Just Deploy It!

Categoría: Recerca

  • Prevenir el sobrediagnòstic

    COLUMNA ILLICH

    Barcelona ha estat recentment seu de la quarta conferència internacional sobre la prevenció del sobrediagnòstic i temes relacionats amb l’excessiva medicalització social i la iatrogènia que comporta. La columna Illich d’aquesta setmana dóna veu a Joan Pons, de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), entitat que ha estat clau en l’organització de l’esmentada conferència, per tal que ens informi del que ha representat aquest esdeveniment pel millor coneixement d’una medicina cada cop més invasiva i excessiva que pren les formes de la promoció de malalties, els cribratges innecessaris i els tractaments ineficients (vegeu la columna Iatrogènia moderna, DS 2.5.2016). Cal felicitar l’AQuAS pel seu rol en portar aquest esdeveniment a Barcelona i confiem que la seva iniciativa tingui un impacte visible en les polítiques sanitàries a casa nostra.

    Antoni Sitges

    Una medicina d’excessos

    Els passats 20 i 21 de setembre tingué lloc a Barcelona la quarta conferència internacional sobre “La prevenció del sobrediagnòstic”. El moment i el lloc reflecteixen dues realitats. D’una banda, el caràcter encara jove d’aquesta iniciativa internacional (la cinquena conferència serà el 2017 a Quebec), però cada cop més atractiva: a Barcelona hi ha hagut un augment del 30% del nombre de comunicacions presentades respecte a l’any anterior (Bethesda, EUA) i més de 500 inscrits, val a dir, amb gran predomini anglosaxó. D’una altra banda, el paper de l’AQuAS, com organització hoste de l’esdeveniment i protagonista també d’aquest corrent que mira d’apaivagar la hipèrbola mèdica en què ens trobem immersos. Fa tres anys que l’AQuAS du a terme el projecte Essencial, que promou l’abandonament d’aquelles pràctiques sanitàries que no aporten valor, bé sigui per manca d’efectivitat, un quocient risc/benefici desfavorable o per l’existència d’alternatives més eficients. Justament el projecte Essencial va ser objecte de diverses presentacions durant la conferència, una d’elles en la sessió plenària de l’últim dia en què es van presentar els resultats de la implementació del projecte en més de 125 equips d’atenció primària catalans.

    Alguns dels temes de la conferència Preventing Overdiagnosis es van repetint i ampliant any rere any com ara la polifarmàcia, tan freqüent i perillosa per a la gent gran, la necessitat d’una desprescripció racional, els cribratges, especialment en càncer, i el sobrediagnòstic que aquestes intervencions de diagnòstic precoç comporten. També el marc conceptual es va reforçant estudiant per exemple la frontera cada cop més laxa entre malaltia i salut o entre tractament i millora, l’ampliació de les definicions de (pre-) malaltia, o la seva mateixa invenció o promoció (disease mongering) o els falsos positius de les proves diagnòstiques. Altres qüestions més recents tindran ben segur un llarg recorregut: la genòmica i la medicina dita personalitzada (tots som únics i diferents), l’excés d’etiquetes diagnòstiques – sols cal veure el DSM V de l’Associació Americana de Psiquiatria – i de tractaments per malalties que són més operacions de màrqueting que entitats patogèniques reals, la precisió més gran de les proves d’imatge i el nombre creixent de troballes incidentals (incidentalomes) que requereixen guies que orientin sobre el seu maneig. Un altre element que no pot deixar-se al marge és el risc de iatrogènia inherent a totes les intervencions mèdiques i per això l’àmplia audiència que tingué la sessió especial en què es presentà el primer informe SESPAS que revisava la literatura existent al nostre país sobre la iatrogènia mèdica.

    Una característica de la conferència, junt amb la participació activa de professionals assistencials (més d’atenció primària que de l’especialitzada), fou la diversitat de disciplines dels inscrits, des de sociòlegs a economistes, de psicòlegs experts en la presa de decisions a comunicadors, de gestors a professionals de la infermeria. Un altre tret ben particular d’aquesta conferència és la completa absència de la indústria de fàrmacs, productes sanitaris o de les TIC en la seva organització i esponsorització. Això és impensable en qualsevol congrés mèdic i poc s’ha avançat en aquest sentit després de les àcides crítiques de John PA Ioannidis sobre l’escassa utilitat dels congressos mèdics. Aquesta manca de suport de la indústria, sens dubte, pot tenir la seva implicació en els costos de la inscripció, però ningú ha dit que la independència sigui barata. Per això un tema que també va sorgir durant la trobada va ser la problemàtica, cada cop més accentuada, dels conflictes d’interès, per part d’individus i societats científiques, en l’elaboració de les guies de pràctica clínica. Amb tot, són nombroses les institucions que donen suport a aquesta iniciativa, siguin revistes mèdiques (BMJ, PLoS), universitats, societats científiques o altres organitzacions com el Darmouth Institute o la Cochrane Iberoamericana.

    Una figura inspiradora d’aquestes conferències i present a la de Barcelona, Iona Heath, resumia perfectament les principals implicacions del sobrediagnòstic:

    1) Una etiqueta, de malaltia o de risc, basada en una pràctica professional o una recerca científica inapropiada, sols genera un temor innecessari i pot afectar la salut sense cap raó.

    2) El sobretractament implica infratractament en algun altre lloc o àmbit.

    3) El sobrediagnòstic i sobretractament contribueixen directament a l’espiral de costos que estan ofegant els sistemes sanitaris de cobertura universal basats en la solidaritat.

    4) Aquest model exclusivament biomèdic i tècnic, acaba diluint el model biopsicosocial i redueix la importància de les causes socioeconòmiques en la salut i la malaltia.

    De la darrera sessió plenària de la conferència cal destacar la presència de la doctora Catherine Calderwood, Chief Medical Officer d’Escòcia i autora principal del document governamental Realistic medicine (2016), que va presentar i en el qual es discuteixen els reptes de la medicina actual com ara l’atenció centrada en la persona i el seu paper actiu en les decisions que l’afecten (segons valors, preferències i circumstàncies), la reducció de la variació en els processos d’atenció i els seus resultats, la necessària minva en el dany (iatrogènia) i malbaratament de recursos (assistencials i de recerca), la comprensió del risc així com un compromís ferm, de tots els partícips, en la millora continuada i la innovació que realment aporti valor. De tot això se’n va parlar a la conferència i se’n seguirà parlant.

