Just Deploy It!

Blog

  • La Covid-19 ha exacerbat l’odi i la confrontació?


    El passat 17 de desembre va tenir lloc, telemàticament, la tercera sessió del cicle de debats sobre els efectes de la Covid-19 organitzat pels Amics de la UAB. Aquesta tercera sessió es va dedicar als «Mecanismes d’odi i confrontació» en el context de la pandèmia i hi van intervenir Ignacio Morgado, Catedràtic de Psicobiologia de l’Institut de Neurologia de la UAB i Manuel Cruz, Catedràtic de Filosofia de la UB i expresident del Senat, moderats per Maria José Recoder, degana de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB.

    Ignacio Morgado va aportar una anàlisi des del punt de vista de la psicologia de les emocions, concretament del sentiment de l’odi, amb tot el que significa de negació de la intimitat, de passió i de compromís per perjudicar a l’odiat. Per la seva part, Manuel Cruz, va subratllar que l’odiat és alguna cosa que «ens danya i que, per tant, ens carrega de raó com a justificació o legitimació de la violència en resposta al dany». El debat va girar també entorn de la relació amor/odi, a l’odi com a reacció a la por o a la incertesa i al fet que l’odi és un fenomen induït. Tot això com a materials de base sobre com va reaccionar la ciutadania davant la incertesa i els temors de la pandèmia. La prova de contrast que va significar el confinament va fer sortir, segons Cruz, el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, perquè també ningú és d’una sola peça.

    El debat va girar també entorn del debat sobre l’actuació dels mitjans de comunicació en relació amb la informació sobre la pandèmia i la seva fiabilitat. Finalment, es va abordar la repercussió del crispat debat polític sobre l’actuació dels diferents governs en relació amb el control de la pandèmia. En el discurs de l’odi i la crispació hi ha també ciutadans que s’hi reconeixen i vehiculen els seus registres -odiosos o sectaris- cap a la política. Potser els polítics injecten odi, però, com deia Manuel Cruz, hi ha més gent que l’amplifica en els mitjans i en les xarxes socials, deteriorant així la part de responsabilitat corresponent als polítics, però també la part que correspon als mitjans de comunicació i a la mateixa ciutadania.

  • Barcelona i el CatSalut pacten la ubicació definitiva de quatre CAP i la construcció d’un de nou

    L’Ajuntament de Barcelona i el Servei Català de la Salut van arribar el passat dilluns a diferents acords que suposaran la nova ubicació de quatre centres d’atenció primària de la ciutat i la creació d’un de nou. L’Ajuntament cedirà terrenys municipals per a fer-ho possible, mentre que el govern invertirà 35 milions d’euros. Es preveu que els nous centres estiguin enllestits entre el 2024 i 2025.

    La pandèmia ha obligat als centres d’atenció primària a adaptar-se a una nova manera de treballar amb dobles circuits Covid i no Covid, més ventilació i espai per mantenir les distàncies. La majoria dels centres que canviaran d’ubicació no complien aquestes característiques o s’han quedat petits. En el cas de les 3 àrees bàsiques de Salut de l’AIS Barcelona Dreta, la pressió assistencial l’està assumint un sol centre, el CAP Maragall, i per aquest motiu es crearà un nou centre que assumirà la població del barri del Congrés – Indians.

    La regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, va destacar que «disposar d’espais definitius és clau per potenciar l’atenció primària a la ciutat». En aquest sentit, també explicava que durant el 2021 l’Ajuntament seguiria treballant per poder tancar i garantir les ubicacions de més nous CAP previstos a Horta i Ciutat Vella.

    Per la seva banda, el Director del Servei Català de la Salut, Adrià Comella va remarcar la importància d’aquests acords, necessaris tant pels professionals sanitaris, com pels usuaris. Comella va explicar que les millores de l’atenció primària a Barcelona són a curt i a llarg termini. «De moment hem instal·lat mòduls de suport per poder esponjar la tasca dels centres, són equipaments provisionals, però seran de gran ajuda i a llarg termini tindrem els nous edificis, més espaiosos i amb més capacitat assistencial».

    Alguns centres d’atenció primària, amb el suport dels usuaris dels CAP, havien aixecat protestes veïnals durant els darrers mesos a causa de la manca d’espai i les instal·lacions deficitàries dels ambulatoris.

    CAP Besòs

    La nova ubicació del CAP Besòs comportarà una transformació del centre, que doblarà el seu espai, passant de 1.500 m² a 3.000 m². L’Ajuntament de Barcelona cedirà al Servei Català de la Salut una part del nou edifici per a equipaments que es construirà al solar que s’alliberarà amb l’enderroc de l’antic cinema Pere IV, just al costat del CAP. El centre sanitari ocuparà les tres plantes superiors del nou equipament i connectarà amb el CAP a través d’una passera. El canvi també preveu obres de millora i modernització de l’espai on és ara.

    Mentre es fan els treballs de construcció del nou CAP, el Servei Català de la Salut ha previst ubicar un mòdul de suport a l’atenció primària just al costat, la qual cosa permetrà fer PCR i proves fora dels centres que esponjaran els serveis i garantiran la seguretat de professionals i ciutadans durant la pandèmia. Es preveu que la nova estructura entri en funcionament el gener.

    CAP Fort Pienc

    La nova ubicació del CAP Fort Pienc serà al solar de la cruïlla dels carrers Nàpols i Gran Via. La nova ubicació del CAP Fort Pienc ocuparà la planta baixa i la planta primera de l’immoble, d’uns 2.700 m².

    Aquesta Àrea Bàsica de Salut disposava fins fa poc de dos centres d’atenció primària, el CAP Carles I i el CAP Passeig de Sant Joan. Amb la pandèmia el CAP Carles I va haver de tancar perquè no tenia cap consulta amb ventilació natural, i per aquesta raó el CAP Passeig de Sant Joan va passar a assumir tota l’assistència del barri. Els professionals dels CAP i els usuaris del barri fa temps que denuncien la manca d’espais i la situació precària del centre.

    De moment, el Servei Català de la Salut instal·larà un nou equipament provisional per poder esponjar la tasca que està assumint el centre. Aquest nou equipament, situat al carrer Alí Bei, constarà de 8 consultes i estarà en funcionament previsiblement al febrer.

    CAP Gòtic

    La ubicació definitiva del nou CAP serà a l’edifici municipal situat al carrer Pi i Sunyer, previ acord sobre la ubicació i trasllat dels serveis municipals que actualment es troben en aquest emplaçament. El nou CAP tindrà aproximadament uns 2.500 m² i recuperarà tota la cartera de serveis. Mentrestant, s’instal·laran uns mòduls de suport a la plaça Joaquim Xirau, els quals constaran de 9 consultes que estaran en funcionament el mes que ve.

    CAP Raval Nord

    El CAP del Raval Nord s’ubicarà finalment a l’antiga capella de la Casa de la Misericòrdia. En aquests moments el projecte està en fase de concurs i les obres, en principi, podrien començar al llarg de l’any que ve o principis del 2022. Mentre no es construeixi el nou CAP, el CatSalut té previst instal·lar un mòdul de suport molt a prop del centre, que tindrà uns 2.500 m².

    Nou CAP Congrés – Indians

    L’acord entre l’Ajuntament de Barcelona i el Cat Salut preveu també la construcció d’un nou CAP al barri del Congrés – Indians, que s’ubicarà en un solar a la cruïlla entre els carrers Cardenal Tedeschini i el carrer Pardo. L’Ajuntament de Barcelona cedirà aquest solar, fins ara d’ús cultural, al Servei Català de la Salut.

    Fins ara el CAP Maragall assumeix la població de tota l’àrea bàsica, tant el barri del Congrés – Indians, Camp de l’Arpa i els Encants, donant assistència a unes 80.000 persones. La construcció del nou CAP permetrà descongestionar el CAP Maragal i millorar la tasca assistencial.

  • “Hem de ser capaços de detectar la discalcúlia i la dislèxia al llarg de 1r de primària”

    Josep Maria Serra Grabulosa és professor del Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la UB i fa anys que la recerca l’ha dut a convertir-se en un dels principals referents a Catalunya en discalcúlia, i per extensió també en dislèxia i TDAH. En associació amb un altre professor de la UVic, fa uns mesos va posar en marxa NeurekaLAB, que es defineix com “una empresa social, constituïda com a spin-off de la UB i la UVic, que neix amb el compromís d’investigar el procés d’aprenentatge així com les dificultats associades per tal d’anticipar les necessitats dels nens i nenes en edat escolar”. La web de NeurekaLAB permet accedir a uns tests (diferenciats per cursos, de 1r a 6è) perquè les escoles i les famílies puguin veure si es dona un cas de discalcúlia, i que també permet accedir a un primer tractament de reeducació sobretot pensat pels infants de 6 a 8 anys. Tant el diagnòstic com el tractament sorgeixen d’anys de recerca de Serra, amb la col·laboració de diverses escoles. L’accés a aquests materials té un petit cost econòmic, que és ínfim al costat del que diu Serra que cobren les editorials que venen proves d’avaluació, i la idea és que aquests diners serveixin per seguir millorant l’eina.

