El sindicat va assenyalar, en paraules de la seva vicepresidenta Laia Marsal, que tot i que l’acord assolit no respon completament a les seves expectatives, consideren que és un «primer pas» i, per tant, van decidir desconvocar la vaga per «donar un alleujament a la infermeria i a la població». Els acords, segons el sindicat, no marquen un punt final, i han subratllat la seva disposició a convocar noves mobilitzacions si cal.
En aquest acord, s’han establert eines de treball i s’ha creat un espai bilateral per fer seguiment dels acords cada dos mesos. Malgrat això, el departament ha rebutjat negociar l’increment salarial de 400 a 600 euros mensuals que reclamaven, argumentant que aquesta qüestió depèn de la requalificació de la professió a la categoria funcionarial A1, la qual es comprometen a negociar amb Madrid.
L’acord d’aquest dijous inclou 9 dels 10 punts que les dues parts havien estat negociant, amb l’excepció de la millora salarial. Entre altres aspectes, es reconeixerà les infermeres com a figures vàlides per fer de cap de torn i de guàrdia. També s’ha aconseguit el compromís que puguin prescindir dels seus vehicles personals per realitzar la feina, i s’emprendrà un estudi per determinar la quantitat necessària.
Altres mesures acordades inclouen la creació de borses de treball exclusives per a les infermeres, la revisió de les seves funcions i la implementació de la «desconnexió digital» quan no estiguin treballant, segons ha informat el sindicat.
Tanmateix, el sindicat ha recalcat que aquest acord «no marca el final del camí» i han assegurat que no dubtaran en convocar noves mobilitzacions si és necessari. A més, tenen previst viatjar a Madrid el 2 de febrer per reclamar el reconeixement de la categoria professional A1, així com de les especialitats d’infermeres al ministeri.
«Ha d’haver-hi reclassificació de totes les categories i hem quedat que l’aplicació es farà en el moment en què entri en vigor i tingui un finançament efectiu», ha explicat Balcells, que ha insistit que la requalificació és un tema que depèn del govern espanyol, també pel que fa als recursos econòmics.
La vaga es va iniciar en coincidència amb l’aprovació del nou conveni col·lectiu de l’Institut Català de la Salut, que el sindicat considerava que beneficiava més als metges que a altres professionals sanitaris. L’acord final va ser aprovat amb el consens entre el Departament de Salut i els sindicats Metges de Catalunya, CCOO, UGT i SATSE.
«El preu de plantar cara és molt alt, per això ningú no ho fa», explica la Joana (nom fictici per a preservar la seva identitat), una doctoranda que fa un any va denunciar per assetjament laboral a la seva exdirectora de tesi, una reconeguda professora d’arqueologia d’ICREA que treballa a la Universitat de Barcelona.
Dos anys després de treballar sota la influència d’aquesta professora i de passar dos cops per una baixa per ansietat, la Joana va interposar una denúncia contra la seva directora de tesi i va ser traslladada d’universitat i li van canviar la directora de tesi.
Però quin va ser el preu que ha pagat? Quins efectes col·laterals ha patit pel fet d’interposar la denúncia? La seva resposta és clara i concisa: «moltíssims, ha estat un any terrible pel que fa a la salut, a la vida social, amb les amistats… «És haver d’estar anant a metges, psicòlegs, acudir a teràpia setmanal… només per a poder aprendre a viure amb la situació que estava vivint i que havia viscut». «Al cap i a la fi, i per molta ràbia que em faci, havia d’acceptar tot el que havia passat per a poder continuar vivint amb allò». «La investigadora va tenir accés a la denúncia que vaig presentar, on hi havia adjunts els meus informes mèdics, i va anar escampant per allà les patologies que hi surten. Gent que no em coneix ni em coneixia sap la meva història per boca seva».
L’impacte acadèmic
Més enllà de la salut, també té un impacte acadèmic: «Ha aconseguit que avui dia hi hagi moltes persones que, o bé estiguin a l’atur o bé hagin abandonat per complet l’arqueologia», comenta amb pena. «La gent aguanta, espera que se li acabi el contracte, en busca un altre o simplement deixa la professió, perquè és més fàcil acabar d’una manera neutra i mitjanament dolenta que no directament molt dolenta, com és el meu cas».
«El preu a pagar en l’àmbit laboral no el sé ni el puc saber encara, jo per sort continuo amb el contracte que tenia, que era de quatre anys i encara me’n queden 2, però de cara al futur el que pesarà al meu currículum i a la meva persona no ho puc saber», segueix la jove. Argumenta que és conscient que molta gent sap el que ha fet i qui és i llavors és coneguda, no per la seva feina, sinó pel que li ha passat, «i fruit d’això moltes persones poden pensar que sóc valenta i d’altres que sóc problemàtica o que em queixo massa».
La investigadora denunciada forma part de la Facultat de Geografia i Història de la UB, però és doctorada de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) -un organisme de la Generalitat de Catalunya que atreu acadèmics de prestigi que treballen adscrits a les universitats-, i també és directora de tesi de, entre d’altres, l’última doctoranda que la va denunciar el 2022.
La resolució del rectorat
Arran de la denúncia, la Universitat va obrir un expedient. La resolució del rector de la UB descarta que la denunciada portés a terme «assetjament laboral», però considera que l’arqueòloga va dur a terme un «tracte inapropiat» a la investigadora predoctoral que la va denunciar per assetjament laboral. També constata l’existència d’un «mal clima laboral» en tot el grup de treball, que va afectar de manera «greu» als projectes de recerca.
En aquesta resolució es dictamina que la investigadora haurà de fer un curset de reeducació de mínim sis mesos. Alhora, també es conclou que la prestigiosa investigadora i presumpta autora de males pràctiques laborals «tampoc podrà assumir nous projectes de recerca ni dirigir noves tesis doctorals fins que hagi completat el curs i s’avaluï si hi ha «evidències de millora». En cas contrari, la UB podria apartar-la definitivament de la universitat.
Des d’ICREA, expliquen que la professora ja va iniciar la formació fa uns mesos, i que està previst que la continuï durant el semestre vinent. A més, expliquen que li faran un seguiment d’aproximadament un any. La UB també establirà un «sistema d’acompanyament i supervisió» a tots els empleats que quedin sota la direcció d’aquesta arqueòloga i la vicerectora de doctorat revisarà els contactes entre ella i els seus treballadors. L’acadèmica tampoc podrà sol·licitar la contractació de nou personal predoctoral i, en cas de contractar personal que ja hagi finalitzat la tesi, la contractació haurà de passar per prèvia supervisió del rectorat de la UB.
La Joana valora positivament que no pugui contractar nous doctorands i que es pregunti als altres doctorands que tenia si es volien canviar de directora. Tot i això, considera que la mesura va tard: «hauria d’haver passat fa un any i mig, i tot s’ha donat perquè, després de mi, una altra persona del seu equip s’ha canviat de direcció de tesi i, evidentment, les persones que continuen treballant per a ella tenen una postura bastant complexa».
“Encara tinc por de trobar-me-la”
Els testimonis d’aquest reportatge adverteixen que no s’han interposat més denúncies formals per la por a les represàlies a causa del gran prestigi de la investigadora i als seus contactes amb el món acadèmic i científic. Només amb un dels seus projectes, finançat per la Unió Europea, ha obtingut més de 2,2 milions d’euros per a recerca entre 2018 i 2024. A més a més, la docent compta amb un gran prestigi; va guanyar el Premi Nacional de Recerca 2021.
La Joana encomia la seva nova directora de tesi, que la va acollir sense saber exactament què m’havia passat. Titlla la seva nova tutora de ser «un encant de persona». És per això que considera que d’aquesta banda ha guanyat moltíssim: «ara no tinc por d’anar a la feina, ja no m’agafen atacs d’angoixa els diumenges perquè sé que el dilluns he d’anar a la universitat». A més exposa que, en un any que per a ella ha estat molt dur i molt difícil estar al 100%, la seva nova directora ha estat molt comprensiva i l’ha acompanyada.
«Perquè et facis una idea de la dificultat de la situació: jo tinc quatre anys per a fer la tesi, un l’he perdut amb la meva antiga directora -molta part de la feina que vaig fer no l’he pogut recuperar-, un segon any he estat al 50%, ja que havia d’estar pendent de reunir-me amb serveis jurídics, reunir-me amb professors, veure si em deixaven canviar, mirar si les retribucions del meu nou contracte estaven bé, a més de l’estrès posttraumàtic».
Tot i això, la Joana considera que el fet que hagi sortit la resolució li ofereix l’oportunitat de poder començar a tancar aquesta etapa tan angoixant i de sentir-se optimista, però sí que és conscient de la seva situació. «Avui en dia encara tinc por de trobar-me-la en algun congrés, explica la Joana. «A més, sé que això em perjudicarà tota la vida: ella o els seus amics són jurats anònims de moltes revistes de prestigi en l’àmbit de l’arqueologia, i jo sé que si veu algun text signat amb el meu nom el meu article es descartarà immediatament».
