Just Deploy It!

Blog

  • Matrix a la sanitat

    Els polítics que ens governen viuen a Matrix, una realitat virtual, inhumana més ben dit, que s’aprofita dels humans per anar vivint ells en un món fictici per conservar l’únic que els interessa, el seu poder i els seus negocis. Jo els acuso, per la situació dels professionals de la sanitat decebuts, desesperats i desertant, la ciutadania enfadada i sense esperança (la por és la pitjor consellera), els recursos públics retallats i privatitzats, ja fa anys insuficients i mal gastats.

    Així és com està la situació de la sanitat pública avui, sobretot en l’atenció primària, les cures i la salut pública. Jo acuso: fins aquí ens hi han portat no els virus sinó les males polítiques dels governs dels darrers anys amb l’austeritat d’allò públic i el desballestament de què en deien Estat del benestar en mans de la ideologia del neoliberalisme i el capitalisme depredador. Un pilar de l’Estat del benestar imprescindible enfonsant-se. Tot això es perdrà com llàgrimes sota la pluja.

    Ara surten taumaturgs insignes, individuals i en grup, que diuen el que s’ha de fer, propostes que no són més que «enfortir» el que s’ha fet fins ara. Segurament la majoria ho diuen perquè no saben què fer i per inèrcia corporativa o funcionarial. Altres sí que saben bé el que volen: seguir manant i seguir beneficiant-se personalment dels recursos públics. Han de fer com si tot hagués de canviar perquè tot segueixi tal com està ara. És el seu interès.

    Nosaltres, com diu el bon amic Amando, ara hem de demanar l’impossible, hem de seguir «en el camí» de la utopia, amb esperança, de la defensa de la salut per a totes i tots, que vol dir: llibertat, igualtat, solidaritat, defensa de què és comú. El camí fa pujada i anem a peu, però cal insistir, no perdre l’esperança perquè hem d’entendre, com deien els de la UPEC, que ells són pocs (molt pocs). Nosaltres som moltes, necessitem molts Neos i Trinitys que ens ajudin a defensar els interessos de tota la humanitat. Seguirem lluitant; recuperarem, enfront de la depressió, l’esperança de canvi radical de la sanitat pública cap a un autèntic servei públic de salut i cures. Un servei que ha de formar part de la lluita per a una nova realitat, fora de Matrix, econòmica i social, per fer front a la triple crisi en la qual estem immersos, lluita sense la qual no hi pot haver salut. Fem possible el que sembla impossible.

    Quan vam saber els resultats del procés democràtic als Estats Units, es va produir l’alegria de milions de ciutadans d’aquell país i de tot el món pel resultat, que ha permès treure del poder a una persona malalta, despòtica i amb tots els adjectius pejoratius, un exemple del que ens portava la deriva d’aquest món esgotat.

    Mireu, jo no sóc gens admirador dels Estats Units, amb la seva cultura molt extensa de prepotència, armes, xenofòbia i neoliberalisme. Sembla mentida en un dels països que va engendrar la moderna forma de democràcia liberal i constitucionalista, amb la seva deriva cap a la cultura fins ahir hegemònica. El món s’ha tret de sobre una mala persona que representava aquesta manera de ser i actuar (de molts americans), però els altres, que són molts, ens han donat una sorpresa i han opinat que és millor una persona «normal», un vell polític moderat, assenyat, acompanyat per uns col·laboradors moderns (feminisme, ecologisme, diàleg, respecte, llibertat de minories). Ho han fet possible.

    Als Estats Units han guanyat la democràcia i l’esperança (encara que sigui imperfecta i formal). Ha guanyat el món sencer. En aquests moments difícils, de crisis generalitzades –econòmica, social, ecològica, sanitària i d’idees de futur– s’ha recuperat, una mica, l’esperança. Esperança més necessària que mai. Ens han dit un cop més: tot està per fer i tot és possible. Perquè el que sembla impossible és de sentit comú.

    Ara fa 34 anys de la Llei general de Sanitat d’Ernest Lluch: una sanitat pública, universal, integral i de qualitat. Avui moltes coses han canviat: la demografia (envelliment), l’epidemiologia (cronicitat), els coneixements, la tecnologia, els valors i la cultura. Això, al costat del neoliberalisme que ha aprimat i privatitzat part dels sistemes públics, fa que calgui replantejar com volem aquests sistemes. Cal una nova Llei d’Ordenació sanitària de Catalunya al servei de la salut i les cures, personal i col·lectiva.

    Aquest article s’ha publicat orignalment a El Triangle

  • Entre el 22% i el 25% de la gent gran està en risc de patir desnutrició

    En la gent gran, l’alta prevalença de malalties, especialment degeneratives, afecta directa i indirectament el seu estat nutricional. De fet, es calcula que un 4% de la població major de 65 anys pateix desnutrició i entre un 22 i un 25% està en perill de patir-ne.

    Davant d’això, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), juntament amb la Sociedad Española de Nutrición Parenteral y Enteral (SENPE) han elaborat una guia sobre la desnutrició en la gent gran i en pacients amb cronicitat.

    Aquest grup de població presenta sovint malalties cròniques i problemes de masticació i deglució per la disminució de la secreció de saliva i per alteracions en la dentadura. La gent gran és majoritàriament visitada als domicilis per equips d’atenció primària, que fan el seguiment del seu estat de salut. En aquest sentit, les infermeres d’atenció primària tenen un important paper en l’atenció i cura d’aquests pacients.

    La guia elaborada descriu aquests factors de risc associats a la desnutrició, com la disfàgia (que afecta entre el 30-40% de les persones grans), els problemes buco-dentals, el risc d’aïllament social, les malalties que cursen amb anorèxia o augment de les pèrdues de nutrients (vòmits, diarrees), la polimedicació o la depressió.

    El document editat per l’AIFiCC i la SENPE també permet fer un cribratge i una avaluació a partir d’un test observacional i una breu enquesta. En funció dels punts obtinguts s’obté una valoració de l’estat nutricional del pacient.

    Així mateix, la guia, que ha comptat amb el suport del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat i el Pla Interdepartamental d’Atenció i Interacció Social i Sanitària del Departament de Salut, descriu un pla d’intervenció nutricional on es determina el tipus de textura de la dieta, així com els aliments que cal que la conformin.

  • Europa ha de reinventar-se per fer front a futures crisis sanitàries

    Des de començaments de 2020 molts governs fan front a successives onades epidèmiques de la Covid-19. El seu objectiu és contenir la transmissió comunitària del SARS-CoV-2. Per això han d’adaptar els seus serveis sanitaris i socials a les necessitats canviants del moment i tractar de mitigar les conseqüències, socials i econòmiques, que la pandèmia tindrà a mig i llarg termini.

    A Europa, segons el seu nivell de competències, els governs supranacionals, nacionals, regionals i locals despleguen les polítiques que la ciència, no sense incertesa, assenyala com les més efectives.

    Respecte al control de l’epidèmia, més enllà de les mesures de protecció individual, les polítiques implementades busquen aïllar les persones infectives i detectar l’origen i els possibles contactes. També disminuir la mobilitat de les poblacions i el contacte entre les persones, especialment en aquells llocs considerats de major risc de transmissió.

    Pel que fa a adaptar els serveis sanitaris i socials a una situació canviant, les polítiques van orientades a disposar de recursos especialitzats suficients per poder atendre a temps als pacients de Covid-19 i també a aquells no directament afectats per la malaltia.

