Sóc l’Àlex i tinc diagnosticada la malaltia d’ELA. Vull posar en coneixement d’aquest mitjà la carta que vaig adreçar al Conseller de Drets Socials i al President de la Generalitat per denunciar la situació que pateixo i que considero una injustícia administrativa.
Malauradament, la Llei ELA no està encara aprovada pel govern, i els tràmits a l’administració són lents i feixucs, a vegades gairebé inaccessibles.
Tinc reconegut el grau tres de dependència i el 88% de discapacitat, i he realitzat de manera correcta i en termini totes les gestions pertinents, però em trobo que l’administració em penalitza, sense contemplar la situació de vulnerabilitat en la qual em trobo, ni la malaltia que pateixo.
Sóc una persona jove i no havia cotitzat el temps suficient per tenir dret a la pensió contributiva (PC) per la meva incapacitat laboral.
D’ençà que em van diagnosticar, estava sense cap recurs econòmic per sobreviure, i vaig tramitar la pensió no contributiva (PNC).
Estant en una situació de vulnerabilitat, patint una malaltia greu i sense cap mena d’ingrés econòmic, vaig sol·licitar la Renda Garantida mentre esperava la resolució de la PNC.
Tan aviat es va resoldre positivament la sol·licitud de pensió d’invalidesa no contributiva (PNC), vaig sol·licitar que es donés de baixa la prestació de la Renda Garantida.
Estic patint moltes injustícies administratives:
Em demanen retornar diners de la Renda Garantida.
M’han denegat el complement de lloguer de la PNC, un pagament únic i anual, que el seu import és de 525 euros. Trobo que aquest ajut no està gens adaptat ni ajustat als preus de les rendes que es demanen en l’actualitat. És una quantia irrisòria i desfasada per pagar un lloguer, així i tot, me l’han denegat, argumentant que l’administració considera que no és la meva residència habitual, perquè el contracte es va fer a l’octubre i no he residit durant un període mínim de 180 dies immediatament anteriors a la data de la sol·licitud.
He hagut de llogar un pis adaptat i amb ascensor. És molt difícil trobar un lloguer a Barcelona i que et vulguin fer un contracte. Els lloguers són inaccessibles, amb preus altíssims que superen els ingressos de qualsevol, i per a mi era necessari poder accedir a un habitatge adaptat, ja que abans vivia en un sisè pis sense ascensor. El tema de l’habitatge és també indignant i vergonyós!
Les pensions han pujat, però en el meu cas, m’han retallat el complement PNC, el complement de necessitat de tercera persona i, el més greu, és que m’han retallat l’ajut del PIA (Pla d’atenció individualitzat per persones amb situació de dependència).
M’han comunicat que ara m’ingressaran només la quantia mínima de la prestació econòmica per a cures en l’entorn familiar en el grau III i passarà a ser de 200 €.
Em comuniquen també que rebré una carta on se’m demanarà també el retorn de diners de la PNC i el PIA, i que es generarà una ordre de pagament i els endarreriments que puguin correspondre, amb efectes a partir de l’1 d’agost de 2023.
Jo ignorava que el complement de tercera persona de la PNC és incompatible amb el PIA. Es injust que l’administració ho tramiti i després em neguin l’ajut que em correspon del PIA, i em demanin retorn dels diners.
Em sembla indignant que li retallin diners a una persona vulnerable i malalta d’ELA, que sobreviu amb la PNC. Considero que la PNC és la pensió, i que la prestació del PIA és un altre recurs/ajut d’assistència que rep tota persona amb situació de dependència.
Entenc que el PIA és una necessitat independent de si cobres una pensió, ja que es depèn d’una tercera persona per realitzar les tasques de la vida quotidiana (AVD). Hi ha gent que cobra pensions més quantioses i que té dret a una PIA si pateix una situació de dependència.
És indignant que a una persona malalta d’ELA, amb grau tres de dependència i sobrevivint amb la PNC, li retallin el PIA.
L’ELA és una malaltia molt greu, dura, cruel i no té cura. Avança ràpidament cap a la mort, provoca una gran dependència, moltes necessitats i moltes despeses a les que enfrontar-se.
L’administració no està contemplant la complexitat d’aquesta malaltia i hauria d’ajudar a les persones en aquesta situació de vulnerabilitat.
Sento una gran deixadesa per part de l’administració, que no vetlla per l’assistència de les persones que pateixen la malaltia de l’ELA, que es troben amb grans dificultats per sobreviure i moltes traves administratives.
Espero una resposta, explicacions, i que vetllin perquè ningú en aquesta situació en un futur es trobi amb aquestes dificultats i traves administratives que jo estic patint.
La llei ELA s’ha d’aprovar, hi ha molts malalts i famílies sobrevivint i patint en precarietat i vulnerabilitat.
Cada persona menstruant podrà recollir a la farmàcia, a partir d’avui i gratuïtament, el producte que prefereixi ensenyant el codi QR , individual i intransferible, que obtindrà a l’apartat de Novetats: La meva regla, les meves regles de l’espai de salut digital La Meva Salut (tant per a telèfons mòbils com per web). Aquest codi QR estarà actiu fins que es demani el producte a la farmàcia i, un cop lliurat el producte, es desactivarà. En principi, no caduca i estarà disponible fins al 2025. Cal tenir en compte que en el cas d’utilitzar l’aplicació per a telèfon mòbil cal que aquesta estigui actualitzada. En el cas que tot i així, no aparegui el codi QR, s’ha habilitat un formulari a la mateixa aplicació per sol·licitar-lo.
Es calcula que a Catalunya 2,5 milions de persones entre 10 i 60 anys es podran acollir a aquesta mesura, que també va adreçada a persones no binàries i homes trans que menstruïn. Si hi ha alguna persona amb la menstruació que no estigui en aquesta franja d’edat podrà fer una sol·licitud senzilla a la farmàcia.