«Jo he estat l’últim any sencer sense anar a un congrés per por a trobar-me-la. Tampoc no podia complir al 100% amb la meva feina, ni tampoc podia fer tots aquells mèrits extra que requereix una carrera acadèmica, que és molt exigent i competitiva», lamenta la jove. Explica que fer una tesi no vol dir només escriure-la, sinó també presentar-la a congressos, escriure articles, fer xerrades, impartir classes, etc. Una part que no ha pogut fer durant l’últim any. «Ara em toca agafar forces i, per exemple, al setembre aniré a un congrés al qual tinc constància que ella assistirà i m’he de preparar psicològicament, perquè es tracta d’un congrés Europeu i aquesta dona és molt més coneguda que jo; per tant, molta gent es creu la seva versió, perquè té una posició més alta i de reconeixement que jo». Admet, però, que, malauradament, si vol continuar amb la seva carrera, ha de passar per aquest tràngol.
Angoixa, dinars obligats i cap descans
Segons la Joana, la situació que han hagut de viure ella i els seus companys era insostenible. «Demanar vacances era inconcebible, hi havia por, t’ho retreia i alguns aspirants a formar part del seu grup de recerca vam arribar a treballar fins a tres mesos sense contracte ni salari», explica la Joana. «Les trucades, emails, missatges eren constants: no entenia de dies de descans o d’horari laboral, era igual si era dilluns a les 22 o diumenge a les 11:00 h», segueix la Joana. «Diversos investigadors van haver de demanar la baixa per ansietat després d’estar sota les ordres de la càtedra», afirma la Gisela (també nom fictici), una investigadora que formava part del grup, però sobre la qual la professora no tenia el mateix poder.
A les estones de dinar, la directora de tesi de la Joana obligava a tot el seu equip a menjar cada dia en un petit office ubicat a pocs metres del seu despatx. «Ella deia que era per fer equip, però es convertia en un espai reservat per alimentar el seu ego, en el qual només parlava ella i la resta callàvem», afirma la Gisela, qui també conclou que «tenia un ego gegantí, però es notava que tenia l’autoestima molt baixa, i per això sempre havia de criticar i menysprear la resta». En cas de no presentar-te a menjar, les entrevistades asseguren que la investigadora «et criticava davant de tots, et deixava de parlar durant dies, prescindia de tu en tasques rellevants, et negava el finançament per a anar a congressos o t’acusava de crear un mal ambient de treball». «Es dedicava a menysprear els seus doctorands i, quan aquests intentaven negar-se a fer alguna tasca, els coaccionava argumentant que «tenien feina gràcies a ella», diu la Gisela.
«Haver d’estar present de manera constant, fins i tot a l’hora de dinar -amb l’afegit del mal ambient que ella mateixa generava en aquella estona- em va acabar generant una angoixa incapacitant i, a més a més, ella em recriminava que jo la maltractava per no anar a dinar», explica la Joana amb un nus a la gola. «Un dia, ja a casa recordant les seves paraules, que m’acusaven d’estar-la assetjant, vaig acabar a urgències per ansietat i vaig passar una setmana de baixa per ansietat amb medicació», explica la Joana.
Va ser arran la seva primera baixa laboral que la Joana va adonar-se que la feina estava afectant el seu estat de salut física i mental, «de la gravetat de la situació i de la necessitat de donar a conèixer a la UB el què succeïa». Tot això va ser l’inici d’un llarg i angoixant procés on no va gaudir de cap mesura de protecció ni va sentir-se gaire recolzada, tal com argumenta la jove.
Va ser llavors quan vaig sol·licitar a l’Oficina de Seguretat, Salut i Mediambient (OSSMA) de la UB que estudiessin els riscos psicosocials de treballar amb la investigadora que li portava la tesi. La Joana lamenta la pèssima actuació de l’OSSMA. En aquell moment la va trucar un metge per fer-li un parell de preguntes i, passats uns dies, la van trucar per dir-li que el seu cas no era assetjament laboral, que potser era «tracte hostil». «Em vaig enfadar molt, perquè ni tan sols havien parlat amb cap dels meus companys per a comprovar-ho».
“Era perjudicial per la salut”
Hem tingut accés a nombrosa documentació en relació al cas: una baixa laboral, notes que es feien a tall d’alliberament, informes de riscos psicosocials realitzats per la UB dins l’equip d’aquesta investigadora després d’obrir l’expedient.
Tant l’OSSMA de la UB -que més tard va iniciar un estudi de riscos psicosocials- com la comissió interna de recerca que es va crear van constatar que no s’assignaven els treballs correctament. «Només poden assignar-se tasques als doctorands que puguin tenir veritable interès per a la seva formació», afirma l’informe.
L’informe de l’Oficina de Salut de la UB, fet a partir d’entrevistar onze membres de l’equip, constata que vuit d’ells van dir que la qualitat del seu lideratge i la quantitat de treball assignat eren perjudicials per a la salut. Set d’ells van dir que el seu treball era «desgastador emocionalment» en la majoria d’ocasions i que els conflictes mai se solucionaven de manera «justa».
Tant els documents com les fonts consultades mostren una contínua assignació de tasques que no corresponien a aquests investigadors, que anaven des d’actualitzar el seu perfil de Viquipèdia, fer d’hostessa a congressos, gestionar pàgines web i factures, portar xarxes…
Com segueix la vida de la denunciada? Hem intentat parlar amb la professora denunciada, però ens ha negat una conversa, així que el que sabem és per tercers. La professora no imparteix classes ni al grau ni al màster, però això no és nou, sinó que ve d’anys enrere i ni se cita en la resolució del rectorat. Tot i poder continuar amb els projectes, a la investigadora se la veu «el mínim per la facultat». A més, la investigadora es troba en l’intent de contractar nous alumnes pel seu equip, però amb la supervisió del rectorat, tal com imposa la resolució de la UB; fins que no acabi el curs no pot contractar predectorants, només gent que hagi fet ja la tesi.
La Joana explica que, «al final, el món és molt global: hi ha gent de fora que no s’adona del que ha passat aquí o simplement necessiten la feina per menjar i continuar amb la seva carrera acadèmica i estan disposats a sacrificar molt». Els testimonis diuen que la professora continua amb el seu dia a dia, escrivint els seus articles, llibres i assistint a conferències i «fins on jo sé, conseqüències reals n’està tenint poques, ja que encara va a la majoria dels llocs i té una feina i salari intactes malgrat tot el que ha fet». Tot i això, celebra que li hagin negat l’assistència a alguna conferència.
La pandèmia de covid-19 ha estat un succés de tal magnitud social i científica que bé podria haver deixat alguna empremta en la relació dels ciutadans amb la ciència. No en va, la societat sencera va estar exposada durant llargs mesos a una allau d’informació científica i va assistir a través dels mitjans a un seminari global sobre epidemiologia i com se sap si un tractament funciona. Fins a quin punt aquesta experiència ha millorat l’actitud i el pensament científic?
La Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt) porta prenent el pols científic de la ciutadania des del 2002 i podria aportar algunes claus amb les seves 11 enquestes biennals de percepció social de la ciència. Els resultats de la darrera, la del 2022, mostren que gairebé la meitat dels entrevistats manifesta un pensament científic quan se’ls pregunta quin mètode és més eficaç per estudiar l’eficàcia d’un medicament. El 45,3%, davant del 32,7% a l’enquesta del 2020, marca la resposta correcta entre quatre opcions («Administrar el fàrmac a uns pacients, però no a altres, i comparar què passa amb els dos grups»), un augment significatiu que probablement està relacionat amb la informació difosa durant la pandèmia.
També podria tenir relació que el principal benefici de la ciència reconegut pels ciutadans sigui «fer front a les malalties i epidèmies», secundat pel 69,7%, per davant de «millorar la qualitat de vida a la societat» (59, 4%) i «contribuir a la conservació del medi ambient i la natura» (41,3%). A més, a l’última enquesta s’ha registrat el percentatge més alt (64,4%) de persones que pensen que els beneficis de la ciència i la tecnologia són més grans que els perjudicis, i es manté un alt nivell de confiança a les vacunes, amb percentatges superiors al 80%, tant a l’enquesta de 2022 com a la de 2020.
Amb tot, dues dècades i una pandèmia entremig no són temps ni circumstància suficients per observar grans canvis. L’última enquesta mostra que la ciència interessa molt o força gairebé la meitat de la població espanyola (47,2%), però no tant com el medi ambient (49,4%), el cinema, l’art i la cultura (56, 1%), la medicina i la salut (57,2%) i l’alimentació i el consum (62,6%). Però això és el que diuen els enquestats quan se’ls pregunta pel seu interès per certs temes. Si se’ls pregunta obertament sobre els tres assumptes informatius que més els interessen, només el 12,5% dels enquestats recorden la ciència i la tecnologia, un percentatge que va pujar des del 2004 (6,9%) al seu pic més alt el 2018 (16,3%), curiosament a la darrera enquesta realitzada abans de la pandèmia.
