Just Deploy It!

Blog

  • Cada any es diagnostiquen 2.000 casos nous d’esclerosi múltiple a Espanya

    Avui, 18 de desembre, es commemora el Dia Nacional de l’Esclerosi múltiple, una malaltia que afecta a més de 50.000 a l’estat espanyol i de la qual se’n detecten al voltant de 2.000 casos nous cada any, segons dades de la Sociedad Española de Neurología (SEN). Es tracta d’una malaltia neurològica crònica i degenerativa, caracteritzada perquè el sistema immunitari ataca erròniament a la mielina (la capa que recobreix les fibres nervioses) produint lesions en el sistema nerviós central. Els primers símptomes solen començar a manifestar-se quan els pacients, fonamentalment dones, ronden entre els 20 i els 30 anys.

    «Els símptomes de l’esclerosi múltiple són molt variables, ja que depenen enormement de la zona que s’hagi vist afectada. En tot cas, formigueig, adormiment o debilitat d’alguna part del cos, pèrdua d’agudesa visual, inestabilitat, dolor, fatiga o rigidesa muscular, solen ser els símptomes més habituals en aquests pacients», explica el Dr. Miguel Ángel Llaneza, Coordinador del grup d’Estudi de Malalties Desmielinizants de la Sociedad Española de Neurología.

    A més, segons explica el doctor, en aproximadament el 75% dels casos la malaltia es caracteritza per l’aparició recurrent de brots que poden provocar símptomes nous o agreujar els que ja tenia el pacient. Amb el pas el temps, i especialment en el cas que no s’iniciï un tractament, aquests brots intermitents poden tornar-se progressius, encara que també hi ha un petit percentatge de casos en què la malaltia es manifesta com a progressiva des del començament.

    Comorbiditats psiquiàtriques i deteriorament cognitiu

    Atès el caràcter crònic d’aquesta malaltia, és freqüent que els pacients amb esclerosi múltiple desenvolupin altres comorbiditats, sent les més comunes els trastorns d’ansietat (un 22%) i la depressió (24%). A més, segons un estudi de la Sociedad Española de Neurología (SEN) realitzat a Catalunya entre més de 5.500 pacients, les persones amb esclerosi múltiple no només tenen més risc de desenvolupar comorbiditats psiquiàtriques, sinó també altres malalties com ictus o epilèpsia. Aquestes malalties poden retardar el diagnòstic de la pròpia esclerosi múltiple, incrementar la taxa de brots i augmentar la discapacitat que desenvolupen els malalts.

    A més, aproximadament el 50% dels pacients amb esclerosi múltiple desenvolupen deteriorament cognitiu. Un altre estudi recent de la SEN assenyala que els pacients amb esclerosi múltiple presenten deteriorament cognitiu després dels 5 primers anys d’evolució de la malaltia, i que aquest afecta primer a la memòria, i posteriorment, a l’atenció i la velocitat de processament de la informació.

    Malgrat que normalment els primers símptomes es manifesten entre els 20 o 30 anys, també hi ha casos d’esclerosi múltiple pediàtrica (un 5% dels pacients la manifesten abans dels 18 anys) o d’esclerosi múltiple de començament tardà, posterior als 50 anys, que és encara menys freqüent. En tot cas, i segons diversos estudis epidemiològics realitzats en diferents països, la incidència i la prevalença de l’esclerosi múltiple està incrementant en els darrers anys.

    Esclerosi múltiple i Covid-19

    L’esclerosi múltiple és una malaltia que afecta el sistema immune i els tractaments per tractar aquesta malaltia són immunomoduladors i immunosupressors, fet que va generar incertesa a l’inici de la pandèmia respecte com afectaria als pacients la Covid-19. «A l’inici de la pandèmia Covid-19 no sabíem si hauríem de suspendre o retardar alguns dels tractaments perquè, al menys teòricament, l’estat d’immunosupressió podria considerar-se un factor que incrementaria el risc d’infecció pel SARS-CoV-2 i de desenvolupament de complicacions un cop produïda la infecció», apunta el Dr. Miguel Ángel Llaneza.

    Afortunadament, però, segons els últims estudis de la SEN, els pacients amb esclerosi múltiple, havent seguit la gran majoria els tractaments habituals, han presentat una incidència i evolució d’infecció Covid-19 similar als de la població general.

    Tot això, segons dos estudis realitzats per la SEN, un amb pacients d’Andalusia i l’altre amb pacients de Galícia, la Covid-19 sí que ha afectat la qualitat de vida dels pacients d’aquesta malaltia degenerativa. Segons aquests estudis, un 46,5% dels pacients amb esclerosi múltiple afirma que la pandèmia ha generat un deteriorament en la seva qualitat de vida i un 24% i 19%, respectivament, han vist empitjorat el seu estat d’ànim i la fatiga.

    A més, un 68% van notificar canvis en la seva dieta i un 62% en l’activitat física diària i, del total de pacients amb hàbits tòxics previs, gairebé un 16% va augmentar la seva freqüència de consum durant l’estat d’alarma. A banda d’això, gairebé un 31% va deixar de realitzar alguns dels controls analítics que tenia programats o d’acudir a consultes mèdiques.

  • Represa amb més longitudinalitat

    La Covid-19 està posant contra les cordes l’atenció primària de salut (APS) i qüestionant el seu futur. De fet, però, la pandèmia en si només hi té una part de culpa. La resta cal atribuir-la al dèficit estructural en equipaments i personal que s’arrossega des de fa anys, i a les mesures organitzatives dels equips que es prenen des del mes de març i que no s’han revertit. Tancament de CAP i consultoris, dràstica reducció de les vistes presencials, agendes úniques per tasques, pèrdua de professionals referents, i altres, són mesures que encara estan presents en molts centres. Professionals i ciutadania reclamem des de fa temps la tornada a la «normalitat», si més no, deixar enrere l’excepcionalitat que es va imposar els primers mesos de la pandèmia.

    La realitat no és la mateixa en tot el territori, en alguns llocs les visites presencials s’han recuperat de manera raonable, però en d’altres encara és una assignatura pendent. Es diu que no tornarem a tenir el que teníem, que alguns canvis es quedaran per sempre. Probablement serà així després de la sacsejada pandèmica. Però, com ha de ser la «nova normalitat»? Sobre quines bases s’ha d’edificar? L’actual moment no deixa de ser una oportunitat per repensar i reconstruir l’APS, partint d’allò que ens diu l’evidència. No necessitem invents improvisats, només es tracta de portar a la pràctica el millor coneixement. Actualment hi ha formes d’organització diverses i això no és negatiu, mostra les particularitats de cada lloc, si bé no sempre responen als criteris que defineixen l’APS i a vegades es va cap a una atenció distant, despersonalitzada i dispensaritzada.

    La situació és molt fràgil, el sistema trontolla, les necessitats de la població són molt altes i les professionals estan molt cansades. En aquest estat crític es precisen bones orientacions per sortir-ne amb èxit, és a dir, que l’APS representi el paper que li pertoca en el sistema i la societat. És un repte que emplaça els i les professionals, però de manera primordial les administracions públiques implicades.

    Recentment, la Direcció assistencial d’atenció primària i a la comunitat de l’Institut Català de la Salut està presentant als equips d’atenció primària (EAP) un esborrany de document titulat Recuperem i enfortim l’Atenció Primària, recomanacions per a la represa. Aquest document aposta de manera decidida per «recuperar la presencialitat, la longitudinalitat i l’accessibilitat, per garantir i ampliar el contacte directe amb els nostres pacients, necessari per al diagnòstic i seguiment de problemes de salut, en un entorn de centres segurs i oberts». En l’apartat de propostes de millora es fa referència a aspectes assistencials, organitzatius, espais i tecnologia, professionals i ciutadania. El document marca objectius ben definits per a la recuperació de l’APS basats en l’accessibilitat, la longitudinalitat, la capacitat de resposta, la presencialitat, i la distribució de tasques dins de l’equip.

