L’accés a la salut és un dret essencial de totes les persones, sense importar-ne la condició social, origen, raça, creences o orientació sexual. Molts governs tenen programes d’atenció mèdica per a persones econòmicament menys afavorides, encara que de vegades aquests estan orientats majoritàriament als seus ciutadans. Però, què passa quan arriba un estranger, sense documentació local, i necessita atenció mèdica? Ha d’estar en una condició visiblement malament per a poder ser atès?
Què passa, per exemple, si es tracta d’una persona que només necessita medicaments per tractar o continuar el tractament d’alguna malaltia que requereix un tractament continuat o de per vida (diabetis, hipertensió, VIH, entre d’altres), però encara està o es veu aparentment estable ? No mereix una atenció perquè «encara està bé» o perquè «sense papers» no se’l pot atendre?
En el cas particular d’Espanya, per accedir a la sanitat pública de manera ordinària, primer s’ha d’estar empadronat —i això moltes vegades és un primer obstacle que s’ha de superar, ja que de vegades hi ha traves, tant des de l’ajuntament com des dels mateixos llogaters—, i això allarga també el temps per a sol·licitar una targeta sanitària i poder ser atès. Tot i que el procés sembli senzill, moltes vegades no ho és. Moltes persones passen mesos –o fins i tot anys– esperant tenir accés a la sanitat pública, perquè o bé encara no es poden empadronar o bé perquè no tenen la informació necessària per a poder agilitzar aquest procés i poder ser atès.
David Orozco, representant del Centre Cultural Comunitari Ateneu del Raval, institució que dóna suport i guia immigrants en la seva regularització de documentació a Barcelona, indica que el motiu de fons per a la manca d’accés a la sanitat és no estar empadronat: “No pots accedir absolutament a res si no estàs empadronat. Ni a la sanitat, ni a l’educació, ni a sostre, ni a res”. Així mateix, assevera que “sense padró i sense targeta sanitària, la gent no té accés a la sanitat. Només en cas d’urgència poden ser atesos de manera particular, és a dir, pagant pel servei de salut”. Tanmateix, indica que hi ha maneres d’evitar l’obligació de pagar per alguna atenció mèdica: “Una persona pot indicar que és vulnerable i pot ser exonerat així del pagament; però hi ha gent que no ho sap i ha de pagar entre 500 i 1000 euros per ser atès”. En aquest sentit, Judith Belmonte Rivera, tècnica de l’Oficina de Comunicació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, indica que segons la llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, tota persona que estigui a Catalunya, Espanya, té dret a ser atès d’urgència, tingui o no la condició de resident, sense perjudici que aquesta persona o, si escau, els tercers obligats legalment o contractualment a assumir les despeses s’hagi de fer càrrec del cost de l’assistència sanitària rebuda. És a dir, les persones que requereixin atenció mèdica han de ser ateses de tota manera, sense tenir en compte si elles o els seus responsables tenen la possibilitat de pagar pel servei de salut rebut.
Però l’esmentat en el paràgraf anterior serveix en casos d’atenció per urgència; però què passa quan una persona necessita tenir accés a atenció o medicació continuada, però no és considerat ni vist com una “urgència»?. Doncs, en aquest cas, Orozco apunta que, de tota manera, sense haver de trobar-se malament per ser atès, una persona pot accedir a través d’urgències. “Una persona pot anar a urgències i dir-li al metge, per exemple: necessito la droga [el medicament] per a la pressió, perquè vostè me la recepti. No tinc papers. Què faig? No en tinc”. Aleshores el metge us podrà donar la fórmula mèdica [la prescripció]”. A més, Orozco assegura que hi ha medicaments que no poden ser expedits al públic si no es compta amb prescripció mèdica: “Hi ha coses que no venen a les farmàcies si no és amb recepta mèdica [la prescripció], almenys els antibiòtics sinó és amb recepta mèdica, a ningú no se’ls venen”. Així, ja amb la recepta mèdica, el pacient pot accedir als medicaments; no obstant això, haurà de pagar el preu regular, el preu real del medicament, sense cap subvenció —a Espanya quan un pacient compta amb una targeta sanitària i s’atén en hospitals públics, tota prescripció que rebi té una subvenció d’entre un 60% i un 50%, és dir el pacient només pagarà el 40% o 50% del preu real del producte—. Per tant, es pot accedir als medicaments, però pagant un preu regular de venda al públic, sense subvencions”.
Accés als medicaments. | Unsplash
Això és en el cas d’atenció mèdica per obtenir prescripcions de medicaments que es poden aconseguir en farmàcies; però, què passa quan els medicaments no es troben en aquests establiments, sinó que només poden ser lliurats als hospitals o en centres mèdics estatals? com és el cas de les pastilles antiretrovirals per al tractament crònic del VIH o SIDA. Aquí no només es tracta de la salut de l’afectat, sinó que és un tema de salut pública, és a dir, que pot afectar més persones.
En aquest aspecte, Lissa Fuentes, tècnica d’ACATHI, ONG que es dedica a la inclusió i al suport de persones LGBTIQ+ refugiades i immigrants a Espanya, afirma que li arriben molts casos de persones que no tenen accés a la salut per estar en situació irregular: “Aquestes persones tenen dret a ser ateses, encara que estiguin en situació irregular, sigui quin sigui el seu malestar, i estant sense targeta sanitària, tenen el dret a anar a urgències i ser ateses”. Així, en el cas de persones amb malalties cròniques que requereixen tractaments continus de llarga durada o de per vida, i que visiblement es veuen estables —per la qual cosa de vegades no són considerades persones que requereixin atenció urgent—, Fuentes assegura que hi ha dos conductes per accedir a l’atenció mèdica:
El primer: per urgències, a través de la treballadora social de l’hospital o del CAP (centre d’atenció primària): “És un dret que tenen totes les persones, siguin espanyoles o no. Aquí se’ls ha d’atendre i de prescriure de totes maneres també. Les treballadores socials avaluen els casos de cada persona i busquen solucions; encara que aquesta no és immediata, però potser en tres dies aproximadament li han de donar una resposta. Seguint els protocols, les treballadores socials han de buscar una solució, i segons el cas, donar una targeta sanitària d’urgència perquè el pacient sigui atès, estigui empadronat o no, i encara que estigui en condició irregular”.
El segon: a través d’associacions de suport i orientació al migrant, com ara ACATHI, STOP, Gaispositius, entre d’altres: “Aquí rebem totes les persones, les orientem i les derivem a la treballadora social; i segons la seva avaluació sobre la malaltia, l’estat o el tractament que requereixin aquestes persones, els gestionem una targeta sanitària d’urgència. Aquesta pot trigar màxim una setmana de mitjana a arribar –3 o 4 dies en el millor dels casos–, però ja amb la targeta sanitària d’urgència les persones es poden atendre, sigui quin sigui el seu estat migratori i si figuren o no al padró”.
Finalment, Fuentes assevera que les persones que arriben a Espanya amb alguna condició mèdica han d’insistir i persistir, no quedar-se amb la negativa: “Hi ha opcions per accedir a l’atenció mèdica. Perquè està en joc la teva salut, tu estàs en joc”.
S’ha esmentat constantment la paraula urgència, que moltes vegades es pot tergiversar segons el criteri del treballador de la salut; que, d’acord amb la seva visió i perspectiva, pot considerar les persones que arriben a les seves instal·lacions com a casos d’urgència o no. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una urgència és “quan la problemàtica s’ha de resoldre immediatament, cosa que implica una acció de resolució sense cap mena de retards davant la dificultat presentada. En altres paraules, les urgències mèdiques fan referència a una situació on es requereix assistència mèdica en un lapse reduït de temps, però aquest no implica risc en la vida dels que la involucra, ni genera perill en l’evolució de la seva afecció”. Per tant, i responent les preguntes inicials d’aquest reportatge, no cal veure’s o estar en condicions visiblement malament per ser atès, n’hi ha prou amb què una persona indiqui que necessita atenció mèdica urgent —en el cas que el vostre estat de salut us ho permeti—, perquè sigui orientada i atesa per un metge o una treballadora social, que tot hospital i CAP d’Espanya ha de tenir. Si una persona, a més de l’atenció mèdica, necessita medicaments, aquests han de ser degudament receptats per un doctor, i així el pacient pot obtenir aquests medicaments en alguna farmàcia local. En el cas de pastilles que només poden ser proveïdes per hospitals públics, és un dret poder-hi accedir, mitjançant una targeta sanitària d’urgència. I, sí, totes les persones mereixen una atenció i els tractaments mèdics oportuns, sigui quin sigui el seu estat físic, migratori o de padró. Finalment, estem parlant de salut, cosa que podríem posar en joc per no considerar una “urgència”.
La situació viscuda durant la pandèmia amb les persones grans va provocar que les famílies busquessin depurar responsabilitats oficials entre les persones que van gestionar aquella situació, la qual es va emportar moltes vides, provocant una autèntica tragèdia pels familiars, que veien com els seus avis i àvies, en teoria en bon estat de salut, morien d’un dia per l’altre.
Aquesta demanda per esclarir què havia ocorregut va acabar amb la conformació d’un grup de treball al Parlament de Catalunya, que havia de donar respostes a les persones afectades i també provocar un canvi en el sistema de residències.
Finalment, el passat 14 de febrer, es van aprovar les conclusions de l’informe final. Segons aquest informe, elaborat pel Grup de Treball d’Anàlisi de l’Impacte de la Covid-19 en les Residències (GTAICRE), fins al moment de la redacció i segons dades del Departament de Salut, la Covid havia causat la mort de 23.694 persones. Un 27,3% d’aquestes defuncions es corresponien a persones majors de 90 anys, un 40,9% a persones d’entre 80 i 89 anys i un 19,3% a persones d’entre 70 i 79 anys. Això deixa una cosa clara: les persones grans eren més vulnerables al virus.
