Sota el lema #AraTocaSanitat, els sindicats Comissions Obreres i UGT s’han concentrat aquest dilluns dia 21 de juny a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per exigir unes millors condicions laborals en el sector sanitari i més reconeixement als treballadors i treballadores sanitàries. La reclamació té com a destinataris preferents als nous responsables del Departament de Salut, encapçalat per Josep Maria Argimon, i al nou Departament de Drets Socials que encapçala Violant Cervera.
Els motius de fons de la concentració són els que ja han manifestat aquests sindicats en diverses ocasions i que tenen com a punt de partida el fet que el sector de la sanitat catalana i el de les cures ha patit durant molts anys massa retallades, que s’han evidenciat dramàticament amb la pandèmica de la Covid-19. A parer dels sindicats, per molt que els treballadors i treballadores d’aquests sectors han vist el reconeixement general de la població per la seva acció durant tota la pandèmia, no s’ha fet res des del govern per pal·liar els greus problemes de manca de professionals i els greuges comparatius amb altres sectors que pateixen des del 2010.
«Creiem que va sent hora que els treballadors i treballadores de la sanitat ens posicionem en la defensa dels nostres drets, i també dels usuaris, que mereixen ser atesos en unes bones condicions», assenyala Josep Maria Yagüe, secretari d’Acció Sindical de la comissió de Sanitat de CCOO. En la mateixa línia s’expressa Immaculada Vivar, secretària de la comissió de Sanitat d’UGT. «Després de reclamar millores en les nostres condicions laborals, veiem que res ha canviat. Estem en una etapa de no creixement: no es consoliden les plantilles, no s’incrementen els salaris, continuem amb contractes precaris… pensem que hem de dir prou».
La concentració ha aplegat també la sanitat privada | Èlia Pons
La concentració ha aplegat diversos sectors de la sanitat. «Tots els sectors, des de la sanitat pública fins la sanitat privada, i passant també per la dependència, estem en unes condicions molt precàries», assenyala Maria Àngels Rodríguez, responsable de Comunicació de CCOO Sanitat. «Les retallades van deixar la sanitat en pell i ós, i cal que el nou govern faci una partida pressupostària que permeti sanejar la sanitat», afegeix.
Els convocants de la concentració reivindiquen, en aquest sentit, que se’ls hi retorni tot allò que van perdre des de la crisi econòmica, així com millores en les seves condicions laborals. Per això, els sectors sanitaris d’UGT i de CCOO exigeixen convenis dignes, reduccions de la jornada laboral, estabilitat de les plantilles, increment de professionals, millores en la contractació, increments salarials reals i l’homogeneïtzació de les condicions laborals i socials de tots els sectors acabant així amb els greuges comparatius.
«No pot ser que una infermera o una auxiliar d’infermeria tingui un salari diferent en funció d’on treballa. I tampoc podem permetre que la sanitat privada obtingui beneficis a canvi d’explotar els seus treballadors. Exigim l’equiparació de les condicions laborals en tot el sector», reivindica Vivar, qui destaca també l’impacte que ha tingut la pandèmia en la salut mental dels professionals sanitaris.
«Els treballadors estan molt compromesos amb la feina que fan, però estan esgotats, tant físicament com mentalment. Han estat durant molts mesos doblant torns, amb molta càrrega assistencial, amb una plantilla insuficient, veient com els seus companys es contagiaven i amb la por de portar el virus a casa. Ara, que sembla que tot torna a una certa normalitat, veuen que les seves condicions laborals no han millorat, i els surt tot l’esgotament que fa mesos que arrosseguen», destaca la secretària d’UGT Sanitat.
D’altra banda, des del sindicat UGT també s’ha denunciat el nomenament d’en Xavier Trias i Vidal de Llobatera, exalcalde de Barcelona i exconseller de Presidència i també del llavors Departament de Sanitat, com a nou president del Consell d’Administració de l’ICS. Es tracta del màxim òrgan de govern d’aquesta institució sanitària que s’encarrega de la planificació estratègica dels mitjans que hi són adscrits, en dirigeix les actuacions i exerceix el control superior de la seva gestió.
Segons UGT, aquest nomenament representa el retorn del vell establishment i critiquen així el suport que va donar Xavier Trias als Governs de CiU i del PP en els moments de les grans retallades a la sanitat pública catalana, amb un deteriorament progressiu de les polítiques públiques de salut, pèrdua de professionals i de condicions sociolaborals. «Ens dona la sensació que tornem a les polítiques de sempre, que ens han portat a les retallades, i això és el que no volem», conclou Vivar.
Amb l’inici de la pandèmia, i per tal de cobrir la demanda creixent, el Departament de Salut va fer un reajustament dels serveis mèdics, va tancar CAP i consultoris i va redistribuir alguns serveis. Més d’un any després, però, part d’aquests serveis encara no han tornat a obrir. Els usuaris dels municipis afectats s’han mobilitzat per recuperar els serveis mèdics que tenien abans de la pandèmia. Denuncien que el tancament dels CAP i consultoris vulnera l’accés a la sanitat pública i perjudica especialment a la gent gran.
És el cas del municipi de Dosrius, una localitat de la comarca del Maresme de 5.281 habitants formada pels nuclis de Dosrius, Canyamars i Can Massuet-El Far. Amb la pandèmia, han passat de tenir tres consultoris, un en cada nucli, a tenir-ne només un que funciona amb relativa normalitat, el de Dosrius. A Can Massuet, on es concentra gran part de la població del municipi, el consultori ha passat d’estar obert quatre dies a la setmana a estar-ne tan sols un matí. Pel servei de pediatria, s’han de desplaçar fins a Argentona, que assumeix els 940 nens amb edat pediàtrica de Dosrius, a més dels d’Òrrius, el consultori del qual també està tancat.
«De Canyamars a Dosrius hi ha uns 5 km, i el mateix des de Can Massuet a Dosrius. No es tracta de nuclis contigus, sinó que hi ha llargues carreteres que separen un nucli de l’altre. No s’hi pot anar a peu», explica Rafa Torres, membre de la plataforma Dosrius Dice Basta Ya, creada per denunciar la desatenció mèdica de la zona. Torres explica que el servei de transport públic és molt deficitari, i que a vegades cal esperar dues hores l’autobús. Per això, l’única manera viable per desplaçar-se al consultori de Dosrius des dels altres nuclis és fer-ho amb vehicle privat. «Això perjudica especialment a la gent gran que té problemes per desplaçar-se. Aquestes persones han de dependre dels seus familiars o veïns per accedir a un servei tan bàsic com és el de l’atenció primària», denuncia Torres, qui exigeix «ser tractats com a ciutadans de primera».
«A poc a poc, ens estan traient el poc que teníem i estan vulnerant els nostres drets. L’atenció primària és la porta d’entrada a la sanitat pública, si fallem en aquesta, la porta d’urgències de l’hospital se satura», apunta el membre de la plataforma. Segons Torres, els tancaments de CAP i consultoris són unes «retallades encobertes». «La pandèmia ha sigut l’excusa perfecta per deixar de donar un servei en un municipi amb poca densitat de població», denuncia.
La plataforma Dosrius Dice Basta Ya es va reunir amb l’alcaldessa del municipi i també ho ha fet amb diferents grups parlamentaris. «Ara que sabem que la cartera de Salut la té Junts, volem aconseguir una altra reunió amb aquest grup per assolir uns compromisos que es portin a terme. Des de Junts ens van dir que visitarien el territori, però encara no ho han fet», explica Torres.
