Durant el 2018 es van registrar 256 casos de tuberculosi (TB) a Barcelona (150 homes i 106 dones), representant una incidència de 15,8 casos per 100.000 habitants. Això suposa una lleu disminució de la incidència respecte a l’any anterior, donat que en 2017 es van detectar 267 casos (163 homes i 104 dones) entre els residents a la ciutat (16,6 casos per 100.000 habitants). Amb aquesta lleu davallada de la incidència de la tuberculosi, a Barcelona ens estem acostant a les incidències que tenen la majoria de ciutats europees.
Les persones expertes de l’Agència de Salut Pública de Barcelona assenyalen, però, que aquest descens és lent i que per arribar a taxes més baixes d’incidència i posar fi a la malaltia, cal mantenir i seguir millorant les activitats de vigilància, prevenció i control, i continuar la bona coordinació amb els professionals dels diferents serveis assistencials. Igualment, creuen que és important l’abordatge de la infecció tuberculosa latent (afecta persones que tenen la infecció però no ha desenvolupat la malaltia), reforçant i ampliant el cribratge en grups de risc, i l’estudi i tractament dels contactes dels malalts amb tuberculosi pulmonar, de manera que evitem el desenvolupament futur de la malaltia.
A més destaquen que actualment els casos de tuberculosi tenen major complexitat, estan distribuïts de manera desigual en els districtes, i afecten especialment a persones amb pitjor situació socioeconòmica. A més a més, criden l’atenció sobre l’elevat retard diagnòstic que encara existeix amb la malaltia i el nou repte que suposa la tuberculosi resistent als tractaments antibiòtics habituals.
Jornada científica Dia Mundial de la Tuberculosi 2019
Barcelona commemora el dia mundial de la tuberculosi avui, 20 de març, amb una jornada científica impulsada per la Fundació de la Unitat d’Investigació en Tuberculosi de Barcelona (UITB) i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). L’objectiu de la trobada és donar a conèixer els projectes de recerca que s’estan portant a terme tot afavorint la participació de nous investigadors i investigadores, oferir un espai per a la discussió científica i difondre aspectes culturals sobre la malaltia.
La sessió reunirà a persones investigadores i expertes en tuberculosi, i servirà per a l’intercanvi de coneixements i evidències al voltant de la malaltia. S’analitzaran els nous reptes, es presentaran els estudis en curs, es debatrà sobre infecció tuberculosa latent, i hi haurà una conferència de clausura a càrrec d’Ernesto Jaramillo, metge expert delPrograma Global para la Tuberculosis de l’OMS, sobre les noves guies de tractament de la tuberculosi multiresistent (TB MDR).
Programa de Prevenció i Control de la Tuberculosi de Barcelona, un context de coordinació d’esforços contra la tuberculosi
Fa més de 30 anys que es va posar en marxa el Programa de Prevenció i Control de la Tuberculosi de Barcelona, de l’ASPB, amb l’objectiu d’unir esforços per reduir-ne la incidència a la ciutat. En aquestes més de tres dècades de funcionament, el programa ha aconseguit una molt bona coordinació entre l’àmbit assistencial i la Salut Pública per al control de la malaltia, implicant a personal d’infermeria, mèdic, de laboratori, administratiu, i de serveis socials, així com una xarxa d’agents comunitaris de salut en la seva vigilància i control.
Al llarg del període que porta desplegat el Programa, la tuberculosi ha reduït la seva incidència en la població de la ciutat, passant de taxes pròximes als 70 casos per 100.000 habitants en els anys 1992-1993 cap a les actuals, que estan per sota dels 17 casos per 100.000 habitants. A més, el registre de casos i contactes ha permès tenir més informació sobre les principals característiques de la malaltia a la ciutat i la seva evolució, i adequar les estratègies d’intervenció als canvis poblacionals per tal de donar una millor resposta als pacients i a les persones que podrien contraure la infecció.
Espai. Llum. Seguretat. Higiene. Aquestes són les motivacions que van propiciar la renovació urbanística que va transformar el Xino, barri marginal i conflictiu, en el que avui coneixem com a Raval. D’un gueto a un barri copsat per la Marca Barcelona, que ha fet de la pobresa, la cultura alternativa i la marginalitat una atracció exòtica. Un tour de la ciutat inconformista, rebel i fins a cert punt contestatària, però que ja ha entrat dins els circuits de la mercantilització dels espais públics. I dels serveis bàsics.
La mateixa cerca d’espai, seguretat i higiene és la que ara protagonitza el CAP del Raval, situat en un edifici històric a la plaça Terenci Moix que no compta amb suficients equipaments per a atendre a un dels barris amb la densitat de població més alta d’Europa. El CAP necessita una ampliació i -des de fa uns mesos- l’Ajuntament i el CatSalut tenen la vista posada en l’antic convent de La Misericòrdia. Però l’espai també és el capritx del MACBA.
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona, un espai mastodòntic que s’ha fet amb l’espai -i la nomenclatura- de la Plaça dels Àngels, és un dels edificis que van ser usats per a la renovació del Raval en el marc del Pla del Liceu als 90. Llavors no es parlava de gentrificació, sinó de regeneració. I això es va plantejar introduint equipaments culturals per tal que els veïns de Barcelona poguessin gaudir del barri -com si els habitants del Raval no fossin de Barcelona. I és que eren veïns considerats problemàtics, “per una història mitificada o no, vistos com a insurrectes des del punt de vista polític i delinqüencial. Contestataris del poder, al cap i a la fi”.
Així parla Miquel Fernández, sociòleg i autor del llibre ‘Matar al Chino’, un estudi exhaustiu sobre la transformació d’un dels barris més icònics de Barcelona. I el que és encara més important, “sobre qui paga el preu d’aquests canvis”. El Raval era dels barris amb les condicions de vida més dures. Fins avui: “és molt xocant veure com un dels barris amb la renta per càpita més baixa sigui el que té el preu del lloguer més alt”. Una situació que Fernández defineix com a “idiosincràtica del Raval”.
CAP Raval Nord | Sandra Vicente
En què consistia el Pla del Seminiari?
Era fer un corredor cultural basat en la idea de la metàstasi benigna, que anés purificant el barri. Des dels anys 90 hem anat veient com s’han anat substituint els equipaments religiosos, sanitaris o caritatius per culturals. Però aquesta conversió és molt interessant des del punt de vista antropològic, perquè la intenció de tots aquests equipaments és la mateixa: purgar, descontaminar i purificar l’espai, ja sigui des de la religió o des de la cultura.
