Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • El meu fill té TDAH? Hauria de prendre metilfenidat?

    El TDAH ha fet córrer rius de tinta. No només a les revistes científiques, també a la premsa generalista. Entre les primeres, per esmentar només una investigació recent, el Scandinavian Journal of Child and Adolescent Psychatry and Psychology analitza en el seu últim número els efectes del metilfenidat (MFD) a 77.358 pacients i com són més freqüents les al·lucinacions i altres símptomes psicòtics en el grup de nens amb aquest trastorn que es va iniciar en aquesta medicació que en el grup control (amb placebo). Els resultats, no obstant això, no són estadísticament significatius i els mateixos autors reclamen més recerca en aquest sentit. Entre les segones, la més sonada va ser l’entrevista al Der Spiegel amb el denominat “pare del TDAH”, Leon Eisenberg, fa ja alguns anys, una entrevista en la qual semblava que al final dels seus dies es retractava de tot el que s’ha dit.

    La veritat és que moltes famílies amb fills amb símptomes de TDAH no saben a quins atenir-se. Si buscar a internet davant del dubte en qüestions de salut no acostuma a ser bona idea, en aquest cas convé estar especialment vigilant en un terreny en què es barregen pares que declaren orgullosos, com si haguessin sortit de l’armari, que els seus fills han crescut feliços gràcies al metilfenidat (MFD), amb professionals que asseguren que algun dia es deixarà de dispensar a farmàcies. On les fake news se superposen amb informacions contrastades i ni tan sols les guies diuen el mateix a totes les comunitats.

    Des del Diario de la Educación hem intentat llançar una mica de llum de la mà de professionals de diferents disciplines –de l’orientació i la psicopedagogia, de la psicologia clínica i educativa, de la neurologia i de la neuropediatria– al voltant “del trastorn psiquiàtric més sovint diagnosticat i tractat en població pediàtrica”, segons la revista de l’Asociación Española de Pediatría, Anales de pediatría. Un tractament que des de la seva aprovació els anys vuitanta a Espanya és a base de metilfenidat (MFD), un fàrmac psicoestimulant que es troba entre els més prescrits en l’actualitat.

    El component orgànic

    Ana Cobos Cedillo és la presidenta de la Confederación de Organizaciones de Psicopedagogía y Orientación de España (COPOE). Creu que un dels problemes és que el terme hiperactivitat s’ha vulgaritzat i s’abusa d’ell: “Es confon amb l’excés d’activitat, o ens trobem amb persones que consideren que els seus problemes d’aprenentatge durant la infància es devia al fet que tenien aquest diagnòstic i no ho van saber”. “Quan es denominava disfunció cerebral mínima es tenia clar que hi havia un component no només comportamental sinó orgànic”, rememora.

    L’experta té clar que no sempre darrere d’un nen disruptiu, amb problemes de conducta a casa o a l’aula, hi ha un TDAH: “Hi ha tres possibles explicacions: orgànica, social o educativa. Pot ser que el nen tingui un trastorn, però pot també ser que es trobi en un context sociocultural i econòmic desfavorit o que, sense aquest context, no hagi tingut unes pautes educatives –davant un mal comportament o desordre en els menjars, amb nens als quals se’ls deixa menjar de tot o no menjar res, se’ls regala tot, se’ls acarona, són l’únic nen entre un munt d’adults, sobreprotegits i amb dificultats per conviure amb els iguals, no s’han enfrontat a la frustració…”–. El TDAH, a més, acostuma a aparèixer més en els nens que en les nenes: “Crec que moltes vegades en elles es dóna TDA. Són nenes intenses però, en faltar-los la part visible de la hiperactivitat, són més discretes”.

    Si la causa és orgànica (TDAH), i el personal sanitari i de salut mental així ho determina, per Cobos una bona manera d’afrontar-lo és per mitjà del MFD: “És un estimulant del sistema nerviós central, i veus que, després d’un primer moment en què es regula la dosi correcta, ajuda al nen que el necessita a centrar l’atenció. Ells mateixos, amb 12, 13 o 14 anys, li ho van administrant, saben que ho han de prendre”.

    Cobos matisa que la part del diagnòstic clínic i el tractament farmacològic o la psicoteràpia correspon al personal sanitari, que els orientadors s’encarreguen de l’avaluació psicopedagògica, de com es troba el nen en el context escolar, de com influeixen les seves capacitats, la seva conducta, la seva adaptació social, el seu context sociofamiliar i educatiu: “Davant un possible TDAH es parla amb la família i, a partir d’aquí, amb l’avaluació psicopedagògica com a primer pas, ja intervé el pediatre, el metge de família o l’especialista en salut mental”.

    Avaluació objectiva

    Silvia Àlaba és psicòloga clínica i educativa. Considera que sí que pot haver-hi tendència al sobrediagnòstic, i ho atribueix a l’avaluació: “Si ens remetem tan sols a un qüestionari que contesten pares i tutors, si no l’acompanyem de proves objectives neuropsicològiques per mesurar el quocient intel·lectual, la capacitat d’atenció selectiva i sostinguda, de planificació, d’organització, això és, la funció executiva, la capacitat de lectura i escriptura, podem generar falsos positius, podem estar davant nens moguts i amb altres dificultats que en realitat no tenen TDAH”

    Per Àlaba, també abans de receptar MFD ha de realitzar-se una exploració mèdica per analitzar el cost-benefici: “Els estudis ho continuen presentant com el tractament més eficaç si es combina amb teràpia, però és cert que té una sèrie d’efectes secundaris –pèrdua de gana, dificultat per agafar el son, mal de cap…– i que el medicament per si mateix no ensenya res, només prepara al cervell perquè atengui millor, l’estimula, el predisposa a aprendre. Sempre, amb independència de si s’hi recorre o no, s’ha d’incloure la teràpia, entrenar la capacitat d’atenció, de planificació, de regulació de conducta, emocions…”. Si la teràpia, per ella, mai és prescindible, la medicació no sempre és necessària: “Encara que en determinades ocasions pot ser-ho, l’error és creure que només per medicar el solucionarem. No és una pastilla màgica i moltes vegades tendim a sobremedicar sense pensar per què hem de recórrer a aquest fàrmac. El tractament, com més multidisciplinari, millor”, subratlla Àlaba, que inclou en l’abordatge del TDAH a neuròlegs, psicòlegs, orientadors, psicopedagogs, pares i mares i professors i que constata com, gràcies a l’entrenament en una sèrie d’estratègies, és freqüent que aquesta medicació amb MFD pugui abandonar-se: “Si el nen aprèn aquestes pautes ja no necessita continuar amb ella”.

    De la generació Katovit a la generació metilfenidat

    Joaquim Jubert i Gruart és neuròleg i és radical en la seva posició contra el TDAH i el MFD. Per ell, el primer “no existeix, és un invent, per la qual cosa qualsevol diagnòstic que es faci és un fals diagnòstic o un sobrediagnòstic”. El segon és “una amfetamina, cocaïna infantil”.

    S’aferra Jubert a les revelacions de Leon Eisenberg poc abans de morir, i sosté que, tant en nens com en adults, el dèficit d’atenció i la hiperactivitat “són un signe, no una malaltia”. Segons diu, com succeeix amb la febre, la qual pot venir provocada per multitud de malalties, i per tant s’ha d’analitzar què provoca aquests símptomes “i no tractar-los amb un fàrmac que en realitat és un activador”.

    Aprofundeix en el seu símil del MFD amb la cocaïna: “Una persona hi recorre quan necessita activar-se molt, però també si se sent sobrecarregada per molts problemes i busca tranquil·litzar-se. La cocaïna el relaxa. Els problemes desapareixen”. Per ell, el tractament amb MFD és una “prescripció reflex” que, a més, crea dependència: “És un inhibidor selectiu de la recaptació de la noradrenalina presinàptica, igual que els antidepressius són inhibidors i fan que les persones deixin de tenir ansietat, idees depressives i pugi el seu estat d’ànim. Els símptomes desapareixen, però què hi ha de les causes?”.

    Abans de la prescripció ve el diagnòstic, que per Jubert és el quid de la qüestió: “No s’està fent diagnòstic. S’està posant una etiqueta pels interessos de les farmacèutiques, que van influir perquè s’inclogués aquest trastorn en els manuals DSM nord-americans”.

    Moltes vegades, al seu judici, si es grata sota un positiu en TDAH apareix un problema d’aprenentatge i conducta. Les causes, prossegueix, són múltiples: “Obediència, inèrcia, ineptitud, absència de criteris clínics diagnòstics o de formació dels professionals en diagnòstic diferencial o l’afany per fer coincidir la realitat amb la doctrina”.