Una situació semblant és la que es viu al municipi de Cabrils, de 7.348 habitants. Amb la pandèmia, el consultori de Cabrils va passar a ser només de pediatria, i els tres metges per adults que hi havia al municipi van ser traslladats a Vilassar de Dalt. Alhora, els ciutadans de Vilassar de Dalt han d’acudir a Cabrils per visitar-se al pediatre. «Volem el nostre CAP. Volem els metges aquí!», exclama Clara del Ruste, portaveu de la plataforma Cabrils amb CAP. Del Ruste denuncia que no hi ha transport públic que connecti les dues localitats i que això fa que els joves i la gent gran es tornin més dependents, perquè necessiten que algú els porti amb cotxe al CAP.
Després de mesos de lluita ciutadana, els veïns i veïnes de Cabrils han aconseguit recuperar l’atenció mèdica al municipi, però només parcialment. Ara hi ha un sol metge que visita dos matins i una tarda a la setmana. «El CAP ha de ser el nostre referent de salut pública. No pot ser que només tinguem un metge dos dies a la setmana», sosté del Ruste. Segons la portaveu de Cabrils amb CAP, aquest procés ja s’anava gestant de feia temps. «La pandèmia ha sigut el detonant que ha accelerat aquesta reorganització. Els polítics ens diuen que es tracta d’un ‘nou paradigma’, però això l’únic que fa és limitar el nostre accés a la sanitat pública», remarca.
Concentració de la plataforma Cabrils amb CAP | @CabrilsambCAP
Segons Enric Feliu, de la Marea Blanca de Catalunya, el tancament de CAP i consultoris suposa abandonar a la gent i a les comunitats. «El missatge que reben els habitants d’aquests municipis és que no importen, i que han de fer un esforç per accedir al seu sistema nacional de salut», denuncia Feliu. «No estem parlant de tenir un hospital a la cantonada, estem parlant de l’atenció primària», afegeix.
«És normal que en plena pandèmia, en els moments més àlgids, hi hagués una redistribució i ajust dels serveis -continua Feliu-, però ara ja no estem en aquesta situació límit». A més, segons Feliu, aquesta redistribució de l’atenció primària impedeix dur a terme programes de salut comunitària. «Com podem incidir en els determinants socials de la salut si no estem arrelats al territori? L’atenció primària ha d’adaptar-se a cada territori en funció de les necessitats de la població. No és el mateix l’atenció sanitària necessària al barri de la Rocafonda de Mataró, on hi ha un gran percentatge de població migrant, que l’atenció a Dosrius, on hi ha una població molt envellida. Han aprofitat la pandèmia per centralitzar serveis sanitaris, però, de fet, ens estan denegant l’accés a aquests serveis», sosté Feliu.
En la mateixa línia s’expressa Fernando Moya, de la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública Mataró-Maresme. «L’accés a la sanitat és un dret i els poders públics han de fer el possible perquè cada població en tingui accés. El fet que posin un metge dos cops a la setmana no resol res. Hi ha nuclis petits de població que ja patien un problema endèmic quant a serveis sanitaris, i ara s’ha aprofitat la pandèmia per retallar encara més», denuncia.
Segons Moya, la pandèmia ha posat de manifest la debilitat del sistema sanitari català i les conseqüències d’una dècada de retallades. «Si la sanitat pública catalana ja estava sota mínims quant a recursos, amb la pandèmia només ha fet que empitjorar. I això es veu especialment en l’atenció primària. Falta inversió i, sobretot, voluntat política», conclou.
La pandèmia de la Covid ha amplificat les carències estructurals dels serveis i ha posat en estat crític l’exercici professional de les treballadores de l’IMSS i l’atenció a la ciutadania, desbordant les previsions de demanda de recursos bàsics de la població, a causa de l’aturada econòmica i laboral en molts sectors i la manca de les respostes àgils de les administracions.
Aquestes són les primeres paraules ben contundents del manifest conjunt amb els motius i reivindicacions que han dut a convocar una vaga a l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS) de l’Ajuntament de Barcelona. Després que divendres 28 de maig els dos centres de serveis socials del Raval convoquessin també una jornada de vaga, ahir dilluns 7 de juny aquesta es va fer extensiva a tota la ciutat. Aleshores el moviment popular del Raval demana la «unitat de classe» i la «unió de les lluites» i recordava que serveis socials no hauria de «gestionar la misèria» sinó «confrontar el sistema d’explotació». Ahir, en la mateixa tònica, la plantilla demanava primerament un canvi de model d’atenció social a l’IMSS cap a un model preventiu i no assistencial.
Fins a 300 treballadors es van concentrar al llarg del matí en aquest sentit a plaça Sant Jaume. La convocatòria ha estat ideada per l’Assemblea de Treballadors i Treballadores de l’IMSS de l’Ajuntament de Barcelona amb el suport de tots els sindicats de la Junta de Personal del consistori: CCOO, UGT, CGT i Intersindical-CSC.
L’Assemblea demana canvis, que l’Ajuntament els escolti i els tingui en compte a l’hora de prendre decisions sobre l’orientació del servei i que es trenqui l’acord amb justícia pel qual se’ls obliga a acompanyar les comitives judicials als desnonaments.
Encarna Roldan, treballadora al centre de serveis socials Franja Besòs, un centre d’alta complexitat, apuntava que els treballadors han arribat al límit i no s’estan donant respostes. «Tots els serveis de benestar de treball i de la seguretat social van abaixar les persianes. Entenem que això passés en el moment de confinament i que la resposta de les administracions fos assistencialista perquè ens va agafar desprevinguts a tots. Però no podem entendre que un any després seguim igual», denuncia Roldan. «Som professionals amb vocació i hem vist que estàvem venent fum», assenyala Roldan, que segueix: «creiem fermament que hi havia un estat del benestar, però quan més s’ha necessitat s’ha partit per la meitat. Molts dels sistemes de benestar s’han tancat en si mateixos i a hores d’ara no estan oberts i això es molt difícil poder-ho justificar davant la gent».
Israel Ureña, treballador social i delegat sindical de la CGT, afirma que serveis socials «ja estaven malament abans de la pandèmia, ja teníem pocs recursos i problemes, però aquesta ha fet col·lapsar el sistema». A banda de ser de les poques administracions que ha estat oberta des del principi de la pandèmia, Ureña denuncia que ho van fer sense mesures de protecció les primeres setmanes. «L’Ajuntament en lloc de reconèixer la feina i comprometre’s a fer canvis, no està gestionant res bé», assenyala i afegeix que, de fet, encara no els han vacunat com col·lectiu essencial.
Els tractes, com a molts serveis, a més no són iguals per a tothom. Durant tota la jornada una de les denúncies ha estat el tracte cap a la Unitat de Gestió Administrativa (UGA). Aquests treballadors són els que es troben a les portes dels centres de serveis socials que fan la primera atenció i el primer acompanyament. Apunten que es troben davant una sobrecàrrega professional important, sense tasques definides ni formació adequada. Sovint, hi ha centres que només compten amb una UGA i davant d’això demanen que s’incrementi el personal fins a tres. Ara, això s’està donant cada cop més per diverses baixes que s’estan donant i no s’estan cobrint.
