Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Viky Ortega: «No volem cuidar en un passadís i hem dit prou!»

    Viky Ortega: «No volem cuidar en un passadís i hem dit prou!»

    La presidenta del comitè d’empresa, Victòria (Viky) Ortega, explica com es veu la situació des del comitè d’empresa de l’Hospital Mútua de Terrassa, o sigui amb els ulls de les treballadores organitzades en els sindicats, aquest atropellament que pateix la sanitat pública. «Soc infermera del servei d’urgències des de fa més de 25 anys, i em vaig afiliar al SATSE l’any 2000 perquè la gent que hi havia em va semblar fantàstica. Des de llavors, he estat compromesa amb l’activitat sindical. Vaig arribar a l’hospital després de fer Pedagogia i treballar durant 8 anys com a educadora social al Raval, a centres de menors», afegeix.

    A principis dels 1990, amb el canvi de titularitat dels centres i tancament d’aquells on treballava, va recuperar el projecte d’estudiar infermeria. Va estudiar a la Creu Roja i va fer pràctiques a Mútua, on es va quedar. Primer, combinant Urgències i neurologia i consultes externes i trauma. Fins que, uns 6 anys després, va ser assignada al 100% a urgències.

    Per què es produeixen les mobilitzacions actuals?

    A finals de març comencen a haver rumors sobre la tornada del servei d’urgències pediàtriques al seu lloc original prepandèmia, o sigui on teníem l’àrea respiratòria des que va acabar la pandèmia, amb bon criteri: l’àrea respiratòria era una bona idea, aïllar els pacients amb infecció respiratòria en una zona una mica separada de la resta d’àrees de tractament, permetia realitzar aïllaments preventius i evitar el risc de contagis intrahospitalaris.

    D’acord que les urgències pediàtriques no estan bé en una primera planta, que és on havien anat a parar, però crèiem que ens donarien una bona alternativa per pal·liar la pèrdua de boxes i personal, perquè s’estaven fent obres per a una àrea nova. Però no ha estat així. Al maig ens confirmaren que el 10 de juny tancaven, sense cap alternativa, ni d’espai ni de reforç de personal per al Nivell 1 que és on es visitaran els pacients respiratoris.

    En tot cas, el problema de les urgències ve de llarg i a molts llocs del país, no?

    Sí. La saturació dels serveis d’urgències és un problema vell i transversal –m’atreviria a dir– a tots els serveis d’urgències del país. Patim el deteriorament de l’atenció primària, les llistes d’espera pels especialistes i proves diagnòstiques, la manca de llits hospitalaris… El pacient busca solució al seu problema de salut i, si no el troba a un altre lloc, se’n va al servei d’urgències. Per tant, suportem la fallida del sistema sanitari tal com el tenen plantejat i gestionat.

    Pel que dius, res de nou; però fins quan?

    La nostra lluita ve de lluny, sempre hem considerat que un passadís no és un lloc assistencial, però s’ha normalitzat el que hauria d’haver sigut excepcional. Van decidir que donar assistència en un passadís és una bona solució i actuen en conseqüència. Al comitè d’empresa i el servei d’urgències no acceptem això; creiem que és just, necessari i possible donar assistència en condicions dignes. Per tant, actuem en conseqüència: No volem CUIDAR en un passadís i hem dit prou! No serà amb la nostra aprovació.

    Pots donar detalls de la situació actual a Urgències?

    Ara ens trobarem que hem de donar assistència al mateix nombre d’usuaris amb menys espai i menys personal. Amb l’agreujant de no poder garantir els aïllaments correctament. L’hivern es presenta dur. Ja veurem què passarà. Si el desembre passat vam arribar a tenir 180 pacients, ara, amb menys espai i menys mans, serà pitjor, pot ser terrible. A més, el servei d’urgències pediàtriques serà més petit que l’any 2019. No m’estranya que el personal marxi o agafi baixes.

    El servei és, imagina’t!, un rectangle amb un passadís central. A un costat estarà traumatologia, cirurgia i les urgències pediàtriques, i a l’altre costat l’àrea d’observació, Nivell 1 i el box d’emergències. Quan coincideixin els pics de més saturació de més d’una àrea, que passa sovint, aquest passadís central també tindrà ubicats pacients.

    Disculpa, però sembla increïble!

    Les conseqüències les patirem els treballadors i els usuaris, que som els que tenim clar que volem una assistència on es respectin els drets d’usuaris i treballadors i la normativa en prevenció de riscos laborals. El nostre servei de prevenció de riscos laborals és una vergonya! Ens sentim totalment desprotegits. Sembla clar que les persones que prenen decisions des dels despatxos, siguin polítics o gestors, no pateixen les conseqüències del que han decidit.

    Som conscients que l’àrea nova que demanem que obrin no és la solució als problemes d’Urgències, però sí és, com a mínim, una alternativa per a no anar a pitjor. En aquest espai, nosaltres pensàvem que recol·locaríem el personal que hi havia a l’àrea respiratòria i que, per tant, no perdríem mans, no perdríem personal, que això és vital al servei d’urgències, no podem perdre més mans. I això era, per a nosaltres, un objectiu importantíssim, mantenir tot el personal i no perdre boxes. No ha estat així.

    Vols dir que han fet fora gent?

    De moment, no s’ha acomiadat ningú, però sí que s’ha notificat a algú que no se’ls renovarà el contracte. Immediatament, a més, van reduir el personal a l’equip bàsic i a cada torn.

    Així que fan el que volen, sense consideracions assistencials de cap mena?

    No ens escolten. Ens sentim invisibles!! Hem començat totes les reunions per demanar explicacions a l’empresa, per demanar ajuda a l’alcalde i a la regidora de Salut. Reunions amb el CatSalut per frenar aquesta «no alternativa» que ens va comunicar la direcció de l’Hospital, que ja és ferma, confirmada a l’abril. No és rumorologia.

    Se’ns va comunicar que no es pot obrir l’àrea nova perquè CatSalut no dona el finançament. Aquí és quan comencem a veure el perill que això suposa i comencem a estar molt, molt preocupades. Vam tenir una reunió amb CatSalut el 9 de maig. Tot i la bona voluntat, ja en portes d’eleccions i amb un futur polític ben incert. «Tot està parat», ens digueren, «no es pot donar cap solució en aquest moment».

    Tot en contra!! Però en una situació que ve de lluny, perdona que insisteixi…

    Òbviament, no vam esperar i vam engegar tota la maquinària de protesta per intentar aturar aquesta decisió com fos. Tothom ho viu amb molta angoixa, perquè tornar al 2019 és una mort per nosaltres, perquè sabem el que suposa tenir unes urgències saturades, càrrega de treball que afecta segur la nostra salut física i a la nostra salut psicoemocional, i sabem el que suposa per als pacients, perquè fa anys que lluitem per aquest Nivell 1 saturat, i no volem més passadissos.

    Perquè, sí, realment, això no ve d’ara, el fet de no voler passadissos. Ja vam sortir al gener també al carrer a mobilitzar-nos perquè estàvem amb la mateixa situació de saturació màxima i teníem molts pacients en llocs ja no solament indignes sinó també perillosos.

    El CE va portar una carta a la regidora de Salut, datada del 2002, que ja recollia el problema de l’assistència en un passadís i la manca de personal, mails i actes que es repeteixen any rere any… sembla el dia de la marmota.

    El personal està actiu?

    Aquí és on ens vam posar d’acord i comencem –treballadors i comitè– a treballar plegats les mobilitzacions, i es decideix fer la primera concentració el dia 10 de juny, que és el dia que van tancar l’àrea respiratòria. Estem informant de la nostra voluntat ferma com a equip i comitè d’empresa de lluitar perquè no hi hagi més passadissos i això no afecti l’atenció de l’usuari.

    I l’empresa com respon?

