Just Deploy It!

Blog

  • Metges de Catalunya veu amb bons ulls eliminar les guàrdies de 24 hores però els preocupa el “com” es dugui a terme

    Les declaracions d’aquesta setmana de la ministra de Sanitat, Mónica García, anunciant que vol reformar les jornades d’atenció continuada perquè desapareguin les guàrdies mèdiques de 24 hores, han generat rebombori entre el col·lectiu mèdic, ja que alguns professionals fa anys que esperen aquesta mesura. García va qualificar el sistema actual d’“anacrònic” i  “perjudicial per a la salut del personal facultatiu, limitant de la conciliació” i va destacar que “tampoc garanteix una correcta qualitat assistencial”, tot i la presència ininterrompuda de professionals per a la prestació de serveis sanitaris. Aquestes declaracions les va realitzar en un context de mobilització de la professió per aquesta causa. Pocs dies abans, una metgessa sevillana que treballa en un hospital públic menorquí, Tamara Contreras, posava en marxa una recollida de signatures a change.org sota el lema #nopodemosmás, Tu vida está en nuestras manos y no podemos más: stop guardias médicas 24 horas, que ja ha rebut el suport de més de 87.000 persones en poc més de quinze dies.


    Des de Metges de Catalunya, Xavier Lleonart, secretari general de l’organització, celebra amb contenció les paraules de la responsable de Sanitat: “No podem fer res més que coincidir amb el fet que és un anacronisme, ja que aquest model es va instaurar en un moment en què les guàrdies eren extensions de la jornada laboral normal i, de tant en tant, tenies activitat assistencial extraordinària, tenies una, dues o màxim cinc visites en tota la guàrdia, però tenies temps per descansar. Això no té res a veure amb la situació actual, amb jornades absolutament extenuants i continuades, de pràcticament cadena de muntatge, que fa que el nivell de concentració minvi d’una forma escandalosa. Per tant, aquest treball de 24 hores pràcticament continuades no garanteix una correcta qualitat assistencial i celebrem que la ministra reconegui aquest problema”, va dir. Però, va advertir, “ens preocupa, i molt, com es durà a terme aquesta mesura, perquè és molt difícil desmuntar el model assistencial que porta més de 50 anys aplicant-se i tocar el moll de l’os sense que es produeixin tota una sèrie de repercussions que, o bé empitjorin la qualitat assistencial o bé les condicions de treball de les professionals, o tot alhora. Per tant, creiem que s’ha de parlar molt profundament de com es modifica aquest model garantint la qualitat de l’atenció de 24 x7 com la que tenim i garantint també que les condicions laborals de les metgesses i metges que apliquen aquest model no empitjorin, perquè sempre perdem un llençol a cada bugada”.

    Lleonart és del parer que aquest avenç passa indiscutiblement per realitzar “més contractacions de metges i metgesses i abocant més recursos econòmics”.

    Les guàrdies de tot un dia: una prova de resistència

    Segons l’Estatut Marc que s’aplica actualment al col·lectiu de metges, els professionals del sector estan obligats a fer fins a un total de 2.187 hores anuals, entre jornada ordinària i jornada d’atenció continuada, i això equival a unes 48 hores setmanals obligatòries; a partir d’aquí, per necessitats del servei, la jornada obligatòria podria arribar a ser més llarga. Aquestes xifres impliquen fer també una mitjana d’entre tres i cinc guàrdies al mes. Aquestes guàrdies són obligatòries en gairebé totes les especialitats, excepte certs casos particulars i doctors més grans de 55 anys, que poden triar si fer-les o no.

    Amb jornades laborals inacabables, atendre emergències i situacions crítiques durant pràcticament 24 hores posa a prova la resistència física i l’agudesa mental dels professionals. Segons Xavier Lleonart, “hi ha estudis fets que demostren que el rendiment o la capacitat de concentració d’un professional, a partir d’un determinat temps que no va més enllà de vuit, deu o dotze hores, baixa en picat si ha de mantenir aquest nivell de concentració de forma continuada. Qui digui que el seu nivell de rendiment, treballant sense descans 24 hores seguides, és el mateix a la hora 1 que a la hora 23, és un il·lús o menteix descaradament”.

    En aquest sentit, Lleonart va explicar que Metges de Catalunya i d’altres sindicats mèdics de l’estat com el Sindicat Mèdic Andalús, el Sindicat Mèdic d’Euskadi i la Confederació Estatal de Sindicats Mèdics van presentar conjuntament una petició de reunió amb la ministra Mónica García ja fa més d’un mes, per tractar aquest tema entre molts d’altres que preocupen als sindicats mèdics. «Entenem que la única manera de reformular aquest sistema sense prendre mal seria que la ministra prengués consciència real, parlant amb els professionals que estan al peu del canó i coneixent profundament com es pot millorar aquest sistema, per treure de l’equació el problema de les guàrdies de 24 hores. A hores d’ara, encara no tenim cita, i ens agradaria pensar que la ministra no fa el que fan normalment els polítics, que és fer declaracions grandiloqüents i fàtues però sense que hi hagi res al darrera; entenem que en el moment que es vulgui reunir, és perquè s’hi vol posar de debò», puntualitza.

  • Un dia per visibilitzar i donar suport a les malalties minoritàries

    Es calcula que hi ha entre 7.000 i 8000 malalties rares, de les quals se n’han identificat poc més de sis mil. Tenen en comú la seva baixa prevalença, ja que afecten com a màxim cinc persones per cada 10.000 habitants, segons dades de la Federació Espanyola de Malalties Rares (FEDER), però poden ser extremadament variades, perquè poden afectar qualsevol òrgan o sistema del cos, i l’àmplia diversitat de trastorns i símptomes varien no només d’una malaltia a una altra, sinó també d’un pacient a un altre que pateix la mateixa malaltia.

    A Catalunya, hi ha unes 350.000 persones afectades; a l’estat espanyol, uns tres milions d’afectats; a Europa, 30 milions; i uns 300 milions de persones en total. Aquestes xifres indiquen que, si bé són malalties minoritàries i poc freqüents, quan sumem tots els afectats, en surt un número força considerable.

    Es tracta de malalties que acostumen a ser hereditàries, complexes, cròniques i incapacitants –moltes d’elles determinen limitacions físiques o psicològiques als afectats–, i aproximadament el 40% d’elles no tenen encara una curació ni una medicació que les pugui millorar; al fet que no existeixin cures efectives s’hi afegeix sovint l’alt nivell de dolor i patiment dels afectats i de les seves famílies. La majoria de diagnòstics es realitzen quan el pacient és menor –2 de cada 3 casos es detecten abans dels tres anys de vida– però a vegades els símptomes relativament comuns poden amagar malalties rares subjacents que condueixen a un diagnòstic erroni o a retardar el tractament. En molts casos, la qualitat de vida de la persona es veu afectada per la manca o pèrdua d’autonomia a causa dels aspectes crònics, progressius, degeneratius o mortals de la malaltia.

    El Dia de les Malalties Rares es commemora cada any el 28 de febrer –o el 29 en anys de traspàs com l’actual–, el dia més rar de l’any, amb l’objectiu de difondre informació i fer campanyes per l’equitat en oportunitats socials, atenció sanitària i accés al diagnòstic i teràpies per a les persones que viuen amb una malaltia rara. Creat i coordinat per l’Organització Europea de Malalties Minoritàries (EURORDIS) des de l’any 2008, el Dia de les Malalties Rares també és l’oportunitat de situar les malalties rares com a prioritat dels drets humans a nivell local, nacional i internacional.

