Just Deploy It!

Blog

  • El Recinte Modernista de Sant Pau s’iluminarà en homenatge al personal sanitari

    El Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona s’il·luminarà aquest any en homenatge als professionals sanitaris i els pacients que han patit la Covid-19. L’espectacle, que utilitzarà elements típics de Nadal per il·luminar la façana principal, es podrà veure des del dia 23 de desembre i fins el 6 de gener, des de les 18 a les 21 hores.

    La Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha programat també un seguit d’activitats segures i en petit format adreçades especialment a un públic familiar, entre elles unes visites teatralitzades.

    També s’ha organitzat l’activitat educativa ‘Llum, colors i naturalesa’ per acostar les famílies i, sobretot, els més petits, al modernisme, incidint en la importància que tenien la il·luminació, els colors i la natura en el programa original ideat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

    Aquest activitat, pensada especialment per a nens i nenes de 5 a 10 anys, es podrà veure a les 11.30 hores els dies 13, 20 i 27 de desembre i l’1 i el 3 de gener.

    En el marc de la campanya ‘El teu ajut és la nostra força’, la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ven 10.000 entrades a cinc euros, el benefici de les quals es destinarà a la investigació sobre la Covid-19 que impulsa l’Institut de Recerca de l’Hospital.

  • La precipitació del Regne Unit en aprovar la vacuna de Pfizer pot fomentar la por a la vacunació

    Regne Unit s’ha convertit en el primer país a aprovar la vacuna de Pfizer. Ho ha fet així perquè Regne Unit té la seva pròpia agència del medicament, la MHRA, i pot fer ús d’ella. Fins ara no solia fer-ho a causa de la política conjunta de la Unió Europea.

    Encara que Espanya també compta amb la seva pròpia agència del medicament, l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris, en aquest país solament s’aprova el que s’autoritza també a Europa. No obstant això, el país artífex del Brexit, en estar fora del sistema europeu a partir del 31 de desembre d’enguany, pot seguir la seva pròpia regulació sense lligams.

    Als Estats Units, la FDA (Food and Drug Administration) va més aparellada al que es decideix en l’agència europea, la EMA (European Medicines Agency). Aquestes dues entitats han decidit no començar la vacunació fins que no s’avaluïn els resultats dels assajos clínics i es revisin les dades brutes.

    És segura aquesta vacuna?

    Les vacunes de mRNA, com la de Moderna i la de Pfizer, no han generat greus efectes adversos, fins ara. Mentre que les vacunes de adenovirus, com la de AstraZeneca/Oxford, sí han anat reportant diversos efectes adversos.

    En aquestes vacunes la seguretat ja està provada. Però no cal fixar-se solament en la seguretat, sinó també en l’eficàcia. És a dir, cal preguntar-se: Serveix per al que l’hem preparat? Servirà només per a persones asimptomàtiques? I per als casos greus?

    Cal tenir en compte que els assajos clínics es fan amb gent sana, gairebé mai s’inclouen pacients. De fet, en el cas de Pfizer no s’han inclòs, o almenys no han revelat aquestes dades.

    Per això, a l’hora de prendre una decisió, cal atendre aquests dos conceptes i esperar fins al final dels assajos clínics. No obstant això, les empreses tenen prioritats i probablement a Regne Unit la decisió hagi anat de la mà d’una qüestió política, en la qual la urgència ha afavorit que l’agència reguladora vagi més ràpid.

    Una decisió precipitada podria tenir resultats nefastos

    És preocupant pensar que aquesta decisió pugui tenir un efecte terrible. A Espanya sempre s’ha confiat en les vacunes. De fet, els moviments antivacunes són baixíssims. Però notícies com aquesta podrien crear l’efecte contrari.

    És a dir, la gent que abans confiava en la vacunació per a preservar la salut global pot començar a tenir por de fer-ho ara. Podran pensar que les coses no s’estan fent bé.

    En el cas europeu, l’agència europea ha confirmat que esperarà tres setmanes més perquè els experts avaluïn els resultats dels assajos clínics. Pot ser que això impliqui haver de treballar durant les 24 hores del dia, perquè estem davant una situació d’emergència. Però fins que no tinguin totes les dades brutes en conjunt, no els avaluaran.

    Aquesta és la decisió correcta, perquè? Perquè si no ho fem així, donarem la imatge a la població que totes les normes es poden canviar. Creuran que aquestes vacunes no són tan segures. Amb aquesta decisió, els moviments antivacunes poden créixer i provocar que la gent que no tenia por de vacunar-se ara sí que ho tingui.

    És important que la població sàpiga aquesta informació perquè ara realment la seguretat no és el que s’aquesta avaluant. Això s’avalua en les primeres fases. Ara s’està estudiant l’eficàcia. És a dir, es pretén determinar per a quin i per a qui serà útil.

    La vacuna no acabarà amb la pandèmia

    Tenir una vacuna no significa que acabi la pandèmia. Serà una qüestió global. Fins ara hem generat una immunitat de grup molt petita. De fet, en els llocs on més immunitat hi ha hagut, com Madrid, no n’hem tingut més d’un 12%.

    Per això és important que els mitjans de comunicació, els polítics i els sanitaris facin una bona educació i informin que tenir una vacuna no significa que el virus s’hagi anat. Cal continuar mantenint les mesures de distanciament, mascaretes, etc. La vacuna prevé, però no evita al 100% ni elimina al virus, no és un fàrmac antiviral.

    Perquè la pandèmia de coronavirus acabi, caldrà esperar que tots tinguem una bona immunitat. Amb les vacunes ho aconseguirem més ràpid. Fa falta que ens adonem que la salut no és una cosa individual. En el cas de la vacunació, la salut és una cosa col·lectiva.

    Una decisió europea

    Aquesta és la raó per la qual a la Unió Europea no volem tenir diferents regulacions en una qüestió sanitària com en aquesta. Tots els països de la Unió Europea estem molt a prop. Quan comença una ona, ràpidament s’estén als altres països. Al virus li és igual si estàs a Madrid, a Berlín o a París.

    Per això, totes les decisions relacionades amb la vacuna han d’estar unificades, perquè estem intentat unificar el nostre propi sistema sanitari contínuament. Si no ho fem així, no ho aconseguirem.

    Quan arribarà la vacuna a Espanya?

    A Espanya la vacuna arribarà quan la EMA ho avaluï. És a dir, es preveu que sigui dins de tres setmanes, que és quan acaba l’assaig clínic. En aquest moment tindrem totes les dades i els avaluadors els estudiaran. Ho faran en temps rècord, sí. Però avaluaran tot en conjunt. A Regne Unit només estan avaluant coses parcials, per no esperar tres setmanes més.

