Just Deploy It!

Blog

  • Esperanza Martín: «La meva vida ha canviat completament, ara començo cada dia escoltant el meu cos»

    L’Esperanza Martín, metgessa de família i comunitària del CAP Maragall, es va contagiar de Covid-19 la setmana del 9 de març. Aquells dies, havia visitat cinc pacients a domicili que, posteriorment, es van confirmar com a positius en coronavirus. Aquella setmana, abans que es decretés l’estat d’alarma, els professionals encara no visitaven amb equips de protecció individual i moltes vegades també ho feien sense mascareta, perquè no hi havia una diferenciació entre pacients Covid i no Covid. El 12 de març el centre va rebre l’alerta que havien ingressat per Covid dos pacients que havia atès l’Esperança, així que ella es va haver d’aïllar a casa.

    Durant els primers dies d’aïllament va estar asimptomàtica, però el vuitè dia va començar a tenir febre. «Aleshores va començar la meva agonia», explica. «Vaig tenir febre durant tres dies i després vaig començar amb un quadre respiratori d’ofec, un ofec que no havia tingut mai. No podia ni seure’m al llit, havia d’estar estirada, no podia ni parlar perquè si ho feia m’ofegava. Notava un ofec horrorós i una pressió al pit brutal», relata. «No volia adormir-me a les nits, perquè pensava que si no era conscient de fer el procés de respiració, m’ofegaria», continua.

    L’Esperanza explica que aquells dies els va viure amb molta agonia i incertesa. «Era una malaltia nova i no en sabíem gairebé res. Les úniques notícies que teníem en aquell moment eren sobre l’alta mortalitat que tenia el virus», explica. En aquell moment caòtic, diu, se li ajuntava tot. «Era una situació molt angoixant. Estava aïllada a la meva habitació sense veure els meus fills i el meu marit, amb por de sortir de les quatre parets perquè no sabia fins a quin punt contagiava, amb por de moure’m perquè m’ofegava…i amb por a morir.

    Després de fer-se proves al seu CAP i a l’Hospital de Sant Pau, va ser diagnosticada amb una pneumònia bilateral, fet que li causava aquell fort ofec. Tot i això, a causa de l’estrès que vivia el sistema sanitari, que havia de prioritzar qui ingressava i qui no, la van enviar cap a casa. «Em deien que tornés si empitjorava. Per mi aquella frase va ser horrorosa, perquè és molt difícil decidir quan empitjores si t’estàs ofegant en només asseure’t», diu.

    Al cap de tres setmanes d’aïllament, l’Esperanza va començar a millorar, pensant-se que ja s’hauria curat. «Vaig començar a fer exercicis de rehabilitació respiratòria amb l’ajuda de persones que coneixia, ja que en aquell moment no hi havia res protocol·litzat per persones com jo». Al cap de sis setmanes d’aïllament, es va reincorporar a la feina, però només hi va poder anar durant cinc dies. En el trajecte des de casa seva fins a l’ambulatori on treballa, que està només a una illa de cases, s’havia d’asseure tres o quatre vegades als portals de les cases perquè no podia respirar. Un cop a la feina, explica, tenia un cansament i un ofec tan gran que s’havia d’estirar a una llitera per poder descansar. Al cap de cinc dies va tornar a aparèixer la febre, va agafar la baixa i va començar un nou procés del qual encara no n’ha sortit.

    «Tinc una panxa que no és la meva»

    Després d’haver passat la malaltia, l’Esperanza va començar a experimentar diversos símptomes de Covid a tot el cos, a banda dels símptomes respiratoris que ja havia tingut, que havien millorat però no cessat. «Se’m va inflar molt la panxa, com si estigués embarassada, i vaig començar amb unes fortes diarrees, que em van tenir un mes sense menjar. Sentia un dolor molt fort a la panxa, no ho podia aguantar». Davant aquella situació, va tornar a anar a l’Hospital de Sant Pau, on la van ingressar. Li van fer tota mena de proves, però no van sortir alterades. «A les 24 hores em van donar l’alta dient-me que estava molt nerviosa i que, probablement, tot el que em passava era fruit del meu nerviosisme i de la meva por». Després de set mesos, continua tenint diarrees diàriament. «Tinc una panxa que no és la meva panxa. I això no són hipocondries meves, és arran de la infecció», diu.

    A banda dels símptomes estomacals, també ha patit durant aquests mesos dolors en molts punts del cos: al pit, com si una espasa l’estigués travessant, segons explica, a les articulacions… «Jo mai prenia medicaments i, ara, si no prenc quatre o cinc analgèsics al dia molts cops no puc sortir de casa», explica. També ha patit afectacions cognitives. «No puc llegir, perquè no em puc concentrar, faig faltes d’ortografia quan mai abans n’havia fet, no em surten les paraules, em desoriento en llocs on passo habitualment…».

    La metgessa de família explica que abans d’emmalaltir era una persona molt activa i feia molt d’esport. Ara, però, tot ha canviat. «La meva vida ha canviat completament, ara depenc absolutament del meu cos. Començo cada dia escoltant el meu cos i, en funció de com estic, decideixo què puc fer i que no», explica. «No puc fer plans amb antelació, perquè no sé com estaré l’endemà. Tinc una fatiga constant que impedeix que la meva voluntat pugui amb el meu cos», continua.

    Un col·lectiu invisibilitzat

    El col·lectiu de persones amb Covid persistent ja fa mesos que denuncia que s’han sentit desatesos des del sistema sanitari. Segons l’Esperanza, hi ha hagut una gran falta de credibilitat cap al que els pacients expliquen. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», diu. La metgessa de família considera que aquesta desatenció ve, en primer lloc, perquè els símptomes de Covid persistent no estan inclosos als protocols sanitaris. «Com que nosaltres no hem estat estudiats, com sí que ho han estat les persones que han estat ingressades, la ciència no recull el que ens passa. No constem en els estudis perquè no se’ns ha observat, de manera que és molt més fàcil augmentar el descrèdit cap a nosaltres», assenyala.

    Segons l’Esperanza, quan no hi ha un tractament a oferir, la medicina no sap què fer. «Els professionals no saben què fer amb nosaltres i per això hi ha aquesta desatenció, que fa que els pacients empitjorin. Sabem que no ens podem curar a curt termini, però el fet que no se’ns acompanyi empitjora la nostra malaltia, perquè ens fa pensar que estem boges, i això s’afegeix al malestar que tenim de base», remarca. «Si no acceptes la premissa que els pacients no estan bé, és molt difícil que ampliïs la mirada com a professional sanitari», afegeix.