    Xarxes d’unitats d’expertesa clínica

    A Catalunya, l’atenció sanitària d’aquestes patologies s’organitza, des del 2017, en xarxes d’unitats d’expertesa clínica (XUEC). Inicialment estaven formades pels Hospitals Parc Taulí de Sabadell, Sant Joan de Déu de Barcelona i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, però actualment molts altres hospitals de referència, com podrien ser Bellvitge o Sant Pau, també hi formen part. Tanmateix, avui es posarà la primera pedra de l’edifici que centralitzarà a Barcelona tots els serveis de diagnòstic, tractament i investigació de malalties minoritàries del Sant Joan de Déu. Amb aquesta nova instal·lació es pretén posar el focus en una major i millor atenció a aquests transtorns.

    Cada XUEC està especialitzada en un tipus concret d’afecció minoritària; aquesta acreditació permet que aquests centres liderin la investigació i diagnòstic a través de programes i grups experts multidisciplinaris. Actualment al departament de Salut s’identifiquen 10 grups de malalties minoritàries: malalties minoritàries cognitivoconductuals de base genètica, malalties minoritàries renals, malalties minoritàries immunitàries: àrea d’immunodeficiències primàries, malalties minoritàries immunitàries: àrea de malalties autoimmunes sistèmiques, malalties minoritàries amb epilèpsia, malalties minoritàries metabòliques hereditàries, malalties minoritàries neuromusculars, malalties minoritàries immunitàries: àrea de malalties autoinflamatòries i hemofília i coagulopaties congènites.

  • El porno no ofereix educació sexual, l’institut sí?

    En l’article anterior vam entomar el repte de dotar a les famílies d’algunes eines per educar en sexualitat des de la curiositat, la creació d’espais de confiança i escolta i la importància de revisar(-nos) abans de jutjar i sentenciar.

    Però com sabem, la sexualitat entesa com a procés vital i integral no es queda enclaustrada a casa i també impregna altres àmbits com, en aquest cas, l’educació formal. I aquí és on entren en joc el professorat i la resta de professionals de l’educació que, coneixedores com ningú dels imaginaris, expectatives i actituds dels i les adolescents, encaren el gran desafiament actual: com eduquem en unes sexualitats respectuoses i plaents des de les aules, sent conscients de l’impacte que té la pornografia en el nostre alumnat?

    El professorat no pot ni ha d’assumir la responsabilitat de ser l’únic agent educatiu en temes de sexualitat

    Comencem recordant que, si bé les aules són un espai de socialització clau, el professorat no pot ni ha d’assumir la responsabilitat de ser l’únic agent educatiu en temes de sexualitat. Dit això, també sabem que és a les aules on  –molt sovint sense buscar-ho– s’escolten i es posen sobre la taula molts dubtes i reflexions al voltant d’aquesta temàtica. Aquestes són les que ens toca agafar al vol i portar al grup de la manera més orgànica i clara possible. Però com ho fem? Com aconseguim que el grup no es tanqui en banda des de la vergonya, la incomoditat o el passotisme? Doncs, per començar, acceptant que parlar de sexualitat comporta de forma gairebé inevitable reaccions com aquestes i que, per tant, hem de poder parlar-ne des d’aquí. Assumint també que a vegades se n’haurà de parlar com a resposta a algun comentari o reflexió que s’hauran fet entre ells/es: “ets un maricón”, “vestida així sembla una puta”, “que et donin pel cul”, etc., i al que caldrà posar-hi atenció per tot el que se’n destil·la. Quan això passa la majoria de vegades ens agafa per sorpresa, hem de poder veure si volem aturar-ho i tirar endavant amb la classe, perquè no tenim temps d’abordar-ho, o bé si estem disposades a fer una feina més profunda. Si és així, podem introduir-ho de la següent manera:

    “Sé que el tema us fa pal i que no és el que us vindria més de gust parlar amb mi, però no puc ni vull deixar passar aquest comentari que acabo de sentir i, per tant, en parlarem”.

    • Posem sobre la taula la incomoditat que la temàtica pot generar, però també la necessitat de parlar-ne per poder reparar els malestars o dolors que ha causat.
    • Com a referents, hem de poder posar límits que, pel bé del grup, no es poden creuar i els hem de saber comunicar.
    • Qualsevol oportunitat és bona per parlar sobre els prejudicis, les creences i imaginaris que bolquem a l’hora d’expressar-nos.
    • És molt important que no ens quedem en la prohibició del comentari, i que puguem portar al grup el seu impacte: “com us ha arribat a la resta?”, “jo estic notant incomoditat i tensió, crec que això no és només meu”.
    • Parlem de la facilitat amb què poden “escapar-se” aquests comentaris quan no et travessen, quan et pots permetre deixar-los anar des del privilegi sense girar-te i veure el dolor que causen.

    El que volem és generar proximitat i confiança, i això no s’aconsegueix des de la crítica i la reprovació

    Quan això s’aborda no podem oblidar que el que volem és generar proximitat i confiança, i això no s’aconsegueix des de la crítica i la reprovació directa. Això no només aplica al que diuen, sinó també als mitjans i plataformes als quals atribuïm la “mala influència”: webs pornogràfiques, contingut sexual explícit a xarxes socials, sexting, aplicacions de pagament, la IA, etc. Ens toca baixar de l’estrada i entrar des de la curiositat i el desconeixement i, si som tutores i tenim confiança amb el grup, podem posar-ho sobre la taula:

    “Realment hi ha moltes coses que se m’escapen sobre aplicacions com Only Fans. Quan va aparèixer tenia una funció molt diferent a la que té ara, però té molt èxit. Com s’ho ha fet per fer-se tan famosa? Quin perfil de persones utilitza l’aplicació? Vosaltres hi entreu? I si és així, entenc que hi esteu comodes amb el què hi trobeu?”

    • No és necessari parlar directament de conceptes com: pornografia, sexualització, cosificació femenina, etc. Podem entrar-hi des de llocs més “neutres” i, de mica en mica, anar aprofundint. Si partim des del judici ho rebran com una conversa alliçonadora i probablement se’n desmarcaran.
    • Des de la pregunta obrim un espai molt més horitzontal amb l’alumnat que el convida a què ens descobreixin i ens expliquin, intercanviant així, els rols educatius. Això els permet fer-se seu l’espai de diàleg, moderar-lo i que hi entrin en joc noves significacions i referents que a nosaltres ens tocarà integrar si volem continuar creant aquests espais.
    • Ens cal entendre que les xarxes socials configuren, des de fa temps, noves formes de relacionar-nos que els joves han incorporat de manera fàcil i orgànica. Això no fa que siguin menys vàlides, simplement se’ns escapen en molts sentits, i això ens encén les alarmes.

    Recomanem pel·lícules on el sexe no s’enfoqui ni es visqui des de l’artificialitat i el coitocentrisme, incorporem referents visuals (còmics, curts, art digital, etc.) que esquerdin la mirada cisheteronormativa

    Sabem que la curiositat i el debat són la base per identificar i desgranar creences i discursos masclistes en la sexualitat, però no ens podem quedar aquí. Després d’escoltar-les, ens toca a nosaltres compartir què és el que ens grinyola, parlar dels missatges, expectatives i projeccions irreals i violentes que es destil·len i de les quals nosaltres també en som receptores. És important deixar clar que gran part de la pornografia mainstream –tot i que això ja està canviant– està feta per persones adultes, i que la majoria de consumidors també ho són, per tant, no és un problema exclusiu del jovent, però sí que ho és per a ell igual que per la resta de la societat. I és clar, si ens encoratgem a fer una crítica d’aquesta, ens toca estar a l’altura també a l’hora d’aportar propostes i recursos alternatius als productes pornogràfics que perpetuen una visió cisheteropatriarcal de la sexualtaitat. Us proposem alguna reflexió d’aquest tipus:

    “Crec que moltes de les crítiques cap al porno no us venen de nou i sou conscients de l’impacte que pot tenir a l’hora de relacionar-nos amb altres persones. No vull fer-me més pesada amb això perquè crec que tothom, o gairebé tothom, té molt clars els imaginaris masclistes i violents que se’n desprenen. Però què és el que volem veure doncs? Quines són les alternatives a això? Vosaltres en teniu?”

