Blog

Són poc més de les cinc de la matinada a Nova York i Ana Céspedes ja està en plena voràgine diària, responent als correus de l’Agència SINC. «És que si no, no arribo a tot», assegura sense perdre el somriure i el bon humor la directora general d’operacions de IAVI, una organització mundial sense ànim de lucre dedicada al desenvolupament de vacunes i anticossos monoclonals per a malalties infeccioses i sovint oblidades amb el focus posat en què, abans de res, siguin accessibles i assequibles per a tota la humanitat.

Céspedes (Barrax, 1973) és doctora en farmàcia per la Universitat Complutense de Madrid, s’ha format a la London School of Economics i és experta en Estratègia i Innovació per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). Explica que el mateix 31 de desembre, quan la Xina va informar dels primers casos de pneumònia desconeguda, IAVI ja es va posar en marxa a investigar aquella nova malaltia causada per un coronavirus fins llavors desconegut.

Aquesta oenagé es va crear el 1996, en plena pandèmia mundial de la sida, com una col·laboració publicoprivada per abordar el repte d’aconseguir una vacuna que protegís davant de la infecció per VIH. Darrere hi ha la Fundació Rockfeller i la Bill i Melinda Gates, dues de les principals filantròpiques del planeta, però també governs de tot el món.

Fa cinc anys van decidir aplicar tot el coneixement científic que havien generat en investigar la sida en altres infeccioses, malalties emergents i oblidades, com la febre de Lassa, Ebola, Marburg, i altres problemes de salut com la mort per mossegada de serp, que causa centenars de milers de morts a l’any. Compta amb quatre laboratoris a tot el món, als Estats Units, Europa, Índia i Àfrica.

Des del seu apartament, a Manhattan, té una vista privilegiada del pont de Brooklyn. «Estic enamorada d’aquesta ciutat, m’encanta», confessa.

EUA, Gran Bretanya i Canadà ja han començat a vacunar els seus ciutadans amb la vacuna de Pfizer i Europa també ha començat a fer-ho. Tot i això, segueixen faltant dades sobre eficàcia i seguretat. Què li sembla?

La vacuna de Pfizer ja s’està utilitzant en diversos països fora de l’assaig clínic, gràcies a aprovacions d’ús d’emergència (també denominades condicionals, en altres països). Aquest mecanisme està precisament dirigit a situacions com les que ens trobem on les dades disponibles mostren un balanç benefici risc positiu, però encara no es disposa de tota la informació necessària per a una aprovació definitiva. En aquest cas, no es coneixen encara elements importants com potencials efectes adversos molt rars, la durada de la protecció o la protecció enfront de la infecció, a més d’enfront de la malaltia. Per això, durant els propers mesos es farà un seguiment especial en aquestes àrees, en què a més s’estan fent ja estudis addicionals. És el procés adequat.

Recentment, s’han descobert noves mutacions de la SARS-CoV-2. Posen en perill l’efectivitat de les vacunes?

L’evolució genètica de virus s’està monitoritzant des del principi i de moment, les mutacions identificades no representen un repte. Aquesta és per descomptat una àrea clau. I per exemple, un dels grans reptes a què s’enfronten altres malalties infeccioses, com la sida. No obstant això, des del principi els científics van predir que SARS-CoV-2 seria un target de vacuna més fàcil que el virus de la sida.

Hi ha moltes coses per resoldre, però que en deu mesos s’hagin aconseguit aquests resultats són notícies excel·lents, perquè, tot i que no és la fi de la pandèmia ni molt menys, demostren que hem tingut sort biològica.

En quin sentit?

En la sida portem gairebé 40 anys d’investigació i encara no tenim una vacuna. Els resultats de Moderna i Pfizer demostren que la vacuna per a la Covid és possible, que la proteïna S que estem fent servir com a diana funciona. Totes dues, a més, es basen en tecnologia d’ARN missatger i, fins al moment, no hi ha cap vacuna al mercat aprovada amb aquesta tecnologia, que permet molta rapidesa, que es pugui produir a gran escala. Que funcionin aquestes vacunes suposarà, doncs, també un avanç grandíssim en immunitzacions en general.

Tant la de Pfizer com la de Moderna requereixen dues dosis i conservació a temperatures molt baixes, el que complica la seva administració en algunes regions del món, com Àfrica o sud-est asiàtic.

L’ARN missatger en què es basen les dues no és fàcilment estable, per això requereix temperatures tan baixes. Una vacuna que s’hagi de conservar a -70 ºC és un inconvenient, però la d’ebola també ha d’estar a -80 ºC i la malaltia es va aconseguir erradicar a l’Àfrica amb una vacuna així. És clar que aquestes primeres vacunes no són perfectes, però aporten una solució. Segurament, tindrem una generació de vials ara i en el futur arribaran altres amb condicions termoestables, d’una sola dosi i que fins i tot siguin orals o nasals, com la que estem desenvolupant a IAVI.

