Just Deploy It!

Categoría: Moviments

  • Sindicats d’infermeria se sumen a la vaga de Metges de Catalunya convocada al gener

    “Totes les treballadores i treballadors de la sanitat de Catalunya a la vaga”. Amb aquest lema, la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya s’ha sumat a la vaga convocada per Metges de Catalunya (MC) els dies 25 i 26 de gener, considerant que és el moment de sumar forces i defensar el sector.

    El portaveu de la Mesa, Christian Munné, ha fet crida a “tot el personal de tots els col·lectius” del sector a donar suport a la mobilització, la qual cosa implica infermeria, auxiliar d’infermeria, farmàcia, administració, atenció telefònica i neteja, entre d’altres.

    Ara per ara, la iniciativa està secundada pels sindicats USOC, CATAC, CGT, SAE, FTC Infermeres de Catalunya, la Federació d’Associacions Professionals d’Infermeria (FAPIC) i la Coordinadora Obrera Sindical (COS), mentre que de moment no s’han afegit el sindicat d’infermeres Satse (majoritari en el sector), UGT i CC.OO.

    En roda de premsa davant la Conselleria de Salut de la Generalitat, Munné ha destacat que “el sistema sanitari públic no s’arregla arreglant una categoria professional”, sinó que “el sistema sanitari públic el componem tots i totes”.

    En un manifest, la Mesa reclama equiparar les condicions laborals i salarials del personal sanitari abans de finalitzar el 2023, establint un únic marc regulador i basant-se en les condicions de països europeus com Alemanya i França.

    També exigeix jornades de 35 hores setmanals, una reducció horària per al torn de nit, l’exempció voluntària de treballar els caps de setmana i les guàrdies per a les persones de més de 50 anys i la jubilació anticipada no més tard dels 60 anys.

    Ha tornat a reivindicar que el pressupost de la Conselleria de Salut destini un 25% a l’atenció primària, i fer una bona distribució i un bon relleu del personal tenint en compte les jubilacions dels pròxims anys.

    No a les hores extra

    D’altra banda, des de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, demanen la reducció d’hores extra, la qual cosa obligaria les direccions a reorganitzar els serveis i contractar més personal. Com a protesta, des d’aquest mes de desembre, demanen que de l’1 al 7 de cada mes ningú no faci hores extra ni dobli torns perquè considera que el sistema es manté pel “sobreesforç” de les treballadores de la sanitat, tal com ha explicat Xavi Tarragó, membre de la Mesa.

    Dilluns passat, MC va fer una crida a la vaga als 25.000 facultatius del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública (SISCAT) per als dies 25 i 26 de gener per reclamar millores laborals en el sector, després de mesos d’intentar negociar amb l’administració.

    Des del sindicat mèdic, que té més d’11.500 persones afiliades, consideren que un dels problemes més greus és la falta de professionals mèdics, un factor que es veurà agreujat per la jubilació de 9.000 facultatius a Catalunya en els pròxims deu anys. Consideren que s’ha de fer una bona previsió d’aquest relleu ja i remarquen que només s’aconseguirà si es milloren les condicions laborals i retributives, lluny de la sobrecàrrega actual amb jornades de treball perllongades i baixes retribucions.

    Aquestes accions se situen en el marc del procés de mobilitzacions transversals anunciat per diverses entitats socials i sanitàries amb el suport de la plataforma en defensa de la sanitat pública Marea Blanca Catalunya.

  • La Morada de les cures, el feminisme i el comunitari

    Durant la primavera del 2018, dones de diverses generacions, orientacions i identitats sexuals unides per l’activisme feminista i transfeminista a la ciutat de Barcelona, ​​van prendre la decisió de conformar-se com a cooperativa d’habitatge. Va ser l’inici d’un projecte gairebé utòpic que, 4 anys després, pren una forma tangible.

    A Roquetes (Nou Barris), un barri molt castigat per l’increment dels preus del lloguer, ha començat la construcció d’un edifici que acollirà un model residencial comunitari feminista i LGTBIQ+. “Amb la crisi de materials i pujades gairebé veiem paralitzat aquest moment. Però per sort hem pogut continuar endavant. S’estima que es pugui entrar a viure en un any i mig més o menys”, diu Maria Berzosa, sòcia de La Morada des dels seus principis.

    Més enllà d’un edifici

    “Les persones que conformem el grup compartim trajectòria activista les darreres dècades, però, sobretot, ens vincula la necessitat d’accés a un habitatge en condicions i el desig de materialitzar un projecte de convivència amb altres formes d’organització i sosteniment de la vida i els afectes“, explica Berzosa. I és que La Morada és un projecte col·lectiu que sorgeix de la necessitat d’accedir a un model residencial assequible i sostenible en un context d’emergència residencial.

    El punt diferencial amb altres projectes d’habitatge cooperatiu és que La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear. Per tant, l’edifici va més enllà d’una oferta d’habitatge, és una cooperativa comunitària del sosteniment de les cures: “a La Morada ens proposem generar un model comunitari de redistribució de les cures i els afectes més enllà de la imposició única del model familiar i de parella”, diuen des de la iniciativa. Maria Berzosa concreta que, en un nivell material, el projecte suposa la col·lectivització de tasques, acompanyaments, atenció a les necessitats quotidianes d’alimentació i higiene, necessitats físiques i de salut, cura d’animals, criança… i suposa també el respecte a l’autonomia i la necessitat de soledat de cada persona. Més enllà d’això, puntualitza un element important per a les sòcies: “La Morada també és una via d’escapament per sortir de la roda de l’especulació. Aquest solar era un sòl privat que seran habitatges protegits, de HPO (Habitatge de Protecció Oficial)”.

    La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear

    Per dur a terme la xarxa de cures comunitàries i els valors de la iniciativa pròpia, la concepció de l’arquitectura ha estat primordial. El disseny dels espais va en la línia de posar en perill la tradicional construcció d’habitatge concebut per a un model nuclear. S’han prioritzat espais de connexió a través de la vinculació de les cuines entre si a través de grans vidrieres, galeries a cada planta que dirigeixen espais comuns com patis, terrasses, local polivalent i la cuina comunitària. Dins del que anomenen “habitatges privatius”, els dormitoris i espais d’intimitat queden més lluny del que és comú, generant així un diàleg constant entre els espais propis i els col·lectius. A més, a la recerca d’uns valors L’edifici ha estat dissenyat per la cooperativa d’arquitectes Lacol, que han cercat adaptar al màxim possible les necessitats de la iniciativa, l’accessibilitat (per evitar una arquitectura capacitista) i les unitats de convivència a llarg termini.

    Disseny de futurs espais comuns a La Morada | Lacol

    Contra l’ús especulatiu del sòl

    El projecte de La Morada consta de 12 habitatges, els quals explica María Berzosa que estan tots estan ja assignats: “tenim una llista de sòcies expectants que en cas que es quedi lliure algun habitatge tindran possibilitat d’entrar a la cooperativa com a convivent, la cessió d’ús del sòl on es construirà La Morada és per 65 anys”, puntualitza.

    La Morada ajuda a recuperar sòl privat cap a la via cooperativa i contribueix a fer front a l’ús especulatiu del sòl: s’edificarà a un solar buit que va ser comprat del mercat privat per La Dinamo Fundació i que després va cedir a La Morada a través d’una convocatòria oberta. “El tema preus no deixa de ser com una hipoteca tradicional, només que en comptes de demanar-la de manera individual és la cooperativa qui la demana. I per descomptat a banca ètica, en el nostre cas amb Coop57. Quan entres a viure a la cooperativa cal posar una aportació inicial i després hi ha unes quotes mensuals, que encara no estan definides del tot (segurament fins a entrar a viure no en sabrem el preu final). Si en algun moment decideixes deixar la cooperativa, aquesta et torna la teva aportació inicial, però no les aportacions mensuals”, afegeix Berzosa, aclarint a més que necessiten mesures públiques i una important col·laboració publico cooperativa, ja que fins i tot aquests models no són barats, continuen sent molt cars, al mateix preu de mercat.