Tot i que l’enquesta no permet aprofundir qüestions sobre l’actitud i el pensament científics, sí que mostra que gairebé tres quartes parts dels enquestats (72,4%) reconeixen un aspecte important com és el caràcter provisional de les troballes científiques. Pel que fa al compromís de la ciutadania amb la ciència, la majoria de la població (60,3%) no està interessada a involucrar-se en la presa de decisions sobre qüestions científiques, si bé aquest percentatge ha millorat respecte al d’enquestes anteriors (62, 0% a la de 2018 i 64,5% a la de 2020). Un 14% dels ciutadans ja participa d’alguna manera en la presa de decisions científiques (enfront del 9,4% el 2020), però queda clarament molt de marge de millora. I és que la ciència és una aventura col·lectiva que pot aportar molt en àmbits no convencionals (decisions educatives, polítiques, etc.) i que sortiria reforçada amb una major participació dels no científics.
Sota el lema ‘Ho has donat tot. No has rebut res’, Metges de Catalunya (MC) ha convocat mobilitzacions per a tots els facultatius dels hospitals i centres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de la xarxa sanitària concertada (SISCAT) per a dimecres i dijous d’aquesta setmana.
Entre les reivindicacions del sector, destaquen que cal planificar els recursos, retenir el talent mèdic, oferir formació continuada als i les professionals i dignificar les condicions de treball, tal com va explicar el secretari general de MC, Xavier Lleonart. La sobrecàrrega de feina, denuncien, impedeix dedicar hores laborals a la formació, docència o recerca, a més de no poder oferir l’atenció que voldrien a les persones ateses.
En els últims dos mesos, diferents entitats han donat suport a MC, com per exemple el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), el Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC), la Societat Catalana d’Especialistes en Psicologia Clínica (SCEPC), la Societat Catalana de Neuropsicologia (SCNPS), la Societat Catalana de Neurologia, l’Associació Catalana de Psicòlegs Clínics i Residents (ACAPIR), la Societat Espanyola de Psicologia Clínica – ANPIR o Secció d’Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria (SAP-SCP).
Amb l’objectiu que les protestes fossin del conjunt del sector sanitari, la Mesa Sindical Sanitària de Catalunya va presentar la seva pròpia convocatòria de vaga per als mateixos dies. Tot i això, el 23 de gener va informar que la desconvocava per un “possible defecte formal en l’avís de convocatòria a les patronals”, si bé animava a continuar amb les mobilitzacions previstes.
Recorreguts
MC es manifesta el 25 de gener a les 10 hores davant el Departament de Salut i es desplaçarà per la Gran Via Carles III, Rambla Brasil i Plaça de Sants per arribar al migdia a l’estació de Sants.
L’endemà, hi ha una altra manifestació de MC a les 10 hores a la plaça Sant Jaume de Barcelona, que baixarà per Via Laietana i l’estació de França, i finalitzarà a les 12 davant del Parlament de Catalunya amb una plantada de bates blanques.
Recorregut de les manifestacions de MC dels dies 25 i 26 de gener
Per part seva, si bé la Mesa Sindical Sanitària no farà vaga com a tal, sí que fa una crida a participar en les accions previstes, que són: el 25 de gener a les 11 hores a plaça Sant Jaume per acabar al Parlament, mentre que el 26 a la mateixa hora hi ha concentracions descentralitzades pel territori.
A més, hi ha una concentració dissabte 28 a Sant Jaume amb altres organitzacions per tal de defensar els serveis públics, no només sanitaris sinó també educatius. La Mesa té el suport d’altres sindicats del sector de l’ensenyament en entendre que es tracta d’una crisi més global dels serveis públics.
Nova vaga mèdica 1, 2 i 3 de febrer
Les diverses organitzacions ja avisaven que les accions d’aquesta setmana suposaven l’inici d’un seguit de mobilitzacions a mitjà termini a Catalunya, i per això MC també ha convocat una nova vaga de personal facultatiu per als dies 1, 2 i 3 de febrer.
El sindicat mèdic ja havia alertat que el conflicte s’allargaria fins que Salut no aportés solucions als “greus problemes” que pateix el sistema, especialment la sobrecàrrega de treball i la crisi de facultatius derivada de les condicions assistencials, laborals i retributives que s’ofereixen als professionals.
Durant aquests tres dies, hi ha convocades aturades l’1 de febrer, als hospitals de 8 a 11 hores i de 17 a 20 hores, i als centres d’atenció primària d’11 a 14 hores i de 17 a 20 hores. El 2 de febrer, serà de 8 del matí a la mitjanit tant als hospitals com als CAP, i el 3 de febrer repetiran els horaris del dia 1.
Altres sindicats
La posició d’altres sindicats que també denuncien deficiències en el sistema sanitari públic i demanen millores laborals té algunes diferències amb MC. Així, per part seva, la Intersindical va convocar mobilitzacions per als dies 24 i 25 a tots els serveis sanitaris per tal que tots els sectors se sentin representats.
La secretària d’organització de la federació de serveis públics de la Intersindical, Monica Meroño, explica que l’objectiu és donar “protagonisme a la resta de personal sanitari, no només als metges”, com residents d’infermeria i medicina, administració, personal de serveis, zeladors, etc. “A sanitat, totes som un equip, i com a equip hem d ‘anar totes a una”, afegeix.
Sindicats com CC.OO. i UGT de Catalunya s’han desmarcat d’aquestes mobilitzacions. Es dona la circumstància que tots dos i el sindicat d’infermeria Satse, el passat 23 de desembre, van arribar a un acord en el sector de la sanitat concertada amb la Conselleria de Salut i amb les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Associació Catalana d’Entitats de la Salut (ACES) i Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC).
Es tracta del III conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (Siscat). L’acord inclou pujades salarials de fins a un 3,5%, mentre que MC no va signar per entendre que no responia als problemes del sistema sanitari públic.
“No estem demanant res revolucionari”, assegura Tarragón, i argumenta que volen que el Govern compleixi amb les mesures aprovades pel Parlament, com equiparar les condicions laborals i salarials de tot el personal sanitari del sistema de salut o establir unes ràtios professional-usuària segons les realitats de cada territori que permetin una correcta assistència.
D’on sorgeix la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya?
La Mesa està formada per diferents sindicats (ara Usoc, Catac, CGT, SAE, FTC, Fapic, PSI Lluitem, Cos i Infermeres de Catalunya) i sorgeix arran d’una moció del Parlament de l’abril del 2022 relacionada amb la situació laboral dels treballadors i treballadores de la sanitat. També qüestionava algun punt del propi model sanitari, sobretot com està l’Atenció Primària, però bàsicament era sobre condicions laborals. D’aquesta moció, presentada per la CUP, es van aprovar alguns punts, i altres no, però després, el Govern no ho va fer efectiu. Vam intentar parlar amb el conseller Argimon, que era qui hi havia llavors, per veure quina voluntat hi havia i, quan semblava que ens havíem de reunir, va haver canvi de conseller, amb Manel Balcells ara. Al final, no hem pogut parlar amb ningú.
Quines mesures heu pres?
La primera mesura que vam prendre va ser fer una crida als treballadors i treballadores de la sanitat a què no fessin hores extres els set primers dies de cada mes a partir del desembre. No era gens ambiciós, tampoc no estàvem demanant tant. Pensàvem que, si realment tothom s’hagués afegit a aquesta crida, hauríem pogut posar el sistema en un problema perquè, sense anar més lluny, aquí, a l’Hospital del Mar, a tot el Parc Salut Mar, durant aquest any s’han fet més de 20.000 hores extres. Imagina’t tota l’activitat que s’hauria deixat de fer si no s’haguessin fet aquestes hores extres, i doblatges de torns, etc. Són 20.000 hores reconegudes per l’empresa, tenint en compte que hi ha un màxim de 80 hores per treballador i any a l’Estatut del Treballador. A tots els hospitals hi ha aquesta manca de personal i tenen la necessitat que la gent faci hores extres per poder mantenir tota l’activitat.
Des del novembre ja s’estaven intensificant les mobilitzacions a diversos centres.
Sí, es van fent coses. Davant la convocatòria de vaga de MC, seiem i diem que això no va només de metges, només d’infermeria, ni només d’auxiliars d’infermeria, sinó que això és un problema del sistema i del model sanitari. Aleshores, per què no aprofitar aquesta convocatòria de metges i convoquem els mateixos dies? Hi havia qui deia que els metges diluirien la nostra lluita perquè surten més als mitjans. Sembla que només hi hagi vaga de metges, quan, en realitat, hi ha vaga de totes les categories de la sanitat. Vam decidir fer vaga el 25 i el 26. I, els motius, no estem demanant res revolucionari, són el compliment d’allò que mana el Parlament, que el Govern ho compleixi. Ja sabem que moltes vegades no fan cas, però el que exigim és que el manament del poble es compleixi.