    “TDAH és una etiqueta posada sobre una capsa que cal obrir i sotmetre a una exploració neurològica completa”, assevera Jubert, acostumat a rebre a la seva consulta nens amb aquest diagnòstic –i tractats amb MFD– que ell descobreix com a falsos positius a força d’indagar en la seva atenció, reactivitat emotiva, capacitat cognitiva, dèficit d’aprenentatge, trastorns emocionals, conflictes d’interacció social… “Cal analitzar quina part de les seves funcions cerebrals deixa d’aportar per aconseguir un rendiment adequat, si estem davant una lesió cerebral mínima, un problema cognitiu, emocional, estricte d’aprenentatge o un trastorn de conducta”. Assegura que viu aquesta situació “amb extraordinària freqüència i amb gran resistència dels pares i del personal sanitari a fer el canvi”. Una vegada identificat el problema, el doctor recorre a diferents estratègies terapèutiques no farmacològiques, implicant diferents professionals: “Es retrocedeix fins al nivell en què es produeixen les dificultats i s’intenten solucionar”.

    Entretant, es continuaran creant “futurs drogodependents”, lamenta Jubert, el qual assegura que ha vist algun cas en què es passa del MFD a altres substàncies no legals després d’un consum prolongat: “Una substància química està substituint a un neurotransmissor normal, amb la qual cosa el receptor s’atrofia i es desenvolupa un receptor d’aquesta substància estranya”.

    Per la seva part, la revista Anales de pediatría reconeix com a la dècada dels noranta, “paral·lelament a l’augment de la prevalença de TDAH, es va incrementar notablement l’ús no mèdic del MFD entre estudiants per millorar el rendiment escolar així com per finalitats recreatives entre adolescents i joves”. Per Jubert, hi haurà un dia en què el MFD es deixarà de comercialitzar, com en el seu moment van deixar de vendre’s a farmàcia els optalidons o el Katovit. “Hi haurà un relleu generacional, un canvi en l’avaluació, i es donarà una transformació sobtada, de la mateixa manera que ja no es comercialitzen les centramines i les simpatines de la meva joventut. Els uns i els altres es troben en la mateixa classificació farmacològica que el MFD, agents simpaticomimètics d’acció central, i aquest s’acabarà retirant del mercat farmacològic i passarà a vendre’s en el mercat il·legal”.

    Des de sempre i a tots els nivells

    María Alba Jiménez és neuropediatre a l’Hospital General de Villalba (Madrid). Reconeix que a la seva consulta arriben els casos de TDAH amb una simptomatologia més intensa: “Entenc que una gran majoria es tracten en atenció primària o s’aborden per mitjà de mesures educatives, i que treballo amb una mostra esbiaixada”. Dins d’aquesta, el 20% dels pacients, explica, no requereix cap mena de mesura farmacològica.

    En la seva opinió, no hi ha dubte que el TDAH existeix: “Estem davant un trastorn en el neurodesenvolupament del qual es comença a parlar el segle XIX, però que sempre ha existit. És cert que en els últims anys hi ha hagut un boom en el diagnòstic, però és una alteració multigenètica que afecta el cervell, a la funció executiva, de control d’impulsos, anàlisis i planificació de situacions. Les proves de neuroimatge ens demostren que pot donar-se un retard de fins a dos anys i mig en la maduració cerebral”.

    A partir d’aquí, concedeix que “no tot és TDAH”: “Pot haver-hi falta d’atenció, impulsivitat i hiperactivitat sense TDAH. El TDAH és una cosa orgànica. I, per a començar, han de ser símptomes que hagin estat presents des de sempre. Els pares ens relaten com aquests nens ja eren bebès inquiets. Un nen que està dormint malament perquè pateix insomni o que té problemes a casa, pot mostrar-se inquiet, irritable, impulsiu… sense tenir TDAH”. Han de ser, a més, símptomes prou intensos perquè l’afectin i no només en una esfera: “Un nen que es porta malament a classe i no atén però a casa és un altre (i viceversa) no compleix aquest criteri. El TDAH afecta a escala familiar, escolar, social…”.

    Pel que fa al MFD, Alba es remet a la simptomatologia: “El 100% dels nens amb TDAH no han de recórrer a aquesta o una altra medicació. Aquells amb una simptomatologia més lleu i sense trastorns associats poden tractar-se amb una teràpia cognitiva conductual, amb suport al col·legi i assessorament a les famílies. Si els símptomes són més intensos o s’associen amb oposició desafiadora, ansietat, depressió, etc. sí que està indicat el tractament farmacològic”. “Com qualsevol fàrmac, mal prescrit tindrà més contraindicacions que efectes beneficiosos, però si està indicat només pot ser un factor favorable -amb els seus efectes secundaris, com qualsevol- i pot generar un canvi acadèmic, familiar, social… Serveix perquè el nen focalitzi la seva atenció, augmenta l’alliberament de catecolamines en l’escorça prefrontal, la més alterada, i potser podem tenir un nen que de 50 minuts a l’aula atén 40 en comptes de cinc, els que atenia abans, encara que en funció també de la seva capacitat cognitiva i de la seva força de voluntat, perquè la pastilla no canvia al nen, només la simptomatologia”.

  • Els científics no es posen d’acord sobre si la cigarreta electrònica ajuda a deixar de fumar

    Durant aquest dijous molts mitjans nacionals i internacionals es van fer ressò d’un estudi que assegurava que els cigarrets electrònics (CE) són gairebé el doble d’efectius per a deixar de fumar que altres productes de nicotina convencionals, com a pegats i xiclets. Aquest estudi, publicat en el New England Journal of Medicine (NEJM), dóna un suport als que defensen que aquest tipus de cigarrets són útils per a deixar de fumar. No obstant això, la mateixa revista inclou diversos articles crítics en els quals es posa de manifest que el debat sobre aquest tipus de productes està plagat d’interessos creuats i d’una gran controvèrsia científica.

    El problema afecta a totes les alternatives al tabac que han sorgit durant els últims anys i que han tingut un creixement explosiu paral·lel a la reducció en el consum de cigarrets tradicionals en molts països occidentals. Estan els cigarrets electrònics, a través dels quals els usuaris inhalen vapor de nicotina amb diferents sabors, com Juul, la popularitat dels quals s’ha disparat entre molts adolescents o el tabac sense combustió, com l’IQOS de Phillip Morris, que no allibera els productes carcinògens típics del tabac.

    Aquest tipus de productes afirmen ser més segurs que els cigarrets tradicionals, ja que proporcionen als fumadors quantitats suficients de nicotina, però sense les substàncies més nocives i cancerígenes del tabac de cremar, com el quitrà. No obstant això, plantegen tota una sèrie de preguntes que encara no han estat respostes sobre la seva seguretat a llarg termini, l’addicció que generen o la capacitat per a generar nous fumadors, especialment entre els més joves.

    Resultats contradictoris amb estudis anteriors

    Els resultats del nou estudi mostren una taxa d’èxit en l’abandó del tabac d’un 18% entre el grup d’usuaris del cigar electrònic, una taxa que continua sent baixa, però molt superior al 9,9% dels que usaven una altra teràpia tradicional de reemplaçament de nicotina, com a pegats o xiclets. El principal autor de l’estudi, el professor de la Universitat Queen Mary de Londres, Peter Hajek, assegura que potser aquest estudi fa canviar d’opinió a «els professionals de la salut que s’han mostrat poc inclinats a recomanar el seu ús a causa de la falta de proves clares a partir d’assajos controlats aleatoris».

    No obstant això, segons el president de la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR), Carlos Jiménez, «l’estudi té algunes deficiències metodològiques que fan que les conclusions que s’obtenen no es puguin considerar molt sòlides». Jiménez, que dirigeix un programa de recerca en tabaquisme, lamenta que «no s’hagi fet un assaig clínic controlat amb placebo i amb doble cec» i conclou que «en aquest moment no tenim evidència solguda que demostri que el cigarret electrònic és eficaç per a deixar de fumar».

    Les mancances en l’estudi també han estat assenyalades pel delegat del Comitè Nacional per a la Prevenció del Tabaquisme (CNPT), Rodrigo Córdoba, qui recorda que existeixen estudis anteriors que mostren resultats dispars, per la qual cosa «aquest estudi no representa, ni molt menys, l’última paraula en aquest sentit». Sobre la seva possible utilització com a mètode per a deixar de fumar, Córdoba assegura que és una opció que «no es pot descartar», però puntualitza que «sempre que tingués els mateixos controls de qualitat que té un medicament, cosa que ara no succeeix».

    Addicció a la nicotina

    Aquests dos especialistes en tabaquisme també assenyalen un dels resultats de l’estudi com a problemàtic i és que el 80% dels participants que havien deixat de fumar gràcies als cigarrets electrònics continuaven utilitzant aquests dispositius un any després, mentre que a penes el 9% del grup de teràpia de reemplaçament continuava usant els pegats o els xiclets. «Aquesta dada ens indica que el cigarret electrònic podria crear dependència», explica Jiménez.

