Just Deploy It!

Categoría: Gestió sanitària

  • Llums i ombres de la sanitat pública catalana: les fragilitats

    La major o menor facilitat d’accés als serveis sanitaris en qualsevol dels nivells del sistema públic o privat és un dels elements condicionants del grau de satisfacció dels usuaris. Per a l’atenció dels problemes de salut que no poden esperar, bé per la seva naturalesa o el risc vital que impliquen, els sistemes sanitaris disposen de recursos específics (urgències i emergències) en el marc dels centres hospitalaris i d’atenció primària i comunitària (APiC), habitualment connectats amb altres de tipus mòbil que poden arribar amb rapidesa a qualsevol punt de la comunitat i als domicilis.

    En determinats moments de saturació assistencial i dificultat d’accés als recursos ordinaris (per exemple en els episodis epidèmics hivernals) és freqüent que s’incrementi de forma significativa la utilització directa dels serveis d’urgències i que es produeixen situacions de sobrecàrrega que, a vegades, arriben al col·lapse. Se sap que quan els demandants d’assistència en el sistema públic experimenten dificultats importants per accedir en un temps raonable als recursos hospitalaris o d’APiC (generalment a les consultes clíniques, a les proves diagnòstiques o a determinats tractaments) s’incrementa de forma ràpida i exponencial el seu grau d’insatisfacció i es potencia la subscripció a pòlisses d’assegurança privada.

    En definitiva, mantenir un grau suficient d’accessibilitat als serveis i evitar unes llistes d’espera que puguin ocasionar perjudicis significatius als pacients i als seus familiars, ha de ser un dels objectius prioritaris dels planificadors i gestors.

    Les dades del Ministeri de Sanitat corresponents a l’any 2022 indiquen que el temps mitjà d’espera per una intervenció quirúrgica no urgent va ser de cent tretze dies a Espanya, 151 a Catalunya i Aragó i, a l’altre extrem, 64 al País Basc i 39 a Melilla.

    Respecte al temps d’espera per accedir a una consulta hospitalària, les dades de 2022 ens diuen que la mitjana en dies pel conjunt d’Espanya va ser de setanta-nou, 82 a Catalunya, 51 a Madrid i 29 al País Basc.

    En aquest mateix any, el 23,3% dels pacients van trigar més d’onze dies de mitja en poder obtenir una cita per a consulta presencial amb el seu metge de família en el conjunt de l’estat. Més de la meitat han hagut d’esperar més d’una setmana per poder ser visitats en el seu centre de salut. En els darrers deu anys el temps necessari per accedir a una consulta presencial del metge de família s’ha anat incrementant de forma progressiva, i durant i després de la pandèmia COVID-19, el grau d’accessibilitat a aquest tipus de servei ha disminuït intensament i aquest fet ha tingut una traducció clara en el deteriorament de la satisfacció i qualitat percebuda pels pacients amb relació a l’APiC.

    Les dades i panorama general en relació amb l’accessibilitat als serveis sanitaris per part de la població espanyola i catalana ens mostren una dinàmica clarament negativa que, a més, es va accentuant al llarg dels darrers anys incidint de forma intensa sobre els paràmetres que s’assenyalaven a l’inici d’aquesta anàlisi, amb referència especial al grau de preocupació de la població sobre el problema sanitari, a la insatisfacció i al ràpid creixement del percentatge de la ciutadania que ha subscrit una pòlissa privada d’assegurança de salut.

    La comparació de la situació a Catalunya amb la resta de l’estat no la deixa precisament en un bon lloc, més aviat tot el contrari, ja que estem en els pitjors nivells en termes d’accessibilitat. En aquest cas sembla evident que les dotacions i les accions de planificació i gestió del model català no han repercutit de forma positiva sobre l’accessibilitat dels pacients als serveis, tant als de naturalesa estrictament pública com als concertats.

    Satisfacció (de la població i dels professionals)

    Si persisteix durant un temps més o menys llarg la situació crítica actual del sistema sanitari a Espanya i Catalunya, al final, l’únic component de la societat que estarà satisfet amb ell serà la classe política. Durant molts anys, en realitat fins fa molt poc, la frase més repetida pels polítics espanyols a un costat i l’altre de l’espectre ideològic era que teníem «el millor sistema sanitari del món».

    L’evolució de les dades objectives, no de les opinions, durant l’última dècada està deixant clar que estem assistint a un deteriorament progressiu del sistema, tan intens que avui la preocupació principal és evitar que arribi a ser irreversible. La Llei General de Sanitat de 1986, necessitada cada dia amb més urgència d’una reconsideració en profunditat, va instaurar un sistema nacional de salut tipus Beveridge, descentralitzat i amb objectius de progrés que, encara que no es van arribar a complir plenament, com per exemple el de la universalitat, van suposar un canvi positiu en el conjunt de l’atenció de salut que rep la ciutadania.

    La reforma de l’antiga i ineficaç assistència mèdica ambulatòria i, bastants anys després, la promulgació de la Llei General de Salut Pública (2011) van introduir en el sistema enfocaments estratègics i operatius més moderns i efectius. Amb el pas dels anys, l’intens deteriorament de l’atenció primària i comunitària (APiC) i la manca de desenvolupament de la llei de salut pública han trencat amb una part significativa de les expectatives generades.

    Abans de l’any 2011, la preocupació per la sanitat no es trobava entre les importants de la ciutadania espanyola i el percentatge de qüestionaris del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) que la situava entre els principals problemes personals era inferior al 5%. Amb l’arribada de la crisi econòmica del 2008 la situació va començar a canviar ,i l’any 2011 el percentatge ja era del 7,7% per passar al 14,9% el desembre de 2022, per sobre de l’atur. Aquest significatiu i mantingut creixement (de fins a 3 vegades) del percentatge al llarg d’aquests anys és indicatiu de l’impacte sobre la preocupació que desperta en la població el deteriorament del sistema.

    En una escala de l’1 al 10, el grau de satisfacció de la població amb el funcionament del sistema sanitari públic (baròmetre sanitari del CIS) també ha seguit una evolució clarament negativa, des del 6,68 de l’any 2017 al 6,04 de novembre de 2022. En aquest mateix any, el 44% de la població espanyola manifestava que el sistema sanitari públic necessitava canvis significatius. Quan el grau de satisfacció s’analitza per sectors del sistema, s’observa que és més alt per a l’atenció primària i comunitària (7,3 en 2012 i 6,23 en 2022) que per a les consultes hospitalàries (6,83 en 2012 i 6,1 en 2022) i que les xifres citades ens indiquen que l’evolució en ambdós àmbits és clarament negativa.

    En el cas de Catalunya, el grau de satisfacció amb l’APiC ha passat del 7,29 en 2012 al 6,39 en 2022, i en el cas de les consultes hospitalàries del 6,67 al 6,12 en els mateixos anys. Aquestes dades ens indiquen que el grau de satisfacció a casa nostra amb el sistema sanitari i tant a l’APiC com a les consultes hospitalàries sempre és semblant o lleugerament més baix que el de la resta de l’estat.

    És un lloc comú afirmar que els professionals sanitaris són el principal actiu del sistema i que per aconseguir que el seu funcionament sigui adequat és imprescindible que aquells actuïn en un context laboral i professional capaç de generar-les un grau suficient de motivació i satisfacció. A Espanya i Catalunya no es disposa de dades oficials relatives a aquest àmbit, però hi ha diferents estudis parcials de diversos centres i especialitats i en alguna comunitat autònoma, referits a metges i infermeres, que ens indiquen que existeix un grau elevat i generalitzat d’insatisfacció, tant en el context laboral (amb referència especial a la precarietat dels contractes), retributiu (un informe de la fundació Gaspar Casal de 2021 assenyala que els sous dels metges i infermeres espanyols es troba entre els més baixos de l’entorn europeu), càrregues de treball assistencial (considerat excessiu sobretot a l’APiC) i escàs o nul desenvolupament de la carrera professional.

    Aquestes circumstàncies han generat un progressivament elevat grau de desmotivació i burnout entre els professionals i ha propiciat la proliferació de vagues, manifestacions i altres moviments reivindicatius, principalment en el segon trimestre de 2022 i els primers mesos d’enguany. Encara que no de forma quantitativa molt important, també s’observa un creixement del nombre de metges i infermeres que emigren a altres països.
    Catalunya és una de les comunitats de l’estat que paga menys als seus metges i també es troba en el grup que menys els ha apujat el sou entre l’any 2009 i l’actualitat. Catalunya és també una de les comunitats amb més moviments migratoris de professionals tant cap a Europa com a altres llocs de l’estat.

    Podem concloure que en aquest àmbit de la satisfacció de la població i dels professionals la situació a Catalunya no és millor que en altres indrets de l’Estat i, en alguns paràmetres, es situa clarament per sota de la mitjana espanyola.

    L’atenció hospitalària

    L’impuls principal pel disseny del model català va néixer de la necessitat de modernitzar i incorporar al sistema sanitari públic a la majoria dels nombrosos centres hospitalaris disseminats pel territori, gestionats en gran part per les institucions locals i comarcals. La constitució de la xarxa hospitalària d’utilització pública (XHUP) l’any 1986 es pot considerar el punt de partida del model. L’any 2000, la XHUP, les xarxes de salut mental i sociosanitària i la resta de línies de serveis públics es van integrar en el SISCAT (Sistema Sanitari Integrat d’Utilització Pública de Catalunya), conservant els diferents tipus de centres públics i concertats l’autonomia per establir entre ells marcs de col·laboració de naturalesa diversa.