    Vam tenir la primera reunió després de la concentració del 10 de juny, amb les direccions de l’empresa, la direcció d’infermeria, la cap del Servei General d’Urgències, la nostra cap d’àrea de supervisió d’infermeria, de salut laboral, de recursos humans. Ens va dir que la decisió del tancament no té marxa enrere, però que estudiarien la nostra proposta, que no és una altra que l’obertura de l’àrea nova ja!, no al setembre o l’octubre; i que ja es recol·loqui tot el personal de l’àrea respiratòria en aquesta àrea nova per no perdre mans.

    Volem també les plantes obertes a l’estiu. S’ha de remarcar aquest punt, perquè és importantíssim el drenatge, si no també fem l’activitat d’hospitalització al mateix servei d’urgències i amb el mateix personal.

    Vull deixar clar, de totes maneres, que no estem en contra que baixin les urgències pediàtriques. Si no hi ha espai més adequat, les urgències han d’estar a peu de carrer, han d’estar connectades amb el servei de radiodiagnòstic. Però s’ha de donar una alternativa real al tancament, no es pot tornar el 2019, volem una alternativa que resolgui problemes i no que els creï. L’àrea nova no soluciona res si no va en el paquet de plantes obertes i més mans i personal.

    Mútua està reaccionant contra les mobilitzacions? Hem sabut que l’empresa havia demanat a TV3 la retirada d’imatges de la informació que van fer a Terrassa…

    Nosaltres no hem rebut cap comunicació. Tampoc no tenim cap problema, perquè tant pacients com personal va estar d’acord en aparèixer a la notícia.

    D’altra banda, alguns companys han informat el comitè que van ser coaccionats perquè no anessin a les concentracions durant el temps de descans. Però no sabem de cap repercussió, de moment.

    Com és això del tancament de plantes i llits?

    Aquest tancament de plantes i llits per l’estiu s’ha fet, fins i tot, amb justificacions com ara que havien de pintar o fer obres, i parlem de més de 30 llits que sempre fan falta. Exigim que aquest estiu això no es pot permetre de cap de les maneres. Diuen que es tanqui la planta 11, i això suposa perdre 35 llits. Volen portar els malalts de la planta 11 a la planta 7, que és la que tenim una mica d’ara tanco i ara obro i que ens dona una mica de drenatge quan la situació se’n posa molt, molt saturada.

    I aquí els pèls se’ns posen de punta, quan ens diuen que l’alternativa de llits que proposen són els 10 llits de la planta 5, habitualment tancats i que s’han obert en casos excepcionals, durant l’hivern, per exemple, quan vam tenir també molta saturació i estan tancats per manca de personal. Les respostes de l’empresa sempre són dos: primer, que no tenen personal i, quan tenen el personal, com és el cas que ens ocupa, diuen que no hi ha el finançament pel personal. I així anem com una pilota entre el CatSalut i el proveïdor, i sempre usuaris i treballadors som els que rebem.

    Després, hi ha 20 llits que poden obrir-se als socis sanitaris i que podrien habilitar com a planta d’hospitalització. La nostra pregunta és: amb quin personal? Estem tenint cada dia trucades per doblar torns i ens estan dient que no els cobreixen perquè no tenen personal. Això ho suporta el paper, però no nosaltres. Demanem un compromís perquè hi hagi una llista de localitzables que portem anys i anys lluitant-ho, que sigui real la cobertura i l’obertura de les plantes quan es necessiten. Perquè si donen un dispositiu per poder drenar urgències però no tens el personal, en veritat m’estàs venent fum.

    L’acord sembla impossible, no?

    Hem sol·licitat el protocol de sobreocupació actualitzat, que ja l’havíem demanat amb una denúncia d’inspecció de treball i que és un protocol que, finalment, la part social no hem signat ni hi estem d’acord perquè, tot i que es va dissenyar conjuntament, les ràtios del personal amb els dispositius d’ajuda quan el servei s’aturava, estan topades; és a dir, a partir de 80 malalts ja no s’augmenta el nombre de personal assistent.

    Això no ho signarem mai de la vida. Sí o sí volem que el personal estigui dotat en funció de les ràtios que marquen totes les associacions professionals. Són ràtios que estan més que escrites i descrites, però com que en aquest país són recomanacions, no estan per llei.

    Tampoc volen obrir l’àrea nova ara mateix. Només ofereixen l’obertura d’una àrea que era l’antiga de trauma en prepandèmia, que és on tenim un passadís on està la sala de guixos i on hi ha quatre boxes. A aquesta àrea li vam canviar el nom, li dèiem polivalent, perquè donava una mica de sortida en funció del moment que teníem al servei, a l’hivern ens havia ajudat a drenar l’espai de respiratori.

    -Tot això, disculpa, treballant també als passadissos!

    A l’hivern havíem tingut passadissos per donar i vendre. És a dir, si no ens donen cap alternativa a l’hivern, això ja pots imaginar-te, entre els nens i els adults, no sé què farem. És una idea genial la que han tingut. Total, que era una mica polivalent, ens ajudava a drenar l’àrea respiratòria quan la teníem, i ens ajudava a drenar el nivell 1, sobretot, que era l’àrea més tensada, i s’obria i tancava en funció de com estàvem.

    Aquesta àrea és la que ens proposen ara deixar oberta, és el que ens van oferir alternativament, però només posant-hi una infermera i un equip bàsic. No ho acceptarem, a part que torna a ser el mateix: la ràtio que ells posaven en aquesta àrea era una infermera per 9 malalts quan actualment és una mitjana de 6 o 7, encara que el que es recomana per a un servei d’urgències és de 4 malalts. Perquè, evidentment, són malalts que et poden entrar greus o molt greus.

    Com és que s’accepta aquesta situació crítica des de fa tant de temps?

    Nosaltres, com a comitè d’empresa, i des de fa anys, hem reivindicat un equip d’emergències de tres infermeres. Pensa que cada emergència, com a mínim, requereix un equip de 3 infermeres, 1 auxiliar (TCAI-Tècnic en Cures Auxiliars d’Infermeria) i un metge. Això és l’equip mínim, que pot anar pujant en funció de la gravetat del malalt.

    Demanem també que les infermeres no tinguin doble presència. O sigui: estar en una àrea de tractament, però amb un mòbil a la meva com a referent de les emergències. En qualsevol moment em truquen, jo he de sortir a l’emergència i els pacients que jo tinc amb assistència, que estan sota la meva responsabilitat, passen a càrrec del company de l’àrea. Això funciona així des que jo recordo. Vam aconseguir un petit reforç perquè hem anat augmentant personal. Pensa que des del 1999, quan al torn de nit érem 6 persones, ara en som 13. En treure l’àrea respiratòria s’han quedat amb 11. Però clar, hem anat guanyant coses a base de molta lluita, molta lluita.

    Les informacions i denúncies parlen de degradació del servei d’urgències des de fa temps!

    Sí. Ha anat degenerant. Perquè no hi ha una voluntat real que un servei d’urgències pugui atendre els malalts amb dignitat. Per què, igual que en una planta se’ns posaria a tots els cabells de punta de veure pacients als passadissos, per què un servei d’urgències sí s’han de tenir? Al servei d’urgències és normal que qualsevol rajola sigui un lloc assistencial. Diria que és la situació a quasi tots els serveis del país. És un problema que arrosseguem i que s’ha anat fent com a normal, veiem normal el que és totalment anormal.

    Ara afegeix-li que aquí és on aniran ara tots els pacients de respiratori, amb necessitats especials i una mitjana d’edat elevada. Vam estar calculant-la durant uns dies, no baixa dels 76 anys. És un pacient gran, fràgil, molt dependent, que tenir-lo en un passadís, a part d’indigne tinguin l’edat que tinguin, per ells és encara més penós.

