El nostre orgull de gaudir d’un dels millors sistemes de salut del món s’ha desinflat gairebé del tot durant aquest últim any. La pandèmia per Covid-19 ha posat de manifest que el sistema sanitari espanyol és molt més fràgil del que podríem esperar. Tants són els seus punts febles, que l’han portat ràpidament al col·lapse.
Més encara, la crisi sanitària global en què estem immersos ha tret a la palestra, al carrer i als mitjans de comunicació, la importància i la repercussió que té la falta de suport al nostre país a la investigació científica, tant bàsica com aplicada.
La pandèmia ha evidenciat que les mesures polítiques dels últims anys no han estat les més apropiades per facilitar l’avanç del coneixement científic. Una cosa fonamental tenint en compte que la ciència ens proporciona plans, eines, fàrmacs i vacunes per a respondre d’una manera eficient tant als grans problemes de salut pública com a la desestabilització socioeconòmica que, malauradament, sol acompanyar-los.
A grans mals, grans remeis
Ja que s’atribueix a un aforisme d’Hipòcrates aquest conegut refrany, sembla evident que portem més de dos mil anys fent prevaler l’eficàcia sobre l’eficiència. Sí, matem les mosques, però més fàcil -i amb menys cost i repercussió- és fer-ho amb un matamosques.
La dificultat d’aquest mètode és que hem de seguir el vol i executar el moviment en el moment adequat, el que implica que hem d’estar preparats i pendents, i ser el més precisos possible. Però així, en un o molt pocs intents aconseguiríem el nostre objectiu.
Amb això no vull dir que les dràstiques mesures que es van prendre a l’inici de la pandèmia no fossin justificades. La infecció global ens va agafar per sorpresa, tot i que tant l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com el Consell d’Intel·ligència dels EUA feia anys que instaven a preparar-nos per fer front a una més que probable pandèmia.
A més, no teníem ni idea ni de la capacitat infectiva de nous virus ni dels seus efectes sobre la salut. Evidentment, i en això estem tots d’acord, davant el dubte el més important era salvar vides. La situació va requerir evitar el màxim la possibilitat de contagis fins a tenir clar, si s’escau, quins eren els principals grups de risc, per tal de protegir-los.
D’altra banda, ràpidament ens vam adonar que era necessari reforçar els sistemes de salut amb mitjans i personal, principalment les unitats de cures intensives. Una cosa que no es podia fer d’un dia per l’altre.
No obstant això, encara queda el dubte de si els costos socioeconòmics que arrosseguem a partir d’aquella primera crítica onada no superen amb escreix les quantitats que podrien haver-se dedicat des del primer moment a protegir, a capa i espasa, a la població de risc i a reforçar el sistema sanitari. I què dir sobre els costos que comporten els retards en la vacunació.
Els nous grans reptes en salut pública
L’any passat, l’Organització Mundial de la Salut va publicar un llistat de tretze reptes prioritaris en salut pública. Encara que abordar-los no és senzill, requereixen una resposta immediata que ha de partir d’una elecció política tant local com global.
Els grans reptes (sense que l’ordre impliqui prioritat) són:
Incorporar a la salut al debat climàtic, tenint en compte tant els efectes de la contaminació en el desenvolupament de malalties cròniques com la influència del clima extrem a la malnutrició i les malalties infeccioses.
Portar salut a llocs en conflicte i crisi, amb material i recursos humans.
Aconseguir que l’atenció sanitària sigui més justa, a nivell infantil, d’igualtat de gènere, nutricional i de salut mental.
Permetre l’accés global als diagnòstics, tractaments i medicaments, i combatre les teràpies no adequades.
Aturar les malalties infeccioses, promovent vacunacions i mitigant els efectes de la resistència a fàrmacs.
Estar preparats per a futures pandèmies, reforçant els sistemes de salut.
Protegir la població dels aliments no saludables -dietes escombraries, begudes ensucrades, alcohol i tabac- i promoure l’accés a una alimentació sana.
Invertir en professionals de la salut, a qualsevol nivell i amb dedicació i sous adequats.
Protegir els adolescents, principalment d’accidents de trànsit, de malalties de transmissió sexual, del suïcidi i de l’ús de drogues.
Guanyar-se la confiança de la població, proporcionant informació fiable i adequada i educant en salut.
Regular l’ús de les noves tecnologies, com l’edició del genoma humà i la salut digital.
Controlar el consum dels medicaments que ens protegeixen, amb especial èmfasi en reduir l’amenaça de la resistència als antibiòtics.
Implementar condicions d’higiene sanitàries bàsiques adequades allà on sigui necessari.
Tal com ha declarat el director de l’OMS, Tedros Adhanom, «hem de ser conscients que la salut és una inversió per al futur». «Els països inverteixen molt en protegir la seva població dels atacs terroristes, però no de l’atac d’un virus, que podria ser molt més mortal i nociu econòmica i socialment», reflexiona Adhanom. «Una pandèmia podria posar de genolls a l’economia i les nacions».
Francisco José Esteban Ruiz és professor Titular de Biologia Cel·lular a la Universitat de Jaén.
L’adjudicació de places MIR canvia radicalment, passant a un únic acte d’adjudicació que se celebrarà el 17 de juny, després de la recollida de peticions de tots els aspirants de manera telemàtica. Per tant, enlloc dels actes públics d’assignació de les places, que permetien saber al final de cada jornada quantes en quedaven lliures de l’especialitat que es volia triar, el Ministeri de Sanitat ha decidit que aquest any la selecció es farà amb un procediment telemàtic que adjudicarà automàticament les places en funció de les preferències manifestades i de l’ordre d’elecció que correspongui a cada aspirant. El Ministeri considera que serà més «àgil, segur i transparent» i garantirà que els aspirants puguin formular les seves peticions en el termini establert.
«Es tracta d’un procediment segur, transparent, traçable i més àgil i eficient, que ja s’ha utilitzat en altres convocatòries anteriors. Cal destacar que la sol·licitud electrònica es podrà modificar tantes vegades com calgui fins que finalitzi el termini de presentació de sol·licituds de plaça en cada titulació i que, durant tot aquest temps, els aspirants comptaran amb assistència tècnica per si es produís qualsevol incidència, en horari d’atenció de dilluns a diumenge de 8:00 a 22.00 hores», explica la nota de premsa difosa pel Ministeri.
Segons es pot llegir a la resolució de la convocatòria d’adjudicació, es podrà sol·licitar plaça des de les 9:30 hores del dia 20 de maig fins les 17.00 hores del 10 de juny, per a les titulacions de l’àmbit de la Farmàcia, Química, Física, Biologia i Psicologia. En el cas d’Infermeria, es podrà fer des de les 9:30 hores del 24 de maig fins les 17.00 hores del 14 de juny. Respecte Medicina, es podrà sol·licitar plaça des de les 9:30 hores del 26 de maig fins les 17.00 hores del 16 de juny. La incorporació a laplaçaadjudicadaserà per a totsentre els dies29i 30 de juny.
El nou procediment ja es va fixar en les bases de la convocatòria, però els problemes tècnics que ha patit l’aplicació informàtica han generat molta inquietud entre els aspirants. La Confederació Estatal de Sindicats Mèdics considera que encara hi ha temps per corregir els problemes detectats i donarà suport a les reclamacions que puguin presentar els aspirants que es vegin afectats per aquests problemes tècnics o que no disposin dels medis electrònics o de la firma electrònica necessària.
La salut mental de les persones té un cost important cada cop més reconegut, però al mateix temps continua existint un estigma al voltant del tema. Trastorns com l’ansietat, la depressió i els trastorns de conducta alimentària són freqüents i poden arribar a ser letals.
Abans de la pandèmia, la salut mental ja era un gran repte entre els adolescents i joves, però la Covid-19 encara ha agreujat més els problemes que comporta entre aquest col·lectiu. L’estigma i l’aïllament són les conseqüències més comunes que ha d’afrontar la població jove.
La Federació Salut Mental Catalunya defineix el trastorn de salut mental com “una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l’emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l’aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu”.
Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. El 75% d’aquests comencen abans dels 18 anys i entre un 10 i un 20% dels adolescents experimenten trastorns mentals.
Els problemes de salut mental i la pandèmia
La vida quotidiana s’ha fet encara més feixuga amb la pandèmia del coronavirus. L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya.
El trencament de les rutines i projectes iniciats han estat també factors claus en l’augment de casos i l’agreujament dels existents. La Flors, de 21 anys, pateix ansietat social des dels setze anys, però reconeix que “aquest últim any ha estat un dels pitjors”. Havia marxat d’Erasmus just abans de l’esclat de la pandèmia i explica que tot i que “encara tenia ansietat i moments de tristesa, em venia de gust estar en un lloc nou i conèixer gent nova, posar-me a prova per tot el tema de l’ansietat social”. Malgrat el progrés que havia aconseguit fer, haver de tornar a casa per la pandèmia i afrontar totes les mesures de seguretat consegüents va ser molt regressiu.
Per la seva banda, la Maria, de 22 anys, pateix problemes de salut mental des dels 14 anys. Primer li van diagnosticar trastorn d’ansietat generalitzada i després depressió. Els diversos confinaments i el trencament de les rutines també han afectat la Maria, que explica com “abans tenia unes rutines que m’ajudaven a estar millor, però estar tant temps tancada a casa m’ha fet tancar-me més en mi mateixa”. A més, per fer front a la pandèmia s’ha prioritzat l’educació en línia i s’han imposat unes limitacions estrictes a les trobades socials. Això també li provoca un augment de l’ansietat perquè la seva habitació ha esdevingut l’espai on passa més temps: “dormo, estudio, faig classe, m’entretinc… i això m’afecta perquè estic perdent les facultats d’estudiar i d’entretenir-me bé”. Malgrat reconèixer que amb els anys ha anat millorant l’ansietat, la pandèmia ha estat “com una pedra al camí”.
