Konsulta’m va néixer l’any 2018 per atendre de forma preventiva el patiment emocional i el malestar psicològic d’adolescents i joves abans que el problema s’agreugi i es converteixi en un trastorn de salut mental. Es tracta d’un servei anònim i gratuït disponible a tots els districtes de la ciutat i no requereix cita prèvia.
El 2022, es va ampliar per a les persones de més de 22 anys a la majoria de districtes, tenint en compte on hi ha més col·lectius en situació de vulnerabilitat relacionada amb aspectes socials i econòmics que deriven en pitjors indicadors de salut mental. Konsulta’m +22 disposa de professionals de la psicologia, el treball o l’educació social i la infermeria i està vinculat també als centres de salut mental d’adults (CSMA).
Fins al setembre del 2022, el servei ha atès unes 2.100 consultes de joves i 350 d’adults en un dels 21 espais Konsulta’m repartits a diferents casals, centres cívics i altres llocs de la ciutat. Els professionals basen la seva feina en l’escolta activa, l’orientació i l’acompanyament emocional, per tal que la persona afectada verbalitzi el que li està passant i, si vol, faci alguna sessió més. En cas que es detecti algun problema greu, que és una minoria de casos en aquest servei, se’ls deriva cap a una atenció més especialitzada als CSMA.
Aquestes iniciatives formen part del Pla de salut mental de Barcelona 2016-2022 de l’Ajuntament, que finança el projecte. Arran de la pandèmia sanitària de la Covid-19, el patiment psicològic s’ha agreujat entre la població, per la qual cosa aquest servei pretén posar el focus no només en el tractament, sinó també en la prevenció i detecció dels símptomes.
L’enquesta a la Joventut de Barcelona 2021 indica que gairebé la meitat dels i les joves de la ciutat asseguren que el confinament els ha afectat emocionalment i, segons dades de l’Enquesta de Salut de Barcelona de 2021, els problemes de salut mental han augmentat passant del 16% al 22% en cinc anys en el cas dels homes i del 20 al 31% en el de les dones. En el cas d’elles, l’increment es produeix sobretot en els grups joves i en les classes socials més benestants.
Escolta activa
Amb l’objectiu d’escoltar i acompanyar el jovent, es va posar en marxa el servei Aquí t’escoltem, destinat a persones de 12 a 20 anys. El projecte pretén fomentar el creixement personal, l’autoestima i les habilitats socials, i ofereix activitats grupals i tallers per poder parlar d’emocions, respecte, assertivitat o resolució de conflictes, entre altres qüestions.
Per accedir al programa Aquí t’escoltem, cal demanar cita prèvia o escriure a consulta_aquitescoltem@bcn.cat. Hi ha deu centres a la ciutat, un per districte, en què ofereixen atenció individual i orientació específica i, en una segona fase, proposen diferents activitats, com per exemple: «I tu com lligues?», per conèixer gent nova i plantejar formes de lligar respectuoses; «Expressart», per treballar les emocions a través del ball, la pintura, el teatre, la música o l’escriptura, o el taller de sexualitat «Sexcrets».
En aquesta línia de la prevenció de casos abans que es converteixin en un problema greu de salut mental, des del juliol del 2022, el consistori també ofereix un nou xat que es diu Xat joves amb l’objectiu que puguin parlar de manera confidencial i immediata sobre el seu patiment i malestar emocional. En aquests primers mesos, han rebut 360 xats, dels quals tres tenien contingut suïcida.
El xat per joves està pensat per a persones d’entre 14 i 26 anys | Ajuntament Barcelona
Aquest xat funciona a través de WhatsApp 679 333 363, està pensat per a població d’entre 14 i 26 anys, està disponible les 24 hores i també és gratuït. El consistori l’ha posat en marxa a través d’un conveni amb la Fundació Ajuda i Esperança, igual que ha fet amb el Telèfon del Suïcidi, destinat a atendre trucades de persones amb conductes suïcides, així com de familiars i de l’entorn social.
El suïcidi a Barcelona
El telèfon de prevenció del suïcidi a la ciutat forma part del Pla de Xoc en Salut Mental 2020, acordat amb la Mesa de Salut Mental de Barcelona, per donar resposta al malestar emocional de la població arran de la pandèmia. Consisteix en l’habilitació d’un telèfon gratuït, el 900 925 555, les 24 hores tots els dies de l’any. Des de la seva posada en marxa, han atès més de 8.000 trucades amb 213 suïcidis imminents.
La primera trucada la respon una persona voluntària, prèviament formada per a aquesta tasca, que avalua el risc i fa un acompanyament emocional sense jutjar i sense tractar de convèncer. El que fa és interessar-se per què necessita i per què està patint. En els casos de risc elevat de suïcidi, el protocol estableix les passes a seguir per contactar amb els serveis d’emergències. També s’intenta vincular la persona que truca amb la xarxa de serveis de salut mental disponibles a Barcelona.
El suïcidi és la primera causa de mort entre els homes de 15 a 44 anys a la ciutat i la segona en dones en el mateix marge d’edat, després del càncer de mama. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’estima que se’n produeixen 20 temptatives de suïcidi per cada suïcidi consumat. A Barcelona serien uns 2.000 intents.
Serveis accessibles i propers
La regidora de Salut, Envelliment i Cures a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, considera que, després de la pandèmia, s’ha de “posar un accent molt especial en els joves i en les persones grans, que segurament són aquells col·lectius que han patit més durant la pandèmia”.
“No és el mateix aturar dos anys de la teva vida quan en tens 40 que quan en tens 16, o aïllar-te. Per tant, ha sigut un patiment doble per a aquestes poblacions més joves, que les hem de saber acompanyar molt bé, i l’altre col·lectiu que és més vulnerable que caldrà també saber acompanyar molt bé són les persones grans o molt grans, sense perdre la mirada d’acompanyar a tota la població”, remarca la regidora.
En aquest sentit, Tarafa assegura que “és molt important que tots els serveis que fem estiguin accessibles i arribin a tots els racons de la ciutat” per tal que qui necessiti un acompanyament o una escolta hi accedeixi de forma fàcil i prop de casa seva. Pel que fa a la població jove, destaca l’èxit de Konsulta’m en els espais comunitaris i del xat de 24 hores, on la majoria de vegades “aquella inquietud, aquella angoixa o aquella por, la podem resoldre, i un 6% els derivem a serveis de més especialització”.
Afegeix la necessitat de tenir un telèfon d’acompanyament gratuït emocional per a persones amb pensaments suïcides, així com les taules de salut mental a tots els districtes on participen organitzacions, entitats i federacions del sector.
Pel que fa a l’àmbit escolar, posa en valor el programa d’educadores emocionals a les escoles, en una estratègia compartida amb el Consorci d’Educació de Barcelona i el Programa municipal de Pla de Barris. Actualment, hi ha 44 escoles amb aquesta figura, que treballa amb el professorat, l’alumnat i les famílies.
En matèria laboral, Tarafa subratlla l’Acord per la Salut Mental a la Feina amb els principals agents de la ciutat, un acord amb 10 punts que reconeix que unes bones condicions de treball són la base per a una bona salut emocional, i que aposta per reduir els riscos psicosocials als centres de treball.
L’informe ‘Pacte del temps, per uns hàbits saludables’ del Consell Educatiu Municipal de Barcelona avalua, en el marc de la reforma horària, què cal prioritzar perquè l’alumnat millori a nivell vital i estudiantil. Hi ha consens entre la comunitat educativa que els tres pilars bàsics són l’alimentació, el descans i l’activitat física.
“Els infants i els joves cada cop dinen més tard, pitjor i sols”, indica l’estudi, que relaciona aquest canvi amb l’adaptació a l’horari intensiu: “En el món escolar, fruit de diferents circumstàncies i negociacions, es van compactar els horaris escolars; l’horari lectiu va passar de ser de matí i tarda a ser exclusivament de matí; com que el nombre d’hores lectives no podia modificar-se, a partir d’aquell moment l’alumnat es va incorporar més aviat a l’escola o l’institut i va plegar més tard”. Així, la majoria de menjadors de secundària van desaparèixer per la manca d’oferta lectiva a la tarda i el baix volum de menús.
La secretària del Consell Educatiu Municipal de Barcelona, Marta Carranza, recorda que els experts que van assessorar-los en l’elaboració de l’informe indiquen que s’hauria de menjar cada tres hores, aproximadament. “El que no és saludable és estar moltes hores sense cap ingesta. A secundària, hi ha qui entra a les 8 i surt a les 2 i, entremig, no menja entrepà, sinó llaminadures. Un bon hàbit és fer una parada a mig matí i fer ganyips, menjar nous, avellanes, ametlles, o fruita, per arribar a l’hora de dinar amb suficient energia”.
En aquest sentit, Carranza subratlla que “amb la supressió dels menjadors dels instituts es va agreujar el problema i va ser un pas enrere pel que fa a l’alimentació”, més enllà de la distribució i organització legítimes de cada centre i del professorat.
Substitueixen àpats per bosses de patates
L’estudi assenyala que, quan els infants i joves menjaven a l’escola, es garantia una qualitat i un acompanyament, mentre que en l’actualitat hi ha casos en què acaben substituint àpats per bosses de patates o aliments poc saludables, sobretot en zones més desafavorides i vulnerables. Així, la prevalença d’obesitat infantil en el barri de la Mina és d’un 24%, mentre que a Sant Gervasi és d’un 2,4%.
Els tres pilars del Pacte del temps per uns hàbits saludables
Entre les mesures proposades per a una millor nutrició dels infants i el jovent, figura fer un seguiment a les famílies que, un cop l’alumnat passa a secundària, continua requerint una ajuda per garantir una alimentació sostenible.
Dormen menys i pitjor
El Consell incideix que és necessari dormir nou hores per rendir bé a l’aula, però “any rere any, els infants i joves dormen menys i pitjor”. El descans, tan important en les etapes de creixement, no esdevé una prioritat, i no tenir uns bons hàbits de son pot provocar “alteracions en el caràcter, irritabilitat i baix rendiment escolar”.
Així, el document alerta que “els horaris i l’organització de la jornada existent a l’Estat espanyol no són els més adequats per respectar els ritmes del cos, i això és especialment dramàtic en infants i joves”. Per això, es recomana avançar els horaris d’activitat extraescolar i l’hora del sopar. Tenint en compte que les classes comencen a les 8 i que els adolescents es lleven a les 7, la nit abans haurien d’haver anat a dormir a les 22 hores, per anar bé, i sopar a les 20 hores.
“Els adolescents no se’n van a dormir a les 10”, reconeix Carranza. “Estaria molt bé flexibilitzar horaris i coordinar horaris amb les activitats de lleure i les famílies. Ja s’intenta, però les xarxes, la televisió i les sèries van avançant terreny, i quan les miren els adolescents? A la nit, amb el mòbil o el dispositiu que tinguin”.
“A les 8 del matí”, continua la secretaria del Consell Educatiu, “els joves estan a classe però no hi són. Tot i que hi ha excepcions, s’adormen i no estan concentrats. En canvi, a les primeres hores del matí a primària sí que hi ha més concentració, els infants són més petits i potser sí que sopen a les 8 i se’n van a dormir, però quan creixen la cosa canvia”.
L’estudi sosté que més de la meitat de l’alumnat d’entre 8 i 18 anys té somnolència a classe i no compleixen les recomanacions de descans dels professionals: “L’alumnat va a dormir molt tard i es lleva molt d’hora per anar a classe. No descansar prou implica més trastorns d’ansietat, menys empatia, augmenten les agressions…”.
Cal que l’activitat física sigui quotidiana
El tercer gran pilar per gestionar bé el temps i adquirir hàbits saludables és fer activitat, i la recomanació és incorporar una hora d’activitat física en horari lectiu cada dia. Això ajudaria a lluitar contra el sedentarisme i a adquirir valors com l’esforç, la superació, la constància, la persistència i el treball en equip.
La pràctica pot ser molt variada i no necessàriament ha d’incloure l’esport i la competició, sinó que les persones expertes parlen d’interioritzar rutines des de ben joves per fer moviments corporals i gastar energia. Aquesta educació física, que va acompanyada de l’equilibri psíquic i social, tindria a veure amb tenir en compte el domini corporal i postural i amb l’ocupació activa del temps.
“Dintre de l’activitat física, hi ha el desplaçament saludable, com anar al centre caminant o en bicicleta”, exemplifica Carranza, que destaca que a la ciutat de Barcelona el 90% de l’alumnat va i bé del centre escolar a peu, ja que s’aposta per l’escola de proximitat. D’altra banda, adverteix que no es pot tenir els alumnes tot el dia asseguts: “Els tenim hiperestimulats amb les pantalles i alguns s’estan tornant sedentaris perquè no prioritzen l’activitat física”.
Les recomanacions del ‘Pacte del temps, per uns hàbits saludables’ per a l’alumnat passen per qüestions com ara flexibilitzar els horaris d’entrada, avançar els àpats, fomentar l’activitat física i els desplaçaments actius, garantir el descans, fer classes de 50 minuts millor que de 60, o procurar no tenir tasques més enllà de les 6 de la tarda.
Aquest és un article publicat originalment al bloc Educa.Barcelona del Diari de l’Educació
Em retrobo amb el doctor Caffarena vint anys després que el veiés un únic cop. Va ser després de les quatre o cinc hores d’intervenció a cor obert del meu fill Martí, per dir-nos que tot havia anat bé. El Martí va néixer amb el que es coneix com un canal auroventricular complet, una patologia freqüent entre els nadons amb síndrome de Down, i, segons ens havien dit els cardiòlegs, si no s’operava abans de fer l’any no viuria més enllà dels 14 o 15. Per circumstàncies diverses la cosa es va anar endarrerint i finalment va entrar al quiròfan amb vuit mesos. Una d’aquestes circumstàncies és que un d’aquests cardiòlegs de Sant Joan de Déu ens va aconsellar que ens esperéssim que la intervenció la pogués fer aquell metge de l’Hospital La Fe de València que passava un cop al mes per Barcelona a fer unes quantes operacions complicades. Si el fill fos seu, no s’ho pensaria, ens va dir. José Manuel Caffarena tenia aleshores 37 anys, una edat molt jove per un cirurgià especialitzat en el cor dels nadons, però la fama ja el precedia. I vam fer cas. El vam esperar.