    Disseny de La Morada | Lacol

    L’exclusió residencial s’acarnissa amb les dones

    “L’actual crisi de l’habitatge també està travessada per les desigualtats de gènere estructurals que situen les dones, i les persones LGTBI, en un lloc de més precarietat, incrementant així les dificultats d’accés a l’habitatge i les situacions de vulnerabilitat”, expliquen les sòcies de La Morada. Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial, publicada per l’INE el mes de juny passat, la bretxa salarial efectiva a Espanya se situa en un 18,7%. Els homes cobren de mitjana uns 5.175 euros anuals més que no pas les dones.

    Des de la fundació Arrels, apunten que a la ciutat de Barcelona un 8% de les 5142 persones en situació de sensellarisme són dones. Concretant-ne més, un 0,3% són dones trans i un 0,3% persones no binàries. Cal destacar que l’afectació diferencial és un element cabdal a l’hora de fer una lectura sobre la situació concreta de les dones cisheterosexuals i LGBTIQ+.

    Sòcies de La Morada al solar on actualment s’han iniciat les obres | Dinamo Fundació

    La Fundació Atenea publicava l’estudi “els processos d’inclusió social des de la perspectiva de gènere”, on a través d’entrevistes a persones en situació de sensellarisme trobava diferències notables en el discurs entre homes i dones. Quan a elles els deien que continuessin la frase “el carrer és…”, alguns dels conceptes més repetits van ser: “molt dura; amb els meus fills/la meva filla; mala vida; passa de tot; és perillosa; em veu tothom; vaig estar un mes; han estat violades; es pateix; sola; són covards; patim insults i homofòbia; més risc; prostitució”. La percepció del perill i la violència patriarcal és transversal a la narrativa de les dones que acaben arribant a aquesta situació, per això, una gran part busquen protecció en albergs o entitats per evitar dormir al carrer.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge, i és que l’Enquesta de Benestar psicològic i exclusió residencial que es publicava a l’estudi “Cuando la casa nos enferma II”, mostra diversos factors que apunten a una precarietat residencial més gran entre les dones: “les persones que no compten amb ascensor al seu edifici són majoritàriament dones (63,9%). El 2,1% de les dones ha arribat a quedar-se sense subministraments energètics (aigua, llum, gas) per problemes econòmics, davant de l’1,6% dels homes; per la qual cosa la pobresa energètica i les seves conseqüències impacten també més les dones. En darrer lloc, el 12,3% de les dones ha tingut alguna plaga a casa seva, davant del 8,9% dels homes”.

    L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge

    L’accés a la propietat és més difícil per a les dones, a la ciutat de Barcelona un 25% viuen en règim de lloguer, xifra més baixa per als homes, que tenen un percentatge més gran d’habitatge en propietat. Un 27,9% dels barcelonins i un 44% de les barcelonines es trobarien en situació de pobresa si s’haguessin de sostenir només amb els seus propis ingressos, segons dades de l’informe “el gènere en xifres” de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta dada és clau per entendre un altre element de discriminació que facilita la feminització de la pobresa, i és que cal tenir en compte que aproximadament 8 de cada 10 llars monomarentals estan encapçalades per dones, segons l’Enquesta de condicions de vida (INE, 2020) ). A més, a Espanya, més de la meitat d’aquestes llars presenten dificultats econòmiques per fer front a despeses imprevistes relacionades amb l’accés a l’habitatge, davant del 35,4% del conjunt de llars a Espanya.

  • Clam contra les violències masclistes

    “Avisa quan arribis a casa”. És la frase amb què habitualment la Leyre s’acomiada de les seves amigues quan surten a la nit. “És una vergonya que encara ara estiguem així, que abans d’anar a dormir miris el mòbil per saber si ha arribat bé o no”, comenta amb la Julia en la manifestació al centre de Barcelona contra les violències masclistes. La Julia porta un adhesiu a la jaqueta que diu: “No vull fer veure que parlo per telèfon quan torno sola a casa”, i explica per què ha escollit aquesta reivindicació: “Fer veure que estàs parlant per telèfon és un recurs que tenim, que demostra que no ens sentim segures”, remarca la Julia.

    Totes dues coincideixen que aquest 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, hi ha molts motius per sortir al carrer, igual que tots els dies de l’any, però en una jornada internacional esperen que les demandes ciutadanes s’escoltin a les altes esferes, ja que si no hi ha lleis i governs que facin justícia, asseguren, el que hi ha és violència institucional.

    Milers de persones, unes 3.000 segons la Guàrdia Urbana i 50.000 segons l’organització, s’han manifestat des del passeig de Gràcia cantonada amb Diagonal i han anat baixant fins a arribar a la Gran Via al crit de “Dona, vida, llibertat”, “Visca, visca, visca, la lluita feminista”, “Ni víctimes ni passives, dones combatives”, “No nos mires, únete”, “Obreras y estudiantes, unidas y adelante”, “Somos esenciales, con sueldos miserables”.

    Darrere la pancarta principal, “Ocupem juntes els carrers. Contra les violències masclistes”, s’han llegit nombrosos missatges | Pol Rius

    La Maria Antònia, l’Elena, la Isabel i la Xedes fa dècades que són assídues a aquest tipus de marxes. Creuen que, un cop més, és important acudir a aquesta manifestació “perquè encara hi ha molta feina a fer i perquè es vegi que hi som. La victòria serà el dia que no calgui que vinguem”, assegura la Maria Antònia. Tenen opinions diferents sobre si ha canviat molt o poc el feminisme d’uns anys ençà, però en una cosa sí estan d’acord: “S’ha trencat el silenci”, més enllà que hi hagi més caps homes que dones i de les terribles xifres oficials sobre feminicidis.

    L’Alba, el Javi, l’Albert i el Joan Carles militen en les joventuts d’un partit polític. Quan se’ls pregunta per què hi són, l’Alba contesta ràpidament: “Els casos de violència masclista no fan més que augmentar i no volem més invisibilització”. Afirmen que des de la política s’ha de col·laborar a fer millors lleis per protegir les dones i que, en general, s’ha de crear més consciència social també des de les escoles, la família, els amics, les xarxes socials i els mitjans de comunicació.

    El Salah i la Rosa són parella des de fa anys. Coincideixen que totes les violències són rebutjables, però si a sobre són contra persones en situació de vulnerabilitat, “encara ho són més”, diu ell. “Hi ha falta de respecte i de consideració”, subratlla ella.

    La varietat de pancartes per denunciar diverses violències han estat també les protagonistes de la manifestació | Pol Rius

    Els cartells reivindicatius durant la manifestació han estat d’allò més variats, tot recordant que no hi ha una violència, sinó moltes, tal com assenyala el manifest que aquest any han preparat les entitats de Novembre Feminista, un espai de confluència de Ca la Dona. Des d’assassinats i assetjament sexual fins a violència obstetrícia, vicària i laboral.

    Darrere la pancarta principal, “Ocupem juntes els carrers. Contra les violències masclistes”, s’han llegit nombrosos missatges: “Prou feminicidis, ni una menys”, “Llei d’estrangeria. Violència masclista”, “La infància també és víctima de la violència masclista”, “No més morts”, “Ni una menys”, “Si toques a una, responem totes”, “El silenci no et protegirà”, “No vull ser valent, vull ser lliure”, “No vaig néixer dona per morir per ser-ho” o “Contra el terrorisme masclista autodefensa feminista”.