    Joan MV Pons

    Coordinador científic de l’AQuAS

     

  • “Amics” de Can Ruti?

    Que la Recerca o Investigació Sanitària del nostre país està infra-finançada des que existeix és un fet que no se li escapa a ningú, com tampoc que això sigui la causa per a què institucions, fundacions i entitats de recerca bàsicament trobin suport econòmic de dues formes, una –gens ètica – ha estat dependre del suport monetari de les grans empreses farmacèutiques per fer els seus estudis. I l’altra –discriminatòria-, ja que posa la recerca sobre les malalties en funció dels interessos (lloables) de gent amb iniciativa i amb diners.

    A causa de l’ampli i extens recorregut de la primera via de finançament, avui dia ja podem arribar a afirmar, que les conseqüències nefastes que els estudis d’investigació hagin de dependre d’aquestes companyies farmacèutiques, moltes vegades multinacionals, fan que –per dir-ho d’una forma suau- la conclusió de l’estudi hagi de revertir d’alguna forma positiva en la publicitat, i/o posterior venda, d’algun dels seus medicaments o productes.

    L’altra fórmula, més imparcial, però ben trista és haver de subsistir refugiant-se en donatius caritatius com els de la Marató de TV3 i/o donatius personals (ja sigui de personatges rellevants com en Josep Carreras o de persones anònimes) que, a més a més, acaba resultant ser discriminatòria, ja que només es financen els estudis de les malalties que s’exposen a la palestra de ser famoses –depenent del pes negatiu i/o transcendental que puguin demostrar tenir en el seu moment-.

    Una vegada més, si als contribuents ens deixessin triar en què volem invertir els nostres impostos, crec que decidiríem sens dubte que els estudis de recerca en matèria sanitària fossin finançats suficientment pels comptes públics, per tal de no deixar-los a la intempèrie caritativa o fent que els resultats acabin responent a interessos particulars.

    El passat 12 de setembre el personal de l’hospital de Can Ruti ens vam assabentar a través de la publicació en el “Setmanari de l’hospital” (Butlletí d’informació interna de l’hospital) que el dijous 15 de setembre es feia presentació d’una nova plataforma “Amics de Can Ruti”, projecte l’existència del qual la Direcció va decidir que havíem de tenir notícies tot just quan ja es presentava i començava a caminar.

    Finalment s’ha ajornat aquesta presentació oficial, sembla ser degut al fet que continuen les negociacions entre les entitats, però sí que s’ha informat del projecte als sindicats que en formem part de la Junta de Personal.

    Segons el que havien publicat al Butlletí i pel que ens vam explicar a la reunió bimensual de la Junta de Personal, “Amics de Can Ruti” és un projecte sense entitat jurídica impulsat per l’IRGTiP (Institut de Recerca Germans Trias i Pujol) que vol convertir-se en una eina clau de mecenatge a la vegada que vol projectar el Campus de Can Ruti com a punt de trobada d’algunes de les institucions catalanes de referència en l’àmbit de la biomedicina. A més de l’Institut i l’Hospital Germans Trias, les altres institucions que formarien part de la plataforma serien la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ICO (Institut Català d’Oncologia), Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras, el Centre d’Estudis Epidemiològics sobre les ITS i SIDA a Catalunya, la FLS (Fundació Lluita contra la Sida), l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i el Banc de Sang i Teixits.

    El mecenatge segons expliquen, seria per posar en contacte els suports que es vulguin fer en forma de temps, recursos o monetaris, amb les necessitats de les institucions presents al campus. Durant l’acte de presentació havien de donar a conèixer l’acord al qual han arribat amb la Federació d’Empresaris de Badalona (FEB-PIMEC), que havia de ser la primera entitat “amiga” –presumptament pel suport monetari- a la Plataforma Amics de Can Ruti.

    Però no serien els únics, tal com ens han explicat, qualsevol persona, entitat i/o empresa que vulgui dotar de recursos l’activitat assistencial de recerca i docència que realitzen les diferents institucions del Campus de Can Ruti, serien benvingudes.

    Tal com contempla la llei, hi ha uns beneficis per les persones i/o empreses, tant en l’àmbit estatal com autonòmic, en forma de deduccions fiscals aplicables a les donacions a aquests tipus d’associacions o fundacions, i molt ens temem que fora precisament aquest incentiu fiscal l’eina que afavoriria el fet de realitzar donatius.

    Però, realment no és només el tema de les deduccions fiscals que aquestes persones i empreses puguin tenir el que més ens preocupa, sinó el protagonisme que la col·laboració d’ institucions públiques, com és l’hospital de Can Ruti, ha de tenir en aquest mecenatge. Un hospital públic hauria de reivindicar una dotació de pressupost suficient per poder donar uns serveis de qualitat òptims en tots els seus àmbits de salut i sanitat, incloent-hi els de la recerca i la docència. Ser una peça intermediària en una xarxa que involucra entitats públiques i privades només el fa contribuir al confusionisme generat pel nostre model sanitari mixt català, confusionisme que tants mal de caps li ha donat.

    De moment i mentre duren les negociacions ha sorgit una notícia sobre com s’acabaria amb l’històric problema de la manca de places d’aparcament que pateix l’Hospital de Can Ruti, problema que no ha resolt ni l’Ajuntament de Badalona ni el mateix hospital, segurament a causa del fet que no se li ha donat ni la prioritat ni el pressupost necessari per solucionar-lo, i és que la FEB estaria disposat a finançar-lo.

    Fa por pensar que aquesta sigui l’obertura d’una via de provisió de pressupost, que en un futur i amb la finalitat d’alleugerir la càrrega pressupostària pública pugui acabar decidint sobre com dotar-nos per realitzar serveis sanitaris òptims.

