Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • La indústria sucrera paga a científics per culpar el greix dels infarts

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    La indústria sucrera va treballar directament amb científics a la dècada dels 50 i 60 per intentar minimitzar el paper del sucre en les malalties cardíaques i traslladar el focus cap al greix i el colesterol. Així ho ha conclòs una investigació publicada aquest dilluns a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    En particular, l’estudi ha centrat la seva atenció en dos articles científics publicats el 1967 per diversos investigadors de Harvard i que poden haver influït en les recomanacions nutricionals que es van seguir durant les dècades posteriors als EUA. Aquestes estaven centrades fonamentalment en la limitació dels greixos saturats i el colesterol, obviant el possible perjudici causat per un elevat consum d’hidrats de carboni.

    Greixos i sucres afegits: no recomanables

    Ja als anys 60 es van establir dues línies bàsiques d’investigació, que assenyalaven tant als sucres afegits com als greixos saturats de les elevades taxes d’infarts i altres malalties cardiovasculars. No obstant això, la major part de les guies dietètiques s’han centrat només en la limitació dels greixos i el colesterol, restant importància a l’elevat consum d’hidrats de carboni i sucres afegits, que pot haver contribuït a l’epidèmia d’obesitat i diabetis que es viu en diversos països occidentals.

    El nou estudi sembla apuntar a una maniobra mestra de la indústria sucrera. Les troballes provenen de diversos documents trobats recentment per una investigadora de la Universitat de San Francisco, la doctora Cristin Kearns, que mostren que la Fundació per a la Investigació sobre el Sucre (SRF, per les sigles en anglès) va finançar un estudi amb el clar interès que es passés per alt el paper del sucre en les malalties cardíaques i que s’assenyalés als greixos.

    Kearns va examinar els arxius, entre els quals hi havia diverses cartes entre la SRF, el professor del Departament de Nutrició de l’Escola de Salut Pública de Harvard, Marc Hegsted, i el que va ser president de l’Associació Americana per a l’Avenç de la Ciència, Roger Adams. Tots ja morts.

    Curiosament, el mateix Hegsted havia estat l’autor de diversos estudis que assenyalaven que el nivell de glucosa en sang era millor indicador d’aterosclerosi que el de colesterol i que, per tant, relacionaven de manera directa el sucre amb malalties cardíaques.

    La maniobra de la SRF consistiria en contractar Hegsted i al cap del seu departament a Harvard, el professor Fredrick Stare, perquè formés part del comitè assessor científic de la Fundació i realitzessin una revisió de tots els estudis realitzats fins ara sobre les possibles causes de les afeccions cardíaques.

    La correspondència no deixa cap dubte sobre «l’especial interès» de la SRF a «ofegar» la relació dels hidrats i la salut cardiovascular, ni sobre el coneixement que Hegsted tenia d’aquest interès: «Som molt conscients del seu interès particular en els hidrats de carboni i abordarem l’assumpte tan bé com puguem», afirmava l’investigador en una de les missives.

    Finalment, l’estudi va ser publicat a través de dos articles a la revista The New England Journal of Medicine, no sense abans haver rebut el vistiplau de la SRF. Les seves conclusions eren clares: només calia anar amb compte amb els greixos i el colesterol.

    La influència de les empreses en els estudis

    «Aquests documents deixen clar que la intenció de l’estudi finançat per la indústria era arribar a una conclusió inevitable. Els investigadors sabien el que el patrocinador esperava i això va ser el que van fer», explica la professora de Nutrició, Estudis d’Alimentació i Salut Pública de la Universitat de Nova York, Marion Nestle, en un article a la revista de l’Associació Americana de Medicina.

    Per a aquesta investigadora, els responsables d’aquesta nova investigació han fet «un gran servei públic», tot i que recorda que no es pot saber si Hegsted i Stare van falsejar les dades o «si realment creien que el greix saturat era una amenaça major».

    En l’actualitat, igual que gairebé totes les revistes mèdiques, la qual va publicar l’estudi de Hegsted i Stare requereix que els autors informin clarament de tots els possibles conflictes d’interessos. Però això no ha posat fi a la influència de la indústria alimentària sobre els estudis científics. «Avui dia, és gairebé impossible explicar la quantitat d’empreses d’aliments que patrocinen investigacions que solen donar resultats favorables als seus interessos», afirma Nestle.

    Hi ha dos exemples recents que evidencien la vigència d’aquest tipus de pràctiques. L’any passat, una investigació periodística realitzada pel New York Times va mostrar com Coca Cola havia invertit milions de dòlars perquè es passés per alt la relació entre el consum de begudes ensucrades i l’obesitat. En una altra investigació, portada a terme per l’agència Associated Press, es va desvetllar com els fabricants de llaminadures també intentaven influenciar els estudis científics.

    Per a la professora Nestle, la influència de les empreses «soscava la confiança del públic en els científics, contribueix a la confusió sobre què s’ha de menjar i pot orientar les Guies Alimentàries en una direcció que no vagi en l’interès de la salut pública». Aquesta investigadora conclou que aquesta troballa ha de servir «com a advertiment no només als polítics, sinó també als investigadors, revisors, editors de revistes i periodistes de la necessitat de considerar el mal que poden fer a la credibilitat científica i a la salut pública els estudis finançats per les companyies d’aliments».

  • Els tripijocs del sucre

    Al juliol del 2011, un estudi publicat a Food & Nutrition Research mostrava la cara més saludable dels dolços en concloure que els nens que mengen llaminadures tendeixen a pesar menys que els que no les mengen. La investigació va donar peu a missatges i titulars tan cridaners com el del Daily Mail britànic: «Els dolços són bons per als nens i poden evitar que s’engreixin en el futur«. Les limitacions de l’estudi eren tan importants, que malament es podien sostenir les seves conclusions. Però el més greu és que mai es va saber que va ser finançat per la indústria alimentària, fins que fa uns mesos ho va revelar l’agència Associated Press: Com els fabricants de dolços remodelen la ciència de la nutrició.

