A partir del 15 de març de 2020, l’actualitat nacional en tots els àmbits, sobretot en el sanitari, es va centrar monogràficament en la pandèmia Covid-19. Des d’aquella data fins avui els altres problemes del nostre sistema sanitari van semblar desaparèixer absolutament; diaris, televisions, emissores de ràdio i altres mitjans de comunicació obren sistemàticament i ocupen la gran majoria del temps dels seus noticiaris amb dades i anàlisis sobre la pandèmia.
Tot just a l’inici de l’any 2020, per tant, abans del confinament, es constituïa el govern de coalició PSOE-Podemos i se signava un acord de govern progressista dins del qual les referències a la política sanitària es concretaven en 14 punts entre els quals destacaven: eliminació dels copagaments, blindatge del sistema públic de salut, increment de la inversió sanitària fins al 7% del PIB, accés universal al sistema, desenvolupament del marc estratègic d’atenció primària i salut comunitària, actualització de l’estratègia de salut mental i millora de les condicions dels professionals sanitaris.
A Catalunya, el president Torra havia anunciat la convocatòria d’eleccions i en el Departament de Salut la consellera Alba Vergès presentava al Parlament el pressupost sanitari de 2020, publicat al DOG el 29 d’abril. Els problemes de la sanitat catalana continuaven aparcats i sense cap perspectiva de ser abordats amb decisió a curt o mitjà termini, d’acord amb uns comptes públics simplement continuistes.
Un cop iniciades les successives onades de la pandèmia, l’atenció política i mediàtica es va centrar monogràficament en aquest tema obrint un parèntesi per a la resta dels assumptes sanitaris ubicats fora de la gestió ordinària dels centres i serveis. La iniciativa política estatal es va centrar en la constitució d’una comissió parlamentària per a la reconstrucció del sistema sanitari amb l’objectiu d’abordar les greus deficiències emergents en els àmbits de la protecció dels professionals i ciutadans, de la gestió dels brots vírics (rastreig, proves diagnòstiques) i en la situació de les residències de gent gran, així com dels problemes derivats de l’augment de la pressió assistencial hospitalària (l’atenció primària i comunitària es va menysprear clarament i, fins i tot, es va procedir a tancar centres de salut i traslladar als seus professionals). Fins avui, cap de les propostes de l’esmentada comissió ha tingut traducció operativa en el sistema.
Des de finals de l’any 2020, el focus d’atenció política i mediàtica s’ha traslladat des dels aspectes diagnòstics, preventius no farmacològics i terapèutics al camp de les vacunes, situació en què ens trobem avui i que, previsiblement, durarà encara bastants mesos o anys.
Les repercussions de la pandèmia en diferents camps (sanitari i de la salut, econòmic, sociològic i educatiu) justifiquen la priorització política i mediàtica del problema i la dedicació de recursos addicionals preventius, diagnòstics i assistencials al seu abordatge pel sistema sanitari, però cal evitar que serveixin per incrementar la seva paràlisi amb relació a la resta dels greus problemes estratègics, de planificació i gestió que es troben pendents des de fa ja massa temps, alguns dels quals esmentaven abans.
Caldria que tant a nivell estatal com autonòmic, en el marc del Ministeri de Sanitat i de les Conselleries, s’activin grups de treball amb l’objectiu d’abordar sense dilació els problemes pendents de resolució del nostre sistema sanitari. La pandèmia no pot constituir-se en una disculpa justificativa universal per a la inacció en altres terrenys, ans el contrari, cal que sigui un estímul potent per a la renovació a curt i mitjà termini del sistema sanitari i de les estratègies polítiques amb relació al benestar i qualitat de vida de la ciutadania.
Anna Alcalá Sayeras és auxiliar d’infermeria de l’Hospital Santa Caterina a Salt i delegada sindical de CATAC-CTS/IAC en aquest hospital. Participa també a Sanitàries en Lluita i al Grup de Treball de Sanitat de la CUP, des d’on reivindica una sanitat 100% pública.
Treballes en un hospital «de comarques». Com has viscut aquest darrer any?
M’imagino que com molta gent. Al principi, amb estupefacció i por, encara que a mi em va arribar molt ràpidament la indignació que s’ha mantingut durant tot aquest temps. Això és el que més destacaria. També ho he viscut amb molt de cansament.
Com gestioneu els canvis de mesures, confinaments i protocols?
Sobretot a la primera onada, els canvis de protocols de protecció dels sanitaris eren constants, fins i tot teníem dos protocols diferents del mateix dia, segons la disponibilitat de material que hi hagués. Genera molta desconfiança quan et trobes davant una amenaça i ningú sap ben bé què pot passar i a tu et diuen que si vas la meitat de protegida que ahir, estàs segura igualment.
Pel que fa a les mesures de contenció de la pandèmia, moltes vegades hem comentat amb els companys que no estan pensades segons la seva efectivitat, sinó amb criteris d’aprofitament polític. Ara mateix ho estem veient. Fa poques setmanes les notícies deien que s’estaven relaxant mesures per encarar la Setmana Santa i jo pensava: Què passa, que per obra del senyor, per Setmana Santa no ens contagiarem, o què? I després van tornar les restriccions. El fet és que volen quedar bé amb certs sectors poderosos, com la indústria hotelera, per exemple i, en canvi, als petits autònoms no els salva poder obrir una mica més durant deu dies. No s’han posat les mesures socials que calen, no han volgut fer aquesta despesa i, a canvi, ens trobem amb un augment dràstic de la pobresa i els problemes de salut mental de la població que empitjora dia a dia i, al final, si s’ho volen mirar en termes econòmics, la despesa que es requereix per arreglar tot això és molt més gran que si ho haguessin invertit des del primer dia. És clar que sempre tenen l’opció de tancar els ulls davant la misèria que viu molta gent, però és que ni el seu sistema capitalista s’aguanta sense aquestes persones.
Penso que el més efectiu, i el que s’hauria d’haver fet des de bon principi, és salvar a la població amb mesures socials. Per mi, la Renda Bàsica Universal és el més fàcil: és possible, efectiu i ràpid. Quan tens a la població protegida, aguanta els confinaments que facin falta. Hagués sigut molt millor tornar-nos a tancar a casa al novembre o al gener que no pas aquesta agonia de mesures, que retallen llibertats més que contenir el virus i que s’allarguen en el temps. Costa veure-hi el final.