     

  • Anticipar la jugada

    La imatge del boxejador que esquiva un cop amagat, que no va arribar a sortir dels braços del rival però que va ser anticipat en la ment, és una bona metàfora de què és un cervell i per a què serveix. Un cervell és, bàsicament, una màquina per anticipar la pròxima jugada, un sistema de predicció que només tenen els éssers dotats de moviment (les plantes no en tenen). Es considera que la capacitat de preveure el que van a fer altres mitjançant imatges mentals (la consciència) està en l’últim esglaó evolutiu. I el súmmum és albirar el que altres saben, volen i pretenen. Aquesta habilitat, anomenada teoria de la ment, representa, sens dubte, un avantatge important per desenvolupar-se en societat. En principi, es considerava una cosa específicament humana, però cada vegada està més clar que compartim amb els simis moltes funcions mentals. Els últims experiments sobre teoria de la ment han suggerit, d’una banda, que hi ha una continuïtat mental entre espècies i, d’altra, que aquesta capacitat de posar-se en la pell d’un altre està afectada en algunes malalties.

    No obstant això, el concepte de teoria de la ment, que es va desenvolupar a partir de les investigacions amb ximpanzés en la dècada de 1960, es presta a no pocs equívocs i planteja nombrosos problemes. Per començar, no és exactament una teoria, sinó més aviat una facultat: la d’extrapolar la mateixa vida mental a altres per així poder predir o explicar els seus actes. Però, a més, el concepte de teoria de la ment és molt ampli i en ell poden cabre habilitats de molt diferent complexitat, des del reconeixement de les emocions facials fins a les exhibicions més complexes d’empatia, passant pel reconeixement de creences falses. Els grans simis (goril·les, ximpanzés, bonobos i orangutans) semblen ser capaços d’endevinar el que pensa un altre quan maneja informació falsa i anticipar el que va a fer, segons indica un experiment publicat la setmana passada a la revista Science. El que ja no està tan clar és quin és el nivell de complexitat de la teoria de la ment d’aquests simis. I és que extrapolar un estat mental a partir de la conducta observable planteja sempre problemes, especialment en les investigacions amb animals.

    En els humans, la teoria de la ment ja està desenvolupada en bona mesura als quatre anys o potser fins i tot abans, segons algunes investigacions. Però això no passa, per exemple, en els nens que pateixen algun trastorn de l’espectre de l’autisme. Com es desenvolupa la teoria de la ment en una persona sana? Quines zones del cervell estan relacionades? Quins nivells de complexitat d’aquesta capacitat poden distingir? Quins seria l’últim esglaó evolutiu pel que fa a complexitat mental? Quina relació té la teoria de la ment amb la intel·ligència? En quina mesura és una funció que depèn del llenguatge? Fins a quin punt i en quins nivells està afectada està capacitat en les persones amb alcoholisme, autisme, esquizofrènia, grans dolors, trastorns de l’atenció o de l’aprenentatge?

    Quantes preguntes hi ha per resoldre i quantes ni tan sols es poden plantejar encara. El que sembla segur és que tant les investigacions amb els grans simis com amb les persones afectades per diferents trastorns mentals poden ajudar a aclarir aquesta facultat tan íntimament lligada amb la representació d’imatges. Com apunta el neurocientífic Rodolfo Llinás, «vivim per somiar i per fer imatges». Aquestes imatges ens serveixen per anticipar, errònia o encertadament, el que li pot passar a un i als altres. El repte científic, per entendre el cervell i certes malalties, és explicar com.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.

  • Una de cada tres morts per càncer es pot prevenir amb un estil de vida saludable

    El nombre de casos de càncer seguirà creixent els propers anys. Segons les previsions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), es passarà de 21.592 homes diagnosticats de càncer l’any 2010 a 26.455 casos el 2020, mentre que, en les dones, el nombre de casos incidents passarà de 14.741 l’any 2010 a 18.345 el 2020.

    Si bé el creixement pot atribuir-se sobretot a l’envelliment i al creixement demogràfic, una part té a veure també amb els factors de risc que incrementen les possibilitats de desenvolupar la malaltia i que poden prevenir-se, com ara no fumar -el risc de desenvolupar un càncer de pulmó és 10 vegades més alt en els fumadors respecte als no fumadors- o portar una dieta equilibrada.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), almenys un terç de les morts per càncer es podrien prevenir adoptant un estil de vida saludable. La conscienciació al voltant d’aquestes dades però encara és insuficient, segons la gerent de la Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) Clara Rosàs. “L’obesitat (un factor de risc) segueix creixent, per exemple. Es parla de prevenció però les dades respecte estils de vida encara no són bones, cal continuar insistint”, assegura Rosàs. Precisament per seguir fent pedagogia la FECEC organitza la Setmana Catalana de la Prevenció del Càncer (SECAPC).

    Per a Carlos A. Gonzalez, metge i epidemiòleg, especialista en medicina preventiva, “falta conscienciació en la població que el càncer és majoritàriament prevenible, una conscienciació que fins i tot és insuficient en les recomanacions dels metges en relació a hàbits alimentaris, per exemple”. González lamenta també que la major part del finançament per la malaltia es destini a recerca genètica, i en canvi, només una petita part, es destini a fer prevenció.

    Les 12 recomanacions del codi europeu

    El consens científic actual sobre com prevenir el càncer queda palès en el codi europeu contra el càncer, que estableix una sèrie de recomanacions basades en evidència científica. El document, que ja va per la quarta versió, va ser presentat el 2014 per la delegació especialitzada en càncer de l’OMS, la IARC.  

    “Són dotze maneres de reduir el risc, de comprar menys números”, apunta Rosàs, que recorda que malgrat la reducció de risc, la malaltia “és una loteria”, com pot demostrar-ho el fet que algú que no ha fumat mai pugui desenvolupar un càncer de pulmó, cita com a exemple. Entre les recomanacions del codi europeu hi ha la de no fumar, viure en un espai lliure de fum, fer activitat física diàriament, evitar l’exposició excessiva al sol i utilitzar protecció al fer-ho, no beure alcohol o limitar-ne el consum, evitar l’excés de pes o mantenir una alimentació saludable.

