Segons estudis internacionals s’estima que una de cada quatre dones embarassades podria presentar algun problema de salut mental. Els que més es desenvolupen són l’ansietat i la depressió. A més, fins el 4% d’aquests trastorns serà greu o complex. En el postpart, una de cada deu mares pot partir depressió i una de cada mil presentarà una malaltia aguda greu com psicosi postpart. Les mares amb patologies mentals prèvies, especialment amb trastorn bipolar i trastorns depressius, tenen un alt risc de descompensació en els primers mesos postpart. Els problemes de salut mental en el període perinatal es poden associar a més dificultats en el funcionament social i personal.
Per afrontar aquestes situacions, l’Hospital Clínic de Barcelona ha creat el nou Hospital de Dia Mare-Bebè de l’Institut Clínic de Neurociències per a mares amb trastorns mentals que acaben de tenir un fill. El centre, el primer de l’estat, es troba dins el recinte de la Maternitat i forma part de la nova Unitat de Salut Mental Perinatal del Clínic, que des de l’any 2000 disposa d’un programa específic de psiquiatria i psicologia perinatal. Aquesta unitat compta amb professionals de psiquiatria, psicologia d’adults i infantil, treball social i infermeria.
Un dels objectius del nou Hospital de Dia Mare-Bebè és el d’assegurar, en un espai terapèutic confortable, la continuïtat de l’atenció de la mare i del bebè, que afavoreixi el vincle i la cura. Les dones que se’n podran beneficiar són tant les que tenen un trastorn mental greu previ a ser mares, com les que en pateixen un després del part. En aquest sentit, han explicat, l’hospital treballa per millorar la prevenció, la detecció i la intervenció dels trastorns mentals greus mitjançant l’ús de tractaments especialitzats en les patologies mentals perinatals.
Els programes que es desenvolupen són individuals: es tracta de teràpies intensives i específiques que s’adeqüen a les necessitats de cada dona i nadó, tant durant l’embaràs com en els primers dotze mesos de l’infant. Els tractaments, han explicat en una visita del director del CatSalut, David Elvira, es basen en intervencions que afavoreixen l’alletament matern, la interacció entre la mare i el bebè, la criança respectuosa i positiva, així com la incorporació progressiva a la quotidianitat, fomentant el vincle amb la comunitat i la família de manera supervisada, acompanyada i assistida.
Durant la visita a les instal·lacions, David Elvira ha destacat que “l’embaràs i el part fa que moltes dones estiguin en una situació de més vulnerabilitat i aquesta és una iniciativa que aposta clarament per solucionar problemes de salut mental amb clara perspectiva de gènere i amb grups vunerables”.
El centre disposa de 10 places per a mares i 10-12 bebès amb una estada aproximada de 3 mesos. Per tal d’atendre el nombre més elevat de mares i adequar els horaris a les diferents necessitats, l’estada pot ser parcial o completa, cosa que amplia l’oferta fins a 15-18 places. Es calcula que, anualment, es podran atendre 50-60 mares i els seus bebès.
El nou hospital ofereix avaluació diagnòstica i atenció tant individualitzada com grupal, i disposa de programes específics per afavorir els processos de millora, com la depressió postpart, la bipolaritat i la psicosi puerperal, així com altres patologies mentals amb alteració del vincle. De manera conjunta amb la mare es valoren els riscos i els beneficis de diferents opcions terapèutiques, incloent-hi els tractaments psicofarmacològics compatibles amb la lactància materna. Les mares i els bebès també poden fer activitats relacionades amb la lactància materna i la cura del nadó, el massatge infantil, l’educació per a la salut en àmbits com la nutrició, la higiene o els hàbits del son.
Arrels Fundació és una entitat que va néixer fa 30 anys amb la voluntat que no hi hagi ningú dormint al carrer. Ara a Barcelona, més de 1000 persones viuen al carrer. El 90% són homes i el 10% són dones i la seva mitjana d’edat és de 42,7 anys. Només arriben als 58 anys d’esperança de vida i el 20% no té targeta sanitària a l’Estat. A Barcelona, el 79,2% pateix trastorns crònics físics o mentals. La mitjana de temps vivint al carrer és de tres anys i quatre mesos. Durant aquest període, el 30% ha patit agressions, sent en un 40% quan l’enquesta es fa només a les dones. A més, aquelles persones que es sent més vulnerable reconeix en un 60% haver patit agressions.
En els inicis d’Arrels Fundació, un grup de gent va ajuntar-se amb un objectiu comú i ja aleshores van definir tres línies d’acció: atendre les persones sense llar que es troben en les fases més consolidades d’exclusió perquè tornin a ser el més autònomes possible, sensibilitzar la ciutadania sobre la realitat de les persones sense llar i realitzar incidència política i denunciar situacions injustes i aportar propostes que ajudin a transformar la realitat d’exclusió social.
Ferran Busquets és el seu president i no es talla en afirmar que viure al carrer mata, ja que aquestes persones tenen una esperança de vida de 20 anys menys que la mitjana de la població. Per combatre-ho, tenen iniciades diverses campanyes, han realitzat diversos documentals i fan acció diària tant amb les persones que viuen al carrer com per incidir i canviar les polítiques públiques al voltant de l’habitatge.
Parlem amb Ferran Busquets sobre les dinàmiques i l’objectiu d’Arrels, que intenta «arribar a les persones que estan al carrer en una situació més cronificada, aquelles que ho tenen més difícil per sortir-hi» mentre intenta acabar amb el problema de l’habitatge i la situació de desigualtat que viuen en tots els aspectes.
Quin contacte teniu amb les persones que viuen al carrer? Com ho feu?
Tenim un equip d’acollida que gestiona el centre obert i un equip de carrer que està format per voluntaris. Som 60 professionals i 400 voluntaris. L’equip de carrer el que fa és visitar la gent: la coneixem, ens apropem i l’acompanyem. No anem al carrer a treure’ls d’allà. Anem a contactar amb les persones, establir una relació, a recuperar aquesta confiança que han perdut i, a partir d’aquí, si la persona vol fer un pas, els podem acompanyar. Per qui viu al carrer, al centre obert tenim consignes i dutxes però qui les acaba utilitzant no són els qui estan molt deteriorats ni en una situació molt cronificada perquè ja han volgut arribar fins aquí.
Relaciones que com més temps fa que algú viu al carrer més li costarà apropar-se al centre?
Sí perquè estan més deixats i ja han perdut la confiança en tothom. Jo sempre dic que algú que ha perdut la confiança amb la gent o amb un mateix sap com és de difícil recuperar-la. Si tu tinguessis problemes d’habitatge faries algunes trucades, alguns moviments a la desesperada per no arribar al carrer. Si tot i això arribes al carrer perdries la confiança amb tota aquesta gent que t’ha dit que no.
I vosaltres què li podeu oferir a algú que ha arribat a aquesta situació?
Doncs primer venir al centre però el que intentem oferir és la solució al carrer. Per què una persona està al carrer? Perquè no té un lloc on estar. Podem parlar de pèrdues de feina, de trencaments de relacions, de moltes coses que altra gent aïlladament ha tingut però com seguia tenint habitatge no ha acabat al carrer. És així de senzill: no tens habitatge, te’n vas al carrer. Nosaltres en aquests moments tenim 200 persones allotjades en diferents espais: tenim una residència de 34 places, tenim 80 pisos, alguns individuals altres compartits, i tenim un pis zero. El pis zero és un espai de molt baixa exigència on només es demana comportament i no cal que la gent es dutxi, poden beure, poden portar animals… També oferim habitacions de relloguer: tens dret a habitació i a anar al lavabo unes hores al dia, l’accés a la cuina també és limitat… sovint estan en molt males condicions, és una manera molt poc digne. A més, aquí tenim un espai ocupacional perquè la persona tingui coses a fer durant el dia perquè si no se li fa molt llarg.