En aquesta mateixa situació de vulnerabilitat es trobaven les persones usuàries de les residències, on van morir 4.598 residents. Aquestes xifres també van ser les que van motivar la formació d’un grup de treball que, en un primer moment, estava pensat com una comissió d’investigació. Segons el grup de treball, aquest canvi en la metodologia i en la nomenclatura es deu al fet que necessiten: “centrar-se més en els aspectes tècnics per poder disposar d’una anàlisi objectiva per poder encetar un canvi en el model residencial”.
La versió oficial
Per l’elaboració de l’informe es va comptar amb una gran quantitat d’experts i de professionals de l’àmbit sociosanitari. Cada grup parlamentari que participa en aquest grup de treball va presentar un professional expert, fent un total de sis. A més a més, va haver-hi també intervencions de representants de diferents institucions i organismes, així com fundacions i plataformes de persones afectades per la situació en què es van trobar els seus familiars en les residències durant la pandèmia. Una altra part important va ser la demanda de documents al Govern, més d’una trentena.
Finalment, després de mesos de treball, aquesta versió oficial ha estat aprovada amb el suport del PSC, d’ERC i de Junts. Les conclusions a les quals s’arriben, entre d’altres, és que a la fase inicial de la pandèmia hi va haver una mancança de recursos i un gran desconeixement sobre com funcionava el virus, fet que va obligar a improvisar en gran manera la resposta que es donava. Molts dels errors comesos van ser conseqüència de la falta d’estructures preparades i de protocols correctes.
Un altre factor que destaquen per justificar la mortalitat que es va donar a les residències (recordem, segons dades del Departament de Salut, 4.598 vides), és que a Catalunya la mortalitat va ser tan elevada com a la resta de món, afectant més a persones d’edat avançada i amb altres patologies cròniques. També va influir que el sistema de residències està dissenyat com un sistema hospitalari, facilitant la transmissió del virus, sobretot en els primers moments de la pandèmia.
Pel que respecta a com es decidia a qui es derivava als hospitals i a qui no, justifiquen que totes les decisions es van prendre sota criteri mèdic, seguint el que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) havia publicat. Tot i això, a causa del tensionament que patia el sistema hospitalari, constaten que va existir un accés desigual a aquest. També fan menció a què es van vulnerar drets a la informació de les famílies, degut al sistema de confinament utilitzat a les habitacions, provocant que moltes quedessin desinformades i desemparades.
Pel que fa als professionals sociosanitaris que van haver de carregar amb aquesta situació desconeguda, volen donar-los reconeixement, admetent que es van veure superats per la manca de titulacions adequades, sous baixos, llargues jornades laborals, alta rotació entre el personal i una ràtio que no s’actualitza des de l’any 2011. Si això sumem una situació com una pandèmia sense precedents, podem començar a entendre per què parlem de tragèdia a les residències.
Per últim, destaquen també que el sistema d’inspecció va ser completament deficitari i que l’equipament amb què comptaven les residències era insuficient com per realitzar proves diagnòstiques, fet que va provocar un augment de contagis per la impossibilitat de detectar persones positives però asimptomàtiques.
Amb tots aquests factors exposats, expliquen a les seves conclusions que cal “establir un model d’atenció centrada en la persona”, per garantir la dignitat dels usuaris, així com reforçar diferents organismes públics lligats a la Salut Pública. Demanen un major finançament per part de l’Estat espanyol per poder abordar aquesta reforma.
I aquí és on neix el desconcert de les famílies en conèixer el contingut d’un informe que només ressalta mancances, però que no assenyala a cap responsable d’una gestió que deixen com a pèssima o que justifiquen amb arguments absurds i sense autocrítica com que la mortalitat va ser igual d’elevada que altres països d’Europa. A més a més, tampoc es parla sobre com reparar aquest perjudici causat, ni d’un calendari de treball per implementar totes les millores que necessita el sistema (i que ells mateixos reconeixen).
La realitat de les famílies
Un cop es fa públic el contingut de l’informe, les famílies queden sorpreses. L’organització Coordinadora Residencias 5+1, formada per familiars que busquen una atenció digna a les residències, fa públic un comunicat i convoca una concentració davant del Parlament de Catalunya. L’entitat destaca tres fets molt importants: que algunes de les conclusions a les que s’arriben a l’informe són mentida, que hi ha omissions d’algunes informacions que podrien ser molt importants i que no hi ha cap proposta concreta de canvi en el model residencial.
Respecte a les mentides, la que més destaquen és que la derivació dels residents al sistema hospitalari es va realitzar sota criteris mèdics del SEM. L’informe explica que es va seguir el protocol, però les famílies tenen constància que, fins a mitjans d’abril de l’any 2020, els residents van ser exclosos per raons d’edat i de lloc on vivien, una situació, assenyalen, que va ser explicada per molts dels compareixents que van parlar amb el Grup de Treball.
I aquest punt el relacionen estretament amb l’elevada mortalitat registrada a les residències. Expliquen que els residents no van tenir accés al sistema sanitari de salut i que no van ser traslladats a hospitals, sense atenció mèdica a les residències i deixant-los morir en condicions indignes. Això ho exemplifiquen amb el període entre l’1 de març i el 30 d’abril del 2020, on van morir 3.896 residents amb COVID confirmada o sospitosa, dels quals 2.798 van morir dins de les residències i 1.098 als hospitals. En 6 residències, però, van sumar 101 defuncions sense ni un sol trasllat a un centre hospitalari.
A les xarxes socials trobem persones que van participar com a testimonis per l’elaboració de l’informe. La usuària Rossy Laciana, a la xarxa social X, on la mateixa Coordinadora ho comparteix, explica que: “és injust que el testimoni que hem donat desenes i desenes de persones no hagin servit ni per a fer justícia ni per a replantejar un model residencial i sanitari que va condemnar a mort milers de persones. Desateses, sense drets. I les mancances, continuen. Com es pot tolerar?”
La Coordinadora Residencias 5+1 va rebre com una galleda d’aigua freda tota aquesta situació, sentint que tot l’esforç que van dedicar per lluitar per la justícia, va ser per res. La seva presidenta, Maria José Carcelén, considera que la resolució d’aquest Grup de Treball és “una burla als morts i a les famílies”, considerant que no han llegit ni els mateixos documents, ni han escoltat la gran quantitat de testimonis amb què van comptar.
És per això que les famílies encara tenen un llarg camí per recórrer en aquesta lluita. La situació de vulnerabilitat en què es troben les residències encara no ha canviat, tal com reconeix el mateix informe del Grup de Treball, on es reclama major inversió i un canvi de model que encara no està ni planificat. És per això que s’han de prendre mesures de caràcter urgent per revertir una situació que carrega molts morts a les seves espatlles.
Set de cada deu treballadors reconeix haver patit la síndrome de burnout en el darrer any, segons una enquesta de Ringover. La malaltia suposa un estrès laboral que es fa crònic i pot arribar a suposar esgotament físic, mental i emocional. Alguns efectes poden ser sentir-se desmotivat i insatisfet amb la feina, a més de problemes físics com mal de cap o dificultat per a dormir.
Amb la sobrecàrrega de feina durant la pandèmia en sectors com la sanitat o l’educació, l’OMS va reconèixer la síndrome de burnout com a malaltia laboral el gener de 2022. I és que les dades preocupen: un 76% dels mil enquestats per Ringover afirmen haver tingut símptomes en alguna ocasió en el darrer any. De fet, tres de cada deu treballadors espanyols asseveren que la sensació de burnout he empitjorat des de la pandèmia i un 38% de les empreses afirmen que ho noten en els equips.
Per sectors, els més afectats són els sanitaris (84%), especialment els mesos d’hivern; finances i assegurances (82%); educació (81%), sobretot al setembre i juny coincidint amb l’inici i final de curs; vendes i màrqueting (80%) seguits dels serveis socials (77%) i oci i restauració (76%), amb un pic els mesos d’estiu. Tot i que hi ha sectors amb els símptomes focalitzats en mesos concrets, el retail o el transport mostren burnout perllongat tot l’any.
Els homes són més propensos a tenir els símptomes que les dones, i per grups d’edat, la generació Z (85%), és a dir, els joves d’entre 18 i 24 anys, lideren el rànquing, seguits dels millenials (82,30%), que tenen entre 25 i 34 anys. L’impacte es redueix a la meitat entre els treballadors d’entre 55 i 64 anys.
Els joves, els que més es plantegen deixar la feina
El burnout està en augment en tota Espanya i les empreses corren el risc de tenir una elevada rotació de personal. Sis de cada deu treballadors s’han plantejat deixar el lloc de feina fruit de l’esgotament i els símptomes associats. Els homes són més propensos a presentar la dimissió que les dones i, per edats, és major entre els més joves. Vuit de cada deu menors de 34 anys s’han plantejat deixar la feina, amb una tendència a la baixa fins al 52% entre els ocupats d’entre 35 i 44 anys i un 37% entre els de 55 i 64 anys.
Maria Moreno, una jove de 24 anys i treballadora d’una corredoria d’assegurances, afirma que des de la pandèmia hi ha més feina en el sector i l’empresa ha reduït la plantilla. De fet, la demanda d’assegurances de salut privada ha augmentat en un 8,3% aquest any, segons dades de l’INE. “L’estrès diari m’impedia inclús dormir bé, afectava massa la meva salut mental i m’ha obligat a deixar la feina”. A més, assevera que els companys de l’empresa es troben igual.
Als joves, se’ls hi suma una major precarietat del mercat laboral. Pateixen una temporalitat que quasi triplica la dels majors de 30 anys, un salari que de mitjana no arriba a la meitat del sou mitjà i un atur entre els menors de 25 anys que triplica el de la resta.