    Finalment, en qüestions socials i econòmiques, els governs han prioritzat les polítiques sobre l’educació en tots els cicles de desenvolupament. També les polítiques de protecció laboral i econòmica, que tracten de mitigar les conseqüències sobre l’ocupació i les pèrdues de producció observades des dels confinaments del passat mes de març.

    El desplegament d’aquestes polítiques (i la seva intensitat) és necessàriament diferent. Depèn del moment epidèmic (risc de duplicació de casos), del potencial de transmissió de la població (densitat, mobilitat diària de persones cap al lloc de treball, nombre de persones convivents en una llar, proporció de llars en què viuen diverses generacions, concentració d’empreses i negocis amb alt potencial de transmissió) i de la capacitat de resposta primerenca dels sistemes de protecció sanitari, social i econòmic.

    Aquest preàmbul subratlla tres idees que conformarien un marc d’anàlisi per a la comparació de les polítiques en l’actual pandèmia.

    • Les polítiques són similars però es despleguen segons les característiques estructurals i organitzatives dels serveis de protecció de cada país o regió.
    • La seva intensitat s’haurà d’adaptar al llarg del temps en funció dels factors d’acceleració de la transmissió.
    • Les demarcacions administratives en què les poblacions viuen poden no resultar prou operatives per al control de les epidèmies. Això s’observa en els efectes transfronterers entre països, regions (des de länder a comunitats autònomes) i ciutats del mateix país.

    El debat públic sobre les polítiques europees sobre el SARS-CoV-2

    Tot això fa que sigui fútil utilitzar la narrativa que ens proposen els indicadors habitualment reportats (casos nous diaris, test realitzats, «rastrejadors» per habitant, persones hospitalitzades o en UCI, o persones mortes per o amb SARS-CoV-2) per comparar l’acció política dels diferents governs, o per a albergar un debat públic informat sobre les respostes nacionals a la pandèmia i les conseqüències de les mateixes.

    Al contrari, cal analitzar i comprendre les polítiques en el marc d’anàlisi proposat i evitar atribuir efectivitat (o inefectivitat) de les mateixes fora del context d’aquest marc.

    D’altra banda, en un pla diferent a l’assenyalat, els estats europeus i els actors internacionals (Comissió Europea, Banc Central Europeu, OMS) han començat ja el debat sobre els límits dels models de governança actuals i de les capacitats reals d’adaptació de els nostres sistemes de protecció sanitària, social i econòmica.

    Temes fonamentals que s’estan analitzant:

    • Revisar l’organització de la resposta primerenca a la crisi. Això inclou la millor utilització dels recursos nacionals i transnacionals i el ple desenvolupament de l’espai digital de dades de salut europeu per a una presa de decisions ràpida i coordinada.
    • Qüestionar els models d’assegurament i protecció social amb escassa capacitat redistributiva. Aquests sotmeten a les famílies a una despesa desproporcionada per als seus ingressos.
    • Revisar els models assistencials de la dependència, que han crescut d’esquena als sistemes sanitaris i que, de vegades, són molt dependents de l’interès dels actors no governamentals i la iniciativa privada.
    • Estudiar els dubtes creixents sobre la viabilitat i sostenibilitat financera dels nostres sistemes de protecció. Aquí l’ull està posat en la controvertida necessitat d’un sistema fiscal comú per a la Unió Europea.
    • Tallar la crisi de credibilitat de les institucions i governs europeus desgastats per la grandària i profunditat d’aquesta pandèmia.

    Esperem que els arbres d’aquesta segona onada (tercera en alguns territoris de la Unió Europea) no ens ocultin el bosc d’un debat públic, transparent i honest sobre un model d’Europa que permeti fer front amb garanties a futures crisis sense minvar en el fonamental del nostre Estat de Benestar.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • 100 milions per l’atenció primària!

    Abans d’aquest pont de desembre, vaig veure a la consellera de Salut Alba Vergés apel·lant a la responsabilitat ciutadana, per aplicar les mesures adients i adequades, que hem d’adoptar envers la pandèmia de la Covid-19. Això està molt bé. De fet, i per la meva experiència personal, asseguraria i podria dir amb total seguretat, que la majoria de la ciutadania a la qual la consellera de Salut feia referència ja compleix les normes amb diligència. I és per això que jo a ella i el seu Departament també els voldria fer un recordatori i una recomanació.

    Els diners que destinen a la construcció d’hospitals no necessaris i la contractació de rastrejadors privats, que són uns 100 milions d’euros (poca broma), es podrien destinar a reforçar l’atenció primària. Des de fa molts anys, hi ha molts centres d’atenció primària que es troben en una situació precària. D’altra banda, la contractació d’una empresa privada com Ferrovial (amb un contracte milionari i sense concurs previ) per fer el seguiment dels contagis per Covid-19 és inacceptable. A banda que la seva gestió ha sigut un fracàs estrepitós –com els mateixos treballadors d’aquesta empresa han reconegut a diversos mitjans de comunicació-, l’autoritat competent va decidir de prorrogar el seu contracte, agreujant encara més el problema i incrementant la despesa econòmica.

    Entre una cosa i l’altra, com ja he apuntat, s’han gastat uns 100 milions d’Euros. Que podrien haver estat destinats a; contractar més personal, metges, metgesses, infermeres, auxiliars, més centres de primària, el Cuap que tan necesari és pel Baix Vallés, i també contractar administratius amb condicions laborals dignes i acceptables. Es podrien haver distinat també a millorar les infraestructures de molts centres d’atenció primària, que actualment estan treballant d’una manera precària. I de pas, també a reforçar i millorar les tecnologies (telèfons d’atenció, sistemes informàtics) per donar una atenció més eficient a la ciutadania. 100 milions donen per molt si estan ben gestionats i vostè, senyora consellera Alba Vergés, i el seu Departament, fins ara no ho estan fent d’una manera eficient. El conjunt de la ciutadania agraeix els seus consells i els seus recordatoris de com hem d’actuar envers la pandèmia. Tingui vostè -i la seva conselleria- també en compte les nostres demandes com a plataforma i ciutadania i actuï en conseqüència.

  • El Govern estudia fer cribratges massius a tot el personal educatiu passat festes

    “Estem estudiant constantment més mesures i algunes les aplicarem segurament al tornar del Nadal”. Això ha respost aquest matí el conseller d’Educació, Josep Bargalló, en una entrevista al programa Els Matins de TV3, quan la periodista Lídia Herèdia li ha preguntat sobre les queixes dels professors perquè quan hi ha un positiu es fa la PCR al tutor però no a la resta de docents que passen per aquell grup. Bargalló ha contestat que, entre aquestes mesures noves que s’estan estudiant, “segurament” després de Nadal es faran tests massius de covid a professors i personal als centres escolars i que se’ls prioritzarà en l’administració de la vacuna.

    “Les autoritats sanitàries europees ens diuen que el col·lectiu de l’escola és un als quals se’ls ha de fer aquests cribratges massius i aquestes prioritzacions de vacunes”, ha dit el conseller “amb els tests d’antígens o amb el que les autoritats sanitàries ens diguin que s’ha de fer en aquell moment”. Bargalló també ha tornat a confirmar que, quan les autoritats sanitàries ho determinin, es faran les automostres a les escoles, un procés que encara no ha començat, i que sempre comptaran amb la presència d’un professional sanitari.

