Just Deploy It!

Blog

  • Migrar sense cobertura mèdica: l’accés a la salut pública per a estrangers a Espanya

    L’accés a la salut és un dret essencial de totes les persones, sense importar-ne la condició social, origen, raça, creences o orientació sexual. Molts governs tenen programes d’atenció mèdica per a persones econòmicament menys afavorides, encara que de vegades aquests estan orientats majoritàriament als seus ciutadans. Però, què passa quan arriba un estranger, sense documentació local, i necessita atenció mèdica? Ha d’estar en una condició visiblement malament per a poder ser atès?

    Què passa, per exemple, si es tracta d’una persona que només necessita medicaments per tractar o continuar el tractament d’alguna malaltia que requereix un tractament continuat o de per vida (diabetis, hipertensió, VIH, entre d’altres), però encara està o es veu aparentment estable ? No mereix una atenció perquè «encara està bé» o perquè «sense papers» no se’l pot atendre?

    En el cas particular d’Espanya, per accedir a la sanitat pública de manera ordinària, primer s’ha d’estar empadronat —i això moltes vegades és un primer obstacle que s’ha de superar, ja que de vegades hi ha traves, tant des de l’ajuntament com des dels mateixos llogaters—, i això allarga també el temps per a sol·licitar una targeta sanitària i poder ser atès. Tot i que el procés sembli senzill, moltes vegades no ho és. Moltes persones passen mesos –o fins i tot anys– esperant tenir accés a la sanitat pública, perquè o bé encara no es poden empadronar o bé perquè no tenen la informació necessària per a poder agilitzar aquest procés i poder ser atès.

    David Orozco, representant del Centre Cultural Comunitari Ateneu del Raval, institució que dóna suport i guia immigrants en la seva regularització de documentació a Barcelona, indica que el motiu de fons per a la manca d’accés a la sanitat és no estar empadronat: “No pots accedir absolutament a res si no estàs empadronat. Ni a la sanitat, ni a l’educació, ni a sostre, ni a res”. Així mateix, assevera que “sense padró i sense targeta sanitària, la gent no té accés a la sanitat. Només en cas d’urgència poden ser atesos de manera particular, és a dir, pagant pel servei de salut”. Tanmateix, indica que hi ha maneres d’evitar l’obligació de pagar per alguna atenció mèdica: “Una persona pot indicar que és vulnerable i pot ser exonerat així del pagament; però hi ha gent que no ho sap i ha de pagar entre 500 i 1000 euros per ser atès”. En aquest sentit, Judith Belmonte Rivera, tècnica de l’Oficina de Comunicació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, indica que segons la llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, tota persona que estigui a Catalunya, Espanya, té dret a ser atès d’urgència, tingui o no la condició de resident, sense perjudici que aquesta persona o, si escau, els tercers obligats legalment o contractualment a assumir les despeses s’hagi de fer càrrec del cost de l’assistència sanitària rebuda. És a dir, les persones que requereixin atenció mèdica han de ser ateses de tota manera, sense tenir en compte si elles o els seus responsables tenen la possibilitat de pagar pel servei de salut rebut.

    Però l’esmentat en el paràgraf anterior serveix en casos d’atenció per urgència; però què passa quan una persona necessita tenir accés a atenció o medicació continuada, però no és considerat ni vist com una “urgència»?. Doncs, en aquest cas, Orozco apunta que, de tota manera, sense haver de trobar-se malament per ser atès, una persona pot accedir a través d’urgències. “Una persona pot anar a urgències i dir-li al metge, per exemple: necessito la droga [el medicament] per a la pressió, perquè vostè me la recepti. No tinc papers. Què faig? No en tinc”. Aleshores el metge us podrà donar la fórmula mèdica [la prescripció]”. A més, Orozco assegura que hi ha medicaments que no poden ser expedits al públic si no es compta amb prescripció mèdica: “Hi ha coses que no venen a les farmàcies si no és amb recepta mèdica [la prescripció], almenys els antibiòtics sinó és amb recepta mèdica, a ningú no se’ls venen”. Així, ja amb la recepta mèdica, el pacient pot accedir als medicaments; no obstant això, haurà de pagar el preu regular, el preu real del medicament, sense cap subvenció —a Espanya quan un pacient compta amb una targeta sanitària i s’atén en hospitals públics, tota prescripció que rebi té una subvenció d’entre un 60% i un 50%, és dir el pacient només pagarà el 40% o 50% del preu real del producte—. Per tant, es pot accedir als medicaments, però pagant un preu regular de venda al públic, sense subvencions”.

    Accés als medicaments. | Unsplash

    Això és en el cas d’atenció mèdica per obtenir prescripcions de medicaments que es poden aconseguir en farmàcies; però, què passa quan els medicaments no es troben en aquests establiments, sinó que només poden ser lliurats als hospitals o en centres mèdics estatals? com és el cas de les pastilles antiretrovirals per al tractament crònic del VIH o SIDA. Aquí no només es tracta de la salut de l’afectat, sinó que és un tema de salut pública, és a dir, que pot afectar més persones.

    En aquest aspecte, Lissa Fuentes, tècnica d’ACATHI, ONG que es dedica a la inclusió i al suport de persones LGBTIQ+ refugiades i immigrants a Espanya, afirma que li arriben molts casos de persones que no tenen accés a la salut per estar en situació irregular: “Aquestes persones tenen dret a ser ateses, encara que estiguin en situació irregular, sigui quin sigui el seu malestar, i estant sense targeta sanitària, tenen el dret a anar a urgències i ser ateses”. Així, en el cas de persones amb malalties cròniques que requereixen tractaments continus de llarga durada o de per vida, i que visiblement es veuen estables —per la qual cosa de vegades no són considerades persones que requereixin atenció urgent—, Fuentes assegura que hi ha dos conductes per accedir a l’atenció mèdica:

    El primer: per urgències, a través de la treballadora social de l’hospital o del CAP (centre d’atenció primària): “És un dret que tenen totes les persones, siguin espanyoles o no. Aquí se’ls ha d’atendre i de prescriure de totes maneres també. Les treballadores socials avaluen els casos de cada persona i busquen solucions; encara que aquesta no és immediata, però potser en tres dies aproximadament li han de donar una resposta. Seguint els protocols, les treballadores socials han de buscar una solució, i segons el cas, donar una targeta sanitària d’urgència perquè el pacient sigui atès, estigui empadronat o no, i encara que estigui en condició irregular”.