La Misericòrdia era un centre de reclusió per a persones sense recursos on es passava molt malament. Era un lloc terrorífic que s’ha anat desplaçant poc a poc cap a funcions culturals però amb la mateixa voluntat redemptora. Purificar l’espai respon a la voluntat de fer-lo més homogeni, més fàcil de controlar i dominar, per a atraure a la població amb més recursos.
Les reivindicacions del CAP Nord són paradigmàtiques de la confrontació típica del Raval: és com si fos un barri de tothom menys dels veïns. Una qüestió tan bàsica com facilitar que els equipaments culturals estiguin a disposició i prioritzin el benefici als veïns ni tan sols s’ha contemplat. Així, el veritable problema del menysteniment dels habitants del Raval ve de l’esquerra, la gauche divine, típica de Barcelona, que vi allunyada del Raval i no comprenen què hi passa.
Tenim la Filmoteca, que va costar una pasta que encara no s’ha pagat, al costat del carrer Robadors, un dels més maltrets del barri. Per què no reformem el barri, garantim habitatge per a tothom, abans de crear aquests productes culturals que no seran mai pels veïns? Perquè al Raval hi regna un inconscient col·lectiu que té una relació esquizofrènica amb el Raval: necessiten purgar-lo, però també desitgen posseir-lo, per tota la llegenda que té. Perquè si Barcelona és al mapa és pel Raval: la millor literatura del segle XX europea s’ha escrit allà, tot el que hi passava era bon material. Era la vida despullada…
Però és una adoració des del fetitxisme elitista, amb un punt de paternalisme…
I un sentiment calvinista religiós. Les mateixes persones que muntaven les festes boges eren els mateixos que als vespres escrivien articles deixant anant la mala llet, una manera d’expressar que, moralment, no podien acceptar allò que havien viscut al Raval, perquè en cas contrari la seva vida burgesa no tindria sentit. Encara no hem superat això.
La cultura amb la que intenten netejar el Raval té la forma de l’inconscient col·lectiu que vol generar un bé per a tothom però que exclou els veïns, que ja tenen la seva pròpia cultura però no els la deixen exercir. El mercadeig, estar al carrer, la creativitat artístico-musical alternativa, la rumba…en lloc de posar-la en valor, el canvi que es vol imposar al Raval parteix de la idea del barri com a gueto i el lideren mamuts culturals.
Aquesta destrucció del Raval no s’ha fet de la mà de la dreta reaccionària, sinó d’aquesta cultura, que s’interpreta com a progressista però deixa a la cuneta la població més vulnerable. Com es pot posar la cultura per davant d’una qüestió imprescindible per a la vida com és la salut? Aquest tipus de gent, que ho té tot cobert, ni es planteja no poder posar-se malalt. El que està passant amb el CAP del Raval Nord és un nou capítol de la consciència (o inconsciència) col·lectiva de les elits en relació al Raval: per a ells, el que caldria és fer fora a la gent pobra i convertir el barri en una espècie de Soho.
Plaça dels Àngels, on hi ha el MACBA i la capella de La Misericòrdia | Sandra Vicente
Aquesta cultura alternativa, com a element elititzador, acaba sent una excusa per a fer fora els veïns i veïnes pobres
Qui està en contra de la cultura? És un estilet per a obrir el barri i que té vàries funcions. Una és moralitzant, redimir les persones responsables d’aquestes gestions pensant que fan un bé pel Raval. L’altra és atraure gent que forci una pujada dels preus, amb un efecte crida per a l’especulació i, conseqüentment, fent fora a persones vulnerables. Qualsevol renovació urbanística sense pensar en la preservació del teixit, cultura i particularitats de la zona és fa per a salvar una inversió o un negoci. Així que aquest discurs salvífic se l’haurien de menjar.
El turisme porta llocs de feina, però per a qui? Pels veïns no. I és l’àurea del Xino la que ha permès que es puguin fer totes aquestes inversions al Raval. Tot i així, hem de celebrar que el CAP del Raval estigui sent controvertit i que el MACBA no s’ho pugui menjar tot sense que ningú no es queixi.
Era quelcom que es podia preveure: si signifiques tant el Raval com a barri de moda el poses al mapa, per tant, no es pot esperar que les reivindicacions dels veïns quedin silenciades.
Ho han fet molt bé a més. Per una banda tens el joc caspós dels de l’alta cultura, els gestors culturals, gent molt fina, que parla de coses molt abstracta. I per l’altra tens la gent de sempre, els del carrer, però que s’han reforçat amb un grup cultural alternatiu, crític i jove que els recolza. Però compte, perquè això també podria tenir conseqüències perverses, hem de vigilar que no sigui de nou la cultura (encara que alternativa) tutelant els veïns.
Hi ha diverses batalles; la de sempre és la de la gauche divine contra la ‘putrefacció’ del Raval, on hi ha des dels columnistes fins a catedràtics de ciències polítiques o filòsofs. Però ara hi ha aquests nous creadors, que viuen i treballen al Raval, que tenen sensibilitat social, però que no deixen de ser una mena de colonitzadors soft. Haurem de veure les complexitats i complicitats, però ara per ara el que cal destacar és aquesta oposició a l’aristocràcia cultural.
Un skater assegut a la Plaça dels Àngels, al Raval | Sandra Vicente
Ara que venen eleccions municipals, com s’instrumentalitzarà aquest conflicte?
Reitero que no em preocupa el bloc conservador. El problema del Raval són ICV i PSC, perquè són els qui han inflat la retòrica salvífica que considera que hi ha cert tipus de gent que sobra. La prioritat mai no són els veïns, és la impossibilitat de deixar de veure el barri com un bé de consum on hi viu gent amb necessitats bàsiques.
S’ha arribat a veure els i les veïnes del Raval com un atrezzo del show en que s’ha convertit el barri?
Oblidem que hi viuen. Per què aquests equipaments culturals necessiten més espai? Per què no comencem a fer tasca de reconeixement de la població del barri, de les seves formes de subsistència, cultura, reivindicació o celebració i fem l’ampliació del MACBA a Pedralbes, per exemple? Estem empatxats del model de turisme que s’imposa al Raval que encara ara continua amb la cantarella d’arrassar-lo.
Fins on pot arribar aquesta voluntat? Imposant un model de turisme gentrificador s’expulsarà del barri les veïnes que el fan atractiu i formen aquest paisatge exòtic, però controlat, que ha creat la Marca Barcelona.