    El conseller també ha volgut “treure pit”, expressió que ha usat literalment, quan se li ha preguntat sobre la tardança a l’hora de fer arribar els dispositius mòbils a les escoles, per combatre l’anomenada bretxa digital. “Som l’única comunitat autònoma -ha afirmat- que ha comprat ordinadors pel professorat, mentre que alguns dels que ens critiquen pertanyen a partits que governen comunitats on no s’ha comprat res”. Segons el conseller, ja s’han distribuït 50.000 paquets de connectivitat, que són tots els que els centres han demanat, 55.000 dels 90.000 ordinadors portàtils pels professors, i 20.000 dels 225.000 que han de rebre els alumnes. Aquests darrers estan trigant més a arribar, segons Bargalló, perquè “estem comprant material bo” i per l’alta competència en els mercats internacionals. “L’Estat ens ha comunicat que els 30.000 ordinadors que aporta arribaran a l’abril, els nostres ho faran abans”, ha afegit.

  • Amnistia denuncia la vulneració de drets humans a les residències de gent gran

    L’associació en favor dels drets Amnistia Internacional (AI) ha publicat un informe, partint d’una anàlisi de dades i d’entrevistes amb organitzacions i persones expertes de l’àmbit de la sanitat i de l’atenció a la gent gran, que assegura que les residències de gent gran «tenen carències importants en el model i que la pandèmia de la Covid-19 els ha fet més patents«.

    Com a conseqüència, les persones usuàries de les residències han vist vulnerats «almenys cinc drets humans», segons denuncia AI a l’informe. «A les residències s’ha violat el dret a la salut, a la vida i a la no discriminació de les persones grans. A més, les decisions de les autoritats han impactat també en el dret a la vida privada i familiar i en el dret a tenir una mort digna», exposa Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a Espanya.

    Els drets a què fa menció l’organització es troben recollits als tractats internacionals ratificats per l’Estat espanyol, com són el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC). Segons el cap d’Amnistia a Espanya, «una emergència sanitària no és excusa per no atendre adequadament les persones grans. Les residències no són aparcaments de gent gran. Els drets humans, inclòs el dret a la salut, no poden dependre del grau de dependència».

    Discriminació en l’atenció sanitària

    Amnistia considera que la gent gran que viu en centres residencials va veure vulnerat el seu dret a la salut, a la vida i a la no discriminació per edat quan, durant el primer pic de la pandèmia i amb els centres hospitalaris col·lapsats, no eren derivats en cas de necessitat. «La decisió pràctica de no derivar les persones grans malaltes als hospitals es va aplicar de forma automatitzada i en bloc, sense dur a terme valoracions individualitzades», assegura l’organització a l’informe.

    El protocol del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) aconsellava no ingressar els majors de 80 anys a les unitats de cures intensives, si bé donava prevalença al criteri del metge o metgessa del pacient en cada cas. Ara bé, Amnistia recorda que «en tant que molts no tenien la capacitat de consultar un metge o metgessa, el resultat era el mateix: denegació de qualsevol modalitat d’assistència sanitària adequada».

    Amnistia, que centra el seu estudi en les dues comunitats de l’Estat amb més morts acumulades a residències amb símptomes compatibles de coronavirus, confirma que «va haver-hi persones grans residents necessitades d’atenció mèdica que no van poder accedir a un tractament adequat de possible Covid-19 o altres patologies que patien, ni a l’hospital, ni a la residència, com havien anunciat les autoritats».

    «La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles»

    La Generalitat, com altres institucions, va anunciar la «medicalització» dels centres residencials. Aquesta mesura, però, no s’ha implantat. Segons Amnistia perquè «a més de no ser materialment viable transformar una residència en un hospital, l’increment de dotació de recursos com ara personal o materials, mai es va dur a terme». «Per a ells medicalitzar vol dir posar oxigen, però realment seria fer un pseudosociosanitari dins de les residències», defensa Helena Motos, referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.

    Pensa el mateix María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora de Residències 5+1: «Instal·len oxigen a algunes residències i hi porten els positius sense fer cap altre canvi. Quina medicalització és aquesta si no tens servei mèdic ni infermeria les vint-i-quatre hores? Quan no pots posar cap via perquè no hi ha personal d’infermeria?», es pregunta.

    «Moltes de les persones residents no van comptar amb assistència sanitària adequada, van quedar excloses de la derivació hospitalària de manera generalitzada i tampoc no van rebre l’atenció que necessitaven a les residències», resumeix AI. El resultat és, segons dades de la Generalitat recollides per l’ONG, que 3.198 persones grans van morir entre març i maig a residències catalanes sense ser traslladades a un hospital.

    En altres casos no tan fatals, Amnistia ha documentat i agrupat testimonis que reporten com «la combinació de falta de personal, de recursos i l’obligat aïllament en cas de sospita de Covid-19» van produir en alguns casos «la desnutrició, la deshidratació i un ràpid deteriorament i impacte emocional a les persones grans en residències». AI també alerta que altres patologies van quedar sense l’atenció merescuda: «Els problemes de nafres, úlceres o depressió, molt comuns entre les persones grans residents, no van ser tractats adequadament a nombroses residències de Catalunya i de la Comunitat de Madrid», diu a l’informe.

    «En ambdues comunitats va haver-hi moments en què no es van fer ingressos en hospitals, i les poques derivacions que es van produir, van ser l’excepció i a vegades ja fatalment tardanes. Aquesta discriminació atempta greument contra els seus drets», sentencia Amnistia Internacional.

    Degradació del dret a la vida privada i familiar

    Més enllà dels aspectes més estretament relacionats amb la salut física, Amnistia Internacional també posa el focus en un punt necessari per a la bona salut mental i per al manteniment de les capacitats cognitives de les persones, i més en particular d’edats més avançades. AI recorda que, en aplicació dels protocols, les residències van viure un «tancament de facto» de cara als familiars i també, en algunes ocasions, el tancament de les persones grans a les seves habitacions per llargs períodes.

    Tot plegat, així com la cancel·lació de les activitats rutinàries de lleure o d’activitat física i cognitiva, «van contribuir a la soledat de les persones residents i al seu ràpid deteriorament». Aquest fet, explica Amnistia, vulnera els drets de la gent gran a la mort digna i el respecte a la vida privada i familiar.

    Amnistia recorda l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones per part de tercers, incloses les empreses

    Alguns dels centres residencials, com a mesura provisional durant el confinament estricte en què els familiars tampoc haurien pogut visitar els residents, van habilitar trucades telefòniques o amb vídeo de forma periòdica. Amb tot, el treball de camp realitzat per Amnistia reporta que «la majoria de les famílies han explicat que les comunicacions amb els seus estimats que resideixen a residències eren, majoritàriament, limitades i insatisfactòries».

    En molts casos els familiars «no es beneficiaven de la interacció» i les trucades eren «poc freqüents i mal organitzades», expliquen els testimonis que recull Amnistia. La problemàtica era encara més gran en els casos de pacients amb demència o deficiències auditives. A més, l’organització assegura que «molt poques residències van implementar un sistema de trucades o videotrucades adequat per compensar la falta de contacte físic amb les famílies». El fet que el personal de la residència, destinat a altres tasques, s’hagués de fer càrrec d’intervenir en les comunicacions amb la família no va afavorir l’agilitat de les trucades.