    No sé si em puc fer una imatge…

    Mira! L’altre dia, abans de la concentració, vaig baixar per agafar les coses, i el primer que em trobo és tres passadissos a l’àrea que diem polivalent. Un senyor contingut enmig d’un passadís. Contingut. Pacients que han de portar contenció mecànica perquè estan en un estat d’agitació, d’alteració, cognitiva, conductual… O sigui, immobilitzats. Això li diem contenció mecànica. Aquest pacient ha d’estar sempre en un box. I requereix una supervisió molt acurada. Imagina’t com està el servei, que no vam poder oferir-li un box. El següent pacient era un senyor amb dues bombes d’infusió de medicació, monitorats. Dues bombes d’infusió de medicació en una situació greu, amb un senyor molt inestable, per això requeria monitor, i en espera de poder trobar-li un box allà al passadís. I, al costat, tots en fila, una noia amb una butaca, encongida, pobreta, allà adormida, que era de salut mental i estava en espera d’evolució.

    Per què són perillosos els passadissos?

    Són perillosos perquè no tenen timbre. La pacient no està acompanyada. Si pot cridar, et crida. Però hi ha qui no pot cridar. Són perillosos perquè molts passadissos no tenen toma d’oxigen, per exemple. Al pacient que requereix un oxigen, li has de posar una botella d’oxigen. Això és un obstacle més, enmig d’un passadís, que ja està amb molts obstacles. És un risc de lesions per al personal quan passa amb les lliteres, amb les cadires, però és un risc també per a les famílies. Ja hem tingut accidents.

    Què passa amb l’assistència?

    Estant sola una infermera per a tot, a vegades tardes a adonar-te que aquella ampolla s’ha buidat. És a dir, si a sobre no hi poses un reforç, precisament perquè estàs empitjorant les condicions d’aquestes persones per poder-les atendre correctament, doncs imagina’t.

    I dius que aquesta situació, mirant-ho amb una mica de perspectiva, ha empitjorat?

    No. Hem ampliat una mica el servei. El 2022, finalment, es van poder obrir els 550 metres d’espai que havia cedit l’Ajuntament per ampliació del servei. Va millorar la part de la sala d’espera, els boxes de visita ràpida de l’àrea 0 (on es visita la gent amb motiu de consulta més lleu). Això, però, és un altre problema, perquè caldria un Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) que Terrassa no en té, tot i la dimensió de la ciutat.

    O sigui, hem millorat la situació. Sí. Però és que veníem d’una situació caòtica. I ha millorat l’estructura de personal, però no hem millorat en espais assistencials. Tingues en compte que cada vegada augmenta la població, el nombre i l’edat. I tu continues amb el mateix espai.

    L’atenció primària està en mínims…

    Com la primària està funcionant malament i les llistes d’espera dels especialistes i les proves complementàries triguen molt de temps, els usuaris venen a urgències. Per tant, també, patim la problemàtica d’altres nivells essencials i d’altres mancances d’equipaments. De fet, l’àrea ampliada el 2022 dona assistència a motius d’assistència primària, de CAP i CUAP, no al pacient greu que entra a l’àrea respiratòria, no al pacient greu que està al Nivell 1.

    Les organitzacions ciutadanes, Marea Blanca i altres, denuncien el tancament de llits i plantes…

    Això és un problema estructural que s’ha agreujat. Recordo, fa anys, que teníem la planta 13 que ens donava una mica de sortida, i aquesta planta fa molts anys que està totalment desmantellada per dins i està inservible; de fet l’estàvem utilitzant com un magatzem. És a dir, no solament no hem guanyat llits, sinó que n’hem perdut.

    I vam perdre també llits amb l’estructura d’habitació mútua. Hi havia una estructura de 3 llits per habitació, i vam passar a l’estructura correcta de dos llits per habitació, però sense augmentar el nombre d’habitacions es van perdre llits.

    A urgències, podem tenir fins a 39 pacients sense llit. És a dir, 39 persones que tenen cursat un ingrés i no tenien llit. Per tant, a urgències, què li passa en realitat?

    Però, això, de quin any parlem?

    D’ara mateix. En bona part, són les conseqüències d’una fallida de la Primària, de les llistes d’espera per a proves diagnòstiques, d’especialistes. Nosaltres hem hagut de donar assistència al servei amb una planta sencera. És com si baixés una planta sencera a baix d’urgències.

    Si un dilluns al matí tens 39 persones sense llit, tens una planta i mitja abaix. I el mateix personal, les mateixes mans, t’estan donant assistència a la funció pròpia d’un servei d’urgències, a una planta hospitalària i t’estan donant assistència de primària. Llavors, la perspectiva és bastant dolenta, perquè es preveu que el pressupost sigui curt. Això diuen els missatges que ens van arribant.

    Què passa amb la mobilització? Tant de personal sanitari com d’usuàries, la ciutadania, davant un problema tan greu i urgent, realment de vida o mort…

    No ha estat suficient. Crec que estem com tots mig anestesiats. Però des de fa temps. És a dir, ens hem deixat prendre una sanitat pública des de fa molts anys. No s’ha reaccionat a temps. Perquè, de fet, l’origen de tot això jo el buscaria en el moment en què la sanitat comença a ser un negoci. Es comença a privatitzar, comencen a haver-hi interessos privats perquè la població es desplaci cap a la part privada i aquí comença tot. Aquí la població no està prou desperta, no és conscient de la magnitud del que passa. Potser és com la granota que fiques dintre de l’olla i l’hi vas posant foc a poc a poc. I estem arribant a què ens fregiran d’aquí a poc. No hi ha hagut una reacció contundent de la població. Al contrari, s’ha comprat el missatge, el mantra que la privada és millor.

    Però això és viable?

    Crec que no. De fet, la privada comença a tenir problemes perquè hem desplaçat molta població cap a la privada perquè s’han posat preus molt assequibles. No tenen recursos suficients. Comença a no ser un negoci, i aquí ens passarà com amb els bancs: concentració i oligopoli, un monstre que s’ha fet tan gran que ja mana més que la Generalitat.

    Els governs no han estat responsables?

    L’administració no s’ha ocupat de fer equipaments propis, de tenir personal propi. Si parlem de Mútua, més del 93% de l’activitat de Mútua és concert públic. Si falla Mútua, a qui se li encarrega aquest volum de feina? El sector privat es fa gran i més poderós.

    Al mateix temps, els professionals marxen del país, infermeria i metges, no es cobreixen les jubilacions, que sabíem que arribarien. No calia ser massa intel·ligent per veure-ho, això. És per això que creiem que darrere d’això hi ha una intenció molt clara, ja estava planificat tot el que està passant actualment. Hi ha hagut, jo crec, una intenció clara d’abaratir els costos.

    Aquí encaixa el fet que es doni més responsabilitat al personal d’infermeria?

    D’una banda, crec que infermeria té molt potencial i que s’hauria d’aprofitar. Que evolucioni amb noves funcions, amb noves competències, però això s’ha de fer bé i no com ara, només per abaratir costos. Perquè, si està ben fet, has d’apujar sous, perquè s’assumeixen més responsabilitats, has de modificar currículums perquè et surti el personal format amb garantia per donar aquestes noves competències amb totes les garanties per l’usuari. Això, sembla que no els surt en compte.

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al diari Malarrassa
  • La sanitat catalana té un infrafinançament de 3.000 milions d’euros, segons la UPF

    La sanitat catalana té un infrafinançament de 3.000 milions d’euros, segons la UPF

    L’hospital de la Vall d’Hebron ha anunciat una retallada de la plantilla de 200 professionals eventuals per al 2024. Es tracta de contractes d’hivern que s’havien prorrogat durant la pandèmia, però aquest any l’hospital ja no disposa dels fons vinculats a la covid-19. El gerent de la Vall d’Hebron, Albert Salazar, ha reconegut que l’hospital ha d’ajustar la despesa en 33 milions d’euros i haurà d’assumir les millores salarials del tercer conveni de l’Institut Català de la Salut (ICS).

