Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • Es gradua la setena promoció d’especialistes en infermeria familiar i comunitària sense el reconeixement de la categoria professional

    Aquest 2019 es es gradua la setena promoció d’especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC). L’any 2005 es va reconèixer l’especialitat, i el maig del 2011 es va iniciar la formació de les primeres infermers i infermers especialistes. Actualment a Catalunya ja son 217 especialistes i més de 1.689 a tot l’estat espanyol, però encara no es reconeix com a categoria professional a l’àmbit de la primària.

    De fet, en l’acte que es celebra avui en el marc de la VII Jornada d’Especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària organitzada per AIFiCC, els especialistes d’Infermeria Familiar i Comunitària a Catalunya mantenen la seva reivindicació de reconeixement de l’especialitat i demanen voluntat política per impulsar la creació de la categoria professional.

    Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, explica que el primer any van ser 18 les graduades i aquest any ja en són 44 mentre que el vinent arribaran a les 52 graduades sent aquesta una molt bona notícia.

    Tot i així, des de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) creuen però “que malgrat l’augment d’especialistes i del número de places per fer la residència, al finalitzar el període formatiu, a Catalunya, ens trobem que encara no existeixen llocs de treball específics que concordin amb les competències adquirides”.

    És a dir, cada vegada trobem més especialistes en Infermeria Familiar i Comunitària en l’àmbit de l’Atenció Primària però la majoria no tenen el degut reconeixement de la professió i sense la categoria professional corresponent. Davant això, diuen que «l’accés a un lloc de treball definit i adequat a les nostres competències és igual que per a la resta d’infermeres i infermers que no tenen aquesta especialitat».

    Segons els residents i especialistes de l’AIFiCC, la solució passa per diferents agents “en primer lloc l’Administració s’ha de comprometre a reconèixer l’especialitat com a categoria professional i a introduir places específiques per a especialistes d’Infermeria Familiar i Comunitària en els equips d’Atenció Primària, igualment cal que les Unitats Docents d’Atenció Familiar i Comunitària treguin totes les places acreditades en convocatòria”.

    Així, Alba Brugués, a part de celebrar la incorporació d’aquestes noves especialistes, recorda i remarca la importància de les especialistes que entraran per via excepcional, ja que així «es marcarà una línia que farà que totes les infermeres a l’Atenció Primària siguin especialistes».

    Pel que fa a les oposicions de l’Institut Català de la Salut d’aquest diumenge Brugués explica que es fan per tothom i a tot arreu i que no es fan per àmbits d’expertesa, tothom es pot presentar. «Cal que la gent que treballa en un àmbit assistencial tingui competències per aquest lloc de treball que no tindran si venen d’un altre àmbit o sense expertesa», descriu.

    Ara per ara, es sap que la via excepcional es convocarà a finals d’any però no es sap del cert la seva data. Això el que fa és que les infermeres que treballen a l’Atenció Primària i volen adquirir el títol d’especialistes s’hagin de començar a preparar. «Cal tancar d’una vegada per totes les especialitats que es van incorporar com a categoria al Reial Decret», demana Brugués. Per les infermeres que fa anys que treballen a l’Atenció Primària, examinar-se per via excepcional significa evitar presentar-se a una plaça d’especialista on no es reconeixeria el grau d’expertesa que tenen ja adquirit i se les obligaria a estudiar i rotar durant dos anys per diferents llocs.

  • El 9% dels alumnes de l’ESO pateix ciberassetjament

    El 9% dels alumnes de l’ESO pateix ciberassetjament

    Professionals d’atenció primària han realitzat un estudi per estimar la presència de ciberassetjament entre els estudiants de primer a quart d’Educació Secundària Obligatòria (ESO). Les autores del treball són metgesses de primària, sòcies de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), i infermeres de família que treballen amb elles a l’Institut Català de la Salut.

    Els resultats mostren que el 9% de l’alumnat és víctima habitual d’assetjament a través de mitjans digitals i un 3% n’és agressor habitual. L’estudi també conclou que el fet de ser víctima augmenta les possibilitats de convertir-se en agressor, de fet un 1,5% dels participants desenvolupen aquests dos rols alhora.

    “El fàcil accés a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i l’increment del seu ús per part de les noies i nois adolescents han fet que augmenti aquest tipus de bullying que utilitza els mitjans digitals per fer mal intencionadament i de manera repetida, i que té una gran repercussió en la salut.”, expliquen la Viviana Bazante, l’Àngels Casaldàliga i la Miriam Pla, sòcies de CAMFiC, i la Laura Domínguez i la Patricia Gonzalez.

    En l’estudi de recerca, que es va dur a terme durant el curs 2017-2018, han participat 574 noies i nois, d’entre 11 i 17 anys, alumnes de quatre centres educatius de la ciutat de Manresa. A més de determinar la prevalença del ciberassetjament en aquest entorn escolar, el treball tenia com a objectiu analitzar la seva relació amb factors com les característiques demogràfiques, la quantitat d’hores d´ús de noves tecnologies (TIC) i l’autoestima de les noies i nois adolescents. Per fer-ho, es van realitzar una sèrie d’enquestes validades que els participants van respondre anònimament.

    En l’anàlisi dels resultats, les investigadores han observat que hi ha una relació entre les hores que els nois i noies passen connectats i la possibilitat de convertir-se en assetjador. “A partir de les quatre hores d’ús de les TIC el risc de ser agressor es quadruplica (1,5% vs 6,2%)”, concreten les investigadores.

    El nivell d’autoestima, és també un factor de risc, en aquest cas de patir assetjament digital. “Els resultats mostren que el 25% de les víctimes habituals tenen baixa autoestima, i un 7% la tenen entre mitjana i alta”, apunten les metgesses de família de CAMFiC.

    En les seves conclusions les investigadores destaquen: “Aquest estudi intenta donar resposta a les percepcions dels professionals i la comunitat educativa sobre l’existència del ciberassetjament entre adolescents, i que serveixi com a base científica per fer nous estudis i dissenyar intervencions que puguin donar eines als educadors i als professionals de la salut per fer front al ciberassetjament”.

  • «Tenim per primera vegada una vacuna contra una de les malalties més letals del món»

    Pedro Alonso (1959, Madrid) evita caure en llocs comuns, però es mostra convençut que la lluita per a erradicar la malària ha donat en els últims dies un pas històric. Aquest dimarts, Malaui va donar el tret de sortida a la primera campanya de vacunació multitudinària contra aquesta malaltia a nivell mundial, al qual en les pròximes setmanes se sumaran Kenya i Ghana.

    «S’ha començat a vacunar per primera vegada de forma rutinària, no com a part d’una recerca, sinó com un producte llest per a ser usat», explica des de Ginebra el metge espanyol, director del programa mundial de malària de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) des de 2014.

    L’organisme coordina el programa pilot en col·laboració amb els ministeris de salut dels tres països. Uns 360.000 nens rebran les dosis cada any, que han de complementar-se amb altres mesures contra la malaltia com l’ús sistemàtic de mosquiteres, la fumigació d’interiors amb insecticides i la utilització de les proves de diagnòstic i el seu tractament.

    La vacuna, anomenada RTS,S, és fins avui l’»única capaç de reduir dràsticament la malària entre la població infantil». No obstant això, la seva eficàcia és limitada: els assajos clínics van demostrar que redueix els casos en un 40%. «Aquesta protecció parcial pot tenir un gran impacte a nivell global», defensa l’investigador. Segons dades de l’OMS, la malària es cobra cada any la vida de 435.000 persones, en la seva majoria nens. La major part de les morts es produeixen a Àfrica, on més de 250.000 menors moren a l’any com a conseqüència de la malaltia.

    L’avanç es produeix després de la patacada experimentada l’any passat en la lluita contra la malària, que es va estancar per primera vegada en l’última dècada per la falta d’inversió en programes de prevenció i de tractament. Darrere d’aquest programa pioner impulsat en Malaui hi ha més de 30 anys de recerca. Alonso, amb una llarga i reconeguda trajectòria en aquest camp, també ha format part d’ella, duent a terme els primers assajos fa més de 15 anys.