Els treballadors demanen deixar de treballar des de la beneficiència i des de l’assistencialisme | Pol Rius
Anàlisi i canvi de model per uns serveis socials dignes
I si bé és cert que fa dues setmanes l’Ajuntament anunciava la incorporació de 100 treballadores socials als serveis i això és motiu de celebració entre el personal, diuen que no és suficient. Feina hi ha per tothom, diu Roldan, però assenyala que «no és útil que aquestes persones s’incorporin per a seguir fent informes per la Seguretat Social o pel SEPE» perquè aquests organismes els hi diguin als usuaris que «els hi falta un paper». I amb aquesta dinàmica que cada cop, comenta, s’està donant més, «la gent no va amb confiança a serveis socials, va a què li facin un paper».
Davant d’això, el col·lectiu defensa que hi ha molts debats sobre la taula. Roldan explica que molts d’ells estan a favor de les polítiques de renda bàsica perquè veuen que el mercat laboral no pot donar resposta als drets de les persones.
Una altra de les motivacions i reivindicacions de la vaga és l’exigència de deixar d’acompanyar les comitives judicials en els desnonaments i que l’Ajuntament trenqui l’acord signat amb justícia l’any 2013. El personal creu que la vinculació amb els desnonaments els ha col·locat al costat que no els pertoca. Aquí, a més, Roldan va més enllà i afegeix: «nosaltres acompanyem a les persones, no estem per donar resposta a una legalitat que és injusta i tot perquè es beneficiïn els fons voltors… No es beneficia la societat, empreses s’estan embutxacant diners i això ho estan patint les veïnes». En la mateixa línia, apunta que tot plegat «és un debat de les institucions, però també és un debat social perquè cada vegada l’engranatge públic està més afeblit i la riquesa s’està concentrant en mans que no sabem ni quina cara tenen».
Parlant del posicionament davant haver de participar en els desnonaments, Laura Urrea, secretària d’acció sindical de la secció de CCOO a l’IMSS, demana que es canviï el protocol pel qual les treballadores socials vagin als desnonaments. Creu que en tot cas aquesta seria tasca de treballadors de les oficines d’habitatge: «no ens agrada, però si no ho fan elles, la mateixa persona que està buscant una solució per una persona, després va amb la comitiva judicial i no quadra i es passa a viure agressions», diu Urrea. Així i tot especifica que «per descomptat que el moviment de serveis socials no està criminalitzant a les veïnes» i apunta que el problema que tenim és que «la posició política de l’Ajuntament no és clara tampoc».
L’assemblea de treballadores demana la creació d’una Taula de Diàleg entre l’Ajuntament i els moviments socials perquè els veïns coneguin què es gestiona des de serveis socials | Pol Rius
Una Taula de Diàleg entre Ajuntament i veïns
L’assemblea de treballadores demana la creació d’una Taula de Diàleg entre l’Ajuntament i els moviments socials perquè els veïns coneguin què es gestiona des de serveis socials. Alhora demanen poder seure amb l’Ajuntament perquè aquests els hi preguntin sobre com avançar en matèria de polítiques i lleis socials. Roldan creu que els treballadors tenen molts elements per poder aportar, «però ningú ens truca, només s’envolten de tècnics amb molts màsters que no saben què està passant als carrers, que està havent-hi una fractura social important de gent que ja no confia en l’estat del benestar». Que qui piloti la situació sigui aquesta gent, fa que les converses sempre es traslladin als números: «diuen que les llistes d’espera no són tan llargues, però nosaltres estem donant resposta a una sèrie de recursos que després en el dia a dia no arriben». I així, «les bosses de pobresa estan creixent en aquesta ciutat»
I davant la pobresa sempre hi ha respostes. La plantilla considera en el manifest que els incidents produïts a alguns centres de serveis socials són conseqüència d’una mala gestió política i d’un desemparament de la ciutadania per part de l’administració, que mai ha tingut en compte la posició tècnica i el rol que volen i han de tenir, per exemple, en els desnonaments. En el text apunten que «no és admissible ni desitjable que moviments socials i treballadores estiguin en conflicte».
Ureña, de la CGT, apunta que l’Ajuntament no vol assumir a nivell polític un trencament amb justícia i per això busca excuses. En aquest sentit, Miquel Rubio, delegat sindical de la UGT, denuncia que el consistori els hagi dit en alguna ocasió que han enviat propostes a jutjats per frenar-ho, «però després ens diuen que si ens tornen a reclamar, haurem d’anar. Això és com quedar-nos en res», diu Rubio. Així, des de la UGT creuen que és fonamental un canvi en la relació que té l’Ajuntament amb la part sindical, que se’ls escolti i que assumeixin: «el tema estrella són els desnonaments i diuen que no poden fer res, però si poden perquè el parc públic d’habitatge és seu i qui podria col·laborar i treballar amb les famílies també són ells», segueix Rubio.
Un dels conflictes sobre la taula és haver d’assistir les comitives judicials durant els desnonaments | Pol Rius
Trobada amb els sindicats el pròxim 14 de juny
Amb tot això, l’Ajuntament de Barcelona ha convocat als sindicats de l’IMSS a reunir-se en una mesa tècnica el pròxim 14 de juny. Davant aquesta convocatòria, Rubio espera de l’Ajuntament «humilitat» i un «diàleg de tu a tu» per arribar a un acord, ja que està convençut que les reivindicacions que es fan des de la plantilla s’haurien d’assumir.
En aquesta línia, des de la Intersindical-CSC no tenen massa esperances que res canviï ràpid, però Joan Pérez, delegat sindical, apunta que «sempre és una bona notícia que hi hagi una reunió i com a mínim poder expressar el que estem vivint i patint cada dia per falta de personal i altres mancances».
De manera similar, Urrea de CCOO assenyala que cal començar-se a reunir perquè fa mesos que ho demanen, però l’Ajuntament no para de posar excuses. Després del 14, explica, es tornarà a fer Assemblea per decidir com es procedeix, però també valora que «les vagues han de ser efectives, no per desgastar el col·lectiu».
Per la seva banda, Ureña, de la CGT, apunta que «si l’Ajuntament no s’asseu a negociar i només fa reunions que no serveix de res, doncs tornarem a mobilitzar-nos».
Tot i no poder participar com treballadora, per acabar, Roldan assenyala que els treballadors volen respostes, volem uns serveis socials de qualitat, que els treballadors socials no siguin la bossa residual dels altres sistemes i que se’ls escolti.
La plantilla de l’IMSS s’ha concentrat a plaça Sant Jaume per exigir canvis, respostes i implicació | Pol Rius
Després de diverses setmanes d’intensa protesta pels canvis introduïts aquest any pel Ministeri de Sanitat en el procediment d’assignació de les places de Formació Sanitària Especialitzada, MIR, FIR, PIR i BIR, aquest divendres el Ministeri ha tornat a modificar aquest procediment.
Tal com informa Redación Médica, el Ministeri ha presentat una nova proposta per a l’adjudicació de les places MIR, distribuint els aspirants en quatre dies en comptes d’en un únic torn com estava previst fer el pròxim 17 de juny. D’aquesta manera, cada dia s’adjudicaran les places en torns de 2.000 persones, cosa que permetrà disposar de 12 hores als aspirants del torn següent per poder canviar, si escau, les seves preferències, en funció de les places que segueixin vacants. L’objectiu del Ministeri és reduir la incertesa dels aspirants a l’hora d’escollir la seva plaça.
Segons han explicat fonts del Foro de la Profesión Médica a Redacción Médica, el problema amb el sistema d’adjudicació de places persisteix, ja que no es farà una elecció en temps real. A això se li sumen els inconvenients tècnics del sistema telemàtic i la possibilitat que, aquest any, hi hagi més places buides davant les previsibles renúncies.