Estem en la quarta onada, com heu viscut les anteriors?
La primera onada, va ser terrible per tothom. Com deia, la sensació d’estupefacció, de desconcert… realment estava passant això? No sabíem ben bé com funcionava aquest virus ni si estàvem prou protegits. Als centres la situació era un desgavell, perquè es va haver de reordenar tot, separar sales de Covid i de no Covid, suspendre molta activitat, posar UCI en llocs que no estaven preparats… i personal per cobrir aquests llocs, clar. En l’àmbit professional, molts ens vam trobar d’un dia per l’altre, treballant en unitats en les quals no hi havíem estat mai. Això crea molta inseguretat fins que no t’hi acostumes. Es van suspendre tots els permisos, treballàvem sense descans, amb la família tancada i, quan arribaves trinxada a casa, també havies d’estar per ells.
Personalment, se m’hi sumava ser membre del Comitè d’Empresa. No vam agafar hores sindicals per coherència, en un moment així, però era una constant rebre trucades de companys i companyes que tenien problemes per mala gestió de l’empresa, i tot era urgent de resoldre. Hi ha coses que ens fem el càrrec que traspassaven les competències de l’empresa, com ara el desabastiment d’EPI. És evident que si no hi havia mascaretes no les podien pintar, però he trobat a faltar, a tots nivells, que ens diguessin: «Mireu, estem així, espavilem-nos entre tots». No, ens volien fer creure que ho tenien tot controlat i que no necessitàvem tantes mascaretes.
Qui es va espavilar va ser la població, que es va autoorganitzar per proporcionar aquests equips on no arribaven. Això és mèrit exclusivament de l’autoorganització popular, i tant de bo tothom en fos conscient. Massa vegades alguns partits han intentat capitalitzar aquest esdeveniment i, en general, tot el patiment de la població. Què és això de fer homenatges a les víctimes, moltes de les quals carreguen sobre les espatlles per la mala gestió que fa anys que es fa de la sanitat i serveis socials? Què és això de fer homenatges quan encara està morint gent?
Us heu pogut recuperar de tot plegat? Perquè com deies, costa veure el final.
Per sort, l’estiu ens va donar un cert descans. Quan a l’octubre els contagis van tornar a anar en augment, era desesperant. Tot i això, penso que es va normalitzar força la situació entre els treballadors i treballadores. D’alguna manera, ja era una situació coneguda i no es va viure igual. Però després va venir Nadal, es van relaxar les mesures, vam tenir una tercera onada i, més endavant, va passar el mateix durant la Setmana Santa. I aquí estem, en una quarta onada. Per mi, és evident que les onades les estan provocant els gestors. És el que deia abans, si es posessin mesures efectives, tant sanitàries com socials, estic convençuda que estaríem molt millor. S’ha convertit en un dia de la marmota on ja ningú entén què estem fent.
Deien que a l’estiu tindríem el 70% de la població vacunada, però la campanya de vacunació està sent un fracàs. Està clar que hi ha un desabastiment de vacunes, però a part de comunicar-nos-ho, han fet alguna acció? Comprar altres vacunes, expropiar patents… no, la farmacèutica mana, el capitalisme salvatge. Si va com l’any passat, tenim l’estiu de marge per solucionar tot això, si no, vindran la cinquena i sisena onada la tardor que ve. A banda, en comptar de fer la campanya de vacunació a través d’atenció primària, reforçant els equips existents, creen equips nous, al marge de tot, que ni coneixen els pacients. Això dificulta els criteris de priorització. Criteris per cert, que s’han fet de forma molt superficial i aleatòria. És fàcil i queda bé dir els sanitaris primer, però en aquest grup han vacunat a gent que treballa tancada en un despatx i, en canvi, una caixera de supermercat que està constantment exposada, no té dret encara a la vacunació. El fet, però, continua sent que hauríem d’estar ja a la vora del 70% de la població vacunada.
El contagi de professionals ha estat una constant. Com us ha afectat?
Recordo els primers dies anar a l’hospital com si entrés a l’escorxador. Els veïns posaven música i ens aplaudien, era emocionant i, personalment, em donava molta força. Més tard, ja vam veure com per part dels polítics es va aprofitar, assumint que entràvem als centres de treball com herois i, per tant, disposats a morir. No, perdonin, això no m’ho ha preguntat ningú. Jo vaig a treballar perquè és el que toca, i a vostè li toca protegir-me, i no ho està fent. El meu centre va arribar a ser el primer en el percentatge de contagis de tot l’estat. No feia gens de gràcia, patíem per si un dia ens trobàvem atenent un company intubat. A més, sortint de treballar, sense saber si estaves contagiat, anaves cap a casa amb la família. Pensa que el primer cribratge que van fer-nos a totes les treballadores i treballadors de l’empresa va ser al maig, amb un test ràpid de molt poca fiabilitat. No va ser fins a finals de tardor, quan va començar a haver-hi brots en sales suposadament netes, que ens van començar a fer PCR setmanals o quinzenals. Fins que ens han vacunat.
Els treballs sanitaris estan força feminitzats. S’han tingut en compte mesures de conciliació específiques?
En absolut, dubto que s’hagi fet enlloc o, almenys, no en tinc notícia. Més enllà de les mesures que ja hi havia, però que no són suficients o no són reals. Penso que, en general, el treball de cures sol recaure sobre les dones. Tradicionalment ha estat així, i en un sector com el sanitari es nota molt. Però penso que tots els treballadors, homes i dones, de qualsevol sector, haurien de tenir aquest dret a la conciliació garantit. Queda molt de camí per fer.
Creus que s’ha actuat amb planificació?