Tarragón: «A tots els hospitals hi ha manca de personal» | Pol Rius
També estem demanant allò que tothom diu que és necessari i que tots els consellers que van passant reconeixen, que és que el 25 per cent del total del pressupost destinat a sanitat vagi a Atenció Primària.
Gairebé dos anys després dels aplaudiments al sector sanitari per la covid, pel reconeixement i l’esforç humà, sentiu que teniu el suport de la ciutadania?
Sí que és cert que hi ha hagut un canvi des dels moments més crus de la pandèmia, el març, abril i maig del 2020. Jo crec que s’ha perdut una mica aquesta sensibilitat, que està per sobre de l’època prèvia a la pandèmia, però que no està en els nivells màxims dels moments més forts. Amb els aplaudiments, tot eren lloances, ja no sols de la ciutadania, sinó dels parlamentaris, dels grups polítics, però malauradament es va quedar en això, en paraules buides de continguts, aplaudiments per fer la foto i poc més. No s’ha traduït en cap fet que diguis, aquí sí que veiem alguna cosa.
Esperàveu més de l’Administració.
Seguim esperant més de l’Administració i d’aquí que convoquem tota aquesta sèrie de mobilitzacions, perquè veiem que si no tenen algun estímul extern que els forci, costarà. Venim d’anys de retallades del 2010, teníem la sanitat totalment destrossada, i la pandèmia ha fet que, un sistema que ja estava totalment tensat, saltés pels aires. I ara ens trobem sense professionals. Estem veient com, en aquest centre, per exemple, s’està invertint una fortuna per ampliar-ho, que jo no dic que no sigui necessari, però no sé si és el millor moment. No tenim treballadors i treballadores, quan aquestes obres acabin, que està previst a finals d’any, tota aquesta nova activitat que hi haurà amb aquests nous espais, nous quiròfans, nous llits i noves plantes d’hospitalització, amb quin personal ho pensen cobrir, si ja no en tenim ara? Qui planifica que s’havien d’aprofitar els fons de Next Generation, potser hauria d’haver anat planificant també com consolidar i millorar les condicions dels treballadors i treballadores.
El que no pot ser és que tot recaigui sobre l’esforç dels treballadors i treballadores
La pressió assistencial és una bomba de rellotgeria?
Sí, a salut mental, a nivell sociosanitari i, sobretot, a les urgències. A les urgències és un problema crònic que venim arrossegant des de fa anys, però en els últims mesos i setmanes està sent salvatge. A l’Hospital del Mar, a Vall d’Hebron, a Bellvitge… Jo crec que és un problema de model que està basat en l’hospitalocentrisme, que dedica molts diners a l’hospitalària. Això també és un nínxol de negoci per a tota la indústria farmacèutica i tecnològica sanitària. Totes les intervencions quirúrgiques, tots els materials que s’han d’utilitzar, això és el que genera negoci. El que dona prestigi són els estudis i tot el que fa l’hospitalària, i es deixa de banda, considerem, el que ha de ser vital i ha de ser la porta d’entrada al sistema sanitari, que és l’Atenció Primària comunitària i familiar.
Per què es deixa de banda?
Tenen les seves prioritats. El pressupost és limitat, diuen, i han de repartir com creuen, perquè evidentment el 25 per cent no està anant a la Primària. Si tinguéssim una Primària poderosa, amb el pressupost que necessita, amb els recursos necessaris, els resultats en salut probablement millorarien i el pressupost de sanitat es reduiria. Hi ha un munt d’estudis que reconeixen que els resultats en salut, amb una Primària potent, milloren.
La longitudinalitat.
Sí, el seguiment del mateix metge a una persona durant anys, salva vides i millora la qualitat de vida. Si això no es pot mantenir, al final les malalties s’agreugen, no hi ha el seguiment adequat, han de venir a urgències, necessiten intervencions costosíssimes… El sistema pateix també, però tot el negoci i tota la indústria que hi ha al voltant de la sanitat deixaria de nodrir-se, i creiem que hi ha una certa voluntat política en mantenir això.
“Hem normalitzat la falta de personal a costa de la nostra salut i de renunciar als nostres drets com a treballadores i treballadors”. Ho dieu a la convocatòria de vaga. Aquesta frase podria resumir el que està passant?
Totalment. Tota la gent que fa hores extres al final acabarà claudicant, acabarà agafant baixes, fet que empitjora la situació de manca de personal perquè per suplir aquestes persones necessitem unes altres que tampoc no tenim, i s’hauran de fer més hores extres… No tenim personal, d’acord, plantegem-nos què necessitem, perquè amb les places que s’han generat noves d’infermeria no n’hi haurà suficient.
Des de la pandèmia, anem arrossegant problemes de salut mental dels professionals sanitaris bastant greus
El que no pot ser és que tot recaigui sobre l’esforç dels treballadors i treballadores, i que malgrat tot aquest esforç, a les urgències, no pot ser que els mateixos treballadors que tenen estipulada una afluència de pacients, vegin que dia rere dia, per molt que de vegades s’intenti reforçar aquest servei amb més professionals, vegin un col·lapse brutal. Aquí, a l’Hospital del Mar, la capacitat és de 96 boxs i volem que tots els pacients estiguin col·locats adequadament i atesos com caldria. Fa pocs dies teníem 190 pacients en algun moment, i 130, 140, 150, 160, és habitual tots els dies. Que hi hagi pacients que estiguin més de 100 hores al servei d’urgències és habitual, quan no haurien d’estar més de 24 hores. Això comporta al treballador i a la treballadora un estrès, en veure que, per molt que s’esforci, la feina no surt i potser el pacient no està atès com caldria. Això va calant i, des de la pandèmia, anem arrossegant problemes de salut mental dels professionals sanitaris bastant greus.
Demaneu increments salarials per apropar-vos a altres països d’Europa, com per exemple Alemanya. Ho veieu factible?
Ara, no. S’ha de lluitar per arribar a equiparar-nos. Sabem que si algun dia s’aconsegueix, serà d’aquí a molts anys. Hem d’anar encaminats a això. El que sí que demanem és equiparar les condicions laborals i salarials de tots els treballadors de la sanitat. Tenim un model tan fragmentat, tan diferenciat… A més, en relació a la resta de comunitats autònomes, som uns alumnes avantatjats en això de la privatització i la col·laboració públicoprivada. Al PS Mar tenim les nostres condicions pròpies perquè tenim un conveni propi, al Sant Pau exactament igual, al Clínic igual, cadascú amb les nostres condicions. Després estan els que són del tot públics, els del sector ICS, que tenen unes condicions; després el sector concertat del SISCAT, que acaben de signar un conveni per nosaltres del tot insuficient, tot i que després cada hospital té els seus pactes de millora i de negociació en el comitè. Encara que tots treballin per al CatSalut, cadascú té unes condicions diferents, una jornada anual diferent i una ràtio de personal-pacient diferent.
Aquesta fragmentació debilita el personal?
Sí, el debilita. Intentar unificar la lluita de tots els treballadors és complicat perquè cadascú té la seva realitat en el seu centre. L’ICS sí que és una empresa molt gran i aquí sí que podríem fer força.
Xavi Tarragón i Ana Basanta durant l’entrevista | Pol Rius
Vam demanar al Departament de Salut dades de diversos centres que tenen aquestes realitats i convenis diferents, com Vall d’Hebron, PS Mar, Clínic i Taulí. Volíem conèixer les ràtios d’infermeres per pacients per cada especialitat i per cada torn, així com d’auxiliars i de zeladors. Aquestes dades no ens les han passat. Han donat l’excusa que és molt complex, que necessitarien molts recursos i que no creuen que sigui tan necessària aquesta informació com per dedicar tants recursos. Una mica la resposta va ser aquesta.
Tenint en compte les mobilitzacions i la convocatòria de vaga, hi ha hagut algun apropament, reunió o conversa amb el Departament de Salut?
No. Zero. Nosaltres ho sol·licitem, i si volen evitar la vaga, jo crec que haurien de seure amb nosaltres. D’altra banda, nosaltres convoquem vaga, però pel que fa a hospitalització, els serveis mínims que imposa treball i la interpretació que fa l’empresa, pot passar que, si tenim tres infermeres i tres auxiliars en el torn de tarda, els serveis mínims que imposen siguin tres infermeres i tres auxiliars. En algun servei, demanen més serveis mínims dels que tenim habitualment, i això acredita la falta de personal que hi ha.
És un contrasentit.
Tenim limitat el dret de vaga a l’hospitalització. Sí pots fer vaga a consultes externes, a exploracions complementàries, potser a quiròfan, on només deixen que hi hagi activitats per intervencions urgents, i a l’Atenció Primària.
Si una persona té programada una operació per al dia 25, és possible que se l’ajornin?
Si no és urgent, és possible. En realitat, l’empresa no sap qui farà vaga.
I una visita al CAP?