    La seguretat ha de prevaler perquè estem provocant que la gent deixi de creure que vacunar-se és segur. La decisió de Regne Unit ha estat massa precipitada. No els importava esperar tres setmanes més.
    The Conversation

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • La sororitat no es paga

    Imagineu el soroll de la caixa registradora i aneu sumant: curs de preparació a la ma(pa)ternitat: 150 €, ioga prepart: 30 € la sessió, subscripció a un canal amb informació sobre maternitat i criança: 100 €, visita d’assessora de lactància: 70 €, curs en alimentació complementària: 90 €, visita de pediatra privada: 70 €, curs de preparació a la lactància, curs de primers auxilis, curs de massatge infantil, llibres diversos per omplir una biblioteca, curs de criança conscient, curs d’educació emocional, visites de recuperació del sòl pelvià…

    Vist tot junt és fàcil pensar que és una exageració i que a ningú no li passaria pel cap comprar-ho tot. Però el cas és que moltes de nosaltres, acabarem adquirint, com a mínim, uns 4 o 5 ítems d’aquesta llista. I si ho fem, és perquè la informació que s’hi dona o el servei que es presta és necessari i en molts casos, de major qualitat que el que rebem dels serveis públics. Així doncs, aquesta llista és un exemple més de la manca de suport públic a tot allò relacionat amb la maternitat, de la privatització de la salut de les dones i de l’acompanyament a la criança.
    I molt probablement, el canal per on ens arribarà la informació de tots aquests cursos i serveis és Instagram.

    L’augment de comptes de mares mostrant el seu dia a dia amb les criatures i exposant les seves reflexions sobre la maternitat i el volum de seguidores que tenen és simptomàtic de què necessitem trobar-nos entre nosaltres i que volem parlar «públicament» de maternitat i criança. Ara bé, aquest boom també s’explica per la manca d’informació i acompanyament que obtenim pels canals tradicionals i públics, així com la dificultat que tenim de construir xarxes de cures entre el nostre entorn en un context de nuclearització familiar i de comunitats atomitzades.

    He sentit dir a moltes mares que Instagram les ha salvades. I no puc evitar compartir el sentiment i alhora estremir-me una mica quan ho sento. Instagram no és un canal d’informació contrastada ni científica, exceptuant alguns comptes, ni un espai de suport entre dones i menys de sororitat. En la majoria de casos és un canal de construcció de la identitat pública i de captació de noves clientes. Ara bé, és cert que a moltes ens ha salvat, especialment durant època Covid, perquè hi hem trobat consells, recursos valuosos i ens hem sentit identificades amb altres dones que comparteixen les seves experiències amb la maternitat. Per altra banda, seguint-les també ens hem sentit culpables o enganyades de no viure la maternitat de la mateixa manera o ens hem vist impulsades a adquirir qualsevol producte per ser millors mares.

    Jo mateixa vaig tenir el part natural, ràpid i respectat que es pregona per la xarxa, però no vaig plorar d’èxtasi ni d’emoció com a les fotos que havia vist, sinó que ho vaig viure gairebé com un tràmit, i això també em va fer sentir culpable. La confiança a cegues que podem arribar a donar a moltes instagramers és fruit de l’educació que hem rebut on no hem après a confiar en les nostres capacitats, el nostre criteri, ni instint i en la soledat amb què vivim la vulnerabilitat que suposa un embaràs, part i postpart.

    Així doncs, a causa de la desídia dels serveis públics i la violència obstètrica que patim, hem de constatar les mares, pediatres, llevadores, assessores diverses instagramers, com una nova font d’informació i acompanyament a les maternitats. Per això m’agradaria demanar-los que assumeixin que el seu poder d’influència no està exempt d’una immensa responsabilitat i que nosaltres ens les mirem amb ull crític. Algú pensarà que no és necessari, ja que de forma desinteressada estan suplint les mancances dels serveis públics, però la realitat és que molts d’aquests comptes tenen associada la venda de productes i serveis. Malgrat que es venguin com a canals de suport entre dones, el que en definitiva som és una cartera de clientes.

    En l’era del capitalisme rosa, les reivindicacions feministes han perdut càrrega política i en molts casos han esdevingut reclams publicitaris. No és estrany que en la publicitat de la majoria dels productes i serveis vinculats a la maternitat s’emprin paraules com «sororitat», «criança feminista», «cures al centre», «maternitat empoderada»… Això es deu a la manca d’estudi i coneixement de la història i la teoria feminista al nostre país i l’assumpció generalitzada que el feminisme és només una forma de viure i no una lluita política col·lectiva que reclama com a mínim, noves polítiques públiques. No he vist en aquests comptes cap reclam en aquesta línia.

    Així doncs, més enllà de si seguim o no aquestes influencers, urgeix que li reclamem a l’Administració que compleixi amb les seves funcions i treballi per garantir els nostres drets sexuals i reproductius. Si no ho fem, estarem contribuint a la mercantilització de l’acompanyament a les maternitats i del suport mutu entre nosaltres, sense gaire consciència ni debat del què això comporta en termes de bretxes socials.

    És també en aquest context de mercantilització de les relacions humanes que com a feministes hem de recordar-nos que la sororitat no es paga i que l’activisme no es cobra. Amb això no vull negar el dret que tenim les dones de guanyar diners d’allò que dominem o ens apassiona. Fins i tot, és una qüestió de coherència amb els mateixos ideals. Jo mateixa he cocreat una consultoria amb perspectiva feminista, però en cap cas treballar-hi em converteix en activista. Totes les iniciatives laborals amb perspectiva feminista són necessàries i diria que urgents i poden contribuir al moviment. Tanmateix, no s’han de confondre amb l’activisme que podem fer cadascuna de nosaltres, sense un rèdit personal en termes econòmics, ni tampoc de poder ni de reconeixement públic. Així mateix, el nostre desconeixement i fins i tot negació dels lideratges positius, en l’era del personal branding, ha derivat en l’aparició de dives feministes i gurús de la maternitat i ha comportat que fins i tot ens costi imaginar espais igualitaris que tinguin l’únic objectiu de cuidar-nos i reivindicar-nos, sense tutories.

    En definitiva, no podem parlar de sororitat si hi ha una mercantilització del suport mutu, si una sola persona en treu un benefici personal en format de major poder, ingressos i visibilitat pública que no repercuteix a la comunitat i si no hi ha per objectiu comú la lluita feminista. Per aquest motiu, fins i tot en xarxes de criança obertes a tothom no està garantida la sororitat. Ens la trobarem quan hi hagi el desig i la pràctica real de cuidar-nos entre nosaltres i de contribuir a un canvi social feminista, sense quotes d’entrada ni comissions, entre iguals i des de les nostres vivències diverses. I no només no és difícil fer-ho, sinó que és realment bonic i alliberador intentar-ho.

    *Gràcies a la Marta, la Maria, la Júlia i la Mireia, sense elles aquest article estaria ben desenfocat.

  • Júlia Vergara, viròloga: «Per prevenir futures pandèmies cal canviar d’hàbits i invertir en investigació»

    Júlia Vergara-Alert és doctora en medicina veterinària i investigadora del Centre de Recerca en Sanitat Animal IRTA-CRESA, situat al campus de Bellaterra. En aquest equipament, Vergara i la resta del seu equip treballen la recerca de la vacuna en contra de la Covid-19. Abans de la pandèmia de la Covid-19, investigaven el coronavirus causant de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà o MERS-CoV, de manera que ja comptaven amb anys d’experiència en aquest tipus de virus.

    La investigadora, que forma part del grup internacional de l’OMS sobre models animals de Covid-19, ha participat en el llibre ‘Avui és demà’ (Pagès Editors), un assaig per a joves que parla sobre la necessitat de repensar el futur i decidir de manera col·lectiva com encarar l’era de la postpandèmia. En el llibre, en què participen joves professionals de diferents matèries, Vergara explica com ha viscut aquests mesos de treball intens al laboratori des de l’inici de la pandèmia. «Ha sigut un trasbals per tots. A la pressió que tens al laboratori s’hi suma la pressió social i mediàtica, ja que és com si tot depengués de nosaltres», explica.