    El Servei Català de la Salut (CatSalut) és l’organisme encarregat de controlar i gestionar el SISCAT a través dels convenis establerts amb les institucions que ostenten la titularitat dels centres. Si haguéssim de seleccionar dues paraules per definir la part hospitalària del sistema sanitari català no dubtaríem a escollir les de diversificació i externalització, traduïdes en la incorporació de molts proveïdors públics i privats a la sanitat pública i en l’adjudicació als mateixos d’una gran part de l’assistència que està obligat a prestar el Departament de Salut.

    Catalunya és la comunitat de l’estat amb més llits hospitalaris per 100.000 habitants (3,7) i d’un total de 35.938 en formen part del SISCAT 18.089, repartits entre 67 hospitals (IDESCAT 2021).

    La distribució de la despesa sanitària a Catalunya l’any 2020 ens mostra que el 61,93% es va dedicar als hospitals, mentre que l’atenció primària i comunitària (APiC) va rebre un 11,98% i la despesa en medicaments va suposar un 21,6% (11,7% en receptes i 9,86% en medicació hospitalària d’ús ambulatori).

    El conjunt de dades anteriors és demostratiu del pes que en el sistema sanitari de Catalunya té la seva part hospitalària en tots els aspectes, i tant pel que fa al volum de recursos com a la despesa. També és en aquest àmbit on es fa palesa la diversificació de la provisió de serveis, molt més que a l’APiC, amb una munió d’entitats de titularitat i/o gestió pública o privada concertades pel CatSalut, i incloses en el SISCAT. El model sanitari català no s’escapoleix del marcat hospital centrisme que caracteritza al sistema estatal (i al de molts altres països), ans al contrari sembla accentuar-lo.

    La planificació i distribució territorial dels recursos hospitalaris a Catalunya, com a la resta de l’Estat, manté un grau significatiu de cohesió amb la de la població, amb una disminució progressiva de l’accessibilitat geogràfica en les zones amb menor concentració d’habitants i majors dificultats de comunicació.

    L’existència de múltiples entitats proveïdores ha incrementat les dificultats per assolir una planificació més coherent de les diferents tipologies i nivells de competència dels centres hospitalaris i d’alguna forma s’ha consolidat l’efecte d’emmirallament dels hospitals amb una projecció local o comarcal respecte als de referència d’àmbit regional o nacional, amb els riscos que aquest fet comporta en relació amb l’efectivitat, qualitat i seguretat de l’atenció de determinats tipus de processos i intervencions diagnòstiques i terapèutiques, sobretot en el terreny quirúrgic.

    També cal assenyalar que el CatSalut, amb una certa freqüència, s’ha vist superat en l’exercici de les seves funcions de planificació operativa, contractació i avaluació de les entitats proveïdores hospitalàries per actuacions executades per aquestes entitats de forma autònoma i sense comptar amb autorització prèvia i aquest fet l’ha obligat a haver d’assumir les despeses generades, a vegades d’un volum molt important.

    Els processos de reordenació de la part hospitalària del sistema són una altra assignatura pendent de model català. Les diferents temptatives projectades, sobretot en el camp de la delimitació i ordenació territorial dels centres de referència per a l’atenció de problemes d’alta complexitat, no han tingut èxit per les pressions de tota mena exercides per les entitats proveïdores afectades i diferents lobbies sanitaris.

  • Llums i ombres de la sanitat pública catalana: el model

    Un dels principals propòsits per a la creació de l’anomenat model sanitari català –si no el primer– fou facilitar la contractació dels molt diversos titulars de les entitats proveïdores dels serveis, essencialment hospitalaris, que calien per atendre la població catalana en rebre les transferències de l’Insalud. Una iniciativa més factible que l’adquisició d’aquests centres i serveis.

    I el cas és que durant molts anys els dirigents polítics i sanitaris de tot l’espectre ideològic de Catalunya s’han afanyat a difondre urbi et orbi les virtuts del «model català», paradigma de l’efectivitat i l’eficiència d’un sistema sanitari adaptat a la cultura, necessitats i expectatives de la seva població.

    Els seus pilars bàsics sempre han estat centrats en la separació estratègica i operativa dels mecanismes de finançament, compra i provisió de serveis sanitaris, a càrrec d’organismes diferents del Govern. Els diners, procedents en la seva majoria del sistema impositiu general, són adjudicats al Departament de Sanitat (Salut) i aquest, a partir de la seva planificació i objectius, encarrega al Servei Català de la Salut (SCS) la compra dels serveis necessaris per assolir-los a les diferents entitats proveïdores sanitàries, entre les que sempre ha tingut un protagonisme principal l’Institut Català de la Salut.

    Totes les entitats i centres, amb independència de la seva naturalesa jurídica pública o privada o model de gestió s’inclouen en el SISCAT (Sistema Integrat Sanitari d’Utilització Pública de Catalunya) i poden constituir agrupacions entre ells, al mateix temps que mantenen un grau important d’autonomia interna en la gestió dels seus recursos propis. El model català és, sense dubte, el que des d’una perspectiva de Govern va inaugurar a Espanya les estratègies de col·laboració pública-privada a l’àmbit sanitari i d’externalització de la provisió de serveis.

    Característiques que, malgrat la seva racionalitat, no han neutralitzat molts dels problemes rellevants de la sanitat catalana. Una limitació que no és únicament atribuïble, en la nostra opinió, al dèficit de finançament. Per exemple els que van sorgir des de l’inici en l’àmbit de les relacions entre el mateix Departament i el Servei Català de la Salut, en les que han estat freqüents les interferències competencials d’ambdós organismes en el camp de la planificació estratègica de programes i serveis i que van obligar a introduir canvis de legislació posteriors i significatius en el sistema.

    També són relativament freqüents els problemes originats pels lobbies patronals sanitaris que agrupen a les entitats proveïdores gestionades per institucions locals o comarcals públiques i privades quan no es limiten a interactuar amb l’organisme comprador (l’SCS) i estenen la seva influència fins a la cúspide departamental.

    No són ni molt menys exclusius del model català, però també cal fer esment de diversos i significatius problemes de corrupció que han protagonitzat la gestió d’alguns dels seus centres, essencialment en l’àmbit hospitalari.

    O que en diverses ocasions algunes entitats proveïdores han pres iniciatives pròpies de desenvolupament i implantació de determinats tipus d’inversions i serveis de cost elevat sense una notificació i autorització expressa per part de l’SCS obligant «de facto» a aquest últim a assumir la despesa efectuada a partir del següent exercici.

    A la resta de l’estat, els Departaments de Sanitat assumeixen totes les funcions, encarreguen al Servei Sanitari Regional la gestió dels recursos públics i, a partir de concerts específics, contracten a entitats privades aquells tipus de serveis que no pot cobrir parcialment o total amb els primers. Les interaccions tenen en aquest cas una naturalesa essencialment administrativa i estan sotmeses a les regles de la contractació pública de béns i serveis.

    Aspectes generals de la despesa sanitària

    La despesa total que dedica cada país o territori al seu sistema sanitari és un paràmetre que sovint s’expressa com un percentatge del producte interior brut (PIB) i significa un intent d’aproximació al grau de prioritat que s’atorga a aquest sector amb relació a la distribució de la riquesa total. En qualsevol cas, sembla obvi que la valoració quantitativa i qualitativa d’aquest indicador està influenciada per múltiples factors que dificulten l’extracció aïllada de conclusions definitives sobre el seu significat.

    En el cas d’Espanya la despesa sanitària pública sobre el PIB es va ubicar l’any 2020 en el 7,8%. Un valor allunyat del 10,9% d’Alemanya i del 4,7% de Polònia i Letònia. El mateix any, Catalunya va dedicar a aquest àmbit el 6,3%, percentatge també lluny del 9,7% d’Extremadura i que s’ubica en el quart lloc per la cua entre les CCAA, igual que el de Navarra i per sobre del 6,2% de La Rioja i del 4,7% de Madrid.
    Si analitzem la despesa pública per habitant, l’any 2020 Espanya va gastar 1701,47 €. Catalunya es troba en 5a posició amb 1861,06 €, amb diferències importants entre els menys de 1550 € que dediquen Andalusia i Madrid, i els més de 1900 € de Castella i Lleó i País Basc.

    Amb totes les excepcions derivades dels diversos factors que, com dèiem abans, influeixen sobre aquests indicadors, el lector no expert en economia general i de la salut podria deduir que el nivell de prioritat política que el Govern de la Generalitat concedeix a la despesa sanitària pública es troba en un nivell intermedi amb relació al conjunt de l’Estat. En aquest terreny de la despesa, cal assenyalar el fet que Espanya sempre ha tret pit en el terreny internacional sobre l’eficiència del sistema sanitari estatal, presumint de tenir una cartera de serveis molt ample i de qualitat en relació amb el baix volum total de recursos financers que s’hi esmercen.