    El cas no és aïllat, ni molt menys. El 2015, el New York Times va informar que Coca-Cola havia patrocinat a investigadors perquè minimitzessin els efectes de les begudes ensucrades en l’obesitat. I la setmana passada, sense anar més lluny, Página 12 informava d’una donació de la mateixa Coca-Cola a la fundació d’un conegut nutricionista argentí, ara responsable de l’àrea d’Alimentació Saludable del Ministeri de Salut. Els tentacles dels gegants de l’alimentació estrenyen i manipulen amb diversos procediments, encara que un dels més habituals i eficaços és finançar la investigació, que després impregna la literatura científica i a més genera titulars en els mitjans. Se sospita que aquestes pràctiques vénen de fa temps i que han corromput la nutrició i les recomanacions dietètiques, però no és fàcil trobar-ne proves. En quin moment es va començar a pervertir la investigació sobre alimentació i salut?

    Un treball que es va publicar ahir a JAMA Internal Medicine mostra els tripijocs de la indústria del sucre des de fa més de mig segle per minimitzar la influència de la sacarosa en la malaltia coronària. Aquest «narrative case study», semblant en alguns aspectes a una investigació periodística, revela com un grup de pressió se les va enginyar perquè el dolent de la pel·lícula de la primera causa de mort al món fos el colesterol i no el sucre, quan en la dècada de 1960 ambdós eren sospitosos per igual. D’una banda, les investigacions de John Yudkin involucraven al sucre, i, de l’altra, les d’Ancel Keys apuntaven al greix i el colesterol en particular. Però va ser la indústria del sucre, finançant investigadors i manipulant una transcendental revisió publicada a The New England Journal of Medicine el 1967, la qual va aconseguir salvaguardar els seus interessos i desviar l’atenció cap al problema menor de la càries dental. Tota aquesta literatura científica ha condicionat les recomanacions dietètiques posteriors i l’avaluació positiva sobre la seguretat del sucre de la Food and Drug Administration de 1976.

    Quin rumb hauria seguit la recerca mundial en aquesta àrea i quines haurien estat les recomanacions dietètiques sense la perniciosa influència de la indústria del sucre que es va iniciar el 1965? L’ortodòxia mèdica és com un transatlàntic: el rumb és difícil de modificar, de manera que només en els últims anys s’ha començat a revisar la influència del colesterol i el sucre en la salut. L’estudi de JAMA Internal Medicine implica a Frederick Stare (1911-2002), fundador i cap del Departament de Nutrició de Harvard, i apassionat defensor de la dieta americana, la Coca-Cola i el consum de sucre sense restriccions. Amb autoritats sanitàries com aquesta i amb tants indicis sobre com la indústria alimentària influeix en el que pensem que hem de menjar per estar sans, no és d’estranyar que proliferin les dietes estrafolàries, els gurus pseudocientífics i la desconfiança en la ciència de la nutrició. A veure ara com arreglem aquest desgavell.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • El cost de la contaminació de l’aire a Espanya: 15.000 morts prematures i 45.000 milions d’euros

    El cost sanitari associat a la contaminació atmosfèrica va ser de gairebé 45.000 milions d’euros l’any 2013 a l’estat espanyol, una quantitat equivalent al 3,5% del PIB. Així ho denuncia Ecologistes en Acció, que es fa ressò de l’informe del Banc Mundial “El cost de la contaminació atmosfèrica. Reforç dels arguments econòmics en favor de l’acció”.

    L’informe analitza el cost però també fa un càlcul aproximat del nombre anual de morts atribuïbles a la contaminació atmosfèrica, que constitueix segons el text, un argument contundent per reduir la contaminació. Segons recull l’organització l’any 2013 cinc milions i mig de persones van morir de forma prematura a causa de la contaminació de l’aire a tot el món, essent els adults molt joves i els adults més grans el col·lectiu més vulnerable. A l’estat espanyol es calcula que el mateix any van ser 14.689 morts prematures les que poden associar-se a aquest factor.

    I és que l’exposició a un aire contaminat tant en l’ambient com dins d’habitatges augmenta el risc de patir malalties com el càncer de pulmó, accidents cerebrovasculars, cardiopaties o bronquitis crònica. Precisament un informe publicat a la revista The Lancet Neurology al juny revelava per exemple que gairebé un terç de la càrrega dels infarts cerebrals s’atribueix al factor de risc que suposa la contaminació de l’aire que respirem.  

    Davant els resultats de l’informe del Banc Mundial, Ecologistes en Acció considera “molt preocupant” la situació que descriu i fa una crida al Govern espanyol perquè canviï les seves polítiques energètica i de transport per millorar la qualitat de l’aire, “salvant amb això milers de vides i reduint la despesa sanitària de les Administracions públiques i de la població”.

    Els països menys desenvolupats: més castigats

    La investigació feta pel Banc Mundial juntament amb l’Institut d’Avaluació de la Salut (IHME per les seves sigles en anglès) remarca, amb tot, que els riscos de salut de la contaminació de l’atmosfera són més grans en països en vies de desenvolupament – el 93% de morts i malalties no letals atribuïdes a aquest factors van tenir lloc en regions en vies de desenvolupament-. Un dels motius que esgrimeix l’informe és per exemple el fet que en aquests països hi ha més dependència de la crema de combustibles mòbils, com ara la llenya o el carbó, per coure aliments i calentar-se.

