Just Deploy It!

Blog

  • El 88% de les dones amb problemes habitacionals pateix mala salut mental

    Era mitjans de març i la Sandra afrontava la seva tercera ordre de desnonament. Les anteriors s’havien parat als jutjats, però la tercera s’havia d’executar. Pagava 750 euros de lloguer per un pis d’un petit tenidor. El dia abans d’haver de deixar el seu pis, gràcies a la pressió exercida per la PAH, va aconseguir ser reallotjada a un pis turístic. “La darrera cosa que va sortir de casa meva, va ser la trona del meu fill petit”, explica. Tres dies més tard, just quan havien acabat de posar el pis al seu gust, va començar el confinament.

    La Sandra es descriu com “molt afortunada”, ja que coneix molts companys de la PAH que van haver de passar el confinament en hostals o albergs. Ara espera que li atorguin un lloguer social a un pis on pugui establir-se definitivament amb el seu marit i els seus tres fills, el més petit de tots amb una greu malaltia respiratòria. La Sandra va deixar la feina per cuidar-lo i aquí van començar els problemes econòmics.

    Aquesta situació va provocar greus problemes psicològics a la Sandra i la seva família: “no hi ha dia que no hi pensis, no dorms, no menges i amagues les llàgrimes davant els teus fills”, reconeix. El mateix va passar a la Vosky, que va perdre la feina al 2012 i des de llavors ha afrontat sis ordres de desnonaments. Finalment ha aconseguit un lloguer social a casa seva, on paga 175 euros. Però fins a arribar fins aquí, va haver de passar anys d’insomni, mentre la seva filla deixava el batxillerat per a posar-se a treballar i ajudar a casa. Encara ara ho recorda amb llàgrimes als ulls.

    I és que la salut mental és una de les conseqüències, a priori, més evidents de l’emergència habitacional, però també una de les més invisibilitzades. Els problemes d’accés a l’habitatge són una vulnerabilitat que sovint coexisteix amb d’altres, com la pobresa energètica o els problemes de salut mental. Així ho retrata l’informe sobre Inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020, elaborat per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l’Observatori DESC, Enginyers Sense Fronteres i l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

    En aquest informe, que recull 452 enquestes a persones arribades a la PAH i l’APE després del 2017, surt a la llum que el 50% de les persones enquestades pateixen dues de les tres vulnerabilitats analitzades (accés a l’habitatge, pobresa energètica i inseguretat alimentària). Aquesta situació de crisi permanent fa que el 88% de les dones enquestades i el 71% dels homes pateixin una mala salut mental (mentre que les xifres del conjunt de la població a Barcelona són del 19,5% i el 14,5%, respectivament).

    Aquestes dades, tot i que només analitzen persones que són membres de la PAH o l’APE, tenen rellevància en tant que “mostren realitats que no estan a les estadístiques: les enquestes oficials no interrelacionen desnonaments amb pobresa energètica o salut mental”, apunta Guillem Domingo, de l’Observatori DESC. El conjunt d’entitats responsables de l’informe alerten que les dades dels desnonaments i talls energètics no estan actualitzades; “per donar solucions adequades, necessitem dades adequades. Veiem que l’administració actua a cegues i hi ha accions que no arriben perquè hi ha situacions que no saben que es produeixen”, denuncien. Això passa, diuen, en el cas de l’ocupació: es prenen mesures i s’impulsen normatives “que no estan basades en dades sinó en percepcions”.

    Proporció de dones i homes que presenten mala salut mental i mala salut percebuda (%).

    Desmuntar creences

    Un dels objectius d’aquest informe és trencar estereotips o desmuntar creences infundades com, per exemple, les relacionades amb les persones que ocupen. Segons l’enquesta, després de pagar la hipoteca o el lloguer, el 46% i el 15% respectivament de les persones enquestades es queden amb un saldo negatiu al banc. “L’habitatge suposa un esforç tan gran que moltes persones no el poden pagar”, explica la Lucia Delgado, de la PAH. És d’aquí d’on beu el “problema invisibilitzat” de l’ocupació. Al contrari del que es pugui pensar, diu Delgado, només el 2% dels casos enquestats són de llars amb persones sense vincle familiar. De fet, el 38% son famílies monoparentals i el 30% parelles amb fills.

    Una altra creença que vol desmuntar l’informe és que la pobresa energètica només es pateix a l’hivern. El 48% dels enquestats té problemes per mantenir la llar a una temperatura adequada a l’hivern i, molt a prop, amb un 43% hi ha qui no la pot mantenir a l’estiu. Els casos de persones que tenen problemes tant amb el fred com amb la calor sumen el 34%. “Aquesta realitat es torna més crua encara quan sabem que un terç de les persones que tenen problemes energètics també tenen retrasos en el pagament de les factures”, apunta la Maria Campuzano, de l’APE. I és que hi ha vegades en que “has d’escollir si dones de menjar als teus fills o pagues la llum. En aquests casos no hi ha dubte possible”, explica la Sandra Blasi.

    I precisament sobre l’impagament hi ha una altra creença infundada: “se sol pensar que qui no paga és per què no vol”, diu Campuzano. Però el 72% de les persones que tenen la llum punxada es troben en llars ocupades precàriament, fet que vol dir que les empreses energètiques es neguen a facilitar un contracte legal i han de triar entre “viure sense llum o punxar-la, amb el risc que això suposa”, afegeix Campuzano.

    Esforç realitzat per les persones enquestades un cop pagat la seva hipoteca o lloguer (%).

    Una PAH gestionada per l’administració

    És per aquestes conclusions extretes de l’informe que les entitats impulsores han realitzat una sèrie de recomanacions a les administracions per a millorar la situació de les persones que pateixen inseguretat residencial o pobresa energètica. Una de les recomanacions que més destaca és la de crear “espais de socialització promoguts per l’administració”, diu Josep Babot, d’Enginyers Sense Fronteres. Una espècie de PAH municipal. “Molta gent no coneix la PAH i és un greuge comparatiu enorme i injust, perquè quan te’n vas amb la samarreta verda a Serveis Socials, t’atenen molt millor que quan vas vestida normal. I quan els companys van a donar-te suport, ni t’explico”, relata la Sandra.

    Que associacions com la PAH i l’APE empoderen ja s’ha dit, però l’informe hi posa xifres. El 75% de persones enquestades a principis de 2020, van relatar a l’enquesta de seguiment, realitzada al maig, que la seva salut mental havia millorat, tot i el confinament, gràcies al suport de l’associació. Una altra recomanació, també relacionada amb la salut, és que es formi al personal dels CAPs sobre la situació d’emergència habitacional i les seves repercussions a la salut, per tal que “no es culpabilitzi a ningú per conductes de risc, que venen derivades de la situació personal”, diu Babot. Així, es recomana aportar un catàleg de serveis de cultura, oci o esport als quals es pugui derivar, per a millorar el benestar general de la població amb problemes habitacionals.

  • Més de mil casos confirmats de COVID-19 a Barcelona en una setmana

    Segons les dades publicades per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, la setmana passada, entre el 13 i el 19 de juliol, van ser 1028 els casos positius de coronavirus a la ciutat, el que significa una mica més del doble dels casos confirmats la setmana anterior, que van ser ja de 495. Ni que el nombre és elevat, almenys el creixement no ha estat tant elevat com la setmana anterior, en la que es van triplicar el casos passant de 157 a 495.

