Categoría: Opinió

  • La salut de la ciutadania no s’agafa vacances

    La salut de la ciutadania no s’agafa vacances

    A l’estiu no et pots posar malalta. Ni contraure una infecció. Ni fer-te una cirurgia que tenies programada fa mesos i que és ben necessària per a tu. A l’estiu poses en pausa la teva salut, els teus problemes, els teus drets. Aquest sembla ser el missatge de la Conselleria de Sanitat que, durant tres mesos, farà vacances de les seves responsabilitats amb la ciutadania, ja que han decidit postergar operacions, eliminar torns i guàrdies del personal i, fins i tot, tancar serveis sencers com els de detecció de malalties infeccioses als hospitals i CAPs de Barcelona fins al setembre. Unes retallades que arriben paradoxalment en el moment de la història en què Catalunya compta amb més pressupost, un pressupost que s’hauria de poder notar en els serveis públics en qualsevol estació de l’any.

    Malauradament, tampoc no ens podem sorprendre: aquestes decisions són l’últim alè d’un govern que, durant 3 anys, no ha sabut aprofitar l’oportunitat daurada per reforçar i blindar la sanitat pública que va suposar la pandèmia de la COVID-19 i que ens ha ensenyat el rol fonamental dels professionals i serveis de salut en les nostres vides. En comptes d’això, s’ha dedicat a tancar serveis de pediatria per tot el territori, reduir el nombre de llits als hospitals i no renovar el contracte de moltíssims professionals de la salut necessaris a causa de l’alta demanda ciutadana. Unes retallades que ja han portat al carrer a entitats, sindicats, professionals i usuaris que han posat el crit al cel per la precarització de la sanitat pública.

    Durant el passat mandat, des del govern dels Comuns a l’Ajuntament de Barcelona vam haver d’arrancar l’acord per construir els onze CAPs que la Generalitat devia a la ciutat i, lluny de rendir-nos, vam apostar per ampliar la cartera de serveis de salut, tot i no comptar amb les competències per poder arribar allà on la Generalitat s’havia rendit. Vam obrir un dentista i un psicòleg públics, vam crear un servei d’acompanyament en salut mental i física a les treballadores de les cures i vam garantir l’acompanyament sanitari a persones en situació de drogodependència, entre d’altres mesures.

    Però així com les necessitats sanitàries no descansen durant l’estiu, tampoc ho fa la ciutadania, ni els col·lectius professionals compromesos amb la salut i el benestar, i en les properes setmanes li espera al Govern un estiu ben calentet: sindicats d’infermeres, col·lectius de pacients i altres professionals ja han convocat protestes davant de l’ICS i s’organitzen per no permetre unes retallades amagades de vacances estiuenques. Barcelona en Comú també hi serem donant suport a usuaris i professionals, des de les institucions i des dels carrers, i reivindicarem que la política ha de ser un eina al servei de la gent, una eina per millorar la vida de la ciutadania, un eina que no descansa ni a l’estiu ni durant cap data. Hem de poder trobar altres maneres de gestionar els problemes de la sanitat pública, consensuadament amb la comunitat sanitària, sigui l’estació de l’any que sigui.

  • Tinc mal d’esquena

    Tinc mal d’esquena

    Només pots saber lo frustrant, esgotador i desesperant que és tenir mal d’esquena i/o coll quan ho pateixes a les teves carns… Milions de persones al món pateixen d’aquesta patologia amb resignació.

    A banda de sentir el dolor i tenir les seves limitacions, es veuen submergides en un cicle viciós d’anades i vingudes a metges, terapeutes i farmàcies sense trobar una solució real al seu patiment.
    Fa 22 anys que soc fisioterapeuta i he treballat en quatre continents. He pogut veure les diferències abismals de l’atenció mèdica entre els diferents països, i els resultats obtinguts a cada cas. En alguns és catastròfic, en d’altres l’atenció és molt més completa. Però, en definitiva, al final, en el cas del mal d’esquena, les persones han de tornar una vegada i una altra a veure un especialista, perquè el dolor torna.

    Jo mateixa patia mals d’esquena i vaig estar immersa en aquesta dinàmica. Fins que vaig comprendre i comprovar que l’autotractament és la única manera d’eliminar realment els dolors i canviar les fibres desestructurades recuperant l’equilibri a l’esquena. Amb l’autotractament no només canvies la lesió física, sinó que fas canvis a nivell neurològic i químic estimulant la secreció de substàncies que ajuden al cos a regenerar els teixits lesionats.

    A més, et permet disminuir el dolor en el mateix moment en què l’estàs patint: per exemple, quan estàs assegut/da a l’ordinador, quan estàs fent esport, quan estàs de viatge, al matí o a la nit, etc… I no necessites esperar a anar al terapeuta per sentir-te bé i continuar amb la teva vida.
    En això consisteix el mètode SOMMER®. És un autotractament per aprendre com funciona el teu cos i saber quines tècniques has d’aplicar per regenerar els teixits de l’esquena fins que ja no tens aquest problema.

