser més alarmant: al voltant de 18 milions de tones de CO₂-eq, el doble que les actuals. A la vista de les dades, quin sentit té ampliar els aeroports? Javier Martín Vide, catedràtic de geografia Física a la UB i coordinador del Grup d’Experts del Canvi Climàtic a Catalunya, es mostrava contrari a l’ampliació de El Prat a TV3: «el que s’imposa és una reducció dràstica de les emissions de GEH, i tenint en compte
com va el clima del planeta, jo no seria partidari d’ampliar l’aeroport perquè continuaríem donant el missatge d’anar creixent. I no, hem d’actuar de forma continguda en tots els àmbits de l’economia, de la societat…»
Cap on va Catalunya?
En el darrer decenni la temperatura ha pujat 0,7 °C a Catalunya. Si l’augment fos lineal, i donat que segons el Servei Meteorològic, ja ha pujat 1,6 °C, significaria que en 20 anys, el 2040, la temperatura seria 3 °C més alta que en el període preindustrial. Però no és lineal, sinó que més aviat s’accelera. En els pròxims 30 anys, diu Doblas-Reyes, hi haurà un rang de temperatures mitjanes que oscil·larà entre + 2 i + 3,5 °C depenent del comportament de la variabilitat interna.
Això ens porta a temperatures de 50 °C a l’interior de Catalunya al voltant de mitjan segle i no un dia puntual. Un fet fatal, mai vist, i que afectarà ineludiblement la vida de les persones: ens podem adaptar a aquestes temperatures?
Conseqüències immediates
Raona Doblas-Reyes: «Durant els estius tindrem temperatures superiors a les actuals. Això té un impacte sobre la humitat que conserva el sòl i que permet créixer les plantes. Quan augmenten les temperatures, encara que les precipitacions no disminuïssin (de fet, seran inferiors), el fet que s’evapori més aigua del sòl implicarà que hi hagi menys aigua disponible. Si això passés ja a la primavera, l’impacte sobre l’agricultura i els ecosistemes seria terrorífic. Els ecosistemes, la natura, s’hauran d’adaptar al nou règim de temperatura i disponibilitat d’aigua, a un nou clima. Caldrà adaptar-se a la nova disponibilitat d’aigua també pel que fa als conreus, la indústria, el turisme o la mateixa vida quotidiana… Cal anar pensant, doncs, en reduccions dels usos de l’aigua perquè esdevindrà insostenible continuar pel mateix camí».
Responsabilitats
Ens preguntem aleshores per què el Govern encara s’entesta a permetre la implementació de camps d’energia renovable en un 10% dels terrenys de secà i un 5% de regadiu en sòls de cada
municipi, de nivell 3 i 4 i, per tant, bons pels conreus. Segons les seves pròpies dades, mai en els temps moderns s’ha superat el 40% de sobirania alimentària. Què pretenen, doncs, continuar portant menjar de fora carregat del CO₂ que comporta el transport? Què es faci el menjar a centre Europa i dedicar Catalunya i Espanya al monocultiu energètic? Obviar que el sistema agroalimentari, incloent-hi el transport i segons ho comptem, suposa entre el 21 i el 37% del total de les emissions de GEH? Renunciar, malgrat que formalment es digui el contrari, a augmentar la producció d’aliments de proximitat? Encara ser més dependents?
I en què pensen els governs de l’Estat i de Catalunya quan manifesten la voluntat d’ampliar els aeroports? Es proposen superar els 2 °C, volen fer irreversible la temperatura, pretenen depassar el punt de capgirell? No en tenen prou que tant a Catalunya com a Espanya (la Mediterrània és una regió molt sensible i s’escalfa més que la mitjana de la Terra en especial l’estiu i la tardor) la temperatura sigui ja entre 1,6 i 1,7 °C més alta que en el període preindustrial?
Si ho fan, si contribueixen a l’augment de les temperatures, ja no podran al·legar ignorància i cauran en una irresponsabilitat, que em pregunto si no podria ser de caràcter penal, donat que la vida de les persones està en greu perill. Ja sigui per les temperatures altes permanents, a les nits en què no es podrà descansar, per la durada de les onades de calor, o pels incendis forestals. En definitiva, perquè es perdran vides prematurament.
Aquesta setmana viurem una onada de calor probablement sense precedents. A quina temperatura arribarem i quants dies? Quants incendis viurem? Quines conseqüències tindrà sobre els ecosistemes, els conreus, sobre la salut de les persones i altres éssers sensibles que habitem la biosfera? Caldrà romandre amatents!
Els darrers estudis publicats en revistes qualificades i revisats per parells, ens indiquen que
el desglaç de l’Àrtic, Groenlàndia, l’Antàrtica Occidental i el permafrost, han superat els Tipping Points, han traspassat els punts de capgirell. El desglaç ja no s’aturarà i això fa que el nivell del mar ja no pari de créixer. Quant i quan?
Aquest és un article de Josep Cabayol Virallonga i Ester González García amb el suport de Solidaritat i Comunicació, SICOM.
Per fer front als problemes que afecten la salut estic en contra d’actuar sobre les persones moltes vegades, com si fos l’únic «remei» i no sobre les causes que si afecten la salut (socials, econòmiques, culturals, ambientals, de gènere i altres). Volem tractar els problemes de salut medicalitzant-los, sobretot quant ja estan instaurats, molts cops per interessos econòmics, de poder, corporatius i sobretot per l’hegemonia cultural i professional de model de Sistema sanitari.
Tenim un bon exemple en l’actual Pandèmia, ens ha agafat per sorpresa (quan hi havia avisos reiterats de la seva possibilitat) no estàvem organitzats en la prevenció, per tenir un model d’actuació amb la malaltia ja instaurada, sense serveis de salut publica forts i una atenció Primària, social i sistema de cures molt retallats i precaritzats. Actuem sense acabar d’entendre el que ha passat i el per què ha passat, actuem tard i malament sobre les persones, amb repercussions greus sobre elles i en altres nivells socials i econòmics i no entenem que els virus que són capaços de superar-nos en aquesta batalla.
No hem entès encara que és la prevenció. La lluita contra les múltiples causes d’emmalaltir que a la vegada són produïdes pel «model» econòmic i social equivocat del món que hem construït. Els virus (que són molts) s’aprofiten d’aquestes condicions i a causa de la seva estructura, molt senzilla, i la seva flexibilitat biològica, tenen molta capacitat d’adaptar-se i mutar a noves situacions. De fet els virus ens sobreviuran a l’espècie humana en el planeta terra.
Per què estem empantanegats en aquesta situació?, doncs, com en tantes altres, per molts interessos d’uns quants (en el poder econòmic i polític) que han creat aquesta «cultura» hegemònica encara a la majoria de la gent, pels seus interessos particulars. Fa molts anys algú va dir «La religió és l’opi del poble» perquè tapa els problemes de desigualtats (de misèria injustícies i explotació, llavors de la classe obrera) amb l’esperança d’una altra vida millor, tapant els veritables problemes i les seves causes, de la gent. Avui podríem dir: «la medicalització de la vida i la salut és l’opi del poble» perquè amaga les causes de la mala salut, creant, a més, falses expectatives.
Això no vol dir que renunciem a tenir uns serveis públics de salut suficients i forts, no «medicalitzats» i sobretot orientats a la promoció de la salut de la comunitat (de tota, amb equitat i disminuint les desigualtats) que vol dir com a prioritats estratègiques del Sistema Sanitari públic: la salut pública, l’Atenció Primària i comunitària, la Salut Mental i les Cures. Això que molts reivindiquem des de fa molts anys ara s’ha fet més evident, per la crisi de la pandèmia, per molta gent. El que cal és defensar els interessos de salut i de vida de la gent, interesso del bé comú de la majoria, en contra dels interessos dels poders esmentats (en àmplia minoria) Hi haurà fortes resistències i mentides, jugaran amb la por de les persones, els canvis socials sempre són lents, però són inajornables. Aquesta lluita per la salut veritable conflueix amb les altres lluites: ambientalistes (ara canvi climàtic) feministes, de condicions laborals, de precarietat, desigualtat i discriminació, de renda de ciutadania, de discriminació territorial, alimentació, i tantes altres.