    Aquestes dades contrasten amb la situació que teníem a la ciutat de Barcelona durant la segona quinzena de juny on els casos setmanals eren tan sols de 78 una setmana i de 80 l’altra setmana. En poques setmanes doncs, s’ha detectat un creixement de més del 1000 % dels casos confirmats de la COVID-19.

    Si es contempla la gràfica diària de la setmana del 13 al 19 s’observa clarament un augment exponencial de casos, que van tenir el seu pic el passat divendres dia 17 amb quasi 400 confirmats, a l’espera del tractament de les dades del cap de setmana. Els districtes amb més casos són l’Eixample i Sants-Montjuïc amb més de 200 casos cada districte.

    Una mica més del 50% dels casos amb diagnòstic confirmat en les darreres setmanes es troben en la franja d’edat entre 25 i 44 anys. Segons els experts això explica, d’una banda, que els focus de contagi siguin més aviat les activitats socials i d’oci, i, d’altra banda, que en la seva majoria es tracti de casos menys greus.

    Les autoritats sanitàries fa setmanes que insisteixen en la necessitat de rastrejar tots els contactes de les persones infectades per tal d’evitar-ne la propagació, però fins dijous passat la Conselleria de Salut no va anunciar un pla de reforç de la xarxa de vigilància epidemiològica amb la contractació, entre altres figures, de 500 gestors de coronavirus de caràcter administratiu i vinculats als Centres d’Atenció Primària. Quant aquestes persones estiguin contractades, desplegades i degudament formades, la seva funció principalment serà la d’identificar els contactes i fer-ne el seguiment.

  • Pacte de Salut a Catalunya

    Aquesta darrera setmana hem tingut coneixement de la creació d’un Comitè d’experts que treballarà per reformar el sistema sanitari segons Decret publicat al DOGC. Segons el publicat la creació del comitè té com a objectiu “reforçar el sistema nacional de salut i garantir el caràcter universal, equitatiu, la sostenibilitat i la capacitat de resposta davant emergències com la pandèmia de la Covid-19. Adscrit al Departament de la Presidència, estarà format per persones de reconegut prestigi en l’àmbit del sistema sanitari, de l’economia de la salut i de l’administració pública, que seran nomenades pel president de la Generalitat. Les seves funcions principals seran, per un costat, l’elaboració d’un document sobre les actuacions de reforma del sistema sanitari que puguin ser incorporades a les polítiques sanitàries. Aquest document l’hauran de presentar en un termini màxim de dos mesos. Posteriorment una Comissió interdepartamental, adscrita al Departament de Salut, elaborarà, en el termini de tres mesos des de la data de publicació d’aquest Acord en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, l’Agenda de transformació del sistema públic de salut d’acord amb el document del Comitè d’experts.”

    Darrerament han estat diversos els col·lectius que han fet propostes en relació als canvis que s’han de realitzar en el nostre Sistema Sanitari aprofitant la circumstància excepcional de la Covid-19. Tenim el Decàleg per la reforma del Sistema de salut de Catalunya al que donen suport els Col·legis professionals d’infermeres i metges i la Societat Catalana de Gestió Sanitària; el Decàleg per un Sistema Nacional de Salut de Catalunya de la FOCAP; el Nou model d’atenció de llarga durada i residencial de la Societat Catalana de Geriatria, la Federació de Gent Gran de Catalunya i la Fundació Social i finalment les Propostes de millora del Sistema Públic de Salut resultat del debat d’un Grup de 22 professionals de la Salut (presentada la primera part el 14 octubre 2019). Així doncs, i sense desmerèixer la expertesa i el coneixement dels participants al Comitè, sembla que experts de diferents àmbits han fet reflexions i han aportat propostes per al redisseny del sistema.

    Adjudicar als experts una pàtina d’asèpsia ideològica parlant d’experts independents, a banda de fals, és un intent de fer veure les seves propostes com a merament tècniques i per tant objectives i no qüestionables. Plantejar la transformació del sistema com una tasca automàtica a partir del document que aquests experts elaborin, sense que sigui fruit del debat i del pacte en el marc del Parlament és absolutament inacceptable.

    Sembla que el president, enganxat amb la crisi sanitària, ara vol fer volar coloms. La política sanitària, que si demana una millora radical urgent, es una qüestió d’acord del Parlament de Catalunya (recordem que la llei general de sanitat, ara fa 34 anys, va ser aprovada per unanimitat en el Parlament espanyol). El passat dia 9 de juliol al Parlament es va aprovar amb un alt grau de consens la Moció 175/XII del Parlament de Catalunya, sobre les prioritats polítiques del Departament de Salut i les reformes necessàries del sistema sanitari, una moció del grup parlamentari Catalunya en Comú Podem que va assolir un alt grau de consens i que incloïa demandes que trobem a tots els Decàlegs d’experts presentats fins ara, com el reforç de l’atenció primària, la salut pública i la salut mental; fixar una inversió per a la sanitat del 7% del producte interior brut; revisar el model i la governança del sistema sanitari, la coordinació i la integració dels sistemes social i sanitari o avançar en la transparència i la governança participativa, amb més participació dels equips professionals i dels ciutadans en la planificació i en les decisions de gestió, especialment en l’atenció primària i comunitària, desplegant els consells territorials de salut i millorant la coordinació amb el món local. La diputada Assumpta Escarp del grup parlamentari Socialistes destacava que es tractava d’una “moció de propostes de gestió i millora de l’etapa post-Covid…., però que apunta a bases d’una governança de futur del sistema sanitari” o el diputat Lluís Guinó del grup parlamentari Junts per Catalunya celebrava el consens.

    Nosaltres creiem que és un bon punt de partida per a la elaboració d’un nou pacte de Salut a Catalunya, posant el sistema públic al nivell que demanda la societat. Nosaltres proposem superar la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) amb una nova llei del Sistema Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), que estableixi organització, competències, ordenació territorial, governança, avaluació independent i participació. Per que, no ho oblidem, el model d’atenció de salut que té un país respon als principis filosòfics i polítics en els que es basa el govern del poble en qüestió.

  • La cursa per trobar un fàrmac contra la COVID-19 no tindrà un únic guanyador

    A la cursa de fons per trobar un fàrmac contra la SARS-CoV-2 tot canvia en qüestió de dies. Des de gener, hem vist entrar a nous participants a la pista, mentre uns altres l’abandonaven per la porta del darrere com en el cas de la ja famosa hidroxicloroquina. Mentre la llista de tractaments prometedors contra la COVID-19 sembla augmentar cada setmana, els investigadors tenen clar que la solució no vindrà d’un únic producte miraculós.

    «Es necessitarà més d’un tractament, segons l’estat del pacient i de quan es vulgui aplicar», explica a SINC la investigadora de el Centre Nacional de Biotecnologia (CNB) Sonia Zúñiga. Que no hi hagi un bàlsam de Fierabrás coronavíric no és una cosa nova ni sorprenent: «[En general] no hi ha un únic antiviral, sinó diversos que es combinen per a cada cas. Mai hi ha una solució que sigui ‘el’ medicament».