    Els tractaments actuals consisteixen a aplicar tècniques externes, puntuals o es fan exercicis complicats. Però si la persona no s’aplica ella mateixa les tècniques correctes de manera constant i durant un cert temps és com si poséssim una tireta a una ferida que no para de sagnar. Per això vaig crear l’IRSC i vaig escriure el llibre Lo que Nunca te Contaron para Quitar tu Dolor de Espalda Rápido y a Largo Plazo, per donar accés a aquests coneixements i a aquesta nova forma de tractament al màxim de persones possible.

    D’aquesta manera es pot trencar el cercle viciós de patiment, degeneració i tractaments sense solució real, que porta a la persona patidora a creure que està comdemnada a viure amb aquest dolor i aquestes limitacions. Malgrat els diagnòstics de dolor crònic, la veritat és que sí que es poden solucionar la majoria de patologies d’esquena. I també els dolors derivats d’hèrnies, artrosis, contractures, fibrosi, desplaçaments, etc

    Jo ho estic veient des de fa 8 anys amb el mètode SOMMER®. Les persones aconsegueixen alliberar-se d’aquest patiment i viure la vida que mereixen sense mal d’esquena. Jo diria a una persona amb mal d’esquena “tú no has vingut a aquest món a patir mal d’esquena sinó a complir somnis”, i amb mal d’esquena és molt difícil arribar a fer grans coses i aprofitar de la vida. He vist revertir casos greus i d’anys de duració, però no amb màgia ni amb els tractaments externs. S’ha de fer un canvi real que la mateixa persona aplica durant un temps determinat.

  • Una sanitat pública que ens ompli d’orgull

    Una sanitat pública que ens ompli d’orgull

    Capçalera de la manifestació a la cruïlla de la Plaça Urquinaona amb Via Laietana (Barcelona). | E.H.

    “Salut per sobre del negoci, no a la privatització”. Darrere d’aquesta pancarta, més de 2500 persones vam desfilar el diumenge 7 d’abril des de la plaça Urquinaona fins a la de Sant Jaume. Una manifestació organitzada en motiu del Dia Mundial de la Salut per dir ben alt i ben clar que la nostra salut és un dret i no un negoci. Milers de catalans i catalanes amb un clam unitari: no podem esperar més. Protegir la sanitat pública ha de ser una de les grans prioritats del nostre país.

    Malauradament, fa massa temps que a Catalunya tenim governs que posen la nostra salut als peus dels cavalls, retallant-la i precaritzant-la. Ho hem vist també durant els últims 6 anys que ERC ha gestionat la conselleria. El darrer exemple és la retallada de fins a 200 treballadores a l’Hospital Vall d’Hebron, una retallada que estava prevista amb i sense pressupostos. Han retallat serveis bàsics com el pediatra a centenars de pobles, cada vegada és més difícil aconseguir una visita presencial amb el teu metge de capçalera i no s’ha aconseguit escurçar en absolut les llistes d’espera de l’atenció primària. Un model sanitari impropi d’un govern d’esquerres.

    A Barcelona vam fer un gran esforç els últims 8 anys per caminar en la direcció oposada. Tot i no ser una competència estrictament municipal, vam posar tots els recursos per ampliar serveis i acompanyar en la salut a totes les veïnes i, especialment, aquelles més vulnerables. Vam estar pioneres creant un dentista públic, el primer Pla de Salut Mental municipal amb un psicòleg gratuït o la creació de Barcelona Cuida per acompanyar la salut de les persones cuidadores. Aquest és el model que volem per Catalunya, i el proper 12 de maig està a les mans de la ciutadania escollir si continuem amb el model de retallades i privatització, o si el nostre país torna a ser a l’avantguarda de la salut pública i de qualitat. No volem el model de menys metges, més llistes d’espera i menys sanitat pública. Si entrem al Govern, estendrem el dentista i psicòleg públics a tot el territori, garantirem un pediatra a cada municipi, crearem la primera òptica pública i recuperarem el dret a la visita mèdica presencial.

    Pels Comuns, la millor notícia seria que a la propera campanya electoral no calgui parlar de sanitat en absolut. Que no hi hagi més protestes de 2500 persones desfilant per la Via Laietana. Que ningú hagi d’escollir entre pagar el dentista o el lloguer. Això voldrà dir que hi ha hagut un acord transversal per posar la sanitat pública catalana al nivell que es mereix, una sanitat pública que ens ompli d’orgull.

  • La salut no pot ser un negoci

    La salut no pot ser un negoci

    El 7 d’abril va ser el Dia Mundial de la Salut i precisament aquella matinada la vaig passar a urgències d’un hospital públic de Catalunya. Malauradament, en més d’una ocasió al llarg de la meva vida he estat ingressada, jo o bé una persona propera a mi, a un hospital públic; aquest fet fa que, quan t’hi trobes, te n’adonis de les múltiples mancances estructurals –mai del servei dels professionals, que fan el que poden amb els recursos que tenen i, la major part de les vegades, de la millor manera possible– existents a la sanitat pública. Així doncs, les reivindicacions per una sanitat pública, universal i de qualitat passen a ser una necessitat més que evident per a les persones que accedim a aquesta i que és la majoria de la societat, no ho oblidem.

    I a què ens referim quan parlem de sanitat pública, universal i de qualitat? Doncs ens referim a una sanitat que sigui de titularitat pública així com que estigui gestionada des de l’administració pública, amb el finançament adequat pels múltiples serveis existents, així com els diferents àmbits que afecten la garantia d’aquest dret.”