    • Les joves ja estan cansades d’escoltar l’impacte que té el porno, sobretot perquè normalment això porta a una revictimització i estigma de les dones i ja s’ho saben. Parlem amb elles de la importància del coneixement dels propis límits, però sobretot del propi desig i plaer. Però també deixem-los clar que si pel que sigui en algun moment no poden comunicar o posar aquests límits, cal que ho puguin compartir també i espolsar-se’n la culpa o la responsabilitat. De vegades busquem l’altre extrem d’apoderament amb les noies i ens oblidem de les barreres i exigències socials i estructurals.
    • Parlem amb ells de les expectatives, la pressió social entre iguals, els mandats de gènere que els obliguen a estar sempre a punt i disposats a tenir sexe, de l’ideal de potència i força, del control i l’abús de poder com a falsos imperatius de la masculinitat. I preguntem-nos a què els porta tot això.
    • Anem més enllà, donem-los i demanem-los alternatives i recursos després del no rotund i condemnatori de sempre. Busquem influencers que parlin de la sexualitat des d’un altre lloc, recomanem pel·lícules on el sexe no s’enfoqui ni es visqui des de l’artificialitat i el coitocentrisme, incorporem referents visuals (còmics, curts, art digital, etc.) que esquerdin la mirada cisheteronormativa que es mostra en el porno mainstream.

    I amb tot això, arribem a una de les reflexions més importants: el professorat no té l’obligació professional ni moral de ser expert en educació sexual, però sí de poder acompanyar l’alumnat en els seus processos vitals, ja que tots ells interfereixen en el seu dia a dia a l’institut. Us convidem a fer pinya amb la resta de la comunitat educativa per intervenir des d’una perspectiva comunitària, i sobretot, a tenir clars els serveis i entitats del territori a les quals poder demanar suport i assessorament quan la situació ens sobrepassi. Perquè no arribem a tot, però en el que puguem, val la pena estar a l’altura.

  • Conscienciació escolar contra l’obesitat i el sobrepès

    Gairebé el 60% d’adults en el conjunt d’Europa presenta sobrepès o obesitat, i en la població infantil, els afectats per aquesta condició són un de cada tres menors. Són dades extretes de l’informe sobre obesitat del 2022 recollides per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que també relata que l’obesitat és el quart risc més comú de malalties no transmissibles, després de la hipertensió, els riscos dietètics i el tabac.

    L’OMS també remarca que des de la pandèmia de la Covid-19 s’han incrementat els casos d’obesitat i sobrepès en la població infantil i adolescent, i que aquestes afectacions són responsables del 7% de les discapacitats registrades cada any a Europa. Per això, la lluita contra l’obesitat és un dels objectius prioritaris del programa europeu de treball 2020-2025: United Action for Better Health.

    El foment d’hàbits de vida saludable, que tenen en compte la pràctica esportiva i una alimentació equilibrada, són el pal de paller per a evitar sobrepès i obesitat. I aquests són, precisament, els objectius amb els quals va néixer fa onze anys a Andalusia la Copa COVAP, una iniciativa educativa i esportiva adreçada a nens i nenes de deu i onze anys. És una competició esportiva de futbol i bàsquet que volta per les vuit províncies andaluses per sensibilitzar sobre el problema de l’obesitat a través dels valors que promou del treball en equip, la confiança, el compromís, la responsabilitat, la igualtat, l’honestedat i l’esforç. Hi participen cada any 4000 nens i nenes.

    Col·laboració esport i infermeria escolar

    Basant-se en l’estudi ‘A primary-school-based study to reduce the prevalence of childhood obesity, liderat fa deu anys des de la Universitat Rovira i Virgili, infermers andalusos aposten per la figura de la infermera escolar com a professional sanitària que juga un paper fonamental en la divulgació de bons hàbits. Expliquen que la infermera escolar té l’avantatge de poder realitzar la seva tasca directament des del mateix centre educatiu, contribuint així a la prevenció i a la reducció de la incidència del sobrepès i l’obesitat tan presents avui dia.

    La investigació de la Universitat Rovira i Virgili, que es pren de referència des de la infermeria andalusa i la Copa COVAP, va treballar durant vint-i-vuit mesos amb 1.222 alumnes de vint-i-quatre escoles. En les escoles on es van implementar programes de conscienciació sobre bons hàbits alimentaris i pràctica esportiva, a la ciutat de Reus, la taxa de prevalença d’obesitat es va veure reduïda un 2,36%. En canvi, en el grup d’escoles de control –a Cambrils, Salou i Vila-seca–, en les quals no es va aplicar cap programa, la prevalença va augmentar un 2,03%. En les escoles on es va fer intervenció, aquesta la varen dur a terme agents de promoció de la salut (Health promoting agents, HPAs), en aquest cas van ser estudiants universitaris que van fer aquesta funció.

    D’aquí que els impulsors de la Copa COVAP i infermers andalusos pensin en el benefici del treball de les infermeres escolars per fer aquesta tasca de prevenció i acompanyament a la reducció de l’obesitat i el sobrepès en els alumnes. Però, per poder validar aquesta intervenció de la infermeria, el primer que cal és que es compleixin les ràtios d’infermeres en centres escolars.

    En aquest sentit, Mª Eugenia Fernández, membre del grup d’infermeres escolars del Consell Andalús de Col·legis d’Infermeria, explica »que actualment hi ha una infermera escolar per cada 6.685 estudiants, una xifra que va en augment, però que està lluny de la recomanació d’una infermera per cada 750 alumnes de l’Associació Internacional d’Infermeres Escolars (SNI) i la International Association of School Nurses & Health Promotion (ISNA)”. Segons explica l’especialista, “la detecció primerenca és essencial. L’obesitat infantil pot derivar en altres patologies com la diabetis tipus 2, malalties cardiovasculars i pulmonars o depressió”.

    Tal com expliquen des de l’Associació  Catalana d’Infermeria i Salut Escolar, “l’escola esdevé, com agent de socialització de gran importància a la vida dels nens, el lloc ideal on infermers i infermeres escolars poden promoure i implementar una vida i un entorn més saludables i, així, afectar de forma positiva als membres de tota la comunitat escolar”.

    Des de la infermeria a les escoles, es detecta l’alumnat en risc i s’elaboren plans concrets per a les diferents patologies. Una de les tasques de les infermeres escolars és el control del pes i de la talla. La detecció precoç pot evitar patologies com la diabetis tipus 2, malalties cardiovasculars i pulmonars o la depressió.

    Tal com explica Mª Eugenia Fernández, les infermeres preparen plans específics per a les patologies que detecten i identifiquen els recursos disponibles per a l’alumnat amb sobrepès o obesitat. També atenen alumnes amb patologies cròniques, agudes o amb discapacitat i són una peça clau a l’hora de detectar problemes com la discriminació, l’assetjament o el maltractament.

    El paper de la infermera escolar en la divulgació d’hàbits de vida saludables va ser el tema principal que es va tractar en la darrera jornada de la 11a edició de la Copa COVAP, celebrada a la localitat de La Palma del Comtat. Al voltant de 400 menors d’entre 10 i 11 anys hi van participar en les categories de futbol i bàsquet.

    Durant la celebració de la jornada, els participants van poder també assistir a tallers pràctics impartits per psicòlegs, en els quals es va abordar el risc d’un mal ús de les tecnologies i les xarxes socials. I els seus familiars van rebre, per part de nutricionistes, formació centrada en els problemes de salut associats al consum excessiu de sucre.

  • Un vespre d’educació i llibertat als cinemes Girona

    El cicle de l’educació: Cinema i debats per créixer junts. Aquest és l’enunciat amb el qual la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diario de la Educación, El Diari de la Sanitat i El Diari del Treball, posa en marxa una programació estable de sessions dedicades al potencial pedagògic i transformador del cinema. 