    En el cas de la COVID-19 la combinació guanyadora «probablement apunta a una barreja d’antivirals i antiinflamatoris», apunta Zúñiga. Però abans, tot compost prometedor ha de superar un examen en forma d’assaig controlat aleatoritzat, el tipus d’experiment que es considera més fiable a l’hora d’avaluar l’eficàcia d’un tractament. És el que busquen megaestudios com Solidarity, impulsat per l’OMS, i RECOVERY, de la Universitat d’Oxford (Regne Unit).

    L’investigador del CNB Pau Gastaminza considera important «diferenciar molt clarament» el virus de la malaltia pel que fa al seu tractament. «A vegades es barreja una cosa amb l’altra, però no és el mateix detenir el virus amb un antiviral que frenar els símptomes amb fàrmacs com la dexametasona». Assegura que això és important, per exemple, a l’hora d’avaluar si el pacient pot seguir sent contagiós o no.

    Remdesivir: funciona, però moderadament

    El remdesivir és un antiviral desenvolupat per la farmacèutica Gilead com a tractament contra l’Ebola, encara que més tard es va suggerir la seva eficàcia contra altres virus. El fàrmac inhibeix l’enzim que necessita el microorganisme per multiplicar-se i, per això, va mostrar activitat in vitro contra la SARS-CoV-2.

    Això va catapultar al remdesivir a la categoria de jove promesa durant les primeres etapes de la pandèmia i va fer que s’estudiés la seva eficàcia en diversos assajos clínics. El primer, publicat a l’abril a The Lancet a partir de dades de 237 pacients xinesos, no va mostrar una reducció en la càrrega viral ni resultats estadísticament significatius de millora.

    Ja al maig, un altre estudi publicat a NEJM amb més de 1.000 pacients si va suggerir un efecte, encara que limitat. Els pacients tractats amb remdesivir trigaven uns 11 dies de mitjana en aconseguir la «millora clínica», enfront dels 15 dels de el grup control tractat amb placebo. A més, la supervivència va ser una mica superior (7,1% enfront de 11,9% de mortalitat), sobretot en pacients amb insuficiència respiratòria però que no necessitaven ventilació mecànica.

    «Els que vam investigar coronavirus vam tenir a el principi bastant fe [al remdesivir] perquè molts estudis de laboratori en diversos models animals contra molts coronavirus si van mostrar certa eficàcia», diu Zuñiga. Per desgràcia, un cop es prova en pacients humans «no sempre és el mateix».

    L’estudi més recent, publicat aquest mes a Nature i dut a terme amb macacos, suggereix que el fàrmac sí que pot tenir algun efecte sobre la població de coronavirus en els pulmons. En ser resultats preclínics, no corroborats amb éssers humans, la investigadora demana cautela. Gastaminza, a més, adverteix que els micos «van mostrar bastant càrrega viral tot i el tractament i de millorar clínicament», el que podria indicar que encara eren contagiosos.

    Zuñiga afegeix que un antiviral com el remdesivir «podria tenir algun efecte» si s’usa «relativament d’hora», quan el pacient «està infectat però encara no ha desenvolupat una patologia molt greu». Per aquest motiu, la FDA va emetre una autorització per al seu ús urgent. Al juny el seu homòleg europeu, l’EMA, recomanava la seva autorització condicional.

    Tot i així, caldrà investigar amb més detalls els seus possibles efectes secundaris i si aquests compensen els seus moderats beneficis. «Entre les preocupacions a tenir en compte en els pacients tractats amb remdesivir es troben la funció renal i hepàtica, que han de ser monitoritzades abans i durant el tractament», explica l’investigador de la Universitat Camilo José Cela Francisco López-Muñoz en un article publicat a The Conversation.

    A això cal sumar la doble polèmica que ha acompanyat al fàrmac de Gilead. D’una banda, s’ha anunciat que el seu preu superarà els 2.000 euros per pacient. De l’altra, el Govern dels EUA ha comprat el 90% de les reserves per als pròxims tres mesos. En aquest context, l’eficàcia o no del remdesivir podria ser irrellevant per a molts pacients i països.

    Dexametasona: només per a pacients greus

    El segon fàrmac en la llista de promeses és la dexametasona. Aquest glucocorticoide ja s’utilitzava contra la síndrome de dificultat respiratòria aguda (SDRA). De fet, un estudi dut a terme per investigadors espanyols i publicat a The Lancet al febrer va avançar la utilitat de l’compost contra aquest problema pulmonar.

    Ja que la SARS-CoV-2 provoca SDRA en els malalts més greus, alguns metges van recórrer als glucocorticoides durant la pandèmia. Això, tot i la polèmica que va envoltar el seu ús: «Amb MERS i SARS els pacients semblaven empitjorar, no millorar», diu Zúñiga, pel fet que la capacitat immunosupressora de el medicament pot facilitar la infecció. Tot i així, considera que «un cop hi ha immunopatologia severa els antiinflamatoris podrien tenir un paper en segons quins pacients i quan», explica Zuñiga.

    La bomba va saltar a finals de juny, quan la Universitat d’Oxford va compartir una prepublicació, pendent de revisió i avançada dies abans per una nota de premsa, que anunciava que la dexametasona reduïa en un terç la mortalitat dels pacients més greus.

    Els resultats van mostrar que la mortalitat dels pacients tractats amb el fàrmac era un 3% menor a el cap de 28 dies (un 3,5% inferior en el cas dels malalts que requerien oxigen). No obstant això, les conclusions eren més optimistes a l’analitzar al subgrup que necessitava respiració mecànica: en aquest cas, la mortalitat disminuïa un 11%.

    L’investigador de la Universitat de Utah (EUA) Samuel Brown adverteix que els resultats de la prepublicació són preliminars i demana cautela. Tem que hi hagi massa diferència entre la reducció de la mortalitat global (3%) i la dels pacients amb oxigen (3,5%) respecte a la dels que requereixen respiradors (11%), i que aquesta última sigui un artefacte estadístic.

    «Aprofundir en subgrups en un assaig és una forma típica de cometre l’error de pensar que alguna cosa que succeeix per casualitat en realitat ho fa perquè el fàrmac és efectiu», opina Brown. «Cada pregunta similar que facis amb la mateixa informació augmenta el risc de trobar alguna cosa que en realitat no existeix».

    Brown considera que el següent pas serà veure què diuen altres estudis sobre la dexametasona en marxa. «Si mostren resultats similars serà tranquil·litzador. Si no, caldria fer un assaig controlat [centrat en els pacients amb ventilació]». També creu que seria útil veure els resultats de supervivència als 90 dies.

    Malgrat això, la prepublicación ha rebut, en general, el vistiplau de la comunitat científica. Així i tot, la dexametasona no està exempta de risc a causa del seu caràcter immunosupressor, com mostra el fet que empitjorés un 3,8% la supervivència d’aquells pacients que no necessitaven oxigen ni ventilació.

    «Pot tenir efectes secundaris greus i no es pot donar a qualsevol pacient», assegura Zuñiga. Un dels grups de risc contraindicats són les persones amb diabetis, per a les quals caldria buscar alternatives. En qualsevol cas, la investigadora insisteix que és un fàrmac «per a aquesta segona etapa de la malaltia en la qual cal baixar la inflamació».