Així mateix, el Foro de la Profesión Médica argumenta que els torns de 2.000 persones són excessivament nombrosos i si es rebaixen, podrien allargar fins a vuit dies el procés d’adjudicació de places, amb les dificultats que implica per la incorporació a la plaça, prevista per a finals de juny. A més a més, el procés d’adjudicació inicialment previst i que ja estava en marxa ha fet que més de 2.000 aspirants ja hagin formulat la seva petició telemàtica de places i si s’aplica el nou sistema, haurien de tornar a modificar la seva petició.
Les nombroses queixes dels col·lectius afectats i també en general de la professió mèdica, representada pels Col·legis professionals, la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM) i les Facultats de Medicina de tota Espanya, han convençut finalment al Ministeri d’introduir aquests canvis. Tanmateix, aquests no han sigut ben rebuts pel sector mèdic ni pel conjunt dels aspirants, que a través de les xarxes socials sostenen que el sistema segueix sense ser just ni garantista.
Un sistema en el que el n° 2001 tiene una gran ventaja respecto al 1999 es de todo menos JUSTO https://t.co/0kUFEB4bUj
De verdad, no sé si se están riendo de nosotros o qué… es que parece una broma. Elección en tiempo REAL y con garantías = PRESENCIAL. visto que con la vía telemática no se pueden cumplir esos requisitos. Es desesperante.#SanidadNOfunciona#FSEunida@sanidadgobhttps://t.co/5IfoMoBU9N
Fa unes setmanes, el Ministeri de Sanitat anunciava un canvi en el sistema d’adjudicació de places MIR -i de la resta de places de Formació Sanitària Especialitzada (FSE)-, passant a un únic acte d’adjudicació, després de la recollida de peticions de tots els aspirants de manera telemàtica i sense possibilitat de canvis. Sanitat assegurava que el nou sistema suposaria més «agilitat, seguretat i transparència». Els aspirants, però, denuncien que aquest sistema no és garantista ni just.
«El principal problema és que no és a temps real. Abans tu tenies un dia i una hora assignada per triar plaça, de manera que fins a l’últim segon sabies quines places quedaven, de manera que podies anar canviant les teves preferències; era com un compte enrere», explica Anna Aguilar, una de les aspirants a MIR. «Però el nou sistema és un desastre. No té garanties, no és just ni transparent», denuncia. Aguilar explica que el fet que no sigui un procés públic, on s’anuncia en veu alta la plaça que es desitja, afavoreix que es produeixin irregularitats en el procés. «Si es produeixen tripijocs, no hi haurà manera de demostrar-ho», diu.
«Ens dóna la sensació que, amb l’excusa de la pandèmia, volen instaurar aquest sistema per sempre. Si realment es fes bé, no caldria que l’elecció de plaça fos presencial. El que volem simplement és que sigui a temps real, com sempre. No escollir a cegues», emfatitza Andrea Arango, una altra aspirant.
Davant aquestes denúncies, la plataforma FSE Unida, que engloba a més de 15.000 aspirants a una de les places de Formació Sanitària Especialitzada en el Sistema Nacional de Salut, va convocar el passat 25 de maig una manifestació davant el Ministeri de Sanitat per denunciar «l’abús d’autoritat i la vulneració de tots els drets dels gairebé 30.000 aspirants». «Vaig anar a la manifestació per mi, però també per la resta d’opositors. Pensem en el futur i temem que el sistema es quedi així», explica l’Anna.
La ConfederacióEstatalde SindicatsMèdics(CESM) ha convocat una altra manifestació pelpròxim 8de juny i unaposterior concentracióde duradail·limitadaenfront delMinisteride Sanitat per protestar perla situació delsafectatspel procésd’eleccióde placesMIR. Després de mantenir una reunió el passat dilluns amb representants del Ministeri de Sanitat, la ConfederacióEstatalde SindicatsMèdicsexplica en un comunicat que el Ministeri manté «una inflexibilitat que impedeix avançar en la recerca d’una solució satisfactòria, aferrats a un model telemàtic imposat unilateralment».
Segons expliquen des de la CESM, els responsables ministerials es van limitar a prendre nota dels errors detectats en l’eina informàtica per a l’elecció de places amb l’objectiu de millorar el sistema, ja que en els primers dies de termini per als titulats en Medicina va resultar inoperatiu en molts casos.
Errors en el sistema i places desertes
Fa tot just una setmana que els futurs MIR poden fer l’elecció de places, en un procés que s’allargarà, en principi, fins al 16 de juny, ja que el dia 17 es preveu fer l’adjudicació de places. Tanmateix, des del primer dia, l’aplicació habilitada pel Ministeri de Sanitat ha experimentat multitud d’errors. «Les especialitats no es carreguen, el web es penja tota l’estona, no et deixa seleccionar més d’una especialitat en més d’una comunitat autònoma… el programa permet fer esborranys, però hi ha persones que encara no han pogut fer ni una sol·licitud a causa dels errors del sistema», comenta Patrícia Díaz, una altra aspirant. Fins i tot, va haver-hi un dia que el web va estar completament inoperatiu, perquè, segons s’anunciava, s’estaven fent tasques de manteniment. Molts aspirants han enviat correus electrònics massius al Ministeri i han trucat al telèfon d’incidències però, de moment, no han obtingut cap resposta satisfactòria.
Una altra de les denúncies dels titulats en Medicina és que amb aquest sistema telemàtic hi haurà places que quedaran buides davant les previsibles renúncies de places que després no seran adjudicades. «L’any passat, amb les places que van quedar alliberades perquè havien sigut rebutjades, va poder escollir plaça fins la persona que tenia el número 10.000 al MIR. Aquest any no serà així, i hi haurà més gent que es quedarà sense plaça», assenyala la Patrícia. El fet que no hi hagi una repesca, diu l’Anna, farà que faltin professionals treballant. «No ens afecta només a nosaltres, sinó al conjunt del sistema, perquè es poden arribar a perdre unes 2.000 places».
Segons el calendari previst pel Ministeri, la incorporació a la plaça adjudicada serà entre els dies 29 i 30 de juny, és a dir, dues setmanes després de l’adjudicació de places. «Això implica que si t’acaba tocant plaça a una altra comunitat autònoma, tens dues setmanes per buscar pis, fer la mudança, col·legiar-te… és començar de forma molt desil·lusionant. Hem estudiat Medicina per vocació i som els primers que ens volem incorporar de la forma més ràpida possible, però amb garanties. Els polítics s’omplen la boca dient que és un sistema segur i eficaç, però cap d’ells ha fet el MIR ni sap pel que hem passat», emfatitza la Patrícia.
Anna Aguilar, amb dos companys dins l’hotel salut de Plaça Espanya | Cedida
Fi de curs en pandèmia
Tot just fa un any, l’Anna, la Patrícia i l’Andrea explicaven al Diari de la Sanitat com havien sigut els seus darrers mesos de la carrera de Medicina. En mig d’una pandèmia mundial, fent les últimes assignatures d’una dura carrera de sis anys, van començar a treballar en diferents centres per ajudar a lluitar contra la Covid-19.
En el cas de l’Anna, va estar treballant a un hotel salut vinculat a l’Hospital Clínic que es va habilitar a la Plaça d’Espanya, que acollia pacients lleus que no requerien intubació ni respiració mecànica. Allà feia tasques de suport a l’equip de metges, sense tenir contacte directe amb els pacients. «Passàvem visita telefònica als pacients i decidíem quines pacients s’havien de visitar presencialment i quins podien esperar. També informàvem els familiars de l’estat de salut dels pacients, redactàvem informes, miràvem les analítiques o demanàvem radiografies», diu.
