Blog

  • L’Hospital de Mataró, en risc de fallida a causa d’un infrafinançament crònic

    L’Hospital de Mataró, que forma part del Consorci Sanitari del Maresme (CSdM), es troba en una situació financera crítica. Malgrat que l’Hospital va ser intervingut per la Generalitat el 2015, l’auditoria de comptes del 2019 registra que el CSdM ha acumulat més de 61 milions d’euros de pèrdues recurrents en els darrers anys i presenta més de 18 milions d’euros de fons de maniobra negatiu.

    El Consorci Sanitari del Maresme es va crear el 1998 per acord del Govern de la Generalitat i amb la participació del Servei Català de la Salut, l’Ajuntament de Mataró i el Consell Comarcal del Maresme. Amb la creació del Consorci Sanitari del Maresme i la posada en funcionament l’any 2000 del nou Hospital de Mataró, es va culminar el procés d’unificació de l’activitat assistencial de la ciutat i de la seva àrea d’influència, ja que diversos CAP estan també adscrits al Consorci. En aquell procés, es van fusionar els dos antics centres sanitaris de Mataró, l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena i la Clínica La Aliança.

    Tanmateix, la fusió ja va néixer amb un dèficit de finançament i el nou Hospital va resultar petit per a la població que havia d’atendre. Les retallades generades per la crisi econòmica a partir del 2008 han agreujat aquesta situació i han impedit que es donés el servei assistència de qualitat necessari a una població de més de 265.000 habitants. «Del nostre nivell d’hospitals, que el conformen entre 20 i 23 hospitals de Catalunya, som dels que tenim més població de referència, però, en canvi, tenim un pressupost més baix que la resta», assenyala Xose López de Vega, metge jubilat i delegat del sindicat Catac-IAC a l’Hospital.

    Un problema que s’arrossega en el temps

    Malgrat que l’Ajuntament de Mataró ha demanat insistentment respostes efectives i el Parlament de Catalunya ha presentat un total cinc resolucions i una moció exigint una resposta del govern davant aquesta situació, el problema continua sense solucionar-se. «Fa anys que veiem com es fan inversions en altres centres sanitaris, segur que molt necessàries, però s’obliden de nosaltres, malgrat les resolucions del Parlament. Seguim en la mateixa situació, i el Govern no ha fet res per revertir el dèficit de finançament», denuncia López de Vega.

    El Consorci Sanitari de Maresme va ser intervingut per la Generalitat de Catalunya en 2015, quan va prendre el control financer de la institució amb l’objectiu d’eixugar el dèficit de l’organisme. El comitè d’empresa i el sindicat Catac asseguren, però, que el Pla de Reequilibri Financer del 2015, ha estat un complet fracàs. «Va ser un pla totalment fallit, no només no va fer baixar el dèficit sinó que aquest va seguir augmentant any rere any», destaca López de Vega.

    «Estem intervinguts i l’únic que han aconseguit és augmentar el dèficit i sobrecarregar als treballadors i treballadores, fent que molts se’n vagin a altres centres a on cobraran més i treballaran en millors condicions», denuncien des del sindicat. A més, el dèficit de recursos també propicia la derivació de pacients a altres hospitals de la zona, fonamentalment centres privats. De fet, el Parlament de Catalunya ja va aprovar una resolució l’any 2015 en la que es demanava, precisament, l’eliminació de la derivació d’activitat sanitària assignada de l’Hospital de Mataró a altres centres de salut, a excepció de la que estigués justificada per motius mèdics.

    Aquesta situació ha fet que la junta de portaveus dels grups polítics representats a l’Ajuntament de Mataró aprovés el passat dia 14 de gener una declaració institucional en la qual s’instava, de nou, a la Generalitat de Catalunya a resoldre el problema crònic de finançament que pateix l’Hospital de Mataró i el Consorci Sanitari del Maresme, reiterant així les diverses resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya al respecte.

    Un pla funcional i injecció de personal, entre les solucions

    El futur ha de passar, segons l’Ajuntament de Mataró, perquè es presenti un Pla Funcional del Nou Hospital de Mataró i un calendari precís per l’ampliació de l’Hospital de Mataró. Els grups municipals també demanen l’acceleració de la construcció dels nous quiròfans i les infraestructures necessàries i dotar l’Hospital del personal suficient per realitzar un nombre més gran d’intervencions i poder assumir els majors ingressos hospitalaris possibles dins del sistema de salut públic.

    A més, des del sindicat Catac expliquen que fa tres anys que estan demanant que es faci un estudi de les necessitats de la població de la zona i, a partir d’aquí, s’elabori un pla funcional per incrementar la capacitat de l’Hospital i la seva plantilla. Els representants sindicals dels treballadors també es queixen que l’Hospital, i tots els centres dependents del Consorci, mantenen unes infraestructures molt deficitàries i antigues, que causen molts problemes, sobrecarregant encara més al personal, i augmentant els retards en l’assistència a la població.

    El personal es troba sobrecarregat, les instal·lacions són obsoletes i es compta amb una dimensió estructural i de personal «totalment insuficient» per respondre a les necessitats de la població que s’ha d’atendre, segons apunten des de Catac. Pel sindicat, és urgent la dotació d’un pressupost mínim que permeti una assistència sense retards ni derivacions a d’altres hospitals i que asseguri l’adequat finançament i la seva sostenibilitat.

  • En temps de pandèmia, jo em vacuno

    Amb el suport de les xarxes socials, el discurs pseudocientífic dels ‘xarlatans’ ha crescut com els bolets al bosc a la tardor. Aquests, sense cap mena d’evidència científica –ni remordiment-, i amb total impunitat, escampen el seu missatge per la xarxa. Les xarxes socials i la plataforma de vídeos en línia a Youtube, en van plens. Un clar exemple d’aquestes males praxis la tenim al nostre país, on alguns pseudoterapeutes afirmen -sense cap mena de pudor- que la Covid-19 es pot curar amb plantes medicinals i l’MMS, o el que seria el mateix, diòxid de clor, més conegut com a lleixiu. Evidentment, no hi ha cap estudi o evidència científica que afirmi aquesta aberrant teoria.

    També podem trobar col·lectius que han engegat campanyes en contra de la vacunació amb «eslògans» i afirmacions tan absurdes com que ‘la vacuna fa més mal que bé’ -no hi ha cap evidència científica al respecte- o que hem de confiar en els remeis naturals i la medicina alternativa per curar-nos. Tampoc podien faltar els negacionistes, que en nom de la «seva» llibertat, en molts casos, s’han manifestat gairebé amb total impunitat, negant la malaltia i les seves conseqüències. I per acabar l’any amb «alegria», aquí a Catalunya hem tingut el cas de la ja famosa Rave de Llinars del Vallès, on centenars d’eixelebrats es van reunir, sense cap mena de mesura de protecció en vers la Covid-19, per celebrar la nit de Cap d’Any i on els Mossos d’Esquadra van trigar fins a tres dies en desallotjar als assistents.

    Què podem fer els ciutadans en enfront d’aquesta situació, falses declaracions i actes incívics? En primer lloc, hem de confiar en la ciència i la medicina. Les campanyes de vacunació han demostrat al llarg de la història ser tremendament efectives per combatre les malalties infeccioses. Sense anar més lluny, la Verola, malaltia que va matar a uns 300 milions de persones al segle passat, va poder ser erradicada al nostre planeta, gràcies a una campanya de vacunació massiva que es va engegar el 1958. I, en segon lloc, hem de fer cas omís a aquests xarlatans, ja que les seves pseudoteràpies no tenen el suport de la comunitat científica i no hi ha cap evidència que indiqui que funcionen per combatre o curar la Covid-19. Només la ciència i una correcta planificació per part de les autoritats competents en les campanyes de vacunació ens podran treure d’aquest mal son que ha sigut i, malauradament, continua sent, la Covid-19.