    El programa de vacunació contra la malària ja és una realitat a Malaui. És un abans i un després en la lluita contra la malaltia?

    El terme ‘històric’ s’utilitza amb certa lleugeresa a vegades però en aquest cas està plenament justificat: és un dia històric. Perquè el reconeixement de la necessitat i els primers intents per a desenvolupar una vacuna contra la malària es remunten a fa més de 100 anys. Aquest dimarts es va començar a vacunar per primera vegada de forma rutinària, no com un estudi o una recerca, sinó com un producte llest per a ser usat, es va començar a vacunar al primer nen d’Àfrica contra aquesta malaltia.

    Per tant, és un assoliment extraordinari de la ciència, del coneixement i de la tecnologia al servei dels més necessitats. Que es tingui per primera vegada una vacuna contra una de les malalties més letals i que més sofriment ha causat en la història de la humanitat és, efectivament, un moment històric. Estem davant la història de la ciència, de la medicina i de la salut, especialment als països més pobres.

    Com han anat els dos primers dies de la vacunació?

    Està anant tot molt bé. És part de la fita, que són la mateixa gent que vacuna contra el xarampió, la varicel·la o la diftèria són els mateixos que estan vacunant ara en els dispensaris, exactament igual que la resta. És un servei aportat plenament pels ministeris de salut dels països. Són gent molt experimentada i està anant tot molt bé. Aquest és el salt tan especial que s’ha generat. Ja no és un projecte de recerca, no és un assaig com els que hem fet tantes vegades, això és: ja tenim una vacuna llesta i pot començar a utilitzar-se.

    Ho esmentava abans: hi ha hagut molts projectes que han investigat vacunes contra la malària, però aquest és el primer que tira endavant fins a poder aplicar-se de forma rutinària.

    Hi ha hagut molts intents de desenvolupar vacunes -és a dir, la substància que injectes, genera una resposta immune i això et protegeix, o et protegeix parcialment- des de fa 100 anys. Algunes han progressat bastant, però no hi ha hagut cap que hagi completat el procés del que es diu desenvolupament clínic, l’avaluació per agències reguladores i llum verda per a la seva aplicació. En aquest sentit, aquesta sí que és la primera vacuna que pot aplicar-se a gran escala perquè és la primera que ha cobert tot aquest procés. Altres vacunes i altres intents de vacunes s’han quedat pel camí.

    Una altra cosa diferent són altres eines de lluita contra la malària com a fàrmacs o medicines. Sí que comptem amb altres eines, però és la primera vegada que tenim una vacuna que ha cobert tot el seu desenvolupament, com faríem amb qualsevol altra vacuna per a qualsevol altra malaltia, i que estaria llesta per a ser aplicada.

    La vacuna RTS,S ha estat resultat de més de 30 anys de treball. Vostè ha estat més d’una dècada col·laborant en la recerca. Com han estat tots aquests anys?

    Comencen amb una investigadora de la Universitat de Nova York, Ruth Nussenzweig, que va ser la que va descriure per primera vegada la proteïna del paràsit. Després es va decidir intentar utilitzar aquesta proteïna com a vacuna. Parlem de finals dels anys 70, són efectivament més de 30 anys de recerques de diferents persones en diferents moments que han anat aportant diferents components.

    Aquest matí parlava amb la meva filla i em preguntava: «Hi ha un inventor d’aquesta vacuna?». No, no hi ha un inventor, avui dia aquestes coses no són així. Són diferents persones en diferents moments: des de qui descobreix la proteïna, al primer que va generar una proteïna recombinant que la imitava o als quals van començar a assajar-la en humans quan no funcionava.

    Després es van començar a desenvolupar adjuvants [substàncies que s’afegeixen a la vacuna per a augmentar la seva eficàcia, segons l’OMS] que permetien potenciar la resposta de la vacuna, es van començar a assajar i a veure respostes positives. En el meu cas, a primers dels anys 2000 se’ns demana que avaluem si aquesta vacuna podria funcionar i com podria fer-ho en nens africans, que era l’objectiu fonamental.

    Això va permetre que des de l’Hospital Clínic de la Universitat de Barcelona i, molt important, un centre de recerca creat a Moçambic, amb suport de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECID), es tinguessin les capacitats tècniques i el coneixement per a poder desenvolupar i avaluar el producte a Àfrica. Donats els resultats, van poder entrar altres grups també a donar suport fins que es completa tot el procés amb els comitès assessoris de l’OMS i l’Agència Europea del Medicament.

    És un procés llarg, molt complex, que requereix diferents actors en diferents moments. Això ens recorda la complexitat que és desenvolupar una vacuna contra un paràsit tan difícil com aquest.

    No obstant això, la vacuna té eficàcia limitada. Prevé 4 de cada 10 casos de malària.

    És una vacuna imperfecta, d’eficàcia moderada, que incorpora tecnologies, sobretot quant als adjuvants, realment capdavanteres. Però no és una vacuna com la imatge que molta gent té: ‘Una vegada que estic vacunat, ja estic completament protegit’. No, estàs només parcialment protegit, però perquè en la malària és molt difícil.

    Però aquesta protecció parcial pot tenir un gran impacte a nivell global. Per això, quan la gent li pregunta «però val la pena produir la vacuna que només redueix el 40% dels casos?», és que el 40% dels casos de 200 milions de casos que tenim cada any i 400.000 morts anuals són molts casos i moltes morts els que aquesta vacuna pot evitar.

    És una vacuna que requereix quatre dosis, que donarem a nens de 5 mesos i dos anys de vida. Tenim esperança que vagi a contribuir juntament amb les altres eines que tenim com les mosquiteres o fàrmacs a tractar de controlar una malaltia que ha vist grans progressos en l’última dècada, però que en els últims dos o tres anys estem veient com ressorgeix amb força.

    Què queda ara per fer per a avançar en l’eficàcia? Quin és el següent objectiu que es marquen?

    Hi ha diversos objectius. El primer és immunitzar, mesurar l’impacte de la vacuna i eventualment estendre la seva utilització. En segon lloc, i això requereix monitorar, veure l’impacte, veure que es compleixen les dosis com cal donar-les, que es confirmen els perfils de seguretat… aquí hi ha tot un treball per fer.

    En paral·lel, cal tractar de nou com millorar aquesta vacuna. Sempre ho hem dit: no és una vara màgica, no és la solució a tots els problemes, però contribueix a una solució. Necessitem altres vacunes eventualment millors i això portarà molts anys encara per davant de recerca, però no renunciem al fet que es pugui millorar els nivells d’eficàcia que aquesta vacuna aporta.

    També és la primera vacuna contra un paràsit.

    Quan parlava de dies històrics no és només perquè s’aplica una vacuna contra la malària, sinó perquè és la primera vacuna contra un paràsit humà. És un assoliment extraordinari.

    Àfrica és la zona del món més copejada per la malària, que s’acarnissa amb les persones més empobrides. Per què són tan importants aquest tipus d’avanços per a reduir la desigualtat?

    Moltes vegades pensem que la solidaritat amb els quals menys tenen es resol amb voluntaris anant a treballar a aquestes zones o amb recursos econòmics. Això és important, té valor, però les capacitats estan en els mateixos països d’Àfrica. No necessitem manar a ningú, ells tenen capacitats i cada vegada més.

    Efectivament, necessiten recursos econòmics. Però moltes vegades falten coneixements, ciència i tecnologia. Aquests són una palanca que poden ajudar a resoldre grans problemes. Des de l’àmbit de l’energia o des de l’àmbit de la potabilització de l’aigua o la salut… moltes vegades requereixen solucions tecnològiques. I tecnologia és precisament el que no tenen.