    Aquest resultat no només ha suscitat la preocupació dels dos especialistes espanyols. En un altre article publicat també en el NEJM, altres investigadors plantegen els seus dubtes sobre «l’addicció sostinguda a la nicotina» i les «conseqüències desconegudes per a la salut de l’ús a llarg termini del cigarret electrònic».

    Córdoba reconeix que «el mal que provoquen és menor que el dels cigarrets tradicionals», però insisteix que no se sap fins que punt és menor. «Si amb el tabac normal és com si et tiressis d’un pis 20, amb el cigarret electrònic no sabem si és com si saltessis d’un quart o d’un sisè. El risc és menor, però potser et pots matar igual», conclou.

    Jiménez, per part seva, reconeix que «no sabem res dels danys a la salut que pugui generar el consum a llarg termini de cigarrets electrònics», però afirma que «sí que sabem que en el vapor hi ha substàncies tòxiques que faciliten l’aparició d’infeccions pulmonars i unes altres que poden produir càncer».

    A nivell internacional, l’Organització Mundial de la Salut continua desaconsellant el seu ús, en considerar-ho un producte nociu, mentre que des del servei de salut britànic es considera com un bon mètode per a deixar de fumar i es promou el seu ús mitjançant campanyes públiques.

    La reducció de danys i l’interès de la indústria

    L’establiment de la seguretat a llarg termini d’aquests dispositius és clau a l’hora d’abordar les estratègies sobre tabaquisme. Encara que no hi ha investigadors que defensin la innocuïtat dels nous productes, el fet que puguin ser menys nocius ja fa que alguns la considerin una millor alternativa respecte al tabac, que provoca milions de morts cada any, una estratègia denominada reducció de danys.

    En una carta dirigida al director general de l’Organització Mundial de la Salut, 72 acadèmics i especialistes en salut pública, entre els quals es troba l’autor de l’estudi del NEJM, Peter Hajek, van instar a l’organització a donar més pes als beneficis dels nous dispositius, al·legant que «la incertesa sobre els efectes a llarg termini no hauria de ser una raó per a la paràlisi».

    No obstant això, l’ombra de la indústria és allargada i continua generant molts dubtes entre els especialistes. La desconfiança amb la qual molts observen a les grans empreses del sector no és gratuïta. Durant dècades la indústria tabaquera ha tractat de frenar les normatives orientades a reduir el consum de tabac i ha tractat de dividir a la comunitat científica i no falten veus que l’acusen de continuar fent-ho.

    En aquest sentit, un article publicat en el British Medical Journal en 2015 assenyalava el paper de British American Tobacco i Philip Morris International en la promoció del concepte de «reducció de danys» associat als cigarrets electrònics. Els autors d’aquest estudi asseguren que aquesta estratègia va oferir a la indústria tabaquera «l’accés als responsables de la formulació de polítiques, científics i grups de salut pública» i li va permetre «millorar la seva reputació a través d’una agenda emergent de responsabilitat social corporativa».

    Els investigadors alertaven que lluny de ser un compromís honest amb la reducció de danys des d’un punt de vista de la salut pública, «el discurs de les companyies tabaqueres transnacionals sobre la reducció de danys ha de ser vist com una adaptació tàctica oportunista al canvi de polítiques» i advertien que s’havia de vigilar que aquesta estratègia «no soscavi els assoliments obtinguts fins ara en els esforços per reduir la capacitat de la indústria tabaquera per a influir indegudament en la política».

    «El concepte de reducció de danys està completament prostituït i és alguna cosa que no tenen res a veure amb el que utilitzem en salut pública», adverteix Córdoba, que acusa la indústria d’aquesta interessada exclusivament «en la salut dels seus accionistes». Aquest especialista insisteix que «el comitè no proposa la il·legalització d’aquests productes», però afirma que «no és acceptable que la indústria tabaquera es presenti com a part de la solució, quan són amos de la major part de les empreses de cigarrets electrònics».

    El consum entre joves es dispara

    Però el problema no només es troba en les poques dades sobre l’eficàcia a l’hora de deixar de fumar o en la seva seguretat a llarg termini, sinó també en el fet que pot ser una porta d’entrada per a nous fumadors, especialment entre els joves, un dels motius que més crítiques ha aixecat feia les companyies de cigarrets electrònics als EUA, on el director de l’Administració d’Aliments i Medicaments (FDA, per les seves sigles en anglès), Scott Gottlieb, va assegurar a l’inici de l’any que «l’ús dels cigarrets electrònics per part dels joves s’ha convertit en una epidèmia».

    En un altre dels articles publicats en el NEJM , els especialistes alerten sobre l’»augment alarmant» del consum de cigarrets electrònics de sabors entre els joves. «Sabem que la nicotina és tan addictiva com l’heroïna, així que una vegada enganxats, la majoria dels joves consumidors de cigarrets electrònics es convertiran en consumidors a llarg termini», adverteixen.

    A més, els científics temen «que la creació d’una generació d’adolescents addictes a la nicotina porti a un ressorgiment del consum de tabac en les pròximes dècades» i que fins i tot si no canvien a cigarrets tradicionals, «la creació d’una gran cohort d’adults addictes a la nicotina pot tenir efectes negatius a llarg termini».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El PERIS obre la tercera convocatòria de subvencions i incorpora la perspectiva de gènere

    El Pla Estratègic de recerca i innovació en salut (PERIS) continua desplegant-se i aquests dies torna a marcar l’agenda dels agents implicats en la investigació en l’àmbit sanitari de Catalunya. Ho fa amb la tercera convocatòria d’aquest pla, que vol millorar la salut dels ciutadans a partir del coneixement generat per la recerca i la innovació.

    En el cas d’aquesta convocatòria, joves investigadors en l’àmbit de la salut, professionals sanitaris i instituts de recerca, entre d’altres, poden presentar candidatures per a rebre alguna subvenció del total de 9,5 milions d’euros –a distribuir en 3 anys- de què consta aquesta tercera edició del Pla.

    Destaquen que una de les novetats destacades d’aquesta convocatòria s’avé amb una de les línies prioritàries actuals del Departament de Salut: la incorporació de la perspectiva de gènere en tots els seus àmbits d’actuació. Així, amb el que ja va avançar la consellera Vergés al Parlament l’estiu passat, aquesta convocatòria tindrà en compte aquesta perspectiva, de manera que les propostes seran avaluades considerant el seu abordatge, tot fomentant, especialment, que incloguin una correcta representació de les dones en el seu disseny.

    La nova convocatòria incorpora tres noves línies de finançament. Una, per a contractar joves investigadors doctors en el camp de les ciències i les tecnologies de la salut; una altra per a contractar metges especialistes que vulguin fer una tesi doctoral en els camps de recerca més nous i en tecnologies d’avantguarda; i una tercera per a facilitar la participació de grups de recerca catalans en projectes internacionals, de manera que s’impulsi la internacionalització de la recerca dels instituts d’investigació sanitària acreditats i de centres CERCA.

    La tercera convocatòria, a més, consolida una línia de subvenció ja donada en les dues anteriors convocatòries: la que permet a professionals de la salut ajornar, durant un temps determinat, la seva pràctica assistencial per a dedicar-se plenament a la recerca. Si en anteriors convocatòries aquesta possibilitat s’oferia només a personal d’infermeria, fisioteràpia i a facultatius especialistes, ara també ho podran demanar altres professions sanitàries: llevadoria, dietètica i nutrició, òptica i optometria, podologia i protètica dental. A més, aquesta convocatòria incorpora, per primera vegada, la perspectiva del pacient en l’avaluació de les propostes presentades a aquesta línia.

    La recerca infermera ja genera millores en la pràctica clínica

    Malgrat que, generalment, per conèixer de l’impacte real de la recerca requereix que passi un cert temps, el cert és que la primera convocatòria d’ajuts del PERIS, la del 2017, ja ha donat alguns exemples de projectes que han suposat una millora real en la pràctica assistencial.

    En concret, es tracta de projectes que pertanyen als ajuts la línia d’ajut que van permetre a personal d’infermeria dedicar-se durant un temps a la recerca, per després aplicar els avenços obtinguts en la tasca assistencial diària. Un informe realitzat per l’AQuAS recull fins a una quinzena de casos que han tingut un impacte real en la pràctica clínica, com per exemple la creació d’un dispositiu mòbil per a mesurar i seguir ferides cròniques, la millora de la salut de gent gran hospitalitzada amb dificultats per menjar, o l’establiment d’un protocol per atendre psicoemocionalment famílies que viuen una mort a les urgències d’un hospital.