La pesada càrrega de feina, la falta de recursos, la gestió de l’empresa, els entorns laborals tòxics, l’estrès o la falta de suport són els motius que els enquestats destaquen com l’origen del burnout. Els principals símptomes són el cansament, desinterès, impotència, falta de confiança i motivació, estrès excessiu i insatisfacció amb la feina. A més, apunten que la jornada laboral de quatre dies, tenir més vacances o més opcions de teletreball milloraria la seva situació laboral.
Aquesta darrera setmana llegíem que la Generalitat treia una nova mesura per combatre la soledat en la gent gran. La mesura destinarà 5,5 milions d’euros provinents dels fons Next Generation a adquirir un miler d’assistents robòtics intel·ligents per tenir cura de la salut i millorar la qualitat de vida de la gent gran que viu sola, combatent també la soledat no desitjada.
I és que, precisament, l’estudi més llarg de la història sobre el desenvolupament dels adults, fet per científics de la Universitat de Harvard al llarg de més de 80 anys —i que encara segueix en curs— ja destacava els diferents elements imprescindibles per tenir una bona vida. Robert Waldinger ha assegurat en diferents entrevistes que, mentre que l’aïllament és un destructor de l’estat d’ànim, les connexions personals creen una estimulació mental i emocional que les converteix en potenciadores automàtiques de l’estat d’ànim.
Però, poden els assistents robòtics intel·ligents substituir aquestes relacions humanes? O quina realitat i quines desigualtats existeixen per tal que haguem de recórrer a aquesta tecnologia també per combatre la soledat no desitjada? Volem construir una societat incapaç de combatre aquesta soledat de les persones amb més lligams i vincles interpersonals i apostant doncs per l’entrada d’assistents robòtics com a política pública?
Som conscients que, actualment, vivim en una societat on, malauradament, el treball reproductiu, el que fa possible la vida, el de les cures, el que es basa en les relacions interpersonals i la comunitat, ha quedat relegat a un segon terme i on la centralitat la té el treball productiu —que, en els millors casos, ens permet arribar a final de mes i pagar les factures— i que ens ocupa la major part del nostre dia a dia. Aquest fet ens comporta haver de fer equilibris per poder tenir cura de les persones amb qui convivim o bé que conformen el nostre sistema relacional; la gent gran, els nostres infants, les persones amb diversitat funcional o aquelles persones que es troben vulnerabilitzades cada vegada més per un sistema econòmic i social on el benestar físic, emocional i psicològic no és la prioritat. De fet, les persones —majoritàriament, dones— que treballem en feines reproductives (educadores, treballadores familiars, treballadores socials, infermeres, psicòlogues…etc.) ho fem en pitjors condicions laborals i menor salari.
Quan aquests equilibris son assumits per la família també veiem que són fets majoritàriament per dones —un estudi de la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra conclou que, cada any, les dones dediquen 800 hores més que els homes a les tasques de la llar i als fills—. Però més enllà de la cura, de les necessitats més bàsiques que les persones necessitem i que entenem que també haurien d’estar sostingudes per la comunitat i pel sistema públic, necessitem vincles i lligams afectius; necessitem l’escolta activa, necessitem l’empatia i la companyia. I ho necessitem fora de les xarxes socials i les pantalles. Al llarg de la nostra vida, necessitem sentir que formem part d’alguna cosa, que som importants per a algú, que pertanyem a un barri, a una comunitat, a una llar, a una família —en la que naixem, o bé que escollim—. I això requereix canviar les prioritats individuals i també col·lectives; canviar la piràmide de les coses importants i les que no ho són tant; així com els valors que imperen actualment i que van en detriment de la salut de les persones.
El sistema capitalista és un model econòmic ferotge, sí, però també ho són els valors i el conjunt de creences que l’acompanyen i que arrelen en cada un de nosaltres: “treballar més et fa ser millor company de feina”, “anar estressat és tenir una vida plena”, “has de descansar durant el cap de setmana —si tens la sort de tenir 2 dies de festa— per poder rendir al màxim a nivell laboral durant la setmana”. I és que, precisament, són aquestes creences les que ens empenyen a unes accions determinades i a com ens situem en relació al món productiu el que fan que sigui possible que tot giri, que res canviï i que el treball reproductiu, el treball de cures, però també els vincles i l’activitat comunitària que sabem que és imprescindible per a la nostra salut emocional i mental quedin eternament relegades a un espai on vivim en núvols de cansament, on el nostre sistema nerviós va permanentment estressat. I, per tant, allò que sabem del cert que és el major protector de la nostra salut mental acaba esdevenint un neguit constant per veure si ho podrem acomplir o no, si arribarem a tot o no. Per preservar la nostra salut, la nostra comunitat, els nostres vincles, necessitem canviar aquest esquema imposat i que ens està malmetent diàriament.
Així doncs, l’entrada d’assistents robòtics intel·ligents a la política pública, entre d’altres motius, per revertir la situació de soledat no desitjada de la gent gran o millorar el seu estat emocional evidencia una vegada més la nostra incapacitat com a societat —com a conseqüència dels diferents poders polítics i econòmics hegemònics actualment— de posar al centre la comunitat i les relacions humanes. Alhora, ens mostra la manca de recursos materials que ens priva també de posar per davant aquell treball que sustenta les nostres vides físicament i emocional; de tenir les eines per fer-ho des de la proximitat, des del disposar del temps per tenir una conversa, per escoltar i fer companyia; per fer-ho teixint comunitat i espais on tinguem cura les unes de les altres. I, sobretot, espais que puguin ser intergeneracionals i on totes hi tinguem cabuda.
Són uns dels ‘Quixots’ de la salut. Metges, infermeres, auxiliars que, malgrat que el temps del qual disposen amb cada pacient sigui tan poc degut a la gran pressió del sistema, creuen que l’humanisme ha de conquerir o reconquerir -si algun dia hi va ser més que actualment- aquell espai entre pacient i professional sanitari. Entre la malaltia i la cura, hi ha d’haver un caliu que també guareix o, si més no, consola l’ànima.
La necessitat de l’assignatura d’humanisme a la carrera de Medicina fa pensar que hem deixat o hem fet refredar els espais on intervenen metges, protocol·litzats i sense ànima. Quan va decidir estudiar per a ser metge, imagino que no ho veia així, oi?
Sempre havia pensat que és una professió que té components humanístics al costat de les ciències i la tècnica que involucra. Jo, de fet, vaig fer el batxillerat de lletres i també estudiava filosofia, no tot és conèixer la tècnica i aplicar-la, hi ha un component humanístic. Jo tenia un oncle metge de poble, i veies que una part molt important de la seva pràctica era l’empatia amb el patiment i el tracte amb el pacient. En el meu cas, doncs, si més no, l’òptica sobre la medicina era aquesta, més àmplia.
Potser sigui el que fa apropar-s’hi a molts com a dedicació, però després el món laboral és més complex, gens bucòlic.
Crec que la immensa majoria escullen estudiar Medicina per poder ajudar a les persones, una altra cosa és per on et porta la pràctica. Per una banda, hi ha molta pressió perquè coneguis bé les tècniques, que està molt bé, perquè evoluciona, però això de vegades fa que sigui difícil mantenir l’humanisme. En general, les circumstàncies hi han anat en contra, el sistema és un condicionant molt important.
Aquesta idea d’humanitzar la medicina com a necessitat, on ha començat a sentir-se?
Les primeres iniciatives van anar sorgint al món anglosaxó, que encara és més fred que el nostre. Es van adonar que en el seu món la pèrdua empàtica és més dramàtica. Culturalment, els mediterranis som més proclius a empatitzar i a tenir una relació més directa amb el pacient. I al Regne Unit, per exemple, han dut a terme iniciatives diverses, les nostres han estat dues.
Quines són?
Primer va ser formar part d’una associació internacional, The Doctor as a Humanist, amb la qual hem anat organitzant simposis com el que aquesta setmana celebrem a Barcelona dedicat a les arts en medicina. L’altra iniciativa nostra ha estat la creació de l’assignatura específica d’Humanisme a Medicina, com a optativa de la carrera. Va coincidir que jo era el degà de la Facultat de Ciències de la Salut i la Vida, circumstància que sempre facilita aquestes coses. Les altres dues persones són Manuel Pera, catedràtic de cirurgia de la UAB -ara en comissió de serveis de la UPF-, amb qui fèiem el Grau conjunt a l’Hospital del Mar, i el britànic Jonathan Mc Farland, una persona molt versada i gran impulsor de l’humanisme.
Es va instaurar el curs passat. Com ha anat?
És una assignatura que els alumnes poden agafar a segon, a tercer o a cinquè curs. Teníem la percepció de la mancança d’aquesta matèria, però havíem d’estar segurs també que els estudiants sentien ganes de fer-la. I hem tingut una bona sorpresa, perquè més del 70% de l’alumnat hi ha optat. El 30% que no la va fer l’any passat, l’han pogut fer aquest any a tercer.
Xoca bastant que fins ara no s’hagi comptat amb ‘l’humanisme’ en una carrera que hauria de ser tan sensible en el tracte humà com és la medicina.
Sí que hi ha assignatures que toquen bastant el tema de l’ètica. La UIC, la VIC, la de Barcelona, i la UAB donen petites pinzellades dins d’altres assignatures. Sobretot es fa en l’ètica biomèdica, en pràctica i recerca mèdica. Si has d’introduir una assignatura nova, és difícil decidir si rebaixes les hores d’anatomia, per exemple, per a poder fer-ho… I el número de crèdits de la carrera, per llei, no es pot modificar. El fet de tractar de forma diferenciada el pacient fràgil i el pacient gran necessita uns crèdits. Tot això planteja una dificultat perquè en els estudis universitaris, els crèdits i les hores, un cop muntats, són molt difícils de trencar. Ara bé, com que nosaltres com a UPF vam començar la carrera de Medicina fa dos anys, vam tenir l’oportunitat de dissenyar una carrera i ens ha permès oferir assignatures noves. Teníem un full en blanc i ens vam preguntar ‘quin metge necessita la societat del futur?’. No tothom contempla com han de ser els professionals. En àmbits com la medicina i la infermeria tenim certa llibertat per generar missions que poden anar avançat.