  • «Podria fer-se el mateix esforç econòmic per a la malària que per a la Covid»

    Des de l’1 de juliol d’aquest any Silvia Portugal dirigeix ​​el grup d’investigació «Biologia del paràsit de la malària» a l’Institut Max Planck alemany. La Covid-19 va fer que la seva activitat s’aturés durant tres setmanes, després de les quals van reprendre l’activitat tornant a laboratori amb mascaretes i distanciament social.

    Abans, durant 2017 i 2018, ella i el seu equip van estar a Mali en un treball de camp amb 600 persones, de 3 mesos a 45 anys d’edat. Aquesta investigació ha donat com a fruit un estudi publicat a la revista Nature que intenta aclarir la forma asimptomàtica de la malaltia.

    En el seu últim treball parla de com en l’estació seca els humans poden ser portadors asimptomàtics de la malària i que durant l’estació plujosa la malaltia és reactiva. Quines implicacions té això per al seu tractament?

    Ja se sabia que el paràsit de la malària romania en portadors asimptomàtics durant l’estació seca. Diversos grups de recerca l’havien provat abans i nosaltres també. El que no se sabia era com succeïa. Es creia que hi havia més resposta immune implicada. El que vam descobrir és que el paràsit perd la seva capacitat de propiciar l’adherència de les cèl·lules infectades als vasos sanguinis i a causa d’això, les cèl·lules infectades poden ser eliminades a la melsa.

    No és que els paràsits es reactivin quan torna l’època de pluja, el que passa és que, amb el retorn dels mosquits, alguns paràsits són ingerits per mosquits i aquí es renova la transmissió.

    Per què és tan comú en les malalties infeccioses que hi hagi persones asimptomàtiques? En el cas de la Covid-19 ha estat un dels problemes per al seu control.

    Evolutivament, no és favorable per a cap tipus d’infecció ser massa virulenta i matar tots els hostes, o s’extingiria. Potser, amb temps i adaptació, totes progressin a comensalisme (associació entre dues espècies sense perjudici) o mutualisme (associació entre dues o més espècies per a benefici de tots dos).

    Alguns experts suggereixen que totes aquestes infeccions mortals estan encara en procés d’adaptar-se a nosaltres i que hauria de sorgir una virulència cada vegada menor a mesura que l’adaptació progressa. Altres estudis indiquen que, en el cas de P. falciaprum que causa la malària en humans, la taxa de mortalitat de les persones no és tan alta com per imposar una major adaptació. És a dir, com mata aproximadament a l’1% dels infectats, potser no li resulti necessari -evolutivament parlant- reduir el seu nivell de virulència.

    Quin perill corren aquests pacients asimptomàtics de paludisme?

    Hi ha casos d’anèmies relacionades amb infeccions asimptomàtiques de malària, però no és una cosa que passi sempre.

    Com funcionen els anticossos en el cas de la malària?

    Se sap que anticossos són molt importants per resistir a la malaltia. Van augmentant amb l’edat, l’exposició i protegeixen de les formes més greus de la infecció. El que descrivim en l’últim article que publiquem és que aquests paràsits, que persisteixen en l’estació seca, no contribueixen a mantenir anticossos contra la malària. És a dir, tenir o no paràsits durant l’estació seca no altera el nombre d’anticossos contra la malaltia en aquests mesos.

    Quines altres malalties infeccioses es comporten així i per què?

    Hi ha moltes malalties estacionals. La malària és més freqüent durant l’època de pluja, unes altres el que les afavoreix és una major temperatura.

    Per què una malaltia infecciosa que mata tantes persones en països com Àfrica encara no té vacuna?

    No hi ha, fins avui, cap vacuna aprovada per una malaltia parasitària en humans. És molt complex. És un ‘bitxo’ molt més difícil de prevenir d’aquesta manera que els virus o bacteris per als que tenim vacunes. El problema de fer una vacuna contra el paràsit és enorme. Però hi ha algunes molècules candidates prometedores en desenvolupament i existeix una vacuna, encara no aprovada, que proporciona protecció parcial contra la malària en nens. L’OMS l’ha recomanat per a una introducció pilot en alguns països africans. Pot ser que sigui aprovada pròximament. Però com la protecció que proporciona no és total, el treball en millorar o desenvolupar una alternativa millor continua.

    Hi ha una vacuna, encara no aprovada, que proporciona protecció parcial contra la malària en nens.

    Com afectarà la crisi climàtica a aquestes malalties infeccioses transmeses per mosquits?

    No ho sabem amb precisió, però és important estar atents i combatre les alteracions climàtiques. Necessitem mantenir els hàbitats sota una gran biodiversitat d’animals i plantes, perquè estan en risc i cal protegir-los.

    En els nostres estudis de camp, el que observem durant l’època seca a Mali no té a veure amb alteracions climàtiques. Aquí l’alternança entre període sec i plujós ja existia abans d’aquesta crisi. L’estratègia de supervivència del paràsit potser sigui una resposta a aquesta necessitat de sobreviure sis mesos sense mosquits. Ara volem veure què passa en les àrees d’Àfrica on això no passa això, perquè la transmissió és de forma continuada, com ara Uganda, Kenya o Gabon.

    En un altre article parla de la coinfecció entre el VIH i la malària. És molt comú a l’Àfrica?

    La malària és una malaltia que està estesa sobretot en nens. El VIH afecta més els adults. La combinació no és molt freqüent.

    El que cal és que el desenvolupament estructural, educacional i econòmic faci que malalties com la malària no tinguin un impacte tan gran.

    Li hem prestat prou atenció a les malalties infeccioses abans de la Covid?

    En un món industrialitzat, on la densitat de població és molt alta i la gent té molts interessos diferents, per a molts la necessitat de seguir creixent econòmicament és molt important. També hi ha molts altres interessats en què les diferències de desenvolupament entre països siguin cada vegada més petites. Podria haver-hi més finançament per a aquestes malalties, és clar!

    Per a la Covid-19 s’ha fet perquè s’ha convertit en pandèmia mundial…

    Per descomptat, podríem fer el mateix esforç en inversió econòmica per a la malària com el que estem fent per a la Covid-19, que és brutal. A més, hi ha ara mateix molt personal de la comunitat científica dedicat a aquesta malaltia. Però no crec que li estiguem donant l’esquena a les malalties infeccioses. S’està destinant molta gent i recursos a investigar la lluita contra moltes d’aquestes malalties, com fa la fundació de Bill and Melinda Gates o La Caixa a Espanya. El que cal és que el desenvolupament estructural, educacional i econòmic faci que malalties com la malària no tinguin un impacte tan gran en els països on existeix. Cal fonamentalment pau i estabilitat política que per això pugui passar.