    El segon: a través d’associacions de suport i orientació al migrant, com ara ACATHI, STOP, Gaispositius, entre d’altres: “Aquí rebem totes les persones, les orientem i les derivem a la treballadora social; i segons la seva avaluació sobre la malaltia, l’estat o el tractament que requereixin aquestes persones, els gestionem una targeta sanitària d’urgència. Aquesta pot trigar màxim una setmana de mitjana a arribar –3 o 4 dies en el millor dels casos–, però ja amb la targeta sanitària d’urgència les persones es poden atendre, sigui quin sigui el seu estat migratori i si figuren o no al padró”.

    Finalment, Fuentes assevera que les persones que arriben a Espanya amb alguna condició mèdica han d’insistir i persistir, no quedar-se amb la negativa: “Hi ha opcions per accedir a l’atenció mèdica. Perquè està en joc la teva salut, tu estàs en joc”.

    S’ha esmentat constantment la paraula urgència, que moltes vegades es pot tergiversar segons el criteri del treballador de la salut; que, d’acord amb la seva visió i perspectiva, pot considerar les persones que arriben a les seves instal·lacions com a casos d’urgència o no. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una urgència és “quan la problemàtica s’ha de resoldre immediatament, cosa que implica una acció de resolució sense cap mena de retards davant la dificultat presentada. En altres paraules, les urgències mèdiques fan referència a una situació on es requereix assistència mèdica en un lapse reduït de temps, però aquest no implica risc en la vida dels que la involucra, ni genera perill en l’evolució de la seva afecció”. Per tant, i responent les preguntes inicials d’aquest reportatge, no cal veure’s o estar en condicions visiblement malament per ser atès, n’hi ha prou amb què una persona indiqui que necessita atenció mèdica urgent —en el cas que el vostre estat de salut us ho permeti—, perquè sigui orientada i atesa per un metge o una treballadora social, que tot hospital i CAP d’Espanya ha de tenir. Si una persona, a més de l’atenció mèdica, necessita medicaments, aquests han de ser degudament receptats per un doctor, i així el pacient pot obtenir aquests medicaments en alguna farmàcia local. En el cas de pastilles que només poden ser proveïdes per hospitals públics, és un dret poder-hi accedir, mitjançant una targeta sanitària d’urgència. I, sí, totes les persones mereixen una atenció i els tractaments mèdics oportuns, sigui quin sigui el seu estat físic, migratori o de padró. Finalment, estem parlant de salut, cosa que podríem posar en joc per no considerar una “urgència”.

  • Quatre anys de la COVID-19

    Han passat quatre anys, però encara recordo perfectament aquella instrucció breu i colpidora que ens va deixar perplexes: havíem de tancar Barcelona. Havíem de preparar-nos per la potencial malaltia de milers, desenes de milers, dels nostres veïns i veïnes. Havíem d’aturar les escoles, els mercats, el transport, els llocs de feina, l’oci, l’espai públic. Ara bé, la perplexitat va durar poc, perquè anàvem a contrarellotge: ostentar un càrrec públic, tenir una responsabilitat política, haver estat escollits per les barcelonines per cuidar de la ciutat tenia llavors més sentit que mai.

    Durant els mesos que va durar la pandèmia, l’activitat a l’Ajuntament va ser frenètica. Però, més important, l’activitat va ser d’absolut consens entre els grups municipals i d’estreta col·laboració amb la resta d’administracions i la societat civil. Gràcies a aquella feina coordinada i liderada per l’Ajuntament vam poder situar dues prioritats: acompanyar especialment les persones més vulnerables i arribar allà on no arribaven les administracions competents. Va ser així com vam obrir quatre pavellons de salut amb gairebé 550 llits per persones amb COVID-19, sis Hotels Salut que sumaven 1.236 places per atendre pacients amb simptomatologia –lleu o asimptomàtics– i uns altres cinc hotels per oferir espais per descans al personal sanitari, que va treballar fins l’extenuació durant aquells mesos crucials. També vam poder obrir fins a 15 nous mòduls per ampliar l’atenció primària o 25 punts de vacunació gestionats des del consistori. I vull ressaltar el paper protagonista de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que va fer una feina quirúrgica a la ciutat, afinant quins col·lectius eren prioritaris i en quins territoris calia posar més èmfasi per tal de lluitar contra les desigualtats. Gràcies al seguiment de l’ASPB vam poder detectar que la incidència de la COVID-19 era pitjor als barris amb major índex de vulnerabilitat i respondre-hi amb EPIS, àpats a domicili, serveis de neteja o derivació a Hotels Salut, tot minvant les desigualtats materials. I vam poder detectar, també, els efectes que aquesta pandèmia tindria per la salut mental, motiu pel que vam presentar un Pla de Xoc, treballat amb 350 entitats de la ciutat, per desplegar grups de suport emocional, grups de dol, polítiques de prevenció del suïcidi o la xarxa de psicòleg gratuït Konsulta’m.

    En moments de crisi, l’Ajuntament ha demostrat que pot liderar fins i tot allà on té poques competències. D’aquella experiència vam aprendre una lliçó: amb voluntat política, es pot donar resposta a les necessitats ciutadanes des de qualsevol institució. Vam fer valer la nostra participació amb un 40% al Consorci Sanitari de Barcelona i ens vam coordinar amb el Ministeri i la Generalitat per fer front a la gestió de la pandèmia. Quatre anys després, l’Ajuntament no hauria de perdre aquesta iniciativa, sinò ampliar-la: una òptica i fisioteràpia públics, un servei de psicòleg a totes les escoles, mantenir el suport i serveis dels Vila Veïna… Malauradament, també hi ha lliçons que no s’han après. La COVID-19 ens deixa deures pendents com a mínim en tres àmbits: en primer lloc, el nostre model residencial, altament privatitzat, és deficitari i no respon a les necessitats de les persones grans. En segon lloc, l’atenció primària continua sent la clau per uns serveis sanitaris dignes i eficaços, però arrossega una manca d’inversió històrica que li impedeix donar una atenció de qualitat. En tercer lloc, les polítiques de salut pública s’han demostrat excel·lents en la prevenció, així com en la correcció de les desigualtats en l’accés a la salut, però a dia d’avui és encara l’última de les prioritats en les polítiques sanitàries. Estem a temps de corregir-ho, estem a temps de sortir millors de la COVID-19.