    Actualment, fer realitat aquesta sanitat pública universal i de qualitat passa, entre d’altres qüestions que exposarem al llarg de l’article, per ser conscients que hi ha consorcis, fundacions, grups empresarials que reben diners públics.D’aquesta manera, és imprescindible que tots aquests espais passin a ser de titularitat i gestió 100% pública per tal de poder donar resposta a les necessitats de les persones –siguin treballadores o bé pacients– i no a continuar generant beneficis econòmics per uns pocs. Alhora, cal que les decisions sobre el funcionament dels diferents serveis de l’àmbit de la salut responguin a interessos comuns, a interessos compartits i col·lectius que posin la salut, les cures, l’atenció, les condicions laborals de les treballadores al centre.

    Al mateix temps, quan parlem d’aquesta sanitat que ha d’estar a l’abast de tothom i que ha de respondre a interessos del conjunt de la societat, hem de parlar de la necessitat de revertir les retallades dels darrers anys, així com d’internalitzar aquells serveis bàsics i imprescindibles que avui dia són gestionats per empreses privades que es lucren a costa de mercadejar amb un dret tan bàsic i tan fonamental com és la salut.

    I no podem deixar de parlar de la situació de les treballadores de l’àmbit de la salut; necessitem condicions laborals dignes per a totes elles. Són treballadores, que com moltes d’altres en altres àmbits, s’hi deixen la pell; que amb molt poc han de donar resposta a situacions molt complexes. Per tant, aquestes condicions dignes van sobretot d’acabar amb la inestabilitat, els constants canvis de lloc, que existeixin les places necessàries per a cobrir la feina real existent als diferents centres –en tots els seus estaments, des de la primària fins als hospitals–. Alhora, també va del fet que totes les treballadores siguin considerades treballadores sanitàries i revertir les externalitzacions de serveis com són les treballadores de neteja i de cuina.

    Finalment, em sembla imprescindible parlar de la importància que les polítiques en matèria de salut posin al centre els determinants socials de la salut –deixant de considerar la salut com a quelcom neutre on la desigualtat estructural dels diferents àmbits de la nostra societat hi té un impacte directe. Alhora que posem al centre aquests determinants és imprescindible enfortir el treball comunitari, dotant de pressupost, de personal i de coneixement específic per a generar xarxes comunitàries que apoderin a les persones a ser agents actius de la seva pròpia salut i teixint així xarxes que garanteixin una disminució dels factors de risc. Així doncs, també som les persones que fem ús del sistema sanitari les que coneixem les mancances i aquelles qüestions que caldria millorar; per tant, també hauríem de ser part activa de les polítiques de salut, hauríem de poder decidir sobre el funcionament d’aquestes, amb la nostra participació faríem evident les mancances actuals i podríem caminar cap a una sobirania en l’àmbit de la salut.

    Cada dia hauria de ser el Dia Internacional de la Salut, i cada dia hauríem de ser conscients de tot el que necessitem per garantir el dret a la salut del conjunt de la societat. Que no calgui ser atès a urgències per ser, conscients de nou, del conjunt de mancances actuals. I sobretot saber qui són els responsables i què cal fer per revertir la situació actual. Perquè la salut no pot ser un negoci. Mai.

  • Passar pàgina

    Passar pàgina

    La relació entre la vulnerabilitat i la salut mental pot formar un cicle en què la vulnerabilitat augmenta el risc de problemes de salut mental, i alhora, els problemes de salut mental poden augmentar la vulnerabilitat. Pren-te les coses d’una altra manera! No n’hi ha per tant! Passa pàgina! Aquestes i altres són les odioses recomanacions que acostumes a rebre quan passes per un procés de depressió, ansietat o ets víctima d’algun tipus d’abús o assetjament. Només les persones que han passat per un procés de vulnerabilitat derivat de problemes de salut mental poden entendre la inutilitat d’aquests missatges.

    Segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), almenys una de cada cinc persones pateix mobbing al lloc de treball. Una realitat contra la qual la persona es pot protegir denunciant els fets dels quals és víctima. Per a això, cal primer de tot adonar-se que s’està davant d’un cas d’assetjament a la feina, el que la Carta Social Europea defineix com a “actes censurables o explícitament hostils i ofensius dirigits de manera reiterada contra qualsevol treballador en el lloc de treball o en relació amb la feina”.

    Ara fa dos anys, en plena Setmana Santa, tancat en un despatx, feia una desena de trucades a les col·laboradores més pròximes per comunicar la meva voluntat de renunciar durant els següents dies de tots els càrrecs que exercia en aquell moment. Aquella decisió era la culminació d’un llarg període de conflictes i tensions viscuts en el marc dels espais federatius del cooperativisme. Després de dues baixes laborals en divuit mesos per estrès i ansietat, havia decidit llençar la tovallola, esgotat i fastiguejat pel procés d’assetjament patit durant mesos. Em volien fora i ho havien aconseguit.