La Patrícia, en canvi, sí que va tenir un contacte més directe amb els pacients. En el seu cas, va estar treballant a un hotel salut de Badalona vinculat a l’Hospital Germans Trias i Pujol. «Eren pacients lleus que venien de l’Hospital per acabar de fer l’aïllament, o bé persones amb una situació socioeconòmica complicada que no podien fer correctament l’aïllament a casa seva, perquè vivien amb molta gent», explica. «Passàvem visita telefònica i, quan calia, visitàvem els pacients per ajustar el tractament o fer altres tasques de suport», afegeix.
Per la seva banda, l’Andrea va estar fent tasques de suport a l’UCI de l’Hospital Clínic. «Els estudiants de darrer curs fèiem suport telemàtic, escrivíem cursos, omplíem les dades dels pacients, fèiem peticions d’analítiques i, a vegades, parlàvem amb els familiars per telèfon», assenyala.
Totes tres expliquen que el fet d’acabar la carrera d’aquesta manera va resultar estrany. «No vam poder fer el viatge de final de carrera ni ens vam poder graduar. Amb la situació d’incertesa que vivíem, se’ns oblidava una mica, però ara, mirant-ho amb perspectiva, sap greu haver acabat el curs així», explica l’Andrea.
Patrícia Díaz, a la dreta, amb els seus companys de l’hotel salut de Badalona | Cedida
Falta de comunicació des de l’inici
Pocs dies després de fer l’últim examen, a finals de juny, els estudiants de Medicina van començar a l’acadèmia de preparació de l’examen MIR. Les aspirants entrevistades expliquen que, per part del Ministeri de Sanitat, va haver-hi una manca de comunicació des de l’inici. «Des del principi no ens han tractat gens bé. El tema de l’adjudicació de places ha sigut la gota que ha fet vessat el got, després de diversos mesos de desinformació», denuncia l’Anna.
«Els mesos d’estudi van ser durs. Fins al novembre no ens van dir quan seria l’examen. Comences desmotivada, perquè estàs estudiant per un examen que no saps ni quan el faràs. Haver anunciat la data abans hagués sigut de gran ajuda, perquè és molt diferent com encares l’estudi sabent quan faràs l’examen», sosté l’Andrea. «Jo ho vaig passar francament malament», explica la Patrícia. «Hi havia dies que tenies mal de cap de tant estudiar i que no volies ni parlar amb ningú».
Les tres entrevistades coincideixen en el fet que la pandèmia, deixant de banda totes les seves conseqüències, els ha jugat a favor en l’estudi. «Per mi ha sigut el millor any per preparar una oposició», diu l’Anna. «Amb les mesures restrictives, no es podien fer massa activitats i, per tant, no se’m feia tan dur psicològicament tancar-me a casa a estudiar, perquè tothom estava igual. No tenia tants estímuls externs».
L’hora de la tria
L’Anna, la Patrícia i l’Andrea tenen molt clar quines especialitats volen fer, i el fet de tenir una bona posició a l’examen MIR les tranquil·litza, perquè segurament podran obtenir la plaça que volen i quedar-se a la província de Barcelona.
L’Anna vol fer Medicina Interna. «Durant la carrera volia fer cardiologia, perquè de les especialitats mèdiques era la que més m’agradava. Però en passar per oncologia, hematologia i altres especialitats, vaig veure que m’agradava molt, en general, la Medicina. M’agrada molt la part d’urgències i com que a Espanya no existeix aquesta especialitat, la millor manera d’accedir-hi és fent Medicina Interna. Després ja puc fer un màster si em vull especialitzar més», explica.
La Patrícia, per la seva banda, vol fer Ginecologia i Obstetrícia. «Ginecologia em va cridar molt l’atenció al llarg de la carrera. El que em tira una mica enrere és la part de cirurgia, però suposo que és qüestió de pràctica. El problema és que a la universitat no ens formen en cirurgia, les pràctiques són molt mèdiques. Vas a quiròfan de tant en tant i mires el que pots a través de la càmera, però poc més», comenta. La Patrícia explica que li crida molt l’atenció la part de neoplàsia de mama i la cirurgia de càncer de mama, així com tot el tema de la violència obstètrica. «Crec que hi ha una mancança molt important en aquest aspecte. A vegades, a les dones se les infantilitza durant el procés d’embaràs i el part i, malgrat que no pugui canviar el món, m’agradaria atendre-les el millor possible», assenyala. Tem, però, pel fet que les places de Ginecologia a Barcelona s’acaben molt aviat. Com a segona opció, es planteja fer pediatria.
Finalment, l’Andrea vol fer Anestesiologia a l’Hospital Vall d’Hebron o a l’Hospital de Bellvitge. «Estic il·lusionada. M’hagués agradat tenir un procés d’elecció de places normal i amb garanties, però tinc ganes de començar a treballar», diu.
La Capçalera i la Marea Blanca de Catalunya, en el marc de la mobilització internacional ‘Sos International Pour la Santé’, han convocat una concentració dissabte 29 de maig a les 10 del matí a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Les principals reivindicacions d’aquesta mobilització són que es garanteixi l’accés universal a l’assistència sanitària, un augment de la inversió pública, que es faci una revisió del sistema de salut i de la governança hospitalària i que es desenvolupin polítiques que incideixin realment en els determinats socials de la salut.
La convocatòria respon a la crida efectuada per col·lectius de treballadors i usuaris de França, Itàlia, Bèlgica i els Països Baixos per fer front a les polítiques d’austeritat imposades durant els darrers anys en els sistemes sanitaris. L’acció forma part també de les mobilitzacions descentralitzades que arreu de tota Catalunya ha impulsat la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics, organització de la qual forma part la Marea Blanca de Catalunya des de la seva constitució, sota el lema ‘Salut és serveis 100% públics’.
Segons els convocants, «les normes pressupostàries i el pretext del deute públic han conduït a un infrafinançament dels nostres sistemes sanitaris, i la salut, considerada poc rendible. es converteix en una variable d’ajust». Les successives retallades que ha experimentat del sistema sanitari, diuen, afecten directament el benestar dels treballadors del sector i també a la qualitat dels serveis, comportant l’escassetat de llits hospitalaris, equips i, sobretot, de personal. Els organitzadors de la protesta destaquen també com la mercantilització i la privatització de la salut han anat guanyant terreny, sovint en forma d’externalització, empitjorant la situació.
A conseqüència d’això, denuncien que s’ha produït un augment de les desigualtats socials i sanitàries. «L’assistència sanitària és cada vegada més desigual, en funció dels ingressos de les persones en lloc de la solidaritat. La salut dels ciutadans, sobretot la de les persones més vulnerables i les que pateixen altres formes de discriminació, es deteriora, i la igualtat d’accés a la salut és una il·lusió», assenyalen en un comunicat.
També posen èmfasi en l’estat de salut mental dels professionals sanitaris a causa de la sobrecàrrega de feina que pateixen. Segons els impulsors de la protesta, els professionals sanitaris estan esgotats i molts experimenten el que es coneix com a burnout, és a dir, estar cremat per la feina. Com a conseqüència, alguns deixen les seves professions o, fins i tot, abandonen el seu país a la recerca d’unes millors condicions laborals.