La situació sanitària està molt al límit. S’han de fer canvis
Avançar en humanisme ha estat la vostra aposta més innovadora.
En el disseny del Grau ja teníem l’humanisme en ment d’una manera transversal triant, per començar, assignatures com ara: el malalt fràgil, el malalt vell, el malalt crític. Hem tingut molta cura a l’hora de triar els noms. I l’humanisme en medicina com a formació general per a tots els estudiants l’hem començat amb una optativa, però la idea és incorporar-la més encara.
També ensenyen com donar un mal pronòstic?
Sí, al nou grau de Medicina de la UPF s’inclou la mala notícia. Però, de tota manera, temes com la sol·licitud de donant, explicar un tractament oncològic que ha fracassat, ja està ficat en diferents assignatures, i el malalt oncològic ja és una assignatura específica que tracta també aquests aspectes. Però la relació amb el pacient i el perfil de malalt que no va bé, aquesta és assignatura obligatòria. D’humanisme, en Medicina, vam pensar que calia una assignatura específica, però en realitat impregna tota la carrera.
I l’assignatura d’humanisme la imparteixen els mateixos professors de la UPF?
Són continguts fets per diferents persones, els mateixos docents i també per convidats externs, ponents d’universitats de fora amb més experiència en altres temes. Sempre de l’àmbit mèdic. En general, els docents són metges, però també es convida a pacients a explicar la seva experiència, i també a les famílies, tant per a narrar bones pràctiques com la part més disruptiva; fem les versions més dures del tracte i el més empàtic, que han tingut la sort d’arribar a un entorn que els ha ajudat a sobreposar-se a la malaltia. Són classes innovadores, lluny del sermó d’una hora. També s’inclouen xerrades sobre aspectes de la pràctica mèdica al llarg de la història. La barreja del pensament tradicionalment cristià i ara també el musulmà o el jueu, i els aspectes filosòfics que han influït en la pràctica de la medicina, així com també la sobre pressió en el sistema sanitari, i el desenvolupament de la tecnologia. En universitats com la Johns Hopkins o Harvard tenen departaments específics dedicats a l’humanisme. Hi han respost de manera més contundent. D’iniciatives n’hi ha a tot arreu, sobretot de temes de sensibilitat, i és un tema que dona prestigi a les institucions.
Ara bé, tot això s’ha de traspassar als centres sanitaris, hospitals, CAP’s…
És clar, hi ha d’haver una correlació entre la formació i la pràctica, però la pressió al sistema sanitari públic, en un sistema totalment estressat, en un punt no sostenible, no només cal que la gent vulgui fer-ho, sinó que pugui fer-ho.
Com a cap de Servei emèrit del Servei de Pneumologia de l’Hospital del Mar, quin marge d’acció veu en l’atenció dels pacients?
Des de la meva experiència com a metge hospitalari, un dia per setmana vaig a un ambulatori com a consultor. I me n’adono que, tot i la pressió, no és tan difícil incorporar elements humanístics. A part de fer una recepta, una ma a l’espatlla té un efecte molt positiu, i no porta més d’uns segons, només cal que s’estengui la voluntat de fer-ho. Hi ha cert marge, però hi ha d’haver canvis substancials en la situació sanitària, que està molt al límit. Ho hem vist amb la covid.
La mirada dels metges ara se’n va a la pantalla molt més que als ulls del pacient.
Jo, el primer que faig és apartar la pantalla i posar-la a un costat. I no sempre escric durant la consulta, sinó quan marxa el pacient. És molt important mirar-se als ulls i veure com el pacient rep la notícia, com li afecta. I més encara quan tenim un entorn multicultural, amb pacients que venen de l’Orient mitjà o de l’extrem Orient, que no reaccionen igual davant de les notícies disruptives.
Una mà a l’espatlla del pacient no pren més d’uns segons i el seu efecte pot ser molt beneficiós
Aquesta formació en Humanisme podria ser contingut de formació continuada, perquè seria bo que s’escampés.
Bé, la nostra assignatura l’hem creada també per sensibilitzar tot el nostre entorn que aquest és un tema candent. En moltes universitat del món ja hi ha sensibilitat pel tema. Jo vaig ser degà durant onze anys i recordo que es va fer un manifest per incorporar l’humanisme i tots els degans van signar a favor. Una altra cosa és si t’ho pots muntar, dependrà de la correlació de forces de cada lloc, però sensibilitat n’hi ha. I la possibilitat de fer activitats que formin part d’una assignatura és relativament fàcil, però s’ha d’estendre la inquietud, perquè ens ho demana la societat. Avui hi ha infinitat de malalties cròniques, en les quals, des de la medicina, com a molt trampeges perquè la situació es porti bé, per això l’humanisme és un tema que ha d’anar impregnant la formació i la pràctica dels metges. Tant el Col·legi de Metges com l’Acadèmia de Ciències Mèdiques estudien com anar-ho implantant en la formació continuada i programes específics.
Va néixer fa uns cinc anys d’una iniciativa a Palma de Mallorca, perquè hi havia uns metges britànics que vivien allà i tenien aquesta inquietud a la qual ens hi vam sumar metges de Palma i de Barcelona. Algunes universitats d’Europa, anglosaxones sobretot, i d’Àfrica també, s’hi van afegir. La UPF va ser una de les primeres, i també la de Palma de Mallorca. En aquests moments no és només aquesta associació la que organitza els simposis. En el cas de Barcelona, ho fem conjuntament amb l’associació la UPF i l’hospital del Mar, el campus de Poblenou de la UPF, en una antiga fàbrica. Venen ponents internacionals i gent del país i és una combinació de metges que treballen en aspectes humanístics de la medicina. L’hem focalitzat en la influència que tenen les arts en la medicina, la pintura, la música, l’escriptura… com donen lloc aquestes arts en perfils de metges humanistes, i com serveixen en patologies neuro-psiquiàtriques, o en el patiment del pacient, per exemple, disciplines com l’expressió corporal artística. També ens fixem en la feina dels arquitectes, que és important com a pensadors dels espais on treballem.
Les jornades com aquesta a Barcelona, des d’aquest dijous 19 fins al 21, són obertes a tothom?
Sí, a tothom, perquè pretén ser un difusor d’aquest humanisme. Les inscripcions es poden fer presencials i online. Tenim assistents d’Iran, el Marroc, Egipte i Llatinoamèrica. Els participants no són estrictament de la medicina, també n’hi ha del Museu Egipci, el MNAC, el pintor Perico Pastor, i moltes activitats. Un dels tallers del simposi, com a exemple, està molt relacionat amb la pràctica de la medicina en els països en vies de desenvolupament, perquè molts professionals sanitaris dediquen les vacances a anar-hi.
Ens estem equivocant molt filtrant per notes els alumnes de carreres com medicina i infermeria, en comptes de seleccionar determinats perfils psicològics
El fan cada any?
Sí, i cada any triem un tema. Aquest any, les arts amb la medicina, per explorar la imatge de la medicina i les expressions terapèutiques que s’hi usen, com pot ser el relat escrit de les malalties per part dels pacients o la pintura com a expressió en determinades malalties psiquiàtriques. Els altres simpòsiums els hem fet a Portugal, Moscú, Mèxic, Palma de Mallorca i ara, a Barcelona. L’objectiu de les trobades internacionals obertes a tothom és difondre els aspectes humanistes de la medicina, les arts, les expressions generals neuro-psicològiques de la medicina i el perfil humanístic del metge pel que fa a la relació amb el pacient.
I com defineix l’humanisme personalment?
De dues maneres diferents. D’una banda, l’humanisme per a mi són totes aquelles activitats que tenen relació amb el desenvolupament humà i el perfil emocional i psicològic de les persones, incloent-hi les arts, l’escriptura, la música, la pintura i com tot això lliga amb la pràctica mèdica. I l’altra és aquesta forma de practicar una professió sigui aquesta, la infermeria, l’arquitectura o el disseny… feta pensant en les persones, no com a disciplina tècnica per assolir un objectiu tècnic, sinó per aconseguir una millor qualitat de vida de les persones amb els diferents àmbits. Aquesta és més important, però no m’oblido de l’impacte que tenen les activitats. L’art i les activitats artístiques influeixen molt en la manera d’entendre la vida i les relacions amb les persones.
Però l’humanisme i, sobretot, la seva pràctica en una activitat depèn molt de les persones.
Sí, per això crec que tenim un problema que en algun moment s’haurà de tractar; en medicina, psicologia, infermeria, professions d’alta sensibilitat estem fent un error gravíssim en la manera de seleccionar els futurs professionals. No tots haurien d’entrar seleccionats per notes brutalment altes a les facultats. Ens estem equivocant molt amb les notes mitjanes que s’exigeixen, per començar perquè un adolescent normal difícilment, si fa activitats normals, pugui assolir aquests barems. Podem estar tenint una evolució inversa molt perillosa, igual que amb els MIR. Els nostres sistemes de filtratge no estan basats en els criteris que haurien de prevaldre. No haurien d’estar basats tan dramàtica i únicament en els coneixements expressats, sinó en perfils psicològics determinats. Les universitats privades ho poden fer, però en el sistema públic no tenim altra opció que anar a notes brutalment elevades, res més. Ens estem equivocant molt, però és el sistema que hi ha, i en cap moment s’ha plantejat un altre sistema.