    Des del laboratori on treballes esteu participant en la recerca d’una vacuna. En què consisteix exactament la vostra tasca?

    Hem estat i estem estudiant diferents antivirals i anticossos, que serveixen per al tractament de la Covid-19. També tenim un estudi de seroprevalença, en què mirem la seroprevalença de gats, gossos i fures, arran de la detecció d’un gat positiu en coronavirus. Formem part d’un consorci en el qual hi ha, per un costat, el Barcelona Supercomputing Center, que s’encarrega de fer prediccions en l’àmbit informàtic, tant a l’hora de dissenyar una vacuna com a l’hora de detectar possibles tractaments eficaços. Després, juntament amb IrsiCaixa, mirem quins fàrmacs i antivirals que hi ha al mercat podrien servir com a primera mesura per tractar el coronavirus.

    En aquest sentit, hem provat en l’àmbit in vitro, és a dir en l’aspecte cel·lular, fins a setanta fàrmacs de diferents compostos i un d’ells ha funcionat bastant bé en models animals, de manera que s’ha patentat el producte. Pel que fa a la vacuna, ara estem provant diferents compostos en animals sans. Abans de passar a un model d’infecció amb les diferents vacunes candidates que poden funcionar, el que fem és, sense infectar els animals, recollir el sèrum i verificar si s’han generat anticossos. El que funcioni millor és el que, després, es provarà infectant l’animal i aquest pas comptem en poder-lo fer a principis del 2021. Aquesta seria l’última fase de les proves amb animals i després ja es podria passar a la fase clínica amb persones.

    Amb quines espècies animals treballeu de cara a aquesta vacuna?

    Els models que es fan servir més habitualment són uns ratolins transgènics, ja que el ratolí de laboratori no és susceptible a la infecció. Després també utilitzem els hàmsters daurats, perquè si que són susceptibles a la infecció i pateixen una malaltia moderada. Simularia el que és la pneumònia amb els pacients. És un molt bon model per veure si funcionen tant els tractaments com les vacunes.

    Quin objectiu perseguies amb el teu relat al llibre ‘Avui és demà’?

    La intenció és apropar a la població a la ciència, i que es faci una idea de com es treballa en un laboratori en el moment què estem vivint. També fer entendre la complexitat que suposa la recerca d’una nova vacuna i ensenyar la part més humana dels científics. En el meu cas personal, explico com es viu aquesta situació amb la família, treballant més hores que mai i intentant conciliar alhora. Aquesta situació és nova per tothom i ha sigut un trasbals. Al laboratori fèiem jornades llarguíssimes i emocionalment és dur. A la pressió que tens al laboratori també s’hi ha de sumar la pressió social i mediàtica. És com si tot depengués de nosaltres, i volia intentar transmetre una mica com ho he viscut.

    Al teu capítol del llibre expliques, a manera de diari, com has viscut aquests mesos tan intensos des de l’inici de la pandèmia. Com ha canviat el teu dia a dia? Com heu compatibilitzat les tasques que fèieu abans al laboratori amb la recerca de la vacuna?

    Com a grup hem crescut en nombre i hem invertit moltíssimes més hores de feina. Abans de la pandèmia, sobretot ens centràvem en els Mers Coronavirus, però els primers mesos de pandèmia ens hem centrat pràcticament de manera total en el nou coronavirus. El laboratori de biocontenció no para mai, ha d’estar les 24 hores funcionant. Però el personal de la resta de grups del laboratori va haver de quedar-se a casa i només anàvem al laboratori el grup del coronavirus i el personal dedicat a feines bàsiques com, per exemple, els cuidadors dels animals.

    Sembla que tota l’esperança està posada amb la vacuna. És bo això o mentalment hauríem de pensar més a canviar d’hàbits i acostumar-nos al distanciament social?

    Si pensem de cara al futur i a futures pandèmies, que segur que n’hi hauran, evidentment hem de canviar els hàbits i, a més, invertir més en ciència. Això fa temps que es diu i ara s’ha posat de manifest que és fonamental. Les vacunes salven milions de vides a l’any i sort en tenim d’elles, perquè, si no, algunes malalties que ara ens semblen prehistòriques encara les tindríem aquí. Tot i això, hem de canviar d’hàbits. I cal que treballem col·lectivament veterinaris i metges. Entre un 60 i un 70% de les malalties infeccioses són transmeses pels animals als humans, per tant, és molt important aquesta interacció per poder avançar en la recerca.

    El fet que avui estem aquí i demà podem ser l’altra punta del món afavoreix les interaccions i la propagació de virus. Si respectem més el medi ambient, evitarem també més interaccions.

    Quines són les causes de les pandèmies i infeccions d’aquest tipus? Rauen en gran part en l’acció humana?

    Moltes vegades s’ha demonitzat el ratpenat, perquè porten centenars de virus. Però el problema no són els ratpenats, sinó l’acció que fem sobre el medi. La destrucció dels ecosistemes és una causa directa en el sorgiment de pandèmies. En el cas concret del coronavirus, es relaciona amb els mercats il·legals, que no estan controlats. També incideix la manera com vivim i la globalització. El fet que avui estem aquí i demà podem ser l’altra punta del món afavoreix les interaccions i la propagació de virus. Si respectem més el medi ambient, evitarem també més interaccions. Cal canviar d’hàbits, viatjar d’una altra manera… o, per exemple, si aquí no creixen mangos, no transportar-los amunt i avall.
    I evidentment, per evitar futures pandèmies cal invertir en investigació. Nosaltres, que abans ja treballàvem amb altres coronavirus, veiem que no s’ha avançat gaire en la vacuna durant els darrers anys perquè no s’ha invertit, no ha interessat. Però aleshores ja es parlava que hi hauria un nou coronavirus i, potser, si haguéssim avançat en aquella vacuna, haguéssim gestionat millor la situació.

    Com valores la gestió política que s’ha fet de la pandèmia?

    És molt fàcil dir, un cop ha passat, com s’hauria d’haver fet. Sí que és veritat que veient el que passava a la Xina i, després, el que passava a Itàlia, es va actuar molt tard en certes ocasions. També ha costat molt fer un diagnòstic més massiu. Fa setmanes que s’insisteix amb els testos d’antigen, en què s’hauria de fer una distribució més amplia, i sembla que hi ha decisions que costen molt de prendre, especialment quan veus accions d’altres països que funcionen. A Corea del Sud, per exemple, es va implementar un diagnòstic massiu de seguida i els va funcionar molt bé. Hi ha decisions que no acabo d’entendre ben bé com es prenen.

    Diverses farmacèutiques ja han anunciat vacunes amb una efectivitat molt alta. S’està corrent massa? És possible crear vacunes segures i efectives amb tan poc temps?

    Un dels factors pels quals s’han trobat vacunes tan ràpidament és el factor econòmic, a causa de la gran injecció de diners que s’ha fet. Per això es pot avançar més de pressa. Però és veritat que per molts diners que tinguis hi ha uns passos que no te’ls pots saltar. Les fases més costoses són les fases clíniques amb persones.
    El que passa també és que hi ha tecnologies que ja s’han utilitzat prèviament. Malgrat que és un virus nou, ja coneixíem altres coronavirus i tenen algunes similituds entre ells. No es parteix de zero, de manera que hi ha passos que s’han pogut escurçar i que s’han pogut fer en paral·lel. S’ha anat ràpid perquè ja es tenia prou coneixement.