La clàssica pregunta és si així es recuperen o tornaran a treballar. Estem parlant de persones d’uns 50 anys que han estat potser 10 anys al carrer o més o menys. No m’agrada dir que la recuperació i el retorn al món laboral és impossible però sí que hi ha una dificultat increïble. Si a tal com està el pati li afegeixes toxicomanies, problemes de salut mental o el trauma d’haver viscut al carrer doncs el retorn a la feina és una dificultat molt gran.
Campanya d’Arrels Fundació / Carla Benito
El 90% de la població que viu al carrer són homes i el 10% restant són dones. Per què s’explica aquesta diferència?
La dona abans d’arribar al carrer fa servir molts mecanismes, molts d’ells nocius per ella. Hi ha un exemple molt gràfic: una noia ens va trucar, no estava al carrer, estava vivint a casa d’un amic a qui no el podia pagar en diners. Hi ha aleshores l’accés a la prostitució, feines molt precàries de netejar cases, cuidar gent gran o nens… Per les dones que tenen fills també hi ha més protecció i hi ha més mecanismes a banda del «pel meu fill el que sigui». Clar, aquest ‘el que sigui’ sovint és molt més dur. També s’ha de comptar que la dona al carrer pot patir moltes més agressions i de tot tipus. Aleshores la dona s’amaga molt més. Quan feia voluntariat al carrer moltes vegades quan veiem una dona sola al cap del temps la trobàvem de nou al costat d’un home, segurament per tenir algú i protecció.
Has parlat de salut mental, quines patologies són les més usuals?
Hi ha molta gent amb toxicomanies. Una persona que arribi al carrer pot arribar per l’alcohol, no té perquè, però, si arriba al carrer, és molt probable que acabi alcoholitzada. Una dada important pel que fa a salut és que la gent que nosaltres atenem viuen de mitjana 20 anys menys que la resta de la població de Barcelona. Aquesta diferència tan bèstia és una dada que només es produeix en els països en vies de desenvolupament. Dormir al carrer mata. La gent té moltes malalties, està en situacions molt bèsties, té depressió…
Accedeixen al sistema sanitari en igualtat de condicions?
No. És molt difícil. Ara estem començant a fer un estudi sobre neurologia. A banda de tot el tema psicològic, si el seu cap no està preparat per rebre una informació perquè d’aquí a 30 minuts l’oblidarà, no pots dir-li ‘hem d’anar al metge’, li has de dir ‘anem al metge ara’.
A vegades us trobeu en situacions difícils de gestionar?
Sí. Sovint hi ha gent que no accepta la seva situació i necessita enfocar la ràbia i la frustració de ‘la societat no m’està donant una solució’ cap a aquells que l’escolten que en aquest cas som nosaltres. Estem començant a fer una guia de xoc perquè algú quan arribi al carrer sàpiga que pot fer, no cal que ho aprengui a base de bufetades. Se’ls hi ha d’explicar la realitat i se’ls hi ha de poder dir que es quedaran una temporada llarga al carrer perquè ara mateix no hi ha solucions. Hi ha albergs sí, però estan ubicats en una zona horrorosa i quan arribes sovint no trobes espai. És una situació penosa.
Què proposeu pel que fa a aquest tipus d’albergs?
Obrir espais per tota la ciutat. L’operació fred mateix són 100 places extres i sempre queda curta. Són solucions que no serveixin perquè la gent només acaba podent accedir un dia: perquè no repeteix o perquè no els deixen. Que estiguin tan allunyats a més fa que la gent no vulgui anar. Si has d’estar una hora caminant per arribar, no et val la pena abandonar el teu racó, els teus cartons i les teves coses.
Una bona iniciativa és el Housing First on tu aniràs a un pis sense preguntar-nos si tens treball o no, si estàs alcoholitzat o no… Tens dret a un habitatge, doncs això va primer. Les condicions és que si tenen ingressos paguin un 30% d’aquests, que accepti l’ajuda d’un equip de suport que l’acompanyarà amb la higiene o l’alcohol sense que sigui una condició per l’habitatge i finalment tenir un bon veïnatge, ja que el Housing First són pisos repartits per tota la ciutat.
Entrada a la seu d’Arrels Fundació / Carla Benito
Qui paga aquests pisos? Les institucions?
Tan de bo però són pisos normals del mercat de lloguer. L’Ajuntament en té alguns però no suficients. Ara mateix s’està parlant per l’habitatge, i això està molt bé, però no s’està apostant per les persones que avui i demà pateixen la nit al carrer. La meva sensació és que s’ha llançat la tovallola, que no es fa res en aquest sentit, i això em sembla un error molt greu. Han agafat un discurs que també és cert però que no ho justifica: que a nivell català i estatal no s’estan fent prou coses, que els altres municipis envien gent cap a Barcelona, que hi ha un problema de l’habitatge en general… Com a societat, si tu tens un problema jo no et puc dir ‘el teu problema és de l’estat’: si tens un problema t’hauré d’ajudar.
Un dels arguments al que es recorre és ‘jo no crec en la caritat’.
Em sembla molt bé però és incompatible una cosa de l’altre. Si el meu fill s’està morint de gana, per molt que el millor per ell sigui un plat de verdura si només tinc una pasta doncs li acabaré donant. Clar que s’ha de buscar la solució ideal però de mentres aquesta persona està patint. El que no podem és no fer res i dir que el problema és un altre. L’habitatge social a Barcelona és un 1,5 i el que no podem és esperar que sigui d’un 15 perquè això no ho veurem ni tu ni jo. Aleshores mentrestant, què?
Parleu sovint de com les persones que viuen al carrer són invisibles.
Sí. Hem d’implicar a la ciutadania en aquest problema o no hi ha res a fer. Jo no he vist mai cap canvi en què la societat civil no s’hagi mogut i no és un posicionament polític, és una realitat. Arrels ara mateix tenim 400 voluntaris fixes apuntats en diferents serveis però al llarg de l’any hi ha més de 4.000 persones i empreses que ens proporcionen el 70% dels nostres ingressos. Això ens facilita moltíssim l’acció i ens permet qüestionar les polítiques. De fet a nivell català s’està fent un Pla Integral de Sensellarisme però no sé si per la paralització del 155 o què però fa temps que no en tenim cap notícia.
Per implicar-la cal trencar amb tots els prejudicis. Què me’n dius de la frase: si li dono diners se’ls gastarà en alcohol?
Si una persona està alcoholitzada, necessita l’alcohol sí o sí. Hi ha risc per la seva salut si deixa de perdre’n de cop. Cada persona sap les seves necessitats i decidirà amb què gastar-se els diners. El problema en donar diners és que sovint la gent ho fa per quedar-se ella tranquil·la. Davant d’això jo prefereixo que no ho facin i que es remogui una mica la seva consciència. Jo amb el tema diners, que cadascú faci el que vulgui. A vegades és millor establir una relació amb algú que veus cada dia i no donar-li diners però sí conversa.
Un altre exemple seria qui dóna menjar i després la persona que ho rep no l’accepta.
Potser no és el que necessita. A Barcelona ningú es morirà de gana. Els dijous és festa grossa al carrer perquè es surt a repartir menjar. Aleshores és millor, torno a dir, mirar com et pots apropar, parlar amb ell, preocupar-se… Si una persona és agressiva ho veuràs ràpid perquè això t’ho pots trobar a l’autobús i a tot arreu. De prejudicis hi ha molts: el de l’alcohol és el que fa més mal però s’ha d’entendre la situació. Quan estava de voluntari m’havien arribat a dir que gràcies a l’alcohol no es llançaven a les vies del metro o que si els agredien a la nit ho passaven millor.
Com dèiem abans si una dona no està al carrer i ha de passar per la prostitució o per viure a casa d’algú a canvi d’una altra cosa és una opció diferent a viure al carrer. Què és pitjor? Això és molt difícil de dir.
Un altre prejudici és ‘està al carrer perquè vol, tenen albergs’. Home, a qui li ve de gust dormir amb 10 homes tots desconeguts, que tenen molts problemes, que tens el teu mòbil que és l’únic que tens i potser te’l roben? No dormiràs en tota la nit. Millor continuar al teu racó sense que ningú t’emprenyi i amb tot controlat. I a més, per estar 4 dies i començar de nou?