    “La contaminació ambiental és un repte que amenaça el benestar humà elemental i limita el desenvolupament econòmic”, assenyalava la vicepresidenta per al Desenvolupament Sostenible del Banc Mundial, Laura Tuck, en un comunicat de premsa. “Pot ocasionar la pèrdua de mà d’obra productiva i tenir un efecte durader en la productivitat d’altres maneres, com ara reduir la productivitat de l’agricultura”, s’assegura en l’informe.

    El text també destaca com la contaminació de l’aire és especialment severa en regions urbanes de ràpid creixement on la combinació de més població, més vehicles o més construcció generen índex de contaminació més elevats.  

    La contaminació a Catalunya

    Segons l’anuari 2015 sobre qualitat de l’aire impulsat a Catalunya 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10). A més en molts territoris catalans se supera també el límit legal de contaminants ozó (O3). Els tres són contaminants que afecten directament la salut dels ciutadans.

    En els dies previs a la Setmana Europea de la Mobilitat i el Dia sense Cotxes, des d’Ecologistes en Acció recorden que les principals vies d’actuació per reduir la contaminació de l’aire, a l’Estat espanyol i a Europa, passen per la disminució del trànsit motoritzat, la reducció de la necessitat de mobilitat amb un urbanisme de proximitat i la potenciació del transport públic

    Precisament amb l’objectiu de reduir la contaminació a la ciutat de Barcelona, el Pla de Mobilitat Urbana que va presentar l’Ajuntament al juny inclou un seguit de mesures per reduir en un 21% la circulació del vehicle privat d’aquí al 2018, apostant per un model de ciutat «més sostenible que permeti afrontar el repte de millorar la qualitat de vida de les persones, fent que la ciutat sigui més habitable i més saludable».

  • Un estudi revela que dues hores de videojocs a la setmana milloren el funcionament cerebral

    El debat sobre si els menors han de jugar o no a videojocs encarna opinions de tot tipus. S’han dit moltes coses sobre els beneficis i perjudicis que aporta aquesta pràctica. Però, i si jugar a videojocs ajuda a millorar algunes habilitats? Un estudi realitzat per investigadors de l’Hospital del Mar i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) analitza a través de ressonàncies magnètiques les respostes motrius que es desenvolupen quan els menors juguen amb jocs digitals.

    Segons el resultat d’aquest estudi presentat recentment els nens d’entre 7 i 11 anys que juguen amb videojocs tenen millors habilitats motores i també millor rendiment escolar. Ara bé, com destaca el doctor Jesús Pujol, metge del Servei de Radiologia de l’Hospital del Mar i un dels autors de l’estudi, perquè es donin aquests beneficis és necessari, només, jugar-hi dues hores a la setmana.  “Si comparem jugar contra no jugar, jugar sempre és millor, ara bé, amb jugar dues hores n’hi ha prou”, apunta Pujol.

    Jugar a videojocs està associat a un millor funcionament dels circuits cerebrals que són importants en l’adquisició de noves habilitats, segons l’informe. Així ho han vist els autors de l’estudi gràcies a l’anàlisi de més de 2.400 menors a través de ressonàncies magnètiques que els han permès estudiar les respostes del cervell en relació a aquest factor. El que revela aquest estudi és que aquestes dues hores a la setmana permeten la maduració del sistema motor dels infants.

    Tradicionalment els nens adquirien aquestes habilitats motores a través d’activitats físiques, com per exemple, jugant a l’aire lliure. “Hem vist que l’activitat virtual també ajuda a madurar el sistema motor”, afegeix Pujol.

    Què passa si es juga més de dues hores a la setmana?

    L’estudi també ha permès als investigadors veure que aquells menors de 7 a 11 anys que juguen nou hores o més a videojocs durant la setmana tenen més problemes de conducta, conflictes amb els companys i menors habilitats socials. I on estaria el límit? “Jugar més de dues hores és millor que no jugar, però no s’obtenen més beneficis que jugant-ne dues, amb dues hores a la setmana s’assoleix ja el benefici”, apuntat Pujol. Així doncs, no hi hauria masses diferències entre jugar dues o cinc hores a la setmana, però si que es generarien problemes a partir de les nou hores setmanals, si considerem els dos factors que té en compte l’estudi: desenvolupament d’habilitats motrius i rendiment escolar.

    Per la seva banda, Dani Aranda, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i expert en el tema dels videojocs, apunta que els beneficis del joc no s’haurien de relacionar amb els beneficis físics sinó amb allò que realment aporta el joc. “Ningú juga a videojocs per desenvolupar activitats motores, el benefici del joc és el plaer, l’esforç, la superació la sociabilitat”, emfatitza aquest expert.

    És per aquesta raó que Aranda creu que no s’hauria d’establir un nombre d’hores a jugar, sinó que és la unitat familiar la que, segons els seus valors, ha d’organitzar quan es pot jugar i quan no. “S’ha d’incloure l’activitat del videojoc com un altre tipus d’activitat cultural a  desenvolupar en família”, assegura, ja que segon ell el joc permet a les famílies socialitzar-se. “El joc s’ha de compartir, perquè és una manera de compartir moments de plaer”, apunta.

    Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) les hores que els menors de 14 anys dediquen als videojocs a l’ordinador i a Internet arriba, de mitjana, gairebé a dues hores diàries. Així per exemple els menors de 5 a 9 anys gasten una hora i mitja a aquesta pràctica i els menors de 10 a 14 gairebé dues hores. Tot i així l’enquesta no fa diferències entre els minuts que es dediquen a jocs i als que es dediquen a fer altres coses amb l’ordinador o a Internet.