    Interferó beta, lopinavir i ritonavir: abandonats

    Una altra combinació inicialment prometedora van ser els antivirals lopinavir i ritonavir, que inhibeixen la proteasa que permet que el virus entri a la cèl·lula i s’empren contra el VIH. No obstant això, la setmana passada l’assaig RECOVERY abandonava aquesta branca de l’assaig clínic en no trobar cap benefici. Dies després, l’OMS feia el mateix amb el seu SOLIDARITY.

    «Es va provar perquè cal en una situació com aquesta cal provar-ho tot, però l’interferó beta [sovint usat en combinació amb el lopinavir i ritonavir] pot tenir molts efectes secundaris i agreujar la patologia segons quan es subministri», explica Zuñiga. «Quant als antivirals, són molt específics d’altres virus i no s’ha vist cap millora».

    Per tot això, la investigadora no creu que vagin a funcionar. «Els coronavirus tenen un sistema de corregir errors, de manera que els tractaments que busquen que la replicasa els cometi durant la multiplicació probablement siguin poc eficients». El motiu és que «es necessitarien dosis tan altes per evitar el sistema de correcció que serien tòxiques per al pacient».

    L’investigador de la Universitat d’Oxford Jeffrey Aronson coincideix en aquesta avaluació. «El resultat [de l’assaig RECOVERY] no és sorprenent perquè el lopinavir i el ritonavir són inhibidors de proteases dissenyats per tractar el VIH, que és diferent en la seva estructura de la SARS-CoV-2 encara que tots dos siguin virus d’ARN». Això no vol dir que altres inhibidors de proteases no puguin funcionar, encara que no s’han provat encara en assajos preclínics ni clínics amb coronavirus.

    Tocilizumab i sarilumab: falten dades

    La interleucina-6 és una proteïna relacionada amb el sistema immune i els processos inflamatoris. També amb la tempesta de citoquines que pateixen els pacients de COVID-19 més greus. És per això que els anticossos monoclonals capaços de inihibir aquesta proteïna, com el tocilizumab i el sarilumab, van aparèixer aviat en les travesses. De fet, una de les branques de l’assaig RECOVERY estudia aquests fàrmacs.

    «Crec que són prometedors, però perquè s’han fet servir en combinació amb altres fàrmacs com antiinflamatoris i immunosupressors», assegura la cap de servei d’Immunologia de l’Hospital Ramón i Cajal Luisa María Villar. Així i tot, la metgessa adverteix que no hi ha dades que els anticossos monoclonals funcionin contra la SARS-CoV-2.

    «Tenim sensacions, però són només això: estudis observacionals», diu. «Hem vist que la interleucina 6 té un efecte negatiu en els pacients perquè provoca una inflamació greu i creiem que els anticossos que la contraresta milloren als pacients, però no tenim dades científiques rellevants».

    «Poden funcionar, però potser no estan tan a l’abast de tothom perquè no es fabriquen a tan gran escala», tem Zuñiga. Per això considera que podrien servir d’ajuda en els casos més greus o per baixar la inflamació si el pacient no pot usar corticoides com la dexametasona.

    Plasma de pacients: poc prometedor

    El plasma és la part de la sang que queda després d’eliminar les cèl·lules del seu interior. Aquest líquid conté anticossos de les infeccions que ha superat el seu donant, per la qual cosa s’ha fet servir amb èxit per prevenir malalties, des tètanus de difteria, durant més d’un segle. També s’ha fet servir amb pacients de COVID-19, però ¿funciona?

    «Els anticossos neutralitzants són els que primer impedeixen la infecció, però el plasma de convalescents té una quantitat limitada». Per això, Zúñiga creu que la clau és identificar els anticossos i fabricar a gran escala. «Això està en fase de desenvolupament: en casos molt greus el plasma de pacients pot ajudar, però en el futur les inmunoteràpies dirigides el substituiran».

    De moment, l’únic assaig controlat amb aquest tractament no va mostrar grans diferències. No obstant això, va comptar amb bastants limitacions a l’ésser realitzat amb tot just 100 pacients i finalitzar prematurament. Un altre amb 86 pacients va ser abandonat la setmana passada després de no observar diferències en els nivells d’anticossos neutralitzants dels donants i receptors. A més, el tractament tampoc va afectar la mortalitat ni a l’estada hospitalària.

    I un llarg etcètera

    Colchicina, baricitinib, mesilat de camostat, immunoglobulina … La llista d’assajos clínics contra la COVID-19 no deixa de créixer. Cada dia apareix una prepublicación amb una nova molècula miraculosa o una farmacèutica inicia un assaig amb un dels seus productes ja desenvolupats. La majoria, per desgràcia, no arribaran a bon port.

    «Hi ha medicaments amb efectes tan inespecífics que caldrà comparar la seva eficàcia amb els efectes secundaris», explica Zúñiga. La investigadora assegura que molts d’aquests compostos no arriben als assaigs clínics «perquè en la pràctica no es poden utilitzar».

    «Molts laboratoris s’han posat a buscar solucions i si tenen un producte amb una altra finalitat miren a veure si funciona amb el coronavirus», afegeix.

    Ordinadors a la crida i cerca de fàrmacs

    El desenvolupament de nous fàrmacs requereix temps, per aquest motiu els assajos en marxa contra la SARS-CoV-2 aprofitin medicaments ja existents i fins i tot aprovats per altres malalties. És com buscar una agulla en un paller, una tasca en la qual els ordinadors sempre poden tirar un cable.

    És el que fa el projecte europeu Exscalate4cov, un consorci de supercomputació que es dedica a ‘rebuscar’ entre milers de fàrmacs aprovats a la caça d’un que pugui ser útil contra la pandèmia. Setmanes enrere van anunciar el seu primer candidat: el raloxifè, un tractament contra l’osteoporosi.

    Zuñiga explica que aquesta aproximació «predictiva» permet «estalviar temps i esforç», però no evita que «calgui provar els candidats». L’equip de Gastaminza aposta per una estratègia intermèdia, en la qual el rastreig de compostos va acompanyat de proves en cultius cel·lulars per veure si les molècules de veritat interfereixen amb la SARS-CoV-2.

    «Si el virus no es propaga i les cèl·lules sobreviuen vol dir que hi ha ‘alguna cosa’ que frena la propagació de l’coronavirus», explica Gastaminza. És una primera pista que permet dirigir l’atenció als compostos més prometedors. «Els fàrmacs de reposicionament són aquells ja aprovats per a ús clínic que vam provar per veure si són antivirals».

    L’investigador assegura que ja han trobat candidats interessants, alguns dels quals també han detectat altres grups o fins i tot es troben en assaig clínic. No obstant això, prefereix no revelar davant el temor que es produeixi una sobreexpectación similar a la vista amb la hidroxicloroquina, un «desastre» que va causar un terratrèmol polític i científic en va.

    L’investigador aclareix que aquests medicaments mai seran «antivirals perfectes perquè aquests es dissenyen específicament», però poden servir de «primera línia de contenció» perquè ja es troben a les farmàcies i es poden administrar immediatament. «Un cop trobem un compost potent que no és tòxic per a la cèl·lula el vam comunicar a les autoritats competents, que decidiran si el porten a clínica o no».

    «Un ordinador pot dir-te: en comptes de provar els 12.000 compostos aprovats per la FDA, per què no proves aquests 100 primer?». Assegura que el sistema «no és perfecte, però genera hipòtesis interessants» tot i que els experiments amb cèl·lules són més complicats. La biologia és tan complexa que a vegades els algoritmes «fracassen estrepitosament».