    L’antic primer ministre de Moçambic Pascoal Mocumbi, un home extraordinari i un dels pares de la independència, deia: «Necessitem investigar precisament perquè som pobres». A Espanya ha costat molt, també en el món, reconèixer que una de les majors aportacions que com a països rics podem fer és posar al servei de les poblacions més desfavorides la ciència, la tecnologia i el coneixement que tenim, perquè són els que tenen la veritable capacitat de transformar.

    Per a mi, la vacuna de la malària, com uns altres, és un exemple d’aquesta capacitat de transformar. Espanya va jugar un paper important i els recursos dels contribuents espanyols a través de l’AECID han jugat un paper fonamental en l’àmbit de la ciència i la tecnologia. Moltes vegades em fa pena veure com avui dia, en el debat públic, aquests temes estan absolutament absents. Em dóna tristesa veure que la discussió sobre la cooperació internacional d’Espanya ha desaparegut completament.

    De fet, Espanya porta des de 2010 sense aportar un sol euro al Fons Mundial contra la sida, la tuberculosi i la malària, un dels organismes que han finançat aquest programa pilot.

    Al costat de GAVI Aliança Global de Vacunes i Unitaid, el Fons Mundial contra la sida és un dels organismes que està finançant aquest desplegament. Espanya està absent. Però està absent del debat públic, no hi ha més que veure els discursos en el parlament o els debats entre els candidats, on aquests temes no apareixen. Espanya ha abdicat de la seva responsabilitat global.

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es

  • Un 22,35% dels asmàtics pateixen o han patit alguna vegada ansietat

    Un 60% de la mostra estudiada eren homes, en canvi de les persones asmàtiques amb ansietat, el 63.13% eren dones i un 36.87% homes. De fet, els resultats mostren que un 17.65% dels asmàtic estan patint ansietat en el moment actual de l’estudi, mentre que la xifra puja al 22.35% si s’analitzen els que pateixen ansietat en el moment actual més els que l’han patit alguna vegada a la seva vida.

    L’estudi va analitzar l’anomenat Flux Espiratori Màxim (FEM) – que mesura l’aire que surt dels pulmons-, i es va observar que un 61.9% dels pacients amb registre del FEM tenien valors per sota del que els hi tocava, i quan es tractava de pacients asmàtics amb ansietat, els valors baixos arribaven fins al 72.73%.  “Ens va sorprendre observar també que només un 49.41% dels asmàtics tenen registrada aquesta prova de la funció pulmonar; quan es tracta d’un registre que es fa amb una eina fàcil d’usar a la consulta de les infermeres” explica la investigadora, infermera i sòcia d’AIFiCC, Gemma Amat.

    Igualment, es va comprovar que si bé al 60% dels pacients amb asma se’ls havia posat en algun moment de la seva vida la vacuna antigripal, com destaca Gemma Amat “en la passada campanya antigripal, només un 31.76% se la van posar. I aquest és un registre molt baix, si tenim en compte que els asmàtics tenen indicada la vacuna antigripal”.

    Respecte al grau de malaltia, es va observar que a pitjor classificació de la malaltia d’asma més prevalença d’ansietat.

    Igualment, un 45.88% dels asmàtics utilitza medicaments, majoritàriament (71.79%) teràpia combinada. Ara bé, aquest 45.88% dels asmàtics que pren medicaments, puja a 57.88% quan es tracta d’asmàtics amb ansietat. Aquesta dada posa de manifest que quan hi ha ansietat hi ha un major ús dels tractaments per al control de l’asma.

    Finalment, respecte al tabac, un 16.47% dels asmàtics són fumadors actius, mentre que entre els asmàtics amb ansietat el percentatge puja al doble (un 36.84%).

    Gemma Amat, autora de l’estudi i infermera de l’AIFiCC conclou que “els resultats de l’estudi ens mostren que hi ha una relació directa entre el mal control de la malaltia i l’ansietat, i que a major ansietat, pitjors valors de la funció pulmonar, major ús farmacològic, més tabaquisme i major grau de la malaltia asmàtica”.

    Es tracta d’un estudi descriptiu realitzat sobre població asmàtica major de 14 anys d’una Àrea Bàsica de Salut semirural (Balaguer). Les variables analitzades van ser: sexe, edat, ansietat, medicació, tècnica i compliment, registres Peak-Flow (un aparell portàtil de fàcil ús a les consultes, que permet mesurar una part de la funció pulmonar dels asmàtics (el flux espiratori màxim), exercici, tabac, espirometria i vacuna antigripal.

  • Una de cada cinc morts està relacionada amb una alimentació poc saludable

    «Les nostres troballes mostren que una dieta inadequada és responsable de més morts que qualsevol altre risc a nivell mundial, incloent-hi el tabaquisme». Aquesta és la principal conclusió d’un informe internacional publicat per la revista mèdica The Lancet, que assegura que el 2017 es van produir 11 milions de morts associades a una alimentació poc saludable, la qual cosa suposa una cinquena part de les defuncions que es van produir aquest any. Segons els autors de l’estudi, el baix consum de cereals integrals i fruites i l’excés de sal en els menjars són els tres elements més preocupants a nivell mundial, ja que estan relacionats amb més de la meitat d’aquestes morts.

    Al gener d’aquest mateix any, un informe publicat també en aquesta revista mèdica alertava del poc saludable que era la dieta de les societats actuals i concloïa que per a salvar el planeta era necessari reduir més d’un 50% el consum de carn vermella i sucre. Ara, un altre equip d’investigadors ha analitzat la dieta de 195 països per a posar-li xifres al problema i els seus resultats indiquen que 11 milions de persones moren cada any per causes relacionades amb una alimentació inadequada, dels quals 10 milions moren per malalties cardiovasculars, 913.000 per càncer i gairebé 339.000 per diabetis tipus 2.

    «Aquest estudi afirma el que molts han pensat durant anys: que una dieta deficient és responsable de més morts que qualsevol altre factor de risc en el món», assegura un dels autors d’aquesta recerca, el director de l’Institut de Mètriques i Avaluació de la Salut de la Universitat de Washington, Christopher Murray.

    Massa sal i poca fruita seca

    Els resultats que ofereix l’informe indiquen que el consum de pràcticament tots els aliments que es consideren saludables va ser inferior al recomanat per les autoritats sanitàries, especial recalcament en la fruita seca, els cereals integrals o la fruita, mentre que el de tots els productes no saludables va superar el nivell recomanat, especialment el consum de sal i el de begudes ensucrades.

    En mitjana, la humanitat només va consumir el 12% de la quantitat recomanada de fruita seca i llavors (al voltant de 3g al dia, enfront dels 21g recomanats), menys de la meitat de la quantitat de fruita diària recomanada (menys de 100g enfront de 250g) i una mica menys d’una quarta part de la quantitat recomanada de cereals integrals (29g enfront de 125g). No obstant això, el consum de begudes ensucrades va ser més de deu vegades superior a la quantitat recomanada (49g enfront dels 3g recomanats) i el de sal gairebé el doble del recomanat.

    A causa d’aquests nivells insalubres de consum, «els principals factors de risc dietètic per a la mortalitat són les dietes altes en sodi [sal], baixes en cereals integrals, baixes en fruita, en fruita seca i llavors, en verdures i en àcids grassos omega-3», ja que, «cadascuna d’elles representa més del 2% de les morts mundials», asseguren els investigadors.

    En particular, el consum excessiu de sal es va associar amb tres milions de morts, mentre que el baix consum de cereals integrals i fruites es va relacionar amb 3 i 2 milions de defuncions respectivament, la qual cosa fa que aquests 3 aliments estiguin relacionats amb més del 50% de les morts associades a una mala alimentació a nivell mundial.

    Un canvi de paradigma

    A la vista d’aquests resultats, els investigadors destaquen que moltes de les campanyes per a promoure una dieta sana no han estat eficaces, atès que només s’han centrat en la restricció dels productes poc saludables, en lloc de promocionar aquells aliments saludables el nivell dels quals de consum és molt inferior al recomanat.

