En els darrers anys assistim a un creixement exponencial de les demandes per incrementar les dotacions de psicòlegs i dietistes-nutricionistes als centres i equips d’atenció primària i comunitària (APiC) a Catalunya (i a la resta d’Espanya).
L’augment de la incidència dels problemes de salut mental entre la població, accentuat arran de la pandèmia Covid-19, ha refermat les reivindicacions de les organitzacions professionals i de diverses associacions d’usuaris d’incorporar psicòlegs clínics als equips d’atenció primària i ha estat un estímul per a les autoritats sanitàries que, ens diuen, estan acabant de perfilar els plans per satisfer-les. L’increment progressiu de la taxa de suïcidis i el creixement espectacular de les llistes d’espera, com apunten alguns estudis, esdevé poc tolerable i inadmissible.
Ningú no pot negar la importància dels problemes de salut mental que afecten les nostres comunitats. Problemes que van des d’alteracions dels estats d’ànim a les depressions greus -que segons les enquestes podrien perjudicar prop d’una quarta part de la població- i que són causa directa de demandes d’atenció especialitzada i d’atenció primària. Problemes i necessitats que sovint son objecte de prescripció de fàrmacs psicòtrops dels quals el nostre país és capdavanter en el consum.
Pel que fa a l’excés de pes i a l’obesitat, que molts caracteritzen com epidèmiques, més de la meitat de la població -segons l’enquesta catalana del 2019- pateix excés de pes, i supera el 16% quant a l’obesitat. Ambdues característiques són factors de risc de moltes altres malalties. I que, a més, perjudiquen sobretot els col·lectius menys afavorits econòmicament i social. Problemes que són també molt freqüents entre la població infantil: una de cada tres criatures entre sis i dotze anys pesa més del compte i una de cada deu ja és obesa.
La incorporació de nous professionals dels àmbits de la salut mental i de la dietètica i nutrició hauria d’obeir a una valoració adient de la necessitat local i de la pertinença d’aquesta iniciativa, perquè cal evitar la política de «cafè per a tothom», que confon equitat amb igualtat, i individualitzar curosament les decisions per a cada lloc. Els recursos de L’APiC en el seu conjunt sempre han d’adaptar-se el més estretament possible a les necessitats locals i aquest cas no hauria de ser una excepció.
No podem oblidar tampoc que molts dels problemes de salut mental i de sobrepès són conseqüència en bona part, de les condicions de vida dels col·lectius més desfavorits soci-econòmicament, als quals pertanyen la majoria de les persones afectades. Condicions de vida poc susceptibles a l’abordatge sanitari i encara menys a les intervencions clíniques.
I el que encara és més important, que les limitacions per millorar-les per part dels serveis sanitaris, poden fomentar una medicalització inadequada. Medicalització que potencialment incrementa la iatrogènia i que en consumir recursos (humans i econòmics) afecta el cost/oportunitat, limitant d’altres intervencions més equitatives i eficients.
El recurs a la cita d’autoritat, un reconeixement intel·lectual a un treball d’un altre, està estès des d’antic a les humanitats i s’incorporà també més tard a la ciència moderna. A les revistes acadèmiques juga un paper fonamental per mesurar la influència de les publicacions i els seus autors. Però aquesta vara de mesurar té les seves limitacions i fins i tot les seves perversions. Entre les primeres, hi ha la manca de discriminació entre cites positives i negatives; i entre les segones, hi ha les incorreccions en les seves diverses modalitats i intencions, un terreny poc explorat que ens endinsa pels camins de la mala ciència.
Més enllà dels errors en les referències bibliogràfiques (citation), que dificulten identificar el treball esmentat, hi ha els errors més greus en citar el contingut (quotation), que tergiversen el coneixement i poden perpetuar inexactituds. Aquests últims afecten la cinquena part dels articles de recerca de les revistes biomèdiques, segons estimacions recollides en una revisió metodològica Cochrane. Però el que és realment preocupant d’aquestes males pràctiques són les possibles conseqüències i la situació en alguns camps de recerca.
Un estudi recent sobre l’exactitud de les cites de protocols (documents amb els procediments per realitzar les investigacions) de revisions sistemàtiques i metanàlisi sobre acupuntura ha posat el dit a la nafra. Aquest treball ha constatat en els darrers anys una sospitosa explosió d’aquests protocols, més del 95% dels quals després no s’associen amb la publicació de les metanàlisis i revisions sistemàtiques corresponents. I, el que és més anòmal i greu, dels 248 protocols identificats, la meitat (124) van ser citats com si fossin feines amb resultats originals i en el 31% dels casos amb inexactituds.
L’estudi planteja algunes preguntes inquietants: A què es deu aquesta inflació de protocols en acupuntura que després no culminen en la publicació de les previstes metanàlisis i revisions sistemàtiques? És per rebuig de les revistes o perquè aquests protocols es publiquen simplement per ser citats? És que la cita del protocol és la llicència per donar suport a algunes afirmacions? Quines són les conseqüències?
Els autors assenyalen en un article periodístic que no tenen respostes clares a aquests interrogants. Després d’escriure als signants dels 124 protocols que no havien publicat revisions i metanàlisi, només un va respondre per dir que la publicació estava en marxa. Van trobar, a més, que alguns grups van publicar en un any fins a quatre protocols sense revisió per parells. La seva primera hipòtesi per explicar aquesta explosió de literatura científica que no aporta nou coneixement seria fer currículum.