En Salut, les causes reals d’emmalaltir i morir són sobretot econòmiques i socials, de model del món, de cap a on volem anar. Caldrà confluir en la definició i defensa d’aquest nou món, aquí sí que ens hi va la vida, personal i com espècie, i a més, els virus, si no trenquem les lleis de la naturalesa, en aquest nou món, hauran de quedar confinats en els seus hàbitats de sempre.
Els nens i nenes que viuen a zones urbanes amb nivells alts de contaminació de l’aire, soroll i trànsit podrien tenir més risc de patir obesitat infantil. Això conclou un estudi dirigit per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, i l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol) finançat per la Fundació La Marató de TV3.
La investigació, publicada a la revista Environment International, ha analitzat dades de 2.213 nens i nenes d’entre 9 i 12 anys de Sabadell que participaven als projectes ECHOCAT i INMA, el 40% dels quals presentava sobrepès o obesitat.
L’equip investigador va avaluar l’associació entre els factors urbans als quals els infants van estar exposats entre l’octubre del 2017 i el gener del 2019, com la contaminació de l’aire, els espais verds, el trànsit o els entorns construïts, així com diferents paràmetres tant d’obesitat infantil -índex de massa corporal (IMC), circumferència de la cintura i grassa corporal- o de comportaments relacionats amb el pes -consum de menjar ràpid i begudes ensucrades, activitat física, comportament sedentari, durada del son i benestar-.
“Els nivells més alts de contaminació de l’aire, trànsit i soroll es van associar amb IMC més alts i amb més probabilitat que el nen o la nena patís sobrepès o obesitat”, explica Jeroen de Bont, primer autor de l’estudi i investigador d’ISGlobal i IDIAP Jordi Gol. Tot i que encara es desconeixen els mecanismes que podrien explicar aquesta associació, l’equip científic planteja diverses hipòtesis.
Per una banda, la contaminació de l’aire podria alterar els mecanismes moleculars que originen l’obesitat, en induir inflamació o estrès oxidatiu, alteració hormonal i adipositat visceral, tot i que de moment els estudis al respecte s’han dut a terme en ratolins. El soroll, per la seva banda, podria influir en la privació del son i augmentar les hormones de l’estrès, que estan associades amb el desenvolupament físic en la infantesa i podrien augmentar el risc de patir sobrepès.
També es va observar que la quantitat d’establiments d’alimentació no saludables de l’entorn s’associava també a l’obesitat infantil, probablement per afavorir un major consum de menjar ràpid i una major ingesta calòrica.
A més, es va observar que els nens i les nenes participants a la investigació que vivien a zones més desfavorides dels afores de la ciutat presentaven més sobrepès i obesitat tot i estar exposats a nivells més baixos de contaminació de l’aire, trànsit rodat i soroll, i tenir accés a més zones verdes. Així doncs, l’estatus socioeconòmic pot tenir un paper important en risc de patir obesitat, encara que, segons els experts, calen més estudis per aclarir aquesta qüestió.
L’estudi, tanmateix, no va trobar una relació entre l’entorn urbà i el nivell d’activitat física, comportament sedentari i d’altres comportaments relacionats amb el pes de la població infantil que hi vivia, encara que es pensa que hi podria influir. Que l’estudi no trobés una associació entre aquests paràmetres podria deure’s al fet que “és difícil saber fins a quin punt la mateixa obesitat condiciona els comportaments relacionats amb el pes”, explica el primer autor de l’estudi.
Segons els investigadors, comprendre els mecanismes de la relació entre l’entorn urbà i el risc de patir obesitat infantil permetrà desenvolupar programes de promoció de la salut a nivell comunitari que millorin els comportaments a la ciutat.
El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) es va municipalitzar l’any 2016. Durant 4 anys, les seves treballadores van estar lluitant per aconseguir un conveni col·lectiu, doncs tot i haver avançat amb la municipalització, no en tenien cap. Per molt que durant aquest període una de les preocupacions principals fossin les condicions laborals, ja detectaven alguns problemes de manca de recursos i saturació. Ara, afectat per la pandèmia, el servei s’ha vist desbordat i les seves treballadores veuen molt necessari dotar i dimensionar el SARA de les eines de treball suficients per oferir un acompanyament de qualitat i garantir els drets econòmics per les persones que es troben en situació de violència masclista.
Per exigir-ho, s’han concentrat dimarts 13 de juliol de 9:30 hores a 11:30 hores a les portes de l’Ajuntament de Barcelona. Membres de l’Ajuntament i també la gerent de l’Institut Municipal de Serveis Socials van baixar a xerrar amb elles per afirmar que un nou espai pel SARA s’estudia de cara el 2023. Per les treballadores, «no poden demorar-se les necessitats ni un any, ni un mes perquè pel camí es posen en risc moltíssimes coses». Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA creuen que el SARA és un servei molt publicitat políticament, però després també és un servei molt poc cuidat. «Ens cuiden poc a nosaltres, però sobretot a les dones i les famílies que intervenim que són les màximes perjudicades», comenta una treballadora del SARA.
Les principals reivindicacions giren entorn dels problemes amb les targetes moneder i el líquid necessari inicial per cobrir les necessitats bàsiques de les dones en cas d’urgència. També apunten necessitats de reiniciar l’acompanyament amb monitoratge pels infants i que els tempos entre visita i vista baixin del mes o mes i mig on estan ara. Indiquen que cal una especialització a les urgències orientades a infants i adolescents víctimes de violència masclista, ja que aquestes tenen dret a ser informats i acompanyats per professionals.
Totes aquestes deficiències, entre altres situacions, causen a un impacte directe en l’atenció a les persones. Per les treballadores del SARA, aquesta manca de recursos i inoperància són violència institucional.
Manca de recursos econòmics i d’acollida
Després de molta lluita sindical per les condicions de les treballadores, que les municipalitzessin i després aconseguir el conveni específic, durant l’últim mes la situació d’atenció es va sobrepassar. Treballadores del SARA expliquen que fins i tot direcció es va agafar la baixa i es van quedar sense coordinació ni direcció. A més, diuen, ja no arribaven diners líquids: «ja no podíem més».
Moltes de les dones que atenen al SARA demanen sortir del domicili per iniciar un procés de separació i recuperació de la violència masclista viscuda. Amb això, des del compromís polític per l’erradicació de les violències masclistes, l’Ajuntament de Barcelona és l’encarregat de cobrir les necessitats econòmiques bàsiques i d’allotjament de les dones, fills i filles que ho necessiten. Les treballadores afirmen que en l’actualitat no compten amb un aplicatiu eficient i eficaç per cobrir aquestes necessitats. Denuncien que l’Administració vol implementar el sistema de targetes moneder sense contemplar que hi ha despeses que aquestes targetes no poden cobrir, alhora que no poden optar totes les dones a aquest sistema per qüestions documentals, amb la qual cosa sempre manquen diners per poder tenir les necessitats bàsiques de les usuàries cobertes. O dit d’una altra manera, el SARA és un servei d’urgència que treballa diàriament amb dones que poden arribar al SARA havent sortit de casa «com poden». «Surten com poden, sense roba, sense documentació i per un tema de risc no poden tornar al domicili», expliquen. I és que al SARA tenen famílies acollides que no disposen de cap bé personal i necessiten una base «per poder comprar una muda, un pijama, poder renovar documentació, bolquers, llet, medicacions… Coses molt bàsiques». Ara mateix, tot i tenir de normal una caixeta de diners físics per poder cobrir això, porten un temps fent urgències sense tenir aquests diners.
«Abans quan venia una urgència podíem posar la família en cases d’acollida, amb més protecció real, però ara ja fa anys que, quan passa, a part de no poder donar diners, aquestes famílies acaben anant a pensions i s’han de passar de dos o tres mesos allà perquè no tenim places a les cases d’acollida», relata una treballadora del SARA. A la pràctica, això vol dir estar de dos a tres mesos en una habitació amb lavabo compartit i sense poder accedir als recursos reals d’acompanyament, protecció i intervenció pels quals han acudit al servei. «A urgències tu els hi vens un sistema de protecció perquè puguin sortir de casa, però no compleixes cap de les expectatives del que es ven. Li dius no et preocupis que et cobrirem els necessitats bàsiques però és mentida. Protecció? Estant en una pensió, no hi ha cap tipus de protecció real», es queixen des de l’Assemblea.