    Valorem molt positivament el valor que dóna a la longitudinalitat, la característica més potent de l’APS i també la més malversada els últims mesos. En aquest sentit, el document formula propostes que compartim i hem defensat moltes vegades: obertura d’agendes de cada professional per contingent assignat, un mínim de 12-15 visites presencials al dia, treballar en UBA3 (metgessa, infermera i administrativa), recuperar atenció per professional de referència… I de manera explícita parla d’eliminar progressivament les agendes comunes de seguiment de casos i evitar organitzacions d’urgències (entenem les consultes rotatòries en els EAP per atendre «urgències» de tot l’equip).

    Són un munt de propostes raonades que donaran peu a treballar en les direccions intermèdies i en els equips i recuperar la tasca assistencial a través de la relació personalitzada i el compromís amb les persones la salut de les quals tenim a càrrec nostre.

    En moltes ocasions hem reclamat a les direccions i gerències posicionaments clars i recomanacions basades en l’evidència, ara se’ns presenta una oportunitat per refer el paper perdut. Tenim, però, una recança, i és que aquest document no quedi, com d’altres, en paper mullat. Farà falta decisió i lideratge. Decisió per portar a terme les mesures, per dotar els equips dels recursos necessaris, per apartar els obstacles del camí. I un lideratge efectiu i afectiu, que sàpiga escoltar, donar suport i omplir de sentit la feina de cada dia. Que prengui decisions i organitzi l’equip amb l’objectiu, no de cobrir forats o que els professionals netegin les agendes programades, sinó de donar la millor atenció amb longitudinalitat, amb particular atenció a les persones més vulnerables, especialment les que no poden sortir del domicili. Caldrà disposar de direccions d’equip amb disposició i capacitat, substituint les que remen en sentit contrari. En aquest cas caldrà resolució per engrescar noves professionals que assumeixin el rol de lideratge, donar-los el suport que necessitin i no sobrecarregar-los amb feines que no reverteixen en el bon funcionament dels equips.

  • El tractament de la Covid ha millorat des de la primera onada, quant i per què?

    A l’espera de les vacunes, no existeix ni s’espera un tractament d’eficàcia aclaparadora contra el nou coronavirus, una bala màgica que elimini de forma justificada la por al contagi. Però, és equivalent acudir a un hospital per Covid ara que fer-ho durant la primera ona? Què ha canviat? Ha millorat el pronòstic dels ingressats?

    La realitat no és un assaig clínic, menys encara en una pandèmia. Respondre amb exactitud a l’última pregunta necessitaria reproduir les condicions que es van donar fora dels hospitals al març i abril, i un cop dins, aplicar l’organització actual i els nous protocols. Aquesta seria la forma teòrica de comparar pronòstics, però ni es pot ni s’ha de reproduir aquell ambient de desconeixement de la malaltia, de manca de proves diagnòstiques.

    L’única aproximació possible és mitjançant l’estadística, que permet comparar escenaris diferents. Utilitzada de forma apropiada ajuda a reduir biaixos i confusions, com alguns dels que es van produir a l’estiu. En aquells dies, els casos de contagiats van baixar, però encara més ho van fer els morts. Això va donar peu a pensar que els tractaments havien millorat dràsticament el pronòstic o fins i tot, sense cap prova per a això, que el virus havia perdut força.

    El que succeïa s’explicava en bona mesura per la imatge de l’iceberg. En estendre les proves diagnòstiques, els casos menys greus que van quedar ocults a la primera onada sí emergien ara. Els contagiats que acudien a l’hospital eren en general més joves i tenien menys factors de risc. La letalitat aparent va caure en picat per la pròpia naturalesa dels infectats.

    Llavors, ha millorat el pronòstic? Per saber-ho calia tenir les dades necessàries i aplicar estadística, i al menys tres estudis ho han intentat. Encara que tots siguin aproximatius, la resposta ràpida és que si.

    Els tres estudis que quantifiquen la millora

    El ICNARC és el Centre Nacional d’Auditoria i Investigació en Cures Intensives del Regne Unit. Aprofitant les dades de totes les UCI, investigadors del centre van analitzar el pronòstic dels 10.000 pacients que van ingressar en elles per covid entre febrer i el 21 de maig. Per a això van dividir els períodes d’ingrés en tres: abans del pic hospitalari, durant el pic i després d’aquest.

    A més, van analitzar la letalitat usant eines estadístiques que permeten corregir possibles diferències entre els grups en qüestió d’edat, sexe, alguns factors-pronòstic com la tensió arterial i altres de gravetat a l’ingrés, com la saturació d’oxigen. Corregir en el possible l’efecte iceberg, per tant. Els seus resultats, publicats en forma de preprint, indiquen que la letalitat a les UCI va disminuir un 30% des de l’inici de la pandèmia fins a l’arribada de l’estiu (en nombres absoluts, al principi morien el 43% dels que ingressaven; tres mesos després ho feia el 34%).

    Aprofitant dades més àmplies del Sistema de Salut Públic del Regne Unit, un altre estudi publicat a finals d’octubre va analitzar la supervivència de més de 21.000 pacients greus ingressats per Covid fins a finals de juny en hospitals britànics, no només a les UCI. Van fer anàlisis semblants -encara que van incloure altres factors de risc i no de gravetat- i també van observar una disminució de la letalitat respecte a l’inici de la pandèmia. A més, els seus càlculs setmanals permeten veure com aquesta va pujar el primer mes fins al moment de saturació dels hospitals, per començar a baixar constantment després. Part de la millora va venir, per tant, de la descongestió hospitalària, però una altra part va venir a causa d’altres factors, ja que el pronòstic va ser millor a l’estiu que abans de la saturació.

    Els resultats de l’últim treball són més cridaners, encara que poden estar limitats per haver estat realitzats en tres hospitals d’una mateixa institució a Nova York. En els més de 5.000 pacients estudiats, la letalitat hospitalària -corregida per nombrosos factors, tant de risc com de gravetat a l’ingrés- va caure d’un 25,6% a un 7,6% des del març fins a l’agost. La millora va ser continuada fins a l’estiu, el que suggereix també que al menys una part no va ser deguda a la descompressió hospitalària.

    Només un tractament ha demostrat reduir la mortalitat per Covid, els corticoides, i només en pacients amb insuficiència respiratòria greu. No obstant això, els seus efectes no són suficients per explicar molts d’aquests percentatges. A més, el seu ús es va generalitzar a partir de la comunicació de l’assaig clínic RECOVERY, a finals de juny, quan aquests estudis ja havien finalitzat o ho estaven fent.

    Això implica que probablement la situació sigui ara una mica millor que al principi de l’estiu, quan van acabar els primers -és difícil precisar-ho, perquè en alguns hospitals ja s’utilitzàven-. Tot i que la letalitat a les UCI segueix sent alta, més coses han hagut de succeir per explicar el descens observat.

    Per Oriol Roca, especialista en l’UCI de l’Hospital Vall d’Hebron, a Barcelona, ​​»estem millor preparats tant pel que fa al coneixement de la malaltia com als possibles tractaments que poden ser útils. I s’ha après quins no són efectius». Així pensa també Antoni Torres, director de la Unitat de Vigilància Intensiva Respiratòria a l’Hospital Clínic, també de Barcelona, ​​i que ha col·laborat en les guies clíniques del Ministeri de Sanitat: «La gent coneix millor la malaltia i va abans les consultes. Això permet que l’atenció sigui més precoç i més eficaç».

    Què ha canviat: les mesures invisibles

    A més de tractaments més o menys específics contra el virus, una part important de l’atenció té a veure amb les mesures de suport. Entre elles hi ha la prevenció o tractament precoç de complicacions, l’ús d’antibiòtics si s’afegeix una infecció, el control de la febre i la hidratació, l’oxigenoteràpia, la ventilació mecànica si arriba a ser necessària… Tot un seguit de mesures difícils de quantificar però importants pel que fa al pronòstic final. Els criteris estan més clars ara que a l’inici de la pandèmia.