Durant aquests dos decennis, el meu fill ha tingut revisió del cor pràcticament cada any. I cada vegada, després de mirar-se’l amunt i avall amb l’ecògraf, el cardiòleg de torn ha deixat caure el mateix comentari: “Aquest cor va quedar molt bé”. Per això és difícil que un pare oblidi el nom del doctor que va salvar la vida del seu fill (i la seva!). I per això he demanat una entrevista sense tenir gaire idea del que vull preguntar. Perquè això no és una entrevista, sinó un agraïment. És una excusa per dir-li que tenia raó, que tot va anar molt bé. I que tots els bons moments que m’han donat aquests darrers vint anys no ho haurien estat si no s’hagués creuat a les nostres vides el 4 d’abril de 2001.
Fa uns anys que Caffarena es va instal·lar definitivament a Barcelona, i ara dirigeix tota l’àrea del cor de l’Hospital Sant Joan de Déu. Però segueix operant cada dia. Li porto l’informe de l’operació, que òbviament no recorda. I li pregunto a quants nadons més ha operat. S’ho rumia. Diu que es va decantar per aquesta especialitat el 1992, i que ara més aviat operen 5-6 cors per setmana (sempre parla en plural), però que durant uns deu anys en podien arribar a fer 10, que vol dir 400 anuals. Segueix amb el càlcul mental i arriba a l’estimació que per les seves mans (i del seu equip) han passat els cors diminuts d’uns 6.500 bebès, que són molts més dels gols que ha marcat Messi a la seva vida. I jo em pregunto per dins com ho podríem fer totes aquestes famílies per aixecar-li un monument. Però faré com que l’entrevisto.
Com arriba a dedicar-se a això?
Primer és per vocació, que em va inculcar el meu pare. Ell va ser un dels pioners en la cirurgia de cor d’aquest país. Parlem del Madrid dels anys seixanta, i ell va estar en un dels centres on va començar tot això. Un va ser a Barcelona, amb el doctor Massana, i un altre a Madrid, amb els doctors Rábago, Ortiguera i el meu pare. Ells van desenvolupar l’especialitat al país i a poc a poc la van anar expandint. Parlem d’adults, la cirurgia del nen en aquells dies era pràcticament prohibitiva. És a dir, que la meva infància és veure al meu pare amb els seus llibres, la seva biblioteca a casa, les pel·lícules que portava en format V8, i així és com em vaig anar enamorant d’aquesta feina. Fins avui.
El seu pare portava pel·lícules a casa… de les seves operacions?
Clar, per repassar el que havien fet. I m’apassionava veure-les. Em fascinaven tant com els dibuixos animats dels Picapiedra.
Però vostè es va decantar pel més difícil encara…
En l’especialitat et formes en cirurgia cardiovascular general, però quan vaig acabar la formació em vaig adonar que en el món de les cardiopaties congènites hi havia molt més a explorar, més reptes. Ja hi havia molta gent que es dedicava a l’adult i aquesta cirurgia havia progressat molt més ràpid que la pediàtrica, és a dir, que em va apassionar pel que suposava de repte i per la creativitat de la cirurgia, com es podien fer tantes coses sobre un cor tan petitó i com hi havia tants defectes estructurals tan diferents i complexos. I així va ser quan, poc després d’acabar la meva formació, vaig decidir dedicar-me plenament als infants.
La comunicació amb pares joves que veuen que perilla la vida del seu fill petit ha de ser complicada.
Aquest és un matís molt important de la nostra especialitat. En qualsevol cirurgia del cor existeix el risc que el pacient pugui morir. És evident que el motor ha de tornar a funcionar després, i que si no ho fa les coses es posen molt lletges. Una característica molt important del nostre treball és que nosaltres no podem informar directament el pacient, perquè és un nen i no és capaç d’assimilar el que els diràs, i per tant has d’informar els pares. Però aquesta sensació de no estar informant directament el pacient és difícil, perquè cal saber exactament a cada moment ajustar molt bé la informació per guanyar-te la confiança dels pares, que són els que al final decidiran si el teu fill s’operarà aquí o allà. D’altra banda, acostumen a ser pares molt joves, i no és el mateix estar informant una persona amb una certa edat i més formada que a papàs que estan encara en xoc, perquè els acaba de néixer un bebè amb un problema de cor greu. El fet que un nen s’hagi d’operar de cor i es pugui perdre és molt difícil d’assumir.
Ho passes molt malament, ho sé.
Per la qual cosa, a més de la dificultat que té el nostre treball en el quiròfan, hi ha una part sensible que és molt més forta. Per això a la gent que comença a formar-se en aquesta especialitat jo sempre els dic dues coses. La primera, dedicació absoluta o gairebé absoluta a aquesta professió, perquè estan jugant amb vides de persones, i per tant no valen mitges tintes. Dedicació absoluta que lògicament ha d’anar acompanyada d’una vocació. I, en segon lloc, qualitats. Moltes s’han de tenir i les altres es van adquirint. Però qualsevol no pot fer amb destresa aquesta professió. Fa falta que s’ajuntin una sèrie de circumstàncies per treure un cirurgià que realment resolgui els problemes i treballi amb uns resultats efectius. En aquesta especialitat els mals resultats se’t mengen.
A què es refereix?
Doncs que has de fer el teu treball amb eficiència i uns resultats òptims, disminuint els temps perquè físicament puguis aguantar. Perquè imagina’t el que suposa si els nens que operes no van bé, es compliquen a l’UCI, entren en fallada cardíaca, algun pot ser que mori, uns altres els has de reoperar perquè han quedat amb defectes importants… Això és insuportable, no ho pot aguantar ningú. Això és una càrrega assistencial i a més hospitalària que al final t’has d’apartar. Per això als cirurgians que comencen els dic sempre el mateix: dedicació pràcticament absoluta a la teva vida durant els pròxims 20-25 anys, vocació i qualitats. Les qualitats segurament les tens perquè has arribat fins aquí, però cal desenvolupar-les a base de molt d’esforç, treball, compromís i estudi. Com a cap d’aquest equip, jo no em puc permetre el luxe de posar la vida de cap nen en mans d’una persona que jo consideri que pot posar-la en perill. Hi ha uns esglaons en el procés de formació que cal anar passant i això ens toca controlar-ho als cirurgians sènior, perquè els joves es puguin formar, però sense risc per als pacients.
És a dir que dedicació absoluta i qualitats. Però això de les qualitats no m’ha quedat massa clar què vol dir.
Per què els pintors pinten o els tenistes juguen al tenis? Segur que s’han preparat molt, però després hi ha una cosa innata en un pintor o en un músic, oi? Doncs en un cirurgià exactament igual. En un cirurgià cardíac infantil també hi ha una cosa innata. Hi ha quelcom que es porta dins i en algunes persones agafa més expressió que en altres. De vegades he tingut amb mi a gent formant-se amb una gran vocació i una gran dedicació, però potser li faltaven una mica aquestes qualitats per als reptes i exigències que té la nostra cirurgia, i llavors has de fer-los veure que no han d’intentar arribar a passes més complicades sinó quedar-se en el nivell on estiguin a gust i la vida del pacient estigui assegurada.
Foto: VS
Ha de ser de les poques professions on la plenitud s’aconsegueix molt gran. A Espanya hem tingut presidents amb quaranta i pocs anys, i en governs autonòmics de trenta i poc. Això en medicina ha de ser impensable…
Absolutament. En cirurgia pediàtrica, que engloba des del nounat –fins i tot fem alguns tractaments intra-úter– fins a la resta de la vida del pacient, en tot aquest període hem d’estar actuant nosaltres, i per arribar a una qualificació com a cirurgià cardíac de cardiopaties congènites com a mínim cal passar cinc o sis anys d’especialitat, i cinc anys més d’especialització en cirurgia cardíaca infantil, per tenir una acreditació i poder operar nens del cor. Estem parlant d’una formació que, si incloem la carrera de Medicina, és d’un mínim de 15-16 anys. Això és el que necessita un cirurgià cardíac infantil per operar amb desimboltura i de manera autònoma. Aquí és o caixa o faixa. Els errors es paguen.
Alguna mala notícia li haurà tocat donar en tots aquests anys.
Clar, és que si no tindria una vareta màgica. Però sí que podem reportar que en aquest centre les xifres de mortalitat oscil·len entre el 0,5% i l’1,5% anual, que són uns resultats equiparables als millors centres del món, i això a Sant Joan de Déu ho tenim des de fa molts anys. I per això aquesta institució té el prestigi que té en l’àrea del cor i el camp de les cardiopaties congènites, i per això rebem pacients de tota Espanya i també internacionals.
Als cirurgians que comencen els dic sempre el mateix: dedicació pràcticament absoluta a la teva vida durant els pròxims 20-25 anys, vocació i qualitats
Vaig llegir fa anys que va intervenir a un nounat de molt pocs mesos amb èxit…
N’hem intervingut ja a uns quants. De vegades s’ajunta la cardiopatia congènita, estructural i complexa, que precisa un tractament només néixer, amb un bebè que neix prematur, és a dir, que la gestació no està acabada, i a més amb baix pes. I de sobte et trobes a la incubadora de l’UCI neonatal amb un bebè que pesa 1 quilo 100, que té 36 setmanes de gestació i que a més té una cardiopatia molt complexa. I que si no es fa alguna cosa no sobreviurà. I hi ha vegades que hem hagut de treballar en aquestes condicions, la qual cosa és filar encara més prim de la dificultat. Però hem tingut bons resultats.
Si ho recordo bé, la intervenció del meu fill tenia un risc del 20 o el 30% de mortalitat. Avui ja no tenen risc aquestes intervencions?
El teu fill va néixer amb una cardiopatia que és freqüent en la trisomia 21, i és que hi ha un defecte dels coixinets del cor, el cor no se septa bé i es produeix el que es diu comunment un canal auriculo-ventricular complet, que comporta també la formació d’una sola vàlvula entre les aurícules i els ventricles. En el 2001 era una cardiopatia complexa que al nostre país tenia una mortalitat no menyspreable. Avui dia, evidentment, la situació ha millorat, ja no sols per la nostra experiència i habilitat quirúrgica i els mitjans que tenim en el quiròfan, sinó que també ha millorat l’anestèsia, els intensius, la perfusió… tot el que es mou al voltant d’una operació de cor, i això ha fet que els resultats millorin. Si llavors, en aquella època, un canal AV complet podria tenir una mortalitat del 15-20%, ara podem estar parlant d’un 2-3%, o fins i tot en centres d’experiència per sota de l’1%. És a dir, que el panorama en 20 anys ha canviat de forma molt important.
Jo sempre li dic a la gent que s’està formant que un cirurgià cardíac infantil no està definitivament format i fet fins que no domina bé la cirurgia del canal auroventricular complet, perquè és un defecte estructural del cor que comporta tots els seus elements: aurícules, ventricles, vàlvules, tracte de sortida… És una cardiopatia que distingeix al cirurgià cardíac que ja està preparat i format, i que es mou bé dins d’aquest cor i no es deixa dominar.
No es deixa dominar?
De vegades la cirurgia cardíaca infantil és com una lluita, al davant tens un cor que intentarà posar-te a prova en tot moment; és a dir, tu comences a operar fins al final, i ell intentarà veure per on t’enxampa, per on veu els teus punts febles, i a mesura que vas tenint experiència i formació tots aquests defectes que vas veient –perquè no hi ha dos canals iguals–, totes aquestes anomalies que et vas trobant, les vas entenent millor i saps millor com tractar-les.
Però amb l’edat suposo que aquesta precisió va a menys… Si més no és el que es veu a les pel·lícules de metges.
Clar que sí. Des que comencem la formació fins a la nostra jubilació és com una campana de Gauss: comences pujant, guanyes experiència, habilitat quirúrgica, qualitats, i arriba un moment que els teus coneixements i qualitats les has desenvolupat al màxim, per la qual cosa la campana s’aplana, i allà hi estàs molt temps, i després arriba un moment de l’impacte inexorable de l’edat: la teva experiència segueix, els teus coneixements segueixen, però la teva destresa manual, la teva resistència en el quiròfan, la teva habilitat quirúrgica lògicament van disminuint, i és a partir dels 65 anys quan jo dic que un cirurgià cardíac infantil ja ha de deixar passar al que en té 50 que és al seu costat, que segur que l’ha format i l’ha preparat i ja està fet. Jo diria que entre els 50 i els 60 és quan aconseguim el màxim nivell.
Ha parlat de la resistència en el quiròfan. Es refereix a la condició física perquè les operacions són llargues?
No són només llargues, sinó també estressants. Cal prendre decisions molt ràpidament, en un segon has de prendre la decisió de si obres per aquí o per allà, i si t’equivoques ho pots pagar car. I sí, moltes tenen durades molt llargues. De vegades fem reintervencions, i són intervencions que comencen a les 8.30 i acaben a les 5 de la tarda. Has de tenir resistència a tots els nivells. Física i mental. I estar preparat per estar de vegades set i vuit hores. Això ho pots fer un dia, però l’endemà, si ja tens 65 anys, et costarà estar una altra vegada vuit hores en el quiròfan. Per això dic que hi ha una determinada edat en la qual evidentment el coneixement i l’experiència són molt importants, però tal vegada l’habilitat i la resistència a l’estrès ja va baixant.
Si no estàs bé físicament tampoc pots pensar amb claredat.