    Amb l’inici de la desescalada algunes residències han permès visites de forma setmanal o amb una certa periodicitat, seguint els protocols de Salut. Amb tot, la Coordinadora de Residències 5+1 assegura que no totes ho han complert. «Hi ha residències verdes [aptes per a visites] on els familiars no han pogut entrar perquè una empresa ha decidit imposar-se als drets constitucionals de les persones», assegura María José Carcelén, portaveu de la plataforma. Per això, el setembre van interposar un recurs per vulneració de drets fonamentals que encara no s’ha resolt. «La gent gran són ciutadans de ple dret i tothom es permet decidir què fer amb ells com si fossin mobles», es lamenta Carcelén.

    Toc d’atenció a l’administració catalana

    L’ONG ataca amb duresa tots els executius que han estat al càrrec durant la pandèmia. Donat que l’informe se centra especialment en les dues comunitats més afectades per morts a centres residencials, el govern d’Ayuso a la Comunitat de Madrid i el de Torra i Aragonès a Catalunya són els més atacats. «Les mesures adoptades per les autoritats han estat ineficients i inadequades. Es van implementar de forma incoherent i no van arribar a dotar d’accés adequat als serveis de salut a les persones grans que viuen en residències», diu Amnistia Internacional.

    L’anàlisi conclou que els protocols estaven mancats «d’uniformitat i claredat de criteris en la intervenció» i eren impossibles d’aplicar perquè «no hi havia capacitat d’assumir les necessitats d’assistència sanitària de totes les persones residents afectades o amb simptomatologia compatible de Covid-19, però tampoc per a donar continuïtat i cures a les necessitats diàries».

    Lourdes Bermejo, vicepresidenta de Gerontologia de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología (SEGG), que afirma en declaracions a AI que «no ens vam preparar prou. Pensem que hi havia informació científica provinent d’altres països com per intuir la importància i gravetat de la situació». «Si s’haguessin pres mesures abans s’hauria evitat la irrupció del virus en moltes residències tan ràpidament», es lamenta. 

    «No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent»

    Amnistia recorda, per exemple, que durant les primeres setmanes de la pandèmia «el personal de les residències no va comptar amb la protecció adequada ni va tenir l’accés a tests, el que va produir contagis i dificultats per implementar les directrius». L’organització fa palès que, a diferència del que passa amb el personal de centres hospitalaris, no hi ha cap registre del nombre de treballadores i treballadors de residències de gent gran i sociosanitaris que s’ha infectat o mort per la Covid-19. AI assegura que ha pogut documentar que, entre el març i l’abril, hi va haver casos de residències on més del 50% del personal estava de baixa.

    A Catalunya la situació s’ha agreujat encara més pel fet que la competència de les residències s’ha alternat durant la pandèmia entre el Departament de Treball, Afers Socials i Família, que les gestiona normalment, i el de Salut, que en va adoptar les competències. Si bé les dues conselleries corresponen a ERC i han arribat a acords compartits, la manca d’un referent clar i la coordinació entre departaments no ha afavorit a la claredat de la gestió de la pandèmia. «La gestió a mitges és com estar en terra de ningú. Mai saps cap a on has d’anar», resumeix Helena Motos, Referent de Sanitat de CCOO Terres de Lleida.

    El debat sobre el model residencial

    Un acord entre les dues conselleries relacionat amb les residències durant la pandèmia va ser l’anunci de la voluntat de crear un operador públic que les gestionés. Tot l’arc parlamentari va coincidir en la necessitat de reformar el model de les residències, així com ho fan les organitzacions del sector.

    Bona part del problema, segons reporta Amnistia, és qüestió de l’infrafinançament i dels nombrosos anys de retallades pressupostàries. «La denegació del dret a la salut a persones grans està fortament vinculada amb les mesures d’austeritat i l’infrafinançament de la sanitat a l’Estat espanyol», asseguren. Per aconseguir un model de residències que realment siguin la llar de la gent gran i que estiguin preparades per a moments de tensió sanitària caldria «incorporar ràtios de diferents perfils professionals i redefinir les característiques de les habitacions», apunta Amnistia.

    És del mateix parer Motos, que creu que no hi ha problema en medicalitzar les residències, però «amb personal adient i amb un reconeixement professional del sector«. El segon aspecte suposaria una millora econòmica per a les persones que hi treballen. Quelcom a què, segons Motos, les patronals s’oposen. «Més del 70% del sector és privat i això vol dir que cal obtenir beneficis i, per tant, no tenen interès en què es professionalitzi el sector perquè caldria pagar més i les ràtios s’haurien de revisar«, argumenta.

    Segons la sindicalista és necessari un «canvi dràstic del model», ja que actualment es prioritza el benefici econòmic al benestar de la gent gran. «Les macroresidències són una fàbrica de fer diners. Tenir 180 o 200 llits és una barbaritat, perquè els avis perden tota la identitat i la capacitat de fer el que volen. Tenen una hora marcada per a tot i l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les». Motos explica que aquest tipus d’atenció «implica un cost econòmic que les empreses no estan disposades a pagar».

    La referent de Sanitat de CCOO a les Terres de Lleida ataca el govern català de defensar «la pública» però «continuar amb les licitacions de les residències públiques». Assegura que hi ha «poc interès polític» i el panorama és que les grans empreses i els fons estrangers seguiran beneficiant-se del sector, especialment quan d’aquí a una dècada els primers bebès nascuts durant el babyboom espanyol arribin a edats més avançades. «No podem deshumanitzar i no podem mercantilitzar, que és el que s’està fent«, conclou.

    Accions per no repetir el desastre

    Amnistia Internacional considera que en els mesos que han passat des de la primera onada «s’han millorat determinats aspectes». Concorda amb aquest fet que, en els moments actuals i amb els hospitals menys saturats que durant el primer cop de la pandèmia, sí que s’estiguin fent més derivacions als hospitals. Amb tot, AI considera que «algunes de les preocupacions de drets humans cap a les persones grans segueixen vigents en la segona onada de pandèmia que estem travessant».

    «A les macroresidències, l’atenció centrada en la persona esdevé una fal·làcia per tenir consciències tranquil·les»

    Per exemple, «les disposicions en els protocols de derivacions de Madrid i Catalunya, que recomanen tractar les persones grans a les residències i no traslladar-les als hospitals, van resultar discriminatòries i encara no han estat modificades», apunta AI. De fet, la Coordinadora 5+1 denuncia que el trasllat d’usuaris amb Covid-19 d’unes residències a altres habilitades per a acollir-los és «demencial» i busca «estalviar amb la vida i l’atenció sanitària de la gent gran». «Traslladar pacients positius entre residències és tot el contrari a allunyar el risc dels centres», diu Carcelén, qui opina que l’única solució és crear noves residències únicament per a casos positius o «dur-los als hospitals i fer una bona atenció mèdica».

    Per això, Amnistia, donada la gran incidència del virus a les residències i la situació de vulnerabilitat de qui hi viu, insta les autoritats a adoptar «mesures de prevenció, detecció, control i vigilància per tal de garantir l’accés dels residents a una atenció sanitària adequada i sense patir discriminació». Recorda també l’obligació de l’Estat de protegir totes les persones «contra l’abús dels drets humans per part de tercers, incloses les empreses», en referència al fet que la majoria de persones grans residents viuen en centres privats o concertats.