Aquestes són les contradiccions del capitalisme especulatiu que deia David Harbey. Volem fer ciutats que aportin capital financer i acabes construint rèpliques. Espais clonats. Això encara no ha passat a Barcelona gràcies a lluites veïnals com les del Raval. Poc a poc el barri s’anirà revaloritzant, però els especuladors no funcionen amb tempos tan llargs, sinó que treballen en la immediatesa. Per això expulsen veïns pobres, col·lectius exclosos com prostitutes o drogadictes. Una de les imatges més eloqüents d’aquesta especulació accelerada està en el mític bar d’altern l’Alegria, situat al carrer Robadors [conegut per la prostitució i venta de drogues]. S’ha convertit en una oficina immobiliària!
Per a la majoria de gent és de sentit comú que a un espai que és atractiu no hi poden viure els pobres. La gentrificació es converteix en una reacció absolutament natural. Han arribat a un barri, pagant una morterada de calers, i ‘tenen el dret’ a viure sense estar rodejats de cert tipus de gent. Aquesta idea tan horrorosa acaba esdevenint coherent amb el temps. No cal ser racista ni aporòfob per a no voler pobres ni mesquites al teu barri. És perquè no quadra amb la concepció del valor que tens de la teva finca.
És un problema de mercat en una lògica global que explica per què deixem morir els refugiats al mar o per què Trump vol construir el mur. És la mateixa gent que et diria que no hi cabem tots a Europa la que no vol que hi hagi prostitutes al Raval. Aquestes dinàmiques micro ens ajuden a entendre problemes del sistema globals.
La Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports ha aprovat la proposta de l’Ajuntament de Barcelona per a l’exercici d’una nova activitat econòmica municipal consistent en la prestació de serveis odontològics. La idea que ja es va plantejar el passat mes de novembre tira endavant gràcies als vots favorables de BComú, ERC, PSC, CUP Capgirem i els regidors no adscrits Gerard Ardanuy i Joan Josep Puigcorbé. El Grup Municipal Demòcrata, C’s i PP han votat en contra.
Al mateix temps de ratificar el decret d’Alcaldia, també han aprovat inicialment la memòria justificativa sobre la conveniència, l’oportunitat i l’interès públic. El següent pas per a fixar el dentista municipal serà l’aprovació definitiva d’aquest durant el Ple del Consell Municipal del proper mes de març. Abans d’això, tota la documentació que s’ha generat se sotmetrà a informació pública perquè tothom qui ho vulgui pugui presentar les al·legacions i reclamacions que consideri oportunes.
Des de l’Ajuntament de Barcelona defensen que «la proposta de dentista municipal sorgeix amb el doble objectiu d’oferir a tota la ciutadania que ho demani un servei d’odontologia a uns preus ajustats als costos i, a la vegada, garantir la qualitat assistencial i les condicions laborals satisfactòries per als equips professionals». Segons els estudis, el nou servei tindria capacitat per atendre unes 36.000 persones l’any amb uns preus que podrien ser fins a un 40% inferiors als preus actuals que hi ha a la ciutat de Barcelona. Les persones destinatàries d’aquest servei, i la clau de la seva creació, són el 12% de la població que declara que no pot anar al dentista perquè econòmicament no s’ho pot permetre. Si tots els tràmits necessaris es compleixen segons els tempos marcats, aquesta mesura podria entrar en funcionament en un any com a molt.
La proposta de servei odontològic municipal, que per altra banda és la primera que es fa en tot l’Estat, arriba després que ja s’hagi posat en marxa el servei de dentista gratuït per a persones vulnerables. Aquest servei es va iniciar fa uns mesos i, segons dades del mateix Ajuntament, ja ha atès unes 220 persones derivades des de Serveis Socials de Barcelona. S’han d’entendre totes dues mesures com elements diferents dins els serveis de l’Ajuntament que ara crea aquest dentista municipal en entendre que la previsió de 2.000 persones tractades l’any pel dentista gratuït «queda lluny de resoldre el problema de l’accés a tractaments odontològics en un ampli sector de la població barcelonina, especialment per la limitada cobertura pública existent, les desigualtats en la utilització de serveis i les disfuncions en l’oferta privada que els mateixos col·legis professionals han denunciat reiteradament».
Un accés desigual com a motiu per posar en marxa el servei odontològic municipal
L’Ajuntament espera que la posada en marxa de l’activitat contribueixi a augmentar l’accés de la població al dentista, atès que l’última enquesta de Salut de Barcelona apunta que el percentatge de la ciutadania que hi ha anat durant l’últim any és només del 40,8%. Aquest percentatge es redueix molt entre les classes socials més desafavorides, tot i que són precisament les que presenten més necessitats d’obturacions dentals, per exemple. A més a més, la mateixa Encuesta Nacional de Salud de 2017 ja indicava que el 12% de la població de Catalunya manifesta no poder accedir a l’assistència dental per un motiu econòmic, i que aquest percentatge s’incrementa entre les persones amb menys recursos.
A Catalunya només un 10% de les visites odontològiques es fan dins de la cobertura de la sanitat pública i a dins d’aquesta, Barcelona, segons un informe comparatiu de l’Associació de Consumidors i Usuaris en Acció (FACUA) amb dades de 2014 i que analitzava 150 clíniques dentals de tot l’Estat, ja era una de les ciutats de l’Estat amb els preus més elevats. Per enfrontar aquesta situació l’Ajuntament de Barcelona també ha presentat un pla de viabilitat per fer més forta la seva proposta.
La cartera de serveis inclouria les extraccions, periodòncies, higienes dentals, obturacions, endodòncies, pròtesis amovibles i fixes, fèrules, implants i ortodòncies. Segons el pla de viabilitat que s’ha fet a 10 anys, la iniciativa podria tirar endavant i es podrien atendre unes 36.000 persones l’any, 18.000 ja durant el primer exercici i amb només un centre en funcionament que disposi de vuit butaques amb una ocupació del 80% de l’horari laborable.
Altres idees que ja havien avançat abans de l’aprovació del servei, cadascun dels centres comptaria amb un equip d’uns 23 professionals (4 odontòlegs, 9 auxiliars d’odontologia, 3 higienistes, 6 persones per treballar a la recepció i una coordinadora del centre) i una dimensió d’uns 200 metres quadrats degudament equipats. El projecte contempla igualment una inversió de fins a 1.150 euros per metre quadrat; el pagament de salaris en línia amb les condicions vigents a la sanitat pública; el cost del material i els costos de manteniment. Les tarifes que garantirien la sostenibilitat de l’activitat oscil·larien entre els 55 euros d’una obturació, els 160 euros d’una endodòncia i els 30 euros d’una higiene (els tres procediments més habituals i que representen el 60% de les sessions en qualsevol clínica dental). És en base a aquests preus i a la seva comparativa respecte a l’estudi dels preus actuals fet per FACUA que el pla de negoci fet per l’Ajuntament estima que els preus serien un 13% inferiors als del mercat pel que fa a les obturacions, un 30% en les endodòncies i un 43% en les higienes.