  • «Un 50% dels medicaments prescrits en el sistema de salut són innecessaris i, en alguns casos, més perjudicials que beneficiosos»

    “M’enrecordo d’un llibre que vaig llegir fa una mica més d’un any de David Healy, professor de psiquiatria i farmacologia del país de gales. En ell explica que havia conegut dos tipus de metges amb la mort dels seus pares: els que volien intervenir molt sobre la malaltia, perquè s’oblidaven del conjunt de la persona; i els metges que veien una persona, no una malaltia, i tenien actituds molt diferents. Crec que era el seu pare, a qui el van convèncer d’operar un càncer de colon. Tenia 86 anys i moltes altres coses per l’edat i va morir de les complicacions postoperatòries. No calia operar un càncer de colon amb aquesta edat”.

    Joan-Ramon Laporte valora així que sí que hi ha una medicina que mira les persones però que “per influència de la indústria farmacèutica però també de la indústria diagnòstica, cada cop és miren més els indicadors i menys les persones”.

    Laporte és catedràtic de farmacologia i ha estat cap de farmacologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i director de l’Institut Català de Farmacologia. La seva experiència, com ell mateix explica, s’ha desenvolupat entorn el descobriment i l’avaluació dels efectes indesitjats dels medicaments, estudis d’utilització i auditoria dels medicaments, l’elaboració de protocols i en informe d’avaluació de nous medicaments i protocols de recerca. Explica que,quan va començar a donar classes es va adonar que en el llibre mare de farmacologia, anomenat Goodman & Gilman, parlava d’uns medicaments que, en comparar-los amb els 20 més consumits a Catalunya, només en sortia 1. “Vivíem en un món totalment diferent i vaig pensar què podíem fer per prendre medicaments realment útils: així va començar el meu activisme per la vigilància dels efectes adversos i per consumir medicaments necessaris”. Aquest activisme s’ha traduït entre d’altres en crear una fitxa de cadascun dels articles que s’ha llegit des que va acabar la carrera. Amb l’aparició d’Internet va haver de digitalitzar-ne 26.000 fitxes. Ara, potser en duu més de 90.000 i tots són dins una web de la Fundació de l’Institut Català de Farmacologia. “Llegeixo tant que no ho recordo però l’ordinador sí: jo sóc el que penso i ell és la meva memòria, i a més d’accés públic!”.

    L‘extensa lectura i els treballs que ell mateix ha realitzat el porten a declarar que els medicaments sens dubte són un progrés però que estan sent mal utilitzats. A l’any 1985, a Espanya, cada ciutadà rebia de mitjana 10 prescripcions per any, els joves no en rebien quasi cap i els vells en rebien més. L’any 2011 va arribar a 19,8 i ara hem tornat a arribar a 19,8. Compartint aquestes dades, Joan-Ramon Laporte fa veure que en aquest període l’exposició de la població espanyola als medicaments s’ha duplicat i, per tant, això causa el doble de iatrogènia o, fins i tot, més del doble, ja que com més medicaments, més interaccions farmacològiques. Denuncia en aquest sentit que entre els indicadors de qualitat assistencial dels metges es té en compte quins medicaments prescriuen però no la quantitat: “hi ha molta gent que pren un medicament però després ningú se’n cuida de dir-li para ja”. “La gent ha de preguntar al metge quin és l’objectiu, si terapèutic o preventiu o de quin tipus, per quant de temps, i si pot interactuar de manera desfavorable amb els medicaments que ja està prenent”, aconsella Laporte.

    Les xifres mitjanes de consum de medicaments a l’estat espanyol fan que de cada 100 euros que es destinen a sanitat, 29,6 vagin a pagar la factura farmacèutica. Laporte apunta que els estudis que s’han fet aquí a Catalunya diuen que “com a mínim un 50% dels medicaments prescrits en el sistema de salut són innecessaris i en alguns casos contraindicats, són més perjudicials que beneficiosos. Per exemple antidepressius en nens”.

    Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia / Sandra Vicente

    Tornant doncs a quin tipus de medicina s’està desenvolupant, Laporte assegura que aquesta cada cop “mira més indicadors i menys persones: miren el colesterol, miren la densitat mineral òssia però no el conjunt de la persona. Hi ha una exageració de les malalties i dels factors de risc”. Per explicar això posa com exemple que es tracti la densitat mineral òssia, que no és més que una variable escassament predictiva del risc de factura de fèmur i que comporta l’ús de medicaments, en comptes de promoure mesures per reduir els factors de risc de caiguda.

    Justifica que es miri el colesterol o la pressió arterial en comptes del risc cardiovascular o la densitat mineral òssia en comptes del risc de fractura perquè així es beneficia a les empreses que comercialitzen amb les proves diagnòstiques i també a les empreses que venen els medicaments que suposadament corregeixen els factors de risc

    Un altre element que Laporte destaca sobre com està canviant la medicina és la medicalització del malestar. Com ja explicava el psiquiatra Alberto Lobo Ortiz en una entrevista per aquest diari, “la hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”. En la mateixa línia, Laporte apunta que “la tristesa ve etiquetada com a depressió i en conseqüència es tractada amb medicaments. La menopausa ve tractada com a malaltia i per tant amb medicaments… independentment que es puguin tractar símptomes com els fogots es fa de la menopausa una patologia general”. En el seu parer, això fa que les percepcions socials també hagin canviat o alguns processos les hagin fet canviar. “Hi ha molta gent que pensa que els medicaments són màgics: que si estàs trist, prens un medicament deixes d’estar-ho o que si tens el colesterol alt prens una estatina ja no tindràs un infart. Tota aquesta medicalització fa que la gent busqui en el sistema sanitari respostes a problemes que el metge de capçalera ha d’entendre i ha de compartir i ha de conèixer perquè no són purament problemes de diagnòstic tecnològic”.

    Laporte també opina que la percepció que qualsevol problema trobarà la solució en un medicament passa també amb proves diagnòstiques: “quanta gent té mal d’esquena durant molts mesos, li fan una ressonància i es cura? La ressonància era diagnòstica, no terapèutica”.

    No responsabilitza els pacients sobre aquestes dinàmiques sinó que apunta a una qüestió de mal govern del sistema de salut que pretén que els metges millorin la seva pràctica a base d’aplicació de protocols i de guies de pràctica clínica que, afegeix, estan inspirades en gran part per laboratoris farmacèutics i en molts casos les financen. Després, explica “es mesuren els indicadors de qualitat assistencial per les coses que diuen les guies de pràctica clínica però aquestes per la inspiració dels laboratoris per una banda i després perquè són guies de malalties aïllades, fan que els pacients rebin molts més medicaments dels que necessiten o que poden tolerar”.

    Ho exemplifica amb una persona amb diabetis que hagi fet un infart de miocardi i tingui una insuficiència cardíaca. “Per protocols prendrà un o dos medicaments per la diabetis, un antiagregant plaquetari o dos, una estatina, un bloquejador… Potser li augmenten la dosi d’un dels medicaments i també li posaran un diürètic. A més, aquest pacient que té una insuficiència cardíaca, que té menys capacitat física des de l’infart, se’l veu que es mou poc i a més se’l considera deprimit perquè s’ha posat trist… naturalment perquè s’ha posat malalt i abans no ho estava però davant d’això li donen un antidepressiu. I com pren tants medicaments li donen també un omeprazol per protegir l’estómac encara que sigui de manera injustificada”.

    Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia / Sandra Vicente

    Casos com aquest fan que a Catalunya tinguem entre 7 i 800.000 persones que prenen simultàniament cinc medicaments a càrrec del CatSalut més els que prenguin per altres vies. I tenim unes 100.000 persones que prenen més de 10 medicaments al dia. Laporte indica que això està generant una patologia causada per medicaments i afegeix, citant a altres autors, que els medicaments són una causa molt important de mort: de fet, hi ha veus que diuen que és la tercera causa de mort encara que no es pugui quantificar. “Tu classifiques les causes de mort com directes, segons l’aparell o sistema afectat, o indirectes, que serien el tabac o els medicaments. Com els medicaments poden produir càncer, la mort vindrà quantificada com càncer. No vull dir que no hem de prendre medicaments però sí que hem de reduir el nombre que prenem i sobretot la polimedicalització de la gent gran”.

    Laporte també té temps per parlar sobre patents i sobre els interessos de la indústria farmacèutica. Veu com una manipulació del pensament mèdic que l’Agència Europea del Medicament, que en la seva opinió serveix més a interessos que a la ciutadania, quan aprova un medicament tothom corre a prescriure’l quan aquest simplement complia els requisits legals per donar-li la llum verda de comercialització. Laporte defensa que aquest medicaments que s’aproven i es determinen com eficaços no tenen perquè ser millors que altres que ja existien. Critica de fet que el 50% dels assaigs clínics al món no han estat publicats: “és obligatori que per llei si comences un assaig el registris però en molts estats després no és obligatori publicar-ho. La legislació acostuma a definir l’eficàcia com a superioritat al placebo en un o dos assaigs clínics. Ara, la llei no diu que especifiquis si l’assaig s’ha fet 8 cops abans d’aconseguir-ho. Ara ja no val l’excusa de que no te l’han acceptat a cap revista perquè penjar-los a internet és gratis”.