Les 3.284 farmàcies de Catalunya s’han adherit al projecte «La meva regla, les meves regles» del Departament d’Igualtat i Feminismes i se’ls ha fet arribar un distintiu perquè siguin fàcilment identificables. Així, totes les dones, visquin on visquin, podran anar a la farmàcia més propera a bescanviar el codi QR. Les farmàcies s’encarregaran de la distribució dels productes reutilitzables però també oferiran assessorament personalitzat, si els cal, en el moment de recollida. El professional li explicarà d’una manera senzilla quins són els productes menstruals que es reparteixen i l’assessorarà per escollir el producte que més s’ajusti a les seves necessitats.
L’entrega del producte serà immediata, sempre que la farmàcia disposi d’unitats disponibles del producte i la talla escollits. Si no és el cas, es podrà demanar, com es fa habitualment amb altres productes i medicaments, i hauria d’estar disponible en un termini màxim de 48 hores. Tanmateix, és important tenir en compte que si una persona ja ha fet la reserva d’un producte a la farmàcia, el seu codi QR quedarà temporalment bloquejat, fins que vagi a recollir-lo a la mateixa farmàcia on l’ha demanat.
Catalunya es converteix així en un dels primers països del món a repartir gratuïtament productes menstruals.
La mesura s’emmarca dins el Pla d’equitat menstrual i climateri 2023-2025 de l’executiu català. Aquest pla conté una seixantena de mesures i planteja actuacions en set àrees de treball: l’educació menstrual en la infància, l’adolescència i la joventut; l’educació menstrual en l’àmbit de la intervenció sociocomunitària; l’accessibilitat a productes i espais adequats com la distribució universal de productes reutilitzables i la instal·lació de dispensadors de productes menstruals orgànics en equipaments i serveis públics; les mesures en l’àmbit laboral; la formació de professionals; el foment de la recerca i el coneixement, i la divulgació i sensibilització. Per dur a terme totes aquestes actuacions, el departament de Tània Verge compta amb un pressupost de 8,5 milions d’euros per a la compra i la distribució de productes, a més de la formació dels farmacèutics.
Aquest pla té un doble objectiu. Per una banda, combatre la pobresa menstrual, que té el risc d’augmentar en l’actual context de pujada de preus. Es calcula que, en algun moment de la vida, 2 de cada 10 dones han tingut dificultats econòmiques per comprar productes menstruals. I, de l’altra, contribuir a la justícia climàtica amb productes reutilitzables i més sostenibles, ja que a Catalunya es produeixen anualment 9.000 tones de compreses i tampons d’un sol ús.
Les col·laboracions o concessions públic-privades (CPPs), aplicades principalment a la sanitat o l’educació, s’han disparat en els darrers anys a Espanya. Sota el mantra que allò privat és “més eficaç”, apunta l’últim informe de l’Auditoria Ciutadana del Deute en Sanitat (Audita Sanidad), “cal convidar i facilitar al sector privat a la seva participació en els sectors que tradicionalment han estat de domini públic perquè vagin funcionant millor”.
En aquest estudi, que porta per títol Les Col·laboracions Públic Privades en el procés de privatització de la sanitat pública, recorden que aquest sistema va néixer el 1992 al Regne Unit “com una estratègia comptable per esquivar les restriccions del Govern sobre l’endeutament públic, punt que continua essent la principal atracció per als governs i les institucions internacionals”.
24 hospitals a Espanya són fruit de la col·laboració públic-privada
Des d’Audita Sanidad diferencien els dos casos més habituals d’aquesta col·laboració que es donen a la sanitat. D’una banda, el conegut com a model PFI (de l’anglès Private Finance Initiative). Consisteix que empreses privades, la majoria empreses constructores, executen i financen la construcció dels hospitals segons un contracte de concessió d’obra pública a canvi de rebre un cànon anual per l’arrendament de l’edifici i, el què és més nou, per la provisió dels serveis no sanitaris durant 30 anys”, detallen.
L’altra variant és el PPP (Public Private Partnership), que, segons l’informe, es diferencia de l’anterior en el fet que “la gestió dels serveis sanitaris i els mal anomenats no sanitaris correspon a una empresa privada”.
Amb aquestes concessions a llarg termini, “el finançament es fa mitjançant una remuneració per càpita de l’Administració en funció de l’àrea sanitària coberta i un pagament addicional pels pacients que, sense estar a la seva àrea de cobertura, volen tractar-se als seus centres a través del sistema de lliure elecció d’hospital”, assenyalen.
Actualment, amb la informació recollida per Audita Sanidad hi ha a Espanya 15 hospitals adjudicats que s’han dut a terme amb el model PFI i vuit amb el PPP.
Destaquen els 11 que hi ha a la Comunitat de Madrid i els quatre de la Comunitat Valenciana, que, segons els autors de l’estudi, “han estat l’avantguarda i el laboratori en l’aplicació de les polítiques neoliberals”.
“La col·laboració públic-privada és el mètode més car de finançament”
Prenent com a fonts diferents estudis elaborats, entre d’altres, per l’Observatori del Deute a la Globalització, el Tribunal de Comptes Europeu o Eurodad, a Audita Sanidad assenyalen que les CPPs són, “en la majoria dels casos, el mètode més car de finançament”, cosa que es deu “al tipus d’interès més alt per a les operacions de finançament privat en comparació dels préstecs al Govern, al fet que les empreses del sector privat esperen obtenir un benefici de la seva inversió, que s’afegeix al cost global de la inversió; o a l’augment del cost final d’un projecte a causa dels costos de renegociació”.
Asseguren que la concessió al sector privat de serveis públics porta implícites “retallades financeres, fragmentació d’activitats, contractes i subcontractes, reducció de personal i precarització, degradació de les infraestructures dels serveis públics, i, sobretot, la introducció com a llei suprema de la rendibilitat econòmica, degradant el caràcter de servei públic i promovent la inviabilitat de l‟estat social”. Per tot això, afegeixen, “desmuntar els sistemes sanitaris públics és un mitjà per restringir drets, traslladar la despesa d’algunes prestacions sanitàries a la població i apropiar-se les multinacionals, entre d’altres, de l’assistència sanitària, de les assegurances mèdiques i dels fons públics destinats a la sanitat”.