    “Amb la prevenció no hem de demonitzar actituds o aliments, com va passar amb la carn vermella, però hem de conscienciar sobre pràctiques saludables que costen poc”. Comenta la gerent de la FECEC, que admet que “malauradament l’estil de vida va lligat a la posició socioeconòmica”. Sobre això escriu Carlos A. González en el llibre Nutrición y cáncer. Lo que la ciencia nos enseña: “El compliment d’aquestes mesures [les recomanacions del codi europeu] però no depèn únicament de la predisposició de la població sinó també de les condicions socials i les polítiques sanitàries de cada país, que condicionen els preus i la disponibilitat d’aliments saludables i dels programes de salut pública”.

    La incidència de la condició social

    “El factor social en si mateix no és un factor de risc però està directament relacionat amb l’estil de vida de les persones ja que la prevalença de factors de risc com el consum de tabac o d’alcohol és més alta en les classes més desfavorides”, explica Carlos A. González en una conversa amb El Diari de la Sanitat.

    Precisament els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015, presentats aquesta setmana, posen de manifest la incidència del condicionant social en la salut de les persones. Per exemple, la prevalença de l’obesitat -un 10% dels casos de càncer s’associen a aquest factor de risc segons Carlos A. Gonzalez- és el doble d’elevada entre els menors de les classes més desfavorides i quan la mare té estudis primaris o no en té que entre els menors de classes més altes.

  • Paràlisi sense anàlisi

    Aquest estiu hem vists turistes més preocupats per quedar bé al «selfie» que penjarien al Facebook que per gaudir del viatge. Les xarxes socials ens apassionen i estan canviant els nostres costums. Ens ofereixen gratuïtament un espai per penjar-hi reflexions, fotografies o vídeos. Són l’aparador de nosaltres mateixos. Als propietaris de les xarxes socials no els preocupa que fem publicacions avorrides i poc visitades. Obtenen el benefici venent les nostres dades a uns tercers que les reutilitzen amb finalitats comercials. Les dades són actualment un dels principals recursos naturals. Ben aviat, quan comencem a patir les conseqüències negatives de la seva reutilització, no les lliurarem amb tanta lleugeresa.

    L’exconseller de Salut, Boi Ruiz, preocupat pel finançament del sistema sanitari català, devia pensar que si Google o Facebook podien treure diners de les dades, per què no ho podia fer ell? Disposava de l’ingent volum d’informació que genera diàriament el sistema sanitari català, un dels més digitalitzats d’Europa. Volia treure’n 25 milions d’euros que l’ajudarien a pagar factures del sistema. La idea no era gaire original, ja que la mateixa Comissió Europea animava a què s’utilitzessin aquestes grans bases de dades i des del 2012 s’estava llençant al Regne Unit, en mig d’una gran controvèrsia, un projecte similar anomenat «care.data«.

    El govern central li va facilitar la iniciativa llançant el 2007 i el 2011 unes lleis que permetien la reutilització de les dades públiques. Amb aquesta base jurídica va crear el projecte anomenat VISC+. El Parlament, l’any 2015 va acceptar que l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya)  lliurés a tercers la informació sanitària del Departament de Salut amb finalitats de recerca sempre que els registres fossin anonimitzats.

    Aquestes grans bases de dades, les anomenades big data, obren un nou camp de recerca amb possibilitats inimaginables. El seu potencial augmenta quan es vinculen a altres dades que generem cada dia, com són per exemple el consum d’aliments al supermercat, els desplaçaments registrats pel telèfon o les compres fetes amb targetes de crèdit. El creuament d’aquestes informacions ens permetrien entendre millor la relació del comportament amb la salut i ens ajudarien a conèixer més be els efectes reals, tant beneficiosos com perjudicials, dels medicaments. Però també es podrien emprar per a denegar una assegurança, una feina o una hipoteca o per vendre productes orientats a tractar la malaltia que patim.

    La incapacitat dels governs català i britànic per assegurar que no es faci un mal us d’aquesta informació fa que avui tant el projecte VISC+ com el care.data estiguin aturats. A casa nostra, els grups parlamentaris d’esquerra, alguns moviments professionals i de pacients i el comitè de bioètica de la Universitat de Barcelona, entre d’altres, han estat molt crítics amb la gestió del projecte. S‘assegura que és impossible anonimitzar aquestes immenses bases de dades. Hi ha molts exemples d’informàtics experts que han pogut reidentificar persones utilitzant sofisticats algoritmes. Tampoc està ben definida l’estructura i el funcionament del comitè ètic que ha de vetllar pel compliment de les bones pràctiques de recerca. Tampoc coneixem quina ha de ser la metodologia d’anàlisi que eviti la reutilització posterior de les dades amb altres finalitats. És evident que legislació dels noranta que actualment assegura la privacitat de les dades sanitàries ha quedat superada pels avenços tecnològics. Cal refer-la sobre la base de les noves tecnologies. La Generalitat ha evitat aquest debat social i no ha ofert un mecanisme àgil perquè les persones que ho desitgin retirin les dades sanitàries de la base de dades on seran reutilitzades.

    El departament del conseller Comín ha parat el projecte VISC+, però no ha resolt la forma d’aprofitar aquesta ingent quantitat d’informació en benefici dels ciutadans. Ens trobem un altra vegada encallats en el debat de si els recercadors han de ser públics o privats. Ens hem de posar a treballar, hem d’informar a la població, consensuar la forma d’explotar les dades, permetre la possibilitat de retirar fàcilment i sense represàlies la informació personal, i garantir uns mecanismes transparents i ètics de la recerca dels big data sanitaris catalans.

  • Més de la meitat dels pacients etiquetats com a al·lèrgics a un medicament no ho són

    A gairebé un 60% dels pacients avaluats se’ls podia retirar l’etiqueta d’al·lèrgic a fàrmacs. Aquests són els primers resultats preliminars d’un estudi que es va posar en marxa en fase pilot ara fa 4 anys i que ha analitzat fins al moment els casos de 468 dels pacients atesos a la unitat d’Al·lergologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

    «Moltes vegades s’etiqueta el pacient com a al·lèrgic a un determinat fàrmac sense cap tipus d’estudi. Això porta a evitar un medicament que podria ser necessari més endavant i ocasiona una angoixa al pacient que pot condicionar els seus tractaments futurs», explica el Dr. Ramon Lleonart, de la Unitat d’Al·lergologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Precisament l’èmfasi es posa en el fet que un diagnòstic incorrecte farà que el pacient eviti prendre’s el medicament al que suposadament és al·lèrgic i que, per contra, pot ser important per a la seva salut.