L’evolució ha dotat els éssers vius de dispositius naturals per a la gestió de riscos. Tots els instints no són res més que mecanismes innats per sobreviure i satisfer les necessitats bàsiques. La fam, l’instint de fugida o lluita, els instints de reproducció i cura de la prole, i fins i tot els instints més socials, com el de pertinença a un grup, són patrons de comportament automàtics que ens ajuden a prendre bones decisions sense haver de fer cap càlcul de possibles beneficis i danys. El problema és que aquests mecanismes van ser posats a punt en un ambient natural molt diferent de l’actual i ofereixen limitacions als entorns complexos actuals. Els riscos a què ens enfrontem avui són molt més sofisticats, i les decisions que hem de prendre, molt més difícils.
La salut és sens dubte un dels epicentres més importants en la gestió de riscos. Són moltes les decisions que afecten la nostra salut, des de l’elecció d’habitatge fins a sotmetre’s a una operació que ens pot salvar la vida. Unes són petites i quotidianes, com allò que mengem o deixem de menjar, i d’altres més singulars, com sotmetre’s a un tractament d’infertilitat; unes tenen efectes immediats i altres a molt llarg termini, com ara fumar o no fumar. Però totes o gairebé totes tenen la cara i la creu, els beneficis i els danys potencials, i per poder prendre bones decisions cal conèixer-los. Els professionals de la salut solen ser la principal font d’informació, encara que per a algunes intervencions complexes s’han desenvolupat, a més, «ajudes per prendre decisions» (decision aids).
Les explicacions dels metges poden ser valuoses, però en general és complicat que transmetin de manera clara els previsibles efectes de totes les opcions, i sovint els pacients no recorden bé els missatges dels metges. Les decisions aids sobre tractaments i proves diagnòstiques, un format resumit i adaptat que sol combinar text, gràfics i números –i de vegades vídeos i continguts a la web– per clarificar els beneficis i danys, s’han revelat com a eines molt útils per prendre decisions quan cap opció sembla clarament millor. Els pacients que les usen se senten més ben informats i són més conscients del que els importa. A més, probablement tenen expectatives més precises dels efectes beneficiosos i perjudicials de les diferents opcions i participen més en la presa de decisions amb el professional sanitari. El problema és que aquests materials són escassos i és difícil elaborar-los i mantenir-los actualitzats.
Però fins i tot en les condicions més favorables, l’usuari ha d’involucrar-se activament per conèixer-ne els riscos fent-se les preguntes adequades sobre qualsevol tractament. Quins són els beneficis? Quins són els perjudicis? Quines alternatives o opcions hi ha? Què és el que vull o quines són les meves preferències? I, una cosa també important: què passaria si no faig res? Aquestes preguntes clau es resumeixen a les sigles en anglès BRAIN (Benefits, Risks, Alternatives, what do I want and what if I do Nothing?). Però això no és tot: per valorar els riscos de les intervencions, cal considerar també en quines persones s’han estudiat (s’assemblen a mi?), amb quines altres intervencions s’han comparat, i si s’han analitzat els beneficis i els perjudicis que més preocupen l’usuari.
Quan el benefici esperat és molt gran (salvar la vida amb una operació d’apendicitis, per exemple) i compensa qualsevol dany possible, és fàcil prendre una decisió. Tot i això, en la majoria dels casos els beneficis no són tan grans ni està tan clar el balanç entre danys i beneficis. L’opció de no fer res, la gran ignorada en aquests temps tan intervencionistes i oblidadissos que el primer és no fer mal, també és una alternativa que cal tenir present.
Relata Emmanuelle Laborit al seu meravellós llibre «El crit de la gavina», que en ser una persona amb sordesa no va ser capaç d’ordenar la seva ment, entendre’s i entendre el món, els conceptes i significats, fins que, ja sent una nena de set anys, va adquirir una llengua, en el seu el llenguatge dels signes.
Perquè sens dubte som biologia i cos, però a més som biografia, sentiments i emocions que entenem i expressem a través de la narració i la paraula. I la paraula (sigui oral, escrita o de signes…) ens ordena, ens organitza i és essencial per reflexionar i pensar-nos. «Aquell dia em faig gran al meu interior. Em converteixo en un ésser humà dotat de llenguatge», diu Laborit.
Quan emmalaltim, moltes vegades amb una malaltia del cos i altres de la ment, ho expressem a través del que ens passa al cos, dels símptomes que sentim, de les vivències corporals que un determinat diagnòstic ens provoca. Però la malaltia sobrepassa allò que és biològic, és un procés vital i singular de cada persona en què les emocions i la subjectivitat juguen un paper molt important.
Tot i que les malalties tenen un relat mèdic i professional, cristal·litzen de manera única i són relatades de forma diferent per cada persona. I és aquesta dimensió narrativa i biogràfica la que fa una experiència personal única. Com i de quina manera ens relatem cadascú de nosaltres davant d’un diagnòstic és molt important per nosaltres i per les persones que ens envolten, i també per saber mèdic.
La ciència mèdica s’estructura sobre la base dels diagnòstics i omet la persona que els pateix, percebuda moltes vegades com a alguna cosa que interfereix en el saber científic. En general, té una mirada unidireccional cap a les etiquetes diagnòstiques sent aquestes el seu objecte d’estudi. Va obtenir així un relat limitat, empobrit, que uniformitza les malalties a no tenir en compte els pacients i la complexitat del seu patiment.
No escoltar les veus dels pacients és injust per a elles i també per a la ciència, perquè les persones que pateixen la malaltia posseeixen un coneixement que no és als llibres i que complementa el coneixement biomèdic. Donar un lloc al testimoni dels pacients és reconèixer la seva capacitat per transmetre coneixements i atorgar sentit a les seves experiències, impulsant el que es diu «justícia testimonial».
Els i les professionals sanitàries hem de tenir clar que la dimensió narrativa és una font inestimable de transmissió de coneixements i que permet al col·lectiu sanitari apropar-nos a l’experiència individual i social d’emmalaltir, tenint clar que el macrorelat biomèdic es veu enriquit amb les múltiples veus i microrelats subjectius i experiencials de les persones. És en aquest sentit que la medicina narrativa és també una ciència complementària a la ciència biomèdica que permet al professional reconèixer la singularitat de cada persona, validar i legitimar la seva història i desenvolupar, a través de l’escolta i l’exploració de pors, sentiments i emocions, l’experiència de la seva malaltia i ampliar el coneixement dels pacients.
Reclamem doncs a tots els àmbits del sistema sanitari la «justícia testimonial», però és a l’atenció primària on adquireix la seva major importància i potencialitat, si entenem que l’atenció generalista basa la seva fortalesa a fer una atenció centrada en la persona i la seva complexitat. L’atenció sanitària, i més específicament la que es proveeix a l’atenció primària, és donada a la trobada entre persones (professionals i pacients-familiars), i és en aquesta interacció en què el primer coneix i es fa conscient del problema de l’altra, que els cossos no són màquines i de quina manera les emocions influeixin en tots els aspectes de la salut. A més, és en aquesta trobada i interrelació que és co-construeix coneixement sempre que els professionals siguin capaços d’obrir la mirada i escoltar, que no només sentir, a l’altre. Temps d’escolta que en silenci, i suspenent el relat biomèdic, respecti el relat per apropar-se al dir dels altres. Cal destacar aquí la importància del silenci que en paraules de Juan Mayorga «és una de les primeres paraules que aprenem, sense que ens facin falta explicacions. El silenci ens cal, sens dubte, per a un acte fonamental de la humanitat: escoltar les paraules dels altres. També per dir les pròpies. El silenci fronter, ombra i cendra de la paraula, també n’és el suport».
Com diu la gran metgessa britànica IonaHeath a la conferència «Amor i mort en temps de Covid-19″ que va fer al XLVI Seminari d’Innovació a Atenció Primària celebrat a Menorca l’any 2022, la medicina està en crisi i només es pot sortir d’aquesta crisi recuperant la humanitat que hem deixat en mans de la ciència biomèdica i tecnocientífica.
La paraula com a expressió de la vivència subjectiva s’ha d’obrir pas, també, a l’espai públic i al relat social i polític. Portar la «justícia testimonial» a la construcció col·lectiva de la medicina i la sanitat per equilibrar el poder del discurs biomèdic que condiciona la comprensió i allunya de l’apropiació de tot allò relacionat amb la salut i la malaltia. Per això celebrem la creació al Diari de la Sanitat d’un nou espai periodístic que s’anomena «La teva vivència importa», perquè les persones que ho desitgin puguin compartir la seva experiència amb la malaltia i l’assistència que han rebut. Amb aquesta nova proposta, l’ofici periodístic fa sinergia amb l’ofici dels professionals sanitaris per fer possible a través de múltiples veus i vivències un coneixement i una pràctica professional més justa, més humana i més sàvia.
A ‘De mares a filles. La transmissió de la feminitat’ (Edicions 62), Marina Subirats Martori reflexiona sobre com, durant segles, moltes mares han transmès la seva pròpia frustració sobre els límits de ser dona. Revoltar-se contra aquesta norma social imposada pel sistema patriarcal ha suposat rebel·lar-se també contra la mare, i això està ple de contradiccions. La relació entre mares i filles, diu, tradicionalment ha estat perversa perquè es basa en l’estima i, alhora, en la incomprensió.
Si bé en l’actualitat hi ha grans diferències, hi ha una batalla feminista que a nivell general no ha estat guanyada: perdura el culte a la imatge i la importància de seguir els cànons de bellesa per agradar als altres.
Comentes que, tradicionalment, les mares han transmès a les filles, amb petits gestos quotidians, que ser dona és una condemna, sobretot amb el que s’espera d’elles en l’àmbit familiar i social. Com de gran ha estat aquesta condemna?
Ha estat enorme. No sempre s’ha manifestat de la mateixa manera. En les societats més antigues, aquesta condemna passa per una mutilació física, com en el cas de la Xina amb tenir els peus petits, o en el cas, encara actual, malauradament, de les mutilacions genitals a l’Àfrica.