    Aquesta és una entrevista original de l’Agència SINC

     

  • Arriben les dues setmanes que posaran a prova l’aposta per les escoles obertes

    El segon trimestre del curs 2020-21 “comença amb l’objectiu de sempre, que és mantenir les escoles obertes, perquè és l’única manera de mantenir la cohesió social i les oportunitats necessàries per superar la crisi”, va afirmar ahir en roda de premsa la secretària general d’Educació, Núria Cuenca. Una setmana després de la tornada a l’escola, ja hi ha 1.650 grups estables (39.000 alumnes) confinats, segons l’aplicació traçacovid, una xifra que representa el 2,29% del total i que està en línia amb el que s’esperava. Segons les previsions del Departament, les dues properes setmanes aquestes xifres encara experimentaran un “creixement vertical” i a partir d’aleshores s’estabilitzarà.

    En el primer trimestre va fer falta tot un mes per superar la xifra dels 1.600 grups confinats. Aquest cop n’hi ha hagut prou amb set dies. El contrast és significatiu, però això té dues explicacions, segons la secretària general d’Educació: la primera és que el nivell de contagis a la societat és molt alt i “nosaltres partíem de zero”, i la segona és que s’està fent el cribratge a tots els treballadors i treballadores del sistema a través de l’automostra que es prenen els mateixos professionals després de visionar un tutorial. De les més de 170.000 proves PCR que hi ha previst fer en tres setmanes, en la primera se’n van fer 32.892 (19% del total) i es van detectar 565 positius asimptomàtics (1,7%).

    En aquests moments hi ha set centres educatius confinats, dels quals tres són escoles rurals, tres més són llars d’infants i per últim hi ha una escola especial de Barcelona el confinament de la qual s’ha decidit precisament arran del cribratge als seus treballadors; en canvi, ja no en queda cap com a conseqüència del temporal Filomena. Per Cuenca, “estem a nivells sostenibles i manejables pel que fa al sistema educatiu”. De fet, a partir de l’anàlisi de tot el que va succeir el primer trimestre, el Departament ha arribat a la conclusió que la situació de la pandèmia en l’àmbit comunitari té un reflex directe al sistema educatiu amb cinc dies de retard, però amb un impacte menor. Per això, després d’aquestes dues setmanes de creixement vertical, la previsió és que l’evolució de grups confinats “vagi fent un recorregut paral·lel” al de la pandèmia en l’àmbit general.

    Sense problemes a les borses de substituts

    Un total de 940 centres educatius tenen algun grup confinat, una xifra que representa el 18,42% dels 5.104 que hi ha en total. També hi ha 2.032 professionals en aquesta situació (divendres eren 472), entre professors, PAS i PAE. Amb tot, segons la secretària general les substitucions s’estan fent amb normalitat, en part perquè no tots els confinaments impliquen una baixa laboral.

    La sectària general també ha recordat que “les dades i els experts en pediatria avalen que les escoles no suposen un amplificador de la pandèmia, fet que es va demostrar el primer trimestre”. Ha afegit que “la comunitat educativa està compromesa i convençuda com nosaltres que la crisi la superarem amb les escoles obertes”, i ha agraït aquest “suport de la comunitat educativa, el compromís dels docents i de les famílies, i sobretot dels alumnes, que és per qui estem seguint aquest objectiu, per assegurar els eu desenvolupament personal”.

    A la roda de premsa, però, no es va fer cap al·lusió explícita a la carta dels experts en salut que advocaven per endarrerir el començament presencial del segon semestre, i que va ser replicada per un manifest signat per un centenar d’acadèmics que advocaven per tot el contrari.

    Jornades de portes obertes

    Durant la roda de premsa Cuenca va subratllar que la setmana passada es va enviar als centres educatius unes pautes per organitzar les jornades de portes obertes, que el curs passat no es van poder dur a terme perquè els centres estaven tancats per la pandèmia. Va ressaltar que “és important que els centres es puguin organitzar, sobretot perquè les famílies rebin informació de primera mà per fer la tria”. En les pautes s’indica de quina manera s’han d’organitzar: reunions d’un màxim de 10 persones i 3 de personal propi del centre, que es facin fora de l’horari lectiu i amb cita prèvia. La secretària general ha explicat també que “a les famílies se’ls prendrà la temperatura, hauran de dur mascareta i guardar la distància de seguretat” i que, si pot ser, s’han de fer en espais a l’aire lliure o bé permanentment ventilats, que després es desinfectaran.

    Una altra qüestió a la qual s’ha referit són les noves mesures de ventilació, que es van ampliar la setmana passada amb un nou document, que s’ha complementat amb les noves aportacions científiques dels estudis del CSIC. La ventilació, ha dit Cuenca, “és una de les mesures que millor garanteix la prevenció de contagis i és per això que és important que els centres facin una bona ventilació”. Ha concretat que, els documents clarifiquen una mica més com fer una ventilació idònia, sobretot pel fet “d’establir equilibri entre contaminació i confort tèrmic: és important que els edificis estiguin escalfats abans que entrin els alumnes per poder fer després aquesta ventilació creuada, perquè es garanteixi una certa temperatura i a la vegada la prevenció”.

  • Hi ha una base pel negacionisme antivacunes?


    El passat dijous dia 14 de gener va tenir lloc l’acte «El negacionisme i els antivacunes», organitzat per Amics de la UAB. Moderat per la periodista Milagros Pérez-Oliva, molt coneguda en el món del periodisme sanitari i científic, el debat va comptar amb la participació, per una banda, d’Antoni Sitges-Serra, catedràtic de Cirurgia, que s’ha dedicat a la crítica cultural de la medicina des d’una perspectiva humanística i crítica amb els sistemes consolidats en el món del pensament mèdic, i que és autor, entre d’altres, del llibre «Si se puede, no vaya al médico». Per altra banda, va participar Victòria Camps, catedràtica de Filosofia Moral i Política, filòsofa amb gran projecció social, que és també membre permanent del Consell d’Estat, i que s’ha dedicat fonamentalment a temes d’ètica i bioètica.

    Al llarg del debat, els dos participants es van referir a la recent empenta que està tenint la cultura antivacunes i a tot el context de les notícies falses entorn del coronavirus. Victòria Camps va explicar que hi ha diverses actituds entorn aquest tema. Hi ha, per un costat, l’actitud més llibertària i anarquista, que s’oposa a les vacunes per oposició al sistema, i que són més extremistes, sobretot des de l’extrema dreta. Hi ha, per un altre costat, molta gent que s’oposa a la vacuna per por, que prefereixen esperar, ja que estan molt confusos amb les informacions existents. També es va referir a la resposta solidària de la ciutadania, com es va veure clarament en els primers moments del confinament.

    Antoni Sitges va recordar que el tema dels antivacunes ve de lluny, des de finals del segle XX, quan es va associar l’autisme amb la vacuna tiple vírica i la revista científica que va publicar aquest article va tardar dotze anys a retirar-lo. Per Sitges, el moviment antivacunes és «ignorant i radical en rebutjar, fins i tot, la mateixa existència de les malalties infeccioses i la teoria bacteriana». Succeeix, però, que en una part relativament important, es basa en la mercantilització de la medicina, en els conflictes d’interès i, per tant, pot tenir un cert fonament, que tampoc no es pot banalitzar. En aquest sentit, va indicar que el món del negacionisme és una autèntica barreja, on hi ha de tot: els professionals renegats, els votants d’ultradreta, els llibertaris, els nacional-populistes, i els empresaris-mecenes que financen medicines alternatives i pseudocientífiques i que denuncien conspiracions de tota mena i neguen les evidències científiques per tal de protegir les seves creences.