Però el problema és més complex, ja que «en la seva immensa majoria, els protocols s’utilitzen per reafirmar o justificar idees favorables a l’ús de l’acupuntura en diferents àmbits de la salut», assenyala José María Morán, professor de Metodologia de la Investigació a la Universitat d’Extremadura i primer autor de l’estudi. De fet, afegeix, el 86% de les cites de protocols es donen a la Xina, on hi ha un clar biaix positiu respecte al valor d’aquestes teràpies: més del 99% dels treballs que s’hi publiquen mostren resultats beneficiosos.
La mala ciència té mil màscares, però el rostre que hi ha sota totes és el de la manca d’actitud científica, el compromís insuficient amb l’objectivitat i la recerca de la veritat científica. La pressió per publicar per desenvolupar una carrera acadèmica és un poderós element facilitador, però cal no oblidar les motivacions ideològiques i econòmiques. Garantir que les cites dels treballs de recerca són fidels, oportunes i necessàries és un pas tant imprescindible com difícil de fer per evitar el coneixement esbiaixat i el descrèdit de la ciència.
Parlem dels «béns comuns», que és un concepte reconegut com a categoria jurídica en la història, ja almenys, des de 1215 en la Carta Magna a Anglaterra, on es reconeixien les garanties de les persones que no tenien propietats privades sobre els béns comuns. La Carta, juntament amb la Carta dels Boscos, proclamava l’accés lliure als boscos i l’ús dels bens comuns: L’aigua, la llenya (energia) i fusta per construcció, i els animals, camins i pastures. I vegis també a Elionor Ostrom.
A Catalunya, David Algarra també ens explica la categoria jurídica i realitat social del «Comú» i descriu els boscos proveïdors de fusta per construcció i com energia, les garrigues, pastures i camis ramaders, l’aigua per rec, molins i sistemes hidràulics, així com la pesca, les plantes medicinals i altres… Tot això amb la governança directa de les poblacions locals. De fet, aquest model social el trobem en la història de la civilització de manera natural en les tribus i col·lectius humans.
Tot aquest model social va anar desapareixent amb l’aparició de la burgesia, que defensava la idea capitalista del «mercat» i la propietat privada de tots aquests béns comuns. Començaren per a expropiar aquests béns als pobles colonitzats i seguiren a casa nostra. Amb el vot polític en els parlaments, només dels rics i dels homes, apareixien i convertien els Estats com a garantia política i jurídica de la propietat privada.
A mitjans del segle XIX, també a Anglaterra, la privatització de la terra (dels que no la tenien en propietat) i altres béns comunals va fer emigrar a molta població a les grans ciutats, que va servir com a mà d’obra barata a la indústria emergent. Amb això apareixien ja les organitzacions i els moviments socials de finals del XIX: el sufragi universal i els moviments polítics; socialistes, anarquistes i comunistes. Apareixen el binomi Mercat – Estat, un com exponent del capitalisme lliberal i l’altre, per fer front a la creixent dinàmica política i reivindicativa de les classes més populars. L’Estat com a regulador del mercat, amb la creació de l’estat del benestar. Amb el temps, aquest binomi ha demostrat la impossibilitat de l’Estat enfront dels interessos del capital (mercat), i més amb l’enfonsament del comunisme d’estat, que per alguns va significar el fi de la història.
A partir de mitjans del segle XX, apareix la darrera fase d’aquest procés de concentració de capital i es produeix la pèrdua de competències dels Estats amb l’aparició de l’anomenat neoliberalisme i la globalització, que comporta la privatització dels béns i serveis de l’Estat de Benestar aconseguits: la sanitat, l’educació, l’energia, els transports, l’aigua, les telecomunicacions, l’atenció a la dependència i molts mitjans de comunicació (directament o indirectament).
Cada cop més, a partir del segle XXI, es va demostrant que l’hegemonia del sistema del capitalisme – mercat ha arribat al seu límit d’injustícia i manca d’equitat. El creixent canvi climàtic, que posa límits a l’existència de molts éssers vius (entre ells els humans) al planeta, junt amb les pandèmies i altres riscos globals, les guerres per interessos del mercat, disfressades de reivindicacions polítiques, econòmiques, ideològiques o religioses, el desmuntatge creixent i progressiu de les restes de l’estat de benestar, obtingut per les lluites populars, el deteriorament inclús de la democràcia formal amb l’aparició altre cop de totalitarismes, populismes i dictadures, pèrdua de drets i llibertats, aprofundiment de les privatitzacions i deteriorament (retallades) dels serveis públics. Podríem dir que ara, amb la guerra entre estats a Europa, estem vivint la fi de la globalització.
Tot això, juntament també amb el deteriorament dels serveis de l’Estat (administracions públiques) consentit i buscat pels altres interessos, com la creixent burocratització de l’administració pública (i dels sindicats), el corporativisme, la corrupció, el clientelisme, les portes giratòries i el deteriorament de la democràcia.
Ara, molta gent conscient d’aquesta situació diu: «No podem salvar el món ni salvar-nos nosaltres fent les mateixes coses que ens han portat fins aquí». Cal canviar radicalment, entre un model que s’acaba i un model per construir. Apareixen els monstres, les pors, els radicalismes, populismes i interessos disfressats i mentides dels de sempre, els que encara tenen el poder (econòmic i polític), però hi ha alguns camins per explorar i recuperar els béns comuns i la seva millor governança.
Pensar i fomentar els lligams socials, la solidaritat enfront de l’individualisme, dessacralitzar la propietat privada dels béns comuns i dels bens de producció i construir la governança de la comunitat, la democràcia directa (el municipalisme pot ser una bona via), de base, per decidir i gestionar bé, superant l’individualisme, el corporativisme, la burocràcia, la corrupció i l’apropiació dels béns i interessos comuns.