    Amb tot, des de l’Hospital de Bellvitge expliquen que l’estudi de les reaccions a fàrmacs és complex i que no existeix cap bateria de proves que permeti saber d’entrada si un pacient té al·lèrgia a un medicament. L’única que permet el diagnòstic definitiu és la prova d’exposició controlada, que no està lliure de risc ja que pot causar una reacció -és per això que cal fer-la en un hospital-. D’entrada, l’al·lergòleg repassa la història clínica dels antecedents del pacient per treure’n informació i també pot realitzar proves cutànies o de laboratori, però sense l’exposició controlada el diagnòstic no és 100% segur.

    Els resultats s’han presentat aquest dimecres al centre hospitalari, durant la jornada «I Matí Al·lèrgia Bellvitge. Reaccions al·lèrgiques a fàrmacs». També en aquest context s’ha presentat el díptic «Estudi de reacció al·lèrgica a fàrmacs» elaborat pel comitè d’al·lèrgia a fàrmacs de la Societat Catalana d’al·lèrgia (SCAIC) d’acord amb la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

  • Les dones pateixen hemorràgies cerebrals sis anys més tard que els homes

    Una investigació feta per neuròlegs de l’Hospital del Mar de Barcelona i investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) publicada a Neurology evidencia algunes diferències associades al gènere en les hemorràgies cerebrals. Dues de les diferències més destacables són, d’una banda, l’edat en què es produeix l’hemorràgia, i de l’altra, la localització de l’hematoma en el cervell.

    Mentre que de mitjana els homes pateixen les hemorràgies cerebrals als 75 anys les dones ho fan sis anys més tard, als 81. L’estudi es basa en un total de 515 pacients (245 dones i 270 homes) tractats a l’Hospital del Mar durant els darrers deu anys després de patir una hemorràgia intracerebral primària, és a dir, quan la causa de l’hemorràgia és per l’afectació directa d’un vas intracerebral. “La diferència més important és sobretot l’edat de presentació, que és un fet que també havíem observat en l’ictus isquèmic [que representa al voltant del 80-85% del total dels ictus i es produeix per l’oclusió d’una artèria cerebral]”, explica a aquest diari el doctor Jaume Roquer, cap de servei de Neurologia de l’Hospital del Mar i coordinador del Grup de Recerca Neurovascular de l’IMIM.

    Un fet més curiós que han pogut observar els investigadors té a veure amb la localització de l’hematoma que presentaven els pacients de l’estudi. Si bé en els homes és més freqüent l’hematoma profund, en les dones és més comú a la zona lobular del cervell, més superficial. “No tenim una explicació per a això però hem constatat que hi ha una tendència bastant important que les dones presentin més hematomes lobars”, declara Roquer, que apunta que seria interessant trobar-ne la causa.

    Més diferències observades tenen a veure amb els factors de risc que presenten homes i dones. En el cas d’ells són més propensos a consumir alcohol o tabac -considerats dos factors de risc de patir una malaltia vascular- mentre que elles tenen menys hàbits no saludables però presenten una situació prèvia funcional més delicada, també associada al fet que estiguin en una edat més avançada en el moment de patir la malaltia. “Estem acostumats a tractar en fase aguda, amb dispositius sanitaris, pensant que homes i dones es comporten igual”, assenyala el doctor.

    Per contra, amb la recerca s’ha constatat que en altres aspectes no hi ha diferències associades al gènere. Per exemple, la severitat de les hemorràgies, el volum dels hematomes (que és el factor més important de mal pronòstic) o la mortalitat després de tres mesos és molt similar en homes i dones. L’hemorràgia intracerebral provoca la defunció del 50% de les persones afectades als tres mesos de l’episodi i, únicament el 20-25% dels pacients sobreviu mantenint una bona capacitat funcional. Així mateix, la causa més freqüent de la malaltia és la hipertensió arterial o una anomalia arterial per a tots dos sexes. De fet, la hipertensió multiplica per 6 la probabilitat de patir un ictus i entre 2 i 6 vegades la possibilitat de patir malalties en altres òrgans. Tampoc no és diferent per a homes i dones el temps transcorregut entre els primers símptomes i l’admissió hospitalària, ni la teràpia i rehabilitació rebudes a l’hospital.

  • El càncer serà la principal causa de mort al 2030 si no s’incrementa la inversió en recerca

    Segons els experts el càncer serà la primera causa de mort al món el 2030. De fet, es preveu que augmenti la seva incidència en 21,6 milions de casos nous per any abans del 2030. Malgrat això cada dia hi ha més persones que sobreviuen a aquesta malaltia gràcies als tractaments i a la prevenció. Això és gràcies, en part, a la recerca enfocada a aquest sector.

    El 22 de setembre, dia Mundial de la Investigació en Càncer, els experts reivindiquen la importància de posar esforços per seguir avançant en la troballa científica que permeti la prevenció, un millor diagnòstic i tractaments encara més eficaços. Una part d’aquests experts es van trobar aquest dijous en una taula rodona a Barcelona, impulsada per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) per intercanviar idees. Aquesta organització ha impulsat un moviment global per a la investigació en càncer al qual ja s’han unit diverses entitats internacionals.

    Aquesta iniciativa vol acompanyar la Declaració Mundial del Càncer que impulsa la International Union Against Cancer (UICC). Segons aquest document, la perdua d’anys de vida i productivitat juntament amb la discapacitat causada pel càncer suposen un cost per l’economia mundial important, comparat amb altres malalties infeccioses. «És necessari actuar amb urgència per evitar morts, patiments innecessaris derivats del càncer, i reduir l’alt impacte econòmic i social que té la malaltia», reivindiquen.

    Segons els experts les prioritats són potenciar la investigació que identifiqui les causes d’aquesta malaltia, posar esforços en la prevenció i detecció precoç del càncer com un factor essencial per controlar la malaltia, o aconseguir que es pugui curar el càncer o si més no transformar-lo en una malaltia crònica amb un elevat índex de supervivència.