    Un altre factor que determina la reducció de la plantilla al principal hospital de Catalunya és la redistribució dels professionals en el sistema sanitari. El departament de Salut obliga als principals hospitals a no renovar contractes perquè els treballadors vagin a hospitals secundaris amb menys personal disponible. Els sindicats s’oposen a la mesura: “l’hospital és referent en moltes especialitats i assumeix a molts pacients de fora de l’àrea metropolitana. Si el departament vol centrifugar personal sanitari a altres hospitals, aquests no podran assumir la demanda perquè no tenen els recursos necessaris”, afirmen des de CCOO i Satse. La gerència ja ha avançat que reduiran la partida farmacològica i la de material fungible, a més de 12 milions d’euros en salaris, en un hospital que té una plantilla de 9.300 treballadors. Des de CCOO afegeixen que també es pretén rebaixar la cobertura de les jubilacions i que les intervencions quirúrgiques es reduiran encara més del que és habitual a l’estiu.

    La sanitat catalana necessita 3.000 milions d’euros més

    Per al 2024 l’hospital de la Vall d’Hebron disposa d’un pressupost d’uns 980 milions d’euros, uns 20 milions més que l’any passat. Es tracta del pressupost més gran de la història amb una plantilla més gran que abans de la pandèmia. Tot i així, la sanitat catalana necessita 3.000 milions més per a garantir el finançament del sistema públic, segons l’estudi La insuficiència financera de la sanitat catalana revisitada, publicat pel Centre d’Investigació en Economia i Salut de la Universitat Pompeu Fabra. L’estudi apunta a un “mal pronòstic” en el futur del sistema sanitari “si no hi ha una correcció important”.

    Des de l’inici de les retallades d’Artur Mas, l’any 2010, l’infrafinançament sanitari s’ha cronificat. La pandèmia va obligar a augmentar la inversió, però la falta de personal i el desgast provocat per la covid-19 genera malestar entre la plantilla, especialment en l’atenció primària, tal com es va veure el passat cap de setmana. Els sindicats qualifiquen els reajustaments de pressupost de “retallades” i inclús la patronal catalana Foment del Treball ha demanat ampliar la inversió de la sanitat catalana en 1.000 milions.

    Catalunya és l’única comunitat autònoma que no s’ha recuperat de les retallades en despesa social

    L’ajustament del pressupost a la Vall d’Hebron emula a unes retallades, les quals Catalunya encara no ha revertit. Es tracta de l’única comunitat autònoma que no ha recuperat la inversió en polítiques socials en 12 anys. El pressupost que les comunitats autònomes destinen a polítiques socials s’ha reduït del 67,4% del 2010 al 58,8% l’any 2022, segons l’informe La inversió social per comunitats de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials.

    Tot i que la pandèmia va posar en evidència la importància de la despesa pública, les comunitats autònomes només han augmentat un 13,5% la inversió en polítiques socials entre 2019 i 2022: un 7,9% més en sanitat, un 17,7% en educació i un 28,8% en serveis socials. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no ha revertit les retallades i destina sis euros menys per habitant. En la despesa per càpita, Madrid està a la cua amb 2.399 euros, seguida de Catalunya (2.782), mentre que les que més destinen són el País Basc (3.708), Extremadura (3.629) i Astúries (3.438).

  • Quatre anys de la COVID-19

    Han passat quatre anys, però encara recordo perfectament aquella instrucció breu i colpidora que ens va deixar perplexes: havíem de tancar Barcelona. Havíem de preparar-nos per la potencial malaltia de milers, desenes de milers, dels nostres veïns i veïnes. Havíem d’aturar les escoles, els mercats, el transport, els llocs de feina, l’oci, l’espai públic. Ara bé, la perplexitat va durar poc, perquè anàvem a contrarellotge: ostentar un càrrec públic, tenir una responsabilitat política, haver estat escollits per les barcelonines per cuidar de la ciutat tenia llavors més sentit que mai.

    Durant els mesos que va durar la pandèmia, l’activitat a l’Ajuntament va ser frenètica. Però, més important, l’activitat va ser d’absolut consens entre els grups municipals i d’estreta col·laboració amb la resta d’administracions i la societat civil. Gràcies a aquella feina coordinada i liderada per l’Ajuntament vam poder situar dues prioritats: acompanyar especialment les persones més vulnerables i arribar allà on no arribaven les administracions competents. Va ser així com vam obrir quatre pavellons de salut amb gairebé 550 llits per persones amb COVID-19, sis Hotels Salut que sumaven 1.236 places per atendre pacients amb simptomatologia –lleu o asimptomàtics– i uns altres cinc hotels per oferir espais per descans al personal sanitari, que va treballar fins l’extenuació durant aquells mesos crucials. També vam poder obrir fins a 15 nous mòduls per ampliar l’atenció primària o 25 punts de vacunació gestionats des del consistori. I vull ressaltar el paper protagonista de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que va fer una feina quirúrgica a la ciutat, afinant quins col·lectius eren prioritaris i en quins territoris calia posar més èmfasi per tal de lluitar contra les desigualtats. Gràcies al seguiment de l’ASPB vam poder detectar que la incidència de la COVID-19 era pitjor als barris amb major índex de vulnerabilitat i respondre-hi amb EPIS, àpats a domicili, serveis de neteja o derivació a Hotels Salut, tot minvant les desigualtats materials. I vam poder detectar, també, els efectes que aquesta pandèmia tindria per la salut mental, motiu pel que vam presentar un Pla de Xoc, treballat amb 350 entitats de la ciutat, per desplegar grups de suport emocional, grups de dol, polítiques de prevenció del suïcidi o la xarxa de psicòleg gratuït Konsulta’m.

    En moments de crisi, l’Ajuntament ha demostrat que pot liderar fins i tot allà on té poques competències. D’aquella experiència vam aprendre una lliçó: amb voluntat política, es pot donar resposta a les necessitats ciutadanes des de qualsevol institució. Vam fer valer la nostra participació amb un 40% al Consorci Sanitari de Barcelona i ens vam coordinar amb el Ministeri i la Generalitat per fer front a la gestió de la pandèmia. Quatre anys després, l’Ajuntament no hauria de perdre aquesta iniciativa, sinò ampliar-la: una òptica i fisioteràpia públics, un servei de psicòleg a totes les escoles, mantenir el suport i serveis dels Vila Veïna… Malauradament, també hi ha lliçons que no s’han après. La COVID-19 ens deixa deures pendents com a mínim en tres àmbits: en primer lloc, el nostre model residencial, altament privatitzat, és deficitari i no respon a les necessitats de les persones grans. En segon lloc, l’atenció primària continua sent la clau per uns serveis sanitaris dignes i eficaços, però arrossega una manca d’inversió històrica que li impedeix donar una atenció de qualitat. En tercer lloc, les polítiques de salut pública s’han demostrat excel·lents en la prevenció, així com en la correcció de les desigualtats en l’accés a la salut, però a dia d’avui és encara l’última de les prioritats en les polítiques sanitàries. Estem a temps de corregir-ho, estem a temps de sortir millors de la COVID-19.

  • Sanitat sense pressupost 2024

    La convocatòria anticipada d’eleccions i, en conseqüència, la manca d’actualització pressupostària pot merèixer diverses valoracions, segons la perspectiva adoptada.

    Aparentment, la capacitat negociadora de les forces polítiques parlamentàries ha estat insuficient per assumir un acord que ningú no nega que calia per afrontar els problemes que tenim davant. És clar que també podria tractar-se de la coincidència d’estratègies partidistes, qui sap si reals o només per faronejar i dur al límit la discussió.

    Fins aquí poc a dir, amb independència (valgui la redundància) de les repercussions que aquesta decisió del govern de la Generalitat ha tingut sobre l’evolució dels pressupostos estatals.

    Però, si ens ho mirem des de l’òptica de la sanitat, la notícia accentua les inquietuds que pateix bona part de la societat catalana i la majoria dels professionals i treballadors del sector. Perquè les insuficiències i les limitacions, particularment pel que fa a l’accessibilitat de la ciutadania, no han deixat de créixer.

    Fa pocs dies precisament dos consellers del govern –els d’universitats i recerca i el de sanitat–  han reconegut públicament que la situació actual és preocupant, encara que no sigui –com a mínim per a ells– dramàtica. Una qualificació que tal vegada sí que assumiria la ciutadania o, si més no que és prou crítica o perillosa.