La població jove ha estat especialment afectada per la crisi social i econòmica derivada de la crisi sanitària. Segons un estudi de l’Observatori Català de la Joventut (OCJ) , la pandèmia ha agreujat els problemes de salut mental entre aquest col·lectiu. Els resultats també mostren que aquest és el col·lectiu que ha viscut el confinament amb més dificultats, obtenint una puntuació mitjana de 7,4 en una escala del 0 al 10 que avalua el grau de dificultat del confinament.
Amb els Centres d’Atenció Primària (CAP) centrats en la Covid-19, les urgències dels serveis de salut mental dels hospitals que tenen adolescents han hagut de fer més atencions. En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu ha atès un 47% més d’urgències de salut mental en el primer trimestre de 2021.
L’estigma al voltant de la salut mental
Malgrat que 1 de cada 4 persones experimentarà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, segueix essent un tema tabú a la nostra societat i, conseqüentment, està envoltat de prejudicis, ignorància i por.
L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma en salut mental a Catalunya, defineix l’estigma com “l’atribució de qualitats negatives i despectives a un col·lectiu de persones, que passen a ser vistes, pensades i tractades amb prejudicis i manca d’informació”. Les persones amb problemes de salut mental són “imprevisibles”, “incapaces de prendre decisions”, “febles”, són alguns dels falsos estereotips que les envolten.
L’autoestigma, normalitzant les etiquetes que socialment es relacionen amb la salut mental, es tradueix en el silenci per part de la persona que pateix un trastorn mental. En conseqüència, s’està invisibilitzant el problema. “Em costa molt expressar el diagnòstic que tinc perquè hi ha aquest estigma, aquesta por d’explicar el que et passa. I això és perquè la societat no ens permet mostrar-nos vulnerables”, declara la Flors.
A més, aquests prejudicis retarden la petició d’ajuda i, per tant, l’accés al procés de recuperació. En un reportatge a El Diari de la Sanitat, Miquel Juncosa, director d’Obertament, explica que “la gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn”.
El suïcidi: primera causa de mort entre adolescents i joves
El suïcidi és un gran problema de salut pública i està reconegut per l’OMS des del 1996. Segons “Encarem el suïcidi juvenil”, la guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), el suïcidi és la primera causa de mort en la població catalana de 16 a 35 anys.
Podem definir el suïcidi com l‘acte pel qual una persona es provoca la mort de manera voluntària. Això no obstant, no significa que la persona vulgui deixar de viure, sinó que vol deixar de patir. Les persones que moren per suïcidi estan patint i volen trobar una solució definitiva a un problema que els porta un gran grau d’angoixa.
Si bé la mort per suïcidi no és sempre conseqüència d’un trastorn mental, ja que és un fenomen multifactorial, el 90% de les persones que se suïciden presenten una afectació de la salut mental prèvia. Els factors de risc són molt diversos, però un d’ells és l’edat, i l’adolescència i la joventut es troben entre les franges més vulnerables.
En aquest procés acumulatiu, la persona jove, vulnerable per algunes característiques personals i socials, es va tornant més susceptible a tenir una idea suïcida a mesura que viu situacions complicades. La Maria reconeix que quan estava acabant l’Educació Secundària Obligatòria, moment en què tenia depressió, es va plantejar recórrer al suïcidi. “Vaig tenir una crisi existencial i no em veia cap futur, havia d’escollir on anar i què volia fer, prendre decisions importants… jo estava molt malament i no podia més”, comenta.
Tal com explica Clara Rubio, presidenta i coordinadora l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), les conductes suïcides tenen a veure amb el context individual i vital pel qual estan passant els joves, alhora que el component impulsiu de la seva personalitat és un factor de risc important.
L’ACPS està formada per un col·lectiu de professionals i voluntaris que han viscut la conducta suïcida en primera persona i ofereixen la seva pròpia experiència com a eina d’acompanyament i conscienciació social. El seu valor afegit, per tant, és que no presten un servei sanitari, sinó que pretenen ser un servei d’ajuda comunitària. Rubio també manifesta la petjada que està deixant la Covid-19, ja que des del juliol de 2020 en el 95% de les converses que des de l’associació han tingut amb els familiars o les persones en risc hi ha hagut un component associat amb la pandèmia.
Dins els seus serveis tenen un espai per a les famílies i l’entorn de les persones que han tingut una conducta suïcida. El sentiment de culpa i de responsabilitat que tenen els familiars és molt alt. Per tant, és una mort que s’associa de forma automàtica al rol que ha tingut la família, que no s’ha pogut detectar, acompanyar o cuidar millor el seu familiar. Aquest sentiment de culpa, de responsabilitat, d’estigmatització, és el que fa que els familiars no es permeten compartir-ho amb el seu entorn. Per aquest motiu, tal com explica Rubio, “en ser un tema tabú, la gent valora molt que totes les persones que les atenem ho hem viscut en primera persona, per no sentir-se jutjats i perquè entenem perfectament el patiment i la falta d’informació que tenen tots aquests familiars”.
Falta de recursos públics per combatre els trastorns mentals
L’atenció primària catalana no disposa de suficients psicòlegs per atendre la demanda d’usuaris que presenten problemes de salut mental. Tot i que els professionals de la sanitat pública fa anys que reivindiquen aquesta situació, la pandèmia encara l’ha posat més en relleu.
En aquest sentit, l’últim informe de salut mental del Defensor del Poble posa de manifest la urgència del Govern i les Comunitats Autònomes d’incrementar el servei d’atenció psicològica que ofereix el Sistema Nacional de Salut (SNS). A Espanya, la ràtio de psicòlegs al sistema públic de salut és de sis de mitjana per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa la mitjana és de divuit.
Per aquest motiu, molts pacients es veuen abocats a anar al sector privat. La Flors fa gairebé sis anys que va al psicòleg, però mai ho ha fet per la sanitat pública perquè tardaven molt de temps a donar-li cita. La falta de psicòlegs en el SNS comporta que les llistes d’espera siguin molt llargues i en moments de necessitat molta gent decideix buscar ajuda pel seu compte. Però no tothom pot fer front als costos econòmics que suposa acudir a un psicòleg privat, el que pot comportar que moltes persones que pateixen aquests problemes quedin desateses.
El moviment social Salut Mental Catalunya (SMC) també ha reiterat en un comunicat d’urgència que l’atenció a infants, adolescents i joves ha de ser prioritària i que “no s’hi estan posant els mitjans, esforços ni recursos adients en relació a la seva magnitud i complexitat”. SMC defensa que la pandèmia ha dinamitat els casos de problemes de salut mental en adolescents i joves i que, per tant, encara es fa més evident la necessitat d’una atenció a la salut mental integral, accessible, àgil, immediata i intensiva.
Per la seva banda, el Síndic ha denunciat les mancances en l’atenció a la salut mental infantil i juvenil. L’informe alerta de quatre grans problemes en la xarxa d’atenció de salut mental infanto-juvenil: les discriminacions per raons econòmiques en la garantia del dret a la salut mental; la insuficiència de recursos per atendre els problemes de salut mental; la manca de garanties en l’ingrés i de supervisió en la intervenció dels recursos residencials; i l’ús disfuncional dels recursos del sistema de protecció per cobrir mancances de recursos de salut mental.
Acompanyament i educació emocional
El març del 2020 es van tancar temporalment les institucions educatives a causa de la propagació de la Covid-19. Un estudi realitzat per investigadores i investigadors del Departament de Pedagogia de la URV i del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB conclou que l’acompanyament emocional és essencial en l’aprenentatge en temps pandèmia.
El grup d’investigadors ha analitzat els processos d’aprenentatge i organitzacionals que van implementar les escoles de primària i de secundària de Catalunya durant el primer període de confinament. El canvi més generalitzat en aquesta nova forma d’educació és la introducció de les videoconferències. En aquest sentit, els investigadors apunten que perquè l’educació sigui més efectiva ha de ser social i presencial. També mostren que molts docents han mostrat dificultats per autoregular el seu treball des de casa i evitar càrregues de treball excessiu i descontrolades.
D’altra banda, és necessària una educació emocional com a estratègia preventiva en termes de salut mental. Aquest tipus d’educació és un procés educatiu que es centra a potenciar les competències emocionals com a element essencial del desenvolupament integral de la persona. D’aquesta manera, es dona la capacitat de fer front als reptes que es puguin aparèixer.
La guia “On tens el cap?” del Consell de la Joventut de Barcelona explica com treballar la mateixa salut mental dels joves i, al mateix temps, exposa com treballar-la amb les persones que ens envolten.
Els experts asseguren que la detecció i intervenció precoç en salut mental és necessària per reduir prevalences, cost, morbiditats i reduir la progressió de la malaltia. Actuar de manera preventiva i estar atents als senyals d’alarma és clau per evitar el desenvolupament d’un trastorn de salut mental en els més joves. En aquest context, la plataforma de salut FAROS de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha elaborat un informe que recull els principals problemes de salut mental que poden patir els adolescents, i explica com es poden detectar, tractar i prevenir.
Un problema i una prioritat de salut pública
La combinació de característiques temperamentals, la vulnerabilitat genètica, les situacions estressants i l’ambient solen ser el denominador comú que faciliten l’aparició d’un trastorn mental. En aquest sentit, el confinament ha suposat un factor addicional d’estrès significatiu per a la població amb una patologia mental prèvia; mentre que la sensació de no normalitat, d’una llarga prolongació en el temps de la situació i el trencament amb les relacions socials ha generat noves sensacions d’angoixa i malestar emocional.