    A curt termini AI exigeix que les «decisions sobre l’atenció mèdica a les residències es prenguin segons avaluacions individualitzades» i que s’eliminin les disposicions dels protocols de derivació que «poden portar a mesures discriminatòries» en l’accés a l’atenció sanitària. També demanen que el règim de visites es garanteixi i es consideri prioritari per a l’interès de les persones residents.

    Amb la mirada més amplia, Amnistia considera que el govern de l’Estat ha d’impulsar una «llei que estableixi un model residencial que garanteixi els drets de les persones residents a tot l’Estat», així com una «investigació independent» per valorar les actuacions durant la pandèmia i saber «si s’han respectat els drets i la seguretat del personal cuidador» o si van ser adequades «les mesures preses per les autoritats autonòmiques en matèria de supervisió a les residències».

  • El millor regal de Nadal: la revista homenatge

    El Diari de la Sanitat, editat per la Fundació Periodisme Plural, publica la Revista DS, una publicació de 160 pàgines en la qual es reconstrueix la lluita de la comunitat sanitària contra el coronavirus. La revista recull l’experiència dels diferents professionals implicats, des del personal d’ambulàncies, d’atenció primària, de les residències i dels centres sociosanitaris fins als professionals dels hospitals.

    La publicació en paper posa l’accent especialment en les vivències dels sanitaris, que s’enfronten a un doble combat: el de cuidar i curar als malalts, i el d’autoprotegir-se, ells i les seves famílies. També aprofundeix en la transformació experimentada pels hospitals i pels centres d’atenció primària per tal d’afrontar l’emergència.

    La Revista DS incorpora part de la molta informació que va omplir les pàgines digitals d’El Diari de la Sanitat al llarg dels moments més crítics de la primera onada de la pandèmia. Aporta peces de tots els gèneres periodístics, com són articles d’opinió, anàlisi, reportatges i entrevistes a referents professionals de la comunitat sanitària. A partir d’ara, la Revista DS es publicarà periòdicament per fixar, en paper i format llibre, el periodisme que ja fa El Diari de la Sanitat en l’àmbit digital.

    Què inclou la revista?

    La publicació està distribuïda en sis grans àrees: ‘A primera línia’, ‘La gran transformació’, ‘El combat professional’, ‘El repte científic’, ‘Veus de l’experiència’ i ‘Per fer memòria’. A la secció ‘A primera línia’, metges i metgesses, infermers i infermeres, estudiants de darrer curs, personal d’ambulàncies i personal de les residències ens expliquen com van viure de primera mà l’inici de la pandèmia i la seva evolució. ‘La gran transformació’ aglutina la metamorfosi que van experimentar els principals hospitals catalans i els centres d’atenció primària amb l’inici de l’alerta sanitària.

    A ‘El combat professional’ parlem de les condicions laborals dels sanitaris i dels efectes de les retallades en la situació actual del sistema sanitari. I ho fem amb veus molt rellevants dins de la comunitat sanitària, com Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Josep Maria Puig, secretari general del sindicat Metges de Catalunya, la presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Meritxell Sánchez-Amat, i Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària.

    El ‘Repte científic’ recull una anàlisi profunda de la carrera per aconseguir la vacuna contra la Covid-19, una cursa sense precedents. A ‘Veus de l’experiència’ recollim entrevistes en profunditat al voltant de la pandèmia que ens aporten reflexions d’importants figures del sector sanitari, com Miquel Vilardell, Montserrat Busquets, Vicky Fumadó, Joan-Ramon Laporte o Miquel Porta. Finalment, a ‘Per fer memòria’ recordem epidèmies passades que van marcar profundament a la humanitat.

    Com puc aconseguir-la?

    El Diari de la Sanitat va néixer l’any 2016 de la mà de la Fundació Periodisme Plural amb la voluntat d’exercir un periodisme independent al servei de la comunitat sanitària. Som una Fundació implicada en la defensa del dret universal a la salut, però només podem seguir fent la nostra feina amb la vostra ajuda. Per aconseguir la Revista DS només cal que et facis subscriptor/a d’El Diari de la Sanitat a través d’aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú. La publicació, a més, es podrà comprar directament, per un preu de 20 euros, a qualsevol botiga Abacus.

    La Revista DS constitueix un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i seguirem estant al costat de tots els professionals del sector. Perquè volem ser la vostra veu, la veu que us mereixeu.

  • Cercar la vacuna sense cobrar per això: «El més fàcil seria deixar-ho tot, però em sento amb l’obligació moral de continuar»

    Tres dels principals projectes espanyols per a una vacuna contra la Covid-19 estan dirigits per investigadors ad honorem ja jubilats. Mariano Esteban (76 anys) Luis Enjuanes (75) i Vicente Larraga (72) encapçalen les iniciatives més punteres del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), però no cobren ni un euro per aquest treball i els seus ingressos són les prestacions de la Seguretat social que els corresponen. És una situació que no és infreqüent i, per exemple, també la sociòloga María Ángeles Durán (78 anys) segueix investigant en aquestes condicions. La científica Margarita Salas va treballar pràcticament fins al final de la seva vida, als 80 anys.

    «Som científics i considerem que seguim en primera línia: tenim projectes, vam formar a estudiants, becaris, obtenim finançament extern, no només nacional, també internacional. Seguim publicant i desenvolupant procediments que considerem importants», remarca Mariano Esteban. Si és el cas, dirigeix ​​l’equip que busca una vacuna en el Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC). La seva plataforma «es basa en una variant molt atenuada de la vacuna que es va utilitzar en el programa d’erradicació de la verola, i que es diu virus vaccinia modificat d’Ankara [MVA], a què se li han incorporat gens codificants de proteïnes de la SARS -CoV-2 amb la finalitat d’induir respostes immunitàries àmplies i duradores contra la Covid-19». El viròleg detalla que «en ser un virus ADN no relacionat amb el coronavirus, però que confereix una potent activació del sistema immunitari després de la vacunació, té tots els indicadors per protegir enfront del SARS-CoV-2». Estan elaborant el dossier per obtenir autorització i iniciar la fase clínica d’assajos amb uns cent voluntaris en el primer trimestre del 2021, i més endavant amb entre 500 i 600 per a la fase II. Si no hi ha contratemps, podrien iniciar la fase III en el tercer trimestre, amb milers de voluntaris.

    «Què podríem estar jugant a golf, comprant el pa i la llet?, doncs sí, però després de cinquanta anys a la virologia, ha arribat un moment en què em sento amb l’obligació moral de donar suport al meu propi país», subratlla en conversa amb elDiario. Reconeix que «la posició més fàcil seria deixar-ho tot i no fer res», però llavors hauria de suprimir tots els llocs de treball que genera amb el personal que treballa al centre i acabarien les ajudes que aquest equip concret, de 12 científics a més d’ell, rep.

    Preparava el tancament del seu laboratori quan va arribar la pandèmia

    En el cas de Vicente Larraga, la seva idea era retirar-se la primavera passada. «Jo estava tancant el meu laboratori», explica, quan va esclatar la pandèmia de la Covid-19. L’últim projecte amb el qual estava treballant al costat del seu equip, també de dotze persones a més d’ell mateix, és la vacuna veterinària contra la malaltia de la leishmaniosis, ja en última fase abans de la seva comercialització. Aquest va ser precisament el motiu pel qual li van contactar des de l’Agència Espanyola del Medicament per demanar-li que tractés d’aplicar aquests coneixements a un possible sèrum contra el coronavirus. «Em van preguntar si creia que el vehicle de la vacuna d’ADN sintètic també es podria utilitzar en aquest cas. Jo ho vaig pensar i l’endemà quan em van cridar vaig acceptar quedar-me».