Sempre afecta el cos, però també és simbòlic: amb els peus embenats pots aconseguir que la dona no es pugui bellugar i, com que no pot caminar, no pot anar gaire lluny. Tenim altres formes, com, per exemple, a llocs del nord d’Àfrica, on has d’anar ben tapada i això arriba fins al burca, que és una mena de presó en la qual no pots anar gaire lluny tampoc.
Marina Subirats: «Sempre hi ha alguna cosa amb tu que no està bé. Tu no ets prou obedient, no fas prou el que has de fer» | Pol Rius
Hi ha d’altres casos, com unes robes que t’oprimeixen. En el món occidental això ha estat més difícil de veure, com quan les dones duien mirinyacs o quan duien cotilles i faixes. Van estar de moda els ‘corpiños’ (cossets), que el que premien eren els pulmons i tenien uns cordons per prémer més, amb la qual cosa tampoc no pots anar gaire lluny.
Expliques que recordes perfectament el dia que et van dir a casa que t’havies de posar faixa. I també quan vas decidir treure-te-la. La faixa i aquest tipus de vestimentes podrien ser un símil del concepte de ‘maresposa’?
És clar. La meva mare i la meva tia, que duien faixes, em deien ‘és que així vas subjecta’, però jo tenia 14 anys i era primeta. Jo era una nena que saltava, anava a l’escola i jugàvem a córrer. I, de cop i volta, trobar-te amb una cosa que t’apreta i que quan fa calor et fa llagues… Trobem aquesta subjecció del cos per raons morals o estètiques. Què deia la meva mare? ‘És que si no, quan camines, se’t mou la carn i és una vulgaritat’.
Per descomptat, no és el mateix posar-me una faixa que que m’embenin els peus als 10 anys i se’m gangrenin els dits. Com més mirem cap aquí, aparentment, hi ha més llibertat i menys opressió directa, però és substituïda per una opressió mental.
Parles dels comentaris de la mare i de la tieta. Què creus que ha fet més mal, la religiositat o la frase del ‘què diran…’?
Les dues coses, perquè van lligades. La religiositat dona la justificació última: hi ha coses que són pecat, i si tu vas vestida d’una manera que et miren els homes, és pecat. Això instal·la una opinió a la gent sobre coses que són lletges i no s’han de fer i, per tant, el veïnatge parlarà malament de tu si les fas, perquè no compleixes amb les normes que no estan mai explicades del tot, però que són com del grup. Llavors, la mare això no ho vol perquè no vol que et critiquin i has de ser una dona com cal.
Generalitzant, les mares han transmès de forma inconscient aquesta inseguretat que facis el que facis mai no serà prou?
Exacte, que mai és prou. I que sempre tu ets culpable. Sempre hi ha alguna cosa amb tu que no està bé. Tu no ets prou obedient, no fas prou el que has de fer. I, llavors, la mare t’ha de corregir, perquè la mare és la que ha d’aconseguir que siguis la dona perfecta. Tot el que tu fas que surti d’aquest motlle, que surti d’aquest model, la mare t’ho ha de corregir, perquè si no ho fa, tu no seràs la dona perfecta i el resultat d’això és que no et casaràs, que ningú no et voldrà o que et criticaran o que seràs una mala dona. Però la idea més immediata és que no et voldrà ningú, no et casarem. I això seria un fracàs per a la mare. Estic parlant d’un model antic.
La religiositat dona la justificació última: hi ha coses que són pecat, i si tu vas vestida d’una manera que et miren els homes, és pecat
A la segona part del llibre explico la reacció contra això, i ho faig a través de la Simone de Beauvoir, que ens ha deixat molts escrits sobre la seva revolta. Ella va néixer el 1909, uns 35 abans que jo. No són molts anys de diferència, però era d’una família benestant francesa molt més rígida que la meva. No la deixaven sortir sola o no la deixaven pintar. Era realment una cosa terrible. I tenim l’exemple de la seva amiga, Zaza, la que va morir, que estava enamorada d’un home i la mare no la deixava sortir amb ell. Revoltar-se contra això li va costar moltíssim, li va costar molts plors, perquè era rebutjar la mare i entrar en conflicte amb la mare i negar tot el que la mare li transmetia.
D’alguna manera, era com si trenqués amb la mare?
Trenca amb la mare, però com que amb la mare hi ha un vincle afectiu, que en general és fortíssim, això és molt contradictori i molt dolorós. Ho explica a ‘Una mort molt dolça’ quan parla de la mort de la mare, que està considerat com un dels seus millors llibres perquè no és tant la dona intel·lectual, sinó que explica una vivència, i la vivència és dolorosa i ella està dividida.
¿Creus que la relació mare-filla és de les més contradictòries que existeixen, en el sentit que les mares han heretat la frustració, a causa del sistema patriarcal, i no entenen algunes de les oposicions de les filles; en canvi, com dius al llibre, ningú no t’estima com una mare?
Sí, per això és tan complicat. Jo dic que és perversa perquè és una relació amorosa, una de les més amoroses que hi pugui haver, que és la de la mare amb les seves criatures, siguin nens o nenes, però en el cas del nen, la mare l’ha d’impulsar, l’ha de fer créixer, i en el cas de la nena, l’ha de disminuir. Però t’estima molt. Estic parlant d’una època que ja ha passat, tampoc no he analitzat totes les cultures, perquè és impossible, però podríem dir que aquest ha estat el patró.
Possiblement, encara moltes mares transmeten frustració, però això s’ha afluixat una mica en afluixar-se el patriarcat
Ara està sent diferent. Possiblement, encara moltes mares transmeten el mateix, la frustració, però això s’ha afluixat una mica en afluixar-se el patriarcat. Però, per què és tan complicada? No perquè les mares siguin estúpides o perquè siguin males mares, és perquè és la norma social imposada pel patriarcat, que les va mutilar, que ja les va fer posar dintre d’aquest motllo, que elles ja el van patir, unes més i altres menys, depèn de l’energia que tingués cada una i de les aspiracions, i després elles ho transmeten a la filla.
Fruit aquesta relació tan complicada i plena de matisos i d’històries personals, ¿un cop trenques amb la mare pots trencar amb tot o gairebé amb tot, amb les normes establertes pel patriarcat?
Va ser difícil escriure el llibre perquè el volia fer a partir d’entrevistes, i em vaig adonar que les dones no eren conscients que això era una norma, una norma patriarcal, sinó que deien ‘com és que la meva mare…?’, ‘és que com era la meva mare…’, ‘és que mira, em va dir…’, com si fos un problema estrictament entre persones.
Jo el que he volgut explicar en aquest llibre és que és una norma social i que quan anem fent retrocés d’aquesta norma, també canvien les relacions entre mares i filles, que no haurien de ser conflictives en si mateixes. Ho són perquè estem en una societat patriarcal que obliga les mares a fer això, però per a la majoria de dones, això es viu com un fet individual i estricte de tu amb la teva mare.
«Hi ha la figura de la dona com a mare fonamentalment, inclús hi ha qui dubta que, si una dona no és mare, sigui una dona realment» | Pol Rius
Per exemple, al llarg de la vida, no només quan preparava ‘De mares a filles’, hi ha hagut moltes dones que m’han dit: ‘A mi la meva mare no m’estimava’, i a totes les desgràcies que els hi passaven durant la vida veien part de culpa en la mare, ‘perquè la mare no em va estimar prou, i això em va crear uns problemes, etc.’ Que puguis trencar amb tot? No ho sé, perquè, possiblement, si creus que tens una deficiència afectiva amb la mare, busquis l’afecte en altres persones. I, per tant, el buscaràs en les amigues, la parella, potser els fills, i et resistiràs a creure que tota relació implica una lluita de poder.
Es pot ser mare, feminista i esposa mantenint el concepte de l’àngel de la llar?
Jo crec que no, perquè això està basat en una frustració personal. Per tant, crea molt mal rotllo. Recordo que la meva mare volia ser mestra, però després de la guerra això no va poder ser i ella tenia molt ressentiment cap a l’estat, i estava sempre fregant, cuinant i ocupant-se de tot. En certa manera, hauria volgut que jo, que vaig tenir tres germans més petits, o les dones dels meus germans, l’haguéssim anat substituint. No ho va aconseguir, i això va crear molta ràbia, la sensació d’haver fet un gran sacrifici per als altres que no es veia recompensat perquè aquesta figura de l’àngel de la llar, en comptes de ser enaltida, més aviat era denigrada, era com dir: ‘Però tu per què t’has conformat a fer això a la vida?’
Hi ha incomprensió entre mares i filles?
És clar. També pot ser que hi hagi filles que s’adaptin molt bé a aquest rol i se sentin còmodes. Però les que no s’adapten, que són moltes, han de lluitar contra aquesta imposició i això vol dir lluitar contra la mare. A vegades, contra el pare, si la mare és molt feble. Simone de Beauvoir, tal com ho explica, sembla que la seva mare no era una dona excessivament forta, i diu que si només hagués estat amb la mare, potser l’hauria pogut portar més o menys per on ella volia, però hi havia el pare, que exigia, exigia i exigia que no fos d’aquella manera. En canvi, quan parla de la Zaza, tenia una mare fortíssima i era la mare qui deia ‘tu amb aquest home no hi pots anar’.
La norma és que la mare t’hagi de posar aquesta cotilla, aquesta roba que t’oprimeix
Evidentment, hi ha un tema de personalitat, perquè no totes les dones són iguals, n’hi ha de més potents, altres no tant, o són més bones dones, altres no tant, i també depèn de com de rebel sigui la filla i del seu entorn. Això modula la relació, mai és exactament el mateix, però el que volia subratllar és que la norma és que la mare t’hagi de posar aquesta cotilla, aquesta roba que t’oprimeix. Per què? Per què el que mana, o manava, a la societat és que les dones siguem submises, obedients i que ens conformem amb un rol. Si tu, de manera espontània, no ets així, qui t’ha de convertir és la mare. I això és el que crea, podríem dir, el conflicte.
