Just Deploy It!

Blog

  • La multiplicació dels contagis a Catalunya encén les alarmes després dels errors del rastreig al Segrià

    L’expansió descontrolada del coronavirus al Segrià, degut en part a les fallades del sistema de rastreig, ha encès les alarmes a tot Catalunya. Encara que lluny de les xifres lleidatanes, els contagis en la comunitat autònoma s’han multiplicat en els últims dies i preocupen sobretot els quatre brots reconeguts a l’Hospitalet de Llobregat, que amenacen tota l’àrea metropolitana de Barcelona.

    Poc abans que s’anunciés aquest diumenge l’enduriment de l’confinament en vuit municipis de Segrià, entre ells la ciutat de Lleida, s’han conegut unes dades gens encoratjadores: 816 positius a tot Catalunya en les últimes 24 hores, la xifra més elevada des del cap de l’estat d’alarma (encara que alguns dels casos que registra el Departament de Salut poden computar a dies anteriors).

    Segons la retrospectiva de casos positius que la Generalitat publica diàriament, entre els dies 8 i 10 de juliol s’han registrat entre 431 i 480 casos diaris, una xifra que multiplica per quatre les xifres de quinze dies abans, quan tot just arribaven a 100. Gairebé la meitat s’expliquen per l’augment a la zona de Lleida, especialment al Segrià, però hi ha altres zones on les infeccions comencen a repuntar.

    A més de el gran focus lleidatà, les mirades de les autoritats sanitàries estan posades avui a l’Hospitalet. La seva regió sanitària, Metropolitana Sud, va registrar els dies 9 i 10 de juliol 90 i 96 casos, respectivament. La setmana anterior, la de el 5 de juliol, el dia amb més casos -amb prou diferència respecte als altres- va ser de 45, la meitat.

    La incidència de virus en aquesta ciutat, amb una mitjana de 46 casos per cada 100.000 habitants en els últims 14 dies, està encara molt lluny dels 400 de Lleida. Més encara Barcelona capital, que tot i així ha triplicat la indidencia en dues setmanes passant d’11,7 a 37 casos diaris de mitjana. Però el que temen les autoritats sanitàries, les locals i els experts en salut pública és que el creixement sostingut de casos a l’àrea metropolitana acabi superant la capacitat de control de Salut, i això derivi en una transmissió fora de control. Especialment en una àrea urbana en la qual viuen diversos milions de persones i amb una alta mobilitat que ja va fer que es retardés en la desescalada.

    Alcaldesses com la de Barcelona, ​​Ada Colau, o la de l’Hospitalet, Núria Marín, feien públiques aquestes setmanes els seus dubtes sobre el sistema de supervisió de casos de la Generalitat. A Lleida s’ha evidenciat que la manca de recursos en l’Atenció Primària, encarregada de fer el primer rastreig de contactes, i la descoordinació amb el centre d’atenció telefònica, externalitzat a Ferrovial, han llastrat aquesta tasca clau.

    La manca de rastrejadors amenaça Barcelona

    Una de les veus més contundents contra les mancances de sistema de rastreig ha estat aquest diumenge la de Magda Campins, cap de Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, ​​que ha qualificat l’operatiu de rastreig de «totalment insuficient «. Els 120 professionals contractats per al centre d’atenció telefònica i els 108 per al servei de vigilància epidemiològica estan lluny dels 2.000 que aquesta especialista considera que caldria incorporar.

    Campins ha lamentat a Rac1 que la Generalitat ha «pecat d’il·lusa» en preveure un escenari de segona onada a la tardor, però no ara, i ha revelat que es va oferir a Salut per contribuir al rastreig des dels hospitals si tenien complicacions per contractar professionals , però no ha obtingut resposta. «Van dir que ja ho valoraran», ha dit.

    A diferència de Lleida, en hospitals com Vall d’Hebron encara no es nota la pressió d’ingressos ni en Urgències ni a les UCI. Però Campins ha fet públic una dada que Salut no sol difondre, i que dóna una idea de com la situació podria empitjorar: si a la desescalada el percentatge de positius sobre el total de PCR realitzades no superava el 5%, a hores d’ara es troba al voltant del 20%.

    Des de l’Atenció Primària, els metges segueixen alertant que la manca de reforços no els permet fer el primer rastreig de contactes, consistent a apuntar en un sistema informàtic els noms i telèfons de les persones que es van relacionar de prop amb els casos que detecten. «Hi ha una capacitat limitada pel dèficit de professionals, i ens fa mal perquè podríem detectar els casos», denuncia Javier O’Farrill, responsable de Primària del sindicat Metges de Catalunya.