    Tanmateix, Sitges afirmava que es pot considerar que també hi ha una certa base en els antivacunes, particularment en aquells que es podrien classificar com d’il·lustrats, sobre la base de la mateixa reflexió sobre la ciència, del principi de precaució i, per exemple, d’alguns defectes en les anàlisis clíniques de l’experimentació i la producció de les vacunes per a la Covid-19. Antoni Sitges indicava que, en el fons, hi ha també una sospita que hi ha un enriquiment de les grans companyies farmacèutiques. El fet, per exemple, que la companya Pfizer hagi estat objecte de moltes denúncies i multes per comportaments incorrectes i fraudulents no ajuda gens, precisament.

    Per la seva part, Victòria Camps subratllava que el problema és que ha d’haver-hi un debat crític, però que, al mateix temps, i en termes socials, s’ha de transmetre seguretat i credibilitat i, sobretot, «cal fer un seguiment dels vacunats i els programes públics de seguretat epidemiològica han de seguir fent la vigilància i validant de manera constant l’eficàcia de les vacunes.» Els dos ponents es van referir també al fet que l’evidència científica, el saber expert i el pensament racional tenen moltes dificultats per imposar-se davant de les teories conspiranoiques, especialment en el món de les xarxes socials.

  • El SAD segueix exigint la municipalització mentre denuncia falta de seguretat a la feina

    Les treballadores dels serveis d’atenció domiciliària de pobles i ciutats de Catalunya es van organitzar a través del sindicat SAD per exigir la municipalització i aturar una deriva externalitzadora que encareix els preus i precaritza les treballadores. Ara, gairebé un any després de l’inici de la pandèmia de la covid-19, utilitzen també la plataforma per denunciar les condicions d’inseguretat en les quals treballen. Sense els equips de protecció individuals adequats i sense protocols per als usuaris.

    Pilar Nogués, presidenta del sindicat SAD, ens explica que “la manca d’EPI és un problema molt important i és general i estatal». Tot i que reconeix que sí que hi ha algunes empreses pitjor que altres. L’explicació per al sindicat és que les empreses que es troben al capdavant de la gestió del Servei d’Atenció Domiciliària als diferents municipis responen a un «model depredador que va a buscar benefici i intenta retallar el màxim possible». I, ara, el més fàcil, diuen, és retallar en EPI.

    Aquesta denúncia l’han realitzat per exemple les treballadores del servei a Barcelona. Informen que els han enviat als domicilis diferents materials de prevenció sense tenir en compte la talla de les treballadores, ni la sensibilitat o risc de les persones enfront de la pandèmia. Això suposa, expliquen, que aquests materials de prevenció no són aptes per a les treballadores. És a dir, com ens trasllada Nogués, a Sant Feliu de Llobregat, l’equip de treballadores compta amb 5 persones dalt risc a les quals els hi haurien de fer arribar FPP2. No obstant això, només dues d’elles disposen del material adient. A banda, una altra queixa al respecte és que reparteixen els EPI un cop a la setmana durant dues hores: «la treballadora a la qual li coincideix un servei en aquell moment o es queda sense o ha de demanar a alguna altra treballadora que els hi agafi… Tampoc és segur tenir el material en constant moviment».

    Nogués, així com també ho fa el sindicat, responsabilitza l’administració directament, ja que apunta que és tasca dels ajuntaments imposar certes mesures a les empreses que contracta. En aquest sentit, aporten que la constitució així ho contempla, que és competència dels poder públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i serveis necessaris.

    Per elles, no dotar dels materials adequats les treballadores és «escandalós». «Si no ens donen materials… Estem contaminant perquè no anem protegides als domicilis, però també ens podem endur el risc cap a casa perquè molts usuaris no duen la mascareta a casa seva. Ningú els ha obligat a fer-ho», conclou Nogués. I és que la preocupació és alta per les tasques que les treballadores dels serveis d’atenció domiciliària realitzen. Tenen cura en la higiene corporal, bany i alimentació dels usuaris, el què implica sortir a comprar, anar al mercat, estar pel carrer i tornar a casa l’usuari amb una mascareta que només dura 4 hores i han de reutilitzar.

    Caos en el relleu d’empreses al capdavant del SAD Barcelona

    A Barcelona, la seva portaveu, Lourdes Ligori, ens explica una mica el mateix que Nogués pel que fa als EPI però amb l’agreujant d’haver viscut un canvi d’empresa al capdavant de la gestió del servei amb el canvi d’any. A la ciutat, el Servei d’Atenció Domiciliària és el segon contracte públic més important de l’Ajuntament. I és un contracte que, segons va anunciar el consistori, finalitzaria amb la municipalització del servei.

    Com explicàvem en aquest reportatge en motiu del naixement del sindicat, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la municipalització del servei el maig del 2019 fent-ho inicialment a entre un 7% i un 10% de les 4000 treballadores que donen servei a la ciutat. No obstant, el desembre de 2019, la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat va emetre un informe desfavorable a la internalització del SAD i els serveis jurídics municipals no van trobar cap escletxa per fer-la efectiva. Des del consistori explicaven aleshores també que l’altre impediment per a municipalitzar la totalitat de les treballadores és l’anomenada llei Montoro, que va restringir l’autonomia financera. En aquest sentit, el passat mes de setembre, l’oposició al Congrés va aconseguir frenar la proposta del govern central d’utilitzar el superàvit que les ciutats havien acumulat des de l’aplicació de la llei Montoro, i que en cas de Barcelona correspon a 480 milions.

    L’últim moviment el van dur a terme fa tan sols una setmana quan Ajuntament i Diputació de Barcelona es van reunir amb la Generalitat per reclamar un millor finançament dels serveis socials. Dins d’aquestes demandes van denunciar l’infrafinançament actual que existeix en programes com el Servei d’Atenció Domiciliària. En aquest sentit van demanar un compromís ferm per incrementar aquest finançament. Alhora, explicaven que amb l’entrada en vigor del nou contracte del SAD ha incorporat l’augment de sou per a les treballadores de la llar que recull el nou conveni col·lectiu català però que, en canvi, no ha suposat de moment cap actualització de les tarifes que paga la Generalitat a les diferents administracions locals per aquest servei.

    L’Ajuntament de Barcelona estima així que, pel que fa al SAD, caldria reconèixer en el sistema de càlcul del mòdul base de finançament els increments laborals del nou conveni col·lectiu d’àmbit català del SAD 2019-2022, que suposa per a l’Ajuntament de Barcelona un mínim de 6 milions d’euros anuals.

    Ara, com ens explicava Ligori, l’1 de gener la licitació que tenia l’Ajuntament de Barcelona va canviar i va passar a mans de Servisar, una filial de Domus Vi, una empresa controlada al seu torn pels fons d’inversió Intermediate Capital Group (ICG) i Sagesse Retraite Santé (SRS). A més de tenir la seva matriu a l’illa de Jersey, un paradís fiscal, també acumula expedients per mala gestió en diverses residències durant la pandèmia.

    Així, de la mateixa manera que les treballadores han fet saber la seva disconformitat, també va ser la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) qui va criticar aquesta decisió presa a finals d’octubre. La FAVB va recordar que cinc dels centres que ha gestionat Servisar han estat intervinguts i 11 més han tingut problemes greus. “Amb aquests antecedents, resulta incomprensible que aquesta empresa hagi pogut guanyar un concurs per cobrir un servei tan essencial com el de la cura a domicili”, continuava la federació, que demana a l’Ajuntament que revisés el sistema de contractació que va atorgar el 50% de la gestió del SAD a aquesta empresa.

