La pobresa farmacèutica és una realitat poc coneguda, però que afecta milions de persones en situació de vulnerabilitat. Es tracta de la dificultat per afrontar les despeses dels medicaments i/o productes sanitaris.
Abans de la pandèmia pel coronavirus, un 3% d’espanyols tenien algun problema d’accés a tractaments subjectes a prescripció mèdica, segons el Baròmetre Sanitari del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). A Catalunya la pobresa farmacèutica afectava un 3,9% de la població.
La crisi econòmica derivada de la Covid-19 ha disparat encara més aquest tipus de pobresa, i prop de 400.000 catalans no han pogut assumir les despeses dels medicaments (un 5% de la població). Això suposa que, actualment, hi ha un 30% més de persones que no pot afrontar el copagament per motius econòmics.
Model de copagament farmacèutic
Aquestes persones es veuen afectades pel decret de copagament farmacèutic, aprovat pel govern del Partit Popular el 2012, en el marc de les mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut. El model comporta que la ciutadania ha de fer una aportació econòmica pels medicaments comprats amb recepta, concretament un copagament de l’import del seu cost.
Hi ha col·lectius que estan exemptes del copagament i que, per tant, tenen la possibilitat d’adquirir els productes farmacèutics gratuïtament. Tanmateix, aquesta mesura resulta insuficient per eliminar la pobresa farmacèutica. En conseqüència, les persones amb rendes baixes que no compleixen els criteris legals per l’exempció del copagament de medicaments han d’acudir a entitats que els facilitin la cobertura.
L’ONG de la farmàcia
El paper de les organitzacions no governamentals és fonamental per ajudar les persones més vulnerables a adquirir la medicació i els productes sanitaris que necessiten. En aquest sentit, Banc Farmacèutic (BF) dona un valor social al medicament des del 2005. La seva missió és afavorir la inclusió social de les persones que viuen en situació de vulnerabilitat a través de la millora de la seva salut. Per aquest motiu, el 2016 posa en marxa el projecte Fons Social de Medicaments (FSM) mitjançant el qual es cobreixen les despeses en medicaments de les persones que pateixen pobresa farmacèutica.
L’ONG treballa directament amb els treballadors socials dels Centres d’Atenció Primària (CAP) que, després d’estudiar la situació socioeconòmica del pacient, l’accepten com a benefactor del projecte. Així, el pacient pot acudir a una farmàcia de la xarxa col·laboradora per adquirir la medicació prescrita sense cost. Posteriorment, el FSM paga a la farmàcia les factures de medicació. Actualment col·laboren amb més de 700 farmàcies i més de 220 centres d’atenció primària hi estan adscrits.
Homero Val, gestor del FSM a Catalunya i Aragó, explica que des de la seva creació s’han donat d’alta més de 7.000 plans de medicació per valor de més d’1.000.000 euros. Per pla de medicació entenem la cobertura en medicaments i productes farmacèutics durant sis mesos; després d’aquest temps la persona ha de retornar a la treballadora social per veure si ha canviat la seva situació sanitària o econòmica.
Davant de la pressió a la qual s’ha vist sotmesa el sistema sanitari el 2020, des del Banc Farmacèutic s’han creat proves pilots per tres programes més. El primer projecte és un Fons Social d’Emergència per ajudar a famílies i persones en situació econòmica precària que no tenen accés a la sanitat pública. D’altra banda, la Campanya Sanitària d’Emergència és una ajuda en material físic: diferents laboratoris fan donacions de medicament, les entitats sol·liciten els productes que necessiten i aquests s’envien a les farmàcies que fan de punt de distribució. Finalment, el Fons Social de la Menstruació pretén pal·liar la dificultat de la població femenina jove en l’accés de productes menstruals d’higiene.
A Catalunya, l’ONG farmacèutica es troba activa a la ciutat de Barcelona i a alguns municipis de l’àrea metropolitana, a Granollers, a Lleida capital i a la seva regió sanitària. Aquest 2021 començarà a treballar a la regió sanitària de Tarragona i a la província de Girona. També està provant d’expandir-se a altres parts de la Catalunya central. Pel que fa a la resta d’Espanya, tenen presència a Madrid i Aragó: actualment col·laboren amb 15 centres de salut del Barri de Vallecas de Madrid; treballen a diferents poblacions de la província de Saragossa, i aquest any començaran projectes a Terol i Osca.
Creu Roja
Creu Roja desenvolupa programes de suport a persones que requereixen ajudes per poder adquirir medicaments. Així doncs, proporciona ajuts en finançament de medicació i en tractaments crònics d’aquelles persones que no poden pagar les despeses farmacèutiques no assumides per la Seguretat Social.
L’entitat posa el focus sobre la situació de fragilitat social que viuen les persones que atenen els seus programes. Són els grups més vulnerables qui presenten més dificultat per pagar les despeses de medicació.
Fons d’ajut de l’Ajuntament de Barcelona
Per la seva banda, la Regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, explicava en una entrevista a El Diari de la Sanitat que s’ha de potenciar la salut comunitària per treballar l’equitat sanitària. “Creiem que s’ha d’eliminar el copagament per rendes baixes, ja que moltes famílies no se’l poden permetre”. Aquesta situació ha obligat les administracions a prendre mesures i l’Ajuntament concedeix ajuts a partir dels Serveis Socials.
Al mateix temps, en el marc de les accions recollides en la Mesura de Govern d’Acció Conjunta de Reducció de les Desigualtats Socials en Salut , té dos convenis de col·laboració signats amb la Creu Roja i Banc Farmacèutic. L’Ajuntament destina un fons de 100.000 euros anuals a les entitats del Tercer Sector per facilitar la cobertura econòmica de fàrmacs a persones en situació de pobresa.
Qui pateix pobresa farmacèutica?
Les diferències socioeconòmiques es troben estretament relacionades amb els nivells de salut de la població. L’Observatori de la Pobresa Farmacèutica, projecte del BF, va presentar el passat mes d’octubre els resultats de la seva última investigació en col·laboració amb el grup Evaluación de Tecnologías Sanitarias en Atención Primaria y Salud Mental (PRISMA) . Les dades mostren que la mitjana d’edat de la persona que pateix pobresa farmacèutica se situa al voltant dels 49 anys i que el 68% dels beneficiaris del programa de l’ONG farmacèutica tenen un nivell d’educació baix (manca total d’estudis o amb estudis primaris).
Gairebé el 57% es troba en situació d’atur i no és beneficiari de subsidi. D’altra banda, comparat amb la població general, les persones que mostren més prevalença d’incapacitat econòmica per adquirir els productes farmacèutics tenen alguna discapacitat funcional i més d’un fill.
Per fer front a aquesta situació, entitats socials han engegat diverses iniciatives per ajudar a aquelles persones sense recursos a garantir les seves necessitats alimentàries. Entre aquestes, hi ha el projecte ‘Cuines Solidàries’, engegat per l’ONG Nutrició Sense Fronteres el març del 2020 davant la situació d’emergència social i econòmica generada per la crisi sanitària.
‘Cuines Solidàries’ té com a principal objectiu transformar la matèria primera i l’excedent d’empreses alimentàries en plats cuinats, que són distribuïts a col·lectius vulnerables a través d’un total de 21 entitats, com la Fundació Àgape, Metzineres, De veí a veí, el Gimnàs social Sant Pau o la Casa Cádiz.
Igual que passa en els serveis socials on, del total de persones ateses l’any passat, el 64% eren dones, el 70% de les persones beneficiàries d’aquesta iniciativa són dones. La majoria d’usuaris de ‘Cuines Solidàries’ són persones que treballen en feines precàries i en l’economia informal, que amb la situació pandèmica s’han quedat sense feina i recursos.
Aquestes persones són, alhora, les que tenen més dificultats per accedir a suports públics per cessament d’activitat, i per això és un dels col·lectius de major risc i que no veu cobertes les seves necessitats bàsiques d’alimentació. «Moltes viuen en infrahabitatges, on comparteixen habitació i, a vegades, no tenen ni dret a cuina i tenen una capacitat d’emmagatzematge d’aliments molt minsa», explica Neus Zurro, dietista de Nutrició sense Fronteres.
Durant el 2020 s’han preparat 79.000 plats cuinats, dels quals 10.500 s’han elaborat amb l’equip humà i suport logístic de DIOMCOOP, una cooperativa d’iniciativa social formada per persones de l’Àfrica subsahariana. La resta s’han elaborat amb la col·laboració entitats com el Menjador Ca la Rosa, del barri de la Sagrera de Barcelona, o l’entitat Barrinar Cap a la Sostenibilitat, al Poble-sec.
«Basant-nos en l’excedent dels donadors, fem tuppers variats, on s’inclouen cereals, verdures o llegums, sempre amb una base proteica que demanem que sigui com a mínim de 20 grams, tan de proteïna animal com vegetal. Els plats individuals ronden al voltant dels 500 grams, que equivaldrien a un 30% de les necessitats calòriques diàries d’una persona d’uns 70 kg. Sempre s’acompanyen d’aigua i una peça de fruita o un làctic», explica la dietista de l’entitat. Amb la participació de DIOMCOOP, a més, s’ha incorporat la diversitat cultural en els àpats, amb plats tant de tradició mediterrània com de tradició senegalesa.
Els plats cuinats inclouen cereals, verdures o llegums, sempre amb una base proteica | Nutrició sense fronteres
Amb aquest projecte s’ha donat resposta a les necessitats alimentàries d’unes 8.350 persones, entre les quals destaca un gran grup de persones d’origen subsaharià. «Les persones beneficiàries ja estaven en una situació de risc social i la pandèmia no ha fet més que intensificar-la. Per això, continuarem treballant en aquest projecte un cop se superi la crisi sanitària, perquè les necessitats no acaben aquí. Aquests mesos només són l’inici d’una greu crisi social de la qual encara n’estem veient les primeres conseqüències», destaca Zurro.
Alhora que s’ofereixen plats cuinats a col·lectius vulnerables i es redueix el malbaratament alimentari, el projecte ‘Cuines Solidàries’ promou la inclusió de persones d’origen divers com a equip de cuina i de distribució d’aliments i la participació en xarxa. «Impulsem un espai de participació per als veïns i veïnes. El nostre objectiu és també canalitzar el voluntariat comunitari i enfortir l’economia circular i el teixit solidari dels barris», conclou la dietista de l’entitat.