    «Les alteracions es tracten abans», confirma Torres, «perquè els pacients acudeixen més aviat i perquè l’organització hospitalària és diferent i més eficaç que a la primera onada. Això millora el pronòstic».

    A més, s’han delimitat millor els criteris de ventilació mecànica. «En els primers moments es va dir que calia fer servir els ventiladors abans que tinguessin els criteris estàndard», afirma Torres. «Ara se sap que no és així, que cal usar els criteris que ja teníem per a aquest tipus de síndromes». Com diu en un article a la revista Nature l’intensivista Bharath Vijayaraghavan, «gran part del discurs inicial es va complicar pel soroll que hi havia sobre que aquesta malaltia era completament diferent a totes les altres. Aquesta distracció va causar molt de mal».

    Això no va succeir amb la postura de decúbit pron, que millora l’oxigenació d’aquest tipus de pacients i que, com confirma Oriol Roca, «s’ha utilitzat des del principi. És una de les mesures que ha demostrat millorar la supervivència dels malalts amb síndrome de destret respiratori, que és el quadre que genera la Covid-19». Això sí, el fet que s’apliqués des del principi implica que no és una cosa que hagi contribuït a la millora dels pronòstics.

    El que sí que ha pogut fer-ho és deixar de donar tractaments que, usats massivament al principi de la pandèmia gairebé sense evidències, han pogut fer més mal que benefici.

    El conflicte moral en els assajos clínics

    En els primers mesos es va popularitzar l’ús de la cloroquina i la hidroxicloroquina, fàrmacs contra la malària que sobre el paper tenien possibilitats de servir també contra el nou coronavirus. Estudis inicials que no permetien treure conclusions van encoratjar encara més la seva utilització. No obstant això, quan es van publicar els assajos clínics es va veure que no només no servien, sinó que podien augmentar la mortalitat. El seu ús va anar disminuint fins a eliminar-se completament.

    La voluntat de fer alguna cosa contra una malaltia nova i aclaparadora va portar a prendre dreceres. El problema és que algunes d’aquestes van poder ser contraproduents i, a més, la seva utilització generalitzada va dificultar realitzar assaigs clínics, on un grup de pacients ha de ser tractat amb placebo.

    «És fàcil criticar a pilota passada, però s’han donat còctels de tractaments amb molt poca evidència», afirma Torres. «S’haurien d’haver fet assajos clínics ràpids i pragmàtics abans de donar combinacions de fàrmacs que podrien ser fins i tot perjudicials. En cas de pandèmia, la investigació hauria d’estar facilitada. Va costar molt posar-los en marxa, tant per l’accés a fons com per traves burocràtiques».

    Alguns d’aquests assajos van ser els anomenats Solidarity -impulsat per la OMS i RECOVERY -organitzat al Regne Unit-. Aquest últim va detectar un augment de mortalitat amb la cloroquina i va establir la utilitat de l’únic tractament eficaç fins a la data, els corticoides.

    Hi ha alguna cosa important aquí i que segurament haurà de ser tingut en compte davant possibles noves epidèmies, i és que hi ha veus de metges que pensen que l’assaig RECOVERY amb corticoides no va ser ètic, ja que en necessitar un grup placebo, a aquests pacients se li va negar un tractament potencial i amb bones expectatives. No obstant això, va ser aquest mateix assaig el que va permetre que s’estengués i generalitzés l’ús dels corticoides, discutit fins llavors perquè no havien estat eficaços i semblaven haver donat problemes en pacients amb MERS i SARS, els cosins germans del nou coronavirus.

    I sense aquest tipus d’assajos, segurament seguiria administrant-se cloroquina. D’aquí que altres metges considerin que el que no és ètic és administrar tractaments no aprovats, excepte en pacients molt crítics i on l’evidència, fins i tot sense assajos clínics, sigui molt més gran. Els mateixos dilemes poden tornar a plantejar-se en el futur.

    Els casos de coronavirus greus poden passar per tres carreteres principals, i de fer-ho se succeeixen i solapen en el temps: l’acció directa de virus, la inflamació que provoca i la coagulopatia generada. Els assajos clínics han permès delimitar millor com bloquejar aquestes carreteres.

    Tractaments actuals: contra el virus, remdesivir

    La presència de virus (la càrrega viral) és alta durant la primera setmana de la infecció, i després baixa. Dels antivirals provats, només el remdesivir ha mostrat certa eficàcia, encara que molt discutida. Tot i que cap estudi ha vist que redueix la mortalitat, un assaig clínic va mostrar que reduïa moderadament el temps d’hospitalització.

    No obstant això, l’assaig Solidarity no va trobar tan sols aquest efecte. La FDA nord-americana va aprovar el seu ús basant-se en les dades del primer, sense tenir en compte les del segon, i l’OMS acaba de desaconsellar el seu ús veient la seva falta d’evidència, el preu i la possible toxicitat.

    Consultat just abans d’aquesta recomanació, Antoni Torres afirmava que «encara que hi ha dubtes, [en pacients de certa gravetat] el remdesivir se segueix donant, però només si es compleix la indicació que el pacient està en els primers set dies de la infecció» .

    És en aquest període on teòricament podria ser més eficaç, encara que realment no hi ha evidències de moment que ho demostrin. A més, l’agreujament dels símptomes sol donar-se passada la setmana. L’ús del remdesivir no sembla explicar la millora dels pronòstics.

    Contra la inflamació, corticoides

    Actuar contra la inflamació que la SARS-Cov2 pot deslligar va ser un dels primers objectius dels tractaments. Des del principi es va pensar en els corticoides, un tipus d’immunosupressors que havien demostrat la seva eficàcia en síndromes pulmonars similars. No obstant això, no ho havien fet en pacients amb SARS o MERS, i fins i tot semblen augmentar la mortalitat en casos de grip greu.

    L’assaig RECOVERY va confirmar que sí eren eficaços contra el nou coronavirus. En global, reduïen les morts en pacients hospitalitzats un 17% (del 25,7% al 22,4% en termes absoluts). Ho feien especialment en aquells que van necessitar ventilació mecànica, fins a un 36%, però no (i fins i tot poden ser perjudicials) en els casos que no arriben a requerir oxigen.

    Abans d’això, «uns proposàvem el seu ús, mentre que altres hi estaven en contra», explica Torres, «però és fàcil parlar a toro passat». Després de la publicació de l’assaig és ja un estàndard clínic, i no hi ha grans diferències quant al seu ús entre hospitals. Els corticoides han millorat indubtablement el pronòstic dels pacients, però el fet que ja s’administréssin en alguns centres a l’inici de la pandèmia dificulta calcular quant.

    Un altre dels fàrmacs més estudiats contra la inflamació és el tocilizumab, que es dirigeix ​​contra la tempesta de citoquines que el virus pot promoure. Encara que es tenien posades moltes esperances, els assajos de la pròpia companyia que el comercialitza no han demostrat cap eficàcia, i alguna publicació qüestiona ja que la famosa tempesta sigui un fenomen freqüent en els pacients greus.

    Es preveu que l’assaig RECOVERY doni també informació en les properes setmanes. «En el nostre cas, i en vista dels resultats dels estudis, ja no fem servir tocilizumab», afirma Oriol Roca. Torres reconeix que «se segueix donant en alguns casos, però ho estan estudiant i crec que hauran de treure’l també».

    Contra la coagulopatia, heparina

    Fins a un 30% dels pacients greus per Covid poden desenvolupar un problema de coagulació que compliqui el pronòstic. A tots els pacients que ingressen i estaran temps enllitats se’ls dóna heparina (un anticoagulant) profilàctica. «El seu ús s’ha generalitzat per l’alt risc que tenen aquests pacients», afirma José María Moraleda, cap de Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic Universitari Verge de l’Arrixaca, a Múrcia, i expresident de la Societat Espanyola d’Hematologia. «Sens dubte, és una cosa que ha millorat el curs clínic d’aquests pacients».