    Un problema de producció

    La cursa per trobar tractaments eficaços contra la COVID-19 no es limita a descobrir fàrmacs útils. Com succeirà amb la vacuna algun dia, també cal produir-los a gran escala.

    Zuñiga explica que els compostos ideats per a malalties autoimmunes, com anticossos i immunoteràpia, «no solen ser produïts a gran escala». D’altres, com els corticoides, sí que es fabriquen de forma massiva a tot el món.

    La investigadora considera que si es demostra que un fàrmac funciona bé «caldrà fer un escalat i veure si és factible». Així i tot, «alguns medicaments es deixaran per a determinats casos segons la gravetat de l’pacient», cosa que succeeix en clínica «tots els dies».

    Zuñiga defensa la tasca de l’OMS per a resoldre aquest problema. «Estan molt interessats en això i quan es demostri que alguna cosa funciona posaran tots els mitjans i ajudes perquè pugui arribar a totes les parts de món que puguin necessitar-«. Per això creu que, encara que hi hagi dificultats en un primer moment, «se solucionaran».

    Villar, per la seva banda, creu que si fàrmacs com els anticossos monoclonals demostren la seva eficàcia en assaigs clínics les farmacèutiques que els produeixin «garantiran» el seu subministrament encara que no siguin barats de fabricar. Sí espera que la crisi hagi ensenyat «que no es pot tenir un únic proveïdor per a segons quines coses, perquè si falla un et falla tot».

    Aquest és un article publicat originalment en castellà a l’Agència SINC

  • Sandra Florencia: «Als centres sociosanitaris no se’ns ha tingut tan en compte com als hospitals»

    Com heu viscut aquesta crisi al centre on treballes?

    Al principi, només ens deien que mantinguéssim una mica la distància, la higiene de mans… però res de mascaretes, res d’EPI. Vam fer un full on apuntàvem el nom del visitant que venia, l’hora que venia. Durant dos o tres dies vam portar un control estricte de qui entrava i sortia. A la nostra residència és complicat, perquè no tenim porter. La porta està oberta. Sortir no, però entrava tothom, i era un continu neguit quan entrava algú. La gent tampoc estava molt assabentada, i no sabia ben bé què fer.

    Cada setmana teníem una normativa nova sobre el model de mascareta, la roba… Va arribar un moment que el personal no sabíem quina mascareta era la correcta, què ens havíem de posar com a indumentària, quantes capes. Va ser una mica caòtic. Vam tenir un bum. Un rere l’altre van començar a manifestar febreta, i els anàvem aïllant. Miràvem temperatures, matí, tarda i vespre, i el que despuntava una mica, alarma. Aplicàvem mesures d’aïllament, fèiem frotis… Va arribar un moment en què pràcticament tots els residents tenien alguna simptomatologia sospitosa. Es va optar per derivar a l’Hospital [de Sant Celoni] els pacients que presentaven alguna simptomatologia. A l’Hospital es va habilitar una planta només per a covids, per a sospitosos.

    Després, quan la cosa es va estabilitzar, tothom ja va tenir més clar què havia de fer. Moltes companyes es van infectar i n’hi ha alguna que ha hagut d’anar a un psicòleg. Era tant l’estrès i els nervis, i el no saber si ho estàs fent bé, que van petar.

    Quines coses es podrien haver fet millor?

    Analitzant-ho fredament, no és el mateix si vius l’experiència en primera línia que si la vius des de la distància, com és el cas dels gestors. De cara a properes infeccions, ho hauríem de plantejar d’una altra manera. Es van fer errors inicials… Tots hem fallat, en tots els nivells. A partir d’aquí hauríem d’analitzar en què hem fallat i com ho podríem millorar. Als centres sociosanitaris sempre hem tingut la sensació que estem per sota de l’hospital. Quan a l’Hospital ja havien rebut mascaretes, nosaltres encara no les teníem. Ens deien que no calien, que amb el rentat de mans i la distància n’hi havia prou. Les mascaretes ens van arribar una setmana més tard que a l’Hospital i la indumentària també ens va arribar més tard.

    A l’Hospital hi ha ingressos, però al sociosanitari també n’hi ha, ens venen d’altres hospitals. Al principi no enteníem què teníem nosaltres de diferent. També cal tenir en compte que el volum de visites que tenim és molt elevat. Ens arriben famílies senceres. Aquí hi ha un volum de gent que entra i surt molt superior al que hi ha en un hospital d’aguts, i el perill d’infecció pot ser superior.

    Quin ha estat el paper de la infermera durant aquesta crisi als centres sociosanitaris?

    El paper de la infermera no ens ha canviat. Les infermeres dels sociosanitaris fem de tot. Som infermeres, som auxiliars, en el nostre centre també som porteres, fem tasques administratives, de gestionar ambulàncies, de trucar a l’Hospital per preguntar no-sé-què, de parlar amb la família… El paper no ens ha canviat. Durant aquesta crisi sí que m’ha tocat fer més d’intermediària entre la coordinadora i la resta de les companyes. A nivell de feina, no ha canviat. Sí que hem tingut molta més feina. Fer frotis als residents, vestir-se, desvestir-se… Gestionar telefònicament qualsevol dubte que tenien les famílies. Tot el dia amb el mòbil. Era un continu de trucades. Més moguda. Més caòtic. Canvis d’habitació, posar la roba en bosses, desinfectar-ho tot. Coordinar-nos molt amb el servei de neteja… La feina ha estat la mateixa, però més intensa, amb més estrès.

    Com ho has viscut a nivell personal?

    A nivell personal… La gent em preguntava si tenia por. Por no n’he tingut. A mi m’han fet tres frotis i els tres han sortit negatius. Un al començament, quan vam atendre persones positives sense protecció. La segona vegada va ser un cop que vaig tenir dos pics de febre; no em trobava gaire bé, segurament a causa de l’estrès. La tercera vegada va ser per un contacte amb una persona sense símptomes que havia donat positiu. Por no n’he tingut, però sí que he tingut la sensació de no saber si estava fent bé les coses. A la feina, pendent que no s’escapés res, i a casa… Jo tinc un marit, tinc uns fills, que ja són grandets, i penses, ostres, a veure si ara jo soc portadora. No tinc símptomes, i estic aquí campant per casa… Jo arribava a casa, em dutxava, però després feia la vida normal, com si no passés res… Por no, però una sensació rara, com d’incomoditat, de remordiment de consciència. Faig veure que no passa res aquí, a casa? [Ho faig] tot normal o mantinc les distàncies…? Jo tinc companyes que ho han passat realment molt malament, que han tingut atacs d’angoixa, i que enmig de la feina s’han posat a plorar…

    Hi ha gent que ho viu d’una manera i gent que ho viu d’una altra. No tothom és igual, no tothom ho viu igual. Les coses van venir com van venir, no ens ho esperàvem, i menys així, de cop. Per a les properes vegades, suposo que tot es tindrà més en compte. A nivell general, als centres sociosanitaris i a les residències ens tindran més en compte. De moment, estem alerta, perquè això no s’ha acabat. Si torna a passar, hem d’estar preparats, no perdre tampoc els nervis, cosa que també ha fet que hi hagi hagut tensions entre nosaltres. Suposo que la propera vegada ho encararem d’una altra manera, amb més bona cara.