La comunitat (a tots els nivells territorials) és la que ha de decidir què cal produir i com cal fer-ho (vegis aquí, el turisme massiu, els grans esdeveniments, l’agricultura i ramaderia industrial, la pèrdua de territori i de biodiversitat amb raó dels interessos econòmics d’uns pocs, etc.), amb respecte a la salut i a la vida en el planeta. La comunitat ha de decidir quins serveis cal tenir garantits, amb qualitat, desmitificar el concepte de creixement econòmic i social basat en el PIB, que no és sostenible ni saludable, i escollir un creixement en plenitud humana: en coneixements, cultura, salut, educació, cures, igualtat, solidaritat i equitat (valors republicans, per cert).
Creure en el principi que és més important el ser (amb solidaritat) que el tenir. Tenir tothom assegurats els suficients recursos per poder dur a terme el projecte personal i social de vida en comú (definició de Salut).
El primer, en aquest moment, és recuperar l’esperança i la confiança en nosaltres mateixos. Si no ens hi posem nosaltres, qui ho farà? Segurament el camí continuarà sent llarg i difícil, però serà apassionant. Un cop més, els que ens han precedit en aquesta lluita i els que venen al darrere, s’ho mereixen i ho necessiten.
Referències:
Libres, dignos, vivos. El poder subversivo de los Comunes. Helfrich, S. i Bollier, D. Barcelona, Icaria 2020.
El 40% dels pacients amb addiccions atesos per qualsevol motiu a l’Hospital del Mar pateixen a la vegada, com a mínim, una patologia psiquiàtrica associada. És el que es coneix com la patologia dual, un trastorn que afecta més freqüentment a les dones. En concret, segons un estudi encapçalat per especialistes de l’Hospital del Mar i de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, el 46% de les dones que ingressen amb alguna addicció tenen depressió, mentre que en els homes el percentatge és d’un 31%.
L’estudi, publicat a la revista Journal of Clinical Medicine, realitzat entre gener i octubre del 2020, va fer el seguiment d’uns 70 pacients amb addiccions ingressats per altres motius a l’Hospital del Mar. D’aquests, un 37% patien algun tipus de trastorn mental associat, amb una prevalença més alta entre les dones, del 54%, mentre que en els homes era del 33%.
Segons el Dr. Fernando Dinamarca, metge adjunt del Servei de Psiquiatria i Addiccions i primer autor del treball, l’estudi «confirma que les dones amb addicció pateixen l’efecte telescopi, és a dir, que amb menys temps de consum, tenen més problemes o els tenen abans que els homes amb la mateixa addicció i, a la vegada, tenen molt mala qualitat de vida, pitjor que la dels homes». En aquest sentit, els casos avaluats indiquen que l’edat d’inici de les dones en el consum era més tardana que la dels homes, 23 anys davant de 18, però l’aparició de la patologia psiquiàtrica es produïa a edats similars.
Les substàncies de consum més habituals entre els pacients amb addiccions analitzats eren l’alcohol, en el 47% dels casos, i els opioides, en el 38%. Pel que fa als trastorns més comuns, a banda de la depressió, trobem els atacs de pànic i l’ansietat, que afecten el 46% i el 38,5% de les dones, respectivament, mentre que només al 13 i a l’11% dels homes que han participat a l’estudi.
Els pacients amb patologia dual pateixen més ingressos hospitalaris i problemes socials, com ara problemes per trobar feina, realitzen més temptatives de suïcidi i tenen un pitjor pronòstic. Per aquest motiu, els autors de l’estudi defensen la necessitat d’establir circuits que permetin als especialistes en altres patologies consultar els experts en addicions dels seus centres davant la sospita que els pacients poden patir una addicció. «Es tracta d’entendre l’addicció com una malaltia», apunta la Dra. Marta Torrens, cap del Grup de recerca en addiccions de l’IMIM-Hospital del Mar i directora del procés d’Addiccions de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar (INAD).
Aquests resultats donen suport a la importància d’explorar de forma rutinària la possibilitat que els pacients ingressats pateixin una addicció, així com la possible presència d’altres patologies mentals associades, ja que poden tenir un impacte important no només des del punt de vista de la patologia mèdica que els ha portat a ingressar, sinó també en la seva qualitat de vida.
Una de les novetats d’aquesta guerra és que està retransmesa amb molt de detall i en temps real. Cada dia escoltem testimonis i veiem imatges en directe de persones que pateixen els atacs, mostren la por i la pena, i ploren o imploren ajuda, des d’avis fins a nadons i embarassades. És un impacte de la imatge molt directe, sense gaires explicacions del context d’aquestes vides -que no coneixem- i això ens empeny a respondre amb tota mena d’iniciatives solidàries per, de passada, calmar l’angoixa. Que es tracti d’europeus -amb què el reconeixement és més fàcil- facilita aquestes reaccions impulsives i immediates d’ajuda, de vegades molt individualistes.
L’empatia digital -aquella que es genera a partir d’imatges i que no s’acompanya d’altres llaços més sòlids i reals- té totes les característiques virtuals: fulgurant i ràpid, però efímer i inconsistent. D’altra banda, aquesta multiplicació i repetició de les mateixes imatges produeix, sens dubte, una saturació i una indiferència que acaba banalitzant allò que es retransmet. Ucraïna focalitza ara moltes pors perquè també es cristal·litzen altres problemes relatius a les nostres vides futures: atur, seguretat, economia, canvi climàtic. La pantalla projecta i vetlla, alhora, un malestar ampli que sorgeix sempre després que la crisi sanitària (pandèmia) s’alleugereixi i arriba la recessió econòmica, fenomen recurrent en totes les grans epidèmies.