    Abans d’acabar la mobilització, cinc dones d’entitats diferents han llegit el manifest, que reclama actuar per aconseguir una justícia feminista: “Acusem el sistema patriarcal en el seu conjunt, unes relacions comunitàries basades en estructures de poder establertes socialment, que sostenen situacions de desigualtats i que legitimen totes aquestes violències patriarcals vers les dones. Acusem les institucions públiques que, lluny de fer una atenció integral feminista que garanteixi la prevenció, protecció i reparació, exerceixen violència institucional i mantenen i agreugen les violències masclistes”.

    “Actuem per aconseguir la construcció d’unes relacions socials més justes i equitatives entre les persones i la reparació simbòlica de les dones que pateixen violències. Enguany hem abordat dos temes: la violència vicària i l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’àmbit laboral: dues violències masclistes força invisibilitzades. Continuarem amb aquest compromís com a objectiu”, afegeix el text, que finalitza amb un missatge d’unitat contra les violències masclistes “celebrem les nostres aliances, per sobre de les nostres diferències, per la vida, per la llibertat, per la comunitat, amb sororitat, perquè volem seguir existint”.

  • El feminisme crida a mobilitzar-se contra les violències masclistes

    Sota el lema ‘Contra les violències masclistes: Acusem i actuem! Ocupem juntes els carrers’, el moviment feminista fa una crida a mobilitzar-se aquest divendres 25 de novembre, amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, que té com a acte central una manifestació massiva a Barcelona que comença a les 18:30 hores al passeig de Gràcia amb l’avinguda Diagonal.

    Les entitats feministes catalanes, encapçalades per Ca la Dona, han elaborat un manifest en el qual denuncien les nombroses formes de violències masclistes: “Els assassinats i les violències a l’àmbit de la parella o ex-parella, la violència vicària, l’assetjament sexual o per raó de sexe als àmbits laborals, acadèmics i culturals i en altres espais de relacions socials, la violència econòmica i institucional, les agressions sexuals, la violència digital, la violència obstètrica, la violència climàtica i ecològica, i un llarg etcètera”.

    Amb l’objectiu que ningú quedi fora de la convocatòria, el moviment feminista fa una menció explícita a les dones amb diversitat funcional, sensorial i intel·lectual, i remarca: “Som migrades i racialitzades, gitanes i paies. Som cuidadores, treballadores per compte propi, assalariades, cooperativistes, pageses, ramaderes, estudiants, treballadores sexuals. Som precàries.  Som de totes les edats i ens sabem lesbianes, transgèneres, bisexuals, inter, queer, hetero, asexuals i persones no binàries. Som les assassinades, som les preses, som les que s’han quedat atrapades i mortes als conflictes armats, a les fronteres, a la mar Mediterrània i a totes les mars”.

    El feminisme demana actuar per aconseguir una justícia en condicions d’igualtat i llibertat que pari atenció a la violència institucional que agreuja les violències masclistes. Aquest any posa el focus en dos temes: “la violència vicària i l’assetjament sexual i per raó de sexe a l’àmbit laboral: dues violències masclistes força invisibilitzades”.

    En aquest sentit, reclama crear i reforçar les xarxes de suport i cura de les associacions de mares protectores tot donant veu a les seves demandes i acompanyant-les en els seus processos. També exigeix que totes les empreses estiguin obligades a publicar mitjançant un registre públic els seus protocols de prevenció i abordatge dels assetjaments.

    Tots els dies són 25N

    Més enllà de la jornada reivindicativa, la lluita contra les violències masclistes pertany a entitats, institucions, empreses, col·lectius i persones tots els dies de l’any. Des del món de la sanitat, els i les professionals alerten que la violència masclista i sexual és un factor de risc per a la salut que afavoreix l’aparició de malalties i les empitjora. Així ho explica la Teresa Echeverría, infermera i coordinadora assistencial d’Urgències de nit de l’Hospital Clínic.

    Sovint, les treballadores dels serveis socials i sanitaris denuncien la falta de recursos i eines per atendre les persones en situació de violència masclista, com és el cas del Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA), que demana poder oferir un acompanyament de qualitat i garantir els drets econòmics de les persones ateses per facilitar el procediment de reparació integral.

    Concentració del SARA per exigir més recursos | @AssembleaSARA

    La infància és sovint la gran desprotegida, i és que les criatures que han patit maltractament durant la seva infància presenten alteracions en el desenvolupament cerebral que els fa ser molt més sensibles a la por i viuen en un estat permanent d’estrès, tal com alerten persones expertes en violència contra la infància, prevenció i reparació.

    L’àmbit laboral, un tema pendent

    El treball és un dels àmbits on les dones pateixen més desigualtat i violència. Una enquesta de la Unió Europea assenyalava que l’any 2013 el 32% de les dones va patir violència sexual en l’àmbit laboral. Tanmateix, molts cops també es desenvolupa amb actes discriminatoris indirectes com estancar-les professionalment perquè exerceixin feines de cures, per la difícil conciliació o amb infantilització. 

    En un estudi d’aquest any de la Delegació del Govern contra la violència de gènere, vuit de cada deu dones afirmen haver-se sentit discriminades o assetjades al seu lloc de treball només per ser dones i en un 47,4% de les ocasions, pels seus superiors. La estadística també indica que set de cada deu víctimes de conductes masclistes no ho posen en coneixement de l’empresa o la Representació Legal de les Treballadores. A més, només un 10% dels convenis qualifiquen l’assetjament sexual com una pràctica greu o molt greu. Un context així, només ajuda a la normalització de la violència contra les dones amb una normativa insuficient i una falta de mecanismes per a identificar-la. 

    Els sindicats demanen acabar amb totes les violències masclistes, inclús les normalitzades. Des de la bretxa salarial, la violència institucional, quan es qüestiona el testimoni de les dones que s’atreveixen a denunciar o la violència obstètrica. Posen el focus en el baix nombre de denúncies en l’àmbit laboral quan hi ha molts casos, tal com demostren les enquestes i en la necessitat d’establir plans d’igualtat a les empreses per donar eines efectives a les dones.

    Dades de la violència masclista

    A un mes d’acabar el 2022, consten 37 feminicidis segons la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere. Les dades més recents, del segon trimestre del 2022, mostren que 7.183 dones tenen protecció policial, segons el Consejo General del Poder Judicial. En la línia, s’apunta a l’increment de les trucades al 016, i és que al juny, equador de l’any, es van registrar 9.395 trucades (quasi un 4% més que l’any anterior).

    Els delictes contra la llibertat sexual també han vist reflectit estadísticament un augment, i és que la primera meitat del 2022 registra 9.389 delictes d’aquesta tipologia, un 19,1% més que el mateix període del 2021. A Espanya hi ha una mitjana de 18,4% de víctimes de violència de gènere cada 10000 dones

  • Centenars de milers de mocadors blancs per la sanitat pública madrilenya

    Diluïts entre les 200.000 persones que han marxat a Madrid avui segons Delegació de Govern, 670.000 segons les entitats convocants, pot ser que hagin estat les 180 doctores i doctors de primària que es trobaven al setembre en atur, segons el Servei Estatal d’Ocupació. Aquesta xifra situa Madrid com la regió de tota Espanya on més facultatius de medicina familiar i comunitària estan sense feina.