S’ha d’equiparar la rellevància que es dona als problemes de salut física amb la qual es dona als de salut mental, ja que el dia a dia de les persones que experimenten trastorns mentals pot quedar condicionat per la seva malaltia. “Ha afectat en tots els aspectes: en el tema de l’estudi, les relacions socials, els hobbies, em falta concentració i motivació… ja no hi trobo tanta passió com abans”, explica la Flors.
Per lluitar contra la invisibilitat, la incomprensió i els prejudicis s’han de prioritzar les iniciatives de prevenció, acompanyament i promoció de la salut mental. L’estigma i la discriminació són les principals barreres per la recuperació emocional i per aconseguir una vida plena; per trencar amb ells, s’han de visibilitzar i normalitzar els problemes de salut mental.
El 12 de maig se celebra el Dia Internacional de les Infermeres, coincidint amb el naixement de la infermera Florence Nightingale, la qual va impulsar la visibilització i la professionalització de les infermeres, així com la importància de la seva formació per poder donar als pacients unes cures de qualitat. Florence de Nightingale, tal com vam deixar constància fa temps en un post del FoCAP, va liderar la transformació de la pràctica infermera.
Aquest any, el Consell Internacional d’Infermeria (ICN) commemora aquesta data sota el lema «Infermeria, una veu per liderar. Una visió de futur per l’atenció de salut». La campanya pretén mostrar com les infermeres poden transformar el futur de l’atenció sanitària. L’objectiu d’aquesta campanya, segons expliquen al web de l’ICN 2021.icnvoicetolead.com, és mirar enrere i reflexionar sobre l’impacte de la Covid-19 en el sistema sanitari i en la professió infermera i com això afectarà el futur de la salut.
La infermeria com a disciplina ha fet un gran avanç en les últimes dècades en tots els àmbits: la promoció de la salut, la prevenció de la malaltia, l’acompanyament en els processos patològics i en el final de vida. Ha remarcat les necessitats de les persones en les diferents etapes de la seva existència i com en són d’importants les cures d’infermeria en aquestes vides. Això ningú ho dubta. Cap sistema sanitari podria funcionar sense infermeres.
Però, aquest avanç de les infermeres no ha estat reconegut, ni políticament ni en els mitjans de comunicació. De fet, les infermeres moltes vegades són considerades professionals de segona categoria, com queda reflectit en la seva poca presència en llocs de lideratge i planificació de les polítiques sanitàries.
En aquesta pandèmia, s’ha pogut reconèixer el gran valor del col·lectiu en el treball en primera línia. Sense elles no hauria estat possible superar aquesta situació. I no són heroïnes, com diu la campanya que el COIB, juntament amb els altres col·legis d’infermeria de Catalunya, ha llançat aquests dies a les xarxes. Simplement són infermeres que aporten cures vitals tant en situacions d’emergència sanitària com en la vida quotidiana de les persones. Les infermeres coneixen i treballen amb la vulnerabilitat i la fragilitat dels éssers humans i amb la gran interdependència mútua que tots tenim.
Des del FoCAP estem convençudes que el futur de l’atenció a la salut passa pel lideratge de les infermeres i per fer valdre les cures dins del sistema sanitari, també dins de la societat. L’aportació de les infermeres és vital per aconseguir una societat més justa i que posa les cures al centre. Per això, les infermeres han de ser presents a tots els nivells, polítics i socials, on es prenguin decisions, per assegurar que el dret a la cura i l’atenció a la salut es prioritzen per sobre d’altres possibles interessos.
Des d’aquí, i en el dia de les infermeres, volem agrair a totes les infermeres la seva feina, la seva responsabilitat i dedicació i la seva ciència per acompanyar, cuidar i curar a totes les persones; no només en la malaltia, sinó també en la salut, perquè la seva mirada holística cap a les persones és essencial per al sosteniment de la vida.
«No m’ha fet gens de mal, ja estic acostumada a les punxades!», exclama l’Angelina de San Francisco, de 72 anys, a qui acaben de posar la primera dosi de la vacuna de Pfizer contra la Covid-19. És una de les més de 6.000 persones que es vacunen diàriament al Pavelló 4 de la Fira Barcelona, a Montjuïc, un dels recintes habilitats com a espais de vacunació massiva -els anomenats ‘vacunòdroms’-, que va entrar en funcionament el passat mes d’abril.
Es tracta d’un dels espais més grans de vacunació. Segons apuntava la consellera de Salut, Alba Vergés, fa unes setmanes, la intenció és poder administrar unes 20.000 dosis diàries en aquest espai, convertint-lo així en el punt més gran de vacunació de la ciutat, juntament amb el Camp Nou, si al final s’habilita aquest espai com a punt de vacunació.
L’administració de vacunes en aquest espai de la Fira Barcelona avança a bon ritme. «La setmana passada vacunàvem unes 4.700 persones al dia. Aquesta setmana hem començat a fer-ho a un ritme més alt, d’unes 6.000 persones diàries», explica Marta Carrasco, responsable d’Atenció a la Ciutadania de la Gerència d’Atenció Primària de Barcelona de l’Institut Català de la Salut (ICS). De moment, hi ha 21 punts d’administració habilitats, però s’espera anar obrint-ne més a mesura que vagin passant les setmanes, sempre en funció del nombre de vacunes que es rebin.
En cada franja horària es vacunen unes 700 persones. La setmana passada es va vacunar amb Pfizer a la població de 70 a 79 anys, mentre que aquesta setmana s’ha començat a vacunar a la generació del baby boom. «Com que són moltes persones, el que hem fet, per tal de no col·lapsar el sistema, es citar primer a les persones de 59 anys, després de 58, 57… i anirem baixant», assenyala Carrasco.
Més de 6.000 persones es vacunen cada dia contra la Covid al Pavelló 4 de la Fira Barcelona | Pol Rius
«Tenia moltes ganes de posar-me la vacuna. Tinc dos néts petits, de quatre i dos anys, i em fa molta il·lusió poder veure’ls i estar amb ells, encara que sigui en una terrassa amb la mascareta posada. Durant tot aquest temps, gairebé no els he pogut veure i, quan ho he fet, ha sigut amb molta distància», explica l’Angelina, visiblement emocionada per haver-se vacunat. Asseguda al costat del seu marit, qui l’ha acompanyat a vacunar-se perquè ella té problemes de mobilitat, espera que passin els 15 minuts reglamentaris per si es produeix alguna reacció adversa a la vacuna. Es mostra molt convençuda d’haver-se posat la vacuna i diu que no ha tingut por de fer-ho en cap moment. «Tampoc he tingut por al llarg de la pandèmia. He tingut por per les meves filles, com totes les mares, per si agafaven la Covid. Però ara estic més tranquil·la», assenyala.
Santiago Martínez, de 73 anys, també tenia ganes de vacunar-se, malgrat que al principi no ho tenia tan clar. «Tenia dubtes, però penso que ens hem de vacunar tots per no transmetre la Covid als altres i també per la nostra salut personal. És una pandèmia mundial i és molt important que tots aconseguim la immunitat», afirma. És originari de Saragossa i explica que des de l’inici de la pandèmia no ha pogut anar a veure-hi la seva família. «Ens truquem per telèfon, ens escrivim… però durant aquest temps no ens hem pogut veure. Espero poder-hi anar d’aquí poc», diu, esperançat.
Durant aquest període, en Santiago ha limitat molt les reunions amb amics i, quan els veu, sempre ho fa amb distància i mascareta. També ha deixat d’anar al seu bar de confiança, on esmorzava cada matí. Tot i que té ganes de recuperar els seus hàbits pre Covid, remarca que encara ens queden molts mesos fins que puguem parlar d’una certa ‘normalitat’. «Encara que ja no hi hagi toc de queda, no haurem tornat encara a la normalitat. Les coses no canvien de la nit al dia, canviaran amb el temps, quan aconseguim la immunitat de ramat».
Una infermera prepara la vacuna per ser administrada | Pol Rius
El ritme de vacunació és constant i el procés funciona com un engranatge on cadascuna de les persones que hi col·labora té una funció molt concreta assignada. Els agents cívics s’encarreguen de comprovar que les persones que accedeixen al recinte ho fan en la franja horària que els toca vacunar-se. Després d’aquest primer control, els usuaris passen pel punt d’admissió, on els administratius verifiquen la cita i comproven la seva identitat. Uns altres treballadors s’encarreguen de cedir el pas als boxs de vacunació, controlant que no en quedi cap de buit. Un equip d’infermeres injecta les vacunes, que prèviament han estat preparades per unes altres professionals, fent que la vacunació sigui un procés més àgil. Passats els 15 minuts de rigor després de vacunar-se, les persones vacunades ja es dirigeixen a la sortida.
«Ho estem vivint amb molta emoció», diu Míriam Morales, una de les infermeres del punt de vacunació. Com la resta d’infermeres, compagina la seva tasca a la Fira amb la seva feina assistencial en el sistema públic de salut. En el seu cas, treballa de nits a l’Hospital Vall d’Hebron, però també hi ha moltes infermeres del punt de vacunació que treballen en centres d’atenció primària, de manera que passen tota la seva jornada laboral vacunant.
«A vegades treballo a la nit i em toca venir a vacunar aquí al matí. És dur, però ho vivim amb il·lusió, si no, no ho aguantaríem. Fa molt de temps que tenim una gran càrrega de feina, però és el que ens ha tocat viure. Hem d’immunitzar tota la població, i no hi ha una altra manera de fer-ho», assenyala Morales. Porta doblant torns des del desembre. «Al principi estava en un equip mòbil i anàvem a vacunar a les residències de gent gran, centres de dia, sociosanitaris… ara, amb aquests punts massius de vacunació, tot és molt més àgil», explica.