    Si analitzem objectivament l’evolució dels serveis públics de sanitat o d’educació, no hi ha motius per a la satisfacció. Sense anar més lluny els resultats del darrer informe PISA, que certament han estat dolents per a tota Europa –qui sap si com a conseqüència indesitjable de les restriccions escolars d’arreu–, segueixen essent pèssims per a nosaltres. I en el cas del sistema sanitari les dades disponibles són també dolentes, en termes absoluts i també si les comparem amb les altres autonomies espanyoles, destacant –com ja esmentàvem– les d’accessibilitat.

    Unes deficiències que en un context internacional en el que les propostes neoliberals, o més ben dit, reaccionàries, atès que són alienes al liberalisme primigeni, només fan que augmentar, de manera que les bases dels estats del benestar desenvolupats a Europa després de la Segona Guerra Mundial, estan sotmeses a una erosió consumptiva.

    Aquestes breus consideracions ens fan témer que l’esmentada qualificació de la situació per part dels consellers citats es queda curta, perquè fins i tot l’adjectiu dramàtic potser sigui massa optimista.

    El fet és que, com a mínim d’ençà d’avui en un any, no es podran millorar els recursos destinats al serveis sanitaris, educatius i socials per a una ciutadania que contempla com les prioritats polítiques no es centren, ni de lluny, en la millora del seu benestar i qualitat de vida.

  • Una bona notícia: L’informe sobre la COVID-19

    La publicació recent de l’informe «Evaluación del desempeño del SNS frente a la pandèmia de la COVID-19. Lecciones de y para una pandèmia» mereix, en primer lloc, un reconeixement manifest. No estem acostumats a que, des de les administracions públiques responsables, es promoguin i s’assumeixin iniciatives d’aquesta naturalesa.

    Tot i que no sigui estrictament un exercici de retre comptes sobre les activitats i els resultats de les decisions de les autoritats polítiques sobre el problema sanitari que ha merescut més atenció en els últims anys, haver encarregat aquest informe a uns professionals de reconegut prestigi i de contrastada independència; incentivar el seu desenvolupament i sobretot, fer-lo accessible públicament, és potser més elogiable.

    Com era d’esperar de la naturalesa de l’equip coordinador, l’informe és força extens, rigorós i ponderat. I tot i que tracta qüestions i aspectes complexos és, si no amè, prou clar com perquè la seva lectura resulti fàcilment comprensible. Encara que porti el seu temps. Segur que molt menys del que ha costat elaborar-lo.

    Precisament per això convé llegir-lo amb atenció i calma per poder valorar-lo adequadament i, en el seu cas, compartir aquelles consideracions que poguessin ser apropiades i oportunes, ni que sigui com una mostra de l’empoderament que els autors reclamen que convé fomentar en el conjunt de la població.

    No obstant això, una de les primeres constatacions de l’informe és que la pandèmia ens va agafar desprevinguts i, en conseqüència, entre les recomanacions i suggeriments destaca l’aplicació del principi de precaució i la conveniència de preparar-nos convenientment davant l’eventualitat, no només possible sinó també probable, de la presentació d’una nova pandèmia.

    El que és d’una lògica palmària, almenys aparentment. Perquè preparar-se és un concepte tant potent i atractiu, que, com passa amb el de prevenció, sovint promou falses expectatives i distorsions. Perquè malgrat la bona impressió que generen, es tracta d’iniciatives que només són benèfiques quan són pertinents, factibles i es duen a terme correctament. La qual cosa no és, en absolut, fàcil.

    D’aquí que més que una apel·lació genèrica a la preparació, fins i tot més que la recomanació de disposar de suficients equips de protecció –la qual cosa pot ser que no sigui útil segons la naturalesa del problema que aparegui i a més vulnera la racionalitat del cost/oportunitat– convingui desenvolupar, com proposa l’informe, promoure estructures resilients de salut pública que, entre d’altres, millorin la integració i la coordinació de les fonts d’informació, tant sanitàries com socials; siguin capaços de dissenyar i implementar protocols normalitzats en vigilància epidemiològica i d’establir les dades comunes d’obtenció, validació i gestió de les dades necessàries per a la valoració de l’impacte i per a l’avaluació de les mesures de prevenció i de control adoptades.

    Una avaluació que no només és imprescindible per justificar i legitimar la gestió dels recursos implicats en afrontar el problema, sinó que ha de ser a més suficientment àgil i vàlida com per ajustar-les  quan convingui segons la seva efectivitat i la seva eficiència. Sense oblidar les conseqüències sobre l’equitat. Perquè, encara que el propòsit de les mesures de protecció i de control sigui, com és natural, reduir al màxim la morbi-mortalitat directament atribuïble a la pandèmia, això no és garantia absoluta que els potencials efectes adversos d’aquestes mesures siguin menys devastadors que els del problema de salut.

    Ja sabem que, en ocasions, el remei pot ser pitjor que la malaltia que es pretén neutralitzar i com el risc zero, és a dir, la garantia absoluta que es poden evitar totalment els perjudicis, no existeix, convé ser capaços d’assumir que, en aquestes situacions, sempre hi haurà víctimes i del que es tracta és d’ assolir una proporcionalitat acceptable socialment. O sigui que el balanç entre els beneficis desitjables i els perjudicis potencials, inclosos els atribuïbles a les mesures de prevenció i control resulti favorable.

    El cèlebre aforisme de Ciceró, «salus populi suprema lex esto» no significa que la sanitat sigui la llei suprema, si no que la salvació o la prosperitat de la població és la prioritat política, com va desenvolupar Locke en els seus tractats i com figura en el frontispici del palau federal que és la seu del Parlament suís.

    I és sabut que els determinants de la salut –en el sentit positiu, que no és només absència de malaltia– són molts altres que els serveis sanitaris, començant per l’educació –que, com suggereixen els resultats de l’informe PISA– és molt sensible a determinades mesures, al costat d’altres factors socials de provada influència, com l’habitatge, l’ urbanisme, el treball, la cohesió social, etc.

  • Un sistema sanitari hiperactiu i amb dèficit d’atenció

    Un sistema sanitari hiperactiu i amb dèficit d’atenció

    Es defineix el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat com la dificultat per prestar atenció, activitat excessiva i conducta impulsiva, que pot portar a relacions inestables, mals resultats en el treball o l’escola i baixa autoestima. Molts d’aquests fets s’estan donant en l’actual sistema sanitari, que presenta importants disfuncions, posades de manifest de manera especial després de l’epidèmia de COVID-19.

    Des dels anys 70, els sistemes sanitaris no paren d’engrandir-se emparats pel creixement econòmic, tecnològic i científic que va conduir la medicina a interessar-se en les causes biològiques i individuals de la malaltia per sobre de les causes socials, i en l’especialització per sobre del coneixement generalista. Les societats reclamen més i més recursos per a la sanitat i el percentatge del PIB que s’hi dedica en els països «rics» no deixa de pujar des de fa 50 anys, a excepció dels exercicis que van seguir a la gran recessió iniciada amb la crisi financera del 2008.

    Les demandes al sistema sanitari són cada vegada més grans, de la mateixa manera que ho són les pressions de la indústria per introduir tècniques, proves i tractaments. El sistema i la majoria dels professionals entren en aquesta dinàmica, incrementant l’activitat d’acord amb la llei de «a més demanda més oferta», que també funciona en sentit contrari, «a més oferta més demanda», tancant un cercle que es retroalimenta i produeix una perpètua insatisfacció dels actors principals, la població i els professionals. Així, s’ha anat desenvolupant un sistema hiperactiu que no produeix una millor salut i una major qualitat de vida de forma proporcional als recursos que hi dedica. Més aviat al contrari, té efectes nocius perquè no sempre es dirigeix a prevencions, diagnòstics i tractaments eficaços i segurs. Metges de tot el món no havien estat mai tan «cremats» com ara i les puntuacions de les enquestes de satisfacció dels pacients van a la baixa. La relació entre professionals i pacients es deteriora i, sovint, és conflictiva.