Pels més joves, les pantalles són la finestra oberta on capten la vida. Una mare demana al seu fill de 6 anys que tingui cura de la seva germana de 3 en una festa d’aniversari perquè no pateixi danys. El nen, amb cara preocupada, li pregunta “mama, anem a Ucraïna?”. Aquest petit exemple ens dóna la pista de com un assumpte omnipresent als mitjans, i que posa en joc la mort i la destrucció, mai no passa desapercebut per a ells.
Als adolescents els afecta especialment a partir de les comunitats virtuals (Tik Tok, Instagram) a què pertanyen i on aquests assumptes també apareixen. Ells i elles -ucraïnesos i espanyols- usen les xarxes socials per parlar de la guerra i combatre així les seves pors i temors. Sabent això, la Casa Blanca va reunir 30 estrelles de TikTok per donar-los claus sobre el que està passant a Ucraïna per frenar la propaganda del Kremlin i aconsellar els joves sobre un bon consum de la informació. Es confirma així que les RRSS ja són una arma bèl·lica més, la prolongació de la guerra per mitjans virtuals.
Moviments com el Fridays for future ens plantegen la necessitat d’abordar sense complexos un canvi climàtic que segons tots els experts comença a ser irreversible. El model econòmic actual, basat en un dogma desenvolupista i d’excessiu consum energètic, ha de donar pas a un model de sostenibilitat que avantposi la necessitat de conservació del planeta i una redistribució entre les rendes del capital i les del treball. Davant la crisi climàtica que ja és aquí, des de les ciutats i les institucions tenim l’obligació de fer tot el possible per a preparar-nos i tractar de pal·liar els seus efectes.
Parlar d’ecologia és parlar d’un nou model de societat. Aquest model ha de ser transversal i incloure diverses esferes a més d’un retorn cap a espais de reconstrucció del sentiment comunitari fora de la lògica de l’actual societat de consum i una relació diferent amb la naturalesa.
No es tracta de tornar a l’Edat Mitjana, ni de convertir el món en una comuna hippie, ni molt menys. Però sí que des de posicions progressistes tenim l’obligació d’esbossar models de societat assumibles i esperançadores perquè el model de creixement continuat que proposa el capitalisme ens porta a esgotar en pocs anys els recursos que té el planeta. Hem d’avantposar, davant la por i la resignació, la valentia i l’esperança, perquè d’una altra manera anem abocats a un futur distòpic com a Mad Max. Un horitzó que al cinema pot semblar molt xulo, però que no li desitjo a ningú viure’l.
Catalunya té una llarga tradició industrial, però no obstant això, està situada en la zona baixa de les regions més industrialitzades de la UE pel fet que ha anat cedint protagonisme al sector serveis. Això ha comportat, d’una banda, una devaluació de les condicions laborals i salarials i un empobriment de les condicions ambientals, així com una dependència excessiva de la importació de béns.
Per tot això, el futur de Catalunya ha de passar necessàriament per ampliar el ventall industrial amb models emergents i sostenibles com les tecnologies de la informació i la comunicació o els videojocs. El futur passa també per actualitzar les indústries existents com la tèxtil, de gran tradició al nostre país, i repensar el model dels actuals polígons industrials per a adaptar-los a la realitat de la digitalització i l’eficiència energètica. Hem d’apostar per un model de turisme interior, rural i cultural, en contraposició a l’actual, tan depredador del medi ambient. Necessitem, per tant, avançar a un model de producció ecològic i el més eficient possible des del punt de vista energètic, que deixi la mínima petjada ambiental possible, alhora que sigui capaç de donar sortida laboral a tota una nova generació que ve darrere nostre.
El transport, tant en l’àmbit públic com el privat, ha d’experimentar fortes transformacions, potenciant el primer i transformant el segon. Efectivament, els recursos del planeta són limitats i per tant caldrà compartir-los. El carsharing serà cada vegada més freqüent, perquè la cada cop més escassa energia farà que necessàriament haguem de prioritzar els nostres desplaçaments personals. D’altra banda, el transport públic haurà de fer un esforç per cobrir eficaçment àrees que ara mateix no es troben prou cobertes, com els polígons industrials, i arribar més i millor a tots els racons del territori avançant cap a sistemes de transports d’emissió zero.
Per tant, hem de caminar cap a una societat més responsable en la despesa, més conscient del cost ambiental que suposen els hàbits actuals per a dibuixar-ne de nous. En la qüestió energètica es veu clarament, ja que pensar que amb les renovables podrem mantenir el mateix ritme de consum energètic que l’actual no sembla possible, malgrat promeses com l’hidrogen verd. El futur ha de passar per edificis més eficients energèticament, capaços de captar la llum solar i fer servir altres elements de construcció que redueixin la petjada ecològica i disminueixin el consum. També haurem d’aprofitar tot l’espai possible en els nuclis urbans per a la instal·lació de plaques fotovoltaiques, en la línia dels projectes que s’estan desenvolupant sobre comunitats energètiques locals en diversos ajuntaments com el del Prat de Llobregat.
Perquè caldrà aprofitar-ho tot. Farà falta que avancem a reutilitzar, reparar i compartir tot el que es pugui, des de roba fins a electrodomèstics, fent un ús responsable del que tenim i ser conscients que allò que no fem servir, potser ho pot utilitzar una altra persona. Hem de sortir de la cultura de l’acumulació gratuïta per a tenir tot el que faci falta per no caure en aquesta espècie de síndrome de Diògenes en què estem immersos.