    El cicle celebra els deu anys de El Diari de l’Educació i està pensat especialment per als seus subscriptors, però està obert a tots els ciutadans i, per tant, animem els lectors de tots els mitjans de la Fundació a participar-hi: podeu comprar l’entrada aquí o a la taquilla.

    El cicle és fruit de la col·laboració entre la Fundació Periodisme Plural i els Cinemes Girona de Barcelona i els Cinemes Can Castellet, de Sant Boi. L’estrena és el proper 1 de març a les 18.30, als cinemes Girona, amb la projecció de la pel·lícula El mestre que va prometre el mar. 

    La sessió servirà també per celebrar els deu anys de El Diari de l’Educació. Precisament, el primer acte del diari, el 4 de desembre del 2013 (un mes abans de sortir), va ser protagonitzat per la mateixa història, en aquell moment en forma de documental, a El retratista.

    Tant la pel·lícula com el documental estan basats en el llibre Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, de Francesc Escribano i Sergi Bernal. Llibre, documental i pel·lícula salven del silenci la vida i l’obra d’Antoni Benaiges, un mestre català que, destinat a l’escola rural de Bañuelos de Bureba (Burgos), va aplicar la pedagogia Freinet, amb la participació cooperativa de l’alumnat i l’ús de la impremta per confeccionar una revista escolar ―encara se’n conserva algun exemplar― a partir dels textos lliures dels infants. Va morir afusellat pels falangistes a l’inici de la Guerra Civil.

    Aquell primer acte de El Diari de l’Educació portava per títol “Escola de la República, mestres de llibertat”. Van participar-hi els autors del documental, Alberto Bougleux i Sergi Bernal, i vam tenir l’honor de comptar amb dues figures que han quedat en la nostra memòria com a referents de compromís cívic: l’aleshores presidenta de Rosa Sensat, Irene Balaguer (1948-2018), i l’historiador Josep Fontana (1931-2018).

    En aquesta ocasió, la pel·lícula també anirà seguida d’un debat sobre la necessitat de mantenir la memòria de la llibertat en moments en què torna a ser molt necessari defensar els valors que encarnava el mestre Antoni Benaiges.

    Sala de profesores, la segona sessió del cicle

    La segona pel·lícula del cicle porta per títol Sala de profesores, i es projectarà als cinemes Castellet de Sant Boi el dimecres 6 de març, a les 18.30. Jaume Cela ha escrit sobre aquesta pel·lícula: “no us la perdeu, és una de les millors pel·lícules que mostren el món educatiu (…). Al llarg de la història apareixen temes com la protecció de la privacitat, els prejudicis, l’assetjament escolar, l’ús de les tecnologies ―sobretot quan intensifiquen els problemes―, les xarxes socials, les diferències de criteri entre el grup de professors, el paper de la direcció de l’escola, les relacions mestres-alumnes, la manera de comunicar-se, el pes de les famílies, l’organització escolar i la resolució de conflictes…”

    Jaume Cela recorda que “l’escola és un reflex de la societat. Cada problema escolar sorgeix de la mateixa societat, no n’inventa de nous, i aquesta pel·lícula tan recomanable és una mostra evident dels valors que es viuen fora de les aules i que malden per introduir-se dins de cada centre (…). Jo patia pel final. Com acabarà aquesta història tan complexa? Un mal final et pot espatllar tot el que has vist o llegit anteriorment. Però estalvieu-vos el patiment. El final, d’una ambigüitat aclaparadora, és esplèndid perquè no et dona una resposta tancada. Mostra i et deixa a la intempèrie. L’espectador és responsable de la interpretació que ha de fer. Em trec el barret”.

    Sobre tota aquesta complexitat, a la qual els docents s’enfronten cada dia, en parlarem després de gaudir de la pel·lícula. Ho farem als cinemes Castellet de Sant Boi, fruit de la vocació de la Fundació Periodisme Plural, que edita, també, el portal Catalunya Metropolitana.

    La voluntat del cicle és alternar pel·lícules clàssiques, com Los 400 golpes, de François Truffaut (1959) o La lengua de las mariposas, de José Luis Cuerda (1999) amb pel·lícules d’estrena, com les que protagonitzaran les dues primeres sessions. Es tracta de projectar pel·lícules que ens motivin per fer, després, uns debats sobre els reptes i els valors de l’educació. El cinema és el camí per trobar-nos i reflexionar plegats.

  • 10 propostes per millorar la inclusió de l’alumnat adoptat

    Moltes famílies amb fills o filles adoptats han viscut un bon nombre d’entrebancs en els seus processos d’aprenentatge. Moltes d’elles han buscat les raons per les quals les seves criatures tenien dificultats per afrontar la quotidianitat de l’aprenentatge escolar. Una de les principals conclusions a les quals moltes han arribat és que els seus fills i filles presentaven símptomes associats al trauma relacional primerenc. El trauma és el resultat d’haver viscut de manera continuada durant la primera infància un conjunt de carències, negligències o experiències adverses en diversos àmbits, tant socialment i emocional, com en l’aspecte físic o neurològic. Té unes conseqüències invisibles i duradores i es manifesta de formes molt diverses; les més comunes: un estat d’estrès continuat, dificultats per regular les emocions o comportaments disruptius, difícils d’explicar.

    Què es pot fer des del sistema educatiu per oferir una millor resposta educativa i millorar la inclusió dels infants amb trauma relacional primerenc? Les associacions Amics d’infants del Marroc (IMA), Associació de famílies de nens i nenes d’Etiòpia (AFNE), ADOPColombia i PETALES van començar a treballar fa un any per mirar de donar resposta a aquesta pregunta. Del treball n’ha sortit una guia que té el suport de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció i que es presenta al Departament d’Educació.

    S’apunten, continuació, deu idees i propostes agrupades en dos apartats: què pot fer l’escola i què pot fer el sistema educatiu, entenent per sistema tot allò que es refereix a l’organització i ordenació de l’educació.

    L’Escola

    L’Escola pot construir una estratègia, basada en que l’entorn escolar de l’infant sigui protector, un entorn acollidor en el qual créixer, aprendre i desenvolupar-se, però cal una estratègia escolar per fer front a aquest repte, una estratègia per als docents, una estratègia de classe, una estratègia de relació amb les famílies, amb els recursos de l’entorn i amb els professionals.

    Els docents han de poder disposar de les ajudes necessàries (per tant, que aquestes s’identifiquin clarament, i es reconeguin com a tals) i les eines que els permetin posar en pràctica aquestes estratègies.

    1. La mirada i el benestar emocional

    Sense benestar emocional no hi ha aprenentatge sòlid, ho sabem, per això cal una observació atenta davant de qualsevol infant amb trauma relacional primerenc. Aquest és el punt de partida de qualsevol actuació. Ser capaços de mirar més enllà de les categories, una mirada que ens permeti canviar la perspectiva amb la qual els professionals ens adrecem a ells: no és un infant que no vol, és un infant que no pot.

    1. Creació d’un entorn coherent, segur i predictible

    Basat en experiències positives, en la confiança, en el reforçament del vincle amb l’adult referent a l’escola. I això requereix evidentment de temps, de mesurar les exigències, de motivar. l de buscar un mecanisme de relació que afermi la posició de l’infant, que asseguri el benestar que permet aprendre, amb interès cap a ell, amb rutines clares, amb molta paciència també, amb molta comprensió.

    1. Un Pla d’acollida (de l’escola i la família)

    Pensar bé quan i com un infant s’incorpora a un centre escolar, en quines condicions, què passa quan s’incorpora, com es treballen les relacions amb els iguals, amb els adults, què passa amb el seu rendiment acadèmic, com s’aborda la seva preparació per als aprenentatges, la seva conducta i què l’ajudarà regular les seves emocions. Cal un pla que el reforci a ell i asseguri que l’escola és aquest espai confiable que necessita amb uns referents que creuen en ell.