Sobre la feina: que algú provi a anar a treballar cada dia sense dutxar-se. Et trobaràs malament per no haver dormit bé, estaràs incòmode per les olors… Anar a treballar cada dia desfet no ho pot fer ningú.
I no tens on deixar les coses mentre estàs treballant.
Exacte. Aquí tenim unes consignes però no hi ha més arreu de Barcelona.
Què s’ha de reivindicar i lluitar?
A la gent que viu al carrer se’ls hi ha vulnerat el dret a l’habitatge, se’ls hi ha vulnerat el dret a la salut bàsicament per l’esperança de vida que és una diferència de més de 20 anys, se’ls hi ha vulnerat el dret a la seguretat per totes les agressions. També el dret a la intimitat perquè ho fan tot a la vista de tothom i després també volem reivindicar el dret a la veritat que vol dir trencar amb els estigmes. Abans d’acusar algú del què fa i deixa de fer, si no en saps, calla.
L’Edu anava periòdicament a realitzar-se les proves de VIH a Checkpoint però mai s’havia preocupat per la resta d’Infeccions de Transmissió Sexual. Després d’unes molèsties, va informar-se i va anar a visitar-se a la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual situada al CAP Drassanes. Després de les proves de diagnòstic que ofereix el programa Drassanes Exprés va donar positiu en clamídies i va haver d’iniciar un tractament.
El programa Drassanes Exprés va crear-se el novembre del 2016 per fer detecció ràpida de casos d’infeccions de transmissió sexual (ITS) en persones sense símptomes i amb conductes sexuals de risc. El balanç d’aquest programa és positiu segons el Director del CatSalut, David Elvira, i diversos responsables de l’Hospital Vall d’Hebron. De novembre de 2016 a novembre del 2017 el programa Drassanes Exprés, que coordina el Servei de Malalties Infeccioses i el Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron, ha fet proves a 3.683 persones per detectar les principals ITS, és a dir, gonorrea, clamídia, sífilis i virus de la immunodeficiència humana (VIH). Els resultats han estat positius en un 16% dels casos, un percentatge que, segons el secretari de Salut Pública de Catalunya Joan Guix, reforça la base que les ITS estan incrementant.
Guix ha volgut remarcar la importància d’aquest programa i ha explicat que aquestes dades es deuen a la millora en els sistemes de detecció i el diagnòstic i per tant la millora en la capacitat de vigilància epidemiològica. També explica que ha ajudat que hi hagi hagut canvis conductuals.
Com l’Edu, unes altres quasi 4.000 persones han anat a realitzar-se aquestes proves que garanteixen l’anonimat i resulten ràpides i fàcils de fer tant en accés com en resultats. La cita prèvia no és necessària, l’accés a més és universal (no és necessari disposar de targeta sanitària) i gratuït i les proves entren en un circuit confidencial sent per tant anònimes.
L’Edu a la recepció de la Unitat de Malalties de Transmissió Sexual a Drassanes / Carla Benito
De les dades d’aquest primer any de vida de Drassanes Exprés es pot extreure que el 73,3% dels usuaris han estat homes i el 26,3% dones. Per edats, el 62,9% tenien entre 18 i 35 anys i el 37,1% més de 35 anys. El 44,9% eren homes que tenien sexe amb homes, el 47% eren persones amb pràctiques heterosexuals i el 7,6% amb pràctiques bisexuals. Les infeccions més detectades han estat en un 33,7 gonorrea, un 47,6% clamídia, un 16,1% sífilis i un 2,6% VIH.
Sense cita, anònim, universal i gratuït
Tomàs Pumarola, cap del Servei de Microbiologia de Vall d’Hebron ha desenvolupat els punts forts de Drassanes Exprés. Les proves diagnòstiques es realitzen a través d’un laboratori de microbiologia que permet fer proves de serologia i biologia molecular per a la detecció ràpida de les ITS situat al mateix centre. En tres hores com a molt l’usuari del servei sabrà si té una infecció o no. Després d’això, l’inici del tractament també és molt ràpid si el resultat és positiu, ja que en aquest cas s’ofereix la possibilitat de rebre visita mèdica a Drassanes Exprés en menys de 72 hores sense que hagi de demanar visita al seu metge de família ni que esperi més dies. En aquest sentit, els resultats del primer any mostren que el 85% de les persones que han rebut un resultat positiu accedeixen a atenció mèdica en menys de 72 hores.
Dos treballadors de Drassanes Exprés junt a la tecnologia que analitza i diagnostica Infeccions de Transmissió Sexual / Carla Benito
«Abans anava al Checkpoint a fer-me només les proves de VIH perquè creia que per la resta no valia la pena», explica l’Edu, «però ara he vist que sí que cal ser-ne conscient i vinc cada tres mesos a fer-me-les totes». Unes proves que comencen amb una entrevista: una infermera pregunta a la persona usuària si té símptomes i, si en presenta, se la convida a demanar cita mèdica, ja que el programa està dirigit a persones asimptomàtiques.
L’entrevista per entrar al circuit de detecció ràpida d’ITS inclou preguntes d’edat, gènere, pràctiques sexuals de risc o nombre de parelles sexuals en els últims mesos. En base això es decideix quin tipus de proves se li faran a la persona i el sistema assigna un número a l’usuari i genera els tubs per realitzar-se autoproves agafant mostres d’orina, recte, faringe o vagina. En un lavabo l’usuari es pren les mostres i després les entrega al personal del centre que les passaran a analitzar en el mateix moment.
Pumarola opina que és molt important realitzar-se les proves, ja que «l’única manera de trencar amb la cadena de transmissió d’algú asimptomàtic és mitjançant diagnòstic i tractament immediat». Per poder fer això, David Elvira posa accent en la innovació tecnològica: «una gran inversió que fa possible que en el 85% dels casos en menys d’una hora es puguin saber els resultats i comunicar-se per via telemàtica».
L’Edu deposita les seves proves perquè les puguin analitzar amb les màquines de detecció precoç / Carla Benito
En menys de tres hores des de l’entrega de les mostres, l’usuari rep els resultats per missatge al seu telèfon mòbil, al correu electrònic o en persona. Si són negatius se li comunicarà directament. Si el resultat és positiu, rep un missatge que el convida a demanar cita mèdica. A partir d’aquest moment entrarà en tractament i serà animat a tornar a realitzar-se les proves cada tres mesos. «Jo ara intento ser més conscient i vinc cada tres mesos encara que la vegada anterior també hagi sortit negatiu: així t’endús una alegria», explica l’Edu després de xerrar amb la seva doctora, que ja coneix d’altres vegades.
Que el tracte sigui directe i personal també li dóna valor al programa. Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Vall d’Hebron explica que a banda del tractament curatiu que es realitza també es fa educació formativa des del primer moment que la persona trepitja Drassanes Exprés. «La persona que ve aquí no només ve a diagnosticar-se, també a rebre consells de futur en les seves relacions sexuals», indica Almirante. Com? A través del reforçament d’activitats preventives, ja que en el seu parer, «convence’ls d’acabar amb les conductes de risc és un problema conductual que requereix d’un treball continu».
Divendres a la tarda, tocades les tres, el barri barceloní de l’Eixample va ser recorregut per diversos grups d’una desena de nens que caminaven pels seus carrers, mirant al cel i guiats per un adult que carreteja una escala. Molts dels nens i nenes juguen i observen el que tenen a les mans, d’altres fan fotos…però no estan distrets: estan fent ciència.
En David és un alumne de quart de primària de l’Escola Sagrada Família i és un dels encarregats de portar un mapa del barri, on hi ha cinc punts marcats amb un dibuixet d’un núvol. Indiquen els llocs on han de col·locar sensors que mesuraran els índex de contaminació per diòxid de nitrògen -NO2- de l’aire. En arribar davant del fanal assenyalat, la Maria extrau un tubet d’una bossa zip que porta i l’Ania proveeix d’una brida a l’adult encarregat de pujar-se a l’escala i col·locar el mesurador.