  • El Síndic de Greuges demana a l’Ajuntament de Barcelona que millori la qualitat del SAD en plenes mobilitzacions de les treballadores

    El Síndic de Greuges de Barcelona ha fet públic l’informe anual del 2023 en el qual demana a l’Ajuntament de Barcelona que millori la qualitat del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). Les recomanacions de l’organisme coincideixen en ple cicle de mobilitzacions de les treballadores per la falta d’acord amb la patronal per pactar el nou conveni.

    El síndic apunta que el SAD és objecte de múltiples queixes pels incompliments d’horaris, canvis freqüents de la persona treballadora i la manca de preparació del personal, a més de la mala gestió de les queixes. “S’han d’implementar millores en la supervisió de les empreses adjudicatàries per assegurar la qualitat d’un servei adreçat a persones amb necessitat de cures per raó d’edat (gent gran) o de salut i/o discapacitat”, apunta l’informe. També assenyala que cal garantir una adequada formació de les persones treballadores; una gestió adient de les queixes motivades pel funcionament del servei i el dret a la formació sobre les condicions de prestació del servei i sobre els drets i deures dels usuaris.

    Continuen les mobilitzacions pel bloqueig del conveni

    Les treballadores del SAD continuen amb el cicle de mobilitzacions davant el bloqueig del conveni per part de la patronal. Avui s’han concentrat davant de l’empresa Servisar- Domus VI a les 10h. Des de CCOO han anunciat accions durant tota la primavera per “trencar amb la dinàmica injusta instaurada per les patronals de congelar salaris i demés condicions laborals fins que les empreses renoven licitacions administratives”. Acusen a empreses com Servisar- Domus VI i Ascent Social d’estar “controlades per fons d’inversió o pel mateix Florentino Pérez”, empresari espanyol i actual president del Reial Madrid. Lamenten que les empreses s’enriqueixen amb capital públic “tot a força de reduir la qualitat del servei i empitjorar les condicions laborals de les treballadores, encara amb sous per sota del salari mínim en alguna categoria professional”.

    En les darreres negociacions, la patronal plantejava un augment dels sous del 13,25% fins al 2027, que suposa mantenir per al 2023 la pujada salarial que contemplava l’anterior conveni, i d’un 0,25% extra per al 2024. Des de CCOO lamenten que fins al 2026 no hi hauria una pujada salarial, que seria d’un 3% i d’un 8% per al 2027. A efectes pràctics la proposta és quasi igual a l’anterior amb el major gruix de l’augment salarial quan l’ajuntament tregui a concurs la licitació del servei.

    Oposició a la resta de reivindicacions sindicals

    Altres punts de desavinença amb els quals la patronal manté la negativa són la bossa d’hores, que els sindicats demanen suprimir. Suposa que les treballadores no hagin de recuperar les hores de servei que no han pogut fer per motius aliens, com per exemple, perquè el pacient està al metge. També demanen reduir la jornada laboral, que se situa en 37 hores. La patronal argumenta que treballen menys del que fixa el conveni estatal, tot i que acumulen ja cinc convenis autonòmics amb la mateixa jornada.

    Amb les baixes mèdiques tampoc hi ha acord. Des de CCOO i la CGT demanen que l’empresa pagui el complement salarial per cobrir el 100% de les baixes. Lamenten que és una feina molt física i haver d’agafar una baixa és habitual, “però si tenim sous precaris i passem a cobrar el 65% per agafar-la, la majoria optem per anar a treballar dopades, perquè és la única manera que podem arribar a final de mes”, afirma Noelia Santiago, delegada del SAD de CCOO. La patronal s’hi oposa i argumenta que la demanda del sindicat suposa “premiar” les baixes i defensen reforçar els mitjans de prevenció.

  • Sanitat sense pressupost 2024

    La convocatòria anticipada d’eleccions i, en conseqüència, la manca d’actualització pressupostària pot merèixer diverses valoracions, segons la perspectiva adoptada.

    Aparentment, la capacitat negociadora de les forces polítiques parlamentàries ha estat insuficient per assumir un acord que ningú no nega que calia per afrontar els problemes que tenim davant. És clar que també podria tractar-se de la coincidència d’estratègies partidistes, qui sap si reals o només per faronejar i dur al límit la discussió.

    Fins aquí poc a dir, amb independència (valgui la redundància) de les repercussions que aquesta decisió del govern de la Generalitat ha tingut sobre l’evolució dels pressupostos estatals.

    Però, si ens ho mirem des de l’òptica de la sanitat, la notícia accentua les inquietuds que pateix bona part de la societat catalana i la majoria dels professionals i treballadors del sector. Perquè les insuficiències i les limitacions, particularment pel que fa a l’accessibilitat de la ciutadania, no han deixat de créixer.

    Fa pocs dies precisament dos consellers del govern –els d’universitats i recerca i el de sanitat–  han reconegut públicament que la situació actual és preocupant, encara que no sigui –com a mínim per a ells– dramàtica. Una qualificació que tal vegada sí que assumiria la ciutadania o, si més no que és prou crítica o perillosa.

    Si analitzem objectivament l’evolució dels serveis públics de sanitat o d’educació, no hi ha motius per a la satisfacció. Sense anar més lluny els resultats del darrer informe PISA, que certament han estat dolents per a tota Europa –qui sap si com a conseqüència indesitjable de les restriccions escolars d’arreu–, segueixen essent pèssims per a nosaltres. I en el cas del sistema sanitari les dades disponibles són també dolentes, en termes absoluts i també si les comparem amb les altres autonomies espanyoles, destacant –com ja esmentàvem– les d’accessibilitat.

    Unes deficiències que en un context internacional en el que les propostes neoliberals, o més ben dit, reaccionàries, atès que són alienes al liberalisme primigeni, només fan que augmentar, de manera que les bases dels estats del benestar desenvolupats a Europa després de la Segona Guerra Mundial, estan sotmeses a una erosió consumptiva.

    Aquestes breus consideracions ens fan témer que l’esmentada qualificació de la situació per part dels consellers citats es queda curta, perquè fins i tot l’adjectiu dramàtic potser sigui massa optimista.

    El fet és que, com a mínim d’ençà d’avui en un any, no es podran millorar els recursos destinats al serveis sanitaris, educatius i socials per a una ciutadania que contempla com les prioritats polítiques no es centren, ni de lluny, en la millora del seu benestar i qualitat de vida.