Efectivament. Fixa’t en el contrast amb la política. Una persona que no ha treballat mai en res o no ha tingut mai cap càrrec de responsabilitat pot arribar a ser ministre, però aquí parlem de vides humanes. Seria impensable. Aquí s’imposen els teus resultats. I més en aquesta especialitat. Perquè un mal resultat pot ser que al pacient s’hagi de reoperar, o que es quedi amb una lesió cerebral, o que es quedi amb un cor fos que s’hagi de trasplantar dins de cinc anys, però és que un mal resultat també pot ser que el pacient no surti del quiròfan, i això és insuportable per un centre. Per això, un cirurgià cardíac, o és bo i ho fa bé, o no pot continuar. Hi ha polítics que poden estar anys i anys fent barbaritats i no passa res.
Mai vaig entendre una cosa: si li van reconstruir les cavitats internes a un cor de vuit mesos, per què segueix sense problemes si ara és molt més gran?
El material sintètic protètic que es col·loca per tancar els defectes intracardíacs lògicament no creix, aquest material és allà i té la mateixa grandària ara que tenia en el moment quan es va col·locar. Però la resta del cor, els seus teixits autòlegs sí que van creixent. Si ara veiéssim aquest cor i llevéssim el pegat que nosaltres hi vam col·locar, quedaria un defecte a les aurícules que seria només d’una cinquena part, quan en aquell moment podia suposar les dues terceres parts. Perquè la resta del cor sí que ha anat creixent i aquest forat s’ha fet proporcionalment molt més petit respecte a la grandària del cor. Però clar, això passa perquè ja està tancat, en el cas que no estigués tancat la proporció no canvia i per això els pacients acaben desenvolupant insuficiència cardíaca, hipertensió pulmonar i moren. Un pacient amb un canal AV comú complet sense tractament, en el millor dels casos podria viure fins que acabés desenvolupant una síndrome d’Eisenmenger, una hipertensió pulmonar retractaria irreversible que acaba provocant una insuficiència cardíaca i la mort. Pot variar, però més enllà dels 14-15 anys no sobreviuria, és impossible.
Així ens ho van explicar llavors. No hi havia més opció que operar.
La veritat és que aquest hospital ha desenvolupat una capacitat brutal al voltant d’aquesta especialitat, s’ha bolcat en ella i hi ha destinat un munt de recursos, tant a nivell quirúrgic com cardiològic; tenim uns quiròfans, unes sales d’hemodinàmica, uns còrtex, uns laboratoris, una sala de radiologia, una de diagnòstic per la imatge… de primer nivell tot. I tot això acompanyat d’una estructura de metges, de material humà, d’altíssim nivell. I, és just dir-ho, l’aposta tan forta que ha fet Sant Joan de Déu és el que el converteix en un dels centres més importants d’Espanya i d’Europa en aquesta especialitat. És mèrit de l’hospital i del gerent el fet d’haver vist la possibilitat d’incentivar determinades àrees que necessiten uns recursos especials per al final aconseguir uns resultats també especials.
Als polítics els diria que valorin molt als especialistes i als sanitaris que tenen en aquest país, i que els tinguin com a referència del que haurien de ser ells: responsabilitat, dedicació, vocació, preparació, formació…
Algú criticarà que la gestió és privada…
Jo no puc estar més allunyat d’aquesta teoria. Nosaltres som un hospital concertat, i els recursos que s’utilitzen pel concert aconsegueixen descongestionar els altres hospitals públics perquè també en aquests hospitals hi hagi més recursos. I aquest hospital el que fa és potenciar una especialitat per sobre de les possibilitats que potser pot tenir la sanitat pública, ja que també destina uns recursos propis, molt especials, a desenvolupar aquesta especialitat al màxim, i per tant jo crec que són coses que es complementen i que es potencien mútuament. Si al final tenim un concert aquí i es paga un forfet per tenir un pacient en aquest hospital, el fet de tenir una gestió privada al final aconsegueix que el cost sigui molt baix, perquè aquí es treballa molt l’eficiència, mentre que en un hospital públic es treballa la qualitat però no tant l’eficiència. Amb la qual cosa al final per l’administració és un estalvi concertar amb nosaltres, perquè un pacient operat aquí li surt barat.
On més es fa cirurgia cardíaca infantil a Catalunya?
En aquest hospital i a l’Hospital Vall d’Hebron. No hi ha més. I per això dic que no és una privatització de la sanitat i que aquest hospital té un rol tan important que se l’hauria de portar a collibè, perquè aporta prestigi a la sanitat catalana i espanyola el fet que hagi aconseguit les cotes de qualitat assistencial que té. No sols en la cirurgia cardíaca pediàtrica, sinó també en altres especialitats tan complexes i difícils com poden ser la neurociència pediàtrica o l’oncologia pediàtrica, entre altres. El que fa això és enriquir la sanitat, és igual que sigui pública o que sigui privada, i tots els catalans ens hauríem de sentir orgullosos de tenir un hospital com aquest, que és una veritable referència nacional i internacional.
Foto: VS
La Covid els ha afectat?
No directament, però ens ha afectat. Afortunadament el virus ha respectat la població pediàtrica i, sorprenentment, els nens amb defectes congènits són igual de resistents a la Covid que qualsevol altre nen normal. I hem tingut nens que han donat positiu i eren completament asimptomàtics, com la resta de la població pediàtrica en general. No obstant això, sí que ens ha afectat des del punt de vista de l’ocupació hospitalària, perquè hem hagut de dedicar llits d’intensius a portar pacients quan les UCI estaven plenes en altres hospitals, i a causa d’això nosaltres hem hagut de baixar la nostra activitat, perquè tots els pacients que operem van després a les UCI, i calia deixar els llits lliures per pacients amb aplicació greu de Covid.
És a dir, que les UCI s’han usat per adults que venien d’altres hospitals?
Així és. La conselleria va dir que aquí calia guardar un sector de llits per adults que no ens càpiguen en altres hospitals. En l’època aguda aquí hem tingut tots els llits plens, i encara n’hi havia cinc o sis fa unes setmanes.
Amb la qual cosa això haurà obligat a posposar intervencions.
Clar, encara que al final l’any passat l’activitat en cirurgia cardíaca infantil només va baixar un 20%. La qual cosa, tenint en compte l’afectació tan brutal que hi va haver, crec que és una baixada relativament petita, i que vam poder mantenir relativament bé l’activitat sobretot gràcies al fet que és un hospital purament pediàtric. En els altres hospitals l’activitat quirúrgica cardíaca infantil va baixar del 40 al 50%.
Si hi ha algun missatge que vulgui enviar a les administracions, aquest és un bon moment.
Doncs sí que vull apuntar una cosa. Afortunadament, el nostre estatus professional ha millorat molt amb la pandèmia. Crec que el món sanitari ara té un respecte i una consideració que abans no tenia, però el que jo els diria als polítics és que valorin molt, molt, molt als especialistes i als sanitaris que tenen en aquest país, i que els tinguin com una referència del que haurien de ser ells. Responsabilitat, dedicació, vocació, preparació, formació… Aquests valors en la política jo moltes vegades no els veig. I no vull dir que no hi hagi grans polítics, que n’hi ha, però en general sembla que no van als interessos de tots, sinó als seus interessos personals, important-los poc el mal que de vegades fan a la convivència.
L’expert en disseny urbà saludable i doctor en Biomedicina és un dels autors d’un estudi, potenciat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), que analitza la relació entre la proximitat a la vegetació i el seu efecte positiu en la salut.
Rojas assumeix que el creixement infinit no és possible ni sostenible, però defensa que és compatible el desenvolupament econòmic amb el respecte al medi ambient i amb la creació de llocs de treball verds.
Amb tot, reconeix que la velocitat amb què es prenen les decisions polítiques en aquesta línia és molt lenta, i insta la població a posar de la seva part canviant la mentalitat i prenent decisions individuals en pro de la salut global a mitjà i llarg termini.
Quina relació ha trobat el seu metaestudi entre l’exposició a la vegetació i la longevitat?
Hem inclòs nou estudis, que van seguir més de vuit milions de persones en set països i en diferents períodes de temps, i trobem que l’exposició a més verdor al voltant de les cases redueix el risc de mortalitat.
La relació depèn molt de com de prop es visqui de la vegetació. Trobem que, a més verdor en 500 metres al voltant de la llar, menys probabilitat hi ha de morir en comparació amb els que tenen menor vegetació a aquesta mateixa distància.
El resultat és un gradient en el qual si vas incrementant la concentració de verdor hi ha menys mortalitat, però és difícil de traduir a xifres. El missatge fàcil és que a més vegetació prop de casa la possibilitat de morir es redueix. S’ha trobat aquesta relació en diferents països i ecosistemes del món.
No és possible anunciar una relació més exacta de la relació?
Si es fa la lectura del resultat combinat, la relació és que la mortalitat es redueix un 4% per cada increment en l’índex de vegetació a 500 metres de casa.
No sabem exactament les vies en les quals la vegetació afavoreix la longevitat
D’això traiem que no sols cal demanar que s’incrementi la verdor en general a la ciutat, sinó que cal intentar una promoció individual. Dins del que és a les nostres mans, cal incrementar o promoure la vegetació prop de casa, en el barri o el nostre carrer.
En l’estudi useu l’índex de vegetació Normalized Difference Vegetation Index (NDVI). És consultable? Com es calcula?
És accessible a tothom, es basa en dades de diferents satèl·lits i està la pàgina de la NASA. Així i tot, no és fàcil d’entendre i interpretar com Google Maps, sinó que requereix programes per a llegir i interpretar la informació. Són imatges satel·litàries de verdor, en les quals s’estandaritza la quantitat de verd o de clorofil·la del terreny visualitzat.
Ha de trobar-se una forma publicoprivada per a absorbir l’impacte social negatiu dels productes contaminants
Es podrien trobar mitjanes d’una ciutat, però l’important no és aquesta dada, sinó l’individual de cada llar, perquè el risc que estudiem i la relació oposada és al voltant de la casa.
En l’estudi reconeixen que hi ha una certa dificultat, en els diferents treballs previs, de definir què es considera “espai verd”. Com ho han solucionat en el seu treball?
És molt difícil. Hi ha molts estudis i cadascun defineix la verdor de manera diferent: un parc, un arbust al carrer, un tros de gespa, un arbre aïllat… Hi ha moltes definicions que els estudis utilitzen per a classificar l’exposició. L’índex inclou qualsevol mena de vegetació. No sols que estigui en el sòl, sinó també jardins en terrats d’edificis encara que la gent no estigui exposada a això. Per això tractem de combinar estudis amb la mateixa definició de verdor.
La solució arriba en usar imatges satel·litàries, perquè s’homogenitza la definició i usem la mateixa definició de verdor per a cada foto satel·litària.
De fet, també alerten de “la baixa disponibilitat i qualitat de l’evidència publicada sobre estudis longitudinals entre espais verds i mortalitat”. Fan falta més dades per a l’estudi científic?
Sí. De fet, ara estem treballant en països en vies de desenvolupament.
En l’estudi reconeixen que pràcticament totes les dades en els quals es basen són de països del primer món i rics i això comporta un biaix. Per què?
Que siguin la gran majoria d’Amèrica del Nord, Europa i Austràlia pot comportar un biaix de comportament. La forma en la qual s’usa o es veu l’espai verd en països desenvolupats és molt diferent. Qui té les necessitats cobertes veu la vegetació com una font d’oci.
La mortalitat es redueix un 4% per cada increment en l’índex de vegetació a 500 metres de casa
No sabem exactament les vies en les quals la vegetació afavoreix la longevitat, però una podria ser simplement relaxar-se, conviure amb altres persones utilitzant els espais verds o sortir a fer exercicis. Als països en vies de desenvolupament, el fet d’anar a córrer o passejar no és una quelcom que estigui molt en la seva cultura, possiblement per falta de temps.
Partint del fet que l’ús de l’espai públic i les àrees verdes és diferent, volem veure si l’associació entre verdor i longevitat és igual en països en desenvolupament. Pel que sembla, per les dades de la Xina incloses en l’estudi, la verdor també és un factor protector, però queda molt per entendre d’aquest procés en aquests països.
En l’estudi matisen que els resultats només són aplicables a adults. Així i tot, es pot esperar que siguin extrapolables als nens i nenes? Per exemple, un estudi de la Universitat d’Aarhus, a Dinamarca, troba que qui creix sense un entorn verd té fins a un 55% més de risc de desenvolupar diversos trastorns mentals en el futur.
L’estudi que esmenta no segueix específicament a l’individu en el temps, és transversal. Per a arribar a una conclusió sòlida necessitaríem diversos períodes de temps, per tal de saber si és que els que estan sans mentalment poden viure prop de la vegetació o és perquè viuen en aquest lloc que tenen millor salut mental.
Sobre el nostre estudi, la possibilitat biològica que els nens també es beneficiïn existeix. Però com encara no coneixem què té la vegetació que millora la salut i no sabem la interacció dels nens amb la verdor, no ens aventurem.
Hi ha altres mostres d’afectació positiva de la vegetació en els nens. A les escoles de Barcelona amb més àrees verdes els estudiants tenen millors resultats en tests neurològics de desenvolupament de resolució de problemes complexos. Hi ha suggeriments que la verdor pot millorar la salut infantil. Però com són estudis esporàdics, seria aventurat dir que això passa en nens també. Es pot suggerir, però no afirmar.
Com diu, no han trobat el motiu exacte pel qual les zones verdes milloren la longevitat. Pot ser una combinació de factors?
És clar. Són línies de relacions o diferents vies. Podria ser l’activitat física, encara que en casos on la verdor no és espai públic, com el fet que un veí tingui verdor, també beneficia. Així, l’activitat física no és l’únic factor o el primordial.
Hi ha altres possibilitats com la millora de la qualitat de l’aire, una millor regulació de la temperatura i humitat de l’ambient, una atenuació del soroll del trànsit, l’abast de microorganismes de la vegetació pròxima o el color verd com a pal·liatiu de l’estrès.
No pot ser que hagis d’anar lluny de la ciutat pel fet de tenir menys diners
Hi ha bastants raons per a creure que qualsevol d’aquestes raons pot millorar la salut, però és difícil saber exactament quina és la que millora. La meva recomanació és incrementar la verdor prop de casa, que el toquis, que surtis a córrer… només tenir-lo a prop està millorant la salut de la població.