Detectar perfils de risc de suïcidi en les xarxes socials, a través de textos, imatges i activitat dels internautes és, per exemple, una de les aplicacions d’intel·ligència artificial. És l’estratègia triada del projecte STOP (Suicide Prevention in Social Platforms), liderat per la investigadora de la UPF Ana Freire, amb la col·laboració d’enginyers, psiquiatres i psicòlegs, i de centres com el Centre de Visió per Computador de la UAB i de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell.
A l’Hospital del Vall d’Hebron han desenvolupat una calculadora per conèixer el risc de complicacions en el fetus amb retard de creixement. I aquest mes d’abril l’Institut Català d’Oncologia (ICO) ha donat a conèixer la creació de la base de dades pública més gran fins al moment de variants genètiques que regulen l’expressió dels gens al còlon. Són dades que permetran a la comunitat científica generar hipòtesis i prioritzar sobre quins gens i variants genètiques focalitzar recerques futures.
També aquests dies s’ha fet pública una recerca del Centre Internacional de Mètodes Numèrics a l’Enginyeria (CIMNE) i la Universitat de Lleida (UdL), amb la participació de l’Hospital de Bellvitge, que ha desenvolupat marcadors de veu automatitzats per identificar afectacions primerenques de l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Han demostrat que l’anàlisi de la veu amb models d’intel·ligència artificial pot permetre la detecció precoç de l’afectació bulbar a l’ELA. El deteriorament de la parla en aquesta malaltia neurodegenerativa pot començar fins tres anys abans del seu diagnòstic, fet que fa fonamental la detecció primerenca de l’afectació bulbar.
L’ELA es designa com a espinal quan els primers símptomes apareixen en columna, braços o cames, o bé com a bulbar quan el deteriorament de les neurones s’inicia en el bulb raquidi, situat a la base del tronc encefàlic. Si bé l’inici bulbar de l’ELA és minoritari amb relació a l’espinal, els pacients tenen un pronòstic pitjor. I, malgrat la diferenciació en la manifestació dels primers símptomes de la malaltia, un 80% dels pacients d’ELA acaben experimentant problemes d’articulació en la parla.
Amb aquestes premisses, l’investigador del CIMNE Alberto Tena va començar a desenvolupar el projecte. Amb l’anàlisi acústica de la pronunciació de les vocals es van nodrir uns sistemes de machine learning (intel·ligència artificial a partir d’aprenentatge supervisat) que ha permès desenvolupar uns models o marcadors de veu amb resultats molt satisfactoris en la identificació i diferenciació dels participants a l’estudi amb afectació bulbar, els que no la tenien i el grup de control. Fins ara, fins a un 10% dels pacients d’ELA no eren diagnosticats correctament de la seva afectació bulbar en un primer moment.
Telemedicina
Solucions digitals per monitorar pacients amb dificultats de mobilitat i evitar així haver de traslladar-los a la consulta, per l’impacte en ells i en la família i cuidadors, són avantatges que la telemedicina està aportant. «També seguim així casos de postictus, per evitar factors de risc que facin un segon ictus, i el mateix amb pacients amb insuficiència cardíaca i altres afectacions que, mitjançant un dispositiu, poden enviar automàticament alarmes als professionals», explica la doctora Encarna Grifell, directora de Planificació Estratègica i Innovació i Sotsgerent territorial de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
«Tot això és un treball conjunt coordinat entre l’equip d’especialistes de l’hospital, l’atenció primària i el pacient, integrant tota la informació, totes les dades possibles que, lligat també a la possibilitat de col·laboració amb la indústria, seria l’ecosistema complet», exposa Grifell. «Hi hauria d’haver també més integració d’informació pel que fa als malalts crítics i plataformes d’integració de la informació amb eines del sistema escalables», afegeix la doctora. Alguns dels projectes amb intel·ligència artificial de Bellvitge els fan en col·laboració amb altres centres hospitalaris, com el de control remot de pacients amb marcapassos que duen a terme amb l’Hospital de Sant Pau. I en tenen d’altres amb centres europeus. El Big data no només ho permet, sinó que s’enriqueix amb la col·laboració internacional, donant lloc a algorismes més complets.
El concepte Big data ja el comencen a dominar a Bellvitge. És un hospital d’alta complexitat, que pertany a l’Institut Català de la Salut i és l’hospital de referència terciària per a tot l’eix Sud de Catalunya. Dona cobertura assistencial a més de 2 milions d’habitants i compta amb 5.200 professionals. Bellvitge registra anualment 20.000 intervencions de cirurgia major; 37.000 altes; 485.000 visites ambulatòries i unes 100.000 proves diagnòstiques. Es defineix com hospital en xarxa i té com a prioritats estratègiques la millora de l’experiència de l’usuari, el desenvolupament dels professionals, la innovació i la investigació i difusió dels resultats. «El Big data et dona el poder de disposar de moltes dades que et permeten identificar coses sense les quals no podries arribar a la medicina de precisió. Es creen així algorismes que t’ajuden perquè aprenen dels milions de dades que tens, sempre anonimitzades», subratlla la doctora Grifell.
El Big data et permet identificar coses sense les quals no podries arribar a la medicina de precisió. Els algorismes aprenen dels milions de dades que tens, sempre anonimitzades», subratlla la Dr. Grifell.
Segons explica la mateixa doctora, «la covid ens ha forçat a avançar molt més ràpid en la telemedicina. Amb la limitació forçada de les visites presencials, hem vist el benefici de la consulta online i tot això vol dir que necessitem molta digitalització. Hem generat moltes eines per adaptar-nos més a les necessitats dels pacients i aquesta aposta clara per la innovació no és de la primària ni de l’hospital, és transversal, el pacient és pacient en un àmbit i l’altre», diu.
/iStock
Centralitzar la informació i comparar milions de dades són claus en el procés de digitalització en benefici de la salut. I una altra part important és la recerca. «La recerca genera coneixement, fa una transferència cap a la innovació i genera també producte, que alhora genera economia», afirma la doctora Encarna Grifell. «Quan parlem de la necessitat d’invertir en recerca és per aquest cicle, vols potenciar la recerca per generar transferència de coneixement cap a la societat. Apostant per la innovació generes cultura entre professionals d’evolució transformacional, creant actitud transformadora, que es pensi sempre en possibles solucions», diu. Un cop tot el sistema es coordina en benefici del pacient, «el seu empoderament i el dels seus familiars encara aporta més capacitat de control de la malaltia. I d’aquesta manera, en l’experiència del pacient, tenint en compte les seves angoixes i pors mitjançant la connexió directa, la tecnologia pot ajudar també a donar resposta connectant hospital i primària», conclou.
La Covid com a mestra
Hem vist com la pandèmia per la Covid-19 ha forçat el món a treballar més globalment en col·laboració per trobar la vacuna contra el virus i s’ha demostrat que concentrar recursos econòmics i humans accelera els processos de trobar solucions. La teleatenció sanitària també ha tingut la seva gran oportunitat de mostrar-se.
Un exemple paradigmàtic és com s’ha aplicat la telemedicina en oncologia durant la pandèmia per la Covid-19. En el seminari sobre Telemedicina i Càncer organitzat aquest abril pel grup farmacèutic francès Pierre Fabre, el director del Programa de Càncer de Bufeta del Beth Israel Deaconess Medical Center i Professor Associat de Medicina a l’Escola de Medicina de Harvard, Joaquín Bellmunt, va explicar que durant tots aquests mesos, des de Boston, on es trobava, va fer visites remotes a pacients que visitava habitualment a Barcelona. «Ha estat important mantenir el contacte amb alguna persona gestora en l’àrea de residència del pacient perquè les instruccions rebudes es maneguessin adequadament. Però ha estat la telemedicina la que ha permès mantenir la qualitat assistencial del pacient amb càncer durant la pandèmia», va dir.
«Hem après que un major ús de la telemedicina en el futur permetria dedicar més temps presencial als pacients, millorant, probablement, la seva qualitat de vida i reduint les visites a urgències i les hospitalitzacions. El contacte personal i la visita presencial continuaran sent «absolutament necessaris», en especial en les primeres visites, resultats de proves i, sobre tot, en cas d’empitjorament de la malaltia o canvis de línia de tractament», va afegir.
El passat 16 d’abril, a València, es va celebrar la primera edició de les jornades ‘Explorant el futur de la salut: desafiaments i oportunitats’ organitzades per la Universitat Internacional de València-VIU, en col·laboració amb la Fundació ASISA (entitat sense ànim de lucre que promou la millora de la salut i qualitat de vida de les persones potenciant activitats acadèmiques, científiques i culturals en benefici social). La jornada va posar en relleu també la importància de la digitalització, entre altres temes, i el secretari de Salut Digital, Informació i Innovació del Sistema Nacional de Salud, Alfredo González, va parlar de l’estratègia de salut digital, per a la qual va anunciar que «Espanya comptarà en els pròxims mesos amb fons de la Unió Europea per finançar la transformació digital del nostre sistema sanitari».
Espanya comptarà en els pròxims mesos amb fons de la Unió Europea per finançar la transformació digital del nostre sistema sanitari», va anunciar el secretari de Salut Digital del Sistema Nacional de Salud, Alfredo González.
En el mateix acte, la Dra. Begoña Albalat, psicòloga clínica experta en Tecnologia i Salut Mental, també va recalcar el paper de la tecnologia en temps de pandèmia afirmant que «les videotrucades, per exemple, ens estan apropant els nostres pacients i ens permet conèixer més els seus entorns».
Empreses i universitats es posen les piles
Segons l’informe ‘Anàlisi de l’especialització en intel·ligència artificial a Catalunya’, liderat per la Direcció General de Promoció Econòmica, Competència i Regulació (Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda) amb la col·laboració del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública i de SIRIS Acadèmic, Catalunya concentra 228 projectes d’intel·ligència artificial dins del programa Horitzó 2020 de la Unió Europea, situant-se així en el tercer lloc en el rànquing de regions europees per nombre de projectes. Els projectes d’intel·ligència artificial de Catalunya es concentren en l’àmbit sectorial d’indústries de la salut (80 projectes), seguit de lluny per sistemes industrials (44), energia i recursos (40), i mobilitat sostenible (33).