    Aranda remarca en aquest sentit que s’ha demostrat a través de diversos estudis que els menors fan servir la tecnologia d’una forma molt responsable, i que no es pot parlar de patologies relacionades amb el joc digital entre menors com un problema generalitzat, ja que, assegura, només afecta una part molt petita de la població menor d’edat.

  • Quo vadis revista mèdica?

    En els anys 70-80 es va popularitzar, entre els investigadors del camp de la medicina, el lema publish or perish, lema nascut poc després de la Segona Guerra Mundial al si del món universitari nord-americà. En breu, el que implica aquesta dita és que si volies promocionar-te a la universitat o simplement, optar a llocs de més responsabilitat i salari en la jerarquia hospitalària, havies de publicar o, en cas contrari, patiries en el camp de batalla de la competitivitat acadèmica. Durant aquests mateixos anys, estudiosos dels mecanismes d’ascensió a Amèrica del Nord, van arribar a fixar en cinc publicacions a l’any la mitjana necessària per a la promoció al que, traduït a la universitat espanyola podríem considerar una titularitat, i en unes set, les publicacions anuals necessàries per assolir una càtedra. Des de llavors, la vida acadèmica pateix de cert furor editorial que si d’una banda ha representat un estímul per a la investigació i el progrés, d’altra banda ha tingut una dinàmica letal sobre els interessos reals dels metges amb vocació acadèmica obligant-los a l’escriptura forçada -sovint irrellevant- i en ocasions a distanciar-se de les seves obligacions clíniques i docents. Darrere de millorar el rànquing i de captar fons, les universitats i els hospitals promocionen agressivament la publicació mèdica i corren amb això el risc de perdre la seva primera raó de ser.

    En qualsevol cas, el publish or perish, amb més de quaranta anys d’història, ha trasbalsat el món de l’edició mèdica i, el que resulta més greu, la credibilitat de la investigació.

    Efectivament, en l’última dècada, la incorporació massiva d’unitats d’investigació clínica en els països d’economia emergent (principalment Brasil, Xina, Corea del Sud i l’Índia), ha desequilibrat per complet el món de les revistes de marca i de tradicional prestigi. La producció científica s’ha multiplicat de tal manera que les capçaleres amb credibilitat històrica filtren cada vegada amb més rigor els articles que publiquen. En l’actualitat, la majoria de revistes més conegudes per la seva trajectòria i el seu impacte en la publicació biomèdica rebutgen entre el 85 i el 95% dels articles que reben. Sens dubte, la majoria d’articles que s’envien per a la seva publicació es mereixen el suspens, però també sens dubte, augmenten les publicacions de mèrit que no veuen la llum per problemes inherents al peer review (que ja vam comentar en una columna anterior) i als biaixos editorials que tendeixen a afavorir els autors propers als comitès editorials.

    L’espai disponible a les revistes amb tradició s’ha anat, doncs, reduint en relació al material enviat, i amb això s’ha disparat l’edició en línia de revistes virtuals que tracten de recollir les enormes sobres que generen els rebutjos de les revistes amb pedigrí. No passa dia en què els que habitem el món acadèmic rebem per correu electrònic una invitació a publicar a una nova revista, quan no a incorporar-nos al seu comitè editorial.

    Les noves revistes a la xarxa creixen com bolets i es promocionen amb títols plagiaris que imiten els d’aquelles que han estat protagonistes indiscutibles en les passades dècades. La majoria publiquen autèntiques escombraries en un anglès macarrònic. Algunes, poques, han aconseguit col·locar-se entre els títols més cobejats i fins i tot han estat lloades per algun premi Nobel en detriment de la casta conservadora de les capçaleres històriques. La major part, però, pertanyen a negociants oportunistes que han vist una ocasió d’or en els milers de manuscrits rebutjats que busquen desaforadament un espai on veure la llum encara a costa de pagar uns bons diners.

    El resultat de la producció massiva de manuscrits de qualitat discutible, de les limitacions que imposen les revistes més sol·licitades i de les capçaleres impulsades des d’un ordinador personal localitzat molt probablement a Orient, no és precisament favorable. Cada vegada resulta més difícil separar el gra de la palla, identificar les publicacions de major rellevància. Deixin-me que els posi exemples, presos d’un índex solvent, del nombre de revistes que es publiquen dins d’algunes especialitats biomèdiques escollides a l’atzar: Immunologia 148, Biologia Cel·lular 184, Neurociències 252, Psiquiatria 140, Farmacologia 254, Oncologia 211, Ortopèdia 72, cirurgia 199, Medicina Interna 156… Què els sembla? Busquin, busquin….

    No sabem en què pararà tanta informació disgregada. Caldrà generar nous motors de recerques bibliogràfiques que calibrin l’impacte i la qualitat de les revistes ja que d’una altra manera el soroll informatiu farà impossible identificar les poques publicacions que van marcant les fites del progrés.

  • Diversos agents posen sobre la taula els principis per redefinir el Big Data sanitari català

    Un dels reptes que tenia Toni Comín dins la cartera de Salut era el de redefinir un Big Data sanitari català que generés el consens i les garanties que li mancaven al programa VISC+, dissenyat i iniciat durant la darrera etapa de Boi Ruiz. A principis del mes de juny, el conseller Comín ja va afirmar que el VISC+ de la passada legislatura «no existeix» i va anunciar que Salut impulsaria una jornada participativa sobre el Big Data de cara a impulsar la recerca amb les dades sanitàries de la ciutadania. «Estem en un procés de construcció de confiança i això passava per destruir el sistema anterior», ha admès Comín aquest dimarts durant una sessió d’informació pública sobre el Big Data sanitari.