    Crec que he de començar preguntant-li pel que vol dir discalcúlia, ja que suposo que encara és un concepte poc conegut.

    Davant d’aquesta pregunta sempre dic que la definició més fàcil és que és la dislèxia de les matemàtiques. De la mateixa manera que hi ha nens i nenes que a l’hora de llegir s’entrebanquen o van molt a poc a poc, n’hi ha d’altres que amb les matemàtiques no se’n surten, i que per molt que els hi expliquis del dret i del revés no hi ha manera que ho acabin entenent. I no és un problema de qui ho explica, sinó que l’origen del problema, com en el cas de la lectura, és que el seu cervell no està preparat per interioritzar tot allò en el moment i de la manera que ho estem explicant.

    Com i quan es detecta?

    Normalment ho detecten molt les famílies, perquè veuen que coses que hi ha coses que hauria de saber per la seva edat, que els seus amics ja saben, o fins i tot que sap fer la seva germana petita i ell no se’n surt. A l’escola també se n’adonen, perquè veuen que hi ha nens i nenes que van més endarrerits que altres, i en canvi en altres matèries van bé. Però al final cal una visita a un professional, ja sigui a dins o fora de l’escola, per passar unes proves i veure que el rendiment d’aquell infant no és el que li tocaria ni per l’edat ni pel temps que porta a l’escola.

    Però la idea que es defensa des de la neuroeducació és que no tothom té el mateix ritme d’aprenentatge i que s’han de respectar els diversos ritmes. Això no dificulta la detecció precoç de la discalcúlia?

    Aquest és un argument de doble fil, perquè evidentment tothom té un ritme de creixement diferent, però estem posant a tots els nens i nenes des de P3 en un sistema estàndard. Per tant, per molt ritme que tinguis diferent t’acabes adaptant al que hi ha. Però si, per exemple, en una escala de 100 punts hi ha una distància de 30 i 40 punts, això ja no depèn dels ritmes de creixement, sinó que un té una dificultat i l’altre no la té. El ritme de creixement diferent es compensa amb les explicacions addicionals que dona el mestre, amb el reforç, hi ha moltes estratègies per intentar compensar aquest menor ritme. Però en el cas dels nens i nenes amb discalcúlia això no s’acaba compensant, com tampoc passa amb la dislèxia. I, per tant, ens trobem que si posem l’excusa que “ja ho aprendrà” o “ja canviarà” el que fem és anar dilatant aquella detecció i intervenció que necessita aquell nen o aquella nena.

    Es troben casos de ‘falsa discalcúlia’? Em refereixo a famílies alarmades perquè el nen no sap fer encara segons quines operacions, però en realitat no té cap problema.

    Sobre això, dues coses: si amb el ritme de creixement diferent i amb la pressió de l’escola un infant comença a quedar-se endarrerit, si no fem una intervenció en aquell moment aquesta distància és cada vegada més gran, i això pot acabar sent pràcticament igual a una discalcúlia. En canvi si ho veiem i comencem a intervenir, ho podrem recuperar. De vegades es parla en termes d’una veritable discalcúlia o una veritable dislèxia. Doncs depèn. Tots els nens i nenes inicialment mostren dificultats, si les intervenim podrem recuperar. Aquells amb els quals recuperarem poc són els que diagnostiquem com a discalcúlics o dislèxics. Però això només ho podem saber si fem detecció precoç i intervenció precoç; si no, arribarà un moment que les dificultats seran tan severes que no sabré si això és perquè no he fet la intervenció que hauria d’haver fet o perquè encara que l’hagués fet aquell nen o nena no se n’hagués sortit.

    I l’altra cosa que ens trobem és que la discalcúlia és molt comòrbida, es dona simultàniament amb les dificultats lectores o les dificultats atencionals o el TDAH. Aquests nens i nenes tant amb TDAH com amb dislèxia ens trobem que intrínsecament també presenten dificultats numèriques.

    En el cas del TDAH hi ha la sospita que hi ha molta sobrediagnosticació. Per no dir que hi ha un sector de la pedagogia que considera que la tendència a posar etiquetes als infants no els ajuda. No sé com ho veu…

    És un tema complex. El TDAH és un trastorn que està descrit i hi ha molta evidència científica. El diagnòstic del TDAH és clínic. Això què vol dir? Que s’han de passar un seguit de proves, s’ha d’obtenir informació de la família, de l’escola… i al final és l’ull clínic el qui acaba fent el diagnòstic. Jo crec que barregem la idea de sobrediagnòstic amb quin tipus de diagnòstic es fa. El problema que tenim és que de vegades hi pot haver algú que vol fer un diagnòstic determinat i potser no té prou formació per fer un diagnòstic de TDAH. No cal només enumerar quins ítems són els del diagnòstic, i veure quants es compleixen o no, sinó que calen anys d’haver estat en contacte amb aquests nens i nens, cal poder relacionar aquella simptomatologia amb altres possibles disfuncions que hi hagi, i això només t’ho dona una formació molt específica i una experiència treballant al costat de gent que estigui molt ben formada en això, i no tothom ho està.

    Quan surts del Grau de Psicologia t’especialitzes en un màster en Psicologia General Sanitària, i això vol dir que ja pots fer diagnòstics de TDAH i altres trastorns, però quina formació tens en realitat? I és clar, si tens un diagnòstic mal fet sí que pot causar la impressió que hi ha molt sobrediagnòstic. Diagnosticar no és fàcil i s’ha d’anar molt amb compte. No tots els nens i nenes que són moguts són TDAH i no tots els nens i nenes amb TDAH són moguts. Hi ha molta variabilitat amb els símptomes. I tampoc hi juga a favor que la medicació malauradament encara no és prou fina com per poder garantir que amb tots aquests nens i nenes els ajuda al 100%. O sigui que, quan no els ajuda, es reforça aquesta idea del sobrediagnòstic. Però això només té una solució, que és seguir investigant.

    Per què TDAH i discalcúlia estan tan relacionats?

    Entre ells i amb la dislèxia. Per entendre-ho hem de pensar en l’evolució de l’espècie humana. L’origen del llenguatge –les primeres vocalitzacions, els primers sons– alguns autors el situen fa dos milions d’anys. Des d’aleshores fins ara, el cervell ha tingut temps de reconfigurar-se per crear unes àrees que són exclusives del llenguatge humà. En el cas dels nadons, tenen unes àrees de llenguatge que són sensibles a tots els sons de la parla de qualsevol idioma, i a mesura que creixen i estan en una cultura determinada aquella finestra tan àmplia es va restringint i va sent selectiva pel seu propi idioma.

    En canvi, l’escriptura, la lectura i les matemàtiques són molt més recents. Com a molt ens hauríem de remuntar 10.000 anys enrere. I, en aquest temps, el cervell no ha creat una zona que estigui especialitzada únicament i exclusivament en el procediment numèric. Què hem fet per dotar l’espècie humana d’aquesta capacitat, igual que la lectura? El cervell ha agafat format una xarxa entre diverses àrees per sustentar la lectura i les matemàtiques. Però el fet que sigui una xarxa, que no sigui propi intrínsecament, vol dir que utilitza zones implicades en altres funcions, i una d’aquestes àrees és l’escorça prefrontal, que és la regió que es dedica a solucionar les coses, que analitza l’origen dels problemes, comprova si s’ha equivocat…

    El procediment numèric, en la seva forma més simple (per exemple, jo tinc tres elements a la dreta i un a l’esquerra, on n’hi ha més?), els bebès de pocs mesos ja ho saben només mirant. Però el coneixement matemàtic, que parteix d’aquí, s’estén molt més enllà. I això vol dir que la part del cervell que intrínsecament està relacionada d’alguna manera amb el procediment numèric és una part tan simple a la qual no li ha donat temps a evolucionar per explicar tot allò que hem après. Quan aquesta zona prefrontal falla, ho fa la planificació en general, que és el que passa amb el TDAH, però falla també la planificació en matemàtiques. I les matemàtiques, sobretot a partir del cicle mitjà de l’educació primària, requereixen molta activitat prefrontal. Com que en el TDAH fallen les qüestions relacionades amb planificar, buscar solucions, buscar comparacions, això s’estén a tota l’àrea de les matemàtiques. No podem fer matemàtiques si no ens organitzem, però com que qui ens organitza és el prefrontal, si aquest falla, les matemàtiques quedaran tocades. I aquesta és la raó per la qual intrínsecament en el TDAH hi ha dificultats matemàtiques.