«Quina vacunarà em posaran?». «Això em provocarà una trombosi?». «Quan em toca la segona dosi?». Aquestes són les preguntes més habituals que fan els ciutadans que venen a vacunar-se. «La majoria de persones venen amb molta il·lusió, d’altres venen amb més por. Nosaltres intentem resoldre els seus dubtes i incidir en el fet que les vacunes són segures i que cal que es vacuni tothom. Però els mitjans de comunicació no estan ajudant gaire. S’ha creat molt d’alarmisme», sosté Morales.
Les persones vacunades esperen assegudes els 15 minuts de rigor per si es detecten reaccions adverses a la vacuna | Pol Rius
Dolors Ridaura, de 71 anys, roman asseguda esperant que transcorrin els 15 minuts després de posar-se la primera dosi de Pfizer. Inicialment, no tenia massa ganes de posar-se la vacuna. «Em feien por els efectes secundaris. Però mira… al final m’he animat. El meu fill m’ha insistit molt», explica. Opina que ha faltat coherència i bona comunicació en les informacions relatives a les vacunes. «Primer es deia una cosa i després una altra, ara dues dosis, ara tres… ha fallat molt la comunicació, i això genera molta incertesa i inseguretat», diu la Dolors. Ara, però, diu sentir-se satisfeta amb la decisió que ha pres.
La Dolors explica que la seva vida segurament no canviarà massa ara que s’ha posat la primera dosi de la vacuna. «A la meva família som molt estrictes amb les normes. Durant aquest temps, pràcticament no he vist els meus fills ni la meva néta. Si fèiem una celebració, la fèiem al carrer, en una placeta. Però a casa no hem menjat ni per Nadal. De moment, esperarem que els meus fills estiguin també vacunats».
Així, entre alguns dubtes i mostres d’alegria, va avançant el procés de vacunació a Catalunya. De moment, ja s’han vacunat més de dos milions de persones i 990.000 ja han rebut la segona dosi, amb dades del 10 de maig. Després de les persones més grans i vulnerables i dels sectors essencials, està avançant la vacunació de la franja d’edat entre 60 i 69 anys i, tot just fa pocs dies s’ha iniciat la vacunació de la franja entre 50 i 59 anys. A la ciutat de Barcelona ja s’han vacunat més de 488.000 persones, el que significa gairebé un 30% de la població censada a la ciutat.
Amb aquest ritme, s’estima que el percentatge del 70% de la població vacunada, que seria el llindar per poder parlar de la immunitat de ramat, es pot assolir a finals de juliol, una mica abans de l’inicialment previst. Tot depèn de la disponibilitat de dosis, però després d’un inici una mica irregular, els subministraments de les quatre vacunes ja autoritzades està cada cop més normalitzat en les quantitats esperables. Segons la informació actualitzada del Ministeri de Sanitat, a Espanya ja s’han administrat gairebé 20 milions de dosis i ja hi ha més de 6 milions de persones amb les dues dosis administrades. El total de persones que han rebut una única dosi, de moment, és d’unes 13.800.000 persones, el que significa el 29,1% de la població espanyola.
Els agents cívics s’encarreguen de comprovar que les persones que hi accedeixen ho fan en la franja horària que els toca vacunar-se.
Els usuaris passen pel punt d’admissió, on els administratius verifiquen la cita i comproven la seva identitat.
Un equip d’infermeres prepara les vacunes, fent més àgil el procés de vacunació.
Una infermera porta els vials preparats per ser administrats.
Un equip de 21 infermeres vacuna a les persones usuàries.
Les infermeres resolen els dubtes de la ciutadania. Les persones que venen a vacunar-se solen preguntar pels efectes secundaris i per la data de la segona dosi.
Els usuaris han d’esperar 15 minuts després de ser vacunats per si es detecten reaccions adverses a la vacuna.
Míriam Morales, infermera del punt de vacunació, explica que els ciutadans venen molt emocionats, però, en alguns casos, amb por pels efectes secundaris de la vacuna. «Els mitjans de comunicació no estan ajudant gaire. S’ha creat molt d’alarmisme», explica.
Marta Carrasco, responsable d’Atenció a la Ciutadania de la Gerència d’Atenció Primària de Barcelona de l’Institut Català de la Salut (ICS), explica que la setmana passada es vacunaven unes 4.700 persones al dia, mentre que aquesta setmana s’ha intensificat el ritme, vacunant més de 6.000 persones cada dia.
S’espera que a l’estiu s’assoleixi el 70% de població vacunada. Tot depèn de la disponibilitat de dosis, però, després d’un inici una mica irregular, els subministraments de les quatre vacunes ja autoritzades està cada cop més normalitzat en les quantitats esperables.
El Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) reclama més infermeres i unes millors condicions laborals, que inclouen, entre d’altres, reduir l’eventualitat dels contractes i augmentar les retribucions. En una roda de premsa convocada ahir al matí amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres, que se celebra el 12 de maig, es va destacar el paper clau que juguen les infermeres per tal de garantir una bona qualitat assistencial. En l’acte hi van participar la presidenta del COIB, Paola Galbany, la vocal de Ciutadania de la Junta de Govern del Col·legi, Paloma Amil, i la directora de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del COIB, Glòria Jodar.
L’augment de la ràtio d’infermeres és una de les mesures claus que fa temps que es reclama des del Col·legi per tal de millorar l’assistència als pacients. A la província de Barcelona, on es concentren prop del 80% de les infermeres de Catalunya, la ràtio és de 6,6 infermeres per cada mil habitants, mentre que a Catalunya és de 6,2. Es calcula que es necessitarien gairebé 11.000 infermeres a Barcelona per arribar a la ràtio de Navarra, la comunitat autònoma amb una ràtio més elevada d’infermeres, amb 8,6 per cada mil habitants, i unes 16.000 per assolir la ràtio mitjana de la Unió Europea, que es troba al voltant de 9,5.
Durant els anys vinents es preveu que la situació de manca d’infermeres s’agreugi. Segons Paloma Amil, vocal de Ciutadania del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), «l’envelliment progressiu de la població i la incertesa creixent que provoquen els canvis socials i situacions com la que ha causat la pandèmia de la Covid-19 fan que la cura, que és la funció principal de les infermeres, sigui cada cop més important».
De fet, un informe del Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres (ICNM) avisa que els països més desenvolupats s’encaminen a un futur amb una important falta d’infermeres i infermers. L’informe destaca que el 17% de les infermeres de tot el món, una de cada sis, té 55 anys o més i s’espera que es jubili durant la dècada que hem encetat. L’organització xifra en 4,7 milions les noves infermeres que seran necessàries en els anys vinents per a substituir les que s’han de jubilar.
Segons mostren diversos estudis científics, com més infermeres hi ha en un sistema de salut, menys mortalitat i més seguretat es percep entre els pacients. Un estudi recent publicat a la revista mèdica The Lancet, que ha analitzat diferents factors i el seu impacte sobre l’expansió, gravetat i mortalitat de la Covid-19, conclou que un nombre elevat d’infermeres en el sistema sanitari s’associa amb una reducció de la mortalitat per coronavirus. Al gràfic que aporten els investigadors s’aprecia que les morts per Covid als sistemes sanitaris que tenen més de 6.000 infermeres per milió d’habitants és quatre vegades inferior als que en tenen entre 3.000 i 6.000. A més, la mortalitat per la Covid-19 repunta en els Estats amb menys de 3.000 infermers per milió d’habitants.
Les infermeres, al límit
La pandèmia de la Covid ha evidenciat la manca d’infermeres en el sistema sanitari i ha fet palesa la necessitat d’introduir canvis en les seves condicions laborals. «Moltes professionals estan doblant torns o treballant hores extraordinàries per poder atendre els usuaris. Aquesta càrrega de feina està comportant problemes físics i emocionals entre les infermeres i també ha comportat un augment de les baixes laborals, que ha agreujat encara més la manca d’infermeres», destaca la presidenta del COIB, Paola Galbany.
El Programa Retorn del COIB, que s’adreça a infermeres col·legiades que tenen problemes de salut mental o d’addiccions, ha fet 2.812 visites de seguiment durant el 2020, mentre que l’any anterior en va fer 1.800, la qual cosa representa un augment del 56%. L’any 2020, aquest Programa va posar en marxa un servei de suport psicològic telemàtic específic per a la Covid-19, el qual ha atès 241 infermeres. El nombre de consultes a l’Àrea d’Atenció Col·legial del COIB també es va disparar durant l’any passat, passant de 1.008 consultes el 2019 a 2.889 el 2020 (un 187% més).
Glòria Jodar, directora de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del COIB, sosté que la pandèmia de la Covid-19 ha deixat ben clara la importància del paper de les infermeres en la prevenció dels contagis, el diagnòstic i l’atenció a les persones contagiades, així com el seu lideratge en la campanya de la vacunació. «Hem liderat el procés de vacunació, hem interpretat les necessitats de les persones i la comunitat i hem fet visible l’impacte transformador de la feina que fem diàriament», expressa. Destaca, però, que tot i que la pandèmia ha fet més visible la feina de les infermeres, en l’àmbit polític no ho ha fet de manera suficient. «Falta passar a l’acció», remarca.
En aquest sentit, des del COIB reclamen que s’augmentin les places d’estudiants d’infermeria a les universitats i que es valorin i reconeguin les experteses i les especialitats, millorant la seva categoria professional i facilitant la promoció. A més, destaquen que, actualment, les infermeres no tenen la categoria A1 que els correspondria segons la seva formació i denuncien també l’alta temporalitat en els contractes. L’any 2019, a l’Institut Català de la Salut, el percentatge d’eventualitat entre les infermeres era del 16%, el doble que el dels metges.