    La problemàtica dels EPI com exemple, una mancança més

    Les treballadores de Barcelona, com ens explica la seva portaveu Lourdes Ligori, davant la falta d’EPI en anar a demanar el material a l’empresa, s’han trobat que les oficines de Domus-VI estan a mig muntar i no disposen de timbre, i afegeixen que «amb això queda demostrada la inoperància manifesta de la mateixa».

    Pel que fa als EPI, Ligori explica que han lluitat perquè els hi donessin una mascareta per dia, ja que s’han d’utilitzar per a 8 hores només i que depèn del dia hi ha talles de guants i bates, però depèn el dia no. Ligori diu que en denunciar-ho i formar part del SAD ella ha rebut una mascareta per cada dia de la setmana, però que a altres companyes se’ls hi ha donat 5 mascaretes per tot el mes.

    Una altra queixa que aporten és que elles com a cuidadores a domicili haurien de disposar d’un telèfon d’empresa per poder contactar amb la seva coordinadora i per poder reaccionar davant d’urgències. No obstant això, quinze dies després del canvi en la gestió encara han de fer aquestes trucades des dels telèfons particulars.

    A banda del material, a dia 1, que era festiu, la nova empresa no tenia res muntat i durant tota la primera quinzena de gener les coordinadores, com ens fa saber Lourdes Ligori, han estat passant dades d’un programa a l’altre sense donar l’abast i, per tant, sense agafar el telèfon. Això ha afectat les reclamacions de les treballadores però també amb els usuaris. «Hi ha hagut casos d’usuaris que han estat trucant a l’empresa antiga perquè ningú els havia avisat i s’han trobat que no els atenien i que, a més, per dificultats en la coordinació no se’ls hi enviava cap treballadora», es queixa Ligori. I és que com diu, les coordinadores porten 200 usuaris. Algunes en porten 300… «Hi ha moltes de baixa per estrès i això no hi ha manera de cobrir-ho».

    Els arguments que dóna l’empresa davant d’això són que han tingut problemes amb el traspàs per culpa de l’altra empresa que no els hi ha passat bé les dades. Per això els hi han demanat que els hi facilitessin elles mateixes tota la documentació, inclosa la còpia del contracte. Tot i així, Ligori manifesta que si això fos cert com és que a ella, tot i que reconeix que pot ser per interès atès que és la portaveu del sindicat a Barcelona, sí que l’han localitzat i l’han estat trucant?

    Finalment, l’empresa també els hi ha fet saber que amb la pandèmia hi ha hagut molta baixa d’usuaris i els plans no estan complets. Lourdes apunta que el què faran és reduir hores de servei i per tant baixar hores de feina a la plantilla. Explica el cas d’una companya que té 26 hores de contracte i només 14 hores de feina assignades. Per altra banda hi ha treballadores que fan més hores de les que els hi toquen. També pel fet d’estar cobrint baixes de companyes, ja que com denuncia Lourdes són tantes que no s’arriba a agafar gent externa. Ara Domus Vi està refent tots els plans de treball per veure com ho quadra.

    Des del SAD no entenen aleshores que sabent des de fa mesos que assumirien la gestió d’aquest servei, l’empresa estigui passant ara a mà les dades de les treballadores i fent el plans de treball per aquestes. «Les treballadores de l’empresa diuen que ho hem d’entendre que estan acostumats a gestions més petites com les que feien a Badalona. Si no estan preparats que no els agafin de l’Ajuntament». I és aquí quan torna de nou la demanda de la municipalització.

  • «Adiós, compañera». Acompanyar fins al final

    Moltes vegades, en la meva pràctica com a metgessa de família, vaig trobar a faltar una llei d’eutanàsia. Millor dit, la van trobar a faltar moltes de les persones que es preparaven per morir. Quan la malaltia està molt avançada i no hi ha tractament possible, quan el patiment o la incapacitat esdevenen inacceptables, hi ha malalts que demanen ajuda per morir, o la demanarien si fos possible.

    «Ajudi’m a morir». «Doctora, faci el que pugui». «Vostè ja sabrà què ha de fer». Són frases escoltades a pacients que m’interpel·laven en el meu paper de metgessa de capçalera -mai millor dit-, asseguda, sovint, en el mateix llit. Ho deien amb la mirada directa als ulls i la veu més sincera que es pot escoltar mai.

    Les limitacions legals planaven en les converses amb malalts i familiars que sabien que no podien demanar una intervenció no permesa. Recordo una pacient amb un càncer avançat. Eren els temps obscurs de la denúncia al Dr. Luís Montes, de l’Hospital de Leganés. A la taula de la cuina, el marit tenia un diari obert per la pàgina que parlava precisament de l’eutanàsia i del Dr. Montes i, assenyalant el diari, em va dir: «Jo hi estic d’acord, no hi ha dret el que li fan a aquest metge». Paraules que vaig interpretar que donaria la seva aprovació a qualsevol intervenció que escurcés el patiment de la seva muller, fins i tot, si comportava la mort. Probablement m’ho demanava. Una mort inevitable a curt termini, tanmateix.

    A partir d’ara, «el que puguin» fer els metges serà diferent, els malalts podran morir millor i sol·licitar mesures actives per precipitar la mort en els casos que contempla la llei que ja s’està tramitant i s’aprovarà aviat al Congrés dels Diputats. Després, el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut haurà d’elaborar un manual de bones pràctiques i els protocols per fer efectiva la llei. Posteriorment, els serveis sanitaris de les comunitats autònomes hauran de completar els mecanismes per difondre la llei entre professionals i ciutadania, posar en marxa la Comissió de Garantia i Avaluació i elaborar i facilitar la documentació que s’haurà de complimentar.

    La proposició de llei que s’està treballant té limitacions i aspectes millorables, sens dubte, però és un reconeixement inequívoc del dret a l’eutanàsia que la societat demana fa temps. Però ja se sap que el que diu la llei es pot desenvolupar de diferents maneres, per tant haurem d’estar atents a manuals, protocols i sistemes d’implantació en cada sistema de salut autònom.

    Un dels aspectes que caldrà vetllar és que es faci una bona interpretació de la figura del «metge responsable» que es contempla en l’articulat. En aquest sentit diu: «El médico responsable es el facultativo que tiene a su cargo coordinar toda la información y la asistencia sanitaria del paciente, con el caracter de interlocultor principal del mismo en todo lo referente a su atención e información durante el proceso asistencial, y sin perjuicio de las obligaciones de otros profesionales que participan en las actuaciones asistenciales».

    En la majoria de casos, aquest «responsable», qui té aquestes funcions en el moment d’una possible sol·licitud d’eutanàsia, és el metge o la metgessa de capçalera, com les ha tingut al llarg de la vida i de la història de malaltia. Història que ha possibilitat converses sobre aspiracions, creences, temors i voluntats. Converses que no s’acostumen a tenir entre familiars o amics, perquè la mort continua tenint quelcom de tabú en la nostra societat. Segons John Berger, el metge de capçalera és el familiar de la mort i s’espera que en sigui consol i testimoni. Morir és un fet biològic, com també és el final d’un relat de vida únic i particular que clausura una experiència compartida amb altres persones i amb la comunitat on s’ha viscut. Tancar bé aquest relat és important per a tothom, també per al metge de capçalera i , que no pot quedar exclòs d’aquest últim episodi que forma part de la vida que ha acompanyat, diagnosticat, tractat, curat o alleujat. «Adiós, compañera», em va dir un pacient el dia abans de morir-se en un bell resum de la relació que havíem tingut durant la seva malaltia.