    “He vist diversos companys que han marxat de Madrid, i la raó són les condicions laborals, per descomptat”. L’Estela és doctora del SUMMA 112, el servei d’urgències mèdiques regional. Aquest matí ha acudit a la manifestació que convocaven sindicats sectorials i plataformes en defensa de la sanitat pública acompanyada pel seu pare, la seva mare i fins i tot el seu besoncle, en una imatge que s’ha repetit bastant: famílies completes de tres generacions.

    De la mà de l’Estela anava el seu fill petit. Ells han arribat des de diferents barris i municipis: La Coma de Fuencarral, Orcasur d’Usera i Galapagar, on ella viu. Ha estat de guàrdia aquesta nit “en Pirámides, aquí a Madrid, on només hi havia dues infermeres”. A l’Estela li dol que el discurs contra els sanitaris en vaga estigui calant. Els han arribat a dir vagues. “Que ens diguin això després del que hem passat en la pandèmia… jo estava en l’UVI 23 a Parla. Va ser molt dur veure morir companys. En dos anys hem passat d’herois a vagues”, es lamenta.

    A més de sanitaris en actiu com ella, a distància hauran pogut seguir el recorregut dels manifestants molts de les i els 787 metges de família que van emigrar el 2021 a altres comunitats i que ella refereix. De nou aquí, Madrid encapçala les llistes: és la regió de tota Espanya de la qual més facultatius d’aquesta especialitat han sortit fugint.

    Doctors i doctores de família no estan sols. La ràtio d’infermeria per pacient és el més pobre d’Espanya, també. A Madrid hi ha un infermer o infermera per cada dos mil pacients, gairebé el doble que a La Rioja, per exemple. I parlant en concret d’Atenció Primària, la regió madrilenya és la que menys despesa pública inverteix no arribant a l’11, set punts menys que a Andalusia o, sis menys que a Castella i Lleó, per citar dues regions gestionades també pel Partit Popular.

    Candela, Magdalena i Catalina són tres amigues ja jubilades que han arribat avui a Atocha per participar en la mobilització des del barri d’Hortaleza, i a l’uníson situen el començament de la deterioració de l’atenció primària madrilenya en els últims dos anys després de la pandèmia. Més persones comentaran el mateix al llarg del recorregut. “Des de la Covid ens han pegat la destralada”, explica Candela mentre manté l’equilibri sobre un bloc de formigó. Vol fer una bona foto que ensenyar a casa. “No recordo tanta gent al carrer fa molt temps”, assegura.

    Quatre de cada deu votants del PP, preocupats per la sanitat madrilenya

    En qualsevol cas, res o poc de les dades relatives a Madrid sembla preocupar l’equip d’Ayuso. El que sí que pot moure els fonaments és aquest 40,5% de votants del Partit Popular que consideraven fa deu dies que la sanitat és el principal problema de la regió, segons l’enquesta de Sigma Dos per al diari El Mundo. Serien desenes de milers de persones que van ficar la papereta d’Ayuso en l’urna al maig de 2021 i a les quals avui els preocuparia més el desmantellament de la sanitat madrilenya que la inflació que eleva Pedro Sánchez cada dia després d’esmorzar, el comunisme que intenta instaurar a l’hora de menjar, els seus intents d’enderrocar la monarquia i d’empresonar l’oposició en dies alterns, o qualsevol altra declaració trumpista feta per la presidenta per a eludir el tema, i això citant les seves paraules de solo aquesta setmana.

    Això significaria que milers de famílies treballadores de la regió, les que van votar el Partit Popular també, estan veient com triguen fins a tres setmanes a aconseguir cita per als seus fills o pares, o es troben els centres d’urgències extrahospitalàries tancats. Un dia, i un altre, i un altre. Mentrestant, o alhora, la Conselleria d’Hisenda informa per correu del que s’han estalviat els contribuents enguany per la política de baixada d’impostos d’Isabel Díaz Ayuso.

    Beatriz és una de les veïnes que ho han rebut. Ella ha vingut des del districte d’Arganzuela en la capital amb la seva parella i el seu fill de vuit anys, al costat d’un grup de mares i pares del col·legi. Li va arribar la carta fa dues setmanes, el 25 d’octubre, sense segell ni signatura però amb capçalera oficial de la Comunitat. En ella li recordaven el que s’havia estalviat de l’impost de successions després de la mort de la seva mare. “I jo el que voldria era tenir a la meva mare aquí. Va estar dos anys només amb consultes telefòniques. Jo vull pagar impostos perquè tots tinguem una sanitat pública de qualitat”, explica.

    Centres tancats allà on el PP arrasa

    Aquest és el segon cap de setmana en què els professionals sanitaris d’urgències madrilenys estan en vaga des que es van reobrir a la fi d’octubre amb la meitat de personal les urgències extrahospitalàries, canviades de nom ara com a Punts d’Atenció Continuada, (PAC), i que romanien tancats des de la pandèmia. A pesar que la Comunitat ha decretat el 100% de serveis mínims, en la nit d’aquest dissabte al diumenge no s’han pogut obrir per falta d’equip humà a  Boadilla del Monte, El Escorial, Getafe, La Cabrera, Manzanares El Real, Moralzarzal, San Agustín de Guadalix, Torrelodones, Arganda, Coslada, Galapagar, Las Rozas i Doctor Esquerd, aquest a Madrid (Retiro). En tots aquests llocs va guanyar el PP en les eleccions de maig de 2021.

    Guillermo, enginyer de 45 anys que ha vingut des de Rivas-Vaciamadrid amb el seu fill de nou anys, creu que la mobilització d’aquest matí i la vaga d’urgències, a les quals s’uniran metges de primària i pediatria la setmana que ve, “han de servir perquè les veïnes i veïns ens adonem que al costat tenim persones amb els mateixos problemes que nosaltres”, reivindica. “Jo no recordo quan em vaig posar malalt l’última vegada, però ell sí que està malalt”, apunta el petit. En concret, el seu pare va sofrir un episodi de Covid a l’abril que es va complicar en el pulmó. “A l’agost em van derivar al pneumòleg, i estic esperant a març de 2023, que és quan em van donar cita.” En Guillermo també mira cap al Govern central, i opina que l’executiu de PSOE i Unides Podem hauria de poder fer alguna cosa, intervenir d’alguna manera, encara que sap que no és fàcil.

    Aquesta és una reflexió, o crit d’atenció, que s’ha repetit aquest matí als carrers de Madrid, durant la manifestació. Rosa, veïna del barri madrileny de Malasaña, creu que el Govern hauria de “posar ordre” en les comunitats autònomes. Avui està jubilada, però durant molts anys ha estat funcionària, precisament, del ministeri de Sanitat: “Jo estava en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut i he vist com és una guerra dels uns contra els altres. Em sento una mica abandonada pel Govern central”.

    El que pot i no pot fer Pedro Sánchez

    Tal com va quedar establert en l’estat de les autonomies que es va formar el 1978, el Govern només és competent per regular les bases del dret a la sanitat, que no és un dels fonamentals (la sanitat, com l’habitatge i per molt que sorprengui, no ho és), i les comunitats són les que s’encarregaran del seu desenvolupament legislatiu i la seva implementació. És a dir: hi ha una Llei General de Sanitat amb el marc general, i lleis autonòmiques, que són les que realment marquen què es fa i què no es fa.

    Sí que existeix, no obstant això, l’obligació de l’Estat de garantir els drets fonamentals, que són els més protegits. “El dret a la vida i la integritat física, per exemple”, cita la Lucía Alonso, professora de Dret Constitucional en la Universitat Complutense de Madrid. “Quan determinats aspectes de gestió del servei de sanitat puguin repercutir en el dret a la vida, l’Estat sí que té competències per a intervenir. I si vas a urgències és perquè una cosa greu et passa i pot ser que la teva vida estigui en perill”, explica la docent.