    Alguns pensen que quan es prioritza excessivament l’eficiència s’incrementa el risc de caure en el seu contrari, la ineficiència, i amb ella en el perill de fallida general del sistema. En els darrers quinze anys, a partir de la crisi econòmica de l’any 2008 i, més recentment, amb l’aparició de la pandèmia COVID-19, sembla que s’han tensat massa les costures del sistema sanitari estatal i català…

    En definitiva, i tornant a la consideració política de la despesa sanitària, sembla que els nostres governants i gestors han caigut en un excessivament baix nivell de priorització del finançament dels serveis públics, amb incidència especial en sanitat i ensenyament. Una traducció clara d’aquest fet la tenim en la convocatòria durant el primer trimestre d’enguany a diferents parts de l’estat i també a Catalunya de manifestacions i aturades en aquests dos sectors.

    Un altre aspecte relatiu a la despesa en el que sí que poden tenir més influència les característiques del model sanitari, en aquest cas el català, és el de la seva pertinència, avaluada a partir de l’evolució més o menys positiva de diferents indicadors que mesuren la qualitat de determinades actuacions sanitàries rellevants com, per exemple, les taxes de parts per cesària, de reingressos o d’infeccions hospitalàries, de reaccions medicamentoses greus o d’amputacions de membre inferior en malalts diabètics. En tots aquests àmbits les xifres de Catalunya són molt semblants a la mitjana estatal i, en alguns casos, com per exemple la taxa de cesàries, d’infeccions hospitalàries o reaccions medicamentoses greus, lleugerament pitjors.

    La distribució de la despesa sanitària

    Per analitzar una mica més en detall la despesa, en aquest apartat ens centrarem en aspectes d’importància cabdal com la seva distribució entre diversos components essencials del sistema sanitari: atenció primària i comunitària (APiC) i salut pública (SP), farmàcia i remuneració del personal, aquest últim com a element nuclear de qualsevol sistema públic de serveis.

    En el cas de l’atenció primària i comunitària, el pressupost del conjunt de l’estat es troba molt lluny de la recomanació de l’OMS de dedicar almenys un 25% a aquest sector. Concretament, l’any 2020 el percentatge estatal va ser del 13,92%. Catalunya va destinar el 13,03%, valor també allunyat del 10,66% de Madrid, a la cua de l’Estat, i del 17,66% d’Andalusia com valor més alt.

    L’habitual desequilibri dels sistemes sanitaris dels països desenvolupats entre la despesa destinada a l’atenció hospitalària i a l’APiC és molt evident en el cas espanyol, i també en el de Catalunya. Podem afirmar sense por a equivocar-nos que el model sanitari català no ha servit per corregir aquesta circumstància i que, fins avui, ha perpetuat el desequilibri entre els recursos destinats als dos components assistencials del sistema.

    Els recursos destinats a Espanya als serveis de salut pública s’han situat sempre al voltant o per sota de l’1% del pressupost sanitari total, excepte l’any 2020 en què es van incrementar fins al 2,43%, fet que, en principi, cal posar en relació puntual amb la pandèmia COVID-19. Des d’una perspectiva internacional, la despesa en salut pública es pot considerar bastant baixa en la gran majoria dels països europeus, especialment en els de l’àrea mediterrània, amb l’excepció d’Itàlia.

    En el cas d’Espanya la despesa en serveis de salut pública va patir una retallada important a partir de la crisi de 2008 i especialment fins a l’any 2013. Aquesta tendència no es va començar a rectificar lleugerament fins a l’any 2018 i aquest fet ha significat que a l’arribada de la pandèmia COVID-19 els serveis de salut pública es trobessin en una situació bastant precària pel que fa a la dotació de recursos, circumstància que segurament va contribuir de forma negativa en la capacitat de resposta sanitària davant la pandèmia.

    Pel que fa a la despesa en salut pública de les diferents comunitats autònomes, Catalunya sempre s’ha situat en el rang baix i clarament per sota de la mitjana estatal. Per tant, en aquest àmbit, tampoc podem afirmar que el model i les prioritats del govern de la Generalitat hagin contribuït de forma significativa a corregir el dèficit consuetudinari de la despesa en salut pública del sistema a casa nostra.

    La despesa farmacèutica a Espanya va suposar el 19,9% de la sanitària total l’any 2008, uns 7 punts per sobre de la d’altres països europeus amb sistema nacional de salut, i el 15% l’any 2020. A Catalunya i per aquests mateixos anys el percentatge de despesa farmacèutica va ser del 19,01 i d’11,84, respectivament. En l’evolució de la despesa farmacèutica es poden definir dos períodes diferents: de contenció, des de l’any 2010 fins a 2014, i de creixement continuat a partir d’aquest moment. La introducció de fàrmacs teòricament innovadors i de preus elevats es troba en la base de la importància de la despesa en medicaments per a la sostenibilitat del conjunt del sistema nacional de salut.

    La despesa farmacèutica hospitalària s’ha incrementat de forma continuada en els darrers anys i ha passat de 2.324 milions d’euros en 2003 a 6.613 en 2018, el que representa, per aquest darrer any, el 39% de la despesa farmacèutica total. En aquest àmbit i en relació amb la resta de les CCAA de l’estat, Catalunya se situa entre les que tenen un creixement més moderat en el cost per recepta i en el creixement de la despesa hospitalària.

    En qualsevol cas no es pot deixar de fer notar que la despesa farmacèutica total, després d’uns anys de contenció per la crisi, tornar a mostrar una tendència creixent i que molts experts relacionen aquest tipus de despesa, sobretot la de medicaments de recepta ambulatòria, amb el deteriorament de la qualitat assistencial en l’àmbit de l’atenció primària i comunitària.La despesa en personal de la part pública del sistema sanitari espanyol significava el 44,6% de la sanitària total l’any 2008 i s’ha mantingut en el mateix nivell fins al 2020 (44,87%). A Catalunya els valors per als mateixos anys han estat del 32,2% i del 35,44%, respectivament. En aquest marc d’estabilitat de la despesa en personal, la sanitària total ha crescut entre 2008 i 2020 un 25% (10% a Catalunya).

    La pràctica totalitat dels experts no dubten a afirmar que s’ha produït en els darrers quinze anys un deteriorament significatiu de les retribucions del personal sanitari en combinació amb una política errònia en planificació de necessitats i distribució dels recursos humans del sistema nacional de salut.

  • L’embolic de l’atenció a la població infantil

    Fins la posada en marxa de la reforma de l’atenció primària de salut (APS), a partir de la segona meitat dels anys 80, les criatures dels zero als set anys eren ateses per pediatres en el medi urbà i semiurbà i per metges de família en la majoria de localitats rurals. Amb la reforma s’establia la integració de pediatres en els equips d’atenció primària per als infants fins els 14 anys, assumint tant les activitats preventives i de promoció de la salut com les assistencials. Precisament, una bandera de la reforma durant molts anys va ser el «programa del nen sa» que amb el temps va ser qüestionat i reduït progressivament per manca d’evidència sobre els seus beneficis en els infants.

    El model establert amb la reforma no és compartit per molts països del nostre entorn. En llocs com el Regne Unit, Noruega, Finlàndia, Països Baixos o Dinamarca, els nens i nenes són atesos pels metges de família i els pediatres fan funcions d’especialistes de segon nivell per atendre les malalties més greus, poc freqüents, o que requereixen un recurs hospitalari. Eslovàquia, Txèquia, Grècia, Bulgària i Rússia tenen pediatre a l’atenció primària, com l’estat espanyol. Finalment, hi ha països amb model mixt, en  què infants i adolescents són atesos tant per pediatres com per metges generalistes. És el patró majoritari, en el que es troben, entre d’altres Alemanya, França, Bèlgica o Suècia. Amb tot, no podem parlar de models purs, perquè gairebé arreu s’hi troben formules mixtes i diferències quant a la franja d’edat que es considera o no «pediàtrica». L’orientació més o menys «primarista» del sistema sanitari i la major o menor disponibilitat de pediatres són factors que inclinen cap un model o altre.

    L’actual manca de pediatres és una realitat a què s’ha arribat per una mala planificació i per l’orientació hospitalària dels estudis de l’especialitat. Els joves opten més pels hospitals o la pràctica privada que per l’APS. Davant el problema, el Pla estratègic d’ordenació de l’atenció de Pediatria a l’APS, elaborat pel Departament de Salut al 2007, va plantejar l’agrupació territorial de pediatres en equips coordinats amb els hospitals, el que es coneix com a línies pediàtriques. Si bé en teoria es mantenia el pediatre de referència, a la pràctica molts CAP s’han quedat sense aquesta figura i moltes famílies s’han de desplaçar de barri o de poble per poder tenir accés a l’atenció mèdica per als seus infants i no disposen d’una referent per a les seves necessitats. Aquesta situació és més freqüent en el medi rural. Però no a tot arreu es troben igual, perquè hi ha CAPs amb consultes de pediatria o amb metges de capçalera que fan l’atenció infantil encara que se’n digui consulta de pediatria. Un 30% dels infants de Catalunya, com a la resta de comunitats autònomes, reben aquesta última modalitat d’atenció. De fet, ja tenim un model mixt.

    Quin és el millor model? És difícil arribar a una conclusió definitiva, perquè els estudis no demostren una superioritat global d’un model sobre l’altre. La decisió és més aviat de caire polític i depenent de la formació i del  posicionament dels col·lectius professionals.