La pandèmia de la Covid-19 ha posat de manifest la gravetat de la situació i la necessitat d’introduir canvis en el sistema sanitari. «L’actual crisi sanitària demostra tràgicament com el model neoliberal dominant que ha governat el nostre sector durant dècades és una trampa. El cost humà d’aquesta crisi ens recorda, si calia, la necessitat urgent de canviar radicalment el paradigma. L’assistència sanitària és un bé comú que cal preservar costi el que costi», puntualitzen.
Davant d’aquesta situació, les entitats que organitzen la mobilització exigeixen «la fi d’un sistema sanitari destructiu basat només en els beneficis» i un accés universal a l’assistència sanitària i a la medicació, fent especial èmfasi en l’accés a les vacunes contra la Covid-19. Per aconseguir-ho, diuen, cal fer una revisió de tot el sistema de salut i garantir un finançament públic sòlid i sostenible, que ha de passar per un «augment massiu» de les inversions en recursos materials i humans.
Proposen també el desplegament d’una nova política de salut pública que inclogui inversions en habitatge, polítiques socials que garanteixin unes condicions de vida dignes, la lluita contra totes les formes de discriminació (racisme, sexisme, homofòbia, transfòbia, etc.), i un accés a l’educació i la cultura, els quals són determinants socials de la salut.
Durant la tardor del 2020, les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària de pobles i ciutats de Catalunya es presentaven a través del sindicat SAD per exigir la municipalització i aturar una deriva externalitzadora. Les treballadores van denunciar que l’externalització dels seus serveis “ha incrementat el cost a les administracions i als usuaris, augmentant any rere any el preu de l’hora de la prestació i prestant menys serveis”. Així, l’externalització que encareix els preus i precaritza les treballadores i davant d’això l’única solució és la munipalització.
Hi ha hagut intents però la majoria d’ells han estat poc resolutius. A Barcelona, l’Ajuntament va anunciar la municipalització del servei el maig del 2019 fent-ho inicialment a entre un 7% i un 10% de les 4000 treballadores que donen servei a la ciutat. No obstant, el desembre de 2019, la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat va emetre un informe desfavorable a la internalització del SAD i els serveis jurídics municipals no van trobar cap escletxa per fer-la efectiva.
Al Prat de Llobregat, s’anunciava que a partir del mes de març, la Fundació S21, que forma part del Consorci de Salut i d’Atenció Social de Catalunya (CSC), un organisme públic del qual és membre l’Ajuntament del Prat del Llobregat, passava a fer-se càrrec de la gestió del SAD al Prat. Des del sindicat de treballadores, però, no veien el canvi amb bons ulls. Defensaven que es tracta d’una gestió pública «emmascarada» i segueixen exigint la municipalització del servei.
Ara, una de les seccions més fortes, la de Sant Feliu de Llobregat ha preparat demandes i accions coincidint amb la jornada del Primer de Maig. Sota el nom «“Volem que Sant Feliu sigui un far d’esperança per totes les cuidadores d’arreu del territori”, presentaran una moció al ple de l’Ajuntament per la municipalització del servei.
Entenent que el SAD és un servei públic municipal destinat a atendre totes les persones que no poden dur a terme una vida totalment independent, per tant, és un servei essencial. Denuncien així que la gestió de Servei Públic d’Atenció Domiciliària s’atorgui sempre a empreses privades. Diuen que això fa que «en ús de la dotació de la partida pública destinada a la cura de les persones i a la dignitat laboral de les cuidadores», es doni vida «al principal objecte de negoci d’empreses que es presenten a concurs, i plomen el seu percentatge de guanys sobre les treballadores, que són les que realitzen el 100% de l’activitat a realitzar».
Expliquen que l’avenç de les privatitzacions està arribant a «límits insospitats» i ho sustenten amb els exemples de col·lectius que denuncien mala praxis com ara el personal de TVE, els bombers d’Aena, tot el què va envoltar la subcontratació de Ferrovial i les conseqüencies d ela finalització del contrate, o tots els qui es troben dins la plataforma de serveis socials Municipalitzem.
En un comunicat defensen que les cuidadores han passat gran part del confinament treballant de domicili en domicili, cuidant de les persones mes vulnerables amb dèficit d’EPI, sense conciliació personal i familiar, posant en risc la pròpia vida, i la dels seus familiars. I denuncien que per culpa de la gestió externalitzada no han cobrat la paga extraordinària Covid per sociosanitàries, aquella que venia a compesar simbòlicament l’esforç realitzat pel personal sociosanitari en temps de pandèmia. “No hi ha una verdadera política de tenir cura de les dones que cuidem, de mantenir i defensar els serveis públics. La preocupació dels ens públics es atorgar diners a empreses privades per que facin beneficis a la nostra costa”, assenyalen.
Així, per tot això, el sindicat SAD de cuidadores professionals Municipals impulsa una moció al ple del l’ajuntament de Sant Feliu i ho fa a més amb el suport d’algun dels col·lectius socials del municipi de Sant Feliu de Llobregat.
La votació de la municipalització, serà el pròxim dia 29 d’abril; i si es rebutja i no es posa remei a l’actual situació les treballadores asseguren que es veuran obligades a “aixecar un campament i acampar a la plaça de la vila des de l’endemà de la votació desestimatòria de la municipalització». Això passaria i coincidiria amb el primer de maig, dia del treballador.
El transport sanitari concertat de Catalunya ha aconseguit un acord històric després de cinc mesos de vaga: que es constitueixi una taula d’equiparació de les condicions laborals. Amb aquest acord entre els representants dels treballadors, la patronal del sector i el Departament de Salut, es posa fi a la vaga iniciada al mes d’octubre.
Els sindicats convocants de la vaga entenien que tots els treballadors de transport sanitari de Catalunya haurien de tenir el dret a les mateixes condicions essencials, com poden ser remuneració, durada de la jornada, categories professionals, variables com serien el plus de dissabte o el plus de festiu amb especial consideració. I complements per major presència, per dedicació, per lloc de treball o per personal de conveni. També tenir en compte els períodes de descans, el treball nocturn o la limitació de la contractació en pràctiques.
Així, exigien que es complissin els drets a les mateixes condicions en matèria de retribució salarial que els treballadors de l’empresa pública del SEM i també el dret a les mateixes condicions en relació amb les cotitzacions a la seguretat social i a les baixes mèdiques.
Ja a l’inici del conflicte, els sindicats denunciaven l’enrocament de la patronal per entomar les millores pendents d’un conveni col·lectiu que no s’ha modificat des de l’any 2012. A més, recordaven que els treballadors del servei de transport sanitari han patit 5 anys de retallades, amb una pèrdua acumulada del 14% de sou que no ha estat retornada.
Com explica Jordi Venanci, responsable del sector de transport sanitari de CCOO de Catalunya, els dos motius principals eren. per una banda. aturar aquestes retallades de sou i, per l’altra, aconseguir l’equiparació amb el transport públic. El 3 de març es van reunir amb el Junts per Catalunya, ERC, els Comuns, el PSC, la CUP i una estona amb Ciutadans, que va haver de marxar, i van aconseguir el compromís per escrit. Després de dos esborranys va sortir un document que es va acabar signant divendres 19 de març. En aquest document, els partits es comprometien a constituir una taula d’equiparació del transport sanitari.