    1. Una valoració i una adaptació curricular

    És necessari concretar el pla en el dia a dia a l’escola i a l’aula. Cal un Pla individual per cada criatura que permeti estar molt atent a què li passa i que generi estratègies d’actuació; pactant amb ell on seu, per exemple, què fa, acompanyant-lo a relacionar-se, evitant els càstigs, no comparant-lo i sobretot oferint-li possibilitats que ell pugui escollir, que l’ajudin, que no el forcin, que li permetin fer passos endavant.

    1. Reconèixer la diversitat

    I tractar-la, amb materials didàctics i de suport que posin en valor els orígens, la complexitat dels processos de creació d’identitat (no són d’allà, no són d’aquí), però sobretot que evitin les etiquetes, que cuidin el llenguatge, que sigui molt inclusiu i que treballin les emocions que genera la diferència.

    1. La funció i el rol dels docents

    Més enllà de l’observació atenta, de fugir de les categories, pensar com ens situem davant d’un infant que ha patit una adversitat primerenca, què fem amb la seva por, com reconeixem les seves dificultats, com ens hi vinculem i generem estratègies per ajudar-lo, i les compartim amb la resta de docents, amb les famílies, però també amb la resta de professionals que es relacionen amb l’infant (els monitors de menjador, per exemple).

    Sistema educatiu

    El sistema pot reconèixer l’existència del Trauma Relacional Primerenc i adoptar mesures d’actuació que facilitin la inclusió. El decret d’inclusió, reconeix la incorporació tardana, la falta de domini de la llengua, una escolaritat prèvia deficitària, entre altres elements, però l’adopció no apareix referenciada com a element a tenir en compte. No es reconeix l’abandonament ni l’adversitat primerenca o el trauma relacional primerenc.

    1. Cal un reconeixement

    Que el sistema reconegui (no només els docents o centres amb bona voluntat, que són molts) l’existència del Trauma Relacional Primerenc, a través de la manifestació dels seus símptomes. La guia aporta referències sòlides en aquesta línia.

    1. Cal una valoració

    Que es reconegui el Trauma relacional primerenc com una Necessitat Específica de Suport Educatiu (NESE) i, més con concret, com una Necessitat Educativa Especial (NEE) que doni lloc a un Pla individualitzat (PI). Una valoració que desenvolupi les estratègies a seguir, que ajudi els docents a treballar amb els infants i també a les famílies a relacionar-se amb l’escola i el sistema educatiu.

    Recordem que les necessitats educatives especials s’avaluen considerant el funcionament de l’infant dins el seu context educatiu, independentment de la seva condició personal i social. El Trauma Relacional Primerenc (TRP) es manifesta, com hem vist, en un conjunt de conductes que, correctament identificades, permeten oferir als infants uns suports per afavorir l’aprenentatge en condicions d’equitat.

    1. Calen els mateixos mecanismes

    Els mateixos mecanismes que el sistema ja contempla per a cada una de les especificitats i necessitats educatives, però uns mecanismes adaptats al trauma relacional primerenc. Parlem de formació per reconèixer-lo, per tractar-lo. Parlem de protocols, maneres de detectar-lo. Parlem d’assessorament i parlem sobretot d’actuacions, de què fem davant d’un infant que ha estat abandonat, que després ha estat adoptat, traslladat de país, que és estimat, però que  té dificultats que venen d’haver viscut situacions adverses. I d’aquí surt la  darrera idea.

    1. A la majoria d’infants adoptats se’ls sol considerar “normals”, “i ho són”, però en molts casos són alumnes amb unes necessitats especials que altres no tenen. Tenen una ferida primària que els genera unes dificultats especials a les quals el sistema educatiu ha de poder donar resposta per garantir-los el seu dret a l’èxit educatiu i a una inclusió plena.

     

    Aquest article resumeix algunes de les aportacions que s’exposen al document “Propostes per a la Millora de la resposta educativa de l’alumnat Adoptat/Acollit”  elaborat per Xavier Garcia, Alfonso Hernández, Nerea Larumbe, Vinyet Mirabent i Jordi Plana, per encàrrec de les associacions Amics d’infants del Marroc (IMA), Associació de famílies de nens i nenes d’Etiòpia (AFNE), ADOPColombia i PETALES.

  • Deixar de fumar

    El càncer és la principal causa de mort al món, i al voltant d’un terç de les morts per càncer es deuen al consum de tabac, a un elevat índex de massa corporal, al consum d’alcohol, a una baixa ingesta de fruites i verdures i a la falta d’activitat física.

    Tots aquests factors, que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) assenyala com a principals causants de les morts al món, són evitables. Però, quan parlem de consums de caràcter addictiu, ens referim a dependències fortes, físiques i psíquiques, difícils de deixar. És el cas del tabac, que durant tants anys havia estat molt ben acceptat socialment, fins i tot amb una gran aurèola de glamur, malgrat que els efectes directes contra la pròpia salut són ben explícitament descrits en els mateixos paquets de cigarretes.

    A Catalunya, hi ha noranta hospitals adherits a la xarxa d’Hospitals sense Fum. D’aquests, una seixantena posen al servei de la ciutadania unitats d’acompanyament a qui vol deixar de fumar.

    Una d’elles és la Unitat de Control del Tabac (UCT) de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), centre col·laborador de l’OMS per al control del tabac. Al seu capdavant, hi ha el doctor Esteve Fernández, que és també Coordinador del Programa d’Epidemiologia i Salut Pública de l’IDIBELL i Catedràtic d’epidemiologia i salut pública de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.

    Ja en el mateix espai web de la UCT de l’ICO ens fem una idea de tota la informació amb la qual treballen per ajudar i acompanyar les persones que volen deixar de fumar. Hi comparteixen molts materials, també per conscienciar la població en general sobre el benefici de no fumar. I donen accés a un senzill test perquè la persona fumadora calculi el seu nivell de dependència de la nicotina.

    Ara bé, tal com explica el Dr. Esteve Fernández, la motivació és clau en l’eficàcia en el procés d’abandonament del consum de tabac. “Si la persona fumadora no està motivada, és més complex. La seva motivació és indispensable”, diu. I explica que, amb intervenció dels professionals de la psicologia, “part de la teràpia conductual és convèncer dels beneficis de deixar de fumar”.

    Segons explica també el cap de la Unitat de Control del Tabac, amb cada persona fumadora se segueix un protocol adaptat al seu context i necessitats, en funció, per començar, del seu grau d’addicció. “Alguns estan molt convençuts, i això facilita el procés, en el qual mirem també si la persona necessita ajuda farmacològica o no”. Les situacions de perill de recaure i la síndrome d’abstinència es tenen molt en compte i es treballen prèviament en l’inici de la teràpia. “Ajudem a reconèixer les situacions propícies per a les recaigudes i se’ls prepara per a tenir sortides. És qüestió de poder racionalitzar-ho tot i entrenar-ho”, afegeix Esteve Fernández.

    L’especialista explica que el tractament té un component conductual, per a reconèixer les situacions més crítiques i poder-les esquivar amb recursos que els facilitem, i això també pot ser acompanyat d’un component farmacològic, tot i que no sempre, així com d’elements substituts de la nicotina, com pegats o xiclets. El protocol es fa a mida perquè no és el mateix consumir un o dos paquets al dia que cinc cigarretes al dia.