Aquest article ha estat publicat originalment aLa Marea
El passat 23 de gener es va fer públic el document de bases de Pacte Nacional de Salutelaborat per un grup d’experts que ara es troba en fase de participació. Resulta sorprenent com el document ignora els proveïdors privats de serveis d’atenció a les persones en els àmbits de la salut i dels serveis socials, oblidant que l’anomenat “ecosistema sanitari” inclou els serveis de salut i d’atenció social tant públics com privats. Aquests últims d’una rellevant importància a Catalunya.
D’entrada queden fora de la prestació de l’assistència que presta directament el servei públic de salut les dispensacions de les oficines de farmàcia, una part important de proves analítiques i de diagnòstic per la imatge, el transport sanitari no urgent, la rehabilitació ambulatòria i domiciliària i la logopèdia, serveis inespecífics com l’hostaleria, la seguretat, la neteja i la logística. Així com, l’externalització dels propis serveis d’atenció a les persones per la via dels concerts sanitaris o els concerts socials, fonamentalment amb entitats d’iniciativa social sense afany de lucre però també amb entitats d’iniciativa mercantil amb afany de lucre.
És particularment important la presència de la iniciativa privada a la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública en àmbits com els de les residències per a la gent gran o els serveis d’ajuda a domicili i també a la Xarxa d’Internament del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT).
La col·laboració public-privada ha estat i continuarà sent, com no pot ser d’una altra manera, un pilar fonamental de la construcció i desenvolupament dels nostres sistemes de salut i de serveis socials. Com venim reiteradament plantejant des del Cercle de Salut, el servei públic no requereix sempre la gestió pública i aquesta no ha de significar necessàriament gestió administrativa. Concepció que, sigui dit de pas, posa en qüestió la nova ministra de Sanitat Mònica García amb la seva proposta de “blindatge” del sistema públic de salut mitjançant la gestió directa dels serveis.
A la realitat descrita cal afegir la importància de l’atenció sanitària privada en el nostre país a través de mútues i companyies asseguradores. Gairebé el 35% de la població catalana compta amb una assegurança privada de salut i el percentatge va in crescendo.
Sobre aquestes realitats el Document de bases no diu res. Ens hem de plantejar competir amb el sector privat, ignorar-lo o establir un marc de col·laboració del sector privat amb els serveis públics del Sistema Nacional de Salut? Considero que un sistema sanitari per a tothom del segle XXI ha de ser inclusiu i comptar necessàriament amb tots els agents, també els privats.
Si no vaig errat, la primera menció a l’activitat privada en el Document de bases la trobem, en l’àmbit del coneixement i la innovació, en el model d’ús secundari de les dades generades per l’activitat pública i privada dels sectors de salut i social. I en el mateix àmbit, també per primera vegada, es parla de la col·laboració público-privada plantejant el foment de partenariats del sector públic amb el privat per facilitar nous models de finançament. Potser s’hauria de canviar de nom al pacte pel de Pacte Nacional del Sistema Públic de Salut.
Semblaria que la ciutadania s’ha de defensar mentalment dels missatges que pretenen transmetre els líders i les institucions polítiques sanitàries de la mateixa manera que ho hauria de fer amb els de les marques de rentadores, perfums i altres articles que, per posar un exemple, proliferen als mitjans de comunicació durant les setmanes prèvies a les festes nadalenques.
La qüestió és que, en el cas del sistema sanitari públic, els missatges no solament són de tipus positiu, també n’hi ha de negatius, fins hi tot escatològics, que ens amenacen amb tots els desastres del món si les iniciatives d’una o altra formació política arriben a bon port.
A l’àmbit sanitari la contraposició dels missatges arriba a límits estratosfèrics quan, per exemple, l’equip governamental estatal o autonòmic de torn anuncia una determinada actuació o, pel contrari, l’oposició critica l’acció o l’omissió oficial davant d’una situació concreta.
Necessitem més serenitat, uns missatges més equànimes que, sense perdre la identitat ideològica i política, siguin capaços de traslladar a la població una imatge més real de la situació, sense alarmismes injustificats.
És clar que no es poden tancar els ulls davant del creixement de les llistes d’espera, que dificulten més i més l’accessibilitat raonable als serveis, el deteriorament continuat de l’atenció primària i comunitària, la medicalització excessiva d’unes polítiques sanitàries que cada vegada són menys transversals i intersectorials i, sense pretendre ésser exhaustius, davant d’uns professionals sanitaris que estan cada dia més insatisfets amb la seva professió.
Però amb tot no es pot caure en el catastrofisme i oblidar que, malgrat els seus greus problemes, el nostre sistema sanitari, almenys de forma comparativa amb altres països del nostre entorn, es troba entre els millors en termes d’amplitud de la seva cartera de serveis gratuïta i de la qualitat de l’assistència que es presta a la població.
Cal fugir del pessimisme col·lectiu i individual que ens podria conduir a la crítica destructiva i treballar de forma positiva i constructiva, en la millora del nostre sistema sanitari i en la generació d’unes polítiques de salut que potencien el benestar i qualitat de vida de la població.
De la mateixa forma que la publicitat té com a objectiu principal transmetre les bondats de determinats productes i serveis per fer-los atractius a la ciutadania perquè els compri i utilitzi, els polítics, les organitzacions professionals i els mitjans de comunicació han de prioritzar la transmissió de missatges positius sobre el nostre sistema sanitari públic, afirmació que no es contradiu amb la necessària crítica vers els seus aspectes negatius.
Arribats a aquest punt sembla convenient reflexionar sobre el fet que les crítiques, a vegades massa àcides, sobre el funcionament del nostre sistema sanitari públic poden afavorir la desafecció de capes significatives de la població i el seu pas irreflexiu a la sanitat privada.