    Les possibilitats a curt termini no són moltes. Si aquesta hipotètica actuació sobre les bases de la sanitat fos un reial decret llei, suposaria una altra batalla mediàtica, una més, entre Moncloa i la presidenta regional, amb incert resultat. Si en canvi s’optés per una modificació legislativa via projecte de modificació de l’actual Llei General de Sanitat, el procés podria arribar a calcificar-se. Serveixi com a exemple la Llei d’Habitatge, que intenta regular un altre dret que tampoc està inclòs entre els fonamentals en la Constitució, i que ha quedat enterrada recentment en comissió parlamentària.

    Sembla clar que l’opció més útil i pròxima en el temps per a frenar el model de gestió sanitari actual en la Comunitat està en mans de cada veïna i veí de la regió el maig vinent, quan se celebraran eleccions autonòmiques. Arribant ja a Cibeles, un altre manifestant i veí de la ciutat, Enrique, sap que amb el repartiment de competències actuals no hi ha molt de marge, i li són igual les enquestes. “Es poden fer mil sondejos d’opinió, que amb això no es governa: votar, votar és l’important”, opina, abans d’aixecar el mocador blanc, un més entre els centenars de milers que s’han vist avui sota el cel de Madrid.

    Article publicat originalment a La Marea

  • Noves mobilitzacions a la sanitat pública al novembre

    Des que l’1 d’octubre la plataforma Marea Blanca Catalunya va celebrar la seva III Assemblea General, diferents organitzacions han iniciat converses i reunions per articular accions amb l’objectiu d’avançar en la millora del sistema sanitari públic i de qualitat. Segons el calendari de mobilitzacions, les entitats prioritzen la segona quinzena de novembre per aglutinar diverses jornades de protestes i propostes.

    Amnistia Internacional; Salut, Drets, Acció; el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP); la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC), Metges de Catalunya, la Taula sindical de Catalunya o Medicus Mundi són algunes de les organitzacions que formen part d’aquest procés, que busca una col·laboració entre ciutadania i professionals en la defensa dels drets de les persones malaltes i del personal sanitari.

    Per part de Marea Blanca, la seva tasca se centrarà més en la coordinació, ja que serà cada moviment, associació o grup de suport qui decideix la manera i el dia d’organitzar-se, segons les especificitats del territori. Un dels objectius comuns és sortir del ressò mediàtic de Barcelona i distribuir-se pel conjunt de Catalunya.

    El responsable de Comunicació de Marea Blanca Catalunya, Enric Feliu, ha explicat que hi ha el compromís “d’estendre al màxim la mobilització que es prepari col·lectivament. Des de la plataforma, haurem de fer un pas endavant per impulsar accions transversals i descentralitzades per arribar al màxim de punts de Catalunya”.

    Els actes tindran lloc a partir de la segona setmana de novembre, prioritzant la segona quinzena. Hi haurà excepcions, com el 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, en què des del món organitzatiu sanitari es donarà ple suport al moviment feminista. “Aquest dia hem d’estar, però estarem en segona o tercera fila”, indica Feliu. “És un determinant social de la salut i la reivindicació és molt clara, però no som nosaltres els qui ho hem de liderar”.

    No als dobles torns

    Si bé la planificació prioritza fer tot un seguit d’accions la segona quinzena del mes, ja s’han avançat protestes, com les dels metges i metgesses de l’Hospital de Mataró contra els dobles torns a què es veuen sotmesos. El personal facultatiu ha anunciat que deixarà de fer guàrdies no obligatòries a partir del 16 de novembre per reclamar millores laborals i salarials.

    Està previst que els comitès d’altres centres hospitalaris segueixin els passos de l’Hospital de Mataró. “Ja no poden més”, justifica Feliu. “No es pot assumir que el personal de medicina i infermeria faci dos torns de guàrdia seguits. Un torn esgota, i dos torns destrossen. Hi ha un desgast molt fort per part del personal i el sistema sanitari està aguantant pel seu esforç. Això no s’ho mereix ni la professió ni la ciutadania”.

    Entre les reivindicacions, figura també que el 25% dels pressupostos de la Conselleria de Salut de la Generalitat es destini a l’Atenció Primària, que hi hagi una millora de les condicions laborals dels treballadors i les treballadores, que s’articuli un pla de xoc sobre les llistes d’espera i incrementar el nombre de personal.

    Per a tot això, es portaran a terme tot un seguit d’accions informatives a nivell local. “Hem de guanyar la batalla de l’opinió pública i de la ciutadania des de baix, als pobles, a les places i a les vil·les. S’organitzaran trobades a llocs on habitualment no s’ha arribat tant, com Vilafranca, Masquefa, Tordera o Arbúcies”.

    Desplaçar-se a tants llocs en 15 dies és un repte per a les entitats, però un dels objectius és sortir de l’àrea metropolitana i treballar també amb les comarques, tenint en compte el ritme i els seus tempos en la presa de decisions: “La nostra força és que som transversals perquè som plataformes independents, cada col·lectiu té la seva idiosincràsia i peculiaritats de funcionament”, afirma el responsable de Comunicació de Marea Blanca Catalunya.

    En aquest sentit, cada organització decidirà si és millor fer xerrades informatives, concentracions, manifestacions o les reivindicacions que considerin oportunes, sempre donant-se suport les unes a les altres i treballant de forma tant autònoma com solidària.

  • Creix el volum de treballadores i usuàries del SARA, però fins 2023 no tindran un nou espai de treball

    L’Assemblea de Treballadores del SARA ha tornat a mobilitzar-se. Ho ha fet aprofitant la trobada de la Comissió de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Algun dels lemes principals que han acompanyat la concentració han estat ‘Una visita al mes, això que és?’ o ‘Dones i infants en pensió, no és protecció!’ per criticar la manca de recursos residencials, materials, d’espai per atendre i fins i tot de treballadores que són per poder arribar a fer tota la feina que la ciutadania requereix.

    Així, amb aquesta concentració, des de l’Assemblea de Treballadores del SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida) han volgut exposar l’alarmant situació en la qual es troba el servei i les conseqüències negatives que això té tant en les dones, infants, joves i adolescents víctimes de violència masclista com en la plantilla de treballadores. Tot i això, també han volgut posar en valor les millores econòmiques establertes en els darrers mesos per part de l’Ajuntament de Barcelona des del compromís polític per l’erradicació de les violències masclistes.

    Malgrat aquesta millora, no obstant, la plantilla del SARA apunta que segueixen sent insuficients les eines de treball proporcionades per la institució pública per acompanyar la recuperació i protecció vers les violències masclistes. I és que pel que fa al dispositiu d’acollida, des de fa anys, hi ha manca de places als recursos residencials on es pot donar una atenció professional, multidisciplinària, integral i especialitzada les 24 h. Com expliquen, actualment, les persones que pateixen violències masclistes són acollides a pensions de la ciutat de Barcelona on no hi ha espais adequats, no hi ha atenció professional especialitzada i no es poden cobrir necessitats que puguin sorgir, augmentant la negligència institucional cap a aquestes persones adultes i menors. Entenent i així proclamen que una pensió no és protecció.