És evident que no. Ni s’ha fet ni es fa. Des que va començar la pandèmia, que miràvem com s’anava acostant fins que la vam tenir aquí i, llavors, correm-hi tots. Ara, amb la campanya de vacunació, passa el mateix. Ostres, Alemanya ja està negociant al marge de la UE per comprar la vacuna Sputnik, la Comunitat de Madrid també ho està negociant per la seva banda i, d’aquí un temps, diran que nosaltres també ho hauríem d’haver fet. Anem reaccionant tard, i mira que hi ha gent experta en salut pública i en epidemiologia, que va marcant el camí per avançar-nos als esdeveniments. Però no se’ls escolta. La salut pública és cara, s’hi han d’invertir molts diners, però crec que aquesta pandèmia ha demostrat sobradament que, a la llarga, és un estalvi, no només econòmic, sinó de patiment de les persones. Mentre no hi hagi algú al comandament preparat per emprendre mesures valentes, amb visió de futur i de bé comunitari, no sortirem del clot.
Quan jo era petit, feia una col·lecció de cromos en un àlbum que es deia Las maravillas del universo. Encara avui guardo els àlbums del 1955 i 1957. Una característica d’aquestes col·leccions era que tractaven de les meravelles de la naturalesa o dels avenços i descobriments de les ciències. Tots ells, externs a l’ésser humà. També hi ha antics i famosos llibres de meravelles: El més antic, que jo conec, el Llibre de meravelles de Ramón Llull (anomenat Fèlix pel seu protagonista). Després hi ha El libro de las maravillas de Marco Polo i, molt més recent, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estelles. Tots ells descriuen les meravelles: coses fantàstiques i molt boniques, procedents de la natura o creades per l’home. Per contra, a mi sempre m’han interessat més les Ciències Naturals, la Biologia i la part que estudia i descobreix les meravelles de l’ésser humà.
El cos humà, quina meravella. Capaç de reparar, regenerar i renovar els seus teixits gastats o lesionats. El mateix procés de regeneració constant serveix a la vegada per a altres funcions i objectius: metabòlics, d’adaptació al medi… La regeneració de l’ós serveix també per regular els nivells metabòlics de calci i fòsfor de l’organisme. La llei de Wolf adapta l’ós a les necessitats mecàniques, anant en contra dels principis físics dels materials que no estan vius. Les cèl·lules, des d’una primera cèl·lula mare, diferenciant-se amb múltiples capacitats i funcions, creen teixits i òrgans. A l’ésser humà només li cal conèixer, acceptar, ajudar i esperar que la mateixa capacitat reparadora de l’organisme solucioni la majoria de problemes d’estructura i funcionament del seu cos.
L’ésser humà, com els altres animals, està fet de mar i de pedra. Tota la vida se sustenta en l’aigua de mar i en la pedra calcària. Tots els fluids del nostre organisme són aigua de mar diluïda i el teixit que ens sustenta és una estructura proteica calcificada i endurida. És clar que també tenim proteïnes i, sobretot, «vida». Segons Claude Bernard, la vida és la resistència oposada per la matèria orgànica a les causes que tendeixen contínuament a destruir-la, i la mort no seria sinó el retorn de la matèria orgànica a la terra. Però l’ésser humà és més que això: raona, és capaç de tenir sentiments, amor i odi. Aquestes potencialitats són fruit de l’evolució, de la competició, de la col·laboració, de tot junt. Som humans perquè tenim raó, malgrat totes les nostres irracionalitats i instints animals.
Tothom pot saber que un organisme és viu quan ha estat ferit o mutilat, i tendeix a reparar-se tot seguint les lleis de la seva especial morfologia. En els animals i en les plantes la ferida se cicatritza, la fractura es consolida, la pèrdua de substància s’omple, i els éssers vius s’adapten i es transformen segons les seves necessitats i el seu medi.
Seguint el que diu Schumacher, jo tampoc vull aquí donar més coneixements, no vull que aprengueu més coses -que per això hi ha les enciclopèdies i, avui dia, Internet-. Cal tenir saviesa, no ensenyar a «saber com», sinó transmetre «criteris i valors», perquè quan la informació (o l’evidència) sigui incompleta, les intervencions no s’haurien d’apartar dels processos naturals que tenen a favor seu l’evidència indiscutible d’haver sostingut la vida per molt temps.
En aquest sentit, el «científic» molts cops respon amb incredulitat amb un «no està demostrat»; però la persona sàvia, i molts cops fins i tot els infants sense prejudicis, responen, en part, amb la raó, però també amb la intuïció, amb els valors i amb els sentiments, perquè el coneixement s’articula en el cervell, però també amb el cor, amb els sentits, amb la història, amb els ossos, les articulacions i els músculs, amb el dolor, l’amor i el goig.
És per tot això que vull parlar de la meravella del cos humà i tornar la confiança de les persones en la cura de la seva salut i de la seva malaltia. No us deixeu medicalitzar si no és molt necessari, sigueu responsables de la vostra salut i solidaris amb els altres.
L’estat de salut dels metges espanyols ha empitjorat notablement durant la pandèmia, produint un fort malestar físic i emocional. D’acord amb un estudi promogut per la Fundació Galatea, el Col·legi de Metges de Barcelona, l’Organització Mèdica Col·legial, Mutual Mèdica, en el qual han participat més de 4.500 metges espanyols, un de cada quatre metges recorre a serveis de suport a la salut mental o es planteja fer-ho per fer front al malestar emocional i a l’esgotament mental acumulats d’aquests mesos de pandèmia.
L’informe destaca que un 25,5% dels metges espanyols ha estat de baixa en algun moment des de l’inici de la pandèmia per motius relacionats amb la Covid-19, o bé perquè han estat positius o bé perquè han presentat algun tipus de simptomatologia. A més, un 2% ha estat hospitalitzat i el 8% ha viscut la mort d’algun company de treball per aquesta causa.
L’estudi ha avaluat l’impacte de la pandèmia sobre la salut física i mental dels professionals en tres moments: abans de la pandèmia, durant la primera onada (març-abril) i durant l’últim trimestre del 2020. D’entre la mostra de professionals enquestats, un 65% exerceix en el sector públic i, per àmbits assistencials, el 52% ho fa en hospitals, el 30% en atenció primària i el 18% restant en altres àmbits (salut mental, sociosanitari, salut pública, etc.). Un 63% dels participants són dones i la mitjana d’edat és de 52 anys.