Formació en marxa
Aquest mes d’abril, la Universitat de Barcelona i l’empresa de tecnologia sanitària Siemens Healthineers han creat la càtedra UB – Siemens Healthcare en Atenció Sanitària Digital, que té com a objectiu fomentar activitats d’educació, informació i documentació en l’àmbit de la digitalització de la salut. El seu programa educatiu vol promoure l’evolució de la intel·ligència artificial i de les aplicacions de telemedicina centrades en la identificació i seguiment dels pacients crònics, un dels principals reptes a què s’enfronta la medicina del futur. Segons va exposar en la presentació de la nova càtedra el rector de la UB, Joan Guàrdia, «l’ecosistema de salut digital descriu una xarxa complexa d’interaccions entre persones, organitzacions, tecnologies, informació i recursos i en ell la salut digital que impulsem en aquesta càtedra és fonamental per transformar el sector de la salut i de la discapacitat».
Per la seva banda, el director del Centre de Diagnòstic per la Imatge de l’Hospital Clínic de Barcelona, Lluís Donoso, va afegir que «la intel·ligència artificial té un enorme potencial en el camp de la diagnosi, des de la millora de la sensibilitat i l’especificitat, fins a la possibilitat que els metges avaluïn i mesurin dimensions que abans no eren viables ni pràctiques». I Donoso va voler precisar que: «Encara que els metges seguiran sent propietaris i responsables de les decisions clíniques, haurem de definir millor la responsabilitat al voltant de la informació de diagnòstic automatitzada. Per això ens hem d’assegurar que els metges se sentin segurs en la presa de decisions, un altre dels objectius que té aquesta càtedra».
L’Hospital Parc Taulí de Sabadell també té el seu Màster en intel·ligència artificial i Big data en salut, a la UAB s’imparteix un curs d’intel·ligència artificial i el passat febrer, la Universitat de Barcelona va estrenar també la Càtedra d’Innovació en Oncologia de Precisió. Dirigida pel cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Clínic, Aleix Prat i professor del Departament de Medicina. En la càtedra hi participa la Fundació Instituto Roche, que dedica cada any a Espanya gairebé 140 milions d’euros a R+D+I, dels quals prop de 65 milions es destinen a recerca en àrees com l’oncohematologia, la immunoteràpia, les neurociències i les malalties rares. El 2020, la companyia va impulsar a Espanya 297 assajos clínics amb 72 molècules en els quals van participar més de 12.000 pacients a 196 centres.
«Ens sentim especialment còmodes en àmbits com aquest, en els quals preval l’impuls a la recerca i la innovació en favor dels pacients. Aquesta càtedra demostra amb claredat, a més, que els models de col·laboració entre companyies privades com la nostra i entitats de l’àmbit acadèmic i investigador de primer nivell, com la Universitat de Barcelona, estan cridats a aconseguir grans fruits per a la societat», va dir la directora mèdica de Roche Farma España, Beatriz Pérez, en la presentació de la càtedra.
Precisament Roche va ser l’organitzador de la jornada sobre «Algorismes per a la Salut: Big data clínic, intel·ligència artificial i el seu trasllat a la Medicina Personalitzada de Precisió», celebrada telemàticament fa uns mesos. En ella, especialistes en diversos àmbits van presentar la proposta que, des d’abans de la pandèmia, van estar preparant. Aplega 50 recomanacions útils per a la plena transformació digital del sistema sanitari en l’àmbit estatal.
En la jornada, el vicepresident de la Fundació Instituto Roche, Federico Plaza, va exposar que la transformació digital implica un canvi cultural i organitzatiu, un impacte més directe sobre com gestionem la salut. Aquest informe sobre transformació digital, que es pot descarregar al web de la fundació, és un full de ruta pensant en gestors sanitaris i polítics, que recull les necessitats principals amb solucions tangibles.
El gran repte –diuen els seus autors- és la creació d’un repositori d’informació i un sistema nacional de salut per incorporar-lo en la presa de decisions que permeti unificar els historials mèdics de les 17 comunitats, fer-los sistemes interoperables per aprofitar el Big data que es genera i que beneficiaria més els ciutadans. Metges integrants de l’equip d’especialistes van exposar que fins ara hem funcionat basant-nos en mitjanes, l’assaig clínic treballa amb mitjanes de dosis, no amb dosis exactes sobre els fàrmacs ideals. Però quan estan en joc diverses malalties i fàrmacs, la precisió és més necessària, i en pandèmia treballem amb malalties desconegudes. La covid ens ha evidenciat més encara la necessitat d’analitzar la informació.
La transformació digital implica un canvi cultural i organitzatiu, un impacte més directe sobre com gestionem la salut», diu el vicepresident de la Fundació Instituto Roche.
Fer aterrar la investigació en l’atenció assistencial, en els casos reals és un dels altres reptes, per posar les dades al servei del pacient. També van destacar el paradigma de ser en l’era de la dada, alhora que protegits per la protecció de dades, fet que posa en relleu la importància de tenir en compte tots els components bioètics i legals. La necessitat de crear un centre estatal de salut pública, els especialistes el donen com a punt clau per a la transformació digital, així com definir les competències d’un expert en salut digital, siguin metges, infermeres, auxiliars, biòlegs, per formar, amb dobles graus per comptar amb els nous perfils per a la gran necessitat. Serien especialistes en medicina computacional, interpretació de les dades, bioinformàtics i experts en la responsabilitat i seguretat de la informació genètica clínica.
Tot això per arribar a la medicina de precisió, que permet, com van explicar els experts, no donar pals de cec, perquè cada pacient és únic sobre una base genètica. Definint la medicina personalitzada com a predictiva, genòmica i basada en la ciència i les dades que aquesta ens aporta (Investigació, desenvolupament i innovació: I+D+I), van afegir que no es tracta de gastar menys, sinó d’invertir millor, amb més precisió i podent mesurar el resultat per així, amb dades a la mà, poder planificar millor el tractament i la prevenció de les malalties.
Comptar amb les associacions de pacients, amb tota la implicació social que sigui possible, sense deixar exclosos de la societat digital a les persones dependents, amb discapacitat, gent gran i a qui no tingui accés a Internet també ho recullen les recomanacions dels experts, que veuen en els fons de reconversió de la UE, una oportunitat per fer el gran pas cap a la veritable transformació digital. De fet, l’Estratègia Global de Salut Digital (2020-2024) de l’Organització Mundial de la Salut té com a visió millorar la salut de les persones mitjançant la incorporació de solucions digitals i ha establert com a principals objectius estratègics involucrar i comprometre la participació de tots els grups d’interès i millorar el mesurament, seguiment, investigació i pràctica en Salut Digital.
La intel·ligència artificial està cridada, doncs, a ser taula de navegació en la medicina de precisió, la medicina personalitzada, la medicina del futur que ha de fer més i millor diana en els diagnòstics i tractaments, gràcies a un major contrast d’informació i als grans volums de dades que cadascú de nosaltres genera, cada dia, i cada dia més a l’abast globalment.
La disponibilitat desigual de les vacunes per a la Covid-19 s’ha convertit en un assumpte cada vegada més urgent i pesat. Però encarregar-se del problema del que s’ha anomenat «nacionalisme de vacunes» s’ha convertit en un os dur de rosegar.
L’escassetat de medicaments i la fragilitat de les cadenes de subministraments per a fàrmacs essencials són problemes per a gairebé tots els països en vies de desenvolupament. A l’Àfrica, concretament, la capacitat de producció és limitada. Més de 20 països gairebé no en tenen i moltes regions continuen important almenys el 95% de les seves necessitats farmacèutiques.
És fonamental comprendre per què passa això. Després de tot, hi ha proves suficients que els governs poden ser agents econòmics efectius. Això inclou ser capaços d’exercir una gran influència en el sector de la producció, ja que poden construir aquesta capacitat a través d’incentius, regulació i normativa, per exemple. Les experiències d’altres països demostren que la inversió i la contractació públiques en el sector farmacèutic nacional poden crear capacitat de producció i mercats.
Llavors, per què no ha passat a l’Àfrica?
Generalment, aquests productes exigeixen un ús intensiu de tecnologia i capital. També requereixen un personal altament capacitat i cadenes de subministraments fiables de matèria primera essencial i equip especialitzat. I, a més, la inversió en personal i infraestructures precisa d’un mercat estable a llarg termini amb un consum prou constant com per justificar el risc.
L’absència d’aquesta seguretat, fins i tot en els mercats del continent, com ara Sud-àfrica, Nigèria i Egipte, limiten el desenvolupament d’aquest sector essencial.
Hem dut a terme un estudi per entendre fins a quin punt les mancances en la disponibilitat de finançament restringeixen el desenvolupament de la capacitat de producció de vacunes i altres materials sanitaris. Les nostres troballes mostren com els Governs, les empreses i els organismes donants haurien d’unir els seus esforços per donar suport a les eines de diagnòstic, les vacunes i els tractaments com a recurs vital.
Identifiquem certs enfocaments que haurien de ser explorats. Aquests inclouen plans conjunts per a la producció regional de centres, adquisició mancomunada, subvencions directes, períodes d’exclusivitat comercial, cessió internacional de tecnologia i redirecció de les ajudes al desenvolupament internacionals.
Ketlaphela és una companyia estatal. Va ser creada per a la producció de principis actius de medicaments i productes mèdics, principalment per malalties contagioses com el VIH / SIDA, la tuberculosi i la malària. Encara no s’ha produït cap fàrmac.
Biovac és una associació públic-privada entre el Govern de Sud-àfrica i el Consorci de Companyies Sanitàries. La seva capacitat és petita comparada amb el mercat de la vacuna de la Covid-19. No obstant això, aporta tres lliçons importants sobre com un país com Sud-àfrica pot procedir per crear aquest tipus de capacitat.
En primer lloc, proporciona seguretat comercial a llarg termini. Això es va aconseguir a través d’un contracte efectiu de 15 anys amb el Departament Nacional de Salut. En segon lloc, es va permetre a Biovac cobrar un preu més elevat com a mitjà per finançar la reinversió de l’empresa en producció de vacunes. I, finalment, propicia una alta competència en recerca i desenvolupament.
Les barreres
Les condicions per al finançament de la producció d’eines de diagnòstic, vacunes i tractaments són molt variables a l’Àfrica. Alguns països tenen mercats financers amb liquiditat, canvi de divises altament disponible i sistemes financers sofisticats. Altres s’enfronten a grans restriccions pel que fa a l’accés al capital i del canvi de divises.
De la mateixa manera, vam comprovar que les petites productores s’enfrontaven a reptes diferents als de les grans productores ja establertes.
En qualsevol cas, trobem algunes similituds.