La densitat no és el problema. Hi ha estudis que suggereixen que en àrees més denses viuen persones amb menor probabilitat de morir. El problema no és la densitat sinó la contaminació. Hi ha gent que diu que la solució és treure les escoles de les zones amb més trànsit, però no, el que cal fer és treure els cotxes d’allí.
És la contaminació, amb el permís de la Covid-19, el problema més gran de salut actual?
En casos com Barcelona, on es pateix de contaminants a nivells alts, sí. La contaminació en àrees urbanes és el principal factor de risc ambiental. Per descomptat que el canvi climàtic és més important, però és un problema a mitjà i llarg termini. Ara mor més gent per contaminació de l’aire que per altres causes ambientals. I és quelcom que podríem prevenir i no ho estem fent.
L’ampliació de zones verdes a les ciutats i la reducció de la contaminació pot ser contradictòria amb la producció econòmica d’un sistema capitalista que sempre busca el màxim benefici. És necessària una desacceleració econòmica?
El missatge no és exactament competir contra el creixement econòmic, sinó apostar per un desenvolupament diferent. Cal fomentar un disseny urbà sostenible i saludable que inclogui àrees verdes o vegetació, i això va de la mà amb el desenvolupament econòmic. No amb el creixement, perquè el creixement infinit no és fiable, no existeix i no és possible. La mentalitat seria buscar un desenvolupament econòmic, una progressió sostenible. Potser no cal posar més cases i oficines en cada cantonada, sinó repensar l’espai.
A més, quan es parla d’ampliar la verdor no fa falta tenir un parc urbà enorme en cada barri com el de la Ciutadella de Barcelona. Es pot incrementar amb petites àrees sense haver de competir amb el desenvolupament de l’ús del sòl. La regulació i zonificació de l’ús del sòl hauria d’obligar a dedicar un percentatge del sòl a verdor.
Hi ha espai per al desenvolupament econòmic usant l’alternativa de verdor i vegetació. Es poden generar ocupacions verdes i la proposta és regular millor l’ús del sòl i el mercat immobiliari perquè funcioni d’una forma més adequada i sense que generi desplaçament de població vulnerable socialment.
A l’estudi reconeixen que l’augment de zones verdes de grandària gran, com ara parcs, pot augmentar el crim i la gentrificació. Demanen que s’acompanyin les polítiques amb regulacions per a reduir els possibles efectes negatius. Com?
Hi ha intervencions provades per a reduir la criminalitat en espais públics. El disseny influeix molt. En un parc, la il·luminació, l’estètica, la visibilitat i el manteniment serien les claus. Un lloc fosc, mal mantingut i sense visibilitat permet espais perquè algunes persones facin activitats que afavoreixin el crim.
Nova York invertia molt en el manteniment dels parcs perquè la gent veiés que la ciutat estava en bones condicions i no es degradés. Amb això es genera més sentiment d’apropiació, pertinença i interacció amb l’espai públic per part de la ciutadania.
Quant a la gentrificació, hi ha una necessitat de regulació del preu per als desenvolupaments urbanístics. El mercat per si sol no es controlarà i necessita ajuda de certa regulació. Cal pensar en la necessitat de combinació de negocis, habitatges d’interès social i del sector privat. Barrejar tot això és la idea. Així com que visqui gent de diferents edats i no es desplaci a la gent gran; barrejar la població és important.
Com es pot implicar la ciutadania en decisions molt positives per al conjunt de la societat a mitjà o llarg termini però negatives a escala individual a curt termini? Per exemple, a deixar d’usar el cotxe antic i passar-se al transport públic o comprar un vehicle més ecològic però molt més car.
És important la informació de les bones decisions individuals. Viatjar amb cotxe no sempre és el més saludable, no sols ambientalment, sinó per a les persones. S’ha comprovat que el desplaçament en transport públic, amb bici o a peu són de lluny millors per a la salut individual que el cotxe. I econòmicament és molt més costós mantenir un vehicle privat. Abans de fer la inversió, és important que la gent conegui el cost i el benefici dels seus actes.
També fa falta que la gent tingui més informació, a les grans ciutats, del transport públic, que ofereix moltes opcions. Pot ser que no sigui el més ràpid, però hi ha opcions. Què val més la pena, arribar cinc minuts abans a casa pel plaer de sentir que arribo abans o la salut? El valor del temps està una mica sobrevalorat.
El desplaçament en transport públic, amb bici o a peu són millors per a la salut individual que el cotxe
A més, el govern hauria d’ajudar a fer la transició de qui ha comprat un vehicle que ja no pot usar. I també s’ha d’implicar la indústria, que hauria de fer un pas endavant. Normalment espera al fet que el govern compensi les externalitats negatives de les seves actuacions, però no sempre podrà ser. Ha de trobar-se una forma publicoprivada per a absorbir l’impacte social negatiu dels productes contaminants.
Com es pot trencar la dinàmica negativa de la gent que no usa el transport públic perquè és poc eficient si fins que no hi hagi demanda no se n’augmentarà la freqüència?
Això succeeix per un problema del mercat, que ha trobat l’alternativa de vendre terra allunyada dels centres urbans més barata. Així es redueix la densitat de població a les ciutats, però es deixa la gent aïllada. És un problema de disseny que cal evitar que es perpetuï. No pot ser que hagis d’anar lluny de la ciutat pel fet de tenir menys diners.
També cal canviar la mentalitat: què volem? Una casa o un pis súper gran però haver de fer viatges constants al centre de la ciutat? O viure al centre en un lloc petit però que ens doni els beneficis de ser a la ciutat?
Existeix una demonització del cotxe? Per a gent en zones aïllades, comarques menys poblades o sense recursos pot ser l’única opció.
Algú ens va inculcar socialment que l’estatus econòmic i que la felicitat s’obté tenint una casa gran, amb jardí gran i amb pàrquing per a dos cotxes en l’entrada. Això és insostenible. Hem de canviar aquests desitjos socials i alterar els usos i costums, perquè les alternatives no són tan dolentes.
Per a gent que ha nascut en pobles petits, la idea és que es millori la connectivitat amb el transport públic amb els nodes més grans. També cal pensar alternatives innovadores per a oferir serveis bàsics a les zones rurals.
El problema és que anem en aquesta direcció, però no a la velocitat a què deuríem. Quan parlen els polítics tot sona molt bonic, però no veiem que estiguem arribant-hi perquè la velocitat d’intervenció és molt lenta.
Les modificacions urbanes del govern municipal de Barcelona, que busquen pacificar la ciutat cap a una mobilitat més sostenible, genera molta divisió ciutadana. Quina opinió en té?
Hem fet estudis de valoració de les superilles i el canvi d’ús de l’espai públic que suposen. Si s’apliquessin totes les que hi ha previstes demà mateix, milloraria la qualitat de l’aire i tindria un gran impacte positiu en la salut pública.
A ningú li agraden els canvis. I si ens agraden, que passin, però no al nostre carrer. I aquest és el problema: hauríem de ser més conscients del positiu que comporta. Com a investigadors no hem estat prou reeixits perquè la gent entengui de manera clara els beneficis. Continuem veient el gust i el plaer de tenir cotxes, perquè dóna estatus.
Cal incrementar o promoure la vegetació prop de casa, en el barri o el nostre carrer
La majoria dels joves encara continuen desitjant un cotxe que sigui guai, que faci molt de soroll, que sigui esportiu… Existeix una sensació que és quelcom a completar en la seva vida. Els mitjans de comunicació, l’educació i la societat ens ho inculca i té molts impactes negatius en la societat.
Com vam fer campanyes amb el tabac dient “això no és alguna cosa guai per a la vida”, hauríem d’evitar que els que creen vehicles tinguin campanyes publicitàries que diguin “tenir aquest cotxe és guai”. Té molt detriment per a la societat i per a la salut individual. Canviar la cultura sobre l’aspiració social que tenim seria de gran ajuda.
Entenc que molta gent ha invertit temps i diners en l’estatus que té: per a la casa amb pàrquing, per als cotxes… Entenc que hi hagi rebuig. La gent pot pensar que els haurien d’haver avisat abans perquè no invertissin mitja vida en una aspiració que ara va en contra del correcte. Però si no canviem les aspiracions ara, tindrem un conflicte durant generacions.
Els pares de la Caty Serrano, Vicente i Carmen, tots dos de 89 anys, compartien habitació a la residència Bertran i Oriola, al barri de la Barceloneta. Ell va morir el 6 d’abril, en plena pandèmia, i ella, a la pèrdua del marit, va sumar no poder acomiadar-se d’ell, no assistir a cap cerimònia, no veure els seus fills, empitjorar de la demència i donar positiu en Covid.
“La meva experiència ha estat nefasta”, narra Caty. “Una setmana abans que morís el meu pare, el metge em va dir que tenia una infecció d’orina. Em va xocar, perquè mai li havia passat. Ja tenia unes dècimes de febre. Al cap d’uns dies, em van dir que semblava que tingués pneumònia i que li donarien antibiòtics. Jo vaig demanar que el traslladessin a l’hospital, però em van dir que ho tenien prohibit. Em vaig oferir a portar-lo jo, però tampoc podia ser. En aquell moment, no es feien les proves de PCR, però al metge li semblava que era coronavirus. Va ser terrible. Les residències no estaven medicalitzades, no tenien res, no es podia posar una via amb sèrum. Al cap de pocs dies, el meu pare va morir. Potser no el tenen comptabilitzat com a mort per coronavirus, però la majoria o tots els que hi van morir poc abans dels PCR van morir per Covid”.
Caty va veure Vicente per última vegada el 13 de març, abans que prohibissin les visites de familiars. “No el vaig poder veure en els seus últims moments, no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI (Equip de Protecció Individual). No hi va haver cap cerimònia. Res. El vam enterrar, però jo no hi era presencialment. No hem pogut complir la seva última voluntat, perquè el meu pare volia ser incinerat, però la funerària va dir que portava un marcapassos i en aquell moment no li podien treure i, per tant, no se’l podia incinerar. Està enterrat a Montjuïc, però si és ell o una altra persona, jo no ho sé. El meu pare va morir el dia 6, que és quan m’ho van comunicar, però els de la funerària no se’l van emportar de la residència fins al 8 i ara consta en el document de defunció que va morir el 8. A vegades és com que no m’ho crec”.
No vaig poder veure el meu pare en els seus últims moments: no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI
Pocs dies després, la mare de la Caty va patir una caiguda i li van posar punts al front i a la barbeta. “La meva mare ho va passar fatal. Els vaig demanar que per favor m’ensenyessin la meva mare, que la volia veure, per trucada de vídeo, però la comunicació amb l’empresa en aquell moment era totalment inexistent. Les famílies vam passar unes angoixes impressionants. Ho hem viscut amb moltíssima preocupació, indignació i impotència”. Quan va aconseguir contactar amb la Carmen, la va veure moradenca, amb dificultat per mantenir una conversa i molt pitjor de la demència.
A finals de juny es va reobrir el centre i la Caty va acudir diàriament a veure la Carmen, fins que a mitjans de juliol van tornar a tancar els seus familiars i ara només es poden comunicar mitjançant el telèfon. Carmen no entén què està passant. Quan veu la Caty a la pantalla del mòbil, creu que sortiran a passejar, i vol anar-se’n. “Va, anem al carrer”, li diu, i després mira a una altra banda. “La meva mare necessita un tracte més proper, encara que estiguem a dos metres de distància. La resta, és enterrar-la en vida”.
A Bertran i Oriola hi havia 92 residents, dels quals el 95% es va infectar. L’empresa que gestionava el geriàtric, Eulen, va comptabilitzar 25 morts per coronavirus, mentre que els familiars sostenen que van ser més de 40. A finals d’abril, la Generalitat va intervenir el centre per presumptes irregularitats durant la pandèmia i va atorgar temporalment la gestió a les Hermanas Hospitalarias-Psicoclínica de la Mercè.
“A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta”
Els residents que no tenen problemes cognitius sí que han pogut comprendre la dimensió de la malaltia i, sobretot, que els seus familiars no poden anar a visitar-los perquè hi ha un protocol. És el cas de Montserrat Barcons que, amb 92 anys i després d’haver donat dues vegades positiu per Covid, al març i a l’abril, segueix a la residència Sant Jaume de Cardona (Barcelona), que va ser el principal focus de preocupació del municipi. Part de la plantilla va emmalaltir i alguns companys van morir, però ella va ser asimptomàtica i només va tenir unes dècimes de febre: “A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta, és una pandèmia molt dolenta, i hi ha gent que està molt espantada, però jo crec que no es pot viure així, amb por. He d’estar contenta mentre visqui. Hi ha una pandèmia i ho accepto. Aquí ens cuiden, ens renten la roba i ens tracten bé”.
Montserrat troba a faltar anar al seu poble, Freixinet (Lleida), però va anar a la residència fa un any i mig per voluntat pròpia, i està convençuda de la seva decisió. Ella és de camp i explica que, quan era petita, sempre hi havia algú a la casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida, diu, ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar. Montserrat, amb dos fills i una filla, se sent molt estimada per la seva extensa família, i parla al detall de cunyades, germans, fills, nebots, nétes… que la truquen diàriament. Durant el confinament, va conèixer per videotrucada una nova besnéta i solia veure vídeos dels fills de les seves altres nétes. “Jo tinc una sort, i és que em poden parlar de qualsevol cosa, i me’n recordo. Jo no pateixo perquè recordo les coses.
Abans sempre hi havia algú a casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar
Fins i tot malalta de Covid, era ella qui calmava els seus éssers estimats: “Els deia: ‘jo estic bé, tothom m’estima’. No m’agrada preocupar, s’ha de saber estar tranquil”. Del seu dia a dia, explica que hi ha persones de la residència a les quals ja no veu perquè van morir. Una companya amb problemes de salut mental li diu que vol anar a casa seva i ella la calma amb un “ja anirem, no et preocupis, que estan tots bé”. Una altra senyora té sis fills i no en reconeix cap. A la residència, n’hi ha que juguen a el dòmino, altres que fan ganxet, però a ella li agrada passejar pel jardí, llegir, veure les “xafarderies” a la televisió i parlar per telèfon, mentre es restringeixin les entrades.