    Amb l’objectiu d’identificar i avaluar els diferents models d’atenció infantil a tot  Europa, es va dur a terme el projecte MOCHA (Models of Child Health Appraised) durant tres anys i que va incloure 30 països. Una de les seves conclusions va ser que el fet que l’atenció fos duta a terme per un metge generalista o per un pediatre no era determinant, perquè la salut infantil depèn més de les condicions socials i econòmiques en les que es desenvolupa i de les característiques del sistema sanitari. Van ser identificats com a factors determinants de l’eficàcia en la salut infantil: l’accessibilitat a l’atenció, la continuïtat amb els serveis especialitzats, la centralitat de l’infant amb perspectiva social i educativa o l’organització jerarquitzada dels serveis, així com l’enfocament multidisciplinar o el finançament públic.

    La formació en les especialitats de medicina i infermeria familiar i comunitària inclou competències l’abordatge dels principals problemes de salut de la infància, el maneig de les urgències més freqüents, el coneixement de les activitats preventives i dels controls periòdics de salut, així com realitzar el suport familiar i psicosocial dels nens i nenes amb patologies cròniques. L’atenció a la infància entra en el concepte propi de l’APS, d’atenció integral a la població al llarg de la vida en el marc familiar i comunitari, a diferència de l’atenció especialitzada, més centrada en la malaltia.

    Les activitats preventives i de promoció de la salut, una part important de l’activitat de l’APS, són dutes a terme principalment per infermeria. Les malalties dels infants, per sort, acostumen a ser lleus i en moltes ocasions ni tan sols cal una intervenció sanitària perquè es resolen soles i només necessiten les cures bàsiques apreses en l’àmbit familiar que pot proporcionar una persona adulta: mesures en l’alimentació, ús d’antitèrmics, hidratació, repòs, afecte… Quan amb les cures familiars no n’hi ha prou, o quan hi ha dubtes, la valoració, el tractament i el consell de la infermera o la metgessa de família acostuma a ser suficient, com en el cas de les infeccions respiratòries i digestives o els traumatismes tan freqüents. El coneixement especialitzat és necessari en un grup reduït d’infants, als que cal garantir-lo de manera àgil i amb qualitat sempre que calgui.

    Hi ha doncs, moltes maneres de donar resposta a les necessitats sanitàries de la població infantil que poden ser vàlides. El problema, al meu entendre, no se situa tant en si hi ha pediatre o no en el CAP, com en si s’assegura una atenció longitudinal de qualitat i des de la proximitat per a les necessitats més freqüents de les criatures en el marc de l’APS, i en la coordinació efectiva entre els diferents nivells assistencials. En aquest sentit, és rellevant que cada infant tingui la seva metgessa i la seva infermera referents, que siguin accessibles i que coneguin l’entorn social, comunitari i educatiu en què viu. En aquests moments, les línies pediàtriques, tal com estan concebudes, no poden garantir aquestes premisses.

    Al marge de les influències que es poden produir pel màrqueting de la medicina privada, que promet un pediatre per a cada situació per poc significant que sigui, el sistema sanitari públic ha de resoldre l’estat de confusió que hi ha i garantir l’atenció a la tota la població infantil, independentment del territori on visqui o del seu nivell adquisitiu, perquè l’equitat és fonamental en la millora de la salut. El model implantat amb la reforma dels anys 80 no sembla viable a l’actualitat, cal reformular-lo amb criteris «primaristes», amb consens amb les professions implicades, planificant les necessitats de personal als equips d’atenció primària i involucrant la població en la cerca de respostes adequades a les necessitats d’atenció sanitària dels infants.

  • Afectacions a l’Hospital Clínic pel ciberatac

    L’Hospital Clínic de Barcelona ha confirmat que el ciberatac patit el passat diumenge prové de fora d’Espanya. El segrest de dades va obligar a desprogramar el dilluns 150 cirurgies no urgents, 3000 visites a consultes externes i unes 400 o 500 extraccions, a més de cancel·lar les sessions de radioteràpia oncològica. L’atac també afecta els centres de primària que cogestiona amb l’ICS (Casanova, Borrell i les Corts). Ara es reprèn un 10% de l’activitat cancel·lada, i tots aquells pacients que es puguin visitar, seran avisats pel mateix hospital.

    El que el Clínic garanteix és l’activitat urgent i d’hospitalització a totes les seus (Villarroel, Plató i Maternitat). S’ha tornat al mètode d’afegir dades a mà, i Antoni Castells, director mèdic de l’Hospital Clínic, explica que van poder recuperar els plans de medicació de la nit abans de l’atac, amb el que treballen. Radiologia, diàlisi, proves endoscòpiques i hospitalització domiciliària, hospitals de dies i farmàcia ambulatòria ofereixen el servei amb normalitat.

    El secretari de Telecomunicacions i Transformació Digital de la Generalitat, Sergi Marcén, ha compartit també que s’està duent a terme la investigació de manera conjunta amb Mossos d’Esquadra i la Interpol.

    Es desconeix la magnitud real de l’atac, i també la via utilitzada pels criminals per a accedir al sistema. La prioritat actual és recuperar la informació: «No hi haurà cap mena de negociació per pagar ni un cèntim», declara Tomàs Roy, director general de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya. També ha explicat que els encarregats del ciberatac han estat «Ransom House«, i que han usat un mètode sofisticat i que no respon a modus operandi clàssic, és l’anomenat ransomware. Segons Termcat, es defineix com a «programari maliciós que restringeix o bloqueja l’accés als fitxers d’un ordinador o un dispositiu mòbil infectats i que exigeix el pagament d’un rescat econòmic per retirar les restriccions».

    El 2021 la Universitat Autònoma de Barcelona va patir un atac d’aquest tipus, i l’octubre passat en van ser víctimes els hospitals Moisès Broggi, Dos de Maig i General de l’Hospitalet de Llobregat.

  • Aprovat el desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària

    El Govern ha aprovat impulsar el desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària a Catalunya. Per a fer-ho efectiu, s’han triat set unitats territorials per a l’atenció en l’àmbit domiciliari i comunitari a Amposta, el Prat de Llobregat, Barcelona, Manresa, Osona, Garrotxa/Ripollès i el Gironès.

    En un context d’envelliment de la població, la necessitat d’unir els sistemes social i sanitari es converteix en una urgència per tal d’arribar a cobrir les necessitats d’atenció de la població. «Actualment, hi ha un milió de persones al nostre país que necessiten una atenció integrada, des de nens i joves amb cronicitat complexa o persones grans amb multipatologia«, explica en roda de premsa el conseller de Salut, Manel Balcells.

    El conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, destaca la rellevància de l’acord: “L’atenció integrada social i sanitària és un procés de modernització de l’estat del benestar clau, que posa les polítiques socials i sanitàries al segle XXI i avança cap a una atenció de més qualitat, més amable i més personalitzada que millorarà la vida de les persones amb necessitats complexes, els seus cuidadors i els professionals que les atenen».

    El desplegament arreu del territori està previst que sigui efectiu en mesura de les dinàmiques i necessitats particulars de cada zona. Per aquest motiu, per a establir una primera fase, els set llocs escollits són els que s’han considerat que tenen més maduresa com per a iniciar el protocol i consolidar el seu funcionament.

    Atenció integral sociosanitària, una aposta per al benestar dels pacients amb complexitats

    L’objectiu de l’atenció integral social i sanitària radica principalment en oferir una atenció més centrada en un sistema de valoració i un pla d’atenció únic. Actualment, el perfil més destacat de pacient que es podrà beneficiar d’aquest pla són persones d’edat avançada i sense suport familiar, és a dir, persones que necessiten ajuda en el seu dia a dia per a activitats quotidianes, o bé que tinguin una patologia crònica. En la línia d’oferir atenció més personalitzada, l’acord estipula que es fomentarà el model de gestió de cas, que implica que cada persona disposi d’interlocutors concrets que seran els que es coordinaran entre ells i els qui organitzaran la resposta entre els diferents dispositius i professionals. Aquests gestors de cas es coordinaran amb els equips d’atenció primària de salut i de serveis socials, així com amb la resta de professionals.

    L’acord aprovat dona compliment al protocol signat el 16/01/2023 entre el Departament de Salut, el Departament de Drets Socials, l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Catalana de Municipis, la Federació de Municipis de Catalunya i les Diputacions de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida, per tal d’incorporar el món local al desplegament territorial de l’atenció integrada social i sanitària.

    Un acord amb deu anys de cua

    En el marc del Pla de Govern 2013-2016, mitjançant l’Acord GOV/120/2013, de 3 de setembre, es va crear el Pla interdepartamental d’interacció dels serveis sanitaris i socials, i posteriorment, es va aprofundir en el model dissenyat i, mitjançant l’Acord GOV/28/2014, de 25 de febrer, es va crear el Pla interdepartamental d’atenció i interacció social i sanitària (PIAISS).

    En el Pla de Govern per a la XII legislatura, aprovat el 25 setembre de 2018, s’esmenta la necessitat de desplegar una estratègia única d’atenció integrada social i sanitària a causa de les necessitats sanitàries i socials de la població, especialment per a aquelles persones que són grans o tenen necessitats complexes.

    L’actual acord es converteix així en una nova mostra de voluntat per a efectuar quelcom sobre la urgència de la reforma del sistema. Després d’una dècada, l’aplicació i efectivitat del protocol, sembla de nou més a prop.