    Les administracions sanitàries, sovint cegues i sordes a la realitat assistencial, poden tenir la temptació de buscar un «metge responsable» en unitats o professionals ad hoc, o «especialitzats». Seria un greu error, seria desposseir el metge de capçalera d’una part essencial de la seva naturalesa com és acompanyar la persona malalta fins al final, perquè aquest fet omple de significat la pràctica de la medicina de família, que és profundament humana i esdevé en una relació de persona a persona.

    Cal esperar, doncs, que es posin en marxa tots els mecanismes i recursos per fer possible que el metge «responsable» que atengui la petició d’eutanàsia d’una persona sigui el mateix (sempre que sigui possible) que l’ha conegut, escoltat, mirat, tocat, comprès, consolat… i, en definitiva, ha estat testimoni de la seva vida. Perquè, com diu Iona Heath a Qüestions de vida i mort, «si volem ocupar-nos de manera apropiada del patiment i oferir una atenció adequada als moribunds, hem d’assegurar la continuïtat de l’atenció i un compromís constant entre aquests dos individus». El compromís entre el professional i la persona que se’n va.

  • El cirurgians Jordi Cruz i Xavier Lleonart: els nous president i secretari general de Metges de Catalunya

    Els cirurgians Jordi Cruz (Hospital de Mataró) i Xavier Lleonart, (Hospital de Terrassa) han estat elegits aquest dimecres president i secretari general de Metges de Catalunya, respectivament, al capdavant de la candidatura “Implicació i Transparència”, que ha guanyat les eleccions a la direcció del sindicat amb el 63% dels vots emesos, superant la llista “Guanya amb nosaltres” encapçalada pel nefròleg de l’Hospital del Mar, Josep Maria Puig, que fins ara ocupava la Secretaria General.

    Cruz, que repeteix com a president, i Lleonart, governaran l’organització els propers quatre anys amb un equip que completen la pediatra Ana Maria Roca, com a vicepresidenta; el metge de família David Arribas, com a vicesecretari general; el també metge de família Ramon Sarrias, com a secretari de Finances i la psicòloga Xelo Casado, com a vicesecretària de Finances.

    La nova direcció del sindicat mèdic s’ha fixat com a objectius principals del mandat “la defensa dels drets i interessos dels facultatius en les meses de negociació que es constituiran en els propers mesos a l’Institut Català de la Salut (ICS) i a l’àmbit del conveni SISCAT de la sanitat concertada, així com la recuperació de les condicions laborals i professionals perdudes, tant per les retallades com a causa de la pandèmia de Covid-19”.

    Els nous representants també s’han compromès a lluitar per “acabar amb els contractes precaris, parcials, interins, eventuals i suplents”, sense oblidar tampoc una de les fites del sindicat: “assolir un conveni professional de referència per a tot el personal facultatiu de Catalunya, de tots els àmbits sanitaris, negociat directament amb el Departament de Salut i obviant l’ICS i les patronals sanitàries”.

    A banda d’això, es proposa “modernitzar l’estructura sindical” amb una reforma estatutària que reforci els mecanismes de diàleg i decisió, i amb l’establiment de nous canals de comunicació directa amb els afiliats.

  • Clara Prats: «Si s’haguessin imposat mesures més restrictives per Nadal, probablement no estaríem en la situació en què estem ara»

    La investigadora Clara Prats, doctora en Física i experta en epidemiologia matemàtica, fa anys que col·labora amb metges de l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol (IGTP) per aplicar les matemàtiques al coneixement de malalties infeccioses, com la tuberculosi. Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, juntament amb el seu grup de recerca de Biologia Computacional i Sistemes Complexos (Biocomsc) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), s’encarrega d’elaborar informes diaris de predicció sobre la incidència del coronavirus.

    Respecte a la situació epidemiològica actual destaca que, sense una gran explosió de casos després de les festes nadalenques, les xifres de contagis no han parat de créixer de manera sostinguda des del pont de la Puríssima i ens hem situat en una «situació molt complicada», tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. «La situació als hospitals és complicada i en les pròximes setmanes seguirà augmentant la pressió hospitalària», assenyala.

    Com valora la situació epidemiològica actual a Catalunya i a Espanya? Les festes nadalenques han passat factura a les xifres?

    Tant a Espanya com a Catalunya tenim una situació semblant, que és que a partir del pont de la Puríssima arrenca un nou creixement. Finalitza l’estabilitat després de la segona onada d’octubre i novembre i comença a créixer el nombre de contagis. Aquest creixement ha estat bastant generalitzat a tot arreu, de forma sostinguda. En el cas de Catalunya, de moment, no hi ha hagut un creixement tan fort com a la segona onada, però sí que s’ha estat mantenint en el temps. Hem estat creixent, sense pressa, però sense pausa, en un camí que no fa moltíssima pujada, però que no deixa de fer-ne. Vam entrar al desembre amb gairebé 1.000 casos diaris i ara estem per sobre dels 3.000 diaris. Per tant, sense una gran explosió de casos, no hem deixat de créixer i ens hem situat en una situació epidemiològica molt complicada.

    A Espanya, en general, s’observa el mateix comportament. A més, en alguns territoris sí que s’ha vist una acceleració després de les festes nadalenques. Aquí està per saber si és únicament degut a l’augment de la interacció social associada a les vacances de Nadal, que s’hauria de mirar territori per territori en funció de quines mesures hi havia o bé si comença a circular, de forma ja significativa, la variant britànica. Estem una mica a l’expectativa sobre tot això. A Portugal, per exemple, s’ha vist una acceleració important i sembla que podria estar relaciona amb aquesta nova variant, i a Irlanda ha passat el mateix. Estem una mica en aquesta incertesa, de si es comença a observar aquesta acceleració només pel Nadal o si és per l’efecte d’aquesta nova soca, que pel que es creu és més contagiosa.

    Quina és la situació als hospitals?

    Hi ha quatre corbes: la corba de casos, la corba d’hospitalitzacions, la corba d’UCI i la corba de morts. Mentre els casos segueixin pujant, que és la situació en la qual estem, seguiran pujant els ingressos als hospitals i a les UCI i, per tant, també el nombre de morts. És a dir, fins que no es doblegui la corba de casos no podrem esperar que, després de seguir pujant, al cap d’uns dies cadascuna de les altres tres corbes comenci a baixar. La situació als hospitals és complicada i en les pròximes setmanes seguirà augmentant la pressió hospitalària.

    Per tant, es pot parlar ja d’una tercera onada de la Covid?

    Probablement això és més una qüestió de vocabulari. En qualsevol cas, a un augment de casos sostingut se li pot dir onada tranquil·lament. Si arribarà a la mateixa alçada que la del novembre, es quedarà una mica per sobre o la superarà amb escreix, això és el que veurem durant les pròximes setmanes. Però està clar que tenint aquest augment sostingut probablement sí que podem utilitzar el terme de tercera onada.

    Quins són els territoris que més preocupen actualment?

    En l’àmbit català, el Ripollès i la Cerdanya, que van estar en una situació molt compromesa i van ser els primers territoris on es va actuar, estan millorant. Estan encara en una situació complicada, però tendeixen a millorar. A la resta de Catalunya, la tendència a empitjorar és força generalitzada, excepte algunes àrees concretes, com l’Alta Ribagorça, que està millorant, o algunes zones que estan més o menys estables, com l’Alt Camp, la Selva marítima… la tendència generalitzada és o mantenir una situació que ja és complicada o a empitjorar-la. El que preocupa més sempre són les àrees més densament poblades, perquè són els llocs on costa més de revertir la situació i que es pugui centrar en una tendència de millora. Però estan en una situació força similar tots els territoris catalans.

