Els nens i nenes que viuen a zones urbanes amb nivells alts de contaminació de l’aire, soroll i trànsit podrien tenir més risc de patir obesitat infantil. Això conclou un estudi dirigit per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, i l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol) finançat per la Fundació La Marató de TV3.
La investigació, publicada a la revista Environment International, ha analitzat dades de 2.213 nens i nenes d’entre 9 i 12 anys de Sabadell que participaven als projectes ECHOCAT i INMA, el 40% dels quals presentava sobrepès o obesitat.
L’equip investigador va avaluar l’associació entre els factors urbans als quals els infants van estar exposats entre l’octubre del 2017 i el gener del 2019, com la contaminació de l’aire, els espais verds, el trànsit o els entorns construïts, així com diferents paràmetres tant d’obesitat infantil -índex de massa corporal (IMC), circumferència de la cintura i grassa corporal- o de comportaments relacionats amb el pes -consum de menjar ràpid i begudes ensucrades, activitat física, comportament sedentari, durada del son i benestar-.
“Els nivells més alts de contaminació de l’aire, trànsit i soroll es van associar amb IMC més alts i amb més probabilitat que el nen o la nena patís sobrepès o obesitat”, explica Jeroen de Bont, primer autor de l’estudi i investigador d’ISGlobal i IDIAP Jordi Gol. Tot i que encara es desconeixen els mecanismes que podrien explicar aquesta associació, l’equip científic planteja diverses hipòtesis.
Per una banda, la contaminació de l’aire podria alterar els mecanismes moleculars que originen l’obesitat, en induir inflamació o estrès oxidatiu, alteració hormonal i adipositat visceral, tot i que de moment els estudis al respecte s’han dut a terme en ratolins. El soroll, per la seva banda, podria influir en la privació del son i augmentar les hormones de l’estrès, que estan associades amb el desenvolupament físic en la infantesa i podrien augmentar el risc de patir sobrepès.
També es va observar que la quantitat d’establiments d’alimentació no saludables de l’entorn s’associava també a l’obesitat infantil, probablement per afavorir un major consum de menjar ràpid i una major ingesta calòrica.
A més, es va observar que els nens i les nenes participants a la investigació que vivien a zones més desfavorides dels afores de la ciutat presentaven més sobrepès i obesitat tot i estar exposats a nivells més baixos de contaminació de l’aire, trànsit rodat i soroll, i tenir accés a més zones verdes. Així doncs, l’estatus socioeconòmic pot tenir un paper important en risc de patir obesitat, encara que, segons els experts, calen més estudis per aclarir aquesta qüestió.
L’estudi, tanmateix, no va trobar una relació entre l’entorn urbà i el nivell d’activitat física, comportament sedentari i d’altres comportaments relacionats amb el pes de la població infantil que hi vivia, encara que es pensa que hi podria influir. Que l’estudi no trobés una associació entre aquests paràmetres podria deure’s al fet que “és difícil saber fins a quin punt la mateixa obesitat condiciona els comportaments relacionats amb el pes”, explica el primer autor de l’estudi.
Segons els investigadors, comprendre els mecanismes de la relació entre l’entorn urbà i el risc de patir obesitat infantil permetrà desenvolupar programes de promoció de la salut a nivell comunitari que millorin els comportaments a la ciutat.
Esgotament, estrés emocional, manca de temps per a un mateix, problemes de conciliació personal i laboral… Aquestes són algunes de les sensacions que arran de la pandèmia manifesten haver sentit les persones cuidadores no professionals, és a dir, aquelles persones encarregades de tenir cura al domicili d’un familiar en situació de dependència que no estan vinculades a un servei d’atenció professionalitzat. Ho analitza l’informe “Avaluació de la Qualitat de Vida de les Persones Cuidadores. Impacte de serveis i prestacions en el context Covid-19”, que s’ha presentat en el marc d’una jornada organitzada per la Fundació Pere Tarrés i que conclou que la qualitat de vida de les persones cuidadores ha empitjorat en els últims mesos com a conseqüència de la Covid-19.
L’estudi pretén tres objectius: avaluar la qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals aixi com l’afectació que hi ha tingut la pandèmia, i identificar l’estat dels serveis o prestacions que inclou actualment el sistema de serveis socials espanyol i com poden influir en l’equació.
Pel que fa al primer objectiu d’anàlisi, l’informe analitza, en base a les respostes de 349 persones a un qüestionari, 7 variables que determinen la qualitat de vida (físiques, emocionals, familiars, relacionals, materials, de desenvolupament personal i de suport formal) i extreu conclusions preocupants, com que 2 de cada 3 persones cuidadores dedica menys de 30 minuts a la seva higiene personal o que un 73,3% dels enquestats asseguren sentir-se estressats almenys un cop per setmana. Un 35,8% també indica que considera que no rep prou mostres d’afecte i estima per part de la seva família. En l’aspecte econòmic o material també és molt significatiu que la situació econòmica de moltes d’aquestes persones és precària, fins al punt que un 29,9% no disposa d’adaptacions de cap tipus al seu domicili tot i tenir cura d’una persona dependent.
El Covid impacta sobre les persones cuidadores
Pel que fa a la influència de la Covid-19 en la feina que realitzen les persones cuidadores no professionals, l’afectació ha estat important. Fins a un 83,3% de la mostra enquestada ha manifestat que la pandèmia ha tingut algun efecte negatiu en la seva qualitat de vida, mentre que una de cada quatre persones ha remarcat de forma explícita que la situació li ha provocat un important desgast físic i emocional, tant a causa de la por per un mateix com pel fet de ser també directament responsable de la seguretat sanitària de la persona dependent. Precisament per la por al contagi, un 7,8% de les persones cuidadores no professionals han explicat que han extremat les mesures d’higiene i de prevenció. Per això, un 4,1% també ha manifestat haver patit un major estrés emocional per la impossibilitat o dificultat d’assumir el rol de persona cuidadora en el cas d’haver resultat contagiat. Aquesta circumstància també ha augmentat la percepció de soledat per part de la persona cuidadora.