    Per la metgessa de família, el que cal fer és més recerca des de l’atenció primària. «Nosaltres som malalts que no estem als hospitals, som pacients que tenim una afectació moderada, compatible amb la vida», diu. Per aquest motiu, considera que els pacients amb Covid persistent han de ser estudiats des de la primària, amb el suport dels hospitals en els casos necessaris. Això, però, no s’està fent, ja que, segons l’Esperanza, «l’atenció primària està desbordada, i la recerca necessita recursos econòmics i humans que la primària no té».

  • Salut fa un balanç de la campanya vacunació contra la Covid-19

    El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, i la sots-directora general de Promoció de la Salut, Carmen Cabezas, en comparegut aquest matí en roda de premsa per fer un seguiment del procés de vacunació de la Covid-19 a Catalunya. El doctor Argimon ha explicat que s’han rebut 180.000 dosis de la vacuna Pfizer-BionNtech i que s’han distribuit 136.000 fins aquest dimarts.

    En total, s’han administrat 91.300 vacunes, 31.800 de les quals s’han administrat a residents, 16.600 a professionals de les residències de gent gran i la resta a professionals sanitaris a primera línia. Argimon ha assenyalat que la vacunació dels professionals sanitaris ha començat a «molt bon ritme» i amb «molt bona acceptació» entre el personal sanitari.

    La sots-directora general de Promoció de la Salut, Carmen Cabezas, ha explicat que el rebuig a vacunar-se ha estat molt baix entre el personal sanitari -per sota de l’1%- i entre els usuaris de les residències, i més alt en els treballadors de les residències, situant-se al voltant d’un 7%.

    Aquest cap de setmana es preveu que finalitzi la campanya de vacunacions a les residències de la primera dosi i s’espera que a partir de dilluns es comenci a adminstrar la segona dosi.

    Argimon ha recordat que hi ha certs elements que dificulten la distribució de la vacuna des del punt de vista logístic. “La vacuna de la grip ja ve preparada, mentre que la de Pfizer neceesista una reconstitució amb sèrum fisiològic, que no està facilitat per l’empresa”, ha assenyalat. Un cop preparada la vacuna, s’ha d’administrar en el mateix lloc.

    El secretari de Salut Pública també ha explicat que han arribat ja 5.800 dosis de la vacuna de Moderna i s’espera que en les properes dues setmanes n’arribin 8.000 més. Els primers en rebra-la seran els hospitals d’Amposta, Manresa i Mataró i l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

    Respecte la situació epidemiològica, Argimon ha explicat que des del pont de la Puríssima hem tingut «un creixement sostingut», d’aproximadament un 2% diari. Tanmateix, el secretari de salut pública ha indicat que, de moment, no s’ha registrat «l’explosió post-festes de Nadal» que s’esperava.

  • La meitat dels professionals sanitaris ha presentat un risc alt de trastorn mental durant la primera onada de la Covid-19

    Gairebé la meitat dels professionals sanitaris de l’Estat té un alt risc de patir un trastorn mental després de la primera onada de la pandèmia de la Covid-19 i un 14,5% pateix un trastorn mental discapacitant, és a dir, amb repercussions negatives clares en la seva vida professional i social. Així ho indica un estudi derivat del projecte MINDCOVID i liderat per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i metges de l’Hospital del Mar i del CIBER, en el qual han participat 9.000 treballadors sanitaris de 18 centres sanitaris de l’Estat.

    A més, un segon estudi, dels mateixos autors, un 3,5% presenta una tendència suïcida a causa de la pressió de la crisi sanitària i un 0,1% ha experimentat algun intent de suïcidi. L’estudi MINDCOVID demostra que aquest augment del risc d’ideació suïcida s’explica en part per la pressió patida pels centres sanitaris durant la primera onada.

    Els dos treballs, publicats a la Revista de Psiquiatría y Salud Mental i la revista Depression & Anxiety, s’han basat en una sèrie d’enquestes anònimes en línia realitzades a professionals sanitaris, responent preguntes sobre la seva feina durant la primera onada de la pandèmia, relacions familiars, impacte personal de la Covid-19 o a l’entorn familiar, social i laboral i una sèrie de mesures acurades per a detectar possibles trastorns mentals.

    Del total de participants, el 45,7% presenten risc alt per algun tipus de trastorn mental, és a dir, necessiten una avaluació professional per a confirmar la presència d’un trastorn mental. Per patologies, el 28,1% presenten depressió, el 22,5% trastorn per ansietat, gairebé 1 de cada 4, pànic, el 22,2% estrès posttraumàtic i una mica més del 6%, abús de substàncies. A més, haver presentat un trastorn mental abans de la pandèmia dobla el risc de tornar-ne a patir a conseqüència de la Covid-19.

    “Les dades de la primera onada de la pandèmia indiquen una prevalença de problemes de salut mentals discapacitants en els sanitaris espanyols molt més alta que l’esperada. Caldrà monitorar el risc que aquests problemes persisteixin i, alhora, tenir en compte els factors identificats en el nostre estudi per tractar de minimitzar-ho”, assenyala el Dr. Jordi Alonso, autor principal de l’estudi, director del Programa d’Epidemiologia de l’IMIM-Hospital del Mar i codirector científic del CIBER en Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP).

    La prevalença dels trastorns mentals és més elevada en el cas de les dones joves, no nascudes a l’Estat i no casades. El col·lectiu de les auxiliars d’infermeria és el que mostra un impacte més gran. 2 de cada 3 auxiliars i la meitat de les infermeres pateixen risc alt per trastorns mentals.

    També hi ha una prevalença més alta en aquells professionals exposats a pacients Covid-19, i entre aquells que han patit la malaltia o que han tingut familiars infectats. El 80% dels enquestats van estar involucrats directament a la cura de pacients Covid-19, tot i que només el 43% van estar-hi en contacte durant gairebé tot el temps. El 17,4% va contraure la malaltia i 112 van necessitar ingrés hospitalari. En el 13,4% dels casos algun membre de la família directa va resultar infectat i a 1 de cada 4, el professional va haver de confinar-se o restar en quarantena.

    “Els resultats de l’estudi no ens sorprenen, però ens preocupen. Són molt consistents amb la nostra experiència clínica. Vam atendre a molts sanitaris amb estrès agut, esgotament i ansietat», explica el Dr. Víctor Pérez, últim signant del treball, director de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar (INAD), coordinador del Grup de Recerca en Salut Mental de l’IMIM-Hospital del Mar i investigador del CIBER de Salut Mental (CIBERSAM).

    Les dades posen de manifest, segons els autors, la necessitat d’esforços socials per evitar contagis i evitar que els sistemes sanitaris es vegin desbordats.