Paral·lelament a què la protecció és inexistent, anar en el moment de la urgència a la casa d’acollida que és quan més acompanyament necessiten, tenia sentit. Ara què passa? Estan tres mesos en pensió i quan la dona ja està recuperant l’autonomia i està millor és quan coincideix que aconsegueix plaça. Per les treballadores això «no fa la funció que hauria de fer aquest espai que és un primer impacte, una valoració del risc inicial i poder dotar aquesta protecció inicial, ja que és aquí quan més risc i més vulnerabilitat emocional hi ha i és quan l’acompanyament no s’està podent donar».
| @AssembleaSARA
L’acompanyament psicològic gairebé ridícul
A banda d’estar dos o tres mesos d’espera per poder entrar a una casa d’acollida, de veure que no hi ha ajudes econòmiques per poder cobrir les necessitats bàsiques, l’Assemblea de Treballadores del SARA també denuncia que les psicòlogues del servei també estan a un mes o mes i mig de llista d’espera.
El fet que el servei no compleixi les expectatives o no compleixi allò que diu d’entrada també suposa un cop dur per a les persones ateses, segons expliquen les treballadores. I és que a banda de fer un canvi dràstic a la quotidianitat, el trencament es transforma gairebé en un tancament doncs els nens i nenes afectats han de deixar d’anar a l’escola als primers moments per un tema d’alt risc. La poca xarxa que puguin tenir aquestes famílies, es perd: «no poden anar a casa l’àvia, la tieta o els amics… tu els hi fas un aïllament però a part que no els hi facilites les eines per sortir endavant, la situació en si pot ser encara més traumàtica per les dones o les criatures».
I és que com expliquen des del SARA, quan aquestes dones que han viscut violència de gènere van al servei, surten d’un procés de violència, de risc, de tensió, però entren en una situació on, com diuen, «no poden deixar-se anar perquè segueixen soles, en tensió, fent-se càrrec de menors amb preguntes sobre per què no van a l’escola…». Aquest és un altre element que plantegen, que les dones amb criatures no tenen un acompanyament d’infancia immediat perquè, com en tot, el SARA té una llista d’espera de mes i mig.
Treballadores a punt de col·lapsar
Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA apunten que totes aquestes «disfuncions» les porta a un estat d’estrès important. Assenyalen que si bé en teoria han de donar un servei integral i fer un procés de principi a fi, això no és real. «Fem tot el que podem però és impossible a nivell d’agendes quadrar-ho tot», diuen. I és que tota la violència s’atén en un únic servei on hi ha 8 sales i hi treballen 42 professionals. Abans de la pandèmia, diuen, les psicòlogues feien una mitjana de 22 visites a la setmana i tot i així estaven a mes i mig de llista d’espera. Ara, una psicòloga pot portar entre 60 o 70 casos i no tenen hores per fer una visita: «en dir-li a una usuària que torni al cap d’un mes, mes i mig, els hi estàs dient que només tindrà 10 sessions a l’any». Per l’Assemblea de treballadores del SARA aquesta atenció, també amb criatures que han viscut una situació de violència, no van a l’escola o no entenen perquè no veuen al seu pare, no és un procés de recuperació.
A més, es dona una altra situació: quan truca una dona per demanar visita. En aquests casos, per protocol, hauria de passar una setmana com a màxim per poder donar la primera visita i poder explorar el risc. Ara mateix es troben també a més d’un mes. «Hi ha l’apartat d’urgències que si volen sortir del domicili les podem atendre, però no val per aquelles dones que estan emocionalment molt afectades i no estan preparades per sortir però necessiten un espai per poder explicar-se», diuen.
El cicle de la violència passa per moltes fases i molts cops, han analitzat les treballadores, quan truquen al SARA, ho fan «en un moment de confrontació, de tenir dubtes o ambivalència». Si en aquests casos, valoren que si «tu no tens una resposta ràpida, moltes dones no acaben venint a la visita, fan un retorn o fins i tot diuen ‘és que estava millor a casa meva que d’acord que hi ha violència, però el meu fill pot anar a l’escola i tenim les necessitats bàsiques cobertes’. Tot l’engranatge en comptes de facilitar la sortida de la llar, l’està dificultant», afirmen.
Al final, veuen que l’Ajuntament de Barcelona els hi col·loca tota la responsabilitat vers les violències masclistes de la ciutat que cada cop té més demanda, però que no els hi està donant prou eines: «cada cop hi ha més consciència i sensibilització, però no s’ha dimensionat què cal». I davant això, totes acaben fent de tot. Com no arriben les psicòlogues, altres treballadores s’han trobat fent contencions emocionals molt greus. «És molt perillós. Són situacions molt delicades que no estem podent tractar de prop i això és unarevictimització de les famílies i també és violència institucional», denuncien. I afegeixen encara un altre element: el de la justícia. Diuen que sovint l’advocada no entra a temps al procés judicial, no s’acompanya aleshores tampoc quan toca i, a vegades, diuen, quan hi ha una advocada treballant en el cas ja està la sentència feta.
La sensació entre les treballadores és que els hi donen «un encàrrec super important però sense tenir les eines per fer-ho». Amb l’estrès afegit a la ja difícil tasca que realitzen per la situació que viuen, les treballadores del SARA seguiran insistint en millorar les condicions econòmiques, materials, residencials i personals que calgui també de cara al setembre. A més, compten amb el suport dels sindicats CCOO, UGT, CGT i INTERSINDICAL-CSC.
L’Agència per a l’Abordatge Integral del Treball Sexual (Abits) és un servei de l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció sanitària, psicològica, social, laboral i jurídica a les dones que exerceixen o han exercit la prostitució. “El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia. Nosaltres intentem no jutjar, oferim programes que puguin ser útils, sense pressió, per tal que siguin elles les que prenguin les seves decisions”, explica Bàrbara Roig, directora de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament.
“El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia” | Pol Rius
Abits compta amb un Servei d’Atenció Socioeducativa (SAS), que està format per educadores socials, treballadores socials, psicòlogues i advocades. El SAS acostuma a ser el primer contacte directe i, a partir d’aquí, les professionals valoren les necessitats de les dones, incloses les transsexuals. Més endavant, pot haver-hi un seguiment i un acompanyament des de les oficines per apropar-les als diferents serveis de la ciutat.
La gran majoria de les dones ateses són estrangeres, i moltes d’elles es troben en situació irregular, per la qual cosa una de les grans demandes té a veure amb la regularització de la seva situació administrativa. Altres necessitats estan relacionades amb l’habitatge o com aconseguir prestacions econòmiques a les quals tenen drets, però que sovint desconeixen.
També s’ofereix assessorament en matèria de formació i de treball, per a la qual cosa compten amb altres entitats de la ciutat, com Barcelona Activa, que depèn de l’Ajuntament, o la Fundació Surt. “Moltes vegades estem amb empreses i sectors que tradicionalment són molt feminitzats, sobretot de neteja i cura, però intentem buscar alternatives. Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci”.
Roig destaca que són les dones les que fan el pas de voler formar-se o treballar d’una altra cosa, i tant les associacions com el consistori miren de facilitar els plans d’inserció laboral. Els anys 2017, 2018 i 2019, per exemple, van aconseguir diferents contractes laborals un total de 58, 75 i 90 dones, respectivament, segons les dades d’Abits.
“Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci” | Pol Rius
L’any 2020 va ser excepcional per la pandèmia de la covid-19 i, en aquest exercici, del qual encara no s’han tancat les dades, hi havia més demanda d’ajudes en temes d’alimentació i habitatge. “Amb la covid, la situació ha empitjorat moltíssim perquè no podien treballar i es van quedar sense ingressos durant molts mesos, i vam fer el lligam amb els serveis socials durant el confinament. També hi ha hagut l’impacte psicològic del confinament, com a la resta de la població en general”.