    En la majoria dels casos, el procés d’assetjament és de manual, complint tots i cadascun dels passos i les característiques descrites pels diferents estudis dedicats al mobbing. Una agressió psicològica continuada, de degoteig, contra la dignitat de la persona, generant per acció o omissió un entorn hostil, humiliat i degradant. El xoc que provoca ser víctima d’assetjament en qualsevol tipus d’empresa es va veure agreujat, en el meu cas, pel fet que s’hagués produït en un entorn que teòricament vetlla pel benestar de les persones. El cooperativisme es defineix i guia per uns valors que són tot el contrari de les pràctiques que caracteritzen el mobbing. Les inseguretats d’un grup de persones acomplexades i malaltes d’ambició, amenaçades en el seu ego, em van convertir en objecte d’una obsessió malaltissa.

    Aquell dia de Setmana Santa va ser dur. Era una derrota per esgotament. Tot i que passat el temps he entès que aquella sortida va ser una victòria, en aquell moment la sensació era de fracàs era total. Poc imaginava, però, que els dies més difícils encara havien d’arribar. En els mesos posteriors les calúmnies i la difamació va continuar. Lluitar contra l’intent dels mascles i femelles alfa (sí, també existeixen, moltes més del que sembla) de soscavar la meva reputació personal i professional va ser devastador per a la meva salut.

    Superar l’assetjament laboral pot ser un desafiament considerable, però hi ha passos que pots fer per abordar la situació i superar-la. Els meus aprenentatges dels primers dotze mesos em van portar a escriure –ara farà una any– un article en el que recollia les principals Lliçons apreses. Un escrit amb el que, més enllà de la denúncia pública, pretenia ajudar als qui estiguessin passant per un procés similar o als qui potser el patirien en un futur.

    Quan et toca viure una experiència així cal activar un seguit d’accions per començar a fer front al problema. Són moltes i diverses, però jo en destacaria algunes. En primer lloc, cal reconèixer la situació i acceptar que estàs sent objecte d’assetjament laboral. De vegades, les persones poden negar la situació o minimitzar-la, però reconèixer-la és el primer pas cap a la resolució. També és important documentar l’assetjament: dates, hores, testimonis, descripcions precises,…

    Buscar suport entre les persones de l’entorn és fonamental. Tenir suport emocional pot ser clau per mantenir el teu benestar durant aquest procés. Així com informar-se dels mecanismes legals que pots activar. Conèixer els teus drets t’ajuda a entendre si el comportament que estàs experimentant constitueix assetjament laboral i quines accions pots prendre al respecte.

    I finalment, cal buscar ajuda professional. Si l’assetjament laboral està afectant seriosament la teva salut mental i emocional, una terapeuta o una consellera et pot ajudar a  desenvolupar estratègies d’afrontament i proporcionar-te suport durant aquest moment difícil.

    Dos anys després del meu “fins aquí”, recuperat, que no curat, faig un balanç positiu del temps viscut. Per una banda, he tingut l’oportunitat de rebre el reconeixement i el suport de moltes persones que m’han fet costat, a l’hora que he pogut descartar aquelles falses amistats i coneixences que em van girar l’esquena en el pitjor moment. I per l’altra, he aconseguit fer realitat el projecte amb el que vaig començar a somiar dos anys enrere, quan vaig assumir que tocava reinventar-se.

    El 2024 va començar amb la constitució d’una societat empresarial en forma de consultoria social que em permet dedicar-me a allò que més m’agrada: treballar per a la transformació social a través de l’acompanyament a persones i organitzacions. Una societat, per cert, que per lògica i voluntat hauria d’haver estat constituïda en forma de cooperativa, però que no ho ha estat perquè no puc acceptar ser comptat com a part d’un moviment encara liderat per persones deshonestes que practiquen valors contraris als que declaren. Desitjo de tot cor que aquesta situació canviï ben aviat. I quan el cooperativisme compti amb responsables i representants coherents i fidels als principis, no dubtaré en activar la transformació de l’empresa.

    Als que llegint aquest article tingueu ganes de dir-me que passi pàgina, amb tota l’estima us dic que us ho estalvieu. Les persones que hem passat per aquests processos necessitem fer el camí, per llarg i feixuc que sigui. El que ens pot ajudar és l’escolta, el suport, la comprensió i la solidaritat.

  • Quan arribarà de debò el canvi de l’Atenció Primària i Comunitària?

    Quan arribarà de debò el canvi de l’Atenció Primària i Comunitària?

    Aviat farà quaranta anys que a Catalunya es va iniciar un projecte de reforma de l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) per tal de renovar l’orientació conceptual i millorar els aspectes més obsolets del que ha estat i és encara, almenys formalment, la clau de volta de la nostra sanitat. D’aleshores ençà s’han esdevingut d’altres intents, alguns dels quals amb denominacions solemnes que, malgrat la pompositat, han acabat empolsinats als arxius del Departament de Sanitat, mentre que, a la pràctica, la nostra APiC continua patint els mateixos problemes, progressivament agreujats. De fet l’APS perquè la dimensió comunitària segueix sent exigua al sistema.

    El marc legislatiu inicial no s’ha canviat i tampoc no s’ha assumit de debò la necessitat que l’APiC sigui diversa, realment descentralitzada i amb graus elevats d’autonomia organitzativa i de gestió dels centres i serveis. Un requeriment –aquest de la  descentralització competencial– que es justifica per la conveniència d’adaptar la planificació operativa dels serveis i recursos de la forma més pregona possible a les característiques culturals i estructurals, necessitats i expectatives de la població de cada territori.