  • Memòries de la pandèmia: un recull de les veus subalternes de Barcelona durant el confinament per la Covid-19

    Cartell de l’exposició de “Memòries de la pandèmia” a La Model de Barcelona. Foto: Sara Aminiyan

    Dialogar i recordar són els dos propòsits cabdals pel professor i doctor en humanitats, Jordi Mir, i el periodista i antropòleg, Joao França. Dialogar des del punt subaltern, poc escoltat i gairebé invisible als arxius històrics i al relat hegemònic. ‘Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes‘ és precisament això: un reclam per incloure la diversitat de la societat i completar la història amb la veu i les experiències de qualsevol persona resident a Barcelona i durant un període de temps molt trascendental, el confinament arran de la pandèmia de la Covid-19. “L’arxiu històric de Barcelona et diu que és més antic que el mateix Ajuntament i fins a l’any passat no hi havia cap fons que provingués de la comunitat veïnal”, puntualitza en Joao.

    ‘Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes’ és el projecte que han confeccionat el Joao França i en Jordi Mir arran de la petició de la regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona per recollir les veus i experiències de les persones que vivien a la ciutat durant el confinament per la Covid-19.

    “El diari en línia (‘Memòries del confinament’) que vam voler fer des de l’Ajuntament sobre les memòries va ser un fracàs estrepitós perquè hi havia molta gent que no volia explicar el que estava vivint durant el confinament, o que no sabia com fer-ho”, explica el Regidor de Ciutat Vella i de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa.

    Incertesa, confinament, cases, pantalles, serveis públics, xarxes de suport mutu, mascaretes, dol… i així fins als 14 mòduls que diversifiquen i unifiquen l’exposició, ubicada a la quarta galeria de l’antiga presó de Barcelona, ara La Model, Espai Memorial, i que es pot visitar fins al 12 de març. Sense necessitat de seguir un ordre cronològic, així com diu el Jordi Mir; entremig de les cel·les de la presó es forma un passadís al centre que deixa entreveure cadascuna de les estructures. De rerefons, el soroll de les converses, les 74 entrevistes que formen part del projecte i que aclaparen el silenci inquietant de la Model.

    Una de les antigues cel·les de la presó de La Model de Barcelona. Foto: Sara Aminiyan

    “L’expo conviu amb la pròpia presó i això per si sol crida l’atenció. A més la dinàmica de la presó dialoga molt amb el barri. Hi ha un primer pati que a la tarda es converteix en un espai lúdic on venen els nens i nenes de l’escola del costat. Crec que la majoria de cops que he anat a veure l’expo la gent que hi estava no venia a veure-la, però s’hi han quedat per casualitat, i això està molt bé”, explica en Joao.

    Text, vídeo i imatges són els tres recursos que formen part de l’exposició. Gran part de les fotografies formen part de l’arxiu de l’Ajuntament de Barcelona, encara que, segons expliquen els comissaris, faltava imatge per poder il·lustrar tot el que succeïa a la ciutat. “Ens va costar molt tenir les imatges de les xarxes de suport mutu, les vam aconseguir gràcies a la feina de Fotomovimiento. I les de vida a les casa les tenim perquè la gent ens les va compartir. Aquest projecte va d’això: de posar el focus on no s’hi acostuma a mirar.” I amb la intenció de generar un “dispositiu” que pugui ser útil per altres ocasions i en moments de transcendència de la ciutat.

    Un element central del projecte és el concepte ‘essencial’, tot allò que durant la pandèmia va posar-se de manifest que no es podia aturar: el transport, el dret col·lectiu a les cures, l’assistència a la llar, la neteja, etc; sectors de feina molt precaritzats, i també feminitzats. “No hem escoltat prou o res les seves experiències i ens hem adonat que són persones essencials; són poc visibles i precaritzades”, un fet que no s’ha revertit en la ràpida tornada a “la normalitat”, però que almenys en treballs com aquest fa palesa en la memòria històrica.

    “Els 15 primers dies”

    Segons l’observatori de crític dels mitjans, media.cat en el seu informe ‘Una pandèmia a cegues’, “durant el mes de març i les primeres setmanes d’abril es va produir un bloqueig informatiu, un control del relat que va impedir als professionals de la imatge accedir als epicentres informatius: hospitals, residències, tanatoris i/o cementiris. Un atac sense precedents, en un moment sense precedents, al dret a la informació i a la construcció del relat social”.

    La fotoperiodista freelance i editora gràfica de la Revista 5W, Anna Surinyach, apunta en la primera taula de diàleg que se celebra a la Model dins el marc de l’exposició ‘Memòria de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes’, a un “bloqueig institucional” produïda per la desconfiança de les institucions cap als professionals de la comunicació d’aquest país. “Els primers 15 dies no hi ha cap imatge, no tenim documentat res del que va passar”, diu Anna Surinyach tot mirant de reüll el regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, que també participa a la taula.

  • S’aproven els pressupostos amb un increment de dotació per a l’àmbit sanitari

    L’acord per als pressupostos catalans es confirma després d’una setmana de mobilitzacions de la sanitat i educació catalanes per reivindicar millores en les seves condicions professionals. Els comptes disposen d’una dotació històrica amb 41.025 milions d’euros que “permetran intensificar el procés de transformació” de Catalunya i “disposar del múscul suficient per afrontar el context econòmic, social i ambiental fent avançar el país i a la vegada sense deixar ningú enrere”, afirmen des del Govern. L’acord pressupostari contempla un increment del 8% de les prestacions socials, que no creixien des de fa tretze anys i que destinaran prop de 140 milions d’euros a reduir les llistes d’espera de la Llei de Dependència “uns deures pendents”, esgrimeixen des de l’Executiu.

    Les demandes dels sindicats sanitaris, reflectides al projecte de llei

    “La crisi demogràfica es una crisi mèdica”, deia Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya a la primera jornada de protestes de la setmana passada. Precisament l’impacte del coronavirus i un augment de la demanda als centres sanitaris motivat per l’envelliment de la població son factors que —més enllà de la manca de recursos— han precipitat al sistema públic de salut a l’abisme.

    L’aprovació dels pressupostos pot ser un dels elements claus pels quals l’organització sindical va desconvocar a última hora les noves jornades de vagues previstes per a l’1, 2 i 3 de febrer. La Generalitat de Catalunya fa públic el projecte de llei per als pressupostos del 2023 pactats amb el PSC, després d’un acord el mes de desembre amb els comuns,  i en aquest, les millores per a la salut ocupen un paper rellevant.

    El Departamental de Salut assoleix un increment de 1.284 milions d’euros, fins a arribar als 12.212,8 milions d’euros. L’augment d’inversió ha de repercutir en diversos factors, molts d’ells, relacionats amb les demandes negociades aquestes últimes setmanes convulses en el sector sanitari.

    L’increment salarial i la rebaixa de pressió assistencial, eren dues peticions claus dels sindicats de personal sanitari. Mitjançant la inversió, el pressupost es compromet a garantir l’aplicació de l’increment retributiu del 2,5%. En aquesta línia, l’acord estipula que «en el cas d’assolir-se, durant el 2023, els objectius d’IPC que estableix l’acord, el 0,5% d’increment addicional es faria efectiu també durant el 2023. El restant 0,5% d’increment addicional que consta a l’acord entre el Ministeri d’Hisenda i la Secretaria d’Administració i Funció Pública, vinculat als propòsits de PIB, s’avaluarà i s’abonarà, si s’escau, el 2024». Els 12212,8 milions d’euros previstos per al Departament de Salut han de servir també per a complir el compromís en garantir el nivell de l’activitat ordinària, tant en l’àmbit hospitalari com en l’atenció primària, així com atendre el volum de llistes d’espera i mecanismes per recuperar l’infradiagnòstic.

    Un augment de partida del 24% per a l’atenció primària

    «L’Atenció Primària ha de ser la porta d’entrada al sistema de salut. La tensió a urgències ha esdevingut un problema crònic arran de les retallades, i s’ha aguditzat darrerament en les urgències hospitalàries com a repercussió d’una Atenció Primària destrossada», explicava el portaveu de la Mesa Sindical de Sanitat, Xavier Tarragón, abans de l’inici de les protestes. Aquest reforçament de l’atenció primària ha estat un clam unitari que en els pressupostos es tradueix en un 24% més d’inversió amb una dotació de 2100 milions d’euros. Dins l’àmbit concret, es proposa l’impuls d’una comissió d’estudi parlamentària sobre el finançament de l’atenció primària (per tal d’establir criteris pels quals s’ha de basar el compromís) i elaborar i desplegar un Pla individual per als equips d’atenció primària (EAP) que es troben en els pitjors percentils d’accessibilitat. Aquesta proposta forma part d’una demanda concreta recorrent des de l’atenció primària, i es el fet d’avaluar el context de cada CAP per a poder intercedir d’una manera més adequada en les necessitats específiques de cadascun d’ells. Altres de les millores que s’han d’obtenir amb l’increment d’inversió venen del reforçament de l’atenció telefònica, reduir el nombre d’incapacitats temporals (IT) que han de gestionar els metges i metgesses des que l’Atenció Primària, i facilitar la capacitat diagnòstica als CAP.

    Més inversió en salut mental, la demanda social que quedava pendent

    Dins el pressupost també es destina una partida de 30 milions d’euros a la salut mental i les addiccions per reforçar-ne les actuacions d’àmbit comunitari. Aquests diners han de servir per a reforçar el desplegament del Pla de Prevenció del Suïcidi i el programa d’atenció a la crisi dels trastorns mentals a infants i joves. També es pretén posar en marxa un nou equipament (Acompanya’m), incrementar places i resolució dels hospitals de dia i apostar pels Centres de Salut mental i els Serveis de rehabilitació comunitària.