Haurien d’anul·lar tot el que no sigui urgent, però després hi ha trampes. Hi ha un ordre jeràrquic brutal i tenim comandaments, càrrecs i càrrecs intermedis que, més enllà de gestió, estan per controlar i van fent feina tirant de que som un equip i que hi ha bon rotllo, i demanen ‘tu faràs vaga, no faràs vaga’. Juguen amb això, depenent de qui sigui més o menys hàbil per tenir aquesta informació, suposo que es programarà més o es programarà menys. Després fan trampes amb els plannings, però costa molt denunciar-ho a Inspecció de Treball. Per exemple, si una persona fa vaga i l’empresa fa doblar torn a una altra, això ho portes a Inspecció de Treball per intentar acreditar que s’ha vulnerat el dret de vaga d’aquesta treballadora perquè al final el servei l’han mantingut fent aquestes trampes, però no és fàcil… Suposo que els recursos que tenen a Inspecció de Treball també són molt limitats.
Demanem equiparar les condicions laborals i salarials de tots els treballadors de la sanitat
Després de la vaga del 25-26, hi haurà més mobilitzacions?
Aquesta és la intenció. Treballem en les mobilitzacions que farem aquests dos dies i, probablement, hi haurà una altra dissabte 28, en què també farem crida als agents socials i a la ciutadania. El 25 i 26, serà més per un tema laboral de treballadors i treballadores, i el 28 cridem també a la ciutadania perquè, al final, interpel·la el conjunt de la població quan parlem de millors condicions laborals, reduir ràtios treballador-pacient, potser reduir jornada anual, i no tenir aquesta obligatorietat de fer hores extres. Al final, això redundarà en un millor servei a la ciutadania; per tant, ho hem de fer amb ells.
El dia 28 fem una crida a tothom que vulgui participar perquè és un problema social
Hem de veure la resposta que rebem dels treballadors i de la ciutadania. Hem de recordar que Ustec i altres sindicats d’ensenyament s’han sumat a la vaga per intentar que no sigui només una cosa de sanitat, per iniciar un cicle de mobilitzacions, ja no només de la sanitat, perquè no és només el problema de la sanitat el que ens està preocupant. A veure si això serveix per anar escalfant motors i arribar a una suposada, algun dia, vaga general exitosa. Ho estem iniciant, i estem parlant amb diferents agents socials que estan mobilitzant-se. Hem parlat amb Marea Blanca, amb Marea Pensionista… El dia 28 fem una crida a tothom que vulgui participar perquè és un problema social, més enllà de la sanitat i l’educació”.
Us fa por que després de tot l’esforç, canviï poca cosa?
Som conscients de la força que tenim, no som innocents. Sabem que els grans sindicats no han convocat, tret de Metges de Catalunya. CC.OO. i UGT ni estan ni se’ls espera i Satse es va despenjar, va firmar el seu conveni del SISCAT i, de moment, no se’ls sent. És una mica sorprenent. Hi ha afiliats seus que ja ens han comentat que no ho entenen.
El que nosaltres qüestionem és, com signes un conveni que és del tot insuficient quan hi ha una vaga convocada per Metges de Catalunya, que sí que està en aquesta mesa del SISCAT. Si t’haguessis afegit i haguessis amenaçat el Departament de Salut, o les patronals, ‘ull, mireu que està muntant aquesta gent’, haguéssim tingut més força. Ho han desaprofitat. Per mi, ha sigut un error estratègic monumental, era una oportunitat única d’anar tots a una.
Conèixer quants facultatius falten en cada centre i de quines especialitats, dignificar retributivament el sobreesforç per la manca de personal, recuperar la jornada de 35 hores setmanals, regular els descansos segons les recomanacions de les institucions europees i oferir incentius per evitar la fuga de talent, són algunes de les reivindicacions de Metges de Catalunya (MC), el sindicat majoritari del sector. En parlem amb el seu secretari general, Xavier Lleonart.
‘Ho has donat tot. No has rebut res’ és el lema de la convocatòria de la vaga de Metges de Catalunya. Hi ha sensació d’abandó després dels esforços de la covid?
Ens sentim crònicament maltractats i menystinguts. Després d’una dècada de retallades, la pandèmia ha donat l’estocada final. Molts companys i companyes esperaven que servís perquè les administracions i els governants fossin plenament conscients que la sanitat pública i la salut eren una qüestió molt important i que calia cuidar-la. Quan veus que tornen a aplicar receptes antigues, veus que no han après res i que no rebrem res després d’una dècada de retallades i dos anys de pandèmia.
Hi ha unanimitat en el sector en què falta personal, més enllà dels matisos de cada organització.
Falten mans, però faig un matís, falten mans en un context en el qual les dades apunten que no falten mans; és a dir, segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) som el segon país del món en nombre de metges i el sisè en nombre de facultats de medecina. És un contrasentit. On són aquests metges? On no són és a la pública, perquè la sanitat pública no està resultant atractiva. Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa, amb la qual cosa aquí ve el primer gran problema: som incapaços de retenir el talent que formem perquè no li estem oferint unes condicions, ja no laborals i retributives, que també, però sobretot d’exercici professional, de condicions assistencials, que faci que a aquesta persona que està perfectíssimament formada li sigui atractiu quedar-se en el sistema.
Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa
És el que passa quan tu et formes com a metge de família, resident, i veus que el teu adjunt, el que et té al teu càrrec, un dia rere un altre atén 50 o 60 visites, d’una forma precària, i que això no s’acaba mai. Qui pensa que el paper ho aguanta tot i posa una agenda mèdica en la qual hi ha 10 pacients alhora?
El sistema s’està carregant la Primària?
El sistema sanitari està a punt de la defunció, tot ell. La Primària, segurament, és la primera baula que caurà, però darrera van les urgències hospitalàries i, després, tota la resta. Segurament, estem visibilitzant aquest deteriorament accelerat en la Primària, però tenim imatges de com estan les urgències hospitalàries, i cal tenir-ho clar, les imatges que estem veient de les urgències hospitalàries, amb una Primària forta, segurament, no serien tan greus. El sistema sanitari són vasos comunicants, i quan una banda cau, l’altra se’n ressent. Això té un efecte dominó.
I què es pot fer per millorar-ho?
Es poden fer moltes coses, una altra cosa és que les vulguin fer. Cal canviar el model, com a filosofia. Fa molts anys que estem en un model absolutament economicista en el qual el professional sanitari és un obrer especialitzat que treballa com si fos en una cadena de muntatge, i el bon obrer, el bon metge, no és aquell que fa la feina millor, no és aquell que tracta bé el pacient, no és aquell que soluciona el problema del pacient, sinó que és aquell que fa més volum de feina per unitat de temps, seguint un criteri de cadena pura de muntatge. Aquest model s’aguantava en base a un personal precari que, quan claudicava, hi havia més, i el podies reposar. Què succeeix? Que ara, quan cau aquell professional, no tens per reposar, perquè el que l’havia de substituir ha sortit per potes.
Lleonart: «Ens sentim crònicament maltractats i menystinguts» | Pol Rius
La crisi del model es produeix perquè no tens gent, però, alhora, no tens gent perquè aquest model està en crisi, i el primer que has de fer és posar al centre del sistema, no els criteris economicistes de productivitat, sinó la professionalitat, amb els dos pilars que ha d’aguantar el sistema, que són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals. Si tu cuides els professionals, tindràs professionals motivats que exerciran en bones condicions i podran donar una atenció de molta més qualitat a la població.
Els dos pilars que ha d’aguantar el sistema són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals
Per exemple, des de fa molts anys, no hi ha cap conveni laboral de la sanitat que parli de les condicions assistencials. Aquest és un greu problema, perquè tots volem que el metge o metgessa que ens atén tingui temps per formar-se perquè estigui a l’última i ens pugui aplicar tot allò que siguin millores substancials en quant a tractaments i en quant a mesures diagnòstiques, que estigui al dia. Doncs, el conveni de la concertada que s’ha firmat fa poc només contempla que el metge pugui tenir 20 hores de formació a l’any. És el mínim que marca l’Estatut dels Treballadors, però, amb 20 hores a l’any, algú creu que un metge es pot mantenir al dia? És evident que no.
Sobre l’acord a la sanitat concertada, que inclou una pujada salarial de fins al 3,5%, CC.OO., UGT i Satse sí que van signar. Hi ha diverses organitzacions que donen suport a la vaga de MC, però no aquests tres sindicats. Pot crear una imatge de no unitat?
És el missatge que vol traslladar el Departament de Salut, però Metges de Catalunya representa la pràctica totalitat de facultatius i facultatives; és a dir, la classe mèdica no està contenta amb aquest acord. La classe mèdica té la seva singularitat i és un dels pals de paller del model sanitari. A mi em preocuparia que els metges no estiguessin contents amb allò que se signa, perquè això vol dir que tenim una pota fluixa. S’han tornat a seguir aquests criteris economicistes, s’han pactat unes condicions estrictament laborals i retributives i només ha importat la suma aritmètica i no la suma qualitativa. És evident que el col·lectiu mèdic no pot ser majoria mai, és el 20% o el 25%, però algú pensa que no som molt importants en aquest sistema? Algú pensa que se’ns pot excloure sense que passi res? Feia menys irresponsable aquest Departament de Salut.