    Celebrar unes eleccions, és a dir, mobilitzar milions de persones en un sol dia, sense que augmenti el risc epidemiològic, és molt complicat.

    Es preveu que la pressió màxima a les UCI arribi pocs dies abans de les eleccions del 14F. S’haurien d’ajornar les eleccions?

    Si s’han d’ajornar o no és una decisió molt complicada, perquè toca també un tema de drets fonamentals. És més una qüestió legal que epidemiològica. Del que estem segurs, i això les autoritats ho saben, és que la situació epidemiològica serà molt dolenta, similar a la que tenim ara o molt pitjor, si ens arriba aquesta soca britànica amb més intensitat.

    Celebrar unes eleccions, és a dir, mobilitzar milions de persones en un sol dia, sense que augmenti el risc epidemiològic, és molt complicat. No és el més recomanable des del punt de vista epidemiològic, tot i que es poden minimitzar molt els riscos des del punt de la vista logístic, per exemple, diversificant els punts de votació, reduint les persones per col·legi electoral, fent que les cues es facin al carrer en lloc de l’interior dels col·legis, establint horaris de votació, espaiant les eleccions en dos dies, apostant pel vot per correu… Però mobilitzar milions de persones en un sol dia sempre serà un augment de risc, a vegades no tant per l’activitat de votar en si, sinó també per la mobilitat associada. Desplaçar-se fins al col·legi, trobar-se i conversar amb un veí que feia temps que no veies… S’ha vist que hi ha moltes activitats que de per si no són de risc, però la interacció al voltant d’aquestes sí que pot ser-ho. Això és més difícil de controlar; les mesures als col·legis electorals poden ser molt clares i poden minimitzar el risc en l’activitat puntual de votar, però no sabem fins a quin punt es pot actuar sobre la resta.

    Ara que podem veure l’efecte del Nadal, les mesures que es van instaurar per les festes van ser suficients? Creu que calia haver imposat mesures més estrictes?

    Des del punt de vista epidemiològic, hagués sigut millor frenar el nombre de contagis, i això no ha sigut així, en part per les mesures que hi havia. També és cert que la major part de la gent sembla que ha actuat de forma responsable, perquè, de moment, i a l’espera dels efectes del Cap d’Any i de Reis, s’ha mantingut el creixement que teniem, però no hi ha hagut una acceleració molt significativa. De moment. Però està clar que hi ha hagut interaccions socials, perquè el creixement no s’ha aturat i ha seguit augmentant. Per tant, evidentment, si hi hagués hagut mesures més restrictives per Nadal, probablement aquest creixement s’hagués aturat i no estaríem en la situació en què estem ara.

    En general, com valora la gestió política que s’està fent de la pandèmia? Les mesures arriben massa tard?

    Entenc que en les decisions polítiques entren en compte altres factors, que jo desconec. Està clar que des del punt de vista epidemiològic com més restrictives siguin les mesures abans es reverteix la situació i més curtes poden ser aquestes restriccions. Però la part epidemiològica és una part petita de la situació general.

    Crec que un dels majors problemes que tenim ara és la fatiga pandèmica, i això dificulta la gestió de les interaccions socials.

    Quines mesures creu que serien més adequades ara per ara?

    Cal veure com afecten les mesures que es van implementar el passat dijous, si aconsegueixen frenar l’augment de casos. Està clar que unes mesures de deu dies no faran frenar la corba. Estem una mica a l’espera de com reacciona el sistema; si veiem que no són suficients, caldrà incorporar-ne més.

    Què és el més important per limitar l’augment dels contagis? Cal fer més pedagogia en la població?

    És complex, perquè ara jo crec que un dels majors problemes que tenim és la fatiga pandèmica, i això dificulta la gestió de les interaccions socials. Està clar que perquè disminueixin els contactes cal rebaixar la interacció social. Si reduïm la interacció entre persones dificultem o impedim que el virus salti d’una persona a l’altra. La via per fer-ho? Tant de bo la pedagogia fos suficient, però és molt complex.

    L’augment dels contagis ha estat en paral·lel amb l’inici de la campanya de la vacunació. Quin impacte pot tenir la vacunació? A partir de quin percentatge de població vacunada podem esperar la immunitat de grup?

    Tardarem molts mesos encara a veure l’efecte de la vacunació en l’àmbit comunitari. Com diu el doctor Trilla, entrarem a vacunar-nos amb mascareta i sortirem de vacunar-nos amb mascareta. La mascareta la durem molts mesos encara. L’efecte de les vacunes serà gradual. El que esperem, seguint la lògica de vacunar primer els més vulnerables, és que el primer que començarem a notar, d’aquí encara moltes setmanes, serà una disminució dels casos més greus; per tant, no una reducció de la transmissió generalitzada de casos, sinó de la corba d’UCI i defuncions. Gradualment anirà arribant la resta, però tardarem mesos.

    Tampoc hi haurà un dia que diguem ‘avui ja tenim immunitat de ramat’. Veurem progressivament com l’epidèmia és més fàcil de controlar o com va a menys. S’espera que, de cara a la tardor o l’hivern de l’any vinent, s’hagi assolit aquesta immunitat de grup, que ens permetrà dur una vida, potser no completament normal, però almenys bastant més normal de la que tenim ara. Esperem també que l’estiu que ve sigui millor que l’anterior, perquè hi haurà una fracció important de gent vacunada. Segurament, les mesures podran ser cada vegada més suaus.

    És cert que hi ha hagut problemes logístics durant els primers dies de la campanya de vacunació. El que podem dir és que com més ràpid s’aconsegueixi vacunar abans observarem aquests efectes en la corba d’hospitalitzacions i de morts. Per tant, com més ràpid pugui fer-se el procés de vacunació, millor superarem aquesta tercera onada.

    Els sistemes d’informació de salut pública dificulten la vostra tasca per a fer models estadístics? Hi ha dades suficients i prou validades?

    El sistema no estava preparat, ni aquí ni a la resta d’Europa. Els sistemes d’informació no estaven a punt i, en aquest sentit, el mes de març va ser catastròfic. Però també és cert que m’agradaria remarcar que s’ha fet un esforç molt gran en aquest sentit. Sabem que no es pot crear un sistema d’informació d’un dia per l’altre, i penso que a Catalunya tenim una molt bona accessibilitat a les dades. Potser no tenim accés a totes les dades que ens agradaria, però a poc a poc s’han anat corregint els problemes que teníem al març, i esperem que la resta de problemes que vagin apareixent es vagin corregint també. Per tant, m’agradaria fer valdre els esforços que s’han fet en aquest sentit.

    Fa anys que col·labora amb metges de l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol (IGTP) per aplicar les matemàtiques al coneixement de malalties infeccioses, com la tuberculosi. Com ha canviat la seva vida amb l’inici de la pandèmia?

    La meva vida ha canviat radicalment. Com la vida de molta gent, s’ha girat com un mitjó. De fet, la tuberculosi, que era el meu camp de recerca principal, la tinc guardada en un calaix, i la vaig traient del calaix quan puc, que no és massa. És un problema generalitzat: tots els esforços que s’han posat en la Covid, que eren necessaris per la situació d’emergència, han anat en detriment de la recerca en altres àmbits, així com també en l’atenció sanitària a altres patologies.