Cal, en definitiva, continuar amb l’anàlisi crítica del nostre sistema sanitari públic però sense perdre de vista que s’ha de fer des d’una perspectiva assertiva (no sempre negativa com deia un entrenador de futbol del Barcelona) en la que sempre predominin les propostes de millora sobre les crítiques dels seus aspectes problemàtics.
Segons dades del departament d’acció social i ciutadania de la Generalitat, es calcula que prop de 700.000 persones tenen reconegut a Catalunya algun grau de discapacitat. Amb aquestes dades, es calcula que en una de cada cinc llars catalanes hi viu una persona amb discapacitat, moltes de les quals necessiten una atenció i cures específiques, i s’enfronten diàriament a importants reptes i barreres; moltes d’aquestes barreres són físiques, però d’altres es deuen a l’estigma associat a la discapacitat, basat moltes vegades en prejudicis i desconeixement. Aquestes barreres suposen desigualtat en molts àmbits, com ara l’accés a un sistema educatiu inclusiu, a l’ocupació de qualitat, a la vida independent, els problemes d’accés als serveis públics o a la participació social entre d’altres.
Aquest any, amb el lema “Som diversitat. Construïm Barcelona”, l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i les diverses entitats especialitzades que treballen en la promoció de l’accessibilitat per aconseguir una ciutat cada vegada més inclusiva per a tothom, volen reivindicar els drets de les persones amb discapacitat. La commemoració d’aquesta diada va adquirint cada any més força sobre tot degut a l’impuls d’entitats que adrecen el seu treball a aquest col·lectiu.
L’origen: del paternalisme a la inclusió
A mitjans del segle XX una persona amb discapacitat es considerava invàlida i dependent i l’Estat es basava en un model assistencialista per proporcionar-li una vida com més digna possible. Però al llarg de les darreres dècades, i a mesura que es va començar a prendre consciència del fet que les persones amb discapacitat tenen els mateixos drets que la resta, es va produir un canvi de mentalitat. Com a conseqüència, l’enfocament paternalista de l’atenció ha evolucionat cap a un model basat en el desenvolupament dels drets humans i en la integració social d’aquest col·lectiu.
A nivell internacional, l’interès per la discapacitat es va iniciar el 1981, el primer any declarat com a Any Internacional de les Persones amb Discapacitat. Posteriorment, es va establir la dècada 1983-1992 com el Decenni de les Nacions Unides per a les Persones amb Discapacitat. Els governs nacionals van assumir aquest període de deu anys com el termini per garantir la igualtat d’oportunitats en els sectors educatiu i laboral.
En finalitzar aquest decenni l’any 1992, les Nacions Unides van instaurar la celebració anual, el 3 de desembre, del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.
La importància de donar visibilitat
L’edició del vespre del «TN cap de setmana» d’avui serà editada i presentada per persones amb discapacitats intel·lectuals, que han suggerit i supervisat els temes que s’hi tractaran. De manera pionera, les informacions especials del telenotícies i del 324.cat estaran escrites amb el mètode de lectura fàcil, que en facilita l’accessibilitat cognitiva. Serà la primera vegada a la història que un telenotícies de TV3 serà copresentat per tres persones convidades: en aquest cas, tres persones amb discapacitats intel·lectuals, en una iniciativa pionera internacionalment. Els tres copresentadors convidats s’afegiran a l’equip habitual del «TN cap de setmana»: Beatriz Ruiz i Cristian Garcia, a la informació general, i Isabel Guinaldo, a les notícies d’esports, compartiran plató amb l’equip del telenotícies, format per Ramon Pellicer, Cristina Riba, Artur Peguera i Dani Ramírez.
Els tres copresentadors convidats tenen experiència en el món del periodisme: Beatriz Ruiz és redactora del projecte Èxit21, de la Fundació Catalana Síndrome de Down, i Cristian Garcia i Isabel Guinaldo formen part de l’equip de TEBVist, del grup cooperatiu d’inclusió social TEB. A més dels tres conductors, en aquesta edició especial del telenotícies centrada en les discapacitats intel·lectuals hi haurà dotze persones amb discapacitats intel·lectuals que faran d’editores convidades: és a dir, proposaran els temes dels reportatges i supervisaran la feina dels periodistes de l’informatiu.
D’altra banda, l’Auditori, el Gran Teatre del Liceu, el Mercat de les Flors, el Palau de la Música Catalana, el Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya volen afavorir l’accés de les persones amb discapacitat a la programació pròpia, oferint la gratuïtat de l’entrada per a l’acompanyant, sempre que en la targeta de discapacitat s’acrediti que necessiten l’ajuda «d’una tercera persona». Aquesta nova política ja és efectiva en alguns d’aquests sis grans equipaments escènics de Barcelona i, en els que falten, ho serà plenament a partir de l’1 de gener del 2024.
D’aquesta manera, esperen acostar més els seus espectacles a totes les persones amb qualsevol tipus de discapacitat -física o orgànica, intel·lectual, cognitiva, sensorial o mental-, sigui o no visible, amb l’objectiu que la cultura sigui realment «accessible, justa i inclusiva» per a tothom.
D’acord amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS) als Territoris Palestins Ocupats, del 7 d’octubre al 4 de novembre les forces armades israelianes han perpetrat fins a 102 atacs a l’atenció sanitària a la Franja de Gaza, matant a 504 persones, 16 de les quals eren personal sanitari de servei. En el total dels Territoris Palestins Ocupats, el nombre d’atacs puja gairebé als 200, tenint en compte els 96 atacs a Cisjordània,registrats del 7 al 24 d’octubre.
Investigacions periodístiques demostren que militants de Hamàs s’amaguen en túnels sota aquests equipaments sanitaris, i Israel també al·lega que les ambulàncies són emprades per a transportar soldats palestins. Tot i així, d’acord al dret internacional humanitari, els centres i els i les professionals de salut han de ser activament protegits de les hostilitats, i en cap cas objectiu dels atacs.