També reclamen que les infermeres puguin participar en els espais de decisió. «Som la columna vertebral del sistema de salut i les professionals que passem més hores amb els ciutadans i que, per tant, coneixem millor les seves necessitats. Volem estar als llocs on es prenen les decisions i poder participar en les polítiques de salut, perquè estem capacitades professionalment per fer-ho», sosté Paola Galbany. Per tal de fer valdre la tasca de les infermeres i coincidint amb el Dia Internacional de les Infermeres, el Col·legi Oficial d’Infermeres de Barcelona ha engegat la campanya #socinfermera. La campanya està protagonitzada per vuit infermeres de diferents centres de salut que reivindiquen la seva tasca.
Marxar per tenir unes millors condicions laborals
A la falta estructural d’infermeres se suma el fet que, durant els últims anys, moltes han deixat el seu lloc de treball, o bé perquè han marxat a treballar a l’estranger o bé perquè han decidit abandonar la professió. Darrere de la marxa a l’estranger i de la desafecció amb la professió, es troben les condicions laborals. «Les infermeres treballen en unes condicions laborals precàries, amb un índex d’eventualitat elevat, i amb dificultats per conciliar la vida laboral i personal. Els sous que perceben les infermeres al nostre país també és molt baix, especialment a les residències i als centres sociosanitaris», explica Galbany.
Entre 2011 i 2015, es va produir un augment significatiu del nombre d’infermeres que van marxar a treballar a l’estranger. Al voltant de 1.300 persones col·legiades van sol·licitar als serveis del COIB marxar a treballar a fora, amb una mitjana anual de 257 peticions. A partir de 2014, aquesta tendència ha anat a la baixa, però ha viscut un repunt l’any 2020, amb 139 expedients tramitats (el 2019 van ser 115). «Calen incentius per recuperar les infermeres que han abandonat la professió i que les organitzacions sanitàries desenvolupin models de carrera professional que valorin l’expertesa clínica i les especialitats», reivindica la presidenta del COIB.
Anna Martínez Urgell és llicenciada en Medicina des del 2007 i especialista en Pediatria i Àrees específiques. Ha treballat en centres privats a Catalunya i a Anglaterra a la unitat Neonatal del Nottingham University Hospital. Des de finals de 2018 exerceix de pediatra en diferents ambulatoris, actualment al CAP Can Vidalet d’Esplugues del Llobregat.
Com a Pediatra en un CAP de l’àrea metropolitana, com valores el que ha passat en aquest any de pandèmia?
Inicialment, com va passar amb els adults, vam viure uns mesos d’incertesa i por al desconegut. Estàvem davant d’un virus nou i no sabíem com seria la malaltia en infants. Per sort, la Covid-19, en pediatria, no ens ha donat quadres respiratoris greus, com en el cas dels adults. De fet, aquest any hem vist una millora en els quadres de criatures asmàtiques, que han tingut molts menys episodis durant la pandèmia, probablement per la menor prevalença d’altres virus respiratoris i l’ús de la mascareta de manera generalitzada. Al principi de la pandèmia, els pediatres vam ajudar metges de família i una part important vam tornar a atendre persones adultes, sobretot en l’àmbit hospitalari, però també en l’atenció primària. Amb la segona onada i les posteriors, ja vam retornar a la nostra població.
Amb la pandèmia de la Covid-19, els pediatries hem vist un augment molt rellevant en problemes relacionats amb la salut mental dels nostres infants. El confinament, l’aïllament del seu cercle social, la por què han vist en els adults i mitjans de comunicació han fet estralls en la salut mental de les nostres criatures. Estem veient quadres d’ansietat en adolescents i en nens més petits, depressions, pors i problemes amb la son. Tot just estem veient la punta de l’iceberg ara mateix, i es preveu que això perdurarà en el temps. La pandèmia, a pediatria, ha significat un canvi en la manera de treballar i d’atendre. Inicialment, les mateixes famílies no volien acostar-se als CAP per por, amb el temps, això ha canviat i la població torna a venir als centres d’atenció primària, però sí que és cert que les vies de comunicació no presencial han augmentat de manera exponencial. El pacient és conscient que pot resoldre visites (burocràtiques, dubtes de puericultura, receptes…) de manera no presencial, i això ho valoro positivament. Per contra, a vegades hem hagut d’insistir en el fet que els infants vinguessin als CAP, i hem vist una patologia més evolucionada de la que veiem pre Covid-19.
Les criatures són les grans oblidades en aquest procés?
Jo no diria les grans oblidades, però sí les grans «castigades». Inicialment es van tancar escoles, fet que era necessari en aquell moment de claudicació del sistema sanitari, juntament amb el desconeixement real de la forma de propagació del virus, i es va «culpabilitzar» les criatures de ser superpropagadores de la malaltia. No se’ls va deixar sortir de casa durant més de 40 dies, i és ara quan estem veient les conseqüències de tot això. A posteriori, s’han fet estudis on es demostra que els nens rarament van ser el cas inicial a la família, i rarament són la causa de brot. Els nens, durant aquest any de pandèmia, ens han donat una lliçó als adults en capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies, però no serà gratuït aquest esforç que els hem demanat, probablement.
Es va «culpabilitzar» les criatures de ser superpropagadores de la malaltia. No se’ls va deixar sortir de casa durant més de 40 dies, i és ara quan estem veient les conseqüències de tot això. A posteriori, s’han fet estudis on es demostra que els nens rarament van ser el cas inicial a la família, i rarament són la causa de brot.
Els i les menors han seguit anant a escola. Això ha complicat abordatge?
Els nens i nenes necessitaven tornar a escola. Les escoles han fet un esforç enorme per fer de les classes un espai segur, moltes vegades passant per damunt dels seus principis educatius -ja no es pot compartir, ja no es permet el contacte…-, i ho han aconseguit. Ja portem gairebé un curs escolar i les dades ens diuen que les escoles no han estat origen de contagis, sinó que aquests s’han donat majoritàriament dins l’àmbit familiar, i en l’estudi de tots els contactes d’una criatura infectada poques vegades han aparegut nous casos.
Amb quines dificultats us heu trobat durant la pandèmia?
La pandèmia només ha exacerbat el problema de base del nostre sistema sanitari, que per mi és dels millors d’Europa. Ens falta personal, ens falten recursos i se’ns informa poc sobre la situació real de la pandèmia. La transparència és quelcom indispensable a l’hora d’enfocar un problema com ha estat aquest, i trobo que al nostre país ens ha mancat, sobretot els primers mesos. La falta de tests i d’EPI va ser molt important al principi de la pandèmia, però va ser un problema de desabastiment a tota Europa, pel que no en faig responsable a l’ICS, que sé que va fer el possible per protegir-nos als sanitaris.
Valoro com a positiu el maneig que estem duent a terme, actualment, als ambulatoris i disposem de les eines necessàries per poder atendre a la població. Ara penso que cal obrir les portes dels CAP al 100% i començar a reprendre el control presencial, sobretot de les patologies cròniques que amb la pandèmia van quedar una mica «aparcades». Es pot fer i es pot assegurar l’ambulatori com a lloc segur per al pacient.
La por anava per dintre, però la majoria vam optar per desterrar-la de la ment durant la jornada laboral. Si no ho haguéssim fet així hauria estat impossible aguantar tot aquest temps.
Com valores els confinaments escolars?
Valoro que són necessaris, i amb això no vull dir que sovint siguin «insostenibles» dins de la dinàmica familiar. Estem en una situació excepcional i calen mesures excepcionals. Jo també tinc fills en edat escolar i a casa, tant el meu marit com jo, no hem fet un sol dia de teletreball des de l’inici de la pandèmia. No ha estat fàcil, però la situació és la què és. No em toca a mi decidir els ajuts que caldrien a les famílies quan a una criatura se la confina a casa, però el confinament de les classes quan apareix un cas positiu és una mesura necessària, almenys fins que un percentatge major de la població estigui vacunada o hagi passat la malaltia.
Com us ha afectat la transmissió de la malaltia entre professionals a l’ambulatori?
És un fet que els sanitaris ens hem contagiat més. Inicialment, no teníem prou equips de protecció ni proves per detectar correctament els casos i, òbviament, estàvem més exposats al virus. A casa meva, vam caure amb la primera onada. Això era quelcom que sabíem que passaria i, de fet, penso que si et fas sanitari assumeixes el risc d’emmalaltir; va amb la professió. A mi, personalment, se’m va fer dur haver d’assumir que els meus fills es contagiarien perquè no tenia l’opció d’aïllar-los de nosaltres sense posar en perill familiars més vulnerables. Vam tenir sort i vam tenir quadres lleus.
A l’ambulatori, els primers mesos vam fer el cor fort. La por anava per dintre, però la majoria vam optar per desterrar-la de la ment durant la jornada laboral. Si no ho haguéssim fet així hauria estat impossible aguantar tot aquest temps, crec. Recordo el dia que ens van vacunar. Tothom al meu ambulatori va rebre la primera dosi amb l’alegria d’un nen en el dia de Reis. Ara ja no ens espanta tant la malaltia, sinó els estralls que aquesta pandèmia ha fet dins la societat i tota la patologia crònica que no s’ha pogut controlar com haguéssim volgut, i que ens passarà factura durant els anys vinents.
La humanitat viu immersa en una emergència climàtica de la qual depèn la nostra supervivència. La salut i el benestar de les persones estan estretament relacionats amb la qualitat del medi ambient. Els determinants de la salut estableixen la importància dels factors ambientals, juntament amb els estils de vida i les conductes de salut, a l’hora d’influir sobre la salut de les persones i el sistema d’assistència sanitària.