Les companyies van comunicar clares discrepàncies entre les aspiracions polítiques per reduir la dependència de la importació en el sector sanitari i les realitats del dia a dia. En particular, les empreses es van queixar de factors que augmentaven els seus costos de capital i les feien menys competitives. Aquests factors estaven relacionats amb errors sistèmics o d’infraestructura sobre els quals tenien escàs control i incloïen:
Alts costos elèctrics i subministraments no fiables.
Manca d’aigua neta.
Demores portuàries.
Infraestructura feble.
Disponibilitat limitada de personal qualificat.
Les nostres entrevistes van confirmar que aquests costos addicionals dificultaven a les empreses locals cobrir despeses i recuperar capital de treball en uns mercats molt competitius. Per tant, les companyies sovint es retiraven a categories de productes més limitades o fins i tot tancaven, incapaços de competir contra les companyies índies i xineses.
Algunes respostes
L’estudi va destacar dues àrees crítiques com a fonamentals per a la reforma de les estructures de suport públiques a favor de les empreses locals.
En primer lloc, els governs han d’afavorir la contractació pública. Poden fer-ho proporcionant contractes de subministraments a més llarg termini (compra garantida).
En segon lloc, les institucions donants necessiten revisar les seves estratègies de contractació per afavorir les produccions locals. Actualment, estan basades en instal·lacions de baix cost, principalment a l’Índia i la Xina.
És més fàcil dir que fer-ho. En qualsevol cas, la conclusió essencial de les entrevistes va ser que quan les empreses locals podien generar productes de bona qualitat havien de ser capaços d’accedir als mercats sense ser excloses per companyies més grans que tinguessin economies d’escala i d’abast. Això podria ajudar a crear un rang més ampli de proveïdors en països en vies de desenvolupament a llarg termini.
El paper de les agències financeres internacionals és essencial en el desenvolupament de resiliència local davant les emergències sanitàries mundials. Per exemple, el Fons Mundial és responsable de finançar i procurar el 21% dels medicaments per al tractament de VIH. Les estadístiques són similars per a la tuberculosi i la malària.
Així mateix, un dels objectius de l’Estratègia de Gavi per 2021-2026 (GAVI 5.0) és configurar mercats saludables per a les vacunes. Això es podria revisar considerant aquestes realitats, especialment donades les restriccions de subministraments a què s’enfronta les instal·lacions de COVAX.
Aquests organismes tenen poder de mercat per diversificar fonts de subministraments sense perjudicar el cost de serveis sanitaris públics. Les entitats podrien treballar amb els governs nacionals per construir capacitat local i augmentar la resiliència.
Desbloquejar el suport financer
Resulta interessant que la cartografia dels corrents de finançament mostrés que hi ha capital d’inversió disponible en els mercats financers globals. Això inclou fons per a la inversió en eines de diagnòstics, vacunes i tractaments a l’Àfrica.
Si bé hi ha restriccions al finançament per a la producció, aquestes no es deuen a una escassetat global de fons disponibles. Institucions com el Banc Mundial, la Corporació Financera Internacional i el Banc Africà de Desenvolupament han anunciat grans compromisos per donar suport a les respostes contra la Covid-19. Desafortunadament, aquest finançament encara no ha arribat als projectes per a la producció farmacèutica africana.
De la mateixa manera, les fundacions estan finançant la investigació i el desenvolupament, els compromisos de compra anticipada de vacunes i eines de diagnòstic, a més d’altres esforços per abordar la Covid-19. Però no han finançat projectes per produir a l’Àfrica.
Tenint en compte l’impacte de la pandèmia en l’economia de el continent, les institucions internacionals i els governs han de treballar junts per portar la producció farmacèutica als països africans.
David Richard Walwyn és professor de Technology Management de la Universitat de Pretoria. Padmashree Gehl Sampath és Fellow and Senior Advisor del Global Access in Action, un projecte del Berkman Klein Center i la Universitat de Harvard.
A l’escola El Carmel hi ha una bústia de les emocions, on els nens i nenes posen, quan els ve de gust, un paperet explicant com se senten. Quan acaba la setmana, tots plegats ho llegeixen i comparteixen les seves emocions. També hi ha un pot de les paraules boniques, on els infants expliquen coses que els agraden dels seus companys. De tant en tant, també, fan funcions de titelles amb les quals representen conflictes que s’han donat a les aules entre infants, intentant explicar què ha passat i com s’hauria de solucionar.
Aquestes són només algunes de les activitats que aquest centre realitza en el marc del programa 1,2,3, emoció!, desenvolupat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) per tal de treballar les competències emocionals amb les criatures d’educació infantil. El projecte va néixer el 2017 i va ser aplicat a 11 escoles públiques i concertades de la ciutat. El curs següent s’hi van sumar 37 centres més. Avui, aquest projecte és present a 57 escoles, arribant a més de 3.200 infants. “Des del punt de vista de la salut pública, l’escola és clau i estratègica per disminuir les desigualtats i promoure hàbits i entorns saludables”, explica Carme Borrell, gerent de l’ASPB.
Tal com afirmen des de l’Agència, els programes de desenvolupament de competències emocionals a l’escola solen estar enfocats a etapes més avançades, com primària o secundària. En aquest cas, però, s’ha volgut començar abans. “Hi ha moltes evidències que constaten que treballar amb infants petits millora els resultats a l’hora de prevenir riscos per la salut mental, conductes violentes, consum de substàncies i millorar l’èxit escolar”, apunta Borrell. El programa 1,2,3, emoció! és una adaptació del programa SEAL (Social and Emotional Aspects of Learning) del departament d’educació del Regne Unit, a causa dels seus resultats positius.
L’adaptació s’ha fet a través d’un procés participatiu entre mestres, persones expertes en salut, ensenyament, així com entitats especialitzades en perspectiva de gènere, multiculturalitat, diversitat funcional i prevenció de l’abús infantil, per tal de crear un programa que contemplés totes les casuístiques i fos flexible per adaptar-se a qualsevol aula. El resultat és una proposta de 48 activitats per realitzar a l’aula, 12 a l’entorn escolar en general i 6 per a fer en família. Aquestes activitats es divideixen en sis blocs didàctics a treballar durant tot el curs: la pertinença, l’autoestima, l’amistat, els reptes i les reaccions davant l’adversitat i la frustració, la percepció de la justícia i l’afrontament del canvi, la pèrdua i la mort.
“Són blocs que van creixent en complexitat, però també són flexibles i s’ajusten a les diferents necessitats”, apunta Montse Bartrolí, psicòloga i cap del servei de prevenció a les drogodependències de l’ASPB. “Estem contentes amb el resultat perquè hem dissenyat el programa de la mà de les mestres d’educació infantil i són elles les que saben de veritat què necessiten i com podem introduir aquestes activitats a les aules”, afegeix. Mitjançant aquestes propostes, des de l’Agència es pretén treballar l’increment de l’autoconsciència i autoestima dels petits i petites, així com donar-los eines per a resoldre conflictes i tolerar el canvi.
Formació a mestres
“Quan treballes amb tu mateix és més fàcil tenir recursos per ajudar als altres. Els dos mons interiors es connecten. Sent conscients de les pròpies emocions, les podem regular millor”, explica la Míriam Morales, mestra de l’escola El Carmel. I és que els i les mestres de les escoles que participen en el programa 1,2,3, emoció! reben una formació de 20 hores que els dóna eines per treballar les pròpies competències. “Treballar les emocions no és senzill, per això és important que, abans d’intentar ajudar algú altre, fem treball personal”, explica Bartrolí.
Aquest programa està tenint resultats molt positius i ha suposat una millora significativa de les competències emocionals, tant del professorat com dels infants, en finalitzar el curs. Pel que fa a les mestres, abans de la formació, el 44% tenia un nivell de competències emocionals alt. Després de la formació, el va assolir el 70%, tal com es mostra als resultats del test d’avaluació Profile of Emocional Competences (PEC). Amb relació als infants, els resultats han estat igualment satisfactoris.
El programa 1,2,3, emoció! s’aplica a 57 centres d’educació infantil de Barcelona
El curs 2018 es va realitzar una avaluació comparant el desenvolupament emocional d’infants d’escoles que participaven del programa 1,2,3, emoció!, amb centres que no hi participaven. El resultat és que tots els infants van millorar les seves competències a final de curs, independentment del barri on estiguessin i de la seva tipologia de centre. Ara bé, aquells infants que estaven dins el programa havien millorat el doble. “Els nens i nenes són més conscients d’allò que senten i hi poden posar paraules”, explica la Míriam Morales.
I és que una de les coses que més valora aquesta mestra és que, després de participar del programa, els infants són capaços de reconèixer les emocions en ells mateixos i en els altres, també. “D’aquesta manera, poden abordar i controlar millor què senten ells i poden ajudar els seus companys i acompanyar-los emocions de manera autònoma, sense que les mestres intervinguin”, afegeix Morales, qui considera que aquest programa ha estat una “gran oportunitat” pel centre i ha millorat el dia a dia i les relacions entre alumnes, mestres, famílies i la resta de la comunitat educativa.
Però, certament, els virus tenen «mala fama». En general, quan pensem en els microorganismes, el primer que ens ve al cap són malalties. Després, poc a poc anem recordant aspectes beneficiosos. Per exemple, producció d’antibiòtics (alguns floridures i bacteris), aliments com el iogurt (bacteris) o begudes com la cervesa (llevats).
I els virus, perquè serveixen? Sembla que únicament per causar malalties… O no? Tenim virus al nostre organisme tot i que no estiguem malalts? No és possible comentar en un únic article tot el que els virus aporten a la nostra vida. Però vegem alguns exemples.
També hi ha assaigs per utilitzar virus modificats en el tractament d’altres tipus de tumors: melanomes, glioblastomes. Fins i tot per tractar el càncer de coll d’úter, causat per un altre virus.
Alguns estudis demostren que les persones sanes tenen una composició de fags en el seu intestí diferent que les persones amb colitis ulcerosa o malaltia de Crohn, dos trastorns intestinals greus.
Fins i tot hi ha un virus, anomenat GBV-C, que contribueix a millorar el pronòstic dels malalts de SIDA. Les persones que tenen aquest virus, relacionat amb el de l’hepatitis, però que no produeix cap malaltia, no estan lliures de SIDA. Ara bé, tenen menys símptomes i la mortalitat en aquest grup és menor.