MC demana un increment salarial progressiu per anar aproximant-se a països veïns, com França, amb 88.000 euros anuals, que és un 30% més que a Catalunya, i no és dels més elevats d’Europa.
Bèlgica està en els 160.000 i Alemanya en els 150.000. Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu. Una enquesta de l’Associació MIR Espanya realitzada a les persones que feien la residència deia que fins a un 60% no contemplava el seu exercici professional quan acabés l’especialitat a Espanya.
Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu
La qüestió és greu perquè hi ha enquestes entre els estudiants de medecina que diuen que cada cop és més gran el nombre d’alumnes que volen acabar la carrera perquè la formació és de bona qualitat, però que després volen marxar a un altre lloc. I aquí es dona una altra de les circumstàncies d’aquesta tempesta perfecta que estem vivint: els valors de les generacions que estan pujant de nous professionals han canviat. És una generació que prioritza la conciliació de la vida familiar i laboral, i que considera que la feina no ho és tot. D’altra banda, aquesta generació no té por a desplaçar-se i pot treballar entre setmana, per exemple, a Frankfurt, i el cap de setmana agafar un vol i venir a casa i estar amb la seva colla.
MC ha convocat vaga de metges el 25 i 26 de gener | Pol Rius
Tota la coctelera està donant aquesta situació en què tenim una generació jove molt ben preparada amb pocs incentius. Fa un any, un resident meu, del Consorci Sanitari de Terrassa, em va dir que marxava a la privada. Fins ara, jo tenia el concepte que el resident que s’ha format té una inquietud d’investigació, docència, recerca i de formació continuada que, evidentment, a la privada el mata. Ell em va dir, ‘aquí, la formació, docència, recerca que hi havia, pràcticament ha quedat aniquilada, perquè estem tan absorbits per la tasca assistencial, perquè cada cop hi ha menys mans, que no dona per més. Per treballar i fer docència, em paguen millor a la privada’. La fuga és multifactorial, però hem de tenir en compte que el maltractament no és només per una baixa retribució, és per una sensació de treballar a disgust, amb unes condicions inadequades, amb una percepció que no estàs fent bé la teva feina.
Demaneu fer els descansos que toquen, sobretot després de les guàrdies. No es respecten?
Hi ha una directiva europea que diu que entre jornada laboral i jornada laboral han de passar almenys 12 hores, i s’ha de garantir per llei un descans setmanal mínim de 36 hores ininterrompudes. Hem aconseguit que es respecti a base de demandar-ho, una i una altra vegada, anant als tribunals, perquè les empreses sanitàries no ho respectaven.
Hi ha un tema que només afecta metges i metgesses i que és imprescindible que es tracti entre l’Administració i els facultatius que ens preocupem pels nostres pacients: les guàrdies de localització o guàrdies de crida. Són un tipus de guàrdia en la qual estàs localitzable i et poden cridar per anar a fer l’assistència en funció de les necessitats. Això, no és més que una forma de precaritzar perquè en una guàrdia de crida et poden pagar un 40% menys que en una guàrdia presencial, però et poden cridar dues o tres o cinc vegades, segons les necessitats.
Pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització
Les persones de més de 50 anys estan exonerades de fer les guàrdies de presència, però no les de localització, o sigui, que pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització, amb l’agreujant que si et criden, potser, a les dues de la matinada, has d’anar, però al dia següent també has de fer la teva jornada habitual. Aquestes guàrdies no tenen regulació, ni en la legislació laboral ni en els convenis; potser no has pegat ull en tota la nit perquè has hagut d’anar a l’hospital tres vegades i l’endemà a les 8 del matí has de fitxar i fer l’activitat d’assistència normal. Això és un altre exemple de maltractament.
Amb aquest panorama, és viable tornar a les 35 hores setmanals a curt termini?
Aquesta jornada ja s’està aplicant a altres llocs d’Espanya (Andalusia, Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella-La Manxa, Extremadura, País Basc, La Rioja i Navarra). Estem dient que ser metge a Catalunya és ser un esclau? S’han de contractar més mans, no hi ha més remei. Els estudis demostren que, quan tu dones un bon entorn laboral i un entorn de productivitat, generes pràcticament la mateixa productivitat fent menys hores. Amb bones condicions de treball, és molt possible que hi hagi menys complicacions, menys revisites a urgències i menys freqüentació als ambulatoris.
A la Primària ja ho diuen. Per exemple, una persona que té dolors compatibles amb pedres a la vesícula, se li demana una ecografia i triguen 12 mesos a fer-li l’ecografia. Pel camí, pot fer quatre visites a urgències per dolor per quadres de còlic, sis al metge de capçalera… Si en el moment de demanar l’ecografia, la tinguessis l’endemà, tot això t’ho haguessis estalviat. És una qüestió de donar qualitat i, si dones qualitat, millores l’eficiència.
Hi ha 9.000 jubilacions previstes en els pròxims deu anys, però falten xifres per centres de treball. Com es pot planificar?
Hi ha un desconeixement total i no es pot planificar així. El sistema sanitari català, a diferència de la resta de l’Estat, està hiperfragmentat. Hi ha la sanitat de l’ICS, la sanitat concertada, dins la sanitat concertada hi ha les empreses públiques, els consorcis, les fundacions sense ànim de lucre… En aquests moments, si jo fos conseller de Salut, no tindria un interlocutor, tindria més de 100 interlocutors diferents. La sanitat pública d’aquest país depèn de més de 100 empreses sanitàries diferents.
Hi ha una llei que estableix el registre públic de professionals sanitaris on ha de constar noms, cognoms, edat, especialitat i lloc de treball. Des de Metges de Catalunya vam intentar accedir-hi i no existia, no existeix aquest registre públic. Vam fer una petició a la Generalitat via portal de la transparència demanant aquest conjunt públic de dades. Jo tinc un correu de resposta dient que la meva petició és massa complexa. Com podem planificar el futur de la sanitat si no sabem el que tenim ni on ho tenim?
Es pot quantificar el nombre de metges i metgesses que falten?
Teníem unes dades de l’evolució de la plantilla que treballava des del 2014, i estem sobre un dèficit de 1.000 metges. Són estimacions, perquè dades per poder fixar-ho, no en tenim, però si li sumes l’envelliment de la població i la hipersofisticació de la medecina que hi ha hagut en aquests anys, pots entendre que la necessitat no és de 1.000, sinó d’uns quants més.
Lleonart: “El maltractament no és només per una baixa retribució, és per una sensació de treballar a disgust, amb unes condicions inadequades, amb una percepció que no estàs fent bé la teva feina” | Pol Rius
El problema és que la Conselleria no ho veu, no té la percepció que li faltin mans, o no tinc la percepció que estigui preocupada perquè li faltin mans. El problema de fons d’aquesta convocatòria de vaga no és tant les condicions laborals i retributives, sinó el paradigma. El paradigma que el metge ha de fer més hores que un rellotge s’ha acabat. Només hi ha dos grups petits de població que se senten ben atesos per la sanitat pública: la gent que està sana, que no n’ha de menester, i la gent que té una malaltia molt greu o de risc vital. Aquí, la sanitat pública encara té capacitat de resposta adequada i potent. Pel mig, hi ha una llarga llista d’espera, que cada cop és més llarga. La gent se sent molt mal atesa quan veus un bony, demanes una exploració i triguen un any en fer-te una exploració. No té sentit.
Nosaltres som els primers que ens sentim molt malament quan hem de dir que hi ha aquesta espera. Tenim la sensació que no ens deixen fer bé la feina, però si la població no n’és conscient i no ens ajuda és cap a on anem. Si soc metge de Primària i tinc, en el millor dels casos, una visita cada tres minuts, pràcticament no tinc temps ni d’escriure el que m’expliquen. La sensació de baixa qualitat en la prestació assistencial fa que tota aquesta gent digui, ‘jo, aquí, no hi vull anar’.
El fet que hi hagi altres convocatòries de vaga, de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya els mateixos 25 i 26 i de la Intersindical el 24 i 25, dilueix el missatge o reforça que el model sanitari ha de canviar?
Tenim prou arguments per fer una convocatòria ben diferenciada perquè bona part de tot això que he dit, la resta de plataformes no ho contemplen. Estem molt preocupats per la qualitat assistencial que donem a la població, i no ho fiem tot a les condicions laborals i retributives, que també, sinó que hi ha altres coses, i nosaltres creiem que tenim la necessitat, el dret i diria l’obligació fins i tot deontològica de poder plantejar a l’Administració que això s’ha de poder parlar en alguna taula amb els professionals. Coses com les guàrdies de localització, a ningú, ni tan sols a aquests altres convocants, els interessa. No puc calibrar si potencia o dilueix el missatge, sí puc dir que el nostre posicionament i les nostres demandes estan clarament diferenciades i que lluitem per la qualitat de la sanitat en aquest país.