    Recursos a l’abast

    Amb l’Esteve Fernández, repassem els recursos que el sistema posa a l’abast de la ciutadania per deixar de fumar:

    • Els Centres d’Atenció  Primària (CAP), adreçant-se al metge o metgessa de família o a la infermera, és un primer recurs que ens posa en contacte amb sanitaris formats per aconsellar i portar el procés per deixar de fumar. Estan formats i capacitats per fer el seguiment i tractament de la motivació i l’addicció. És un procés que pot durar entre sis i nou mesos de visites, tot i que el protocol sencer de tot el procés és d’un any, amb seguiment telefònic per valorar possibles recaigudes puntuals.
    • Les consultes específiques sobre tabac dels centres hospitalaris.
    • Els centres d’atenció a les drogodependències (CAS).
    • També a través del telèfon 061, del CatSalut. Es pot concertar una visita telefònica. És la versió catalana del Quit Line, un telèfon específic en altres comunitats i països des d’on atenen qui vol deixar de fumar.
    • Hi ha també associacions, com la mateixa associació espanyola contra el càncer que difonen materials per deixar de fumar, i promouen la creació de grups de pacients.
    • S’han creat moltes aplicacions per acompanyar el procés de deixar de fumar. Algunes d’aquestes funcionen amb missatges motivacionals, recordant els beneficis de deixar de fumar, com per exemple, tot el que s’estalvia sense comprar tabac.
    • Als espais de les unitats de control de tabac, com la de l’ICO, o l’Agència de Salut Pública de Catalunya dedicat a aquesta addicció, es comparteixen materials útils per a mentalitzar-se, motivar-se i saber com esquivar els moments més difícils de la des-addicció. De l’Agència, destaquem la Guia d’Ajuda per deixar de fumar en 4 passos; la Guia pas a pas per deixar de fumar, i el fullet: Quan als pares ens preocupa el tabac.

    Segons explica Esteve Fernández, el 50% de les persones que segueixen un protocol complet continuen sense fumar al cap d’un any després d’haver-ho deixat. Per tant, una de cada dues persones, una xifra ben alta si la comparem amb el 90% de les recaigudes al cap d’un any, segons mostren les estadístiques dels qui decideixen deixar de fumar i ho fan pel seu compte. Només un 10%, per tant, dels qui segueixen el procés d’abandonar el tabac, al cap d’un any continuen sense fumar. Amb ajuda professional, aquest 10% ja puja fins a un 20 o un 30%, i amb l’acompanyament de fàrmacs prescrits pels sanitaris, s’arriba fins al 35 o fins i tot al 45%. I, si el procés és acompanyat de suport durant tot el procés, l’èxit augmenta fins al 52% de l’abandonament al cap d’un any.

    Sensibilitat i consciència pública

    La llei antitabac instaurada pel Ministerio de Salud l’any 2006, que prohibia fumar en tots els espais de treball, tant públics com privats, així com altres mesures sanitàries, com la prohibició de la publicitat sobre el tabac, va significar un gran revulsiu per als qui ho volien deixar. Però tots els qui no ho varen aconseguir abandonar o ho van tornar a fer després de deixar-ho, així com les noves generacions que ja han crescut amb la limitació d’espais on es permet fumar, continuen significant un repte per a la sanitat pública. Per la seva pròpia salut que, com hem dit, té en el tabac un factor de risc important de molts càncers i altres malalties que es pot evitar, com per a la gent que hi conviu com a fumadors passius.

    Per a tots ells, el tabac suposa un dels factors de risc per als càncers més comuns que són els de mama, pulmó, còlon i recte, i pròstata. De fet, les lleis antitabac a Europa es van desenvolupar per protegir del fum els treballadors, i evitar que esdevinguin fumadors passius, amb totes les conseqüències que per a la seva salut també comporta això.

    Protegir els infants del fum

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya va posar en marxa el Programa Infància sense Fum per sensibilitzar pares i mares i població en general dels riscos del fum ambiental del tabac. Un dels recursos que va crear per als progenitors és la guia Vull créixer sense fum.

    Tal com expliquen des de la Unitat de Control del Tabac (UCT) de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), el control del tabac és un dels temes prioritaris del Pla de Salut de Catalunya, diversos plans directors (oncologia i malalties respiratòries) i del Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS), a banda de figurar en l’agenda de l’Organització Mundial de la Salut com el factor de risc que es pot prevenir per a quatre grans grups de malalties: càncer, cardiovasculars, respiratòries i diabetis .

    L’origen de la  UCT  és el Grup de Recerca en Tabaquisme del Dr. Esteve Fernández constituït l’any 2000 al Programa de Prevenció i Control del Càncer (PPCC) de l’ICO. El Grup desenvolupava línies de recerca sobre tabaquisme amb projectes liderats des de l’ICO i també en col·laboració amb altres institucions, com les Agències de Salut Pública de Barcelona i de Catalunya,  l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, l’Institut de Recerca Mario Negri (Milà), la European Network for Smoking Prevention (ENSP) i la International Agency for Research on Cancer.

  • La soledat no desitjada afecta els joves

    Persona gran, sense xarxes familiars ―o molt pobres―, que viu sola i pot tenir certs problemes d’autonomia. És el perfil clàssic en el qual pensem quan parlem de soledat no desitjada. Ara bé, un informe constata un altre grup vulnerable: els joves.

    L’Estudi sobre joventut i soledat no desitjada a Espanya, fet per SoledadES en col·laboració amb Ayuda en Acción, apunta que un de cada quatre joves es veu afectat per la soledat no desitjada. És a dir, el 25,5% de les persones d’entre 16 i 29 anys. Sobre el total de persones en situació de soledat no desitjada, hi ha factors diferencials de més prevalença sobre les persones que formen part de grups històricament discriminats. Aquests serien les dones (31,1%), les persones amb discapacitat (54,4%), el col·lectiu LGTBI (39,7%) i les que són d’origen estranger (32,8%).

    La qualitat i la quantitat de les relacions socials és determinant

    La base de la soledat no desitjada es troba en la qualitat i la quantitat de les relacions. Durant aquesta etapa vital els amics juguen un paper crucial, “les relacions d’amistat són les que tenen un impacte més gran en la soledat juvenil, per sobre de l’àmbit familiar, de treball o d’estudi”, explica l’informe. En aquesta línia, apunta que tenir menys relacions amb amistats de les desitjades és “un factor significatiu, que augmenta la probabilitat de patir soledat no desitjada més que cap altre, en 4,7 vegades”.

    Tota aquesta qüestió està travessada per les habilitats i actituds socials. Les persones que se senten soles tenen molta menys confiança en els altres i, alhora, l’escepticisme pot tenir arrels en fets traumàtics: “el percentatge de persones que han patit assetjament escolar o laboral alguna vegada en la seva vida és gairebé el doble entre joves que pateixen solitud no desitjada (un 58,1% ha patit assetjament) que entre joves que no la pateixen (un 32,1% ha patit assetjament)”.

    Causalitats, una moneda amb diverses cares

    El fenomen és multicausal. Atur i desigualtat són dos grans eixos de relació directa: “les persones en situació d’atur pateixen una prevalença de la soledat 5 punts per sobre de les que estudien o treballen […]; la prevalença en joves de llars amb dificultats econòmiques és gairebé el doble que entre joves de llars que arriben amb facilitat a final de mes (36% davant del 19,4%)”, esmenta l’informe. Categòricament, afegeix que “l’anàlisi multivariant considera significativa la relació entre la pobresa i la solitud”.

    Un factor d’estudi clau ha estat com afecta la digitalització, i és que la generació Z és la dels “nadius digitals”. S’ha detectat que la presencialitat segueix guanyant les pantalles: “les persones que tenen relacions amb amistats principalment en línia tenen una probabilitat dues vegades més gran de patir soledat no desitjada. Tanmateix, tenir relacions principalment en línia o a distància amb familiars o amb l’entorn de treball o estudi no té un efecte significatiu per a la soledat”. La qüestió, doncs, rau en la qualitat del cara a cara, ja que el món digital, en certes situacions, pot ser un aliat.