    Hi ha alguna estimació sobre el percentatge d’alumnat que deu tenir discalcúlia i no ho sap? Imagino que no saber-ho deu estar també lligat a un possible cas de futur fracàs escolar…

    El problema que tenim és precisament aquest, que no ho sabem. Hi ha estudis epidemiològics fets en altres països que ens diuen que entre un 3 i un 5% de nens i nenes en edat escolar presenten discalcúlia i entre el 5 i el 7% dislèxia. Nosaltres en trobem entre un 3 i un 5% a totes les aules? No. I per què no els trobem? Perquè no s’han fet les proves adequades. És a dir, pràcticament a cap escola es fan avaluacions cognitives per saber quins són els punts forts o febles de cadascun dels alumnes. En canvi, de tant en tant agafem el cotxe i li fem una revisió, per veure si falla alguna cosa. I aquí estem parlant dels nens i les nenes. Penso que valdria la pena fer una avaluació cognitiva per veure punts forts i punts febles, i això permetria una educació molt més fina.

    Li poso un exemple: jo vaig estar fa un temps a Finlàndia, i allà em deien que només tenen un 1% de dislèxia i quelcom semblant de discalcúlia. Què fan els finlandesos? Detecció precoç des del moment que comencen l’educació primària, que ho fan als 7 anys. I amb aquests nens i nenes que els costa més ja fan de seguida una intervenció.

    L’edat ideal de la detecció són els 7 anys?

    Això depèn del sistema educatiu. En el nostre cas, a partir de P3 ja comencem a ensenyar les lletres i els números, a fer “1, 2, 3…”, o sigui que a finals de P5 ja podrien passar una petita prova, un qüestionari de 10 ítems, i només amb això (per exemple, posar un 7 i un 3 i preguntar quin número és més alt) ja podem saber quins nens i nenes van millor i quins van pitjor. I els que estan a la cua són els que, començant 1r, ja haurien de tenir una atenció especial. Si aconseguíssim això veuríem que potser al voltant d’un 3% tenen moltes dificultats amb les matemàtiques. Si ens esperem a 4t, 5è o 6è de primària per mirar-ho ens podem trobar amb un 20% de nens i nenes amb dificultats matemàtiques. Sense arribar al diagnòstic, però amb dificultats.

    A un amic del meu fill li van detectar la dislèxia quan estava acabant la primària. Pot ser que la dislèxia també es vagi tard en la detecció?

    Tant amb la dislèxia com amb la discalcúlia hem de ser capaços de detectar-la al llarg de 1r de primària. Perquè al principi de l’educació primària veiem quin és el nivell lector, la consciència fonològica, la identificació de lletres, la manipulació de lletres… i el mateix amb els números, identificació de xifres de l’1 al 10, comparació de l’1 al 10, que són coses que la majoria d’escoles han fet. Jo no demanaré que quan comencen 1r ja sàpiguen sumar i restar, però sí que sàpiguen identificar el número 7. Molts nens a aquesta edat ja saben fer sumes per sota de cinc, saben fer comparacions (quina és més gran, quina és més petita), a finals de P5 i principis de primària, en aquesta avaluació qualitativa ja podem saber a qui hem de prestar una mica més d’atenció, i a finals de 1r, com que has estat més per ells, han de ser capaços de fer el que fa la resta de nens i nenes. I els que no ho siguin ja els pots fer una avaluació completa i a partir d’aquí ja poder fer el diagnòstic. I amb la lectura igual, sobretot en termes de velocitat lectora, no hem d’esperar a 3r de primària, a finals de 1r ja et podria dir quins nens i nenes tenen risc de tenir dislèxia. I molt clarament.

    El procés de reeducació que necessita un infant amb discalcúlia o dislèxia el troba fora de l’escola. No està previst. Quines passes ha de fer un mestre quan sap que té un alumne amb el diagnòstic de discalcúlia?

    Nosaltres apostem perquè es creï un triangle entre família, escola i professional. L’ideal seria que aquesta intervenció es fes a l’aula. Però la realitat és que això no passa. Els EAP validen el diagnòstic, fan avaluacions i proposen un seguit d’adaptacions, de vegades metodològiques i de vegades curriculars en funció del tipus d’infant i el tipus de dificultat. Per això creiem que hi hauria d’haver aquest triangle i s’hauria de treballar en funció de les dificultats d’aquell nen o nena: s’ha de seguir treballant al ritme de classe, però s’ha de complementar amb allò que no ha après fins llavors aquell nen o nena. Poso un exemple: podem començar a fer multiplicacions sense haver entès el sistema de base 10? No. Hem de reforçar el sistema de base 10, les unitats, les desenes, les centenes, els milers… ho hem de treballar molt bé per poder passar a les multiplicacions.

    Una altra cosa que és molt important és quants deures se li han de posar a aquest alumne. Perquè els que tenen dificultats moltes vegades no acaben les tasques a classe i se les han d’emportar a casa, i a sobre tenen els deures. Potser val la pena, en comptes de fer tres activitats diferents i tres exercicis de cada cosa, fer les tres activitats i un exercici únicament de cada cosa.

    I una cosa que s’ha de demanar és que el mestre o la mestra de reforç estigui a l’aula. Perquè de vegades ens diuen que tenen 24 alumnes més, amb altres casuístiques diferents. El que no podem pretendre és que siguin supermans o superwomens que ho controlin tot. Hi ha d’haver la figura del reforç i sense treure el nen de l’aula. Perquè un dels problemes que tenim és que constantment l’estem traient de l’aula. I posem en una aula a 4 o 5 que van malament en matemàtiques però per raons diferents. Potser un és perquè acaba d’arribar, un altre potser perquè té una discapacitat intel·lectual… el treball ha de ser específic per cadascú segons les seves característiques i això es pot aconseguir amb el mestre de reforç a l’aula, que és el que fan a Finlàndia.

    I un dels problemes quan intentem establir aquests triangles és que els equips docents veuen al professional com algú que ens intenta explicar què hem de fer, i el miren malament, però de vegades també és el professional qui diu “has de fer això, això i això”, sense tenir en compte la realitat de l’aula. Cal més diàleg perquè aquest triangle és clau perquè la informació flueixi.

    Funciona la reeducació? Per exemple, quant de temps pot trigar un infant de 8 anys amb discalcúlia per tornar al nivell del seu grup?

    La reeducació cognitiva funciona, però té les seves limitacions. Un nen discalcúlic és algú amb dificultats severes amb les matemàtiques, això vol dir que si agafem tots els nens i nenes i els posem en una escala de 0 a 100, tots els qui tenen discalcúlia estan en el valor 7 i cap a baix. Els hi costa moltíssim. Nosaltres els reeduquem… fins a on? Tenint en compte que el rendiment normal i esperable està entre el 25-30 i cap amunt, podem fer un salt des del punt 5 al 35? Ja et dic que no, fem salts de deu-quinze punts, no de trenta. Si l’aconseguim fer saltar fins al 15 o el 18 segueix estant per sota del 25 i per tant segueix tenint dificultats. La discalcúlia és com la dislèxia o com el TDAH, és intrínsec a un mateix i el tens de per vida. El que hem de fer és intentar minimitzar-la, i la reeducació aconsegueix estirar aquest rendiment de tal manera que en algunes coses millores molt i en altres potser millores poc. Pensa que el nivell de l’escola és molt exigent. Quan saps A, et demanen A+B; quan saps A+B, et demanen AxB; i quan saps AxB et demanen AxB/C; i així anem in crescendo. La dificultat de la discalcúlia és també que a mi em costa generalitzar, i això vol dir que la reeducació ha d’anar per objectius molt concrets, intentant modular cadascuna d’aquelles àrees, però mentrestant el curs va avançant, per tant es forma una mena de carrera contrarellotge en la qual vas recuperant terreny però no arribes mai a recuperar-lo del tot. I amb això no vull desanimar. Aquests petits canvis de 10-15 punts realment són molt positius. A nivell acadèmic i pel que fa a l’autoestima, perquè veuen que hi havia coses que els costaven molt i que ja les poden fer.

    Com funciona Neurekalab?