D’acord amb l’estudi, sis de cada deu facultatius presenten algun indicador de fatiga, dolor o estrès i la mateixa proporció pateix síndrome de burnout, una classe d’estrès que es cronifica i es tradueix en cansament i esgotament. En aquest sentit, un 51% afirma sentir-se «sobrepassat» i menys preparat física i emocionalment davant de noves onades, ja que es van enfrontant a elles sense haver pogut recuperar-se de les anteriors. En conseqüència, durant aquest període s’ha registrat un increment del consum de tranquil·litzants i hipnòtics entre els professionals, que ha passat d’un 18,6% a un 29,4%.
La pandèmia també ha afectat el descans dels professionals, fent que dormin menys i pitjor: un 33% dels professionals té problemes per agafar el son i un 27% dorm menys de 6 hores, el doble que abans de la pandèmia. Així mateix, els hàbits de vida també han empitjorat. Segons mostra l’estudi, ha augmentat la proporció de professionals que consumeixen bastant o molt alcohol -que ha passat del 4% al 7%- i ha disminuït la pràctica habitual d’activitat física -del 50% al 28%.
Per aquests motius, el 20% dels facultatius s’ha plantejat avançar la jubilació quan arribi el moment i més d’un terç s’ha arribat a plantejar la idea d’abandonar la professió, malgrat que reconeixen que no ho faran.
Són pocs els que demanen ajuda
Malgrat la gran sobrecàrrega física i emocional, encara són pocs els metges que recorren a serveis de suport a la salut mental per fer front aquest malestar i esgotament acumulats. De fet, el 13% de professionals enquestats reconeixen que necessiten ajuda però que encara no estan recorrent a aquest tipus de serveis, tot i que afirmen que tenen previst fer-ho.
Malgrat la reticència inicial a demanar ajuda, un de cada quatre professionals sí que han acudit o estan acudint a serveis de suport psicològic, sent les dones i els joves els que en major mesura han recorregut a aquests programes. Els serveis de suport a la salut mental més utilitzats són els que ofereix la Fundació Galatea, que fins al moment ha atès a 1.300 professionals de la salut de tot Espanya, seguits dels serveis que s’ofereixen des dels mateixos hospitals i els centres d’atenció primària. Gairebé un 90% dels facultatius enquestats consideren que haurien de rebre formació per millorar les competències emocionals.
Durant la tardor del 2020, les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària de pobles i ciutats de Catalunya es presentaven a través del sindicat SAD per exigir la municipalització i aturar una deriva externalitzadora. Les treballadores van denunciar que l’externalització dels seus serveis “ha incrementat el cost a les administracions i als usuaris, augmentant any rere any el preu de l’hora de la prestació i prestant menys serveis”. Així, l’externalització que encareix els preus i precaritza les treballadores i davant d’això l’única solució és la munipalització.
Hi ha hagut intents però la majoria d’ells han estat poc resolutius. A Barcelona, l’Ajuntament va anunciar la municipalització del servei el maig del 2019 fent-ho inicialment a entre un 7% i un 10% de les 4000 treballadores que donen servei a la ciutat. No obstant, el desembre de 2019, la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat va emetre un informe desfavorable a la internalització del SAD i els serveis jurídics municipals no van trobar cap escletxa per fer-la efectiva.
Al Prat de Llobregat, s’anunciava que a partir del mes de març, la Fundació S21, que forma part del Consorci de Salut i d’Atenció Social de Catalunya (CSC), un organisme públic del qual és membre l’Ajuntament del Prat del Llobregat, passava a fer-se càrrec de la gestió del SAD al Prat. Des del sindicat de treballadores, però, no veien el canvi amb bons ulls. Defensaven que es tracta d’una gestió pública «emmascarada» i segueixen exigint la municipalització del servei.
Ara, una de les seccions més fortes, la de Sant Feliu de Llobregat ha preparat demandes i accions coincidint amb la jornada del Primer de Maig. Sota el nom «“Volem que Sant Feliu sigui un far d’esperança per totes les cuidadores d’arreu del territori”, presentaran una moció al ple de l’Ajuntament per la municipalització del servei.
Entenent que el SAD és un servei públic municipal destinat a atendre totes les persones que no poden dur a terme una vida totalment independent, per tant, és un servei essencial. Denuncien així que la gestió de Servei Públic d’Atenció Domiciliària s’atorgui sempre a empreses privades. Diuen que això fa que «en ús de la dotació de la partida pública destinada a la cura de les persones i a la dignitat laboral de les cuidadores», es doni vida «al principal objecte de negoci d’empreses que es presenten a concurs, i plomen el seu percentatge de guanys sobre les treballadores, que són les que realitzen el 100% de l’activitat a realitzar».
Expliquen que l’avenç de les privatitzacions està arribant a «límits insospitats» i ho sustenten amb els exemples de col·lectius que denuncien mala praxis com ara el personal de TVE, els bombers d’Aena, tot el què va envoltar la subcontratació de Ferrovial i les conseqüencies d ela finalització del contrate, o tots els qui es troben dins la plataforma de serveis socials Municipalitzem.
En un comunicat defensen que les cuidadores han passat gran part del confinament treballant de domicili en domicili, cuidant de les persones mes vulnerables amb dèficit d’EPI, sense conciliació personal i familiar, posant en risc la pròpia vida, i la dels seus familiars. I denuncien que per culpa de la gestió externalitzada no han cobrat la paga extraordinària Covid per sociosanitàries, aquella que venia a compesar simbòlicament l’esforç realitzat pel personal sociosanitari en temps de pandèmia. “No hi ha una verdadera política de tenir cura de les dones que cuidem, de mantenir i defensar els serveis públics. La preocupació dels ens públics es atorgar diners a empreses privades per que facin beneficis a la nostra costa”, assenyalen.
Així, per tot això, el sindicat SAD de cuidadores professionals Municipals impulsa una moció al ple del l’ajuntament de Sant Feliu i ho fa a més amb el suport d’algun dels col·lectius socials del municipi de Sant Feliu de Llobregat.