    «És una realitat que ja anticipem», defensa Farrill, que explica que si els equips de detecció de COVID-19 dediquessin el temps necessari a fer aquests contactes, no hi hauria temps per a les altres patologies. «El personal actual hauria de deixar de fer altres activitats pròpies de la salut de la població i quedarien pendents atencions prioritàries per a la població», resumeix aquest metge.

    Treballadors socials per garantir el confinament

    A més de l’arribada de 15 epidemiòlegs a Lleida per reforçar l’equip de 9 professionals que hi ha, una mesura anunciada per Salut diversos dies després del confinament, des de la Conselleria d’Afers Socials i Treball s’ha contractat a 25 persones per fer intervenció comunitària i donar suport a les administracions locals. La seva comesa és explicar les mesures a la població i vetllar pel seu seguiment, sobretot les d’aquells col·lectius més reticents a complir-les, com pot ser el cas de molts temporers que si no van a treballar es queden sense ingressos.

    En una línia semblant s’ha expressat Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet, que ha ofert aquest diumenge els seus serveis socials perquè puguin fer visites a domicili a les persones que estan en quarantena, «per comprovar que s’estan complint el confinament». No seria per vigilar -ha assegurat-, però sí per garantir que ho poden fer en condicions. Els barris on s’han registrat el major augment de casos són dels més densos d’Europa. A la Torrassa han passat en una setmana de 3 a 40 casos.

    Tres dels brots detectats són familiars, els més senzills de rastrejar, però el quart és en una residència de gent gran. I la informació emesa pel geriàtric, que gestiona per la Fundació Mare de Deu dels Desamparats, suggereix que podria haver ja transmissió comunitària generalitzada. A partir del positiu d’un treballador el 5 de juliol, van realitzar PCR en tots els residents -vuit van donar positiu-. D’aquests, tres eren nous. El problema és que cap d’ells havia estat en contacte amb el professional en qüestió i cinc havien sortit a visitar familiars.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Josep Tabernero: «La inversió en recerca a Catalunya i a tot l’estat espanyol és molt baixa comparada amb altres països, i això sempre s’ha de dir»

    El Premi Nacional de Recerca, que atorga el Govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), reconeix enguany la tasca del Dr. Josep Tabernero, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia. Tabernero destaca que la recerca clínica aplicada està molt ben posicionada a Catalunya, no només en el camp del càncer, sinó en altres especialitats. Tot i això, considera que la inversió destinada en recerca no és suficient. «Hem de fer els esforços per anar-nos situant en els nivells d’altres països d’Europa, que són francament superiors», sostè.

    El Premi significa un reconeixement a la seva tasca i la del seu equip. Constitueix un estímul?

    Els premis sempre acaben en una persona, però jo crec que és un premi a tots els investigadors de biomedicina i a tots els professionals de l’àrea d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. La feina que fem no és només tractar els malalts sinó que, a través de la recerca, intentem millorar el pronòstic de les malalties o més ben dit, en totes les vessants, millorem la prevenció, el diagnòstic i els tractaments.

    Vostè, concretament, ha fet recerca en el camp dels tumors gastrointestinals i les teràpies moleculars. Han pogut desenvolupar teràpies adequades per aquest tipus de tumors?

    La veritat és que sí. El panorama amb els vint-i-dos anys que porto a la Vall d’Hebron ha canviat molt en moltes malalties, com el càncer de còlon o el càncer gàstric. No tan, per exemple, en el càncer de pàncrees, però sí que és veritat que també desenvolupem medicaments en altres malalties. L’altre dia fèiem un càlcul una mica retrospectiu i en un període de deu anys amb estudis que s’han fet aquí hem contribuït a trenta aprovacions noves de medicaments per malalties diferents i això és important. Posant-ho en perspectiva sí que hem contribuït a millorar els tractaments especialment en aquest grup de tumors digestius.

    Quines millores comporten per als pacients les teràpies moleculars?

    La primera és l’augment de la supervivència en malaltia avançada. A vegades, això es trasllada també en augment de la curació però, en qualsevol cas, incidim també, de manera molt important en l’augment de la qualitat de vida. El que tenim són un seguit de tractaments que són menys tòxics perquè són més precisos i, per tant, tenen menys efectes secundaris. En aquest sentit, realment aconseguim un doble efecte, no només fixant-nos en millorar la supervivència, sinó també la qualitat de vida dels malalts.