Alternativa als antibiòtics per tractar infeccions
D’altra banda, podrien ser una alternativa a l’ús d’antibiòtics, disminuint així la pressió selectiva i l’aparició de resistències.
Contribuir a la seguretat alimentària
Diverses empreses treballen en el desenvolupament de «còctels de fags» per administrar a animals de granja. A l’ésser efectius enfront dels bacteris patògens més comuns en cada espècie, milloren la salut dels animals. També contribueixen a disminuir l’ús d’antibiòtics.
Les indústries alimentàries estan especialment interessades en usar fags enfront de les principals bacteris patògens transmeses per aliments. Fins i tot es podrien fer servir per desinfectar les instal·lacions de producció. També es proposa el seu ús per lluitar contra els microorganismes que alteren aliments.
Virus com bioinsecticides
Els insecticides químics tenen diversos desavantatges. D’una banda, generen resistències. De l’altra, poden afectar espècies d’insectes beneficiosos i ser tòxics per a l’ésser humà i altres vertebrats.
Una alternativa interessant són els insecticides microbians. Entre ells, els que empren virus. Els Baculovirus tenen el gran avantatge de ser altament específics per a espècies concretes d’insectes. No són patògens per a les plantes ni per als vertebrats. A més, no afecten altres espècies d’insectes.
Formen una càpsula de proteïna que els protegeix de l’entorn. Infecten les cèl·lules de l’intestí mitjà de l’organisme paràsit, i passen directament a l’hemolimfa, causant la mort de l’insecte causant de la plaga.
Fabricació de vacunes
A més de com bioinsecticides, els Baculovirus s’utilitzen també per fabricar vacunes. Per a això, s’introdueix el gen d’interès en el virus, i després es infecta l’insecte, convertint-lo en una petita «biofactoria» que produeix les proteïnes d’interès.
Algunes de les vacunes més prometedores enfront de la SARS-CoV-2 utilitzen adenovirus. També s’han utilitzat per fabricar vacunes enfront de l’Ebola o el Zika.
S’ha creat una vacuna polivalent, enfront de la pesta aviar i la malaltia de Newcastle, utilitzant un virus recombinant.
virus marins
S’estima que en els oceans hi ha entre 10²⁸ i 10³⁰ virus. Són components clau dels ecosistemes marins. Poden infectar animals, algues i plantes marines o a altres microorganismes.
Els pacients tenen una mutació en les dues còpies d’un gen. Això els impedeix sintetitzar un enzim essencial per al normal desenvolupament de l’ull. Mitjançant un adenovirus modificat, s’afegeix una còpia normal del gen directament a la retina. Amb una única injecció, recuperen la visió.
Els virus en general, no només els marins, són grans generadors de diversitat genètica. Solen tenir una alta taxa de mutació, tendeixen a barrejar-se entre ells i poden integrar-se (i desinserir-se) del genoma del seu hoste.
Confereixen als bacteris la capacitat de resistir a determinats antibiòtics, o de produir toxines, el que és bo per a elles, però no per a nosaltres. També hi ha virus inserits en el genoma de vertebrats, inclosos els humans. Semblen estar implicats en la regulació gènica, i poden contribuir a l’aparició de noves funcions.
Potser el més sorprenent dels virus sigui el seu paper en el desenvolupament de la vida humana. En el genoma humà hi ha un 8% d’ADN víric. Són restes de retrovirus que s’han inserit en el nostre ADN al llarg de la història de la humanitat. Fins fa poc se li considerava «ADN escombraries». No obstant això, diversos estudis han demostrat la seva importància.
Aquest ADN víric codifica una proteïna, la sincitina, que és essencial per a la formació de la placenta, l’òrgan que permet l’intercanvi de substàncies entre la sang de la mare i la del fetus.
Hi ha molts més aspectes en què els virus contribueixen a millorar la nostra existència. Recordem que únicament un petit percentatge d’ells poden empitjorar-la. Això sí, dràsticament.
María Teresa Tejedor és professora Titular de Microbiologia de Universitat de Las Palmas de Gran Canaria.
La pandèmia ha accelerat nous llaços socials que ja s’apuntaven en les dues primeres dècades de segle. Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, ha titulat el seu darrer llibre: «Covid-19, el Gran Reinicio» lema també de l’edició del Fòrum 2021. Schwab està convençut que la Covid-19 serà l’oportunitat perfecta per accelerar aquesta transformació. És una crida al canvi de polítiques en l’era post-pandèmia i les claus per a aquest reseteig de sistema estan clares: automatització, informatització i robotització general. En la línia del que Yann Moulier-Boutang va formular com capitalisme cognitiu.
L’efervescència del virtual, que ha assolit tots els àmbits de la nostra vida (treball, oci, sexualitat, educació, salut) ha fet que algunes empreses ho hagin notat en la pujada de la seva cotització: Zoom, Netflix, Facebook, Amazon o Slack. Totes elles permeten el teletreball o l’oci domèstic. D’altres, més dependents de subministraments o mà d’obra directa i presencial (excepte les lligades a l’alimentació), s’han vist en dificultats o directament obligades a tancar.
A Espanya, abans de la pandèmia, tan sols un 7,5% dels treballadors ho feien en la modalitat de teletreball, avui el Banc d’Espanya calcula que ja són un 30,6% dels llocs de treball. El futur a curt i mig termini és evident que serà un model de relacions laborals híbrid, com assenyalo en el meu llibre «El mundo post Covid. Entre la presencia y lo virtual» (Ned). Algunes empreses tecnològiques com Twitter o Dropbox ja han anunciat un model anomenat virtual first, on els seus empleats treballaran en remot, però hauran d’acudir a l’oficina en algunes ocasions per a reunions.
La paradoxa, que la pandèmia s’ha visibilitzat com mai, és que els més vulnerables estan obligats a posar el cos en el seu treball (essencial) quan, però, per a molts d’ells l’oferta a la qual poden accedir a l’educació, a l’atenció social o en la salut serà, cada vegada més, virtual, quedant la presència com un objecte de luxe, només a l’abast d’uns pocs que puguin pagar-la. Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el seu substitut low cost. La IA i els seus algoritmes treballen per fer-nos més fàcil i còmoda la vida, però això, com bé saben els executius de Sillicon Valley, és una promesa incompatible en bona part amb el cos a cos.
Aquesta connexió non stop que exigeix la nostra actual economia del coneixement ha esborrat la fràgil separació que quedava entre el personal i el laboral. La desaparició dels límits entre vida professional i privada, o el que Blake Ashforth, descriu com «activitats que creuen els límits», té conseqüències psicològiques indubtables que es manifesten de diverses maneres: des de distraccions en la tasca, esgotament i en alguns casos problemes més greus de salut mental. Hi ha, a més, una bretxa de gènere clara, ja que les dones acumulen més càrregues de treball.
Per a la nova revolució industrial intel·ligent 4.0, l’explotació és un privilegi que compta, en moltes ocasions, amb el propi consentiment del subjecte, una nova modalitat de servitud voluntària -vegeu sinó el rebuig dels treballadors d’Amazon a constituir el seu propi sindicat, per a alegria de l’empresa. En el seu primer any laboral a Goldman Sachs, els analistes júnior treballen una mitjana de 95 hores a la setmana. Els queden unes cinc hores diàries per dormir. Xifres curioses en aquests temps de creixent robotització, on se suposa que els algoritmes ens farien la vida més fàcil. Tenen sort perquè, en l’altre extrem de l’escala social, trobem milions de treballadors amb horaris similars (incloent-hi llargs desplaçaments) i amb ingressos significativament més baixos.
Un altre efecte del teletreball pandèmic és el que es coneix com Burn out, quadre d’angoixa, fatiga i decaïment que es produeix, sobretot, en situacions prolongades d’aïllament. Treballar sols afavoreix aquest sentiment de «cremat professional», ja que la solitud ens confronta amb l’angoixa que tota tasca implica: els seus conflictes, la por a fallar, l’avaluació dels errors. Tot això, en el marc de la feina presencial, s’aborda més fàcilment en contextos formals (reunions) o informals (passadissos, àpats conjunts, cafè a la sortida). En la solitud, el teletreball produeix una repetició, a l’estil del dia de la marmota, que mortifica el desig i augmenta l’angoixa.
Algunes idees per alleujar aquestes conseqüències. La primera: crear alguns límits físics que introdueixin la diferència entre aquesta mateixitat asfixiant. Des de vestir-se per treballar, deixant els hàbits casolans, fins dedicar un temps a l’exercici físic o habilitar, si és possible, un espai de treball separat a la llar. També convé respectar els límits temporals -espai i temps són dues claus per ordenar les nostres vides- per no esborrar els temps de l’oci, el negoci i la vida familiar. I, sobretot, mantenir la connexió amb els altres de manera presencial.
El filòsof Luciano Floridi (The fourth revolution) i altres autors com Daniel Innerarity assenyalen que el repte que tenim davant nostre no és tant el que puguin presentar les innovacions tecnològiques com a tals, sinó el que planteja la pròpia governança del digital.
Al començament de la quarta onada de la pandèmia i en plena escalada de les vacunacions, un nou sobresalt ha vingut a complicar la situació. Els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC) i l’Administració de Medicaments i Aliments (FDA) nord-americans han notificat 6 casos de trombosi, tots ells dones, en 7 milions de persones vacunades amb la vacuna de Janssen als Estats Units.
Aquest anunci ha tornat a endarrerir la vacunació, esperem que per pocs dies. Igual que va passar amb la vacuna d’AstraZeneca, els casos reportats són molt pocs en comparació amb la quantitat de persones vacunades; tan sols un 0,000066% en el cas de Vaxzevria (AstraZeneca) i un 0,0008% en el cas de la vacuna de Janssen.
En qualsevol prospecte d’un fàrmac trobarem que qualsevol efecte advers per sota d’1 per cada 10.000 tractaments (0,01%) es considera molt rar. Amb les vacunes parlaríem de casos no rars sinó raríssims. Llavors, és lògica tanta precaució?
Per què els organismes reguladors estan sent tan cauts amb tan pocs casos de trombosi i que també es dóna en infeccions víriques, inclosa la pròpia Covid-19?
La trombosi associada a descens de plaquetes: una resposta immunitària a virus i fàrmacs
La trombocitopènia o trombosi amb reducció de plaquetes es produeix per causes desconegudes però està associada a múltiples malalties infeccioses d’origen víric i a fàrmacs.