La votació de la municipalització, serà el pròxim dia 29 d’abril; i si es rebutja i no es posa remei a l’actual situació les treballadores asseguren que es veuran obligades a “aixecar un campament i acampar a la plaça de la vila des de l’endemà de la votació desestimatòria de la municipalització». Això passaria i coincidiria amb el primer de maig, dia del treballador.
El passat 1 d’abril El Diari de la Sanitat publicava un reportatge, que titulàvem «Amor rere la finestra (en temps de Covid)», en el qual explicàvem la història del Xavier, un home de 90 anys que cada dia va a visitar a través d’una finestra a la seva dona, la Carme, ingressada en una residència. Aquesta història d’amor, després de 66 anys de casats, va emocionar a molts dels nostres lectors, i també a nosaltres mateixos.
L’origen del reportatge va ser merament casual, quan el nostre fotògraf, Pol Rius, va topar-se amb un home, assegut en un tamboret, observant una dona a través del vidre d’una residència. El fotògraf s’hi va acostar, va parlar amb l’home, en Xavier, i va capturar la parella en les fotografies que després publicaríem al Diari de la Sanitat. A partir d’aquestes fotografies, que tenen un fort impacte visual, vam escriure un reportatge explicant que s’hi amagava darrera d’aquella escena. Una bonica i tendra història, que la pandèmia de la Covid-19 i les mesures restrictives en les residències, ha fet encara més emotiva.
A partir d’aquest reportatge exclusiu d’ElDiari de la Sanitat, altres mitjans han fet també durant les darreres setmanes reportatges i seguiments fotogràfics i audiovisuals sobre la història del Xavier i la Carme. Ho va fer inicialment TV3 amb un reportatge audiovisual que es va fer viral en qüestió d’hores. Després s’hi van sumar Cuatro, La Sexta i molts altres mitjans, tan audiovisuals com escrits. Fins i tot el mateix New York Times va publicar la història d’en Xavier i la Carmen en portada de la seva edició digital, amb les fotografies que va fer el fotoperiodista Emilio Morenatti per The Associated Press.
La gran visibilitat que ha tingut la història d’en Xavier i la Carmen posa de manifest la necessitat de referents positius en temps convulsos i plens d’incerteses com els actuals. «La història ha recorregut el planeta», diu el mateix Xavier, quan li preguntem per com està vivint aquestes setmanes d’entrevistes per a tants mitjans. Ell, ens diu, està molt content que la seva història d’amor hagi arribat tan lluny. «Jo no tinc Instagram, però m’han dit que el vídeo de TV3 té milers de visualitzacions», diu l’home, que es mostra agraït a aquest mitjà per haver escrit el reportatge inicial.
Des d’ElDiari de la Sanitat estem molt satisfets del seguiment que ha tingut el nostre reportatge, i molt més encara sabent que en Xavier està content del ressò que ha tingut. Però creiem també, en termes periodístics, d’una banda, que sempre s’ha de reconèixer la feina que han fet prèviament altres companys de professió, citant la corresponent font original, fet que només s’ha produït en el reportatge de Pau Rodríguez a elDiario.es. D’altra banda, creiem que temes com aquest s’han de tractar sempre amb la professionalitat, respecte i delicadesa que es mereixen. Ens fa l’efecte que no tots els mitjans ho han fet així, ja que, en alguns casos, han visitat la residència sense haver parlat prèviament amb en Xavier per saber si hi estava d’acord.
Des d’El Diari de la Sanitat creiem que el que vam publicar l’1 d’abril demostra clarament la força del periodisme i el nostre compromís per un periodisme independent amb vocació social.
Ha passat un any des de llavors i ara podem parlar-ne de manera diferent, calmada, amb perspectiva; però no sempre ha estat així, durant els primers mesos vam viure situacions molt difícils.» Així comença a explicar la història una de les infermeres del CAP quan li preguntem per aquells mesos de març, abril i maig de 2020.
«Inicialment vaig sentir por i angoixa per la sensació d’incertesa i de desconeixement. Van ser unes setmanes amb vivències molt intenses». (Administrativa)
Des de mitjans de març de 2020 hi ha hagut canvis en gairebé tots els racons de les nostres vides: pandèmia, virus, immunitat i rebrots s’han convertit en paraules habituals en totes les converses. Les rutines han agafat forma de gràfics o xifres i la mort, les Unitats de Cures Intensives i els Serveis d’Urgències, han aparegut en totes les portades. Aquesta crònica mostra com l’equip del Centre d’Atenció Primària ‘Les Hortes’ (Poble Sec, Barcelona) va conviure amb la pandèmia durant els mesos de març, abril i maig de 2020. Una mirada potser menys sorollosa i més íntima, que parla de la vivència, del diàleg amb la por, de la convivència diària amb els canvis i de l’angoixa. Una sensació de perill que ha condicionat les nostres decisions durant aquest últim any i una incertesa constant que ens ha sacsejat i que encara és present.
| Isabel Solís
El primer moment de la pandèmia
Durant els primers mesos de convivència amb la malaltia el personal sanitari es va trobar en una posició complicada. «Ho vaig viure amb molta sensació de caos. Vaig tenir por del contagi, a ser vector de contagi per a la meva família», ens explica M. una de les infermeres.
L’equip d’aquest centre, com en molts altres Centres d’Atenció Primària, va haver de reconvertir i repensar la seva atenció sanitària de forma radical durant la setmana del 14 de març per poder adaptar-se a la situació d’emergència. En setanta-dues hores va canviar la forma d’atendre la població que va deixar de ser presencial i va passar a ser majoritàriament telemàtica per poder mantenir les mesures de seguretat davant d’allò que es desconeix. La prioritat era donar atenció de la forma més segura possible, de manera que mantenir la proximitat amb el pacient, el seguiment estret i l’atenció global, allò que tant caracteritza a l’Atenció Primària, es va convertir en una tasca difícil per als equips sanitaris.