    «Els científics entenen la gran importància de la col·laboració multidisciplinària mundial. L’única forma de vèncer el càncer és mitjançant la unió de forces de diferents disciplines i països, centrant la nostra lluita contra el veritable enmig», va apuntar durant la taula rodona el doctor Joan Seoane, secretari general de l’organtizació European Association For Cancer Research (EARC).

    De fet, un dels objectius principals que es fixa la Declaració Mundial és precisament consolidar fonts de finançament sostenibles en cada país per la investigació, o promoure la col·laboració internacional per aconseguir avenços globals. A més, un punt important, segons els experts, és incrementar el coneixement per la societat sobre el valor i l’impacta dels esforços d’aquesta investigació.

    Les xifres

    Segons la American Cancer Society l’impacte econòmic global per la pèrdua d’anys de vida i productivitat juntament amb les discapacitats causades pel càncer fou el 2008 de 895 milions de dòlars (796 milions d’euros) que equival a l’1,5% del PIB mundial. Aquestes xifres topen però amb els diners que es van invertir a escala mundial el mateix any en investigació. En total 19 milions de dòlars (17 milions d’euros) destinats a fer recerca en càncer, el que suposa només un 2% del cost econòmic que es va derivar de la malaltia.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el cost econòmic derivat del càncer es podria mitigar si s’implementessin estratègies preventives i eines de diagnòstic precoç. Alhora cal actuar de pressa per evitar més morts i patiments innecessaris derivats de la malaltia, asseguren.

    Segons la Declaració Mundial la implementació de la prevenció, la detecció precoç i les estratègies de tractament podrien salvar entre 2,4 i 3,7 milions de vides cada any, la gran majoria persones que viuen en països en vides de desenvolupament, i tindria un impacte global de 400 bilions de dòlars (350 bilions d’euros).

  • Per què l’augment del consum de suplements vitamínics és una mala notícia

    Les dades d’evolució del mercat farmacèutic espanyol del 2015, obtingudes d’una mostra de més 3.469 farmàcies, indiquen que les vendes de vitamines van augmentar un 5,2% en volum i un 5,4% en valors en euros respecte a l’any anterior. És sorprenent aquest augment donat l’enorme evidència que hi ha sobre que l’ús de suplements vitamínics, no només no és beneficiós, sinó que pot ser perjudicial.

    La història és bastant llarga. En la dècada de 1980 i començaments del 90 es van publicar nombrosos estudis epidemiològics que mostraven un efecte protector (especialment enfront del càncer de pulmó i altres malalties cròniques), del consum d’aliments (com les fruites i vegetals) que contenen nutrients (com el beta caroteno) i vitamines (com l’E, l’A i la C). Aquests compostos són coneguts per la seva activitat antioxidant; es considerava que l’oxidació produïa un dany en la ADN, per la qual cosa es va estimar que hi havia una oportunitat de prevenir el càncer i altres malalties, mitjançant la suplementació de la dieta amb aquest tipus de vitamines. Per comprovar la seva efectivitat es van desenvolupar estudis experimentals aleatoritzats (en els quals es comparen persones a les quals es donen suplements de vitamines antioxidants amb persones a les quals es donen placebos).

    Un dels primers, més grans i més important, va ser l’estudi ATBC (alpha–tocopherol, beta-carotene cancer prevention study) realitzat a 29.000 homes fumadors a Finlàndia i publicat el 1994. Sorprenentment després d’entre 5 a 8 anys de seguiment es va trobar que la suplementació amb aquests suplements antioxidants no reduïa el risc d’incidència de càncer de pulmó en comparació al placebo. No només no es va observar un efecte beneficiós, sinó que els que van rebre betacarotè van tenir un 18% més d’incidència de càncer de pulmó i un 8% més de mortalitat total. El segon estudi important va ser l’estudi CARET (de suplementació amb beta-carotè i vitamina A) realitzat als EUA sobre 18.000 homes i dones fumadors i treballadors de l’amiant i publicat el 1996. Els resultats preliminars van confirmar els resultats de l’estudi de Finlàndia, amb un el 28% d’augment d’incidència de càncer de pulmó i d’un 17% de les morts totals per als que van prendre suplements en comparació al placebo, i com a conseqüència es va decidir suspendre la intervenció. Com és possible imaginar, aquests sorprenents i inesperats resultats van generar una llarga controvèrsia científica.

    Posteriorment s’han publicat nombrosos estudis d’intervenció que han confirmat aquestes primeres investigacions. Una àmplia revisió sistemàtica i meta-anàlisi (anàlisi que resumeix els resultats d’un conjunt d’estudis) que representa una evidència molt sòlida i definitiva sobre l’efecte de les vitamines antioxidants, realitzat per un grup de la reconeguda «revisió Cochrane«, va publicar el 2007 els resultats de 68 estudis aleatoritzats que van incloure a més de 200 mil participants, comparant consum de betacarotè, vitamina A, vitamina C, vitamina E i/o seleni amb placebos. Es va trobar que la suplementació amb beta-carotè, vitamina A o vitamina I, en forma simple o combinada incrementaven significativament la mortalitat total (entre un 5 a un 16% comparats amb placebo). La suplementació amb vitamina C i seleni no van tenir per contra un augment de la mortalitat, però tampoc un efecte beneficiós. Una altra àmplia i més recent revisió i metanàlisi, va ser realitzada per la «Preventive Services Task Force» dels EUA que incloïa estudis amb una participació de més de 324.000 individus sobre 24 estudis d’alta qualitat, i va ser publicada el 2013. Confirma que l’ús de suplements de vitamines A, C, E o D, àcid fòlic, betacarotè, seleni o calci no presenten una clara evidència de benefici ni davant del càncer ni enfront de malalties cardiovasculars i alguns d’aquests compostos en alguns estudis augmenten la mortalitat. Un recent ampli estudi aleatoritzat als EUA amb participació de més de 35.000 homes més 400 hospitals, sobre suplements de seleni i vitamina I, per prevenir el càncer de pròstata, ha mostrat que el seleni no té efecte mentre que la vitamina E augmenta un 18% el risc de patir un càncer de pròstata.