  • Els beneficis de l’esport en la salut

    Aquest dissabte, 16 de març, ha tingut lloc la Cursa Científica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, una competició popular per conscienciar sobre els beneficis de l’activitat física, fins i tot com a part d’un programa de rehabilitació en casos de malaltia de cor, sempre adequant l’esforç a cada pacient. Entre els 193 participants a la cursa de dissabte, que enguany ha arribat a la seva trenta-cinquena edició, hi va córrer Mar Mesa, “una pacient trasplantada de cor ara fa vint-i-cinc anys, que va portar el dorsal número 1”, segons va explicar el Dr. Ricard Serra-Grima. Ell és el cardiòleg especialitzat en medicina esportiva de l’Hospital de Sant Pau impulsor d’aquesta cursa que, en aquesta edició, va consistir a córrer uns cinc quilòmetres que equivalen a cinc voltes al voltant dels pavellons del Recinte Modernista de Sant Pau. Aquesta vegada, el tret de sortida el va donar l’atleta olímpica i explusmarquista nacional en distància Marta Galimany.

    Des del primer cop que es va celebrar aquesta cursa, l’any 1989, s’han estudiat els efectes de l’exercici físic de llarga durada sobre el cor i, al llarg d’aquestes trenta-cinc edicions, hi han participat pacients que han tingut problemes de cor i que han seguit un programa de rehabilitació.

    Amb el suport de la Fundació Cors Units, Clubs DIR, el Centre d’Alt Rendiment Esportiu de Sant Cugat del Vallès (CAR) i la firma de serveis de cronometratge de Catalunya Championship, aquesta carrera esdevé cada any una iniciativa que esperona, no només la conscienciació sobre el bé de l’activitat física en la salut, sinó també de la recerca que ho demostra científicament. Fins ara s’han dut a terme una vintena d’estudis en aquest sentit. Tal com explica el Dr. Serra-Grima, “fer exercici de forma regular és beneficiós per a tothom que estigui en bones condicions de salut, i també per a pacients que han tingut algun problema de cor –sempre que estiguin estables clínicament en el moment de la prova–. Igualment, és bo per a la prevenció i control de la diabetis tipus 2, i per a qui pateix hipertensió arterial i altres alteracions de tipus metabòlic, com ara la hipercolesterolèmia, o fins i tot per aquelles persones que han tingut càncer. L’esport és part de la rehabilitació, per això anomenem aquesta prova La cursa amb més cor”.

    40 anys del primer trasplantament de cor

    Aquest any, a més, es compleixen quaranta anys del primer trasplantament de cor a l’Estat. El va realitzar a l’Hospital de Sant Joan de Déu, el 9 de maig de 1984, un equip encapçalat pels cirurgians Josep Maria Caralps i Josep Oriol Bonín, que va trasplantar un cor a un home de 29 anys amb una cardiopatia en fase final.

    Com a centre d’atenció especialitzada terciària d’alta complexitat, l’Hospital de Sant Pau és un referent en assistència, docència i investigació en els àmbits nacional i internacional.

    Fundació Cors Units

    Nascuda l’any 2012 a partir de la col·laboració entre l’Hospital de Sant Pau i l’Associació de Pares de Nens Operats de Cor, està liderada per reconeguts metges especialistes i té seu a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. La Fundació Cors Units dedica la seva tasca a la Cardiologia, la Medicina esportiva i l’Oncologia pediàtrica per millorar la vida d’infants afectats per cardiopaties, i també per donar suport a les famílies, pediatres, cardiòlegs i altres especialistes.

    El seu principal objectiu és facilitar la inclusió escolar i extraescolar a infants i adolescents que han patit una malaltia cardiovascular, càncer o tenen una patologia cardiovascular crònica no greu. Són infants diagnosticats o curats de la seva malaltia, i el seu entorn proper (família, professors,…) necessiten la certesa que els infants poden fer exercici físic sense risc. Aquesta tranquil·litat permet als infants i adolescents integrar-se i socialitzar-se amb tota normalitat, fet que impacta molt positivament en la seva vida, després de temporades llargues d’hospitals.

    També la Fundació DIR treballa per impulsar uns hàbits de vida que siguin saludables i entén l’esport com una eina d’inserció i de dinamització social. Des del 1995 fa una especial atenció als col·lectius més vulnerables, sigui a través de projectes propis o col·laborant amb altres entitats.

  • La qualitat de l’aire a Europa millora, però continua preocupant

    Les concentracions de partícules en suspensió i diòxid de nitrogen a l’aire són l’objecte d’estudi amb els quals es mesura la qualitat de l’aire.

    Tal com s’informa al Canal Salut, a Catalunya, el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural realitza una vigilància permanent dels nivells dels contaminants presents en l’aire ambient a través de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica de Catalunya (XVPCA).

    A més, entre els mesos de maig i setembre, es fa una campanya específica de vigilància de l’ozó troposfèric perquè les condicions meteorològiques afavoreixen la formació d’aquesta substància. I en el web de Medi Ambient i Sostenibilitat, es pot conèixer la qualitat de l’aire actual en temps real.

    L’any 2021, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir unes directrius mundials sobre la qualitat de l’aire. I, d’acord amb aquestes directrius, l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa», i el Barcelona Supercomputing Center –Centre Nacional de Supercomputació (BSC- CNS)–, ha estimat les concentracions ambientals diàries de diferents partícules en suspensió (PM2.5 i PM10), diòxid de nitrogen (NO2) i ozó troposfèric (O3) en un ampli conjunt de regions europees entre el 2003 i el 2019. Ho ha fet basant-se en tècniques d’aprenentatge automàtic. L’objectiu era avaluar la quantitat de dies que se superen les directrius fixades per l’OMS en un o diversos contaminants.

    L’equip de recerca va analitzar els nivells de contaminació en més de 1.400 regions de 35 països europeus, on viuen 543 milions de persones. Els resultats, publicats a Nature Communications, mostren que els nivells globals de partícules en suspensió (PM2,5 i PM10) i diòxid de nitrogen (NO2) han disminuït en la major part d’Europa. En concret, els nivells de PM10 van ser els que van disminuir més durant el període d’estudi, seguits dels de NO2 i PM2,5, amb descensos anuals del 2,72%, 2,45% i 1,72%, respectivament. En canvi, els nivells d’O3 van augmentar anualment un 0,58% al sud d’Europa, fet que va multiplicar gairebé per quatre el nombre de dies amb mala qualitat de l’aire.