Les ciutats, en la mesura de les seves possibilitats, hauran d’avançar en mètodes de recaptació i reutilització de recursos naturals com l’aigua, ja que els propis edificis hauran de tenir o millorar els sistemes de recol·lecció de l’aigua de pluja i la gestió de l’aigua corrent i les aigües grises. Els municipis hauran de continuar fent esforços en aquest sentit, ja que la quantitat de pluja és previsible que minvi i no podem, necessàriament, exhaurir encara més els aqüífers i els rius.
Els municipis hauran de canviar el seu paisatge renaturalitzant els seus espais. El model del ciment ha de donar pas a places més verdes i augmentar la vegetació per tot arreu amb jardins verticals o la introducció dels boscos urbans. La vegetació capta el CO₂, redueix la temperatura i pot acollir fauna que ha estat expulsada del seu hàbitat natural.
Serà necessari que les ciutats estiguin també al servei de les persones, afavorint les relacions col·lectives i el retorn a la comunitat com és el cas de la pacificació de carrers i de les superilles a Barcelona, alhora que potencien el comerç de quilòmetre 0.
I, finalment, haurem de ser més curosos amb els nostres espais naturals. Durant molts anys, hem envaït i destruït territoris habitats per fauna i flora local. Tendim a pensar que tot és nostre i a no donar importància a l’ecosistema que ens envolta, però és imprescindible perquè es desenvolupi la vida, també la nostra. Vivim dins d’un planeta on tot està connectat i, per tant, cal preservar i cuidar la nostra flora i la nostra fauna perquè preservar-la i cuidar-la és preservar-nos a nosaltres mateixos.
Aquestes mesures han d’anar acompanyades per polítiques redistributives i del repartiment del treball. Hem de sortir de la lògica de la productivitat i acostar-nos a una de la felicitat. Una lògica on no ens definim exclusivament pel treball i el que tenim, sinó pel que som i on la individualitat doni peu a un retorn del sentiment comunitari.
Cal avançar cap a un model de consum de proximitat, on no hi falti res, però res sigui excessiu, i on la consciència de ser i d’estar dins d’un ecosistema avanci. Compartir, responsabilitat i sobrietat seran les paraules del futur, perquè aquest no està escrit tal com ens diuen. És a la nostra mà afrontar-ho amb valentia, confiança i esperança.
No és això, companys. No és això pel que vàrem lluitar tanta gent. No és això el que volem del que estem pagant entre tots. Avui més que ahir: serveis sanitaris aprimats, retallats, desprestigiats, poc efectius i amb pitjor qualitat cada dia. No donen resposta a les demandes i necessitats de la salut de les persones ni a la salut comunitària, estan centrats en la malaltia i en el fàrmac (la Panacea) i no en la Salut (Hygeia).
Persones, potser amb problemes greus, que s’esperen setmanes en ser visitats al CAP, que no saben, ni poden demanar ser visitats presencialment, que els hi han tancat els serveis d’urgències. Esperes eternes per ser visitat per un especialista de l’hospital, proves repetides perquè entre hospital i CAP no es parlen, mesos d’espera per proves diagnòstiques i anys d’espera per ser operat. En conseqüència: més dolor, més angoixa i més gravetat de la patologia.
Per altra part, els professionals i treballadors del sistema públic de sanitat estan desprestigiats, desmoralitzats, cansats de la sobrecàrrega de treball i els mals sous, amb males condicions laborals (personals i molts cops estructurals), molts amb contractes efímers, sense saber el seu futur. Estan «cremats», i molts d’ells marxen del sistema.
Estem ja farts de protestes, manifestos, articles sobre aquesta situació, darrerament ja ni protestes significatives, amb sensació d’impotència i sense esperança. També estem farts de plans, programes i mesures, sense fets concrets, ni calendaris, ni indicadors, ni mitjans, despeses injustificades i per negocis particulars, corrupcions i declaracions dels mateixos de sempre, la majoria dels quals no creuen en els valors del sistema públic i només serveixen per engreixar la sanitat privada, de mala qualitat i de negoci d’uns quants.
No és això companys, no és això. Cal passar a l’acció. No ho arreglaran, per molt que protestem, els que ens han portat fins aquí, ni fent les mateixes coses, amb promeses i plans de paraules, però no de fets: sense transparència ni mitjans, sense voluntat política per fer-ho.
El problema no són només els pressupostos, el problema són les polítiques. El pitjor és que ens podem gastar més diners (5.000 milions més cada any demanen alguns, un 25% per la primària demanen els altres) però podem gastar-los malament, amb mala qualitat dels serveis, amb externalitzacions de negoci i corrupció, amb més fàrmacs i menys salut…
Només els afectats, sensibilitzats en el problema i els que el pateixen, és a dir, ciutadania solidària (sobretot, els més necessitats) i professionals i treballadors també afectats i solidaris (no parlem de corporativisme), són els que poden concretar els fets de millora. S’han de mobilitzar, organitzar i ocupar-se de les millores per salvar aquest sistema públic, universal, equitatiu, solidari i de qualitat, un bé comú. Implicar-se altra vegada, lluitar, participar en la governança de centres sanitaris, dels Consells territorials, del CatSalut, de l’ICS. Cadascú en i des del seu CAP, hospital, sociosanitari… fer un llistat de demandes, d’organització, de mitjans, de millora de qualitat. Cal anar reconstruint, des de baix, amb els que saben que necessitem i quins són els problemes reals, un nou sistema públic de salut i cures (no només sanitari). Potser encara hi som a temps.
No voldria que els nostres fills i néts ens diguessin algun dia: «No era això companys, vau deixar perdre un pilar de l’estat de benestar, un bé comú: els serveis públics de salut».
Segons l’Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de 2022, el canvi climàtic és inequívocament una amenaça pel benestar humà i la salut del planeta. Si els poders públics apliquen les polítiques actuals, el món anirà a un escalfament d’entre 2,3 i 2,7 °C el 2100. És per això que és més necessari que mai actuar amb mesures immediates i ambicioses per evitar que aquesta generació condemni a la següent.