Com és aquesta vacuna?

Fem servir un vector viral, el virus de l’estomatitis vesicular, al qual li treiem un trosset de material genètic i li inserim un altre. És la mateixa estratègia que hem usat, amb èxit, en l’ebola, la febre de Lassa i Marburg, perquè ofereix diversos avantatges. Per començar, permet una sola dosi, perquè genera una resposta immunitària molt potent i duradora, com hem vist ja en l’ebola. No cal temperatures de conservació tan baixes. A més, aquesta plataforma ens permet explorar diverses formes d’administració, com nasal o oral.

Teniu capacitat de fabricació a gran escala?

L’estem desenvolupant en col·laboració amb MSD, la farmacèutica americana. En requerir una sola dosi, facilita molt les coses. I MSD ja té instal·lacions per fabricar-la a gran escala amb una distribució fàcil. Acabem de començar assajos clínics.

Hi ha almenys cinc candidates a vacunes molt avançades que, si no hi ha sorpreses, podrien començar a distribuir-se en els propers mesos. No tenen por d’arribar massa tard?

Anem més poc a poc que altres iniciatives, sí. Calen vacunes més ràpides, tot i que la distribució a la població potser sigui més difícil, com la de Pfizer, però també d’altres que siguin les successores i aquí podria situar la de IAVI.

Quines vacunes creu que arribaran a Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia?

Dependrà de quant tard aquesta segona generació de successores arribi. La d’AstraZeneca i Oxford no requereix conservar-se a -70 ºC; tampoc la de Johnson & Jonhson i totes dues estan força avançades. Si finalment no hi hagués més opcions, caldria trobar una solució per a aquests països. De moment, les dades que arriben de l’Àfrica són millors del que hagués pogut esperar; s’han registrat 46.000 morts a tot el continent, una xifra sorprenent bona, perquè hagués pogut ser una autèntica catàstrofe.

Aquesta xifra baixa podria explicar-se per la manca de dades?

És cert que no tenim massa informació sobre el que està passant allà, a diferència de l’Índia, on està sent una autèntica calamitat. Encara que en aquest sentit, per exemple, als Estats Units hi ha molt debat sobre el nombre de morts per Covid, perquè els hospitals que atenen els pacients que moren reben una subvenció per part de Govern, la qual cosa ha generat debat sobre si s’estaven inflant els números o no de morts per aconseguir aquest finançament. A l’Àfrica això no passa, no hi ha subvencions per morts de Covid, però tampoc massa dades.

Ja hi ha acords milionaris, alguns d’ells públics i d’altres sota mà, entre governs de països desenvolupats i farmacèutiques per garantir-se l’accés a les primeres dosis de vacunes que comencen a fabricar-se. Com garantir que els països en desenvolupament també tinguin accés a aquestes vacunes?

La iniciativa COVAX va néixer precisament per això. Coordinada per l’Aliança per a la Vacunació Gavi, es dirigeix ​​a garantir que el 20% de la població mundial pugui accedir a la vacuna. Cap estat en desenvolupament té preacords de compra amb les companyies que tenen les vacunes en fases més avançades, de manera que només tindran accés a elles a través de COVAX. Precisament, l’accés als tractaments i les immunitzacions de tota la població i no només d’uns pocs països és una de les majors preocupacions de IAVI. I en això, precisament, hem posat el focus tant en el nostre projecte de vacuna, com en el d’anticossos monoclonals neutralitzants.

En què consisteix el seu projecte d’anticossos?

A l’inici de la pandèmia, quan van aparèixer els primers casos de coronavirus als EUA, el laboratori de IAVI-Institut Scribbs, a Califòrnia, que es dedica a anticossos monoclonals per sida i altres malalties infeccioses, va extreure prop de 2.000 anticossos del plasma de persones convalescents. Els van aïllar i van seleccionar aquells que tenien més capacitat de neutralització. Després, per enginyeria genètica els van optimitzar perquè tinguessin unes característiques adequades per poder produir-los a gran escala. Ara esperem llançar un anticòs que, en comptes de ser una combinació d’anticossos, sigui un de sol, molt potent, amb una gran capacitat neutralitzant.

Ho estem desenvolupant per a pacients amb Covid de moderada a lleu que són diagnosticats de forma primerenca, perquè s’ha vist que en les fases inicials de la malaltia és quan millor funcionen els anticossos. El que fan és evitar que la malaltia progressi a major gravetat. Es administrarien a pacients amb alguna condició de risc, ja fos patologies prèvies o persones d’edat avançada.

En quina fase estan?