    Com és treballar amb una malaltia nova com la Covid? La incertesa és constant o realment els mètodes estadístics que apliquen són vàlids per a qualsevol altra qüestió?

    El fet que fos una malaltia nova ens ha condicionat molt. Nosaltres treballàvem amb models que es coneixen com a mecanicistes, que són models que estan basats en el que tu coneixes sobre la malaltia. Per exemple, en el cas de la tuberculosi tenim molt clar com es transmet, de què depèn la transmissió, com funcionen els tractaments… tenim una informació molt detallada que podem incorporar als models. Aquesta informació la podem tenir en compte, de manera que podem fer preguntes molt més sofisticades als models, perquè la informació de base ja la tenim. En el cas de la Covid no era així. El mes de març no en sabíem pràcticament res; per tant, els models mecanicistes no els vam poder aplicar i vam haver de recórrer, més a cegues, a un altre tipus d’aproximacions més empíriques, consistents en mirar com es comporten les dades i, a partir d’aquí, començar a treballar, però sense cap coneixement previ. Hem canviat la forma d’aproximar-nos a les dades i hem anat treballant amb xifres en temps real, amb tota la problemàtica que comportava, especialment en l’inici de la pandèmia. És molt diferent treballar un tema des de dins que treballar-lo des de fora.

    Personalment, com està vivint la pandèmia? El ritme de treball intens, la conciliació familiar…

    Ho estic vivint amb molta intensitat i amb la sensació de no poder desconnectar mai, amb la sensació que estic permanentment connectada a la Covid. A llarg termini, el ritme que portem ara és insostenible. La conciliació ha sigut complicadíssima per moltíssima gent, però intentem pensar que és temporal, que l’any que ve serà molt diferent i que podrem recuperar la vida personal perduda durant aquests mesos. Soc optimista. Crec que aquest hivern serà molt complicat, però després la situació començarà a millorar i podrem guanyar en tranquil·litat i baixar una mica aquest ritme frenètic. Al final, el ritme és el que és i no tenim cap dubte que hem de mantenir-lo, igual que els sanitaris han de mantenir-lo o qualsevol treballador essencial i no essencial ho ha de fer. Tothom té clar que hem de treballar amb un mateix objectiu -i això seguirem fent-, intentant contribuir i posant el nostre gra de sorra en la solució del problema, que és el que ara toca, però sempre amb la idea que això té un final i que aquesta situació no durarà per sempre.

  • La pobresa energètica provoca una pitjor salut física i mental

    Qui no pot pagar les factures dels subministraments energètics, o qui en redueix el consum que necessitaria per qüestions econòmiques, pateix una pitjor salut física i mental que la població que no es troba en situació de pobresa energètica.

    Ho ha confirmat un estudi elaborat per experts de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Sant Pau, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), de l’Autònoma de Madrid (UAM) o de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    La mostra compara l’estat de benestar dels gairebé 2.500 participants d’un programa d’atenció a la vulnerabilitat energètica de la capital catalana amb una mostra similar de població barcelonina amb els subministraments assegurats.

    Més asma i bronquitis

    L’estudi compara la prevalença de tres malalties, així com la sensació de salut percebuda per la persona. En tots quatre valors, les persones que patien pobresa energètica abans de començar el programa d’atenció pública reportaven pitjors indicadors que el grup que sí que pot pagar les factures de llum, aigua o gas.

    Donat que els resultats estan disgregats per gènere, se sap que les dones que es troben en situació de pobresa energètica tenen una prevalença superior als homes a patir les patologies analitzades. Ara bé, en tres dels quatre valors, l’empremta de la pobresa energètica marca més els homes, en comparació amb el grup de control.

    En concret, l’estudi troba que menys del 5% de la població general barcelonina pateix asma. En canvi, és el cas del 15,6% de les dones i de l’11,8% dels homes en situació de pobresa energètica. Això suposa una incidència 3,22 vegades superior en el cas del gènere femení i del 2,23 en el masculí.

    Deixant de banda l’asma, en els altres aspectes estudiats són els homes sense recursos per a l’energia els que reporten un pitjor benestar, en comparació amb el grup que té garantit els subministraments.

    El cas més greu és el de la bronquitis crònica, amb una incidència 5,43 vegades més alta en els homes en situació de pobresa energètica. És a dir, del 17,1% enfront del 3,1% del global de la població masculina de Barcelona. Pel que fa a les dones la incidència de la bronquitis és 4,94 vegades superior entre les quals es troben en aquesta condició respecte de les que no ho estan.

    Impacte en salut mental i percebuda

    L’impacte de la pobresa energètica també deixa una marca en la salut mental de qui la pateix. L’estudi analitza els símptomes de depressió i d’ansietat de manera conjunta i troba una incidència del 17,9% entre el global de dones barcelonines i de l’11,5% dels homes.

    En canvi, focalitzant entre qui participa del programa per a afectats per pobresa energètica, els valors incrementen al 57,5% i el 46,7%, entre dones i homes respectivament. Així, la incidència es multiplica per 3,23 i per 4 per a cada gènere.

    Per últim, els investigadors comparen un valor més abstracte i ampli, com és la sensació percebuda de salut dolenta. El 58,6% de les dones i el 56,7% d’homes en situació de pobresa energètica així ho senten. Entre el grup general només és el cas del 24% i el 17,5% dels enquestats.

    Més pobresa, pitjor salut

    Les dades exemplifiquen clarament la relació entre pobresa energètica i una pitjor salut. Encara més, els científics han fragmentat els resultats segons la capacitat econòmica de les persones que formen part del programa d’atenció a la pobresa energètica entre els qui pateixen una de tipus baixa, mitjana o alta.

    Els resultats tornen a apuntar en la mateixa línia: «Com més alta és la intensitat de la pobresa energètica, major és la prevalença en gairebé tots els problemes de salut estudiats», diu el grup d’investigadors a l’informe.

    Per exemple, un home en situació greu de pobresa energètica té el doble de prevalença d’asma que un en situació d’emergència baixa. La situació es repeteix, en el cas de les dones, amb una multiplicació d’1,88 en la possibilitat de patir bronquitis crònica.

    La pobresa energètica afecta desproporcionadament dones, immigrants, persones amb baixos nivells d’estudis, aturats i llogaters

    Els investigadors troben diferents explicacions a l’alta incidència de malalties mentals i físiques entre la població en situació d’emergència energètica. Mentre relacionen els problemes respiratoris amb “males condicions d’habitatge”, troben que la problemàtica mental i emocional es deu a “la preocupació pel deute i l’assequibilitat, el malestar tèrmic i la preocupació per les seves conseqüències per a la salut”.

    Quant a l’anàlisi sociodemogràfica de qui més pateix la pobresa energètica i les seves conseqüències sobre la salut, l’equip investigador conclou que afecta «desproporcionadament dones, immigrants, persones amb baixos nivells d’estudis, aturats i llogaters», en la línia de «conclusions d’estudis previs».

    Per tot plegat, el col·lectiu científic considera que a «les regions del sud d’Europa es necessiten urgentment programes adaptats per reduir la pobresa energètica». Creuen que és el primer aspecte on cal actuar, ja que és més fàcil eliminar a curt termini la pobresa energètica que la pobresa en ingressos.

    “Les polítiques i programes específics haurien de coexistir amb polítiques estructurals més àmplies destinades a millorar les condicions de vida, treball i habitatge”, apunten. En cas de combinar els programes, asseguren, «es reduirien els efectes sobre la salut i les desigualtats en la salut en les poblacions afectades per múltiples privacions socials”.