    En la sessió, que s’ha celebrat al paranimf de la Facultat de Medicina de la UB, s’han exposat les idees que van recollir-se durant una jornada participativa que va celebrar-se el passat 5 de juny a instàncies d’una resolució parlamentària i tal com havia promès Comín. La jornada del passat dia 5 va comptar amb prop de 80 participants, des d’instituts de recerca, representants de pacients, grups parlamentaris o proveïdors i professionals sanitaris entre altres. Segons han exposat els ponents aquest dimarts el debat va girar al voltant de quatre àmbits temàtics que serien els grans pilars sobre els quals caldrà dissenyar el nou Big Data sanitari català: Governança, Recerca, Principis ètics i Seguretat i normativa.

    Participació per dissenyar les regles de joc

    «Amb la tecnologia podem fer moltes coses però hem de marcar unes regles del joc per reutilitzar informació imprescindible per la recerca», ha assegurat durant la sessió Ramon Roman, responsable de sistemes d’informació de l’AQUAS, l’ens propi del Departament de Salut que gestionarà el Big Data sanitari català. Segons ha explicat, entre els principis sobre els quals es dissenyarà el nou programa hi ha el concepte de recerca pública (amb finançament públic) i el respecte a les persones.

    «Estem buscant evidència de les experiències més exitoses que hi ha al món i hem començat un procés deliberatiu d’un programa públic d’analisi de dades», ha assegurat Toni Dedeu, director de l’AQUAS. De fet, des del passat 6 de juliol i fins al 29 d’aquest mes, els ciutadans i les entitats, instituts o associacions que ho vulguin poden participar del procés fent les seves aportacions a través del web de l’ens. «Volem construir el millor programa públic d’utilització de dades sanitàries per a la recerca», ha afegit Dedeu.

    Qüestions per resoldre

    Qüestions com per exemple quina recerca s’ha de prioritzar, quins centres poden optar a l’accés de dades del sistema de salut, sota quina normativa s’ha d’establir el nou programa o com es mesurarà el grau de qualitat i fiabilitat de les dades van debatre’s el passat 5 de juliol. Tot i que encara no hi ha res definit i que encara hi ha qüestions per resoldre – com per exemple què passa amb els projectes a qui se’ls va adjudicar l’accés a dades a través del VISC+– sí que hi ha força unanimitat, segons els ponents de la sessió d’aquest dimarts, en el fet que sigui l’AQUAS qui lideri el programa i es responsabilitzi davant de la justícia. D’altra banda també hi hauria cert consens en el fet que es requereixi un consentiment explícit per part dels pacients i que aquests tinguin dret a opt-out (és a dir, a no cedir l’ús de les seves dades) o que es doti l’AQUAS de més recursos en funció de les necessitats que es detectin.

    Amb tot els diferents agents han insistit en el fet que cal informar bé a la ciutadania sobre el procés i que aquí hi juga un paper clau la transparència. Per exemple, que el pacient sàpiga amb quins fins s’utilitzarà la seva informació, com es garantirà l’anonimització de les dades personals i quins beneficis podran suposar en termes de recerca per a altres futurs pacients. «Estem parlant de la solidaritat d’uns ciutadans amb uns altres, una cosa que en termes ètics no està tan lluny del que pugui ser la donació d’òrgans, una pràctica aplaudida en relació a aquells que la fan», ha apuntat Comín sobre el principi de solidaritat que destaca que ha de motivar el programa. Amb tot, el detall dels diferents principis que permetran el disseny del nou Big Data encara no està tancat i no serà fins a finals de setembre que es presentarà una memòria amb les diferents aportacions que s’hagin recopilat.

  • Un microdispositiu d’anàlisi de sang detecta la diabetis de forma ràpida

    Investigadors de la Universitat de Sevilla, en col·laboració amb la Universitat de Carolina del Nord (Estats Units), han dissenyat i desenvolupat un microdispositiu portable de detecció de fluids per identificar l’hemoglobina glicada i l’albúmina, dos marcadors relacionats amb la diabetis. La plataforma, encara en fase de prototip, separa i analitza la mostra amb major precisió i redueix el temps d’anàlisi a menys de tres minuts.

    L’hemoglobina és una proteïna que es troba en els glòbuls vermells i té la funció de transportar l’oxigen dels pulmons als teixits. La glucosa s’uneix a ella per formar hemoglobina glucosilada (també anomenada glicada o 1c). Aquesta unió es manté fins que el glòbul vermell és rebutjat, en aproximadament 120 dies. Quan els nivells de glucosa augmenten, també s’incrementa l’hemoglobina 1c.

    El prototip redueix el temps d’anàlisi a menys de tres minuts

    El mesurament de proteïnes de sang d’aquest tipus d’hemoglobina serveix com a eina per al diagnòstic de la diabetis i permet escometre un seguiment del control de glucosa en pacients. «Aquest examen serveix per determinar com ha estat el perfil glucèmic d’una persona en els últims 3 mesos. Nivells superiors al 6,5 o 7% podrien ser indicatius d’un mal control glucèmic i possible presència de la malaltia», precisa la investigadora de la Universitat de Sevilla Maria Ramos Payán, una de les autores de l’estudi.

    Fins al moment, els pacients compten amb unes tires reactives per mesurar els seus nivells de glucosa. No obstant això, quan requereixen valors més exactes s’envien les seves mostres de sang al laboratori. És en aquest punt on el nou dispositiu aporta els seus avantatges, ja que és portable i combina en una mateixa plataforma múltiples funcions: tractament de la mostra, separació i anàlisi de resultats on-line. Aquestes possibilitats redueixen el temps d’obtenció de resultats a 2,2 minuts.