    Tot i les millores en la qualitat de l’aire, el 98,10%, el 80,15% i el 86,34% de la població europea viu en zones que superen els nivells recomanats per l’OMS per a PM2,5, PM10 i NO2, respectivament.

    Canvi climàtic i contaminació atmosfèrica

    Segons els experts, les temperatures més càlides i la intensitat més gran de la llum solar a l’estiu potencien la formació d’O3 mitjançant reaccions químiques. Posteriorment, els nivells elevats d’O3 acceleren l’oxidació dels compostos orgànics de l’aire. Aquest procés d’oxidació condueix a la condensació de certs compostos oxidats, formant noves partícules PM2,5. A més, el canvi climàtic augmenta la probabilitat d’incendis forestals, que eleven encara més tant els nivells d’O3 com de PM2,5. Segons alerta l’investigador d’ISGlobal i autor sènior de l’estudi, Joan Ballester Claramunt, “aquesta complexa interacció crea un bucle nociu que posa en relleu la necessitat urgent d’abordar simultàniament el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica».

    Aquesta és, de fet, la gran utilitat d’estudis com aquest, que serveixin per abordar després polítiques que encaminin a les societats a contribuir a millores globals per a les persones i per al Planeta. Per això, cada contaminant estudiat, un cop determinats els nivells d’acumulació i, per tant, d’agressió a la salut, ha de portar a mesures per a combatre aquesta emissió o formació concreta al nostre entorn.

    Un exemple és l’O3 troposfèric. Expliquen els investigadors que es troba a les capes baixes de l’atmosfera i es considera un contaminant secundari perquè no s’emet directament a l’atmosfera, sinó que es forma a partir de certs precursors –com els compostos orgànics volàtils (COV), el monòxid de carboni (CO) i els òxids de nitrogen (NOx)– que es produeixen en els processos de combustió, principalment en el transport i la indústria. En concentracions elevades, l’ozó pot causar problemes en la salut, la vegetació i els ecosistemes.

    Ballester Claramunt explica que «la gestió de l’ozó presenta un repte complex a causa de la seva via de formació secundària. Les estratègies convencionals de control de la contaminació atmosfèrica, que se centren en la reducció de les emissions de contaminants primaris, poden no ser suficients per mitigar eficaçment els alts nivells d’O3 i els dies amb contaminació composta associats”. I afegeix que, “abordar el canvi climàtic, que influeix en la formació d’ozó a través de l’augment de la llum solar i l’increment de les temperatures, és crucial per a la gestió de l’ozó a llarg termini i la protecció de la salut pública».

    Diversos contaminants alhora

    L’estudi també va analitzar el nombre de dies en què es van superar simultàniament els límits de dos o més contaminants, una confluència coneguda com a “dia amb contaminació composta”. Tot i les millores globals, el 86,3% de la població europea va experimentar almenys un dia amb contaminació composta a l’any durant el període d’estudi, i les combinacions de PM2,5-NO2 i PM2,5-O3 són les més comunes.

    Els resultats posen en relleu les millores significatives de la qualitat de l’aire a Europa pel que fa a les PM10 i NO2, mentre que els nivells de PM2,5 i O3 continuen superant les directrius de l’OMS en moltes regions, fet que es tradueix en un nombre més gran de persones exposades a nivells d’aire contaminat. «Es necessiten esforços específics per abordar els nivells de PM2,5 i O3 i els dies amb contaminació composta associats, especialment en el context del ràpid augment de les amenaces del canvi climàtic a Europa», diu Zhao-Yue Chen, investigador d’ISGlobal i primer autor de l’estudi.

    «La nostra estimació de l’exposició de la població a esdeveniments de contaminació atmosfèrica composta proporciona una base sòlida per a la investigació futura i el desenvolupament de polítiques per abordar la gestió de la qualitat de l’aire i les preocupacions de salut pública a tot Europa», assenyala Carlos Pérez García-Pando, ICREA i AXA Research Professor al BSC-CNS.

    Distribució geogràfica heterogènia

    L’equip de recerca ha desenvolupat models d’aprenentatge automàtic per estimar concentracions diàries d’alta resolució dels principals contaminants atmosfèrics, com ara PM2,5, PM10, NO2 i O3. Aquest enfocament, basat en les dades, crea una imatge diària completa de la qualitat de l’aire al continent europeu, que va més enllà de les estacions de control escassament distribuïdes. Els models recullen dades de múltiples fonts, com ara estimacions d’aerosols per satèl·lit, dades atmosfèriques i climàtiques existents i informació sobre l’ús del sòl. Analitzant aquestes estimacions de contaminació atmosfèrica, l’equip va calcular la mitjana anual de dies en què se supera el límit diari de l’OMS per a un o més contaminants atmosfèrics.

    L’anàlisi mostra que el 98,10%, el 80,15% i el 86,34% de la població europea vivia durant el període d’estudi en zones que superen els nivells anuals recomanats per l’OMS per a PM2,5, PM10 i NO2, respectivament. Aquests resultats coincideixen amb les estimacions de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) per als 27 països de la UE utilitzant únicament dades d’estacions urbanes. Cap país va complir la norma anual d’ozó (O3) durant la temporada alta del 2003 al 2019. Pel que fa a l’exposició a curt termini, més del 90,16% i del 82,55% de la població europea vivia en zones on almenys 4 dies superaven les directrius diàries de l’OMS per a PM2,5 i O3 el 2019, mentre que les xifres per a NO2 i PM10 eren del 55,05% i del 26,25%.

    Durant el període d’estudi, els nivells de PM2,5 i PM10 van ser més elevats al nord d’Itàlia i a Europa oriental, mentre que els nivells de PM10 van ser més elevats al sud d’Europa. Els nivells elevats de NO2 es van observar principalment al nord d’Itàlia i en algunes zones d’Europa occidental, com al sud del Regne Unit, Bèlgica i els Països Baixos. De la mateixa manera, l’O3 va augmentar un 0,58% al sud d’Europa, mentre que va disminuir o va mostrar una tendència no significativa a la resta del continent. D’altra banda, les reduccions més significatives de PM2,5 i PM10 es van veure a Europa central, mentre que en el cas del NO2 es van donar sobretot a les zones urbanes d’Europa occidental.