Abordar els aspectes nocius ambientals com a instrument per a protegir la salut humana forma part de les polítiques sanitàries internacionals des de fa anys. Va significar el punt de partida d’una sèrie d’iniciatives polítiques i legislatives destinades a protegir el medi ambient com a instrument de protecció de la salut.
L’OMS estima que, actualment, un 25% de la càrrega mundial de morbiditat i el 23% de totes les defuncions prematures són conseqüència de factors ambientals. Si ens referim a la regió europea, les dades indiquen que un 20% de la incidència total de les malalties poden ser atribuïdes a factors ambientals, que afecten principalment la infància i als grups de població vulnerable.
En les últimes dècades, s’ha anat produint una creixent conscienciació i sensibilització de la població sobre els temes mediambientals i el seu impacte en la salut. Temes com els efectes del canvi climàtic, la contaminació de l’aire, l’exposició a productes químics, la contaminació electromagnètica derivada de les estacions de telefonia mòbil, el fibrociment/abesto i les partícules en suspensió preocupen la ciutadania: són amenaces per a la salut que escapen al seu control i són les administracions públiques les que han de donar seguretat sanitària a aquesta ciutadania preocupada.
Per això hem d’exigir un medi ambient més net i més saludable. Els ajuntaments i altres administracions han de donar una resposta a les inquietuds que susciten els problemes mediambientals, i dedicar més recursos públics en salut pública i factors ambientals.
Des de la Plataforma de Salut i Sanitat Pública del Baix Vallés i altres plataformes defensem una ciutat verda i més habitable. Estem molt compromesos i preocupats pel desenvolupament urbanístic de la ciutat de Mollet, com és el nou barri del Calderi, per la contaminació atmosfèrica i la creixent mobilitat, la qual és insostenible. Cal recordar que un estudi a escala europea diu que Mollet és la setena ciutat europea on hi ha més defuncions per contaminació ambiental.
La salut no és només tenir una bona assistència sanitària, que també, sinó combatre els determinants que afecten la salut en un sentit ampli, com és la pobresa, el dret a un habitatge digne, un treball estable, una alimentació suficient, equilibrada i saludable, pensions dignes, bretxa de gènere i que els barris estiguin ben atesos.
Antoni Trilla és catedràtic de salut pública, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic, investigador de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i degà de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona. Segons Trilla, estem en un moment «molt esperançador» de la pandèmia, perquè sembla que ja podem utilitzar les vacunes amb certa regularitat després d’un inici, diu, «més lent del que haguéssim volgut». Però, malgrat que la situació sigui més estable, no podem baixar la guàrdia i cal tenir prudència. «El virus encara ens va per davant, però ens hi estem acostant. Per primera vegada, podrem començar a agafar el control de la pandèmia, que no vol dir anul·lar-la, sinó tenir-la relativament controlada».
Com valora la situació epidemiològica actual?
Portem un llarg recorregut, de molts mesos amb molt dolor i patiment, i també amb molta càrrega de feina. Ara estem en un moment molt esperançador de la pandèmia, perquè tenim les vacunes, que sembla que ja les podem utilitzar amb certa regularitat després d’un inici més lent del que haguéssim volgut. En aquests moments, ha d’augmentar la població vacunada perquè puguem tenir un cert control del virus. És un punt d’equilibri. Si això fos una cursa, el virus encara ens va per davant, però ens hi estem acostant. Si fem les coses bé segurament podrem arribar a tenir un estiu més plàcid i tranquil que el de l’any passat, que va ser tranquil les primeres setmanes i després es va descontrolar. És un moment crític, en el sentit de que, per primera vegada, podrem començar a agafar el control de la pandèmia, que no vol dir anul·lar-la sinó tenir-la relativament controlada.
Es descarta una quarta onada?
Jo crec que descartar no es pot descartar res, perquè segurament hi haurà algun moment que els casos pujaran en algun indret concret però, de forma global i, especialment, si mantenim el ritme actual de vacunació, això no hauria de passar.
Quina és la situació actual a l’Hospital Clínic? Han hagut de desprogramar operacions no urgents?
Durant les darreres setmanes no hem hagut de desprogramar operacions. Hem anat veient com, molt a poc a poc, però de forma constant, el nombre de pacients que es diagnostiquen a urgències i que s’han de quedar ingressats s’estabilitzen a la baixa i com el nombre de pacients que entren a l’UCI va baixant. També és veritat, però, que costa molt que surtin de l’UCI, ja que són estades força llargues, i això ha fet que les UCI encara estiguin plenes. Jo diria que hi ha menys sensació de pressió assistencial i s’intenta cada cop més planificar la tornada a la normalitat. Però encara hi ha una gran part de l’hospital dedicada a la Covid, i costarà de recuperar l’activitat habitual. Un altre aspecte a comentar és que com que el personal sanitari està vacunat massivament, hi ha una sensació de més tranquil·litat, que no relaxació. El personal ara se sent més segur, després d’haver viscut l’horror dels darrers mesos.
El passat diumenge es va aixecar l’estat d’alarma, i per tant, les restriccions vigents. Creu que era un moment adequat per fer-ho?
Si no em trec la bata blanca, diria que hauríem d’estar encara millor, tenir un percentatge de població més alt vacunada i una menor circulació del virus. A grans números, probablement dos terços dels ciutadans de Catalunya, Espanya i el conjunt d’Europa segueixen sent susceptibles al virus: no estan vacunats ni han passat la malaltia. És una situació en la qual hi ha moltes persones que es poden infectar. Dependrà molt de l’actitud que, individual i col·lectivament, agafem després de l’aixecament de l’estat d’alarma. Hem de pensar que encara podem contagiar, que encara pot ser que ens contagiïn. Fins que no arribem a xifres més altes de vacunació jo diria que aquesta setmana hem de fer pràcticament el mateix que fèiem la setmana passada i amb les mateixes precaucions. S’ha de ser encara prudent. Ja veurem com s’ho agafa la gent.
El toc de queda ha estat una mesura afectiva per reduir els contagis?
És una pregunta que des d’un punt de vista científic crec que no hi ha ningú que l’hagi pogut contestar de manera clara. Des del punt de vista teòric, però, és una mesura que limita la mobilitat durant la nit, limita determinades activitats nocturnes i, per tant, jo crec que ha estat més efectiu tenir-lo que no tenir-lo, encara que es digui que les persones es reuneixen a casa seva i munten festes particulars. Jo crec que ha ajudat, és una mesura dura, i s’ha utilitzat en altres països d’Europa amb les mateixes característiques. Per tant, crec que és una mesura més aviat útil que no pas perjudicial.
«Pensar que la fi de l’estat d’alarma és la fi de la pandèmia és un error garrafal, fins i tot, mortal» | Pol Rius
Quin impacte està tenint la vacunació en les xifres de contagis? Com ho valoreu des de l’Hospital Clínic? Els pacients estan menys greus?
Si ens fixem en el que està passant als països que més han vacunat, com Israel o Anglaterra i també en els grups de població concrets que ja s’han vacunat, com aquí les persones de més de 80 anys, veiem que aquesta població ja no ve a l’hospital, ja no estan tan greus, i això es nota clarament. Quan una població com els sanitaris estem vacunats no tenim contagis entre el personal. Abans teníem moltes baixes, ara en tenim moltes menys. Per tant, ho hem notat, i encara ho hem de notar més. Conforme vagi avançant la vacunació de les persones que tenen més possibilitats d’acabar ingressades a l’hospital, més tornarà la normalitat l’hospital. Per tant, és important aquesta prudència que comentava. Clarament, en els col·lectius vacunats hi ha menys casos i, els que hi ha, són menys greus.
Quin impacte ha tingut la variant britànica?
La variant britànica és actualment la predominant. Les últimes xifres indiquen que representa entre el 70 i 80% dels contagis. És una variant que és ràpidament transmissible. També hem vist que el període que transcorre des que es produeix el contagi fins que apareixen els símptomes també és més curt i el que s’ha vist també és que en el moment en que hi ha un cas en un domicili la probabilitat que hi hagi més persones infectades al mateix domicili és més alta. Durant aquest període s’han vist més agrupacions de casos. Està encara una mica en discussió, ja que abans es deia que probablement era més contagiosa i més mortal, però de moment només és més contagiosa. Jo diria que ho és més en els grups de població més jove, perquè les persones d’edats més avançades estan vacunades i totes les vacunes que estem fent servir redueixen la possibilitat de contagi. Estem en fase de control i esperem que no hi hagi més ensurts.
L’altre dia es van detectar els dos primers casos de la variant índia a Catalunya. Els preocupa? Els primers estudis indiquen que aquesta variant pot ser encara més contagiosa.
Jo crec que tota aquesta preocupació per les noves variants té molt a veure amb com estem retransmetent la pandèmia en directe. En un context d’epidèmia com aquest és absolutament normal que apareguin variants. A l’Índia, que està vivint una situació molt crítica, la variant que tenen no és la responsable dels 350.000 casos que tenen al dia. Hi ha alguns estats en què predomina, però la majoria tenen més problemes amb la variant britànica. Per tant, ens estem fixant en una nova variant quan és la britànica la que està provocant les conseqüències més greus. Evidentment, les variants s’han de controlar en origen de la millor manera i, en el cas que hi hagi casos importats, la detecció d’aquests casos ha de ser ràpida i s’han de fer les mesures d’aïllament corresponents per evitar que s’estenguin. Pel que fa a la variant índia, encara no tenim dades suficients sobre quines característiques té i sobre la possibilitat que sigui resistent a determinades vacunes.