A més, un 8% també ha indicat que la situació generada pel Covid-19 ha generat la impossibilitat d’accedir a serveis de suport com els centres de dia o l’assistència domiciliària, i això, lògicament, ha repercutit també de forma negativa tant en les persones dependents com en els seus cuidadors i cuidadores.
Per acabar-ho d’adobar, el confinament i la reducció del suport informal i formal durant els primers mesos de la pandèmia han implicat per a les persones enquestades un augment de les hores de cura, tal com han indicat el 14,7% dels enquestats. Això ha augmentat l’estrés i també les tensions familiars. De fet, un 5,6% ha expressat que han hagut de viure situacions complexes i de gran desgast emocional en no poder conciliar la situació laboral amb la familiar. De retruc, això ha acabat perjudicant la vida personal de la persona cuidadora, que ha vist com davant d’aquesta disjuntiva ha optat per reduir el temps d’oci, l’autonomia i la llibertat personal.
El confinament i la reducció del suport informal i formal durant els primers mesos de la pandèmia han implicat per a les persones enquestades un augment de les hores de cura
Prestacions insuficients i tràmits lents i complexos
Pel que fa al tercer objectiu, l’anàlisi dels recursos i prestacions socials destinats a atendre les persones dependents, l’informe recull les valoracions de les persones enquestades sobre aquests serveis, i conclou que en alguns casos no aconsegueixen millorar la qualitat de vida de les persones cuidadores, sinó que fins i tot l’empitjoren. Les persones enquestades destaquen com a aspectes negatius la quantitat insuficient de les prestacions econòmiques previstes per l’ajut a la dependència, que en el cas de les persones cuidadores no serveix per alleugerir-les de la càrrega de les funcions de cura; la lentitud i complexitat del procés per sol·licitar la cartera de serveis disponibles; o el desfassament entre el període de temps que passa des que s’aprova el grau de dependència fins que es concreta l’accés a la prestació.
Un cop concedida la prestació, el grau de satisfacció dels usuaris i usuàries no millora gaire, segons l’enquesta. Les persones cuidadores no professionals entrevistades enumeren mancances com la manca de dotació de personal assignat a les tasques de cura per a persones dependents, la rotació de treballadors i treballadores, la poca flexibilitat en horaris i en funcions per part de les empreses concessionàries o la manca de formació d’alguns d’aquests treballadors i treballadores, que genera la necessitat d’una supervisió constant de les tasques per a les quals han estat contractats. Tot això, enlloc d’alleugerir-la, agreuja la sobrecàrrega de la persona cuidadora no professional.
Retrat robot: dona d’entre 46-65 anys amb estudis
De l’informe s’extreu també un retrat robot de la persona cuidadora a l’Estat espanyol que té molt a veure amb la concepció de la feina de les cures com una tasca femininitzada i poc reconeguda socialment. La persona cuidadora és de manera molt majoritària dona (el 85,3% de les persones que han participat en l’estudi ho són), té entre 46 i 65 anys (el 63,6%), viu amb la seva parella o exparella (el 58,4%) o també amb el seu fills/filla o fills (el 51,8%). A més, quatre de cada deu persones de la mostra té estudis universitaris i gairebé la meitat estan treballant actualment. El 70,4% es consideren les principals responsables de les tasques de cura, i hi dediquen de mitjana 12,4 hores diàries.
A finals del segle XX, la laparoscòpia marcava un punt d’inflexió en les operacions mèdiques. Amb aquesta tècnica quirúrgica s’introdueix una petita lent òptica, per mitjà d’una mínima incisió a través de la pell, que permet l’exploració visual de la cavitat abdominal. «Un foradet per entrar els aparells al cos significa menys invasió i més fàcil i ràpida recuperació, amb menys dolor i ferida, i menys risc d’infeccions i complicacions», detalla el Dr. Joan Palou, cap del Servei d’Urologia de la Fundació Puigvert. En aquest centre especialitzat en patologies urogenitals van començar a operar amb laparoscòpia l’any 2000. S’obria així un camí més agradable i planer per a cirurgians i pacients.
Cinc anys després arribava a la Fundació Puigvert el primer robot Da Vinci de l’Estat. «No deixa de ser laparoscòpia, però la manipulació la fa directament el robot, sota la direcció a distància del cirurgià. Tu decideixes on talles, a través de comandaments que t’ho faciliten. En realitat, és un robot col·laboratiu (cobot); si fos robot 100%, tu donaries les instruccions i el robot ho faria tot. En aquest cas és el braç de l’uròleg el que precisa els punts d’intervenció», puntualitza Palou.
Però els beneficis que aporta el robot Da Vinci són clars: Imatges en 3D i 10 augments d’apreciació visual, l’eliminació de qualsevol mínima tremolor del pols humà, i el cirurgià seu còmodament davant de la pantalla des de la qual ho visualitza tot amb claredat. Així es treballa amb el robot amb què a la Fundació Puigvert han fet en aquesta quinzena d’anys més de 1.500 intervencions urològiques. «Aquell 2005 vam fer la primera prostatectomia radical robòtica a Espanya –l’extracció de la pròstata-«, rememora el Dr. Palou.
En temps de teletreball, una intervenció amb el robot Da Vinci, amb el cirurgià intervenint des de casa ja és possible. També des d’un país a l’altre. «Amb la tecnologia 5G, la transmissió d’informació és immediata, això és telemedicina», afegeix Palou.
Dr. Joan Palou, cap del Servei d’Urologia de la Fundació Puigvert | Cedida
Gràcies a la incorporació del Da Vinci, a la Fundació Puigvert van ser també pioners en intervencions pediàtriques, l’any 2007. Un any després, van fer la primera cistectomia (extracció de la bufeta) amb robot a Espanya i també amb el mateix robot es va fer el primer trasplantament renal complet a Europa amb cirurgia robòtica. Va ser l’any 2015.