És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui
Com és la relació amb el Departament de Salut?
Estic francament emprenyat perquè hem volgut ser molt responsables, molt respectuosos, hem fet un anunci d’una convocatòria de vaga amb més de dos mesos d’antelació per donar temps a la part contrària, a l’Administració, a què reaccioni, a que faci una taula, a que segui, a que parli, a que negociï, a que busquem conjuntament solucions, i l’Administració ha llençat a la brossa aquest temps que se li va donar de marge. Hem demostrat d’una forma molt clara que la nostra voluntat no és el conflicte pel conflicte, volem contribuir a arreglar els problemes que té la sanitat d’aquest país. És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui.
Hi ha hagut reunions amb la Conselleria després de convocar la vaga?
No, no ens han trucat. Jo lamento profundament i responsabilitzo directament el conseller (Manel Balcells) que si hem d’acabar fent la vaga la única culpa serà seva perquè nosaltres no podem fer res més. Vam presentar 54.000 signatures dient que és necessari que hi hagi canvis, ens vam reunir quan el van triar i vam dir ‘esteu en temps de descompte’, hem fet per terra, mar i aire tots els missatges d’alerta possibles, hem dit ‘convocarem una vaga’ dos mesos abans per donar lloc a negociar. Tinc la impressió que en algun fòrum això pot haver estat interpretat de forma errònia, com que ens feia por fer la vaga, i no anava d’això, era una gran responsabilitat del nostre col·lectiu. Estem preparats i la farem grossa.
Després de la vaga, què passarà?
Això no s’acaba amb el 25 i el 26. Al cartell ja ho diem, és l’inici d’una sèrie de mobilitzacions.
Estrenada enguany, la pel·lícula Entre los márgenes ha aconseguit tocar moltes sensibilitats. Amb Penélope Cruz i Luis Tosar com a protagonistes, la pel·lícula planteja tres històries entrellaçades que versen sobre els problemes econòmics i les seues conseqüències en la vida de les persones, des de l’estrès fins a malalties mentals com la depressió o l’ansietat.
La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha vist en aquest film una oportunitat de donar a conèixer la realitat de moltes persones. I un dels llocs més idonis, on s’aprèn, on les persones es desenvolupen i es formen per a la vida, i on s’ha de parlar de la realitat per poder divulgar-la, són les aules dels instituts i de les universitats. Els alumnes potser no viuran, ni hagen viscut, aquestes situacions, però sí que poden conèixer algú que ho ha sofert i ser conscients d’una realitat amagada.
Parlar. Eixa és la ferramenta més poderosa per combatre aquesta situació. Parlar-la, mostrar-la, i que no es quede amagada. Que siguen conscients de la situació actual, que cada vegada va més en augment, per combatre-la quan siguen adults.
De la ficció a la realitat
Actualment són Catalunya i el País Valencià, respectivament, les comunitats amb més desnonaments de tot l’Estat i les zones en què més creixen per impagament de la hipoteca. Amb un augment del 20% en el País Valencià i amb 19 persones patint cada dia una execució forçosa, aquesta és una problemàtica que segons la PAH no es tracta amb la profunditat que mereix.
“S’ha parlat poc de les conseqüències que per a les persones suposa perdre la casa i veure’s abocades al carrer, amb els seus fills i filles. La por de pares i mares de perdre la custòdia dels seus fills per haver-se empobrit, víctimes d’un problema estructural del model social, econòmic i laboral”, expliquen els membres de la PAH en la unitat didàctica que han creat.
Alumnes entrant al cinefòrum de la PAH | Foto: AB
Emocions com l’estrès, l’ansietat, i fins i tot els pensaments suïcides, són les que es plantegen en aquesta producció i que la PAH vol remarcar. En moltes ocasions, no s’és conscient que una situació econòmica precària pot portar a una tensió que supera el límit de les persones. Ismael Sanz, un dels portaveus de la PAH, assenyala que “a la depressió no se li dona importància encara que afecta molta gent”.
A tot això s’ha d’afegir la invisibilitat de temes com el suïcidi, tabú en molts contextos i del qual s’evita parlar pel denominat “efecte crida”. Segons la Confederació de Salut Mental Espanya, aquest és el primer problema de salut pública del país, d’Europa i fins i tot d’Occident. Pel que respecta a l’àmbit nacional, aquesta és una de les principals causes de mort del país i cada dia es lleven la vida 11 persones.
«Per això, en les nostres manifestacions portem pancartes que diuen No és un suïcidi, és un assassinat, perquè hi ha moltes maneres d’arribar a aquesta situació desesperada, tant per la pressió de la banca i els fons voltor, com per la situació econòmica actual que no permet pagar un lloguer», explica Sanz.
Les aules: zones de combat i aprenentatge
Tot això ara s’ha convertit en una unitat didàctica. Va ser arran del cinefòrum d’Entre los márgenes, organitzat per l’Institut Jordi de Sant Jordi, amb una gran sensibilitat al voltant d’aquestes problemàtiques, juntament amb la PAH, quan es van adonar que una sessió de 30 minuts per parlar sobre els desnonaments i el dret a l’habitatge no eren suficients. L’alumnat dels cicles formatius d’Animació Sociocultural i Integració Social va començar a debatre i preguntar tantes coses que els membres de la Plataforma es van plantejar l’elaboració del projecte didàctic.
«L’alumnat que portàrem treballen dins del seu currículum i, de manera indirecta, aquests tipus de problemàtiques, i estan molt entroncades dins la seua tasca», explica Francisco Cano, professor d’aquest institut i organitzador de l’activitat. «Des de l’institut fem servir molt el cinema com a recurs educatiu, i com que tenim un perfil d’alumnat molt vinculat amb l’aspecte social, quan s’estrena cinema social normalment anem a veure’l», conta.
«El nostre institut està en un barri prou deprimit de València i segurament molt de l’alumnat haja viscut una situació com aquesta. Considerem prou important tractar aquest tema en les aules», afegeix.
Col·loqui després del passi del film | Foto: AB
En el document preparat per la PAH es detalla el motiu pel qual és necessari treballar aquesta causa i la seua rellevància actual. En el material preparat es proposen una sèrie d’exercicis perquè l’alumnat es pose en el lloc dels protagonistes de la pel·lícula, que pateixen una situació de desnonament, per empatitzar, prendre consciència i “observar les possibles eixides”, comenta Ismael.
Amb la intenció d’adaptar-se a totes les edats, aquesta proposta té dues versions, una per a ESO i FP i altra per a batxillerat i per a les universitats. A més a més, s’ha difós arreu de tot el País Valencià i s’ha editat en castellà perquè les comunitats que ho sol·liciten puguen accedir-hi al contingut.
Més enllà de les activitats que porten a reflexionar sobre la pel·lícula, la PAH ha creat contingut addicional amb la finalitat que els alumnes puguen aprofundir en aquest tema, al qual pot ser en un futur hauran de fer front: pagar un lloguer i fer-se càrrec de totes les despeses, que cada vegada són més altes. És per aquest motiu que es proposa reflexionar sobre per què no es compleixen determinats articles constitucionals que asseguren el dret de l’habitatge, o qüestions similars.
Aquesta situació, que afecta cada vegada a més persones, continua sent desconeguda i amagada en molts àmbits. És gràcies a aquestes propostes i a parlar dins de les aules, mitjançant recursos didàctics, cinematogràfics i artístics per contribuir a un major enteniment, que la conscienciació pot anar en augment per combatre una problemàtica «prou important per la ciutadania i que no pot passar desapercebuda», tal com defensa Cano.
Organitzacions sanitàries de tot Espanya han mostrat el seu suport al personal mèdic i de pediatria de l’atenció primària a Madrid, que ha estat de vaga durant un mes, del 21 de novembre al 22 de desembre, i ha suspès les mobilitzacions temporalment fins a l’11 de gener.
La plataforma Marea Blanca de Catalunya ha destacat que “davant l’atac que pateix la salut pública a Madrid i el dret a la salut de totes les persones” se solidaritza amb tot el personal “en la lluita per unes condicions laborals dignes”.
“Només es pot garantir el dret a la salut amb caràcter universal a través dels sistemes sanitaris públics, i un servei públic mai podrà descansar sobre les espatlles d’uns treballadors i treballadores saturats i sobrecarregats”, afegeix.
Per això, mostra el seu “suport fraternal” a les Marees Blanques de Madrid, la Coordinadora Estatal de Marees Blanques, la Mesa de Defensa de la Salut Pública de Madrid, així com el conjunt del moviment veïnal “perquè la seva lluita pel dret a la salut universal i a una salut pública de qualitat és també la nostra”.
“Rebutgem l’accés del sector sanitari privat a l’historial clínic de les persones del sistema sanitari públic tal com promou la Comunitat de Madrid i desitja la IDIS”, remarca, en referència a l’entitat que aglutina el sector sanitari privat.
Manifest
Les 17 entitats que formen la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (semFYC) i que representen uns 22.000 socis, han signat un manifest conjunt per donar suport a l’atenció primària de la Comunitat de Madrid en el marc de les negociacions per reclamar millores laborals.