  • Com construir un vincle segur

    • Ei, Eli, com vas? Ja dorms?
    • Hola! Doncs una mica més perquè ara ja només fem biberons i ens ho repartim
    • Ah ostres, no fas pit?
    • No, no en faig
    • Bé, no passa res no? Sí que el vincle amb la teta és més fort, però segur que creix ben sana

    Us sona? Corre la teoria que el vincle amb les nostres criatures es construeix mitjançant l’alimentació, i en concret, amb el pit. Quant de temps de pit garanteix un vincle segur? Com més pit major vincle? Les persones adoptades no tenen vincle amb les seves mares o pares? Dit així sona ridícul i més quan constatem que si fos cert, estaríem parlant que la meitat de la humanitat estaria desvinculada de les seves mares o figures cuidadores. Així i tot, aquesta teoria té bastants adeptes, també entre cert personal mèdic i no mèdic que acompanya maternitats i criances.

    Val a dir que relacionar el vincle, en aquest cas vincle segur, amb l’alimentació no és una teoria nova. La defensaven psicòlegs conductistes i psicoanalistes als anys cinquanta, però segueix vigent malgrat que ha estat desmentida, ja no només pel sentit comú i l’experiència personal de moltes dones que no han donat el pit o de famílies adoptives, sinó també a partir d’evidència científica.

    Deixant de banda per un moment el maltractament animal de l’experiment de Harry Harlow amb macacos rhesus, en aquella època ja va descobrir que el primer vincle no es construïa amb l’alimentació, sinó amb la resposta afectiva que es donava a les cries. Així doncs, no només el vincle segur no es construeix amb el pit, sinó que no es construeix amb l’alimentació, és a dir, tampoc amb el biberó. He de dir-vos que la meva filla a dia d’avui està alimentada amb biberó que dono jo o el pare i de tant en tant l’àvia, l’avi, la tieta…i no deixa de voler-me ni de buscar-me quan necessita reconfort i seguretat. I és quan les figures cuidadores donem resposta a aquesta necessitat de protecció, als estats emocionals i a les descobertes de la nostra criatura, que pot créixer amb un vincle segur amb nosaltres i establir relacions sanes amb la resta de la societat.

    Així doncs, portejar o no, fer pit o biberó, parir natural o no, no tenen una relació causa-efecte determinant per a l’establiment d’un vincle emocional segur. En qualsevol cas, quelcom que sí que contribueix a construir un vincle segur, entre d’altres, és que les dones estiguem emocionalment acompanyades en un període de màxima vulnerabilitat per així poder cuidar les nostres criatures i respondre als seus estats emocionals. I això passa primer de tot, per respectar i acompanyar les nostres decisions durant l’embaràs, el part i el postpart, sense judicis ni dogmes. Nosaltres ja ho sabem i per això sovint ens repetim allò de “cuidem-nos per poder cuidar” però que és tan difícil de complir perquè alhora xoca amb molts altres missatges que rebem que ens exigeixen entrega absoluta sumada a un acompanyament insuficient.

    A mi mateixa, una llevadora em va dir que calia que només jo portegés al meu bebè, que no ho fes el pare de la criatura perquè el bebè em necessitava només a mi. Com us podeu imaginar, després de parir no tenia la faixa abdominal ni el sòl pelvià com per sostenir una criatura gaire estona. Un altre exemple, una amiga amb una mastitis crònica i després de 3 ingressos hospitalaris durant els primers 2 mesos m’explicava que una llevadora li havia dit que si no volia donar el pit i decidia extreure’s la llet i donar-la amb biberó, era important que només ho fes ella, malgrat estar esgotada. Quan he llegit altres consells per l’estil, sovint anaven acompanyats de teories psicològiques tretes de context o d’arguments essencialistes. Per sort, la meva filla té una tieta camerunesa que ens permet veure la realitat des d’un altre punt de vista més pràctic i poder relativitzar. Per a ella és impensable no criar en comunitat, i això passa per repartir-nos les tasques entre tota la família. I ens diu que al seu país ho fan així perquè la mare es pugui recuperar i estar bé per respondre a les necessitats del nadó i treballar. De fet, més d’una vegada m’ha tret la nena dels braços i m’ha enviat a dormir.

    El doctor Ramon Riera, metge-psiquiatre i psicoanalista amb més de 30 anys d’experiència, exposa al seu llibre “La connexió emocional”, on explica molt detingudament com construïm aquestes connexions emocionals que ens vinculen entre nosaltres, que “un nen que repetidament veu com la seva motivació per compartir els seus interessos i estats emocionals queda frustrada, es formarà un sentiment pla, buit i desvitalitzat sobre ell mateix i sobre el món que l’envolta”. Així doncs, de forma molt simplificada, podríem assumir que per establir aquest vincle segur hem de respondre i validar els interessos i estats emocionals de les nostres criatures, i això passa per desenvolupar “el complex sistema d’intercanvi de senyals expressives (gestos, sons vocals, mirades) que permeten compartir els estats afectius”.

    Així doncs, per bé o per malament, establir un vincle segur amb les nostres criatures serà una mica més complex que triar si donem pit o biberó o si portegem o no i ens suposarà, primer, un treball personal per identificar i cuidar els propis estats emocionals per així, després, poder entendre i donar resposta als de la nostra criatura. I per això diem que la criança és un procés de descoberta personal molt intens que a vegades serà preciós i a vegades no, i on el millor que podem fer és acceptar que ho farem suficientment bé.

    *En especial agraïment al dr. Ramon Riera per revisar l’article amb estima

  • Un informe resumeix l’evidència científica reunida el 2020 sobre el nou coronavirus

    El primer cas conegut d’infecció pel nou coronavirus es va notificar el 31 de desembre passat de 2019 a la ciutat xinesa de Wuhan. Des de les primeres investigacions es va observar que el posteriorment anomenat SARS-CoV-2 és un virus similar a altres coronavirus ja coneguts, però amb característiques específiques.

    L’origen exacte de la SARS-CoV-2 no s’ha pogut desvetllar encara, tot i que sí se sap que la transmissió a les persones va arribar des d’un animal, potser directament des d’un ratpenat o mitjançant la infecció d’una espècie intermèdia, com passa en la SARS i el MERS.

    Va ser al gener quan van començar a seqüenciar els primers genomes de virus. A Espanya, al mes de març, científics de el Centre Nacional de Microbiologia (CNM) van realitzar la seqüenciació completa, gràcies a l’ús de mostres respiratòries de pacients procedents de diferents àrees geogràfiques espanyoles.

    A l’igual que tots els virus, el SARS-CoV-2 ha anat patint petites variacions genètiques, cosa que sempre passa quan els virus van generant còpies del seu genoma en el procés d’infecció. Avui se sap que no muta en excés, tot i que donada la seva disseminació pandèmica és necessari realitzar una vigilància estreta d’aquestes mutacions i analitzar si aquestes variants poden alterar l’evolució, extensió o gravetat de la pandèmia.