    El  British Medical Journal (BMJ), al 2002, va dedicar un número titulat Too much medicine a parlar dels excessos de la medicina, i en l’editorial es podia llegir això: «Però tot i que l’increment de recursos serà àmpliament benvingut, el cost de tractar de vèncer la mort, el dolor i la malaltia és il·limitat, i més enllà de cert punt, cada cèntim gastat pot empitjorar el problema, erosionant encara més la capacitat humana per fer front a la realitat.» Vint i un anys després, la mateixa revista torna a cridar l’atenció amb l’article d’opinió Overdiagnosis and too much medicine in a world of crises: «S’estima que el 30% de l’atenció mèdica és de baix valor o malbarata recursos, i que el 10% és nociva. S’estima que el sector de la salut genera més del 5% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle en els països industrialitzats, una altra forma en què l’atenció de baix valor amenaça la salut.»

    Entre les pràctiques de baix valor s’inclouen la majoria d’intervencions sobre la població sana, els cribratges de càncer, la sobrevaloració i actuacions sobre factors de risc (com el colesterol elevat o el dèficit de Vit D), o alguns tractaments en la fase final de malaltia. Són proves i tractaments que costen diners i condicionen la vida de les persones. Anar al metge o fer-se anàlisis ha entrat a formar part de l’activitat habitual de sectors de població que busquen en el «fer» més que en el «ser» o el «pensar» apaivagar l’ansietat que provoca la perspectiva de la malaltia, el patiment o la mort. I el sistema respon actuant, fent tal o qual cosa per «estar segurs», «descartar», «fer un seguiment» o «per si de cas».

    El sentit primari de la pràctica clínica, que és el diagnòstic i el tractament de malalties, s’ha perdut en molts casos per entrar en una activitat sense sentit. Aquesta deriva ha estat centre d’interès de diversos pensadors. Ja als anys 70, Ivan Illich parlava del dany sanitari, social i cultural que generava la medicina, tot afirmant que la gent està condicionada a aconseguir coses en lloc de fer-les. Michel Foucault va parlar de la biopolítica com una forma d’exercir el poder disciplinari del sistema capitalista mitjançant l’«administració dels cossos» i la «gestió calculadora de la vida».

    Més recentment, el filòsof alemany Byung–Chul Han diu que la tècnica del poder de dominació neoliberal és la psicopolítica, que de forma subtil s’ocupa del fet que l’individu actuï de tal manera que reprodueixi per si mateix l’entramat de dominació que és interpretat com a llibertat. Els sistemes de salut són part del sistema econòmic, social i cultural i, per tant, no són aliens als interessos dels diferents poders. El camp de la salut és un camp més en què el ciutadà es converteix en consumidor, en un sistema que per mediació del consum ven significats i emocions, com explica Han. Seguint aquest pensament, no seria el valor d’ús, sinó el valor emotiu i de culte una de les causes que posen en joc la hiperactivitat sanitària. Potser això pot explicar, ni que sigui parcialment, l’acceptació d’actuacions quasi compulsives de fer més i més, la dificultat de deixar de fer allò que s’han demostrat ineficaç i la crescuda de les demandes assistencials amb una tendència que sembla que apunti a l’infinit.

    Malgrat, o a causa de, la seva hiperactivitat, els sistemes tenen problemes per donar resposta a les persones malaltes. Problemes d’accessibilitat, retards diagnòstics i llargues llistes d’espera per a exploracions o tractaments quirúrgics. La part del sistema més eficient i amb major impacte en la salut i la qualitat de vida, que és l’Atenció Primària, està poc valorada i infrafinançada, mentre que la tecnologia i l’especialització focal acaparen els recursos. Amb tot, hi ha malalts que pateixen un veritable problema de dèficit d’atenció a les seves necessitats, que no sempre són de caràcter biomèdic, sinó de cures, de reconeixement i de comunicació. Les persones amb demència, per exemple, reben costosos fàrmacs de baixa efectivitat, i, en canvi, no tenen resolta l’atenció a les necessitats més bàsiques ni a les de tipus emocional i social. També queden desatesos els problemes i trastorns mentals més o menys greus, o les malalties emergents com la COVID persistent, per citar-ne algunes.

    Es necessita, doncs, un canvi de paradigma: deixar de fer per poder fer, centrar-se en pràctiques d’alt valor i abandonar les de baix valor. Això permetrà dirigir els esforços a les persones que més ho necessiten i aportarà major satisfacció als professionals. Tal com diu el BMJ: «Necessitem més reflexió i discussió sobre els recursos finits financers, humans, socials i planetaris disponibles per a l’atenció mèdica i sobre una millor distribució dels recursos existents«. Una reflexió que concerneix tant al món de la política com al sanitari, i demanda una pràctica clínica basada en els valors de la professió, protegida dels beneficis lucratius i centrada en els interessos i necessitats de les persones. I una reflexió social en la qual plegats reformulem les expectatives, les demandes i les ofertes, resistint-nos al poder biomèdic (i biopolític) i a l’imperatiu consumista, per passar a tenir un major control sobre la nostra salut i reclamar serveis sanitaris menys hiperactius, capaços de donar una millor atenció i produir un menor impacte ambiental.

  • L’Hospital de Mollet ha reduït un 85% les seves emissions

    El 2021 l’Hospital de Mollet es feia amb el guardó Plata als premis Ashikaga-Nikken Excellence Award for “Green Hospitals” de la International Hospital Federation (IHF). En 10 anys, la institució havia aconseguit reduir les emissions de CO2 en un 71%.

    L’Hospital va modificar la seva infraestructura per tal d’obtenir el seu objectiu dins del seu projecte “Green Hospitals”: es van instal·lar 1.368 plaques fotovoltaiques en la coberta de l’hospital que proporcionen el 12,5% del total de l’energia que consumeix, es va apostar per una arquitectura sostenible i celoberts que proporcionen llum natural a tot el centre i redueixen el consum energètic d’il·luminació en un 40% (a més d’un sostre radiant i cobertes sostenibles que permeten l’aïllament tèrmic i el control acústic) i l’energia geotèrmica a través de 148 pous de 146 metres de profunditat que redueixen el consum energètic de climatització en un 30%. El 100% d’energia és elèctrica renovable i es va instaurar un projecte de reciclatge i gestió de residus que va permetre en 10 anys passar de 9 a 29 tipus de residus que se segreguen i gestionen.

    Ara, l’Hospital de Mollet ha obtingut la fita de reduir un 85% les seves emissions, convertint-se en un dels centres sanitaris punters en l’aposta per la sostenibilitat. «Els centres hospitalaris són alguns dels centres públics amb major impacte energètic en el medi ambient. Per això, la cultura verda ha de formar part de l’estratègia i impregnar l’estructura i els processos dels nostres centres», expliquen des de la Fundació Sanitària Mollet. El treball en la sostenibilitat es basa en tres eixos de treball: l’estructura, els processos i la governança, cultura i entitat saludable.

    Des de l’entitat han datat que un dia d’hospitalització suposa 7 kg de residus. Per aquest motiu s’intenta reduir les estances hospitalàries innecessàries (que es podrien solucionar d’altres formes, com per exemple un Fast Track per a les pròtesis de genoll que permeten una recuperació més ràpida i eficient), i també la minimització de viatges. També s’ha implantat un sistema semiautomatitzat de dispensació de medicaments que permet reduir en un 29% la generació de residus de medicaments.

    «Tot va començar amb el compromís de l’alta direcció i la governança institucional per definir la nostra estratègia per a la mitigació del canvi climàtic i el compliment de l’agenda 2030», diuen des de la Fundació Sanitària Mollet. Expliquen que, per arribar a aquests objectius, és imprescindible el compromís de tothom: «hem fet obligatòria la formació ambiental per al nostre personal i realitzem una enquesta per a mesurar la seva percepció, coneixements, idees i formació sobre el canvi climàtic».