    I si el principi de subsidiarietat s’invoca en termes generals, en el cas de la sanitat, encara sembla més adient. Fins i tot en els àmbits de l’atenció especialitzada i hospitalària malgrat que les característiques estructurals estàndards siguin més o menys útils en diversos entorns socials. Però d’una manera més apropiada en el cas de l’APiC en la mida en que el paràmetres culturals, geogràfics, de dispersió poblacional i comunicacions, sòcio-econòmics i d’accessibilitat a tot tipus de recursos defineixen conceptualment i determinen en la pràctica l’orientació, organització, competències i dotacions dels seus centres i serveis.

    Sembla com si als responsables polítics i als planificadors els fes por el canvi real. Una por que tal vegada s’incentiva reconeixent els obstacles i les dificultats per neutralitzar els riscos d’una gestió potencialment esbiaixada o  endogàmica, en un context administratiu en el que retre comptes –que hauria de ser l’abc de qualsevol servidor públic– esdevé sovint una picabaralla partidista.

    Es parla molt dels problemes del model d’APiC però molt menys de com afrontar el desenvolupament de la vessant comunitària de l’atenció primària; de com incrementar la integració intersectorial i en cada territori dels recursos que intervenen sobre la salut mentre continuem amb la descoordinació secular sanitària i social i entre els centres d’internament d’aguts, crònics i socials; de com desmedicalitzar i deixar de fer el que no solament no és efectiu, sinó que és perjudicial per a la salut personal i col·lectiva.

    Altrament, sembla clar que cal potenciar la coordinació i integració funcional dels recursos assistencials d’APiC amb els territorials de salut pública, entre d’altres coses per afavorir nous enfocaments intersectorials dels problemes i necessitats de salut, però les iniciatives en aquest àmbit continuen encara en el terreny del voluntarisme, amb escàs o nul recolzament institucional.

    Per això potser convindria un nou disseny de l’organització i gestió dels recursos de l’APiC amb una perspectiva territorial més extensa que la de les àrees bàsiques de salut però conservant un alt grau d’homogeneïtat i gaudint d’una millora en l’economia d’escala. Aquest nou disseny ha d’estar nucleat al voltant d’un conjunt de centres i equips i incloure altres serveis sanitaris i socials que presten assistència majoritàriament (però no únicament) ambulatòria a la població del territori. Amb estrets vincles de coordinació amb els hospitals d’aguts i crònics de complexitat intermèdia que atenen a la seva població i amb un alt grau d’autonomia de gestió.

    I agafant d’una vegada el toro per les banyes pel que fa a les particularitats que caracteritzen els àmbits rurals dispersos, el urbans de grandària mitjana i les grans ciutats. Perquè per assolir nivells òptims d’efectivitat –i també per evitar els errors comesos en èpoques anteriors– sembla imprescindible tenir-les en compte, malgrat la complexitat afegida.

    Tothom, professionals sanitaris inclosos, es queixa d’una cultura d’excessiva i inadequada utilització de les consultes però encara no hem vist cap iniciativa de formació i informació –d’alfabetització que en diuen ara–, ben dissenyada, amb missatges clars i amb continuïtat temporal suficient. Ni encara menys de desincentivació real d’aquesta mena de conductes.

    Els col·lectius professionals d’APiC mostren cada vegada més desmotivació professional que no solament –però  també– rau en unes remuneracions insatisfactòries sinó en la manca de mecanismes atractius de progrés i carrera professional i de garantia de conciliació personal i familiar.

    Malgrat fer-nos pesats no ens volem resignar a contemplar i patir el deteriorament de molts serveis públics, en aquest cas, els del camp sanitari i, més en concret, els d’una APiC quina reforma inicial va suposar el canvi més important del nostre sistema sanitari des del segle XX.

  • Eliminar les barreres per a l’aprenentatge

    Eliminar les barreres per a l’aprenentatge

    La funció del Departament d’Educació és eliminar les barreres de l’aprenentatge per tal de construir un context escolar que permeti l’èxit educatiu i el desenvolupament curricular i social de tot l’alumnat. Així ho estableix el Decret 150/2017. La comunitat educativa ajuda a detectar i eliminar aquests obstacles. I quan no arriba, apareixem les famílies, els companys/es i en definitiva, tota la comunitat al voltant del centre. Hem de vetllar entre tothom, per crear entorns d’aprenentatge saludables. Les barreres no són de l’infant, són de l’entorn. L’infant té les seves pròpies característiques i les seves aptituds. Tot infant aprèn, siguin quines siguin les seves condicions.

    Hem canviat la mirada. I és un canvi que han de tenir tots els agents educatius. No ens centrem en el dèficit de l’infant. Hem d’abandonar l’esquema que fins ara s’havia utilitzat on la mirada protagonista se centrava en les dificultats de l’alumne. Assenyalo algunes observacions que es feien, però en deixo d’altres per a futures reflexions. Cap d’aquestes les hauríem de trobar avui dia als nostres centres educatius.

    FIGURA 1

    I com ha de ser aleshores la nostra mirada?

    Hem d’aconseguir que la mirada se centri en l’entorn, que és qui condiciona i marca els límits que els infants es trobaran per accedir a l’aprenentatge i a les seves relacions socials.