    «Encara que el sodi [sal], el sucre i els greixos han estat en el centre dels debats en les últimes dues dècades, la nostra avaluació suggereix que els principals factors de risc dietètic són l’alta ingesta de sodi i la baixa ingesta d’aliments saludables, com a cereals integrals, fruites, verdures i fruita seca i llavors», assegura Murray.

    Taxa de mortalitat associada a l’alimentació. Els valors més alts/baixos es mostren en roig/blau / THE LANCET

    Per a l’investigador de la Unitat d’Epidemiologia del Consell de Recerca Mèdica de la Universitat de Cambridge, Nita Forouhi, que no ha participat en l’estudi, aquests resultats demostren que és necessari establir un canvi d’estratègia i «passar de posar èmfasi en la restricció dietètica, a la promoció d’aliments saludables», segons ha assegurat en un article publicat en la mateixa revista.

    No obstant això, Forouhi també assenyala les dificultats associades a aquest canvi, posant com a exemple el «prohibitiu» preu de les fruites i verdures en molts països. Segons aquest especialista, «dues porcions de fruites i tres porcions de verdures al dia per persona representen el 52% dels ingressos de les llars als països de baixos ingressos, el 18% als països de baixos a mitjans ingressos, el 16% als països de mitjans a alts ingressos i el 2% als països d’alts ingressos».

    Espanya entre els tres amb millors resultats

    A l’hora d’analitzar les dades per països, els autors de l’estudi asseguren que cap regió del planeta segueix les recomanacions per a una alimentació saludable propostes per l’OMS. Malgrat això, l’informe destaca les enormes diferències oposades entre els diferents països, ja que la taxa de mortalitat d’Uzbekistan, últim país de la llista amb 890 morts per cada 100.000 persones, és deu vegades superior a la dels tres primers, Israel, França i Espanya, amb 89 morts per cada 100.000 persones.

    Entre les regions amb una taxa de mortalitat més alta destaquen Rússia (lloc 171) i diversos països de l’est d’Europa, com Azerbayan (190), Trukmenistán (189) o Ucraïna (188), així com diverses illes del pacífic sud, com les Illes Marshall (193), Papua Nova Guinea (192), l’arxipèlag de Vanuatu (191), Indonèsia (159) o Filipines (165). Per contra, entre els quals millors resultats van obtenir estan diversos països del sud d’Europa occidental, amb França i Espanya al capdavant (llocs 2 i 3 respectivament), mentre que a Àsia destaquen el Japó i Corea del Sud (4 i 7), i el Perú (9) a Llatinoamèrica.

    També resulta cridanera l’alta taxa de mortalitat de països com Alemanya (38), que pràcticament doblega la d’Espanya, amb 162 morts per cada 100.000 habitants. Entre altres grans potències també destaca la posició dels EUA (43), que, amb una taxa de 171 morts per cada 100.000 habitants, se situa per darrere de països com Ruanda o Nigèria, mentre que les dues grans potències d’Àsia, la Xina i l’Índia (140 i 118), tenen taxes de 350 i 310 morts per cada 100.000 habitants respectivament.

  • Els nous anticoagulants obliguen les farmacèutiques a pagar centenars de milions per a evitar judicis

    «Haig de prendre una pastilla diària per un problema cardíac i, si no ho faig, podria patir un infart cerebral». Marcelo, un jubilat de 70 anys, és una de les aproximadament dos milions de persones que a Espanya prenen diàriament algun dels anticoagulants que hi ha en el mercat. Entre ells destaquen els coneguts com a anticoagulants d’acció directa, uns fàrmacs que es consideren segurs, però que fins fa poc no disposaven d’un antídot en cas que es produís una hemorràgia greu, ja fora per un accident o de forma espontània. Alguns dels afectats per aquesta reacció han demandat a diverses farmacèutiques durant els últims anys i han aconseguit tancar acords milionaris. El més recent, un acord de més de 700 milions d’euros aconseguit aquesta mateixa setmana als EUA.

    Les últimes farmacèutiques en treure la bitlletera han estat Bayer i Janssen Pharmaceutica, propietat de Johnson & Johnson, fabricadores de rivaroxaban, el nom comercial de les quals és Xarelto. Totes dues companyies han aconseguit un acord que resol al voltant de 25.000 demandes en les quals s’al·legava que les companyies no van advertir prou sobre els possibles episodis de sagnat mortal causats pel fàrmac i les dificultats que hi havia per a interrompre el procés per absència d’antídots.

    No ha estat l’únic cas dels últims anys. El 2014, la farmacèutica alemanya Boehringer Ingelheim va acordar pagar uns 600 milions d’euros per a evitar al voltant de 4.000 demandes per un medicament similar, dabigatran, el nom comercial del qual és Pradaxa. Igual que en el cas del Xarelto, els demandants asseguraven que la companyia no va oferir suficient informació sobre el fet que el fàrmac podia provocar hemorràgies greus que no es podien revertir amb facilitat.

    Fins a set anys sense antídot

    Durant l’última dècada, les autoritats reguladores han aprovat varis d’aquests nous anticoagulants orals, coneguts en l’àmbit mèdic com a anticoagulants d’acció directa i el «principal avantatge de la qual és que no és necessari que els pacients passin controls de manera habitual», a diferència del que ocorria amb els anticoagulants més antics, com el popular Sintrom, segons ha explicat a eldiario.es Pascual Marco, vicepresident de la Societat Espanyola d’Hematologia i cap del servei d’hematologia de l’Hospital General d’Alacant.

    La major part dels estudis realitzats fins avui coincideixen a assenyalar que aquests nous anticoagulants són segurs, fins i tot més que els seus predecessors. «Els estudis globals demostren que aquests fàrmacs són eficaços i són més segurs que els anticoagulants tradicionals, excepte per a les hemorràgies digestives, que tenen un perfil de seguretat similar», explica Marco.

    No obstant això, l’acceptació d’aquests medicaments no va ser immediata, ja que en els seus inicis no existia un antídot que fóra capaç de revertir els seus efectes en cas d’emergència. «L’antídot és necessari en cas que un pacient necessiti una cirurgia urgent o sofreixi una hemorràgia greu», explica Marco. «Afortunadament, ja disposem d’ells», conclou aquest especialista.

    Tant Pradaxa com Xeralto van rebre l’autorització de l’Agència Europea del Medicament en 2008 i la de l’Administració d’Aliments i Medicaments dels EUA (FDA, per les seves sigles en anglès) en 2011. Però el primer antídot desenvolupat per al Pradaxa, denominat Praxbind, no va comptar amb l’aprovació de les agències reguladores fins a 2015, set anys després de l’aprovació de l’anticoagulant. El de Xeralto, denominat Andexanet alfa, no va ser aprovat per l’agència nord-americana fins a maig del passat any, mentre que el regulador europeu no el va autoritzar fins a aquest mateix mes de març.

    Dos milions de persones anticoagulades a Espanya

    A Espanya hi ha al voltant d’uns dos milions de persones anticoagulades i «la majoria són per fibril·lació auricular, que és una arrítmia molt freqüent, especialment a partir dels 70 anys», explica Marco. «També hi ha entorn d’un 20 per cent amb malaltia trombòtica venosa i percentatge molt petit, entre un 5 i un 7 per cent, que són els que porten pròtesis valvulars cardíaques».

    Durant anys, aquest tipus de pacients han estat tractats amb els anticoagulants coneguts com a antivitamina K, com el Sintrom. Aquest tipus de fàrmacs tenen el desavantatge de necessitar controls freqüents per a calcular bé la dosi, la qual cosa fa que els pacients siguin «bastant dependents de l’hospital», assegura Marco.