Per a Roig, més enllà de l’estigma que es té sobre la prostitució, els perfils són molt diversos. “Hi ha dones que necessiten el treball sexual per complementar els ingressos, com per exemple dones que estan cobrant una pensió d’invalidesa o de viduïtat que és molt baixa, o dones que ja tenen una feina estable i que potser ja tenen els seus clients fixos. I moltes ho fan durant un temps i no pensen que es dedicaran tota la vida”.
En cas que les professionals d’Abits detectin que hi hagi tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual, és a dir, que obliguen les dones a prostituir-se, es deriva a la Unitat Municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH). Els anys 2018 i 2019 la UTEH va detectar més de 360 víctimes a la ciutat de més de 30 nacionalitats diferents, sobretot nigerianes. “Evidentment, és un delicte que nosaltres veiem fragant, però a vegades les dones no volen denunciar-ho perquè tenen molta por o perquè pensen que ho poden manegar”.
Atenció a la via pública
Mercè Meroño és presidenta de la Fundació Àmbit Prevenció, que tracta el treball sexual a través de l’àrea d’Àmbit Dona, adreçada a dones i també a homes. “Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen”. Principalment, Àmbit està present al barri del Raval, la Zona Franca, els voltants del Camp Nou i algunes zones de l’autovia de Castelldefels, sempre en espais oberts. A més, té alguns pisos a Mataró per a dones que han patit violències sexuals.
“Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen” | Pol Rius
Àmbit ofereix serveis molt diversos, des de la donació de material al seu local del Raval i als llocs on hi ha les persones que atén, fins a diferents tipus d’assessoraments legals. “Qualsevol dona que estigui exercint el treball sexual pot venir a buscar material preventiu, que se’ls ofereix gratuïtament, o pot dir-nos si té necessitat en temes d’alimentació, de la seva situació legal administrativa, de manca d’habitatge, o de qualsevol tema vinculat als drets i la discriminació. Tots aquests temes, depenent de la demanda, són atesos per una o una altra professional”.
“En infermeria, fem proves ràpides de VIH, sífilis i hepatitis, i també es fa la connexió amb els diferents serveis públics. Tramitem la targeta sanitària a aquelles persones que, perquè no estan empadronades, perquè tenen dificultats, perquè són nouvingudes i encara no han pogut tramitar els papers, encara no la tenen i mirem que es garanteixi un accés directe i el més ràpid possible als serveis de salut”.
La covid-19 ha suposat un canvi en les demandes, que ara se centren més en alimentació, productes d’higiene, pagament de lloguers i tramitació de rendes garantides o d’algun tipus d’ajut al qual tinguin dret. “Han deixat de treballar i moltes vegades es viu al dia, no estem parlant d’un treball sexual d’alt standing. Hi ha diferents modalitats i espais on s’exerceix el treball sexual; nosaltres atenem dones vinculades al carrer, de les quals més del 80% són migrades”. En aquest sentit, el ventall de demandes de tipus administratiu per saber per on s’han de moure és molt divers, des de renovar documentació caducada, fins a tramitar l’asil i coordinar-se amb entitats especialitzades.
“identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…” | Pol Rius
Per a Meroño, aconseguir el vincle amb les treballadores del sexe implica “no jutjar-les”. “Entenem i també expliquem que moltes vegades aquesta sensació de culpabilitat i de por forma part de l’estigma, però el que diguin els altres té a veure amb un judici de valor que fan sobre tu, i això no vol dir que tu siguis la culpable. Hi ha que tenen criatures i tenen por que hi hagi un impacte en la seva vida quotidiana”.
Per l’experiència d’Àmbit, entre les diferents violències sexuals que s’han trobat, hi ha que no poden ser demostrades, com ara que un client es tregui el preservatiu o que forci a pràctiques sexuals no consensuades. En alguns casos en què s’ha arribat a denunciar, “moltes vegades les dones estan sota sospita” pel fet de ser prostitutes. Per a la presidenta d’Àmbit, “això per nosaltres, és una violència institucional. Reivindiquem que ha d’haver protocols específics i que s’ha de formar els professionals i les professionals no només en l’àmbit sanitari, sinó també jurídic”.
En cas de percebre algun indicador de tràfic d’éssers humans, des d’Àmbit contacten amb serveis específics per tal de “buscar el recurs més adequat”. Meroño assenyala que “identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…”. “Quan aquesta dona està preparada, li proporcionem un espai perquè pugui parlar amb especialistes en tràfic, estaríem parlant d’entitats com Sicar, que tenen juristes, han vist moltes dones víctimes de tràfic i saben fer una exploració i una entrevista molt definida”.
Acompanyament en locals tancats
L’associació Genera reivindica els drets de les prostitutes, igual que Àmbit, però amb la diferència que Genera treballa sobretot amb dones que estan en espais tancats de Barcelona i Girona. “A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid”, explica la Marta Farrés, treballadora social de Genera.
“A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid” | Pol Rius
“Normalment, quedem amb les encarregades i acordem quan anar, als matins acostumen a estar més lliures perquè hi ha menys clients. Un cop allà, ens presentem, per si hi ha alguna dona que no ens coneix, expliquem qui som i des de quina perspectiva encarem el treball amb les treballadores sexuals. La nostra perspectiva és des dels drets, no des de l’assistencialisme, i els expliquem que com a treballadores sexuals tenen una sèrie de drets”.
Entre aquests drets, hi ha l’accés al servei de salut de manera gratuïta, ja que moltes de les dones són migrades, ho desconeixen i paguen mútues privades. Gràcies a un conveni amb la Conselleria de Salut de la Generalitat, Genera pot demanar targetes sanitàries per a aquestes dones, a més de proporcionar preservatius durant les visites. “Elles estan molt preocupades per les enfermetats de transmissió sexual. Es cuiden molt, qui més preocupada està per la seva salut són elles mateixes, són molt conscients”.
Les qüestions jurídiques formen el segon gran eix que preocupa les dones ateses, i Genera té una advocada especialista en violències masclistes, migració i llei d’estrangeria que les assessora de forma gratuïta. “Les educadores socials tenen el primer contacte amb les dones i les informen que poden anar a l’associació a parlar amb l’advocada, que les pot assessorar en aquest i altres temes, ja siguin ajudes escolars, de retorn al seu país, d’herències, de drets laborals… Perquè moltes estan contractades en un altre sector, com l’hostaleria, i no se’ls compleixen els drets”.
Per a Farrés, l’acompanyament emocional és igual d’important. “Hi ha moltes dones que estan exercint la prostitució i, a causa de l’estigma, s’han d’amagar. No poden dir que són treballadores socials a la seva comunitat de veïns, a les mares del col·legi quan porten els seus fills, a la seva família… Quan tu portes una doble vida, et produeix una mica de desgast emocional. Aquí oferim un espai, o allà mateix quan anem als clubs, i intentem acompanyar-les i explicar que és l’estigma, que no és culpa seva, que el fet d’haver-te d’amagar a vegades provoca desajustaments”.
Farrés creu que sovint hi ha una tendència a “infantilitzar” les prostitutes i a no donar-les veu: “Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema. Elles tenen dret a decidir i això és el que intentem potenciar. Hi ha que volen una regulació i hi ha que volen que les deixin en pau”.
“Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema | Pol Rius
A Girona, les professionals de Genera estan en contacte amb les prostitutes dels macroclubs de La Jonquera, quan no estan tancats per la covid-19, sigui visitant-les als clubs o quedant amb elles a un centre cívic. També fan visites a pisos de Figueres i fan ronda per la carretera nacional N-II. Les demandes, assegura Farrés, són les mateixes entre les dones d’un lloc i d’un altre, si bé normalment les que estan en carretera són les que es troben en una situació més vulnerable. “Hi ha més perill estant en carretera, i hi ha més incidència de tràfic quan no tenen poder de decisió sobre què fan, com ho fan, amb qui ho fan, i no tenen control dels seus diners”.
El fenomen del “lover boy”
“Quan pensem en tràfic, tenim al cap una macroxarxa de dones i un senyor superpoderós que les domina a totes, i no és així. A Girona, sobretot amb les dones que treballem nosaltres, hi ha el fenomen del “lover boy”, en què el proxeneta és la seva parella. Els mecanismes que utilitzen són els de l’amor romàntic: les sedueixen i es casen. El marit explota la seva companya, li diu que no pot fer res més, l’humilia, li treu totalment l’autoestima, li fa veure que només ell la pot ajudar i que ella només pot fer treball sexual perquè no podrà fer res més”.