«D’un dia per l’altre va canviar la manera de funcionar, ens vam haver d’adaptar. Tota la informació i els protocols anaven canviant frenèticament», afirma la doctora V., que recorda molt bé com els canvis de protocols constants, gairebé diaris, i el desconcert eren el pa de cada dia en molts dels centres i hospitals. Durant aquells primers mesos, la incertesa, l’adrenalina, l’instint de supervivència i la feina del dia a dia van fer que allò que semblava irreal es materialitzés. Sovint es va fer evident la desorientació, pel que fa al seguiment dels casos o l’aplicació d’alguns tractaments; i l’autoorganització de l’equip, a petita escala, va ser clau per poder seguir-li el ritme a la pandèmia.
«Davant la incertesa del moment, vam optar per decidir en equip i setmana a setmana, mesuràvem recursos i anàvem establint plans d’acció d’acord amb el que teníem.» (Metge)
Es van tensar les cordes que subjectaven el sistema sanitari i el conjunt de professionals van haver d’adaptar a les noves regles de joc, amb eines escasses per al diagnòstic i el tractament.
«No podíem trobar material de protecció enlloc, al final ho vam aconseguir, però van ser hores i dies i caps de setmana llargs i molt angoixants.» (Responsable Administració).
| Isabel Solís
Més enllà de la primera onada
La veritat és que, afortunadament, hi va haver vida més enllà de la primera onada. Després dels primers mesos de convivència amb la Covid-19, quan es va aconseguir controlar el primer embat de la pandèmia, què passava llavors als Centres de Salut?
«Fins a aquell moment vam fer atenció telefònica perquè era l’única que podíem fer, vam ser poc accessibles, era impossible ser-ho més. A partir d’aquest moment, tocava tornar a l’atenció presencial, era vital, ho necessitava el pacient i el necessitàvem nosaltres», explica la doctora N., que posa l’accent en la necessitat d’atendre els pacients de la manera en què l’Atenció Primària fa: longitudinalment i integralment. L’arribada de la pandèmia va obligar a tot el personal sanitari a treballar amb noves eines, a acostar-se al conjunt de pacients de manera diferent, fent un ús més intensiu de la tecnologia, canviant el tipus de medicina que coneixíem fins al moment.
«No ens han ensenyat a visitar pacients per telèfon, hem après a estar presents i acompanyar els pacients. I això ara no ho hem pogut fer». (Infermer)
«Ens vam adonar que havíem donat menys atenció a altres malalties i a les patologies cròniques. No arribàvem a més i això ens fa mal», explica M. una de les infermeres quan recorda els mesos d’estiu de 2020. En aquell moment, la «nova normalitat» va arribar per quedar-se i va convertir el dia a dia en una cursa infinita per atendre totes les visites, les demandes i les necessitats que s’havien posposat al llarg dels mesos anteriors.
«No vaig entendre els aplaudiments perquè nosaltres no som herois. En canvi, entenc la crítica perquè, durant un temps, s’han deixat d’atendre altres patologies». (Metgessa)
| Isabel Solís
Va ser durant l’estiu quan en els Centres d’Atenció Primària es va fer evident la necessitat de recuperar part del funcionament habitual, els seguiments i les activitats preventives. «Tinc la sensació que aquest no és el tipus de medicina que jo sé fer. No m’agrada la no-presencialitat», afegeix la doctora L. I si alguna cosa ens ha demostrat la pandèmia, ha estat la necessitat de l’atenció multidisciplinària, propera i integral en termes socials i sanitaris, d’una medicina d’Atenció Primària que entengui el context més enllà del pacient.
L’altra cara de la pandèmia
En parlar de les necessitats socials no cobertes durant l’inici de la pandèmia, la treballadora social de centre ens diu: «Durant el primer mes, l’administració es va aturar per complet, no hi havia recursos socials suficients», i reflexiona sobre la importància dels Serveis Socials, de la coordinació entre el sistema sanitari i les entitats que donen suport social directe. «Se’ns va assignar (a l’Atenció Primària) la cobertura de totes les necessitats, havíem d’abastar-ho tot», puntualitza la doctora S., una metgessa del CAP, que va atendre a pacients amb sospita de malaltia Covid-19.
«Sentíem impotència al saber que hi havia coses que no podíem fer per ajudar els pacients, perquè no hi havia xarxa i no depenia de nosaltres.» (Treballadora Social)
«Vam tenir clar que els efectes de la pandèmia anaven més enllà de la malaltia i la mort» afirma la doctora M., que ha treballat de manera coordinada amb la treballadora social de centre per controlar la pandèmia dins de les residències, els centres de menors i els equipaments de persones sense sostre al barri del Poble-Sec.
| Isabel Solís
L’arribada de la pandèmia ens ha posat en evidència com a societat, ha augmentat aquelles desigualtats que ja existien, posant-les en primer pla. Les dificultats pel que fa a l’accés a l’atenció sanitària han augmentat durant aquests mesos. També ho ha fet el nombre de famílies en situació de pobresa, les persones sense ingressos i la problemàtica d’accés a un habitatge, per citar-ne només algunes. Han fet falta un altre tipus de xarxes comunitàries, vincles de solidaritat i mans amigues dins el barri per cobrir les deficiències d’un sistema sanitari i de benestar social que no s’ha pogut sostenir i ha posat al límit la població més vulnerable.
«La situació ha provocat un accés als recursos esbiaixat, deixant sense suport a molta part de la població». (Infermera)
Les residències també han rebut les conseqüències directes de la crisi sanitària i social, pacients i familiars han hagut de viure situacions difícils, tristes i delicades, provocades per l’aïllament, les pèrdues i els dols en solitari. «Ens queda molt per fer quan parlem i ens ocupem del que passa en arribar a la fi de la vida». (Metgessa)
Fer balanç entre l’esperança, la crítica i la crisi
Després de fer front a les primeres onades de la Covid-19, el conjunt de professionals sanitaris ens trobem en un moment marcat pel cansament, la decepció i la impotència. «El sistema va col·lapsar – opina la doctora C.-, no hi ha hagut una bona direcció, s’ha abusat de la vocació i la responsabilitat del que s’espera de la professió mèdica i sanitària».