    El procés comença amb la preparació de la mostra on un microlitre de sang es dilueix 500 vegades, es microfiltra, es centrifuga i s’injecta a la plataforma. Aquesta se separa mitjançant electroforesi capil·lar, un mètode per separar les diferents substàncies en funció de la seva càrrega i mida. «La idea és diferenciar l’hemoglobina en subunitats alfa i beta. Conèixer els seus percentatges glicados/glucosilados ens aporta la pista de la presència o no de diabetis», especifica la investigadora.

    Després de la separació de les subunitats d’hemoglobina, aquestes passen a l’espectròmetre de masses que analitza totes les molècules presents en una mostra. D’aquesta manera, detecta l’hemoglobina 1c i l’albúmina glucosilada, un marcador addicional per controlar l’estat glucèmic en persones amb diabetis. «Encara que l’hemoglobina glicada es manté en l’organisme 120 dies i l’albúmina glicada ho fa menys temps, totes dues en conjunt proporcionen una imatge més completa del perfil glucèmic del pacient. Això ens ajuda a realitzar un millor seguiment en pacients, a predir millor el risc de diabetis i a detectar la malaltia d’una manera més ràpida i precisa», assegura Ramos.

    Plataforma portable

    A més de la precisió en els resultats, els experts apunten que és l’únic mètode portable, que s’acobla via on-line a l’espectròmetre de masses i que ofereix resultats de dos paràmetres, l’hemoglobina glicada i l’albúmina glicada, oferint més informació en una sola etapa d’anàlisi que les tecnologies actuals. «Això redueix els costos d’instrumentació i la cadena d’errors, ja que es simplifica el procés i es redueix el temps. A més es requereix una mínima preparació i manipulació de la mostra», destaca.

    Per corroborar els resultats, publicats a la revista Analytical Chemistry, els investigadors han comparat les dades de les mostres analitzades, procedents de l’hospital de Carolina del Nord, amb els d’un laboratori clínic. Tots dos coincideixen en pacients amb diferents percentatges d’hemoglobina 1c.

    Els investigadors treballen ja en integrar tot el procediment en una mateixa plataforma, és a dir, que el procés que desenvolupa l’espectròmetre de masses, també s’inclogui en un xip microelectrònic. «La nostra idea és aconseguir un sol dispositiu que estigui present en les consultes mèdiques i permeti un diagnòstic ràpid i precís», avança l’experta.

  • Peer o power review?

    Quan enviem un article d’investigació a una revista per a la seva possible publicació, els editors es serveixen d’experts perquè emetin el seu judici sobre el nostre treball i ajudin al comitè editorial a decidir si té o no mèrits suficients per a ser publicat. Aquests experts reben el nostre manuscrit i remeten un comentari crític del que es valdrà l’editor per prendre una decisió final. Aquest procés es coneix com a revisió per parells (peer review, en anglès) i és l’estàndard de valoració àmpliament acceptat per les revistes de més prestigi. Per regla general, el revisor coneix la procedència del manuscrit però els autors mai arriben a conèixer la identitat dels revisors. Algunes revistes demanen que els autors proposin revisors o vetos, però mai sabran del cert si els editors compleixen amb els seus suggeriments.

    Sobre el paper, aquest mètode d’enjudiciament sembla just però el lector avisat pot intuir fàcilment on són els seus punts febles i si avui els porto a col·lació en aquesta columna és perquè les veus discordants són cada vegada més nombroses. Recentment, revistes de prestigi en el camp de la biomedicina han patit crítiques severíssimes per part d’investigadors reconeguts i fins i tot algun premi Nobel. Fa uns mesos Randy Schekman, premi Nobel de Medicina, feia crítica pública d’algunes revistes d’alt impacte i prometia no tornar a publicar-hi: «així com Wall Street ha de detenir la cultura dels bons, així la ciència ha de detenir la tirania de les revistes de luxe», declarava. També New England Journal of Medicine ha estat objecte de reprimendes per part de científics reputats. Quins són els principals arguments que s’esgrimeixen contra el peer review?

    N’hi ha diversos però avui voldria centrar-me en un particularment preocupant i del que, com molts altres autors, jo mateix he estat víctima en diverses ocasions: l’abús de la seva posició, l’abús de poder.

    En efecte, la majoria de revisors de les revistes en les que desitgem publicar, perquè són les que tenen més difusió internacional, estan en una posició de privilegi en dictaminar sobre un manuscrit. Tenen, per així dir-ho, poder sobre els autors i, com en qualsevol altre escenari de poder, tenen l’ocasió de exercir-lo amb honestedat i sense conflicte d’interès o bé abusant del seu càrrec. Per què un revisor pot sentir-se amenaçat en el seu estatus per un manuscrit que té entre les seves mans pendent de judici i aconsellar que no sigui publicat? Bàsicament per dos motius: 1) l’autor presenta dades que contradiuen la seva opinió (i les seves publicacions), i la difusió de l’article en qüestió podria posar en dubte el seu lideratge; o 2) el revisor no té temps i coneixements suficients per jutjar el manuscrit però no rebutja la seva revisió (una cosa que sempre pot fer) per por a perdre la seva posició d’àrbitre, en definitiva, el seu poder.