L’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa recentment un nou servei d’odontologia per a persones en situació de vulnerabilitat. Ho ha fet a les instal·lacions que acollien l’extinta mútua municipal PAMEM, rebatejades com Barcelona Serveis de Salut. Aquesta és la primera passa dins d’una estratègia més àmplia, atès que les oficines de l’antic PAMEM també acullen un servei de podologia i es preveu que acullin en el futur un servei de medicina esportiva per a persones igualment en situació de vulnerabilitat; un espai per oferir informació i recursos a persones cuidadores, familiars i professionals; i addicionalment un dels quatre centres de serveis socials especialitzats en l’atenció a la dependència que s’estan posant en marxa a la ciutat per millorar el funcionament diari de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS).
L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, explicava que «l’objectiu de l’Ajuntament és que les oportunitats que es generen a la ciutat siguin iguals per a totes les persones, independentment del barri on visquin o de la seva renda». També instava a la resta d’administracions que el servei d’odontologia formi part de la cartera pública de salut per a tota la població.
La cartera dels serveis inclosos dins de Barcelona Serveis de Salut tenen a veure amb patologies no cobertes pel sistema sanitari públic, però que tot i així s’ha comprovat que poden minvar de manera substancial la qualitat de vida de les persones i tenen un clar biaix d’accés en funció del poder adquisitiu de cadascú. En concret, els serveis d’odontologia van adreçats a persones adultes i inclouran en primera instància el tractament de càries, tractament d’arrels, pròtesis removibles, fèrules de descàrrega, curetatges i higienes dentals complementàries a d’altres tractaments.
Per poder-se beneficiar del servei, s’han de complir tres criteris diferents. Un d’ells, estar ateses pels Serveis Socials municipals i tenir un pla de treball en actiu. Això inclou les diferents antenes que l’IMSS té desplegades. Això ha de ser així perquè, de fet, són les professionals de Serveis Socials les encarregades de derivar tots els casos per a la seva posterior valoració. També tenen accés al servei les persones derivades pels professionals d’atenció social dels Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) a les drogodependències. Un altre requisit és tenir uns ingressos econòmics per sota del llindar del 0,93 de l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC). Aquesta quantitat equival enguany a 529,28 euros mensuals i cal afegir 170 euros més per cada membre addicional de la unitat de convivència efectiva. Un tercer criteri seria presentar una necessitat diagnosticada a la xarxa pública d’atenció primària d’un tractament que no estigui inclòs a la cartera d’aquesta xarxa.
L’Ajuntament de Barcelona ha calculat que els serveis d’odontologia faran unes 4.000 visites i 2.000 tractaments cada any, a banda d’unes 2.300 higienes. Això es tradueix en una cobertura de 45 hores setmanals de servei d’odontologia i en 25 hores més d’higienista, a càrrec de professionals del Consorci de Salut i Social de Catalunya. El cost d’aquest personal sanitari i material se situa per sobre dels 370.000 euros l’any, sense comptar el cost del personal municipal provinent del PAMEM, encarregat de la recepció i la coordinació de tots els serveis que s’instal·lin a l’edifici del número 127 del carrer Viladomat.
En paral·lel al servei d’odontologia, l’Ajuntament manté també a les noves instal·lacions el servei de podologia adreçat a exmutualistes del PAMEM, tot i que també l’ha obert a persones en situació de vulnerabilitat, seguint els mateixos criteris socials i econòmics definits per a l’odontologia. Es preveu que aquest servei de podologia cobreixi fins a 20 hores setmanals, amb unes 2.600 visites l’any. En aquest cas, el cost del personal sanitari i del material s’estima en uns 40.000 euros.
El per què d’un servei d’odontologia municipal
El disseny i posada en marxa dels dos serveis sanitaris parteixen d’un dels objectius expressats en el Programa d’Atenció Municipal 2016-2019, aquell que fa referència a la reducció de les desigualtats socials en salut i més concretament a la reducció del nombre de persones que no poden accedir a fàrmacs i prestacions sanitàries necessàries. De fet, l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS) ja va destinar l’any passat més de 250.000 euros a cobrir despeses d’odontologia i ortodòncia en persones que no poden cobrir aquestes necessitats pels seus propis mitjans.
L’objectiu, expliquen des de l’Ajuntament, de millorar l’accés a determinades prestacions sanitàries que tenen un fort impacte en els processos d’inserció social i en el benestar individual, i que no formen part de la cartera del sistema públic. L’última enquesta de Salut de Barcelona apunta que el 59,2% de la població de la ciutat no ha visitat el dentista durant l’últim any, enfront del 40,8% que sí ho ha fet. Si la pregunta es fa en funció de la renda familiar disponible, destaca que el 52% de les persones de classe social més afavorida sí que l’han visitat, enfront del 28% de classe més desafavorida. De fet, aquesta situació manté una correlació molt alta amb el fet de disposar d’una cobertura sanitària privada, ja que mentre que les persones que només tenen una cobertura sanitària pública han anat al dentista durant l’últim any en un 35% de les ocasions, en el cas de les persones amb cobertura privada o mixta el percentatge supera el 50%.
Dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE) apunten que la mitjana de visites l’any per habitant al dentista se situa en les 1,45. Ara bé, mentre que el 59,6% de persones amb un nivell socioeconòmic alt asseguren que han anat al dentista durant el darrer any, aquest percentatge baixa al 35,4% en el cas de les persones amb un nivell socioeconòmic més desafavorit. A més a més, les necessitats d’obturacions afecten el 15% de les persones amb una renda alta enfront del 39,4% de les rendes baixes i també s’observa un clar biaix en el nombre de pròtesis o dents ben conservades en funció de la renda familiar disponible. Addicionalment, segons la Encuesta Nacional de Salud de 2017, el 12% de la població de Catalunya manifesta que no pot accedir a l’assistència dental per motiu econòmic, però aquest percentatge s’incrementa sensiblement en les classes socials amb menys recursos (passant del 4% al 22%), així com en persones aturades (27%) o amb una incapacitat laboral (24%).
No són les úniques dades que destaquen la importància de la salut bucodental. La mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) en una nota informativa sobre salut bucodental l’any 2012 ja subratllava que entre el 60% i el 90% dels escolars i gairebé el 100% dels adults a nivell mundial presenten càries, i que entre el 15% i el 20% dels adults d’entre 35 i 44 anys pateixen malalties periodontals greus que poden desembocar en la pèrdua prematura de dents. L’OMS afegia en aquesta nota que la salut bucodental és fonamental per gaudir d’una bona qualitat de vida i que la seva absència repercuteix fins i tot en el benestar psicosocial. De fet, apuntava que les malalties d’aquest tipus són molt més comunes entre les poblacions pobres i desafavorides i, per tant, la seva prevalença està estretament relacionades amb la disponibilitat i accessibilitat als serveis de salut. Per aquesta raó, i donada l’eficàcia comprovada dels tractaments, l’OMS recomanava instaurar i promocionar polítiques públiques per a la promoció de la bona salut bucodental.