Caty Serrano | Pol Rius
“La iaia és una passada”
El diumenge anterior, van venir a visitar Montserrat tres familiars, entre ells la seva néta Elisabeth Solà, de 31 anys, que viu a Cardona. Elisabeth confirma que era l’àvia qui els donava ànims durant el confinament. “Ella sempre ha estat molt valenta. Jo li deia cada dia i em deia: ‘La iaia està molt bé’. Ella intentava passar el temps amb la tele, amb les revistes… Enèrgicament és una passada. No hem patit d’una manera tan forta com altres familiars. Va tenir tos i febre un dia, i va donar positiu dues vegades, però al no tenir símptomes, estàvem més tranquils. Sempre ens van passar vídeos des de la residència. Quan va començar a morir gent, la van traslladar a una altra planta, i ara torna a estar a la seva habitació”.
Elisabeth va estar sense veure Montserrat més de tres mesos. Ara, permeten visitar-la mitja hora a la setmana un màxim de tres persones. El retrobament, explica la néta, va ser tranquil i alegre, com és Montserrat, “però sense llàgrimes, la iaia no ha estat així mai”. “Mentalment està bé, té una memòria impressionant. Entén que ara mateix no hi pot haver contacte, però et diu que, amb les paraules, amb el que hem parlat, ja està contenta”.
Quan va saber al març que Montserrat tenia Covid, al principi es va alarmar, però amb les trucades i videotrucades, es va anar asserenant. “En els pitjors moments de la pandèmia et deia ‘si la iaia està bé, tu has d’estar bé”. No ha tingut mai por. Ella ha passat una guerra civil, ha viscut al camp, amb tres fills, els ha tirat endavant com ha pogut. El seu missatge era el de ‘no patiu per mi’”. Elisabeth valora l’enteresa de la seva àvia i sap què és estar a càrrec d’una persona dependent durant el confinament. Recentment, va haver d’ingressar en un altre centre la seva mare, de 62 anys i malalta d’Alzheimer, perquè el confinament li va fer augmentar l’ansietat, el nerviosisme i l’agressivitat.
“La meva mare es morirà i no la podrem veure”
La mare de la Pilar Canosa, Josefina de Puig, té 92 anys, pateix Alzheimer, i fa any i mig que resideix en un geriàtric. Quan va començar el deteriorament, va tenir una cuidadora a casa i els seus fills van estar fent torns perquè estigués acompanyada les 24 hores, però Josefina va empitjorar físicament. “Ja no s’aguantava de peu, tot era a pes, aixecar-la, vestir-la…”, explica la Pilar. Des del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES), els van recomanar traslladar-la a un sociosanitari i els fills (d’un total de nou) van valorar la seva entrada en una residència. Van obtenir una plaça a Eixample III, situada en un pis del carrer Muntaner, al barri de Sant Gervasi-Galvany, que compta amb menys d’una vintena d’usuaris.
Entre els germans que tenien disponibilitat, la visitaven matí i tarda, fins que va arribar l’ordre de confinament. “Va ser bastant dur. Hi va haver una persona amb Covid, una cuinera, i a partir d’aquí, van dividir els residents i van enviar la meva mare a un centre sanitari. Llavors ens van dir que tenia Covid asimptomàtic. Ella és com una nena petita, que no veu què està passant, i havia d’observar la gent amb mascareta, sense saber res més. Va estar allí prop d’un mes, fins que va donar negatiu i va tornar a la residència”.
El geriàtric no té jardí i el protocol estableix que la pot visitar mitja hora a la setmana la mateixa persona dues setmanes seguides a través d’un vidre, prèvia declaració responsable de no haver passat la Covid. “Alguns dels germans ja no la veurem viva perquè està molt deteriorada. Vam tenir una angoixa tan gran en conèixer aquestes normes. Han anat tres de les meves germanes, però ella no les reconeix a través de la mascareta, té un filet de veu i amb un vidre pel mig no hi ha comunicació”.
Les mesures de protecció són necessàries, però s’ha passat “de 0 a 400”; és «absurd»
La Pilar creu que, si bé les mesures de protecció són necessàries, s’ha passat “de 0 a 400”, i ho qualifica d’absurd. “La meva mare no entén res, ella veu mitja hora una persona disfressada a la qual no sent. Al centre ens han dit que està molt bé, que està contenta. Té molt bon caràcter, menja, somriu, no sol queixar-se, és simpàtica, bona companya, tranquil·la, agradable, i les treballadores la valoren moltíssim. Però és desesperant, es morirà i no la podrem veure”. La Pilar i els seus germans qüestionen que, si els treballadors entren i surten amb les degudes mesures de seguretat, no puguin fer-ho alguna vegada els familiars. Sosté que entre els germans no hi ha queixa de centre, perquè la veuen ben atesa, però les restriccions en les visites han fet empitjorar Josefina.
De vegades, li agradaria emportar-se-la del geriàtric, però es necessita una grua per traslladar-la, diverses persones per cuidar-la, tota una infraestructura amb la cadira de rodes i calendaritzar entre els germans que viuen a diferents indrets de Catalunya. “La societat haurà d’estar preparada per això que està passant. Crec que és molt inhumà, molt dur, és devastador emocionalment”, sentencia.
Negoci versus humanitat
María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora 5+1, una plataforma de familiars d’usuaris de les residències de gent gran. Considera que ha primat el negoci a la humanitat i que el problema existia anys abans de la pandèmia, tal com ve denunciant aquesta entitat: “Com estaven les residències, qui tenia la capacitat de saber-ho, ho sabia de sobres, que era la Generalitat”. L’any passat van portar les seves propostes al Parlament i es van reunir amb els grups parlamentaris per sol·licitar, entre altres qüestions, que totes les residències tinguin infermera de nit, cosa que només passa en una minoria, i que millorin les ràtios de personal.
“Si la situació era insuficient, amb l’emergència sanitària, va empitjorar. Primer, no es feien tests. Segon, no hi havia EPI pels treballadors. Es van tancar les residències pels familiars, però els treballadors entraven i sortien cada dia sense equips de protecció, i si calia aixecar els residents, o canviar-los els bolquers, la distància de seguretat era zero. I no es podia fer aïllament perquè en les residències estaven absolutament totes les places ocupades. Quan tens habitacions dobles és impossible fer aïllament. Ja sabíem que seria un desastre”.
Enfront de la residència Mossèn Vidal Aunós, al barri de la Bordeta, assenyala: “Aquí es va contagiar gairebé tota la plantilla, al voltant del 90%. Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada. No hi havia metges, no hi havia infermeria, no se’ls portava a hospitals, no se’ls podia posar ni un sèrum. Aquestes persones van morir i van viure en condicions absolutament indignes”.
Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada
Ha vist com algunes persones han deixat de caminar, han perdut fins a quinze quilos o ja no reconeixen els seus familiars. Subratlla que la gent gran amb problemes mentals i un alt nivell de dependència no assimilen l’absència dels familiars: “No entenen que hi hagi gent que se’n vagi de vacances, que estigui prenent alguna cosa als bars i pugui anar a la platja, però que els seus familiars no vagin a veure’ls. Una persona de 90 anys amb demència senil no ho entendrà. Els van matar perquè els van deixar morir per no portar-los als hospitals, perquè no van anar als hospitals fins a la segona setmana d’abril, i ara els maten de pena”. I afegeix: “Les autoritats estan dient que hem d’aprendre a viure amb el coronavirus. Llavors, amb els ancians què fem? Els tanquem i tirem la clau a la mar?”.
La portaveu de la plataforma remarca que els avis “han viscut durant mesos en un geriàtric, un centre sanitari o un hospital, sense visites, en solitud i amb una angoixa terrible, mentre que ara se’ls dóna un tracte de mobles i els estan causant un dany irreparable”. Sosté que la presència dels familiars en alguns centres és incòmoda perquè donen més feina per haver de desinfectar i gastar més EPI, però, sobretot, perquè exerceixen un control sobre menjars, higiene i funcionament de centre. Posa com a exemple la residència Mossèn Vidal Aunós, també intervinguda per la Generalitat, que va retirar la gestió a Eulen per irregularitats i se la va donar a la Fundació Vella Terra.
Per Carcelén, si el Govern català té la titularitat, però una empresa privada realitza la gestió, corre el risc de convertir-se en un negoci, cosa que els familiars viuen amb “moltíssima indignació”. La manca de manteniment dels centres és, segons la Coordinadora 5+1, una altra deixadesa institucional, i enumera el mal funcionament de l’aire condicionat, problemes en el sistema elèctric, parets sense pintar, esquerdes, persianes trencades i rentadores espatllades.
Mª José Cardelén | Pol Rius
“S’han venut les residències al millor postor”
Les entitats del sector repeteixen que fa anys que alertaven de les mancances de les residències, com a falta de personal i mitjans, i que amb el coronavirus s’ha fet visible el que venien denunciant, per exemple, des de la Coordinadora Estatal de Plataformes de Dependència, que reuneix familiars, afectats i cuidadors. La seva presidenta, Aurelia Jerez, assenyala que “durant anys s’han venut les residències al millor postor, s’han signat contractes mirant gairebé exclusivament l’oferta més barata, i això s’ha vist agreujat amb l’arribada de la pandèmia”.
Segons la seva opinió, la solució passa per posar més personal i, sobre el coronavirus, afegeix: “A la gent gran l’ha abandonada en els últims dies de la seva vida. Han mort sols, i això no és humà. Les restriccions de visites familiars i el fet de no deixar-los sortir als jardins, no dic que sigui maltractament per part dels treballadors, però el protocol que estan duent a terme és inhumà. De què serveix restringir les visites a mitja hora a la setmana si els treballadors entren i surten diàriament? Et pots fer un PCR i contagiar-te mitja hora després”.
Temor a represàlies per parlar amb la premsa
Altres parents accedeixen a donar el seu testimoni a condició de no posar el seu nom en el text, ni el del familiar que resideix al geriàtric, ni el de centre. Volen millorar l’assistència de les residències, però temen que parlar amb la premsa els perjudiqui. És el cas de tres dones, una de l’Hospitalet de Llobregat, i dues de la comarca barcelonina del Baix Llobregat, que tenen a les seves mares en geriàtrics.
En el primer cas, la mare pateix demència i Alzheimer des de fa quatre anys i era inviable tenir-la a casa per la falta d’infraestructura a la llar i per la necessitat d’haver de contractar una persona de dia i una altra de nit. Abans de la Covid, treia la seva mare a passejar cada dia perquè a les instal·lacions no hi ha àrea a l’aire lliure, però des del 13 de març es va prohibir l’entrada als familiars. Amb informació a comptagotes i més per la bona voluntat d’alguna auxiliar que de la direcció, va saber que el coronavirus havia arribat a la residència i que “estaven caient com a mosques”. Com durant l’estat d’alarma aquesta filla havia d’estar confinada a casa i tenia la possibilitat de dur-hi la seva mare, així ho va fer. “Després de treure-la de la residència, ja al carrer, a corre-cuita, em van fer signar un consentiment, que em feia responsable que la meva mare no tenia Covid i que havia de fer la quarantena de 15 dies amb ella per precaució. A la residència no van fer les proves PCR, la doctora va fer una revisió i va dir que no tenia Covid”.
Pocs dies després, el centre va informar que hi havia diversos infectats i un mort. La seva mare va començar a tenir febre i, després de trucar el CAP, li van prescriure parecetamol cada vuit hores, ja que només ingressaven pacients greus. Una nit, va caure del llit i va ser necessari traslladar-la en ambulància a l’hospital, on li van realitzar el PCR i va donar positiu. Es va recuperar en un sociosanitari i va tornar al geriàtric de l’Hospitalet a una habitació compartida, però una setmana després la companya d’habitació va morir per Covid, i així fins a una quinzena de residents.
L’Hospitalet és un dels focus més actius de Covid, fet que va fer restringir les visites al geriàtric abans que en altres zones. Les videotrucades que rep de la seva mare són escasses i, en elles, no parla. “Amb l’Alzheimer, no manté la vista fixa en tu, perquè desvia l’atenció. Per telèfon, riu i et reconeix la veu. Entre que no surt i no et veu, està perdent el contacte amb la realitat, i la discapacitat segueix avançant. Ha perdut més de deu quilos, i en les últimes fotos que m’han enviat, no portava la seva roba. El meu temor és que no ens permeten entrar els familiars, però amb la rotació de personal es poden contagiar. Vull fer un trasllat de residència, però la llista d’espera és de diversos anys. Abans de la Covid, la meva mare estava mig bé i mig entenia, hi havia moments en què em reconeixia. Ara està viva, la tenen sobrevivint però, de quina manera? No ho sé. El tracte que reben és indigne”.
“He vist gent morir-se de pena”
En el segon cas, la mare va haver d’ingressar en una residència fa tres anys i mig arran d’un ictus que li va deixar la meitat de el cos paralitzat, si bé cognitivament es defensava força bé. A principis de març, tenint en compte les notícies letals que arribaven de geriàtrics de Madrid, va preguntar a la directora de centre del Baix Llobregat quines mesures havien previst. “Va posar cara de sorpresa, no havia previst res. Estaven ella i dues encarregades, i em miraven com dient que no hi havien caigut. Parlaven que calia rentar-se les mans, rentar-se les mans i rentar-se les mans. No hi havia ni gel”.
Quan al cap de pocs dies van tancar la residència, li va costar acceptar-ho, però inicialment havien de ser dues setmanes en què es podien moure lliurement per la residència i rebre trucades de vídeo. “Els parts que ens anaven donant des de la residència deien que tot anava bé, que controlaven la situació, però en parlar amb la meva mare, repetia molt el que explicava, no semblava ella. Un dia, a les 11 i escaig del matí encara no havia esmorzat. Em vaig alarmar molt perquè ha de prendre unes pastilles i seguir uns horaris”.