Ambulància de la Societat Palestina de la Mitja Lluna Roja després d’haver estat atacada per míssils israelians a Kan Yunis | Tasnim News Agency
Per aquest motiu, organismes internacionals com les Nacions Unides i organitzacions com Metges sense Fronteres i Save the Children alerten que aquests atacs podrien constituir violacions del Dret Internacional Humanitari, de la mateixa manera que el bloqueig d’entrada d’ajuda humanitària i el tall dels subministraments d’aliments, aigua, medicaments, electricitat i combustible. Més enllà dels atacs militars, el bloqueig de subministraments ha portat els hospitals gazians a la vora del col·lapse, tal i com denuncien les autoritats sanitàries palestines i organitzacions humanitàries sobre el terreny. Les Nacions Unides, l’OMS, Metges sense Fronteres (MSF) i Save the Children demanen un alto-el-foc immediat.
22 hospitals palestins afectats pels atacs militars
El 7 d’octubre de 2022, els atacs de Hamas van assassinar 1.405 persones i van deixar 5.431 ferits, segons les autoritats israelianes. Alhora, més de 200 persones, inclosos infants, han estat segrestades. L’estat israelià va respondre amb el bloqueig total i el bombardeig continuat de la Franja de Gaza per a combatre l’organització terrorista i intentar rescatar els ostatges. Una resposta que ha deixat ja més de 10.000 morts civils en un mes de guerra i de bloqueig, d’acord amb les xifres del Ministeri de Salut de Gaza, controlat per Hamàs, essent dos terços de les víctimes dones i nens.
Una nena palestina ferida sent atesa en un hospital gazatí | Fars Media Corporation
Gairebé 200 equipaments sanitaris es troben entre els objectius que han tocat les bombes israelianes, assassinant a més de 500 persones. Segons informa l’OMS, la majoria de les persones mortes i ferides en els atacs contra centres sanitaris eren persones desplaçades internament i refugiades. A més, aquest centenar d’atacs israelians ha deixat a 459 persones ferides, inclosos 37 treballadors sanitaris. A nivell d’equipaments, l’ofensiva de les Forces de Defensa Israelianes ha malmès 39 punts de servei sanitari, que inclouen 22 hospitals, i ha afectat 31 ambulàncies.
Infografia realitzada per l’equip de l’Organització Mundial de la Salut als Territoris Palestins Ocupats, que recull els atacs a l’atenció sanitària de la Franja de Gaza del 07-10 al 04-11.
El passat dissabte 4 de novembre, Mai Alkaila, Ministra de Sanitat de Gaza, on governa Hamàs, va denunciar els «atacs selectius deliberats» d’Israel contra diversos hospitals de la Franja de Gaza, referint-se als hospitals d’Al Shifa, l’hospital Al Quds, l’hospital Indonesi i l’Hospital Al Nasr, tal i com informava Europa Press. La Ministra de sanitat palestina ha declarat que en l’últim mes, 16 dels 36 hospitals i 51 dels 72 centres mèdics de la Franja han hagut de tancar per danys causats per bombes o per la falta de combustible per a generar electricitat.
Palestins al costat de diversos cadàvers a l’hospital indonesi en Jabalia, al nord de la Franja de Gaza, el 9 d’octubre de 2023 | Bashar Taleb apaimages
L’atac al pàrquing de l’Hospital Àrab Al Ahli del 17 d’octubre va ser el més sagnant, provocant 471 morts i 342 ferits, segons informes del Ministeri de Salut de Gaza, mentre que les agències d’intel·ligència occidentals creuen que les xifres són considerablement més baixes i investigacions visuals apunten més aviat a un centenar de morts, tot i que no s’ha verificat cap xifra, informa el New York Times. El bombardeig ha estat condemnat “enèrgicament” per l’OMS, que destaca que “l’hospital estava operatiu, amb pacients, donants de salut i cures, i persones desplaçades internament que s’hi refugiaven”.
L’hospital va ser un dels 20 centres del nord de la Franja de Gaza que van rebre ordres d’evacuació per part de l’exèrcit israelià, però segons denuncia l’OMS, l’ordre d’evacuació va ser “impossible de dur a terme donada la inseguretat actual, la condició crítica de molts pacients, i la manca d’ambulàncies, personal, capacitat de llits del sistema sanitari i refugi alternatiu per als desplaçats”. L’autoria de l’atac encara no ha estat aclarida, però investigacions visuals de mitjans com el New York Times i Al Jazeeraposen en dubte les proves més utilitzades per a argumentar que l’explosió va ser causada per un míssil palestí errant.
Pacients sota setge i subministraments esgotats
Més enllà de les morts i dels ferits directes causats per aquests atacs, l’ofensiva militar i el bloqueig de subministraments d’aigua, medicina i combustible i els talls de connectivitat a Gaza estan portant els hospitals i centres sanitaris gazians al límit.
La necessitat d’ajuda humanitària és imperant. El cap d’Infermeria de l’Hospital Shuhada Al-Aqsa de Gaza, Khalil Al-Degran, alerta que “es necesiten desesperadament més medicines, menjar, aigua i combustible per salvar vides”. Tal i com explicava a l’equip de l’OMS, als territoris palestins ocupats el passat 29 d’octubre, “no podem salvar totes les víctimes dels bombardejos, hi ha una crisi profunda a l’hospital […] i si no entra ajuda humanitària, l’hospital es convertirà en una morgue”.
Segons informa l’OMS, el 45% dels medicaments essencials tenien menys d’un mes de subministrament abans del 7 d’octubre, entre els quals antibiòtics per tractar infeccions, medicaments per evitar cardiopaties i infarts, quimioteràpia per a pacients amb càncer, insulina per pacients diabètics i subministraments mèdics per cirurgia i diàlisi.