Com que el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual està reconegut com a violència masclista, el circuit és el mateix que en les violències masclistes i es parla amb els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) o els Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE) de la zona, que intervenen, i llavors elles decideixen si denuncien o no. “Denunciar mai és una cosa fàcil, i més en els casos en què el proxeneta és el teu marit. Tenen molta por. Si tot va bé, entren en un circuit i van a una casa d’acollida. Passa poc. Les associacions les detectem, però només poden identificar-les com a víctima de tràfic les policies”.
Tenen cura de la seva salut sexual
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR), dins del qual hi ha el Programa Rosa, especialitzat en atendre treballadores sexuals. Es tracta d’un equip de quatre persones (llevadora, ginecòloga, auxiliar d’infermeria i administrativa) que rep dones de tota l’àrea metropolitana els dimarts de 10:30 a 13:30 hores.
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR) | Pol Rius
Segons explica Redondo, aquest servei específic està ben valorat per les usuàries perquè no han de donar explicacions sobre la seva ocupació ni sobre per què volen tenir un control més exhaustiu d’infeccions de transmissió sexual, citologies o controls d’anticoncepció, o perquè volen més proves d’embaràs. “Moltes d’elles no volen explicar-ho i aquí se senten com que tenen una relació més directa. Moltes vegades les seves demandes estan relacionades amb temes delicats, tipus avortaments o malalties de transmissió sexual, i se senten cuidades. Aquí ja assumim i ja sabem que això és un programa per a treballadores sexuals i no cal que ens expliquin què ha passat o perquè ha passat”.
Les dones coneixen aquest servei gràcies a les entitats socials i al SAS, que les ajuden a obtenir la targeta sanitària. Les visites poden ser programades o d’urgències, i prop del 80% de les pacients són migrades. Els grups majoritaris són les nigerianes, que acostumen a parlar anglès, les romaneses, que solen portar molts anys aquí i ja coneixen l’idioma, i les llatinoamericanes. En el cas que necessitin una persona que faci d’intèrpret, les pròpies associacions s’encarreguen que les acompanyi un traductor.
“Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població” | Pol Rius
Entre la ginecòloga i la llevadora, cada dimarts al matí atenen entre 10 i 20 usuàries, cadascuna en la seva consulta, i en un mes poden arribar a unes 50 persones, normalment d’edats compreses entre els 20 i els 40 anys. Per a Redondo, les dones a les quals atenen són “plenament” conscients de la importància de la seva salut. “Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població. Els interessa estar sanes, no pel treball sexual en si, sinó per elles mateixes”.
En el cas de les prostitutes que es queden embarassades, el seguiment és “com el d’un embaràs normal, tenint en compte que hi ha més risc d’infecció de transmissió sexual i que cal tenir uns controls que potser una persona que no té altres parelles o que no té activitat sexual tan sovint, no tindria”. Com que no tenen baixa per maternitat, durant uns mesos deixen la seva activitat i viuen d’estalvis, d’ingressos de la seva parella o de la seva família, o d’alguna ajuda dels serveis socials si pot demanar-la.
A més del CAP Drassanes, el CAP Manso també disposa d’un servei especialitzat d’aquest tipus i el CAP Numància en té per a treballadores sexuals trans.
La majoria dels pacients amb Covid-19 lleu han hagut de romandre a casa intentant implementar una quarantena òptima. Un equip d’investigadors de l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) ha estudiat com aquestes persones van gestionar la malaltia a casa seva durant la primera onada de la Covid-19 a Espanya. L’estudi, que s’ha publicat a la revista British Medical Journal Open, s’ha centrat en les diferències per edats, així com en les diferències en coneixements, actituds i pràctiques preventives, comparades amb la població no infectada. Es tracta del primer estudi d’aquesta mena.
La investigació s’ha realitzat per mitjà d’una enquesta telemàtica a 3.398 persones amb 14 anys o més. La majoria dels casos de Covid-19 es van quedar a casa (un 84%), i només l’1,9% va ser hospitalitzat, principalment persones de més de 45 anys. Tots els pacients menors de 30 anys es van quedar a casa durant l’episodi de la malaltia, molts d’ells sense un diagnòstic confirmat. La mitjana de dies amb simptomatologia va ser de 16, sense diferències significatives per edat.
Els tractaments més prescrits a casa van ser el paracetamol (60,5%), els antibiòtics (14,8%) i la hidroxicloroquina (6,2%), amb diferències significatives per edat. En els casos més joves, d’entre 14 i 29 anys, el més freqüent va ser no tenir cap tractament, mentre que la hidroxicloroquina i els antibiòtics eren els tractaments més prescrits en pacients grans (majors de 60 anys). Quan se’ls va preguntar si se sentien completament curats, el 16% va dir que no se sentia recuperat encara, sense diferències significatives per edat.
El lloc de la infecció també va diferir per edat. La majoria dels casos d’entre 30 i 59 anys creien que es van infectar a la feina, mentre que els casos més joves van dir que es van infectar a casa i la gent gran no sabia on es va infectar. Un estudi de casos realitzat a Itàlia va mostrar una relació directa entre casos diaris i opcions de mobilitat: els treballadors que no podien teletreballar des de casa, molts d’ells fent treballs no qualificats, eren més propensos a exposar-se a un risc elevat durant la pandèmia.
Dificultats per dur a terme l’aïllament
Els casos de Covid-19 enregistrats van trobar dificultats per complir les condicions d’aïllament domèstic recomanades. Segons els resultats de l’estudi, la majoria dels casos es van aïllar en un dormitori, però van haver de compartir bany, augmentant el risc d’infectar a la resta de la família i augmentant l’estrès familiar en haver de desinfectar la majoria de les superfícies de la llar. A més, gairebé una quarta part dels pacients no van rebre cap ajuda per cuinar durant el transcurs de la malaltia.
La malaltia va tenir un impacte important en la dependència assistencial en pacients no hospitalitzats, que depenien majoritàriament de les seves famílies per rebre atenció. En aquest sentit, els investigadors assenyalen la necessitat de reforçar els serveis socials i de salut i «estar preparats per satisfer les necessitats d’atenció de les poblacions durant les diferents onades o en futures epidèmies. També és important desenvolupar una estratègia de comunicació dirigida a les persones que pateixen la malaltia mentre estan aïllades a casa per reduir el seu malestar», diuen els experts.
Els serveis socials, especialment durant la primera onada de l’epidèmia de la Covid-19 a Espanya, s’han vist desbordats, i moltes entitats i associacions locals han hagut d’ajudar a satisfer les necessitats essencials i d’atenció domiciliària per garantir un nivell mínim de benestar a grans sectors de la població. Segons els investigadors de l’ISCIII, la pandèmia ha posat en relleu la necessitat de reforçar les administracions locals i de continuar proporcionant serveis i programes socials per atreure i donar suport als pacients, especialment als més vulnerables, com ara les persones grans. «Unes xarxes estables entre administracions locals i organitzacions comunitàries en la prestació de serveis socials essencials milloraria l’accés equitatiu a aquests serveis», remarca l’equip investigador.
Més coneixement i consciència després de patir la Covid
Els resultats de la investigació mostren que els casos enquestats estaven millor informats sobre els símptomes i la transmissió de la Covid-19 i mostraven un comportament preventiu més alt que la població no infectada. Els enquestats van informar que sempre portaven mascareta quan marxaven de casa i rentaven la roba amb aigua calenta amb molta freqüència. A més, també portaven guants significativament més sovint que els que no havien passat la malaltia. El coneixement sobre la malaltia també podria haver provocat un millor comportament preventiu, així com la por i l’estrès que van patir els pacients de Covid.
I és que estar aïllats a casa seva, patint una nova malaltia, greu i desconeguda, i veient com augmentaven diàriament el nombre de casos i defuncions, ha afectat la salut mental dels pacients de Covid. La situació estressant de patir la malaltia podria explicar per què els pacients amb Covid-19 se sentien depressius més sovint que la població no infectada. Molts autors han estudiat l’impacte psicològic de la Covid-19, sent la depressió i l’angoixa algunes de les manifestacions més freqüents en els pacients amb Covid.