    El seu ús es va estendre en bona mesura a partir d’un estudi publicat al maig i liderat pel cardiòleg Valentín Fuster. A l’Hospital Mount Sinai on treballa es van modificar els protocols per augmentar el nombre de pacients tractats amb heparina, i posteriorment es va analitzar si aquesta havia millorat el pronòstic. La conclusió va ser que sí, però l’estudi va ser criticat per no tractar-se d’un assaig clínic amb un grup control a què se li administrés un placebo, la qual cosa dificultava molt extreure un missatge clar.

    El mateix Valentín Fuster va reconèixer haver-se negat a participar en aquest tipus d’assaig, al·ludint que no podia esperar i a la duresa de «veure davant de tu a deu o quinze pacients morir cada dia en un sol hospital». No obstant això, segons el oncohematòleg i investigador en polítiques de salut Vinay Prasad, «veure una malaltia greu és una raó de més per realitzar assajos clínics«.

    Els assajos ara en marxa comparen diferents dosis o fàrmacs anticoagulants. Possiblement la generalització de l’heparina ha millorat el pronòstic, però això no es va a confirmar ni precisar. «Ja no ho podem saber, no el treurem ara», afirma Torres. «El que s’ha fet, fet està».

    El curt i mig termini: què podem esperar

    No sembla que hi hagi una bala màgica en forma de tractament en què puguem confiar en els propers mesos, més enllà de l’esperança posada en les vacunes. Algunes de les teràpies que més sonen són l’ús de plasma de pacients que s’han recuperat de la malaltia o d’anticossos específics contra ella.

    Sobre el plasma de pacients, tot i que la FDA americana va aprovar el seu ús d’emergència sota el mandat de Trump, no hi ha evidències que sigui eficaç.

    Sobre la teràpia d’anticossos, que va provar el mateix Trump, es tenen més esperances. Consisteix en produir anticossos al laboratori que bloquegin l’acció de virus. Dos d’aquests productes han estat ja aprovats, però no serveixen per a pacients hospitalitzats o que necessitin oxigen (com va necessitar Trump), per als que poden ser perjudicials. Són cars i difícils de produir, i el seu ús implicaria identificar amb precisió els pacients amb risc de desenvolupar una Covid greu, ja que s’han de donar en les fases més inicials de la malaltia, quan tot just hi ha símptomes. Encara que poden ser d’ajuda, no són una panacea.

    Segons Moraleda, que reconeix que aquest tipus de tractaments són interessants, «hi ha encara molts assajos clínics en marxa amb molècules que poden ser eficaços, però probablement necessitarem combinacions de medicaments». Medicaments que provindran d’assajos ben fets, i no de l’acumulació de qüestionables notes de premsa.

    Per ara sabem que el pronòstic ha millorat, però que la Covid-19 pot ser una malaltia molt greu. També que l’aplicació dels avenços aconseguits pot complicar-se si els hospitals es tornen a desbordar. Aquesta és una de les poques coses que no necessitem comprovar per saber que són veritat.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • Tothom que treballi en un centre educatiu es podrà fer la PCR al llarg del mes de gener

    El primer trimestre del curs ha estat un èxit, davant dels mals auguris que hi havia a l’agost i gràcies a la col·laboració de tota la comunitat educativa. Aquest ha estat el missatge que aquesta tarda ha volgut subratllar el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en la roda de premsa de balanç d’aquest període, que ha ofert juntament amb la consellera de Salut, Alba Vergés. Tots dos han insistit, un cop més, que, d’acord amb les dades, les escoles són segures, i que, en el cas que l’evolució de la pandèmia vagi a pitjor, seran l’últim que s’hagi de tancar. “Gràcies als professionals per vetllar pels protocols i mesures sanitàries, a l’alumnat per la paciència perquè les condicions no són les millors, i a les famílies per confiar en l’escola”, ha dit Bargalló.

    “Hem estat molt transparents i hem donat informació clara i entenedora, com no ha fet cap altra comunitat autònoma de l’Estat”, ha comentat Bargalló, visiblement satisfet pel balanç de les dades d’aquest primer trimestre del curs 2020/21: només s’han hagut de tancar 31 centres en algun moment (el 0,61% del total), i tots ells han estat escoles rurals o llars d’infants que tenien un o dos grups. “Això vol dir que el 99,39% dels centres no ha hagut de tancar, però a més 4 de cada 5 alumnes no han deixat mai d’anar a l’escola i 9 de cada 10 professionals no han hagut de passar cap confinament”, ha afegit el conseller.

    L’escola torna l’11 de gener

    Bargalló ha explicat les raons per les quals s’ha decidit posposar la represa del curs escolar a l’11 de gener, dilluns, en comptes del dia 8, divendres, com estava previst inicialment. Es perd un dia lectiu, que no es recupera, però d’aquesta manera “aconseguim que els hipotètics contagis que es produeixin com a conseqüència dels contactes que es produiran entre el dia de Nadal i el dia de reis arribin a l’escola en la seva mínima expressió, i així afecti el mínim als grups estables. Es tracta d’una mesura de reducció de riscos”. La mesura respon a una demanda dels sindicats i és també una mesura preventiva recomanada per la Comissió Europea.

    L’altra mesura anunciada avui, i que ja va avançar en part en l’entrevista que va concedir dilluns a TV3, és que passat festes s’iniciarà un procés de cribratges massius al personal de tots els centres educatius catalans, la qual cosa inclou tots els territoris, totes les etapes educatives, tots els models (pública, concertat, privat) i tot el personal: docents, educadors, administratius, monitors de menjador i lleure, etc. Segons ha explicat el director general de Centres Educatius, Josep González Cambray, es preveu que es faran 170.000 tests en les tres setmanes que van de l’11 al 29 de gener, a un ritme del 45% la primera setmana, el 35% la segona i el 20% restant la tercera. El test serà una automostra de frotis nasal (no nasofaríngic) i serà voluntària. González Cambray ha explicat que una de les raons de fer-ho en tres setmanes és per garantir les substitucions del personal asimptomàtic que es detecti gràcies a aquests cribratges. L’altra és no col·lapsar els laboratoris.

    En el cas de l’alumnat, les proves d’automostra (que tanta polseguera van aixecar inicialment, ja que se suposava que les havien de vigilar els mateixos docents), de moment segueixen en fase de prova pilot. Les que s’han fet fins ara han comptat amb l’assistència de personal sanitari i així seguiran quan es generalitzin, malgrat que no s’ha precisat quan succeirà això.

    Absentisme poc significatiu

    En el balanç del trimestre, al conseller d’Educació se li ha preguntat per l’absentisme. Per primer cop, Bargalló hi ha posat xifres. L’absentisme estructural és del 2% de l’alumnat i aquest trimestre ha estat del 2,4%, per tant “ha tingut molt poca afectació i molt menor a la que s’havia anunciat als mitjans”. Segons el conseller, hi ha un sector de famílies que han optat per no dur els seus fills a les escoles perquè pensen que no són segures, però també n’hi ha que ho han fet perquè opinen que les mesures de prevenció són excessives, com el fet d’haver d’anar sempre amb mascareta, un aspecte que no està previst variar a curt termini, segons ha afegit en resposta a una altra pregunta: “Als centres educatius se seguirà usant la mascareta mentre no hi hagi un canvi de criteri de les autoritats sanitàries”.

    Segons ha explicat la consellera Vergés, al llarg d’aquests mesos s’han fet 615.000 proves PCR a l’entorn escolar, amb la participació de 300 professionals repartits en diverses unitats mòbils, i el que s’ha constatat és que per cada cas positiu, el 75% dels membres del grup bombolla ha sortit negatiu, percentatge que s’eleva al 82% en el cas de l’educació infantil. “Aquest primer trimestre demostra que les escoles no han estat focus d’infecció, ans el contrari, des del punt de vista de salut ens han ajudat molt al control i seguiment de l’epidèmia, per això aquest compromís de mantenir les escoles obertes sempre”, ha comentat la consellera.