Per tot això, quan a la residència van donar permís per portar-se els residents a casa, va anar a buscar la seva mare. “El confinament a la residència el va viure de forma molt traumàtica. Estava en una habitació amb dues dones més. Segons explica, estaven tancades i només venien a entregar-los el menjar, tancaven la porta, i marxaven. Va estar així dues setmanes, fins que la vam treure d’allà. A nivell mental estava fatal, com en bucle, com si hagués viscut una història de terror, i tenia la cara desencaixada”.
En preguntar quines mesures havien previst a la residència, «van posar cara de sorpresa, no havien previst res. Parlaven que calia rentar-se les mans. No hi havia ni gel”
Lamenta que s’hagi deixat de banda la part emocional i que al centre no hi hagi ni una revista, ni un diari, ni fulles per pintar, ni activitats, ni res per distreure’s. La seva mare era una persona alegre, però porta tres anys en aquesta residència i no s’ha adaptat. “S’ha anat amargant. L’ictus li ha truncat la vida. Era una dona independent, vídua, però feliç amb les seves coses. El mal geni se li ha accentuat. Va haver d’abandonar casa seva i es veu obligada a viure en un lloc on no hi vol ser. Si normalment no tenen oci, durant el confinament s’han passat hores i hores a les habitacions”.
Entre les seves queixes, indica que quan els familiars van preguntar per l’aprimament general dels seus parents, des de direcció van respondre, a través de missatge grupal de WhatsApp: “Estan una mica més primets, sí, és veritat, per no mobilitzar-se, hi ha menys ingesta, en no cremar calories, es té menys gana i es menja menys”. Un altre missatge que li va desagradar va ser: “Hi ha residents que simplement no s’han adonat que no veniu perquè no tenen la consciència suficient per a això. A aquests, la veritat és que no els prioritzarem”.
Segons la seva opinió, hi ha una manca d’afecte i d’atenció, a més de manca de personal: “He vist gent morir-se de pena. Si no estàs fent res, i no et vénen a visitar… Expliqueu-los a ells les coses, pregunteu. I, si t’importen els teus ancians, els estàs veient confinats i no els pots atendre, no se’t passa pel cap valorar això, escriure a la Generalitat, plantejar-te alguna cosa, una alternativa? Sé d’alguna residència en la qual no tenien casos i no els van tancar. El que van fer va ser no permetre les visites externes”. La seva sorpresa és que, sent un centre verd, és a dir, sense positius, les persones seguien confinades a les seves habitacions: “És anar pansint-los poc a poc”.
“Estan tot el dia aquí com si fos un pàrquing”
En el tercer testimoni anònim, la seva mare té cossos de Lewin, un tipus de demència, i va emmalaltir de coronavirus a un sociosanitari de l’Hospitalet. Quan va anar a visitar-la després del confinament, va comprovar que se li queia tota la roba i que la hidrataven mitjançant una cànula, mentre que ella va ajudar a la seva mare a beure aigua amb un got sense massa complicació. Per això, en l’informar-la que li havien adjudicat una plaça en una residència verda del Baix Llobregat, va pensar que era una bona notícia, fins que va saber que no li estaven permeses les visites, que no hi havia personal disponible perquè la seva mare caminés una hora a el dia, i que no els estaven traient a passejar a pati.
Es tracta del mateix centre que el cas anterior: “No fan jocs, no els posen a caminar, estan tot el dia allà com si fos un pàrquing. Estan vivint els últims anys de la seva vida com si fossin delinqüents”. Segons la seva opinió, “això és més profund que la Covid” perquè la falta de personal en els centres és anterior i la desinformació és contínua. Puntualitza que “hi ha gent que no vol parlar amb periodistes perquè creu que després els tractaran malament, però això no és un cas aïllat. S’estan vulnerant els seus drets. No es tracta de focalitzar en una residència, sinó que s’han d’investigar a nivell general perquè moltes persones grans s’estan morint de pena”.
Era mitjans de març i la Sandra afrontava la seva tercera ordre de desnonament. Les anteriors s’havien parat als jutjats, però la tercera s’havia d’executar. Pagava 750 euros de lloguer per un pis d’un petit tenidor. El dia abans d’haver de deixar el seu pis, gràcies a la pressió exercida per la PAH, va aconseguir ser reallotjada a un pis turístic. “La darrera cosa que va sortir de casa meva, va ser la trona del meu fill petit”, explica. Tres dies més tard, just quan havien acabat de posar el pis al seu gust, va començar el confinament.
La Sandra es descriu com “molt afortunada”, ja que coneix molts companys de la PAH que van haver de passar el confinament en hostals o albergs. Ara espera que li atorguin un lloguer social a un pis on pugui establir-se definitivament amb el seu marit i els seus tres fills, el més petit de tots amb una greu malaltia respiratòria. La Sandra va deixar la feina per cuidar-lo i aquí van començar els problemes econòmics.
Aquesta situació va provocar greus problemes psicològics a la Sandra i la seva família: “no hi ha dia que no hi pensis, no dorms, no menges i amagues les llàgrimes davant els teus fills”, reconeix. El mateix va passar a la Vosky, que va perdre la feina al 2012 i des de llavors ha afrontat sis ordres de desnonaments. Finalment ha aconseguit un lloguer social a casa seva, on paga 175 euros. Però fins a arribar fins aquí, va haver de passar anys d’insomni, mentre la seva filla deixava el batxillerat per a posar-se a treballar i ajudar a casa. Encara ara ho recorda amb llàgrimes als ulls.
I és que la salut mental és una de les conseqüències, a priori, més evidents de l’emergència habitacional, però també una de les més invisibilitzades. Els problemes d’accés a l’habitatge són una vulnerabilitat que sovint coexisteix amb d’altres, com la pobresa energètica o els problemes de salut mental. Així ho retrata l’informe sobre Inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020, elaborat per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l’Observatori DESC, Enginyers Sense Fronteres i l’Agència de Salut Pública de Barcelona.
En aquest informe, que recull 452 enquestes a persones arribades a la PAH i l’APE després del 2017, surt a la llum que el 50% de les persones enquestades pateixen dues de les tres vulnerabilitats analitzades (accés a l’habitatge, pobresa energètica i inseguretat alimentària). Aquesta situació de crisi permanent fa que el 88% de les dones enquestades i el 71% dels homes pateixin una mala salut mental (mentre que les xifres del conjunt de la població a Barcelona són del 19,5% i el 14,5%, respectivament).
Aquestes dades, tot i que només analitzen persones que són membres de la PAH o l’APE, tenen rellevància en tant que “mostren realitats que no estan a les estadístiques: les enquestes oficials no interrelacionen desnonaments amb pobresa energètica o salut mental”, apunta Guillem Domingo, de l’Observatori DESC. El conjunt d’entitats responsables de l’informe alerten que les dades dels desnonaments i talls energètics no estan actualitzades; “per donar solucions adequades, necessitem dades adequades. Veiem que l’administració actua a cegues i hi ha accions que no arriben perquè hi ha situacions que no saben que es produeixen”, denuncien. Això passa, diuen, en el cas de l’ocupació: es prenen mesures i s’impulsen normatives “que no estan basades en dades sinó en percepcions”.
Proporció de dones i homes que presenten mala salut mental i mala salut percebuda (%).
Desmuntar creences
Un dels objectius d’aquest informe és trencar estereotips o desmuntar creences infundades com, per exemple, les relacionades amb les persones que ocupen. Segons l’enquesta, després de pagar la hipoteca o el lloguer, el 46% i el 15% respectivament de les persones enquestades es queden amb un saldo negatiu al banc. “L’habitatge suposa un esforç tan gran que moltes persones no el poden pagar”, explica la Lucia Delgado, de la PAH. És d’aquí d’on beu el “problema invisibilitzat” de l’ocupació. Al contrari del que es pugui pensar, diu Delgado, només el 2% dels casos enquestats són de llars amb persones sense vincle familiar. De fet, el 38% son famílies monoparentals i el 30% parelles amb fills.
Una altra creença que vol desmuntar l’informe és que la pobresa energètica només es pateix a l’hivern. El 48% dels enquestats té problemes per mantenir la llar a una temperatura adequada a l’hivern i, molt a prop, amb un 43% hi ha qui no la pot mantenir a l’estiu. Els casos de persones que tenen problemes tant amb el fred com amb la calor sumen el 34%. “Aquesta realitat es torna més crua encara quan sabem que un terç de les persones que tenen problemes energètics també tenen retrasos en el pagament de les factures”, apunta la Maria Campuzano, de l’APE. I és que hi ha vegades en que “has d’escollir si dones de menjar als teus fills o pagues la llum. En aquests casos no hi ha dubte possible”, explica la Sandra Blasi.
I precisament sobre l’impagament hi ha una altra creença infundada: “se sol pensar que qui no paga és per què no vol”, diu Campuzano. Però el 72% de les persones que tenen la llum punxada es troben en llars ocupades precàriament, fet que vol dir que les empreses energètiques es neguen a facilitar un contracte legal i han de triar entre “viure sense llum o punxar-la, amb el risc que això suposa”, afegeix Campuzano.
Esforç realitzat per les persones enquestades un cop pagat la seva hipoteca o lloguer (%).
Una PAH gestionada per l’administració
És per aquestes conclusions extretes de l’informe que les entitats impulsores han realitzat una sèrie de recomanacions a les administracions per a millorar la situació de les persones que pateixen inseguretat residencial o pobresa energètica. Una de les recomanacions que més destaca és la de crear “espais de socialització promoguts per l’administració”, diu Josep Babot, d’Enginyers Sense Fronteres. Una espècie de PAH municipal. “Molta gent no coneix la PAH i és un greuge comparatiu enorme i injust, perquè quan te’n vas amb la samarreta verda a Serveis Socials, t’atenen molt millor que quan vas vestida normal. I quan els companys van a donar-te suport, ni t’explico”, relata la Sandra.
Que associacions com la PAH i l’APE empoderen ja s’ha dit, però l’informe hi posa xifres. El 75% de persones enquestades a principis de 2020, van relatar a l’enquesta de seguiment, realitzada al maig, que la seva salut mental havia millorat, tot i el confinament, gràcies al suport de l’associació. Una altra recomanació, també relacionada amb la salut, és que es formi al personal dels CAPs sobre la situació d’emergència habitacional i les seves repercussions a la salut, per tal que “no es culpabilitzi a ningú per conductes de risc, que venen derivades de la situació personal”, diu Babot. Així, es recomana aportar un catàleg de serveis de cultura, oci o esport als quals es pugui derivar, per a millorar el benestar general de la població amb problemes habitacionals.
Fa uns mesos debatíem sobre els límits a les restriccions de drets generats per la pandèmia i avui, que s’ha anunciat que tornen les restriccions, he recordat algunes reflexions d’aquest moment. El primer confinament s’havia tornat necessari per diversos factors, entre ells, pel desconeixement sobre el virus, la gran quantitat de casos als quals s’havia arribat ràpidament i el risc de desbordament del sistema sanitari. Ja apuntàvem també, com moltes han explicat, que aquest desbordament tenia a veure en gran part amb les polítiques de retallades de l’última dècada.
Després d’unes setmanes i veient l’evolució local i mundial, algunes coses es van anar definint:
1. La importància d’una salut pública i universal (per a evitar brots en col·lectius que no tenen accés) i amb un accent especial en l’atenció primària per a la detecció precoç de casos.
2. La necessitat de tenir un bon sistema de rastreig que permeti ampliar els testatges a tots els contactes d’una persona infectada a causa de la quantitat de persones asimptomàtiques que contagien sense tenir coneixement d’això, i així evitar el contagi comunitari.
3. Que les mesures de distanciament funcionen i en espais interiors les mascaretes són un element extra de protecció. La seva efectivitat a l’aire lliure és més qüestionable.
La població, en general, ha anat complint totes les recomanacions i exigències en aquesta pandèmia, malgrat els impactes personals, socials i econòmics que tenien especialment per a autònoms, el sector dels serveis i l’economia informal. L’obligació de l’administració a càrrec d’aquesta nova etapa, la Generalitat de Catalunya, era llavors posar recursos i estructurar un sistema de resposta que salvaguardi a la població amb la menor quantitat de restriccions possibles.
Però, què han fet? Han ordenat més restriccions, com la mascareta obligatòria en tots els àmbits. Una ordre que ràpidament van haver de flexibilitzar en alguns espais de treball perquè o no tenia sentit, o no era recomanable per motius físics. L’efectivitat en l’espai públic si es manté la distància no s’ha justificat més que per una qüestió estètica que faci recordar que estem en pandèmia i no hem de “relaxar-nos”.
Així mateix, han afeblit encara més el sistema de salut primària, han contractat rastrejadors insuficients i tard (un total de 150 quan els especialistes en recomanen 2.000, que a més han arribat tres setmanes després dels primers casos), als quals a més han externalitzat aïllant-los del sistema d’atenció primària que, també d’acord amb els experts, és un error gravíssim. Finalment, han rebutjat ajuda de l’Estat i de l’Ajuntament de Barcelona per a la gestió dels brots.
Conseqüència: aquí estem una altra vegada demanant-li a la gent que no surti de casa seva perquè no s’ha pogut contenir el virus. Fa dos mesos assenyalàvem que les mesures que restringeixen drets han de passar uns filtres, el primer d’ells, ser necessàries, legals, proporcionals i eficaces (adequades als objectius que es busquen). Aquestes mesures que ens expliquen ara com a necessàries per a la prevenció, s’han convertit en indispensables a conseqüència d’aquesta inacció. Si la Generalitat hagués fet la seva tasca, aquestes mesures no serien necessàries. Si el Govern hagués seguit les pautes que sabia que havia d’aplicar, molt probablement no s’hagués incrementat el nombre de casos. O, almenys si haguessin pujat igualment, llavors les restriccions tindrien més legitimitat.