La constitució de la taula d’equiparació del transport sanitari de Catalunya tindrà com a funció elaborar un pla per a equiparar progressivament les condicions laborals del personal del transport sanitari
De fet, el text de l’acord recull que «els grups i la part social veuen adient la constitució de la taula d’equiparació del transport sanitari de Catalunya, que tindrà com a funció elaborar un pla per a equiparar progressivament les condicions laborals del personal del transport sanitari a les del personal del Sistema d’Emergències Mèdiques. La taula d’equiparació del transport sanitari de Catalunya, estarà composta per: Departament de Salut, grups parlamentaris, representants sindicals de la taula negociadora del conveni autonòmic (CCOO;UGT, USOC i SINDI.CAT) i la patronal del transport sanitari ACEA, que tindrà com a funció abordar el conflicte utilitzant com base la resolució del Parlament de Catalunya 940/XII”.
Tot i celebrar l’acord, Venanci explica que fins que no hi hagi Govern no es constituirà aquesta taula. Un cop existeixi la taula ja els cridaran per reunir-se i iniciar el procés d’equiparació progressiu. Faltarà aleshores donar-li una funció al document i calendaritzar quan es farà cada passa. Venanci entén que això també dependrà dels pressupostos que s’aprovin. Si això s’alenteix i no funciona, tot i que confia en el compromís dels partits, Venanci manifesta que s’haurà de tornar a la mobilització. Mentrestant aquest document ha estat motiu suficient per desconvocar la vaga. Una vaga on les repercussions no han pogut ser mai massa altes. La vaga disposava d’uns serveis mínims del 85%, ja que com ens comenta, durant tots els mesos hi ha hagut constantment gent de baixa per Covid o per ser contacte estret. «Teníem poca gent que pogués fer vaga perquè quan la gent no estava de guàrdia, li tocava cobrir baixes». El mecanisme de lluita que han emprat ha estat el de la mobilització constant en forma de concentració cada divendres.
Ara, la seva aspiració és que aquesta taula aconsegueixi l’equiparació total en un marge de 4 anys però si ho estipulen en 6 tampoc s’hi oposaran ara que ja han aconseguit la signatura de tots els partits esmentats.
El conflicte va arribar al Parlament de la mà del diputat de la CUP Vidal Aragonés i ara ha estat aquesta mateixa candidatura la que va mostrar més reticències a l’acord. «Volien més, volien que es municipalitzés tot el servei», comenta Venanci que afegeix que si en un futur es pot assumir serà genial, però que ara ho veuen complicat per com de difícil és tot el tema relacionat amb allò públic. «Hem de començar per la base i aconseguir per ara l’equiparació ja estem contents», afirma.
Els inicis de la vaga
La convocatòria de vaga indefinida a partir del 9 d’octubre de 2020 en el transport sanitari de Catalunya afectaria uns 5000 professionals aproximadament del sector. L’afectació era tant en el Transport Sanitari No Urgent (TSNU) com al Transport Sanitari Urgent (TSU). Els motius? Respondre al menysteniment de les administracions i denunciar que el conveni col·lectiu del sector no es renova des de 2012 i ha acumulat un 14% de retallades en el sou.
És a dir, els dos objectius principals que traslladaven els sindicats de la vaga indefinida eren, per una banda, aconseguir la no aplicació de la retallada salarial anunciada per part de la patronal ACEA en el concepte “a compte de conveni” en la nòmina del mes de setembre i successivament; i per altra banda, assolir un pla real d’equiparació de les treballadores i treballadors de transport sanitari a Catalunya amb les condicions del conveni col·lectiu de treball per a l’empresa pública Sistema d’Emergències Mèdiques, SA.
En aquest sentit, des de la UGT ressaltaven el “menysteniment i la indiferència del CatSalut i el SEM en el conflicte del transport sanitari”. Entenent que les administracions que han de ser garants dels drets sanitaris de la ciutadania, la UGT denunciava que aquestes permeten que “es perllonguin les diferències entre dues plantilles que, ara per ara, i encara més visiblement durant la pandèmia, creen treballadors de primera i de segona: la plantilla del SEM, que depèn d’una empresa pública i que a més de les millors condicions laborals i salarials durant aquests mesos ha optat a unes mesures i protocols de protecció clarament superiors; i les i els professionals que depenen de les empreses privades de transport sanitari, amb un interès clarament mercantilista que han penalitzat les condicions la seguretat i la salut del seu personal”.
Així, ha estat amb la crisi sanitària per la pandèmia que s’ha posat encara més de manifest les diferents condicions laborals entre la plantilla que depèn del servei públic i les plantilles que depenen d’empreses privades. De fet i com denunciaven els sindicats, encara més si es té en compte que, estadísticament, el personal que treballa en transport sanitari no urgent és el que ha tingut una major ràtio de transport de casos positius de Covid-19 i pitjors condicions de seguretat i de protecció per part de l’empresa. Per també les capacitats tècniques i disposar d’ambulàncies medicalitzades, conseqüentment el SEM tracta menys casos covid i més emergències derivades d’altres malalties.
Amb el lema «Estem fartes», més d’un miler de professionals de la salut han tallat aquest matí la Via Laietana i s’han concentrat a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona en la vaga del sector sanitari convocada per la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya per exigir una millora en les condicions laborals del sector davant la «degradació progressiva» que la sanitat ha experimentat els darrers anys.
La vaga ha estat convocada «atesa la situació límit que viuen els professionals de la salut a Catalunya», que s’ha vist agreujada amb la pandèmia de la Covid-19, i perquè els convocants no han vist «cap apropament ni intenció de millorar la seva situació laboral ni professional per part del Departament de Salut».
L’agrupació sindical que l’ha convocada està formada pels sindicats USOC, Infermeres de Catalunya, CGT Catalunya, CATAC-CTS-IAC, Coordinadora Obrera Sindical i PSI Lluitem. Es tracta de la primera vaga conjunta de tots els serveis sanitaris, des d’hospitals i atenció primària fins a l’atenció domiciliària, residències, ambulàncies i el 061.
La convocatòria afecta el personal estatutari, al personal laboral, a les treballadores en l’àmbit de la salut, cures de persones, serveis socials, al personal funcionari i al personal en formació especialitzada ( IIR, FIR, PIR, BIR i MIR) que presta els seus serveis a la xarxa pública SISCAT (ICS i centres concertats) i a tots els centres assistencials de titularitat privada de Catalunya.
La Mesa Sindical de Sanitat també convoca al mateix personal a “una vaga en format d’aturades parcials” que començarà el dilluns 15 de març i s’allargarà “de forma indefinida” cada dilluns. Les aturades estan previstes de 4 a 6 de la matinada, de 8 a 10 del matí i de 18 a 20 del vespre.
Els professionals de la salut es concentren a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona | Èlia Pons
«Estem fartes de totes les retallades que hem patit durant els darrers deu anys i de les condicions precàries en les quals treballem. Els aplaudiments estan molt bé, però queden buits de sentit quan això no es materialitza en polítiques efectives i mesures tangibles pels treballadors i treballadores de la sanitat», reivindica Xavi Tarragon, auxiliar d’infermeria i delegat sindical de CATAC-CTS/IAC al Parc de Salut Mar. «Exigim que els líders polítics s’asseguin i parlin amb nosaltres», afegeix.
En la mateixa línia s’expressa Eliana López, infermera de l’Hospital de Viladecans, qui assenyala que ha sortit al carrer davant «les condicions precàries en les quals treballen els professionals de la salut i les cures». «Les professions relacionades amb les cures estan molt poc valorades i amb la pandèmia ha quedat demostrat que la nostra feina és essencial», explica Eliana, qui destaca que les càrregues de feina en aquest àmbit són duríssimes, fet que repercuteix en la qualitat assistencial que s’ofereix. «No pot ser que l’administració ens tracti d’aquesta manera», sosté.