    El fet de tenir un millor perfil de seguretat i eficàcia ha fet que molts especialistes hagin anat optant pels nous anticoagulants orals i la facilitat d’ús fa que molts pacients també els prefereixin. «Quan em van plantejar la possibilitat de donar-me Sintrom em vaig negar en rotund», assegura Marcelo. «La meva mare ho prenia i record anar amb ella tots els mesos a l’hospital per a fer-se els controls i jo no estava disposat a passar pel mateix. Amb el nou anticoagulant és molt més còmode».

    No obstant això, Marco adverteix que és recomanable que existeixi un control per part d’especialistes. «Abans que van aparèixer els anticoagulants d’acció directa, tots els pacients passaven pels serveis d’hematologia, però ara que no fan falta controls, són receptats per altres serveis i mai passen pel nostre, amb el que alguns pacients no tenen una informació adequada», adverteix aquest hematòleg.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • «De 8 de cada 10 certificats de defunció vam passar a 9 de cada 10 curats. El càncer és agafar una moneda i donar-li la volta»

    El 19 de març va tenir lloc l’última conferència dins del cicle «Sanitat, l’estat de la qüestió» a l’Ateneu Barcelonès. En aquest cicle, organitzat per Amics de la UAB dins La Universitat Opina i el Diari de la Sanitat, es van realitzar diferents conferències on es va parlar amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya: Ictus, cardiopaties i càncer.

    El doctor Josep Ramon Germà, director d’estratègia clínica, investigació i resultats de l’Institut Català d’Oncologia, i Fernando Trias de Bes, pacient d’èxit. La moderadora va ser la coordinadora d’aquest mateix Diari. Canviant el format dels dos actes anterior, aquest cop els dos participants van crear una entrevista a dues bandes. Reproduïm aquí algunes de les preguntes que més interès van generar.

    Fernando Trias de Bes: Per què et vas fer oncòleg?

    Dr. Josep Ramon Germà: No m’agrada veure els malalts dormits. Era molt avorrit. Aleshores me’n vaig anar cap a la medicina. Quan vaig acabar la carrera l’any 73 vaig veure un anunci que deia que es necessitaven residents per una cosa que es deia oncologia. Curiosament a Sant Pau l’oncologia està al final de tot, amb la sortida al carrer sant Quintí i sempre han estat uns personatges curiosos. Vaig anar a entrevistar-me amb el cap de servei que després es va convertir en un dels meus mestres: el Pau sabia que jo era espaviladet i em va dir ‘Mira Germà, si fas oncologia, no t’avorriràs mai’. Em vaig quedar sorprès i em vaig enganxar. No m’he equivocat i si tornés espero tornar a tenir la sort de llegir la petició i presentar-me.

    Dr. Germà: Com recordes la primera visita amb mi?

    Trias de Bes: Acollonit. Jo els protocols de medicina no els entenc gaire. A mi em detecten el tumor, vaig a l’uròleg, m’operen i després em van dir que el tumor estava encapsulat però que es podria haver estès i que ho sabrien amb un TAC. Com duia les grapes de l’operació m’havia d’esperar 15 dies. I clar em van dir que no podien saber si estava curat, que potser se m’havia anat al cervell o al fetge i que tornés al cap de 15 dies.

    Dr. Germà: Dir-li això al Fernando és com dir-li que s’està morint!

    Trias de Bes: Això em va costar molt. Era una muntanya russa. No sabia si em quedaven dos mesos de vida, res. En aquell moment la primera visita la recordo molt freda. Em vas dir que estava tot net però em vas donar percentatges de recaiguda i em vas dibuixar un diagrama que encara recordo. Em vas dir que tenia un 82% de probabilitat d’estar curat i un 18% que hagués vascularitzat i ho tingués en una altra part del cos. Si vols, em vas dir, fem quimioteràpia i baixarem aquesta probabilitat a l’1-2%. Jo et vaig preguntar ‘I vostè què faria?’ i em vas dir tens aquí els números. Jo esperava que em diguessis el què. Et vaig demanar si m’ho podia pensar. Jo tenia referències teves boníssimes però te n’adones que com a pacient també has de prendre decisions i en algunes d’elles no entenia que fos totalment meva la responsabilitat.

    Trias de Bes: Un oncòleg ha de mirar de no tenir sentiments amb els seus pacients?

    Dr. Germà: La cosa més propera a tenir sentiments és l’oncòleg. El que ha de controlar són les seves emocions. Són dues coses totalment diferent. El càncer son unes 400-500 malalties diferents i fa res eren 200. Quan tens davant cadascuna d’aquesta persones no és el mateix tenir una persona totalment curable que un malalt de càncer de pulmó totalment avançat. Els metges hem de controlar les emocions però sentiments jo crec que tots.

    Dr. Germà: Vas tenir por a morir?

    Trias de Bes: Sí. I tant. Tenia esperança pel que m’havies dit. De fet vaig triar no tractar-me. Tenia un alt percentatge de no recaure i la quimio és molt tòxica. Jo recordo preguntar-te: «però doctor si jo ara no em tracto, pel fet de no haver-ho fet, si després tinc una recaiguda, tindré menys probabilitat de curar-me?» I em vas dir «no, tindràs la mateixa, l’únic que t’hauré de donar més fort». Vas deixar-me clar que no i vaig decidir jugar al 82%, probabilísticament tenia més opcions.

    Quan vaig tenir la recaiguda aquí sí que va ser fotut. Ja no era un tumor, era tot el cos, i després de quasi bé un any de control i no saps quantes cèl·lules hi ha. Estava més tranquil durant el tractament perquè quan t’estàs tractant tens la sensació que estàs actuant. Quan prens una medicació estàs fent alguna cosa. Quan va acabar el tractament ho vaig passar pitjor perquè et sents despullat: és el teu cos sol qui ha de seguir.

    Un moment que sí que el vaig patir va ser quan vaig tenir una complicació i vaig fer trombos a les cames. Em vaig espantar del mateix tractament. Aquí tu em vas donar molta esperança. Sempre em deies: ‘Gaudeix, tranquil, que es cura’. Així com el primer dia només em vas donar probabilitats després si em vas donar esperança. Al final has de confiar en el teu doctor i no mirar res a Internet. Si tens un metge, ell en sap i internet no discrimina ni filtra. Vaig confiar en tu que per això havies dedicat la teva vida a això.

    Trias de Bes: Diuen que hi ha els metges i que hi ha els oncòlegs. Aquesta frase me la va dir un metge, que els oncòlegs sou ‘ponequimios’, que busqueu curar la malaltia, esteu amb el tractament primari, i ignoreu els efectes secundaris.

    Dr. Germà: el que jo diria és que tot especialista el que no ha d’oblidar és que és metge. A les meves classes a la universitat jo és el que intento transmetre. A l’essència de la medicina està l’humanisme. Has de tenir molt clar el que significa l’evidència científica però també que aquesta evidència l’has d’aplicar a un individu que té les seves pròpies característiques personals. L’evidència es pot trobar a qualsevol lloc però si no individualitzéssim no necessitaríem oncòlegs ni especialistes. Un robot podria decidir què necessitem.

    Oncologia, l’estat de la qüestió a l’Ateneu Barcelonès / Amics de la UAB

    Dr. Germà: Com va reaccionar el teu entorn?

    Trias de Bes: El càncer fa molts anys era com una sentència de mort. Ara hi ha molta més prevalència i qui més qui menys coneix a algú que l’ha passat. Tot i així fa por encara. No és el mateix tenir càncer amb 87 anys que amb 45 com va ser el meu cas. En situacions així cadascú es posa al seu lloc: gent que s’allunya, que es tensiona, potser perquè no sap com fer-ho. Al final davant la malaltia hi ha gent que sap entendre que la vida és fràgil i hi ha gent que ho assumeix molt bé i et ve a veure amb tota la normalitat. És molt curiós observar.

    Dr. Germà: I els teus fills?