    Extraescolars, esport formatiu i postobligatòria

    Pel que fa a altres vessants vinculades a l’educació i la formació d’infants i joves, en especial el lleure i l’esport, no sembla que hi hagi cap avenç a la vista. S’afirma amb contundència que les escoles són segures, però aquesta contundència desapareix quan es pregunta per les extraescolars, que per tant segueixen relegades a la fase 4 de la hipotètica desescalada, si és que s’hi torna a pensar, perquè les dades epidemiològiques més recents fan pensar més aviat en el contrari. A altres comunitats les competicions a l’aire lliure de l’esport base no s’han prohibit en cap moment, i no consta que això hagi incidit negativament en l’evolució de la pandèmia. Per la consellera Vergés, això es deu a que han restringit altres coses que aquí no s’han restringit. La consellera també ha dit que s’està estudiant un pla per fer cribratges massius en l’esport, però no n’ha donat cap detall.

    Bargalló no ha volgut aventurar gran cosa sobre el que queda de curs, ja que “si alguna cosa hem après d’epidemiologia és que no pots fer cap previsió més enllà de 7-10 dies”. De moment, els ensenyaments postobligatoris, que en teoria mantenien el format híbrid només fins al final del trimestre, continuaran igual “fins que no s’arribi a la quarta fase de la desescalada, que és el que marca el Procicat”.

  • Veient la llum a la sortida del túnel, però amb prudència i amb necessitat del màxim rigor col·lectiu

    En les últimes setmanes tots hem vist les bones notícies que diverses vacunes dirigides al SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, han demostrat una gran eficàcia en prevenir el desenvolupament de la malaltia. El fet que siguin diverses vacunes que han demostrat aquest benefici clar i que el nombre de persones que han participat en aquests assaigs clínics sigui molt gran encara ens dóna una major informació sobre la seva seguretat i la confiança que tenim en elles.

    Per altra banda hem vist en aquesta segona onada de la pandèmia que les mesures de distanciament físic i l’ús continuat de la mascareta fora de l’àmbit estrictament unifamiliar (bombolla) són imprescindibles per evitar la disseminació de la infecció. També hem vist que la millora en el coneixement de com tractar de forma eficaç les persones que malauradament acaben patint la malaltia ha millorat significativament la mortalitat deguda al virus. Així i tot, el nombre de persones que desenvolupen la malaltia continua sent molt elevat, així com el nombre de malalts que desenvolupen seqüeles després de superar la infecció, i d’aquests encara no sabem com evolucionaran a mitjà i a llarg termini. Respecte al nombre de morts només relacionat amb la Covid-19, a vegades el fet de sentir aquests cruels números ens fan perdre la perspectiva, però en el decurs d’aquesta segona onada, i ja no en parlem de la primera, és com si cada dia a l’Estat Espanyol s’estavellés un avió tipus Airbus 320 (els dies millors) o un Boeing 747 (els dies pitjors). Si sentíssim cada dia una notícia com aquesta, segur que ens esfereiria molt més.

    Poc s’ha parlat dels danys sanitaris col·laterals a la Covid-19, relacionats amb les altres malalties que normalment la població té i que degut als efectes sobretot de la primera onada i en menor mesura de la segona, o bé no s’han diagnosticat o bé s´han diagnosticat tard per l’impacte que una emergència sanitària i humanitària com la Covid-19 ha fet en el nostre sistema sanitari. Algunes xifres ens haurien de fer pensar. En el que portem d’any, i respecte al mateix període de l’any passat, hem diagnosticat un 15% menys de malalts amb càncer i hem atès un 40% menys de primeres visites de malalties mentals. Altres exemples que ens han de fer reflexionar són la gravetat d’infarts cardíacs i ictus que hem vist en aquests mesos i que feia anys que no veiem. Moltes són les causes d’aquesta realitat, i sense voler entrar en cap mena de debat, podem incloure la por dels malalts a anar als centres d’assistència primària i als hospitals, la negació o infravaloració dels símptomes, però també al fet que la pràctica totalitat del sistema sanitari es dediqués a atendre una única malaltia per superar el millor possible la primera onada de la pandèmia.

    En la segona onada es va intentar preservar al màxim les altres activitats sanitàries no relacionades amb la pandèmia. El nostre sistema sanitari, com els de la majoria de països del nostre entorn i similar grau de desenvolupament, és molt bo i eficient especialment si considerem el baix percentatge que l’hi dediquem del PIB. Però aquests sistemes sanitaris estan sempre bastant tensionats i en algunes ocasions al límit, a causa de múltiples causes que entre d’altres inclouen l’augment demogràfic, l’envelliment de la població, la pluripatologia, i la limitació de recursos. Aquest és un debat polític i social que haurem de tenir quan s’acabi la pandèmia de la Covid-19 per definir les prioritats que la societat vol.

    Ara tenim un repte davant nostre extremadament important. Com podem afrontar la tercera onada amb la màxima seguretat sanitària per a la nostra societat? Ens enfrontem a una tercera onada amb la ciutadania cansada per tot l’esforç de la limitació de la mobilitat i socialització fet fins ara, amb unes pèrdues econòmiques i una situació de crisi que no es recorda des del final de les guerres europees del segle passat i que afecta moltíssimes famílies. Així mateix, els professionals dels àmbits sanitaris i socials estan molt fatigats. Per aquests motius, entre altres, ens hem de prendre molt seriosament les recomanacions epidemiològiques i sanitàries que siguin més apropiades perquè l’impacte de la tercera onada sigui el menor possible tant en malalts afectats de Covid-19 com en els que tenen altres malalties i que precisen un diagnòstic, tractament i seguiment adequats. Una nova situació d’emergència sanitària, com va passar a la primera onada, produiria una pèrdua de salut a la societat que ens costaria molts anys tornar a recuperar, tal com la prestigiosa revista The Lancet ha mencionat. El programa de vacunacions serà fonamental, i des d’aquí encoratgem a la població a vacunar-se tal com ho indiquin les autoritats sanitàries per aconseguir com abans millor la immunitat comunitària. Però fins llavors haurem de continuar fent aquestes mesures pensant en el bé comú.

    Que ens trobem a la sortida del túnel en els aspectes de salut de la nostra població dependrà en una gran part de com afrontem els mesos que ens queden amb esperit de sacrifici per aconseguir que es compleixin les mesures de protecció i distanciament físic, la responsabilitat social i la vacunació adequada. El nombre d’avions que s’estavellaran en els pròxims mesos dependrà del que fem en les pròximes setmanes i en les festes de Nadal. De tots nosaltres depèn i serà la nostra responsabilitat.

    Els signants d’aquest article són:

    • Joan Albanell Mestres
    • José Alvarez Sabin
    • Manel Armengol Carrasco
    • Josep Basora Gallisa
    • Merce Beltran Vilagrasa
    • Joan Bladé Creixenti
    • Rafael Blesa Gonzàlez
    • Mercè Boada Rovira
    • Francesc Bosch Albareda
    • Jordi Bruix Tudó
    • Elies Campo Güerri
    • Joan Carles Galceran
    • Elena Carreras Moratonas
    • Maria-Josep Carreras Soler
    • Joan Comella Carnice
    • Eloy Espin Basany
    • Enriqueta Felip Font
    • Ignacio Ferreira González
    • Joan Genescà Ferrer
    • Jordi Giralt López de Sagredo
    • Maria Queralt Gorgas Torner
    • Isabel Illa Sendra
    • M. Antònia Mangues Bafalluy
    • Josep Maria Llovet Bayer
    • Sara Marsal Barril
    • Carlos Molina Cateriano
    • Meritxell Mollà Armadà
    • Xavier Montalban Gairín
    • Lucas Moreno Martin-Retortillo
    • Miguel Pera Román
    • Victor Pérez Sola
    • Patricia Pozo Rosich
    • Aleix Prat Aparicio
    • Josep Antoni Ramos-Quiroga
    • Maria Reig Monzón
    • Jordi Sierra Gil
    • Rafael Simo Canonge
    • Marta Sitges Carreño
    • Josep Tabernero Caturla
    • Álvaro Urbano-Ispizua
    • Eduard Vieta Pascual

  • Abordatge integral del pacient de càncer per millorar la seva qualitat de vida

    La Sònia Anglada va ser diagnosticada d’un limfoma no Hodgkin el desembre de l’any passat. Després de sis sessions de quimioteràpia ja està curada, però combatre la malaltia ha sigut un procés dur emocionalment. «En el moment del diagnòstic no t’ho creus. Però em va tocar i s’havia de resoldre», expressa amb to optimista. Diu que quan s’ha fet més conscient de tot el procés ha sigut més endavant, després de la quimioteràpia. «En aquell moment es tractava de curar-me i ja està».