    Neix després de molts anys de recerca i de col·laboració amb clínica. I sorgeix d’adonar-te que les eines de detecció precoç o d’avaluació disponibles no han evolucionat: són en format paper, tenen un cost molt elevat, i els barems que tenen alguna d’aquestes proves són de començaments dels anys noranta o del 2000. I també neix d’adonar-te que a l’hora de corregir una avaluació ens podem equivocar. Ens vam proposar fer una cosa que fos actualitzable periòdicament, que fos de molt fàcil ús, que fer la correcció automàticament… i a partir d’aquí va sortir NeurekaLAB. Vam començar creant una sèrie de test per l’avaluació dels processos bàsics que integren l’aprenentatge, que són la lectura, el processament numèric, atenció i memòria de treball. I amb això fer un perfil cognitiu: quins són els punts forts i els punts febles. Amb la qual cosa saps què pots demanar a cada nen o nena. I en paral·lel, veient que per les dificultats lectores ja hi ha tecnologia (com el Glifing, el Binding o el GraphoGame, que han estat provats i funcionen), per matemàtiques pràcticament no n’hi ha. Sí que hi ha programes que es comercialitzen, però normalment s’orienten al currículum escolar, i hi ha escoles que els utilitzen per substituir els llibres. Però per les dificultats en si, i específicament per la discalcúlia, hi ha molt poc material. O sigui que vam dir: fem una plataforma on els professionals de les escoles i les famílies podran fer una avaluació ràpida i a partir d’aquí, si cal, ja començar a intervenir.

    Entenc que amb NeurekaLAB ja es pot fer aquesta detecció precoç de finals de P5.

    Nosaltres proposem una bateria d’aquestes proves per les escoles, perquè puguin avaluar els seus alumnes des de 1r a 6è en uns 20-25 minuts. És molt ràpid. Avalues processament numèric, lectura, atenció i memòria prevalent. I ho tens a l’ordinador, saps com ho va fer aquell alumne a 1r, llavors pots fer una intervenció i cada dos mesos tornar-lo a avaluar i comparar si hi ha hagut una evolució. Com a escola pots comparar línies, i veure com van creixent al llarg dels cursos. Al final el que ens interessa és el data mining, tenir molta informació i poder saber a cada moment què és el millor segons les dificultats que té cadascú. I això qui ho pot fer? Les escoles, que és on hi ha el gran gruix de nens i nenes.

    Exactament què s’aconseguiria amb tota aquesta informació?

    La idea seria que, més que passar les proves de competències bàsiques cada cert temps, que tu a cada moment sabessis com tens cadascun dels teus alumnes. I fins i tot podries saber quins van millor per escoles o per àrees, i això ho podries relacionar amb moltes altres variables sociodemogràfiques. El data mining és posar moltes i moltes dades, i veure com les relacionem. I de vegades surten coses que ens sorprenen. Per exemple, amb tota la bateria de tests que hem passat a 1.200 nens i nenes, hem agafat les dades de lectures i de processament numèric i les hem correlacionat, i això per cada curs, i ens hem adonat que el rendiment amb matemàtiques correlaciona molt amb el rendiment amb la lectura. És a dir, són dues funcions que van de la mà, i això explica també aquesta comorbiditat. Per què quan vaig malament amb matemàtiques vaig també malament amb la lectura o vaig malament amb atenció? No has d’esperar a veure un trastorn, tot això va creixent en paral·lel. Una altra cosa que ens hem adonat és que no hi ha diferències entre nens i nenes. Allò que es diu “els nens són més bons amb matemàtiques”. De 1r a 6è, ni per càlcul mental, ni per línia numèrica mental ni per estimació ni per resolució de problemes ni per sistema en base 10 hi ha diferències entre nens i nenes. Pot ser que en algun curs hi hagi diferències mínimes, però a 6è estan tots iguals. Per això l’educació l’hem d’enfocar amb independència del gènere, no té sentit pensar que els nens són més bons en les matemàtiques i les nenes amb les altres coses.

    Sí que hi ha aquest clixé, oi? Els nens són millors en ciències i les nenes en lletres.

    Doncs és un biaix que hem anat introduint perquè quan els avalues això no surt. Els mateixos nens i nenes tenen la creença que les nenes són pitjors que els nens amb matemàtiques, i com que hi ha aquesta idea quan elles tenen dificultats ho viuen com que és normal.

    Un cop el vaig sentir parlant de l’ansietat matemàtica, ens pot explicar aquest concepte?

    Anar desenvolupant cada cop ansietat cap a les matemàtiques, de tal manera que pot ser un quadre clínic que impedeix als nens i nenes fer un examen de mates. Es queden bloquejats, es queden en blanc, presenten sudoració, es posen a plorar… Això és l’extrem. Entre aquest extrem i els qui es prenen tranquil·lament les matemàtiques, també n’hi ha altres que també ho passen molt malament: diarrees, mals de panxa, mal de cap… És a dir, un tipus de somatització vinculat al fet que s’adonen que fent poc esforç fan moltes coses i que en canvi aquí fent molt esforç no arriben als mínims que es demanen. I això un alumne de 2n de primària no ho entén per què li passa, i si a sobre en algunes ocasions es barreja amb comentaris, dels companys o fins i tot del mateix mestre, i no cal arribar al bullying, això acaba generant aquesta por, una emoció negativa molt intensa que augmenta cap a l’ansietat. També hi ha tests per mesurar ansietat. I en el cas de nens i nenes amb reeducació s’ha vist que abans i després hi ha una millora significativa, perquè l’ansietat la vius com una cosa interna. Als adults ja ens costa tenir eines per redireccionar-la, doncs imagina’t en el cas dels nens petits, se’ls hi escapa del tot i això se’n va cap a altres àmbits de l’esfera escolar fàcilment.

  • Un llibre recull el testimoni d’infermeres tarragonines a primera línia contra la Covid

    “Malgrat la greu crisi sanitària, les infermeres ens hem compromès per treballar amb qualitat tècnica i calidesa humana”. Aquesta és una de les idees que transmeten les infermeres que han participat en el llibre Les infermeres parlen, en plena etapa del Covid, editat pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA).

    El llibre recull les vivències personals, sentiments i preocupacions de 17 infermeres de Tarragona i les Terres de l’Ebre mentre treballaven per combatre la primera onada de la pandèmia de la Covid-19.

    Per a l’elaboració del llibre la periodista Ester Duran va entrevistar a infermeres docents, gestores i assistencials de diferents àmbits: salut mental, llevadores, atenció primària i residències. També hi ha una entrevista a una estudiant de quart d’Infermeria que es va incorporar a treballar abans de finalitzar els estudis i a dues infermeres que han estat a l’altra banda: cuidant dels seus familiars contagiats i lluitant contra la Covid-19 en primera persona.

    La presidenta de Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona, Lluïsa Brull, assegura que «el llibre té un gran valor perquè es converteix en el testimoni  de com van ser aquells primers mesos de la pandèmia a través de la veu d’infermeres que van treballar per garantir l’atenció, cura i acompanyament de la població, en un dels pitjors moments que ens ha tocat viure com a país».

    Brull remarca que «la crisi sanitària ha deixat una impremta enorme sobre les professionals que van estar, i que segueixen, a primera línia lluitant contra la Covid-19». En aquest sentit, destaca que era necessari «recollir alguns testimonis d’aquestes infermeres i conèixer la seva situació, les seves preocupacions i sentiments i, al mateix temps, copsar les seves necessitats”.

    Les infermeres exposen al llibre els canvis constants que han hagut de viure, com la incorporació de la telemedicina, la separació de zones netes i brutes en hospitals i CAP o la conversió de llits convencionals en llits d’UCI. També destaquen com les infermeres han mantingut la seva vocació per cuidar de les persones, amb qualitat tècnica i calidesa humana.

    Les entrevistades es reivindiquen com a «pilars fonamental del sistema de salut», alhora que posen sobre la taula problemes estructurals greus que cal solucionar: les pobres ràtios d’infermeres, la inestabilitat contractual o la falta de participació en les taules de decisió».

    Llibre compta a la portada amb la il·lustració de l’artista ebrenc Ignasi Blanch, mentre que les fotografies han anat a càrrec del foto periodista tortosí Santi Martorell.

  • L’Agència Europea del Medicament aprova la vacuna de Pfizer contra la Covid-19

    La Unió Europea ha validat la primera de les vacunes contra la Covid-19, una de les grans esperances en la gestió de la pandèmia que va començar el març d’aquest mateix 2020. A través de l’organisme competent, l’Agència Europea del Medicament (AEM), els vint-i-set estats disposen ja de llum verda per començar a vacunar la seva població a partir del diumenge 27.