    Un exemple d’això és la detecció de la variant VUI 202012/01, descrita recentment al Regne Unit i que s’associa a un possible augment de la transmissió encara no confirmat. De moment no s’ha determinat que les mutacions de virus adquirides ara hagin augmentat la seva letalitat.

    El fet que es seleccionin variants amb avantatges evolutius, com una possible major transmissibilitat, és un procés natural. Una investigació realitzada per científics de l’Institut de Salut Carlos III publicada al novembre va concloure que les variants genètiques més freqüents del SARS-CoV-2 des del principi de l’epidèmia van acabar sent substituïdes per altres variants virals caracteritzades per presentar la mutació D614G, que s’associa a major capacitat de transmissió.

    Com es transmet

    Les vies de contagi són també similars a les descrites per altres coronavirus. Es reconeixen diferents formes que encara se segueixen estudiant: la principal són les secrecions de persones infectades, principalment per transmissió aèria, produïda en parlar, tossir o esternudar, de manera que l’ús de màscares s’ha convertit en un dels principals mètodes de contenir la seva dispersió.

    La infecció també es pot transmetre per contacte amb objectes contaminats amb aquestes secrecions, seguit del contacte amb la mucosa de la boca, el nas o els ulls, raó per la qual la higiene de mans és un altre dels mètodes preventius més recomanats des de l’inici de la pandèmia.

    La transmissió aèria del virus -el que coneixem com aerosols- és una forma de transmissió la importància del qual ha destacat en els últims mesos, després de trobar-evidències que partícules amb SARS-CoV-2 poden romandre suspeses en l’aire. Per això, la ventilació d’espais tancats i la recomanació d’evitar interiors en la mesura del possible s’han anat sumant en els últims mesos als altres consells per prevenir el contagi.

    Proves diagnòstiques més fiables

    La prova més fiable per al diagnòstic microbiològic de la Covid-19 és l’anomenada PCR (reacció en cadena de la polimerasa). Aquesta tècnica detecta el virus en una mostra respiratòria, principalment mitjançant un exsudat nasofaringi o orofaringi, i determina amb una molt alta sensibilitat i especificitat si una persona està o no infectada.

    D’altra banda, la detecció d’antígens mitjançant test ràpids ha guanyat protagonisme en els últims mesos; es tracta d’una prova que permet identificar proteïnes de virus amb més rapidesa que la PCR i en el lloc d’atenció al pacient. Existeixen gran quantitat de test d’aquest tipus i no tots tenen la mateixa fiabilitat i eficàcia, per la qual cosa cal fer estudis de validació que indiquin quines són realment fiables.

    També es disposa de proves serològiques, que permeten detectar anticossos enfront del coronavirus amb una mostra de sang; és a dir, donen informació sobre si una persona ja ha passat la infecció. En general, els organismes internacionals i el Ministeri de Sanitat desaconsellen el seu ús com a eina diagnòstica, ja que els anticossos triguen diversos dies, fins i tot setmanes, a aparèixer i són detectables durant mesos, cosa que dificulta la interpretació dels resultats. No obstant això, poden ser molt útils en estudis de seroprevalença, en investigació, en assaigs clínics i en el seguiment de l’eficàcia de vacunes.

    Símptomes i resposta immunitària

    Pel que fa a la simptomatologia, el SARS-CoV-2 no causa els mateixos símptomes en totes les persones i, de fet, moltes no desenvolupen cap símptoma; són les persones asimptomàtiques, però que poden transmetre la infecció. Els que sí que desenvolupen simptomatologia poden presentar-la de forma múltiple i variable.

    Tos, mal de coll, febre, anòsmia (pèrdua de l’olfacte), agèusia (pèrdua del gust), dolor muscular, mal de cap, dificultat respiratòria i diarrea són alguns dels símptomes més comuns; però les persones infectades no necessàriament desenvolupen tots aquests símptomes, que poden aparèixer de manera aïllada i amb diferent intensitat, o no aparèixer en cap moment. El contagi es pot produir des d’abans que comenci la simptomatologia, que quan apareix sol iniciar pocs dies després de la infecció.

    Aproximadament en un 15-20% de casos la malaltia s’agreuja i el seu desenvolupament pot provocar diferents quadres clínics. Els problemes respiratoris són les més comunes i poden derivar cap a una fase crítica, que en un petit percentatge de casos (al voltant de l’1%) pot provocar la mort.

    Normalment el sistema immunitari és capaç de controlar el virus abans que s’estengui per l’organisme, evitant que arribi als pulmons. En el cas del SARS-CoV-2, l’anomenat sistema de l’interferó ofereix una resposta eficaç en les primeres fases de la infecció, que permetria bloquejar la disseminació de virus i concedir a l’organisme el temps necessari per a la generació d’una resposta immunitària més específica i potent.

    En una segona fase es posen en marxa els mecanismes d’immunitat específica -anticossos i limfòcits, que generen una resposta molt potent i específica enfront de virus, que aconsegueix controlar la infecció en la majoria dels casos. No obstant això, en alguns pacients també es produeix una reacció immunitària excessiva o mal regulada, que pot contribuir al desenvolupament de símptomes greus.

    Més d’1,85 milions de casos a Espanya

    A la segona meitat de l’any s’ha estès una segona onada pandèmica per tot el món, que continua activa a Espanya i que ha causat centenars de milers de nous casos. Segons les xifres oficials -que probablement estiguin infravalorades donada la impossibilitat real de detectar i quantificar tots els casos-, des dels inicis de 2020 fins a la data de publicació d’aquest informe s’han comptabilitzat a tot el món més de 80 milions de casos, que han provocat més d’1,75 milions de morts notificats fins al moment.

    A Espanya s’han comunicat fins a la data de publicació d’aquest document més d’1,85 milions de casos i gairebé 50.000 persones mortes, segons les xifres de casos confirmats notificats oficialment a Sanitat per les comunitats autònomes, el que deixa una taxa de mortalitat estimada del voltant de 106 morts per cada 100.000 habitants.

    Un estudi coordinat des del Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE) sobre la primera onada, publicat aquest mes de desembre, va evidenciar que el confinament nacional -que es va produir entre el 15 de març i el 21 de juny- va aconseguir aturar la progressió de l’epidèmia , i va confirmar la gravetat de la pandèmia en adults majors de 70 anys a Espanya i a professionals sanitaris: un de cada cinc casos identificats era sanitari, amb un 77% de dones entre aquest col·lectiu.