Als Estats Units, ja l’any 2002 s’havia incorporat als quiròfans el Da Vinci. El Dr. Alberto Breda aleshores treballava al Ronald Reagan Ucla Medical Center de Los Angeles (California), on es feien amb el robot intervencions en oncologia i trasplantaments. «La Fundació Puigvert de Barcelona sempre havia estat considerada la ‘meca’ de la urologia a Espanya, i va ser en aquest centre on es va apostar per aquesta tecnologia, quan encara no hi havia tanta evidència científica sobre els resultats de l’ús del robot Da Vinci. Aquí ho van tenir clar des del principi», expressa Breda, que és avui cap de la unitat d’Urologia Oncològica i de l’equip Quirúrgic de Trasplantament Renal de la Fundació Puigvert.
Breda precisa, però, que, en oncologia, es triï una cirurgia oberta, laparoscòpica o bé la robòtica, pel que fa a la curació no hi ha diferència, però sí que es constata una gran millora funcional –continència urinària i potència sexual- i una millor i més ràpida recuperació gràcies al més alt nivell de precisió amb l’opció del robot Da Vinci. «Podent-nos moure a 360º, sense cap tremolor, la reconstrucció minuciosa de teixits ve molt facilitada per la cirurgia robòtica. Quan parlem de 400 o 500 punts de sutura, la robòtica guanya», afirma el Dr. Breda, que presideix actualment la Secció de Robòtica de la Societat Europea d’Urologia (ERUS). Segons explica, actualment ja hi ha 44 hospitals a Espanya que treballen amb robot Da Vinci, i en els pròxims cinc anys, la majoria d’hospitals estaran robotitzats.
Dr. Alberto Breda, cap de la unitat d’Urologia Oncològica i de l’equip Quirúrgic de Trasplantament Renal de la Fundació Puigvert | Cedida
Vall d’Hebron, 3 Da Vinci
L’Hospital Universitari Vall d’Hebron és el primer centre de l’Estat que compta amb tres robots Da Vinci. Amb els dos primers, en onze anys, ja ha fet més de 3.500 intervencions i la incorporació del tercer robot, aquest any, li permetrà fer entre 200 i 300 cirurgies robòtiques més cada any i ajudarà a ampliar la cirurgia robòtica a més especialitats, com ara la que enguany s’estrena, la cirurgia esofagogàstrica.
Segons explica la Dra. Elena Suárez, coordinadora quirúrgica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, el tercer robot Da Vinci compta amb dues consoles, cosa que permet fer cirurgies multidisciplinàries, és a dir, «poden operar dos cirurgians de diferents especialitats al mateix pacient, cadascú des de la seva consola. Quan una malaltia afecta diferents òrgans, per exemple, una endometriosi en què pot estar afectat l’úter, els ovaris i l’intestí, dos especialistes (un ginecòleg i un cirurgià general) poden intervenir simultàniament al pacient, guanyant així seguretat i reduint el temps de recuperació».
El passat mes de maig, al Vall d’Hebron va néixer el primer nadó de l’Estat després de practicar a la mare un cerclatge abdominal per via robòtica. Consisteix a suturar el coll uterí per reforçar-lo, i es va fer amb el robot Da Vinci, que possibilita una cirurgia menys invasiva i amb menys risc per a la futura mare.
Alta precisió en intervenció de columna
I si la precisió és la característica més preuada de la tecnologia robòtica aplicada a la cirurgia, les intervencions de columna vertebral tenen molt a rebre d’ella. L’Hospital Quirónsalud Barcelona compta ja amb una plataforma de guiat robòtic (Mazor X StealthTM Edition) per a operacions de columna. És un sistema pioner que combina les eines necessàries per dur a terme la planificació abans de l’operació amb instruments que ajuden i guien el cirurgià durant aquesta. El robot està indicat per aconseguir una col·locació precisa dels implants que s’utilitzen en cirurgia de columna, sigui percutània, mínimament invasiva, o bé oberta.
El de Quirónsalud és el segon dispositiu d’aquest tipus que s’incorpora a Europa. Segons explica el director de l’Institut Clavel de l’Hospital Quirónsalud Barcelona, que lidera l’aplicació d’aquesta nova tecnologia al centre, Pablo Clavel, de moment, estan utilitzant el nou robot en la col·locació de l’instrumental en cirurgia de columna, «però també treballem perquè sigui capaç de fer altres parts de la cirurgia de columna, com per exemple la descompressió dels nervis, o inclús ajudar-nos en la resecció d’alguns tumors».
Visites a distància
A l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, un robot permet els seus pediatres visitar nens i nenes atesos d’urgència o que neixen a l’Hospital de Berga, com si fossin a la mateixa consulta. És un sistema de consulta mèdica a distància pioner a Espanya que permet compartir decisions clíniques entre professionals i reduir el nombre d’infants derivats a altres centres.
El robot, desenvolupat per l’empresa Teladoc Health, compta amb una pantalla en la seva part posterior, que permet que, quan el professional mèdic es connecta mitjançant videoconferència des de Barcelona, tingui la mateixa perspectiva que si entrés presencialment a la consulta on és el pacient. Segons explica la gerent de l’Hospital de Berga, Anna Forcada, «aquest sistema innovador evita desplaçaments als usuaris i connecta el nostre centre amb un hospital de tercer nivell, permetent-nos oferir una atenció molt més especialitzada i de molta qualitat a pacients d’un entorn rural i dispers geogràficament com és el de la nostra comarca».
El mes passat, el govern de l’Índia va detectar una nova mutació en la variant del coronavirus delta, el que el va portar a classificar-la com a variant de preocupació. El Ministeri de Sanitat indi classifica així una variant quan hi ha proves d’un augment de la transmissió.
La nova variant, coneguda com a «delta plus», AY.1 o B.1.617.2.1, té una mutació extra a la proteïna de l’espícula del virus SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19. Aquesta mutació es va trobar en mostres de 48 persones infectades amb la variant delta a l’Índia, d’entre més de 45.000 mostres.
En què es diferencia aquesta variant? I una altra qüestió: Pot escapar a la protecció de la vacuna?
Què és la variant delta?