Però aquest símptoma també apareix en resposta a fàrmacs. Antibiòtics com la vancomicina, antidepressius com la mirtazapina, antial·lèrgics com el Rizaben, sulfonamides contra infeccions com el cotrimoxazol o, curiosament, el tractament amb anticoagulants com l’heparina poden provocar trombocitopènia. De fet, els casos de trombocitopènia associats amb les vacunes d’Astrazeneca i de Jannsen han mostrat similituds amb la generada pels tractaments amb heparina.
S’ha considerat també un indicador d’agreujament en càncer, com el limfoma no-Hodgkin, o en altres càncers on la quimioteràpia sembla generar aquest símptoma.
La gran quantitat de factors que generen trombocitopènia ens permet concloure que aquest símptoma no es deu a un factor en concret, sinó a una activitat anormal el sistema immunitari del propi pacient.
El desequilibri del sistema immunitari, causa de la trombocitopènia
És possible que dues vacunes que utilitzen dos virus diferents produeixin el mateix tipus de resposta en unes poques persones entre milions? O és una altra la causa? Doncs tot indica que la causa està en el propi sistema immunitari del pacient.
Estudis molt recents indiquen que els pacients que pateixen inmunotrombocitopenia, amb independència de la causa, presenten un desequilibri en la relació entre les poblacions de limfòcits T ajudants. Aquest desequilibri porta a la producció d’anticossos contra les plaquetes. Per tant, estaríem parlant d’una malaltia autoimmune d’origen desconegut.
Anticossos contra una glucoproteïna de la superfície de les plaquetes s’ha trobat en persones que ja tenen malalties autoimmunes com lupus o esclerosi múltiple. Aquestes malalties autoimmunes afecten molt més a dones que a homes, igual que les trombosi associades a la vacuna.
Una resposta immunitària desequilibrada explicaria que s’hagi donat el mateix tipus de símptomes en molt poques persones vacunades amb dues vacunes basades en dos tipus d’adenovirus diferents. A saber: un ximpanzé per la d’Astrazeneca (ChAdOx1) i un humà per a la de Janssen (Ade26).
Per ara, no disposem de dades sobre la vacuna Sputnik V, tot i que està basada en el mateix adenovirus que la vacuna de Janssen per a la primera injecció i un altre diferent (Ade5) per a la segona.
Si les vacunes continguessin components que generessin de manera directa la trombosi, el nombre de casos seria molt més gran. No obstant això, el nombre de casos és molt baix.
Coneixent els múltiples factors diferents que generen aquest símptoma podem pensar que la trombocitopènia es produeix per una predisposició intrínseca del sistema immunitari en resposta a la vacuna. Podem presumir que aquesta resposta seria igual davant de qualsevol altre virus o qualsevol altra vacuna.
D’un total de 3.376.548 casos de Covid confirmats a Espanya fins el 13 d’abril de 2021, han estat hospitalitzades per Covid-19 un total de 338.191 (un 10%) persones. D’aquestes, 30.824 (un 9,11%) han necessitat assistència a l’UCI. Podem, per tant pensar que d’elles al voltant d’un 30% han d’haver patit trombosi (unes 9.250).
A tot el món s’han informat casos de trombocitopènia en unes 230 persones vacunades. Tan sols a Espanya han mort 76.625 persones amb Covid-19 confirmada, possiblement més, un 2,27% dels infectats. Del 10% d’hospitalitzats molts hauran patit trombosi bé a l’UCI o bé després de l’alta.
Amb totes aquestes dades ens podem preguntar, és lògic paralitzar la vacunació que ha demostrat reduir en més d’un 95% els casos greus i les hospitalitzacions per Covid-19?
Jo crec que no.
Guillermo López Lluch és Catedràtic de l’àrea de Biologia Cel·lular de la Universitat Pablo de Olavide i investigador associat del Centre Andalús de Biologia del Desenvolupament. És investigador en metabolisme, envelliment i sistemes inmunològics i antioxidants.
En els darrers dies s’han pogut llegir i escoltar alguns titulars de premsa que alertaven del ràpid creixement dels alumnes i docents confinats en aquesta quarta onada de la pandèmia, que pels centres educatius és la tercera, ja que la primera la van viure totalment tancats. La realitat, però, és que la situació és similar a l’inici del segon trimestre, que va coincidir amb l’arrencada de la tercera onada de la pandèmia, i en canvi el ritme de creixement de grups bombolla confinats està sent notablement més lent.
Segons les dades que actualitza diàriament (tret dels diumenges) l’aplicació traçacovid, aquest dijous hi ha un total de 1.046 grups confinats, que representen l’1,45% dels 72.000 que es calcula que hi ha en total. Al gener, en el nové dia d’actualització de dades després del primer dia lectiu els grups confinats eren més del doble: 2.165. Aquell dia (21 de gener) hi havia 61.147 persones confinades, de les quals 58.091 eren alumnes i la resta docents, PAS o personal extern. Avui hi ha 26.509 persones confinades, és a dir, menys de la meitat.
En el segon trimestre les autoritats sanitàries i educatives van preveure un «creixement vertical» dels grups confinats, ja que la tercera onada de la pandèmia estava sent molt accentuada, i perquè durant tot el mes de gener es van realitzar cribratges massius als centres educatius. Al final, però, el pic no va ser tan alt com s’esperava. Es va arribar als 2.701 grups confinats el 23 de gener (és a dir, l’onzè dia d’actualització de dades després de l’inici del trimestre) i a partir d’aquí la xifra va anar baixant suaument i progressivament fins a Setmana Santa.
Aquest pic del segon trimestre es va quedar fins i tot lluny del registrat el primer trimestre, quan el 31 d’octubre hi va haver 3.504 grups confinats (el 4,87% del total) i per aquest motiu 85.994 persones van haver de quedar-se a casa. En aquells moments es vivia el moment més àlgid de la segona onada de la pandèmia. L’índex de rebrot havia arribat als 943 punts una setmana abans, mentre que al setembre, quan va començar el curs, es trobava en 213 punts, la qual cosa explica perquè el setembre es va viure un ritme relativament lent de grups confinats, que es va accelerar a l’octubre.
En la roda de premsa que va oferir el conseller d’Educació el passat dimarts, Josep Bargalló es va tornar a felicitar per l’esforç que ha fet tothom (alumnes, docents, PAS, monitors, famílies…) al llarg d’aquest curs per mantenir les escoles obertes i segures, i va recordar que a Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia en algun moment del curs 2020/21 han hagut de tornar a tancar les escoles, cosa que no ha passat a Catalunya.
Gemma Tarafa Orpinell es va llicenciar en biologia per la Universitat de Barcelona i es va doctorar en Biologia Molecular també per la mateixa universitat. Les seves publicacions s’han centrat en temes de salut i desigualtat i, al llarg de la seva trajectòria, ha treballat com a investigadora postdoctoral a la Universitat Yale, a l’Institut Català d’Oncologia, i al Grup de Recerca sobre Desigualtat en Salut de la Universitat Pompeu Fabra entre d’altres. Des de les eleccions municipals del 2019 és regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, al mandat anterior era Comissionada de Salut. Tarafa considera que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures. «Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades. Cada vegada tindran més importància, en una societat que envelleix a marxes forçades», argumenta.
En termes generals, com veu la situació actual de la pandèmia i les perspectives per les pròximes setmanes?
Penso que estem en un punt clau. Les xifres de contagis van augmentant i tenim indicadors molt directes, com és el de la presència de persones ingressades a UCI i hospitalitzacions, que també van en augment, alhora que la velocitat en el procés de vacunació no avança a la velocitat que ho hauria de fer. És clau augmentar el ritme de les vacunacions. El problema greu, però, és que la producció i distribució de les vacunes a escala mundial són limitades, i per tant, crec que en aquest punt és importantíssim l’alliberament de les patents, que són les que ens limiten aquesta distribució. Ara és el moment de fer-ho. Si no, no podrem augmentar la velocitat de la vacunació. I com a problema de salut pública que és la pandèmia de la Covid-19, cal vacunar a tota la població del mon ; perquè si no estem tots vacunats, la malaltia se seguirà estenent . No n’hi ha prou en vacunar els països del nord, també cal vacunar als països de l’hemisferi sud. Per a situacions excepcionals, calen mesures excepcionals.
En el moment actual cal ser molt empàtic amb la població. Vivim una situació de fatiga pandèmica, anímicament complicada i, per tant, cal comunicar amb coherència i pedagogia i cal que les mesures que es posen sobre la taula siguin adequades i ben explicades.
Són adequades les restriccions actuals?
Fa pocs dies ens vam reunir amb la consellera Alba Vergés i la consellera Meritxell Bu dó i els hi vam dir que nosaltres creiem que a Barcelona cal confinament metropolità i no comarcal. No posem en qüestió el fet que calguin mesures, coneixem la situació actual. El que sí que posem en qüestió és la tipologia de la restricció perimetral per comarques. Barcelona és una de les ciutats més denses d’Europa i, per evitar aglomeracions, veuríem molt més adequada una restricció d’un perímetre més ampli, és a dir, un confinament de l’àrea metropolitana.
Com han afectat les retallades dels darrers anys en la gestió de la pandèmia? Com cal reforçar el sistema sanitari?
Aquesta pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. Ha fet visibles problemàtiques que ja hi eren, i les ha mostrat amb més força. També n’ha fet aparèixer de noves. Tenim un sistema sanitari que va partir unes fortíssimes retallades l’any 2011, i encara a dia d’avui no s’han recuperat en la seva totalitat el nombre de professionals d’Atenció Primària, o llits d’hospital. Un altre tema és que destinem a la salut pública només un 2% del total del pressupost en salut. La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció, és a dir, la part prèvia al tractament de la malaltia, és clau, i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sociosanitari. Un exemple és el que va passar durant la primera onada amb les residències. Tenim clarament un model residencial fallit, al qual ja se sabia abans de la pandèmia i no es va abordar, que se li ha de donar la volta com un mitjó. Ara cal que s’abordi sobretot des d’allà on hi ha la competència per fer-ho.