    La incidència i gravetat de la infecció es pot relacionar amb la presència de diferents comorbiditats (existència d’altres malalties prèvies), però cal tenir en compte altres possibles factors, com el tabaquisme, l’obesitat, la resposta immunitària i factors genètics. Finalment, com en totes les epidèmies, la població socialment més vulnerable es pot veure més afectada per les seves condicions de vida (risc d’exclusió, accés a el sistema, motius sociosanitaris i laborals…).

    Seroprevalença i letalitat

    A Espanya s’ha desenvolupat un dels estudis més complets a escala mundial per conèixer la circulació de el nou coronavirus mesurant els anticossos que es produeixen en les persones infectades, l’anomenat ENE-COVID. Els resultats preliminars de la quarta ronda de l’estudi s’han donat a conèixer al desembre i assenyalen que gairebé un 10% de la població espanyola (uns 4,7 milions de persones) hauria estat infectada des de l’inici de la pandèmia.

    Aquesta investigació també ha aportat dades per estimar la letalitat del virus (percentatge de persones mortes entre la població afectada), que és variable segons països i que a Espanya se situa al voltant de l’1%.

    Manca de tractaments efectius

    Tot just es disposa de tractaments específics efectius contra la Covid-19. Les estratègies de reposicionament de fàrmacs, que consisteixen en utilitzar fàrmacs útils en altres malalties, no han resultat reeixides, de manera que es necessitaran fàrmacs específicament desenvolupats davant de diferents dianes de SARS-CoV-2 que complementin l’acció de les vacunes.

    Dos grans estudis multicèntrics –Solidarity, promocionat per l’OMS, i Recovery, realitzat al Regne Unit- han analitzat en diferents branques l’eficàcia de diferents opcions terapèutiques i són els que han aportat dades més robustos. Els corticoides són els únics fàrmacs que semblen haver demostrat certa utilitat per lluitar contra la infecció, en permetre reduir la mortalitat en pacients greus, encara que la seva eficàcia és encara objecte d’investigació.

    L’experiència amb fàrmacs antivirals utilitzats prèviament en altres patologies no ha demostrat resultats positius. Remdesivir, un fàrmac desenvolupat enfront de l’Ebola, va mostrar eficàcia limitada en determinats grups de pacients, però altres estudis no han confirmat un benefici clar, de manera que actualment l’OMS desaconsella el seu ús per falta d’evidència.

    Un altre fàrmac amb els principis actius lopinavir i ritonavir, inhibidor de la proteasa enfront de VIH, tampoc ha demostrat eficàcia; i la hidroxicloquina, tot i l’entusiasme mediàtic inicial, no ha mostrat activitat en qualsevol grup de pacients amb Covid-19.

    L’arribada de les vacunes

    Al desembre ha començat la vacunació dels grups considerats prioritaris en diversos països del món, entre ells els estats de la Unió Europea, com Espanya. Així, el 27 de desembre serà recordat com el primer dia de la campanya de vacunació contra la Covid-19.

    Hi ha molts prototips en desenvolupament, en diferents fases d’assajos clínics. Deu vacunes han entrat o finalitzat els assajos en fase III, l’última baula en el desenvolupament abans de la comercialització. Es poden classificar les vacunes desenvolupades davant de la Covid-19 en dos grups: les clàssiques i les innovadores. Les vacunes clàssiques inclouen les de virus inactivats o morts, virus atenuats i subunitats proteiques. Les vacunes noves agrupen les compostes d’ADN i ARN, ja com a molècules ‘nues’ o transportades mitjançant vectors, generalment virus atenuats d’altres espècies, com els adenovirus.

    Les primeres a arribar l’aprovació de les agències reguladores han estat les vacunes ARN de les companyies Pfizer-Biontech i Moderna. Aquestes vacunes tenen un perfil de seguretat molt bo i han demostrat un grau de protecció per sobre del 95%. Quatre vacunes (de les companyies Astra-Zeneca, Janssen, Cansino i Gamaleya), basades en vectors adenovirals, estan en fase avançada de desenvolupament, amb estudis clínics amb resultats favorables segons les primeres dades publicades, de manera que és probable que siguin aprovades en breu.

    Espanya participa en assajos internacionals de vacunació i també està desenvolupant prototips propis. Una desena de projectes, basats en diferents tecnologies, estan en fase preclínica i a l’espera de començar les proves en assajos clínics amb pacients.

    Què aprendre per al futur

    L’any 2020 passarà a la història com l’any de la pandèmia de Covid-19. A més de l’enorme impacte sanitari i econòmic, i de l’altíssim nombre de morts i persones afectades que està deixant, el SARS-CoV-2 ha canviat la forma de vida i els usos socials en gran part del món, i està generant un important impacte cultural i emocional.

    La pandèmia està mostrant fragilitats a escala mundial, però també algunes fortaleses: la tasca del personal sanitari, el treball en els laboratoris d’investigació de tot el món i la col·laboració social davant d’una situació nova i d’una enorme duresa, entre d’altres.

    La investigació que se segueix fent, l’esperada tasca de les vacuna, la possible troballa de tractaments i la continuació de mesures de prevenció i salut pública, entre d’altres esforços, permetran superar aquesta pandèmia, que ha estat un nou avís de la necessitat de reunir coneixements i recursos per afrontar altres crisis científiques i sanitàries similars que puguin produir-se en un futur.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Així va transcórrer la tercera onada de grip espanyola: prediccions per a la Covid-19

    La història de les pandèmies ens ensenya que les infeccions víriques de transmissió aèria segueixen gairebé sempre el mateix patró. Davant el nou virus SARS-CoV-2, tenim un punt de referència nítid i ben estudiat: la pandèmia de la grip espanyola.

    Com ha passat ara, en aquella ocasió, en l’estiu de 1918, va aparèixer un subtipus gripal A (H1N1) que, a la meitat del desastre de la Primera Guerra Mundial, es va estendre ràpidament per tot el món. Llavors va provocar, a la tardor de 1918, la majoria dels 40 milions de morts que atribuïm a la grip pandèmica de 1918-1920.

    Defuncions per grip espanyola en tres períodes pandèmics. / Gerardo Chowell et al. CC BY

    El que hem après amb la pandèmia de Covid-19

    El nou virus que ha aparegut el 2019 no porta un llibre d’instruccions sota de el braç. Anem aprenent a mesura que es desenvolupa la pandèmia i anem millorant la nostra resposta.

    Els nostres coneixements mèdics, cada vegada més profunds, ens estan permetent millorar l’atenció i obtenir millors ràtios: si la taxa de mortalitat dels que ingressaven a les UCI en la primera onada de primavera del 2020, era del 42%, en aquesta segona onada de tardor de 2020 ha baixat ostensiblement al 25%.