    Els pressupostos més enllà de sanitat

    El departament d’Igualtat i Feminismes també es veu beneficiat amb un augment del 27% del pressupost. Un dels altres eixos és la transició energètica, que amb una dotació de 180 milions d’euros pretén accelerar l’autoconsum domèstic i industrial, a més de la dotació de 25 milions per a la ubicació de panells solars en edificis públics del Govern. La Generalitat es compromet amb el Pacte Nacional per la Indústria, subscrit amb els agents socials, amb on destina  680 milions d’euros per al 2023.

    Els sindicats ja havien arribat a un acord amb la Generalitat en l’elaboració dels comptes catalans. Tot i que lamenten que s’hagi “perdut un trimestre” d’aplicació de les polítiques socials pactades, “considerem que és una molt bona notícia que obre el camí a la recuperació de drets i a les polítiques socials”, afirmen des d’UGT, que afegeixen que “s’han de revertir les retallades i obrir la porta a polítiques de reactivació econòmica que posin fi a les situacions de vulnerabilitat”. En la mateixa línia, des de CCOO creuen que “és una aposta ferma per incrementar les polítiques públiques, sobretot vinculades als drets socials i es comprometen amb la ciutadania de Catalunya”.

  • Comença un cicle de mobilitzacions a la sanitat catalana

    Sota el lema ‘Ho has donat tot. No has rebut res’, Metges de Catalunya (MC) ha convocat mobilitzacions per a tots els facultatius dels hospitals i centres d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut (ICS) i de la xarxa sanitària concertada (SISCAT) per a dimecres i dijous d’aquesta setmana.

    Entre les reivindicacions del sector, destaquen que cal planificar els recursos, retenir el talent mèdic, oferir formació continuada als i les professionals i dignificar les condicions de treball, tal com va explicar el secretari general de MC, Xavier Lleonart. La sobrecàrrega de feina, denuncien, impedeix dedicar hores laborals a la formació, docència o recerca, a més de no poder oferir l’atenció que voldrien a les persones ateses.

    En els últims dos mesos, diferents entitats han donat suport a MC, com per exemple el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), el Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya (COEC), la Societat Catalana d’Especialistes en Psicologia Clínica (SCEPC), la Societat Catalana de Neuropsicologia (SCNPS), la Societat Catalana de Neurologia, l’Associació Catalana de Psicòlegs Clínics i Residents (ACAPIR), la Societat Espanyola de Psicologia Clínica – ANPIR o Secció d’Atenció Primària de la Societat Catalana de Pediatria (SAP-SCP).

    Amb l’objectiu que les protestes fossin del conjunt del sector sanitari, la Mesa Sindical Sanitària de Catalunya va presentar la seva pròpia convocatòria de vaga per als mateixos dies. Tot i això, el 23 de gener va informar que la desconvocava per un “possible defecte formal en l’avís de convocatòria a les patronals”, si bé animava a continuar amb les mobilitzacions previstes.

    Recorreguts

    MC es manifesta el 25 de gener a les 10 hores davant el Departament de Salut i es desplaçarà per la Gran Via Carles III, Rambla Brasil i Plaça de Sants per arribar al migdia a l’estació de Sants.

    L’endemà, hi ha una altra manifestació de MC a les 10 hores a la plaça Sant Jaume de Barcelona, que baixarà per Via Laietana i l’estació de França, i finalitzarà a les 12 davant del Parlament de Catalunya amb una plantada de bates blanques.

    Recorregut de les manifestacions de MC dels dies 25 i 26 de gener

    Per part seva, si bé la Mesa Sindical Sanitària no farà vaga com a tal, sí que fa una crida a participar en les accions previstes, que són: el 25 de gener a les 11 hores a plaça Sant Jaume per acabar al Parlament, mentre que el 26 a la mateixa hora hi ha concentracions descentralitzades pel territori.

    A més, hi ha una concentració dissabte 28 a Sant Jaume amb altres organitzacions per tal de defensar els serveis públics, no només sanitaris sinó també educatius. La Mesa té el suport d’altres sindicats del sector de l’ensenyament en entendre que es tracta d’una crisi més global dels serveis públics.

    Nova vaga mèdica 1, 2 i 3 de febrer

    Les diverses organitzacions ja avisaven que les accions d’aquesta setmana suposaven l’inici d’un seguit de mobilitzacions a mitjà termini a Catalunya, i per això MC també ha convocat una nova vaga de personal facultatiu per als dies 1, 2 i 3 de febrer.

    El sindicat mèdic ja havia alertat que el conflicte s’allargaria fins que Salut no aportés solucions als “greus problemes” que pateix el sistema, especialment la sobrecàrrega de treball i la crisi de facultatius derivada de les condicions assistencials, laborals i retributives que s’ofereixen als professionals.

    Durant aquests tres dies, hi ha convocades aturades l’1 de febrer, als hospitals de 8 a 11 hores i de 17 a 20 hores, i als centres d’atenció primària d’11 a 14 hores i de 17 a 20 hores. El 2 de febrer, serà de 8 del matí a la mitjanit tant als hospitals com als CAP, i el 3 de febrer repetiran els horaris del dia 1.

    Altres sindicats

    La posició d’altres sindicats que també denuncien deficiències en el sistema sanitari públic i demanen millores laborals té algunes diferències amb MC. Així, per part seva, la Intersindical va convocar mobilitzacions per als dies 24 i 25 a tots els serveis sanitaris per tal que tots els sectors se sentin representats.

    La secretària d’organització de la federació de serveis públics de la Intersindical, Monica Meroño, explica que l’objectiu és donar “protagonisme a la resta de personal sanitari, no només als metges”, com residents d’infermeria i medicina, administració, personal de serveis, zeladors, etc. “A sanitat, totes som un equip, i com a equip hem d ‘anar totes a una”, afegeix.

    Sindicats com CC.OO. i UGT de Catalunya s’han desmarcat d’aquestes mobilitzacions. Es dona la circumstància que tots dos i el sindicat d’infermeria Satse, el passat 23 de desembre, van arribar a un acord en el sector de la sanitat concertada amb la Conselleria de Salut i amb les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Associació Catalana d’Entitats de la Salut (ACES) i Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC).

    Es tracta del III conveni col·lectiu de treball dels hospitals d’aguts, centres d’atenció primària, centres sociosanitaris i centres de salut mental, concertats amb el Sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (Siscat). L’acord inclou pujades salarials de fins a un 3,5%, mentre que MC no va signar per entendre que no responia als problemes del sistema sanitari públic.

  • Ferm suport de la infermeria a Montse Gea després dels canvis en la direcció de Salut

    La Generalitat va anunciar el 10 de gener el nomenament del metge Marc Soler com a nou director general de Professionals de la Salut de Catalunya, en substitució de la infermera Montserrat Gea, la qual cosa va aixecar les crítiques de diverses organitzacions del sector en considerar que la infermeria està menyspreada en els càrrecs de direcció de la sanitat.

    El Consell  de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC) va lamentar que “el Govern desoeixi les autoritats sanitàries per incorporar les infermeres en alts càrrecs de Salut” i va assegurar que aquest relleu “col·loca Catalunya fora dels territoris que incorporen infermeres en els principals alts càrrecs de planificació de Salut, d’acord amb les directrius de l’Organització Mundial de la Salut”.

    El CCIIC va emetre un comunicat en el qual la degana, Glòria Jodar, va voler “agrair la valuosa i difícil tasca duta a terme per la doctora Montserrat Gea, en uns anys de màxima emergència sanitària i social”, i va demanar que “la reorganització del Departament de Salut no deixi fora les infermeres” perquè “cap govern no podrà construir sense l’aportació estratègica de les infermeres”.

    El Consell feia referència a l’informe de l’OMS ‘Orientacions estratègiques mundials per a la infermeria i llevadoria 2021-202′, que recomana als governs “enfortir el lideratge” d’aquestes professions en els sistemes acadèmics i sanitaris, i recordava que aquest és un compromís subscrit per la Conselleria com a membre del grup Nursing Now Catalunya.

    “Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres”

    L’Associació Catalana de Direccions Infermeres (ACDI) indicava a les xarxes: “Cop dur de la Conselleria de Salut a les infermeres. El relleu de Montse Gea al capdavant de la Direcció General de Professionals de la Salut mostra la manca de confiança en el talent infermer per ocupar càrrecs de primer nivell”.

    Per part seva, el grup Infermeria Digna deia: “Una llàstima perdre Montserrat Gea”. “No tenir en compte les infermeres en els llocs de decisió és deixar d’escoltar el col·lectiu universitari majoritari del sector”.

    Tres dies després de l’anunci del relleu, el Departament anunciava que Gea serà la nova comissionada del conseller Manel Balcells per liderar el Fòrum de Diàleg Professional, la qual cosa també ha sorprès en el sector. El fòrum està format per professionals de la salut i altres àmbits, com l’universitari, l’econòmic i els serveis socials, i les seves conclusions han de servir com a full de ruta del Departament en les polítiques de planificació de professionals de la salut.