Certament, una pandèmia com aquesta és molt complexa de gestionar, d’entrada no ens hem de cansar de donar gràcies als professionals que ha lidiat amb aquesta situació sense precedents i també vull destacar dos aspectes sobre com ha funcionat la gestió de la pandèmia. D’una banda, hem après que anticipar-se en un procés com aquest és clau, i en molts aspectes no hi ha hagut prou anticipació. Per altra banda, les mancances estructurals de les quals parlàvem, derivades de les retallades i del mateix model sanitari, no han ajudat en l’abordatge de la pandèmia. Cal replantejar molts aspectes del nostre sistema sanitari. Però això no ho dic des de la crítica; ho dic des d’una visió constructiva. Hem de prendre nota de què ha fallat i fer nous canvis en profunditat en el sistema. Ara tenim una finestra d’oportunitat per fer aquests canvis, i cal aprofitar-la. Com a societat, no podem permetre’ns no aprofitar aquesta d’oportunitat.
Tenim un model molt hospitalocèntric i, tot i que els hospitals fan una feina importantíssima, cal dimensionar bé el sistema, posant més l’accent en altres parts del sistema sanitari, com l’atenció primària, la salut mental, i en les cures, els serveis d’atenció a la persona. I hi ha serveis privatitzats com la rehabilitació que pràcticament no s’avaluen i que serien molt més eficients si s’integressin en la gestió pública i als CAP.
La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció és clau i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sanitari, com la salut pública i l’atenció primària
Què pot fer l’Ajuntament per potenciar el sistema sanitari, tenint en compte les competències limitades que té al respecte?
Pot fer i fa moltes coses. Com a Ajuntament hem intentat acompanyar l’atenció primària, que creiem que ha de ser el cor del sistema. La primària té unes grans limitacions de professionals i espais. Des de l’Ajuntament, hem ajudat a suplir la necessitat provisional d’espais fer les ampliacions necessàries dels CAP per poder mantenir circuits nets i bruts A més, vam posar a disposició 45 espais de suport per fer la vacunació de la grip, i ara també la de la Covid. També hem posat a disposició solars per poder construir un nombre no menor dels centres que cal ampliar. En aquest sentit, hem pogut ajudar a dimensionar millor la primària pel que fa, sobretot, a l’espai físic. A la primera onada, vam oferir grans equipaments esportius per fer-hi ampliacions hospitalàries, que van permetre fer créixer el sistema amb 550 llits, que no són pocs. Nosaltres tenim la capacitat també d’incidir en el Consorci Sanitari de Barcelona, tot i que la Generalitat hi té la majoria i determina el pressupost dels contractes del CatSalut, i allà insistim que cal augmentar el pressupost de la primària fins a arribar a un 25% del total del pressupost de salut. Però no només és un problema pressupostari. Quan em refereixo que cal replantejar-se algunes qüestions, em refereixo també al mateix model que tenim. Intentem incidir en tenir una mirada més oberta, d’un sistema més accessible, públic i universal i amb una avaluació més rigorosa de totes les línies
Quines altres accions han dut a terme?
Des de l’Ajuntament de Barcelona, encara que no tenim moltes competències en matèria de salut, estem aprofitant totes les escletxes que ens permet la normativa i les nostres competències i la carta municipal. Treballem en la promoció i prevenció de la salut a través de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Aquí, per exemple, hem treballat nombrosos aspectes de salut comunitària en vint-i-cinc dels barris de menor nivell socioeconòmic . També hem fet una passa molt important pel que fa a la salut bucodental, creant un dentista municipal per a persones vulnerables, que ha atès més de 15.000 visites de persones sense recursos. Cal tenir en compte que més d’un 12% de la població no va mai al dentista per raons econòmiques, perquè no s’ho pot permetre. Creiem que la salut bucodental hauria de ser una salut de primera i per a tothom, i hauria d’estar recollida, al 100%, en la nostra cartera de serveis. Vam presentar al Parlament una llei en aquest sentit que permetria avançar en aquest aspecte. Mentrestant, hem obert aquest primer dentista per a persones vulnerables, i també un segon per infants, i estem treballant en un dentista per tothom.
Gemma Tarafa durant l’entrevista | Pol Rius
Tenim una crisi de salut mental? Com es pretén potenciar els serveis de suport psicològic a la ciutadania?
Completament. Després d’una crisi sanitària com aquesta apareix una crisi social, una crisi econòmica, i també una crisi de benestar emocional o de salut mental, que també és molt important i que tot just ara comença a emergir. La pandèmia ens ensenya també el nostre model sanitari no està preparat per abordar una situació de salut mental com aquesta.
Barcelona és la primera ciutat en tot l’Estat que té un pla de salut mental, que l’hem construït i l’estem treballant amb tots els agents de la ciutat , juntament amb altres administracions, i hem avançat en aquesta mirada de la salut mental comunitària. Uns exemple o model d’aquesta orientació comunitària són els Konsulta’m, que són serveis gratuïts per a joves entre 12 i 22 anys als quals se’ls ofereix acompanyament psicològic, sense cita prèvia. Són serveis que hem instaurat en la comunitat, que hem posat en centres de joves, amb la màxima proximitat. El Pla de salut mental s’ha reforçat durant la crisi Covid amb mesures de xoc i extraordinàries conscients de la crisi de benestar emocional que estava suposant. Durant la pandèmia hem doblat el nombre de punts a la ciutat fins a completar una xarxa de 11 punts. Aquest any hem augmentat, respecte de l’any anterior, en un 138% la presència de joves en aquests espais. També hem posat en marxa a Barcelona un telèfon de prevenció del suïcidi (900 925 555)
En els seus informes, l’Agència de Salut Pública de Barcelona parla de les desigualtats socials, econòmiques i de gènere amb relació a les dues primeres onades de la pandèmia. Com ho valora?
És clar que la crisi sanitària ha accentuat les desigualtats que ja existien, aquí i arreu. On un viu i com hi viu és clau; el codi postal té molt més pes que el codi genètic. Viure en una ciutat amuntegada, contaminada, duent una mala alimentació… impacta en la salut. Durant la pandèmia, hem pogut observar que hi ha més contagis en aquelles zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, i això s’explica bàsicament per tres causes. En primer lloc, no és el mateix confinar-se en un pis de 150 metres quadrats amb terrassa que en un pis de 30 o de 50 metres quadrats. Aquest és un dels principals elements que fa que en una zona determinada hi hagi més contagis que en una altra. Un segon element és que en zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, moltes de les persones que hi viuen treballen normalment en feines que no permeten fer teletreball i, per tant, estan més exposats al virus. La tercera causa és que sabem que les persones amb pitjors indicadors socioeconòmics també tenen més patologies cròniques a causa de la seva mateixa situació vital i, per tant, tenen més risc de patir afectacions més greus amb relació a la Covid.
El que tot això evidencia és que veiem més desigualtats i que la pandèmia no ha afectat per igual a totes les zones de la ciutat. D’altra banda, malgrat el gènere ha estat molt invisibilitzat en aquesta pandèmia, cal recordar que les dones són les responsables de les cures, tant en el treball fora de casa ja que són la majoria de professionals sanitàries i socials, com en la cura de les persones de la llar. Per aquest fet tenen un risc d’infectar-se important. Ara bé, els homes, quan emmalalteixen, tenen la malaltia en forma més greu, amb més probabilitats de ser hospitalitzats o morts. Això està relacionat amb les patologies cròniques que són més freqüents en els homes com per exemple les malalties respiratòries que estan relacionades amb la Covid-19.
Quins són els barris que més preocupen?
En aquest moment, el nombre més gran de contagis el tenim a Nou Barris, però la situació ha anat oscil·lant; també hem tingut una gran incidència a Ciutat Vella i en algunes zones del barri de Sants. És molt important que treballem amb dades a la mà. Malgrat en aquesta pandèmia sovint hi ha hagut un ball de dades, el web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha ofert dades diàries i també per edat, sexe, barri i nivell socioeconòmic que ens han ajudat a prendre decisions lligades al control de la malaltia i també a les conseqüències de les mateixes.
Quan es fan polítiques d’ocupació, d’habitatge o de millora de l’espai urbà, es treballa sobre els determinants socials i les inequitats sanitàries. També quan es fa possible que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o al psicòleg
En termes generals, com es poden abordar des del nivell municipal els determinants socials de la salut i les inequitats sanitàries?
Quan un Ajuntament fa polítiques d’ocupació treballa sobre els determinants socials de la salut, ja que les dades indiquen que les persones amb més de dos anys d’atur tenen tres vegades més de risc de patir un problema de salut mental. També quan fem polítiques d’habitatge o de millora de l’espai urbà treballem per abordar els determinants socials. En els últims quatre anys, hem fet una aposta molt important per l’habitatge públic, construint-ne més que durant els darrers vint anys, fet que tindrà un impacte sobre la salut dels veïns i veïnes de la ciutat. Durant la pandèmia, hem generat 700 places per a persones sense llar, sumades a les 2.200 que ja tenia la ciutat, en comparació amb les 180 que hi ha a la resta de Catalunya. Hi ha temes que han de ser país, i aquest n’és un.
Quan es fa possible com Ajuntament que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o fem més accessible el suport psicològic també estem treballant per l’equitat sanitària. Des de l’Ajuntament, tenim també un fons d’ajut per aquelles persones que no es poden pagar els fàrmacs. Creiem que s’ha d’eliminar el copagament per rendes baixes, ja que moltes famílies no se’l poden permetre. Potenciar la salut comunitària també és una manera molt clara de treballar per l’equitat sanitària, entre d’altres.
Durant la pandèmia, l’Ajuntament de Barcelona ha activat 300 informadors que han anat a peu de carrer en aquells barris on preocupava més el nombre de contagis. Entre els mesos de març i abril vam activar un Programa Municipal de Suport a les Quarantenes, que ha permès a les persones que estan soles i hagin d’aïllar-se fer-los-hi arribar una cistella amb aliments, llençar els seus residus o treure a passejar la seva mascota. Hem acompanyat aquestes persones amb una sèrie de serveis. Per exemple, si en un pis de 30 o 50 metres quadrats hi viuen sis persones i una d’elles s’ha d’aïllar, cal garantir que aquesta persona pugui fer l’aïllament en un hotel salut , o portar el que necessita a casa seva per evitar el contagi de la seva família o convivents.
En paral·lel a les crisis sanitària i social hi ha la climàtica. El medi ambient i la contaminació van millorar durant el confinament, però ja hem tornat a la situació anterior. Quines iniciatives té previst l’Ajuntament? La pandèmia pot ser una finestra d’oportunitat?