“La situació als hospitals és catastròfica i dantesca”
Totes aquestes xifres es tradueixen en desesperació, mort i dolor sobre el terreny. Segons ha informat David Cantero Pérez, coordinador general de Metges sense Fronteres als Territoris Palestins Ocupats, “la situació als hospitals és catastròfica i dantesca, com el cas d’un dels nostres cirurgians, realitzant una amputació amb sedació parcial a un nen al terra, davant de la seva mare i de la seva germana”. “Aquest cas escenifica molt bé la situació dels hospitals, que estan a la vora del col·lapse”, explicava Cantero el dilluns 6 de novembre en roda de premsa des de Jerusalem.
D’esquerra a dreta: David Cantero Pérez, coordinador general de Metges sense Fronteres en els Territoris Palestins Ocupats, i Raúl Incertis, anestesista i cooperant valencià de MSF que va aconseguir sortir de la Franja després de tres setmanes atrapat, durant la roda de premsa del 6 de novembre.
De forma similar, Raúl Incertis, anestesista i cooperant valencià de MSF, descriu com “després de l’ordre de desplaçament cap al sud donada per Israel, gran part dels treballadors sanitaris van anar als hospitals per seguir treballant, corrent un gran perill quan es desplacen als centres sanitaris, fent torns llarguíssims durant 5 o 7 dies sense poder sortir de l’hospital”. Incertis, que havia arribat a Gaza l’1 d’octubre per treballar en un programa d’ortopèdia i cirurgia reconstructiva i va aconseguir sortir de la Franja després de tres setmanes atrapat, explica com “en el moment que finalment podien sortir del hospital anaven a veure a les seves famílies, en el cas que existissin, ja que nombrosos companys van perdre la casa i molts familiars, com l’infermera de MSF que, mentre estava treballant, van bombardejar casa seva i va morir tota la seva família”.
Al seu torn, Cantero, que porta anys treballant amb MSF als Territoris Palestins Ocupats, ha destacat la necessitat de posar aquests esdeveniments en context: “La Franja porta patint un bloqueig total per terra, mar i aire durant els darrers 16 anys, i entre el 70 i el 80% de la seva població ja vivia sota l’umbral de la pobresa, depenent de l’ajuda externa”. I afegeix: “A aquesta base li hem d’afegir quatre setmanes de bombardejos continuats indiscriminats i el desplaçament massiu de població civil, que ronda el miler i mig de persones desplaçades”.
Les Nacions Unides, l’OMS, Metges Sense Fronteres i Save the Children demanen un alto-el-foc immediat
Davant d’aquesta situació, el Secretari General de les Nacions Unides, António Guterres; agències de l’ONU com UNICEF, l’OMS i l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, així com organismes internacionals com Save the Children han tornat a demanar “que les parts respectin totes les seves obligacions en virtut del dret internacional humanitari i dels drets humans” així com “l’alliberament immediat i incondicional de tots els civils retinguts com a ostatges”, en un comunicat conjunt .
Alhora, el president internacional de Metges Sense Fronteres, el Dr. Christos Christou, ha demanat un alto-el-foc immediat “perquè puguin rebre medicaments i atenció sanitària”.
Mostres de solidaritat des de sindicats i organitzacions catalanes per la sanitat pública
Des de Catalunya, el personal sanitari i la ciutadania en defensa de la salut pública s’està començant a mobilitzar en solidaritat amb els i les professionals sanitàries palestines i la població civil. Sindicats i organitzacions de Catalunya i de la resta de l’Estat exigeixen “la fi immediata del brutal setge i bombardeig israelí a Gaza” i “l’entrada incondicional d’ajuda mèdica, personal, aliments i combustible a Gaza”. Alhora, demanen “el compromís del govern espanyol per oferir suport material i institucional als proveïdors de servei de salut de Gasa” i “detenir la cooperació militar i el comerç amb Israel”.
Sindicats i organitzacions vinculades amb la Sanitat pública exigeixen la fi immediata del brutal setge i bombardeig a Gaza, l'entrada d'ajuda mèdica, personal, aliments i combustible a Gaza, així com detenir la cooperació militar i el comerç amb Israel. pic.twitter.com/cie6q5l5M2
— ProuComplicitat #AturemElGenocidi (@proucomplicitat) November 7, 2023
En el comunicat, dirigit al Ministre de Sanitat, José Manuel Miñones, i al president espanyol, Pedro Sánchez, i signat el dimarts 7 de novembre de 2023 per organizacions com Infermeres de Catalunya o la Coordinadora de CGT d’Ambulàncies de Catalunya, els sotasignants se solidaritzen amb “els companys i companyes dels hospitals de Gaza i del transport sanitari”.
Fa uns mesos, em va arribar un whatsapp-cadena en el qual s’explicava la quantitat de coses que han superat els majors de 60. Entre totes elles, la paràlisi cerebral. Hi ha moltes coses que no tornaran gràcies a les vacunes, però la paràlisi cerebral no es una d’elles.
Ja passo dels quaranta i tinc paràlisi cerebral infantil. De veritat cal l’aclariment “infantil”? El que anomenem com a paràlisi cerebral és una lesió que es produeix al cervell del nadó durant el seu desenvolupament -durant l’embaràs, el part o durant els seus dos o tres primers anys de vida. Suposo que d’aquí ve això d’“infantil”. Aquesta lesió és indetectable prenatalment actualment, i la paràlisi cerebral continua guanyant la batalla. Però no la guerra. La Fundació Aspace calcula que pot afectar a una de cada 500 persones.
Aquest any he participat en l’acte que es va fer davant de l’Ajuntament de Terrassa protagonitzat per usuaris de La Pineda; van fer una rotllana de percussió molt engrescadora. Però darrere dels somriures hi ha una discapacitat que no ha captat l’interès de la investigació i un escàs seguiment mèdic en la seva etapa adulta. Encara no es coneix la manera de tractar aquesta discapacitat, ja que és molt diversa.