    Una altra qüestió que incumbeix la gen Z és la salut mental. En aquest cas, també influeix de manera bidireccional, i una mala salut mental i un risc més gran de vulnerabilitat tenen relació directa: “Les persones que pateixen soledat pateixen majoritàriament algun problema d’ansietat o depressió, en un 77,8% de els casos, davant del 34,8% entre les que no pateixen solitud. A més, el jovent que se sent sol té un nivell d’autoestima menor que el que no se sent sol”. Considerant la salut d’una manera més genèrica, una altra dada rellevant que mostra l’estudi és que les persones que “perceben el seu estat de salut de manera negativa o regular tenen un 42,2% més de probabilitat de patir soledat no desitjada”.

    Prevenir, detectar, intervenir: les tres eines de treball contra el fenomen

    Per pal·liar la soledat no desitjada, des de SoledadES s’incideix en la necessitat de la prevenció, la detecció i la intervenció. L’ecosistema educatiu esdevé clau per dur a terme aquesta tasca; per exemple, aposten per afavorir l’educació emocional i la inclusivitat en tots els trams educatius. Sobre aquesta línia de treball, un altre plantejament de l’informe és “reforçar el personal educatiu per millorar les ràtios, la qualitat de l’educació i així l’equitat educativa i els nivells d’èxit, o reforçar i adaptar les polítiques actives d’ocupació a la joventut” . Desenvolupar serveis específics d’atenció juvenil orientats a reduir la soledat, enfortir els sistemes de protecció i d’alerta primerenca vinculats a la salut mental, promoure la participació de joves en el disseny i execució de polítiques públiques sobre la temàtica i afavorir espais d’interacció social són algunes més de les iniciatives d’acció dedicades a reduir l’impacte de la problemàtica.

  • L’adolescència d’un immigrant: alteritat, integració i salut mental

    «Alteritat» prové del llatí alterĭtas, alteritātis, que alhora deriva del llatí alter, que significa «un altre». Per a la filosofia, l’alteritat és el contrari a la identitat. L’alteritat s’ha d’entendre a partir d’una divisió entre un jo i un altre, que pot induir a crear desigualtats, de vegades imperceptibles per a l’entorn, perquè estan normalitzades sobre estereotips que es perpetuen des de l’etapa escolar. Explicar què és el que sents pot resultar complicat o, encara pitjor, difícil d’entendre. Poder veure l’escena completa del que ha passat i conèixer els sentiments del protagonista en qüestió té un gran valor pedagògic. En aquest sentit, la novel·la gràfica té una capacitat de comunicació immensa. I si l’autor és el protagonista de la història, encara més.

    Jung Jin Lee tenia tres anys quan tota la família sud-coreana va decidir emigrar als Estats Units. En arribar a l’institut, en plena adolescència, es troba que al seu entorn és «l’oriental», «la coreana» o «la sud-coreana» o, el que és pitjor, «la xinesa», pels seus trets facials, gairebé sempre expressat de forma despectiva. El seu nom sembla que és difícil de pronunciar pels professors, en una rutina denigrant (passar llista a cada classe) a què t’acostumes, per la qual cosa decideix adoptar el nom de Deborah per simplificar la vida als altres, siguin professors o amics. A tots. Parla amb dificultat el coreà malgrat les classes extraescolars a què assisteix (se sent molt diferent a la resta de joves coreans que assisteixen, com ella, a les classes els dissabtes al matí), i malgrat que amb els pares i els seus familiars parla una barreja d’anglès i coreà. A Amèrica és la coreana (l’única a l’escola), i a Corea és l’americana… i ella se sent que està als «llimbs», un lloc abstracte a mig camí entre els dos llocs.

    La dificultat d’expressar-se correctament en anglès converteix en un suplici les classes, especialment quan hi ha la possibilitat que et pregunti el professor i hagis de respondre davant de tothom, amb el risc de les burles i l’assetjament conseqüent. Però hi ha una matèria alliberadora: la de música, no cal parlar. Tot i que tocar el violí resulta que no li agrada, i que les classes particulars que paga la família per avançar amb l’instrument són una tortura, quan la teva vocació, en realitat, és el dibuix. La càrrega mental de l’adolescent és significativa i el pitjor és que es produeix en un entorn familiar singular. La mateixa autora reconeix que «les relacions són distants a les famílies asiàtiques, amb una relació freda basada en la supervivència en un context molt estressant a causa del rol de l’emigrant, en aquest cas, sols amb dos petits de només un i tres anys quan van arribar».

    Ediciones La Cúpula publica al gener de 2024 la novel·la gràfica En el limbo (Il limbo, 2023) de Deb Jj Lee, amb traducció al castellà de Marina Borrás. Deb Jj Lee és el nom artístic amb què ha decidit signar la seva obra, i a la seva pàgina web personal avisa: «Hola, sóc Deb (però no “Deborah”, o pitjor encara, “Debbie”!!), i el meu pronom és “elle” (they/them en anglès)», aclarint que, actualment, des que va acabar aquesta obra, no s’identifica amb el gènere binari, encara que al relat apareixen alguns indicis en la seva adolescència, col·locats de forma premeditada. És la seva primera novel·la gràfica com a tal (la seva segona publicació, en realitat, després d’altres treballs d’il·lustració), realitzada al llarg de cinc anys en paral·lel amb diversos treballs d’il·lustració, sorgida com a proposta del seu agent després que l’any 2018 escrivís un breu còmic de quatre pàgines a la xarxa social Twitter i es fes viral, just quan s’acabava de graduar a la universitat. La concisa història es basava en les barreres lingüístiques transgeneracionals. Nascuda el 1996, Deb reconeix a l’epíleg que ha dedicat gairebé una cinquena part de la seva vida a narrar-ne una part essencial, la que transcorre a l’institut, des de la seva arribada fins just conèixer el nom del centre universitari on faria els seus estudis en art.

    Deb tenia clar l’inici i el final de la història, el més complicat era quines experiències escollir al mig, perquè s’entengués el procés que estava vivint i com explicar-ho. No és una història associada a la identitat de gènere, sinó una història fruit de la seva crisi d’identitat en un context social en constant conflicte coreà-nord-americà, amb problemes habituals de relació amb les seves amistats i, pitjor encara, en una família abusiva, amb maltractament físic i psicològic per part de la seva mare, en un enfrontament perenne que va comportar un intent de suïcidi per part de l’adolescent i un tractament posterior. Reconeix que dibuixar tot aquest drama no ha estat traumàtic després d’haver-lo explicat moltes vegades en les sessions de teràpia, malgrat que «fer una novel·la gràfica resulta emocionalment esgotador, sense importar el tema. Si un llibre té, diguem-ne, 350 pàgines, i cada pàgina té de 3 a 6 vinyetes, serien fins a 2100 dibuixos aproximadament. Vaig treballar en aquest llibre gairebé cada dia durant tres anys, escrivint una pàgina per dia, i va ser esgotador, dedicant entre 8 i 12 hores a cada jornada. Tot i això, tenir-lo imprès i a les teves mans, és una de les experiències més gratificants, i també única, sobretot per a nosaltres, els artistes digitals».

    El discurs resilient del relat és esperançador. Potser la creació de l’obra en si ha estat una teràpia reconfortant, aparentment ho sembla. Curiosament, una part important de l’obra es va fer durant la pandèmia, amb tot el que va suposar el confinament a nivell emocional. Reconeix que el resultat final ha servit perquè el seu entorn comprengui millor tot el que ha passat, tant la família com els amics protagonistes de la novel·la gràfica. No tant per aconseguir el seu perdó, perquè no era l’objectiu (especialment, per a les persones que acusava de ser les detonants de l’intent de suïcidi, per exemple). El lector comprèn les decisions que va adoptant, les renúncies i les oportunitats treballades, en tots els sentits, a nivell personal i social.

