A l’estiu no et pots posar malalta. Ni contraure una infecció. Ni fer-te una cirurgia que tenies programada fa mesos i que és ben necessària per a tu. A l’estiu poses en pausa la teva salut, els teus problemes, els teus drets. Aquest sembla ser el missatge de la Conselleria de Sanitat que, durant tres mesos, farà vacances de les seves responsabilitats amb la ciutadania, ja que han decidit postergar operacions, eliminar torns i guàrdies del personal i, fins i tot, tancar serveis sencers com els de detecció de malalties infeccioses als hospitals i CAPs de Barcelona fins al setembre. Unes retallades que arriben paradoxalment en el moment de la història en què Catalunya compta amb més pressupost, un pressupost que s’hauria de poder notar en els serveis públics en qualsevol estació de l’any.
Malauradament, tampoc no ens podem sorprendre: aquestes decisions són l’últim alè d’un govern que, durant 3 anys, no ha sabut aprofitar l’oportunitat daurada per reforçar i blindar la sanitat pública que va suposar la pandèmia de la COVID-19 i que ens ha ensenyat el rol fonamental dels professionals i serveis de salut en les nostres vides. En comptes d’això, s’ha dedicat a tancar serveis de pediatria per tot el territori, reduir el nombre de llits als hospitals i no renovar el contracte de moltíssims professionals de la salut necessaris a causa de l’alta demanda ciutadana. Unes retallades que ja han portat al carrer a entitats, sindicats, professionals i usuaris que han posat el crit al cel per la precarització de la sanitat pública.
Durant el passat mandat, des del govern dels Comuns a l’Ajuntament de Barcelona vam haver d’arrancar l’acord per construir els onze CAPs que la Generalitat devia a la ciutat i, lluny de rendir-nos, vam apostar per ampliar la cartera de serveis de salut, tot i no comptar amb les competències per poder arribar allà on la Generalitat s’havia rendit. Vam obrir un dentista i un psicòleg públics, vam crear un servei d’acompanyament en salut mental i física a les treballadores de les cures i vam garantir l’acompanyament sanitari a persones en situació de drogodependència, entre d’altres mesures.
Però així com les necessitats sanitàries no descansen durant l’estiu, tampoc ho fa la ciutadania, ni els col·lectius professionals compromesos amb la salut i el benestar, i en les properes setmanes li espera al Govern un estiu ben calentet: sindicats d’infermeres, col·lectius de pacients i altres professionals ja han convocat protestes davant de l’ICS i s’organitzen per no permetre unes retallades amagades de vacances estiuenques. Barcelona en Comú també hi serem donant suport a usuaris i professionals, des de les institucions i des dels carrers, i reivindicarem que la política ha de ser un eina al servei de la gent, una eina per millorar la vida de la ciutadania, un eina que no descansa ni a l’estiu ni durant cap data. Hem de poder trobar altres maneres de gestionar els problemes de la sanitat pública, consensuadament amb la comunitat sanitària, sigui l’estació de l’any que sigui.
Darrerament s’ha incrementat l’atenció dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials per la vitamina D. Sovint fent-se ressò d’eventuals efectes beneficiosos d’aquesta substància sobre la salut, encara que també es poden trobar reportatges menys temptadors. Informacions basades en nombrosos articles publicats en revistes mèdiques i científiques al respecte. Investigacions que majoritàriament denuncien un dèficit generalitzat de vitamina D de tal magnitud que ho caracteritzen com a pandèmia. Tot plegat, genera expectatives pel que fa a la determinació de la concentració sèrica de la 25 hidroxy vitamin D entre el clínics i, com a conseqüència dels resultats, la prescripció de suplements vitamínics específics.
Segons Joan Ramón Laporte, a Espanya l’any 2022, només en l’àmbit de la sanitat pública es van prescriure 20 milions d’envasos de vitamina D amb un cost superior als 200 milions d’euros. I a Catalunya un 6’5% dels pacients atesos a l’Institut Català de la Salut van ser objecte de la determinació sèrica d’aquesta substància amb unes 275.000 proves analítiques.
El que denominem vitamina D és, en realitat, un conjunt de compostos liposolubles entre els que destaquen el colecalciferol (D3) i l’ergocalciferol(D2). La vitamina D3 és produïda a la pell a partir del 7-deshidrocolesterol (derivat del colesterol) per acció dels raigs UVB (290-310 nm) de la llum solar, mentre que la vitamina D2 es produeix a les plantes, als fongs i als llevats per la irradiació solar a partir de l’ergosterol. Totes dues son inactives biològicament per la qual cosa experimenten una sèrie de transformacions metabòliques que són les responsables de les funcions de la vitamina D a l’organisme.
Un dels metabòlits biològicament actius és el calcidiol o 25-hidroxivitamina D, produït al fetge a partir d’ambdues formes, provinguin dels aliments o de la pell. Almenys alguns dels mecanismes d’acció de la vitamina D corresponen al model clàssic d’una hormona esteroide. El manteniment de l’homeòstasi de calci i fòsfor és el rol fisiològic més clar de la vitamina D, per la qual cosa la seva funció més ben coneguda és l’exercida sobre el metabolisme ossi. Per això les deficiències de la vitamina D s’associen amb problemes esquelètics, com ara el raquitisme, l’osteomalàcia, l’osteopènia i l’osteoporosi.
Tot i això, en identificar-se receptors cel·lulars dels metabòlits de la vitamina D en 30 tipus de cèl·lules diferents (del sistema immune, endocrí, neuromuscular, hematopoètic, pell i cèl·lules tumorals),s’ha intuït que pot jugar altres funcions importants pel manteniment de la salut. Unes expectatives que generen molta activitat investigadora i que proporcionen molt material a les revistes científiques però que, fins al moment, no han proporcionat proves prou sòlides com per assumir-les pràcticament.
Una recerca que, com és lògic, paral·lelament promou la determinació de les concentracions de la vitamina D en les poblacions humanes. Unes concentracions que cal classificar com a normals i anormals, particularment si es consideren deficients, per poder-les associar als eventuals efectes benèfics, profilàctics o terapèutics, del suplements.
I el cas és que, majoritàriament, s’assumeixen com a criteris de classificació els de la Societat d’Endocrinologia Americana, segons la qual una concentració sèrica de 25 hidroxivitamina D < 20ng/ml (50mmol/l) cal considerar-la deficient, mentre que entre 20ng/ml i 30ng/ml (72,5mmol/l) seria una quantitat insuficient. Valors que van adoptar basant-se en un dictamen de l’Institut de Medicina del 2011 que va merèixer un aclariment al New England per part de l’equip de la Joanna Manson, epidemiòloga i endocrinòloga de Harvard, advertint de la mala interpretació de les consideracions dels autors del dictamen, perquè el dintell o punt de tall adoptat per la societat d’endocrinologia era molt probablement excessiu.
Una valoració que els resultats d’uns pocs estudis poblacionals a Europa i a Japó asseveren, i que concorden amb els obtinguts per l’equip de Juan José Perales Afán, que s’han publicat aquest mateix mes, congruents amb aquells altres treballs i que suggereixen la conveniència d’actualitzar el punt de tall actual en 12,0 ng/ml, si és que es pot acceptar un llindar universal.