És el tercer informe que presenten i ho fan per donar una mirada en profunditat a la salut de les persones afectades per l’accés a l’habitatge i la pobresa energètica. Irene Sánchez és membre de la PAH i una de les persones que ha participat dins el projecte perquè l’informe fos possible. Un informe que sorgeix gràcies a membres de la PAH o de l’APE que van respondre un qüestionari d’uns 40 minuts de duració. El qüestionari inclou 247 preguntes que creuen dades de problemes connectats: l’habitatge, els subministraments i la salut, per extreure conclusions sobre els seus efectes en les persones afectades, en aquest cas fent una mirada en profunditat a la seva salut i la d’un dels infants de la llar, entre 6 i 14 anys, escollit aleatòriament. L’estudi va començar el juny del 2017 i les dades que s’analitzen inclouen informació de les 167 persones enquestades fins a data del 28 de maig del 2018.
De les 167 persones entrevistades, en relació a la percepció del seu estat de salut el 31,8% dels homes i el 52,6% de les dones referien tenir un estat de salut regular o dolent, front el 15,5% i 18,4%, respectivament, de la població de Barcelona. Això suposa que els homes presentaven el doble de mala salut percebuda que la població general de la ciutat, 3 vegades més en el cas de les dones.
De totes les que van respondre el qüestionari, el 72,9% eren dones i gairebé la meitat amb edats entre els 35 i 49 anys sent les dones més joves que els homes. La majoria, un 71,3%, eren residents a Barcelona ciutat, de les quals la majoria de Sants-Montjuïc i Ciutat Vella. Dues terceres parts eren persones nascudes a un país estranger i d’aquestes, el 93,6% portaven més de 10 anys vivint a l’estat espanyol i només un 6,4% es trobaven en situació irregular. Altres dades que s’han tingut en compte mostren que la meitat de les persones es trobaven a l’atur en el moment de l’entrevista, en concret un 57,8% dels homes i un 47,5% de les dones. Sobre ingressos, un 57,8% dels homes i un 48,7% de les dones vivien en una llar amb uns ingressos totals per sota del 750€ mensuals.
Sánchez destaca que on creu que més incideix en l’estat de la salut el trobar-se en una situació d’emergència habitacional és en l’aspecte psicològic: «et canvia el caràcter i estàs sempre amb por». De fet, els problemes econòmics i jurídics per accedir a un habitatge digne i als subministraments bàsics s’associen a un mal estat de salut físic i mental i en general, són les dones les que presenten pitjor estat de salut. A més, si es comparen amb la població general de la ciutat de Barcelona, les persones afectades per aquestes problemàtiques presenten xifres molt més elevades de mala salut.
En entregues anteriors, els impulsors d’aquests informes havien radiografiat l’estat de salut de membres de la PAH amb la població general i la conclusió havia estat que les persones afectades per problemàtiques habitacionals presenten pitjor salut que la població general. En tots els informes es suggereix que un adequat suport social o el suport de la PAH/APE són claus per atenuar els efectes negatius de l’habitatge sobre la salut. Aquest informe aporta a informes previs que les persones enquestades inclouen no només persones afectades per la hipoteca, sinó també persones amb problemes de lloguer, ocupació i pagament de subministraments bàsics com són la llum, el gas i l’aigua.
Davant això i sempre amb els resultats de l’informe en mà, els impulsors recomanen treballar per atenuar els efectes en la salut de les persones afectades, assegurant un acompanyament adequat a aquestes persones des de Serveis Socials i les Oficines d’Habitatge i garantir l’accés universal als Serveis Sanitaris i tractar la salut de forma integral, incorporant la visió dels determinants socials de la salut i intentar no sobremedicalitzar problemes socials. A més, fomentar el treball en xarxa i intersectorial. Asseguren que és necessari que Serveis Socials, Habitatge, Justícia i Salut treballin de forma conjunta. Per últim, també demanen crear o millorar els sistemes d’informació i posar en marxa polítiques que redueixin la magnitud del problema, que garanteixin l’accés als subministraments i a un habitatge digne per a tothom.
L’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), Enginyeria Sense Fronteres (ESF), l’Observatori dels Drets Econòmics Socials i Culturals (Observatori DESC) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) asseguren que «aquest estudi posa en evidència la urgència de canvis estructurals en polítiques d’habitatge i energia, que posin les persones al davant dels interessos financers de la banca, dels fons d’inversió i de l’oligopoli energètic. Només amb propostes valentes per combatre l’emergència habitacional crònica que patim des de fa anys, es podrà garantir que les famílies més vulnerables puguin portar una vida digna gràcies a un sostre a temperatura adequada garantit».
Avui, després d’haver fet públic fa uns dies l’informe, presentaran l’estudi «La salut de les persones afectades per l’accés a l’habitatge i la pobresa energètica a les 18 hores a la Lleialtat Santsenca.
A través del seu compte de Twitter, Gemma Tarafa, comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, ha publicat una còpia de la declaració institucional del consistori per a la defensa i millora de l’atenció primària i comunitària de salut. En el text del tuit explicava: «L’Ajuntament ha aprovat per àmplia majoria una Declaració Institucional per defensar l’Atenció Primària de Salut i exigir a @salutcat (Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya) prioritzar-la en el pressupost, recuperar personal i condicions laborals, garantir cita prèvia en 2 dies. Treballarem per transformar-ho en fets».
L’Ajuntament ha aprovat per àmplia majoria una Declaració Institucional per defensar l’Atenció Primària de Salut i exigir a @salutcat prioritzar-la en el pressupost, recuperar personal i condicions laborals, garantir cita prèvia en 2 dies. Treballarem per transformar-ho en fets pic.twitter.com/bmHMj1lzBt
La Declaració ha estat aprovada en data 13 de novembre pels dos regidors no adscrits i tots els grups municipals (Barcelona en Comú, PSC, CUP, PP i Cs) menys per ERC i el PDCAT. Moviments socials de professionals i usuaris relacionats amb l’Atenció Primària com ara el SAP Muntanya han denunciat per xarxes que el motiu és no voler comprometre’s a augmentar el pressupost per al 2019.