    Per altra banda, les agències, tant l’Agència Europea del Medicament com les agències americanes, estan anant molt més ràpid a l’hora de donar permisos. Si abans era un procés de revisió que trigava mesos, ara es fa molt més ràpid i això ho facilita molt tot. També altres procediments es fan ràpidament. Nosaltres, per exemple, per fer experiments amb animals hem de passar sempre per un comitè de bioètica regulador. Normalment aquest comitè trigava sis o set mesos en fer les revisions i ara triguen dues setmanes. No vol dir que les coses es facin pitjor, sinó que s’està prioritzant això, i tot s’accelera.

    Una altra cosa que també estan fent les farmacèutiques és invertir ‘a cegues’. Normalment es triga bastant en començar a produir la vacuna. El que s’està fent ara és que, funcioni o no, quan es té una vacuna candidata que es creu que pot funcionar, la produeixen. Si finalment funciona, tan bon punt l’accepti l’agència corresponent, ja la poden posar en el mercat i vendre. Moltes de les empreses farmacèutiques estan fent això, de manera que s’escurça el temps de sortida de la vacuna. També cal pensar que qualsevol vacuna que ens posem no deixa d’estar en constant revisió, ja que pot ser que es reporti algun efecte secundari amb el pas del temps.

  • La Covid-19 i la reactivació econòmica i social

    El passat dijous dia 3 de setembre va tenir lloc l’acte «Reactivació econòmica i social: No només esperant a Europa», organitzat per Amics de la UAB. Moderat pel periodista Antonio Franco, el debat va comptar amb Antonio González, d»Economistas Frente a la Crisis’, i Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB. L’objectiu de debat, com el seu títol indicava, era el d’analitzar les característiques de la reactivació postpandèmia i analitzar què és el que cal fer des del sector públic i privat per avançar en aquesta reactivació, sense haver de dependre, exclusivament, de l’ajut europeu que resultarà cabdal per encoratjar l’economia espanyola.

    Antonio González va exposar la dissonància que es manifesta entre, d’una banda, la impressió que Espanya serà un dels països més afectats econòmicament per la crisi sanitària, atenent també a la importància en l’economia espanyola del sector turístic; i, d’altra banda, la de què s’han pres mesures molt importants i innovadores per afrontar la crisi i no deixar a treballadors i aquests sectors endarrere, però que aquestes mesures han estat inferiors a les adoptades per altres països que resultaran menys afectats, especialment en el terreny de les transferències a l’economia real. A més, en el cas espanyol, la retirada dels mecanismes compensatoris d’algunes mesures està resultant massa ràpid el que ocasiona que la reactivació o rebrot de l’economia sigui més dèbil.

    Va insistir també Antonio González en què els pressupostos per l’any 2021 poden ser una resposta per reactivar l’economia, però només ho podran ser si són expansius i amb les inversions derivades de l’entrada de fons europeus, però els fons europeus, com va indicar, només arribaran al segon semestre del 2021. De moment, l’economia espanyola seguirà mancada d’impulsos per al creixement econòmic.
    Josep Oliver, per la seva part, va remarcar que el diferencial amb altres economies és un element intrínsec, derivat de la debilitat estructural de l’economia espanyola davant de crisis com aquesta. D’una banda, la dependència del conglomerat de serveis turístics i la ultraintensivitat en l’ocupació de baixa qualitat, ja que la recuperació de la crisi econòmica del 2008 es va fer al llarg dels anys 2013 a 2019 en sectors terciaris i de serveis, amb poca productivitat i poc valor afegit. D’altra banda, el sector públic espanyol està molt endeutat perquè els ingressos públics són massa baixos davant les exigències de l’estat de benestar i que això encara seguirà augmentant.

    Malgrat que arribin les vacunes al llarg de l’any vinent, Oliver considera que les herències de la crisi seran molt severes i caldrà aplicar polítiques d’austeritat i d’estabilitat pressupostària, amb greus afectacions socials. La pèrdua d’ocupació pesarà com a una llosa i provocarà també la pèrdua de l’interès d’Espanya com a destí de la immigració amb greus conseqüències en molts sectors.

    En definitiva, la pandèmia va confluir amb una situació estructural de l’economia espanyola que ja estava en pitjors condicions que la que tenien altres països europeus. Els crèdits i, sobretot, les transferències i subvencions que vinguin de la Unió Europea poden constituir una gran oportunitat i un repte molt gran, que s’ha d’alinear amb els objectius estratègics de la Unió Europea: d’una banda, objectius ambientals i de transició energètica i, d’altra banda, un procés de digitalització i modernització de les economies.

    La conclusió a la qual van arribar els dos ponents, amb un cert escepticisme, era que calia aprofitar aquesta conjuntura dels fons de reactivació europeus. Tanmateix, també van reflexionar sobre les possibles conseqüències d’una crisi de l’euro com a reflex de la crisi sanitària, econòmica i social que la Covid-19 ens ha portat aquest any 2020.

  • Qui enganya a aquesta gent? Alguns errors en les despeses en sanitat

    Els que prenen decisions en política sanitària a Catalunya s’han equivocat molt, sobretot en la priorització de les despeses per la via d’urgència. És clar que ensenyen les seves preferències de model sanitari: un model centrat només en l’atenció a la malaltia ja instaurada i no en la salut de la comunitat, en la salut pública, la prevenció, l’atenció primària, la salut mental i les cures. Un model que dona negoci amb diners públics, poc transparent, privatitzador, poc eficient i corrupte. Per la via d’emergència -sense concurs- s’han comès darrerament dos errors importants en aquest camí.

    Per una banda, fer cinc hospitals annexos a altres hospitals (per si quedessin col·lapsats els 62 públics que ja tenim, cosa que no va passar en la primera onada) amb un cos pressupostat de 85 milions d’euros (no es compta el personal nou). Seran els «nostres» Isabel Zendal. Més hospitals! Mentrestant, molts centres d’atenció primària fa anys que estan col·lapsats i en males condicions, i segueixen igual (alguns amb carpes annexes).

    L’altre error ha sigut contractar, també sense concurs, a una empresa privada, Ferrovial, el seguiment dels contagis per Covid-19, un contracte per 17 milions i que ha resultat un fracàs ineficient.

    En total, es destinen a aquests errors un mínim de 100 milions d’euros, que al final de les obres poden ser més. Enlloc d’això, no s’ha seguit amb valentia l’estratègia de reforç de personal i de competències (entre elles, les noves formes d’atenció de la salut després del fracàs de les residències). Amb la construcció d’hospitals no necessaris i la contractació de rastrejadors privats, descoordinats de la resta del sistema i ineficients, en una tasca que hauria de fer l’atenció primària, es gasten 100 milions, que es podrien gastar en reforçar l’atenció primària.