En el cas de la sobreprescripció de vitamina D no es pretén corregir cap deficiència clínicament objectiva, si no assolir unes concentracions que se suposen «normals», encara que no tinguin relació amb problemes de salut mèdicament solubles. Una situació que transcendeix la medicalització i ens col·loca allà on Ivan Illich denunciava, fa gairebé cinquanta anys, com a Nèmesi Mèdica. Una expropiació que de vegades compta amb la complicitat d’una població que, en confondre la salut amb la sanitat, opta per una exagerada confiança en la tecnologia i el progrés.
Fa uns dies, al Diari de la Sanitatanunciàvem la creació d’una nova càtedra a la UAB per a la salut dels professionals de la salut. Neix com a fruit de la col·laboració entre la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Fundació Galatea, Mutual Mèdica i el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB).
Què ens diu l’avaluació mèdica de la salut dels metges?
Sabem que un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi. És una dada suficient per a prestar-hi atenció. Als anys 70, els nord-americans ja ho feien, després van començar els canadencs, però a Europa no ho feia ningú, fins que nosaltres vam posar en marxa, l’any 1998, el Programa d’atenció integral al metge malalt (PAIMM). I l’any 2001, li vam donar el paraigua de la Fundació Galatea, per donar cabuda també a la resta de professions sanitàries. I des d’aquesta fundació, que és un model únic a Europa, es tracta i tutela addiccions i patologia mental de metges i altres professionals de la salut.
Quines actuacions destaca fins ara d’aquest suport de la Fundació Galatea?
En 25 anys, s’ha atès 10.000 professionals, gairebé dues terceres parts del total de metges. Fins al 2020, havíem atès uns 5000 professionals fonamentalment amb problemes mentals o addictius que poden afectar la praxi. Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, hem doblat el nombre de professionals atesos reforçant les accions de suport psicoemocional. Aquesta última, amb la pandèmia, la vam veure molt clarament, amb estrès emocional i depressions lleugeres i vam desplegar una xarxa de psicòlegs per donar suport psicoemocional. Aquesta línia de suport psicoemocional continua i ha vingut per quedar-se.
Les addiccions creixen socialment, xoca que també ho facin entre els professionals que treballen per a la salut de les persones.
Els sanitaris, en general, i específicament els metges, tenim més accés a més substàncies i més coneixement, teòricament, sobre aquestes, però també es pot amagar més el consum. Tot i que en el 98% dels casos més greus la demanda d’accés a ajuda ha estat voluntària, quan no hi ha consciència d’un problema, no hi ha manera de facilitar ajuda. Això mostra el grau de confiança que gaudeix la fundació entre els professionals, tenint en compte que els problemes que aborda són molt sensibles i, alhora, potencialment estigmatitzadors. Per això ara és necessari un major coneixement d’aquesta realitat, més formació i poder explotar i publicar les dades per compartir-les en els àmbits científics i professionals. I per fer-ho, necessitem una bona eina, la càtedra, i dotar de més prestigi el treball de la Fundació Galatea, una iniciativa que és referent en l’àmbit europeu en atenció, rehabilitació i acompanyament.
«Un 12% dels metges, al llarg dels 40 anys de carrera professional, poden tenir un problema de salut psíquic o psicoemocional que afecti la seva praxi». | Pol Rius
Què ve a aportar la nova càtedra?
Ara que hem excel·lit en assistència clínica de les patologies i intervenció des del Col·legi per acompanyar els qui poden tenir problemes en l’exercici de la medicina, donant també aquest suport psicoemocional, ens faltava sistematitzar el coneixement i la recerca i la part acadèmica i la formativa. I ho hem volgut fer posant una institució de prestigi al capdavant, com és la UAB, una de les dues més importants de l’estat. Des d’aquesta càtedra volem aprofundir en la prevenció, en com es preparen els individus en el pregrau, en el postgrau, com a estudiants, com a residents, i al llarg de tota la vida. Pensem en una formació per tenir un exercici saludable, que inclou també l’aprenentatge sobre formació d’equips i organitzacions que poden ser més favorables al benestar dels professionals. Però també necessitem poder explotar acadèmicament les dades i resultats que anem generant, no només per generar més coneixement i comprensió del fenomen, sinó perquè es puguin generar accions de millora, tant a escala preventiva com assistencial.
Però el sistema laboral, un cop se surt de la facultat, és el que és.
Sí, tenim un sistema excessivament anquilosat, molt burocratitzat, i necessitem aprofitar l’experiència positiva de la Covid. Una de les coses bones que va tenir l’estat d’alarma en la pandèmia va ser l’apoderament dels professionals. Quan estan apoderats i poden treballar amb autonomia, l’objectiu clínic estimula molt. Però hem tornat al tedi de la burocràcia, el sistema es regeix rígidament igual que qualsevol administració pública, i això fa baixar molt la capacitat dels professionals. El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia.
Què s’hauria de fer perquè no fos així?
Ens hem de fixar en altres models organitzatius presumiblement més saludables que són els que predominen a la majoria dels països d’Europa, que funcionen de manera autogestionada i poder-los comparar respecte al benestar i salut psicoemocional dels professionals. Intuïtivament, ho podem tenir clar, però la càtedra ha de poder generar aquesta evidència sobre quins són els models organitzatius més saludables. A Catalunya, a banda del model ICS, conviuen altres models organitzatius, alguns d’ells han mostrat no només ser els més eficients, sinó els que generen més satisfacció professional. Evidenciem-ho. Al nostre sistema li costa molt sortir de les sinergies i això, en moments com ara, de necessitat, és frustrant. Jo estic lluitant perquè s’aprofiti les circumstàncies.
«El 40% del temps de dedicació dels metges de Primària té a veure amb la burocràcia». | Pol Rius
Com?
Hem de poder demostrar que organitzacions laborals molt anquilosades i rígides, amb mala organització i manca de bons lideratges, propicien més malalties de salut mental. I com el desgast professional mantingut en el temps pot derivar en malaltia. Perquè sabem que hi ha països amb models sanitaris que són més saludables per als professionals que altres, menys rígids, amb menys burocràcia, i amb més autonomia professional. La nostra és una professió vocacional en què, si no hi ha un sistema de protecció personal, l’erosió personal és molt més gran. Si demostrem que hi ha sistemes de treball que fan emmalaltir més, podrem canviar-ho.
I que s’hagi hagut de crear una càtedra per enfocar la salut dels metges vol dir que fins ara als estudis de Medicina falta la cura del mateix professional i la seva preparació per al que haurà d’enfrontar?
Ningú ens prepara psicològicament per a una professió en què toquem la vida i toquem la mort. Enfrontar-te amb la mort, amb un element advers, ho aprens per ofici. Però cal preparar-nos a treballar amb ella, amb l’error que pot condicionar la vida, i la pressió social, amb conflictes, expectatives no satisfetes, amb la complexitat de les malalties i del treball en equip. Tot això ens posa més al límit. Ho vam veure durant la Covid. Tot l’estrès que genera tractar la malaltia, en mans d’organitzacions rígides, requeria posar la prioritat en la formació dels professionals metges perquè fer estudiar medicina vol dir procurar una vida saludable. I no tothom surt de casa amb recursos, no n’hi ha prou amb donar eines, cal que tot el sistema organitzacional acompanyi.
L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics
Aquests dies, el Col·legi de Periodistes i el de Psicologia han preparat una guia per a la salut mental dels periodistes. En el cas dels metges, l’estrès ja sembla començar a la Facultat.