    FIGURA 2

    Les barreres per a l’aprenentatge tenen a veure tant amb aquelles barreres físiques que impedeixen l’accés de l’alumnat, com les emocionals i sensorials, barreres que impedeixen relacionar-se amb l’entorn; companys/es, docents, etc. Una activitat d’aprenentatge que consistís en arribar al cim de l’Everest seria de difícil accés per tot un grup-classe; o una activitat amb sorolls exagerats seria de difícil accés per tot un grup-classe.

    Un cop ens hem situat en el tema, assenyalem alguns obstacles que poden i han de ser eliminats:

    • Aclarir els conceptes: ens trobem amb mestres que diuen que apliquen criteris d’inclusió però, tot i això, el primer que fan és demanar al mestre d’educació especial que s’emporti els infants amb dificultats d’aprenentatge perquè no podran seguir l’activitat proposada. El llenguatge que utilitzem ha de ser compartit. La inclusió demana, prioritza, que tots els infants estiguin a la mateixa aula. Ha de ser l’activitat i l’espai qui s’adapti, no al revés.
    • El llenguatge de comunicació: no podem entrar en el Disseny Universal d’Aprenentatge (DUA), però sí que podem emfatitzar que cal eliminar aquesta barrera. Hem de poder emprar més d’un llenguatge simultàniament. Hem de permetre que tot infant es comuniqui i d’aquesta manera participi. Aprendre més llenguatges de comunicació és enriquidor per a tots els infants.
    • Barreres que es troben a l’espai físic, l’aula: el docent ha de procurar disposar d’ajudes visuals per a qualsevol informació que hi hagi a la classe. Per exemple, tenir un calendari visual amb les tasques fetes i les què s’han de fer, ja que preveure i anticipar les activitats ofereix un ajut als infants.
    • Barreres entre les persones, en els grups de classe: el treball per parelles facilita la socialització dels infants. Cal incentivar el treball entre iguals i no exclusivament el gran grup i l’individual.

    En definitiva, l’educació ha de ser flexible i diversificada. Els nostres centres educatius han de saber descobrir les destreses i les aptituds de l’alumnat. I maximitzar-les. Això implica universalitzar els recursos i les activitats, fet que permet la participació de tot l’alumnat. I com fer-ho? Eliminant les barreres de l’entorn.

    Des d’aquí us encoratjo a ser part de la comunitat educativa que vetlla per identificar i eliminar les barreres que no permeten als nostres infants accedir a l’aprenentatge i a la socialització.

     

    Aquest article ha estat escrit en col·laboració amb Aprenem Autisme, entitat dedicada a l’acompanyament i defensa de drets de les persones amb autisme i les seves famílies.

  • Sobraran metgesses?

    Sobraran metgesses?

    Davant algunes informacions que apunten que en un període relativament curt de temps ens podem trobar amb un superàvit de metgesses, perquè se n’estan formant moltes i les jubilacions aniran progressivament en descens, crec que tots plegats hauríem de fer l’esforç d’observar la realitat que ens envolta i arribar a les nostres pròpies conclusions.

    Abans de fer qualsevol càlcul s’han de prendre decisions estratègiques. Quina població volem atendre, quines prestacions públiques volem oferir i amb quina distribució territorial. Universalitat, equitat i eficàcia són els principis bàsics que fins ara hem utilitzat, però, són els que en un futur pròxim els dirigents polítics volen mantenir?

    Partim de la base que efectivament és així. Es manté la cobertura universal, tant per població com per territori, i per a tot el ventall de diagnòstics de salut possibles. En primer lloc, cal abordar qui fa el què i en quina proporció. Hem d’assumir que en el nostre sistema sanitari la gran majoria de procediments terapèutics són realitzats per les metgesses. Tenim un clar exemple documentat que ens explica que el 66% de les visites totals a l’atenció primària les duen a terme les metgesses d’aquest nivell assistencial.

    La població demandant de serveis augmenta, perquè la nostra societat s’envelleix i la millora constant dels tractaments facilita que moltes malalties esdevinguin cròniques. En paral·lel, especialitats com la geriatria o formacions específiques com la medicina de pal·liatius es tornen rellevants. Les metgesses requereixen més temps i més coneixements per prendre decisions complexes i d’impacte per a les persones afectades. En conseqüència, es necessita un major esforç del sistema per acompanyar aquestes necessitats assistencials i la seva complexitat afegida.

    A més, no podem oblidar que tot el temps dedicat a la investigació, docència i recerca s’extreu de la vida personal, fora de l’àmbit laboral, ja que els mateixos professionals que presten l’assistència dediquen part del seu temps privat a incrementar els seus coneixements i compartir-los en publicacions o estudis. Necessitem més facultatius perquè les diferents tasques es puguin assumir com a part de la jornada de treball.

    Conciliar i poder gaudir d’una vida plena també ha de ser una realitat. Les professionals de la salut tenen dret al temps personal i familiar, com la resta de treballadors. Per aconseguir-ho, és imprescindible el control de la càrrega de treball i la càrrega mental associada. El personal facultatiu està obligat a fer jornades extraordinàries (guàrdies) i, a causa del dèficit de professionals, es veu pressionat a fer hores extres per reduir les llistes d’espera, gestionar els pics de demanda o millorar l’accessibilitat del sistema. En aquest sentit, els estudis de càrregues de treball s’haurien de sistematitzar perquè el desgast, l’estrès i la fatiga mental no passin factura a les professionals.