Normalment, els símptomes s’observen abans que un nen compleixi els dos anys d’edat. De vegades comencen fins i tot a partir dels 3 mesos; els pares poden notar que el seu fill està trigant més del què és habitual per a aconseguir etapes de desenvolupament, com ara asseure’s, girar, gatejar o caminar.
Hi ha diversos tipus de paràlisi cerebral. Algunes persones tenen una combinació de símptomes.
La paràlisi cerebral espàstica és el tipus més comú. Els seus símptomes inclouen:
Músculs que estan molt tibants i no s’estiren. Es poden «tensar» encara més amb el temps.
Marxa (caminar) anormal – braços ficats cap als costats, genolls creuats o tocant-se, cames que fan moviments de “tisores” i caminar sobre els dits.
Articulacions rígides i que no s’obren per complet (anomenat contractura articular).
Feblesa muscular o pèrdua del moviment en un grup de músculs (paràlisis).
Els símptomes poden afectar a un braç o cama, un costat del cos, totes dues cames o tots dos braços i cames.
Els següents símptomes poden ocórrer en altres tipus de paràlisi cerebral:
Moviments anormals (torsions, estirades o contorsions) de les mans, els peus, els braços o les cames estant despert, la qual cosa empitjora durant períodes d’estrès, tremolors, marxa inestable, pèrdua de la coordinació, músculs fluixos, especialment en repòs, i articulacions que es mouen massa.
Altres símptomes cerebrals i del sistema nerviós poden incloure les dificultats d’aprenentatge, però la intel·ligència pot ser normal.
El tractament requereix un abordatge en equip, que inclou: un metge d’atenció primària, un odontòleg (es recomana realitzar revisions mèdiques dentals més o menys cada 6 mesos), un treballador social, infermeres, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes i terapeutes de la parla. Altres especialistes, que inclouen un neuròleg, un metge especialista en rehabilitació, un pneumòleg i un gastroenteròleg. El tractament es basa en els símptomes de la persona i en la necessitat de prevenir complicacions. També es pot necessitar fisioteràpia, teràpia ocupacional, ajuda ortopèdica o d’altres tractaments per ajudar amb les activitats i la cura diàries.
La realitat? La realitat és que la teva infantesa passa d’hospital en hospital, de quiròfan en quiròfan i, quan arriben els setze anys, et donen l’alta. I quan intentes tornar a aquest meravellós circuit mèdic, perquè notes que el teu cos es fatiga massa, trobes que és molt difícil que aquests especialistes et tornin a visitar.
La nostra esperança de vida és igual a la mitjana, però a l’edat adulta no tenim cap suport mèdic especialitzat, com sí passa amb altres discapacitats cròniques. Però avui parlem de la paràlisi cerebral, per la qual no hi ha cura i no hi existeixen investigacions per pal·liar les seves conseqüències.
Aquest article ha sortit publicat al diariMalarrassa
La funció del Departament d’Educació és eliminar les barreres de l’aprenentatge per tal de construir un context escolar que permeti l’èxit educatiu i el desenvolupament curricular i social de tot l’alumnat. Així ho estableix el Decret 150/2017. La comunitat educativa ajuda a detectar i eliminar aquests obstacles. I quan no arriba, apareixem les famílies, els companys/es i en definitiva, tota la comunitat al voltant del centre. Hem de vetllar entre tothom, per crear entorns d’aprenentatge saludables. Les barreres no són de l’infant, són de l’entorn. L’infant té les seves pròpies característiques i les seves aptituds. Tot infant aprèn, siguin quines siguin les seves condicions.
Hem canviat la mirada. I és un canvi que han de tenir tots els agents educatius. No ens centrem en el dèficit de l’infant. Hem d’abandonar l’esquema que fins ara s’havia utilitzat on la mirada protagonista se centrava en les dificultats de l’alumne. Assenyalo algunes observacions que es feien, però en deixo d’altres per a futures reflexions. Cap d’aquestes les hauríem de trobar avui dia als nostres centres educatius.
FIGURA 1
I com ha de ser aleshores la nostra mirada?
Hem d’aconseguir que la mirada se centri en l’entorn, que és qui condiciona i marca els límits que els infants es trobaran per accedir a l’aprenentatge i a les seves relacions socials.
FIGURA 2
Les barreres per a l’aprenentatge tenen a veure tant amb aquelles barreres físiques que impedeixen l’accés de l’alumnat, com les emocionals i sensorials, barreres que impedeixen relacionar-se amb l’entorn; companys/es, docents, etc. Una activitat d’aprenentatge que consistís en arribar al cim de l’Everest seria de difícil accés per tot un grup-classe; o una activitat amb sorolls exagerats seria de difícil accés per tot un grup-classe.
Un cop ens hem situat en el tema, assenyalem alguns obstacles que poden i han de ser eliminats:
Aclarir els conceptes: ens trobem amb mestres que diuen que apliquen criteris d’inclusió però, tot i això, el primer que fan és demanar al mestre d’educació especial que s’emporti els infants amb dificultats d’aprenentatge perquè no podran seguir l’activitat proposada. El llenguatge que utilitzem ha de ser compartit. La inclusió demana, prioritza, que tots els infants estiguin a la mateixa aula. Ha de ser l’activitat i l’espai qui s’adapti, no al revés.
El llenguatge de comunicació: no podem entrar en el Disseny Universal d’Aprenentatge (DUA), però sí que podem emfatitzar que cal eliminar aquesta barrera. Hem de poder emprar més d’un llenguatge simultàniament. Hem de permetre que tot infant es comuniqui i d’aquesta manera participi. Aprendre més llenguatges de comunicació és enriquidor per a tots els infants.
Barreres que es troben a l’espai físic, l’aula: el docent ha de procurar disposar d’ajudes visuals per a qualsevol informació que hi hagi a la classe. Per exemple, tenir un calendari visual amb les tasques fetes i les què s’han de fer, ja que preveure i anticipar les activitats ofereix un ajut als infants.