Arribats a aquest punt, després de mesos de paciència i comprensió, és moment d’exigir responsabilitats polítiques, i si no saben gestionar, que facin un pas al costat. Però els costos de la seva incompetència, sumats al model de gestió pública que han aplicat els últims anys, no poden continuar recaient sobre la ciutadania, que paguem amb els nostres impostos, ingressos i llibertat la seva falta de gestió.
L’Ajuntament de Barcelona posarà en marxa un pla de xoc en salut mental per fer front els efectes que pugui generar la Covid-19 a nivell emocional entre la ciutadania, un reforç important que es farà de la mà de les entitats que integren la Taula de Salut Mental de la ciutat i d’altres especialitzades en l’acompanyament i el suport psicològic. El pla està dotat amb 1,5 milions d’euros extraordinaris, un increment del 234% respecte als 640.000 euros que ja estava previst destinar aquest any als diferents programes municipals de salut mental que funcionen a Barcelona, igualment de la mà d’entitats especialitzades, que es mantindran en tot cas.
El pla de xoc s’ha fixat arribar als quatre col·lectius que s’han identificat amb més necessitats de suport específic perquè estan patint especialment l’impacte de la crisi: infants i adolescents, persones cuidadores que han assumit una sobrecàrrega important, persones grans i persones amb problemes de salut mental. Igualment, es preveuen línies específiques per abordar el suport i l’acompanyament al dol, la prevenció del suïcidi, el suport i l’assessorament expert a professionals de l’àmbit comunitari de les zones amb especials dificultats per fer prevenció i detecció i, finalment, programes per protegir la salut mental de la ciutadania durant la crisi i per detectar i acompanyar el malestar psicològic.
La mesura arriba en un moment en què s’ha pogut constatar que la situació actual és complicada per a un volum important de la ciutadania i tot apunta que aquests efectes es perllongaran en el temps. Concretament, l’enquesta de seguiment de la Covid-19 a Barcelona que està fent setmanalment l’Oficina Municipal de Dades reflexa que el 49% de la població assegura que el confinament està essent molt o bastant dur, mentre que fins el 86% es declara molt o bastant preocupat per la situació que s’està vivint. Les xifres més actuals són del passat 14 de maig, però els percentatges d’afectació s’han mantingut força estables, amb poques variacions setmanals des que l’enquesta es va començar a fer el passat 11 d’abril.
De fet, hi ha altres indicadors que confirmen l’existència d’una crisi emocional que se superposa a la crisi sanitària i econòmica. Així ho demostra l’anàlisi de trucades que s’han fet als diferents telèfons d’escolta i de suport que han funcionat a Barcelona durant la crisi, tant el que es va posar en marxa amb motiu del confinament de la mà del Col·legio Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) com el Telèfon de l’Esperança, que en aquest context han rebut gairebé 10.000 trucades –el 72% protagonitzades per dones i el 58% amb edats entre els 49 i els 69 anys–. Igualment, les valoracions de les Taules de salut mental que hi ha als districtes de la ciutat, així com la revisió d’articles publicats en mitjans especialitzats sobre l’impacte de la Covid-19 en la salut mental, o bé el seguiment que està fent l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) sobre els efectes de la malaltia en els diferents barris de la ciutat, fan preveure un escenari en què l’acompanyament i el reforç dels programes de salut mental serà clau per poder garantir el màxim benestar emocional possible de la ciutadania.
Entre els sentiments més destacats es troba la por i l’angoixa a un possible contagi i les implicacions que això podria tenir per a la persona i el seu entorn més immediat; un increment de les situacions de sobrecàrrega de les persones cuidadores; un fort impacte emocional per la mort i el dol en un context en què el comiat dels éssers estimats morts no s’ha pogut fer en condicions de normalitat; així com un agreujament de les sensacions d’aïllament i soledat especialment en la gent gran, entre d’altres. Addicionalment, amb el pas de les setmanes i la prolongació de les mesures de confinament s’ha pogut observar un augment de les situacions de risc i vulnerabilitat per la pèrdua de cobertura de necessitats bàsiques com per exemple l’alimentació, problemes de convivència, un increment de simptomatologia entre les persones amb un trastorn mental previ o amb addicions, i també dificultats creixents entre el personal laboral essencial, que ha de poder realitzar les seves tasques amb l’obligatorietat d’adaptar-se al nou context.
Estrictament pel que fa a infants, joves i adolescents, a partir de les més de 700 intervencions que s’han fet als serveis específics per a aquest col·lectiu com l’Aquí T’Escoltem, el Konsulta’m, els Centres per a Famílies amb Adolescents i la Xarxa de Centres Oberts, s’ha pogut constatar l’existència de situacions familiars que compliquen la convivència durant el confinament, així com dificultats per dormir i altres problemes disruptius i necessitats de pautes de comportament. Igualment, i partint de la base que aquesta crisi no afecta tothom per igual perquè subratlla amb tota la seva cruesa les desigualtats prèvies i persistents, s’han identificat condicions difícils de confinament com és conviure en un habitatge petit, sobreocupat o amb poca il·luminació com a detonants d’altres problemes de benestar emocional i angoixa en famílies que, per la seva situació, en ocasions no poden seguir el ritme escolar. Addicionalment, també s’observa en determinats casos una pauta de falsa pau i calma momentània que fa preveure que es problemes apareixeran a mesura que es vagi transitant cap a les diferents fases del desconfinament.
Per tot plegat, el pla de xoc en salut mental que posarà en marxa l’Ajuntament de Barcelona inclou diferents projectes que estaran actius entre els propers mesos de juny i juliol, com per exemple són la posada en marxa d’un centre d’activitats en línia d’aprenentatge i suport per afavorir la resiliència i el benestar emocional, que oferirà eines per afrontar dificultats en els temps de la Covid-19. Serà una eina universal per protegir la salut mental durant la crisis, a través d’un espai web per a la divulgació de recursos, propostes de formació i iniciatives grupals. Es tracta d’una iniciativa que ja s’està desenvolupant en ciutats com Nova York.
També iniciaran un programa de suport i assessorament en salut mental als i les professionals socials i d’entitats. D’aquesta manera es vol millorar la detecció precoç dels problemes de salut mental, principalment als barris amb més dificultats socials i de la mà dels Centres de Salut Mental d’Adults (CSMA) i els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), que intensificaran l’abordatge comunitari als serveis de base.
Per altra banda iniciaran la posada en marxa d’un telèfon adreçat a la infància i les famílies. Aquesta línia d’atenció no substituirà altres dispositius o serveis ja existents i en funcionament, sinó que actuarà com un reforç específic. Estarà dirigit especialment a nens, nenes i adolescents, familiars directes o tutors legals, així com educadors/es, mestres, professors/es o monitors/es que plantegin dificultats en el maneig emocional amb infants i adolescents. Els principals punts d’atenció aniran dirigits a la gestió de les emocions, les relacions iguals i amb la famílies, l’establiment de rutines saludables o l’activitat psicomotriu i el joc, entre d’altres.
A més a més també es donarà suport a les entitats que treballen en l’àmbit de la inserció sociolaboral de les persones amb problemes de salut mental. Es donarà suport a les entitats de la ciutat que treballen en el sector de la inserció sociolaboral en el mercat ordinari de persones amb trastorn mental perquè puguin reforçar els seus serveis i programes d’acompanyament i orientació en l’àmbit laboral a les persones afectades i sobretot ampliar el treball amb les empreses perquè incorporin aquests perfils en la seva plantilla. Així, les persones amb problemes de salut mental tindran més facilitats de retorn al mercat laboral i, per tant, de continuar amb els seus processos individuals de recuperació i projecte de vida.
oan Subirats, catedràtic de ciències polítiques a la UAB, diputat a la Diputació de Barcelona i comissionat de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, planteja la crisi del coronavirus com una avantsala que obre un escenari de riscos i possibilitats. El perill de cedir la nostra intimitat en pro del bé comú i acabar cedint a lògiques controladores i totalitàries es contraposa a l’oportunitat d’implementar les xarxes de solidaritat.
Sigui com sigui, però, la sortida de la crisi, Subirats assegura que “no és tan fàcil tornar a la normalitat” i, és més, considera que “potser tampoc volem tornar-hi”. Com seran les ciutats quan puguem sortir de casa en la nova normalitat? Tindrem por els uns dels altres i primarà la por al contagi abans que el contacte? Si no es poden reprendre els espais públics i no es poden fer manifestacions, com serà la protesta? Parlem de com serà, al cap i a la fi, el nostre tracte amb la ciutat, amb l’altre, desprès de la pandèmia
Boaventura diu que portem molt temps en crisi, però el concepte crisi té un problema i és que dóna la sensació de ser conjuntural. Una crisi és com si tinguessis, ara mai millor dit, una grip: la tens durant un temps i després la superes. Però l’organització mundial que impera actualment va ser gestada en el 2008, des del discurs que la superació de la crisi ho justificava tot. Va justificar les retallades en sanitat pública, la precarietat laboral o els problemes d’habitatge. Ja ho diu la Naomi Klein a La doctrina del xoc: normalitzem coses que de normal no tenen res.
És ara, que patim una crisi d’una altra magnitud, que parlem d’emergència i de perill vital. Això ho trobem excepcional, però no ha estat fins a aquesta excepcionalitat que hem redescobert coses que havíem perdut durant la ‘normalitat’ anterior. Hem redescobert el temps, la importància de serveis i activitats a la llar, la salut i la vida en relació al treball. La normalitat hauria de ser més segura, però ara ens adonem que estàvem rodejats de riscos. Ara, en aquesta excepcionalitat, aparentment hauríem d’estar insegurs, però resulta que hem recuperat seguretats que havíem perdut.
El fet de recuperar seguretats, que entenc que exclou les persones malaltes, depèn molt de les condicions en què es visqui aquesta excepcionalitat.
Evidentment, les desigualtats continuen existint
Adonar-nos en, no vol dir necessàriament posar-hi remei. El 2008 es va tirar de solucions curtplacistes. Creu que n’haurem après res?
La crisi del 2008 no va tenir el nivell d’aquesta. Va ser molt grossa i va tenir molts efectes, però no va tenir tant impacte sobre la quotidianitat. Això ens està fent redescobrir més que llavors, el poder de l’articulació comunitària. Repensem coses que no vam tenir temps de repensar el 2008, perquè impacta molt més en els hàbits i maneres de viure i relacionar-nos.
Hi ha el risc de fer com al 2008 i tornar al business as usual, reafirmant les desigualtats d’aquells qui més van patir la crisi, tot rescatant els bancs i recuperant el sistema econòmic de la manera més ortodoxa possible. Però crec que no passarà. D’aquella crisi van sorgir moviments globals com el 15M o l’Occupy Wall Street, dels que vam extreure aprenentatges que potser ens permeten resoldre aquesta crisi de manera diferent.
Del 2008 van sorgir moviments globals com el 15M o l’Occupy Wall Street, dels que vam extreure aprenentatges que potser ens permeten resoldre aquesta diferent
La crisi ajuda a evidenciar desigualtats i inseguretats, com la precarietat laboral, la crisi habitacional o la violència de gènere. Però per a un cert gruix social, aquest confinament no ha suposat només posar-les de relleu, sinó conviure-hi 24 hores al dia, 7 dies a la setmana.
És evident que la desigualtat juga un paper en els efectes d’aquesta crisi. Es veu, no només en les condicions físiques o materials amb les quals la gent és capaç de subsistir, sinó també amb la distribució dels contagis. No és veritat que el virus sigui democràtic.
Per això no serà tan fàcil tornar a la normalitat i, a més, la pandèmia ens deixa la reflexió que no volem tornar a la normalitat. Després de les grans crisi mai no es torna al que hi havia abans: després de l’11S vam veure un canvi brutal en la seguretat del món i, ara, és possible que s’incorporin mesures de control tecnològic de la població. Se’ns plantegen perills i oportunitats i que la sortida sigui millor o pitjor dependrà de l’atenció que parem als més perjudicats. Podem acabar en un escenari amb un control brutal de la conducta o bé en un altre en què s’hagi recuperat la importància de la xarxa.
Correm el risc de cedir les dades sobre la nostra intimitat de manera voluntària, en pro del bé comú?
És una possibilitat. Les aplicacions mòbils que han creat la Generalitat i el Gobierno són apps en les que, de manera voluntària, expliques com et trobes. Pot semblar evident que ara cal fer-ho, ja que contribueix només a tenir més controlada la salut pública. Però, a la vegada, no sabem si aquestes dades poden ser usades de manera negativa.
A la Xina, per exemple, quan una persona en un vagó de tren té uns nivells de temperatura alts, que es detecten a través d’un sensor, s’avisa als telèfons de tots els passatgers. Això es pot veure com una intromissió brutal, però també és una garantia per la salut pública. És el que Focault denominava biopolítica, la capacitat de control. Normalment no cediríem tan fàcilment la nostra intimitat, però quan parlem de salut, la cosa canvia.
El que no podem fer és deixar de polititzar el debat, ens equivocaríem si penséssim que estem davant d’un problema estrictament tècnic o científic. I quan dic polititzar no vull dir parlar sobre si ho fa millor Junts per Catalunya, el PP o el PSOE. Vull dir discutir sobre qui guanya i qui perd amb cada decisió, quins són els costos i els beneficis i com es distribueixen. Que no hi ha res neutral.
No podem deixar de polititzar el debat, ens equivocaríem si penséssim que estem davant d’un problema estrictament tècnic o científic
Com creu que ens relacionarem, un cop acabi el contagi? Ara que parlava del vagó a la Xina, creu que manarà la por al contagi? I si és així, això podria augmentar les desigualtats i discriminacions socials?
Històricament això ja ha passat: el call jueu de Barcelona es va destruir al segle XIV perquè va córrer la veu que la pesta s’havia originat allà. A la Índia hi ha el rumor que una bona part de la pandèmia va néixer a una mesquita i, amb tot el conflicte que hi ha entre hindús i musulmans, això és un barril de pólvora. En aquestes situacions, buscar un culpable és senzill i això es notarà a la llarga. Ens costarà tornar a sortir a l’espai públic per a celebracions multitudinàries. Fins que no siguem immunes al virus o hi hagi una bona part de la població amb immunitat adquirida, no recuperarem la normalitat de l’ús dels espais.