    Coneixem millor aquest coronavirus i les múltiples manifestacions clíniques que produeix en l’organisme. Comencem a entendre com actua i què seqüeles deixa. Els metges també vam començar a preocupar-nos per l’enorme cost que suposa: cada pacient que sobreviu a l’UCI ens costa tres milions d’euros.

    L’anàlisi de tots els efectes d’aquesta pandèmia és cada vegada més complex. Ens portarà anys valorar correctament quins sectors han resultat més perjudicats i quins s’han beneficiat d’aquest canvi de paradigma que s’està produint.

    Res de nou sota el sol

    Durant el Nadal de 2020 hem estat a la fi de la segona onada de la Covid-19, que ha provocat a Espanya més casos que la primera, però menys morts.

    En altres països d’Europa, com era d’esperar, ha provocat més casos i més morts que en la primera, pel que han pres mesures molt radicals. Han hagut de paralitzar l’activitat econòmica i social durant el període de vacances. Possiblement a Espanya, a principis de 2021, trobarem a faltar aquestes mesures que no es van voler prendre per «salvar el Nadal».

    De fet, ja podem fer-nos una idea de com serà l’evolució més pròxima de la Covid-19 i el que ens espera en els propers mesos i anys, ja que comptem com a referència la pandèmia de grip espanyola. En aquell moment, la primera onada lleu, a la primavera de 1918, va ser seguida d’una segona onada molt greu, a la tardor de 1918.

    Llavors, quan semblava que aquell malson, igual que la Gran Guerra, havia passat, es va presentar una tercera ona en els primers mesos de 1919, que va afectar especialment a l’hemisferi sud.

    I no va acabar tot, perquè a Europa també hem documentat fins a una quarta onada que va ocórrer el 1920. En altres parts de món podem parlar, fins i tot, d’una cinquena onada i, per descomptat, de comportaments diferenciats en els països de tots dos hemisferis.

    Sobre l’evolució d’aquestes ones i la seva incidència a nivell local a Europa Occidental, recentment hem publicat el llibre: Una nova història de la grip espanyola. Paral·lelismes amb la Covid-19.

    Tercera onada, a tocar

    Seguint amb les similituds de la pandèmia de la grip espanyola, recordem que en els primers mesos de 1919 va brollar la tercera onada epidèmica amb alguns elements que la diferenciaven respecte a les anteriors. L’edat de les víctimes va començar a variar, van disminuir els adults joves i augmentar la gent gran.

    A més, no va tenir un pic o zenit sinó que va ser un degoteig de casos i morts, com pluja fina, que va durar entre 3 i 4 mesos. Es va presentar dispersa, irregular, sense direcció, com si es tractés de simples rebrots. Va durar diversos mesos i va variar segons els territoris d’Europa entre gener i maig de 1919.

    Els certificats de defunció reflectien la percepció dels metges que es tractava de «grippe complicada«, perquè els pacients presentaven manifestacions respiratòries, digestives i d’altres òrgans i sistemes.

    En aquest moment, en què les onades epidèmiques avancen i s’entrecreuen, és molt complicat fer-ne el seguiment. La primera onada es pot seguir, fins i tot, espacialment. Per exemple, la de la Covid-19 a la Xina-Orient Mitjà-Europa-Amèrica.

    Però en la tercera onada el virus està a tot arreu, es produeixen variants, les mesures de contenció són diferents segons territoris i països, per la qual cosa predir la seva evolució sol resultar cada vegada més difícil.

    Si el coronavirus seguís les pautes de les pandèmies històriques, prendria forma de degoteig de casos i morts per Covid-19, com pluja fina, que s’estendria entre els tres o quatre primers mesos de 2021.

    Quan va acabar la segona onada, a la tardor de 1919, més de la meitat de la població espanyola havia passat la grip. Avui només el 10% de la població espanyola és positiva en SARS-CoV-2.

    Per això, segurament estiguem al principi de la pandèmia del coronavirus i patirem una tercera onada de les característiques de 1919. No obstant això, comparar els moments històrics és complex, tot i que el paper de Cassandra és més complicat, i predir què pot passar a la tercera ona de la Covid-19 és realment complicat.

    Si el coronavirus seguís les pautes de les pandèmies històriques, prendria forma de degoteig de casos i morts per Covid-19, com pluja fina, que s’estendria entre els tres o quatre primers mesos de 2021.

    Sempre en funció de l’efecte amplificador que tindrà la celebració del Nadal i també a l’espera de l’efecte reductor que tinguin les noves vacunes contra la Covid-19.

    La importància dels mitjans

    Els mitjans de comunicació tenen un paper molt important. Informen amb llibertat i, sobretot, analitzen en profunditat el que passa.

    A la pandèmia de grip espanyola van tenir un paper nefast, ja que van banalitzar el relat d’aquella pandèmia i van fer acudits que han perdurat sobre «la malaltia de moda» o «el soldat de Nàpols».

    Mentre el maig de 1918 els diaris de Madrid donaven aquestes informacions buides, no explicaven que la mortalitat a la ciutat s’estava disparant: si a principis del mes estaven morint 40 persones al dia per totes les causes de mort, a partir del dia 24 de maig va començar a ascendir el nombre de morts fins als 53.

    Després va seguir ascendint. Per exemple, el dia 27 van morir 84 i el dia 31 van morir 114 persones. Els mitjans van actuar com a corretges de transmissió del poder i no van vehicular aquestes importants dades.

    Ara, els mitjans ens informen de les mutacions que s’estan detectant: a Aragó a l’estiu, en els visons danesos a la tardor i al Regne Unit i altres llocs en aquest inici de l’hivern.

    Aquestes notícies significatives, al costat de les informacions independents i contrastades sobre les noves vacunes, així com les projeccions històriques que arribarà una tercera onada en els primers mesos de 2021, ajudaran a la nostra societat a conèixer millor el que està passant i a fer front als difícils reptes que ens esperen el 2021.

    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • La dècada de la salut digital

    La pandèmia ha obligat a realitzar telemàticament moltes consultes mèdiques que en circumstàncies normals haurien estat presencials. La majoria s’han fet per telèfon, però també s’han utilitzat altres mitjans, des de les videoconferències i el correu electrònic fins al polivalent WhatsApp. Als Estats Units, la taxa de consultes telemàtiques entre gener i juny de 2020 va augmentar més de l’any 2000% (de 0,8 a 17,8 visites per cada 1000 usuaris, en valors absoluts), segons una anàlisi de 16,7 milions d’usuaris publicada a JAMA Internal Medicine. L’atenció sanitària en temps de la Covid-19 està mostrant que la comunicació metge-malalt pot obrir-se definitivament als canals digitals, però aquesta obertura és només la manifestació més visible d’un moviment digital més profund que afecta tota la medicina i l’atenció sanitària.