La variant delta del coronavirus, més infecciosa, s’ha estès per tot el món i va camí de convertir-se en la soca dominant, segons l’Organització Mundial de la Salut. Aquesta variant, de fet, ha estat la soca dominant que ha provocat la segona onada a l’Índia.
Els estudis han descobert que pot replicar-se més ràpidament, propagar amb més facilitat i unir-se amb més força als receptors de les cèl·lules pulmonars.
A més, en un estudi encara no revisat per persones expertes, els investigadors de Delhi van descobrir que la variant va causar tres quartes parts de les infeccions en persones que han estat vacunades. Al voltant del 8% d’aquestes infeccions d’última hora tenien la variant kappa, i el 76% la variant delta.
En què es distingeix la variant «plus»?
La nova mutació de la variant delta va ser detectada per primera vegada a Europa al març. Al juny també es va descobrir que els pacients de Covid-19 a l’Índia tenien el virus mutant. Aquests esdeveniments han suscitat preocupació.
Alguns científics de l’Índia temen que la mutació pugui alimentar una altra onada d’infeccions al país. No obstant això, la mutació en la proteïna de l’espiga del virus no és nova. Coneguda com a «K417N», s’ha notificat anteriorment en la variant beta trobada per primera vegada a Sud-àfrica. La variant beta amb aquesta mutació ha mostrat una capacitat d’escapar als anticossos conferits per la vacuna, almenys fins a cert punt. En altres paraules, hi ha la possibilitat que les vacunes no protegeixin contra aquesta mutació amb tanta eficàcia.
La mutació és preocupant perquè està localitzada en una porció clau de virus, la proteïna espícula, utilitzada per penetrar en les cèl·lules humanes. Les mutacions anteriors es trobaven en el «domini d’unió al receptor» de l’espícula, que permet el virus unir-se als receptors de les nostres cèl·lules.
Les mutacions exclusives de la variant delta fan que el virus pugui escapar en certa mesura del sistema immunitari. De fet, s’ha demostrat que la delta redueix una mica l’eficàcia de les vacunes. Això significa que una sola dosi de la vacuna pot oferir una protecció reduïda.
No obstant això, s’ha demostrat que una segona dosi produeix suficients anticossos contra la infecció simptomàtica i la malaltia greu. És important recordar que la majoria de les vacunes de la Covid-19 no proporcionen una immunitat esterilitzant absoluta, sinó que actuen per reduir la gravetat de la malaltia.
Els investigadors del Regne Unit van descobrir que la vacuna de Pfizer tenia una eficàcia del 33% contra la variant delta després d’una sola injecció, i de 88% després de les dues dosis. En el cas de la vacuna d’AstraZeneca, l’eficàcia era del 33% després de la primera dosi, i pujava al 60% després de la segona.
La variant delta plus podria tenir un grau similar de reducció de l’eficàcia enfront de les vacunes actualment en ús. Tot i que encara no s’han vist dades fiables sobre si això és així.
A l’Índia s’estan realitzant estudis per avaluar l’eficàcia de les vacunes contra la variant delta plus. És important tenir en compte que la variant delta plus encara no s’ha enlairat substancialment, i l’Organització Mundial de la Salut encara no l’ha classificat com a variant preocupant.
Què hem de fer ara?
Les variants amb una major transmissibilitat i la possibilitat d’escapar als anticossos suposen una amenaça per als esforços per controlar i mitigar la pandèmia. I els països amb baixes taxes de vacunació poden enfrontar-se a nous brots.
Com hauria de canviar la nostra resposta? Tot i les mutacions, no cal prendre mesures especials addicionals. Hem de seguir vacunant al màxim nombre de persones, augmentar la vigilància genòmica per seguir l’evolució de virus i seguir un comportament adequat enfront de la Covid-19.
Una investigació impulsada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, i l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV-CERCA) associa la ingesta d’aliments ecològics a la infantesa amb un millor desenvolupament cognitiu.
L’estudi, publicat a la revista Environmental Pollution, ha trobat que la ingesta d’aliments ecològics es relaciona amb millors puntuacions en proves d’intel·ligència fluida -capacitat de resoldre problemes nous- i de memòria funcional o de treball -la que permet al cervell retenir nova informació a curt termini-. El treball ha trobat també que la ingesta de menjar ràpid, la sobreocupació de la llar i el fum del tabac rebut a la infantesa es relacionen amb resultats més baixos en els tests d’intel·ligència fluida. A més, l’exposició a partícules fines (PM2.5) a interiors s’associa amb puntuacions més baixes de memòria funcional.
“Les dietes saludables, entre les quals hi ha l’ecològica, són més riques que les de fast food en nutrients necessaris per al cervell, com ara àcids grassos, vitamines i substàncies antioxidants, el que de forma conjunta pot afavorir les funcions cognitives a la infantesa”, explica Jordi Júlvez, primer autor de l’estudi, i investigador de l’IISPV-CERCA.
Per realitzar l’estudi, es van tenir en compte 87 factors ambientals als quals aquestes nenes i nens van estar exposats durant la seva vida uterina (com ara contaminació de l’aire, tràfic, soroll, diferents substàncies químiques i estil de vida) i altres 122 factors als quals van estar exposats durant la infantesa. L’objectiu de la investigació era analitzar la influència que totes aquestes exposicions poden tenir en el desenvolupament i la maduració del cervell humà, ja que en aquesta etapa encara no és plenament eficient defensant-se de les substàncies químiques de l’ambient i és especialment sensible a la toxicitat, fins i tot en nivells baixos.
Les dades de la investigació, que porta per títol Early life multiple exposures and child cognitive function: A multi-centric birth cohort study in six European countries, procedeixen de sis cohorts de països europeus (Regne Unit, França, Espanya, Grècia, Lituània i Noruega) que sumen 1.298 nenes i nens d’entre 6 i 11 anys.