    Aquestes teràpies o els medicaments que se’n derivin, són accessibles a tots els pacients oncològics?

    En el nostre entorn és així, els malalts tenen accés a aquests medicaments. Quan els tractaments estan en fase d’experimentació, depèn del fet que els pacients tinguin criteris per entrar en un estudi clínic. Alguns malalts, perquè tenen una altra malaltia o estan prenent algun medicament que contraindiqui el fet de poder rebre aquesta teràpia i un tractament més experimental, no es poden beneficiar d’aquests estudis clínics.

    Quins són els criteris que s’han de complir?

    Els criteris pe rebre aquests tractaments primer de tot són clínics, que un malalt estigui en un bon estat general, que la resta de l’organisme funcioni mitjanament bé, tant en proves cardíaques o respiratòries. En alguns estudis que ja són més específics, perquè estan dirigits a alguna alteració determinada, el malalt ha de ser tenir alguna alteració precisa en el seu tumor. Hi ha sempre uns criteris d’inclusió que s’han de mirar molt acuradament per si el malalt els té o no.

    Quines són les principals línies de recerca del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia?

    Les principals línies de recerca, com que és una recerca aplicada molt al malalt, sempre està molt fonamentada, en primer lloc, en contestar preguntes que venen d’avaluar de manera diària als malalts. Per exemple, ajudar a la subclassificació de malalties molt freqüents. Nosaltres hem contribuït molt a definir el càncer de pulmó, càncer de mama, de pròstata… no són una sola malaltia, sinó que són moltes altres malalties.

    En segon lloc, el que fem és estudiar com funcionen els medicaments en cada tumor i estudiar també el que en diem els mecanismes de sensibilitat i de resistència, és a dir, quan un tractament no va bé, saber per què no va bé i preguntar-nos què podem fer perquè torni a anar bé combinant-lo amb altres medicaments.

    En tercer lloc, hem contribuït molt a crear models de laboratori que repliquin més la realitat tumoral dels malalts. Hem fet models amb ratolins als quals els posem un fragment del tumor del malalt i això ens ajuda molt a determinar perquè van bé o perquè van malament determinats tractaments. Si no tenim aquests models, si fem servir els models clàssics del laboratori, són models molt artificials i a vegades ens poden donar conclusions equivocades. També hem contribuït amb el big data, en col·laboracions amb altres centres, per poder tenir moltes dades de molts malalts i poder fer aquestes subclassificacions.

    I per últim, i potser més important, ens movem en el camp de la recerca clínica innovadora, en tenir estudis respecte de la primera vegada que dones un tractament a una persona i que són molt importants. Hem estat donant, per exemple, medicaments d’immunoteràpia sis o set anys abans que s’aprovés el primer tractament. Això és molt important perquè hi ha malalt que s’han curat de la malaltia quan d’altra manera no haguessin tingut aquesta oportunitat perquè són medicaments que no s’estaven comercialitzant encara.

    Com veu l’estat de la recerca científica a Catalunya en l’àmbit de la biomedicina i de les ciències de la vida? En podem estar satisfets?

    Jo crec que en podem estar satisfets. Sempre pots demanar més, però podem estar satisfets perquè el sistema sanitari i de recerca que tenim és bo. Això fa que, per exemple, si els malalts de qualsevol lloc del territori tenen alguna possibilitat de fer algun estudi clínic, com que hi ha molt bona relació en tots els centres de Catalunya poden tenir-hi accés. Perquè visitem al malalt, ens comenten les històries clíniques… i això fa que aquesta recerca clínica aplicada estigui molt ben posicionada a Catalunya, no només en el camp del càncer sinó en general, tot i que potser en el camp del càncer està més avançada. Dit això, com a país, en una consideració més global, tan en l’àmbit de Catalunya com en tot l’estat espanyol, la inversió en investigació i recerca és molt baixa comparada amb altres països, i això sempre s’ha de dir i hem de fer els esforços per anar-nos situant en els nivells d’altres països d’Europa, que són francament superiors.

    La recerca de frontera a Catalunya està, en general, molt internacionalitzada. Amb quins altres grups i hospitals treballen conjuntament?