    El sector econòmic de les cures de salut és la gran «indústria» que no acabava de sumar-se a la revolució digital del consum, on ja estan instal·lats des de fa més de 20 anys el turisme, el comerç al detall i fins a la banca, la penúltima a arribar. L’atenció sanitària no ha fet encara aquest pas perquè la salut no és un bé de consum qualsevol i perquè les dades mèdiques personals són especialment sensibles. No obstant això, les possibilitats que ofereixen les eines digitals per universalitzar l’assistència sanitària i millorar la salut de la població són innegables. Algunes són tan senzilles com enviar recordatoris a les embarassades perquè vagin a les revisions prenatals o als pares perquè portin els seus fills a vacunar-se, aprofitant l’àmplia difusió de telèfons mòbils a tot el món. Altres són més complexes, com la implantació de les històries clíniques electròniques estandarditzades, els sistemes de telediagnòstic i les eines basades en intel·ligència artificial. I algunes altres potser inimaginables.

    Els gegants tecnològics estan prenent posicions en un negoci estimat d’un bilió (un milió de milions) de dòlars, segons un recent article publicat a The Economist. Així, per exemple, Amazon ha fet un pas endavant als Estats Units per vendre fàrmacs que precisen recepta mèdica a través de la seva nova marca Amazon Pharmacy, mentre Apple segueix impulsant el desenvolupament de noves aplicacions mòbils de salut posant èmfasi en la privacitat de les dades personals. Tot apunta que la digitalització de la medicina ha de passar necessàriament per la col·laboració entre les empreses tecnològiques i els diferents sistemes, organitzacions i proveïdors de serveis sanitaris.

    El 2019, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar una guia de recomanacions sobre intervencions de salut digital per millorar l’atenció sanitària de la població i els serveis bàsics mitjançant les tecnologies digitals utilitzant telèfons mòbils, tauletes i ordinadors. Aquestes recomanacions, adreçades principalment als responsables de polítiques de salut, van des de qüestions tan bàsiques i essencials com la notificació electrònica de naixements i defuncions, fins a l’ús d’aplicacions de telemedicina i la formació de personal sanitari, com a fórmules complementàries a les tradicionals. La guia de l’OMS alerta de l’entusiasme indiscriminat sobre les eines digitals; recomana el seu ús sota certes condicions i generalment de forma complementària a les vies tradicionals, i adverteix que la seva implantació ha de fer-se sempre després de l’avaluació del balanç entre riscos i beneficis, un aspecte en el qual encara queda molt per fer.

    Les circumstàncies imposades per la Covid-19 han augmentat la demanda de serveis i productes digitals, i podrien significar un impuls definitiu a la salut digital durant aquesta dècada del 2020. Però aquestes eines, com qualsevol altre desenvolupament tecnològic en la història de la medicina, no són fins en si mateixos, sinó mitjans per millorar les cures de salut que han de ser avaluats de forma imparcial.

  • 6 llibres per reflexionar al voltant de la salut i les pandèmies

    La petjada humana en les pandèmies

    El juny del 2020, Pedro Gullón, epidemiòleg i especialista en medicina preventiva i salut pública, i Javier Padilla, metge de família, publicaven el llibre Epidemiocracia: Nadie está a salvo si no estamos todos a salvo, editat per Capitán Swing. El llibre reflexiona al voltant de la pandèmia del coronavirus però també sobre les pandèmies passades i les causes i els contextos socials i polítics que propicien el sorgiment d’aquestes. La principal tesi que defensen els autors és que les epidèmies sí que distingeixen de classes socials. “Les persones de classes socials menys benestants tenen més susceptibilitat a patir el coronavirus, perquè tenen treballs més precaris, viuen en habitatges més precaris, tenen pitjors condicions de vida i, per tant, estan més exposades a contraure el virus. A més, tenen major vulnerabilitat mèdica”, assenyalava Gullón en una entrevista al Diari de la Sanitat.

    Propostes per a la reforma del sistema sanitari

    Laia Estrada i Xavier Milian, membres del Grup de Treball Nacional sobre la Sanitat de la CUP són autors del llibre Sortim de l’UCI. Proposta per una sanitat pública, editat per Tigre de Paper. El llibre fa una diagnosi del sistema sanitari català i dels motius que han provocat el seu col·lapse durant la crisi del coronavirus. «El que ha passat ara no és res nou, si s’ha produït un col·lapse de la sanitat pública és perquè fa dècades que hi ha un desmantellament progressiu del sistema. Que en el moment originari s’escollís un model publicoprivat és el motiu pel qual ha anat degenerant tan al llarg d’aquesta dècada», explicava Xavier Milian en una entrevista al Diari de la Sanitat.

    La invisibilitat de les dones en la medicina

    Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing), escrit per la metgessa especialista en endocrinologia Carme Valls, reflexiona al voltant de la invisibilitat de les dones en la medicina al llarg de la història i sobre la necessitat de desenvolupar la ciència de la diferència, que permet diferenciar entre els dos sexes i que, segons la metgessa «és una assignatura pendent per la medicina que ens permetria recollir més informació per tractar millor als pacients d’ambdós sexes». La publicació descriu les últimes investigacions i avenços en perspectiva de gènere en salut i encoratja les dones a empoderar-se i ser protagonistes de la seva salut. Segons assenyala Valls en una entrevista a aquest mitjà, en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços pel que fa a la inclusió de les dones en les investigacions, però encara es tracta d’una tímida aproximació.

    El gran repte de l’emergència climàtica

    El metge epidemiòleg Carlos A. González és autor del llibre Emergencia climática, alimentación y vida saludable, editat per Icaria Editorial. González explica que la nostra salut i la salut de la planeta estan íntimament relacionades i, per tant, si volem preservar la nostra vida, hem de començar per garantir la vida de la planeta. Segons l’autor, per garantir la nostra salut i la de la planeta és imprescindible revertir el nostre model de consum, que afavoreix l’escalfament global dels ecosistemes pels gasos efecte hivernacle produïts per l’ús de combustibles fòssils, però, també, per l’explotació de terra, l’eliminació de boscos i la cria intensiva de bestiar. En aquest sentit, l’epidemiòleg proposa substituir productes d’origen animal per productes vegetals, que són més saludables i tenen un menor impacte climàtic i, alhora, ajuden redueixen el risc a patir malalties cròniques. “En lloc de centrar-nos en el tractament de les malalties, que és el que interessa a la indústria farmacèutica, cal centrar-nos en la prevenció”, assenyalava González en una entrevista a aquest diari.