    Trias de Bes: La gran tenia 13 anys, el mitjà 9 i el petit 4. El petit sí que em va dir ‘Papá, yo sin pelo no te quiero’. No ho van entendre del tot. Al cole fan campanyes pel càncer infantil i la meva filla sí que em va preguntar si em moriria. Però li vaig dir que fins que no em veiés preocupat a mi no patís. Un dia que estava fotut de la quimio sí que em va dir ‘Papá, no pueden ser tantas horas en cama, podrías ir al médico, ¿no?’. El meu tractament també és cert que era curt. Era bèstia, molt concentrat, però curt, van ser uns 4 mesos en total. Un període més curt ajuda.

    Trias de Bes: Com ho fas per comunicar males notícies? Suavitzes? Prefereixes donar tombs? Vas directe?

    Dr. Germà: La informació no pot ser estàtica. Tu si tens una mica d’experiència explores el pacient que tens davant, les seves emocions. En aquell moment el malalt no té sentiments clars, són emocions. Si veus que està receptiu, augmentes la informació. Els silencis són fonamentals. Molt difícils de fer però ajuden. A part, sempre que puc creo esperança. Sempre pots crear-la.

    Hi ha moments que has de ser total i absolutament sincer i realista. He tingut gent que ha vingut i m’ha dit ‘escolti, estic a punt de tancar un negoci, tinc una família, i necessito saber quina és la meva situació’. Utilitzo dos sistemes jo. Un d’ells és preguntar ‘vostè creu que tots nosaltres hauríem de tenir les coses el màxim d’arreglades normalment?’. Si em responen que clar els hi dic ‘doncs vostè encara més’. I la segona, hi ha una frase molt interessant que diu que s’ha d’esperar el millor i estar preparat pel pitjor.

    Dr. Germà: Què vas pensar el dia que et vaig dir que havia tornat a sortir el tumor?

    Trias de Bes: Vaig pensar «merda, vas escollir malament amb el 82%». A l’anterior visita ja em vas preavisar. Vaig haver-me d’operar l’espatlla per un accident amb la bici i em vas veure que a la imatge s’intuïa alguna cosa però em vas dir que m’operés i que ja ho miraríem, que et feia dubtar una mica. Com d’alguna manera ja m’ho havies dit, em va costar menys. A tractar-me i ja està.

    En un moment sí que vas mirar per la finestra i et vaig llegir el pensament. “Ja sé el què estàs pensant”, et vaig dir, “que m’has enganxat tan ràpid que estàs pensant en donar-me la quimio de fa un any i no la tocaria ara que té més dosi”. No estaves segur per temes estadístics però jo et vaig dir que fóssim coherents. Si fa un any em vas dir que la curació era la mateixa però m’hauries de donar més fort, doncs que així fos.

    Dr. Germà: Els pacients també heu de prendre decisions, veus. I importants. Potser ha arribat el moment que expliqui com va començar tot això. L’any 1979 de cada 10 nois amb tumoral testicular, 8 dels que ingressaven se’ls signaven certificats de defunció. Jo tenia 28 anys i només volia curar el càncer. Segueixo sent del mateix parer, hi ha gent que es conforma amb cronificar-lo però jo el vull curar i si no puc vull cuidar. Vaig rebre una beca internacional i a Anglaterra vaig veure que estaven utilitzant un fàrmac que es deia cis platí que estava donant bons índex de curació. Vaig revisar les històries d’uns 100 nois i vaig veure que els què tenien un producte en sang molt alt es morien malgrat el platí. Quan torno a Barcelona em trobo que no hi havia cis platí a Catalunya ni a Espanya. Vaig agafar un company oncòleg i un farmacòleg, vam anar a una joieria i vam comprar fil de platí. Vam obtenir una mostra de cis platí estrangera i vam produir una mostra del fàrmac. Us podeu imaginar dos moments molt especials de la meva vida. Un va ser quan vam comprovar que el producte que havíem produït era exactament igual però aquesta no era la prova del cotó. Aquesta va ser tractar un noi que tenia com dues pilotes del tumor testicular de la mida d’una pilota d’handbol als pulmons. Aquell noi era un certificat de defunció segur. Vam donar-li el nostre producte i 15 dies després vam fer-li una radiografia de tòrax i les pilotes havien passat a ser pilotes de tennis. L’Esteve està viu 30 anys després.

    Vam treure el placis, aquest fàrmac, i l’any 1983, vam fer la primera publicació espanyola amb 383 casos on el 93,5% dels nois es curaven. De 8 de cada 10 certificats de defunció vam passar a 9 de cada 10 curats. És agafar una moneda i donar-li la volta. He sigut testimoni d’això i per això puc tenir esperança. També ho he viscut després amb el càncer d’ovari i amb molts altres càncers. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.

    Dr. Germà: Escrius llibres, obres de teatre, fas una columna a l’Ara… quina és la teva sensació sobre les notícies sobre el càncer?

    Trias de Bes: Crec que ens en parlen sobre descobriments pels que encara falten anys per veure’n resultats. Cada cop hi haurà més innovació però un malalt que ho està ara potser ja no arriba, ho necessita ara. Per tant crec que són notícies de recerca, del que vindrà i que al pacient d’ara no els hi serveix.

    Dr Germà: Jo també he intentat escriure alguns llibres de suport. Jo personalment trobo a faltar notícies positives però reals dins la premsa. No és necessari que s’hagin curat 3 ratolins però mai he sentit la notícia especifica del cis platí.

    Trias de Bes: Cada cop hi ha més càncers. Què fem malament els pacients, què feu malament els metges, què fa malament la societat? No fumo, no bec, faig esport… és l’alimentació, és la pol·lució? Em vas dir que tot eren factors de risc que només s’havia demostrat que el tabac era una causa. Fem alguna cosa malament?

    Dr. Germà: Moltes. Els consells de salut tothom els dóna i els pren a llarg termini, com si no anés amb ells. La gran preocupació és la infància. En aquests moments tenim entre un 18-19% de nens amb sobrepès i això sabem que produirà un increment d’algun tipus de càncer com és el de còlon. Un company em va dir que als EUA les colonoscòpies ja les estan començant 10 anys abans. El prototipus de càncer que es produeix així és molt més agressiu.

    Els hàbits de bona salut es creen durant la infància. Els espinacs de Popeye han desaparegut. Després ens vam adonar que portaven poc ferro però l’hàbit hi era. Que la verdura sigui un càstig i que el McDonalds de dissabte és el premi és que alguna cosa estem fent malament. Els col·legis estan introduint les fruites però les famílies han de ser conscients que els consells de salut han de venir des de la infància. Quina és la despesa calòrica que fa un nen jugaven a basquet a un parc o amb la consola? I sí, si desaparegués el tabac, desapareixerien el 30% dels càncers: de bufeta, de ronyó, de pàncrees… Però hi ha moltes més coses. El meu co-resident de Sant Pau va aconseguir que avui en dia totes les noies a partir dels 12 anys siguin vacunades del papil·loma. Si desapareix la infecció, el càncer de coll uterí també desapareixerà. El problema fonamental és que la gent veu lluny la prevenció. Els polítics també. Sempre busquen la immediatesa. A més que la prevenció pot resultar cara. A Catalunya hem començat la prevenció de càncer de còlon mitjançant la sang en femta. Això val molts diners però quantes cirurgies t’estalvies, quantes morts perquè trobes els tumors quan encara no són càncers?

    Dr. Germà: Per què som amics?

    Trias de Bes: Tens molts pacients que s’han fet amics teus. Jo quan estic esperant torn només sento gent rient. Ets molt humà, molt sincer… També escrius i hi ha més coses que ens han unit. A part que ens assemblem molt de caràcter i aficions.

    Trias de Bes: Estem en un 68% de totalitat de curació de càncer, arribarem a un 90% de curació de càncer?

    Dr. Germà: Estem arribant a un cert límit de la taxa específicament de curació. No crec que traspassem un cert llindar. Un dels motius és que l’any 2020 el 75% de la incidència de càncer es produirà en països subdesenvolupats que tenen el 5% de l’economia mundial.