La situació de sistema sanitari amb l’Atenció Primària precària, sobrecarregada i burocratitzada, ha hagut de fer front a una emergència que ha tensat i debilitat tots els engranatges que la componen, amb les conseqüències previsibles: col·lapse i saturació. Una Atenció Primària que ja reclamava inversions i recursos des de molt abans que arribés la Covid-19.
| Isabel Solís
Seguint amb la reflexió crítica, dues companyes de l’equip de Medicina afegeixen: «Durant tota la gestió de la pandèmia no s’ha parlat de la Primària, no s’ha tingut en compte, ha passat a segon pla. La perspectiva i el model han estat els mateixos i ja sabem que l’hospitalo-centrisme no funciona. «Han passat els mesos, un any sencer i la situació és diferent de la de l’inici; a la cursa contra el virus s’han afegit les vacunes, que són la dosi d’esperança que molts necessitàvem. Potser la vacuna serà d’ajuda per fer front al virus, però seran necessaris molts més esforços per reforçar el nostre sistema de salut i canviar la situació de pobresa social actual».
Malgrat tota la crítica, per a l’equip de professionals del CAP Les Hortes una de les certeses que ens ha portat la pandèmia ha estat poder comprovar que el treball en equip fa que les coses siguin més fàcils quan tot sembla difícil. També tenim la certesa que amb l’autocrítica, l’autoorganització i la reflexió compartida hi ha possibilitat de contribuir al canvi dels models sanitaris actuals.
* Aquest article s’ha escrit gràcies a la col·laboració de l’equip de professionals del CAP de les Hortes, que han participat del relat conjunt d’aquesta pandèmia mitjançant entrevistes. Durant el mes de setembre de 2020 vam realitzar entrevistes a les companyes i els companys del CAP amb l’objectiu de registrar com havien viscut la pandèmia, des d’un punt de vista professional i personal. Hem realitzat un total de 32 entrevistes a personal del CAP, personal mèdic, infermeria, administratiu i de treball social.
De totes aquestes dades ha sorgit aquest article i juntament amb les fotografies formen part d’una exposició fotogràfica que es podrà veure al Centre Cívic Albareda (Poble Sec. Barcelona) del 3 al 30 de maig de 2021.
La restricció de vacunar amb AstraZeneca a menors de 60 a Espanya ha provocat que moltes persones només s’hagin immunitzat amb una dosi d’aquest fàrmac. Per aquest motiu, l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) ha promogut un assaig clínic que avaluarà la possibilitat d’administrar una segona dosi de Pfizer en aquests casos.
L’estudi, denominat CombivacS, analitzarà en 600 pacients el possible efecte protector i la seguretat de subministrar una dosi d’aquesta vacuna d’ARN missatger per covid-19 a persones que ja han rebut una primera de laboratori britànic una vegada hagin transcorregut un mínim de 8 setmanes des de la primera injecció.
Durant la presentació de l’assaig, la directora del ISCIII, Raquel Yotti, ha assenyalat que es tracta de «generar evidència científica» per constatar la seguretat de combinar altres vacunes amb el fàrmac britànic i «sustentar la presa de decisions en relació a possibles alternatives a els ja immunitzats amb una dosi d’AstraZeneca».
Durant el desenvolupament clínic de les vacunes Comirnaty (Pfizer) i Vaxzevria (AstraZeneca) s’han desenvolupat diferents estudis per definir la dosi, eficàcia, seguretat i condicions d’utilització de cadascuna d’elles de forma individual. Encara que ambdues porten ja un temps disponibles a Europa, fins ara no hi ha dades clíniques sobre el seu possible ús combinat.
La utilització conjunta sembla possible i fins i tot desitjable, ja que són vacunes que actuen amb mecanismes d’acció diferent i hi ha proves que aquesta forma d’abordar altres malalties pot resultar beneficiosa, però cal dur a terme assajos clínics com aquest per comprovar-ho.
De fet, CombivacS és un dels primers assaigs clínics que analitzarà la seguretat i immunogenicitat d’aquest tipus de pautes combinades. L’estudi es desenvoluparà en cinc hospitals: La Paz i Clínico San Carlos de Madrid; Vall d’Hebron i Clínic, de Barcelona, i Cruces, a Biscaia. El Centre Nacional de Microbiologia (CNM) actuarà com a laboratori central de l’assaig, que ha comptat amb l’assessoria de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS).
Quantificar el nombre d’anticossos
Es tracta d’un assaig clínic en fase 2, comparatiu, aleatoritzat i adaptatiu, per avaluar la seguretat i immunogenicitat (capacitat de el sistema immunitari de respondre amb èxit a una infecció) d’una dosi de la vacuna anomenada Comirnaty (Pfizer) en persones que han rebut prèviament una dosi de la vacuna Vaxcevria (AstraZeneca).
L’estudi analitza la possible combinació de més d’una vacuna (pauta de vacunació heteròloga) amb diferents mecanismes d’acció per completar la immunització desitjada. La hipòtesi de partida és que l’esmentada immunogenicitat serà més gran en el grup que rep dues dosis de vacunes diferents enfront de la dosi única.
L’objectiu primari de l’assaig és, per tant, comprovar si en les persones que ja han rebut una dosi de la vacuna d’AstraZeneca hi ha un increment significatiu als 14 dies en les seves xifres d’anticossos enfront de SARS-CoV-2 després de rebre una dosi de Pfizer.
Per motius logístics només seran elegibles persones residents a les províncies on se situen els cinc hospitals participants. S’espera poder comptar amb els primers resultats 5 setmanes després de l’inici de l’assaig. Si aquests resultats fossin favorables en seguretat i eficàcia a l’esquema de vacunació seqüencial, s’oferirà una dosi de Pfizer a totes les persones participants del grup control.
Metodologia de l’estudi
En l’assaig participaran persones voluntàries dividides en dos grups, als quals seran assignades de forma aleatòria. D’una banda, el grup 1 o grup d’intervenció, format per 400 persones, rebrà una dosi de la vacuna Comirnaty (Pfizer), seguida de 28 dies d’observació clínica i anàlisi d’anticossos durant un any.
Per la seva banda, el grup 2, que estarà format per 200 persones, no rebrà inicialment cap vacuna. Aquest grup 2 actuarà com a grup control, sent tots els procediments de vigilància, seguretat i anàlisi idèntics als del grup experimental. La comparació de resposta immunitària entre els dos grups es realitzarà sobre unes anàlisis obtinguts als 14 dies de la inclusió de cada persona voluntària, sense perjudici d’altres anàlisis molt exhaustius que es realitzaran al llarg d’un any.