    En últim lloc, hem de saber llegir l’aportació al camp de salut de les noves tecnologies, especialment de la intel·ligència artificial (IA). Res indica que el seu desenvolupament i implantació faci prescindibles els facultatius. La IA, almenys inicialment, requerirà la supervisió d’una metgessa. També els rols competencials que puguin assumir altres col·lectius hauran d’estar supervisats i avalats pels professionals mèdics. Constantment es parla de la distribució de tasques i de la burocràcia a les consultes. Les teories i propostes de canvi estan plantejades des de fa dècades. La realitat, però, és que els estudis realitzats a diferents països no han demostrat que la feina de les metgesses pugui ser realitzada per cap altre professional de la salut. Al contrari, quan altres perfils prenent les decisions clíniques augmenta la saturació del sistema, s’incrementa la despesa i disminueix l’efectivitat. Cada col·lectiu té les seves competències i les ha de poder desenvolupar al màxim al voltant de les àrees pròpies de coneixement. No hi haurà, per tant, una minva del requeriment de metgesses.

    També cal tenir en compte que el mercat laboral és global i la transferència de talent entre països és constant. Catalunya es nodreix amb molts professionals d’altres indrets del món i, de la mateixa manera, exporta talent a altres territoris. Això serà un problema si les pròximes generacions no només decideixen marxar, sinó també formar-se a altres sistemes de salut, sense la intenció de tornar a casa nostra. Per aquest motiu, difícilment tindrem un excedent de metgesses si hem de suplir els professionals que es retiren —especialment els 10 anys vinents— i la pèrdua de talent cap a altres sistemes de salut per les incomparables condicions laborals i retributives que els hi ofereixen.

    L’Institut Català de Salut (ICS) està negociant amb els representants dels seus prop de 55.000 professionals el nou conveni de relacions laborals de la sanitat pública. El conseller de Salut, Manel Balcells, assegura que la negociació es troba ja en la seva fase final i ha admès que un dels principals reptes als quals ha de fer front l’Administració és la retenció del personal sanitari. Estem davant d’una oportunitat d’or per oferir una proposta que generi confort i benestar al personal facultatiu que treballa al sistema, i per retenir les generacions venidores, garantint que l’atenció mèdica continuarà sent pública i de qualitat. És un tren que no tornarà a passar, o pitjor encara, quan passi una altra vegada potser ja no trobarà ningú que s’hi vulgui pujar.

     

  • No us vull esgarrar la festa de la fusió nuclear, però…

    Malgrat que no em considero expert en la matèria, però vist el rebombori que ha generat l’anunci, fa uns dies, que la Instal·lació Nacional d’Ignició del Laboratori Nacional Lawrence Livermore a Califòrnia havia aconseguit amb èxit, una reacció de fusió nuclear amb un guany net d’energia, crec que estic en condicions de situar la notícia en un context de realisme. El que s’ha obtingut després de més de seixanta anys de treball, amb la participació d’uns deu mil científics i amb la inversió de molts milers de milions de dòlars, és provocar una recció mitjançant un làser gegantí obtenir un 20% més de l’energia emprada en el procés. És a dir, cal posar d’entrada 100 d’energia “tradicional” per assolir-ne 20 de fusió.

    És a dir, s’ha contradit aquell vell principi que l’energia no es crea, només es transforma. En aquest cas s’ha aconseguit imitar al Sol a una escala molt petita i dona esperances, segons hem llegit a la premsa, que per fi la humanitat podrà disposar d’una font neta i inesgotable d’energia. Bé, en aquesta afirmació hi ha la primera contradicció. El Sol no és inesgotable i els físics i astrònoms sostenen que acabarà extingint-se, com han fet i encara fan molts cossos solars. Ara bé, si es vol dir que a escala humana la fusió nuclear ens pot, teòricament, abastir de molta més energia de la qual la humanitat necessita durant molt de temps, molt abans que el Sol s’apagui, hi podria estar d’acord.

    Després d’alegrar-me per un descobriment tants anys desitjat, voldria situar les coses en el seu punt just. És només un experiment de laboratori, i sovint les coses controlades a escala de laboratori no funcionen quan s’han de passar a l’escala productiva. Quants fàrmacs han estat un gran èxit en l’àmbit del laboratori, però mai han arribat a les prestatgeries d’una farmàcia? Quants desenganys s’han creat en malalts que ja necessiten ara aquest medicament i que mai n’arriben a disposar? I això succeeix perquè no és el mateix treballar en ratolins que passar després els resultats a l’home o la dona, sense oblidar les limitacions econòmiques: potser és tan car el pas de l’experiment a la realitat que no hi ha qui inverteixi per fer-ho possible. A quin preu sortiria el Kw d’energia de fusió nuclear? Lamentablement, les lleis del mercat condicionen la nostra vida.