    En el primer cas, assistim a una flagrant contradicció del principi mateix de la ciència que és el de la controvèrsia i el de la confrontació d’evidències. Quan a principis dels 80 treballava a l’Hospital de Bellvitge, el nostre incipient grup de recerca va demostrar més enllà de tot dubte que, en contra de l’opinió vigent, les infeccions ocasionades pels catèters que es posen a les venes per administrar alimentació intravenosa infectaven per dins i no per la seva superfície externa. Aquesta aportació tenia un interès immediat, ja que suposava un canvi de paradigma per prevenir i tractar aquestes infeccions hospitalàries. Milers de pacients s’haurien pogut beneficiar si la nostra publicació hagués aparegut aviat i en una revista d’àmplia difusió. Però no va ser així. Patim les crítiques menyspreadores i poc informades de diversos experts en el tema que havien forjat la seva carrera defensant l’origen extern d’aquest tipus d’infeccions.

    El nostre article pioner va trigar gairebé tres anys a ser publicat en una revista de segona línia. Des de llavors, la nostra aportació en aquest camp de la medicina ha estat reconeguda amb més de 1.000 cites d’estudiosos de més de 20 països. Al llarg de la meva carrera com a investigador m’he enfrontat en diverses ocasions a situacions similars i no em cap el menor dubte que aquest tipus de conflicte d’interessos és un dels obstacles més seriosos amb què s’enfronta en l’actualitat el sistema de revisió per parells. Fins i tot jo diria que ha anat a pitjor: molts revisors semblen més aviat guardians del dogma que persones obertes a nous punts de vista, actitud deletèria en el camp de la investigació.

    No hi ha res més decebedor que rebre el rebuig d’un editor basat en una crítica desinformada i errònia d’un article en el qual hem treballat a consciència, de vegades durant mesos. Però succeeix. Molts revisors no es prenen el seu treball seriosament. Caminen enfeinats, curts de temps i més preocupats pel seu patrimoni i la seva promoció que compromesos amb una tasca desinteressada que requereix dedicació i temps. Per a ells, tenir un altre manuscrit sobre la taula resulta més aviat una nosa que acabaran despatxant al cap de cinc o sis setmanes -per intranquil·litat de l’impacient autor- després d’una lectura superficial i unes poca línies despectives que sovint denoten que ni s’ha assabentat del seu contingut. Però en lloc de cedir el seu lloc i declinar les invitacions per revisar treballs, mantenen el seu estatus de revisor com un galó més afegit al seu currículum.

    El mal ús del poder que exerceixen editors i revisors sobre les publicacions està contribuint al desprestigi de les revistes «de marca» i amenaça amb corrompre un mètode considerat tradicionalment com el més apropiat.

  • Les grans farmacèutiques es desmarquen ara de la vacuna del zika

    Encara que el virus del zika va saltar a Sud-amèrica, al Brasil concretament, fa més d’un any, la seva explosió a finals de 2015 i començament de 2016 va posar al virus en primera línia, especialment per la seva relació amb malformacions congènites en nadons. Les imatges de nadons microcefàlic van atorgar rellevància al zika. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar l’Emergència Sanitària Internacional al febrer. Llavors, diversos grans laboratoris van anunciar que es posaven mans a l’obra per trobar una vacuna contra el microbi. Aquest entusiasme farmacèutic ha decaigut. Mentrestant, els centres de recerca públics implicats avancen en un possible sèrum.

    Entre els gegants farmacèutics que es van apuntar a la cursa per la vacuna del zika hi havia GlaxoSmithKline, Merck, Johnson & Johnson o Sanofi. A dia d’avui, només aquest últim laboratori francès sembla anar cap a endavant. Els altres tres no figuren en la llista de productors que han reportat treballs a l’OMS sobre el zika després d’anunciar que estudiarien si les seves tecnologies podrien servir per desenvolupar aquest producte.

    De fet, un directiu de Glaxo explicava a l’agència Bloomberg que la possibilitat que les poblacions desenvolupessin immunitat al virus en els pròxims cinc o deu anys feia difícil ponderar quin seria «el mercat per a la vacuna». Això ha alentit els esforços.

    La immunitat natural a la qual es referia el directiu de Glaxo és la que s’obté per contacte amb el virus, com subratlla el doctor Amós García Rojas, president de la Societat Espanyola de Vacunologia. García Rojas adverteix que un sèrum contra el Zika «està encara molt verd, més tenint en compte que les vacunes contra malalties que es transmeten per vectors [com aquesta que inoculen certs mosquits] són més difícils. No hi ha més que fixar-se en la malària».

    Deu estats amb transmissió persona a persona

    Tot i que el brot a Amèrica no crida tant l’atenció com fa quatre mesos, la malaltia ha seguit expandint-se. El darrer informe de l’OMS recompta 60 països amb casos dels quals 52 presenten contagi autòcton. Deu d’ells han informat de transmissió persona a persona, «probablement per via sexual». A Europa, fins al 17 de juny s’havien comptabilitzat 838 casos importats, tot i que el Centre Europeu de Control de Malalties subratlla que el recompte «no és exhaustiu» perquè no respon a un «sistema de vigilància sistemàtic».

    Només els dubtes d’alguns esportistes, com els expressats inicialment pel jugador de bàsquet Pau Gasol sobre la seva participació en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro (Brasil) a l’agost, han tornat cert protagonisme al brot. El 14 de juny passat, a la tercera reunió del comitè d’emergència de l’OMS, es va assegurar que «el risc d’expansió és molt baix» pel fet que, en celebrar els jocs a l’hivern, l’activitat dels mosquits «serà mínima» , han assegurat.

    Però va ser en aquesta mateixa sessió quan l’organització va decretar que aquesta malaltia suposa una amenaça a la salut pública ja que és, científicament, causa de microcefàlia i de la malaltia neurològica de Guillem Barré. «Aquest aspecte és un problema molt seriós», concedeix el vacunòleg García Rojas. Al Brasil, fins al 11 de juny, s’han comptat 7.936 casos de microcefàlia i altres desordres neurològics sospitosos d’estar connectats amb el virus. 226 d’ells han estat confirmats per proves de laboratori.