Fins ara, s’havia investigat poc la relació entre el tipus de dieta i la funció cognitiva, però ja s’havia associat el fast food amb menys èxit en el desenvolupament escolar i alguns estudis havien trobat també associacions positives entre les dietes ecològiques i els resultats en funcions cognitives executives. Per contra, el fum del tabac i les partícules PM2.5 a l’interior de la llar que es respiren durant la infantesa podrien afectar negativament la funció cognitiva en promoure reaccions inflamatòries al cervell.
També cal tenir en compte el nivell socioeconòmic de l’infant. “El nombre de persones que conviuen a la llar sol ser un indicador del nivell econòmic familiar, i en contextos de pobresa l’estil de vida és menys saludable, cosa que també pot afectar les puntuacions de les nenes i nens en tests cognitius”, puntualitza Júlvez.
L’impacte dels aliments ultraprocessats en la salut dels infants
Un altre estudi recent, aquesta vegada centrat al Regne Unit, ha confirmat la relació entre el consum d’aliments d’aliments ultraprocessats en els primers anys de vida i l’obesitat en la joventut. Els aliments ultraprocessats, tal com es defineix pel sistema de classificació d’aliments NOVA, són formulacions industrials d’ingredients que se sotmeten a una sèrie de processos físics, químics i biològics. Normalment no tenen components alimentaris saludables intactes i inclouen diversos additius.
Aquest tipus d’aliments solen ser més densos en energia i més pobres nutricionalment (és a dir, amb nivells elevats de sucre lliure, sal, i greixos saturats però baixos en nivells de proteïnes, fibra dietètica i micronutrients) en comparació amb alternatives menys processades, i estan dissenyats per ser barats i atractius.
La investigació, liderada per l’Imperial College de Londres, analitza l’evolució de l’índex de massa corporal, de l’índex de massa grassa, del pes i del perímetre de la cintura de 9.025 nens i nenes britànics. El creixement va resultar major en aquells amb més ingesta de productes ultraprocessats: 0,06 per any; 0,03 per any; 0,20 kg per any i 0,17 cm per any, respectivament. Per a realitzar l’estudi es va fer un seguiment dels nens i nenes, d’entre 7 a 24 anys, durant el període d’estudi de l’1 de setembre de 1998 al 31 d’octubre de 2017
Els resultats, publicats a la revista JAMA Pediatrics, suggereixen que són necessàries urgentment accions radicals i efectives de salut pública que redueixin l’exposició i el consum d’aliments ultraprocessats i eliminin les barreres d’accés als aliments mínimament processats per contrarestar la creixent càrrega de l’obesitat a Anglaterra i a tot el món. I és que, de fet, a l’estudi, els productes ultraprocessats suposaven un 80% o més de la ingesta calòrica diària en un de cada cinc nens i nenes, una xifra força preocupant, segons els experts.
La batalla per la qualitat de la informació de salut i ciència no està perduda, encara que l’evidència així ho suggereixi. No està perduda perquè hi ha moltes notícies rellevants, rigoroses i, a més, atractives i fàcils de llegir. Mai com ara hi ha hagut tants i tan bons exemples de periodisme explicatiu i de qualitat, sigui el que sigui aquesta qualitat, que aquesta és una de les claus per a l’anàlisi. Però el que motiva aquest comentari és que la primera revisió sistemàtica de la qualitat de la informació mediàtica sobre salut, en concret sobre tractaments (intervencions de salut, no només fàrmacs), conclou que hi ha molt marge de millora, una manera de dir educadament que hi ha massa notícies que no compleixen els criteris de qualitat.
Mesurar la qualitat de les notícies de salut no és fàcil. El principal repte és decidir quina és la vara de mesurar-la. En aquesta revisió, s’han identificat centenars de criteris de qualitat en més de 2.000 estudis (investigacions que, al seu torn, són de qualitat científica molt diversa). Val la pena donar compte dels resultats, perquè aporten llum sobre el problema de la sobreabundància d’informació de salut, en part rigorosa i en part no, encunyada com a infodèmia per l’OMS el 2020.
En aquesta revisió, els 108 criteris usats per fer un resum quantitatiu (metanàlisi) s’han agrupat en 19 criteris generals. Un d’ells és informar dels efectes perjudicials del tractament, cosa que només complia el 40% de les notícies. Poc més de la tercera part (36%) complia una altra condició important: informar de les alternatives disponibles a la intervenció. La informació sobre el cost del tractament només apareixia en el 18% dels casos i la discussió dels conflictes d’interessos en el 22%. Poc més de la meitat (53%) anava més enllà de la mera informació verbal per quantificar els efectes de les intervencions, i només un 17% aportava resultats en nombres absoluts i no només relatius, que solen ser més eloqüents i sovint enganyosos. Aquestes dades globals sobre notícies en mitjans impresos i digitals, ràdio i televisió mostren que el got de la qualitat informativa està més buit que ple.
Amb tot, els 19 criteris generals presentats en la revisió no deixen de ser una mostra de la diversitat de criteris i al·ludeixen a només una part dels 44 conceptes clau del projecte Informed Health Choices, que és una referència internacional sobre la qualitat de la informació i el pensament crític sobre tractaments. El problema de la vara de mesurar, com veiem, està embullat i la investigació no acaba de desenredar-ho. A més, és raonable i pràctic que la informació periodística tingui en compte tal quantitat de criteris? Quins són els realment importants? I què pensen de tot això periodistes i ciutadans? Cal no oblidar que són els investigadors que estan definint la qualitat informativa, encara que alguns d’ells amb gran experiència periodística, com el pioner periodista australià Ray Moynham.
En un escenari ideal, els periodistes haurien de tenir en compte alguna revisió sistemàtica actual sobre la intervenció de la qual informen, generalment centrada en un nou estudi. Però cal exigir-los això? Alguns, en certa mesura, ja ho fan oferint informació de context i opinions crítiques sobre el que aporta el nou estudi de qual es fan ressò. Sens dubte, el grup de periodistes ben formats podria ampliar una mica, però anar molt més enllà és difícil. La conclusió de la revisió assenyala amb encert que és més important promoure el pensament crític en els ciutadans. Com ja apuntaven Steven Woloshin i Lisa Schwartz el 2003, més val tractar en els ciutadans els efectes del que ara anomenem infodèmia que prevenir-la, ja que aquesta és una tasca gairebé impossible, perquè exagerar i distorsionar sempre beneficia a tots els que produeixen i recirculen la informació.