  • L’Hospital Clínic pateix una nova filtració de dades del ciberatac del març

    Aquesta matinada l’Hospital Clínic ha confirmat una nova filtració de dades del ciberatac patit al març. Si bé a l’abril els Mossos van poder bloquejar l’accés a dades als ciberdelinqüents, els segrestadors van amenaçar de nou amb noves publicacions de dades confidencials que es van materialitzar a mitjans d’abril. El Clínic confirma no haver pagat cap rescat, i avui, de nou, el grup Ransom House ha filtrat dades que encara s’investiguen de quin tipus són.

    Per la seva banda, l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT) ha expedientat informativament a l’Hospital Clínic per aquests fets. L’APDCAT investiga si el centre sanitari havia implementat prou mesures de ciberseguretat. Aquest expedient podria acabar en sanció.

    Els ciberdelinqüents fan públiques dades segrestades a l’Hospital Clínic

    Les afectacions van ser transversals: el segrest de dades va obligar a desprogramar de forma inminent 150 cirurgies no urgents, 3000 visites a consultes externes i unes 400 o 500 extraccions, a més de cancel·lar les sessions de radioteràpia oncològica. L’atac també afecta els centres de primària que cogestiona amb l’ICS (Casanova, Borrell i les Corts).

    El secretari de Telecomunicacions i Transformació Digital de la Generalitat, Sergi Marcén, va declarar que s’està duent a terme la investigació de manera conjunta amb Mossos d’Esquadra i la Interpol.

    Es desconeixia la magnitud de l’atac, i també la via utilitzada pels criminals per a accedir al sistema. Els ciberdelinqüents declaren tenir a les seves mans 4,5 terabytes d’informació de tota mena. La prioritat va ser recuperar la informació: “No hi haurà cap mena de negociació per pagar ni un cèntim”, declara Tomàs Roy, director general de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya. També ha explicat que els encarregats del ciberatac han estat “Ransom House“, i que han usat un mètode sofisticat i que no respon a modus operandi clàssic, és l’anomenat ransomware. Segons Termcat, es defineix com a “programari maliciós que restringeix o bloqueja l’accés als fitxers d’un ordinador o un dispositiu mòbil infectats i que exigeix el pagament d’un rescat econòmic per retirar les restriccions”.

  • L’Atenció Primària i Comunitària no és això, només (o digues-me amb qui vas i et diré qui ets)

    El proppassat dia sis TV3 va emetre el programa «Sense metges, camí del col·lapse». Òbviament un reportatge televisiu no permet una anàlisi prou detallada d’una qüestió complexa com són els problemes de l’Atenció Primària i Comunitària (APiC).

    Això no obstant, tenim la impressió que es va perdre l’oportunitat de proporcionar algunes de les claus més explicatives de la situació en optar per considerar  el sistema francès —que segueix un model bismarkià de naturalesa similar a la nostra assistència sanitària de la Seguretat Social— com a referència ideal i esmentar més aviat anecdòticament l’emigració de metges a altres països i els dèficits del sistema MIR i descriure les excel·lències de l’exercici de la Medicina de Família a diferents indrets rurals de Catalunya sense una presència significativa de la del àmbit urbà.

    Res a dir a les intervencions dels professionals assistencials entrevistats en el programa que, amb major o menor experiència i capacitat d’anàlisi, van exposar de forma directa les vivències i expectatives derivades del seu exercici quotidià. Les nostres felicitacions més sinceres.

    També van tenir un protagonisme important les declaracions dels líders institucionals, encapçalades per les del Conseller i per les dels màxims responsables del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, la Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària i del Sindicat de Metges de Catalunya.

    És possible que, donat per una banda el títol del programa i per l’altra la dedicació professional dels esmentats entrevistats, fos inevitable que les seves argumentacions se centressin gairebé de forma exclusiva en els problemes, indubtablement greus, que pateix l’exercici mèdic a Catalunya (i a la resta de l’estat).

    Però malgrat això no es pot deixar de lamentar que la visió tramesa a la ciutadania en relació a les deficiències que pateix el nostre sistema sanitari i la seva APiC i conseqüentment sobre els canvis transformadors que necessita hagi estat més aviat parcial i esbiaixada.

    Aquestes entrevistes als líders institucionals varen anar precedides per unes altres, també en un programa de TV3, de la Directora d’Atenció Primària del Departament de Salut què accentuava la importància  de la manca de metges, com el més decisiu entre els molts  problemes de l’APiC a Catalunya, de manera que semblava que la solució fos  la incorporació de nous metges de família al mercat laboral en els pròxims tres anys.

    Aquest conjunt de manifestacions de responsables institucionals, sobretot les del Conseller de Salut i la Directora d’Atenció Primària, malauradament responen en gran part al significat del sotstítol d’aquest article: són metges i com tals s’envolten de col·legues i centren les seves anàlisis en els problemes del seu col·lectiu oblidant, almenys en aquestes intervencions públiques, que a l’APiC hi tenen un protagonisme nuclear moltes altres professions, començant per les d’infermeria, treball social i administratius sanitaris, per posar uns exemples coneguts.

    Els responsables polítics estan obligats a tenir una visió més global del sistema sanitari i dels seu problemes i han de prestar especial atenció als tipus de missatges que transmeten a la ciutadania evitant en tot moment que tinguin connotacions corporativistes i esbiaixades cap un col·lectiu sanitari determinat.

  • El personal de l’Hospital Santa Caterina intensifica la vaga entre demandes creuades

    El 22 de maig iniciava una vaga per franges horàries a l’Hospital Sta. Caterina (Salt, Gironès), convocada pel Comitè d’empresa i la Secció sindical de CATAC-CTS/IAC del Comitè d’empresa de la Xarxa de Salut Mental (i a la que al final s’hi va adherir el grup complet).

    El motiu principal dels treballadors per anar a la vaga és la situació de doble escala salarial. CCOO, UGT, SATSE i MC s’han querellat per aquesta qüestió i com a resposta a la demanda, l’IAS ha contra demandat demanant la nul·litat dels pactes d’empresa en els que es reconeix el dret de les persones treballadores (que venien del conveni previ a la XHUP, de centres concertats) de conservar la meritació de l’antiguitat per triennis i quinquennis. Des de CATAC-CTS/IAC, si bé no s’hi han adherit a la demanda, declaren haver-se «vist obligats» a posar denúncia a Inspecció de treball per tal que l’IAS «aboni els endarreriments d’ajuts per fills amb discapacitat des de gener de 2021». A banda, també manifesten que l’empresa «no ha fet l’augment salarial del 2,5% al sou base dels treballadors, que és un augment de conveni i que hauria de sortir en nòmina des del març i s’hauria d’haver pagat amb retroactivitat des del gener».

    L’ IAS ha contra demandat demanant la nul·litat dels pactes d’empresa

    Per tractar totes aquestes qüestions al voltant del conflicte, parlem amb una de les representants de les mobilitzacions, Anna Alcalà. És auxiliar d’infermeria de l’Hospital Santa Caterina i delegada sindical de CATAC-CTS/IAC en aquest mateix hospital.

    Quin és l’origen del conflicte?

    El conflicte s’origina al moment que els sindicats UGT, CCOO, MC i SATSE interposen una demanda per doble escala salarial.

    A l’IAS, hi ha uns pactes d’empresa, del 1994 i 2004, que se signen al moment de passar de l’antic conveni propi tant de Xarxa de Salut Mental com de l’Hospital Sta. Caterina al conveni XHUP de la sanitat concertada. En aquests pactes es reconeix el dret dels treballadors que ja eren a l’empresa a continuar meritant les antiguitats per triennis i quinquennis tal com ho estaven fent. Això ha provocat una diferència salarial important dins la mateixa empresa amb diferències que poden arribar als 700 euros fins i tot en el cas dels treballadors més antics.