    El finançament no apareix

    Un altre argument darrere de la pèrdua d’interès en trobar una immunització és la retallada al finançament en la lluita contra la malaltia. L’OMS es va queixar en acabar el mes de maig que, dels 15 milions d’euros que havia demanat als estats, només havia rebut 1,8 milions.

    Al mateix temps, dels 1.700 milions que la presidència dels Estats Units va calcular necessaris per atacar la malaltia, el Congrés va acabar per autoritzar un pla de 562 milions que el president Barack Obama ha amenaçat de vetar per «inadequat».

    La qüestió és que aquest producte, de moment, no representa un nínxol de negoci a mitjà termini. No obstant això, les iniciatives públiques que es van llançar al començament d’any han seguit el seu curs.

    La investigació finançada per l’Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses dels EUA (NIAID) ha informat el 28 de juny de que la seva investigació amb ratolins «suggereix que la vacuna humana és possible«. Els científics asseguren que una dosi dels dos sèrums experimentals amb què treballen proporcionar als rosegadors «protecció total contra el virus de la Zika entre quatre i vuit setmanes després de la inoculació».

    Alhora, en la mateixa data, l’Institut Butanan del Brasil va anunciar una col·laboració amb el Departament de Salut dels EUA per incrementar la capacitat d’investigació dels laboratoris d’aquest ens públic.

    L’acord preveu que el Butanan rebi 2,7 milions d’euros per a la recerca d’una vacuna per al zika amb virus inactius. «La inversió reconeix l’excel·lència de l’institut i ens permetrà continuar amb la producció d’una vacuna», ha dit el director de la institució, Jorge Kalil. L’Autoritat per a la Recerca i el Desenvolupament Biomèdics dels EUA entén que aquest esforç ajudarà a prevenir les infeccions al Brasil i la seva transmissió cap a altres països: «La resposta regional és vital en el món interconnectat d’avui», ha justificat el seu director executiu, Richard Hatchett.

  • Un nou programa informàtic permetrà detectar amb una fiabilitat del 99% alguns tumors de mama

    La mamografia és la prova més eficaç per la detecció precoç d’un càncer de mama. Amb tot, segueixen havent-hi falsos positius, és a dir, casos en què la intepretació de la mamografia condueix a un error de diagnosi i detecta un tumor que en proves posteriors es demostra inexistent perquè els mètodes actuals per interpretar els resultats d’aquesta prova encara no són 100% eficaços. Precisament amb l’objectiu de millorar la lectura de les mamografies i al seu torn, els casos de falsos positius, un grup d’investigadors de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha ideat un programa informàtic d’anàlisi d’imatges que permet un encert del 99% en alguns casos.

    Els investigadors Mohamed Abdel-Nasser, Antonio Moreno i Domènec Puig, del Departament d’Informàtica i Matemàtiques de la universitat han dut a terme la investigació en col·laboració amb el Departament de Radiologia del Centre Mèdic d’una universitat holandesa, la Universitat de Radboud i n’han publicat els resultats a la revista International Journal of Optics. «En alguns tipus de tumors hem pogut implementar característiques de mètodes de textura visual que fan molt sensible la massa que habitualment representa un tumor», explica a aquest diari Domènec Puig. Segons diu la combinació que ara han trobat «és més sensible i funciona molt bé en alguns casos de tumor, casos en què la densitat del teixit de la persona és baix». Per contra, segons assegura, en aquells casos en què el teixit és molt dens es fa més difícil trobar el tumor.

    L’estudi s’ha fet a partir de veure l’efecte de diversos mètodes d’anàlisi de les imatges a les quals s’ha aplicat diverses tècniques -anàlisi de resolució de píxels, algoritmes de processament de la imatge o normalització de dades-. «Mentre que els radiòlegs estan generalment satisfets amb els sistemes de diagnosi assistida per ordinador (CAD per les seves sigles en anglès) en la detecció de microcalcificació agrupada o concentrada, tenen menys confiança en la detecció de massa. La queixa més comuna entre radiòlegs és precisament que els sistemes CAD porten a un nombre elevat de falsos positius», recull l’article.

    En l’estudi s’argumenta que la reducció dels falsos positius suposaria una disminució important de la despesa en els sistemes de salut «ja que descartar d’entrada la presència del tumor evitaria haver de fer proves addicionals per confirmar el diagnòstic a un elevat nombre de dones.

    Els efectes d’un ‘fals positiu’

    Algunes dones evitaran la mort per càncer de mama gràcies a fer-se una mamografia. D’altres, però, seran sobrediagnosticades i rebran un resultat de fals positiu, motiu pel qual hauran de passar una experiència traumàtica fins que després de múltiples proves o tractament es verifiqui que no pateix cap càncer. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de cada 1000 dones que es fan una mamografia de cribratge, 50 són convocades per fer-se estudis addicionals. A 4 d’aquestes dones se les diagnosticarà de càncer de mama. Les altres 46 es consideren falsos positius.

    Davant de casos de falsos positius, dos investigadors del Departament de Salut Pública de la Universitat de Copenhaguen van voler estudiar quins efectes tenia aquest fals diagnòstic en les pacients i també per al sistema de salut. L’estudi, publicat el 2013, concloïa que un fals positiu en una mamografia implica costos psicològics, físics i econòmics. Segons l’article, ‘Long-Term Psychosocial Consequences of False-Positive Screening Mammography’, publicat a Annals of Family Medicine, els efectes psicològics negatius d’obtenir un resultat fals positiu en una mamografia persisteixen durant almenys els tres anys següents a que la pacient sàpiga que no té càncer de mama.