És tabú no parlar bé o parlar malament de la mare, més enllà dels espais reduïts de molta confiança?
Sí, perquè llavors això és magnificat. Perquè, fixa’t, correspon a un pensament religiós, tan catòlic com islamista i d’altres. Hi ha la figura de la dona com a mare fonamentalment, inclús hi ha qui dubta que si una dona no és mare, sigui una dona realment. A aquesta dona se li demana tot, des del sacrifici físic, podríem dir, de l’embaràs, d’alletar la criatura, fins a estar sempre pendent, de cuidar-la, de tot, fins i tot no queixar-se, estar contenta amb el que fa, no contestar malament al marit, no imposar res… I, a canvi, no se li dona res. L’únic que se li pot donar és el mèrit. ‘Què faríem sense ella? És tan bona, és un àngel’.
Podríem dir que aquest àngel és una compensació simbòlica, perquè moltes vegades no té un duro, no pot decidir si té ganes de comprar-se un vestit perquè ha de demanar diners al marit i no els hi dona i llavors ni s’atreveix. Aquesta dona no té cap compensació, l’únic que pot tenir és una compensació simbòlica del tipus ‘És que les mares són meravelloses’.
La filla arrossega un sac de culpabilitat que no t’acabes de treure?
Jo crec que ara menys. Hi ha graus. Ara hi ha dones africanes que han estat mutilades i que després han parlat, i tenen un odi cap a les que li van fer aquest horror. Imagina’t les dones xineses, que després no podien caminar. Pot haver-hi un odi, però com que tot això va acompanyat d’un ’ha de ser així, si no, no et voldrà ningú’, la dona s’ha de conformar amb el seu destí. El seu destí és terrible, però és aquest. És la llei patriarcal.
I, ara, què està passant a l’Afganistan i a l’Iran? Estan enverinant nenes a les escoles perquè no hi vagin. No hi ha igualtat. Exigeixen que les dones siguin ignorants, que no surtin de casa, que estiguin només al servei dels homes. I hi ha nenes que van a l’escola, i per convèncer-les que no, les enverinen. Estem pràcticament en el cas de les societats antigues. És a dir, has de ser una dona com jo et dic, i si no, millor morta.
En el món occidental, en el dia a dia, ¿un dels grans canvis seria que tot i que la dona continua assumint el pes de les cures, també hi ha el missatge que t’has de cuidar a tu mateixa?
Sí, s’està produint, però, aquí hi ha una evolució que, jo que ja porto molts anys en el feminisme, l’he vista. Al començament era, ‘hem de deixar de sentir-nos responsables de la vida dels altres i ens hem de començar a cuidar nosaltres’; ’tu també tens dret a tenir una tarda per a tu’. I d’aquí creix tot el missatge d’anar-te distanciant del treball de cura, i d’anar posant el focus en tu mateixa. Si ho mirem a nivell de la civilització, això és molt greu, perquè vol dir que ningú s’ocuparà dels altres, o sigui, fem cada vegada persones més egoistes. El meu punt de vista és que necessitem feminitzar la societat, perquè ara el que hem fet és masculinitzar-la. Les dones hem anat cap al perfil masculí, ‘escolta, jo m’ocupo de lo meu, em cuido a mi mateixa’.
Necessitem feminitzar la societat, perquè ara el que hem fet és masculinitzar-la
Jo, quan tornava de l’escola, volia tenir la meva mare, parlar amb ella i jugar amb ella. Ara hi ha criatures que van a anglès, a música, a piscina, etc., perquè els pares treballen i les han de tenir ocupades. El vincle amorós no el substitueixes per unes activitats extraescolars. No dic que sigui millor que la criatura estigui tot el temps amb els pares, dic que el fet que només els vegin una estoneta quan tothom està cansat, s’ha de fer el sopar i anar-se’n a dormir, fa que la qualitat del vincle i de l’aprenentatge no sigui la mateixa.
És complicat compaginar-ho…
És complicat… A mi el que em sembla és que ara les dones hem adoptat una vida masculina. Hem de fer que els homes i les dones adoptin part de la vida femenina i la vida de cura, però compartida. Si no és compartida, doncs no.
El llibre t’ha servit per entendre la teva mare o, d’alguna manera, per reconciliar-te amb ella, tenint en compte aquestes contradiccions entre mares i filles?
Sí, perquè les he entès. Fa anys que les he entès, perquè amb la meva mare vaig poder parlar molt. La meva mare era una dona molt intel·ligent, que havia fet molt d’esforç, perquè ella és la que salta d’un poble petit a Barcelona. Era d’una família pagesa on el seu pare deia que per què s’havia d’aprendre a llegir? Va acabar sent mestra, i va fer un salt molt gran.
Jo vaig poder parlar amb ella quan ja érem grans. Ella va morir quan jo ja tenia 50 anys. Vam poder parlar i jo crec que hi va haver un punt de trobada. I, abans de morir, em va dir ‘gràcies per tot el que he après de tu’. I vaig ser jo la que no vaig saber agrair-li el que havia après d’ella. Potser per això encara ho remeno després de tants anys. Però molta gent no ho perdona mai.
Marina Subirats i Ana Basanta durant l’entrevista | Pol Rius
Hi ha moltes dones que diuen ‘la meva mare no em va estimar’. Què vol dir? Que el conflicte s’ha dut fins a l’últim moment. I que no han pogut trobar un punt d’entendre-ho. Però jo, insisteixo, això em permet de comprendre que no és que les dones siguin unes males bèsties que es mengen l’ànima de les filles, és que elles han estat ‘matxacades’ abans. I les seves mares també abans. I això ho han de transmetre. Tenen el mandat de transmetre-ho.
Alguns d’aquests aspectes podríem dir que estan superats al món occidental, però cites que hi ha altres tipus de problemes, com el culte al cos, la influència de la publicitat i dels ‘likes’ a les xarxes, la bulímia, l’anorèxia… Més en dones que en homes. Què ha passat, just ara, que són més feministes?
La meva sensació és que les mares han sortit a treballar, tenen un altre punt de vista i, en certa manera, s’han empoderat. Ni totes ni per igual. Si tu parles ara amb moltes dones consideren que no han d’estar submises al marit. Una altra cosa després és què fan a casa seva, fins i tot sense adonar-se’n. Però la imatge que presenten és de molta més independència del que presentaven les nostres mares. Però ara això s’ha capgirat.
Ara el mandat és ‘sigues sexy’, quan abans el mandat era sobretot ‘no siguis sexy’
Aquesta cosa tradicional que una dona no vivia tant per si mateixa sinó com a objecte de desig i de servei als altres, això és un missatge que es dona a través dels mitjans de comunicació. L’èmfasi en l’aspecte és molt curiós. Abans havies d’anar tapadeta, havies de tenir faldilles llargues… Jo soc de l’època en què s’havien tallat les faldilles, però les faldilles no podien pujar del genoll, els escots havien de ser petits, etc. I no havies de ser presumida, havies de ser discreta. A això se li ha donat la volta. Per què? Perquè s’ha posat al servei de la societat de consum. I què hi ha? Molta roba, però una roba molt llampant. Ara el mandat és ‘sigues sexy’, quan abans el mandat era sobretot ‘no siguis sexy’.
I està creant problemes de salut.
Torna a ser el treball sobre el cos. Quan tu camines damunt d’uns talons així alts i prims, -ara s’ha posat de moda les vambes, menys mal- els talons deformen el peu i no els aguantes tanta estona. Però, què és l’elegant? No només això, has d’anar depilada, has de ser prima, però prima segons el cànon, ara has de tenir cul i pit, cintureta molt prima i cames molt primes. A Disney van arribar a dibuixar les noies amb la cintura més estreta que el coll. És a dir, hi ha tota una sèrie de pràctiques encaminades a convertir-te en objecte de desig de l’altre. I pensar que això t’empodera, que et dona poder perquè faràs el que voldràs de l’altre, acaba sent fals, perquè què és el que està veient l’altre? Una pornografia on les dones són absolutament tractades com objectes de plaer. I no importa per res el que li passi a ella.
Des de la teva experiència en el món de l’educació, què es pot fer des de les escoles?
Moltíssimes coses. Fa anys vaig escriure ‘Rosa y azul. La transmisión de los géneros en la escuela mixta’. El vaig fer, amb una companya, a partir de gravar a les escoles i de comptar les paraules que es deien a nens i a nenes a primària. Vam veure que per cada 100 paraules que el mestre o la mestra havien dit als nens, n’havien dit només 76 a les nenes. Era un dèficit d’atenció a la nena.
Vam veure que la nena sovint era utilitzada per ajudar la mestra a controlar el nen, quan era petit i se l’havia d’acompanyar al lavabo. A una escola rural, em van dir que posaven una nena enmig de dos nens perquè ella els ajudava a fer els deures. Això no és un cas aïllat ni una anècdota, segurament és un exemple de com continuarà creixent.
En aquell estudi vam veure que els nens, quan tenen certa autonomia van corrent i van cridant i no van enlloc, simplement estan prenent possessió del seu espai. Les nenes, no. Les nenes surten del seu lloc i van a fer una cosa concreta a un altre lloc. No hi ha intent de possessió de l’espai. Vam veure que els patis s’havien convertit en pistes d’esports, amb porteries de futbol o canastres de bàsquet on s’instal·laven els nens, i elles miraven amb por a creuar per si rebien un cop de pilota. I, a les nenes, que se’ls deixa fer? Que siguin maques, que siguin sexis.