Aquesta activitat s’emmarca en el projecte xAire, una acció de monitoratge de la contaminació de l’aire per NO2 a Barcelona, un dels contaminants més importants a la ciutat degut als vehicles motoritzats. El projecte està impulsat per l’Estació Ciutat, que proveeix d’infraestructures per a la realització d’accions ciutadanes participatives per contribuir en la millora de la salut ambiental, una coproducció del CCCB i l’institut de Cultura de Barcelona, l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sant Martí.
Així, el passat divendres es van col·locar 810 sensors per vint escoles diferents -dues de cada districte- que cobreixen 800 hectàrees, un 10% de la ciutat, que pretenen millorar el detall de les set estacions fixes que hi ha actualment. “Aquestes estacions estan col·locades a indrets que no sempre són als llocs de pas i els tubs de mesura són una alternativa fiable i senzilla per a mesurar la qualitat de l’aire en els punts que interessen”, explica Josep Perelló, director de l’activitat.
Perelló és professor de física a la UB i treballa des de fa anys en la participació ciutadana en la ciència. Destaca que aquest tipus d’investigacions, com les relatives a la salut ambiental, “no es poden fer si no és de manera col·lectiva perquè és quelcom que ens afecta a tots. Com l’escola, un espai que vehicula molta vida i acció social”. Així, col·laborant amb els centres educatius, es pot ser sensible i mesurar la contaminació allà on realment cal saber quina és la qualitat de l’aire, com els camins escolars.
Els alumnes de l’Escola Sagrada Família registren la col·locació dels mesuradors de la qualitat de l’aire | SANDRA VICENTE
“La conscienciació passa per l’acció”
Perelló també incideix en el component intergeneracional de la iniciativa, que implica tant a pares, mares i professorat, com als infants. En Carles i l’Anna són un pare i una mare coordinadors de l’activitat a l’Escola Sagrada Família, que van rebre una formació de la mà del mateix Perelló i van participar en tota la preparació que hi ha darrera de la jornada de col·locació dels mesuradors, “com preparar i dissenyar els mapes per a un bon mapeig”, explica l’Anna.
“És una molt bona iniciativa perquè sensibilitzem els nens i nenes envers la contaminació i els expliquem que ells poden fer coses per a revertir-la. Que no és només un assumpte de científics”, explica en Carles mentre subjecta l’escala amb la que s’ha pujat als fanals. A més, diu, si els pares i mares s’hi impliquen, “els demostrem que no és només quelcom que se’ls ensenya a classe i que es queda a l’aula, sinó que ens afecta a tots”.
En aquesta línia s’expressa també Perelló, qui considera que la conscienciació passa per l’acció: no s’ha de dir que hi ha un problema amb la qualitat de l’aire, sinó identificar-lo amb les persones a les qui afecta, que som tots”. És per això que la tarda passejant pel barri per a col·locar els sensors no ha estat una activitat aïllada, sinó que ha vingut acompanyada per diverses sessions de formació impartides per mestres com la Marta, tutora que, a més a més, és biòloga de formació.
Així, la Marta i els seus ‘pepinos’ -com anomena els seus alumnes- van estudiar les matrícules dels cotxes que tenen a casa i quant contaminen i van repassar el camí que feien fins l’escola per a ser conscients de les fonts de contaminació que s’hi troben. De fet, els punts on es van col·locar els sensors van ser triats pels mateixos alumnes, tenint en compte la seva ruta fins a classe. “Els mesuradors no podien estar a cantonades, ni davant de pàrquings perquè les frenades i accelerades dels cotxes podrien canviar els resultats”, explica contenta l’Aina, una de les alumnes que participa de l’activitat.
L’Aina porta un cordill lligat a una petita figura de la Torre Eiffel, que servirà per marcar l’alçada a la qual col·locar el sensor al fanal. “Ens van demanar que poséssim un a un parc, lluny dels cotxes, per comparar resultats. Però en aquesta zona no en tenim cap”, explica agenollada, posant amb cura la seva Torre Eiffel al terra d’un petit parc allunyat, amb prou feines, uns 100 metres dels cotxes.
Col·locació dels tubs mesuradors de la qualitat de l’aire a un carrer amb molt transit | SANDRA VICENTE
L’Eixample, un barri 8 vegades més contaminat que la resta de la ciutat
L’Eixample és un dels barris més contaminats de Barcelona. Amb voreres estretes, que permeten molta circulació de cotxes, i carrers molt encaixonats. Només a la confluència dels carrers Gran Via i Balmes hi circulen uns 40.000 vehicles al dia, generant una contaminació 8 vegades superior a la de la resta de la ciutat. “La pol·lució en aquest barri es nota fins i tot en l’olor”, afirma la Marta.
“En aquesta zona hi ha molt transit, no només perquè sigui de pas, sinó perquè també hi ha molt turisme: estem rodejats dels cotxets grocs per a turistes i de busos que a l’estiu fan que no puguem obrir les finestres”, denuncia la mestra. En aquesta escola han col·locat també sensors al pati i a les aules per a demostrar els efectes de la contaminació dins les classes.
I és que la pol·lució no té efectes només en la salut física, sinó que diversos estudis conclouen que la contaminació al voltant dels centres i els camins escolars disminueix l’atenció i la memòria de treball en els alumnes. Aquells qui estudien a prop del transit mostren menys desenvolupament cognitiu, segons l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).
Tots els ‘pepinos’ de la Marta tenen molt clar que la contaminació té a veure amb els cotxes; en Leandro, per exemple, sap que els nivells d’N02 que recolliran seran altíssims. En canvi, la Maria no ho veu tan clar: “la contaminació ve dels cotxes, però aquí no n’hi ha massa…”. Per a ella, que sempre ha viscut i estudiat a l’Eixample, aquests nivells de transit són normals i canviar aquesta normalització del cotxe com a únic mètode de transport és un dels objectius de la iniciativa.
Els sensors es recolliran el 6 d’abril i es presentaran els resultats de l’informe químic que DKV elaborarà, a mitjans de març, fent que les “dades tornin a les escoles. Perquè les dades són de qui les recull”, assegura Perelló. Així, els centres podran treballar sobre els resultats i prendran decisions per combatre la contaminació com “evitar que els camins escolars passin per certes vies o promoure que els pares i mares no aparquin en segona fila davant l’entrada”, proposa Perelló.
Les llistes d’espera per visitar l’especialista, per fer proves diagnòstiques o per intervenció quirúrgica, no les podem mirar per separat, ja que la ciutadania les pateix totes juntes i una darrere l’altra, amb dolor, angoixa, pèrdua de qualitat de vida, quan no agreujament de la seva patologia. Esperes per la visita a l’especialista, moltes vegades de mesos, d’un pacient que ha estat derivat des de la seva metgessa de família, espera per proves diagnòstiques que demana l’especialista, més mesos, i finalment si s’indica una intervenció quirúrgica també tens esperes que poden suposar un any més, en total aquest pacient pot haver sofert una espera d’un any i mig.
Després d’un Pla de Xoc de la Generalitat de 57 milions d’euros, les darreres dades apunten a una reducció de les esperes i a un major compliment dels temps de garantia. Però seria molt greu conformar-se amb aquests indicadors. Continuem tenint la llista més gran d’espera quirúrgica de l’Estat, més de 160.000 persones. Més de 120.000 catalans i catalanes fa més de tres mesos que esperen visitar l’especialista, més de 5.000 fa més de tres mesos que esperen una prova diagnòstica, més de 6.000 fa més d’un any que esperen una intervenció quirúrgica. No tenim dades de quant s’espera per tenir cita pels metges d’Atenció Primària, però sabem que en molts casos cal esperar més d’una setmana per tenir hora. I en tot aquest panorama, Catalunya també és líder en persones amb assegurança sanitària privada: 32%. Amb les mancances de la pública alimentem el negoci de la privada, i una font de desigualtat sanitària: qui pot s’ho paga, qui no pot s’espera.