“Hem arribat a una situació límit en què hem de dir prou, perquè ens sentim maltractats”, avisava en aquest diari la vicepresidenta del sindicat Unió d’Infermeres de Catalunya, Esther Rodríguez. A finals de gener un grup de sindicats va arrencar la campanya “#EstemFartes” a les xarxes socials com a avançament de la vaga.
La convocatòria també ha volgut reivindicar el paper essencial de l’atenció primària, que es troba, segons diuen els mateixos professionals del sector, en una situació «molt crítica». «He sortit al carrer per reivindicar un sistema on l’atenció primària se situï al centre», diu Núria Cortada, resident de segon any de Medicina Familiar i Comunitària del CAP El Carmel. «Si ja estàvem en una situació molt difícil, ara estem pitjor. El sistema s’ha tornat encara més hospitalocèntric, i això ha de canviar», afegeix la metgessa resident.
| Èlia Pons
Les demandes
D’entre la llista de demandes, destaquen l’assoliment d’”una sanitat de gestió, titularitat i provisió 100% pública” i la igualtat de condicions laborals per a professionals que fan la mateixa tasca. Una part de les reivindicacions aposten per un contractació estable i de qualitat de professionals de la salut, per a una correcta assistència, així com per un model sanitari centrat en l’atenció primària i on la despesa sanitària per càpita sigui homologable a la dels països de l’entorn europeu.
Les demandes més pròpiament de caràcter laboral se centren en recuperar el poder adquisitiu i els drets laborals perduts ençà de les retallades, reduir la temporalitat i la precarietat en les contractacions, així com la jubilació anticipada per al personal de la sanitat i una jornada laboral de 35 hores setmanals per torn diürn i la reducció de la jornada per al torn nocturn.
Un cop reconeguda la Covid-19 com a malaltia professional en relació al sanitaris, es demana que aquest reconeixement es faci extensió a totes les treballadores que estiguin exposades a aquest rics en el seu entorn laboral, així com el plus de perillositat per a totes les categories del personal que treballa en sanitat. L’objectiu de la vaga és l’assoliment d’un acord amb el Departament de Salut en relació a tot l’ampli llistes de demandes reivindicades.
Un any després de començar la pandèmia de la Covid-19, ja podem començar a fer una mica de balanç de com s’han aguditzat les fissures que afecten el sistema social i polític predominant mundialment, fissures que des de la majoria del moviment feminista mundial havien estat denunciant: les crisis de cures, econòmiques i ecològiques produïdes per un Sistema Capitalista i Patriarcal imperant, que incrementen la pobresa i les desigualtats, que disminueix els sistemes públics de protecció, entre ells l’atenció sanitària i que deixen cada cop més poblacions excloses de drets i serveis, i en el qual les dones es troben en una situació encara més difícil per haver d’enfrontar-se a múltiples situacions de discriminació.
Des del començament de la pandèmia, i des de la Xarxa de Dones per la Salut, i dels col·lectius que la conformen, així com altres grups feministes i col·lectius professionals que lluiten per la millora de la salut amb perspectiva de gènere, sabíem que les dones anàvem a jugar un rol fonamental, tant per la nostra posició en el mercat de treball, com en el centre de les cures de les nostres famílies, però que aquest rol no seria sense pagar un alt cost. Cost personal, cost de l’entorn, però també cost com a organitzacions, pel fet d’haver de treballar amb més dificultats i menys recursos. Tot i la importància de considerar les diferències hi ha molt pocs estudis sobre l’impacte de la Covid segons el gènere i, si ho fan, ho fan parcialment.
La descripció de totes les principals propostes que es varen fer a Catalunya es van publicar en aquest diari en un article, però hi ha hagut poca resposta a les demandes davant dels grans dèficits de l’estat de benestar i l’increment de les dificultats per a la majoria de dones.
Al mateix temps que denunciem la difícil situació que estan patint la majoria de dones, també denunciem la invisibilitat que han patit com a treballadores essencials, molt o poc qualificades. La important feina de les científiques, per exemple, també ha estat poc visibilitzada pels mitjans de comunicació. Volem també posar al centre del debat la importància de la resistència de les dones, que s’expressa a través de les organitzacions del moviment feminista, en general, i de les organitzacions de dones i salut, en particular.
Algunes de les reivindicacions han estat:
Les reivindicacions al voltant de la defensa dels Drets sexuals i reproductius, expressades el 4 de març arreu de Catalunya (Lleida, Manresa, Barcelona… i altres) a través de la convocatòria de mobilitzacions a diverses ciutats a través del Manifest «Avortament Lliure, gratuït i arreu», on es denuncia totes les dificultats que existeixen per l’aplicació de la Llei 2/2020, i les insuficiències d’aquesta, al mateix temps que es coneix que el 42% dels ginecòlegs del sistema públic SISCAT es nega a practicar avortaments. Hi ha territoris com Lleida on aquesta objecció oscil·la entre el 67% i 91%.
La defensa de la Maternitat, des de la lliure decisió de com tenir un fill fora d’imposicions, que pretenen ser científiques, quan s’ha demostrat que algunes pràctiques imposades (separació de mares i fill, isolament de la dona al part, episiotomies, excés d’induccions, de cesàries) no ho són, i que només provoquen certes patologies i més patiment per a dones i infants. Cada cop està més acceptada l’existència de Violència Obstètrica i la lluita per a la seva erradicació, però també les dificultats per a la criança. El manifest de les Petras defensant que ‘Maternar’ és un acte polític. Explica com durant la pandèmia s’han accentuat moltes de les pràctiques que ja es creien erradicades a Catalunya i com, al mateix temps, algunes lleis estatals que s’han fet per millorar el temps de criança, no ho fan en totes les situacions, i no han estat prou consultades. Així, amb el permís igualitari per als pares no s’ha considerat el temps de recuperació de les dones, i en el cas de les mares monomarentals els nadons es veuen privats de més temps de cura.
En el món del treball, el manifest que ha realitzat la S. de les dones de CCOO planteja que la crisi sanitària ha posat en evidència l’essencialitat de les tasques de cura de les persones i de sostenibilitat de la vida, treballs que corresponen a professions molt feminitzades. Unes tasques molt exigents, tant mentalment com físicament, que mereixen millorar les seves condicions laborals, ja que el valor del seu treball no es correspon amb el seu salari. Cal posar la mirada també en les dones migrants, que fan moltes d’aquestes tasques. En una gran part no són reconegudes, ni com a ciutadanes ni com a treballadores, estan pendents de processos de regularització i treballen en negre, sense dret a prestacions ni ajudes i, fins i tot, sense dret a vot. Les dades que ens aporten CCOO són que, malgrat la seva inevitable presència en el treball, la taxa d’atur de les dones durant el 2020 ha pujat quatre punts, mentre que el dels homes s’ha incrementat només en un 2,88%. El quart trimestre de 2020, hi havia treballant a Catalunya 66.700 dones menys que en el mateix període del 2019.
I, per últim, volem mostrar les dificultats per sobreviure com organitzacions i per poder portar les manifestacions al carrer, sent algunes administracions còmplices de polítiques que volen callar el moviment feminista, culpabilitzant les dones, sense tenir arguments sòlids, com s’ha fet des de la Comunitat Autònoma de Madrid.