  • Descontentament general dels sindicats d’infermeria

    Diversos sindicats –entre ells, Infermeres de Catalunya i SATSE– van convocar una concentració ahir davant del Parlament de Catalunya per mostrar el seu rebuig als pressupostos de la Generalitat presentats pel Govern. Davant l’inesperat fracàs de la votació de la Llei dels pressupostos i el posterior anunci de convocatòria d’eleccions anticipades per al proper 12 de maig, els sindicats van traslladar la mobilització a la plaça Sant Jaume, on van reivindicar davant del Palau de la Generalitat una millora dels serveis públics catalans, especialment de la sanitat i l’educació que –segons sostenen– “segueixen immersos en processos de privatització, derivant cada cop més recursos públics a mans privades, i els seus treballadors i treballadores segueixen suportant les retallades cronificades, la precarietat i la pèrdua de condicions laborals”.

    Infermeres de Catalunya ja va fer un primer pas per fer arribar el seu desacord amb aquests pressupostos el passat 7 de març, quan membres del consell executiu del sindicat d’infermeria van fer entrega de més de 36.000 signatures recollides durant la vaga indefinida iniciada per aquest col·lectiu el passat mes de desembre; juntament amb l’entrega de signatures, el sindicat va sol·licitar a les diputades i diputats del Parlament les següents peticions:

    1. Fer tots els tràmits necessaris, allà on calgui, per a la immediata reclassificació de les infermeres al grup professional A1, que és on els correspon estar per formació.
    2. Destinar la partida pressupostària a partir dels pressupostos 2024 per tal que es pugui crear un complement específic que remuneri econòmicament a les infermeres amb la finalitat de reconèixer la seva classificació professional com a facultatives i posar fi al deute econòmic que el Govern té amb les infermeres des de fa més de 10 anys.
    3. Que es reconegui de forma efectiva les especialitats infermeres amb un reconeixement salarial adient que les equipari al nivell de facultatiu especialista i es garanteixi la creació de places específiques per cadascuna de les especialitats infermeres.

    En el seu manifest, Infermeres de Catalunya va destacar que “la solució al greu problema de manca de professionals, així com la sobrecàrrega sistèmica, que afecta a tots els perfils professionals, personal de GIS, zel·ladors, TCAI, treballadores socials sanitàries, infermeres, etc., no és redistribuir funcions d’un col·lectiu professional concret fent que les assumeixi la resta”, i va afegir que “el que necessitem és una reestructuració profunda del nostre sistema de salut, que és ineficaç i que està sobrepassant tots els límits, posant en perill als professionals i ciutadania”.

    Maltractades i menyspreades

    El sindicat afirma en aquest mateix manifest que les infermeres se senten “maltractades” pel Departament de Salut i que aquest “menyspreu” deriva en un “deteriorament de salut físic i mental” i en l’abandonament de la professió”: “Les infermeres estan emmalaltint i algunes es veuen obligades a abandonar els seus llocs de treball o la professió. És una obligació del Govern prendre mesures immediates per a garantir que la població tingui accés a cures de qualitat quan més ho necessitin. Sense infermeres, el resultat serà una Catalunya malalta”, puntualitzen.

    Retallades a Vall d’Hebron

    Tanmateix, el sindicat SATSE –sindicat sanitari format per infermeres i fisioterapeutes– també va mostrar la seva indignació amb el Departament de Salut de la Generalitat després de conéixer l’anunci realitzat per la direcció de l’Hospital Universitari la Vall d’Hebron, on assegurava que el centre retallarà part de la partida pressupostària destinada a noves contractacions i cobertura de baixes o jubilacions per fer front a les millores signades al III Acord de l’Institut Català de la Salut (ICS). Segons SATSE, “la reposició del personal, ja siguin noves contractacions o substitució de malalts o jubilats, és necessària per a donar un servei de qualitat” i –afegeix– “no tolerarem que els treballadors paguin sempre els plats trencats, havent de sufragar les seves millores salarials amb l’augment de la pressió assistencial”. En aquesta mateixa línia es va manifestar també CCOO, qui va enviar un comunicat en el qual es considerava “que el pressupost destinat als increments retributius continguts al III Acord ha d’anar a banda d’altres partides pressupostàries, per tal de mantenir tant l’activitat com la qualitat assistencial del dia a dia de l’hospital. I no és acceptable que s’anunciïn restriccions en vacances i dies de lliurança…”. El sindicat va puntualitzar també que es tracta de “l’hospital més gran de Catalunya i el segon més gran d’Espanya, però també té unes infraestructures envellides, que cal anar millorant de manera continuada”.

  • Algoritmes que precisen el diagnòstic de tumors cerebrals

    Allà on la percepció visual humana no pot arribar amb una exhaustiva precisió, a través d’intel·ligència artificial, els algoritmes diferencien, en una imatge de ressonància magnètica, característiques que diferencien tres tipus de tumor cerebral. Són el glioblastoma multiforme, la metàstasi cerebral de tumors sòlids i el limfoma primari del sistema nerviós. El 70% dels tumors cerebrals malignes són d’un d’aquests tres tipus. Cadascun d’ells requereix un enfocament terapèutic diferent, per això és imprescindible diagnosticar-los de forma correcta i inequívoca.

    Segons explica la Dra. Raquel Pérez-López, cap del Grup de Radiòmica del VHIO, “el diagnòstic diferencial no invasiu dels tumors cerebrals es basa actualment en l’avaluació d’imatge de ressonància magnètica abans i després d’administrar contrast. Tot i això, un diagnòstic definitiu moltes vegades requereix intervencions neuroquirúrgiques que comprometen la qualitat de vida dels pacients”.

    Ara, però, i segons ha publicat aquesta setmana la revista Cell Reports Medicine, investigadors del Grup de Radiòmica del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia –entre ells la Dra. Raquel Pérez-López– i de la Unitat de Neuroradiologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB) han demostrat el potencial de DISCERN, una aplicació que han creat amb Intel·ligència Artificial (IA) mitjançant la qual són els algoritmes els que fan una precisa diana en les característiques que permeten diagnosticar cadascun dels tres tumors, i amb un encert del 78%.

    La Dra. Raquel Pérez-López (al centre) i la resta de l’equip del Grup de Radiòmica del VHIO.

    Això ajuda en las decisions mèdiques per al diagnòstic de tumors cerebrals mitjançant tan sols una ressonància magnètica estàndard. D’aquesta manera es pot estalviar, en molts casos, sotmetre el pacient a procediments neuroquirúrgics.