Sabem de l’alt consum de psicofàrmacs per part dels estudiants de medicina. A tot el món és la carrera on hi ha més estrès psicoemocional. I precisament amb la càtedra de la UAB volem ensenyar com gestionar això, com adquirir hàbits saludables, sense fer paternalisme. I la formació humanista també és important, de la mateixa manera que ho són l’exercici físic, les relacions personals i socials, la vida saludable com a vida equilibrada emocional i psicològicament. Hem de garantir que les persones estan en condicions d’exercir com a professionals sanitaris. L’alumnat de Medicina pateix més perquè és una carrera més exigent i competitiva, i per això són els estudiants que prenen més analgèsics i ansiolítics. Això ens portaria a un altre debat i a ser crítics sobre què se’ls està exigint ja abans d’entrar a la facultat. La nota de tall és alta, però ara ens veiem obligats a contractar metges extracomunitaris perquè l’oferta formativa és igual que fa vint-i-cinc anys, però no s’està formant els metges que el país necessita. El 58% dels nous col·legiats arriben de fora de la Unió Europea i molts d’ells no tenen títol d’especialista potencialment homologable. I en universitats com la Rovira i Virgili i la Universitat de Lleida, tres quartes parts dels alumnes que entren sabem que no es quedaran perquè marxaran a l’Aragó i al País Valencià. És a dir, destinem recursos per formar metges per altres comunitats. Tenim un decalatge entre les necessitats del mercat laboral i l’oferta formativa. Quants metges ens fan falta no ho sap ningú, perquè ningú no ha planificat.
Però sí que s’havia dibuixat un pla de canvi amb propostes.
Sí, durant el mandat del president Quim Torra es va encarregar un informe a una comissió d’experts –29 professionals– d’Infermeria, Medicina, la Societat Catalana de Gestió, amb el suport de totes les societats científiques i col·legis professionals de l’àmbit sanitari. Es va fer l’any 2021 i continua sent vigent. Ara cal que es desplegui, però ningú s’atreveix a implementar canvis. L’única manera de fer-ho és amb un consens polític. Que no s’implementi aquest full de ruta em preocupa.
«La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística». | Pol Rius
Com a metge de família que és, què en pensa que sigui l’especialitat que menys trien els estudiants?
Això en números absoluts no és cert. Sí que és cert que passen coses, i si el que es genera com a discurs són únicament els problemes, la gent fuig. Però té a veure amb el que s’ofereix, que és poc atractiu. Si està en crisi el generalista vol dir que hi ha tendència, i no només a la primària, hi ha gent a pregrau que vol ser cirurgià d’alguna especialitat en concret. Ara un oftalmòleg fa retina, un traumatòleg, colze… La professió necessita un debat sobre l’equilibri entre la superespecialitat i que això no sigui en detriment de la visió general, més holística. Les especialitats d’internista i família són les que representen més els valors de la medicina, però si els missatges que et donen és que són els pobres del sistema i tot és burocràcia, molt atractiu no resulta. Però si li treus burocràcia i li dones més autonomia, potser canviarem la dinàmica.
I tornant a la salut dels metges, no podem deixar de qüestionar-nos les guàrdies de 24 hores.
Les guàrdies requereixen un debat complex. Sí que necessitem millorar-lo, però s’ha de consensuar molt bé, perquè depèn de quins siguin els serveis essencials que interessa oferir, i la disponibilitat de professionals.
El concepte tradicional de guàrdia s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert
De la mateixa manera que als camioners els exigim un descans cada certes hores.
De guàrdies, tota la vida se n’han fet. El problema és que sociològicament la professió ha canviat i les necessitats també. A més, la professió s’ha feminitzat i hi ha més demanda de conciliació, però no es pot barrejar conceptualment, per exemple, guàrdies de residents i de sèniors. Les guàrdies són fonamentals en el procés d’aprenentatge d’un metge jove. En qualsevol cas, cal repensar la seva organització i optimització. Podem millorar-ho, i s’ha de millorar perquè és cert que quan portes vint hores de feina seguides tens més possibilitats d’error, però hi ha diferents fórmules de gestió i de guàrdies –com estar localitzable–, així com especialitats i àmbits assistencials diferenciats. El concepte tradicional de guàrdia segur que s’ha de canviar, però tenint en compte la disponibilitat de professionals, el dispositiu que vols tenir obert i on el vols tenir obert. És un debat molt complex que no admet solucions simples. A l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, per exemple, han rebut un premi a la conciliació que dona molta resposta a les guàrdies de vint-i-quatre hores. Però la solució, si fos tan fàcil, l’aplicaríem a tot arreu igual. De les guàrdies, està bé que se’n parli, però no que es trivialitzi. Sent un problema important, no és el fons del problema.
Aquest estiu sembla que és millor no posar-se malalt a Catalunya. El motiu: la majoria de centres sanitaris disminueix l’activitat en aquesta època. Això passa cada any i no és cap novetat. Però sí ho és el fet que aquest estiu la reducció sigui més gran que els anys anteriors. Ahir es va saber que l’hospital més gran de Catalunya, l’Hospital Vall d’Hebron, “rebaixarà” la seva activitat programada no urgent un 24% durant els propers mesos de juliol, agost i setembre. Des del mateix centre reconeixen que a l’estiu del 2023 aquesta reducció va ser d’entre un 14-15% i només durant el mes d’agost. També han avançat que es tancaran uns 270 llits d’hospitalització, mentre que l’any passat aquesta xifra va ser una mica més baixa, de 200.
En aquest sentit, la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya va reclamar ahir al Departament de Salut i al Govern de la Generalitat de Catalunya que facin marxa enrere en la decisió d’aplicar retallades als hospitals i CAPs de Catalunya. A través d’un comunicat, manifestaven la seva “total disconformitat amb aquesta mesura, i també amb la resta de retallades que s’han anunciat a d’altres hospitals i serveis d’atenció primària de Barcelona”. “Des de CCOO considerem que la ciutadania i el personal que treballa a la sanitat no es poden veure afectats per la manca d’aprovació dels pressupostos del 2024. Recordem que la salut és un bé essencial i caldria demanar els crèdits necessaris per mantenir una assistència sanitària òptima”, conclouen.
Entre els professionals sanitaris que treballen al centre hi ha certa inquietud sobre aquestes informacions, tot i que reconeixen que cada any hi ha àrees que tanquen a l’estiu, en funció de les necessitats. Tanmateix, són del parer que la situació s’ha agreujat en els darrers temps i adverteixen que “tenim tanta feina acumulada que el que no era urgent ara podria passar fàcilment a ser urgent”.
D’altra banda, qui va ser gerent de l’hospital Vall d’Hebron entre el 2004 i el 2012, Emili Ferrer, qualifica “d’al·lucinant” i de “realment escandalosa” l’explicació que es dóna des del Departament de Salut per fer aquestes “retallades”, atribuint-les a un “ajust a les limitacions del pressupost”. Segons Ferrer, “les reduccions s’han d’explicar per les previsions d’activitat o per la disminució de prestacions, però no perquè s’hagin gastat el pressupost de set o vuit mesos. La capacitat impositiva que té la Generalitat ha de cobrir els serveis bàsics de la població –com la sanitat i l’educació–, i si els pressupostos de la Generalitat no arriben a la sanitat, que pugin els dos impostos que són competència exclusiva de les comunitats autònomes ”: el de successió i el de patrimoni.