    Amb 100 milions es podria:

    • Contractar 400 metgesses, per 24 milions d’euros, fent tornar, oferint bones condicions laborals i continuïtat, als que han marxat del Sistema.
    • Contractar 600 infermeres, per 30 milions d’euros
    • Contractar 500 auxiliars i administratius, per 17 milions d’euros.
    • I encara ens queden 29 milions d’euros per una millora de les tecnologies, telèfons, informàtica i construcció de nous CAP

    S’han fet també altres errors o no s’ha fet el que s’hauria d’haver fet per la salut de la gent, que un altre dia haurem d’analitzar i rectificar:

    • No s’ha fet oficialment una exhaustiva i bona anàlisi del que va passar a les residències geriàtriques i, per tant, no s’ha actuat radicalment perquè no es repetís el mateix en la segona onada.
    • No s’ha fet una anàlisi d’eficiència i salut de l’actual estructura i funcions dels diferents àmbits del sistema sanitari, que la pandèmia ha posat al descobert. I, per tant, no s’ha planificat seriosament, ni dotat de recursos a l’Atenció Primària perquè pogués fer front amb seguretat i qualitat a les demandes existents (les velles i les noves).

    Sembla que haurem de canviar les prioritats polítiques i, per això, haurem de canviar els polítics (i a qui els enganyen).

  • Els nens poden transmetre el coronavirus igual que els adults, segons els últims estudis

    És difícil interpretar el paper que juguen els nens i, en conseqüència, les escoles en la pandèmia de Covid-19, però aquest trencaclosques finalment s’està començant a resoldre. Les últimes investigacions mostren que les infeccions en nens amb freqüència passen inadvertides i que són tan susceptibles a aquestes com els adults. És probable que els nens transmetin el virus en taxes similars.

    Encara que afortunadament els nens tenen menys probabilitats d’emmalaltir greument, no passa el mateix amb els adults que tenen cura d’ells. L’evidència suggereix que les escoles han estat un motor de la segona onada a Europa i en altres llocs. Això vol dir que la seguretat de les escoles necessita un replantejament urgent.

    Detectar la Covid-19 en nens és difícil

    Les infeccions pel SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, en els nens són generalment molt més lleus que en els adults i més fàcils de passar inadvertides. Un estudi de Corea de Sud va trobar que la majoria dels nens tenia símptomes prou lleus com per passar inadvertits, i només el 9% van ser diagnosticats en el moment de l’aparició dels símptomes.

    Els investigadors van utilitzar una prova d’anticossos (que pot detectar si una persona tenia el virus anteriorment i es va recuperar) per analitzar una mostra, representativa de la població alemanya, de gairebé 12 000 infants. Van descobrir que la majoria dels casos en nens no s’havien detectat. Això no és sorprenent, perquè també es passen per alt molts casos en adults.

    Però el que va fer que aquest estudi fos important va ser que va mostrar que els nens petits i els més grans tenien una probabilitat similar d’estar infectats. Les proves oficials a Alemanya havien suggerit que els nens petits tenien moltes menys probabilitats d’infectar que els adolescents, però això no era cert. Els nens més petits amb infeccions simplement no es feien les proves. L’estudi també va trobar que gairebé la meitat dels nens infectats eren asimptomàtics. Això és aproximadament el doble del que es veu normalment en els adults.

    Però els nens transmeten el virus

    Sabem des de fa temps que es pot trobar aproximadament la mateixa quantitat de material genètic viral al nas i la gola de nens i adults. Però això no vol dir necessàriament que els nens transmetin els virus de la mateixa manera que els adults. A causa que els nens tenen una capacitat pulmonar més petita i és menys probable que presentin símptomes, és possible que alliberin menys virus al medi ambient.

    No obstant això, un nou estudi realitzat pels Centres per al Control i Prevenció de Malalties (CDC) dels Estats Units, va trobar que els nens i els adults tenien una probabilitat similar de transmetre el virus als seus contactes més propers.

    Un altre estudi a l’Índia, dut a terme amb més de 84 000 casos i els seus contactes propers, va trobar que els nens i adults joves eren especialment propensos a transmetre el virus.

    La majoria dels nens d’aquests estudis probablement presentaven símptomes. Per tant, no està clar si els nens asimptomàtics transmeten el virus de la mateixa manera.

    Però els brots en els centres infantils han demostrat que la transmissió per nens que no mostren símptomes passa. Durant un brot en dos llars d’infants a Utah (Estats Units), els nens asimptomàtics van transmetre el virus als seus familiars, el que va derivar en l’hospitalització d’un dels pares.

    El que sabem sobre els brots a les escoles australianes

    Les escoles no semblaven ser un focus important de transmissió de l’epidèmia a l’estat australià de Victòria (Austràlia), encara que la majoria dels estudiants van canviar a l’aprenentatge remot en el pic de la segona onada.

    No obstant això, fins a cert punt les escoles van contribuir a la transmissió comunitària. Això va quedar clar en el grup Al-Taqwa College, que estava relacionat amb brots en dues torres d’habitatges públics de Melbourne.

    Quan els investigadors van analitzar els casos vinculats a les escoles de Victòria entre l’inici de l’epidèmia i finals d’agost de 2020, van descobrir que les infeccions a les escoles reflectien el que estava succeint en la comunitat en general. També van trobar que el 66% de totes les infeccions en les escoles es limitaven a una sola persona.

    Això pot semblar encoratjador, però hem de recordar que aquest virus es caracteritza per esdeveniments de superpropagació. Ara sabem que al voltant del 10% de les persones infectades són responsables d’aproximadament el 80% dels casos secundaris de Covid-19.

    Dos estudis rellevants a Hong Kong i l’Índia van revelar que aproximadament el 70% de les persones no van transmetre el virus a ningú. El problema és que el 30% restant va poder potencialment infectar a molta gent. El que va succeir a les escoles victorianes és totalment congruent amb aquesta anàlisi. El risc associat a les escoles augmenta amb el nivell de transmissió comunitària. El panorama internacional ho ha deixat clar.

    El que sabem sobre els brots a les escoles, a nivell internacional

    Després de la reobertura de les escoles a Mont-real, Canadà, els casos en grups escolars ràpidament van superar als dels llocs de treball i els entorns d’atenció mèdica sumats. El president de l’Associació de Microbiòlegs de Malalties Infeccioses del Quebec, Karl Weiss, va dir: «Les escoles van ser el motor de la segona onada al Quebec, encara que el govern no ho reconegui».

    Un informe de el Ministeri de Salut d’Israel va concloure que la reobertura de les escoles va jugar un paper rellevant en l’acceleració de l’epidèmia al país, i que les escoles poden contribuir a la propagació de virus a menys que la transmissió comunitària sigui baixa.

    A la República Txeca, un ràpid augment de casos després de la reobertura de les escoles va portar a l’alcalde de Praga a descriure les escoles com «mercat d’intercanvis de Covid».

    El patró oposat s’ha observat quan les escoles han tancat. Anglaterra acaba de ser testimoni d’una caiguda en els nous casos, seguida d’una tornada al creixement, coincidint amb les vacances escolars de mig trimestre. Això va ocórrer abans que s’introduïssin mesures de confinament al Regne Unit.

    Aquestes observacions són consistents amb un estudi que examina l’efecte d’imposar i aixecar diferents restriccions en 131 països. Els investigadors van trobar que els tancaments d’escoles es van associar amb una reducció de R, la mesura de velocitat de propagació de virus, mentre que la reobertura de les escoles es va associar amb un augment de R.