Crec que ara estem agafant una velocitat de creuer que és més regular i més bona, però a mi m’hagués agradat anar més ràpid. Serà molt difícil aconseguir la immunitat de ramat abans de l’estiu, però cada punt percentual que puja la població vacunada el virus deixa de circular una mica menys.
Creu que la campanya de vacunació a Catalunya està avançant a bon ritme? A aquest ritme, quan creu que assolirem la immunitat de grup?
Estem acostumats a ser molt exigents en la nostra professió. Ens agradaria que anés tot molt més ràpid. A mi m’agradaria que ens diguessin que tenim tres milions de vacunes disponibles i que ja les podem administrar, però no és el cas. Crec que ara estem agafant una velocitat de creuer que és més regular i més bona, però a mi m’hagués agradat anar més ràpid. Serà molt difícil aconseguir la immunitat de ramat abans de l’estiu, però cada punt percentual que puja la població vacunada el virus circula una mica menys. Crec, personalment, que si disposéssim d’una gran quantitat de vacunes, podríem assumir la logística de vacunar a molta més gent. Però, ara per ara, no sabem ni quantes vacunes tenim per la setmana que ve. Ha passat alguns cops que al final n’arriben menys i s’han hagut d’anul·lar cites, però això sembla que ara va passant menys vegades.
Les anades i vingudes amb les vacunes d’AstraZeneca i Janssen estan desincentivant la població a vacunar-se? Des del punt de vista comunicatiu s’està gestionant adequadament?
És un autèntic ‘lio’. Era esperable, però crec que no s’ha gestionat bé en el seu conjunt. Ni la informació, ni la rapidesa en la presa de decisions ni la coherència han estat les millors del món. Ens ha faltat, crec, seguir una veu autoritzada com és l’Agència Europea del Medicament. El més pràctic hauria estat que si l’autoritat diu blanc, tots els països també. Però, en canvi, en aquest cas l’autoritat diu blanc i uns països diuen «negre, gris, no ho sé, m’ho pensaré…». Un dia s’ha de vacunar a unes franges d’edat i al cap d’uns dies canvien aquestes franges. El neguit, la confusió i la incertesa no han ajudat a incentivar la vacunació.
El neguit, la confusió i la incertesa no han ajudat a incentivar la vacunació.
Sabem alguna cosa més de perquè s’han produït els casos de trombosi en AstraZeneca i Janssen?
Primer de tot cal dir que són casos molt poc freqüents. El risc de patir un d’aquests esdeveniments adversos és molt menor al de patir un risc similar amb la malaltia de la Covid. Hi ha una diferència importantíssima. Per tant, el balanç risc-benefici segueix sent favorable a les vacunes. Sembla que aquests casos de trombosi no depenen d’una factors concrets d’edat o condició, sinó que són una reacció autoimmune que algunes persones fan. Sabem que en alguns d’aquests casos hi ha un mecanisme que té a veure amb les plaquetes i els anticossos i que si es diagnostiquen abans, fins i tot es pot intentar fer un tractament que va relativament bé. No és el mateix que una reacció al·lèrgica, però, per entendre’ns, s’hi assembla una mica. No sabem els factors de risc de moment, i jo crec que encara que s’analitzi no hi haurà un factor de risc suficientment significatiu.
En el meu cas, que tinc 65 anys, el risc que si agafo la Covid acabi ingressat és més alt, mentre que el risc de trombosi és més baix. Però, per exemple, en el cas de les persones de 30 anys, els riscos s’acosten més perquè baixa el risc d’acabar a l’UCI per la Covid. Per això s’està posant a majors de 60 anys. Veurem, però, com acaba. Espero que es posin d’acord aviat però vull reiterar que la vacuna d’AstraZeneca, encara que pugui tenir aquests efectes adversos, repeteixo, molt rars -i que també tenen en la seva mesura altres vacunes-, és una vacuna que segueix sent extraordinàriament útil i que l’hem d’utilitzar sempre que puguem.
Antoni Trilla, durant l’entrevista | Pol Rius
Que s’hauria de fer amb les persones menors de 55 anys que ja tenen una primera dosi d’AstraZeneca? Com veu la idea de barrejar vacunes? Endarrerir la segona dosi és una bona opció?
Jo, personalment, posaria la segona dosi d’AstraZeneca, però farem el que decideixi el govern d’Espanya i l’Agència Espanyola dels Medicaments. A França, per exemple, han decidit que posaran Moderna o Pzifer. Això de barrejar vacunes és una possibilitat. Segurament ha de sortir bé, perquè qualsevol vacuna ha de potenciar la dosi prèviament rebuda d’una altra vacuna, però ja veurem. S’ha de posar la segona dosi i, en teoria, normalment amb la mateixa vacuna, si no hi ha alguna cosa que indica clarament el contrari. D’altra banda, hi ha moltes evidències que indiquen que, després d’un temps de rebre la primera dosi d’AstraZeneca, la immunitat segueix sent prou bona i, per tant, hi ha una evidència que permet espaiar la segona dosi, que no anul·lar-la. La raó principal és que si espaiem la segona dosi podem posar la primera a més persones, tal com va fer el Regne Unit. La immunitat amb la primera dosi és força alta, d’un 70%. Jo crec que hi ha evidències suficients per, en una situació excepcional com l’actual, modificar les instruccions d’ús de la vacuna. Hem d’intentar protegir el màxim de població sense deixar-la menys protegida, i això ens podria permetre allargar una mica més l’administració de les segones dosis.
Pfizer ja va avançar fa pocs dies que les persones vacunades amb aquesta vacuna necessitarien una tercera dosi. Ens hauríem de fer a la idea que ens haurem de vacunar potser cada any contra la Covid, igual que es fa amb la grip?
Ens hem de fer a la idea que ens haurem de revacunar, probablement tothom. Cada quan? Això no ho sabem encara. Perquè? Perquè potser cau la immunitat d’aquí uns mesos, perquè les vacunes s’adaptin a alguna d’aquestes variants o bé perquè hi hagi una variant que s’escapi gairebé del tot de les vacunes que tenim. La vacunació per la Covid ara és excel·lent, però no durarà tota la vida, això està clar. Ens hem de fer a la idea. Quan més triguem en revacunar, millor, però s’haurà de fer quan toqui.
Com valora l’anomenat passaport d’immunitat?
Jo crec que ha de ser una eina per facilitar determinades tràmits d’entrada o sortida entre països. No pot ser una eina amb resultat discriminatori. Si estàs vacunat, podràs viatjar fàcilment, si no ho estàs hauràs de fer-te una PCR i, potser, hauràs de fer quarantena al país on vas. És la diferència entre estar probablement no contagiat i protegit o no saber si tens la malaltia o no. Ha de ser una eina per facilitar els moviments, res més.
Cal tenir en compte que si demà s’allibera la patent de qualsevol d’aquestes vacunes no necessàriament es podran fabricar milions de vacunes més. Es necessita tecnologia, es necessiten materials primaris…
Hi ha una gran bretxa en la vacunació entre els països rics i els pobres. Creu que s’haurien de suspendre temporalment les patents? Què creu que s’ha de fer per garantir que la vacuna arribi a tothom?
Aquesta és una realitat que fa que una frase, en la qual hi crec molt, prengui més sentit que mai: ningú estarà segur fins que tothom ho estigui. És utòpic pensar que tots ens vacunarem, ni alliberant patents. Però una cosa és això i l’altra és que hi hagi indrets del món que no tinguin cap esperança de ser vacunats en un o dos anys. Com podem ajudar? Jo soc ferm convençut dels drets de propietat intel·lectual, les persones tenen dret a protegir el seu invent i descobriment. Però aquesta és una situació excepcional. És una situació de pandèmia i de risc per l’economia de tot el món. Crec que això justifica que es demani que les patents siguin temporalment suspeses perquè els països puguin fabricar les vacunes. Però cal tenir en compte que si demà s’allibera la patent de qualsevol d’aquestes vacunes no necessàriament es podran fabricar milions de vacunes més. Es necessita tecnologia, es necessiten materials primaris, que no n’hi ha tants… els flascons de vidre, per exemple, no n’hi ha milions i milions. S’ha d’ordenar una producció molt escalada. No podem dir que amb la suspensió de les patents ja tenim tot el problema solucionat, perquè no es fabricarien ni en qualitat ni amb temps les vacunes suficients.
Les variants podrien anant mutant en els països on no s’està vacunant i arribar a ser efectives les vacunes que tenim?
Això és un risc real. Els virus sotmesos a una pressió determinada intenten escapar-se i pot ser que en un indret del món que no es vacuni es comenci a desenvolupar una soca que sigui resistent a les vacunes. Per tant, ens interessa vacunar el més ràpidament possible. Mentre no tinguem vacunes suficients també s’ha d’ajudar per a que els països que tinguin casos més extrems, com és ara el cas de l’Índia, puguin controlar la situació al més aviat possible. Qualsevol epidèmia en un indret del món pot tenir ràpides repercussions en altres llocs. Això ha passat i seguirà passant.
Creu que funcionarà el programa COVAX de l’OMS, que busca la col·laboració dels països per facilitar un accés equitatiu de les vacunes contra la Covid? Fa falta més compromís per part dels governs dels països rics per tal que les vacunes arribin a tot arreu?
COVAX és un bon programa, almenys en la teoria. És un programa que depèn de la bona voluntat de molts països, dels quals n’hi que en tenen molta i d’altres que no en tenen tanta. Entenc que tothom vulgui protegir la seva població primer, però probablement es podria arribar a un cert equilibri en els països que tenim un ‘plus’ assignat de vacunes. Les dosis sobrants es podrien cedir a COVAX. Serà un programa exitós? Jo crec que no. Tindrà un èxit parcial, perquè el món és molt egoista i els mecanismes són complexos. Està clar que està facilitant que alguns països puguin tenir vacunes, però no arreglarà, malauradament, el problema de la iniquitat en l’accés a les vacunes. És un pas en la bona direcció, que si nosaltres empenyem pot ser més efectiu encara.