    Existeixen també estudis aleatoritzats d’intervenció, sobre l’ús de múltiples suplements vitamínics (com la vitamina A, C, D, E, B1, B6 i B12) i minerals (com magnesi, zinc, i seleni) durant més de 4 anys, que mostren que no redueix el risc d’esdeveniments cardiovasculars en pacients que han tingut prèviament un infart de miocardi. Un altre ampli estudi aleatoritzat ha mostrat així mateix, que el consum de complexos vitamínics (A, C, E B i betacarotè) no augmenten la capacitat de la memòria ni la funció cognitiva en persones majors de 65 anys.

    Es poden fer sobre aquests resultats diferents interpretacions, d’una banda cal tenir en compte que les vitamines que es fan servir en aquests assajos són compostos de síntesi, és a dir, no són naturals sinó fabricats a partir d’una fórmula química. Les vitamines antioxidants que contenen els aliments són naturals, i per a certs tumors com hem vist tenen per contra un efecte beneficiós. D’altra banda en els suplements es consumeixen aïllades mentre que en l’alimentació es consumeixen conjuntament amb altres compostos i és possible que tinguin algun tipus d’interacció. Per això s’ha de recordar que la font més important d’antioxidants ha de provenir de la dieta (del consum de fruites i verdures) i no del consum de píndoles de suplements. Finalment hi ha actualment una evidència que mostra que els compostos antioxidants, quan el seu nivell en l’organisme és suficient i adequat, actuen per contra com oxidants. Per això en població relativament ben nodrida (sense dèficit de vitamines) l’ús de suplements no solament no és beneficiós sinó que és perjudicial. Tot i això, l’ús regular de suplements vitamínics, especialment en els països occidentals més rics, sorprenentment arriba a més del 50% de la població adulta. No hi ha dades d’Espanya, però podria arribar a un 10%.

    És incomprensible que segons les dades d’evolució del mercat farmacèutic es malgastin més de 172 milions d’euros en la compra de suplements vitamínics. Cal tenir en compte que és una estimació parcial, atès que no inclou les vendes d’herbolaris i botigues naturistes. El que és més xocant, és la comparació del creixement del consum per comunitats autònomes, que mostra que Catalunya (que presumeix del seu sistema sanitari) és on més ha crescut el consum, aconseguint al 13,4% respecte a l’any anterior, és dir triplicant el consum mitjà espanyol. La població consumeix suplements vitamínics per prevenir malalties, ajudar a augmentar les defenses del sistema immune i combatre el cansament, ignorant que el seu consum és innocu i/o perjudicial. En són conscients, d’aquesta realitat, les autoritats sanitàries de Catalunya? Els interessos de la indústria farmacèutica fabricants de vitamines són enormes, i per això tracten d’ocultar els seus efectes nuls o perjudicials. Les societats mèdiques i farmacèutiques, els gestors sanitaris fan alguna cosa per contrarestar-ho?

  • Sí, la indústria alimentària paga habitualment a científics

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    «La indústria sucrera va pagar a científics per culpar el greix dels infarts». Ara l’opinió pública s’assabenta, gairebé 50 anys després de tenir les primeres evidències científiques, que els sucres refinats que són als milers d’aliments processats que consumim, eren i són un dels principals responsables de les greus malalties cardiovasculars que pateixen milions de persones a tot el món, a més de l’increment exponencial de la diabetis i de l’obesitat. La ciència és també corrupta? Els científics són també subornables? No podem ja ni fiar-nos d’eminents premis Nobel?

    L’any passat un equip de periodistes del New York Times va destapar emails entre directius de la Coca-Cola i un equip d’investigadors que estaven realitzant estudis que buscaven minimitzar els efectes del sucre en l’obesitat infantil. S’ho pot Vostè creure? És possible que fins i tot a Celia Creu l’obliguessin a cantar Sucre? Sap que prenem a Espanya una mitjana de 35 quilos de sucre per persona i any dissimulada en munts d’aliments? I que d’aquesta enormitat només 4 quilos són de sucre comprada com a tal al supermercat i presa culleradeta a culleradeta de forma conscient?

    Mea culpa. Com a investigador de mercats, al llarg de tota la meva carrera he participat en dotzenes d’investigacions l’objectiu de les quals era detectar, analitzar i definir els millors arguments, els missatges més atractius o les campanyes de publicitat més convincents per vendre tal o qual aliment.

    Un cop em va tocar treballar per a una gran sucrera que venia això, sucre pura, sacarosa derivada de remolatxa i de canya, el consum no creixia de forma esperada després de la «mala premsa» que començava a tenir entre els consumidors. Una mala premsa orquestrada, a dir dels clients, per les corporacions químiques que desitjaven vendre edulcorants com ara sacarina, aspartam, ciclamat, xilitol… que llavors es consideraven molt més «saludables», «sense calories», «modernes».

    Va passar el temps i gràcies a aquestes investigacions les sucreres van orientar les estratègies de màrqueting a comunicar que la molècula del sucre era «natural» és a dir bona i a les altres, amb nom bastant marcià, eren «artificials» o dolentes. Va ajudar bastant treure una línia de «sucre moreno» que no era altra cosa que el sucre refinat «envernissat» per una capa de sucre sense refinar. Sacarosa amb disfressa. Tot un èxit.

    No és nou que es destapin ara investigacions dels anys 50 o 60 en les que descobrim que llavors la gran indústria sucrera, química o petroliera subornava, pagava, condicionava o orientava investigacions signades per institucions i científics de prestigi per convèncer els organismes públics encarregats de vetllar per la seguretat alimentària i la salut. No és nou que la investigació científica s’utilitzi i retorci per afirmar, argumentar i defensar que tal o qual aliment, compost o pràctica industrial no és dolent, sinó que fins i tot és molt bo.

    Quan les grans corporacions petroquímiques i d’alimentació condicionen, controlen o subornen els poders públics democràtics, dominen els grans grups de comunicació, manipulen les informacions i silencien o paralitzen investigacions rellevants sol ocórrer el pitjor, com així ho pot explicar la història de la ciència.