    Molta més precisió

    Aquesta nova eina es basa en l’aprenentatge profund, un mètode d’intel·ligència artificial, i aprofita tota la informació espacial i temporal de la ressonància magnètica estàndard per a identificar patrons de comportament específics en la imatge de cada tumor.

    «L’aprenentatge profund consisteix a ensenyar a la màquina quines són les característiques de cadascun dels tumors que trobem a les ressonàncies magnètiques de pacients ja diagnosticats» explica Alonso García-Ruiz, investigador predoctoral del Grup de Radiòmica del VHIO i primer autor d’aquest estudi. «Per exemple, si ensenyem a l’ordinador milers d’imatges de gossos i gats, aprendrà les característiques que defineixen i distingeixen gossos de gats, i en veure una imatge nova podrà diferenciar si es tracta d’un o altre».

    En aquest cas, les unitats d’aprenentatge són els vòxels, la unitat mínima de volum que podem estudiar a les imatges de ressonància magnètica. És l’equivalent al píxel, però en 3D.

    “DISCERN ha après les característiques d’aquests tres tipus diferents de tumor cerebral a partir de 50.000 vòxels de 40 pacients diagnosticats”, segons va explicar la Dra. Raquel Pérez-López. «Hem validat l’eina en més de 500 casos addicionals i comprovem que el 78% dels diagnòstics que donava l’eina eren correctes, una proporció superior a l’obtinguda amb els mètodes convencionals utilitzats fins avui».

    El Grup de Radiòmica del VHIO, en estreta col·laboració amb la unitat de neuroradiologia de l’HUB, ha desenvolupat un programari amb accés obert a Diagnosi In Susceptibility Contrast Enhancing Regions for Neuroncology (DISCERN), de manera que l’eina pugui utilitzar-se a qualsevol centre i continuar perfeccionant el sistema de diagnòstic.

  • L’atenció primària, eix central de la nova revista del Diari de la Sanitat

    L’atenció primària (AP) és la sanitat que tenim més propera, la porta d’accés al nostre sistema sanitari i la que realitza el primer contacte i acompanyament amb els pacients, però l’atenció primària és també un sector que arrossega una situació crítica des de fa temps. En els darrers anys hem pogut comprovar que l’AP pateix un gran dèficit pressupostari, està poc valorada i infrafinançada, i entre els professionals sanitaris impera el desgast i el cansament, després de superar una pandèmia a primera línia amb escassos recursos, amb una extraordinària capacitat de resiliència i arriscant la pròpia vida per salvar-ne d’altres.

    Al 2023 la comunitat sanitària, en general, va dir prou; el sector de la infermeria ha liderat una de les protestes més unànimes que es recorda d’aquest col·lectiu, plantant cara al govern amb una vaga més llarga del què es preveia i fent partícip a la societat de les seves necessitats i de les seves demandes; els tècnics sanitaris i administratius de l’Institut Català de la Salut també han fet palès el seu descontent amb diverses protestes… I és que la sanitat en general i l’assistència primària en particular han sigut objecte de greus retallades difícils de justificar en els darrers anys.

    Per tot això, la Revista DS posa el focus en l’assistència primària en aquesta edició; el reportatge Assistència primària: la lluita de cada dia configura l’eix central de la Revista DS, que posa en relleu la manca de recursos i la degradació de la medicina familiar i les desigualtats territorials del nostre sistema de salut; parlem de la tasca que fa el personal sanitari, de la pressió assistencial a la que estan sotmesos (amb dades per àrea i centre de salut) i de les seves condicions laborals; i ho fem a través d’entrevistes, reportatges, anàlisis i articles d’opinió que donen veu a aquests professionals amb bata blanca que ens cuiden i tenen cura de la societat cada dia –feiners i festius, durant les 24 hores del dia–que estan cansats d’aquest sistema de salut.

    Pàgina que obre el reportatge sobre assistència primària a la Revista DS. | Pol Rius

    També parlem de la situació de la sanitat pública a Catalunya. Sota l’epígraf Llums i ombres de la sanitat pública catalana, un dels analistes més reconeguts de l’àmbit de la salut, el doctor Amando Martín Zurro, compara el model sanitari implantat a Catalunya amb el d’altres països i altres comunitats de l’estat, i analitza l’evolució de les dades objectives durant l’última dècada, amb les quals queda clar que estem assistint a un deteriorament progressiu del sistema. Podem evitar que això sigui irreversible? El catedràtic Lleonard Barrios i la metgessa de família ja jubilada Francesca Zapater, membre del Fòrum Català d’Atenció Primària, són també dues de les firmes que analitzen el sistema sanitari català.

    Una altra de les àrees que obté un paper destacat en aquesta nova revista en paper del Diari de la Sanitat és la Recerca. Investigar en salut per a una millor assistència. A través de les explicacions de vuit investigadors i investigadores de vuit centres d’investigació centrem la mirada en la important tasca que realitzen aquests professionals vers la millora de moltes malalties –minoritàries o que afectin a molta gent–i que sovint passa desapercebuda.

    La Revista DS també posa l’accent a parlar de “Salut amb perspectiva de gènere”, apartat on recollim cinc entrevistes en profunditat que ens aporten interessants reflexions de figures rellevants com Marina Subirats (doctora en filosofia i catedràtica de sociologia que ha ocupat diferents càrrecs a l’ajuntament de Barcelona); Irene Yúfera (lingüista i professora de la Facultat d’Educació i de Dret de la UB que ha publicat el llibre Qui parla i qui calla. Comunicació i (des)igualtat entre dones i homes); la sociòloga Patricia Castro, autora del llibre La teva precarietat i cada dia la de més gent; Sara Sánchez (investigadora que lidera una recerca sobre la menstruació i com afecta aquesta a la societat); i Laura Baena, fundadora del Club de Malesmares i presidenta de l’associació Jo No Renuncio.

    Per últim, la revista vol retre homenatge a Pep Martí, un dels fundadors de Marea Blanca de Catalunya, que va morir el 17 d’abril de 2023, de qui es diu que “era un convençut del paper de la ciutadania en la defensa del dret a la salut i el sistema sanitari públic, així com de la imprescindible i necessària participació de la gent ciutadana en la gestió del nostre sistema sanitari”.

    Per poder seguir endavant amb la nostra tasca, i créixer i aprendre de la mà de tota la comunitat sanitària, que és l’autèntica protagonista del Diari de la Sanitat, t’animem a subscriure’t, perquè gràcies a aquests suports podrem fer periodisme lliure, independent i de qualitat molts anys més.