La Fundació SURT ha realitzat un estudi sobre l’impacte de la crisi durant la pandèmia en les dones que ha mostrat que la càrrega de treball de cures derivada dels periodes de confinament i de quarentena han limitat la disponibilitat de les dones per treballar. A més, s’ha vist que la precarització ha estat generalitzada de les condicions de treball i els treball essencials han patit una major pressió i desprotecció.
Davant aquesta situació, des de Surt assenyalen que existeix la necessitat de seguir analitzant l’impacte a llarg termini de la crisi econòmica i social des de la perspectiva de gènere. Sira Vilardell, directora general de l’entitat, destaca que cal «visibilitzar i reconèixer les desigualtats per poder transformar-les» i afirmava que donat que «s’han accentuat les desigualtats de gènere», l’estudi pretenia mostrar-ho. En el mateix sentit, la responsable de l’àrea de recerca de Surt, Laura Sales, destacava: «la nostra tasca és investigar la realitat social que ens envolta des d’una mirada feminista que ens permiti visibilitzar certes realitats, que sovint queden invisibilitzades, amb l’objectiu de poder millorar la intervenció social que fem des del tercer sector i des de les administracions públiques, contribuir a la reflexió i a la innovació metodològica, i a la incidència social i política feminista».
Així, la voluntat d’aquest o altres estudis com ara ‘Dones en crisi’, sorgit de la crisi econòmica i social del 2008, és poder recollir informació que no busquen les estadístiques i així contrastar les dades macro d’atur amb el nivell micro de les experiències quotidianes de les dones i de les professionals de la intervenció que les acompanyen en els processos d’empoderament. Poder així aplicar una mirada analítica i crítica feminista transformadora.
Arran de l’estudi i havent analitzat la situació, afirmen que «la pandèmia té una dimensió global, però aterra a les diferents realitats territorials de forma concreta, en gran part perquè els contextos econòmics, socials i polítics de partida són heterogenis i les mesures que s’han pres als diferents països han estat, fins i tot, divergents». Així, apunten que la crisi de la Covid-19 no es pot entendre simplement com una crisi sanitària, sinó que emergeix en una crisi econòmica, social, de cura i ecològica.
Alba Elvira, investigadora principal de l’estudi, exposa que «s’ha evidenciat més que mai la feminització dels treballs considerats essencials i el seu caràcter imprescindible. El període de confinament va obligar a haver d’identificar aquelles feines que no podien aturar-se perquè eren necessàries per a sostenir la vida quotidiana i que, com s’assenyalava abans, estan feminitzades». I segueix: «són les dones qui han estat a l’avantguarda de l’emergència sanitària, donant resposta a les necessitats més bàsiques de la població. Malgrat formar part dels treballs essencials, un dels col·lectius més invisibilitzats i afectats per aquesta crisi sense precedents han estat les treballadores de la llar i la cura».
L’estudi destaca que «les experiències de les dones evidencien la seva posició de vulnerabilitat estructural a causa del masclisme, el classisme i el racisme predominant a la societat», però assenyala que això s’ha accentuat. En essència, el text afirma que hi ha hagut una precarització generalitzada de les condicions de treball, que els treballs essencials han patit una major pressió i desprotecció. Amb tot, hi ha una agudització de tendències existents: augment de treballadores pobres i del treball informal. En aquesta línia, l’augment de la bretxa digital dificulta incrementa el risc d’exclusió social i laboral de les dones grans, amb pocs recursos i/o manca de competències digitals. A més, les dones migrades, sense papers i en situació socioeconòmica vulnerable han patit amb major duresa la crisi, entre d’altres.
Surt afirma que si bé, la major necessitat de treballadores en els sectors essencials a l’inici de la pandèmia va permetre la incorporació de dones sense experiència al mercat de treball, aquesta ha estat molt inestable i precària. De fet, veuen que s’evidencia una tendència a l’alça de les treballadores pobres. Segons el tipus, les feines temporals, parcials i mal remunerades són les primeres que s’han destruït, però a la vegada se n’ha incrementat l’oferta per tal de cobrir les necessitats altament variables de les empreses en el context de la pandèmia. Així, l’exigència de les empreses ha augmentat i les opcions de les dones per decidir s’han reduït perquè entenen que les males condicions laborals s’han estès encara més.
En aquesta línia, professionals de les entitats i sindicats alerten de la regressió de drets laborals que s’està produint i que afecta amb més força els sectors més vulnerables de la població, com les dones migrades. Enfront d’això, al text, la Fundació Surt assenyala que «convé formular estratègies, no només per a garantir que les dones accedeixen a una feina formal, sinó que les condicions en què ho facin siguin dignes i els permetin guanyar autonomia i estabilitat econòmica.
Com també s’ha anat dient, la digitalització dels tràmits i la saturació de l’administració ha estat una de les principals barreres de les dones alhora de sol·licitar protecció social, prestacions econòmiques o renovar la documentació. S’ha vist que en el cas de l’habitatge, la major inestabilitat econòmica i les dificultats per fer front als alts preus de lloguer han comportat un major risc de desnonament, sensellarisme o infrahabitatge. Assenyalen també que especialment vulnerable ha estat i és la situació de les dones en situació administrativa irregular o les dones que encapçalen famílies monomarentals.
A banda d’aquests casos, en general la baixada dels ingressos familiars ha intensificat la necessitat i predisposició de les dones de trobar feina, ja sigui en el sector formal o en l’informal. Tanmateix, l’augment de la càrrega de cura derivada de la pandèmia, especialment en períodes de quarantena, ha limitat encara més la disponibilitat de les dones per a treballar fora de la llar. En termes generals, s’ha vist que les dones han seguit assumint el rol principal en el treball de cura no remunerat, tinguessin o no parella.
Les conclusions de l’estudi acaben afirmant que la predisposició de les professionals i la ràpida adaptació a un context extraordinari i un futur impredictible ha permès reajustar el dia a dia dels programes i oferir un acompanyament d’acord amb les noves necessitats de les dones. La prioritat ha estat garantir la cobertura de necessitats bàsiques: alimentació, habitatge, prestacions socials… Això, però, afegeixen, ha limitat la capacitat de les usuàries d’aquests serveis per engegar o continuar els seus projectes formatius i professionals, així com els seus processos d’empoderament personal i comunitari.
Diana Martínez Sanvicens és metgessa especialitzada en psiquiatria. Es va subespecialitzar en drogoaddiccions i, actualment, treballa al CAS (Centre d’atenció i seguiment a les drogodependències especialitzat en el tractament de les addiccions) del barri de La Mina de Sant Adrià de Besòs. Aquest és un CAS de referència d’aquesta zona de consum greu i població molt empobrida.
Com va ser l’inici de la pandèmia per tu?
El mes d’octubre, just abans de la pandèmia, em vaig posar malalta. Per tant, l’inici de la pandèmia em va agafar de baixa. El meu marit també és metge i jo estava malalta… vivíem canvis personals, amb la por d’infectar-nos. Quan vaig poder reincorporar-me no vaig poder-ho fer en el meu lloc de treball a Sant Joan de Déu i ho vaig fer a la meva plaça del Parc Salut Mar. Allà vaig retrobar-me amb molts pacients enmig del panorama pandèmic, que no és poca cosa. He de dir que en l’àmbit professional, especialment en l’inici de la pandèmia els inicis, el suport emocional va ser increïble: la xarxa de companyes i companys es va posar en marxa de sobte; teníem necessitat de sentir-nos un col·lectiu i donar-nos suport mutu. Va ser molt colpidor.
Ja fa més d’un any que estem en pandèmia. Com ha estat l’evolució de l’afectació en salut mental?