    Cito de memòria tot just tres casos dels quals n’hi ha centenars. El 1962 la biòloga marina Rachel Carson, després de tenir indicis científics indiscutibles, va emprendre una campanya de denúncia sobre el massiu ús del DDT a Amèrica i el món informant sobre les terribles conseqüències que estava ja tenint aquesta pràctica per la naturalesa; després dels insectes, s’extingirien els ocells i després els humans perquè el DDT era un poderós i persistent tòxic. El 1965 el geoquímic Clair Cameron Patterson, mentre realitzava investigacions sobre l’edat de la terra, va descobrir un augment espectacular de la concentració de plom en el medi ambient i en la cadena alimentària, els derivats del plom que s’utilitzaven com a additius en les gasolines estaven contaminant i enverinant el món sencer. El 1960 el nutricionista John Yudkin va identificar als sucres afegits com un dels responsables de l’increment de malalties cardiovasculars juntament amb els greixos saturats i el colesterol.

    Lluny de comprovar la veracitat científica d’aquestes dades, o després de comprovar que eren certes, les grans companyies químiques no van deixar de fabricar i vendre DDT, les petrolieres no van deixar d’utilitzar el plom com additiu, les indústria de l’alimentació nord-americana no va reduir l’addicció de sucres refinats a tots els seus productes sinó que es va dedicar a criticar, silenciar i desprestigiar Carson, Patterson i Yudkin amb l’immens poder dels seus diners per influir en els mitjans de comunicació, els governs i les opinions públiques del món.

    Per fortuna en aquells temps remots la ciència «no contaminada», els polítics «íntegres» i els mitjans de comunicació «independents» van guanyar la partida i avui, gràcies a ells, no estem tots morts. No és una exageració.

    Però potser el més rellevant i terrible sigui una altra qüestió. Vivim en societats en què el benefici econòmic i els que el busquen a tot preu, tenen més poder que la majoria dels ciutadans. Per tant no és massa sorprenent l’ús de la propaganda, la mentida i la publicitat per vendre’ns per bo i saludable coses que no ho són. El rellevant i terrible és que els ciutadans corrents tenim cada dia menys instruments d’informació veraç, mitjans de comunicació independents i institucions públiques exigents que defensin el benestar i la salut de tots.

    El greu de debò és que cada dia els ciutadans tenim menys formació científica fins al punt que la màgia, la superstició i les pseudociències estan de moda i gaudeixen de la mateixa credibilitat que la medicina científica. El gravíssim és que el suport públic a algunes pseudociències i la sortida a la llum pública d’aquestes i moltes altres investigacions manipulades produeixen que cada vegada més s’instauri entre nosaltres el «relativisme científic», la confusió, el tot val, la credulitat o incredulitat arbitrària cap al que diuen els científics seriosos o els mercachifles televisius col·locant-los a tots a l’altura del mateix tracte.

    Aprofitant el tema del sucre d’avui o la maror que encara cueja pels 110 premis Nobel fent apologia dels aliments transgènics, simplement enarborant al pes de la seva autoritat com a premiats sense dades empíriques clars ni arguments, o els al·lucinatoris debats que una i altra vegada s’obren sobre l’homeopatia, cal tornar a llegir l’art de vendre merda (editorial Laetoli) escrit pel biòleg Fernando Cervesa en el qual explica amb aquest humor corrosiu i sulfúric que solen tenir els científics, com van muntar amb èxit el «fecomagnetismo» , una teràpia que curava malalties a través dels excrements humans, a l’estil de la faula de les teràpies biomagnètiques i per a la qual van arribar a rebre moltes ofertes per vendre les seves tècniques, gadgets o productes derivats.

    El pitjor, ho repeteixo, no és que hi hagi científics corruptes, subornables, poc ètics, igual que el pitjor no és que considerem que hi ha polítics trapelles, mentiders i lladres sinó que no ens en fiem de cap, que no ens creiem ja a ningú, que tots ens semblin més o menys iguals. El relativisme científic, com el relativisme ètic o polític es dóna suport i nodreix de la ignorància i la indolència del ciutadà. Així al final, vam acabar tots prenent sense saber-ho 35 quilos de sucre per persona i any, tractant-nos l’acne amb fecomagnetismo i votant al partit marca ACME, aquell que diu que tots són iguals, sigues forta, filets de plastilina i coses així.

    És veritat que la ciència és cada dia més complicada i sofisticada, és impossible ser expert en tot i la societats confien en institucions científiques independents que els orientin i informin amb veracitat. Les societats creuen que hi ha poders i contrapoders públics i científics que garanteixen que la ciència sigui de veritat ciència i no pseudociència, mentida o superstició. Però aquesta «creença» tampoc és «saludable».

    El que necessitem és també una opinió pública amb formació científica, que sàpiga què és ciència i en què consisteix el mètode científic. Ciutadans que tingui habilitat i estiguin acostumats a buscar fonts d’informació fiables i contrastades, que puguin llegir publicacions de ciència i que aquesta inquietud es mantingui per a totes les qüestions de la seva vida quotidiana. No obstant això no sembla que aquesta hagi estat una preocupació de les autoritats educatives espanyoles a tenor del tipus assignatures, pedagogies i escàs pes de les ciències experimentals en els programes educatius.

    Jo sóc poc modern, ranci, fins molt antic. El meu edulcorant preferit és la mel, una pasta fabricada per el nèctar de les flors i la peculiar saliva d’uns insectes que després s’assequen batent les seves ales perquè quedi espessa. Sí, dit així sona una mica repugnant. Però és un producte que cuiden amb cura els apicultors i que els humans portem prenent més de 10.000 anys com pot comprovar-se en la pintura rupestre del mesolític de la «Cova de l’Aranya» a Bicorp, València, en la qual es pot veure un intrèpid recol·lector de mel pujat a un arbre.

    Tot i així estic segur d’ingerir molts quilos de sacarosa i altres edulcorants sense jo saber-ho, de pesticides sense jo saber-ho, de molècules verinoses i metalls pesants sense jo saber-ho… Fins que els meus amics els homes de ciència el investiguen i ho diuen, els meus amics els periodistes independents ho denuncien, els meus amics els polítics íntegres fan lleis per perseguir el seu ús. No són tots iguals. No sóc un relativista en gairebé res. Gràcies Rachel Carson, John Yudkin, Clair Cameron Patterson. Gràcies