I és que en aquesta Declaració institucional constituïda per 5 punts es demanava, entre altres aspectes, «incrementar substancialment el finançament de l’Atenció Primària de Salut en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per l’any 2019, passant del percentatge actual de pressupost dins del Departament de Salut fins al 20% i progressivament cap el 25%, per poder fer front a les competències, objectius, necessitats i plantilles, inversions i qualitat d’un model primarista de la sanitat».
Aquesta demanda forma part del quart punt de la Declaració, on s’insta a la Generalitat, al CatSalut, a l’ICS i el Consorci Sanitari de Barcelona a complir amb això i també a restituir el personal que es va perdre «amb les retallades dels anys 2011-2014» i treballar per aconseguir «condicions de treball dignes i sense precarietat per a totes les treballadores dels equips d’Atenció Primària». A més, també se’ls insta a «establir per decret el termini garantit per l’accés per cita prèvia a la metgessa i infermera de referència en menys de 48 hores» i rebutjar la reducció d’horari de tarda de les consultes, «tot facilitant horaris racionals, amb millores per a la conciliació familiar dels treballadors». Al text indiquen que això només serà possible si es dota els EAP amb personal suficient.
Entenen que també és competència de Salut promoure l’atenció integral a la ciutadania a càrrec de professionals de la medicina i la infermeria referents per a tota mena de necessitats i des de l’Ajuntament insten a aturar la creació de nous dispositius que fraccionen l’atenció segons problemes o malalties.
Així, a proposta de la Marea Blanca de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona ha acordat en la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esport aquesta Declaració Institucional en defensa de la salut de la ciutadania. Entenent que «l’Atenció Primària i Comunitària està en situació crítica i no pot fer front de manera adequada a les tasques que li pertoquen dins del sistema sanitari», veuen que «quan l’AP és insuficient en pateix les conseqüències el pacient i tot el sistema, perquè arriben al nivell secundari problemes i demandes que no hi haurien d’arribar». En el text expliquen a més que actualment en els hospitals altament especialitzats, el 60% de les ugències que es reben poden ser ateses i resoltes en els centres d’atenció primària, «el que suposa un cost desproporcionat, ineficiència i més riscos per a la salut de la població».
Cada any, segons l’OMS, es produeixen 1,38 milions de nous casos i 458 000 morts per càncer de mama. El càncer de mama és, des de lluny, el més freqüent en les dones, tant als països desenvolupats com als països en desenvolupament. Als països d’ingressos baixos i mitjans la seva incidència ha augmentat constantment en els últims anys a causa de l’augment de l’esperança de vida i de la urbanització, així com a l’adopció de maneres de vida occidentals.
A Espanya cada any es diagnostiquen uns 25.000 casos de càncer de mama i el 64% d’aquests acaba en mastectomia. Moltes de les dones que els viuen opten per reconstruir d’una manera o altra el seu pit.
Tot i que en l’actualitat la Seguretat Social cobreix la reconstrucció mamària, el tractament està incomplet si aquestes dones no se sotmeten a la micropigmentació oncològica, la tècnica que s’utilitza per tatuar el mugró i l’arèola una vegada reconstruït el pit.
Últimament tatuar-se l’arèola s’està popularitzant cada cop més. Fer-se un tatuatge, però, no és precisament barat i és per aquest motiu que cada cop hi ha més projectes que busquen ajudar a finançar-ho.
Demà, a l’Espai Fontana de Barcelona, en aquest sentit, es celebra la quarta edició del Mugronets Market. El Mugronets Market sorgeix de l’experiència de Yolanda Fuster, una dona amb càncer de mama que s’adona de les necessitats que apareixen després de la curació i crea aleshores aquest mercat solidari. Un mercat que té com a finalitat recaptar fons per ajudar a acabar el procés de reconstrucció en dones mastectomitzades després de patir un càncer de mama.
En el Mugronets Market s’ofereix roba i complements nous o en molt bon estat a preus molt econòmics i també hi haurà música en directe, beguda i pastissos. La roba prové de donacions d’empreses que hi col·laboren de manera totalment desinteressada i amb els diners que s’obtenen de la seva venda, l’associació apadrina tants mugrons com pot: cada mugró tatuat costa aproximadament 300€.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, 47.000 dones moren al món cada any per avortaments clandestins. davant aquesta xifra, la mobilització feminista treballa diàriament per garantir els drets i llibertats de les dones tant sexuals com reproductius. Així, un any més, la Plataforma Dret al Propi Cos torna a sortir al carrer en el Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament. Ho faran sota el lema «Ni mortes, ni preses, ni clandestines. Ens volem vives i lliures» a través de diverses convocatòries que culminaran en una manifestació de la Plaça de la Catedral a Plaça Sant Jaume (Barcelona) a les 18:30h del mateix 28 de setembre.
Amb l’alarma dels retrocessos respecte als drets sexuals i reproductius que s’estan donant en diversos estats, la convocatòria vol «donar resposta a l’ofensiva retrògrada, masclista i patriarcal, d’abast internacional, d’ingerència sobre la vida i els cossos de les dones». La seva denúncia fa referència a aquells estats on l’avortament està prohibit però també a aquells on és legal.
Les barreres com ara períodes d’espera obligatoris, els requisits de consentiment dels tutors, els costos, les desigualtats territorials, l’estigmatització de la intervenció i les professionals, l’objecció de consciència i els serveis limitats en les zones rurals i remotes són alguns dels aspectes que dificultat, tot i la seva legalitat, l’accés a un avortament digne i segur.
Les convocants de la mobilització exigeixen que cal caminar cap a la despenalització total de l’avortament i que aquest sigui «lliure, gratuït i garantit per la xarxa pública per a totes les dones, sense excepcions». Creuen que es necessari trencar amb els terminis i les tuteles i reclament la implementació d’una educació afectiva i sexual a tots els nivells escolars així com garantir mètodes anticonceptius gratuïts a l’abast de tothom.
1 de cada 3 dones que avorta és menor de 24 anys
L’Estadística de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya, 2017 que publicava el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya recollia que s’havien realitzat 19.686 interrupcions voluntàries d’embaràs (IVE) durant el darrer any. D’aquests, el 31% són de dones menors de 24 anys i el 10% són de dones menors de 19 anys. Aquesta franja d’edat impedeix visualitzar les conseqüències de la reforma que obliga a les noies de 16 i 17 anys a disposar del consentiment escrit dels tutors legals per poder avortar.
Altres dades que facilita l’estudi alerten que una de cada quatre dones a qui se’ls practica un avortament no s’han visitat en els dos anys anteriors en cap centre de planificació. Pel que fa al mètode d’IVE més utilitzat, continua sent la combinació de dilatació i aspiració amb un 48,6%, tot i que segueix disminuint any rere any. Per contra, el tractament farmacològic (combinació de mifepristona i misoprostol) es manté en el 43,4% de les IVE realitzades.