Desde IAVI hem fet la investigació i ara estem fent el desenvolupament clínic. Com necessitarem produir-los a gran escala barata, col·laborem amb el Serum Institute de l’Índia, que són els principals productors de vacunes del món, així ens assegurem que siguin accessibles per als països en vies de desenvolupament. La gent pensa que amb les vacunes ja està, però la veritat és que serà necessari disposar també de tractaments per a la Covid, tot i que arribin les vacunes i la població comenci a vacunar-se.

Per què?

Perquè hi haurà reinfeccions, perquè no sabem quant durarà la immunitat. Perquè hi haurà persones que no tindran accés a la vacuna o que no els funcioni. Perquè hi haurà grups de població que no es podran vacunar perquè són immunodeficients, com les persones amb VIH o altres patologies. Per a tots ells podem optar per una estratègia d’immunització passiva: els donem anticossos perquè no desenvolupin la malaltia, com es fa amb la sida amb els profilàctics preexposició.

IAVI porta 25 anys treballant per aconseguir una vacuna i millors tractaments per a la sida. Quines lliçons podríem extreure de la lluita contra el VIH per aplicar en aquesta pandèmia?

Per començar, que les malalties infeccioses són problemes de salut global que requereixen un abordatge global. Fins que no aprenguem això i seguim mirant cap a un altre costat, pensant que és un problema que no ens toca, dependrem del comportament del virus.

De fet, a Espanya s’insistia que la SARS-CoV-2 no anava a arribar, com a molt alguns casos aïllats als quals anàvem a poder fer front sense problema.

El mateix va passar als Estats Units quan Espanya, al març, estava en plena primera onada. Miraven aquella situació com si no els fora a arribar, com si el problema fos dels altres i mira com estem. Hem d’aprendre a gestionar les infeccioses de forma global, com intentem fer amb el canvi climàtic, aportant finançament global. I en aquest sentit, fan faltes més agències com BARDA (Autoritat de recerca avançada i desenvolupament) dels EUA, una organització clau en el finançament de la ciència. Europa no té una agència d’investigació així, que inverteixi en projectes d’investigació de malalties, per exemple.

Ara totes les inversions es fan en Covid, però no podem baixar la guàrdia en altres malalties, com la tuberculosi, cada minut moren tres persones per aquesta malaltia. O la sida, que tampoc està controlada; s’infecten cada any 1,7 milions de persones. I també s’ha de reforçar el lideratge de l’OMS.

Alguna lliçó més tangible?

Les mesures no farmacològiques. L’abordatge d’una pandèmia no només requereix de fàrmacs, vacunes i tractaments, sinó també de mesures com les mascaretes, que en la sida van ser els preservatius, que requereixen un canvi de comportament per al qual l’educació de la població és clau. I després, una bona comunicació de la informació, perquè la societat entengui bé què vol dir cada cosa.

Per exemple, en els primers anys de la pandèmia de la sida, les organitzacions van començar a treballar molt a prop dels organismes reguladors i es van obrir per primera vegada a pacients les reunions científiques de la FDA, perquè tingués un coneixement immediat. I això va ser molt positiu, però també va fer que es generin situacions d’expectatives irreals.

Ara amb la Covid un exemple clar és el de la hidroxicloroquina, que es va aprovar el seu ús en condicions d’emergència, però després no ha resultat ser eficaç; o el plasma de convalescents, o els primers medicaments usats a la Xina, que es van començar a fer servir fins que es va veure que no aportaven res. Les decisions s’han de prendre sobre la base de el coneixement científic del moment i s’ha d’educar a la societat en les expectatives reals, en el que suposa aprovar un medicament amb molt poc coneixement científic, que és un balanç de risc-benefici. Quan no hi ha res, un benefici baixet és suficient, però conforme avancem això ja no és vàlid.

És el que ha passat amb remdesivir.

Així és, tenia una autorització d’ús en condicions d’emergència i tres dies abans que ho aprovés la FDA, l’OMS va publicar les dades del seu estudi Solidarity en què demostren que no té cap eficàcia. Tot això ja va passar amb la sida. El que ha fallat de nou en aquesta pandèmia és no explicar bé a la població com funciona el procés d’aprovació de nous fàrmacs, com es prenen les decisions.

Això va en detriment de la confiança de la societat cap als tractaments i les vacunes.

Diàriament rebo una gran quantitat de missatges d’amics, familiars, coneguts que em demanen que els expliqui què ha passat, què significa això o allò. Per això vaig començar a escriure un resum diari que publico a LinkedIn. Hi ha una allau d’informació que no es tradueix perquè sigui comprensible per la societat. No podem pretendre que la població entengui què és un ús d’emergència i què una aprovació, perquè són conceptes molt tècnics. O què volen dir resultats preliminars. Cal explicar les coses bé i això no s’està fent. A sobre, a això se suma que els propis organismes generadors d’aquesta informació no es donen suport els uns als altres necessàriament, com la FDA, l’OMS, els CDC, el que genera encara més desconfiança.

Aquesta és una entrevista original de l’Agència SINC