    El risc ha estat explicat amb més claredat pel president de l’Institut Robert Koch, l’equivalent alemany dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties. La setmana passada, l’institut va informar que el virus s’està transmetent a les escoles i també a la comunitat.

    Què cal fer

    No serà possible controlar la pandèmia si no abordem la transmissió per part dels nens. Això vol dir que hem d’adoptar un enfocament proactiu a les escoles.

    Com a mínim, les mesures de precaució han d’incloure l’ús de màscares per part del personal i els estudiants (inclosos els de primària). Els col·legis també han de millorar la ventilació i la qualitat de l’aire interior, reduir la mida de les classes i garantir que els nens i el personal practiquin higiene de mans.

    Els tancaments d’escoles també tenen un paper a exercir. Però s’han de considerar acuradament causa dels perjudicis associats. Però aquests danys probablement siguin menors que els que provoca l’epidèmia.

    En regions amb alts nivells de transmissió comunitària s’ha de considerar el tancament temporal d’escoles. Si bé un confinament sense tancament d’escoles probablement pugui reduir la transmissió, és poc probable que sigui completament eficaç.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • Una guia amb claus per superar l’LGTBI-fòbia en l’atenció sanitària a Catalunya

    La Universitat de Girona i la Fundació Surt, entitat que treballa pels drets de les dones, han elaborat una guia amb claus per reduir la discriminació cap a les persones LGTBI en l’àmbit de la salut i promocionar l’atenció sanitària inclusiva. La guia s’emmarca dins del projecte europeu ‘Open Doors’, liderat a Catalunya per aquestes dues institucions.

    La guia ha estat elaborada per l’entitat polonesa Lambda i s’ha plantejat com una eina pràctica de sensibilització adreçada a professionals de l’àmbit sanitari per afavorir una atenció inclusiva davant la diversitat sexual i de gènere. A partir dels resultats de la recerca a Catalunya, la Fundació Surt i la Universitat de Girona han adaptat la guia a la realitat catalana. Aquest recurs per a professionals ha estat revisat per l’activista trans Teo Pardo i l’activista intersex Laura Vila Kremer.

    Segons la investigació de què parteix aquest nou recurs per a professionals, a Catalunya, la discriminació contra les persones LGTBI no és generalitzada però, tanmateix, es detecta que la majoria de professionals de la salut tenen “una visió que parteix d’un model heterosexual i que tracta la diversitat sexual i de gènere com una excepció”, explica Nagore García, coordinadora del projecte a Surt.

    L’informe resultant de la recerca mostra una “debilitat de coneixements” entre professionals i futurs professionals de l’àmbit sanitari, resultat «d’un buit formatiu en perspectiva de la diversitat de gènere i sexual als estudis universitaris». En aquest sentit, des del projecte ‘Open Doors’ es conclou que per superar l’LGTBI-fòbia al sistema sanitari català és fonamental incorporar formació en diversitat LGTBI als estudis universitaris, així com desenvolupar accions per aconseguir la sensibilització de professionals en actiu.

    Manca de polítiques adreçades a persones LGTBI en l’àmbit europeu

    A escala europea, la recerca mostra que cap dels països participants compta amb plans o polítiques integrals enfocades a les desigualtats basades en l’orientació sexual, la identitat de gènere o les característiques sexuals, o bé que s’adrecin directament a persones LGTBI i les seves necessitats en l’àmbit de la salut.

    “En general, els resultats mostren poca conscienciació en relació a les necessitats i problemàtiques de salut de les persones LGTBI, amb resultats que varien depenent del país”, explica García. Serveis destinats a la salut de les persones LGTBI, com ara el servei ‘Trànsit’ a Catalunya, orientat a l’acompanyament de persones trans, són excepcionals encara a Europa.

    El projecte ‘Open Doors’, finançat pel programa Drets, Igualtat i Ciutadania de la Comissió Europea, està coordinat per l’entitat hongaresa pels drets de les persones LGTBI Háttér Society, i compta amb la participació d’entitats de quatre països més: GLAS i Bilitis, de Bulgària, Lambda Warsawa, de Polònia, la Universitat de Brescia, d’Itàlia i, a Catalunya, la Universitat de Girona i la Fundació Surt.

  • Sensellarisme en temps de pandèmia: més invisibles i desprotegits que mai

    Les botigues llueixen ja les decoracions típiques de l’època nadalenca i, tot i que ja fa una hora i mitja que ha sonat el toc de queda, els aparadors brillen amb força. Som a la vigília del Black Friday, la festa consumista per excel·lència prèvia a Nadal, i totes les botigues ens inciten a comprar. En contrast amb aquests excessos, en Mickey es prepara un refugi de capses de cartró per a protegir-se del fred a les portes d’una botiga de roba. Les mateixes caixes que es van fer servir ahir per a transportar la roba i les sabates de la botiga serviran de llit a aquest home francès que fa 8 anys que dorm als carrers de Barcelona.

    Va venir com a turista des de París dècades enllà i va decidir quedar-se a la ciutat. Va arribar a habitar un pis al carrer de la Boqueria, però “la mala sort” el va acabar duent a una vida de sensellarisme. Ens convida a seure amb ell a un banc de la Diagonal, on ha deixat, ordenades, totes les seves pertinences, guardades en bosses i a un carret de la compra, mentre es prepara el seu refugi de cartró. “Sóc aquí des de les cinc de la tarda, perquè si vens més tard és impossible dormir-hi”, explica. És un bon lloc, diu: els aparadors de les botigues i les àmplies entrades als portals resguarden del vent i la pluja.

    En Mickey és una de les 4.200 persones sense llar de la ciutat de Barcelona i una de les que ha vist empitjorar significativament la seva situació arran de la pandèmia. Més enllà de la saturació als albergs, serveis socials o menjadors, el que destaca aquest home francès és la dificultat per trobar espais per dormir. “Abans em deixaven quedar darrere les reixes d’un dels restaurants d’aquí la vora: venia quan tancaven i sortia quan obrien. Així estava protegit i tenia un lloc segur, però des que van tancar els bars al març que he anat deambulant”, es lamenta.

    I és que amb la pandèmia ha augmentat el sensellarisme a la ciutat: segons dades de la Fundació Arrels, 1.240 persones dormien al carrer en el marc del primer estat d’alarma. Aquestes xifres són lleugerament superiors a les 1.195 que es van comptabilitzar el maig de 2019, però “tenint en compte que han augmentat de places a albergs i els llits d’emplaçaments temporals com La Fira de Barcelona, la xifra és molt preocupant”, assegura la Fundació. I és que, a més, hi ha moltes persones que no poden accedir a aquests equipaments, ja sigui perquè pateixen addiccions o perquè no volen separar-se dels seus animals de companyia, que en aquests espais no estan permesos.

    Un altre dels problemes que s’han trobat persones com en Mickey durant els mesos de pandèmia ha estat la pressió rebuda per part de la policia. “Un dia van venir a veure’m i em van dir que tenia una hora per marxar”, recorda. Moltes persones sense llar han estat multades o “violentades” pels agents de policia. “S’han posat moltes sancions per dormir al carrer durant el confinament o el toc de queda”, explica Leila González, voluntària d’Arrels, qui afegeix que la Fundació ha repartit certificats de persona de carrer per a evitar les multes. I, tot i això, les que arriben, són gestionades pel seu equip jurídic.