    «Aquest moviment va doldre»

    La presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), Ester Giménez, indica que els dos canvis en la mateixa setmana han estat “una mica estranys”. “No sabem la realitat exacta. La decisió ens va sobtar, i aquest moviment va doldre com a infermeres. Montse Gea és una persona molt capacitada i sap greu. S’ha de veure quina capacitat de decisió té en aquest fòrum”, afegeix.

    Giménez remarca que, fins ara, la infermeria tenia dues representants en alts càrrecs de direcció del Departament de Salut, el de Montse Gea fins fa poc, i el de l’actual directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), Yolanda Lejardi. “La infermeria és un sector que està menyspreat, també la majoria de direccions dels Centres d’Atenció Primària estan formades per metges, només hi ha un percentatge molt petit d’infermeres, quan la feina de direcció la poden fer diferents professionals, i la infermeria té aquesta visió global del sector. És important tenir aquesta visió”.

    Montserrat Gea

    Gea (Lleida, 1976), és diplomada en Infermeria (E.U.Gimbernat) i en Ciències Empresarials (Universitat de Llleida), Màster en Ciències de la Infermeria i Doctora per la UdL.

    Ha exercit com a infermera assistencial en els àmbits sociosanitari, residencial i de primària, i sobretot en l’Hospital Universitari Santa Maria de Lleida. Especialitzada en polítiques de salut pública i recerca qualitativa per la Bloomberg Faculty of Nursing de la Universitat de Toronto, va ser la investigadora principal del Grup de Recerca en Cures de la Salut de l’Institut de Recerca Biomèdica de Lleida (IRBLleida), així com també investigadora d’altres grups internacionals i de l’Estat espanyol.

    Ha estat secretària del Consell d’Infermeres i Infermers de Catalunya, i responsable de la seva comissió de recerca, i presidenta del Col·legi d’infermeres i infermers de Lleida.

  • Xavier Lleonart: “El sistema sanitari està a punt de la defunció”

    Conèixer quants facultatius falten en cada centre i de quines especialitats, dignificar retributivament el sobreesforç per la manca de personal, recuperar la jornada de 35 hores setmanals, regular els descansos segons les recomanacions de les institucions europees i oferir incentius per evitar la fuga de talent, són algunes de les reivindicacions de Metges de Catalunya (MC), el sindicat majoritari del sector. En parlem amb el seu secretari general, Xavier Lleonart.

    ‘Ho has donat tot. No has rebut res’ és el lema de la convocatòria de la vaga de Metges de Catalunya. Hi ha sensació d’abandó després dels esforços de la covid?

    Ens sentim crònicament maltractats i menystinguts. Després d’una dècada de retallades, la pandèmia ha donat l’estocada final. Molts companys i companyes esperaven que servís perquè les administracions i els governants fossin plenament conscients que la sanitat pública i la salut eren una qüestió molt important i que calia cuidar-la. Quan veus que tornen a aplicar receptes antigues, veus que no han après res i que no rebrem res després d’una dècada de retallades i dos anys de pandèmia.

    Hi ha unanimitat en el sector en què falta personal, més enllà dels matisos de cada organització.

    Falten mans, però faig un matís, falten mans en un context en el qual les dades apunten que no falten mans; és a dir, segons l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic) som el segon país del món en nombre de metges i el sisè en nombre de facultats de medecina. És un contrasentit. On són aquests metges? On no són és a la pública, perquè la sanitat pública no està resultant atractiva. Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa, amb la qual cosa aquí ve el primer gran problema: som incapaços de retenir el talent que formem perquè no li estem oferint unes condicions, ja no laborals i retributives, que també, però sobretot d’exercici professional, de condicions assistencials, que faci que a aquesta persona que està perfectíssimament formada li sigui atractiu quedar-se en el sistema.

    Tenim un nombre elevat de personal que es forma i que s’especialitza en aquest país, però la capacitat de retenció és molt escassa

    És el que passa quan tu et formes com a metge de família, resident, i veus que el teu adjunt, el que et té al teu càrrec, un dia rere un altre atén 50 o 60 visites, d’una forma precària, i que això no s’acaba mai. Qui pensa que el paper ho aguanta tot i posa una agenda mèdica en la qual hi ha 10 pacients alhora?

    El sistema s’està carregant la Primària?

    El sistema sanitari està a punt de la defunció, tot ell. La Primària, segurament, és la primera baula que caurà, però darrera van les urgències hospitalàries i, després, tota la resta. Segurament, estem visibilitzant aquest deteriorament accelerat en la Primària, però tenim imatges de com estan les urgències hospitalàries, i cal tenir-ho clar, les imatges que estem veient de les urgències hospitalàries, amb una Primària forta, segurament, no serien tan greus. El sistema sanitari són vasos comunicants, i quan una banda cau, l’altra se’n ressent. Això té un efecte dominó.

    I què es pot fer per millorar-ho?

    Es poden fer moltes coses, una altra cosa és que les vulguin fer. Cal canviar el model, com a filosofia. Fa molts anys que estem en un model absolutament economicista en el qual el professional sanitari és un obrer especialitzat que treballa com si fos en una cadena de muntatge, i el bon obrer, el bon metge, no és aquell que fa la feina millor, no és aquell que tracta bé el pacient, no és aquell que soluciona el problema del pacient, sinó que és aquell que fa més volum de feina per unitat de temps, seguint un criteri de cadena pura de muntatge. Aquest model s’aguantava en base a un personal precari que, quan claudicava, hi havia més, i el podies reposar. Què succeeix? Que ara, quan cau aquell professional, no tens per reposar, perquè el que l’havia de substituir ha sortit per potes.

    Lleonart: «Ens sentim crònicament maltractats i menystinguts» | Pol Rius

    La crisi del model es produeix perquè no tens gent, però, alhora, no tens gent perquè aquest model està en crisi, i el primer que has de fer és posar al centre del sistema, no els criteris economicistes de productivitat, sinó la professionalitat, amb els dos pilars que ha d’aguantar el sistema, que són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals. Si tu cuides els professionals, tindràs professionals motivats que exerciran en bones condicions i podran donar una atenció de molta més qualitat a la població.

    Els dos pilars que ha d’aguantar el sistema són el tracte a la ciutadania i el bon tracte als professionals

    Per exemple, des de fa molts anys, no hi ha cap conveni laboral de la sanitat que parli de les condicions assistencials. Aquest és un greu problema, perquè tots volem que el metge o metgessa que ens atén tingui temps per formar-se perquè estigui a l’última i ens pugui aplicar tot allò que siguin millores substancials en quant a tractaments i en quant a mesures diagnòstiques, que estigui al dia. Doncs, el conveni de la concertada que s’ha firmat fa poc només contempla que el metge pugui tenir 20 hores de formació a l’any. És el mínim que marca l’Estatut dels Treballadors, però, amb 20 hores a l’any, algú creu que un metge es pot mantenir al dia? És evident que no.

    Sobre l’acord a la sanitat concertada, que inclou una pujada salarial de fins al 3,5%, CC.OO., UGT i Satse sí que van signar. Hi ha diverses organitzacions que donen suport a la vaga de MC, però no aquests tres sindicats. Pot crear una imatge de no unitat?

    És el missatge que vol traslladar el Departament de Salut, però Metges de Catalunya representa la pràctica totalitat de facultatius i facultatives; és a dir, la classe mèdica no està contenta amb aquest acord. La classe mèdica té la seva singularitat i és un dels pals de paller del model sanitari. A mi em preocuparia que els metges no estiguessin contents amb allò que se signa, perquè això vol dir que tenim una pota fluixa. S’han tornat a seguir aquests criteris economicistes, s’han pactat unes condicions estrictament laborals i retributives i només ha importat la suma aritmètica i no la suma qualitativa. És evident que el col·lectiu mèdic no pot ser majoria mai, és el 20% o el 25%, però algú pensa que no som molt importants en aquest sistema? Algú pensa que se’ns pot excloure sense que passi res? Feia menys irresponsable aquest Departament de Salut.

    MC demana un increment salarial progressiu per anar aproximant-se a països veïns, com França, amb 88.000 euros anuals, que és un 30% més que a Catalunya, i no és dels més elevats d’Europa.

    Bèlgica està en els 160.000 i Alemanya en els 150.000. Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu. Una enquesta de l’Associació MIR Espanya realitzada a les persones que feien la residència deia que fins a un 60% no contemplava el seu exercici professional quan acabés l’especialitat a Espanya.

    Estem en el furgó de cua de les retribucions de tots els metges a nivell europeu

    La qüestió és greu perquè hi ha enquestes entre els estudiants de medecina que diuen que cada cop és més gran el nombre d’alumnes que volen acabar la carrera perquè la formació és de bona qualitat, però que després volen marxar a un altre lloc. I aquí es dona una altra de les circumstàncies d’aquesta tempesta perfecta que estem vivint: els valors de les generacions que estan pujant de nous professionals han canviat. És una generació que prioritza la conciliació de la vida familiar i laboral, i que considera que la feina no ho és tot. D’altra banda, aquesta generació no té por a desplaçar-se i pot treballar entre setmana, per exemple, a Frankfurt, i el cap de setmana agafar un vol i venir a casa i estar amb la seva colla.