    L’AEM ha aprovat una «autorització de comercialització condicional» en persones a partir de setze anys. L’avaluació, ha explicat la directora executiva de l’EMA Emer Cooke, «es basa en la força de l’evidència científica sobre la seguretat, la qualitat i l’eficàcia de la vacuna i res més». Segons Cooke, «l’evidència demostra de manera convincent que els beneficis són superiors als riscos de la vacuna».

    El primer vaccí estudiat i validat per l’AEM ha estat el que produeixen la farmacèutica estatunidenca Pfizer i la biotecnològica alemanya BioNTech. El preparat va mostrar una efectivitat del 90% obtinguda una setmana després de rebre la segona de les dosis, que s’injecta quatre setmanes després de la primera. Dies més tard, Pfizer va matisar que, en ampliar la mostra, l’efectivitat va augmentar al 95%.

    La farmacèutica va publicar els resultats de la tercera i darrera fase d’assajos a mitjan mes de novembre, quan va presentar les seves dades als diferents organismes reguladors per obtenir-ne la validació. Des de llavors alguns estats ja havien donat el vistiplau al vaccí, que s’ha convertit en el més estès arreu del món occidental. Després del Regne Unit, que va ser el primer a aprovar-la, han fet el mateix els Estats Units, el Canadà o Suïssa.

    En plena tercera onada, la data que preveia l’AEM per pronunciar-se sobre la vacuna de Pfizer i BioNTech quedava lluny, i la pressió d’alguns dels estats de la Unió Europea va fer que s’avancés set dies. «Després de rebre dades addicionals sol·licitades a l’empresa, s’ha programat una reunió excepcional per al 21 de desembre», va explicar en un comunicat l’AEM.

    De la mateixa manera, l’Agència Europea del Medicament s’havia de pronunciar sobre el vaccí de Moderna, amb una efectivitat del 94,5%, el 12 de gener i finalment ha avançat la deliberació al dia 6.

    Espanya vacunarà el primer dia

    La vacuna de Pfizer i BioNTech, anomenada BNT162b2, presenta una dificultat notable en termes de distribució, donat que s’ha de mantenir a temperatures molt baixes de fins a 80 graus negatius. Per aquest motiu, els experts de la matèria reconeixen que aquest no serà el vaccí que s’aplicarà als països amb menys recursos, sinó que es restringirà al primer món.

    La Unió Europea s’afegirà als estats que ja l’han validat i l’estan injectant a partir del mateix diumenge 27. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va anunciar que les dates d’inici als vint-i-set estats que conformen la UE serien entre el 27 i el 29 de desembre.

    En concret, l’Estat espanyol ha manifestat la voluntat d’iniciar tan aviat com sigui possible, raó per la qual s’espera que el diumenge 27 ja s’apliquin alguns vaccins sobre la població espanyola. El protocol del ministeri de Sanitat, actualitzat divendres, estableix que durant la primera etapa de dosis limitades els grups que les rebran seran els residents i personal de residències per a gent gran i d’atenció a grans dependents, el personal sanitari i sociosanitari i persones amb gran dependència no institucionalitzades.

    Pel que fa a Catalunya, la consellera de Salut Alba Vergés va anunciar que confiava a tenir 900.000 vaccins per immunitzar unes 450.000 persones durant el primer trimestre de l’any 2021. Per aconseguir-ho, Salut ja compta amb gairebé un miler d’infermeres que van respondre a la crida per a la campanya de vacunació extraordinària.

  • L’estudi de seroprevalença confirma que el coronavirus entén de gènere i precarietat: cuidadores i treballadores de neteja són les més afectades

    La quarta entrega de l’estudi de seroprevalença del Ministeri de Sanitat ha revelat que al menys 4,7 milions de ciutadans s’han contagiat amb SARS-CoV-2 al llarg del 2020, un 9,9% de la població espanyola. També ofereix unes quantes dades sobre com es produeixen aquests contagis. A la presentació de l’estudi, les seves directores, Raquel Yotti (Institut de Salut Carlos III) i Marina Pollán (Centre Nacional d’Epidemiologia) han destacat a diversos col·lectius que tenen una prevalença més gran que la mitjana nacional. Són el personal sanitari (16,8%) i les dones que tenen cura de persones dependents en el domicili (16,3%). També les persones de nacionalitat no espanyola (el 13,1%).

    Encara que a penes hi ha diferència entre el nombre de dones i homes contagiats de coronavirus a Espanya des de març (10,1% enfront de 9,6%), sí que són alguns dels treballs altament feminitzats els que més exposició al virus experimenten. Al costat de sanitaris i cuidadores, les que s’encarreguen de tasques de neteja (13,9%) i les que treballen en residències (13,1%) són els altres dos sectors que presenten una prevalença superior al de, per exemple, comerç, transport o cossos i forces de seguretat de l’Estat. Un fet que revela el major risc a què s’exposen les professions lligades a les tasques de cures i en primera línia de la Covid.

    Aquesta relació que es dóna en la pandèmia ha estat posada de manifest per organismes internacionals i expertes, que al mateix temps criden l’atenció sobre la precarietat que travessen aquest tipus de llocs de treball, en molts casos en constant i directe contacte amb persones malaltes i que s’han vist molt afectats per la falta d’equips de protecció. Mostra d’això és el que ha passat en les residències de gent gran, on el 90% de professionals són dones. Elles estan plantant cara al coronavirus en un dels seus principals focus, i fa anys que denuncien les condicions en què treballen, la sobrecàrrega i els baixos salaris, que en la major part de casos no sobrepassen els mil euros al mes.

    Així ho destaca l’economista feminista Carmen Castro, professora a la Universitat de València, que explica com aquestes ocupacions en condicions de major precarietat i la segregació per gènere que hi ha en elles «interactua amb l’excessiva càrrega de treball que han tingut les dones en aquests llocs, a més de la poca previsió i l’estat embrionari i debilitament en el qual estaven els serveis públics, entre ells, el sociosanitari».

    Per a l’epidemiòloga Pilar Serrano, experta en salut comunitària i secretària de l’Associació Madrilenya de Salut Pública, les dades «evidencien una bretxa de gènere que veiem en altres problemes de salut» i que s’estan reproduint amb el coronavirus, analitza. Una cosa curiosa que destaca Pedro Gullón, membre de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE), és que, entre els 51.000 participants d’aquesta segona ronda, només hi havia 12 homes que es dediquessin a les cures de dependents. Així que entre aquest col·lectiu fragmentat, el Ministeri deixa la seroprevalença en blanc, perquè no es pot treure una conclusió d’una mostra tan petita, i parla només de dones cuidadores. És part del que explica la lleu diferència de gènere.

    Les cures al centre de la crisi

    «L’assignació del paper de cuidadora a les dones posiciona a les professionals sanitàries en la primera línia de resposta a la malaltia», deia un altre informe sobre la Covid-19, de l’Institut de la Dona, La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la Covid-19. Posa el focus en sanitàries, cuidadores, treballadores de residències, dependentes o caixeres, a més de les empleades de la llar, «especialment aquelles que treballen com a cuidadores internes de persones grans o dependents, on la situació de confinament ha fet que hagin de romandre en el llar en el qual treballen, de vegades sense la protecció adequada». Una posició «tradicional» assignada a les dones que «els atorga un grau de presència en la resposta a la malaltia que s’ha de tenir en compte en l’abordatge de la crisi. Ignorar l’impacte de gènere en les conseqüències econòmiques i socials agreujarà les desigualtats», afegeix.

    Al mateix impacte, encara que en termes socials i econòmics, es refereix l’Institut de Salut Global de Barcelona en un altre recent estudi que desglossa les conseqüències de la presència majoritària de dones en les cures, tant informals com en l’àmbit laboral: segons un informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), cita, «estan majoritàriament emprades en un mercat laboral segregat, de pitjor qualitat i més precari, el que disminueix els seus recursos per afrontar la crisi». Segons les seves xifres, les dones constitueixen «més del 70%» de les treballadores del sistema sanitari i social.

    Silvia Espinosa, secretària de Dones i Igualtat de la Federació Estatal de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO, explica en la mateixa línia que «de moment, estem veient molts estudis que coincideixen que els homes pateixen el coronavirus amb més gravetat, però elles tenen un impacte concret per aquesta segregació ocupacional i feminització dels treballs que sostenen la vida». Ocupacions que, sobretot durant la primera onada, «van viure molta desprotecció per la falta d’EPI i hi va haver molts contagis». No obstant això, el sindicat denuncia que sectors com el d’ajuda a domicili o neteja «hagin quedat fora del criteri tan restrictiu de la Seguretat Social per considerar la infecció en aquests treballs com a accident o malaltia professional».