Es presenta com un empoderament que deixis de ser un subjecte decisori per convertir-te en objecte
Tornem al punt de partida, mostrar-se d’una manera determinada per als altres…
Clar. Tu no ets vàlida com a individu, sinó pel fet que ets un objecte de desig de l’altre. I això és el que caldria aturar. I és molt difícil. Un exemple, hi havia un centre on portaven les nenes de cinc, sis, set anys. No sé si encara existeix. Allà les banyaven, feien massatges, les maquillaven, posaven pestanyes, les pentinaven, les vestien i les ensenyaven a caminar com a models. Llavors, feien totes les fotos del món i les donaven als pares i mares, i tota la família estava encantada. La nena entén que la seva manera de triomfar és aquesta, ha trobat el camí que haurà d’utilitzar perquè algú li faci cas: ser molt mona, molt simpàtica, molt somrient… És molt difícil plantar cara a això perquè són les mateixes mares i àvies les que estan seduïdes i diuen: ‘És que estan tan mones’.
Tenim batalla de l’estètica per a molt de temps?
Jo crec que aquesta serà de les més difícils de donar-li la volta. En altres terrenys hem accedit a la universitat, a les professions, a la política però, en canvi, es presenta com un empoderament que deixis de ser un subjecte decisori per convertir-te en objecte.
Els conflictes bèl·lics són la trinxera on la vida i la mort es dilueixen de manera més evident. A les guerres d’abans, la mortalitat més enllà de les armes arribava per la mateixa insalubritat, hospitals de campanya convertits en llit de bacteris, sang i infeccions. El 1853 va començar la guerra de Crimea, i entre les armes, un halo de pau amb nom i cognoms: FlorenceNightinale.
Nascuda a Florència el 12 de maig del 1820, es diu que des de petita va mostrar interès en l’atenció als malalts. Tal és així que es va oferir com a infermera voluntària per al conflicte de Crimea, on sense saber-ho, revolucionaria la història de l’ofici per sempre. Va ser la pionera a elevar la professió a través de tècnica, dedicació i gran dosi de solidaritat. Juntament amb conceptes com la higiene, l’assistència i la manera de cuidar els pacients, Florence es va convertir en un àngel per als soldats aconseguint reduir la mortalitat amb la professionalització de la infermeria.
Després de la guerra, Nightingale va fundar l’Escola d’Infermeria a l’Hospital St. Thomas de Londres, la primera institució d’infermeria professional del món. El seu treball en el camp de la salut pública també va ser fonamental, millorant les condicions sanitàries i reduint la mortalitat també als hospitals i comunitats afins. Abans de Florence, la infermeria s’exercia sense formació específica, normalment grups de dones feien el que podien i no era un ofici reconegut com allò que és: la base del sistema sanitari.
Ara, també en temps de guerres i crisis sanitàries, les infermeres continuen reivindicant el seu ofici. Commemorant el naixement de la madrina de les infermeres, el 12 de maig el col·lectiu celebra el seu dia internacional. Després d’una pandèmia on el personal sanitari es va encarregar d’intentar traçar una barrera de ferro entre la vida i la mort, les infermeres futures preserven el llegat de Nightingale.
«Estic orgullós de ser infermer»
«És una cosa molt vocacional, com que no pots fer sense més ni més, saps?» diu Eloi Egea, que té 24 anys i està a l’últim any de la carrera. «Et trobes moltes coses… però per mi al final és satisfactori, cuidar les persones així en un moment difícil per a ells. És molt agraït malgrat tot el que comporta. Al final t’adones que la infermeria és en gran part l’acompanyament i el tracte amb el pacient». Cristina Flores és una noia de 26 anys que comparteix classe amb Eloi, per a ella, els seus motius per voler ser a la professió són clars i concisos: «vull ser infermera perquè sento que és el meu. M’agrada ajudar els altres i poder formar part de la gran institució sanitària. És el que m’omple, em sento realitzada». Abans de tenir el títol, l’Eloi i la Cristina ja se senten part de la comunitat.
Sense estar del tot encara amb els dos peus al sistema sanitari, ja han detectat algunes coses que els fan defensar a capa i espasa el que ja senten com la seva professió. «Estic orgullós de ser infermer, m’agrada un munt. Que, encara que hi hagi un classisme d’ ‘ah, infermer’, que sembla fins i tot despectiu, jo sé el que valc, jo sé les funcions que faig i reivindicaré la professió d’infermera perquè és molt top«, diu l’ Eloi sobre les jerarquies que ja ha començat a detectar al seu pas per hospitals. «És que sembla que si no ets metge ets un xurro, saps?«, explica el jove amb to reivindicador, «per a l’assistència al pacient es necessiten els perfils diferents, metges fan una cosa i infermers una altra. Igual que per exemple, és molt important la figura de les TCAE, i de la resta. Totes aportem a partir del nostre ofici la cura que necessita el pacient», afegeix. Aquestes dinàmiques dins del sector també les veuen a la carrera, i és que diuen que, inventant-se una estadística, apostarien perquè almenys un 30% dels seus companys de classe estan estudiant infermeria perquè no els ha arribat la nota per a medicina.
«Tinc clar que la infermeria no és per a tots, és una cosa vocacional», diu la Cristina, «no se n’hauria de ficar un en una carrera així per fer alguna cosa, ja que tenim a les nostres mans la vida de persones i no és una cosa fàcil». L’estudiant és a les urgències pediàtriques a Can Ruti, lloc on s’està començant a curtir: «com que de vegades és dur, has de tenir clar que és el teu. Triaria mil i una vegades més aquesta professió. Tant pels bons moments com els dolents, ja que aquests són els que m’han fet ser la infermera que soc avui dia».
L’ Eloi va desenvolupar part de les pràctiques a l’UCI pediàtrica de Vall Hebron, on va començar l’impacte mental de passar dels estudis teòrics a la formació sobre el camp: «Sento que, des de la carrera, el que es veu i s’explica és una mica flower power, superbonic, i que sí que ho és, però veus moltes coses desagradables. Veure patir i morir un nen no està pagat. Haver de ficar a una bossa algú no està pagat. Però és que no hi ha manera de pagar-ho. Això no t’ho expliquen tant, t’ho trobes de cop quan passes de l’aula a l’hospital». De certa manera, per a l’Eloi és primordial compartir aquest esperit de Nightingale si de debò vols ser infermera, sobretot en aquest moment crucial d’entrar a la palestra: «això t’ha de compensar molt, perquè veus i fas unes barbaritats que tu mateix a vegades dius… ‘wtf, estic ficant un tub per la tita a un senyor’. T’ha d’agradar tant que fins i tot siguis capaç d’acompanyar en el procés de mort algú i veure’l com una part més del procés vital. Hi ha coses dures com el patiment i la mort que no es parlen tant, però hi són molt presents».
«Al que em vull dedicar tota la vida»
«No espero res més de la meva feina que el fet de poder continuar fent-ho durant molts anys més i ser una bona infermera», diu Cristina sobre el seu futur. Explica també que les seves metes al sector no les té del tot definides: «vull veure què m’ofereix el temps, però una mica enfocat a les urgències sanitàries o la infermeria escolar… m’agradaria. Són dues coses molt diferents, però les que encaixen més amb mi». Per a l’Eloi, la seva visió del futur passa per fer-se un nom dins de l’hospital, i poder fer també investigació i docència: «m’agradaria tocar una mica de tot. Al final, no sé com anirà el pas dels anys i si per exemple quan en tingui cinquanta em veuré encara fent coses vinculades a l’assistencial. La part de gestió, direcció, també em criden l’atenció».
«La meva situació laboral, ara com ara crec que estarà bé, hi ha oferta. Una altra cosa són les condicions, hi ha feina, però són contractes curts i és molt difícil aconseguir quelcom una mica més fix, i pitjor encara fix del tot», diu la Cristina sobre la projecció laboral que li dona l’ofici, «més endavant doncs… és clar que és difícil aconseguir una plaça fixa on vulguis», afegeix. L’ Eloi afirma que, veient el seu entorn i com està el món, el seu li sembla un panorama estable: «sé que almenys a Catalunya no em faltarà feina, potser algunes vegades no amb les millors condicions, però no em faltarà, i a l’època en què estem, això em dona molta tranquil·litat». Els joves es mostren orgullosos i determinats sobre el que fan, Eloi conclou amb una frase de la qual la Florence s’enorgulliria: «encara no he començat a dedicar-me i ja sé que és al que em vull dedicar tota la vida”.
De forma confidencial pots explicar com t’has sentit en moments que provoquen fragilitat. No sempre ha de ser un relat des de la vulnerabilitat i solemnitat; també pot incloure vivències més lleugeres i fins i tot perspectives humorístiques, que també n’hi ha!! El teu testimoni pot ser útil per acompanyar altres persones que han viscut processos semblants i, també, per a qui, en el món sanitari, ens cuiden.
El teu escrit el rebran i llegiran exclusivament els membres del comitè que gestiona aquest compte de correu. Es posaran en contacte amb tu i, un cop verificada tant l’autoria com que s’ajusta a les normes, el publicarem. Podràs decidir si vols que es faci amb o sense el nom de qui l’ha escrit.
El comitè verificador està integrat per Miquel Reguant i Assun Reyes.
Pensem en vivències que puguin resultar enriquidores pera la resta de ciutadania, per a les i els professionals i per a les administracions. No tant com a queixes o denúncies explícites, que ja tenen els seus canals administratius i legals, sinó pel que es pugui extreure de l’experiència relatada.
Les normes per als escrits són senzilles:
Cal la identificació de l’autor/ra amb nom i cognoms i amb còpia del DNI que s’adjuntarà al correu en què s’enviï l’original.
No hi constaran noms o dades que puguin identificar terceres persones o institucions si no es té el seu consentiment explícit.
Considerem necessari que la teva vivència sigui un espai on ens expressem amb respecte i esperit constructiu.