Sí, sens dubte la pandèmia és una finestra d’oportunitat en aquest sentit. Durant els mesos de confinament, , tenim dades que ens mostren que la contaminació de l’aire es va reduir a menys de la meitat. Per exemple, el NO2 va passar de 37,8 μg/m3 abans de la pandèmia a 16,8 μg/m3 durant l’estat d’alarma. Els veïns et deien que una de les poques coses positives era veure una ciutat amb un aire net i sense soroll. Cal recordar que aconseguíssim mantenir els nivells de contaminació que l’Organització Mundial de la Salut considera acceptables per la salut , evitaríem 1000 morts a la ciutat de Barcelona cada any. És una xifra molt important. La contaminació també fa augmentar els casos d’asma i altres malalties respiratòries i de càncers. Només per això, val la pena abordar amb contundència aquesta problemàtica. Nosaltres hem engegat moltes iniciatives. Per exemple, hem impulsat la zona de baixes emissions, la ‘Superilla Barcelona’, hem augmentat moltíssim els carrils bici i també hem engegat el pla ‘Protegim les escoles’. D’aquesta manera, l’any 2023 al voltant de 200 escoles tindran alguna actuació per protegir i pacificar aquests espais, perquè un dels grups de població on més preocupa l’exposició a la contaminació són els infants.
Durant la pandèmia, hem impulsat la iniciativa ‘Obrim Carrers’, tallant diversos carrers perquè la ciutadania pugui gaudir amb tranquil·litat d’aquests espais. També hem posat noves tarifes al transport, perquè quan fem un abordatge per reduir el nombre de cotxes és fonamental potenciar el transport públic. Aquesta són mesures que han vingut per quedar-se. La crisi ambiental ja la teníem amb molta contundència abans d’aquesta crisi sanitària i hem de seguir treballant per fer-hi front. Barcelona ha de ser una ciutat més saludable.
Gemma Tarafa durant l’entrevista | Pol Rius
Els serveis socials assistencials estan desbordats? Hi ha el nombre de treballadors socials necessaris?
Segurament mai es fa prou, però totes aquelles persones que han sol·licitat acompanyament a serveis socials n’han tingut. Malgrat que amb la pandèmia hi ha hagut un escut social històric, que no havíem tingut el 2008, amb mesures com l’ingrés mínim vital, els ERTO i un total de 46,6 milions d’euros en ajuts atorgats des de serveis socials, les conseqüències de la crisi social i econòmica s’han fet paleses. Un 32% de les persones ateses als serveis socials durant la pandèmia -de les quals un 64% són dones- no hi havien anat mai. Els serveis socials han fet una feina excepcional, perquè la crisi social i econòmica que vivim és d’una gran magnitud. Pel que fa a l’augment de les plantilles, ho estem treballant amb la Generalitat, que és l’administració responsable del contracte programa . Insistim amb contundència en què cal augmentar les ràtios de treballadors dels serveis socials, perquè la situació ho requereix.
Quan aplaudim normalment ho fem als serveis sanitaris, però els serveis socials també han fet una feina excepcional. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les treballadores dels serveis socials, a les treballadores de la neteja i de la llar, a aquelles persones que han tingut cura d’algú perquè una altra persona pugui anar a treballar. També a les iniciatives veïnals que han arribat allà on els veïns no arribaven a anar a serveis socials. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les cures, en el sentit ampli.
Una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades.
S’han revalorat les cures amb la pandèmia?
Sí, molt. Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més, tot i que encara falta molta visibilització. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades, les cures en majúscules. En relació a les cures renumerades cal dir que durant el confinament i la pandèmia a l final, quan tothom estava tancat a casa, qui sostenia els serveis eren els treballadors de les cures, en el sentit ampli. Les treballadores que ajuden a una persona gran o amb dependència, per exemple, eren l’única persona que aquesta persona veia durant setmanes. Per tant, feien una funció que anava molt més enllà de les tasques que tenen marcades, eren la seva finestra al món. Les cures que han fet en el sentit emocional han sigut extraordinàries. I han sigut feines sempre molt invisibles. Crec que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades. A més, curem sempre, al llarg de tota la vida,no només en les edats avançades . És molt important posar les cures en valor, i això vol dir acompanyar-les bé, tant des de la societat com des de les administracions.
A la ciutat tenim l’espai ‘Barcelona Cuida’, que és un centre destinat a les persones cuidadores familiars o informals de: persones amb dependència, diversitat funcional, trastorn o malaltia, infants i joves, gent gran; treballadores de la llar i les cures; professionals de les entitats i de serveis de l’Administració; i persones receptores de cures que volen planificar l’atenció que desitgen rebre en moments de pèrdua d’autonomia i procés d’envelliment. Servei que acompanya a aquelles persones a nivell emocional, laboral i jurídic.
Seguint en aquesta línia, parlem del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). L’Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva municipalització el maig del 2019. Quins impediments van trobar? Quines iniciatives han dut a terme per millorar el servei?
El SAD és el segon contracte més important que té l’Ajuntament, després del de la neteja. Estem parlant d’unes 5.000 treballadores. En aquell moment la proposta la vam fer. Tenim 4 lots que són gestionats per diferents empreses i nosaltres vam proposar que una d’elles fos una encomana a una entitat pública. Tanmateix, els serveis jurídics de l’Ajuntament no van considerar que hi havia garanties jurídiques tenint en compte els canvis legislatius i normatius per fer-ho, malgrat que la voluntat política hi era. La nostra proposta continua sobre la taula, perquè sense una garantia jurídica no la podem tirar endavant. Ara, el que hem fet és activar un ‘lot control’, una eina nova que no teníem abans. Aquesta eina farà que els gestors del servei hagin de complir unes condicions, i si no ho fan, nosaltres tindrem capacitat per sancionar-los. Per tant, farem inspeccions per veure com funciona el servei i recollirem les demandes i queixes de les treballadores i els usuaris. En un servei tan important com aquest, hem de poder garantir que s’estigui duent a terme totes aquestes qüestions claus per millorar les condicions de les treballadores i usuaris que han fixat el plec de licitació
El SAD és un sector altament precaritzat i feminitzat. El conveni salarial és en l’àmbit català i, en aquest sentit, tenim les mans lligades. El nou conveni suposa un augment salarial d’un 14% en els pròxims quatre anys. Vam ser el primer Ajuntament a reconèixer el primer conveni col·lectiu català entenent que era un marc imprescindible per la introducció de millores laborals. Això ho hem incorporat a la nova licitació. També hi apareixen nous perfils, com el del terapeuta ocupacional, que es requereix en determinats casos més complexes. Una de les qüestions que hem establert d’obligat compliment és que es puguin fer jornades completes i que les treballadores tinguin una major formació. A més, hem establert que s’avanci cap a un nou model organitzatiu del servei, on 10 o 15 treballadores atenguin un màxim de 60 usuaris. Els gestors han de complir aquestes indicacions. Si no és així, obrirem un expedient sancionador i, en última instància, retirarem el lot al gestor. Hem treballat molt per poder abordar millor aquest servei i aquest lot control ens ha d’ajudar que això sigui així.
Gemma Tarafa durant l’entrevista | Pol Rius
Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per persones amb graus de dependència alts, però per la resta hem de trobar un model més adequat.
La pandèmia ha evidenciat que el model actual a les residències no funciona correctament. Malgrat que l’Ajuntament no té competències en aquest àmbit, quins aspectes creuen què cal millorar? Com garantir un envelliment digne?
Ja teníem indicadors que el model residencial actual no és un bon model per a garantir un envelliment digne de tota la població, en una ciutat que el 2030 tindrà gairebé un 30% de persones majors de 65 anys. Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per aquelles persones amb graus de dependència alts, però per la resta de persones hem de trobar un model més adequat. Així com hem d’avaluar com s’ha gestionat la crisi sanitària des del sistema públic català, s’ha d’avaluar com s’ha gestionat la crisi de les residències. I aquí hem de fer una reflexió sobre quin model volem, és de vital importància. Per això, hem demanat a la Generalitat constituir un espai mixt per poder abordar aquest tema. Hem de caminar de manera coordinada i organitzada per construir un model d’envelliment digne. Per fer que aquestes persones, que s’han deixat la pell durant tota la seva vida per construir aquest pais, tinguin un final de vida digne.
Totes les enquestes i baròmetres ens diuen que la gent, en general, vol envellir a casa seva. Això no tothom ho podrà fer, a causa de la seva situació de dependència o complexitat, però una gran majoria ho ha de poder fer. És important establir quin control i paper ha de tenir la Generalitat en les residències. Fins ara, l’atenció primària no entrava dins les residències i, de moment, aquest canvi ha vingut per quedar-se. Cal entendre que les persones que entren en una residència no deixen de ser usuaris de la primària.
A Barcelona hem impulsat iniciatives com els habitatges amb serveis, que són habitatges públics on les persones grans que van a viure paguen un lloguer molt baix, tenen uns espais comunitaris dins el bloc de pisos i disposen de serveis de l’institut municipal de serveis socials, ja sigui més en la part emocional com la motriu. Aquest és un model on la gent gran no envelleix sola, sinó que ho fa acompanyada d’altres persones. Tenim més de 1.300 persones que viuen en serveis com aquests i, a finals de mandat, en tindrem 500 més. És un model que, òbviament, no resol tota la problemàtica que hi ha amb les residències, però és una iniciativa important. Igual que ho és també el SAD o l’atenció domiciliària que fan els centres d’atenció primària o les residències, per aquelles persones amb un grau de dependència elevat.
A Barcelona hi ha molta gent gran que viu sola. Com ha afectat la pandèmia a aquestes persones? Quines iniciatives s’han dut a terme des de l’Ajuntament per atendre-les?
La gent gran ha patit horrors amb aquesta pandèmia. Hi ha moltes persones grans a la ciutat que viuen soles, i nosaltres, des de l’Ajuntament, hem intentat estar a prop d’elles i acompanyar-les. A Barcelona hi ha 100.000 persones que utilitzen el servei de teleassistència, però també n’hi ha 70.000 que no tenen cap servei municipal ni cap mena de vincle (persones d’entre 70-84 anys). A aquestes 70.000 persones les estem trucant totes, una a una, per preguntar-los-hi com estan i explicar-los-hi tots els serveis públics que hi ha. Hem d’arribar a tots els racons de la ciutat, perquè tenir un servei municipal fa que tinguin xarxa. Per això, és essencial detectar les necessitats que tenen les persones grans i, en aquest sentit, aquestes trucades ens ajuden molt a fer-ne una radiografia actualitzada.