    «En les polítiques públiques cal incloure l’equitat»

    Encara que en la roda de premsa no es va posar èmfasi en tot el desglossament, en l’informe, molt extens, hi ha més. La prevalença és més gran com menor és la renda: els que estan en seccions amb el llindar més baix tenen un 9% de seroprevalença; les del més alt, del 6,9%. En total, no són xifres noves però vénen a cerciorar, per als onze primers mesos de 2020, és a dir, per a gairebé tot el que portàvem de pandèmia, que el virus entén de condicionants socials. «Confirma alguna de les coses que portem parlant mesos», resumeix Pedro Gullón, «que les condicions laborals i socials són un indicatiu de l’exposició a virus. Molt més això que els estils de vida, que va dir al seu dia la presidenta de la Comunitat de Madrid».

    També l’estudi mostra diferències per províncies. A Conca, Sòria i Madrid se supera el 18% de persones amb anticossos; a la Corunya, Canàries i Lugo són menys o prop del 4%. Per Gullón, coautor del llibre Epidemiocracia, en què tracta al costat de Javier Padilla alguns dels aspectes socials d’aquesta crisi, aquesta part era «més esperable, sense grans sorpreses». Li resulta més interessant comprovar «les diferències per renda i per nacionalitat» i coses com que «no sembla haver-hi grans diferències per nivell d’estudis». A al final «són les persones cuidadores, treballs a més precaritzats, feminitzats i amb una gran part d’ocupació immigrant. És el més lògic per les seves condicions, i perquè hi ha un contacte molt estret en la necessitat de cures».

    Ildefonso Hernández, portaveu de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS) assenyala el mateix que altres col·legues: tot i que cal ajustar totes les dades per fer una anàlisi fina -per exemple, van participar en proporció menys joves d’entre 25 i 30 anys que adults, gent gran o nens-, la pobresa és un condicionant associat a la Covid-19. Pensant no tant en un dels col·lectius més afectats, el dels sanitaris, sinó en el de les cuidadores i el dels immigrants, «amb un efecte molt més gran. En les xifres de què parlem, d’un 9,9% a un 13,1% de persones estrangeres, és una diferència que podríem anomenar gran. I en aquest cas parlem majoritàriament de gent immigrant, que viu a Espanya, de la diferència social».

    Aquests estudis -el d’Espanya ha estat pioner a Europa i elogiat per la comunitat científica- serveixen per a diverses coses. Entre elles, per conèixer l’abast real de la malaltia més enllà de les persones amb PCR, la capacitat de diagnòstic, o quantes perden anticossos encara que els desenvolupin. «Per a més informació epidemiològica a alt nivell, és un bon treball el de l’Institut de Salut Carlos III, molt més detallat que els informes setmanals que treuen», segueix Hernández. Però també «permet donar un quadre sobre per on ataca més la pandèmia. A qui afecta més. Ha de servir per recordar a les autoritats sanitàries que, quan es fan programes per a la prevenció i per controlar l’epidèmia, cal incloure l’eix de l’equitat».

    Aquest és un article publicat originalment a Eldiario.es

  • Metges de Catalunya demana disminuir l’activitat quirúrgica per evitar el col·lapse del personal mèdic

    Metges de Catalunya reclama al Servei Català de la Salut (CatSalut) que ordeni “immediatament” la disminució de l’activitat quirúrgica programada no urgent als grans hospitals públics catalans, que es manté al voltant del 95% respecte al 2019, per evitar que el personal mèdic col·lapsi, davant l’amenaça de la tercera onada de la Covid-19 i l’increment «més que previsible» de pacients amb coronavirus.

    En un comunitat, el sindicat mèdic adverteix que les plantilles, «ja molt escasses», estan sotmeses a un “estrès físic i emocional extrem i ininterromput des de fa nou mesos, difícil de suportar des d’un punt de vista humà”. Per aquest motiu, demana que es redueixin els plans quirúrgics programats, per tal d’“alliberar el personal facultatiu d’un sobreesforç descomunal injustificat en època pandèmica”.

    Per a Metges de Catalunya, «no té sentit mantenir l’activitat quirúrgica de processos lleus que necessiten ingrés postoperatori, quan els centres estan fent mans i mànigues per alliberar llits i reforçar les àrees Covid amb personal provinent d’altres unitats”.

    A mode d’exemple, l’organització cita la cirurgia cardíaca no urgent ni d’emergència que estan fent els hospitals Vall d’Hebron (Barcelona), Bellvitge (Hospitalet de Llobregat), Josep Trueta (Girona) i Germans Trias i Pujol (Badalona), on s’està intervenint el mateix nombre de pacients –sovint asimptomàtics– que en la fase prepandèmica, tot i que aquests malalts requereixen d’una estada habitual de 24 o 48 hores a la unitat de cures intensives (UCI), sempre que l’evolució sigui favorable.

    El passat 24 d’octubre el CatSalut informava que durant el tercer trimestre d’aquest any els hospitals catalans havien aconseguit realitzar el 95% de l’activitat quirúrgica que es feia el 2019. Per exemplificar-ho, detallava que, en aquest període, s’havia fet el 106% de la cirurgia cardíaca respecte al mateix cicle de l’any anterior i que l’activitat sobre els processos quirúrgics garantits (cataractes, pròtesi de genoll i maluc), tot i caure de forma molt important, havien recuperat l’activitat habitual, situant-se a nivells iguals que el 2019.

  • Comunicació antirretórica

    L’art de la retòrica i la persuasió pot ser molt eficaç per convèncer i crear adhesions, però té els seus perills. La guerra dels relats està molt present en l’arena política, però opera en moltes altres ordres de la vida. Fins i tot l’objectiva i benemèrita ciència no és immune als cants de sirena de la comunicació persuasiva, perquè és una activitat humana i els científics també volen vendre el seu producte. Això és especialment evident amb els tractaments mèdics. Hi ha molts casos de relats d’avenços terapèutics que van circular com contes meravellosos, amb aquest segell de veracitat que només aporta la ciència, que van resultar ser enganyosos i van acabar malament. Són històries alliçonadores de com no s’hauria de comunicar la ciència. Recordem algunes.

    La història de la superaspirina explica com, a finals del segle XX, es van desenvolupar uns nous antiinflamatoris no esteroides (AINE) amb tots els avantatges dels vells, com la popular aspirina, però sense els seus efectes secundaris, en particular el sagnat d’estómac. Els mitjans de l’època es van fer ressò d’aquest prodigi, però també els van defensar medallistes olímpics i infinitat de metges, tot i que les proves científiques eren febles. Les superaspirinas es van consumir de forma massiva per l’artritis i l’artrosi, i al mateix temps van anar apareixent els seus efectes secundaris en forma d’ictus i fatals infarts de miocardi. Quan les evidències científiques van sortir a la llum, havien mort milers de persones, i el medicament estrella (Vioxx) va ser retirat del mercat. Havia estat un gran èxit de comunicació i màrqueting, però el relat complet ens parla d’investigacions esbiaixades, proves parcials per aconseguir l’autorització, conflictes d’interessos i precipitació.

    La de la teràpia hormonal substitutiva (THS) és una altra instructiva història del perillós còctel de proves preliminars i comunicació incompleta, expansiva i poc crítica. Durant més de 20 anys, molts metges li van estar explicant a les dones menopàusiques el conte que la THS podia no només eliminar els molestos fogots, sinó també prevenir els infarts de miocardi i els ictus. Pocs semblaven advertir que aquesta recomanació es basava en estudis esbiaixats i tendenciosos. Amb el temps i la realització d’assajos clínics de qualitat, es va comprovar que la THS, lluny de prevenir infarts i ictus, augmenta el risc de malalties cardiovasculars i càncer de mama. Encara que l’augment del risc és moderat, moltes dones van patir i van morir per l’administració massiva d’un tractament recomanat amb entusiasme i que no va ser correctament avaluat en el seu moment.

    I hi ha moltes altres històries, com la del trastuzumab (conegut pel seu nom comercial, Herceptin). Aquest fàrmac estava indicat en principi per tractar el càncer de mama metastàtic, però aviat va passar a usar-se per al càncer de mama en fase inicial, a causa de la pressió de grups de pacients i professionals, amb l’alè de molts mitjans de comunicació. El clam i la falta de sentit crític generals es va traduir en missatges massa favorables que callaven les limitacions i perjudicis de el tractament. Un cop més, el relat persuasiu i esbiaixat incomplet es va imposar a les proves científiques i la comunicació equilibrada i completa.