Hi ha hagut passes endavant però no s’han assolit els objectius marcats pel Pla integral per la millora de les llistes d’espera. En un any, el nombre total de persones que esperen cirurgia ha disminuït un 0,6%. En relació a les consultes d’especialistes l’objectiu de disminuir un 50% del temps mitjà d’espera, a desembre del 2017 ha disminuït un 25%, actualment el temps d’espera mitjà és de 114 dies, gairebé 4 mesos. Per últim, en relació a les proves diagnòstiques, el temps mitja d’espera és de més de 2 mesos (67 dies) i ha disminuït un 21%, lluny del 50% fixat com a objectiu. També cal reconèixer l’esforç de transparència en publicar mensualment les dades de seguiment de les llistes d’espera. En aquest sentit, les auditories sobre una mostra d’hospitals de l’any 2016 van detectar problemes de fiabilitat que cal resoldre tant abans com sigui possible amb l’auditoria de tot el sistema que es va anunciar per l’any 2017 i no s’ha realitzat.
Encara hi ha persones que esperen més dels terminis garantits, i aquests terminis són molt més llargs del que seria desitjable. Complir terminis no vol dir que no s’hagi esperat molt. Els temps de «garantia» d’alguns procediments estan pensats per fer front a la realitat precària dels recursos del Sistema més que per les necessitats dels pacients, el seu dolor, angoixa i patologia. Com podem dir a un pacient que està indicada una intervenció quirúrgica però el Sistema permet fer-la d’aquí a un any, o una visita a l’especialista o prova diagnòstica que tenen demores de molts mesos! Hem d’aspirar a poder garantir la visita a la metgessa de família en menys de 48 hores, a l’especialista o proves no urgents en màxim tres setmanes, i la intervenció quirúrgica en màxim tres mesos.
Però com podrem assolir aquestes fites? Sens dubte amb voluntat política d’assolir-les, i amb molts més recursos a tot el sistema, començant des de la Primària. Però fallarem si no tenim un bon diagnòstic d’un problema que té causes múltiples i requereix solucions intel·ligents.
Una causa a abordar és l’increment de la demanda, per població sortosament cada vegada més envellida i tècniques més modernes que permeten tractar amb més seguretat a gent gran o delicada; però també a vegades per actuació dels professionals que indiquen procediments que no estan del tot justificats o la gran variabilitat d’indicacions en diferents centres o territoris de Catalunya.
Una altra causa és la insuficient oferta per part del Sistema Sanitari: els centres i els professionals no tenen prou mitjans per fer front a la demanda i a les necessitats de la població, i quan hi són no s’utilitzen en la seva plenitud: l’ocupació de consultes i quiròfans a les tardes n’és un exemple. Aquesta causa evidentment s’ha agreujat molt per les retallades de recursos dels darrers anys.
Però també les llistes es poden agreujar per mala planificació i gestió de les mateixes per part de l’administració i equips directius. Aquí els motius són molt variats: des de la mala coordinació entre la Primària i els hospitals, el treball professional compatible entre públic i privat, l’escassa priorització per gravetat o factors socials (gent gran que viu sola, etc.), quan no la franca iniquitat de deixar passar al davant de la llista a persones importants o familiars de personal del centre. Les solucions són molt variades: des de l’aprofitament de les noves tecnologies per una extensió molt més ràpida de la consulta virtual com a eina per reduir sensiblement les esperes en l’accés als metges especialistes, a la priorització i control de gestió des de l’Atenció Primària de les llistes dels hospitals, al compliment del lliurament del certificat d’entrada en llista, etc.
Totes aquestes causes: increment de la demanda, poca oferta per pocs recursos, causes de planificació i gestió, influeixen sumant-se a generar llargues llistes. Per fer-hi front seran necessàries mesures en totes elles amb un pla ambiciós i integral, més enllà de «plans de xoc». Si no fem un bon diagnòstic difícilment podrem posar tots els tractaments necessaris. En definitiva no millorarem realment les llistes si no hi ha una ferma voluntat política i ambició per fer-ho, posem suficients recursos a tot el sistema públic i exigim bona planificació, gestió clínica eficient, transparència i implicació de la ciutadania.
La presentació de les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual a Barcelona i mesures per fer-hi front destaca un increment en la sífilis i la gonocòccia i una lleugera baixada en la incidència del VIH. El que més ha cridat l’atenció és l’aposta per les noves tecnologies: l’Ajuntament de Barcelona va iniciar un programa de prevenció a través d’aplicacions de mòbil «sexo-socials» com ara Grindr del que ara està veient els resultats positius. Aquesta iniciativa, durant l’any 2017 ha permès oferir proves ràpides d’ITS a prop de 4.000 persones. Quan es remeten també a les dades des del 2016, durant aquests darrers dos anys un total de 8.800 persones van visualitzar el link vinculat al missatge i es van realitzar 101 proves.
Participar d’aquestes aplicacions també serveix, han explicat des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, per donar conèixer els recursos i que contactin posteriorment. El funcionament es basa en un enviament de missatges en finestres emergents dins d’aplicacions de contactes com ara Grindr on es promou la prova del VIH i d’altres ITS o la vacunació contra l’hepatitis A i B.
Així, la prevenció i la detecció precoç volen prendre força davant les últimes dades d’Infeccions de Transmissió Sexual que mostren un augment en sífilis i gonocòccia.
Evolució de les ITS a Barcelona en l’última dècada / Ajuntament de Barcelona
Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, ha explicat que la voluntat de presentar aquestes dades és actualitzar i rendir comptes sobre que està fent la ciutat de Barcelona per garantir el dret a la salut sexual i reproductiva pels seus veïns i veïnes. «Les infeccions de Transmissió Sexual (ITS) són un problema de salut pública important i cal posar les mesures necessàries per controlar aquesta tendència a l’alça», ha opinat Tarafa abans d’explicar quines estan sent aquestes mesures.
Maribel Pasarín, la directora de l’Observatori de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), ha explicat que un dels factors que expliquen l’augment és el canvi en el decret de la Generalitat de Catalunya sobre vigilància epidemiològica que marca quines malalties s’han de vigilar i qui les ha de declarar. Els laboratoris de microbiologia abans, explica Pasarín, «no havien de declarar quan feien una prova i sortia positiva, només ho declarava el metge». Un altre dels factors són les millores en el diagnòstic. Poden suposar aleshores que aquests casos de més ja estaven abans però arribaven més tard. Alhora, han concretat que amb una mirada global, europea sobretot, es veu que estan incrementat les ITS i s’ha de donar doncs una mirada poblacional a l’anàlisis.
Així, mantenir relacions sexuals sense protecció és la principal font d’infecció, però destaquen que aquest increment de les dues malalties té dues explicacions addicionals: l’extensió de la detecció a més serveis sanitaris i un diagnòstic cada cop més precoç, d’una banda, i l’augment generalitzat d’aquesta incidència en el conjunt de les grans ciutats europees, de l’altra.
Maribel Pasarín ha indicat a més que un factor que té a veure amb el fet que les persones actuem duna manera o altra davant de les malalties és saber si tenen tractament o no: «és probable que baixem una mica la guàrdia respecte l’ús dels preservatius, el pes que va tenir als anys 80 la SIDA amb tota la por que va generar, tot i no ser bona, va fer que l’ús del preservatiu estigués més present entre la població», ha volgut analitzar Pasarín.
Recursos i mecanismes contra les ITS
L’Ajuntament de Barcelona ja en el darrer informe de Salut Pública de la ciutat va fixar la salut sexual i reproductiva com una de les seves prioritats d’actuació. Avui han explicat que, com a resultat d’això, entre els anys 2015 i 2017 el consistori ha augmentat un 42% els recursos destinats per fer front les ITS.
Aquesta partida pressupostària està afavorint l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva que està integrada per l’Ajuntament però també per 45 entitats de la ciutat. L’Estratègia s’articula en 5 línies d’actuació i 23 objectius. Les línies inclouen l’àmbit educatiu, el comunitari i familiar, la comunicació, la salut pública, i l’àmbit d’atenció integral. Dins d’aquesta Estratègia, Pasarín ha destacat tres elements: han situat un focus important en les eines i els mecanismes de prevenció en els joves. També en els mecanismes per poder fer un major seguiment de les persones que comencin un tractament: que el realitzin des d’un principi per no ser transmissors i garantir que tot aquell que l’inicii, l’acabi. Per últim, han desgranat com posar les noves tecnologies al servei de millorar la detecció precoç de les ITS. Tarafa entén que «en les noves tecnologies es troba una clau d’èxit per revertir les tendències de les ITS».