    Això pel que fa a recursos residencials, però en matèria de personal, la manca de recursos humans disponibles fa que les treballadores actuals no puguin donar resposta de manera eficient a les necessitats de les persones ateses. Des de l’Assemblea apunten que tot i la recent ampliació d’algunes treballadores segueix existint un dèficit de personal en alguns perfils. Moltes de les darreres incorporacions són de caràcter eventual contractades com a «pics de feina» i apunten que aquests contractes no donen resposta a llarg termini al volum de demanada que té el SARA. A banda, creuen que el canvi de professionals revictimitza a les persones ateses i té un impacte negatiu en els seus processos de recuperació. A més, aquesta rotació constant de professionals genera una inestabilitat en l’equip i augmenta l’estrès laboral de les treballadores.

    Pel que fa al dèficit de professionals en alguns perfils, denuncien que l’ampliació és deficitària i assenyalen que és molt important que hi hagi tècniques especialitzades en la fase d’urgències acompanyant la infància i adolescència.

    En l’actualitat s’està donant visites als menors en un mes i mig des de l’arribada al servei tot i que com està pautat, els infants i adolescents tenen dret a ser informats i acompanyats per professionals especialitzats des de la primera visita al servei rebent la protecció immediata i adequada davant de situacions d’emergència.

    Així, totes aquestes deficiències que assenyala l’Assemblea de treballadores del SARA tenen un impacte directe en l’atenció a les persones que pateixen violències masclistes i en el seu procés de recuperació, obstaculitzant la reparació. Expliquen que algunes de les dones s’han vist abocades a tornar a les llars d’on han fugit, fet que agreuja la situació de risc.

    A la falta de recursos residencials i professionals, també afegeixen una manca d’espai físic que impossibilita fer visites amb les dones i infants i encabir a totes les professionals que treballen al servei. Ara per ara la intervenció especialitzada en les violències masclistes a nivell municipal segueix centralitzada en un únic equipament que, com valoren des de la plantilla, és totalment insuficient: on abans treballaven 23 treballadores, en l’actualitat hi han encabit a 50.

    L’Administració s’ha compromès a crear un nou espai destinat a allotjar el creixent volum de treballadores i usuàries que venen diàriament a fer visites, però no es contempla fins a l’any 2023. «Aquesta situació té un impacte directe cap a la salut laboral i emocional de les treballadores i cap a la qualitat d’atenció que mereixen les persones ateses», apunten de nou des de l’Assemblea. Per contrarestar això, pel que sembla, davant la insuficiència d’espai físic requerida, l’Ajuntament dividirà espais de l’equipament actual disminuint un espai ja insuficient. Davant d’això, des del SARA diuen que «una vegada més, les alternatives que ens ofereixen passen per no cuidar a les treballadores».

    «Des de la municipalització del SARA el 2016 les treballadores sentim que estem sostenint una situació molt crítica on no s’està posant al centre la cura de les treballadores ni de les persones ateses, les principals protagonistes. El SARA és un servei que pateix un dèficit de dimensionament molt greu, no existint una correcta relació entre el volum de feina que ha d’assumir el personal del servei i els recursos dels quals disposa», denuncien en un comunicat. I és que en conseqüència d’aquestes mancances, per la plantilla un nou problema es genera: «la manca de recursos i la inoperància de l’Ajuntament davant de les dificultats exposades porten com a conseqüència l’exercici d’una violència institucional contra les dones que pateixen violència masclista i els seus fills i filles, de la qual n’és responsable de forma directa».

    Així, defensen com imprescindible dotar i dimensionar el SARA de les eines de treball suficients per oferir un acompanyament de qualitat i garantir els drets de les persones que pateixen les violències masclistes amb la finalitat de facilitar el seu procés de recuperació i reparació integrals. I En conclusió, exigeixen a l’Ajuntament que, des del compromís amb el feminisme i l’erradicació de les violències masclistes, posi la seva mirada en la cura cap a les treballadores i persones ateses lluny de reproduir les formes d’opressió i perpetuació de dominació del sistema patriarcal i capitalista.

  • 061: deixin de fer negoci amb la salut!

    Aquesta mitjanit ha començat la vaga indefinida convocada per la UGT de Catalunya, la CGT i la USOC al servei d’atenció telefònica del 061. Hi estem convocades unes 700 persones que treballem en la gestió de les emergències. Gestors i gestores que ubiquem la incidència, activem el recurs o els recursos necessaris per resoldre-la i en fem el seguiment fins que l’emergència finalitza. I tot a través del SITREM, el programa propi del Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya (SEM). De ben segur que si heu llegit fins aquí, us preguntareu com pot ser que aquest col·lectiu podem estar regulats pel sector del telemàrqueting. Fa anys que nosaltres ens fem la mateixa pregunta.

    El greuge que vivim els gestors i gestores del 061 ve de lluny, però una breu explicació permet plantejar ràpidament el conflicte en la seva globalitat. El 1985, l’Institut Català de la Salut (ICS) va decidir crear el Centre Coordinador de la Regió Sanitària i Universitària de Bellvitge per coordinar la demanda d’atenció a les urgències i emergències properes als centres hospitalaris. El Servei de Coordinadors d’Emergències Mèdiques (SCEM), que va durar nou mesos, fou l’embrió del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Cinc anys més tard, el SEM va començar a externalitzar el seu servei a empreses privades que més tard s’englobarien en el sector del telemàrqueting, però que aleshores no tenien ni tan sols aquesta denominació i encara menys condicions pròpies que les regulessin (el primer conveni del telemàrqueting no se signaria fins al 1999).

    Des de la creació del SEM mai no s’ha buscat internalitzar ni aproximar les condicions dels dos col·lectius, el del SEM i el dels que treballem per a les empreses adjudicatàries d’aquest servei externalitzat. Al contrari: s’ha mantingut la distància entre ambdós col·lectius de forma totalment intencionada, tot i que el personal externalitzat som prop del 80% de la plantilla. La creació del SEM, una empresa 100% pública, no ha servit per millorar les nostres condicions com a gestors i gestores del 061: sí per dirigir-nos i exigir-nos, però no per dignificar les nostres condicions de treball. Tot i ser un personal especialitzat, la mateixa administració ens externalitza per perpetuar les condicions esbiaixades de la plantilla, deixada en mans dels interessos mercantilistes de l’adjudicatària de torn. Ara és Ferrovial Servicios qui ens explota, però d’aquí a uns mesos la licitació sortirà novament a concurs i tornarem a veure’ns venuts al millor postor. Com sempre, el pes principal per puntuar la licitació serà el preu. Sí, el preu! Podem posar preu a respondre a una trucada per infart? Quin preu tenen les nostres vides?

    I, com el servei que prestem a la ciutadania, les nostres condicions laborals depenen del millor postor. El conveni del telemàrqueting no va ser ideat per atendre les nostres necessitats laborals. El conveni que regula les condicions laborals de les gestores i gestors del 061 o del 112 no recull coses tan bàsiques per a nosaltres com el plus d’emergències o una formació específica, ni tan sols inclou les categories de gestor de recursos i de demanda. Les empreses que donen serveis sota el paraigua del sector del contact center busquen únicament el benefici econòmic. I tornem a la mateixa pregunta: donar una resposta de qualitat a les emergències sanitàries ha de comportar beneficis econòmics? És lícit que la gestió de les nostres emergències depengui del millor postor? No hauria de ser un dret de la ciutadania tenir els millors serveis per part de l’administració? Només cal veure un plec de condicions per veure com, amb aquesta externalització, la Generalitat perd diners i la ciutadania, qualitat de servei. Però també ens hauríem de demanar com a societat si és sostenible mantenir el personal dedicat en cos i ànima a la gestió de les emergències a costa de salaris de misèria, contractes de jornada parcial obligatòria, contractació temporal, manca total de conciliació per no poder disposar d’un plàning anual… I, per si no en tinguéssim prou, hem de compartir espai i instal·lacions amb el 20% privilegiat del SEM que cobra un 40% més que nosaltres.