    També és pedagògic comprendre els efectes sobre la salut mental associats a les situacions singulars dels immigrants. Una ansietat provocada pels conflictes familiars, la violència explosiva de la mare exigent (decebuda amb un notable, mentre treballen perquè no els falti de res als seus fills), la competitivitat i pressió a l’institut, i els conflictes quotidians amb les amigues més properes que, alhora, han de gestionar els seus propis conflictes personals. L’estil escollit a l’art, amb tonalitats de grisos i gran expressivitat corporal, transmeten perfectament la desesperació creixent i la soledat de l’adolescent, agreujat per la pressió social, acceptada per la seva mare i la seva família a Corea, de fer-se una operació de cirurgia estètica: una blefaroplàstia.

    La cirurgia de doble parpella s’ha convertit, pràcticament, en una acció obligatòria per als joves coreans. Molts neixen amb parpelles monòlides (és a dir, sense plecs), i, socialment, es pot atribuir com una cosa poc atractiva, per això l’interès en què l’expressió dels ulls sembli el més «occidental» possible. Corea del Sud és el lloc del món on més es fa aquesta intervenció per càpita, amb més d’un milió d’intervencions a l’any. I allà és on es va realitzar la intervenció la jove Deb, aprofitant unes vacances amb la família coreana, en una mena de ritual i suplici per la qual passen gairebé de forma obligatòria just en arribar a la majoria d’edat. La pressió estètica, una més a la càrrega mental de la protagonista.

    En un discurs similar, cal destacar la novel·la gràfica El pez mágico (The magic fish, 2020), de Trung Le Nguyen, publicat l’octubre del 2023 pel segell Astronave de Norma Editorial, amb traducció al castellà de Juan Naranjo. El mateix autor a la seva pàgina web es defineix com a vietnamita-estatunidenc (va néixer en un camp de refugiats). The magic fish va ser la seva primera novel·la gràfica, nominada a un Premi Eisner i amb nombrosos reconeixements, un èxit que l’ha portat a publicar a posteriori amb editorials tan conegudes com DC Comics, Image Comics o Marvel, en històries de superherois on la identitat de gènere és important a la trama.

    El pez mágico és una història autobiogràfica sobre la seva infància i adolescència, amb els problemes ja comentats de l’idioma de les famílies immigrants, quan els seus pares no acaben de dominar l’anglès i ell no acaba de fer-ho amb el vietnamita, i la comunicació és important quan mires d’explicar-los que vols sortir de l’armari (ni tan sols sap quina paraula és l’adequada en vietnamita). El joc didàctic proposat per la mare, que el fill llegeixi contes infantils per aprendre l’idioma, és utilitzat per l’artista per emprar aquest univers fantàstic i oníric per fer comprendre al seu entorn el que intenta dir-los. A la novel·la gràfica albirem la importància de les visites a la biblioteca per escollir les futures lectures, i de com es fonen les històries llegides en veu alta amb les històries adaptades a la seva realitat del dia a dia.

    A diferència de En el limbo, aquí la relació amb la família és positiva i gratificant, encara que també serà important el discurs de l’herència cultural del país d’origen, mostrat, especialment, a través d’un dels viatges que ha de fer la seva mare, provocat per la mort de l’àvia materna. Per identificar clarament el present amb el passat, i amb el món fantàstic, l’autor utilitza el color com a recurs diferenciador, creant una atmosfera que ajuda el lector a avançar en les diferents trames presentades, acompanyant en el seu periple cap a l’objectiu final, utilitzant els colors primaris: blau per als segments de contes de fades, groc per als records de la mare i vermell per a les experiències actuals del jove. El tercer conte que apareix a la novel·la gràfica, i que l’autor reconeix que el va influir i va ajudar en la seva relació amb la seva progenitora, va ser el de La sireneta (Den lille Havfrue, 1837), un conte de l’escriptor danès Hans Christian Andersen (1805-1875), protagonitzat per una jove sirena que està disposada a renunciar a la seva vida al mar com a sirena per guanyar una ànima humana, una història dramàtica amb final feliç.

    Les dues lectures recomanades són molt interessants per diferents aspectes, en especial per comprendre la dificultat dels pares immigrants per entendre els seus fills i donar-los suport quan creixen en una cultura diferent. Al final, tots estem als llimbs.

  • Nova via d’abordatge de malalties metabòliques com la diabetis

    La glucosa és una font necessària d’energia per fer que les cèl·lules del cos desenvolupin les seves funcions. Tots els processos vitals, com són el moviment dels músculs, la digestió, el funcionament dels nervis, la reparació de teixits els podem dur a terme gràcies a ella i a la intervenció també de la insulina, que és la substància que allibera el pàncrees davant de la presència de glucosa a la sang i ajuda a aquesta a entrar en les cèl·lules i a transformar-se en l’energia precisa.

    El descontrol de la glucosa i la seva incapacitat per a esdevenir l’energia cel·lular, en el cas dels malalts diabètics és perquè els seus cossos no produeixen la insulina que regula el contingut de glucosa en la sang.

    Ara un estudi liderat per la Universitat de Barcelona i el Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa de Diabetis i Malalties Metabòliques Associades (CIBERDEM) ha mostrat que un nou mecanisme podria millorar l’eficiència dels tractaments disponibles contra la diabetis. L’estudi, dut a terme amb ratolins i cultius cel·lulars, pot obrir noves vies d’abordatge de malalties metabòliques, que són un problema de salut global.

    Els resultats d’aquesta recerca han estats publicats a la revista Metabolism, i se centren en la proteïna GDF15, un factor que s’expressa en nivells elevats en moltes malalties, com ara en la insuficiència cardíaca, el càncer o el fetge gras. Els pacients obesos també presenten nivells alts d’aquesta proteïna, però el seu funcionament està alterat, i les persones afectades poden desenvolupar resistència a la GDF15 (és a dir, una reducció en l’efectivitat de la seva activitat).

    Segons explica el director de la recerca, el catedràtic Manuel Vázquez-Carrera, de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la UB, l’Institut de Biomedicina de la UB (IBUB), l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD) i el CIBERDEM, «l’estudi revela que el factor GDF15 inhibeix la síntesi de glucosa al fetge. Aquesta via té un paper decisiu en la generació de quadres d’hiperglucèmia (altes concentracions de glucosa en sang) en els pacients afectats per la diabetis mellitus de tipus 2», detalla el catedràtic Manuel Vázquez-Carrera.

    «L’acció de la proteïna també ajudaria a reduir la presència de fibrosi hepàtica, un trastorn que s’associa amb una major mortalitat en pacients amb la patologia del fetge gras», afegeix l’investigador. En el treball destaca també la participació de les investigadores Patricia Rada i Ángela M. Valverde (CIBERDEM/CSIC/UAM) i del professor Walter Wahli, de la Universitat de Lausana (Suïssa), entre d’altres experts.

    El treball revela que els ratolins que són deficients en GDF15 presenten intolerància a la glucosa i que al fetge tenen nivells baixos de la proteïna AMPK, un sensor del metabolisme energètic de la cèl·lula que protegeix de la diabetis mellitus de tipus 2.

    A més, en aquests models d’estudi es va detectar una major síntesi de glucosa al fetge (gluconeogènesi hepàtica), i també del quadre de fibrosi en aquest òrgan.

    Tot indica que totes les alteracions descrites es van desencadenar per un augment dels nivells hepàtics del factor TGF-β1 i una proteïna mediadora SMAD3, que són els principals inductors de la fibrosi hepàtica. Així doncs, el tractament amb GDF15 recombinant va poder activar l’AMPK i va disminuir els nivells de la SMAD3 activa al fetge de ratolins i en cultius primaris d’hepatòcits.

    A Catalunya, el nombre estimat de persones amb diabetis supera els 630.000 casos. Segons l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) de l’any 2022, la diabetis afecta el 9% de la població de 15 i més anys, i el percentatge és superior a partir dels 65 anys.