    El cervell humà és molt sensible als relats persuasius, potser des que es va desenvolupar la comunicació en els nostres ancestres a la calor de les històries explicades al voltant de les fogueres nocturnes. Però la comunicació persuasiva no casa bé amb la ciència, que ha de ser, per contra, informativa, equilibrada, reveladora de les incerteses, notària de la qualitat de l’evidència i inoculadora del sentit crític, com es reflexiona en un recent comentari publicat a Nature. Cal novel·lar per dir les grans veritats, com diuen els novel·listes, però les veritats de la ciència són més concretes i probabilístiques, i necessiten una comunicació imparcial i antirretórica.

  • Salut instal·larà mòduls de suport per a l’activitat Covid en 114 centres d’atenció primària de Catalunya

    El Departament de Salut instal·larà mòduls de suport al costat de 144 centres d’atenció primària (CAP) de tot Catalunya perquè puguin desenvolupar l’activitat Covid i no Covid en espais diferenciats. Aquestes construccions, de caràcter temporal, s’ubicaran al costat dels centres i seran gestionats pels mateixos CAP, que seran els que en decidiran l’ús concret. La previsió és que comencin a entrar en funcionament a partir del mes de gener.

    La voluntat d’aquesta mesura és traslladar a aquests espais annexos l’activitat relacionada amb el coronavirus –proves PCR, tests ràpids, identificació de contactes, exploracions, etc.– per garantir els dobles circuits, Covid i no Covid, i per tal d’assegurar una major seguretat de professionals i ciutadans dins els centres.

    Aquestes infraestructures estan pensades sobretot per als centres que tenen dificultats d’espai per mantenir un circuit separat entre l’atenció dels pacients amb sospita de Covid-19 i els que hi van per altres motius.

    El desplegament d’aquests mòduls s’emmarca en el Pla d’enfortiment i transformació de l’atenció primària, que compta amb una inversió global de gairebé 300 milions d’euros fins al 2022 i busca millorar l’accessibilitat i els processos, així com augmentar la resolució i atendre bé la cronicitat.

    En aquest enllaç es pot consultar la distribució dels mòduls de suport per regió sanitària

  • Espanya aprova l’eutanàsia i assoleix el dret a la mort digna

    L’Estat espanyol ha fet el pas més gran, fins al moment, en el camí cap al reconeixement del dret a la mort digna. La cambra baixa ha aprovat la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia (LORE), que reconeix i finança públicament la prestació, dins del sistema nacional de salut, a l’eutanàsia activa i al suïcidi assistit. La norma, que va camí del Senat on també s’aprovarà, converteix Espanya en el sisè Estat del món amb l’eutanàsia despenalitzada i regulada a tot el seu territori.

    La llei, aprovada amb 198 vots favorables, dues abstencions i 138 vots negatius de PP, Vox i UPN, posa com a condicions per a rebre l’eutanàsia ser ciutadà espanyol o haver-hi viscut durant un any i «capaç i conscient» en el moment de la sol·licitud.

    Els supòsits en què un ciutadà pot acollir-se a l’eutanàsia activa o al suïcidi assistit són «patir una malaltia greu incurable» o «un patiment greu, crònic i impossibilitant». En tots dos casos, caldrà demanar la prestació d’ajuda a morir per escrit. Un metge, després de verificar que es compleixen els requisits necessaris, realitzarà amb el pacient «un procés deliberatiu sobre el seu diagnòstic, possibilitats terapèutiques i resultats esperables, així com possibles cures pal·liatives».

    Després d’una segona sol·licitud per escrit, hi haurà una segona deliberació que, després de vint-i-quatre hores, culminarà amb la decisió final del pacient. En cas afirmatiu, el metge principal haurà de presentar el cas a un altre col·lega, que també haurà de validar les condicions. Encara més, abans de rebre l’eutanàsia, una «comissió de garantia i avaluació” rebrà el cas en un màxim de tres dies i tindrà una setmana més per donar la seva resolució.

    “La nostra vida és nostra; no és de Déu ni de l’Estat”

    Això no obstant, en els casos en què el pacient «no es trobi en ple ús de les seves facultats», no serà necessari expressar la voluntat per escrit en el moment actual. N’hi haurà prou que, amb anterioritat, hagués subscrit un document amb instruccions per a aquests casos, com ara un testament vital o unes voluntats anticipades. La persona representant nomenada en el document «serà l’interlocutor vàlid per al metge responsable», preveu el text legal.

    “Estem molt contents, portem des del 1984 lluitant per això”, assegura Isabel Alonso, presidenta de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD). Tot i que amb alguns matisos com ara la comissió de control previ, Alonso es mostra molt satisfeta i alegre per la victòria social. “Hi ha persones que venen a l’associació que viuen situacions desesperants. La llei els permetrà viure-les amb una mica menys de dolor i amb més sensació de control sobre la seva pròpia vida i els seus desitjos”, argumenta.

    La llei entrarà en vigor tres mesos després de la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), amb tota probabilitat les primeres setmanes de la primavera del 2021. El text concorda, majoritàriament, amb la voluntat de l’associació Dret a Morir Dignament: «Si una persona considera que la seva vida no té la dignitat necessària per a ser viscuda, ha de tenir la possibilitat de triar», diu Alonso. “La nostra vida és nostra; no és de Déu ni de l’Estat. Per tant, nosaltres podem decidir”, sentencia.

    Eutanàsia activa, passiva i suïcidi assistit

    L’eutanàsia activa i el suïcidi assistit són dos conceptes similars, però amb un matís important que els diferencia. El primer procediment és “l’actuació mèdica l’objectiu de causar la mort, de manera ràpida i indolora, a un pacient amb un patiment insuportable, provocat per una malaltia incurable i en fase irreversible, a petició expressa, reiterada i informada del pacient”, explica el doctor Josep Mª Busquets Font, responsable de Bioètica del Departament de Salut.

    En canvi, en el cas del suïcidi assistit la tasca del personal sanitari és «l’ajuda mèdica» a una persona que «posa fi a la seva vida gràcies a la informació i els fàrmacs que li prescriu un professional sanitari», exposa Busquets.

    Així, la diferència entre l’eutanàsia activa i el suïcidi assistit és que el primer cas és un facultatiu qui proporciona la substància que porta el pacient a la mort, mentre que en el segon cas hi ha una ajuda i recomanació mèdica, però és el pacient qui s’administra el contingut que desfà la seva vida. D’aquí que es consideri un suïcidi assistit pel personal sanitari.

    Ara bé, hi ha un tercer concepte, el de l’eutanàsia passiva, notablement més estès i aplicat arreu del món. És aquell procediment en què, per voluntat del pacient, s’ometen o es paralitzen tractaments que haurien d’allargar la seva vida. En seria exemple la persona que pot continuar un tractament de quimioteràpia però decideix aturar-lo, tot i saber que en fer-ho està reduint les seves possibilitats d’esperança de vida. No és, però, un tractament que posi fi directament a la vida del pacient.

    L’estat espanyol és el sisè del món en regular el dret a rebre l’eutanàsia activa

    Fins al moment, Espanya és un dels molts Estats del bloc de l’Europa occidental on s’aplica l’eutanàsia passiva. Es regula a la llei d’autonomia del pacient aprovada el 2002 i que reconeix el dret del pacient «a decidir lliurement, després de rebre la informació adequada, entre les opcions clíniques disponibles» i a «negar-se al tractament» sempre que consti per escrit.

    La nova regulació aprovada al Congrés amplia les possibilitats de la població espanyola a rebre l’eutanàsia activa i el suïcidi assistit. El text legal reconeix les dues opcions: “La prestació d’ajuda per a morir es pot produir de dues modalitats: l’administració directa al pacient d’una substància per part del professional sanitari competent» o «la prescripció al pacient per part del professional sanitari d’una substància, de manera que se la pugui autoadministrar, per causar la seva pròpia mort», recull la llei.

    Isabel Alonso, presidenta de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD) no veu diferències substancials entre els dos procediments, de cara al pacient que decideix acabar la seva vida: “La mort és digna quan s’ajusta als valors de la persona, per tant és igual eutanàsia que suïcidi assistit. És perfecte que les dues opcions estiguin legalitzades perquè la persona pugui triar”, diu.

    Vistiplau social i sanitari

    El reconeixement d’escollir el moment de la mort per part dels pacients és un dret àmpliament acceptat entre la societat espanyola, tal com mostren diverses enquestes.

    L’empresa Metroscopia ha preguntat quant al «dret d’un malalt incurable a què els metges li proporcionin algun producte per a posar fi a la seva vida sense dolor» en diverses ocasions, i la societat espanyola és cada cop més favorable. El 2008 hi van respondre favorablement un 80% dels enquestats, mentre que el 2017 ho va fer el 84% i el 2019 el 87%.