És un aspecte del desconfinament que caldrà ser regulat, sobretot tenint en compte les ganes que tenim de recuperar el contacte. Serà una decisió científica, mèdica i política, que haurà de buscar la manera que no acabi repercutint més sobre uns que sobre altres. I aquí, la tornada a l’escola també tindrà un paper importantíssim.
Les diferències en l’accés a la tecnologia i el temps i capacitat que tenen les famílies per acompanyar els infants en l’estudi durant el confinament generaran desigualtats que perduraran en la vida acadèmica dels nens i nenes?
Sabem que el grau d’èxit educatiu depèn de la formació de les famílies. És una variable important, així com la disponibilitat d’aparells tecnològics. I caldrà continuar amb aquests debats al futur, ja que s’haurà de reforçar l’equipament tecnològic de la societat quan sortim d’aquesta pandèmia. Igual que al segle XIX es van fer xarxes de sanejament i clavegueram, demà caldrà una xarxa oberta per a la ciutadania, democràtica, i no controlada de manera privativa.
Pel que fa als efectes que tindrà la pandèmia als infants, dependran de la nostra capacitat de treballar durant els mesos posteriors. L’estiu serà un escenari importantíssim: les colònies i els esplais poden ser una gran eina per a eliminar els efectes de la pandèmia i les dificultats que s’hagin adquirit aquests mesos. Ara bé, caldrà garantir-ne un accés democràtic de la mà d’ajudes públiques. L’oci serà un element central per a reduir els efectes de la pandèmia.
Els esplais i l’oci durant l’estiu seran importants per a eliminar els efectes de la pandèmia sobre els infants
Durant aquests mesos, sembla que la situació ha canviat però els continguts i la manera d’estudiar s’ha mantingut. Creu que és moment per a replantejar metodologies pedagògiques?
La crisi actual posa més de relleu aquesta necessitat, però ja fa temps que tenim un problema al sistema educatiu. Cal introduir més elements artístics, experimentals, propis d’una lògica que no es basi en la reproducció del coneixement. Hi ha un gran desajust entre el canvi d’època que vivim, plena d’incerteses, i els currículums escolars. Ens cal incorporar aquestes paraules màgiques, com la creativitat, la innovació o l’emprenedoria per a educar persones que siguin flexibles en èpoques canviants, com la nostra. I això, la Covid-19 ens ho demostra.
Parla de la necessitat d’introduir més art i cultura a l’educació. Precisament la cultura té un paper rellevant durant aquest confinament. Estem acostumats a consumir cultura gratis i aquests dies s’està demostrant com de vulnerable és el sector. És moment per a donar més veu a la cultura?
La situació ho demana. La cultura és determinant en el moment que vivim, però a la vegada viu en una precarietat crònica. Hem assumit una cultura d’accés lliure que no té en compte la supervivència dels creadors. Cal posar de relleu la importància de la subsistència econòmica de la cultura, no només en termes de pressupostos: hem d’assumir que val un preu que s’ha de pagar.
Però el que està clar que és un sector que sortirà molt tocat d’aquesta crisi. Encara ara no tenim clar quin és el futur de grans esdeveniments com festivals o festes. Tenim Sant Jordi aplaçat fins el juny. I se’ns ve el dubte a sobre de com celebrar grans festes com el Grec, la Mercè o, fins i tot, cap d’any. Som molt conscients que els efectes del coronavirus es perllongaran en el temps i hem de trobar l’equilibri entre la necessitat de recuperar el pols de ciutat i els requeriments sanitaris: entre la salut i el gaudi.
La cultura és determinant en el moment que vivim, però a la vegada viu en una precarietat crònica: hem d’assumir que val un preu que s’ha de pagar
Recuperar els espais públics és recuperar la sobirania com a ciutadania. Al principi de l’entrevista parlava dels aprenentatges de la crisi del 2008, a través del 15M o l’Occupy Wall Street. Ambdós basats en la mobilització. Si en un futur recent s’imposibiliten les manifestacions o la mobilització, com serà la protesta?
A tot el món patim la mateixa excepcionalitat i crec que es generaran processos de cooperació i aprenentatges globals creuats. Això es va donar al 2008 amb l’Ocuppy i crec que es tornarà a donar, tot i que no de manera física. Les xarxes seran un element importantíssim, però la mobilització al carrer se seguirà donant i haurem de valorar els riscos. Tornem al que parlàvem abans: en moments d’incertesa hi ha el risc que es valori la seguretat i la salut pública per sobre de tot; pot ser que les lògiques autoritàries aprofitin aquesta incertesa per a delimitar les possibilitats de la protesta.
Aquests dies es dóna el debat sobre la presència de l’exèrcit als carrers. Per una banda la imatge violenta i de despesa pública associada als militars i per una altra les tasques de desinfecció de l’UME. Què pesa més?
Cal pensar en la capacitat d’aprofitament polític que uns i altres puguin fer d’aquest debat. Però crec que ara el que correspon és aprofitar tots els recursos disponibles per a fer front a una situació excepcional que pot superar-nos. En aquest sentit, em sorprèn la politització d’aquest debat, que ens distreuen dels veritables objectius d’aquests dies.
Això, però, no vol dir ser naïf i que ens sigui igual d’on vingui l’ajuda i qui ens l’ofereixi. No comparteixo la retòrica militarista a les rodes de premsa i no simpatitzo amb com la monarquia s’aprofita de la situació per intentar sortir de la situació patètica en la qual està. Però són detalls relativament petits en relació a la dimensió del problema. És absurd és que hi hagi bucs militars hospitals o dispositius de desinfecció i que no els usem. I això no justifica l’existència de l’exèrcit.
Les directrius del govern espanyol són clares: tothom ha de romandre confinat a casa i només es podrà sortir al carrer per anar a comprar, anar a la farmàcia, cuidar persones dependents, per passejar les mascotes o per altres causes de força major. Les persones sense llar que dormen al carrer, però, no poden seguir aquestes indicacions, així com tampoc complir amb les recomanacions sanitàries per prevenir el coronavirus, com rentar-se les mans amb sabó o gel antisèptic.
Des de la Fundació Arrels denuncien que hi ha persones sense sostre que han sigut multades i expulsades d’alguns llocs de l’espai públic, situació que qualifiquen de “surrealista”, ja que aquestes persones no poden, per raons evidents, confinar-se. Aquestes situacions problemàtiques que s’han desencadenat en els darrers dies, segons explica el director de l’entitat Ferran Busquets, han fet augmentar l’angoixa. “Moltes vegades, a persones que estan a punt de sortir-se’n, els apareixen multes acumulades que dificulten molt que puguin seguir endavant”, afirma Busquets.
A banda d’això, la seva situació de salut és molt delicada, de manera que es troben més exposades al contagi. “Són persones que, de mitjana, viuen vint anys menys que la resta de la població. A més, el 30% de les persones sense llar pateixen algun tipus de malaltia crònica”, explica el director de la Fundació.
Mesures per atendre les persones vulnerables
El passat divendres, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va anunciar les mesures que s’implementaran per atendre els col·lectius més vulnerables en el marc de la crisi sanitària. En primer lloc, l’Ajuntament posarà a disposició 200 pisos turístics per allotjar a persones sense llar que viuen en equipaments Housing First que han hagut de tancar a causa de l’aplicació de protocols de seguretat. L’acord s’ha dut a terme amb l’operador de pisos turístics Apartur i l’allotjament serà inicialment durant dos mesos, amb els costos assumits per l’administració.
També s’obrirà un pavelló de la Fira de Barcelona, de 6.000 m² i capacitat màxima per acollir 1.000 llits, destinat a persones sense llar, víctimes de violència masclista, famílies recentment desnonades o altres col·lectius en risc. En un inici, allotjarà 150 persones i després s’aniran habilitant més places. Els àpats seran gestionats per la Creu Roja. L’alcaldessa Ada Colau va explicar que en aquests moments l’Ajuntament, amb el suport de l’Exèrcit, està “treballant perquè en els pròxims dies es pugui habilitar l’equipament amb llits, taules, cadires, dutxes i tot el necessari perquè les persones puguin estar en condicions dignes i complir amb els protocols sanitaris”.
A més, el consistori també ha obert tres nous equipaments per acollir a persones sense llar i en situació de vulnerabilitat: l’Espai Pere Calafell, que tindrà una capacitat de 56 persones, un espai gestionat en col·laboració amb l’entitat Sant Joan de Déu, que tindrà 30 places i un tercer equipament cedit pel Centre Assís, que va haver de tancar per un possible cas positiu de coronavirus entre el personal de l’entitat. En aquest espai s’hi ha habilitat un servei de dutxes, bugaderia i de repartiment de menjar.
Segons la Fundació Arrels, les mesures impulsades per l’Ajuntament suposen un pas endavant per donar resposta a la greu situació de les persones sense llar, però no arriben a totes les que viuen al carrer. Des de l’entitat, consideren que la major part d’aquestes mesures s’enfoquen a l’acollida de persones que actualment ja estan en altres equipaments, però que les alternatives per a les persones que dormen a la intempèrie són poques, tenint en compte que la ciutat hi ha al voltant de 1.200 persones que dormen al ras. “La nostra proposta és obrir més espais a la ciutat amb un nombre reduït de places. Les persones sense llar no volen anar a espais amb molta gent, perquè ja han provat d’allotjar-se en albergs i no són una solució efectiva”, expressa Busquets.
Mesures com les que s’han implementat a la ciutat de Barcelona també s’han introduït a altres ciutats, com Madrid, on s’ha habilitat, entre altres, un hotel i una pensió per allotjar persones sense llar i sol·licitants d’asil. El govern espanyol també ha introduït iniciatives per atendre aquestes persones, entre les quals destaquen el repartiment per part de les Forces Armades de ‘kits’ d’higiene i alimentació i el condicionament d’espais amplis per allotjar-les.
Les entitats socials, adaptant-se a la nova situació
L’alerta sanitària ha suposat també que moltes entitats que atenen les persones més vulnerables hagin hagut de capgirar la seva rutina i incorporar les mesures de prevenció i protecció recomanades. Algunes, com la Fundació Arrels, han hagut de reduir la seva activitat i només mantenen aquells espais imprescindibles per l’atenció a les persones sense llar i altres, fins i tot, han hagut de tancar perquè no reunien les condicions necessàries o perquè s’ha donat algun cas potencialment positiu de coronavirus entre el seu personal.
Per exemple, el Centre Assís, que va haver de tancar, ha intensificat el servei telefònic per assistir psicològicament a les persones sense llar i informar-les sobre la situació. “Hem rebut moltíssimes trucades de gent preocupada. Si nosaltres, que estem a casa, ja tenim por, imagina’t les persones sense llar que estan exposades al contagi les 24 hores del dia”, explica Roger Fe, educador del Centre.
Per tal d’assegurar que les persones sense llar puguin complir amb les recomanacions sanitàries, el Centre Assís ha engegat una campanya de micromecenatge per recaptar fons per a poder fer un ‘Kit d’emergència per a persones sense llar’, que contingui mascaretes, hidrogel desinfectant per a mans, guants, sabó, termòmetre i altres productes necessaris per a prevenir el coronavirus. La idea és organitzar, per equips de voluntaris, el repartiment d’aquests ‘kits’ a les persones sense llar i a les entitats que atenen aquestes persones.
Els menjadors socials també han hagut d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Durant aquestes setmanes distribueixen bosses amb menjar per endur-se a l’entrada, en lloc d’habilitar un espai on poder asseure’s. Des del menjador social de la Comunitat Sant Egidi, expressen que “la precarietat de les condicions de vida de les persones sense llar s’ha agreujat encara més en aquest període, degut, en part, per l’aïllament atesa la menor circulació de persones”, que fa més difícil que puguin rebre l’ajuda necessària. Segons la portaveu de l’entitat, Meritxell Téllez, aquests dies pràcticament s’ha doblat el nombre de persones ateses al menjador social.
I després del confinament, què?
Les mesures impulsades per les administracions per atendre les persones sense llar arriben per pal·liar la seva situació d’emergència, però queda pendent veure què passarà un cop s’hagi superat la crisi sanitària. “Quan s’acabi el confinament tot tornarà a ser igual. Els pisos turístics tornaran a fer el seu negoci i les persones sense llar tornaran al carrer”, sosté Roger Fe, del Centre Assís. Per això, diu, cal replantejar com es gestiona el sensellarisme. “Hem de preguntar-nos si només busquem gestionar la pobresa o bé erradicar-la”.
L’epidèmia del coronavirus ha posat de manifest la manca habitual de recursos per a l’atenció de les persones sense sostre. Els serveis socials es troben desbordats i tenen un límit en la seva capacitat d’actuació. Segons Albert Sales, Investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB), les autoritats han d’incrementar els recursos destinats a aquests serveis i això s’ha de fer amb el suport de totes les administracions. “Els municipis l’únic que poden fer és atendre a les persones sense llar, però no tenen capacitat per controlar, per exemple, el mercat de l’habitatge o la precarietat laboral, que són algunes de les causes del sensellarisme”, destaca. “L’exclusió residencial és una problemàtica estructural i requereix solucions de país”, afegeix.
L’alerta sanitària i la consegüent crisi econòmica que vindrà provocarà, segons l’investigador, que augmentin les persones que acabin vivint al carrer en els pròxims mesos. La solució, diu, ha de passar per garantir l’accés a l’habitatge. “El problema de les persones sense llar no és de sostre, el que necessiten no és un llit en un alberg, sinó que se’ls asseguri un habitatge”, assenyala. “Els albergs no són espais per refer la teva vida després d’haver passat pel carrer. Un cop més aquesta crisi posa de manifest que un alberg no és una llar”, conclou.