Soc un metge internista enamorat de les urgències hospitalàries, amb 30 anys d’experiència en aquest servei. He treballat a l’Institut Català de la Salut (ICS) i a la sanitat concertada catalana. Amb motiu del Dia Internacional de les Urgències i Emergències, que se celebra el 27 de maig, m’agradaria compartir algunes reflexions sobre els punts dèbils i possibles solucions per a un servei vital per a l’atenció de la salut de les persones.
La situació actual dels serveis d’Urgències dels hospitals catalans es pot definir com de col·lapse crònic. La principal causa d’aquest col·lapse es troba en els pacients ingressats que, per manca de llits, no pugen a les plantes d’hospitalització i es queden als box més de 24 hores. Aquests pacients ocupen l’espai destinat als pacients urgents en evolució, i després els espais destinats a la visites immediates. Arriba un punt en què no tenim cap lloc lliure on visitar els pacients greus que arriben a Urgències i ens veiem obligats a improvisar solucions, com situar els pacients als passadissos. Tenir gent gran malalta a un passadís durant tres dies és indigne i s’associa a un risc elevat per a la seguretat clínica, ja que es poden produir errors d’identificació, d’administració de medicaments, contagi de malalties, etc.
I per què els pacients que requereixen ingrés a planta es queden a Urgències? Hi ha dues causes principals. La primera, el baix nombre de llits d’aguts que disposem a Catalunya. La segona, la gestió d’aquests llits que fan les direccions hospitalàries, amb la complicitat del Servei Català de la Salut (CatSalut). És conegut que la majoria dels centres té llits d’hospitalització tancats per ordre de les direccions. Quan els professionals preguntem per què no obren aquests llits, al·leguen motius econòmics i de falta de personal. Personalment, trobo incoherent i difícilment justificable que els pacients que requereixen ingrés romanguin a Urgències més de 24 hores i, a la vegada, una planta d’hospitalització estigui tancada amb pany i clau per ordre de la direcció.
Les plantilles de metgesses i metges d’Urgències de la gran majoria d’hospitals són clarament insuficients. Els gestors planifiquen un nombre de facultatius inferior al necessari amb l’objectiu d’estalviar costos i això no afecta només als serveis d’atenció continuada, sinó que el dèficit, ara per ara, es fa extensiu a la major part d’especialitats mèdiques del sistema. No obstant això, treballar a Urgències afegeix unes peculiaritats que ho fan especialment dur: treball per torns, incloent-hi la nit, falta d’espai físic, ritme de treball irregular i imprevisible, etc. És per això que la majoria dels metges que treballa a Urgències ho fan fins que troben un altre lloc més tranquil, amb un horari que faciliti la conciliació.
Aquesta dinàmica dona lloc a una altra incoherència del sistema: els metges amb experiència a Urgències se’n van i els substitueixen altres, més novells, que s’han de formar. I quan aquests facultatius hagin adquirit els coneixements, també se n’aniran. Un cas com el meu és totalment excepcional, perquè la vocació d’assistir al pacient greu encara és més forta que les condicions laborals adverses.
Amb tot, per mostrar també una perspectiva positiva, la pròxima instauració de l’especialitat d’Urgències ofereix una mica d’esperança. Per una part, afavorirà que les plantilles siguin més estables, ja que els metges amb l’especialitat només podran treballar a Urgències. Així mateix, la titulació garantirà una formació homogènia i equiparable, ja que, actualment, els nivells de formació i experiència són molt heterogenis entre serveis. Però, si de la mà de la creació de l’especialitat no es milloren les condicions laborals del servei, és molt probable que els futurs residents no tinguin la medicina d’urgències entre les seves primeres opcions, perquè sabran que aquesta especialitat els encasellarà a treballar en condicions laborals més difícils, sense la possibilitat de fer el salt a una altra.
El servei d’Urgències és fonamental per al bon funcionament de la sanitat pública. Es relaciona amb tots els altres nivells assistencials de manera molt fluida. Qualsevol incidència a l’accessibilitat de la resta de nivells repercuteix negativament a les Urgències. Si la llista d’espera quirúrgica s’allarga, els pacients acudeixen a Urgències per símptomes relacionats amb la malaltia pendent d’intervenció. Si l’atenció primària està desbordada de pacients i no tenen temps a les agendes, molts es desplacen a Urgències. Si la llista d’espera per a una visita de consultes externes supera el temps clínicament recomanable, els pacients amb patologia que hauria de controlar l’especialista pertinent també s’adrecen al servei d’urgències. En resum, tot pacient que creu que no està rebent una assistència sanitària correcta en qualsevol altre nivell, pren el camí de les Urgències perquè sap que allà, tard o d’hora, serà atès. I el primer que farà quan l’atenguin és traslladar la seva queixa pel mal funcionament del sistema sanitari.
Per millorar el funcionament del servei d’urgències proposaria quatre mesures. La primera, un pressupost sanitari suficient per a tots els nivells assistencials. La segona, l’obertura de tots els llits hospitalaris disponibles perquè els pacients pugin a planta durant les primeres 12 hores des que el metge indica l’ingrés. La tercera, dimensionar les plantilles de metges i metgesses en funció del volum de població de referència i necessitats d’atenció, amb una planificació continuada del relleu generacional (ara mateix ningú està planificant res). La quarta, una millora notable de les condicions laborals del personal mèdic per frenar la fugida de talent a la resta d’Europa.
El 7 d’abril va ser el Dia Mundial de la Salut i precisament aquella matinada la vaig passar a urgències d’un hospital públic de Catalunya. Malauradament, en més d’una ocasió al llarg de la meva vida he estat ingressada, jo o bé una persona propera a mi, a un hospital públic; aquest fet fa que, quan t’hi trobes, te n’adonis de les múltiples mancances estructurals –mai del servei dels professionals, que fan el que poden amb els recursos que tenen i, la major part de les vegades, de la millor manera possible– existents a la sanitat pública. Així doncs, les reivindicacions per una sanitat pública, universal i de qualitat passen a ser una necessitat més que evident per a les persones que accedim a aquesta i que és la majoria de la societat, no ho oblidem.
I a què ens referim quan parlem de sanitat pública, universal i de qualitat? Doncs ens referim a una sanitat que sigui de titularitat pública així com que estigui gestionada des de l’administració pública, amb el finançament adequat pels múltiples serveis existents, així com els diferents àmbits que afecten la garantia d’aquest dret.”
Actualment, fer realitat aquesta sanitat pública universal i de qualitat passa, entre d’altres qüestions que exposarem al llarg de l’article, per ser conscients que hi ha consorcis, fundacions, grups empresarials que reben diners públics.D’aquesta manera, és imprescindible que tots aquests espais passin a ser de titularitat i gestió 100% pública per tal de poder donar resposta a les necessitats de les persones –siguin treballadores o bé pacients– i no a continuar generant beneficis econòmics per uns pocs. Alhora, cal que les decisions sobre el funcionament dels diferents serveis de l’àmbit de la salut responguin a interessos comuns, a interessos compartits i col·lectius que posin la salut, les cures, l’atenció, les condicions laborals de les treballadores al centre.
Al mateix temps, quan parlem d’aquesta sanitat que ha d’estar a l’abast de tothom i que ha de respondre a interessos del conjunt de la societat, hem de parlar de la necessitat de revertir les retallades dels darrers anys, així com d’internalitzar aquells serveis bàsics i imprescindibles que avui dia són gestionats per empreses privades que es lucren a costa de mercadejar amb un dret tan bàsic i tan fonamental com és la salut.