    Per tot això parem a partir d’avui. Per nosaltres, com a treballadors i treballadores, però també com a ciutadans i ciutadanes.

    Dignificar les condicions de treball de gestores i gestors és dignificar la sanitat.

    Ja n’hi ha prou de fer negoci amb la nostra salut!

  • Després de l’explosió, familiars, treballadors i col·lectius s’uneixen per salvar les residències

    Fatima Bouzalim és treballadora d’una residència geriàtrica des de fa quinze anys. En veure les situacions que es vivien en aquestes, va decidir començar a denunciar-ho. Per la seva activitat la van suspendre de sou i feina durant un temps.

    Azahara és familiar de dues persones que van estar internes en residències els últims anys de la seva vida. Van morir allà i diverses regularitats i tracte rebut van fer que s’activarà per veure les problemàtiques que hi ha a les residències.

    Roberto Martínez és un dels impulsors de la plataforma d’afectats per l’empresa BBServeis. La seva dona Maria José, treballadora en una de les residències gestionades pel grup, va ser acomiadada després d’estar mesos sense cobrar. Quan això va passar, van veure que no havia estat cotitzant correctament i que tampoc hi havia un ens a qui denunciar. BBServeis era un entramat d’empreses, la majoria amb seu a Suïssa, que es dedicaven a generar diners aprofitant les contractacions públiques. Els judicis que van derivar d’una querella criminal que es va posar contra l’empresa encara no s’han realitzat, però alguns dels responsables de l’estafa ja estan morts o desapareguts.

    Aquestes tres persones, cadascuna partint des d’un punt diferent, però amb una mateixa motivació, són tres de les persones que han creat el Moviment de Residències de Catalunya. Aquest es va presentar de manera oficial a mitjans de juny i busca la dignitat en el tercer sector. Amb aquest acte, la plataforma buscava passar de la reclamació a les xarxes a les protestes al carrer. Són diversos els col·lectius i marees que s’han sumat a la iniciativa i la clau de tot és la unió de treballadors, familiars i població en general.

    Sense condicions laborals apropiades, no hi ha dignitat per als usuaris

    Fátima Bouzalim treballant en una residència portava molts anys denunciant el tracte dels residents i ja havia contactat amb diverses associacions i moviments per veure què es podia fer. Ella mateixa explica que es va quedar en res perquè moltes d’aquestes associacions no tenen en compte els treballadors. A partir d’aquí va començar a buscar i va trobar la Marea de Residències a Madrid. Ells estaven treballant coordinadament amb les treballadores i li van explicar que aquí a Catalunya algunes famílies també s’estaven començant a moure. Aquí, diu Bouzalim, «va començar l’aventura sense ser preparada». I és que sense tenir molt coneixement, diu, una vegada posats en contacte ràpidament va néixer el Moviment de Residències de Catalunya.

    Bouzalim treballa a la mateixa empresa des de fa 15 anys i ja des d’un principi va veure coses que no acabaven d’encaixar. Al principi, quan era nova, li van dir que les coses s’arreglarien en dos o tres anys. «Amb tota la paciència del món jo m’ho vaig creure, però quan vaig veure que no hi havia canvis, que només eren enganys, vaig dir fins aquí hem arribat», explica. Va ser llavors quan va començar a formar-se i veure què es podia fer. Va recórrer a sindicats, però aquests li explicaven que sense denúncies fermes de familiars no podien fer molt. Es va posar ella a fer denúncies com a treballadora i per molt que algunes van arribar a Inspecció de Treball, no va anar a més. També algunes denúncies de famílies es resolien en donar-los una solució financera, afegeix.

    Denúncia així que «la gent no s’adona que per tenir un servei decent calen mans. Per donar un got d’aigua o canviar un bolquer es necessiten mans, sense elles no es pot fer la feina». A més, considera que sense elles també hi ha maltractament: «encara que diguin el contrari, si algú es treu el seu bolquer dissecat i pixat és maltractament, si ningú li ha acostat aigua és maltractament».

    Després de moltes experiències negatives amb la seva empresa, el març de 2020 va arribar la pandèmia de coronavirus i Bouzalim va haver d’enfrontar-se una vegada més als seus caps per falta de material. La situació els va portar a haver de treballar 13 hores diàries i ella va acceptar pel bé dels residents. Apunta que no es podien negar perquè es necessitava gent per atendre’ls, però també per cobrir les necessitats que es generaven per no veure els seus familiars i estar aïllats. Quan es va començar a sortir del confinament, van tornar al seu horari normal, però es va trobar que estava sola amb 30 persones demandants, que necessiten atenció constant i, per tant, impossible fer-ho tot en set hores i mitja. Es va negar a fer tot allò que es podia negar a fer com donar la medicació, ja que no entra dins de les seves competències. Davant daixò, l’empresa la va sancionar un mes i mig. Un temps que, feliç diu, va dedicar a fer néixer el Moviment de Residències.

    Per Bouzalim fer entendre a la gent que necessiten a les treballadores en condicions perquè tot depèn d’elles és molt important. Però la realitat no és aquesta: «les treballadores del sector de geriatria estan totes malaltes», afirma Bouzalim, «prenen medicaments per depressions, per dolors físics …». I és que per Bouzalim, les empreses que gestionen aquest sector «utilitzen la nostra feblesa perquè saben que estimem la nostra feina i ens sentim responsables. Durant anys m’he sentit responsable de totes aquestes persones com si fossin familiars meus».

    Familiars i treballadors units contra la gestió privada

    Azahara és una d’aquelles persones que ha vist com funcionen les residències i com es troben les seves treballadores. La seva mare va morir fa tres anys i el seu pare durant la pandèmia el novembre de 2020. Després de moure’s «a la desesperada» va trobar diverses persones en la seva mateixa línia i va néixer el Moviment de Residències de Catalunya. Celebra que agrupi diversos col·lectius, famílies i treballadores i cita la cèlebre frase «la unió fa la força». Azahara apunta que tots reivindiquen una llei de residències i que l’explotació de les treballadores pari. Denuncia que això passa perquè la gestió de les residències públiques està en mans d’empreses privades: «es fa una concessió i sempre hi ha una entitat gestora, que és una empresa privada que mira la seva pròpia butxaca i benefici… Hi ha una explotació de les treballadores i per tant un servei súper precari per als residents, els usuaris».

    També denuncien així la qualitat dels serveis, ja que diuen que no està centrada. A més, volen recordar que tot això està en guàrdia per la pandèmia, però ja estava malament de moltíssim abans, «la pandèmia només ho ha revelat». D’aquest esclat, però, Azahara celebra que del dolent hagi sortit alguna cosa bona com és la unió de treballadors, familiars i usuaris. Així, junts des del Moviment de Residències es pot fer molta feina. Azahara opina que darrere de cada número, de cada història, de cada mesura que pren la Generalitat com seria la limitació de les visites, hi ha un drama personal que seria per exemple com afecta això a l’usuari, a les relacions familiars, psicològicament… «El meu pare va deixar de parlar quan li van tallar el contacte i, al final, el problema és que cada història on hi ha un drama, qui surt perdent és l’usuari», explica Azahara que espera que amb la plataforma es pugui millorar en la mesura del possible la situació «pels que queden i pels que vindran».

    El cas de BB Serveis, un judici pendent per estafa empresarial a treballadors i usuaris de residències

    Dins el Moviment de Residències també es troba gent com Roberto Martínez. Ell és un dels fundadors de la Plataforma d’afectats per BB Serveis.