    L’origen dels patògens letals

    La periodista d’investigació Sonia Shah és l’autora del llibre Pandemia. Mapa del contagio de las enfermedades más letales del planeta, reeditat enguany per l’editorial Capitán Swing. Es tracta d’història epidemiològica que explora els orígens de les epidèmies, traçant paral·lelismes entre el còlera -un dels patògens causants de pandèmies més letals de la història- i altres noves malalties que ens assetgen. En el llibre, l’autora diu que tractar la SARS-CoV-2 com una agressió estrangera o una guerra, sense donar-li el caràcter social que impliquen les pandèmies o sense fer memòria de crisi passades, ens farà caure “una i altra vegada”. Segons explica en una entrevista de l’Agència SINC, encara que els grans titulars de premsa afirmin que aquest virus ens canviarà, per a ella, “el més cridaner d’aquesta pandèmia és l’extremadament familiar que resulta”.

    L’impacte de la Covid-19 en l’autisme

    Els efectes de la Covid-19 es converteixen en un desafiament afegit per als nens i nenes amb trastorns de l’espectre autista (TEA). Amb la pandèmia, es fa més complicat rebre les teràpies necessàries, practicar el distanciament social i readaptar-se després de la interrupció de les rutines diàries. En aquest context, l’investigador i divulgador científic José Ramón Alonso i la psicòloga Irene Alonso Esquisabel han publicat el llibre El autismo, editat per Shackleton Books. Es tracta d’una guia per comprendre i abordar el TEA en plena pandèmia, dirigida tant a familiars de persones amb autisme com a metges, personal educatiu o psicòlegs. El llibre intenta donar una visió panoràmica i transversal del que implica l’autisme: les seves causes, les seves implicacions genètiques, els mètodes de diagnòstic i, fins i tot, els tractaments i les teràpies més efectives.

  • Canviem el sistema sanitari a Catalunya: Fora la privada de la pública

    El model sanitari Català es va concretar el 1990 amb la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que va crear el Servei Català de la Salut (CatSalut) i va consolidar un sistema sanitari mixt publicoprivat. Aquest integra en una sola xarxa d’utilització pública tots els recursos sanitaris, siguin o no de titularitat pública, i recull una tradició d’entitats (mútues, fundacions, consorcis, centres de l’Església) històricament dedicades a l’atenció de la salut el SISCAT.

    Aquest sistema de salut mixt dóna lloc a males pràctiques i a col·laboracions emmascarades publicoprivades, com derivacions de pacients d’Hospitals de titularitat pública a Hospitals de titularitat privada. Donant-se aquesta circumstància, el pacient o usuari del sistema de salut català tampoc té garantida una correcta assistència, ja que aquestes «col·laboracions» més que mirar per la salut del pacient, en molts casos, miren de fer negoci a costa d’ell. La perversió del sistema també ha donat lloc a que, d’una manera totalment inacceptable i sense cap mena d’ètica, es contractin serveis sanitaris privats a espais públics, situació que des de la nostra plataforma ja hem denunciat en vàries ocasions.

    Des de la Plataforma de la Sanitat del Baix Vallès i la Marea Blanca de Catalunya, demanem i reclamem un Sistema Sanitari de gestió pública 100%, ja que ens oposem a la mercantilització de la Salut dels ciutadans i ciutadanes per part de la medecina privada i creiem fermament que amb una gestió pública amb suficients recursos, eficient i amb control democràtic, el sistema sanitari que nosaltres defensem tornaria a recuperar la vàlua perduda durant aquesta darrera dècada, a base de les retallades fetes pels diversos governs que han passat per la Generalitat, especialment per l’exconseller de Salut Boi Ruiz i Artur Mas.

    Per revertir aquesta situació de la nostra sanitat es necessita un augment urgent de recursos, i que això vagi acompanyat d’una gestió pública d’aquests. D’aquesta manera, i amb voluntat política per part de les administracions competents, de ben segur que sortiríem d’aquesta situació tan precària que viu actualment la sanitat pública catalana.

    Volem un sistema 100% públic. No al sistema publicoprivat! Tot el poder i recursos per la pública!

  • Salut detecta el primer cas a Catalunya de la soca de Covid del Regne Unit

    Es confirma a Catalunya un cas de la nova variant de coronavirus detectada al Regne Unit, segons ha explicat la consellera de Salut, Alba Vergés, a RAC1. Es tracta d’una persona resident a Catalunya que havia viatjat al Regne Unit.

    Vergés ha explicat aquesta matí en roda de premsa que s’està fent l’estudi de contactes de la persona contagiada i ha dit que és “probable” que hi hagi més casos de Covid relacionats amb aquesta persona. «Veient que diversos països europeus i territoris de l’estat espanyols havien detectat casos d’aquesta nova variant, era qüestió de temps confirmar-ne a Catalunya», ha indicat la consellera.

    La nova variant, anomenada VUI 202012/01 (Variant Under Investigation; variant sota investigació, any 2020, mes 12, variant 01) va ser detectada per primera vegada el 20 de setembre al Regne Unit i acumula un total de 17 mutacions.

    Segons els primers estudis, es tracta d’una variant amb una gran capacitat d’infecció, estimada en un 70% major a la del virus predominant. Tanmateix, les evidències respecte a aquesta nova soca encara són limitades, a causa del poc temps que ha passat des que es va detectar el primer cas.

    Contagis a l’alça

    Aquest dijous han entrat en vigor les noves restriccions anunciades el passat dilluns en resposta a l’augment de contagis de Covid-19 a Catalunya durant el Nadal. Les mesures inclouen, entre altres, el confinament municipal diari i el tancament del comerç no essencial els caps de setmana.

    Segons ha assenyalat el coordinador de la unitat de seguiment de la Covid-19 a Catalunya, Jacobo Mendioroz, en la roda de premsa del Procicat, «estem en una situació molt complicada» i «les properes setmanes tindrem un augment important de la pressió assistencial». Avui s’han registrat 1.225 casos nous de Covid-19 al territori català. A hores d’ara, hi ha 2.167 ingressades per coronavirus a planta i 418 ingressos a UCI.

    Mendioroz ha explicat que un 5,7% de persones rebutgen la vacunació, fet que, en la seva opinió «no té gaire sentit, ja que està demostrat que la vacuna és eficaç i té un grau de seguretat important». El coordinador de la unitat de seguiment de la Covid-19 ha afegit que, ara per ara, no es tenen «detectades reaccions al·lèrgiques greus a la vacuna».

    Per la seva banda, Alba Vergés ha assenyalat que la campanya de vacunació ha agafat la velocitat adequada. «S’ha administrat la primera dosi de la vacuna a una de cada quatre persones que viuen a les residències», ha assenyalat Vergés. També ha explicat que, a partir de l’aprovació de la vacuna de Moderna per part de l’Agència Europea de Medicaments, començaran a arribar dosis d’aquesta durant els propers dies.