I no podem deixar de parlar de la situació de les treballadores de l’àmbit de la salut; necessitem condicions laborals dignes per a totes elles. Són treballadores, que com moltes d’altres en altres àmbits, s’hi deixen la pell; que amb molt poc han de donar resposta a situacions molt complexes. Per tant, aquestes condicions dignes van sobretot d’acabar amb la inestabilitat, els constants canvis de lloc, que existeixin les places necessàries per a cobrir la feina real existent als diferents centres –en tots els seus estaments, des de la primària fins als hospitals–. Alhora, també va del fet que totes les treballadores siguin considerades treballadores sanitàries i revertir les externalitzacions de serveis com són les treballadores de neteja i de cuina.
Finalment, em sembla imprescindible parlar de la importància que les polítiques en matèria de salut posin al centre els determinants socials de la salut –deixant de considerar la salut com a quelcom neutre on la desigualtat estructural dels diferents àmbits de la nostra societat hi té un impacte directe. Alhora que posem al centre aquests determinants és imprescindible enfortir el treball comunitari, dotant de pressupost, de personal i de coneixement específic per a generar xarxes comunitàries que apoderin a les persones a ser agents actius de la seva pròpia salut i teixint així xarxes que garanteixin una disminució dels factors de risc. Així doncs, també som les persones que fem ús del sistema sanitari les que coneixem les mancances i aquelles qüestions que caldria millorar; per tant, també hauríem de ser part activa de les polítiques de salut, hauríem de poder decidir sobre el funcionament d’aquestes, amb la nostra participació faríem evident les mancances actuals i podríem caminar cap a una sobirania en l’àmbit de la salut.
Cada dia hauria de ser el Dia Internacional de la Salut, i cada dia hauríem de ser conscients de tot el que necessitem per garantir el dret a la salut del conjunt de la societat. Que no calgui ser atès a urgències per ser, conscients de nou, del conjunt de mancances actuals. I sobretot saber qui són els responsables i què cal fer per revertir la situació actual. Perquè la salut no pot ser un negoci. Mai.
A les onze del matí la plaça d’Urquinaona de Barcelona començava a omplir-se de gent amb armilles blanques (Marea Blanca) i taronges (Marea Pensionista) que duia banderes i pancartes reivindicatives a favor d’una sanitat pública de qualitat i universal. Les dues entitats organitzadores van aconseguir mobilitzar més de dues mil persones un diumenge al matí sota un mateix clam: “La salut per sobre del negoci. No a la privatització”.
La manifestació no es va convocar un dia qualsevol, es va fer coincidir amb la celebració del Dia Mundial de la Salut, considerada una data idònia per reivindicar el dret a la salut i a la sanitat pública i per exigir mesures contra les llistes d’espera excessives i en contra de la privatització de la sanitat. En aquest sentit, Toni Barbará, metge jubilat i fundador i portaveu de Marea Blanca de Catalunya manifestava als mitjans que: “Avui no és un dia de celebració, és un dia de reivindicació, de lluita, perquè ens estan liquidant de manera premeditada i impune la qualitat, l’atenció i les característiques notables d’un sistema públic”. I va afegir que “les llistes d’espera, la destrucció de l’atenció primària, la situació de la salut mental, els determinants de salut que estan com estan, la situació de treball amb condicions de precarietat insostenibles de les treballadores de la sanitat… Tot això fa que o reaccionem, o la ciutadania es posa dempeus i entén que la salut és un dret i que nosaltres en som els titulars, o ens quedarem sense sistema i no hi haurà temps per plorar-lo”.
Participants a la manifestació convocada per Marea Blanca i Marea Pensionista. | E.H.
Per la seva banda, Conchita Ribera, portaveu de la Marea Pensionista, va ressaltar que “Catalunya és de les comunitats autònomes amb les llistes d’espera més llargues, que la mitjana d’espera per obtenir cita amb el metge de capçalera en els centres d’atenció primària és de fins a sis dies en alguns indrets, quan s’hauria de donar resposta en menys de 48 hores… i això no es pot suportar…” i va exigir “un increment en el pressupost per a sanitat, però per a la sanitat pública, no per als negocis privats”. Ribera també va fer una acèrrima defensa de l’atenció primària, que va definir com “la porta d’entrada al sistema sanitari públic i on es fa la medicina preventiva, la medicina integral del pacient i la salut comunitària”. Va demanar augmentar els recursos per a l’atenció primària, “una de les àrees que més s’ha atacat i on falten 3000 llocs de treball. (….) Tenim plantilles esgotades, amb manca de mitjans i condicions laborals tremendes. Exigim millores laborals i econòmiques per als sanitaris, que són els que sostenen actualment la sanitat pública”, va concloure.
Conchita Ribera, portaveu de Marea Pensionista. | Òscar Junyent
Reaccions per tot arreu
La “marea” de gent que es va concentrar a la plaça d’Urquinaona va recórrer la Via Laietana fins a l’alçada de la plaça Sant de Jaume, on es va llegir un manifest unitari que denunciava la precarització de la sanitat pública, que atempta contra el dret a la salut, menysprea els professionals i beneficia interessos privats, i exigia als governs que treballin per evitar que es mercantilitzi la sanitat. També van destacar la falta d’inversió en l’atenció primària i han posat en dubte el nou model d’atenció pediàtrica.
Sobre la mobilització, Barbará va apuntar que “els que vam guanyar una vegada els serveis públics seguirem fins a l’extenuació, fins a reconquerir-los, perquè si no no hi ha futur”. I va concluye: “Els diners públics han de destinar-se als serveis públics, i en el cas de la sanitat pública patim una veritable pandèmia de privatitzacions i mercantilitzacions que fan que Catalunya sigui de les pioneres en externalitzacions, que vol dir enviar al sector negoci allò que no s’ha de moure de la sanitat pública. Salut és lluitar, lluitar és salut”.
La proximitat de noves eleccions a Catalunya també va portar a sindicats i polítics a demanar que es posi la salut al centre de les prioritats. En aquesta línia es va expressar el secretari de CCOO, Javier Pacheco, qui va demanar “al conjunt de partits polítics en plena campanya electoral que posin la salut al centre de les seves prioritats. Una societat sense salut no és una societat de prosperitat ni de progrés, per això mobilitzem avui el conjunt de treballadors i treballadores de la nostra organització”.
Javier Pacheco, secretari de CCOO, davant dels mitjans. | Òscar Junyent
Els dos partits polítics que es van adherir a la marxa en defensa de la sanitat pública van ser els Comuns i la CUP. La candidata dels Comuns per al proper 12 de maig, Jéssica Albiach va carregar contra ERC amb aquests termes: “La sanitat pública es blinda i no es retalla com ha estat fent ERC amb la concentració pediàtrica o retallant i acomiadant dues-centes professionals de la plantilla de la Vall d’Hebron”, mentre que la candidata de la CUP, Laia Estrada va denunciar que “qüestions que haurien de ser drets essencials per a la població s’estan convertint en privilegis, i en el cas de la sanitat pública, això cada vegada és més evident”.
El moviment Marea Blanca va ressonar també a d’altres ciutats espanyoles com Madrid, on una cadena humana de més de 300 persones va envoltar la Puerta del Sol amb la proclama “Retallar en sanitat és un acte criminal”, o Sevilla, on una gran representació de zones rurals –Estepa, Écija, Gilena, Lebrija o Aguadulce–, on la pressió sanitària i la manca de personal sanitari és més evident es va reunir sota consignes com “La sanitat pública es mor, Els pobles units mai seran vençuts o La sanitat no es ven, es defensa”.