    A banda de la quimioteràpia, la Sònia ha seguit teràpies complementàries al tractament convencional per tal de dur millor la malaltia, així com els efectes secundaris del tractament. Així, un dels aspectes que ha canviat de la seva vida ha estat l’alimentació. «Després de la quimioteràpia em sentia malament de l’estómac. M’ajudava molt seguir una alimentació que requerís poca digestió».

    La nutrició és un dels aspectes que té en compte l’oncologia integrativa, una disciplina que combina el tractament convencional del pacient de càncer amb altres pràctiques mèdiques complementàries que han demostrat ser efectives científicament per tal de millorar la qualitat de vida del pacient, proporcionant una atenció integral del pacient oncològic. Dins d’aquesta disciplina també s’inclou, per exemple, l’exercici físic o la gestió de les emocions.

    «La idea és que la salut no és només tractar una malaltia, sinó que és tractar la persona amb totes les seves dimensions, física, emocional, social, espiritual…i també el seu entorn», explica la doctora Natalia Eres, metgessa especialista en oncologia integrativa i fundadora de l’Institut de Salut, Medicina i Oncologia Holística (IMOHE). Segons explica, l’oncologia integrativa parteix de la idea que el mateix pacient té recursos que pot mobilitzar perquè el tractament global sigui millor.

    «Les persones poden fer més del que es pensen. Quan la persona té aquesta força per mobilitzar-se i buscar nous recursos, en lloc de quedar-se encallada en la por i el bloqueig, viu millor la malaltia», explica l’oncòloga. A més, diu, els pacients desenvolupen una gran resiliència. «El sentiment de tenir un mínim control i participar activament en la malaltia és molt empoderador pel pacient».

    Acompanyar un pacient amb càncer

    «El càncer és una malaltia que segueix molt associada a la mort. Quan et diagnostiquen un càncer sembla que ja hagis de morir, tot i que ja no és així. La por dels pacients en el moment del diagnòstic és un sentiment transversal, independentment de l’esperança de vida que tinguin», explica la Míriam Algueró, presidenta de l’Associació d’Oncologia Integrativa. Ella ha viscut el càncer de ben a prop, ja que el seu pare va morir d’un càncer limfàtic. Tres anys després, a la seva mare li van diagnosticar un tumor cerebral terminal, i va morir al cap de cinc mesos.

    Arran de la seva experiència personal, Algueró va decidir fundar l’associació Avívate, una entitat que pretén acompanyar les persones amb càncer durant la seva malaltia per mitjà de l’oncologia integrativa. La fundació posa a la disposició dels pacients oncòlegs, psicooncòlegs i nutricionistes per ajudar-los durant el seu procés personal i assessorar-los en la seva salut, dotant-los de recomanacions específiques per minimitzar els efectes secundaris dels tractaments o d’un acompanyament psicològic.

    Segons explica la doctora Natàlia Eres, una de les expertes de l’entitat, per acompanyar correctament a una persona amb càncer es necessiten eines de comunicació i empatia emocional. «En general, hi ha molta por a comunicar-se des de la vulnerabilitat, i per això calen eines per fer-ho, per tal que les persones es puguin expressar sense pors, rebuigs ni negacions», assenyala. En la mateixa línia s’expressa Algueró, qui assenyala que s’ha de deixar que el pacient parli i s’expressi i «acceptar que la vida del pacient és seva i que s’han de respectar les seves decisions».

    La psicooncòloga Concha León explica que cal ajudar al pacient que afronti la seva malaltia de la manera més proactiva possible i treballar estratègies que té al seu abast o creant-ne de noves per tenir més capacitat per afrontar-la. «Primer cal ajudar-lo que accepti que és normal sentir una gran variabilitat d’emocions, sigui por, ràbia o tristesa i, a partir d’aquí, es tracta de recompondre la situació i veure quines estratègies cal desenvolupar per viure la malaltia de la millor manera possible», destaca.

    El càncer, com qualsevol altra malaltia, també genera molt patiment al grup familiar. «Quan entra la malaltia en una casa afecta tots els membres de la família», diu León. «Els acompanyants es troben amb el dilema que tenen una quantitat d’emocions i moltes vegades no es permeten expressar-les, perquè no són ells els que estan malalts», afegeix.

    En ser una situació nova per la família, en moltes ocasions no saben com actuar. «Com que no saben què fer de vegades solen sobreprotegir al pacient, i això a molts encara els fa sentir pitjor», explica León. Per això, diu, és important també ajudar als acompanyants i familiars a afrontar les seves emocions.

    L’oncologia integrativa, encara residual a l’estat espanyol

    Les dades apunten que més d’un 50% de les persones amb càncer combinen el tractament oncològic convencional amb algun tipus de medicina complementària. De fet, segons un informe elaborat per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (Aecc) el 2017, un 64% dels pacients de càncer catalans demana accés a serveis complementaris relacionats amb el benestar, com l’estètica, l’exercici físic, la fisioteràpia i la nutrició. L’estudi assenyala que un 72% dels pacients troba a faltar informació sobre aquest tipus de teràpies complementàries al tractament convencional.

    Als Estats Units ja fa anys que existeixen instituts especialitzats en oncologia integrativa en hospitals de renom com el Memorial Sloan Kettering Cancer Center (MSK) de Nova York o el Dana–Farber/Harvard Cancer Center a Boston. També als Estats Units hi ha el National Center for Complementary and Integrative Health – NCCIH, que promou la investigació científica de teràpies de medicina complementària, en valora la utilitat i guia en la presa de decisions sobre quines poden ser beneficioses pels pacients.

    A l’estat espanyol, però, aquest tipus de medicina complementària encara és molt residual i, malgrat que se celebren congressos i trobades, tenen poc impacte. «Aquí les iniciatives d’oncologia integrativa són privades. El sistema sanitari públic viu una crisi de recursos des de fa anys», assenyala Eres. Segons ella, «falten recursos formatius pels oncòlegs en aquest aspecte, però els professionals estan molt sobrecarregats de feina i pateixen un estrès considerable».

    El 2016 el Consorci Sanitari de Terrassa (CST) va obrir una consulta de medicina integrativa, convertint-se en el primer hospital públic de l’estat espanyol que ofereix aquest servei. Els pacients, derivats pel seu oncòleg, tenen la possibilitat d’accedir a sessions d’acupuntura, nutrició o teràpies energètiques per part de professionals del centre. Aquest servei, però, ha hagut de tancar temporalment a causa de la pandèmia de la Covid-19.

  • El teu suport té retorn: fas possible El Diari de la Sanitat i desgraves la teva ajuda l’any 2021

    La Fundació Periodisme Plural és l’única entitat sense ànim de lucre de Catalunya que té com a objectiu l’exercici del periodisme. Ha estat declarada d’interès social perquè el periodisme independent, lliure i crític representa un dret essencial de la ciutadania. Entenem la sanitat, l’educació, el treball i l’habitatge com a drets fonamentals; la solidaritat com a justícia social, i la regeneració com a exigència democràtica.