La sentència 969/2022 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que anul·la l’Ordenança de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) de Barcelona ha tingut molta repercussió mediàtica. I no és d’estranyar, perquè gran part de la societat no pot entendre com una mesura avalada per la Unió Europea, replicada a les ciutats europees més grans del món i que ara s’aplicarà als municipis de més de 20.000 habitants de Catalunya, a Barcelona quedi qüestionada per un Tribunal. En aquest article us intentaré explicar algunes claus d’aquesta sentència.
Primerament, el Tribunal entén que la capacitat econòmica, és a dir, la renda de la persona és un obstacle per poder aconseguir una etiqueta ambiental que circuli per la ZBE -sent aquestes ECO, C i B-. No entén, o millor dit, no li interessa pronunciar-se, sobre si la renda ja és un obstacle econòmic pels ciutadans que vulguin comprar-se un vehicle, contaminant o no.
A la ciutat de Barcelona, els barris que més s’han vist afectats per la prohibició de circulació només dels cotxes de gasolina amb més de 20 anys han sigut Sant Gervasi – Galvany (2.056 turismes), la Nova Esquerra de l’Eixample (1.508) i la Dreta de l’Eixample (1.502). En canvi, a barris de renda baixa com Ciutat Meridiana (229), Vallbona (50), el Bon Pastor (238) o la Marina del Prat Vermell (162) l’afectació ha sigut més baixa. Com podem veure en aquestes dades, l’afectació de la ZBE és desigual entre barris. Però no és cert que l’afectació repercutí més a aquelles zones on hi ha menys renda, sinó el contrari. Aquelles persones amb rendes més baixes ni tan sols tenen cotxe perquè no s’ho poden permetre econòmicament i per aquest motiu no es poden veure afectats per aquesta mesura.
L’altra gran qüestió que el Tribunal afirma és que la documentació aportada per l’Ajuntament de Barcelona no justifica el fet d’haver limitat «el dret a la mobilitat en general» a la zona afectada per la ZBE. Paraules majors. No sabíem que el dret a moure’s pel territori només inclou la circulació amb un vehicle motoritzat amb una etiqueta ambiental A.
Però parlem de la documentació que suposadament no justifica la ZBE. Segons l’Avaluació de la Qualitat de l’Aire de 2020 publicada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’any 2019 es va superar el límit legal europeu de 40 µg/m3 de NO2, un contaminant estretament relacionat a les emissions del trànsit. El Tribunal entén que l’informe presentat per l’Ajuntament era el de 2017 i no el del 2018, el qual presentava dades d’aquest contaminant menys nocives que l’any passat -però igualment majors que el nivell establert per la normativa europea-.
Per altra banda, la sentència també critica l’abast territorial que la ZBE té. Aquesta comprèn cinc municipis, a més de Barcelona: L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. La titlla de «desproporcionada», a la vegada que normalitza les altres dades -encara- il·legals de contaminació diària que provoquen els vehicles que hi circulen.
Com a conclusió, aquesta sentència de 56 pàgines, a banda de no esmentar ni un sol cop el dret a la protecció de la salut, ve a demostrar com és d’ambiciosa una mesura com la ZBE. Malgrat les seves mancances, s’ha demostrat efectiva i ha permès reduir 4,3 μg/m3 de NO2 arribant a una reducció de 8,6 a l’Eixample. I no només això, també s’ha reduït un 40% la circulació dels vehicles més contaminants respecte al 2017. Concretament 26.000 desplaçaments menys des de 2017. Aquests canvis han impactat directament en les nostres vides, evitant 125 morts a l’any vinculades a la pol·lució, és a dir, un 0,8% de la mortalitat anual. I també s’han evitat 110 casos nous a l’any d’asma infantil i un 1% de nous casos de càncer de pulmó.
L’esmentat «dret a la mobilitat en general» estarà en col·lisió permanentment amb el «dret a la protecció de la salut» i el «dret al medi ambient», els quals són principis rectors reconeguts en la nostra Constitució, com també ho és la «llibertat econòmica» que han argumentat els magistrats.
Només el 58% del jovent nascut a partir de l’any 1995 té carnet de conduir a l’Estat espanyol. Una xifra que contrasta clarament amb el 81% de conductors que hi havia a la generació dels seus pares i mares. I la davallada s’accentua quan comparem les dades de nombre de conductors el 2017, 18,9 milions de conductors, i el 2020 amb poc més de 16,3 conductors.
Els i les joves no veiem com una prioritat tenir un vehicle privat, en primer lloc, perquè les despeses que té la seva adquisició i manutenció són inassumibles per un col·lectiu que té un atur juvenil del 29%. En segon lloc, perquè cada vegada estem més conscienciats amb l’emergència climàtica i, per això, no volem contribuir a la contaminació del nostre planeta. I, per últim i a diferència dels magistrats, nosaltres si creiem que el transport públic és una alternativa a l’ús del vehicle privat contaminant.
És tasca del poder judicial interpretar la normativa de manera adient en l’actualitat. I això comporta prioritzar sempre el dret a la salut abans que el dret a moure’s en un vehicle contaminant. I entendre, per part dels magistrats, que la mobilitat sostenible -bicicleta, busos, metro, tramvia, VMP’s, anar a peu- són una alternativa viable socioeconòmica i ambientalment.
Dit això, no podem fiar-ho tot a una altra possible pandèmia per reduir la contaminació als carrers del nostre país. Hem d’actuar. De manera coordinada per part de totes les administracions implicades -Ens Locals, AMB, Generalitat, Estat i UE- i decididament. Aquesta mesura és necessària però no suficient. Cal anar més enllà i ara s’ha obert la possibilitat de millorar-la.