El 9 de novembre del 2017 es donava l’alta mèdica a l’última persona ferida que quedava hospitalitzada per l’atemptat a la Rambla del passat 17 d’agost. Un atemptat que ara just fa un any va deixar 16 morts i un total de 130 ferits de més de 30 nacionalitats diferents. Els ferits, que des d’un inici es van catalogar segons els nivells de crítics, greus i menys greus, van ser atesos en més de 20 centres sanitaris catalans.
Un d’ells va ser l’Hospital del Mar de Barcelona que per la seva proximitat a la zona va rebre una gran quantitat de ferits. La Doctora Isabel Cirera, cap del Servei d’Urgències, valora ara amb perspectiva que tot va funcionar molt bé: “de forma espontània la zona d’emergències es va omplir de professionals que tornaven a la feina o d’altres parts de l’hospital on no es dediquen a les urgències”.
L’alerta de l’atemptat va arribar a través del SEM que va trucar al cap de guàrdia per avisar que arribarien ferits per atropellament múltiple i aquest va activar tot el personal. Es va procedir a realitzar una preparació de màxims donat que no es sabia la quantitat de persones que arribarien. Les tres primeres hores van ser les més dures, ens explica la dra. Cirera, ja que ben bé fins a les 20 h no van poder tenir a tots els ferits identificats i alhora l’alerta seguia activada i no sabien si els hi arribarien més pacients. A les 23 h va ser quan finalment es va desactivar el dispositiu i va ser en aquell moment que van poder asseure’s i adonar-se’n de què estava passant. “En aquell moment les cures s’havien de donar en les millors condicions sense pensar què significava tot allò encara que fóssim conscients que es tractava d’una agressió”, explica Cirera que descriu el personal de l’Hospital durant aquell dia com “gent amb molta professionalitat però també amb molta emoció continguda”.
A finals de 2015 es va realitzar el protocol d’actuació per emergències amb múltiples víctimes. A Barcelona, els hospitals van ser citats pel Consorci que els hi va traslladar la necessitat que l’elaboressin a nivell de Barcelona tenint en compte atemptats com ara els de París a la Sala Bataclan. “Es va fer patent que era molt necessari, ja que Barcelona era un objectiu que podia estar en la mira de qualsevol grup no necessàriament jihadista”, indica Cirera. Explica també que, en el cas de l’Hospital del Mar, aquest pla estava adaptat a les urgències antigues i s’havien posat com a data el mes de setembre per adaptar-lo: “vam aplicar el que ja sabíem però sense haver-ho practicat, el nostre simulacre va ser l’atemptat”.
“Tot marca i ens seguim emocionant un any més tard”
La Doctora Cirera com la resta de l’equip recorda un any després la sensació d’emoció que van viure aquella tarda-nit i com va funcionar de bé el treball conjunt. “Tothom feia el que havia de fer i molt més, tot allò que calgués: doctors fent de lliterers i personal de la neteja anant al magatzem a buscar material per a infermeria”, diu amb orgull la cap d’urgències. De fet, recorda els oncòlegs baixant des del seu servei preguntant en què podien ajudar. Donat que la majoria de ferits requerien experts en altres disciplines, aquests especialistes van dedicar-se a mantenir les cures dels pacients corrents que es trobaven a urgències per altres motius abans d’activar l’emergència.
Traumatòlegs, cirurgians, neurocirurgians, internistes… En activar l’alerta va ser fàcil decidir quins eren els metges que calia activar primer donat els tipus de lesions que podrien presentar els ferits. També per la tipologia van poder actuar de manera més eficient. La Dra. Cirera concreta que l’atemptat va provocar un tipus de lesió a les que els serveis d’emergències estan molt acostumats, i per la que hi ha un codi d’activació per aquest tipus de pacients, el que seria un pacient politraumàtic. Per Cirera, “la diferència és el mecanisme ocasional, un accident fortuït o un atemptat, però la lesió final és una lesió que tots els serveis coneixem molt bé com tractar”. Així, també valora que el tipus de lesió hagués pogut ser molt més greu “si haguessin col·locat les furgonetes amb les bombones com plantejaven, ja que les lesions per metralla comporten moltes ferides obertes, hemorràgies massives internes i externes…”.
La pressió de les primeres hores d’assistència, totes les visites institucionals que es van donar l’endemà i la part institucional suma també com a vivència: “tot marca i ens seguim emocionant un any més tard”. Per l’impacte que hagués pogut patir el personal sanitari, l’Hospital des del seu servei laboral i des del servei psiquiàtric va posar a disposició dels treballadors recursos i eines de suport psicològic.
A banda d’això, Cirera recorda que quan tot va passar el grup que va treballar aquell dia es va asseure a comentar la vivència internament: “vam ser una cuirassa mentre vam haver de treballar però després ens calia parlar entre nosaltres, abraçar-nos i mantenir el contacte físic. Una cosa és que siguis professional, l’altre és que no siguis humà”.
Els professionals sanitaris van rebre plaques de reconeixement per la seva tasca
Les paraules de gratitud cap als professionals sanitaris que arriben encara avui en dia es van materialitzar també a finals de setembre mitjançant l’entrega per part del Departament de Salut de 24 plaques de reconeixement a representants del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels centres sanitaris on van ser ateses les persones afectades. A l’acte, celebrat a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, van participar l’aleshores conseller de Salut, Antoni Comín, i les alcaldesses de Barcelona i de Cambrils, Ada Colau i Camí Mendoza respectivament.
Entre els elogis de l’exconseller va haver-hi orgull pels professionals del sistema de salut català i per la seva “vocació, solidaritat i professionalitat”. Tot el reconeixement va anar dirigit al valor del treball en xarxa, la col·laboració i la implicació de tots els treballadors dels centres assistencials. Aquesta col·laboració i coordinació va existir per les mesures establertes al voltant del protocol per a Incidents amb Múltiples Víctimes (IMV) del Consorci Sanitari de Barcelona (CSB). Un protocol que recull “les mesures de preparació, l’aproximació a la capacitat de resposta, el comandament integrat de l’actuació, la coordinació territorial i la continuïtat després de l’incident”.
L’equip de professionals de la unitat de neonatologia de l’Hospital de Sant Pau feia anys que buscaven la creació d’una associació de mares i pares que compartissin les seves experiències. Quan aconseguien algú que es motivés, no acabaven de vincular les persones perquè donessin continuïtat a la idea. Fins fa un any que per fi va néixer Pauets, l’Associació de mares i pares dels més petits de Sant Pau. L’objectiu? Potenciar la comunicació entre iguals.