El 7 d’abril se celebra el Dia Mundial de la Salut per commemorar la fundació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’any 1948, amb la necessitat de crear consciència sobre les malalties mortals mundials i generar hàbits saludables en les persones. Tanmateix, també és un dia per visibilitzar, a escala europea, la lluita contra la mercantilització de la salut i la privatització dels serveis públics.
Aquest any, el lema del Dia Mundial de la Salut escollit per l’OMS és “La meva salut, el meu dret”, triat per defensar el dret de totes les persones –visquin on visquin– a tenir accés als serveis de salut, educació i informació de qualitat, així com a aigua potable, aire net, bona alimentació, habitatge de qualitat i condicions laborals i ambientals decents. Però als carrers de Barcelona segurament ressonarà més fort el lema escollit per la plataforma Marea Blanca i d’altres entitats en defensa de la sanitat pública: “No a la privatització de la sanitat pública, la salut per sobre del negoci”, que han convocat una manifestació el proper 7 d’abril a la capital catalana per reclamar a les administracions públiques més inversió i menys privatitzacions de la salut pública. També reclamen que es redueixin les llistes d’espera i que es garanteixi l’habitatge digne per a tothom com a forma, també, de salut de la ciutadania.
La marxa començarà a les 11.30 del matí a la plaça Urquinaona de Barcelona i seguirà per Via Laietana fins a la plaça de Sant Jaume. A banda de les entitats organitzadores –Marea Blanca i Marea Pensionista– ja han confirmat la seva participació a la mobilització diverses plataformes ciutadanes i sindicats del sector sanitari, com ara Infermeres de Catalunya i Catac-CTS.
Infermeres de Catalunya han destacat en un comunicat que “Les infermeres i professionals de la salut patim un menyspreu continu per part de les administracions, de vegades molt subtil, de vegades no tant, que hem anat empassant per prioritzar l’atenció a la ciutadania per davant de les necessitats del nostre col·lectiu. Menyspreus que fan que continuem treballant igual que fa 20 anys i que se’ns tracti com a professionals de segona quan, a l’ombra del sistema, som el col·lectiu que sustenta la salut de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya”. I continua: “Per això omplim els carrers i seguim sumant en la lluita per un sistema sanitari públic i de qualitat. Aquest dissabte ens adherim a la manifestació organitzada pel Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona (6 d’abril a les 18:00h a la plaça Imperial Tarraco (Tarragona) i el diumenge també participarem en la manifestació unitària organitzada per Marea Blanca i altres entitats en defensa de la salut pública, protesta que es farà coincidint amb el Dia Mundial pel Dret a la Salut (7 d’abril a les 11:30h a la plaça Urquinaona de Barcelona)”.
Per la seva banda, el sindicat de la Candidatura Autònoma de Treballadores i Treballadors de l’Administració de Catalunya – Coordinadora de Treballadors i Treballadores de la Sanitat (CATAC-CTS) considera que actualment l’Atenció Primària no rep recursos suficients per fer la seva funció essencial, que és garantir la salut de tothom; que els serveis públics d’atenció sanitària a la infància estan en perill, ja que el nou model de funcionament de la pediatria a Catalunya –que concentra el servei en equips territorials– perd característiques de model de proximitat, universal, equitatiu i de qualitat; i que manquen recursos per atendre la salut mental en detecció precoç. També denuncia que “el sistema actual abusa de la temporalitat en què es troben una gran part de les treballadores i estableix diferències injustes entre el personal sanitari” i, per aquests motius, demana a la población que els doni suport al carrer el proper diumenge.
D’altra banda, el sindicat Metges de Catalunya, tot i que no participarà de les mobilitzacions aquest cap de semana, reclama a les administracions que “el finançament sanitari garanteixi el dret a la salut, i que aquesta sigui pública, universal, equitativa i de qualitat”. A més, apunta que l’últim pressupost de la Generalitat, de 12.859 milions d’euros –que finalment no es va arribar a aprovar–, “encara no arribava a la despesa real del departament (15.100 milions) i, per tant, se seguia generant dèficit i deute, i és insuficient per a les necessitats assistencials de la catalunya dels 8 milions”.
L’accés a la salut és un dret essencial de totes les persones, sense importar-ne la condició social, origen, raça, creences o orientació sexual. Molts governs tenen programes d’atenció mèdica per a persones econòmicament menys afavorides, encara que de vegades aquests estan orientats majoritàriament als seus ciutadans. Però, què passa quan arriba un estranger, sense documentació local, i necessita atenció mèdica? Ha d’estar en una condició visiblement malament per a poder ser atès?
Què passa, per exemple, si es tracta d’una persona que només necessita medicaments per tractar o continuar el tractament d’alguna malaltia que requereix un tractament continuat o de per vida (diabetis, hipertensió, VIH, entre d’altres), però encara està o es veu aparentment estable ? No mereix una atenció perquè «encara està bé» o perquè «sense papers» no se’l pot atendre?
En el cas particular d’Espanya, per accedir a la sanitat pública de manera ordinària, primer s’ha d’estar empadronat —i això moltes vegades és un primer obstacle que s’ha de superar, ja que de vegades hi ha traves, tant des de l’ajuntament com des dels mateixos llogaters—, i això allarga també el temps per a sol·licitar una targeta sanitària i poder ser atès. Tot i que el procés sembli senzill, moltes vegades no ho és. Moltes persones passen mesos –o fins i tot anys– esperant tenir accés a la sanitat pública, perquè o bé encara no es poden empadronar o bé perquè no tenen la informació necessària per a poder agilitzar aquest procés i poder ser atès.
David Orozco, representant del Centre Cultural Comunitari Ateneu del Raval, institució que dóna suport i guia immigrants en la seva regularització de documentació a Barcelona, indica que el motiu de fons per a la manca d’accés a la sanitat és no estar empadronat: “No pots accedir absolutament a res si no estàs empadronat. Ni a la sanitat, ni a l’educació, ni a sostre, ni a res”. Així mateix, assevera que “sense padró i sense targeta sanitària, la gent no té accés a la sanitat. Només en cas d’urgència poden ser atesos de manera particular, és a dir, pagant pel servei de salut”. Tanmateix, indica que hi ha maneres d’evitar l’obligació de pagar per alguna atenció mèdica: “Una persona pot indicar que és vulnerable i pot ser exonerat així del pagament; però hi ha gent que no ho sap i ha de pagar entre 500 i 1000 euros per ser atès”. En aquest sentit, Judith Belmonte Rivera, tècnica de l’Oficina de Comunicació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, indica que segons la llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, tota persona que estigui a Catalunya, Espanya, té dret a ser atès d’urgència, tingui o no la condició de resident, sense perjudici que aquesta persona o, si escau, els tercers obligats legalment o contractualment a assumir les despeses s’hagi de fer càrrec del cost de l’assistència sanitària rebuda. És a dir, les persones que requereixin atenció mèdica han de ser ateses de tota manera, sense tenir en compte si elles o els seus responsables tenen la possibilitat de pagar pel servei de salut rebut.