    En una enquesta elaborada per Ipsos el 2018, el 85% de la ciutadania va respondre que sí que regularitza l’eutanàsia, enfront d’un 15% que s’hi oposa. Més enrere en el temps, el 2011, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) també va reportar el vistiplau general, amb un 77,5% de la població a favor de regular «el dret de les persones a tenir una mort digna» enfront del 9,8% que no ho volia.

    Els resultats no concorden amb el reflex de la societat que es trasllada al Congrés. El Partit Popular i Vox, partits fermament oposats a la llei, ocupen el 40,2% dels escons de la cambra baixa espanyola.

    La paradoxa s’explica perquè, fins i tot entre els votants dels partits més conservadors de la política espanyola, hi ha una majoria a favor de l’eutanàsia. Segons Metroscopia, el 73% de l’electorat de Vox és favorable a la pràctica i també s’hi suma un 65% del vot del PP. El consens és tal que fins i tot l’aproven els catòlics practicants (59%) i els practicants d’altres religions (73%).

    L’eutanàsia és un dret àmpliament acceptat entre la societat espanyola

    «La informació empírica constata que la població espanyola és majoritàriament favorable a poder prendre el control de les seves vides en el moment de morir», resumeixen a l’article ‘Actitudes de los españoles ante la eutanasia y el suicidio médico asistido‘ (2018) els experts Rafael Serrano del Rosal (CSIC) i Adrián Heredia Cerro (Universitat de Granada).

    En concret, reporten més suport a l’eutanàsia que al suïcidi amb suport mèdic. Els autors creuen que és una qüestió «més cultural que racional» perquè «el suïcidi en general (…) en societats com la nostra de tradició judeocristiana està culturalment proscrit».

    Les pràctiques que afavoreixen el dret a la mort digna també són rebudes de bon grat entre el col·lectiu sanitari, cabdal en la pràctica que s’ha aprovat al Congrés. Després d’una enquesta realitzada als seus socis el 2019, la Sociedad Española de Medicina Interna (SEMI) afirma que el 83% hi estan a favor, mentre que un 17% en contra.

    De la mateixa manera, un sondeig a quatre col·legis de metges de l’Estat va reportar un percentatge superior al 90% de facultatius favorables a la regulació de l’eutanàsia. L’única delegació catalana a la mostra, la de Tarragona, va ser la més favorable. El col·legi tarragoní va rebre un 76% de posicionaments a favor de la regulació «amb total seguretat» i un 15% que va respondre «probablement sí». Els opositors ferms o dubtosos són el 8,7%.

    Topada entre els comitès de bioètica

    «No és un debat mèdic, o exclusivament mèdic, sinó ètic i social», opinava respecte de l’eutanàsia el Col·legi de Metges de Barcelona en un comunicat el 2018. En efecte, l’aspecte del suïcidi assistit i l’eutanàsia entren al terreny de la bioètica, on el comitè espanyol i el català han mostrat postures molt diferents.

    El Comitè de Bioètica d’Espanya (CBE), per unanimitat, declara que «hi ha fermes raons per a refusar la transformació de l’eutanàsia i l’auxili al suïcidi en un dret subjectiu i en una prestació pública”. Per raons de «fonamentació ètica de la vida, dignitat i autonomia», creu que les opcions de mort digna aprovades al Congrés són un «retrocés de la civilització». Els membres del CBE aposten per una millora de les cures pal·liatives, un argument que coincideix amb la tesi del Partit Popular i Vox defensada en seu parlamentària.

    Les institucions catalanes són més favorables al dret a l’eutanàsia. “Les cures pal·liatives poden rescatar molt malalts incurables de la desesperació i de les ganes de morir. Això no treu, tanmateix, que una persona (…) desitgi disposar de la seva pròpia vida i demani ajuda mèdica per a fer-ho”, diu el Col·legi de Metges de Barcelona. “Cures pal·liatives i petició d’eutanàsia, per tant, no s’exclouen”, conclou.

    «Si es fa eutanàsia a una persona que no ho ha demanat, no és eutanàsia: és homicidi»

    De forma oposada al seu homònim espanyol, el Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC) sí que aprova l’eutanàsia i el suïcidi assistit. “Les persones tenen dret a disposar de la seva vida”, diu Josep Mª Busquets Font, responsable de Bioètica del Departament de Salut. «Atesos els principis de dignitat, autonomia i benestar del pacient amb un patiment insuportable és èticament acceptable i socialment desitjable la despenalització de l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi», assegura el comitè català per veu del doctor Busquets Font.

    Un punt que critica el Comitè de Bioètica de Catalunya és el fet que la llei espanyola requereix un estudi previ del cas. “Exigir un control previ és una mesura contraproduent, perquè el malalt veurà que la seva difícil decisió, tan íntima i transcendent, ja no es basa en la confiança indispensable amb el professional sanitari que atén la seva sol·licitud», explica Busquets.

    L’expert recorda que el CBC veu suficient la comissió posterior «per verificar que s’han complert els requisits de la llei com es fa en tots els països que l’han despenalitzat». «És innecessari: burocratitzarà molt la prestació i farà esperar gent que no pot esperar més”, concorda Isabel Alonso, presidenta de l’associació DMD.

    Tant Busquets com Alonso refusen la teoria que l’aprovació de l’eutanàsia provocarà morts que pacients vulnerables no desitgen. “Per més que es repeteixi, no ha passat a cap dels països que fa anys que exerceixen la pràctica. Com tampoc és cert que les cures pal·liatives donin resposta a totes les demandes dels pacients», diu l’expert. «Si es fa eutanàsia a una persona que no ho ha demanat, no és eutanàsia: és homicidi. Per compassió o no, però no és eutanàsia», afegeix la presidenta de DMD.

    A diferència d’algunes comunitats de l’Estat, Catalunya no disposava d’una llei pròpia de mort digna. «No es va considerar necessari, amb les lleis existents era suficient per a atendre de manera respectuosa la fi de la vida. Promulgar lleis que incideixen en aspectes ja regulats poden produir situacions no desitjades», argumenta el responsable de Bioètica a Catalunya.

    Amb tot, el Parlament sí que va aprovar una proposta per dur al Congrés la proposició de llei per despenalitzar l’eutanàsia. Van votar sí 124 diputats (Cs, JxCat, ERC, PSC, En Comú-Podem i la CUP), no quatre (PPC i Units per Avançar) i un diputat de Junts per Catalunya es va abstenir.

    Degoteig de regulacions

    L’estat espanyol és el sisè del món que ha regulat el dret a rebre l’eutanàsia activa. Fins al moment ja és legal a tres estats europeus -Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica- i al Canadà i Colòmbia. A la pràctica també cal sumar-li l’estat de Victòria, a Austràlia, que en la seva llei de «mort assistida voluntària» del 2017 assumeix que, en el cas que el pacient no es pugui autoadministrar la medicació que el porti a la mort, ho farà el facultatiu.

    Amb el pas dels anys cada cop són més els països que avancen en la regulació de la mort digna, més enllà de les cures pal·liatives. Fa tot just una setmana, el Tribunal Constitucional d’Àustria va reconèixer el dret al suïcidi assistit perquè l’autodeterminació a què té dret la ciutadania inclou el dret a la vida però també «el dret a una mort digna». Si bé l’eutanàsia seguirà penada, es permetrà el suïcidi assistit a partir del 2022. El Constitucional alemany, el febrer del 2020, també va obrir la porta a aquest tipus de mort digna.

    El reconeixement d’escollir el moment de la mort és un dret àmpliament acceptat entre la societat espanyola

    En una línia similar, el suïcidi assistit també s’ha despenalitzat en la darrera dècada als estats de Vermont, Colorado, Washington D.C., Califòrnia, Hawaii, Nova Jersei i Maine, tots ells als Estats Units, on la dècada anterior també el van regular a Washington i Montana. A Suïssa, un buit legat sobre els motius que porten un facultatiu a assistir un suïcidi permeten que la pràctica no sigui contrària a la llei. De fet, aquest estat fins i tot permet que estrangers hi vagin per practicar-lo.

    De cara al futur, l’estat australià d’Austràlia Occidental va aprovar una llei que facilita el suïcidi assistit o l’administració de l’eutanàsia i que entrarà en vigor el 2021. Encara a Oceania, el mes l’octubre la població de Nova Zelanda va aprovar en referèndum, amb un 66% de vots a favor, regularitzar l’eutanàsia. Per la qual cosa, estarà permesa a partir del novembre de l’any vinent.

    Així, cada cop són més estats els que, de mica en mica, s’afegeixen a una llista que van iniciar els Països Baixos a principis de segle. Concretament, va ser el 2001 quan el legislatiu neerlandès va ser el primer a permetre l’eutanàsia.