No és esperable obtenir resultats d’aquest estudi abans de 4 setmanes des que la primera persona rebi una dosi de Pfizer
Tenint en compte que les persones participants necessitaran d’un mínim de 7 dies per incorporar-se a l’estudi i que s’han d’analitzar milers de mostres, no es pot esperar obtenir resultats abans de 4 setmanes des que la primera persona rebi una dosi de Comirnaty (Pfizer). En qualsevol cas, si els resultats ho aconsellen, 28 dies després d’iniciat l’estudi s’oferirà la vacuna de Pfizer a tots els pacients que inicialment no l’havien rebut (grup 2).
Finalment, els investigadors busquen obtenir també coneixements sobre la resposta immunitària conferida per la combinació seqüencial de les dues vacunes al llarg d’un any, així com la protecció davant les variants de la SARS-CoV-2 als 14 i als 28 dies després de completar la vacunació.
El metge danès Peter C. Gøtzsche ha publicat recentment el llibre Vacunas: Verdades, mentiras y controversias (Capitán Swing), on defensa que cal avaluar amb cura les vacunes, analitzant l’equilibri entre els seus danys i beneficis, igual que es fa amb qualsevol medicament. Per ell, acceptar sense dir res totes les vacunes proposades pels sistema nacionals de salut és un error, no perquè sigui un negacionista o antivacunes, sinó perquè creu que cal fer una reflexió crítica prèviament. En una entrevista al Diari Ara assenyala que, des de la perspectiva de la salut pública, vacunar-se contra la Covid és «altament racional», tenint en compte les conseqüències devastadors de la pandèmia. «En els assaigs clínics només un dels 50 casos greus de Covid-19 s’ha produït en els grups vacunals i hi ha hagut dues morts en els grups control. Són resultats impressionants. Per tant, esperem que les vacunes redueixin substancialment la mortalitat», diu en aquesta entrevista. Per tant, recomana l’ús de les vacunes contra la Covid, però considera que hi ha raons per ser escèptic davant les vacunes en general, entre altres motius, perquè el frau és una pràctica habitual en els assajos clínics.
Diàlegs pandèmics
El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, i el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, protagonitzen 2 metges i 1 pandèmia, un llibre en format conversa amb la periodista Gemma Bruna on els dos metges reflexionen al voltant de l’impacte de la pandèmia de la Covid en el sistema de salut i en el conjunt de la societat. Una pandèmia que ha capgirat completament la manera com entenem el món i la medicina. El llibre, editat per Símbol Editors, també recull les experiències de les metgesses de família Beatriu Bilbeny, del CAP Drassanes, i Esperanza Martín, del CAP Maragall, que parla de les seves vivències com a pacient de Covid persistent. «La meva vida ha canviat completament, ara començo cada dia escoltant el meu cos», deia Esperanza Martín en una entrevista al Diari de la Sanitat. Els drets d’autor generats pel llibre seran destinats a Arrels Fundació.
Una emergència mundial
Agus Morales, director de 5W, una revista de periodisme internacional, ha publicat recentment el llibre Cuando todo se derrumba (Libros del K.O.), sobre com la pandèmia de la Covid a Espanya connecta amb emergències que va viure en altres racons del món. Com diu el mateix autor, el que el va portar a escriure aquest llibre no va ser explicar com es va viure l’estat d’alarma a Espanya a causa de la crisi sanitària ni tampoc escriure sobre això que en diuen ‘un moment històric’, sinó la recerca de l’universal. «Una emergència sanitària era això. Sigui quin sigui el teu lloc al món, alguna cosa et supera, i necessites ajuda. Em sembla que podem entendre moltes coses de com funciona el món si entenem això primer», explica Morales.
El testimoni dels sanitaris durant la pandèmia
Essencials (Columna Edicions) és un llibre del periodista de RAC1 Benet Iñigo que recull el testimonis dels professionals sanitaris que han viscut des de la primera línia la lluita contra la Covid-19. Metges, infermeres, estudiants de Medicina, investigadors o fisioterapeutes són alguns dels perfils professionals que intervenen en aquest colpidor relat de la crisi sanitària. Així, la publicació convida a descobrir les històries personals que s’amaguen darrere les bates blanques dels sanitaris. El pròleg està a càrrec del Dr. Bonaventura Clotet, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol i director de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa.
Un relat sobre la vida
Salut! La vida amb elles (Editorial Fonoll), escrit per la periodista de La Mira Magda Gregori és un relat sobre la vida, des del naixement fins a la mort, a través dels retrats de 13 professionals sanitàries, que van des d’una llevadora, al principi del llibre, fins a una infermera de cures pal·liatives, al final. Amb un pròleg de la Consellera de Salut, Alba Vergés, i fotografies de Jordi Borràs, el llibre mostra que les treballadores sanitàries no són ‘superheroïnes’ ni ‘àngels de la guarda’, però sí que ens acompanyen al llarg de la nostra vida i ens cuiden. Tal com explica l’autora en una entrevista a Social.cat, el llibre sorgeix de la necessitat de visibilitzar les dones sanitàries, les quals, sovint, s’han vist sempre darrere del metge, i també de la necessitat d’aprofundir en una investigació amb perspectiva de gènere. «Algunes malalties que ens afecten només a les dones també han estat invisibilitzades perquè l’objecte d’estudi sempre ha estat l’home», explica Gregori a l’entrevista.
La importància de les cures
Vivim immersos en una crisi de cures de grans dimensions. Com deia la Regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, en una entrevista al Diari de la Sanitat, una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures. «Cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades», destacava Tarafa. Tanmateix, sovint, es tracta d’una feina invisibilitzada i profundament precaritzada. En el llibre Cuidadoras. Historias de trabajadoras del hogar, del servicio de atención domiciliaria y de residencias (Icaria Editorial), l’investigador i comunicador social Ernest Cañada dona veu a les treballadores de la llar, del servei d’atenció domiciliària i de les residències, en un moment especialment complex per al futur de les cures.