El jovent no ens mereixem que se’ns negui l’esperança de tenir un futur més net, més sostenible i més saludable.
Buscar una fotografia en un banc d’imatges és sovint una excursió descoratjadora que comença o acaba als confins de la vida real. Si es busquen imatges amb persones, és fàcil trobar situacions i tipus humans que no mostren allò que volen representar. Abunden els professionals riallers, posant per a la foto en escenaris més o menys irreals, amb les seves eines de treball descontextualitzades, i tot això en un ordre artificiós al servei de la composició i altres valors estètics. La qualitat de la imatge no sol anar de la mà de l’autenticitat. I això pot jugar una mala passada quan es busquen imatges per a blocs, xarxes socials o altres mitjans sobre temes de salut, un camp informatiu molt divers, ric en matisos, complex i especialment delicat.
Però la dificultat de trobar imatges autèntiques (les fotos d’una consulta amb metge i pacient somrients difícilment són creïbles) només és el primer d’una sèrie d’esculls. L’àmplia varietat de problemes i les intervencions de salut i l’especificitat de l’arsenal de tractaments representen una dificultat afegida. Si, per exemple, es parla d’un tractament farmacològic concret, no val il·lustrar-ho ni amb un tipus de pastilla diferent ni amb un medicament comercial: la imatge ha de ser precisa sense ser publicitària. Moltes de les intervencions de salut són tan singulars i específiques que no és fàcil trobar fotos adequades, i en aquests casos val més triar una il·lustració o una imatge al·legòrica.
Amb tot, el gran problema de la selecció de fotografies de salut té a veure amb els valors, els significats i les emocions que susciten les imatges pròpies. Valgui un exemple: en il·lustrar el tabaquisme, la simple representació d’una cigarreta pot actuar com a desencadenant del desig de fumar entre els que han abandonat el tabac o estan pensant fer-ho. Per això, els experts desaconsellen incloure imatges no només de gent fumant sinó també una simple burilla apagada o una cigarreta dibuixada en un cartell que prohibeix fumar.
Certament, l’ús d’imatges associades al tabac ha experimentat un canvi espectacular. En un temps ja llunyà, el tabac s’anunciava com si fos una medicina, amb metges sostenint a les mans un paquet de cigarrets, mentre que avui es desaconsella fins a la més mínima representació evocadora. Però és que ara, a més de contundents evidències sobre els efectes del tabac a la salut, es comencen a conèixer els efectes comunicatius de les imatges.
El tabac, però, no és un cas aïllat quant a exigència i desencert en l’ús d’imatges. Il·lustrar l’ampli espectre de la malaltia mental sense recórrer als estereotips de la bogeria i el patiment interior i sense transmetre una imatge negativa sol plantejar problemes amb la selecció d’imatges. També els plantegen l’obesitat i les malalties lligades a la vellesa, dos temes on abunden les fotos que poden suscitar rebuig o emocions negatives. En general, il·lustrar la malaltia humana i els seus tractaments de manera rigorosa i respectuosa és un repte que sovint no es resol de manera adequada.
Des de la perspectiva de l’usuari, el desacoblament entre la imatge i la paraula comporta un problema de comunicació. Quan una fotografia diu alguna cosa diferent del text, per més que la informació textual sigui rigorosa, la imatge pot desvirtuar el missatge i acabar desinformant-lo. En el cas de la informació de salut, la responsabilitat d’escollir amb seny la imatge adequada és potser més gran que en altres camps. Si la selecció no es fa amb precaució, assossec i coneixement de causa, les imatges poden funcionar com a indesitjable contrainformació.
El Comitè d’Empresa del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona ens vam reunir amb el sotsdirector del CatSalut, Ivan Planas, per traslladar-li els motius que ens porten a demanar la destitució de la nostra Gerent, la Sra. Olga Pané i Mena.
Aquí van algunes valoracions personals, sobretot del que vam parlar en aquesta reunió. Primer de tot, estem allunyats, molt allunyats, d’aquests tècnics, buròcrates de corbata. El senyor Planas ens va deixar clar en diverses ocasions que ell era economista i que de números controlava. De ràtios i càrregues de treball, ja si això…
Tots sabem que els números, si els estires prou, poden acabar dient allò que et convé. Em va venir al cap un dibuix de ‘El Roto’: «Darrere dels números hi ha persones. Doncs que s’apartin!».
Vinyeta de l’artista ‘El Roto’
Doncs això, darrere dels números que presenta la Gerent al CatSalut, que tants bons resultats obtenen, hi ha treballadores amb condicions laborals, com a mínim, qüestionables. Hi ha pacients que es passen un munt de dies a urgències. El patiment humà, tant de treballadores com d’usuàries, no surt als seus números. La precarització que hi ha darrere de cada externalització, de cada privatització, tampoc acaba d’encaixar dins dels seus «números».
«Estem limitats, ja no podem incrementar la massa salarial. Ja ens agradaria poder destinar tots els diners que volguéssim a millorar condicions de les treballadores, però els recursos són finits».
No hi ha recursos suficients? Recursos n’hi ha. En mans de qui? Cal una redistribució fiscal per aconseguir els recursos necessaris per finançar de manera adequada sectors cabdals, com ho és el de la salut. El gràfic de sota acredita que tenim marge per incrementar la pressió fiscal, preferiblement, a qui més té.
Aquest altre gràfic demostra la necessitat d’incrementar la pressió fiscal, per poder arribar a apropar-nos a la inversió en sanitat de països importants del nostre entorn. Irlanda, que fins fa poc era considerat una mena de paradís fiscal, és l’excepció que confirma la regla.