    Volem ser una plaça pública on s’escoltin les veus que sorgeixen de la societat, amb la voluntat de recuperar, junts, els projectes col·lectius de progrés. Aquests valors inspiren la línia editorial de El Diari de la Sanitat i demanem el suport dels nostres lectors que, de ben segur, els comparteixen. Tenim un model de subscripcions i de donacions que podeu veure aquí. En aquesta ocasió volem recordar-vos que les vostres donacions, per petites que siguin, són molt grans per nosaltres. A més, com a entitat sense ànim de lucre que som, la vostra aportació realitzada abans de final d’any us servirà per desgravar el 2021 fins a un 75% de la quantitat aportada.

    Per exemple, si feu una donació de 50 euros, el retorn que tindreu en forma de desgravació és de 38 euros. És a dir, el cost que té per vosaltres és de 12 euros, mentre que per nosaltres l’ajuda es triplica. Un altre exemple: una aportació de 150 euros, us representa 37,5 euros gràcies a l’estatus fiscal de les entitats sense ànim de lucre d’interès social. Aquí podeu veure la taula corresponen a cada quantitat.

    A més de El Diari de la Sanitat, la Fundació Periodisme Plural ha creat mitjans com El Diari de l’Educació, Catalunya Plural, El Diari del Treball, El Diario de la Educación o la RevistaXQ. La comunitat sanitària, la comunitat educativa, les entitats i les persones que defensen drets fonamentals han trobat en els nostres diaris informació i opinió de qualitat. I, especialment, una àgora on poder compartir idees, reflexions i propostes que milloren la seva tasca.

    La pandèmia i totes les conseqüències que se’n deriven donen, més que mai, sentit al projecte que la Fundació Periodisme Plural va posar en marxa l’any 2012. Des del primer dia vam centrar la nostra atenció en la importància la sanitat pública, l’educació inclusiva i la dignitat en el treball. La Fundació Periodisme Plural ja apostava des dels seus inicis per aquests valors, pels drets essencials, abans de la pandèmia. No ens ha agafat a contrapeu. Però la vostra ajuda ens és imprescindible.

    Tots els diaris que hem creat parteixen de la convicció que el periodisme també és un servei a la societat, i que té la responsabilitat cívica de contribuir a la defensa dels drets essencials. Començant pel dret universal a una assistència sanitària de qualitat. En aquests moments, tots els mitjans de comunicació afronten la paradoxa de tenir millores en l’audiència i, al mateix temps, situacions econòmiques molt fràgils. Nosaltres no som una excepció, però tenim més sentit que mai. Per això demanem el vostre suport.

  • 900 infermeres responen a la crida de Salut per a la campanya de vacunació de la Covid-19 a Catalunya

    Al voltant de 900 infermeres han respòs a la crida del Departament de Salut per buscar professionals que vulguin formar part dels equips que vacunaran contra la Covid-19 a Catalunya. Així ho va explicar ahir la consellera de Salut, Alba Vergés, en roda de premsa, que el passat dilluns va explicar que es necessitàven 500 infermeres per formar 25 equips per vacunar 500.000 persones durant el primer trimestre del 2021.

    La consellera va argumentar que els primers mesos de l’any són de «molta activitat» i per això s’ha apostat perquè el personal que es presenti ho faci de forma voluntària compaginant la campanya de vacunació amb la seva feina habitual. «Agraïment immens. Una altra vegada els professionals sanitaris responen», va expressar la consellera davant el gran nombre de persones que han respòs a la crida del Departament. 

    Des del sindicat Infermeres de Catalunya s’han mostrat satisfetes amb la proposta de salut de contractar professionals. «Estem satisfetes que la primera mesura per poder realitzar la vacunació a la població sigui la de contractar infermeres, ja que aquesta tasca no és assumible per part de les professionals que actualment estan treballant en l’atenció primària a causa de la gran sobrecàrrega de treball que tenen», indiquen en un comunitat.

    Tanmateix, s’han mostrat escèptiques respecte la compensió i els contractes, dels quals encara no se saben detalls. «No tenim gaire bona experiència amb aquest tipus de crides. Després de respondre i treballar durament en plena pandèmia, les infermeres no han estat degudament compensades», han afirmat.

    Per això, reclamen que en el cas de noves contractacions hi hagi unes «condicions dignes» per als nous professionals i que «es compensi econòmicament i professionalment, reconeixent el sobreesforç realitzat per aquestes professionals».

  • La Covid-19 i la societat postpandèmica

    Una part no menyspreable de la ciutadania fa temps que es pregunta si la pandèmia ens haurà ensenyat algunes coses que ens ajudin, personalment i col·lectiva, a no recaure en algunes de les errades comeses. També hi ha qui qüestiona si les conseqüències negatives de les mesures adoptades no ens faran retrocedir anys o fins i tot decennis en l’esforç de corregir les desigualtats socials injustes i, en general, de millorar les perspectives de les generacions futures. Perquè no es pot negar que la pandèmia i les mesures per tractar d’alentir la seva difusió i els seus efectes en termes de morbi-mortalitat i de sobrecàrrega dels serveis sanitaris provoquen deterioraments significatius en la qualitat de vida de molta gent i, el que encara amoïna més, una notòria disminució de l’equitat.

    Els decisors polítics, amb el suport de bona part dels experts -entre còmplices i ostatges- dicten mesures per tal d’evitar el col·lapse dels serveis sanitaris, intentant reduir la capacitat transmissible del germen a la seva mínima expressió, amb l’esperança que alguna de les vacunes en marxa pugui controlar decisivament el problema. Una actuació que es basa en la lògica que és millor fer el que puguem fins al límit, malgrat la ignorància i sobretot la incertesa quant a l’evolució de l’epidèmia. Ignorància que no s’aplica, però, a les conseqüències negatives que provoca aquesta reacció sobretot en els sectors socials més desfavorits.

    No tant perquè moltes de les actuacions promogudes no tinguin prou proves de la seva efectivitat, sinó sobretot perquè no s’han valorat en termes del balanç entre beneficis i perjudicis esperables o de la relació cost/oportunitat comparativament amb altres alternatives. Des de la percepció general que estem davant una potencial catàstrofe apocalíptica és comprensible mirar de fer tot allò que es pugui, malgrat els dubtes sobre la seva utilitat. Amb la il·lusió de trobar solucions terapèutiques gairebé miraculoses que no sembla que contribueixin substantivament a reduir la mortalitat evitable. Una actitud que menysprea l’advertiment explícit d’Archibald Cochrane quan ens deia que aquesta era la millor manera d’enfonsar un sistema sanitari.

    Sense que es fomentin iniciatives per impulsar de forma decidida les innovacions que precisen la sanitat i els serveis socials en el marc d’unes noves polítiques transversals de benestar i qualitat de vida. Fins i tot alguns propòsits de desenvolupar la promoció col·lectiva de la salut comunitària mitjançant projectes intersectorials i participatius queden alentits davant la prioritat d’eliminar o quan menys frenar la difusió viral. Fins on estem disposats a arribar en aquesta espiral de deteriorament de les condicions de vida actuals i previsiblement futures?

    Ens diuen que ens hem d’esforçar una mica més. Hi ha qui pensa, o almenys ho diu, que si som responsables -és a dir, obedients- això no durarà gaire, però ens temem que es tracta d’un desig, d’una esperança incerta. I el que sí que sabem és que la situació social empitjora cada dia i ens amoïna pensar que els perjudicis causats siguin tan importants que facin inviable un «reset» mínimament acceptable dels sistemes de producció de riquesa i protecció social per tornar a assolir uns nivells de benestar semblants als d’avui i, el que és més important, que es visualitzin unes perspectives de futur atractives per a les generacions més joves.

    En els darrers mesos ningú pensa en altra cosa que en les vacunes com solució definitiva de la pandèmia. Però les vacunes que s’estan aprovant en aquests dies comporten molts interrogants, particularment quant a la seva influència sobre la capacitat de contagiar dels vacunats, en relació amb la durada de la immunització i d’altres, sense oblidar els problemes relacionats amb el seu transport, emmagatzematge, administració i control.