    «Som jubilats [Esteban, Enjuanes i ell mateix], cobrem de la Seguretat Social, no un sou com a investigadors ni cap gratificació. Ho fem perquè creiem que calia enfrontar-se al problema i treballar i això és el que estem fent. Portem trenta anys treballant en vacunes», ens explica.

    La seva reflexió és que «no pot ser que tenint capacitat tècnica i tecnològica perquè Espanya tingui les seves pròpies vacunes no les hi hagi. No podem estar depenent d’altres empreses que tenen una política i faran la seva política. Crec que aquest ha estat el motiu principal perquè ens poséssim a treballar».

    Una vacuna espanyola com en les que estan treballant aquests científics proporcionaria independència a l’hora de dissenyar estratègies pròpies d’immunització. Més encara en un context en què s’ha desencadenat una cursa entre potències internacionals i grans farmacèutiques per aprofitar el nou mercat obert amb la immunització davant el SARS-CoV-2. Als anuncis successius per part de les empreses i consorcis nacionals sobre l’efectivitat dels seus productes han anat adherits els compromisos públics de diversos països sobre contractes de compra i acords amb tercers per distribuir els sèrums de les seves companyies.

    Així, l’acaparament de vacunes com els de Pfizer o Moderna (que asseguren superar el 90% d’efectivitat) per part dels països rics, que en alguns casos s’han garantit el subministrament de fins a cinc dosis per habitant, ha obert el camí per a l’expansió dels projectes de la Xina i Rússia en els estats en desenvolupament. EUA, la Unió Europea, la Gran Bretanya o el Japó estan copant la producció dels laboratoris nord-americans. La vacuna russa Sputnik V està trobant acomodament a Sud-amèrica, Mèxic o l’Índia. Alguns sèrums xinesos ja en fase III d’investigació tenen compromesa la distribució a Unió dels Emirats Àrabs Units, Perú, Pakistan, Sèrbia, Turquia, Bangla Desh, Tailàndia, Laos, Vietnam, Myanmar, Cambodja, Filipines o el Marroc. Sinovac, una de les empreses xineses amb el seu producte més avançat, ha assegurat tenir acordat l’enviament de 60 milions de dosis a l’estat de Sao Paulo (Brasil) i uns altres 40 milions a Indonèsia.

    La precarietat de la ciència a Espanya

    Tot i que aquests científics deslliguen la seva decisió de seguir treballant quan ja han sobrepassat l’edat de jubilació de la situació de precarietat dels investigadors -sobretot joves- a Espanya, són crítics amb l’estat de la política científica: «Espero que aquesta pandèmia ens obligui a tots a replantejar-nos on volem que Espanya estigui en els propers 10 a 20 anys. Hi ha gent molt bona, podríem estar molt més avançats si tinguéssim els condicionants, la infraestructura i els suports per construir els edificis que fan falta a la ciència», defensa Mariano Esteban.

    Com a exemple, relata com recentment ha participat en un tribunal per concedir una plaça a la qual es van presentar 13 científics d’alt nivell. «Però has de deixar a 12 fora, entre ells gent que pot ser professora en les millors universitats d’altres països. No obstant això, aquí els tirem», lamenta. I adverteix que «si els joves no poden desenvolupar aquí la seva carrera i creativitat la desenvoluparan en altres països».

    La cursa entre les vacunes espanyoles i les de les empreses multinacionals que poden arribar abans a Espanya no és ni de bon tros entre iguals, però no per una qüestió de capacitat científica, sinó de mitjans. Com ha posat de manifest Enjuanes en un debat a la Fundación Alternativas, alguns d’aquests laboratoris tenen fins a 650 científics d’alt nivell buscant la vacuna, enfront de la dotzena que treballa en els laboratoris que la busquen Espanya. A més, si AstraZeneca o Pfizer han rebut de mitjana 2.000 milions de dòlars, a Espanya s’han destinat entre un i dos milions d’euros. «Però el que més em preocupa és la infraestructura», ha explicat, ja que encara en el cas que arribés una injecció de 20 milions al seu projecte «ens vindrien molt bé, però els nostres centres estan saturats i és dificilíssim que et dupliquin l’espai».»Necessitem consorcis nacionals, internacionals i inversors, i la col·laboració d’empreses potents», ha afirmat.

    Tot és una qüestió econòmica: «Si en els pressupostos generals de l’Estat no dones suport a la R+D+I tindràs problemes», diu Mariano Esteban. En els de l’any vinent s’espera un important increment del 59,4%, respecte a 2020, fins a arribar als 3.232.000 d’euros. «Ara tot són increments, a veure el que duren. Si després tornem a la precarietat, no aixecarem cap», adverteix. Aquest any el pressupost de Ciència, com la resta, es beneficia dels ingents fons europeus per a la recuperació, de 140.000 milions d’euros per a tres anys. Dels 27 investigadors que treballen en el desenvolupament de vacunes enfront de la Covid-19 al CSIC, 19 (un 70%) tenen contractes temporals, segons el portal d’informació per a metges i sanitaris isanidad.

    Com destacava Mariano Barbacid, cap del grup d’oncologia experimental del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, en un debat celebrat aquest dilluns en què han participat aquests investigadors, hi ha a més un altre ensenyament en el seu exemple. Enfront de la tendència a «apartar» a les persones a partir de determinada edat, «seguir produint, ser actius i continuar contribuint a la societat, tinguis 30, 40 o 70 anys, també transmet un missatge», afirmava el reconegut oncòleg, que s’enquadra en aquest grup a l’haver complert 71 anys i seguir treballant.

    Aquest és un article original traduït de eldiario.es

  • Rescat o cop definitiu als serveis públics?

    En primer lloc, cal qüestionar el sistema que s’utilitza per fer arribar aquests ajuts a qui els necessita. En aquestes aportacions de fons europeus, és l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) qui s’encarrega de la seva gestió. Els crèdits i suports financers que ofereix l’ICO es gestionen habitualment a través dels grans bancs espanyols. Sí, els mateixos que vam rescatar amb els diners de totes i dels que no hem recuperat els diners. El paper d’intermediaris d’aquests bancs fa que siguin els grans beneficiats de tot aquest procés. Obtenen uns grans guanys, a causa de la diferència dels tipus d’interès que els hi imposa l’ICO a ells, respecte als que ells imposen a les empreses sol·licitants de préstec. I això no és tot, si les empreses no poden tornar els diners dels préstecs, és l’Estat qui assumeix les pèrdues, no pas els bancs. Negoci rodó.