El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) es va municipalitzar l’any 2016. Durant 4 anys, les seves treballadores van estar lluitant per aconseguir un conveni col·lectiu, doncs tot i haver avançat amb la municipalització, no en tenien cap. Per molt que durant aquest període una de les preocupacions principals fossin les condicions laborals, ja detectaven alguns problemes de manca de recursos i saturació. Ara, afectat per la pandèmia, el servei s’ha vist desbordat i les seves treballadores veuen molt necessari dotar i dimensionar el SARA de les eines de treball suficients per oferir un acompanyament de qualitat i garantir els drets econòmics per les persones que es troben en situació de violència masclista.
Per exigir-ho, s’han concentrat dimarts 13 de juliol de 9:30 hores a 11:30 hores a les portes de l’Ajuntament de Barcelona. Membres de l’Ajuntament i també la gerent de l’Institut Municipal de Serveis Socials van baixar a xerrar amb elles per afirmar que un nou espai pel SARA s’estudia de cara el 2023. Per les treballadores, «no poden demorar-se les necessitats ni un any, ni un mes perquè pel camí es posen en risc moltíssimes coses». Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA creuen que el SARA és un servei molt publicitat políticament, però després també és un servei molt poc cuidat. «Ens cuiden poc a nosaltres, però sobretot a les dones i les famílies que intervenim que són les màximes perjudicades», comenta una treballadora del SARA.
Les principals reivindicacions giren entorn dels problemes amb les targetes moneder i el líquid necessari inicial per cobrir les necessitats bàsiques de les dones en cas d’urgència. També apunten necessitats de reiniciar l’acompanyament amb monitoratge pels infants i que els tempos entre visita i vista baixin del mes o mes i mig on estan ara. Indiquen que cal una especialització a les urgències orientades a infants i adolescents víctimes de violència masclista, ja que aquestes tenen dret a ser informats i acompanyats per professionals.
Totes aquestes deficiències, entre altres situacions, causen a un impacte directe en l’atenció a les persones. Per les treballadores del SARA, aquesta manca de recursos i inoperància són violència institucional.
Manca de recursos econòmics i d’acollida
Després de molta lluita sindical per les condicions de les treballadores, que les municipalitzessin i després aconseguir el conveni específic, durant l’últim mes la situació d’atenció es va sobrepassar. Treballadores del SARA expliquen que fins i tot direcció es va agafar la baixa i es van quedar sense coordinació ni direcció. A més, diuen, ja no arribaven diners líquids: «ja no podíem més».
Moltes de les dones que atenen al SARA demanen sortir del domicili per iniciar un procés de separació i recuperació de la violència masclista viscuda. Amb això, des del compromís polític per l’erradicació de les violències masclistes, l’Ajuntament de Barcelona és l’encarregat de cobrir les necessitats econòmiques bàsiques i d’allotjament de les dones, fills i filles que ho necessiten. Les treballadores afirmen que en l’actualitat no compten amb un aplicatiu eficient i eficaç per cobrir aquestes necessitats. Denuncien que l’Administració vol implementar el sistema de targetes moneder sense contemplar que hi ha despeses que aquestes targetes no poden cobrir, alhora que no poden optar totes les dones a aquest sistema per qüestions documentals, amb la qual cosa sempre manquen diners per poder tenir les necessitats bàsiques de les usuàries cobertes. O dit d’una altra manera, el SARA és un servei d’urgència que treballa diàriament amb dones que poden arribar al SARA havent sortit de casa «com poden». «Surten com poden, sense roba, sense documentació i per un tema de risc no poden tornar al domicili», expliquen. I és que al SARA tenen famílies acollides que no disposen de cap bé personal i necessiten una base «per poder comprar una muda, un pijama, poder renovar documentació, bolquers, llet, medicacions… Coses molt bàsiques». Ara mateix, tot i tenir de normal una caixeta de diners físics per poder cobrir això, porten un temps fent urgències sense tenir aquests diners.
«Abans quan venia una urgència podíem posar la família en cases d’acollida, amb més protecció real, però ara ja fa anys que, quan passa, a part de no poder donar diners, aquestes famílies acaben anant a pensions i s’han de passar de dos o tres mesos allà perquè no tenim places a les cases d’acollida», relata una treballadora del SARA. A la pràctica, això vol dir estar de dos a tres mesos en una habitació amb lavabo compartit i sense poder accedir als recursos reals d’acompanyament, protecció i intervenció pels quals han acudit al servei. «A urgències tu els hi vens un sistema de protecció perquè puguin sortir de casa, però no compleixes cap de les expectatives del que es ven. Li dius no et preocupis que et cobrirem els necessitats bàsiques però és mentida. Protecció? Estant en una pensió, no hi ha cap tipus de protecció real», es queixen des de l’Assemblea.
Paral·lelament a què la protecció és inexistent, anar en el moment de la urgència a la casa d’acollida que és quan més acompanyament necessiten, tenia sentit. Ara què passa? Estan tres mesos en pensió i quan la dona ja està recuperant l’autonomia i està millor és quan coincideix que aconsegueix plaça. Per les treballadores això «no fa la funció que hauria de fer aquest espai que és un primer impacte, una valoració del risc inicial i poder dotar aquesta protecció inicial, ja que és aquí quan més risc i més vulnerabilitat emocional hi ha i és quan l’acompanyament no s’està podent donar».
| @AssembleaSARA
L’acompanyament psicològic gairebé ridícul
A banda d’estar dos o tres mesos d’espera per poder entrar a una casa d’acollida, de veure que no hi ha ajudes econòmiques per poder cobrir les necessitats bàsiques, l’Assemblea de Treballadores del SARA també denuncia que les psicòlogues del servei també estan a un mes o mes i mig de llista d’espera.