En l’àmbit d’urgències de salut mental, va ser inesperat. Normalment hi ha molt volum de pacients, de necessitats, intents de suïcidi… i amb la pandèmia es va aturar de cop i volta; les persones que acudien a urgències ja es trobaven en una situació d’ingrés urgent. Pels pacients psiquiàtrics, la cosa es va complicar molt. Normalment estan en espais grans per poder-se moure, però havien de tancar-se, i més si hi havia quarantenes, que s’havia de tancar la planta. Va ser duríssim. Els pacients ho van passar molt malament. A més, en segons quines situacions, no podien entendre-ho. Va ser difícil i complicat. D’altra banda, les interconsultes de psiquiatria van augmentar molt: ansietat, depressió o delíriums de pacients aïllats amb Covid amb una gran incertesa vital. Va haver-hi molta feina en aquest àmbit.
I per a les persones addictes a substàncies, com ha estat aquest any?
La meva experiència és a La Mina, que és una zona de moltíssim consum, molt pobre, amb una gran diversitat d’ètnies i amb gran nucli de població gitana i de georgians. És un barri amb una precarietat social important. El que explicaven els pacients és que durant els mesos de confinament total no hi havia accés a drogues, perquè els narcotraficants no havien pogut portar-les des de tercers països; la disponibilitat de droga va ser nul·la i de cop. Això va provocar que les persones addictes a l’heroïna vinguessin a buscar metadona. Eren persones que, d’altra manera, no haguessin contemplat el tractament, perquè el nivell de consum era molt alt. Això va ser un pas positiu. D’altres tenien abstinència, i tenint en compte que les persones drogodependents no tenen molta xarxa social i algunes es troben en una situació de pobresa extrema, van perdre les rutines i l’estabilitat. Va haver-hi gent que va recaure, d’altres que van menjar en excés per no consumir. Alguns pacients es van engreixar fins a 30 quilos en aquests mesos. Ara mateix tenim pacients molt descompensats, encara a conseqüència del tancament. Hi ha hagut recaigudes molt importants. Crec que mai havia enviat a tanta gent a comunitats terapèutiques com fins ara.
L’empitjorament ha afectat de forma igual dones i homes?
Hi ha moltes dones consumidores que són víctimes de violència masclista greu. Per a elles consumir substàncies és una manera de pal·liar l’ansietat i el dolor. L’educadora social no va parar, es van fer molts acompanyaments i vam poder treure dones del nucli familiar que es trobaven en situacions extremes, molt pitjors que els mesos anteriors. Les dones que vénen al CAS són només un 20%. Tot i que crec que els mesos de confinament van ser igual de dolents per tots, les dones en situació de violència van empitjorar moltíssim. Van substituir les drogues per més ansiolítics, pastilles per controlar l’abstinència… també he vist són moltes dones amb un gran augment de pes. Van perdre totes les activitats i rutines, i moltes no van poder recuperar-se després.
Com heu viscut, col·lectivament, les professionals aquest any?
Amb la sensació d’improvisació constant, i no sempre amb coherència. Al CAS s’afegia el no poder veure als pacients, havent de citar els pacients per telèfon. Això és molt complicat. Imagina trucar a una noia que és addicte a l’alcohol, però que el seu marit no ho sap i l’has de trucar per fer el seguiment: és un drama. Es va perdre una intimitat essencial, a més de perdre’s la dinàmica. Calia recuperar les visites presencials, tornar a fer controls… està costant molt tornar a implementar-ho. Hem anat veient com els pacients es descompensaven i no teníem eines per ajudar-los.
L’estigma en la salut mental i les drogodependències, és una realitat que ha quedat oculta?
Crec que sí. La salut mental ja marca estigma i el consum de substàncies sovint no es considera ni malaltia, es considera directament un vici sense donar entitat de necessitat de tractament mèdic. Sumat a la Covid, l’estigma era enorme. A banda, la simptomatologia Covid en pacients en aquesta situació es tracta bé si l’hospital té una sensibilitat cap a aquestes patologies, i n’hi ha que no en tenen.
Es parla que la quarta onada serà la salut mental. Com creus que afectarà la realitat dels CAS?
Hi haurà diverses afectacions greus. La primera, l’econòmica. Els nostres pacients reben pensions, que segurament baixaran. Els recursos socials també baixaran. Això provocarà més problemes de salut mental. Si les condicions de vida empitjoren, empitjora la salut mental. Els serveis socials no donaran més de si. Estan augmentant els problemes i suïcidis infanto-juvenils i hi ha risc que creixi en general, i més en el col·lectiu que tractem als CAS, perquè són gent molt impulsiva, amb accés a drogues de les quals saben perfectament els límits i sense suport psicosocial. Ara mateix ja ens hi comencem a trobar. Les condicions de vida empitjoren i la gent claudica. Cal millorar la xarxa pública d’atenció a la salut mental, o no podrem cobrir el que ens ve a sobre. Si no hi dediquem més recursos, no podrem donar resposta.
Aquest divendres, a la sortida d’escola, les famílies del moviment Revolta Escolar tornaran a tallar els carrers més pròxims al seu centre educatiu per protestar contra la contaminació atmosfèrica i acústica que han de suportar els seus fills i filles. Serà el dotzè i darrer tall del curs. Seran un total de 117 talls, dels quals 53 a Barcelona, i com a fi de festa les AFA (Associació de Famílies d’Alumnes) de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona s’han organitzat per sortir de cadascuna de les escoles a les 16.30h per fer una rua reivindicativa i trobar-se totes davant l’escola Llorers a les 17h.
El creixement d’aquest moviment al llarg del curs ha estat exponencial i en certa manera insòlit, tenint en compte la seva base voluntària, des del primer tall solitari que va tenir lloc el 27 de novembre al costat de l’Escola Auró (Esquerra de l’Eixample). A partir d’aquí s’hi van anar sumant més i més AFA, de dins i fora de Barcelona, fins a arribar a la fotografia actual, amb gairebé 200 AFA adherides a la Revolta Escolar, que compta també amb el suport de l’Affac. A Barcelona en són una setantena, però també tallen carrers associacions de famílies de diversos centres de Badalona, Girona, Sabadell, Olot, Cardedeu, Mollet i Sant Cugat, i fora de Catalunya el moviment s’ha anat estenent fins a arribar a Madrid (on ja són prop de 50 AFA), València, Bilbao, Saragossa, Lugo, Guadalajara, Getafe i Melilla.
Parlem amb Guille López, veí de l’Eixample, pare de dos nens de 5 i 8 anys que van a l’escola Auró, enginyer informàtic, portaveu de Revolta Escolar i un dels artífex d’aquest fenomen.
Quin balanç feu del curs?
Doncs estem molt contents d’haver-ho impulsat i de com ha arrelat, i com hem fet pinya entre totes les AFA. Hem crescut molt i ara el repte és veure com ens reinventem per donar-li continuïtat. El curs vinent la reivindicació no desapareix, però sí que creiem que ens cal seguir innovant amb els formats i que es continuï visualitzant que aquí tenim un problema.
Com heu aconseguit créixer tant i tant ràpidament?
Crec que la clau és que a la plataforma veïnal Eixample Respira ja portàvem dos anys funcionant, vam començar a fer xerrades a escoles i d’aquí va sorgir la Revolta Escolar. I també el fet que després del primer tall vam fer com una guia explicant tot el que s’havia de fer per organitzar-ne un, que no és gaire complex (com el formulari per notificar-lo a Interior), però al final les famílies anem súper saturades i necessitem aquestes empentes. Això va permetre que comencessin els talls coordinats, i donar-li seriositat i credibilitat a la protesta. I això al final ens ha servit per fer difusió, i que gent d’altres ciutats i pobles hagi vist que això existeix i que és una cosa seriosa. I quan vam veure que creixíem molt també ens vam decidir a fer la web de revoltaescolar.cat, perquè veiem que havíem trobat una fórmula que connectava bé amb les AFA i permetia que les famílies conscienciades de cada AFA poguessin arrossegar a la resta.
Estem parlant d’un problema enquistat, que es remunta a diverses dècades. Us heu preguntat per què això no ha esclatat abans i per què tants anys de conformisme?
És un procés que tota la societat estem fent, i al final nosaltres tampoc hem estat els primers. A Barcelona i a altres ciutats ja van sortir fa temps les iniciatives dels camins amics, per exemple, per fomentar una mobilitat segura a l’escola. A banda, els mitjans de comunicació potser ajuden més ara en la difusió de l’afectació, perquè al final nosaltres no ho tractem tant com un tema d’ecologisme sinó de salut i potser això també fa que es despertin moltes consciències. Comences a llegir informes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona o de l’Institut de Salut Global i com a famílies ens diem que no ens podem quedar amb els braços plegats.