    En segon lloc, es fa necessari qüestionar l’esborrany del Real Decret Llei per a gestionar els contractes finançats amb aquests fons europeus. Aquest document és un gir de rosca més cap a la privatització dels Serveis Públics. Amb ell, es consolida el model de Col·laboració Publicoprivada (CPPs). No ofereix garanties i deixa exempte d’aplicació la normativa actual a totes aquelles operacions que es considerin «Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica» (PERTE). Algunes perles d’aquest document:

    «[…] es declara igualment de tramitació urgent els procediments administratius que estiguin vinculats a l’execució dels fons inclosos en l’àmbit d’aplicació d’aquesta norma. […] seran les comunitats autònomes i entitats locals les competents per a configurar els seus respectius procediments de tramitació de convenis, quan escaigui simplificar-los o agilitzar-los»

    «Art 9. Podran ser reconeguts com […] PERTE, aquells […] per al creixement econòmic, l’ocupació i la competitivitat de l’economia espanyola, que exigeixen la col·laboració publicoprivada per la presència de riscos significatius que obstaculitzen a la iniciativa privada»

    «Art 51. […] Els contractes i acords marc que es vagin a finançar amb fons procedents del Pla de Recuperació […] queden exempts del requisit de l’autorització per a contractar prevista en […] la Llei 9/2017 […] Contractes del Sector Públic

    «Art. 64 […] seran reduïts a la meitat els terminis establerts per al procediment ordinari, excepte els relatius a la presentació de sol·licituds i recursos»

    «No cabrà recurs contra l’acord que declari l’aplicació de la tramitació d’urgència al procediment»

    «Amb efectes des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei i vigència indefinida es modifica la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic»

    En definitiva, delimita ostensiblement el control públic dels diners destinats a aquestes operacions i obre de bat a bat privatitzacions en potenciar la modalitat de col·laboració públic-privada, tan lloada per diferents lobbys de pressió autòctons, com el Cercle de Salut o el Cercle d’Economia. Ells la lloen molt, però no són poques les evidències que demostren «insuficiències generalitzades», «despeses ineficaces», «falta de transparència», «abusos socials, ambientals i de gènere», «precarització de condicions laborals i salarials», «corrupció», «retards», «sobrecostos» i un llarg etcètera d’aspectes negatius en aquesta modalitat de contractació. Podem concloure doncs, que aquesta suposada col·laboració, és més aviat, una parasitació que traspassa els diners públics (de tots i totes, cal recordar-ho) en mans de grans empreses privades i habitualment amb pitjors resultats econòmics i de qualitat del servei. Sembla justificat sospitar, que els grans interessos empresarials volen aprofitar el drama de la Covid-19 i les seves alarmants conseqüències per fer un pas de gegant en el seu full de ruta.

    No podem permetre que, novament, no es rescati a les persones. Els diners del rescat han d’arribar a les empreses i famílies directament, sense intermediaris extractors de recursos. Cal finançar amb una agosarada reforma fiscal, una Renda Bàsica Universal, que garanteixi l’existència material digna de totes les persones. Redistribuïm la riquesa. S’ha de posar fi a la parasitació de la privada dins la pública. La sanitat i els serveis públics en general han de ser de provisió, titularitat i gestió, 100% públics.

    Cal revertir totes les lleis que permeten aquestes privatitzacions de la sanitat. La llei 15/97 i l’article 90 de la LGS a escala estatal i la LOSC a Catalunya. D’acord, perfecte, i com ho fem? Hem d’aprofitar aquesta nova amenaça del repartiment dels fons europeus per denunciar les malifetes d’aquest model tan instaurat a casa nostra, però alhora desconegut per molts sectors de la població. Com diu l’amic Carles Roig, «cal crear alarma social». Potser és aquesta una nova oportunitat de determinar un objectiu comú, clar i definit per la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics (evolució de l’exitosa Plataforma aturem la llei Aragonès), en l’àmbit autonòmic. Serem capaços d’articular des d’aquesta plataforma mobilitzacions conjuntes amb totes les diferents plataformes i organitzacions que la componen? I, serà possible coordinar-nos arreu de l’estat amb altres plataformes de les diferents Comunitats? Entenc que així haurà de ser si volem tenir alguna petita possibilitat d’èxit. Posem-nos-hi.

  • La vida a primera línia de la pandèmia

    Cables, drenatges, sistemes de monitoratge i respiració assistida… i el soroll incessant dels monitors en funcionament: ‘Pip, pip, pip’. Els professionals sanitaris no paren ni un moment, en un escenari altament tecnificat. És la zona zero de la pandèmia, la primera línia en el combat per superar les situacions més crítiques enfront del coronavirus. Equipats amb l’EPI, guants, doble mascareta i ulleres, entren als boxes a vigilar que els pacients, moltes vegades intubats i amb respiració assistida, estiguin estables i no hi hagi cap complicació.

    Així és una UCI, on es troben els pacients més greus i els que requereixen una major atenció. En aquest cas, ens trobem dins una de les UCI de l’Hospital Clínic i, concretament, la primera que va començar a rebre pacients de Covid-19, en ser la referent en el tractament de malalties altament infeccioses. Aquest hospital, un dels principals de l’Estat espanyol, té sis unitats de cures intensives, distribuïdes en diferents àrees o instituts (de malalties infeccioses, cardiològica, hepàtica…) que sumen un total de 50 llits. Això en condicions normals, ja que durant el punt àlgid de la pandèmia es van haver de duplicar els llits d’UCI, que es van estendre en quiròfans i sales diverses de l’hospital habilitades per acollir pacients crítics. Actualment hi ha una trentena de pacients de Covid a l’UCI del Clínic, però en el moment més crític de la pandèmia, durant la primera onada, van arribar a haver-hi més de 100.

    Com la resta d’hospitals, el Clínic va haver de transformar-se de cap a peus per atendre el gran nombre de pacients que anaven arribant cada dia. En aquell moment pràcticament tot el que no era Covid es va paralitzar. «Hi va haver una paràlisi no només de la societat, sinó també als hospitals. Tot el que no eren procediments i operacions urgents es va parar», explica el Dr. Pedro Castro, responsable de l’àrea de vigilància intensiva de l’Hospital Clínic. A més, personal d’especialitats molt diferents es va haver de reciclar i bolcar en l’assistència de pacients Covid. En aquesta segona onada, però, l’hospital està mantenint la seva activitat habitual en més d’un 90%. Tanmateix, la situació segueix sent tensa. «Tenim molts menys malalts, però la situació segueix sent complicada, perquè l’hospital ha de conviure amb pacients Covid i pacients no Covid», assenyala Castro. I això sempre amb la preocupació del que pugui venir més endavant.

    El Dr. Pedro Castro, responsable de l’àrea de vigilància intensiva de l’Hospital Clínic | Pol Rius

    En aquesta segona onada hi ha menys pacients que arriben a l’UCI, però els que hi arriben es troben igual de greus. «La sensació és que com els hospitals no estan tan saturats i, gràcies a la fantàstica feina que està fent l’atenció primària, els malalts, quan es comencen a deteriorar, poden arribar abans a l’hospital, fet que permet que arribin menys a l’UCI o que hi arribin abans», explica al cap de la unitat. L’atenció precoç dels pacients, sumat a una major detecció de casos, fa també que s’hagi reduït l’estada mitjana dels pacients respecte de la primera onada, especialment a les plantes d’hospitalització convencional. A més, l’edat mitjana dels pacients, en comparació amb la primera onada, ha baixat ja que, com que no està confinada la població, hi ha més mobilitat per part de la població en edat laboral, mentre que la gent gran roman a casa. Pel que fa a la mortalitat dels pacients, el Dr. Castro explica que s’ha reduït lleugerament. «A la primera onada la mortalitat per Covid a l’UCI se situava al voltant del 20% mentre que ara, gràcies a aquesta atenció més precoç, ha disminuït», apunta. Tot i això, remarca que falten estudis i encara és molt aviat per poder fer una anàlisi amb retrospectiva.