    I de quina manera ho han viscut les persones ingressades?

    Tenim molts avis… la majoria amb demència. No entenien per què havien d’estar tancats a l’habitació. No entenien per què havien de portar la mascareta o per què tu te la posaves. No entenien per què no els podien venir a veure els familiars. Per molt que els hi explicaves, no ho entenien, i tu eres la dolenta.

    Fins i tot a moltes famílies els va costar d’entendre-ho. Molt. Encara ara. Tenim les visites restringides, controlades. Tenim una assistenta social que s’encarrega de pactar els horaris, d’avisar que només pot venir un familiar per resident, amb mascareta, i mantenint la distància de prudència. Però venen familiars que no ho entenen. Et diuen que ja estem en fase tres i no entenen per què hi ha aquest tipus de restriccions. Els hi has d’explicar, feu memòria de com estàvem fa unes poques setmanes. No volem tornar-ho a repetir. Això no s’ha acabat. Hi ha brots. Aquí, si entra un i hi ha una infecció, tornem a començar una altra vegada. Aquí s’han mort pacients. Ha estat una situació molt dura.

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment al web del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB)

  • Restriccions després de la incompetència

    Fa uns mesos debatíem sobre els límits a les restriccions de drets generats per la pandèmia i avui, que s’ha anunciat que tornen les restriccions, he recordat algunes reflexions d’aquest moment. El primer confinament s’havia tornat necessari per diversos factors, entre ells, pel desconeixement sobre el virus, la gran quantitat de casos als quals s’havia arribat ràpidament i el risc de desbordament del sistema sanitari. Ja apuntàvem també, com moltes han explicat, que aquest desbordament tenia a veure en gran part amb les polítiques de retallades de l’última dècada.

    Després d’unes setmanes i veient l’evolució local i mundial, algunes coses es van anar definint:

    1. La importància d’una salut pública i universal (per a evitar brots en col·lectius que no tenen accés) i amb un accent especial en l’atenció primària per a la detecció precoç de casos.

    2. La necessitat de tenir un bon sistema de rastreig que permeti ampliar els testatges a tots els contactes d’una persona infectada a causa de la quantitat de persones asimptomàtiques que contagien sense tenir coneixement d’això, i així evitar el contagi comunitari.

    3. Que les mesures de distanciament funcionen i en espais interiors les mascaretes són un element extra de protecció. La seva efectivitat a l’aire lliure és més qüestionable.

    La població, en general, ha anat complint totes les recomanacions i exigències en aquesta pandèmia, malgrat els impactes personals, socials i econòmics que tenien especialment per a autònoms, el sector dels serveis i l’economia informal. L’obligació de l’administració a càrrec d’aquesta nova etapa, la Generalitat de Catalunya, era llavors posar recursos i estructurar un sistema de resposta que salvaguardi a la població amb la menor quantitat de restriccions possibles.

    Però, què han fet? Han ordenat més restriccions, com la mascareta obligatòria en tots els àmbits. Una ordre que ràpidament van haver de flexibilitzar en alguns espais de treball perquè o no tenia sentit, o no era recomanable per motius físics. L’efectivitat en l’espai públic si es manté la distància no s’ha justificat més que per una qüestió estètica que faci recordar que estem en pandèmia i no hem de “relaxar-nos”.

    Així mateix, han afeblit encara més el sistema de salut primària, han contractat rastrejadors insuficients i tard (un total de 150 quan els especialistes en recomanen 2.000, que a més han arribat tres setmanes després dels primers casos), als quals a més han externalitzat aïllant-los del sistema d’atenció primària que, també d’acord amb els experts, és un error gravíssim. Finalment, han rebutjat ajuda de l’Estat i de l’Ajuntament de Barcelona per a la gestió dels brots.

    Conseqüència: aquí estem una altra vegada demanant-li a la gent que no surti de casa seva perquè no s’ha pogut contenir el virus. Fa dos mesos assenyalàvem que les mesures que restringeixen drets han de passar uns filtres, el primer d’ells, ser necessàries, legals, proporcionals i eficaces (adequades als objectius que es busquen). Aquestes mesures que ens expliquen ara com a necessàries per a la prevenció, s’han convertit en indispensables a conseqüència d’aquesta inacció. Si la Generalitat hagués fet la seva tasca, aquestes mesures no serien necessàries. Si el Govern hagués seguit les pautes que sabia que havia d’aplicar, molt probablement no s’hagués incrementat el nombre de casos. O, almenys si haguessin pujat igualment, llavors les restriccions tindrien més legitimitat.

    Arribats a aquest punt, després de mesos de paciència i comprensió, és moment d’exigir responsabilitats polítiques, i si no saben gestionar, que facin un pas al costat. Però els costos de la seva incompetència, sumats al model de gestió pública que han aplicat els últims anys, no poden continuar recaient sobre la ciutadania, que paguem amb els nostres impostos, ingressos i llibertat la seva falta de gestió.

  • La COVID-19 i la mascareta urbi et orbe

    Mig any després de l’inici de la tragèdia i més de tres mesos des de la declaració del primer estat d’alarma que va permetre l’adopció de les mesures preventives més dràstiques que mai s’havien pres davant un problema de salut -gairebé per aclamació popular, tot s’ha de dir- ens trobem amb el que, des d’una perspectiva epidemiològica, era probable que passés: la presentació de nous brots, rebrots com diuen ara, de la viriasi.

    El cas és que la por, com a element decisiu de tot aquest enrenou, juntament amb una notòria incapacitat per gestionar la incertesa i per afrontar els infortunis, segueix tenint un gran protagonisme, a més del virus, al còctel diabòlic entre els mitjans de comunicació, els biaixos dels experts, l’infantilisme de les xarxes socials i el poc coratge de les autoritats, que opten per l’alternativa menys conflictiva a curt termini i l’aprofiten per establir novament mesures molt visibles, l’espectacularitat de les quals fa ben palès que els que manen actuen. També faciliten el reconeixement dels infractors de manera que les sancions exerceixen la seva influència coercitiva, la qual cosa encara fomenta més la por i fa més dòcil la població malgrat que també estimuli els vigilants de l’ordre i de l’ortodoxia, emparats ara per una hipotètica solidaritat. Una solidaritat que sovint ha estat la coartada dels règims totalitaris per aconseguir la necessària complicitat de la gent.

    Una complicitat que potser s’escardi una mica ateses les inconsistències de la utilització obligatòria de la mascareta en general, que sembla que per una banda afecta els espais públics, inclosos els ben airejats i on sigui possible fins i tot mantenir les distàncies que disminueixen ostensiblement la probabilitat del contacte amb partícules virals procedents de fonts d’infecció actives, però que per una altra no calen si vas corrent o fent esport.

    Una iniciativa aquesta de la mascareta que, com el suggeriment inicial del confinament és primerament catalana, però que tenint en compte els avantatges immediats que pot significar per a les autoritats, no han trigat gens a emular les de les Balears, l’Aragó i, perquè no hi hagi sospites de pancatalanisme, Extremadura i també Castella-La Manxa. Aplicant la coneguda «teoria» del dòmino segons la qual si alguna comunitat autònoma adopta una mesura sanitària, és molt probable que la resta la segueixin no sigui cosa que algú els hi pugui retreure que no han fet tot el que d’altres si han fet, encara que no sigui necessari o fins i tot que pugui ser potencialment inefectiu.