Pauets és una associació que dóna suport a les famílies que tenen, han tingut o tindran el seu nadó hospitalitzat a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau (UCIN). El suport ve donat per famílies que han passat la mateixa situació i també per professionals sanitaris de la Unitat que formen part de l’Associació. Entre altres coses destaca per englobar totes les famílies que hagin viscut la situació de tenir un infant a la UCIN més enllà de trobar-se davant un cas de prematuritat o no. «És innovador dins les associacions hospitalàries de pares. Pot haver un nen que estigui 4 mesos ingressats i no ha estat prematur i aquesta associació no t’ajudarà. Dins de Pauets ajudarà molt que hi hagi diferents perfils», opina l’Estrella Valle, infermera de neonats des de fa 22 anys després d’haver-ne treballat alguns a la UCI de pediatria.
Així, com explica Eli Moliner, pediatra neonatòloga des de fa 21 anys, a la UCIN hi ha nadons que poden néixer amb diferents patologies i estan ingressats des del primer mes de vida fins a alguns mesos d’edat i després hi ha els prematurs que ho estan fins que acaben el tractament en dos o tres mesos i poden anar-se’n a casa. Els nadons ingressats estan repartits entre 10 llits de cures intensives i 7 de cures intermèdies. Per ells, l’Hospital de Sant Pau destina dues neonatòlogues per torn, entre quatre i cinc infermeres i dues auxiliars per torn.
Entrada a la Unitat de Neonatologia de Sant Pau / Carla Benito
Pauets, una idea compartida i necessitada per professionals i famílies
«El personal de la unitat sempre intentem estar amb els pares i fer costat però l’ajuda entre iguals funciona molt millor», explica Valle. «Feia molt de temps que veiem que calien pares que ajudessin a altres pares però cada vegada que en veiem uns que potser serien bons portant una associació, es desenganxaven un cop marxaven a casa», continua Valle que afegeix que finalment van ser la Míriam i el Xavi els qui van manifestar el dubte sobre per què l’Hospital no tenia una associació.
La Míriam i en Xavi són els pares de la Bruna, que va néixer prematura i amb preeclàmpsia i va estar ingressada dos mesos i mig a la unitat. «Quan tens el teu fill o filla ingressat es donen moltes situacions similars a les que ara volen oferir com associació: comentar a noves famílies ‘ei, si et puc ajudar en alguna cosa, jo estic aquí que ja he viscut certes coses i et puc aconsellar’», expliquen. Van aventurar-se a crear l’associació per dos motius: conèixer altres famílies que haguessin passat pel mateix i també retornar tot el què havien rebut de la unitat com a «obligació moral».
En aquesta mateixa línia, la Rebeca Alcaraz, ara presidenta de Pauets i mare de l’Alba, una nena que va estar ingressada durant 3 mesos ara fa 3 anys per una malformació congènita, explica que a la UCIN «et trobes en un espai molt reduït que has de compartir i és inevitable establir vincles. A més tens la necessitat de comunicar-te». Tres anys després va passar a formar part de l’Associació gràcies al vincle que conserva amb les professionals de la unitat que, com explica, es converteix en una família.
Incubadores a les portes de la UCI de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito
Durant l’estada a la UCIN, les professionals sanitàries són les que faciliten el contacte directe entre famílies amb casos similars i ara han estat també elles les qui, coneixen les interessades, han generat el vincle per aconseguir la creació de Pauets. «La tasca de les professionals de la unitat no es limita a uns coneixements tècnics, han tingut un paper humanitzador molt important», comenta la Rebeca. De fet, diverses professionals de la unitat formen part de l’Associació.
Davant això, Moliner contesta que sí que és veritat que a la unitat compten amb psicòlegs que han servit per detectar aquestes situacions però que tu com a professional, per molt que puguis donar-li un consell a la mare, «al final pensen que els hi estàs dient allò perquè toca però, com no saps realment com ho està passant, necessita saber de part d’algú que ha passat la mateixa situació que això es supera».
Altres necessitats a més dels acompanyaments emocionals que han vist que calen ser cobertes i han decidit incorporar entre les funcions seria donar suports d’informació, tràmits que s’han de fer, necessitats de material per a certes malalties on trobar-ho…
Nens herois i famílies implicades
«Volem que la Bruna sigui agraïda com a primera lliçó de vida i que sigui conscient que aquesta associació és un retorn, és una manera de demostrar aquest agraïment com a pares», expliquen la Míriam i el Xavi. Tots els membres de Pauets consideren que aquests infants són nens que han lluitat des del minut zero de néixer i com a pares, perquè li salvin la vida al teu fill, sents un agraïment infinit. «Això no ho paga ni una associació ni res», apunta la Rebeca.
Treballant en necessitats emocionals han vist que cal incloure estratègies per als acompanyaments a famílies en els últims moments del seu infant. I com apunten, «això no ho podrà fer una família que el seu nen està bé». En aquest sentit, la Rebeca creu que cal buscar l’afinitat màxima perquè hi hagi connexió i per això és important saber amb qui relacionar a cada família. En posar en marxa Pauets, van posar en comú les especificitats de cada família i van crear una base de dades perquè des de la unitat, en veure un cas similar, els poguessin posar en contacte.
Un dels problemes que ressalten haver patit és no saber que s’esperava d’ells o com podien ajudar a la recuperació de la seva filla perquè els hi feia por. En Xavi explica que uns dels pensaments que tenia era que la seva filla encara depenia del personal sanitari: «havia sortit abans d’hora i encara estava a l’hospital i jo creia que no podia fer res, només esperar que me la donessin curada i sense cables. Elles em van dir ‘ara la feina més important és la vostra’, que els protagonistes érem els pares. Necessitava sentir-ho».
Cartell a l’entrada de la UCIN de neonatologia de Sant Pau / Carla Benito
Generar aquest vincle, saber que l’infant és el teu infant és important. Per això a la UCIN treballen en les cures centrades en el desenvolupament i això passa per implicar a la família. «Els nens són dels pares i seran els pares qui els cuidaran per molt que nosaltres els curem. Els hi ensenyem a fer qualsevol cosa: fomentar pell amb pell, l’alletament matern, temes posturals, evitar sorolls i llums quan són molt petits… implicar a les famílies en les cures del nadó», expliquen Valle i Moliner qui consideren que aquesta filosofia és essencial.
Amb l’evolució que han patit les UCI, ara ja amb la família dins, les portes obertes, que aquests cuidin els seus nadons com si estiguessin a casa… a Sant Pau volien fer més coses: fer néixer Pauets per integrar els pares que ja estan fora amb els que encara estan dins.