    No fer-ho, per Laporte, “és una manipulació de la informació i de la ciència. A la vegada és una greu falta ètica perquè quan un investigador fa un assaig clínic i li demana a algú que participi implícitament o explicita li diu que això és pel progrés científic. Però el progrés i la ciència si són secrets no són progrés ni són ciència. Les persones que participen tenen dret a que els resultats es publiquin”.

  • Evadir-se és el primer motiu pel consum entre els estudiants de 1r i 2n d’ESO que es droguen

    El Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social realitza cada dos anys una enquesta sobre l’ús de drogues a l’Ensenyament Secundari a l’estat (ESTUDES). Els subjectes amb els quals es compta per l’estudi són estudiants de 14 a 18 anys que cursen 3º i 4º d’ESO, 1º i 2º de Batxillerat, així com Cicles de Formació Professional Bàsica i de Grau Mig.

    Aquesta enquesta comença a l’edat de 14 anys. Una edat que alguns ja consideren com a massa tardana. I és que un estudi de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) ha analitzat les motivacions per les que els joves consumeixen drogues amb estudiants de 1º i 2º d’ESO de Salou, a Tarragona i un terç dels que ja les han provat ho fan per evadir-se.

    Els resultats reflecteixen que aproximadament un 11% dels joves ha provat en alguna ocasió alguna droga i que li ha agradat. Només un 2% reconeix haver-les provat i que no repetirà. Un 29% dels joves van dir que provaven les drogues per evasió, un 27% per diversió, un 18% per provar noves experiències, un 10% per seguir la moda, un 2% perquè no hi veu cap risc, i un 3% per perdre la vergonya.

    Per altra banda, entre les principals motivacions per no provar les drogues, els joves van dir en un 50% perquè son perjudicials per la salut, un 10% perquè provoquen addicció, un 13% per la família, un 8% per la mala imatge, un 7% va al·ludir al cost econòmic, un 4% perquè són il·legals. De fet, un 6% va declarar que no tenien curiositat pel tema.

    Un estudi comunitari i en comunitat

    El projecte de recerca es va iniciar amb la pregunta «Per què proven els adolescents les drogues?» per part de professionals, tant metges de família, com residents de família i infermeres, d’un Centre d’Atenció Primària a Salou. 

    Per Yolanda Ortega, metgessa de família, vocal de docència de la CAMFiC i impulsora de l’estudi “que un 50% dels joves refusi provar les drogues perquè perjudiquen la salut és un símptoma de la feina ben feta per part dels professionals de la salut, dels formadors i dels pares. Però és també cert, que ens ha d’alarmar que fins a un 11% dels joves que han provat les drogues reconeguin que els hi va agradar i que continuaran consumint».  En aquest sentit, afegeix que el missatge que transmeten els joves amb aquesta resposta és que fins i tot a 1º i 2º d’ESO «s’arriba tard». 

    Els resultats de l’estudi, que va començar quasi de forma espontània, serviran ara per iniciar un projecte més extens al llarg del curs escolar. Inicialment es van fer 8 sessions en les que metges de primària i mossos d’esquadra explicaven als joves els riscos sanitaris i legals del consum de substàncies. Es va aprofitar aquestes sessions informativa per preguntar-los sobre els motius pels quals consumien. Ara, el que preveuen és iniciar «un projecte de gamificació, de jugar amb els alumnes, per tal de, a través de jocs, copsar allò que no saben respondre sobre les drogues», explica Ortega. També apunta que els joves d’avui tenen tota la informació al seu abast però que no la busquen. «Si nosaltres no sabem que és el que saben i el que no, no podem decidir com enfocar la formació i la prevenció», explica Ortega, que entén que un cop es sàpiga això es podrà treballar amb directrius molt més específiques amb els alumnes. 

    Així, el projecte, entès com a projecte de salut comunitària, compta amb tot el suport de la comunitat educativa. Per Ortega, que es descriu com una persona de «projectes petits» per després «estendre’ls com una taca d’oli», treballs com aquest també serveixen per mostrar als residents de medicina d’atenció primària la importància de l’atenció comunitària. De fet, han estat ells els principals actors del projecte. «Els Mossos van a les escoles a parlar de lleis però la distància que creen amb els alumnes és molt gran. La idea que anessin els metges residents amb un paper de germà gran serveix per als alumnes», explica Ortega. 

    L’alcohol, el tabac i el cànnabis: les tres drogues més consumides pels adolescents

    De manera global, les dades de ESTUDES 2016-2017 confirmen que les drogues consumides per un major percentatge d’estudiants, en els últims dotze mesos, continuen sent les de lícit comerç entre majors d’edat. En primer lloc, l’alcohol (75,6%) i en segon lloc el tabac (34,7%). El cànnabis se situa en tercer lloc -primera droga il·legal- amb una prevalença (proporció de població que ho consumeix) del 26,3%, seguit dels hipnosedants (amb i sense recepta), que aconsegueixen el 11,6%.

    La dada més significativa que ha proporcionat aquesta última edició d’ESTUDES és que l’edat mitjana d’inici al consum d’alcohol es retarda per primera vegada als 14 anys, quan el primer contacte amb l’alcohol segons la primera edició d’ESTUDES (1994) era als 13,5 anys de mitjana.

    També per primera vegada, l’edat mitjana d’inici al consum de tabac es retarda fins als 14 anys (14,1 anys, concretament), la qual cosa suposa un retard progressiu d’un any en el primer contacte amb aquesta substància, que el 2006 se situava en els 13,1 anys. Aquesta tendència positiva varia en el cas dels hipnosedants (amb o sense recepta), l’edat de la qual d’inici en el consum ha caigut lleugerament fins als 13,7 anys, continuant així el descens iniciat el 2012.

    El consum de cànnabis comença, de mitjana, als 14,8 anys; el de cocaïna i amfetamines als 15,1 anys i el d’èxtasi als 15,2 (tot això referit a aquells adolescents que comencen a consumir en les edats incloses en l’enquesta).

    La resta de drogues tenen unes prevalences més reduïdes. Les noves substàncies psicoactives aconsegueixen el 3,1%; la cocaïna es queda en un 2,5%; l’èxtasi en un 1,6%; les amfetamines en un 1,2% i la resta de les substàncies estudiades (més de 20) se situen en l’1% o per sota.

    El consum de totes les drogues il·legals està més estès entre els homes que entre les dones, si bé amb les drogues de lícit comercio -alcohol, tabac o hipnosedants– succeeix el contrari. Quant a la percepció del risc, l’alcohol és la substància que es percep com menys perillosa, amb una notable diferència enfront de totes les altres.

  • El Diccionari de medicina de Corachan de 1936 digitalitzat per l’Arxiu Nacional de Catalunya i el Departament de Salut

    El Departament de Salut i l’Arxiu Nacional de Catalunya han digitalitzat el Diccionari de medicina de Corachan de 1936, l’obra que va assentar les bases al segle XX del modern llenguatge mèdic en català.

    El Diccionari de medicina va ser una obra pionera en l’àmbit de les ciències de la salut i de la medicina en català. L’any 1930 l’Associació de Metges de Llengua Catalana el va encarregar al doctor Corachan, qui va coordinar un equip nombrós d’experts dels àmbits de la medicina i de les lletres, motiu pel qual també és conegut com a «Diccionari Corachan». Tot i que es va començar a publicar en fascicles el 1932, va ser presentat íntegrament el juliol de 1936, pocs dies abans de l’inici de la Guerra Civil.

    Durant el franquisme, el Diccionari de medicina va formar part de les publicacions prohibides pel règim. Tanmateix, se’n van dipositar alguns exemplars al soterrani del Casal del Metge (aleshores seu de l’Acadèmia) i al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquest dipòsit va ser custodiat per l’oficial major del Col·legi de Metges, que en va fer una distribució discreta i selectiva, ja que només l’oferia, ben embolicat en paper de diari, a les persones que creia que guardarien el seu secret. Aquest fet, sens dubte, va contribuir a la seva conservació i posterior recuperació als anys vuitanta i noranta com a fonament lexicogràfic del Diccionari enciclopèdic de medicina (1990).

    Restaurada la Generalitat de Catalunya, l’aleshores Conselleria de Sanitat i Assistència Social, davant la manca de seguretat a l’hora d’escriure correctament en català el nom de les malalties en les publicacions que es començaven a editar, va aconseguir un exemplar del «Corachan» del Col·legi de Metges de Barcelona. És justament aquest exemplar, conservat pel Departament de Salut al llarg dels darrers quaranta anys, el que s’ofereix ara digitalitzat per l’Arxiu Nacional de Catalunya amb el coneixement i l’autorització dels hereus del doctor Corachan.