L’11,6% dels joves que tenen entre 15 i 34 anys no utilitzen cap mètode anticonceptiu en les seves relacions sexuals i fins el 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola del dia després. Des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona entenen que el preservatiu és el millor mètode anticonceptiu per difondre entre els joves amb els que es realitzen diferents activitats.
A les escoles, 4.783 estudiants de 4t d’ESO van seguir el curs passat el programa Parlem-ne, no et tallis que promou l’apoderament entre els joves quan iniciïn relacions sexuals. A més, també s’està realitzant el programa SIRIAN, que està orientat exclusivament a incrementar l’ús de contracepció efectiva i, en el cas jovent, particularment del preservatiu. En aquest sentit, diverses entitats van distribuir fins a 265.000 preservatius a la ciutat.
Un Reial decret Llei del Partit Popular el 2012 va trencar el principi d’universalitat de la sanitat a Espanya. Malgrat que les comunitats autònomes es van apressar a aprovar normatives que mitiguessin l’acció del Govern de Mariano Rajoy, van ser molts els migrants en situació administrativa irregular que van quedar exclosos de la xarxa pública. Per això, la mesura dels populars va ser denominadaapartheid sanitari. Aquest apartheid va sumar en menys de tres anys 1600 casos d’exclusió mèdica, tal com va denunciar la Xarxa de Denúncia i Resistència al Reial Decret (REDER).
A Barcelona, la problemàtica va portar als mateixos migrants –ajudats pel moviment okupa de la ciutat, diverses assemblees de barri i també pels iaioflautes– a crear un racó autònom al Raval on atendre als repel·lits per la reforma del PP. Van anomenar a la iniciativa Espacio del Inmigrante.
Avui dia no s’entén el barri sense el seu hospitalucho; així el van sobrenomenar els mateixos migrants quan van crear el servei assistencial el gener de 2013. Però Hospitaluchova quedar curt en poc temps. Setmanes després de realitzar les primeres visites mèdiques, el col·lectiu va integrar al seu ventall de serveis l’assessoria legal, i després la psicològica. Ara fins i tot realitzen cursos de castellà, dels que va ser professor el mateix Nazario, dibuixant i veí de Ciutat Vella.
D’aquests cursos s’han beneficiat milers de migrants, inclosos ferrovellers i manters, dos dels col·lectius afavorits per l’àgora en la què s’ha convertit l’Espacio del Inmigrante. Entre les seves parets, que han escoltat tot tipus de xerrades i han participat de tot tipus de tallers (i que han servit de recer per no pocs migrants sense sostre), va néixer el Sindicat Popular de Venedors Ambulants.
Un dels seus dos locals, el de més recent ocupació, va estar en voga la passada setmana. L’Espacio del Inmigrante va esquivar el seu desallotjament gràcies a l’àrea d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que va intervenir per detenir el desnonament abans del seu llançament des dels jutjats. El local, gestionat pel col·lectiu des de fa dos anys, està situat al carrer Agustí Duran i Sampere i és propietat del holding d’inversió de l’entitat La Caixa, Criteria Caixa SAU. El seu altre local, ocupat el novembre de 2012 en el passatge de Bernardí Martorell, el hospitalucho històric, també va viure l’amenaça del desallotjament però l’Ajuntament va intervenir de nou a causa de la situació de vulnerabilitat d’algunes famílies que vivien a l’immoble.
A l’interior dels baixos del carrer Augustí Duran i Sampere, un lloc enorme, de parets altes i plenes de gargots, i momentàniament el local base de l’Espai per la presència d’un narcopis a la finca del seu primer hospitalucho, alguns dels membres del col·lectiu llancen xifres sobre els cinc anys de presència del gabinet mèdic, legal, psicològic i lingüístic autorganitzat del Raval: fins a 300 casos sanitaris atesos a l’any; una quinzena de persones assessorades per advocats a la setmana; i centenars d’alumnes en els seus tallers de castellà. Tot gratuït gràcies als voluntaris del col·lectiu, una vintena de persones, que ha anat canviant amb el temps.
Assistència sanitària, assessoria legal i fins i tot cursos de castellà ofereix el col·lectiu | Sònia Calvó
Tot i així, els membres de l’Espacio són un termòmetre de les desigualtats en el Raval. La seva tasca se centra en els “exclosos dels exclosos”, testifica Luciano, un dels advocats que passa ronda cada dimecres. I la seva activitat en els últims anys no ha decaigut. “Les persones en situació irregular desconfien dels hospitals, dels serveis socials… Els fa por que aquests chibeteen”. “Aquest és un espai de trobada, on es comparteixen els sabers dels migrants, aquí es genera un clima de comprensió”, asseguren César, un dels membres que més suport ha prestat al Sindicat Popular de Venedors Ambulants, i Julián, que es va aplicar a fons abans amb els ferrovellers de la ciutat però que dóna un cop de mà a qualsevol batalla.
“Arribem on no arriben les ONG’s”, prossegueix César. L’Espacio del Inmigrante ha sumat a la seva tasca la de –destaca Luciano– “anar a buscar a les persones”. És per això, conclouen els membres del col·lectiu, que són molts els migrants vulnerabilitzats que els tenen confiança a ells i no a altres agents socials del barri. “El boca-orella fa molt”.
L’Espacio també té algunes places per pernoctar | Sònia Calvó
A més, amb el temps, han enderrocat les fronteres del barri i han estès el seu acompanyament a altres lluites del districte de Ciutat Vella. El cas dels menors estrangers indocumentats no acompanyats, popularment coneguts com a meinas, menystinguts històricament a la ciutat pels problemes que en algunes ocasions han provocat després de consumir cola. Iman, una jove del barri, va ser una de les participants de les anomenades ‘rutes contra la cola’. Passejos que els veïns van organitzar l’any passat pels voltants del Pou de la Figuera perquè els comerciants de petits negocis no venguessin dissolvent als joves.
Més enllà dels serveis que l’Espacio ha prestat en els últims anys, els seus membres destaquen les arrels polítiques que les lluites del col·lectiu han generat al barri. Senten que han contribuït a visibilitzar al migrant en les lluites socials de la ciutat. “Un 80% de les persones de l’Espacio no té papers, i no cal tenir-los per defensar els drets de les persones. El vulnerable ha fet un pas cap endavant”, conclouen.
Per aquest any, el del cinquè aniversari del seu naixement, tenen pensat muntar una “escoleta antiracista”. I ho faran perquè –com apunta César– “el migrant ve amb coneixements, per molt que els costi creure de vegades als d’aquí, i qüestiona les hegemonies”.
Un 42% de les urgències psiquiàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu el 2015 tenien conductes autolítiques i un 9,9% d’aquestes eren suïcides. Parlem amb la psiquiatra Anna Taberner i amb el psicòleg sanitari Luis Díaz. Tots dos treballen al Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Gràcia, coordinat per la Fundació Eulàlia Torras de Beà. Des d’aquest CSMIJ es mostren preocupats per l’augment en quantitat i en complexitat dels menors d’edat amb problemes de salut mental i parlen de la necessitat de fer abordatges globals de la problemàtica amb el nen i la família.
La Fundació Eulàlia Torras de Beà té dos CSMIJ més, un al barri de Sant Andreu i un altre a Montcada i Reixach. Reben les derivacions des de pediatria i des de tota la xarxa de salut mental. També des d’educació i derivats dels serveis socials. Tot CSMIJ cobreix dels 0 fins als 18 anys i és finançat pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, ja que és un servei públic.
Quan arriba una persona al CSMIJ, com es decideix quin tipus de tractament ha de rebre?