    Tots desitgem superar quan més aviat aquesta situació, però difícilment ho podrem fer des d’una societat que no agafa el toro per les banyes; assumeix els infortunis i gestiona assenyadament la incertesa. La societat postpandèmica és molt probable que no sigui millor que abans. Perquè si tenim en compte el creixement exponencial de les desigualtats socials, la destrucció d’una part significativa del teixit productiu generador de riquesa i l’actitud reactiva i poc agosarada i innovadora dels responsables polítics no podem sentir-nos molt esperançats en un futur de progrés.

  • Més de 51.000 sol·licitants de dependència han mort a l’Estat el 2020 sense cobrar l’ajut

    Morts en el “laberint de la burocràcia”. Així defineix l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales la situació en què han perdut la vida 51.540 persones a l’Estat espanyol; esperant a rebre les ajudes a la dependència enguany. Les dades, actualitzades a finals de novembre, revelen que cada nou minuts mor a l’Estat una persona que estava esperant a cobrar l’ajut.

    En els onze mesos complerts l’any 2020, 31.976 persones que tenien el dret reconegut a rebre la prestació han mort a l’Estat sense cobrar-la. A aquesta xifra se li sumen 19.564 persones amb l’expedient pendent de valoració. La suma, que demostra la saturació del sistema i la poca agilitat que juga en contra d’unes persones sovint en edats molt avançades, arriba als 51.540 decessos a falta de conèixer el balanç de l’últim mes de l’any.

    De fet, la persona mitjana demandant d’aquesta subvenció és d’edat avançada, ja que el 71,7% dels beneficiaris actuals tenen 65 anys o més. Més concretament, el 53.7% tenen o superen els 80 anys. La casuística provoca que tantes persones perdin la vida sense haver rebut mai l’ajuda o sense que el tràmit s’hagi resolt. Amb tot, l’Instituto de Mayores y Servicios Sociales (Imserso) recorda que «el 83,13% de les persones amb dret a prestació que han estat baixa enguany ja estaven rebent la seva corresponent prestació».

    El temps mitjà de tramitació del cas a l’Estat és de 426 dies i a Catalunya de 576

    José Manuel Ramírez, president de l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales, felicita el govern espanyol per un projecte de llei de pressupostos «on es reverteixen les retallades del sistema». Amb tot, considera que «és necessari insistir que urgeix assolir els acords necessaris al Consell Territorial per a implementar de manera immediata el repartiment del nivell acordat”.

    Ramírez recorda que «cada nou minuts mor a Espanya una persona atrapada al laberint burocràtic de la llei de dependència» i considera que, «donat el dramatisme de les dades, seria imperdonable que els electoralismes a curt termini i els tacticismes s’imposin a la solució d’una autèntica emergència humanitària que viuen les persones independents».

    Catalunya, la comunitat més afectada

    Pel que fa a la distribució per comunitats autònomes, la regió de l’Estat on més persones han mort sense haver rebut la prestació de dependència a què tenien dret o sense saber si els hi corresponia és Catalunya, amb 13.134 decessos fins al mes de novembre. Al segon lloc hi ha Andalusia amb 10.994 persones mortes a l’espera de rebre la prestació i la tercera plaça és per a la Comunitat de Madrid, amb 5.049 persones.

    El podi de les morts en el “laberint de la burocràcia” concorda amb les dades de població, ja que són les tres més habitades de l’Estat. Amb tot, Catalunya és la segona comunitat en població per darrere d’Andalusia, mentre que en termes de persones mortes esperant l’ajuda de la dependència s’altera l’ordre.

    No en va, la catalana és la comunitat de l’Estat amb més expedients per resoldre en nombre total i en proporció en el nombre de persones beneficiàries. En concret, hi ha un 31,6% de persones pendents de rebre la prestació a Catalunya, mentre que la mitjana de l’Estat és del 17,2% i a algunes comunitats ni tan sols supera el 10%, com és el cas de Castella i Lleó (0,4%), Ceuta (2,7%), Navarra (4,6%), Castella-la Manxa (7,5%) i Galícia (7,8%).

    En el cas de les persones que tenen el grau III i II de dependència existeix un desequilibri de fins a 20 punts percentuals entre les comunitats amb menys casos per resoldre -Castella i Lleó (0,12%) i Ceuta (2%)- i les que en tenen més -Canàries (20%) i Catalunya (19,5%).

    Amb tot, la bretxa és molt més àmplia en els casos de menys dependència. D’entre els demandants de dependència de grau I, la diferència entre les comunitats de l’Estat va del 47,5% de Catalunya o el 45,6% de La Rioja al gairebé inexistent 0,83% de Castella i Lleó. En aquest cas, la mitjana de l’Estat és del 29,1% d’expedients pendents de concessió de prestació.

    Catorze anys de llei, més d’un milió de beneficiaris

    El 30 de novembre va fer catorze anys del dia en què el Congrés espanyol, amb una àmplia majoria, va aprovar la llei «de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència», molt més coneguda com la «llei de dependència». Amb només quinze vots en contra de CiU, PNB, Eusko Alkartasuna i Nafarroa Bai que la consideraven una invasió de competències autonòmiques, la norma es va validar.

    Des que va entrar en vigor el 2008, gairebé tots els anys hi ha hagut més persones que se n’han beneficiat, en comparació amb l’anterior. Si en el seu primer any només va arribar a 228.613, al tancament de novembre eren 1.119.209 les persones beneficiàries amb prestació. La quantitat rebuda depèn del grau de dependència de la persona que la demana, des del primer en què la necessitat d’ajuda externa és moderada fins al tercer, on es qualifica el beneficiari de persona amb «gran dependència».

    El 2020 el creixement ha estat només de 4.000 beneficiaris

    La subvenció ha anat sempre lligada a una molt lenta gestió dels expedients que, de la mà de l’avançada edat dels que la demanen, produeix la trista realitat de decessos sense tenir la dependència reconeguda o no haver cobrat mai l’ajut.

    Segons denunciava l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales a inicis d’any, el temps mitjà de tramitació del cas a l’Estat és de 426 dies. A Catalunya el temps es dilata encara més i arriba a 576 dies de mitjana, és a dir, més d’un any i mig.

    Aquests terminis infringeixen la llei, que a la disposició final primera recull que el període màxim «entre la data d’entrada de la sol·licitud i la de resolució de reconeixement de la prestació de dependència serà de sis mesos [180 dies]».

    La petjada de la Covid-19

    L’impacte de la pandèmia per Covid-19, que és especialment letal entre les persones d’edat avançada o que tenen altres patologies prèvies, ha impactat amb força entre el col·lectiu que percep l’ajuda a la dependència. Fins al mes de novembre, el 2020 han mort 31.980 més beneficiaris dels que havien mort el 2019. La diferència va ser especialment destacada el mes de maig, al primer pic de la pandèmia a l’Estat, amb un creixement del 116% dels decessos en comparació a l’any anterior.

    «La llista d’espera s’ha reduït per les morts de persones, no perquè hagin estat ateses», apunta en aquest sentit José Manuel Ramírez, president de l’Asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales.

    El creixement abrupte de decessos també ha modificat una tendència clara en el nombre de persones beneficiàries. Des del 2015, cada any augmentava en unes 50.000 persones, però aquest 2020 el creixement ha estat només de 4.000 beneficiaris. A nou de les comunitats ha augmentat el nombre de beneficiaris, mentre que a la resta ha baixat. Especialment a La Rioja (-7,2%), a la Comunitat de Madrid (-7%) i a Catalunya (-4,6%), algunes de les comunitats més afectades per la Covid-19.

    L’Imserso alerta que a causa de la condició de pandèmia i a les «especials circumstàncies» derivades «és molt probable que es produeixin regularitzacions de les dades que seran informades».