    El Diccionari consta de 829 pàgines; inclou un vocabulari català-castellà i un de francès-català, i conté els pròlegs d’August Pi i Sunyer, que era aleshores president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona, i també de Pompeu Fabra, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual enguany es commemoren els 150 anys del naixement i el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana.

    Els objectius d’aquesta publicació eren donar una eina per escriure els termes mèdics en català correctament i amb precisió, poder copsar millor les expressions que empraven els malalts i interpretar amb exactitud els manuscrits de medicina antics; tot això en el context d’una disciplina que des de finals del segle xix havia evolucionat ràpidament, fet que havia afavorit la introducció de neologismes i manlleus d’altres llengües. El Diccionari va servir per adaptar al català termes d’origen grecollatí molt sovint traduïts defectuosament directament del castellà. Es tractava, doncs, d’una eina valuosa i necessària per fixar, ordenar i normalitzar el lèxic mèdic que ha esdevingut amb el pas del temps patrimoni cultural i lingüístic del català modern.

  • El 70% dels afectats per esclerosis múltiple són dones

    La Societat Espanyola de Neurologia (SEN) calcula que actualment a l’estat espanyol existeixen unes 47.000 persones afectades per esclerosis múltiple, de les quals el 70% són dones. En el Dia Nacional de l’Esclerosi Múltiple es vol donar a conèixer la realitat d’aquesta malaltia que s’ha duplicat en els últims 20 anys. A més, aquesta malaltia crònica, autoimmune, inflamatòria, desmielinitzant i neurodegenerativa està augmentant molt entre els joves. Cada any es diagnostiquen 1.800 nous casos i d’aquests el 70% de pacients tindrien entre 20 i 40 anys.

    En aquest sentit,  la Dra. Ester Moral Torres, coordinadora del Grup d’Estudi de Malalties Desmielinitzants de la Societat Espanyola de Neurologia apunta donat aquest repunt que «l’esclerosi múltiple ha passat de ser considerada gairebé una malaltia rara a convertir-se en una de les malalties neurològiques més comunes entre la població jove».

    Des de la SEN creuen que aquest augment, tant en prevalença com en incidència, pot estar influït per la creació d’unitats especialitzades i pel millor coneixement de la malaltia, que han millorat la capacitat de diagnòstic, així com l’avanç que s’ha produït en els tractaments, que han fet que el seu efecte sobre l’esperança de vida sigui petit. Tot i això, Moral afegeix que «també es creu que aquestes xifres s’han vist influïdes per factors ambientals i d’estil de vida que podrien tant intervenir en l’aparició de la malaltia com relacionar-se amb el pronòstic». «Estem parlant d’aspectes com canvis en la dieta, tabaquisme, dèficit de vitamina D, nivell d’exposició a la llum solar, etc. i les dones semblen tenir una major susceptibilitat cap a aquests», explica Moral. Per aquesta raó, a mesura que s’incrementen els casos d’esclerosi múltiple, també sembla augmentar la proporció de dones que la pateixen i, per tant, la probabilitat que una dona arribi a patir la malaltia, ha passat del 1,4 dels primers estudis, a l’3,2 actual.

    La malaltia cursa de forma molt variada. La seva forma més freqüent és la forma en brots o esclerosi múltiple recidivant (EMR) (afecta aproximadament al 85% dels pacients amb esclerosi múltiple). Els símptomes variaran depenent de la part del sistema nerviós en el qual aparegui la lesió. En tot cas, fatiga, símptomes sensitius i falta d’equilibri, solen ser els principals símptomes. «És una malaltia que sol provocar trastorns sensitius, de la mobilitat i de l’equilibri als qui la pateixen. I encara que gràcies als nous fàrmacs s’ha aconseguit reduir la freqüència i la gravetat dels atacs a la majoria dels pacients, sens dubte afecta a la qualitat de vida del pacient i els seus familiars i comporta un gran impacte socioeconòmic», comenta la Dra. Ester Moral.

    I és que la càrrega econòmica del maneig de l’esclerosi múltiple és molt elevada. S’estima que a Espanya el cost total per pacient a Espanya és de 30.000 euros, fet que suposa un cost total anual d’uns 1.410 milions d’euros. Un 80% d’aquesta despesa, tot i que directament relacionat amb la progressió de la discapacitat de cada pacient, es deu a costos no sanitaris que són assumits majoritàriament pels familiars del pacient.

    Cal tenir en compte a més, que l’edat mitjana de començament dels símptomes és al voltant dels 28 anys. Per tant és una malaltia que afecta les persones al principi de la seva vida laboral i quan estan iniciant els seus projectes vitals. Un estudi que s’acaba de presentar a la Reunió Anual de la SEN assenyala que més del 65% dels pacients amb formes remitents segueix sent població activa. No obstant això menys del 18,5% dels pacients amb formes progressives ho és. A més, el 72% dels afectats per esclerosi múltiple veuen afectada la seva productivitat laboral a causa de la seva malaltia, principalment per fatiga (92%).

    «Actualment el gran repte és aconseguir tractaments que frenin completament l’avanç d’aquesta malaltia i que reverteixin la discapacitat sent això especialment important en les formes progressives, les més complexes de tractar i les que sovint acumulen major discapacitat. Confiem que en un futur, investigacions que actualment estan en marxa sobre biomarcadors, cèl·lules mare, així com amb fàrmacs neuroprotectors i neurorreparadores donin fruit i marquin noves línies d’abordatge per a aquesta malaltia «, conclou la Dra. Ester Moral.

  • «No cal ser un geni per ser bona científica, jo sóc una persona normal»

    Aquesta és una entrevista de l’Agència SINC

    És un dels referents de la ciència a Espanya. Deixebla de Severo Ochoa en el seu laboratori de Nova York, va retornar als anys 60 a Espanya per introduir l’incipient camp de la biologia molecular. Margarita Salas (Canero, Astúries, 30 de novembre de 1938) va descobrir alguns dels secrets de l’ADN, va desenvolupar la patent més reeixida en la història del CSIC i ara, recentment complerts els 80 anys, segueix treballant en el seu laboratori del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa, a Madrid. D’afrontar dificultats pel seu gènere ha passat a bregar-les a causa de la seva edat, assegura.

    Fa uns dies va pronunciar la conferència que tancava el CNIC-PhDay, un esdeveniment organitzat pels estudiants de doctorat del Centre Nacional de Recerques Cardiovasculars. Parlem no sense abans esperar a que molts dels estudiants, nerviosos, aprofitin per fer-se una fotografia amb ella.

    Suposo que no li demanaran tantes fotos pel carrer.

    No, no, pel carrer no em paren [somriu].

    M’agradaria començar parlant de la seva recerca. Sempre s’esmenta el descobriment i les aplicacions de la polimerasa que va patentar, però ha fet moltes més coses. De quins se sent especialment orgullosa?

    Bé, conèixer la direcció de lectura del codi genètic ha tingut moltes implicacions. Segons com fos aquesta direcció de lectura, el missatge de l’ADN i les proteïnes serien diferents. També descobrim coses molt importants sobre la fabricació de proteïnes. Tot això ho vam fer durant la meva estada en el laboratori de Severo Ochoa a Nova York, de la qual estic molt orgullosa. Ja de tornada a Espanya descobrim una proteïna unida a l’ADN, necessària perquè aquest pugui duplicar-se.

    Al costat del seu marit, el també investigador Eladio Viñuela, va estar tres anys a Nova York amb Severo Ochoa. Per què van decidir tornar?

    Bé, considerem que ja havíem après la biologia molecular que volíem desenvolupar i ensenyar aquí a Espanya. Vam voler tornar per introduir-la aquí.

    Ara sí, sobre la polimerasa. És una proteïna d’un virus que infecta bacteris (el fago Phi29) i que permet duplicar l’ADN. Quins són les seves principals característiques?

    Sobretot, que una vegada que comença a funcionar, continua fins al final de la cadena de l’ADN i és capaç d’obrir la doble hèlix en avançar. S’usa per a estudis forenses i arqueològics, i en general per a la seqüenciació de genomes humans.

    El 1993, el Premi Nobel de Química va ser concedit a Kary B. Mullis pel desenvolupament de la PCR, una altra tècnica d’amplificació de l’ADN, en aquest cas per a regions concretes. Creu que vostè també podria merèixer-ho?

    No, el Nobel ja l’hi van donar i ja no pertocaria. Però bé, la nostra tècnica va ser també molt important i ho segueix sent. La diferència és que amb la nostra no es necessita saber la seqüència original i permet amplificar genomes sencers.