    No ens cansarem, doncs, de reclamar que s’intenti dimensionar adequadament la pandèmia en el context del conjunt dels problemes de salut afrontats per la nostra espècie durant la història i de demanar – encara que sigui de forma minoritària, més serenitat i sensatesa en l’anàlisi política i tècnica d’aquest problema sanitari, sense dubte important, però que, també amb les nostres reaccions, veu incrementades les seves conseqüències negatives, tant indirectes (econòmiques, culturals, socials i polítiques) com directes ( desatenció d’altres problemes, inadequació d’algunes mesures i intervencions, etc), efectes que ens podríem estalviar quan menys en part, si no continuéssim alimentant un estat d’opinió de pànic i moviments desordenats, inútils i contraproduents.

    Però com que, a més d’evitar en el que sigui possible els efectes adversos de les mesures preventives, cal fer alguna cosa més, aprofitem per proposar a les autoritats que són les que estan legitimades per això, que les iniciatives protectores siguin el menys disruptives i intrusives possibles i el màxim de sensates, proporcionades, raonades i ben explicades, però que també es dictin pensant en el demà i en el demà passat.

    El primer que convindria fer, doncs, fora dimensionar adequadament els «rebrots» que com era d’esperar s’estan esdevenint i que tan amatents com estem reconeixem de seguida, valorant però que no tots tenen la mateixa rellevància epidemiològica. Caldria, doncs, concentrar-se en unes recomanacions clares i el més proporcionades possible. Si el que pretenem és endarrerir la propagació, evitar les concentracions en llocs tancats sembla que seria la mesura més adient. Posar l’èmfasi en l’ús urbi et orbe de la mascareta pot proporcionar una falsa sensació de seguretat i fomentar la intolerància i el control repressiu.

    No s’ha d’oblidar la importància d’adequar els criteris assistencials, una actitud que sovint te l’avantatge de fer innecessari el racionament dels recursos sanitaris; sobretot en absència d’un tractament específic: Morir-se boca terrosa amb un respirador és una experiència tràgica i, com que tots ens hem de morir, els més vells i malalts crònics segurament més aviat que els més joves i menys malalts, cal continuar tenint present la necessitat d’evitar l’acarnissament terapèutic i promoure, com sempre s’hauria de fer, el «bé morir» dels nostres congèneres.

    Però no hauríem de desaprofitar l’oportunitat de dissenyar estratègies a mitjà i llarg termini, no solament per afrontar aquesta mena de problemes que requereixen gestionar millor la incertesa i reforçar la resiliència, sinó també per transformar el model sociosanitari amb un enfocament més salubrista i intersectorial, i potenciador de la responsabilitat individual i col·lectiva en l’àmbit de la salut, benestar i qualitat de vida a partir de polítiques transparents i participatives. Cal fugir de la tendència a l’infantilisme personal i poblacional que promouen les actuals. Per altra banda, la visualització per la ciutadania d’aquest tipus d’iniciatives polítiques pot injectar-li una dosi suplementària d’esperança en un futur més positiu i amb major capacitat de resiliència personal i col·lectiva.

    Sembla obvi que la complexitat de la situació necessita solucions i abordatges multifocals i intersectorials que no poden néixer exclusivament dels experts de l’àmbit sanitari. Calen visions i projectes polítics amb mirada de llarg termini. Fer protagonista a la mascareta és una simplificació absurda i, per tant, inacceptable.

  • La dècada perduda per a la sanitat: Catalunya, entre les regions que més despesa han retallat

    Deu anys perduts per a la sanitat pública. És la lectura que fa Amnistia Internacional a l’informe ‘La década perdida’, on calcula la retallada en inversió sanitària pública en el període de temps comprès entre el 2009 i el 2018, l’últim any de què es disposen dades.

    El lapse analitzat arrenca quan la crisi financera i econòmica començava a fer estralls i molts governs van aplicar retallades als serveis públics, entre ells el sanitari. Acaba, però, el 2018, quan la mencionada crisi es dóna per finalitzada per tots els organismes econòmics i polítics. Tanmateix, la inversió en la salut no s’ha recuperat: al global de l’Estat, la despesa el 2018 va ser un 11’3% inferior a la del 2009.

    Pel que a Catalunya, el seu sistema sanitari és un dels que més recursos econòmics ha perdut en la dècada analitzada. El 2009 la despesa en salut va ser de 10.527.040€, mentre que el 2018 es va quedar en els 9.225.337€. Això suposa una pèrdua de més d’1.3 milions d’euros, el que es tradueix en una baixada del 12’37%.

    De fet, el sistema sanitari català és el cinquè que ha tingut una davallada més acusada en termes d’inversió econòmica a l’Estat, només per darrere de Castella-la Manxa (-18’25%), Astúries (-12’98%), La Rioja (-12’75%) i Galícia (-12’65%).

    «Deu anys després que la crisi econòmica impliqués una decisió amb terribles conseqüències sobre els drets humans, seguim igual, quan hauríem d’estar millor», apunta l’informe d’Amnistia Internacional. A més, recorden: «El país ha augmentat el seu PIB en un 8’6% sense que hagi suposat una millora d’aspectes fonamentals com és la salut».

    Esteban Beltrán, director d’Amnistia Internacional a Espanya acusa l’Estat d’estar «incomplint les seves obligacions internacionals en matèria de salut, per les quals es compromet a avançar en el compliment del dret al gaudi del més alt nivell possible de salut física i mental. En un context com en el que ens trobem, és més greu que mai: no volem més dècades perdudes».

    En l’aspecte positiu i com a única excepció, les Illes Balears tenien el 2018 un sistema sanitari més ben finançat que abans de la crisi. En concret, la partida va créixer en un 1’7%. No en va, les Balears (23,22%), el País Valencià (22’84%) i La Rioja (0’38%) són les úniques autonomies on la  despesa pública total va créixer el 2018 respecte del 2009, d’acord amb les dades del Ministeri d’Hisendes recollides per Amnistia.

    Enorme retallada a l’assistència primària catalana

    A l’Estat la inversió destinada a l’atenció primària, reivindicada com a cabdal per a la prevenció i control dels brots de coronavirus, s’ha reduït en la dècada perduda en un 13’1%. La situació, però, és molt pitjor en el cas català, on la baixada arriba al 24’28%. Catalunya encapçala la trista llista de retallada en inversió en l’atenció primària, seguida per l’Aragó (-22%) i Castella i Lleó (19’53%).

    L’atenció primària es demostra com un dels àmbits sanitaris més afectats per les retallades i la posterior manca d’inversió en salut després de la crisi. El fet que s’hagi perdut gairebé un de cada quatre euros que s’invertia el 2009 explica que nombrosos Centres d’Atenció Primària (CAPs) protestin per la manca de recursos necessària per a una atenció digna.

    Entre altres col·lectius que reclamen més inversió en aquesta branca que té un tracte tan directe i diari amb la ciutadania, destaca el grup Rebel·lió Atenció Primària, que alerta que la càrrega de treball que tenen és inviable amb una atenció de qualitat.