Però l’esmentat en el paràgraf anterior serveix en casos d’atenció per urgència; però què passa quan una persona necessita tenir accés a atenció o medicació continuada, però no és considerat ni vist com una “urgència»?. Doncs, en aquest cas, Orozco apunta que, de tota manera, sense haver de trobar-se malament per ser atès, una persona pot accedir a través d’urgències. “Una persona pot anar a urgències i dir-li al metge, per exemple: necessito la droga [el medicament] per a la pressió, perquè vostè me la recepti. No tinc papers. Què faig? No en tinc”. Aleshores el metge us podrà donar la fórmula mèdica [la prescripció]”. A més, Orozco assegura que hi ha medicaments que no poden ser expedits al públic si no es compta amb prescripció mèdica: “Hi ha coses que no venen a les farmàcies si no és amb recepta mèdica [la prescripció], almenys els antibiòtics sinó és amb recepta mèdica, a ningú no se’ls venen”. Així, ja amb la recepta mèdica, el pacient pot accedir als medicaments; no obstant això, haurà de pagar el preu regular, el preu real del medicament, sense cap subvenció —a Espanya quan un pacient compta amb una targeta sanitària i s’atén en hospitals públics, tota prescripció que rebi té una subvenció d’entre un 60% i un 50%, és dir el pacient només pagarà el 40% o 50% del preu real del producte—. Per tant, es pot accedir als medicaments, però pagant un preu regular de venda al públic, sense subvencions”.
Accés als medicaments. | Unsplash
Això és en el cas d’atenció mèdica per obtenir prescripcions de medicaments que es poden aconseguir en farmàcies; però, què passa quan els medicaments no es troben en aquests establiments, sinó que només poden ser lliurats als hospitals o en centres mèdics estatals? com és el cas de les pastilles antiretrovirals per al tractament crònic del VIH o SIDA. Aquí no només es tracta de la salut de l’afectat, sinó que és un tema de salut pública, és a dir, que pot afectar més persones.
En aquest aspecte, Lissa Fuentes, tècnica d’ACATHI, ONG que es dedica a la inclusió i al suport de persones LGBTIQ+ refugiades i immigrants a Espanya, afirma que li arriben molts casos de persones que no tenen accés a la salut per estar en situació irregular: “Aquestes persones tenen dret a ser ateses, encara que estiguin en situació irregular, sigui quin sigui el seu malestar, i estant sense targeta sanitària, tenen el dret a anar a urgències i ser ateses”. Així, en el cas de persones amb malalties cròniques que requereixen tractaments continus de llarga durada o de per vida, i que visiblement es veuen estables —per la qual cosa de vegades no són considerades persones que requereixin atenció urgent—, Fuentes assegura que hi ha dos conductes per accedir a l’atenció mèdica:
El primer: per urgències, a través de la treballadora social de l’hospital o del CAP (centre d’atenció primària): “És un dret que tenen totes les persones, siguin espanyoles o no. Aquí se’ls ha d’atendre i de prescriure de totes maneres també. Les treballadores socials avaluen els casos de cada persona i busquen solucions; encara que aquesta no és immediata, però potser en tres dies aproximadament li han de donar una resposta. Seguint els protocols, les treballadores socials han de buscar una solució, i segons el cas, donar una targeta sanitària d’urgència perquè el pacient sigui atès, estigui empadronat o no, i encara que estigui en condició irregular”.
El segon: a través d’associacions de suport i orientació al migrant, com ara ACATHI, STOP, Gaispositius, entre d’altres: “Aquí rebem totes les persones, les orientem i les derivem a la treballadora social; i segons la seva avaluació sobre la malaltia, l’estat o el tractament que requereixin aquestes persones, els gestionem una targeta sanitària d’urgència. Aquesta pot trigar màxim una setmana de mitjana a arribar –3 o 4 dies en el millor dels casos–, però ja amb la targeta sanitària d’urgència les persones es poden atendre, sigui quin sigui el seu estat migratori i si figuren o no al padró”.
Finalment, Fuentes assevera que les persones que arriben a Espanya amb alguna condició mèdica han d’insistir i persistir, no quedar-se amb la negativa: “Hi ha opcions per accedir a l’atenció mèdica. Perquè està en joc la teva salut, tu estàs en joc”.
S’ha esmentat constantment la paraula urgència, que moltes vegades es pot tergiversar segons el criteri del treballador de la salut; que, d’acord amb la seva visió i perspectiva, pot considerar les persones que arriben a les seves instal·lacions com a casos d’urgència o no. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una urgència és “quan la problemàtica s’ha de resoldre immediatament, cosa que implica una acció de resolució sense cap mena de retards davant la dificultat presentada. En altres paraules, les urgències mèdiques fan referència a una situació on es requereix assistència mèdica en un lapse reduït de temps, però aquest no implica risc en la vida dels que la involucra, ni genera perill en l’evolució de la seva afecció”. Per tant, i responent les preguntes inicials d’aquest reportatge, no cal veure’s o estar en condicions visiblement malament per ser atès, n’hi ha prou amb què una persona indiqui que necessita atenció mèdica urgent —en el cas que el vostre estat de salut us ho permeti—, perquè sigui orientada i atesa per un metge o una treballadora social, que tot hospital i CAP d’Espanya ha de tenir. Si una persona, a més de l’atenció mèdica, necessita medicaments, aquests han de ser degudament receptats per un doctor, i així el pacient pot obtenir aquests medicaments en alguna farmàcia local. En el cas de pastilles que només poden ser proveïdes per hospitals públics, és un dret poder-hi accedir, mitjançant una targeta sanitària d’urgència. I, sí, totes les persones mereixen una atenció i els tractaments mèdics oportuns, sigui quin sigui el seu estat físic, migratori o de padró. Finalment, estem parlant de salut, cosa que podríem posar en joc per no considerar una “urgència”.
El 14 de setembre del 2021 moria en un accident ciclista el sacerdot Rüdiger Becker als cinquanta-nou anys, atropellat per un turisme que circulava amb excés de velocitat quan Becker passejava en bicicleta. Era el director i president de la Fundació Evangèlica Neuerkerode (Evangelische Stiftung Neuerkerode), situada a la Baixa Saxònia, a Alemanya, una entitat pionera des del 1868 a proposar un model convivencial i laboral format, en gran part, per persones amb discapacitat intel·lectual, que actualment engloba diverses entitats i localitzacions, amb més de 3500 empleats. Les setze empreses diaconals que formen la fundació proporcionen una varietat de serveis socials, d’infermeria, de teràpia educativa i mèdica que atenen 4500 persones especials, amb discapacitat intel·lectual i, també, persones amb discapacitat física.
A principis del segle XXI, quan Becker es va incorporar a la direcció de la fundació, va pensar en el potencial pedagògic del còmic per poder mostrar la feina que estaven desenvolupant, i va pensar que el 140è aniversari de la creació de la fundació podria ser una data ideal per a la publicació. Però, va arribar el 2008 sense que s’hagués concretat, potser per no arriscar amb una aposta innovadora per a una institució a la qual s’acabava d’incorporar, la realitat és que la iniciativa va quedar arxivada, però no per sempre: ho va tornar a intentar, aquest cop com una de les activitats commemoratives del 150è aniversari de la creació de la institució. Els dos primers autors als quals se’ls va proposar no ho van acceptar per diferents motius, i va ser el tercer nom de la llista que sí que ho va fer, un autor que fins aquell instant ja tenia diverses publicacions, encara que mai signades en solitari. Potser, al final, la decisió era una aposta pels dos costats del projecte.