Quines són les dades que més ajuden a conscienciar la gent?
Cadascú té el seu moment en què deixa de normalitzar aquesta situació. També t’he de dir que quan organitzàvem xerrades a escoles hi havia mares i pares que se’ns apropaven i ens deien: “Aquest tema em preocupa, però no hi aniré perquè ja tinc prou problemes a la meva vida com per haver-ne d’afegir un altre”. Hi ha una dada que jo crec que a molts ens ha impactat, que és l’estudi que va fer Jordi Sunyer, investigador de l’Institut de Salut Global, sobre l’impacte pel que fa a l’aprenentatge, memòria i desenvolupament cognitiu d’infants que estaven en escoles més o menys exposades al trànsit, perquè aquella recerca que es fa en 20 o 30 escoles de Barcelona demostra que realment hi ha un impacte, i que la capacitat d’atenció i memòria es veu afectada. I són amb aquests estudis que arriba un punt que veus que la salut dels teus fills es veu afectada i et fa qüestionar la teva responsabilitat com a pare, de si has triat el lloc adequat per criar-los.
Guille López, a la dreta, en un tall recent al costat de l’escola dels seus fills | Foto: Revolta Escolar
Hi ha escoles o AFA que no s’hagin volgut sumar al vostre moviment?
Hi ha escoles on el debat és més complex. La majoria de les escoles mobilitzades són centres de proximitat, on la majoria de famílies portem els nostres fills caminant o com a molt en transport públic. Però hi ha centres on hi ha un gruix important de famílies que fan servir el vehicle privat per arribar-hi, i en aquests no hi ha un consens per afegir-se a una protesta d’aquesta mena, més que res perquè posa en risc la pau social del mateix centre.
Hi ha escoles on l’AFA s’hagi adherit a la revolta però la direcció del centre no ho vegi bé?
Alguna n’hi ha, ara mateix penso en una escola concertada en la qual les famílies ho veien bé i la direcció no. Però també perquè hi havia el tema covid, que ho complicava tot una mica. Però en la majoria de casos la direcció es queda al marge de les protestes, perquè es fan a l’espai públic, fora de l’horari lectiu, i perquè al final les direccions ja van fins amunt d’històries de portes endins.
Les AFA dels centres concertats són més reticents, doncs?
No va tant de si l’escola és concertada o no, sinó d’on està ubicada. Per exemple, hi ha concertades com l’Escola Pia de Balmes o els Escolapis de Casp que estan participant a la protesta. I, en canvi, hi ha escoles públiques situades més a la muntanya on les famílies estan més dividides i per això no hi participen, perquè les famílies conscienciades no volen enfrontar-se a altres famílies del mateix centre.
Us ha costat més arribar a les AFA de secundària? Ho pregunto perquè normalment estan menys mobilitzades, potser perquè els nanos són més grans i autònoms.
Així és. La protesta pràcticament no ha tingut incidència als instituts. Principalment perquè a aquestes edats la implicació de les famílies a les AFA no és tan intensa, i també perquè ha coincidit amb un període que molts feien classe de forma telemàtica.
L’Ajuntament va presentar el Pla Protegim Les Escoles fa un any i mig, vosaltres heu dit reiteradament que era poc ambiciós, i fa unes setmanes l’Ajuntament va anunciar que el modificava per intensificar-lo. Com el veieu ara?
La nostra protesta sorgeix a posteriori de la presentació d’aquest pla. De fet, abans de començar-la ja ens havíem reunit amb l’Ajuntament, amb el Xavi Matilla, l’arquitecte en cap que l’està coordinant, i nosaltres des del principi vam celebrar aquesta actuació, com no pot ser d’altra manera, però ja vam veure els problemes que tindríem. Quan vam veure la primera actuació a l’Escola Grèvol, on malauradament havia mort un nen de 5 anys atropellat, vam tenir clar que allò estava molt bé, però també que no s’actuaria amb la mateixa contundència amb els carrers amb més trànsit, com així ha passat. Però, clar, el fet que l’Ajuntament hagi començat a actuar també ens ha obert els ulls: des del moment que demostres que pots fer-ho et fas qüestionar per què no ho fas amb més urgència, perquè realment estem en entorns molt hostils i realment es pot canviar aquesta situació.
Per això preguntava. L’heu estat qüestionant i de resultes d’això el Pla s’ha ampliat, oi?
L’han accelerat una mica. El pla que van presentar va ser actuar en una de cada tres escoles durant aquesta legislatura i sí que és veritat que les actuacions planificades pel 2021 s’han ampliat respecte al que s’havia dit, amb la qual cosa segurament acabarem una mica per sobre d’una de cada tres escoles. Però al final, si estem d’acord que això és un problema de salut, i que aquests entorns tenen un risc per la seguretat dels infants, no entenem com no s’actua amb més contundència, quan per altra banda veiem actuacions d’urgència com l’ampliació de terrasses per bars i restaurants que es van executar en qüestió de mesos. Estem parlant d’actuar a 500 escoles, i en canvi durant el postconfinament en tres mesos van actuar en més de 3.000 ampliacions de terrasses. Lògicament no són actuacions semblants, però el que ens demostra és que no és tant un tema tècnic sinó de prioritat política.
Aquesta comparació amb les terrasses ja us l’he sentit altres cops i suposo que l’heu exposat directament a ells. Què us han contestat?
Curiosament, tots els partits estan d’acord a fer aquestes actuacions, però tots també estan d’acord que s’han de fer a poc a poc. Consideren que la ciutat ja està molt tensionada – aquesta és l’expressió que fan servir– pel que fa a la mobilitat, i que no es pot anar més ràpid del que s’està anant. Aquest és el seu argument, però nosaltres insistim en les prioritats: què poses per davant?
Infants en un tall de carrer promogut per Revolta Escolar | Foto: Revolta Escolar
El vostre moviment l’impulsen les escoles que més pateixen la contaminació, situades sobretot a l’Eixample. S’estan prioritzant aquestes escoles?
S’està actuant en alguna d’aquestes escoles, però el criteri de la contaminació no és l’únic. També s’està tenint en compte el criteri de sinistralitat en base a informes aportats per Guàrdia Urbana i els districtes, i s’estan fent actuacions a tots els districtes de forma equitativa, però no prioritzant els que estan en una situació més vulnerable. Al final veiem que s’està actuant allà on l’actuació és més fàcil, en carrers que ja estaven molt pacificats i s’estan pacificats del tot. Són actuacions correctes i que nosaltres també aplaudim, però en tot cas no s’han prioritzat les actuacions més complicades i necessàries, les de les escoles que estem al que s’anomena la xarxa viària bàsica.
També us vau reunir amb l’alcaldessa. Què us va dir?
El mateix. Crec que ella és la primera convençuda que s’ha d’actuar, però també que s’ha d’anar fent a poc a poc, però no ens va donar cap motiu concret. I el que també ens sap greu és que els partits que són a l’oposició i podrien agafar aquest tema tampoc se l’estan fent seu, amb la qual cosa afavoreixen que els Comuns capitalitzin el poc que s’està fent. Al final tenim clar que els partits polítics no es mouran fins que no hi hagi una massa crítica molt clara a favor d’aquests canvis, perquè molts van amb peus de plom ja que no saben on s’ubica la ciutadania. I la ciutadania estem transicionant des d’un model en el qual la contaminació estava molt normalitzada cap a un altre model amb una nova mobilitat i distribució de l’espai públic, i el que intentem és que es visualitzi que cada cop som més.
Tota la protesta es focalitza molt en l’àmbit municipal. Amb la Generalitat no heu tingut cap contacte?
No, no hem fet cap contacte. Al tractar-se d’una protesta de transformació de l’entorn escolar, qui té les competències son els Ajuntaments. Això no treu que sí que seria interessant parlar amb la Generalitat, ja que la mobilitat al país i la xarxa d’infraestructures sí que és competència seva.