“El conjunt de persones que constitueixen l’atenció primària en aquesta comunitat han expressat pacíficament i de forma organitzada en les últimes setmanes d’una manera admirable”, defensa la semFYC, que posa de manifest la seva “indignació” per l’impediment del pas de menjar a les persones que es van tancar 36 hores a la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid.
“Sol·licitar mesures per esmenar la precarietat laboral del col·lectiu és només la punta de l’iceberg de la profunda reforma que requereix el model de gestió”, argumenta, i reclama un model de primària que tingui en compte la relació entre professionals i persones ateses perquè hi ha evidència científica que aquesta longitudinalitat augmenta l’esperança de vida i redueix ingressos hospitalaris.
Caixa de resistència
El Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) ha remarcat que “si cau l’atenció primària, caurà tot el sistema públic, com un dominó” i diu que a la resta de les comunitats autònomes hi ha la intenció d’acabar amb l’atenció primària entesa com a universal, accessible, longitudinal i de qualitat.
Per això, la FoCAP anima a fer una donació a la caixa de resistència habilitada per fer una aportació de suport a la vaga de l’atenció primària.
Actualment, la sanitat s’ha convertit en una de les principals preocupacions de la població, com no podia ser d’una altra manera. Però la pregunta que ara ens fem és si la reacció social i dels treballadors no arriba massa tard, ja que recuperar la qualitat que el servei de salut tenia fa 15 anys no serà senzill.
Si ens centrem en l’atenció primària (AP), la porta d’accés al sistema sanitari, i la que utilitzem més sovint la majoria de la població, especialment les persones i els col·lectius més vulnerables, podem veure que ha estat la més penalitzada, segons diuen les estadístiques. Observem amb preocupació que l’increment de les necessitats sanitàries de la societat (envelliment de la població, maneig de la pandèmia) no s’ha vist acompanyat de les mesures eficaces requerides, sinó més aviat al contrari. La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries difícils de justificar. Una nefasta gestió per part dels responsables que ha portat el sistema al desastre, fins a fer-lo arribar a un punt de difícil retorn.
La sanitat en general i l’AP en particular han sigut objecte de retallades pressupostàries
Durant els últims 12 anys, la sanitat ha desenvolupat la seva activitat amb pressuposts molt reduïts respecte als estàndards recomanats, i en concret l’AP, la més pròxima al ciutadà, s’ha endut la pitjor part, ja que es mou en torn al 15% del total del pressupost destinat a sanitat quan l‘OMS recomana que s’hi assigni el 25%.
Ara mateix manquen molts professionals, tampoc no hi ha un pla per cobrir el recanvi generacional, les jubilacions previstes, fet que serà difícil de solucionar d’un dia per l’altre. Sense planificació estem avesats al caos, que fins i tot arriba a generar situacions d’enfrontament dels professionals amb els usuaris.
S’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització
Paral·lelament, s’estan desprestigiant els sanitaris que, mal pagats i mal tractats, troben molt millors condicions laborals exercint a l’estranger. Aquest fet comportarà, més a curt que a llarg termini, que quan es pretengui solucionar el problema amb presses, s’hagin d’incorporar al sistema professionals amb inferior capacitació que la d’aquells que s’han vist obligats a sortir del país.
A més a més, les dades mostren com s’estan desmantellant els serveis públics per afavorir la seva privatització. Cal recordar que:
– A Catalunya s’està dedicant 1.246 € per habitant i any, quan la mitjana de l’estat és de 1.478 €. Només Madrid queda per sota, amb 1.179€ per habitant i any.
– Catalunya és una de les autonomies que menys recursos dedica a l’AP, ocupa el 14è lloc de 17.
– Catalunya és la comunitat que més percentatge de recursos dedica a concerts amb entitats externes (gairebé el triple que la següent que més hi dedica).
Amb aquest panorama, el futur és molt incert.
Les mesures que s’haurien de prendre de manera inajornable, entre d’altres, passen per:
– Incrementar el nombre de professionals per habitant.
– Millorar les condicions laborals del personal sanitari en general i dels equips assistencials en especial (metges, infermeres, treballadors socials, auxiliars, administratius, etc.) eliminant l’endèmica interinitat del sector (això no va de treure patates del terra).
– Dotar el sistema dels recursos necessaris i adients per atendre la salut mental, pediatria, fisioteràpia, salut bucodental…
– Crear òrgans de participació ciutadana on sigui possible defensar els interessos comuns de la salut de les persones i controlar el desviament de diners públics a la sanitat privada. És a dir, crear un sistema de gestió TRANSPARENT.
La societat és la titular del sistema de salut i això significa que hi té drets. Ara cal, amb urgència, que la ciutadania exigeixi la recuperació del servei que ja teníem i que les privatitzacions dels temps passats es reverteixin. És a dir, recuperar un servei públic on l’especulació no tingui cabuda.
Et van fer fora de la feina fa uns anys, portes ja temps amb feines intermitents o sense feina, cobrant una quantitat irrisòria que tot just et dona per alimentar als teus fills, i encara sort que tens una petita compensació per pagar el lloguer i els subministraments.
Tens un somni de poder fer el que realment t’agrada, però ja l’has deixat enrere perquè tothom t’està dient que és impossible, o inclús tu, t’ho dius. I a més, no et queda temps per muntar el teu negoci, amb tot el que has de fer.
Aquests pensaments podrien ser els de moltes de les dones que participen en els programes d’inserció laboral, orientació o emprenedoria de Surt o de moltes altres entitats que donen suport a la inserció laboral de persones en situació de vulnerabilitat. Sovint ens centrem en formar i orientar a les persones en la inserció laboral en l’empresa ordinària, però… què passa amb les dones que tenen poca o nul·la formació reglada? Que acaben, com sempre, sent contractades en feines altament feminitzades i, per tant, altament precàries: neteja, bugaderia, caixera… feines que a més, poc ajuden a la conciliació familiar i laboral, quan aquestes dones sovint es troben soles amb càrregues familiars.
Per què no ens plantegem mai altres alternatives que la inserció laboral en l’empresa ordinària? Amb aquesta filosofia no sortirem mai de la reproducció dels mateixos rols i posicions en l’àmbit laboral, i per tant, poc ajudarem a l’empoderament real de les dones en feines no feminitzades, en feines que realment les motivin, o feines que realment siguin el seu projecte de vida laboral. No farem més que reproduir el que el sistema patriarcal vol que seguim reproduint.
Des de la Fundació Surt creiem fermament en que volem i podem donar suport a les dones a fer realitat els seus projectes particulars, i per això hi ha altres sortides diferents a les d’inserir-se en l’empresa ordinària. Segurament no són sortides tan ràpides, però poden ser més segures, més a llarg termini, i sobretot, són sortides que donen resposta al desig i als projectes vitals de les dones. Estem parlant de donar suport a la creació de cooperatives de dones que, des d’una perspectiva feminista, busquen construir el seu projecte laboral i vital més enllà del que els hi ofereix el mercat.
Creant una cooperativa, les dones poden pensar de manera col·lectiva quin projecte engegar, fer-ho sense les barreres invisibles del mercat que els hi diu que pel fet de ser dones poden fer només un tipus de feines (feines que no volen fer els homes, i que els hi pertoquen a elles només pel fet de ser dones). Entre les dones organitzen quin és el seu projecte, què volen arribar a ser, i des de Surt els hi donem acompanyament i suport perquè puguin fer realitat els seus somnis.
I per això creem Fem Coop, una generadora de cooperatives amb perspectiva de gènere. Per impulsar que les dones no tinguin por de somniar en el seu propi negoci col·lectiu, perquè saben que des de Fem Coop estarem darrere, donant suport en la formació i acompanyament, i en totes les gestions i aspectes que necessiten les cooperatives que acaben de néixer. Endegar un projecte nou no és fàcil, encara que sigui col·lectivament, però des de Surt volem poder fer-ho una mica més fàcil.
Creiem que des d’entitats consolidades com nosaltres, i que treballen per la inserció laboral de les dones en situació de vulnerabilitat des d’una perspectiva feminista, formar part d’aquest projecte que vol ser Fem Coop és donar suport a una nova idea d’empoderament econòmic de les dones. Fem Coop serà una Cooperativa de serveis que donarà cobertura a les noves cooperatives de dones que es vulguin crear, però també ha d’estar sostinguda i impulsada per entitats consolidades que tinguin entre els seus objectius l’empoderament econòmic de les dones. Així, unint esforços i unint projectes i idees de les dones que atenem, aconseguirem que es generin més projectes col·lectius en forma de cooperatives de dones que, des d’una mirada feminista, volen trencar amb els estereotips que ens imposa el sistema patriarcal a l’hora d’assignar-nos un tipus de feina o unes altres.
Animem, doncs, a totes les entitats que comparteixin aquests valors, que pugin al tren de Fem Coop per generar cooperatives amb una mirada feminista.