  • Cuidar els nostres genolls

    Els ossos que formen part de les articulacions i que fem maniobrar per poder moure’ns estan recoberts d’una estructura protectora i flexible que permet articular aquesta estructura clau en el moviment, que és el cartílag. L’edat, factors genètics i hereditaris, el sobrepès i la vida sedentària contribueixen al deteriorament d’aquest teixit protector. En el cas de les dones, explica la reumatòloga del Consorci Sanitari del Maresme-Hospital de Mataró Ana Lafont, “les hormones sexuals predominants, els estrògens, protegeixen els cartílags de l’envelliment perquè ajuden aquest teixit a regenerar-se bé”. Ells, per si sols, tenen una capacitat regeneradora molt pobre. Però –com apunta Lafont–, “amb l’arribada de la menopausa, quan la producció d’estrògens es redueix, aquests protectors desapareixen. Per això és el període en què moltes dones comencen a patir artrosi”.

    En el cas dels homes –afegeix la reumatòloga–, “és a partir dels seixanta o seixanta-cinc anys quan es comença a veure el deteriorament del cartílag”. I els genolls, on l’articulació està més exposada i suporta més pes que, per exemple les articulacions de les espatlles o dels colzes, són molt més candidats a patir aquest desgast que dona lloc a l’artrosi.

    Hi ha un altre factor que també, tal com explica la Dra. Ana Lafont, afegeix risc de dolor als genolls. En general –comenta– és molt difícil que una persona tingui la disposició de les cames anatòmicament en la posició més idònia o correcta, “no des del punt de vista estètic, sinó anatòmicament no ben alineades”, precisa. Detalla que, “o bé es tenen els genolls cap a fora (cames arquejades, en genet), o a l’inrevés, que es toquen els genolls i se separen els turmells (cames en X). I també explica que les dones són molt més flexibles que els homes, per qüestió hormonal, i especialment en les dones joves, la ròtula –la cassoleta– del genoll té tendència a sortir cap a fora. Tot això, més el fet de ser una articulació molt poc protegida, per la seva major exposició en ser més superficial, agreuja el risc de dolor al genoll.

    “La sobrecàrrega que el sobrepès i l‘obesitat imposen al genoll fa que l’artrosi en aquesta articulació avanci”, assenyala l’especialista en reumatologia. Si la persona té una vida molt sedentària, el quàdriceps –el muscle de la cuixa– està més fluix i és precisament un important sostenidor natural del genoll. Lafont posa l’exemple dels jugadors de futbol. “Encara que tinguin les cames arquejades en genet, com que els quàdriceps els tenen molt forts, malgrat que es lesionin amb molta facilitat, rarament es ressenten al genoll, perquè compensen petites lesions cartilaginoses amb aquesta fortalesa de la musculatura de la cuixa. Amb la pràctica de l’esport aconsegueixen que la subjecció que exerceix el múscul de la cuixa sigui molt gran”.

    Els productes farmacèutics anomenats condroprotectors, com el col·lagen o l’àcid hialurònic, tot i no tenir una evidència científica del seu benefici, segons comenta la Dra. Lafont, “no són més que porcions de cartílag sintetitzades, però sí que s’ha vist que a moltes persones els funcionen per als símptomes, quan ja hi ha lesions del cartílag. En alguns casos s’ha vist com, prenent-los, es pot disminuir el consum de fàrmacs, com ara analgèsics”.

    Què cal evitar per al bé dels genolls

    Mantenir el pes corporal correcte i portar una vida activa, amb exercici adient, ajuden a prevenir el dolor de genoll. Com diu l’especialista en reumatologia de l’Hospital de Mataró, «la inacció va molt més en contra que l’acció”. Per la seva banda, la Dra. Aranzazu González Osuna, Adjunta del Servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, puntualitza que “no s’ha de practicar cap esport que impliqui impacte sobre l’articulació, i el més important a evitar és córrer”.

    En cas de tenir ja una certa artrosi simptomàtica –afegeix la reumatòloga Ana Lafont–, “és millor no pujar ni baixar escales o desnivells, però sobretot baixar-ne”. També diu que estar molta estona asseguts tampoc és bo per als genolls, com tampoc no ho és l’ús de cert calçat, amb molt de taló o puntera, perquè perjudica la posició estàtica de la cama, i treu seguretat al genoll. No es recomana tampoc la sabata massa plana, com les xancles, perquè “com més prima és la sola, pitjor és l’impacte”, diu Lafont. De la mateixa manera, afirma que “són beneficioses també les plantilles adaptades al peu de cadascú i sabatilles esportives amb cambra d’aire”.

    Quàdriceps forts

    Com més forta estigui la musculatura de la cama, especialment els quàdriceps, a la cuixa, farà que tinguem menys lesions en la vida diària. Els exercicis per enfortir els quàdriceps es poden fer a qualsevol edat. “La bicicleta no està malament, sobretot l’estàtica”, precisa la reumatòloga Ana Lafont. “Aconseguir un bon quàdriceps costa molt i, en canvi, perdre’l en dues setmanes pot ser possible, per això és molt important exercitar-los”, assenyala.

    En cas de sentir dolor al genoll, exposa la Dra. González, “si s’és jove, pot ser que s’hagi fet un mal gest. I, en el cas de gent gran, pot ser un dolor d’inici gradual d’artrosis de base”. Aleshores, explica, “si és una torsió o dolor per mal gest, si no és invalidant, aplicarem fred local i prendrem uns dies antiinflamatoris. I, si es fa activitat física, s’hauria d’aturar temporalment o baixar la seva intensitat”.

    En el cas de la gent gran –diu–, “s’aconsella també posar gel, però no deixar de caminar, sempre que no sigui un dolor invalidant. Perquè, si aturem l’activitat física, la nostra musculatura s’atrofia i això és molt pitjor per a la deambulació. Si el dolor en ambdós casos impedís posar el peu a terra, o bé una deambulació correcta, s’hauria d’anar a un centre de salut per a ser avaluat”.

    La Dra. González també recorda que el dolor de genoll més comú té el seu origen en l’afectació de l’articulació per artrosis. I que una manera de prevenir aquest tipus de dolor és mantenint un pes adequat, una bona musculatura dels quàdriceps, fent exercici de manera regular i evitant els esports d’impacte.