    Parlant de premis i d’Espanya, la tècnica d’edició CRISPR sona com un gairebé segur Nobel en els propers anys. Si es concedeix, creu que mereixeria ser inclòs Francis Mojica, el científic alacantí que va donar motiu a aquesta revolució, encara que ell no participés directament en el desenvolupament de la tècnica?

    Jo crec que sí, que haurien d’incloure-ho. Al cap i a la fi ell va ser el pare, fins i tot qui li va donar el nom a CRISPR.

    El descobriment de «la seva» polimerasa i de les seves característiques tan particulars podia preveure’s o va ser una sort de serendipitat?

    Sí, sí que ho va ser. Nosaltres triem el fago Phi29 perquè era un virus petit i accessible, més fàcil per estudiar-ho aquí a Espanya, que era un desert científic. Trobem coses que no esperàvem: per exemple, les propietats que la fan tan especial per a les seves aplicacions. Jo sempre dic que, en realitat, vaig tenir sort amb l’elecció.

    Fins a quin punt llavors el científic és geni, sort o treball?

    Bé, per tenir sort has d’estar treballant, encara que el treball no sempre te l’asseguri.

    Salas treballant en el laboratori. / L’Oréal-Unesco For Women in

    Les aplicacions de la polimerasa van generar més de 6 milions i mig d’euros en royalties fins a 2009, quan la patent va expirar. És la patent més rendible de la història del CSIC. Alguns sostenen que eliminar les patents beneficiaria la innovació. Uns altres, com Mariana Mazzucato, que els Estats haurien de participar d’elles, ja que la major part de la recerca es fa amb diners públics. Què opina?

    Bé, en el nostre cas el propietari de la patent és el CSIC i els royalties es reparteixen així: la tercera part se la queda el mateix CSIC, una altra tercera part va per a les quatre persones que figurem com a inventors i, de la resta, una part va al centre en el qual jo treballo (el Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa) i una altra al laboratori. Jo crec que les patents depenen de qui hagi finançat la recerca, però en general em sembla que el sistema està funcionant bé.

    El fago Phi29 segueix donant de si, veritat?

    Sí. Per exemple, en els últims anys hem desenvolupat una quimera de la polimerasa (una versió optimitzada) que la fa més estable i que funciona amb quantitats d’ADN més petites. Això ha donat lloc a una nova patent.

    En alguna entrevista ha esmentat que abans se sentia discriminada pel seu gènere i que ara sent alguna cosa semblant per la seva edat…

    Bé, quan jo era jove a les dones no se’ns considerava capacitades per investigar. Fins i tot el meu director de tesi, Alberto Sols, era molt masclista. Encara que després es va convertir. Recordo quan vaig tornar dels Estats Units i em van donar el premi Severo Ochoa de la fundació Ferrer. En aquest menjar es va aixecar i va comentar: «Quan Margarita va venir a demanar-me treball per fer la tesi doctoral vaig pensar: ‘Bah, una noia. Li donaré alguna cosa sense importància, perquè si no ho treu endavant no importarà». Aquesta era la mentalitat l’any 1961. Ara és diferent. Estic molt ben considerada, però també em trobo amb dificultats.

    Per l’edat.

    Sí. Jo estic oficialment jubilada, el què passa és que tinc un nomenament del CSIC de professora Ad Honorem. Això és el que em permet seguir treballant, però hi ha limitacions. Per exemple, no puc ser investigadora principal per determinades entitats finançadores. Els que estem en aquesta situació ens trobem en un llimbs.

    Quan vostè i el seu marit van ser al laboratori de Severo Ochoa, ell els va separar en dos projectes diferents. Els va dir que «almenys així aprendrien anglès».

    Sí, jo crec que Ochoa el que volia és que cadascun desenvolupés la seva pròpia recerca. Va ser una manera elegant de fer-ho. Jo en el seu laboratori no vaig sentir cap discriminació pel fet de ser dona. Ell em tractava com a persona.

    Vostè ha rebutjat sempre la comparació que li han fet amb Marie Curie. És curiós, perquè s’ha nomenat com la síndrome de Madame Curie al biaix pel qual les dones pensen que han de ser extraordinàriament brillants per poder competir en un món d’homes.

    Sí. Jo crec que no cal ser un geni per ser bona científica. Jo em considero una persona absolutament normal.

    Vostè és optimista sobre l’accés de les dones a la ciència. Alguna vegada ha dit que el moviment és imparable. Creu que n’hi ha prou amb deixar que evolucioni o hem de fer una mica més per afavorir-ho?

    Jo no vull quotes, no vull que a les dones se’ns doni res pel fet de ser dones. Que se’ns doni si ho valem, però que no se’ns tregui pel fet de ser-ho.

    Però hi ha una discriminació invisible: en la presència en els càrrecs més alts, en els salaris a igualtat de plaça…

    Bé, per exemple en el CSIC jo no veig discriminació, es mira el currículum independentment de si s’és dona o home. Potser a la universitat sigui diferent. El que sí que em sembla bé és que hi hagi accions de visibilitat o que en els jurats d’elecció de plaça hi hagi paritat perquè se’ns faci sentir.

    Amb la seva filla Lucía Viñuela. / L’Oréal-Unesco For Women in

    En alguna entrevista ha esmentat que molts dies és l’última persona que se’n va del seu laboratori i que això li fa pena, perquè els que haurien de quedar-se més temps haurien de ser els joves. Però si és així, com compaginar la ciència amb la conciliació familiar, per exemple, alguna cosa que hauria d’afectar a tots? Als països del nord d’Europa hi ha una política d’horaris més racional en els laboratoris, no és així?

    Però és que és una realitat que per dedicar-se a la ciència cal tirar-li hores. Jo ho he compaginat, encara que sé que és difícil sovint. De totes maneres, en general, ara es treballen menys hores que abans. Ara, si cal venir en un dia de festa, ho canvien per un dia laborable. Jo ho veig lògic des del seu punt de vista, però a mi m’agradaria que la gent vingués en els dies festius perquè vulgues. Això és el que fèiem en el meu temps.

    Està cansada que se li pregunti tant per temes de gènere, o ho veu com una oportunitat per poder parlar d’això?

    Estic una mica cansada, la veritat. Jo em considero una persona normal que ha treballat molt perquè m’ha agradat molt. Però també he tingut una vida familiar i he gaudit molt d’altres coses. M’agraden l’art i la música, he anat a exposicions i a concerts… Però m’agrada treballar dur.

    En una ocasió va citar a Max Delbrück, al que considera el pare de la genètica molecular, quan va dir que «si un no té dots per ser artista, què millor pot ser sinó científic?». Està d’acord amb aquesta frase?

    Sí, però solament si no tens dots per a l’art.

    I si els tingués, seria millor ser artista?

    Doncs no ho sé, la veritat és que no ho sé [riu].

    Què segueix esperant de la seva vida en el laboratori?

    Espero que em deixin seguir treballant. Jo tinc ara el nomenament de professora Ad Honorem fins a finals de 2021. A partir d’aquí dependrà de la presidenta del CSIC.

    Finalment, si li concedissin un desig per a la ciència a Espanya, què demanaria?

    Diners. Ara mateix és un desastre, i els diners és la millor forma de demostrar que es valora la ciència.

  • L’obesitat comporta més risc de patir trastorns i alteracions psicològiques

    En el marc del Dia Mundial de la Lluita contra l’Obesitat, la Societat Espanyola de l’Obesitat (SEEDO-SEO) i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) han desenvolupat la campanya ‘L’OBESITAT TAMBÉ ESTÀ AL CAP’ per fer al·lusió al fet que els aspectes psicològics lligats a l’obesitat són presents abans i després de desenvolupar-la. Per realitzar la campanya també han comptat amb la participació de membres del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

    Han volgut aprofitar aquesta jornada per explicar que és l’obesitat i que comporta, ja que l’obesitat, definida com un excés de greix, és una malaltia crònica de tendència epidèmica en el món i constitueix un dels reptes més difícils d’abordar en salut pública.

    Segons l’OMS, entre 1980 i 2014, la prevalença mundial d’obesitat gairebé s’ha duplicat. A Espanya, segons l’estudi ENPE publicat el 2016, el 39,3% de la població té sobrepès; i un 21,6% obesitat (22,8% en homes i 20,5% en dones), xifres que augmenten amb l’edat.

    A aquestes persones l’obesitat els hi afecta negativament la salut global i s’associa a altres factors de risc cardiovascular com hipertensió arterial, diabetis, dislipèmies i apnees del son. A més, també presenten un risc de patir trastorns i alteracions psicològiques superior a les persones amb normopès. Com han explicat, l’obesitat té un alt índex de comorbiditat amb psicopatologies com ara l’ansietat, l’addicció al menjar, la depressió i certs trastorns de la conducta alimentària com el trastorn d’afartaments, entre d’altres. Segons els experts, un 30% de les persones obeses que van a teràpia expressen tenir trets de bulímia. A més, un 50% dels pacients amb impulsos bulímics també presenten depressió.