Barreres entre les persones, en els grups de classe: el treball per parelles facilita la socialització dels infants. Cal incentivar el treball entre iguals i no exclusivament el gran grup i l’individual.
En definitiva, l’educació ha de ser flexible i diversificada. Els nostres centres educatius han de saber descobrir les destreses i les aptituds de l’alumnat. I maximitzar-les. Això implica universalitzar els recursos i les activitats, fet que permet la participació de tot l’alumnat. I com fer-ho? Eliminant les barreres de l’entorn.
Des d’aquí us encoratjo a ser part de la comunitat educativa que vetlla per identificar i eliminar les barreres que no permeten als nostres infants accedir a l’aprenentatge i a la socialització.
Aquest article ha estat escrit en col·laboració amb Aprenem Autisme, entitat dedicada a l’acompanyament i defensa de drets de les persones amb autisme i les seves famílies.
L’objectiu d’aquesta campanya de vacunació 2023-2024 és vacunar al 75% de les persones vulnerables, segons va destacar el conseller de Salut, Manel Balcells i Díaz, qui va afegir que es pretén que es vacunin també «el màxim de professionals de tot el sistema de salut i socials, perquè en són els cuidadors”.
De moment, Salut ha iniciat la vacunació per a la població més vulnerable, com ara les persones que viuen a residències de gent gran, i la setmana vinent començaran a vacunar a les persones que reben atenció sanitària domiciliària. Pel que fa a la resta de col·lectius a qui es destina la vacunació de la grip i de la COVID, està previst que sigui a partir del 16 d’octubre quan es posi en marxa: s’adreçarà a les persones de 60 anys i més, les persones amb condicions de risc (problemes de salut crònics, obesitat etc.), les dones embarassades, les persones amb immunosupressió, o els professionals sanitaris i sociosanitaris i altres serveis essencials i crítics. Aquest any també es recomana la vacunació antigripal per al col·lectiu de persones fumadores i, per primera vegada i com a principal novetat, Salut introdueix la vacunació sistemàtica contra la grip també per a tots els infants d’entre 6 i 59 mesos d’edat.
Vacuna contra la grip a nadons de 6 mesos
Tot i que, habitualment, en menors, la mortalitat per grip és mínima, aquesta malaltia produeix un nombre important de visites a centes de salut, hospitalitzacions i ingressos per complicacions, especialment en els infants de menor edat. Es calcula que, a l’Estat espanyol, i en menors de 5 anys, es produeixen cada any 50.000 casos de grip confirmada a l’Atenció Primària, 4.000 hospitalitzacions, 800 casos greus, 250 ingressos a la UCI i 8 defuncions intrahospitalàries. En aquest sentit, els nadons d’entre 6 i 59 mesos no només és un dels grups que més pateix la infecció, sinó que també pot presentar complicacions greus a causa d’ella; la vacuna, amb una única dosi injectable, permetrà protegir precoçment les criatures de contraure la malaltia. L’OMS i el Centre Europeu per a la prevenció i el control de les malalties (ECDC) recomanen aquesta vacunació anual a la població infantil, i dotze països europeus ja l’han introduït.
La vacuna de la grip que rebran aquests infants a Catalunya també és tetravalent, com la dels adults, i amb la mateixa composició, però adaptada amb indicacions per a l’edat. Sobre les vacunes intranassals, el comitè d’experts en vacunes de Salut ha determinat fer una prova pilot de 3.000 unitats per estudiar-ne l’eficàcia, ja que considera que hi ha dubtes seriosos del cos eficàcia d’aquesta presentació, tal i com ha confirmat el conseller Balcells.
Vacunació de Covid-19, només per a persones d’alt risc i sanitaris
Malgrat que actualment tant a Catalunya com a nivell internacional es detecta una tendència ascendent en la incidència d’infeccions i d’hospitalitzacions per COVID-19, probablement relacionada amb l’aparició de noves subvariants d’òmicron amb més transmissibilitat, les recomanacions per a la vacunació 2023-24 de COVID-19 es mantenen de moment per a persones d’alt risc de patir complicacions i grups com els professionals sanitaris i sociosanitaris, que atenen aquestes persones vulnerables; ara per ara, no es justifica la vacunació contra la COVID-19 en persones no incloses en aquests col·lectius.
Segons la secretària de Salut Pública de Catalunya, Carmen Cabezas Peña, aquesta vacuna s’ha mostrat eficaç contra les diverses subvariants del SARS-CoV-2, les EG.5 i BA.2.86 (conegudes com a Eris i Pirola), i “la vacuna adaptada s’ha fet en relació al tipus d’òmicron que circulava al mes de maig. Els virus que ara circulen només tenen petites variacions i s’ha comprovat en estudis que els anticossos que provoca la vacuna disponible (i que s’administrarà), són efectius per aquests subvariants”. Cabezas va explicar e rod de premsa per als mitjans que s’han adquirit un total de 1.715.000 dosis de vacunes antigripals per a la campanya 2023-24, que constitueixen 110.200 dosis addicionals respecte a la campanya de vacunació de 2022-23 (1.604.800) i 145.000 dosis més que per a la campanya de 2021-22 (1.570.000). Amb aquestes xifres es pretén superar cobertures de vacunació del 75% en persones de 60 anys o més i en el personal sanitari i sociosanitari, i superar el 60% de cobertura en dones embarassades i en persones amb condicions de risc.
Els CAP, sempre a primera línia
Els centres d’assitència primària seran l’entorn habitual de les vacunacions, però també s’habilitarà a cada regió sanitària com a mínim un punt de vacunació poblacional (PVP) per facilitar encara més la vacunació fora dels horaris dels CAP. En aquests casos, a l’hora de demanar cita, el pacient podrà triar entre el CAP o el PVP de la seva regió sanitària. Malgrat que el període prioritari de vacunació és durant la tardor i fins a finals de desembre, les vacunes contra la grip i la COVID-19 estaran disponibles fins que finalitzi la temporada estacional a finals de març de 2024.