Luís Díaz: Un cop ha estat derivat aquí es fa una valoració de quina visita s’ha de fer. Es mira la prioritat en funció de diferents aspectes: diagnòstic de presumpció de la gravetat que pot tenir el cas però també depenent de l’edat. Els adolescents són una de les edats que pel simple fet de ser-ho ja ens els mirem amb priorització. Programem una primera visita amb un clínic: sigui psiquiatre o psicòleg.
Anna Taberner: O amb un treballador social si ha vingut des d’allà la derivació. Entrem en un seguit d’entrevistes que és el que anomenem procés diagnòstic. Després fem una visita d’orientació diagnòstica on plantegem a la família com veiem el nen i quina idea tenim del què li pot anar bé. És el que anomenem pla terapèutic. Això pot incloure des de visites de seguiment a un tractament més individualitzat, un tractament en grup, abordament familiar, abordament farmacològic, coordinació amb altres agents de la xarxa per complementar el tipus d’ajuda…
Al darrer Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència, la psiquiatra Vanessa Pera, coordinadora del CSMIJ SJD Lleida, va explicar la feina que feien a través de les Aules de Suport Integral amb el cas de l’escola d’Educació Especial l’Esperança. Com treballeu des d’aquí amb les escoles?
L.D.: Tota la coordinació i el treball en xarxa és una màxima en tot el model assistencial. Amb les escoles històricament tant com amb els EAP (Equips d’Assessorament Psicopedagògic) hem tingut una relació molt directe que es continua reforçant i estimulant. Quan ens trobem amb un nano que requereix una escolarització especial o d’alguna adaptació dins de l’escola ordinària es treballa tant amb l’escola com amb la família. Sempre són canvis que impacten al nen però també a la família i per això mirem d’atendre, d’acompanyar molt i sobretot de valorar conjuntament. En alguns casos on passen de l’ordinària a l’especial sí que reben un impacte però la majoria s’ho prenen com que després de molt temps poden respirar.
A.T.: Sí. El problema és més pels pares, el pair una mica el traspàs. L’experiència cap els pares és dolorosa fins que després veuen que el nen està ben ubicat i, com diu en Luis, pot respirar. És cert que a l’escola ordinària cada cop tenen més recursos perquè els nens amb dificultats emocionals puguin estar millor atesos però per alguns el ritme de l’escola ordinària encara és massa estressant. Es beneficien aleshores d’un canvi en un entorn molt més especialitzat. És un camp que ara s’està debatent i s’està apostant molt per la integrada.
La nostra experiència, en la realitat actual i amb els recursos que hi ha ara, ens diu que encara hi ha molts nanos que es poden beneficiar d’estar en un entorn molt més especialitzat. Això no vol dir anar en contra de la inclusiva. S’ha de dotar l’escola ordinària encara de més recursos perquè puguin tenir més en compte les diferències emocionals dels nens i els diferents ritmes que tenen. La coexistència dels dos recursos ara per ara té sentit.
Entrada del CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET
Any rere any augmenten els casos de menors amb problemes de salut mental i la complexitat?
A.T.: Sí, la complexitat, la quantitat, l’augment de la demanda… Cada cop arriben més casos i més complexes.
L.D.: També amb tot el tema de la crisis econòmica moltes famílies que podien anar a privada han vingut a la pública. Per tant, increment en nombre de pacients, en la complexitat a nivell clínic i també complexitat social. Per molt que tractis un nano, si viu una situació on hi falten altres coses més bàsiques, això serà decisiu en la seva evolució. Hi ha situacions de desnonament, de molta precarietat… És difícil que les famílies es facin càrrec a vegades d’aspectes essencials per l’evolució del nen quan han d’establir prioritats. Per exemple, la precarietat laboral ha afectat a que moltes famílies no puguin fer un esforç per agendar un tractament o unes visites, ja que no poden assistir i acompanyar el seu fill.
A.T.: Quan decideixes un pla per un cas concret perquè creus que pot anar bé també has de preveure què pot assumir aquella família. Has de tenir en compte la globalitat. Nosaltres anem més enllà dels símptomes pels que ens consulten, intentem entendre què hi ha darrere, quin funcionament emocional hi ha en aquell nen i en tota la família.
El cap de psiquiatria de Sant Joan de Déu deia que un dels motius d’aquest augment de visites i casos es deu a la debilitació de les estructures familiars que crea situacions d’esgotament que porten a la dependència a l’hospital. És diferent aquesta lectura a un hospital que en un CSMIJ?
L.D.: Torno a les prioritats de les famílies: quan hi ha una gravetat molt evident les famílies sí que es mobilitzen més. Davant d’altres situacions on el nen ho pugui passar malament però no presenti una simptomatologia doncs a algunes famílies que amb prou feines poden pagar el menjar difícilment els hi pots insistir que portin el nen a tractament.
Aleshores, està relacionada la complexitat dels casos amb l’augment amb la pobresa?
L.D.: Jo diria més amb el moment social que amb la pobresa en si.
A.T.: Són diferents factors que van sumant-se.
L.D.: No m’atreviria a dir només la pobresa però una situació de precarietat econòmica afecta. No és només que els pares es quedin sense feina i no puguin portar el nen. El problema és com això afecta les famílies i genera patiments concrets.
A.T.: Han sortit estudis que diuen que famílies amb situacions socials desafavorides tenen un risc fins a tres vegades més gran de patir una patologia. No cal fer estudis, és de sentit comú que si hi ha uns pares en situació vulnerable, els nens que hi conviuen també ho patiran i això impacta en ells.
El diagnòstic de trastorns de conducta és el que més ha augmentat. Què s’entén per trastorn de conducta, com es pot detectar?
L.D.: El trastorn de conducta s’acaba convertint en un calaix de sastre de moltes situacions on hi ha un patiment emocional gran. En el Congrés que anomenaves abans deien que els trastorns de conducta i els intents d’autòlisis havien copat la majoria dels motius de consulta i dels ingressos desplaçant els grans diagnòstics psiquiàtrics. Nosaltres entenem la psicologia anant més allà del diagnòstic que observa la part explícita de la situació. Cal veure quin és el patiment emocional, el patiment psíquic que està generant aquestes actuacions, aquests actes delictius…
A.T.: No anem a millorar la conducta sinó a entendre que ens està expressant el nano amb aquesta conducta i què hi ha darrera d’això.
L.D.: No vull banalitzar però potser es diagnostica molt trastorn de conducta en nanos que realitzen actes fora d’una situació més corrent. Després hi ha situacions més greus: agressivitat física, de violència cap als iguals, cap a si mateix o cap a família.
Han incrementat les conductes autolítiques?
A.T.: No sabria contestar però sí que l’activació del codi risc suïcidi fa que els professionals de la salut tinguem més present i codifiquem millor si ens trobem davant de conductes d’aquest tipus. Abans codificaves l’estar deprimit però no marcaves que també s’autolesionava. A més, tot el tema social al voltant de les autolesions es visualitza molt i es té molt present entre els adolescents. Ens hem trobat amb casos on no és un sinó diferents adolescents què han estat en contacte. Necessitaríem més perspectiva en el temps per veure sí ha augmentat o no, si ara hi ha més casos o hi ha més visibilitat. Però el suïcidi ara és la primera causa de mort en els joves.
L.D.: Aquesta dada promou l’interés des del Departament de Salut i des dels professionals en millorar la detecció i protocolitzar l’atenció perquè no se’ns escapin casos, que no es caiguin per la xarxa assistencial. En aquest sentit, sempre que hi ha algun repunt mediàtic d’alguna d’aquestes situacions la detecció augmenta per pressió social. Això passa per exemple amb el bullying. La bona lectura és que això promou iniciatives que als professionals ens permet detectar més i millor i també diferenciar.
El psiquiatra Josep Moya va afirmar que la intenció de molts dels nens “no és tant la intenció de morir si no el desig de deixar d’estar allà, de desaparèixer”.