  • Els científics busquen una fórmula per a impedir la creació de bebès a la carta

    Dimarts passat, un comitè creat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va concloure que crear bebès editats genèticament, com va succeir amb l’experiment dut a terme a la Xina l’any passat, és «irresponsable». Una setmana abans, un grup de científics i bioètics de reconeixement internacional va demanar a les pàgines de la revista Nature una moratòria mundial sobre aquest tipus d’experiments. El consens científic és gairebé total, però el camí per a establir els controls i mecanismes que evitin que el que va passar a la Xina es torni a repetir no és senzill, ni està exempt de controvèrsies.

    L’escàndol va saltar el passat mes de novembre, quan l’investigador xinès He Jiankui confirmava que havia implantat dos embrions modificats genèticament en una dona. Les bessones, aparentment sanes, havien nascut a principis d’aquest mateix mes i el va anunciar va causar un gran enrenou entre la comunitat científica, que va rebutjar de forma gairebé unànime l’experiment.

    No obstant això, amb el pas dels dies, diversos mitjans van confirmar que l’experiment ja era conegut per altres investigadors, especialment als EUA, que no van informar de les intencions de l’investigador xinès perquè no tenien clar com ni on fer-ho. El cas no només era una mostra d’irresponsabilitat individual, sinó que revelava la falta de frens i normes internacionals sobre edició d’ADN.

    Poc després de conèixer-se la notícia, l’investigador de la Universitat d’Alacant, Francisco Mojica, el primer a descriure els mecanismes que han fet possible el desenvolupament de les eines d’edició genètica que han servit per a dur a terme aquest experiment, mostrava la seva preocupació a aquest diari i demanava «un gran acord global sobre edició genètica, especialment entre aquelles grans potències que estan investigant sobre les aplicacions d’aquesta tecnologia».

    Una moratòria global o un registre d’experiments

    Científics de tot el món han realitzat peticions similars i, la setmana passada, un grup de 18 especialistes en bioètica de set països demanava en un article publicat en la revista Nature «una moratòria mundial sobre tots els usos clínics de l’edició humana de la línia germinal, és a dir, canviar l’ADN hereditari (en espermatozoides, òvuls o embrions) per a fer nens genèticament modificats».

    Els investigadors cridaven l’atenció sobre els nombrosos problemes que, al seu judici, ha destapat l’experiment d’He Jiankui, posant l’accent en la passivitat a l’hora de proposar un mecanisme de control eficaç. Malgrat les discussions mantingudes durant els últims anys, «no s’ha creat cap mecanisme per a assegurar el diàleg internacional sobre si l’edició clínica de la línia germinal podria ser apropiada i, en cas afirmatiu, quan», asseguren els investigadors.

    No obstant això, no tothom està d’acord en si una moratòria és el millor mètode per a evitar casos similars en el futur. En una resposta publicada en la mateixa revista, els líders de les Acadèmies Nacionals de Ciències i de Medicina dels EUA (NAS, per les seves sigles en anglès) i la Reial Societat britànica es van oposar a aquesta mesura, assegurant que era necessari aconseguir primer «un ampli consens social […] donades les implicacions globals de l’edició del genoma humà».

    Els acadèmics asseguraven en la missiva que estan creant una comissió internacional «per a definir criteris i estàndards específics per a avaluar si els assajos clínics proposats o les aplicacions que involucren l’edició de la línia germinal han de ser permesos». A més, esmentaven el panell d’experts creat per l’OMS el mes de desembre passat per a discutir el cas, un comitè amb el qual mantenen «un estret contacte».

    De fet, una de les presidentes del grup de l’OMS és la secretària de relacions exteriors de la NAS, Margaret Hamburg, per la qual cosa no ha sorprès que el comitè hagi decidit no donar suport a la petició d’una moratòria. Dimarts passat, després de publicar un comunicat en el qual el grup mostrava la seva oposició a experiments com el desenvolupat per He Jiankui, Hamburg va assegurar que no creia que una moratòria fos el més recomanable.

    Com a alternativa, el panell d’experts aposta per fomentar la transparència entre els investigadors, proposant la creació d’un registre mundial d’estudis que impliquin l’edició del genoma humà. L’organització sanitària planteja aquesta mesura com un pegat fins que s’aconsegueixi un acord internacional per a establir una normativa.

    Un canvi de valors en la ciència

    No obstant això, altres investigadors consideren que l’edició d’embrions duta a terme per He Jiankui i la no revelació per part d’altres investigadors que tenien coneixement de l’experiment, no només mostra les mancances de l’escassa normativa actual, sinó que revela una crisi de valors en la ciència.

    En un article d’opinió publicat també en Nature, la investigadora del Centre Interdisciplinari de Bioètica de la Universitat de Yale, Natalie Kofler, va assegurar estar convençuda que el silenci dels altres investigadors «és un símptoma d’una crisi cultural científica més àmplia», que definia com «una creixent divisió entre els valors defensats per la comunitat científica i la missió de la mateixa ciència».

    Kofler assegura que han arrelat entre molts investigadors valors pragmàtics centrats en la independència, l’ambició i l’objectivitat. No obstant això, aquesta investigadora considera que la decisió sobre com s’ha d’usar aquesta tecnologia, o si ha d’usar-se, requereix d’un conjunt més ampli de valors, com «la compassió per a assegurar que les seves aplicacions estiguin dissenyades per a ser justes, humilitat per a assegurar que es tinguin en compte els seus riscos i altruisme per a assegurar que els seus beneficis es distribueixin equitativament».

    Han passat quatre mesos des que s’anunciés al món el naixement dels primers bebès modificats genèticament. Des de llavors, la comunitat científica lluita per trobar un marc normatiu que no posi traves a la recerca biomèdica, però que, al mateix temps, serveixi per a contenir l’ambició d’investigadors i empreses que ja es freguen les mans amb una possibilitat que, encara que avui dia és impossible, ja comença a albirar-se: un món amb bebès a la carta.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Un equip d’investigadors amb participació espanyola aconsegueix eliminar el VIH en un pacient

    El 2009, Timothy Brown va passar a la història en convertir-se en la primera persona a haver-se curat de la seva infecció per VIH després d’un trasplantament de medul·la. Conegut com el pacient de Berlín, aquell home va suposar un avanç prometedor, però va quedar el dubte de si només havia estat una estranya excepció. Avui, un equip internacional d’investigadors amb participació espanyola ha confirmat que la seva curació no va ser una anècdota i ha aconseguit que un segon pacient infectat per VIH elimini tot rastre del virus del seu cos durant 18 mesos gràcies a un trasplantament de cèl·lules mare. Malgrat aquest important avanç en la lluita contra aquesta malaltia, els investigadors adverteixen que «és prematur concloure que aquest pacient s’ha curat».

    «No parlem de curació perquè és massa aviat, parlarem d’això quan hagin passat diversos anys i estigui confirmat que el virus no rebota», explica a eldiario.es María Salgado, investigadora d’IrsiCaixa i coautora de l’estudi en el qual es detalla la troballa i que ha estat publicat avui en la revista Nature. No obstant això, Salgado no amaga la seva satisfacció i qualifica la troballa com «una injecció d’energia per a tots nosaltres» i avança que aquest nou cas «ofereix moltíssima informació per a desenvolupar noves tècniques que es puguin aplicar a tota la població».

    La remissió de Timothy Brown, que porta ja 11 anys sense VIH, es va produir gràcies a un trasplantament de medul·la que se li va realitzar per a tractar una leucèmia. Després d’unes sessions de quimioteràpia i radioteràpia, se li va realitzar el trasplantament i en fer-lo els metges van descobrir que no hi havia rastre del VIH. La quimioteràpia, la radioteràpia i el trasplantament havien destruït les cèl·lules en les quals s’amagava el virus i, a més, les noves cèl·lules del donant tenien una mutació (del gen CCR5) que impedia al virus entrar en noves cèl·lules, evitant que tornés a brollar la infecció.