    En aquests pactes es reconeix el dret dels treballadors que ja eren a l’empresa a continuar meritant les antiguitats

    Aquests sindicats interposen la demanda no per fer perdre aquest dret, sinó demanant que aquesta antiguitat es faci extensiva a la resta de treballadors.

    En aquest moment l’empresa demanda als 3 Comitès d’empresa de l’IAS (Hospital Sta. Caterina i SSCC, Xarxa de Salut Mental i Addiccions i Sociosanitari, i Atenció Primària) «autodemandant-se», demanant la nul·litat dels pactes d’empresa ex tunc (com si mai haguessin existit). Diuen que no els consta que l’IAS demanés cap informe del departament de finances ni de cap altre organisme per determinar quines condicions laborals serien d’aplicació i que, per tant, potser han estat fent pagaments indeguts des de fa 20 i 30 anys, amenacen de deixar de pagar-la i reclamar fins a cinc anys d’antiguitats als treballadors que la perceben. Amb això pretenen fer el xantatge: «si retireu la vostra demanda, retirem la nostra». Però aplicant l’absorció i compensació a l’antiguitat dels antics, cosa que podria suposar congelar-los el sou durant uns deu anys.

    En quin punt legal es troba tota aquesta situació? Quines posicions s’han pres?

    Com que a l’acte de conciliació del Tribunal Laboral de Catalunya no se’n van sortir amb això, l’endemà rebem la notificació de l’aplicació d’un article 41 de l’Estatut dels Treballadors, que són modificacions substancials de les condicions de treball (salari i horari) que afectaria la totalitat dels treballadors. Un dels objectius era la supressió del sistema d’antiguitat contingut en els pactes. La justificació no s’aguantava per enlloc, perquè es basava en un hipotètic escenari econòmic futur, cosa que no es preveu en l’aplicació d’aquest article, ja que han de ser problemes ja existents.

    L’endemà rebem la notificació de l’aplicació d’un article 41 de l’Estatut dels Treballadors

    En la primera sessió de converses de l’article 41, sortim amb l’article retirat, cosa totalment inusual i que ens confirma que no és res més que un altre xantatge de l’empresa, amb la condició de deixar en suspens les demandes per les dues parts i obrir una taula de negociació entre els Comitès i l’Empresa. A partir d’aquí comencen les negociacions en què tenim punts de partida totalment allunyats.

    La vaga fa dies que està en peu, i ara de manera indefinida. Com van les negociacions? S’ha enquistat el conflicte?

    La vaga comença quan veiem el tarannà que pren l’empresa. No mostra cap voluntat de negociar res, per molt que digui el contrari. Des dels Comitès d’Empresa es demana una compensació econòmica pels treballadors que no cobren l’antiguitat segons pactes i hi ha una negació rotunda basant-se en la impossibilitat econòmica. Per més que demanem la previsió de comptes oficial, es neguen a donar-nos-la i només ens donen un informe elaborat per una assessoria privada que es basa en els números que demanem i que és el que van fer servir per justificar el 41.

    No mostra cap voluntat de negociar res, per molt que digui el contrari

    També es neguen a donar-nos les actes de les reunions i, per tant, cada dia que entrem contradiuen el que han dit a la reunió anterior. La gota que fa vessar el got és quan en plenes negociacions apliquen l’article 10 del conveni d’absorció i compensació, per la qual cosa congelen els sous dels més antics i les pujades salarials de conveni les van descomptant de l’antiguitat. Això ens ha abocat a tots els sindicats a una nova demanda contra aquesta mesura.

    Això ens ha abocat a tots els sindicats a una nova demanda contra aquesta mesura

    Les ofertes de l’empresa, tot i que van variant mínimament, es basen a donar un o dos dies lliures quan el treballador faci 18 o 25 anys que és a l’empresa, per tant, no tenen res a veure amb el que demanem nosaltres. Són totalment ridícules i fins i tot diria que insultants.

    El conflicte s’ha enquistat perquè tot i que nosaltres hem dit que la compensació econòmica pot ser gradual i que estaríem disposats a fer que fos un percentatge de les antiguitats… l’empresa no es mou de la seva oferta.

    Per què CATAC-CTS/IAC va decidir no adherir-se a la demanda principal amb la resta de sindicats?

    Tot i que compartim amb la resta de sindicats la necessitat d’alguna compensació econòmica per equilibrar els salaris, no acabàvem de veure’n la viabilitat, però estem valorant la possibilitat d’adherir-nos-hi en funció de com vagi el conflicte. Així i tot, creiem que els sindicats que la van presentar estaven en tot el seu dret a fer-ho, sense que l’empresa contra-demandés. Fins i tot creiem que aquesta resposta podria ser una vulneració de la tutela judicial.

    Quines són les principals reclamacions per tal de desconvocar la vaga?

    La primera reclamació i que és una línia vermella des del primer moment, la de no tocar als antics. A hores d’ara, és que retirin la mesura d’absorció i compensació que la mateixa empresa ha reconegut que no els suposa pràcticament res econòmicament, que no en tenen la necessitat i, per tant, és una mesura repressiva. La segona demanda és que elaborin un document amb el compromís de buscar algun tipus de compensació econòmica. També hi ha altres punts no tan relacionats amb aquest conflicte però sí amb la manera de fer de l’empresa.

    La primera reclamació i que és una línia vermella des del primer moment, la de no tocar als antics

    Tenen uns diners d’uns fons addicionals dels anys 2018, 2019 i 2020, que ens havien de pagar un cop signat un acord. L’acord ja va costar d’aconseguir perquè d’aquests fons es volien cobrar un deute que van contreure en nom dels treballadors per una mala gestió del retorn de les DPO (pagues per objectius). Nosaltres no vam voler avalar aquest cobrament, i per això vam trigar temps a posar-nos d’acord, però fa més d’un any que tenim finalment el document acordat i cada dos per tres l’estem reclamant amb les xifres posades i sempre hi ha alguna excusa: que se n’han oblidat, que es pensaven que ja estava enviat… ara ens diuen a la primera reunió de negociació amb el Comitè de Vaga, que van haver de desaprovisionar aquests diners. O sigui, que ja no els tenen.

    És una vaga pel conflicte, però que porta molta cua, perquè els treballadors estem molt farts de moltes coses: errors a les nòmines, contractes parcials amb ampliacions constants, sobrecàrrega… de fet els problemes de la majoria dels treballadors de la sanitat, amb l’afegit d’unes direccions molt poc sensibles amb els treballadors.

    És una vaga pel conflicte, però que porta molta cua, perquè els treballadors estem molt farts de moltes coses

    Per això creiem que hi ha hagut molt de seguiment comparat amb altres vagues. Sobretot a l’àrea quirúrgica on els serveis mínims són més petits i on realment es veu l’afectació d’una vaga. La primera setmana es van haver de suspendre unes 50 intervencions.

    Quin horitzó presenten les negociacions?

    La veritat és que com dic l’empresa no ha mostrat voluntat d’oferir res de nou, no s’ha mogut de la seva oferta inicial i no s’ha preocupat d’oferir-nos altres coses tampoc. De tota manera, crec que han de saber llegir el malestar que hi ha entre els treballadors. Han de veure la quantitat de gent que està a la borsa de l’ICS fins i tot gent fixa, o que porta molts anys, i que es planteja marxar. Han de fer alguna oferta per desbloquejar la negociació, però que no sigui ofensiva com les que han fet fins ara. Han de tenir clar que no estem fent una vaga perquè ens donin un dia quan faci divuit anys que som a l’empresa.

    L’empresa no ha mostrat voluntat d’oferir res de nou

    Encara més, crec que el CatSalut és qui ha de saber llegir això i entendre que el problema tot deriva de tenir tantes relacions laborals diferents dins els centres que fan activitat pública. Diuen que han fet una taula d’harmonització, però és totalment opaca. El problema és urgent de resoldre perquè la manca de sanitaris és ara, no d’aquí a tres anys com s’estan plantejant els resultats de la taula, si és que realment hi ha resultats.