El segell Reservoir Books del Grup Editorial Penguin Random House publica el febrer de 2024, per primera vegada en castellà, el còmic Aprendiendo a caer (Der Umfall, 2018), amb guió i dibuix de Mikael Ross i color de Claire Paq, amb traducció de l’edició espanyola a càrrec d’Esther Cruz Santaella. Ross no només va acceptar el repte plantejat, sinó que va passar prop de dos anys i mig vivint de forma intermitent a la comunitat de Neuerkerode, en concret en una localitat on viuen al voltant de 800 persones amb discapacitat i treballen unes 1000 a cura d’elles, amb perfils professionals de tota mena. El lloc és un petit poble, i el nombre de persones que viuen sense cap mena de discapacitat és reduït, la gran majoria del personal de les diferents empreses que treballen viuen a les poblacions properes.
Tenint en compte el caràcter institucional de la comanda en si, l’encàrrec tenia una condició peculiar en aquest tipus de circumstàncies: la llibertat total per crear el còmic, respectant la decisió artística escollida de l’autor. En primera instància, Ross va utilitzar un mètode periodístic d’observació i interacció amb preguntes i tractant de compartir temps amb els veritables protagonistes del lloc. De seguida es va proposar explicar les seves històries de forma realista, però sense que se’n pogués identificar la història d’una en concret, per preservar-ne la intimitat. Per això, el resultat final del còmic es pot dir que s’inspira en nombrosos casos reals de persones amb què va interactuar l’autor al llarg de la seva estada a la comunitat.
El títol original del còmic, Der Umfall, es pot traduir com «l’accident», i evoca l’acció que és el detonant de la història. El protagonista de la història és Noel, un adolescent amb discapacitat intel·lectual que viu només amb la mare. Tot el seu món canviarà quan aquesta es colpeja el cap al lavabo en una caiguda fortuïta i, finalment, mor a causa del cop. El següent que veurem és com el jove s’incorpora a la comunitat, el seu procés d’integració i formació, mentre passa el seu particular dol. El còmic ens permet mostrar-nos les escenes, les converses, les decisions del personatge protagonista i l’elenc de personatges secundaris que l’envoltaran a la nova llar, així com la seva interacció amb els treballadors del lloc.
Tot això permetrà que coneguem, a través de l’observació dels seus comportaments i diàlegs, les diferents idiosincràsies dels seus companys i veïns, mostrant les diferents experiències i històries personals a través de la ficció i no narrades emprant un estil documental. El resultat final podia (i ho va fer) ajudar que la societat, en general, comprengués com funcionava realment aquesta ubicació, un petit poble on totes les cases estan obertes i les persones no tenen limitada la mobilitat, per exemple, en el sentit que no hi ha els riscos que podrien tenir en una ciutat més gran, amb tot el que implica el trànsit, el soroll, la interacció amb la ciutadania, etcètera. La narració gràfica podia contribuir a aplacar les crítiques dels que promovien una integració total sense conèixer realment com funciona el lloc i sense comprendre les problemàtiques resultants en la realitat quotidiana.
El mateix autor indica a les seves entrevistes que «l’objectiu del còmic era entretenir, però reconec que pot ajudar les persones que no coneguin aquest lloc que comprenguin la seva contribució a la societat, o a que reflexionen sobre aquesta situació les persones que no conviuen o no tinguin algú proper amb discapacitat. A Alemanya, si tens una discapacitat mental no pots decidir sobre la teva vida: o és la teva família o, si no, és l’estat qui decideix. No ets lliure, no pots decidir sobre la teva vida. A Neuerkerode vaig conèixer persones de diferents edats, procedències i motivacions. Vaig trobar persones grans que no es poden autogestionar ja sols en absolut, també joves amb discapacitat que els seus pares van valorar que allà estarien molt millor i, també, persones que havia viscut amb els seus pares fins que aquests morien. És just reconèixer la dedicació ingent que fan els progenitors, i la por implícita i perenne que sospesa sobre ells, davant la pregunta de què passarà amb el seu fill discapacitat quan ells no hi siguin. Veient aquesta història es poden sentir reconfortats que poden viure en un lloc amb una qualitat de vida digna».
Un meravellós exemple d’aquesta situació el trobem en un altre còmic de fa una dècada publicat per Norma Editorial: ¿Quién le zurcía los calcetines al rey de Prusia mientras estaba en la guerra? (Pendant que le roi de Prusse faisait la guerre, qui donc lui reprisait ses chaussettes?, 2013), amb guió de Benoît Zidrou i dibuix de Roger Ibáñez, que va fer un treball prodigiós en l’aspecte gràfic. La història narrada en aquest cas és tan simple o tan complexa com la vida quotidiana del dia a dia d’una mare vídua de setanta-dos anys, Catherine, que viu amb el seu fill Michel de quaranta-tres, que en porta més de la meitat de la seva vida amb una discapacitat intel·lectual profunda provocada per un accident de circulació a la seva joventut. Un nen molt petit atrapat al cos d’un home robust. Emociona observar el temperament, el sacrifici i la dedicació d’una mare que, físicament, està més en condicions que la cuidin. La por latent traspassa les vinyetes al lector, observant la preocupació de la fatigada mare pensant en què passarà amb el seu fill el dia que ella ja no hi sigui.
Sembla com si al còmic Aprendiendo a caer, l’autor alemany presentés un model d’integració i de qualitat de vida innovador que donés resposta a aquesta pregunta de Catherine, i que pot encoratjar persones en situacions similars o familiars propers a pensar que hi pot haver una manera diferent de viure, en un missatge esperançador per pensar que hi pot haver un futur factible i digne. I ho fa amb un estil gràfic propi, hereu d’autors francesos a qui el mateix Mikael Ross reconeix com a inspiradors, noms de la talla de Blutch, Christophe Blain, Joann Sfar o Lewis Trondheim.
Afortunadament, després del reconeixement d’Aprendiendo a caer a Alemanya, guanyant els premis més importants del país, aquest còmic ja ha estat traduït a deu idiomes i està en fase de preproducció d’una pel·lícula. Aquí ens arriba en castellà més de sis anys després de la publicació original, especialment catapultada també pels èxits internacionals dels seus treballs posteriors, dels quals cal destacar especialment el còmic El joven Ludwig. Los años de aprendizaje de Beethoven (Goldjunge: Beethovens Jugendjahre, 2020), també publicat en castellà el 2022 per Reservoir Books.
I tot això, treballant a Berlín, en un país sense una tradició al sector del còmic en comparació amb altres països, malgrat que amb referents destacats en les últimes dècades. A la roda de premsa de presentació d’Aprendiendo a caer, l’autor reflexionava precisament sobre la possibilitat que en un futur pogués realitzar un còmic dedicat a narrar les atrocitats que van fer els nazis amb les persones amb discapacitat intel·lectual, que en aquest còmic només apareix com una referència, després d’haver conegut una dona gran de noranta-sis anys a Neuerkerode, encara lúcida, que li va explicar com es va salvar de la purga per amagar-se un temps al bosc. Els amics no ho van aconseguir, tots van ser víctimes de l’holocaust.
Les vivències del jove Noel a Aprendiendo a caer i l’estil narratiu escollit per Mikael Ross contribueixen a fer que el lector tingui ganes de buscar més informació del lloc, ara que coneixem de primera mà com es viu a la localitat. L’objectiu original del malaguanyat Rüdiger Becker s’ha complert amb escreix. Lamentablement, ens ha donat una lliçó també amb la seva mort en un accident de trànsit: que en qualsevol instant i en qualsevol lloc, pots tenir una circumstància que ho canviï tot, a tu o a una persona a qui vulguis.