Aquesta última gràfica també demostra que Catalunya està molt allunyada de les Comunitats Autònomes que major inversió fan en sanitat (€/hab). També es troba per sota de la mitjana espanyola, només per sobre de Madrid, Andalusia i Múrcia.
Que sí, que Espanya ens roba i tal. Jo no soc de números (tampoc de lletres), ni sé si Catalunya té capacitat per incrementar la pressió fiscal*, principalment a qui més té, dins les seves competències recaptatòries, però sí que tinc clar que aquest és el camí, «tota la resta, és una estupidesa». És cert que l’espai i context d’aquesta reunió no eren els més adients (ni jo la persona apropiada*) per mantenir aquest debat.
El que sí que podíem fer era qüestionar el repartiment que fa la Gerent d’aquests, ja de per si, insuficients recursos. La resposta del sotsdirector, no diré que em va sorprendre, però sí que és molt significativa: «El salari de la Gerent no és pas alt (130.000 euros), al contrari. 20 directius no és pas una xifra gaire elevada, ni els 2 milions que es reparteixen en salaris són elevats. Si un sou és alt o baix, és relatiu. Normalment, va lligat al grau de responsabilitat». «Un comandament per cada 13 treballadores? S’hauria de veure si fan tasca assistencial o no aquests «comandaments».
Potser sí que estaria bé saber quants d’aquests comandaments executen tasca assistencial.
«La modalitat de contractació pública mitjançant «procediment negociat sense publicitat» és la modalitat que en tot el sector sanitari predomina, ja que moltes vegades les mateixes marques de la indústria sanitària imposen comprar els seus productes». Si fa o no fa, va ser això el que va dir. Doncs, exacte, bàsicament això és precisament el que denunciem i qüestionem.
Sobre haver estat l’única Gerent d’un gran Hospital que va aplicar un ERO en l’anterior crisi:«Escolta, que va ser un pacte que es va arribar amb la majoria del Comitè d’Empresa. I es va acordar per evitar altres tipus de retallades com la del 5%». Sí, l’heu llegit bé, va ser exactament això el que va dir. Si no sap que sí que vam patir tota mena de retallades, també la del 5%, em preocupa. Si ho sap, em preocupa encara més. Quant a que va ser pactat amb el Comitè, només dir que cap altre Comitè va haver de decidir entre l’acomiadament de 194 treballadores o un ERO, ja que cap Gerència ho va posar sobre la taula. La senyora Olga Pané sí que va executar aquesta barbàrie.
«Les externalitzacions no són privatitzacions (un clàssic) i poden servir per…». No recordo bé com va seguir, i no voldria dir cap barbaritat, però juraria que era quelcom així com per equilibrar balanços i fer inversions per sobre del topall que tenen marcat*. Fixeu-vos que el que va destinat a personal és despesa, la resta són inversions.
Va seguir «Penseu en la manca d’espai que tenim a les instal·lacions de l’Hospital del Mar i l’elevat preu per metre quadrat de la zona de Ciutat Vella. Si portem les instal·lacions a Santa Perpètua, s’estalviarien molts diners i es podria aprofitar més espai del mateix Hospital per atendre més pacients». Tot i que crec que no seria la millor fórmula i que podem aconseguir espai dins l’Hospital del Mar, comprant el seu relat, quina necessitat hi ha d’externalitzar el servei? Que marxi a Santa Perpètua, o on considerin, però que continuï sent un servei propi del PSMar. Oi que tenim el CAEM de Salut Mental a Santa Coloma i no passa res?
Segur que em deixo coses sucoses, però aquests punts són els que més em van cridar l’atenció. Ara ens queda que la Gerent comparegui al Parlament per vendre i fer atractiva aquesta externalització. Tenim pendents reunions amb la part de l’Ajuntament i de la Generalitat del Consell Rector i tornar al CatSalut per parlar amb la seva directora, la Sra. Gemma Craywinckel.
Per acabar, enllaço aquest fil de Twitter comentant algunes de les qüestions plantejades per la nostra Gerent a una Jornada sobre model sanitari, que s’ha produït mentre escrivia aquestes línies i que, en certa forma, està molt lligat amb els temes tractats amb el Sr. Ivan Planas en aquesta reunió de la qual parlo. També serveix per reforçar, encara més, la necessitat de desfer-nos d’ella com a Gerent.
En l’únic tema que coincideixo amb ella (amb trampa flagrant) és en el plantejament que fa de la necessitat de centralitzar la compra de serveis i de material per aconseguir millors condicions. Aprofitar el que anomenen l’economia d’escala*. En realitzar comandes de major volum, millora el preu de la matèria. A més, permet obtenir contractes a llarg termini que redueixen els costos unitaris. Per què, doncs, no centralitzar la compra de tot el material, maquinària, medicació… a través del Cat Salut? I ja de pas, que la contractació de tot el personal i la seva gestió, la faci també directament el CatSalut, sense Patronals pel mig. És evident que el sentit de la seva proposta no és aquest. Ella pretén fer grans constructes privats o consorciats, que centralitzin el màxim possible tota aquesta activitat en mans privades o semiprivades.
Potser estic dient una bestiesa, però em sembla molt assenyat malgrat els meus inexistents coneixements sobre economia (Ay, Manolete, si no sabes torear, ¿pa qué te metes? Doncs perquè em ve de gust i perquè soc un inconscient. *Dit això, demano disculpes per endavant, per totes les incorreccions i/o errors tècnics en aquestes quatre línies. Si us plau, corregiu-me, vull aprendre’n).