    L’any 2011 Roberto Martínez i la seva dona, María José Alarcón, treballadora en una residència de BB Serveis, van ser desnonats, ell es va quedar sense feina i a ella li van deixar de pagar. Va ser llavors quan van veure que a la Maria José no li estaven pagant ni la seguretat social ni la mútua. Arran d’això, de començar a investigar i de coincidir amb altres persones es van adonar que no era un tema personal seu, sinó que anava més enllà i que hi havia treballadores en situacions molt pitjors.

    «La sorpresa va ser quan vam veure que tot anava més enllà de la zona de Barcelona, ​​que hi havia uns 90 llocs a Espanya», diu Roberto Martínez. «El que vam fer va ser investigar de forma rudimentària amb el que teníem a mà: amb les nòmines veient el NIF i els telèfons, tot ens anava donant pistes fins que ens trobem amb una trama de societats, algunes fora d’Espanya, amb diners a Suïssa… «, segueix. I va ser amb això davant que el 8 de gener de 2013 van decidir posar una querella criminal contra BB Serveis. Durant any i mig no van saber res, el cas no avançava, i Martínez creu que es van posar traves des de la Generalitat.

    Finalment la querella va arribar a la Guàrdia Civil a la fi de 2015 i el febrer de 2016 es van detenir cinc persones per presumptes delictes de pertinença a organització criminal, apropiació indeguda, alçament de béns i contra el dret dels treballadors. Des de llavors, gran part del temps, el cas ha estat sota secret de sumari i poc se sap de quan serà el judici contra els responsables de BB Serveis. Un judici que no serà fàcil, ja que a banda de què el jutge està esperant documents de Suïssa i Andorra, sembla que dues de les persones imputades han mort.

    Martínez assenyala que una de les dues morts, la de Jesús Puyoles, qui es considera cap de la trama, «no està registrada en cap tanatori de Catalunya, no hi ha una esquela, ni apareix en el llistat de morts oficials». A més, afegeix, «el certificat de defunció el van presentar a l’octubre-novembre i en teoria aquest home mor un 15 d’agost…». També és destacable el fet que dos dels imputats, Ismael Soriano i Diego Parra, segueixen coordinant dues residències: una a la Roca i una altra a Granollers. «Per a mi això és el més vergonyós, que estiguin campant al seu aire», es queixa Martínez nomenant la impunitat que tenen els detinguts que segueixen en el sector o expandint empreses d’altres tipus mentre esperen el judici.

    Així, amb aquesta situació en l’aire, Martínez i la Plataforma d’Afectados per BB Serveis han decidit sumar-se també al Moviment de Residències. Arran del que va passar a partir de març de 2020 a les residències amb l’arribada del coronavirus, algun membre de la plataforma va rebre trucades de molta gent preocupada amb el que passava dins dels centres. «Sense respostes a aquesta situació tan complicada recorrien a nosaltres entenent que podríem donar-los alguna solució per ser una plataforma que porta anys denunciant el de les residències», apunta Martínez. A més, va ser des de la Marea de Residències de Madrid que aquestes diferents persones es van poder posar en contacte. «S’ha creat un vincle força interessant i bastant maco», explica Martínez, que afegeix que mentre arriba el judici nostre, així aprofiten per ensenyar a la gent el que han descobert, ja que creu que la gent no és conscient.

    Una nova llei per regular les residències

    Cada dos o tres mesos, el Moviment de Residències solen anar a través de l’aliança de moviments a reunir-se amb els diferents grups parlamentaris catalans. Fatima Bouzalim apunta que abans es podia justificar que la societat no sabés el que passava dins de les residències, però «ara sí i ningú es pot desresponsabilitzar, ni polítics ni familiars poden dir que no ho saben».

    Així, per Bouzalim, és molt important la unió entre plataformes de treballadors i de familiars i creu que el suport d’aquests és impressionant. Un exemple és el de l’Azahara. Ella apunta que el Departament d’Afers Socials i Famílies «no han fet canvis significatius» Defensa que s’hauria d’escoltar a familiars i residents i no tant a les patronals, ja que «ells van en benefici de l’empresa i no vetllen pel benestar de l’usuari». «Estem bastant descontents amb la gestió que s’està fent i la voluntat de millorar deixa molt a desitjar», acusa Azahara.

    Tot i el panorama, el Moviment de Residències de Catalunya fa mesos que camina i ara amb la seva presentació pública vol dir que des de tots els fronts pensa aconseguir una nova llei que acabi amb la xacra.

  • La Marea Blanca avui

    Aquesta és una història recent dels moviments socials en defensa de la Salut i del Sistema Sanitari Públic de Catalunya. Moviments inspirats en la moguda del 15-M i en resposta a les retallades, la corrupció i les privatitzacions que deriven en la crisi profunda del Sistema Públic de Salut a partir del 2010.

    Els antecedents de la Marea Blanca van ser la constitució el 2011 (fa 10 anys) de la Plataforma pel Dret a la Salut (PDS) i Dempeus per la Salut Pública (febrer 2009). Aquests antecedents tenen tres etapes temporals: la primera, de denúncia i protesta de la situació sanitària, amb tres manifestos i vàries manifestacions (contra l’Euro per recepta, com a exemple). La segona etapa, fruit de l’assemblea anomenada ‘Sedeta 1’, una etapa de múltiples protestes i accions, radicalització i extensió a tot Catalunya contra actuacions i retallades. Destaquen importants manifestacions a Lleida contra l’intent d’un Consorci amb l’ICS, a Mataró per l’hospital, a Barcelona, al SAP Muntanya, cadenes humanes i ocupacions a l’Hospital Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar, el Clínic, manifestacions contra la venda de dades sanitàries (projecte VISC+), l’impuls de la revista Cafè amb Llet, i altres. Finalment, la tercera etapa, l’assemblea de la Sedeta 2, «De la protesta a la proposta», on es va definint el programa cap a un autèntic Servei Nacional de Salut.

    I d’aquí neix la Marea Blanca de Catalunya. Es constitueix el 28 de febrer de 2015 en una assemblea amb 300 assistents representant a 60 entitats, organitzada pel Parlament Ciutadà, al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, amb l’aprovació del Decàleg del Sistema de Salut Públic que volem i defensem per Catalunya.

    Aquesta lluita per la salut, pels drets de la ciutadania i la defensa dels serveis públics i el bé comú, ha seguit aquests anys amb diverses intensitats i s’ha globalitzat al territori. Marea Blanca ja és un referent a Catalunya de lluita social, coordinada en l’àmbit de l’estat (com altres Marees).

    En aquests moments, amb un nou govern (en Salut més professional i tècnic) i una nova «etapa» política a Catalunya, sortint, esperem, d’una etapa dura de crisi sanitària, social, econòmica i política, pensem, ara més que mai, amb la importància de la Salut de la comunitat i la qualitat dels Serveis de Salut públics com a garantia d’equitat, juntament amb la lluita i les polítiques per reduir les desigualtats econòmiques, socials i culturals. Marea Blanca segueix amb la idea de lluitar per aquests objectius. Si no ho fan ells, ho farem nosaltres. Ara ens hem posat al CAP la defensa i la qualitat de l’Atenció Primària, les Cures, la Salut Mental, la Salut Pública (sembla que la pandèmia ens l’ha descobert), els drets de les professionals i treballadores del Sistema i la Participació ciutadana.

    Així ha estat possible tornar a convocar les mobilitzacions per tot Catalunya per la campanya per la salut ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’. L’objectiu de la campanya, que compta amb un manifest de reivindicacions urgents que han signat més de 100 entitats, és aturar la degradació progressiva de l’Atenció Primària i Comunitària i començar a millorar-la. Nosaltres seguim, amb la determinació i l’esperança de millora.