A.T.: Canalitzar el malestar o el patiment, sí. Hi ha diferents maneres i diferents sentits d’autolesions. La intencionalitat també s’ha de mirar: si és una actitud impulsiva…
L.D.: Com a professionals no podem arriscar i pensar que un cas és lleu i no donar-li l’atenció necessària. Molts casos no tenen una intenció de morir si no que responen a un «ara no vull estar aquí». El problema és que aquell moment pot ser «exitós». Hem de tenir molt presents aquestes actituds i amb el tracte amb les famílies no banalitzar ni tampoc alarmar més del compte. Cal entendre que aquesta conducta autolítica del noi o la noia és una comunicació.
Anna Taberner, psiquiatra, i Luís Díaz, psicòleg sanitari, durant l’entrevista al CSMIJ Gràcia – Fundació Eulàlia Torras de Beà / ROBERT BONET
Entre els joves, pel que fa a trastorns alimentaris o lesions, sovint s’escolta «només vol cridar l’atenció, ja se li passarà».
L.D.: Aquesta és molt perillosa. A vegades quan treballes amb famílies sí que ve aquest pensament. El que jo faig és diferenciar: una cosa és cridar l’atenció i l’altre fer una demanda. Si un noi o una noia té un patiment tal com per fer patir els seus pares o els seus professors amb una comunicació d’aquest tipus vol dir que hi ha un patiment real. Un adolescent que s’autolesiona demana que l’atenguem, no crida l’atenció com un nen capritxós.
A.T.: Cal intentar entendre que ens està dient. A vegades si el patiment psíquic és difícil de rebaixar és fan mal físic perquè és menys dolorós.
I el que has comentat abans de lesions en grup, per què es donen? Us hi heu trobat sovint?
A.T.: Hem pogut rebre el cas d’una pacient i després hem vist que li ha passat a dos o tres més de la mateixa classe. Les coses que passen en grup s’ha de mirar com s’inicien, quina coincidència hi ha hagut, si algú ho ha iniciat i els altres l’han seguit o potser ja ho feien per separat i algú ho ha comentat i s’ha trobat que els altres també ho feien. Has d’intentar entendre què esta passant, no ho pots atendre de manera individual.
Podria ser, salvant les distàncies, ¿com quan els joves comencen a fumar?
A.T.: Clar, al final estem parlant d’adolescents i de canviar conductes i provar coses noves que l’altre et facilita o t’insisteix perquè ho provis.
L.D.: És un edat on s’està buscant la identitat. Això encaixaria amb un perfil d’adolescent perdut, desorientat, que d’alguna manera en compartir el malestar o no sentir-se entès o veure que no encaixa a la societat, troben un encaix dins de la proposta d’algú altre. Evidentment no és un funcionament normalitzat. A vegades, quan hi ha una cosa compartida el que hi ha és un component identitari i social i això fa pensar que l’adolescent va més en aquesta cerca que no que tingui una patologia.
Com combineu les diferents prioritats i els diferents graus de complexitat?
A.T.: Els Centres de Salut Mental estem atenent cada cop situacions més complexes i ens preguntem què podem fer sovint davant d’algunes situacions que no són greus. Des de sempre hem cregut que la prevenció i la promoció de la salut és molt important. Si agaféssim des de l’inici situacions lleus, amb poques intervencions se’n podrien sortir millor però sovint, com estem tan plens de complexitat i gravetat, no podem treballar en prevenció.
L.D.: La complexitat també a vegades és la cronificació i estem molt copats per aquest tipus de treball. La complexitat a més suposa un desplegament de recursos de tot tipus brutal. La prevenció el que suposa és evitar possibles cronificacions. La immediatesa i la proximitat amb les que pots atendre i intervenir a vegades amb els adolescents són garanties que si no les aprofites just en aquell moment, que és quan està disposat a compartir-ho, pots perdre una oportunitat important perquè d’allà no derivi un trastorn mental o un desordre emocional important que pugui derivar en una cronicitat. Ens hem d’anticipar a això.
El Col·legi de Metges tanca la presentació de candidatures a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer amb un únic programa i candidat: l’actual president Jaume Padrós que resultarà reelegit automàticament. El grup COMB TU que reuneix el 42% dels compromissaris que formen l’assemblea del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) va decidir no presentar-se a les eleccions a l’assemblea i a la junta perquè no estan d’acord amb el sistema que s’utilitza.
Que el grup COMB TU no es presenti a les eleccions que es celebraran el proper 14 de febrer dóna via lliure a l’única candidatura existent: la del reelegit Jaume Padrós. Això quedarà confirmat aquest dissabte 13 de gener, la data límit de presentació de candidatures davant la Junta Electoral a la seu del CoMB. Les dates per a la renovació dels membres de l’Assemblea de Compromissaris i de la Junta de Govern van ser aprovades a la Junta de Govern del passat 14 de desembre de 2017.
Va ser aleshores que el grup COMB TU va decidir no presentar-se en aquesta ocasió. Denuncien que «es segueixi emprant el mètode de votació per sobres quan la resta de col·legis l’han abandonat per poc democràtic». Al seu entendre, votar per sobres no assegura que el vot sigui secret. Demanen posar urnes a totes les províncies – ara per ara només es posen a la seu del COMB – i acabar amb el sistema actual: «es vota recollint uns sobres oberts que porten davant manuscrit el nom del metge i la seva signatura», expliquen.
A més, la retirada de la candidatura ve després d’haver presentat una impugnació a aquest mètode a les darreres eleccions convocades l’any 2013. Encara avui en dia esperen la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre l’anterior procés electoral. «Malauradament encara no tenim una sentència definitiva que confirmi l’obvietat de què una organització que ha de ser democràtica per complir la seva funció social no pot tenir un mètode electoral que no compleixi unes mínimes garanties democràtiques», ha denunciat Joan Gené, el candidat a la presidència pel grup COMB TU al 2013.
En un article publicat en aquest diari, Joan Gené explicava que «en les eleccions al COMB és comú que certs directius i propietaris d’algunes empreses sanitàries facin signar aquests sobres als metges que hi treballen. Posteriorment els lliuren a la candidatura oficialista». Explica que, després que les diferents candidatures també es preocupin de recollir vots propis, el que fan és tancar les butlletes dins d’un altre sobre que envien per correu. Gené assegura que mitjançant aquest format es realitzen el 90% dels vots. El COMB té 33.500 professionals col·legiats però a les darreres eleccions la participació no va superar el 40%.
Pel que fa al veredicte judicial, Joan Gené va manifestar que el seu grup no té pressa: «esperarem la sentència judicial que ens permeti participar en un procés electoral, transparent, públic, democràtic i participatiu que serveixi per airejar una institució en benefici de la ciutadania i la professió».
La candidatura de Padrós aposta pel lideratge professional i denuncia la precarietat laboral dels metges
Jaume Padrós es troba davant la seva reelecció com a president del Col·legi de Metges de Barcelona per als propers 4 anys. Ho fa a través de la candidatura Padrós2018 que reuneix un equip de 20 metges provinents de l’atenció primària i hospitalària.
En el seu programa electoral expliquen que els principals reptes que haurà d’afrontar d’aquí al 2018 la candidatura de Padrós seran «la millora del finançament sanitari, la jubilació massiva de metges, les necessitats de conciliació laboral, personal i familiar, el lideratge dels professionals sanitaris a les institucions i equips o l’increment de burnout entre els professionals desencadenat per la precarització i la sobrecàrrega assistencial».
A més, també expliquen que han volgut reforçar i ampliar les línies de treball que han realitzat durant aquests 4 últims anys: «el valor del professionalisme com a principi fonamental, la defensa dels interessos del col·lectiu mèdic i de la societat i el compromís amb la societat».
Per fer això, destaquen que cal «potenciar el lideratge dels professionals sanitaris per mantenir l’eficiència i l’excel·lència». Així, afirmen que seguiran reclamant una millora de finançament per al sistema sanitari, la recuperació dels salaris dels metges i avançar en el desenvolupament professional. “Hi ha molts companys que treballen en situació de sobrepressió i cal revertir aquesta situació. Cal millorar les condicions de treball i prestigiar l’acte mèdic, donant-li el valor que realment té”, afirma Padrós.