El fet que el servei no compleixi les expectatives o no compleixi allò que diu d’entrada també suposa un cop dur per a les persones ateses, segons expliquen les treballadores. I és que a banda de fer un canvi dràstic a la quotidianitat, el trencament es transforma gairebé en un tancament doncs els nens i nenes afectats han de deixar d’anar a l’escola als primers moments per un tema d’alt risc. La poca xarxa que puguin tenir aquestes famílies, es perd: «no poden anar a casa l’àvia, la tieta o els amics… tu els hi fas un aïllament però a part que no els hi facilites les eines per sortir endavant, la situació en si pot ser encara més traumàtica per les dones o les criatures».
I és que com expliquen des del SARA, quan aquestes dones que han viscut violència de gènere van al servei, surten d’un procés de violència, de risc, de tensió, però entren en una situació on, com diuen, «no poden deixar-se anar perquè segueixen soles, en tensió, fent-se càrrec de menors amb preguntes sobre per què no van a l’escola…». Aquest és un altre element que plantegen, que les dones amb criatures no tenen un acompanyament d’infancia immediat perquè, com en tot, el SARA té una llista d’espera de mes i mig.
Treballadores a punt de col·lapsar
Des de l’Assemblea de Treballadores del SARA apunten que totes aquestes «disfuncions» les porta a un estat d’estrès important. Assenyalen que si bé en teoria han de donar un servei integral i fer un procés de principi a fi, això no és real. «Fem tot el que podem però és impossible a nivell d’agendes quadrar-ho tot», diuen. I és que tota la violència s’atén en un únic servei on hi ha 8 sales i hi treballen 42 professionals. Abans de la pandèmia, diuen, les psicòlogues feien una mitjana de 22 visites a la setmana i tot i així estaven a mes i mig de llista d’espera. Ara, una psicòloga pot portar entre 60 o 70 casos i no tenen hores per fer una visita: «en dir-li a una usuària que torni al cap d’un mes, mes i mig, els hi estàs dient que només tindrà 10 sessions a l’any». Per l’Assemblea de treballadores del SARA aquesta atenció, també amb criatures que han viscut una situació de violència, no van a l’escola o no entenen perquè no veuen al seu pare, no és un procés de recuperació.
A més, es dona una altra situació: quan truca una dona per demanar visita. En aquests casos, per protocol, hauria de passar una setmana com a màxim per poder donar la primera visita i poder explorar el risc. Ara mateix es troben també a més d’un mes. «Hi ha l’apartat d’urgències que si volen sortir del domicili les podem atendre, però no val per aquelles dones que estan emocionalment molt afectades i no estan preparades per sortir però necessiten un espai per poder explicar-se», diuen.
El cicle de la violència passa per moltes fases i molts cops, han analitzat les treballadores, quan truquen al SARA, ho fan «en un moment de confrontació, de tenir dubtes o ambivalència». Si en aquests casos, valoren que si «tu no tens una resposta ràpida, moltes dones no acaben venint a la visita, fan un retorn o fins i tot diuen ‘és que estava millor a casa meva que d’acord que hi ha violència, però el meu fill pot anar a l’escola i tenim les necessitats bàsiques cobertes’. Tot l’engranatge en comptes de facilitar la sortida de la llar, l’està dificultant», afirmen.
Al final, veuen que l’Ajuntament de Barcelona els hi col·loca tota la responsabilitat vers les violències masclistes de la ciutat que cada cop té més demanda, però que no els hi està donant prou eines: «cada cop hi ha més consciència i sensibilització, però no s’ha dimensionat què cal». I davant això, totes acaben fent de tot. Com no arriben les psicòlogues, altres treballadores s’han trobat fent contencions emocionals molt greus. «És molt perillós. Són situacions molt delicades que no estem podent tractar de prop i això és unarevictimització de les famílies i també és violència institucional», denuncien. I afegeixen encara un altre element: el de la justícia. Diuen que sovint l’advocada no entra a temps al procés judicial, no s’acompanya aleshores tampoc quan toca i, a vegades, diuen, quan hi ha una advocada treballant en el cas ja està la sentència feta.
La sensació entre les treballadores és que els hi donen «un encàrrec super important però sense tenir les eines per fer-ho». Amb l’estrès afegit a la ja difícil tasca que realitzen per la situació que viuen, les treballadores del SARA seguiran insistint en millorar les condicions econòmiques, materials, residencials i personals que calgui també de cara al setembre. A més, compten amb el suport dels sindicats CCOO, UGT, CGT i INTERSINDICAL-CSC.
Tot s’inicia amb una campanya de declaracions d’Alberto Garzón, ministre de Consum del Govern d’Espanya, incitant a la població espanyola a consumir menys carn i que aquesta sigui de proximitat. La seva posició està basada en arguments científics que reconeixen que un excés en el consum de carn (Espanya consumeix tres vegades més del necessari o recomanat) és perniciós per a la salut humana i és una de les causes del canvi climàtic. Garzón fa una defensa dels beneficis de la Dieta Mediterrània, que està basada en aliments d’origen vegetal.
A les poques hores, surt Luis Planas, ministre d’Agricultura del mateix govern, en defensa dels ramaders, assenyalant que la campanya és errònia, com la que «el sucre mata», i diu que sobren dogmatismes. Com si fos poc el despropòsit, el President Sánchez pronuncia una frase d’aquestes que generen vergonya als experts, en favor del consum de carn, dient: «un chuletón al punt és imbatible». Sabem que el president del Govern no és expert en nutrició ni en emergència climàtica, però se suposa que té assessors que ho són.
Podria haver matisat les declaracions del ministre d’Agricultura, reconeixent que la campanya no és contra el consum de carn sinó contra l’excés de consum. No s’ha recordat ni tan sols del Pla per a l’Espanya 2050, del qual ha donat conferències a tot arreu, que reconeix que hi ha un excés de consum de carn a la població espanyola.