    Un tractament menys agressiu

    «El pacient de Berlín va obrir un camp de recerca centrat en la cerca d’una cura», afirma Salgado. Des de llavors, científics de tot el món han analitzat les possibilitats d’aquesta mutació. En aquest cas, els investigadors van demostrar l’eficàcia d’una forma menys agressiva d’aquest tractament en un pacient britànic amb VIH al qual se li va diagnosticar limfoma de Hodgkin avançat el 2012 i al qual se li va realitzar un trasplantament el 2016.

    Per al trasplantament es van utilitzar les cèl·lules mare d’un donant que tenien la mateixa mutació que en el cas de Brown. Al cap de 16 mesos, els metges van interrompre el tractament antiretroviral i avui, 18 mesos després, el virus roman indetectable en la seva sang.

    D’esquerra a dreta els investigadors Bonaventura Clotet, Javier Martínez-Picado, Àngel Font i Maria Salgado

    Quan el VIH infecta a un hoste comença a replicar-se en sang a gran velocitat. Els actuals tractaments antiretrovirals eliminen el virus en sang i ho fa indetectable i intransmissible. No obstant això, explica Salgado, «encara així els virus es manté adormit en les cèl·lules i quan és per al tractament el virus es desperta i comença de nou a replicar-se». Això és el que els investigadors diuen rebot i se sol produir entre dues i quatre setmanes després d’abandonar el tractament.

    No obstant això, en aquest cas «el trasplantament funciona com un recanvi del sistema immune, reduint la quantitat de cèl·lules que tenen al virus adormit», afirma Salgado. Hi ha diversos factors del trasplantament que ajuden a destruir el virus i, entre ells, el nou estudi destaca el que es coneix com a malaltia empelto contra hoste. «És el rebuig del nou sistema immune contra les cèl·lules antigues, això, que ja se sap que és beneficiós per a eliminar el tumor, també hem vist que és beneficiós per a eliminar les cèl·lules que tenen el virus», explica Salgado.

    Encara així, adverteix la investigadora, «la prova de foc arriba quan parim el tractament antiretroviral», llavors entra en joc el nou sistema immune amb cèl·lules que disposen d’»una mutació que provoca que, si queda algun virus amagat en el cos, no pugui entrar en les cèl·lules».

    Un tractament arriscat i no generalitzable

    La principal conclusió que extreuen els autors de l’estudi és que el pacient de Berlín «no va ser simplement una anècdota i és possible aconseguir una remissió total del virus», explica un altre dels autors de l’estudi, el també investigador d’IrsiCaixa, Javier Martínez-Picado. «Així i tot, no volem parlar encara de cura, però més d’un any sense rebot viral és alguna cosa que no s’havia vist des de llavors, per la qual cosa la nostra visió és molt optimista», afegeix.

    No obstant això, els investigadors adverteixen que l’enfocament no és apropiat com un tractament estàndard per al VIH a causa de la toxicitat de la quimioteràpia i al risc inherent d’aquest tipus de trasplantaments. «Un pacient amb VIH és un malalt crònic que, amb un tractament adequat, pot portar una vida absolutament normal, amb el que no és ètic plantejar un procediment com aquest, que té una mortalitat que pot arribar al 40 o 50 per cent», adverteix Salgado.

    Malgrat això, aquestes troballes, que han estat desenvolupats en el marc del consorci internacional IciStem, coliderat pels investigadors espanyols, proporcionen un major suport per al desenvolupament d’enfocaments que apunten a la mutació del gen CCR5 com una estratègia per a la remissió del VIH i ofereix l’esperança de noves tècniques de tractament que podrien eliminar el virus per complet en un futur.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Diagnosticar la fibril·lació auricular és crucial per reduir el risc de patir ictus

    La Carme tenia hipertensió que li venia de família i a banda també li van diagnosticar algunes arrítmies i la van començar a medicar. Va seguir fent vida normal però alguns dies puntuals patia alguns rodaments de cap. Res que li fes preocupar-se massa. Un dia però va anar a baixar un esglaó una mica més alt del compte en una terrassa i ja no recorda res. Es va espantar i va anar corrents a urgències un cop va recuperar la consciència. Allà, el doctor Àngel Moya i Mitjans, coordinador de la unitat de cardiologia de l’Institut Deuxeus, va preguntar-li si estava disposada a operar-se. Carme Vilaginés va respondre-li que l’endemà mateix si calia però va haver d’esperar 8 dies.

    8 dies que va viure amb por fins i tot de sortir al carrer però un cop operada tot va canviar-li. «Vam marxar de vacances amb la família i ja no tenia el cansament que patia abans quan hi havia pujades… si vaig arribar a fer 10 i 12 quilòmetres al dia!». Aquestes són les paraules de Carme Vilaginés diagnosticada de fibril·lació auricular (FA) a finals de juliol de 2018 i pacient d’èxit del doctor Moya. Tots dos, metge i pacient, s’han trobat per parlar d’aquesta malaltia a l’Ateneu Barcelonès dins el cicle «Sanitat, l’estat de la qüestió» que està organitzant l’associació Amics de la UAB juntament amb el Diari de la Sanitat. Aquesta segona conferència que ha estat entorn les cardiopaties ve després d’una primera sobre l’ictus i la seguirà una sobre el càncer. La tria d’aquestes patologies respon a voler parlar amb metges i pacients sobre les tres principals causes de mortaldat a Catalunya.

    Durant la seva intervenció, el doctor Àngel Moya va voler destacar que la fibril·lació auricular és un problema de salut complex i de salut pública. Vinculant-ho amb la primera sessió va explicar que les cardiopaties són un dels factors modificables d’ictus més importants i va detallar que si es treballa la FA, s’ajuda a reduir el risc de patir un ictus.

    El ritme sinusal és un terme que s’utilitza en medicina per descriure el batec normal del cor, mesurat per un electrocardiograma. La fibril·lació auricular el què fa és perdre el control d’aquest ritme: com descriu el Dr. Moya, «el ventricle es mou d’una manera caòtica i, en perdre la contracció de l’aurícula, la sang s’estanca amb risc de provocar trombos». Afegeix a més que un d’aquests trombos pot desprendre’s i és aleshores quan si va cap al cervell pot provocar un ictus.

    Hi ha certes malalties cardíaques o per exemple el fet de tenir hipertiroides que poden acabar desenvolupant en FA. També l’obesitat, les malalties pulmonars com ara l’apnea del son, la diabetis o la insuficiència renal. A més, les característiques que més pateixen aquest tipus de malaltia a més són les dones i ser major de 75 anys. En aquest sentit, i seguint la idea que ja va defensar el doctor Sabin parlant de l’ictus, aquest tipus de malalties suposen a part de conseqüències mèdiques, moltes conseqüències socials.

    El problema que destaca el doctor Moya que existeix amb la FA és que molta gent no nota els símptomes. Sovint, explicava, «la gent diu que no té símptomes però simplement és que s’ha adaptat a viure d’una manera diferent». Aquí inclou palpitacions, ofec, dolor, fatiga, pèrdua de la consciència… Tot i aquests símptomes, l’electrocardiograma és l’única manera de diagnosticar la FA. La importància de diagnosticar la FA és crucial donat que no tots els pacients que la pateixen tenen símptomes. Moya parla de tres tipus de FA segons patrons temporals: la fibril·lació auricular paroxística, que és la que sol donar més símptomes, ja que va i ve per hores; la fibril·lació auricular persistent, que pot marxar però cal tractament; i la fibril·lació auricular permanent.

    Sobre els possibles tractaments, el doctor Moya crida sobretot a prevenir però si ja és tard per això, cal anticoagular via fàrmacs sobretot per coagular els ritmes i impedir que es facin trombos. Aquí Moya denuncia un problema amb el subministrament de fàrmacs per mantenir el ritme sinusal que, «com són barats, no surten a compte i no els produeixen».