    Una cosa que sí que tenen en comú la primera i la segona onada de la pandèmia és l’absència de les famílies a l’hospital. Les visites estan restringides i només es permeten en casos de final de la vida. Quan el pacient es troba estable s’intenta sempre que pugui fer videotrucades amb els seus familiars. «Quan parlem amb les famílies per telèfon, que ho fem diàriament per explicar-los-hi com està el pacient, els és molt més difícil fer-se a la idea de com està sense veure’l, però ara per ara és el millor que podem fer. Permetre les visites suposaria una situació de risc pels familiars, els pacients, els professionals sanitaris i el conjunt de la població», argumenta el cap de l’àrea de vigilància intensiva.

    Fotogaleria: L’UCI de l’Hospital Clínic des de dins | Pol Rius

    Més preparats i amb més recursos

    «Al principi de la pandèmia no sabíem ben bé fins on arribava la malaltia ni a què ens enfrontàvem. Va venir tot de cop. La Covid-19 era una mena de calaix de sastre on anaven apareixent símptomes i ho havies de manejar tot una mica sobre la marxa i com podies», explica la Marta Zarco, fisioterapeuta de l’UCI. Ara, diu, hi ha més coneixement sobre la malaltia i això permet proporcionar un millor tractament als pacients. «Ara sabem quines cartes juguem, estem més ben protegits i cada setmana ens fan proves de detecció del virus a l’hospital», assenyala.

    També hi ha hagut avenços, tot i que tímids, respecte als tractaments utilitzats per pal·liar els efectes de la malaltia. «Els tractaments que es feien servir a la primera onada són semblants als que es fan servir en la segona. El que passa és que ara tenim evidències dels que funcionen i, sobretot, el que hem fet és eliminar aquells que no funcionen», explica Castro.

    Malgrat les incerteses que encara hi ha respecte a la malaltia, els professionals diuen sentir-se molt més preparats que durant la primera onada. I l’UCI també ho està, ja que s’ha suplert la falta de respiradors que hi havia al principi de la pandèmia. «Va arribar un punt en què hi havia un dèficit d’equipament, perquè el nombre de pacients que necessitava respiradors era molt elevat. Vam fer una crida a recuperar ventiladors antics, que ja no s’utilitzaven, i en vam aconseguir tornar a posar en funcionament una quinzena», explica Antonio Plazas, enginyer que treballa per l’empresa Dräger, que subministra a l’hospital els respiradors i altres equipaments mèdics. Es tracta del mecànic de l’UCI: ell posa en funcionament els aparells i se n’encarrega del seu manteniment, tant en l’àmbit preventiu com reactiu, si es produeix algun error.

    Plazas explica que va viure la primera onada de manera frenètica. «Era una situació completament nova, calia obrir més llits d’UCI on fos. Jo arribava a l’hospital i havia de treballar a contrarellotge per anar posant en marxa els equipaments al més ràpidament possible. Havíem d’estar al 150%», explica. Tot i això, considera que la part més dura de la pandèmia se l’emporten aquells professionals que estan en contacte directe amb el pacient.

    Antonio Plazas s’encarrega del manteniment i la reparació dels respiradors i altres aparells mèdics | Pol Rius

    Els sanitaris, esgotats i absorbits per la pandèmia

    Els professionals sanitaris treballen amb el desgast d’una pandèmia que va arribar de cop i que no cessa. Estrès, pressió i molta incertesa. Són algunes de les emocions i sensacions que sentien els treballadors a primera línia contra al coronavirus durant la primera onada.

    «Sentíem que els recursos i la capacitat de l’hospital estaven al límit, i això era molt angoixant», explica Manuela León, infermera de l’UCI. Tanmateix, diu haver-se sentit privilegiada, ja que en aquesta unitat els professionals estaven molt preparats per atendre aquesta mena de malalties infeccioses. Apunta, però, que emocionalment va ser molt dur, especialment per la por a infectar-se i contagiar a la família.

    La desconnexió, a més, era impossible. «Els meus amics em preguntaven sempre com anaven les coses a l’hospital. Jo sortia d’una jornada duríssima i només volia desconnectar. Però no podia. En els trenta anys que fa que soc infermera mai havia tingut tanta dificultat per desconnectar, fins al punt que no podia ni llegir ni mirar una pel·lícula», explica la infermera. En la mateixa línia s’expressa Castro, qui diu que quan surts del lloc de treball tampoc tornes a la normalitat. «Abans, si tenies un mal dia, t’airejaves i intentaves descarregar les tensions. Però ara tot està impregnat de la pandèmia i això fa molt difícil que puguis desconnectar», diu.

    Manuela León, infermera de l’UCI | Pol Rius

    La sensació és, ara, d’esgotament. «Estem farts i cansats. De normal ja treballem sempre al límit. Mai veuràs que sobrin infermeres en un hospital, però amb la pandèmia això s’ha intensificat molt. Ens esforcem per donar la millor atenció, però això requereix recursos», diu la Manuela. En aquest sentit, considera que les decisions polítiques que s’han pres no han estat a l’altura de les circumstàncies i que es desvia el tema respecte de què realment és necessari: més recursos per al sistema sanitari.

    Manuela critica també l’actitud «inconscient» de moltes persones. «M’agradaria que la gent sabés els autèntics drames que hi ha dins l’hospital i tot el que hem viscut, i estem vivint. Si la societat no es comporta i els polítics tampoc, jo he de solucionar el que els altres no fan i pagar-ho amb la meva salut?», qüestiona. Apunta, a més, que la feina de les infermeres està molt invisibilitzada.

    Recuperar-se després de l’UCI

    El que més encoratja als professionals és veure que els pacients milloren. «Quan als pacients es recuperen i els hi donem l’alta és una autèntica injecció d’energia», diu la Manuela. Recuperar-se després de passar per l’UCI, però, no és un procés fàcil ni ràpid. «Quan un pacient viu una llarga estada a l’UCI sol ser perquè ha estat molt de temps intubat i ventilat. El fet d’estar immòbil durant molt de temps implica atrofia i debilitat muscular, que costen molt de recuperar», afirma Castro.

    En aquest sentit, la fisioteràpia té una funció molt important a l’UCI. «Quan rebo els pacients la majoria estan intubats i sedats i, bàsicament, ens centrem en una mobilització precoç, per evitar rigideses articulars, limitacions de la mobilitat i, sobretot, intentar evitar ulceres per pressió», explica la fisioterapeuta Marta Zarco. «Quan comencen a estar una mica més desperts fem un treball actiu per recuperar la mobilitat i, a més, des del minut zero treballem per augmentar al volum pulmonar dels pacients. La majoria de pacients d’aquesta segona onada es troben en edat laboral, de manera que intentem que quedin el mínim de seqüeles físiques possibles», remarca.

    La fisioterapeuta Marta Zarco s’ocupa de reduir al màxim les seqüeles físiques dels pacients després haver passat una llarga estada a l’UCI | Pol Rius

    A les conseqüències que té de per si passar moltes setmanes a l’UCI se sumen les seqüeles que provoca la Covid-19. «El coronavirus deixa molts dolors musculars i una forta limitació en l’àmbit pulmonar. Requereix una rehabilitació llarga», puntualitza Zarco. Veu molts pacients a l’UCI i després, quan es recuperen, a la planta d’hospitalització, de manera que els fa un seguiment més complet. «És molt agraït veure com els pacients van millorant, aconseguim retirar-los-hi tota la medicació, que respirin per ells mateixos i que vagin guanyant mobilitat fins a recuperar la funcionalitat i el màxim d’autonomia possible», conclou.