Cal preguntar quins factors determinen aquest tipus de declaracions que van en contra de totes les evidències científiques. L’excés de consum de carn està reconeguda científicament com a causa de malalties cardiovasculars, de diabetis de l’adult, d’obesitat i de certs tipus de càncer. En un recent suplement de Lancet (titulat compte enrere) que comptabilitza anualment els danys sobre la salut del canvi climàtic, es reconeix que en el món, l’any 2020, es van comptabilitzar 900 mil morts associades a l’excés de consum de carns.
Més d’un 30% dels gasos d’efecte hivernacle (GEH), causants del canvi climàtic, s’originen en la producció de carn. Fa pocs mesos es va publicar un estudi (6 maig 2021) del Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides sobre «Avaluació global del metà: beneficis i costos de la mitigació de les emissions de metà». Recordem que el metà és un dels tres principals GEH, amb una acció molt més potent que el CO2, encara que menys duradora. En aquest estudi s’informa que un 35% de les emissions de metà provenen dels combustibles fòssils, un 20% dels abocadors i deixalles i un 40% de l’agricultura. Un 32% d’aquests s’origina en la ramaderia, principalment bovina (per la fermentació entèrica dels remugants i de fems) i un 8% del cultiu d’arròs. Com a mesures per reduir la generació de metà es propugna reduir la ramaderia i el consum de dietes saludables de tipus vegetarià amb menor contingut de carn i lactis. Recordem que per gram de proteïna, els llegums produeixen 250 vegades menys emissions de GEH que la carn i que es requereixen 6.000 litres d’aigua, un recurs cada vegada més escàs, per produir ½ kg de carn.
El govern espanyol ha sancionat recentment una llei de canvi climàtic que aposta clarament per les energies verdes i la reducció dels combustibles fòssils, la qual cosa representa un gran i necessari avanç contra el canvi climàtic. Però, cridanerament, no inclou mesures per mitigar els efectes de l’alimentació, que representen d’un 25 a un 30% de la producció de GEH. Entre elles, està reduir el consum de carns vermelles i augmentar el consum d’aliments d’origen vegetal. La indústria de la carn és la quarta indústria més important a Espanya, al costat de la automotriu, el petroli i les elèctriques. Mou un negoci anual de més de 25 mil milions d’euros. Espanya és el tercer productor més important en el món en cria de porcs. De fet, la producció ha crescut de 5 milions el 1960 a 30 milions l’actualitat. Es deixarà al govern pressionar per aquests interessos? Passarà alguna cosa similar als de les petrolieres, que per no afectar els seus interessos es va demorar massa temps a promoure energies alternatives?
La situació avui no permet més dilacions. Els centenars de morts per l’excés de calor en zones dels EUA i Canadà amb temperatures superiors als 50ºC ens indica que queda cada vegada menys temps per prendre seriosament l’emergència climàtica. El món no tolera declaracions frívoles com les de el president i el ministre d’agricultura. Si us plau, en ells ens hi va la nostra vida i la vida de la planeta.
Ara fa més d’un any, durant la primera onada de la pandèmia, un equip d’investigadors codirigit per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), l’Institut Català de la Salut (ICS) i l’IDIAP Jordi Gol (IDIAP JG), amb la col·laboració de la Fundació Privada Daniel Bravo Andreu, va començar a estudiar la immunitat de les persones infectades amb SARS-CoV-2, concretament d’un grup format per 173 sanitaris.
Les conclusions d’aquest estudi, publicades recentment, apunten que la gran majoria de persones que han patit la malaltia manté anticossos anti-Spike, de manera que manté la seva immunitat al SARS-CoV-2. Segons l’estudi, aquesta immunitat de llarga durada és independent a la gravetat dels símptomes i s’aplica també a la generada per les vacunes.
“Com que és un virus tan nou, és molt important poder analitzar el seu comportament i l’afectació en les persones”, afirma Anna Ruiz, investigadora de l’ICS i coautora de l’estudi.
Què són els anticossos anti-Spike?
El Sars-COV-2 és un virus que té quatre proteïnes estructurals: S, M, N i E. Quan s’ha superat la covid-19, el sistema immune actua contra totes les proteïnes presents, generant anticossos per a totes aquestes proteïnes.
La proteïna Spike, la S, és la que permet l’entrada del virus a les cèl·lules humanes, de manera que quan el cos genera anticossos després d’haver patit la malaltia o d’haver estat vacunat, està bloquejant l’entrada del SARS-CoV-2 al cos humà.
Ruiz afegeix: “Els resultats obtinguts fins ara ens fan pensar que la immunitat al virus SARS-CoV-2 és més llarga del que intuíem a l’inici de la pandèmia”. Es refereix a la presència d’anticossos en les persones que havien estat infectades, que es va mantenir a nivells molt similars un any després de la infecció.
Per mesurar la quantitat i el tipus d’anticossos presents en els pacients, l’equip d’investigadors va extreure sang als 173 sanitaris el setembre de 2020. Cinc mesos després, els anticossos no havien caigut significativament i, als nou mesos, el 92,4% de les persones seguien sent seropositives: el 90% tenien IgG, el 76% IgA i el 61% IgM específiques de la proteïna Spike o del domini d’unió al receptor. Un any després de la infecció, a l’abril de 2021, les persones que encara no havien estat vacunades encara mantenien alts nivells d’anticossos: el 95% IgG, el 83% IgA i el 25% IgM.
També hi ha bones notícies per a les vacunes i la immunitat que generen. Per a Carlota Dobaño, investigadora de l’ISGlobal i autora principal de l’estudi, “Com que els nivells d’anticossos que es generen després de la vacuna solen ser més elevats que els que es generen després d’una infecció natural, els resultats de l’estudi suggereixen que la immunitat per les vacunes també serà duradora”.
Dels 173 sanitaris i sanitàries que van participar a l’estudi, tots ells personal de centres d’atenció primària de la Catalunya central, la majoria van presentar quadres clínics lleus o moderats, i només alguns casos van requerir d’hospitalització. Hi va haver quatre reinfeccions, dues simptomàtiques en persones seronegatives i una altra en una persona amb molt pocs anticossos, cosa que fa pensar als investigadors que els anti-cossos anti-Spike protegeixen només contra la infecció simptomàtica.