    Catalunya també és la comunitat que encapçala, amb molt de marge, la classificació de percentatge de despesa sanitària dedicada a concerts. El 2009 un 29% de la inversió en salut anava destinada a la compra de serveis a operadors privats. Amb la ressaca de la crisi aquest percentatge ha baixat fins al 24’9%. Tanmateix, el català és encara el sistema que més destina a aquest sentit. Cal baixar a l’11’4% de les Illes Balears o al 10’37% de la Comunitat de Madrid per completar el podi.

  • L’ICS impulsa una peça teatral basada en casos reals de violència masclista per formar professionals sanitaris

    L’Institut Català de la Salut ha impulsat una peça teatral interactiva basada en casos reals de violència masclista i pensada per formar i sensibilitzar professionals sanitaris d’hospitals i atenció primària. El passat dimecres, 15 de juliol, la Biblioteca del Centre Corporatiu de l’Institut Català de la Salut va ser escenari de la presentació d’aquesta peça teatral, comptant amb la presència de la responsable d’Igualtat de l’ICS, Vanessa Garcia, i el director de la companyia Dara, Roc Esquius. La teatralització està pensada per representar-la en determinats hospitals i centres d’atenció primària de tot Catalunya, tant públics com concertats. A partir del mes de setembre, es preveu un mínim de 12 sessions arreu del territori amb un públic d’aproximadament 20 persones que permet participar tothom, sobretot en la part de debat.

    L’obra teatral forma part d’un projecte formatiu per fomentar una bona detecció i abordatge de la violència masclista. S’ha finançat amb els fons del Pacte d’Estat contra la violència de gènere del Ministeri de Sanitat i l’ha executada l’Institut Català de la Salut (ICS) i la Unió Consorci Formatiu (UCF). El seu objectiu és, per una banda, conscienciar el professional sanitari, que és una peça cabdal en la detecció i  l’abordatge de casos, així com en el tractament posterior de la dona que ha patit violència masclista i, per l’altra, fer palesa la necessitat de professionalitzar-se per fer millor aquesta tasca.

    La conceptualització de la peça teatral ha anat a càrrec de la companyia Dara i l’ha guionitzada el seu director i dramaturg Roc Esquius, amb l’assessorament d’un grup d’expertes referents assistencials en violència masclista de l’ICS. Els casos aborden temes com la comunicació amb la dona que pateix violència masclista (interpretació de llenguatge verbal i no verbal, abordatge de converses, empatia, confiança..), i qüestions de caràcter més tècnic com l’ús de diferents eines per valorar el nivell de risc de violència masclista que està patint una dona, la millora del cribratge a la consulta, o el treball en equip per part dels assistencials.

    L’experiència formativa té una durada aproximada de 2 hores, i es divideix en 4 blocs: acollida, presentació dels quatre casos teatralitzats, debat posterior i explicació de les peces formatives disponibles. El codi usat en les quatre peces és realista i amb una petita dosi dramàtica en cadascuna d’elles per fer arribar el missatge d’una manera més directa, per tal que impacti no només en l’àmbit cognitiu, sinó també en l’emocional i el vivencial.

    La intenció és treballar de manera conjunta amb els responsables de formació de les institucions seleccionades per tal d’escollir les persones adients per seguir aquesta activitat. Al mateix temps, es preten identificar la persona referent al centre en temes de violència masclista, que pugui liderar el debat posterior amb els seus companys per acostar-lo a la realitat de la zona on treballen.

    El projecte s’emmarca dins l’estratègia implementada per l’ICS que inclou accions vers la ciutadania a través de la formació dels professionals, diferents jornades enfocades a fomentar bones pràctiques contra diferents tipus de violència contra les dones i, també, accions internes amb l’actualització constant del protocol de detecció i suport a les treballadores de l’ICS que pateixin qualsevol tipus de violència. Una estratègia fonamentada en 12 punts i que es veurà reflectida en el nou Pla d’igualtat de l’organització. Aquest pla transversal inclou les línies mestres pel que fa a la política retributiva, la implementació de la perspectiva de gènere en la gestió de les persones, la conciliació de la vida personal, familiar i professional i la promoció de la corresponsabilitat, la prevenció de riscos laborals i vigilància de la salut i la prevenció de l’assetjament sexual i de la violència masclista, amb especial atenció al col·lectiu LGTBI.

    Aquesta iniciativa també encaixa amb l’Estratègia d’Arts en Salut de l’ICS que cerca potenciar les arts, en aquest cas el teatre, com a eines terapèutiques que poden millorar la salut de la ciutadania i els professionals sanitaris. En aquesta línia, fa poques setmanes l’ICS va presentar Recuperart-19, un projecte per promoure el benestar emocional entre els professionals sanitaris després de la pandèmia.

  • Salut incorporarà 500 ‘gestors covid’ a l’atenció primària per reforçar la vigilància epidemiològica

    La Consellera de Salut, Alba Vergés, ha explicat en roda de premsa el circuit de detecció de casos de coronavirus i ha subratllat la necessitat de traçar els casos i els contactes. Per tal de fer això, ha anunciat que, en una primer fase, es reforçarà el sistema fins en 500 persones, que ha anomenat gestors de COVID-19, amb funcions de rastregar els contactes de les persones infectades. Aquest personal es vincularà a l’atenció primària amb un perfil d’atenció ciutadana o administrativa per tal
    de rastrejar els casos i traçar els contactes.

    Al mateix temps, ha indicat que s’han contractat fins a 120 persones en els call centers, amb funcions de seguiment telefònic del contactes ja identificats. Des d’aquests serveis telefònics s’han administrat ja més de 13000 contactes, gestionant unes 1700 trucades diàries. Finalment, també es reforçarà la xarxa de vigilància epidemiològica, que inicialment comptava només amb 80 persones. De les previstes 115 noves contractacions ja s’han incorporat un 75%, i altres 50 persones d’altres unitats han reforçar la vigilància epidemiològica a tot Catalunya.

    En qualsevol cas, la Consellera ha insistit en que és un procés que té diverses fases i que aquestes fase impliquen a diversos agents i institucions, bàsicament d’àmbit sanitari i alguns d’altres àmbits. Allò important, ha subratllat, és que cal fer totes les fases el més ràpid possible i guanyar temps en la identificació dels contactes per tal de guanyar temps també en la contenció de l’expansió del virus. Un cop identificat un cas positiu de coronavirus, s’haurien de poder identificar tots els seus contactes per tal d’aïllar-los i posar-los en quarantena en un termini màxim de 3 a 5 dies. A tal efecte, també es disposarà de la tecnologia necessària per tal de que una persona amb resultat positiu de coronavirus pugui facilitar la identificació de les persones amb qui ha tingut contactes per tal que aquestes puguin ser també contactades pels gestors de Covid-19.

    El pla de reforçament d’aquests serveis, estretament vinculat a l’atenció primària, serà escalable i anirà ampliant-se en funció de l’evolució de la pandèmica, podent arribar fins a les 900 persones per fer els seguiment telefònics. L’objectiu declarat per la conselleria és adoptar mesures estructurals fermes, organitzant tot un circuit de vigilància de la Covid-19 que permeti escalar tant la dotació de personal com les mesures a adoptar segons quina sigui la situació epidemiològica.