    MC ha convoc
    MC ha convocat vaga de metges el 25 i 26 de gener | Pol Rius

    Tota la coctelera està donant aquesta situació en què tenim una generació jove molt ben preparada amb pocs incentius. Fa un any, un resident meu, del Consorci Sanitari de Terrassa, em va dir que marxava a la privada. Fins ara, jo tenia el concepte que el resident que s’ha format té una inquietud d’investigació, docència, recerca i de formació continuada que, evidentment, a la privada el mata. Ell em va dir, ‘aquí, la formació, docència, recerca que hi havia, pràcticament ha quedat aniquilada, perquè estem tan absorbits per la tasca assistencial, perquè cada cop hi ha menys mans, que no dona per més. Per treballar i fer docència, em paguen millor a la privada’. La fuga és multifactorial, però hem de tenir en compte que el maltractament no és només per una baixa retribució, és per una sensació de treballar a disgust, amb unes condicions inadequades, amb una percepció que no estàs fent bé la teva feina.

    Demaneu fer els descansos que toquen, sobretot després de les guàrdies. No es respecten?

    Hi ha una directiva europea que diu que entre jornada laboral i jornada laboral han de passar almenys 12 hores, i s’ha de garantir per llei un descans setmanal mínim de 36 hores ininterrompudes. Hem aconseguit que es respecti a base de demandar-ho, una i una altra vegada, anant als tribunals, perquè les empreses sanitàries no ho respectaven.

    Hi ha un tema que només afecta metges i metgesses i que és imprescindible que es tracti entre l’Administració i els facultatius que ens preocupem pels nostres pacients: les guàrdies de localització o guàrdies de crida. Són un tipus de guàrdia en la qual estàs localitzable i et poden cridar per anar a fer l’assistència en funció de les necessitats. Això, no és més que una forma de precaritzar perquè en una guàrdia de crida et poden pagar un 40% menys que en una guàrdia presencial, però et poden cridar dues o tres o cinc vegades, segons les necessitats.

    Pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització

    Les persones de més de 50 anys estan exonerades de fer les guàrdies de presència, però no les de localització, o sigui, que pots tenir una persona de 62, 63 o 64 anys fent guàrdies de localització, amb l’agreujant que si et criden, potser, a les dues de la matinada, has d’anar, però al dia següent també has de fer la teva jornada habitual. Aquestes guàrdies no tenen regulació, ni en la legislació laboral ni en els convenis; potser no has pegat ull en tota la nit perquè has hagut d’anar a l’hospital tres vegades i l’endemà a les 8 del matí has de fitxar i fer l’activitat d’assistència normal. Això és un altre exemple de maltractament.

    Amb aquest panorama, és viable tornar a les 35 hores setmanals a curt termini?

    Aquesta jornada ja s’està aplicant a altres llocs d’Espanya (Andalusia, Astúries, Canàries, Cantàbria, Castella-La Manxa, Extremadura, País Basc, La Rioja i Navarra). Estem dient que ser metge a Catalunya és ser un esclau? S’han de contractar més mans, no hi ha més remei. Els estudis demostren que, quan tu dones un bon entorn laboral i un entorn de productivitat, generes pràcticament la mateixa productivitat fent menys hores. Amb bones condicions de treball, és molt possible que hi hagi menys complicacions, menys revisites a urgències i menys freqüentació als ambulatoris.

    A la Primària ja ho diuen. Per exemple, una persona que té dolors compatibles amb pedres a la vesícula, se li demana una ecografia i triguen 12 mesos a fer-li l’ecografia. Pel camí, pot fer quatre visites a urgències per dolor per quadres de còlic, sis al metge de capçalera… Si en el moment de demanar l’ecografia, la tinguessis l’endemà, tot això t’ho haguessis estalviat. És una qüestió de donar qualitat i, si dones qualitat, millores l’eficiència.

    Hi ha 9.000 jubilacions previstes en els pròxims deu anys, però falten xifres per centres de treball. Com es pot planificar?

    Hi ha un desconeixement total i no es pot planificar així. El sistema sanitari català, a diferència de la resta de l’Estat, està hiperfragmentat. Hi ha la sanitat de l’ICS, la sanitat concertada, dins la sanitat concertada hi ha les empreses públiques, els consorcis, les fundacions sense ànim de lucre… En aquests moments, si jo fos conseller de Salut, no tindria un interlocutor, tindria més de 100 interlocutors diferents. La sanitat pública d’aquest país depèn de més de 100 empreses sanitàries diferents.

    Hi ha una llei que estableix el registre públic de professionals sanitaris on ha de constar noms, cognoms, edat, especialitat i lloc de treball. Des de Metges de Catalunya vam intentar accedir-hi i no existia, no existeix aquest registre públic. Vam fer una petició a la Generalitat via portal de la transparència demanant aquest conjunt públic de dades. Jo tinc un correu de resposta dient que la meva petició és massa complexa. Com podem planificar el futur de la sanitat si no sabem el que tenim ni on ho tenim?

    Es pot quantificar el nombre de metges i metgesses que falten?

    Teníem unes dades de l’evolució de la plantilla que treballava des del 2014, i estem sobre un dèficit de 1.000 metges. Són estimacions, perquè dades per poder fixar-ho, no en tenim, però si li sumes l’envelliment de la població i la hipersofisticació de la medecina que hi ha hagut en aquests anys, pots entendre que la necessitat no és de 1.000, sinó d’uns quants més.

    Lleonart: “El maltractament no és només per una baixa retribució, és per una sensació de treballar a disgust, amb unes condicions inadequades, amb una percepció que no estàs fent bé la teva feina” | Pol Rius

    El problema és que la Conselleria no ho veu, no té la percepció que li faltin mans, o no tinc la percepció que estigui preocupada perquè li faltin mans. El problema de fons d’aquesta convocatòria de vaga no és tant les condicions laborals i retributives, sinó el paradigma. El paradigma que el metge ha de fer més hores que un rellotge s’ha acabat. Només hi ha dos grups petits de població que se senten ben atesos per la sanitat pública: la gent que està sana, que no n’ha de menester, i la gent que té una malaltia molt greu o de risc vital. Aquí, la sanitat pública encara té capacitat de resposta adequada i potent. Pel mig, hi ha una llarga llista d’espera, que cada cop és més llarga. La gent se sent molt mal atesa quan veus un bony, demanes una exploració i triguen un any en fer-te una exploració. No té sentit.

    Nosaltres som els primers que ens sentim molt malament quan hem de dir que hi ha aquesta espera. Tenim la sensació que no ens deixen fer bé la feina, però si la població no n’és conscient i no ens ajuda és cap a on anem. Si soc metge de Primària i tinc, en el millor dels casos, una visita cada tres minuts, pràcticament no tinc temps ni d’escriure el que m’expliquen. La sensació de baixa qualitat en la prestació assistencial fa que tota aquesta gent digui, ‘jo, aquí, no hi vull anar’.

    El fet que hi hagi altres convocatòries de vaga, de la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya els mateixos 25 i 26 i de la Intersindical el 24 i 25, dilueix el missatge o reforça que el model sanitari ha de canviar?

    Tenim prou arguments per fer una convocatòria ben diferenciada perquè bona part de tot això que he dit, la resta de plataformes no ho contemplen. Estem molt preocupats per la qualitat assistencial que donem a la població, i no ho fiem tot a les condicions laborals i retributives, que també, sinó que hi ha altres coses, i nosaltres creiem que tenim la necessitat, el dret i diria l’obligació fins i tot deontològica de poder plantejar a l’Administració que això s’ha de poder parlar en alguna taula amb els professionals. Coses com les guàrdies de localització, a ningú, ni tan sols a aquests altres convocants, els interessa. No puc calibrar si potencia o dilueix el missatge, sí puc dir que el nostre posicionament i les nostres demandes estan clarament diferenciades i que lluitem per la qualitat de la sanitat en aquest país.

    És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui

    Com és la relació amb el Departament de Salut?

    Estic francament emprenyat perquè hem volgut ser molt responsables, molt respectuosos, hem fet un anunci d’una convocatòria de vaga amb més de dos mesos d’antelació per donar temps a la part contrària, a l’Administració, a què reaccioni, a que faci una taula, a que segui, a que parli, a que negociï, a que busquem conjuntament solucions, i l’Administració ha llençat a la brossa aquest temps que se li va donar de marge. Hem demostrat d’una forma molt clara que la nostra voluntat no és el conflicte pel conflicte, volem contribuir a arreglar els problemes que té la sanitat d’aquest país. És una autèntica vergonya que tinguem una Administració que, davant d’aquest crit d’alarma, no respongui.

    Hi ha hagut reunions amb la Conselleria després de convocar la vaga?

    No, no ens han trucat. Jo lamento profundament i responsabilitzo directament el conseller (Manel Balcells) que si hem d’acabar fent la vaga la única culpa serà seva perquè nosaltres no podem fer res més. Vam presentar 54.000 signatures dient que és necessari que hi hagi canvis, ens vam reunir quan el van triar i vam dir ‘esteu en temps de descompte’, hem fet per terra, mar i aire tots els missatges d’alerta possibles, hem dit ‘convocarem una vaga’ dos mesos abans per donar lloc a negociar. Tinc la impressió que en algun fòrum això pot haver estat interpretat de forma errònia, com que ens feia por fer la vaga, i no anava d’això, era una gran responsabilitat del nostre col·lectiu. Estem preparats i la farem grossa.

    Després de la vaga, què passarà?

    Això no s’acaba amb el 25 i el 26. Al cartell ja ho diem, és l’inici d’una sèrie de mobilitzacions.