    Invisibles

    En Mickey és una de les 350 persones sense llar que el dijous passat van ser enquestades per la Fundació Arrels, que cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona, cercant persones en situació de sensellarisme a les quals es pregunten qüestions diverses com el seu estat de salut, la seva història o la facilitat d’accés a equipaments municipals. L’enquesta es realitza un cop l’any, però amb motiu de la pandèmia, s’ha decidit fer un segon recompte el 2020 per a analitzar els efectes del confinament, el tancament de serveis i la saturació de la sanitat.

    “Són invisibles”, sentencia la Leila González. Si ja ho eren abans de la pandèmia, durant el confinament i el toc de queda, amb els carrers buits, encara s’ha fet més gran la solitud. “Es passen el dia, la vida, al carrer sense que gairebé ningú els dirigeixi la paraula”. És per això que la gran majoria de persones a les quals es proposa respondre a l’enquesta d’Arrels, accedeixen. “És una oportunitat d’explicar la seva història a algú que els vol escoltar”, diu. González, fins i tot narra que moltes de les persones amb les quals treballa als albergs i equipaments recorden i esperen la data quan centenars de voluntaris sortiran al carrer a fer les enquestes.

    Enguany han estat 750 les persones que ho han fet. La Nara Buchaca i la Núria Valls en són dues. Aquestes amigues, de 22 i 23 anys, es van apuntar com a voluntàries sense saber gaire res del sensellarisme a la ciutat, més enllà del fet que és un fenomen “criminalitzat”, diuen. “Coneixem el sensellarisme per les notícies, però hi ha molta desinformació”, apunta la Núria, qui reconeixia que quan trobessin la primera persona a enquestar “no sabré com actuar”. A la Nara li preocupa el “paternalisme” amb el qual se sol tractar les persones en situació de carrer: “tendim a pensar que tenen problemes amb les drogues o que poden ser violents… Ens hem de treballar aquests prejudicis”, alerta.

    Fotogaleria: La Fundació Arrels, cada any realitza una campanya de recompte i sensibilització de la mà de voluntaris que pentinen els carrers de Barcelona | Pol Rius

    350 persones enquestades

    És per això que faran el recompte, per a conèixer la situació de primera mà. Durant tres hores van pentinar la zona del barri de Gràcia que va des de Travessera a la Diagonal i fins la Via Augusta, on van trobar sis persones dormint al carrer. Una d’elles era en Hacine, un home marroquí de 62 anys. El trobem en un tram de la Via Augusta que, gairebé, sembla un complex: diverses illes de caixes de cartró es reparteixen per la vorera, resguardades sota uns pòrtics que els donen certa intimitat i protecció a les inclemències del clima.

    L’emplaçament és estratègicament a prop d’una botiga d’electrònica, que té a l’exterior de les seves portes un parell d’endolls on algunes persones hi tenen connectats els seus telèfons mòbils. Un dels veïns de l’Hacine aprofita per mirar un vídeo a Youtube, rodejat de les seves poques pertinences i arrepenjat a l’aparador de la botiga, on ha aprofitat per enganxar-hi una fotografia. Ell no vol respondre l’enquesta; només veure que se li acosten les voluntàries s’aixeca i marxa, fent que no amb el cap. Qui sí accedeix és l’Hacine, que ens atén darrere el seu mur de caixes.

    Va vestit amb màniga curta i mentre parla lluita contra el nus especialment tens de la bossa on ha desat la manta que el protegirà durant la nit. La Leila i ell es coneixen dels albergs on ella va a fer el voluntariat. “No sabia que dormís al carrer”, diu, contrariada. La situació de les persones sense llar és molt inestable i difícil de seguir pels voluntaris d’Arrels. També hi contribueix el fet que cap de les persones amb les quals la Nara i la Núria van parlar aquella nit tingués un tècnic de Serveis Socials assignat. Tot i això “se sobreviu”, diu l’Hacine, qui explica que li és relativament fàcil aconseguir menjar i dutxar-se. “El que costa més és poder anar al lavabo des que els bars estan tancats”, reconeix.

    Nòmades en un desert de ciment

    L’Hacine fa 25 anys que viu a Barcelona; té NIE i permís de treball, que de tant en tant fa servir per fer feines a Alemanya o França. Però la seva vida és a la capital catalana. Preguntat sobre si ha tingut mai problemes amb la policia, sembla sorprès. “Per què?”, pregunta. “La policia és racista, sí, però saben que no tenen motius per multar-me. El problema és que no són els únics racistes: fa molt de temps que estic aquí i veig passar cada dia les mateixes persones entrant i sortint de la feina. Mai ningú no m’ha preguntat com estic ni si em cal res. Si els molesta que estigui aquí, que m’aconsegueixin una habitació”, etziba.

    Així com l’Hacine i el Mickey tenen una zona predilecta per passar les nits, en Marian es va movent. “No en tinc més remei”, diu aquest romanès de 50 anys, a qui diuen Chivo. Avui dorm a un sortint d’una oficina del BBVA al carrer Neptú, però fa una setmana estava al centre i fa dues a prop del mar. “Els llocs bons volen”, explica. En Chivo va arribar fa 15 anys a Barcelona, on va decidir migrar després que la seva dona morís, però només en fa dos que viu al carrer. “Vaig estar vivint en alguns apartaments i albergs, però de cop i volta, res…i aquí estic”, explica, sense donar gaires més detalls, però sense deixar de parlar sobre la seva vida i la seva història prèvia als carrers.

    Per això fa una forta rialla quan la Núria i la Nara li pregunten si, durant la pandèmia, va poder allotjar-se en alguns dels espais facilitats pel consistori per passar el confinament. “Els de l’Ajuntament?”, pregunta, abans de tornar a esclafir a riure. En Chivo, com tants d’altres, ha passat tota la pandèmia sense un sostre, desemparat davant dels riscos de dormir al carrer als quals, avui, s’hi suma contraure el virus. Ell no va haver de fer servir la seva targeta sanitària, que mostra amb el mateix orgull amb el qual ens ensenya el seu document d’immigració, on consta que està empadronat a Valladolid, o la pantalla del seu telèfon mòbil, on hi figura un nom: Marta. “Ella m’ajudarà a tenir la renda bàsica garantida”, diu, esperançat. No sabem si la Marta és tècnica municipal, voluntària d’alguna entitat o simplement una veïna. En Chivo només repeteix, mentre mira fixament la pantalla del telèfon, que li il·lumina la cara, “amiga Marta”.

  • La inserció laboral de les persones amb discapacitat segueix suspenent durant la pandèmia

    La pàgina web del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies diu: «El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat té com a objectius sensibilitzar l’opinió pública sobre els temes relacionats amb la discapacitat i promoure la presa de consciència pel que fa als beneficis que generaria la integració de les persones amb discapacitat en tots els aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural».

    Tot i les bones intencions de les institucions, diversos sindicats apunten que encara no s’ha aconseguit una integració digna a nivell laboral de les persones que tenen alguna mena de discapacitat. És per exemple el cas de CCOO que destaca que des de la publicació el 1982 de la LISMI (Ley de Integración Social de los Minusválidos), amb la seva darrera modificació el 2013, la ratificació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat el 2007 tant a Espanya com a Catalunya «queden lluny de complir amb les recomanacions i la plena igualtat de drets i oportunitats. A nivell de l’ocupació, aquest col·lectiu no supera el 26% i la majoria treballant en sectors precaris i amb un alt nivell de temporalitat».