Fa uns mesos, un editorial a la prestigiosa revista mèdica The Lancet criticava la resposta d’Espanya a la Covid, dient que la pandèmia havia colpejat un sistema ja debilitat per les retallades i que el diagnòstic i el rastreig que es feia era dèbil. Comparteix aquesta opinió? Com valora, en general, la gestió que ha fet el govern espanyol de la pandèmia?
Jo diria dues coses. En primer lloc, la gestió és sempre millorable. S’han comès errors i s’estan cometent, sempre. No hi ha una recepta única i clara per fer front a una situació com aquesta. Però, en segon lloc, jo crec que aquesta anàlisi de la gestió de la pandèmia s’ha de fer al final de la pandèmia, i veure exactament quines coses es podrien haver fet millor. Una cosa és que nosaltres, des d’un punt de vista científic o teòric, ho critiquem i l’altra veure, en la pràctica, com s’ha de gestionar. És el que s’anomena l’anàlisi del retrovisor: és molt fàcil mirar enrere, però prendre les decisions al capdavant de la gestió no és tan fàcil. Això no vol dir que no s’hagin pres decisions errònies, i caldrà fer-ne una crítica, sempre constructiva, quan tot això s’acaba. Encara no estem al final del partit. Naturalment, és un problema que en un moment donat es prengués la decisió B si es sabia que havia de ser la decisió A. Però la crítica s’ha de fer sempre pensant en la viabilitat i l’aplicació pràctica de determinades decisions. Si només ens basem en models teòrics és menys mesurable.
Si per reactivar l’economia ens hem de llençar a la piscina i que hi hagin més contagis, hi ha gent que ho passarà molt i molt malament. Trobar l’equilibri és complicat. No és un debat de salut o economia, són les dues coses.
S’han pres les mesures adequades en el moment oportú? Per exemple, per Nadal es van relaxar les mesures i després va haver-hi una forta incidència amb el que vam anomenar la tercera onada.
En aquest cas, crec que relaxar mesures quan encara no s’havia arribat a xifres baixes va ser un error. I és un error que s’ha d’intentar corregir. L’altre cosa és si es podria haver pres la decisió de tancar-nos a tots per Nadal a casa. Quin cost social, econòmic, emocional… hagués tingut això? El que vull dir és que els que prenen les decisions han de valorar molts factors. Pel que fa a això que diuen de que ‘hem de salvar l’estiu’, jo dic: hem de salvar les UCIs. Cadascú ho mira des de la seva perspectiva. Si per reactivar l’economia ens hem de llençar a la piscina i que hi hagin més contagis, hi ha gent que ho passarà molt i molt malament. Trobar l’equilibri és complicat. No és un debat de salut o economia, són les dues coses. Probablement, es podrien haver subvencionat millor i més bé els sectors més perjudicats perquè no tinguessin el patiment econòmic que han tingut. És molt difícil prendre decisions quan hi ha tants factors i qüestions en joc. Es podria haver fet millor? Segur. L’aixecament de l’estat d’alarma és una bona prova, a veure que passarà.
Què ha suposat -i està suposant- la pandèmia pels professionals sanitaris des del punt de vista emocional? Diversos estudis indiquen que s’han incrementat els casos d’ansietat i depressió entre els sanitaris.
Estem cansats, especialment els que estan a primera línia. Nosaltres, el Clínic, som l’hospital de referència per malalties infeccioses d’alta transmissibilitat. Ens va tocar ser el primer hospital en rebre els primers malalts de Covid. Aquests van ingressar a la unitat de cures intensives de l’hospital prevista per aïllar febres grogues, ebola… els companys d’aquesta unitat, que són boníssims i que són els qui més entrenats estan en malalties infeccioses, no han deixat de veure malalts de Covid ni un sol dia des del mes de febrer de l’any passat. Tot ple, sempre, tots els dies de la setmana i totes les setmanes. I, com ells, tants d’altres. Jo crec que això té un desgast molt important. Estem cansats, físicament i mentalment. Hi ha alguns companys que ho estan passant realment malament. Però, en el fons, crec que l’ésser humà té una gran capacitat de resiliència. Conforme ens tornem a posar drets, alguns necessitaran ajuda, però ens en sortirem. Crec que podem estar raonablement satisfets de la feina que hem fet. Ho hem fet el millor que hem sabut. I el sistema sanitari, malgrat que s’han viscut situacions molt crítiques, ha pogut aguantar tot això.
«El sistema sanitari català, del qual n’estem molt orgullosos, fa molt de temps que està infrafinançat» | Pol Rius
El nostre sistema sanitari està infrafinançat? Com cal potenciar-lo?
El sistema sanitari català, del qual n’estem molt orgullosos, fa molt de temps que està infrafinançat. Des de l’inici, no hi hagut una bona inversió. La sanitat és cara i, malauradament, quan la crisi del 2008 ens va colpejar, es van parar moltes coses. Es van retallar els salaris, fet que ha anat impactant en el poder adquisitiu del personal sanitari, es van parar les obres dels hospitals i es van parar les inversions en tecnologia. Això va castigar durant molts anys la sanitat, que es va anar aprimant. En condicions normals, aguantàvem gràcies al personal. No es renovaven els equips, però anàvem aguantant. Fins que va venir el tsunami de la Covid. Ara ja és molt més difícil aguantar i, tot i això, ho hem fet.
Cal reforçar el sistema, i això costa diners. Les estimacions diuen que necessitaríem 5.000 milions d’euros per recuperar l’estat que teníem. Cal que el personal estigui ben pagat. Hi ha molta precarietat laboral en el sector, contractes que es van empalmant. Els metges, per exemple, s’han format durant molts anys. Aquí, a la Facultat, per cada 10 aspirants n’acabem agafant només 1. La carrera, de 6 anys, és molt dura, i després han de fer un examen MIR i una residència de 4 o 5 anys. Són, per tant, 11 anys pencant sense parar. I quan acaben, tenim un metge ben preparat que cobra poc més de 1.000 euros al mes. En qualsevol país d’Europa cobren molt més i, per això, molts se’n van a l’estranger. Pel que fa a les infermeres tenim un problema afegit i és que en tenim molt poques. Jo tinc dubtes de si fan falta més metges, segurament en algunes especialitats i punts del territori el nombre està desequilibrat, però que falten infermeres ho tinc claríssim. És una obvietat absoluta. S’han de prendre mesures perquè en tinguem més i perquè tinguin bons contractes i salari. També cal invertir en tecnologia. Quedar-se endarrerit en aquest aspecte és un greu problema.
La salut pública i l’atenció primària sempre havien sigut les grans oblidades del sistema i les que han patit més retallades, i ara amb la pandèmia s’ha vist l’important que són.
Totalment d’acord. Atenció primària té un pressupost del 18 o 19%, i la salut pública no arriba a l’1%. Jo sempre dic que som la germana pobre de la germana pobre de la ventafocs. Estem quatre esglaons per sota. S’ha d’invertir molt més en salut pública? No, només el que inverteixen altres països d’Europa. Si s’augmenta al 3% ja seria perfecte. L’atenció primària també ha de créixer, i a un volum molt més alt. Cal un 25% del pressupost dedicat a l’atenció primària. Clarament, la primària i la salut pública són dos sectors en els quals s’ha d’invertir amb intel·ligència. Necessitem sistemes de predicció, de rastreig, una atenció primària amb menys burocràcia, millors instal·lacions… valdria la pena fer una renovació, que evidentment costarà diners. Si ara els ciutadans no reclamen que això es faci i els governs no entenen que s’ha de fer, tindrem un problema. S’ha d’aprofitar el moment.
Com podrem prevenir o evitar futures pandèmies?
Hem d’estar atents a una cosa tan senzilla com que tenim un món i una sola salut: la salut dels animals i del planeta és la nostra salut. La salut de qualsevol indret del planeta és la nostra salut. Hem d’estar molt atents a l’aparició de nous virus i hem d’estar preparats i estudiar fins i tot aspectes que, si tot va bé, mai han de passar. Aquestes coses s’han de preveure. Està clar que tindrem més epidèmies, ja veurem quan, i jo crec que aquesta pandèmia ens ha donat una lliçó clara en el sentit de que hi ha coses en les quals podríem estar molt més avançats que fins ara.
Què ens espera més enllà de la Covid-19? Quins reptes se’ns plantegen de cara el futur en relació a la salut global?
Jo crec que des d’aquest punt de vista hi ha dues coses evidents. D’una banda, hem d’intentar tenir una vida el més saludable possible i envellir saludablement, amb la major qualitat de vida possible. Cal fer molt èmfasis en la prevenció, no només amb el tractament sinó en l’atenció propera, en la primària, i també és important tenir cura en l’atenció al final de la vida. D’altra banda, també hem de fer cas a la salut del planeta, incloent-hi el canvi climàtic, que és una de les coses que ens hem de prendre més seriosament. Crec en el que podem fer cadascú de nosaltres, en el nostre dia a dia, si volem deixar un planeta millor als que venen després de nosaltres. Si el planeta fos una llimona ja l’hem espremut massa i convindria deixar que reposi, perquè, si no, acabarà florida. Els bacteris i virus van arribar a la terra milions d’anys abans que nosaltres, s’adapten molt ràpidament a qualsevol canvi, i continuaran després que haguem desaparegut com a espècie i, per tant, hem de conviure amb ells sense fer-nos massa la punyeta. Esperem que això no duri massa.