    Us donaré unes xifres. El consum mundial d’energia és de quasi 600 exa-juoles (un exa és un trilió,  és a dir un u seguit de divuit zeros).  L’experiment de Lawrence Livermore va aconseguir 2,5 mega-joules nets (2,5 seguit per sis zeros).  És a dir, caldrien 240 bilions (240 seguit de 12 zeros) d’experiments idèntics per a substituir tota l’energia que actualment consumeix anualment el planeta per poder finalment dir que disposem d’una energia il·limitada. Això és el que suposa passar del laboratori a la realitat. Si em permeteu la comparació, és com haver fabricat el primer tomàquet al laboratori, després de dècades de treball, i ara calgués fer-ne un bilió.

    Costa imaginar que disposem dels recursos econòmics i dels materials necessaris per assolir fer el salt. I donat que els recursos econòmics són limitats, quines partides caldria reduir (socials, d’investigacions mèdiques, d’infraestructures, etc.) per augmentar significativament la producció energètica de fusió? Sempre podem confiar que la tecnologia canviï i el que avui costa tant de fer, es pugui assolir d’una manera senzilla. Jo no crec en els miracles, ni tan sols els miracles tecnològics, i en tot cas els principis de la física i de la termodinàmica són tossuts; del motor continu dels textos de Sant Tomàs d’Aquino fa molts segles que se’n parla i, ara per ara, està per obtenir.

    I una reflexió final, que per a mi és potser la més important. Suposem que disposem dels recursos per fer-ho; però, quant de temps es tardaria a fer el salt? És a dir, fer una producció energètica a escala industrial, fora del laboratori.   Els més optimistes parlen de 40 anys; altres ho retarden fins a final del segle XXI. Ni en un cas ni a l’altre s’arribaria a temps per a convertir la fusió nuclear en l’eina principal de lluita contra el canvi climàtic i garantir la substitució dels combustibles fòssils, ja que caldria  expandir i replicar el cas d’èxit quasi a l’infinit per a la substitució de tots els altres combustibles.

    L’IPCC avisa que aquest canvi és urgent i de fet tothom parla que cal obtenir la neutralitat del CO2 l’any 2050.  Per tant, confiar en la fusió nuclear per a fer la transició energètica és totalment irreal perquè la situació a la Terra serà molt compromesa si a finals del segle XXI si no hem assolit eliminar per complet l’ús dels combustibles fòssils. I obtenir les fites que ens hem marcat per 2030 i 2050, penso que quasi impossibles d’assolir (a menys que s’intensifiqui la voluntat dels governs), s’ha de fer a base d’un estricte estalvi energètic i un desplegament amb seny de les energies renovables, que no es faci a cost de la biodiversitat i aprofitant les generacions de proximitat.

    Ras i curt: la fusió nuclear no estarà a punt per a la lluita urgent contra el canvi climàtic, que és la principal tasca que tenim al davant aquest segle XXI. La fusió i la transició tenen calendaris diferents. Per tant, fem servir les eines que ara per ara tenim l’abast, no desviem l’atenció dels ciutadans amb esperances incertes i llunyanes i quan arribi (si arriba) la fusió nuclear, que sigui per col·laborar en una generació energètica totalment respectuosa amb la nostra Terra.

    Hem de guanyar la guerra (contra el canvi climàtic) abans de fer la revolució (de la fusió nuclear)…

  • Falten pediatres en l’atenció primària

    L’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPAP) alerta de la manca de professionals en el sector i de les dificultats per cobrir les baixes davant les complicacions per trobar persones que els substitueixin.

    Dels 6.000 pediatres que hi ha a l’atenció primària a Espanya, menys de la quarta part rep una compensació adequada per substituir els companys i les companyes. Aquesta és una de les principals queixes de l’AEPAP, que considera que “totes les baixes dels pediatres han de ser substituïdes per millorar l’atenció sanitària, però en cas de no trobar substituts, la feina extra hauria de ser compensada econòmicament”.

    Els pediatres als ambulatoris tenen una mitjana de visites d’entre 20 i 40 infants al dia i a cada centre de salut hi ha entre dos i cinc pediatres. “A causa de la manca de pediatres i de les retallades que pateix l’atenció primària des de fa decennis, quan un professional d’aquesta especialitat està de baixa o absent, l’administració no cobreix habitualment la seva absència, de manera que obliga els pediatres a duplicar o triplicar les seves consultes”, denuncia l’AEPAP en un comunicat.

    Això, afegeix l’associació, suposa una sobrecàrrega i un estrès addicional per als especialistes, que no ho veuen recompensat econòmicament. El vicepresident d’AEPAP, Pedro Gorrotxategi, afirma que “dels 6.000 pediatres que hi ha en atenció primària, només 1.400 reben una compensació adequada per la substitució dels seus companys”.

    Segons les dades de l’entitat, en la totalitat de les comunitats autònomes se substitueix menys del 25% de les absències. Per a la doctora Marianna Manbié, pediatra, presidenta de l’associació a les Illes Balears i coordinadora autonòmica, “la conseqüència principal d’aquesta situació és la sobrecàrrega de les consultes perquè els pediatres han d’atendre nens d’una o més quotes a més dels propis, per la qual cosa és molt difícil que l’atenció sigui de qualitat”.

    El sector de la pediatria remarca que el sistema de salut en el conjunt de les autonomies “evita els diners de la substitució” de manera que la remuneració que hauria de donar a la persona que duplica o triplica la feina és molt menor del que hauria costat contractar un substitut.