    Com ja sabem, la situació generada a nivell mundial per la COVID 19 ha repercutit en l’ocupació de les persones treballadores. Segons l’estudi fet el juliol de 2020 per ODISMET (Observatorio sobre discapacidad y mercado de trabajo en España) el 60% de les persones amb discapacitat que treballen en l’actualitat podrien perdre el seu treball, i al mateix temps la contractació de persones amb discapacitat ha caigut un 74%.

    També segons aquest informe, les últimes dades disponibles registren un total d’1.899.800 persones amb discapacitat entre els 16 i els 64 anys, el què representa un 6,3% de la població. Els indicadors vinculats a l’ocupació mostren notables diferències entre la població general i les persones amb discapacitat: 1.254.200 persones, el que suposa un percentatge del 62,3% del total, estan inactives laboralment sent, a més, la situació d’incapacitat permanent la principal causa.

    L’informe vol destacar que la incapacitat està vinculada a la percepció de pensions, «les quals, a l’actual i precari mercat laboral es constitueixen com un element de garantia econòmica, difícilment renunciable en un escenari d’inestabilitat contractual i baixos salaris. Respecte a les prestacions econòmiques dirigides al col·lectiu, el major volum correspon a les pensions contributives per incapacitat permanent, de les quals es beneficien 942.953 persones amb discapacitat, amb un import mitjà mensual de 946,19 euros.

    Seguint el fil de les poques contractacions, el 2018 es van realitzar 339.119 contractes a persones amb discapacitat, que representen l’1,5% del total de contractes realitzats durant aquell exercici. A més, de tots aquests, el 10,9% es van realitzar per ser contractes específics per a persones amb discapacitat (10,9%).

    Així, unit a les descoratjadores dades de contractació, hi sumem la precarietat laboral. La taxa de temporalitat és del 89,3%, l’índex de rotació creix any rere any i el salari mitjà anual brut de les persones amb discapacitat, es fixa en 19.726,2 euros, un 16,8% menys que la població general. A banda, des de 2010, aquest salari s’ha vist reduït en 827 euros; situació que no es reprodueix en la població general, on l’increment salarial és tènue però constant.

    L’informe d’ODISMET també destaca que, com a tots els àmbits, la precarietat es fa més patent en els grups més vulnerables. «Les dones amb discapacitat són objecte d’una multidiscriminació que condiciona significativament el seu accés a l’ocupació i les seves condicions laborals.

    La covid-19 suma inestabilitat a la inserció de les persones amb discapacitat

    Partint de la base que com a grup especialment vulnerable la crisi econòmica derivada de l’alarma sanitària de la covid-19 podia afectar de manera incisiva, tancant portes, incrementant la pèrdua d’ocupació i obstaculitzant la reinserció laboral.

    En el conjunt de la població amb discapacitat la taxa d’ocupació és del 26%, la mostra es posiciona en el 29%. És complex doncs l’accés al mercat de treball. Un mercat on el 53% està aturat, el 27% està treballant per compte d’altri i un 2% treballa per compte propi. A això, cal afegir que entre els que treballen, el 37% ho fa a jornada parcial. Un nou informe d’ODISMET que parla sobre l’impacte de la covid entre les persones amb discapacitat assenyala que la majoria treballen en Centres Especials d’Ocupació i tenen dificultats per accedir al mercat laboral ordinari. Així, la majoria també són treballadors no qualificats. Treballadors que acostumen a ser els més afectats per acomiadaments o retallades.

    Davant la difícil situació econòmica, les empreses en què treballen les persones amb discapacitat enquestades han aplicat un ERTO en un 42% dels casos. En un 17% s’ha optat pel teletreball i un 12% han inclòs reducció de jornada. Tan sols un 2% ha considerat l’acomiadament de treballadors. Tot i que moltes empreses han emprès accions a conseqüència de la pandèmia, la veritat és que fins a un 28% de les persones consultades afirmen que cap d’aquestes mesures els ha afectat directament a ells. Ara bé, de manera personal i específica, fins a un 37% s’han vist afectats per un ERTO i un 14% han passat a la modalitat de teletreball.

    «La pregunta òbvia a la vista d’aquestes dades seria reflexionar si les mesures adoptades per les empreses estan afectant en major o menor mesura a les persones amb discapacitat, especialment els ERTO», qüestiona l’estudi. I respon que en aquest sentit i amb les dades disponibles sembla factible afirmar que efectivament les persones amb discapacitat s’estan veient afectades en major mesura per aquestes fórmules excepcionals.

    Tot i existir controvèrsia sobre el nombre d’ERTO realitzats, les dades del Ministeri de Treball i Economia Social apunten 620.000 persones afectades per aquests. Si es donen per bones les xifres sobre els més de 19,7 milions d’ocupats, estaríem parlant d’una taxa d’impacte del 3%. Per tant, l’estudi, assumint els marges d’error d’aquesta enquesta, assumeix que aquest 37% de persones amb discapacitat afectades per un ERTO evidencien que l’efecte entre el col·lectiu és notablement superior.

    Davant d’això, sindicats com CCOO de Catalunya demanen mesures de seguretat i protecció davant la Covid 19 per a les persones amb discapacitat i defensa de la seva inserció laboral. Ho fan, segons diuen, «després de constatar l’efecte de la pandèmia sobre les persones amb discapacitat i les seves famílies, la indefensió econòmica i laboral, la inestabilitat de centres especials d’ocupació i el bloqueig de la inclusió en l’empresa ordinària». També en observar la manca d’informació sobre com la Covid-19 està afectant i condicionant a les persones amb discapacitat en les seves esferes vitals com també la manca de mesures de protecció social dirigida a aquests col·lectius.

    Algunes de les demandes en aquesta línia són dotar de feines estables, equips de protecció i fer test ràpids a aquestes persones per donar seguretat i protecció. Però també, per exemple, actuar sobre la bretxa digital entre les persones amb diversitat funcional, persones que no tenen ni competències, ni recursos per a l’ús de les vies telemàtiques.

    Què es reclama el 3 de desembre?

    El 3 de desembre de 1992 va ser declarat com el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Aquesta declaració va anar acompanyada d’una llarga llista de recomanacions i drets per la seva ratificació i aplicació per part dels estats. L’objectiu: avançar en la igualtat de drets i oportunitats, dignitat, inserció laboral i l’autonomia personal.

    La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat firmat al desembre 2006, dona un marc protector i garantista, inèdit en el sistema de l’ONU i en el dret internacional, per a les persones amb discapacitat. Entre altres elements contempla la no discriminació, la participació e inclusió plena i efectiva, el respecte i el reconeixement de la discapacitat com una forma de diversitat, la igualtat d’oportunitats, l’accessibilitat, la igualtat entre homes i dones.

    A nivell laboral, el reconeixement del dret de les persones amb discapacitat a treballar en igualtat de condicions com els altres, això incloent el dret a tenir l’oportunitat de guanyar-se la vida mitjançant un treball lliurament escollit i acceptat en un mercat i un entorn laborals que siguin oberts, inclusius i accessibles per a les persones amb discapacitat.