    Relació entre obesitat i trastorns psicològics

    Segons la Societat Espanyola de l’Obesitat (SEEDO-SEO) i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) hi ha una relació clara entre l’obesitat i els trastorns psicològics de manera que, pel fet de tenir més pes, aquestes persones són fortament estigmatitzades tant durant la infantesa a l’escola com durant l’edat adulta en l’àmbit laboral. Conseqüentment això comporta una disminució de la seva autoestima, un increment de l’ansietat i un empitjorament de la relació amb el menjar, dels hàbits d’estil de vida i de les seves relacions personals, en definitiva, de la seva qualitat de vida.

    Habitualment, les persones obeses, amb baixa autoestima tenen una imatge insatisfeta sobre el seu propi cos i una percepció negativa de l’estat de salut. En una enquesta realitzada per la SEEDO-SEO, menys de la meitat dels obesos defineixen la seva salut com a bona o molt bona.

    Els esforços en la intervenció psicològica s’han de centrar en valorar i reeducar certes creences dels pacients, a més de conèixer les variables afectives (gestió emocional), psicosocials i ambientals (costums alimentaris, hàbits, etc.). Han ressaltat això perquè és ben comú trobar persones obeses que «utilitzen el menjar com a font de gratificació i com a vehicle per gestionar les seves emocions, per exemple com a recompensa després d’una jornada dura de treball o com a manera per alleujar les penes o disgustos».

    Els pacients amb obesitat tendeixen a infravalorar la seva ingesta calòrica en comparació amb les persones sense problemes de pes. Aquesta és una característica comuna amb les persones que pateixen un altre tipus d’addiccions. Per controlar això, el professional de la psicologia ha d’acompanyar al pacient i realitzar registres en viu per mostrar quines quantitats han de ser les acceptables per a cada àpat.

    Entre les característiques comunes que poden trobar entre les persones amb obesitat és la falta de rutina. És a dir, no hi ha un horari establert per als àpats: 50,4% de les persones obeses picotegen sense menjar en horaris fixos. A més, un terç de la població sol dormir diàriament menys de 7 hores i un altre 12,4% no té una rutina establerta i més de la meitat de la població passa asseguda almenys tres hores al dia fora de les seves hores de treball o estudi.

    A partir d’aquí, des del SEEDO-SEO, la SEEN i el COPC recomanen que la teràpia s’ha d’enfocar no només a la pèrdua de pes, sinó al procés de maduració psicològica que permeti prendre consciència del problema, millorar la qualitat de vida i assentar hàbits saludables, com l’activitat física, una alimentació més ordenada i saludable i aconseguir una millor autoestima i percepció del propi cos.

    Altres dades que s’han donat durant la presentació de la campanya han estat que aproximadament un 30% de les persones obeses que van a teràpia expressen tenir trets bulímics. A més, un 50% dels pacients amb trets bulímics, també presenten depressió, a diferència de només un 5% dels pacients sense aquest tipus d’impulsos.

    Tractar els trastorns de tipus afectiu com l’ansietat o la depressió en persones obeses resulta clau per a un bon pronòstic. És la base necessària perquè el pacient es comprometi a realitzar el tractament i canviar els seus hàbits de vida.

  • Per què els esquinços de turmell fan mal mesos després de la lesió

    Els lligaments de l’articulació del turmell són unes estructures que es troben agrupades per dos grans complexos lligamentosos: el lligament col·lateral lateral —situat en la part lateral de l’articulació i format per tres lligaments que són independents entre si— i el lligament col·lateral medial o lligament deltoidal. Ara, científics de la Universitat de Barcelona (UB) han definit una nova estructura anatòmica en aquesta articulació: el complex lligamentós fibulotalocalcani lateral (LFTCL, per les seves sigles en anglès).

    La descripció d’aquesta estructura anatòmica ha estat possible gràcies a l’examen d’unes fibres que connecten dos dels components del lligament col·lateral lateral. A més, per primera vegada es descriu una de les parts d’aquesta nova estructura com intraarticular. Aquests resultats, publicats a Knee Surgery, Sports Traumatology, Arthroscopy, canvien la comprensió d’aquesta articulació i podrien explicar per què molts esquinços de turmell produeixen dolor fins i tot mesos o anys després de la lesió inicial.

    Els lligaments laterals del turmell són els que es lesionen amb més freqüència en el cos humà, especialment a causa dels esquinços de turmell. És més, la majoria de les persones que pateixen aquesta lesió tenen molèsties en el turmell que s’allarguen en el temps, i una tendència a patir un nou esquinç que fins ara la medicina no ha pogut explicar.

    «Aquesta falta d’explicació va ser la clau per canviar la manera d’abordar la dissecció dels lligaments, i llavors ens vam adonar que unes fibres de connexió entre lligaments eren eliminades de forma habitual perquè es pensava que no formaven part del lligament», explica Miquel Dalmau Pastor, investigador de la Unitat d’Anatomia i Embriologia Humanes i del departament de Patologia i Terapèutica Experimental de la UB.

    Segons el nou treball, aquestes fibres connecten el fascicle (conjunt de fibres lligamentoses) inferior del lligament talofibular anterior i el lligament calcaneofibular, dos dels tres components del lligament col·lateral lateral. «Aquesta connexió mai s’havia descrit, i en contra del que es pensava fins ara, suggereix que els dos lligaments que connecta són una unitat funcional. És a dir, que es podrien considerar aquests dos lligaments connectats com una estructura anatòmica única, que hem denominat complex lligamentós fibulotalocalcani lateral», explica Dalmau Pastor.

    Aquesta descripció també encaixa amb algunes publicacions de caràcter clínic que posaven de manifest els bons resultats de la reparació aïllada del lligament talofibular anterior en casos de lesió completa dels lligaments talofibular anterior i lligament calcaneofibular. «Aquestes publicacions ens van fer pensar que si reparant solament el lligament talofibular anterior també es reparava el lligament calcaneofibular, això solament podia passar si hi havia alguna connexió entre els lligaments», recorda Jordi Vega.

    Implicacions en el tractament de l’esquinç

    La dissecció acurada de la càpsula articular del turmell també ha permès identificar per primera vegada el component intraarticular del lligament talofibular anterior. Aquest lligament estaria format per dos fascicles, un de superior i un d’inferior, que es troben respectivament dins i fora de l’articulació. El fascicle inferior, juntament amb el lligament calcaneofibular i les fibres arciformes que els uneixen, formarien el complex fibulotalocalcani lateral, que seria per tant una estructura extraarticular.

    El fet que part del lligament talofibular anterior anés una estructura intraarticular podria tenir implicacions en l’evolució i el tractament de les lesions de turmell.

    «Aquesta troballa ens fa pensar que el comportament després d’una lesió serà similar al d’altres lligaments intraarticulares, com el lligament creuat anterior del genoll, que no són capaços de cicatritzar per si sols quan es trenquen, la qual cosa fa que l’articulació quedi inestable i requereixi una intervenció quirúrgica en molts casos», subratlla Dalmau Pastor.

    Aquests resultats permetrien explicar per què molts esquinços produeixen dolor encara que la persona segueixi el tractament recomanat pel seu metge o fisioterapeuta. «En ser intraarticular, el lligament no cicatritza i la inestabilitat de l’articulació els segueix produint dolor i fa que aquests pacients tinguin moltes possibilitats de patir més esquinços i de desenvolupar altres lesions en el turmell», destaca Francesc Malagelada.

    A més de l’observació anatòmica en les disseccions realitzades a la Universitat de Barcelona, els investigadors han estudiat com es comporten dinàmicament els lligaments. «El fascicle superior del lligament talofibular anterior, a més de ser intraarticular, no és una estructura isomètrica, és a dir, que es relaxa quan el peu està en flexió dorsal, i es tiba quan està en flexió plantar. En canvi, el fascicle inferior, les fibres arciformes i el lligament calcaneofibular –és a dir, el complex lligamentós descrit– són estructures extraarticulars i sí que són isomètriques, per la qual cosa sempre estan en tensió en qualsevol posició del peu», conclou M.ª Cristina Manzanares.

    A causa de la gran novetat que representa aquesta estructura, s’han iniciat diversos projectes de recerca sobre la seva biomecànica, histologia i clínica, coordinats per aquest equip de la UB i en col·laboració amb Roure, de la Universitat Politècnica de Catalunya; James Calder, de l’Imperial College de Londres, i Gino Kerkhoffs, de la Universitat de Ámsterdam. Es tracta d’un projecte finançat pel Grup de Recerca i Estudi en Cirurgia Miniinvasiva del Peu (GRECMIP).

    Aquest és un article de l’Agència SINC