    La recerca, per definició, és global, és internacional, no té fronteres, i més encara si és una recerca d’alta qualitat. A Europa destacaria sobretot els centres que constitueixien el Cancer Core Europe, com l’Hospital Gustav Roussy de París, la Universitat de Cambridge, el Netherlands Cancer Institute a Amsterdam, la Universitat d’Heildelberg a Alemanya o el Karolinska a Suècia. A escala americana treballem amb els centres de càncer més prestigiosos, el Dana-Farber Cancer Institute de Boston, el MD Anderson Cancer Center de Houston, el Memorial Sloan Kettering de Nova York o la Universita de Califòrnia…treballem amb centres molt punters.

    En medicina oncològica, la prevenció sembla que ha de tenir un paper destacat. Hi ha suficients programes de prevenció i detecció precoç?

    La prevenció és una àrea poc estudiada, que la majoria de centres estem incorporant tardanament, però és una àrea fonamental. Si calculem que entre un 40 o un 45% dels tumors es podrien prevenir, ja no dic diagnosticar precoçment sinó prevenir, està clar que és important que es puguin estudiar bé aquestes àrees de prevenció. Honestament, jo crec que anem tard en això, però pràcticament tots els centres ens estem posant també les piles en aquesta línia.

    La pandèmia actual és una mica una pregunta obligada. El Vall d’Hebron és un dels hospitals de més alt nivell i més importants de Catalunya. Arran de la COVID-19 va haver de capgirar en pocs dies tots els seus serveis i instal·lacions. Com valora la reacció del personal i en general del sistema sanitari de Catalunya davant la pandèmia?

    La reacció del personal de l’Hospital ha sigut molt bona, ens hem adaptat dia a dia a la situació, hem modificat àrees, hem creat llits d’intensius…el nostre hospital és un hospital de 1.000 llits i vam arribar a tenir 800 malalts de COVID-19 i, per tant, la resta d’àrees es van haver d’adaptar a això. I això ho vàrem fer tots els professionals, no només metges o infermeres, sinó també administratius, zeladors, personal de la neteja…van fer tots molta més feina. Pel que fa al sistema, crec que ha estat lent, a vegades, a reaccionar, però també és veritat que no hi ha cap manual de com gestionar això. L’última gran pandèmia va ser l’any 1918. S’hauria pogut ser més proactiu, però també és veritat que ningú s’esperava que pogués passar això.

    Respecte la població general, haig de dir que s’ha comportat molt bé, amb totes les dificultats que suposava per la nostra manera de ser tot el període de confinament…i ara continua comportant-se molt bé. Hi ha potser un 5% de la població que no ho fa, i això ens fa mal a tots, i aquests són responsables, a vegades, de forma desconeguda o coneguda, d’aquests rebrots que estem tenint. És important continuar dient que la població s’ha comportat i s’ha de comportar bé, perquè si no serà molt difícil que puguem controlar els rebrots. És molt important la col·laboració de la població; no és un problema del sistema sanitari, sinó de tota la societat i hem de continuar-ho fent de la millor manera possible.

    El sistema sanitari públic de Catalunya és millorable? Està adequadament finançat o les retallades dels darrers anys de la crisi econòmica l’han malmès de manera greu?

    El percentatge del PIB que es dedica a salut a l’estat espanyol és molt més baix que a altres països de la nostra dimensió, i això és una realitat. Per tant, hem de pensar-hi. Jo crec que aquí hi ha una altra cosa important i és que s’hauria d’invertir més en salut pública. És una de les àrees més descuidades i és molt important, en aquest cas per anticipar infeccions, però també en el cas de la prevenció del càncer. Sempre s’ha invertit poc, i és un bon moment per fer la reflexió i pensar si hem d’anticipar-nos i invertir més en aquestes àrees.

    Es donarà ara més valor social als avenços científics que ens serveixin per fer front a les malalties, ja sigui una pandèmia com la COVID-19, ja siguin els diferents processos oncològics?

    Jo espero que canviï. Canviarà perquè malauradament això durarà, hi haurà rebrots ara, a la tardor, la vacuna no estarà disponible fins a l’any que ve com a molt d’hora…ens obligarà a establir una reflexió sobre quines àrees prioritàries tenim per a dedicar-hi més recursos. No hi ha dubtes sobre això. Potser ens hagués agradat que això fos d’una altra manera, però les coses s’han d’agafar com venen i a partir d’aquí doncs fer-ho el millor possible.

    Vocacionalment, vostè combina l’assistència mèdica amb la recerca científica puntera. Ja ho volia fer quan va estudiar Medicina? Que el va portar a especialitzar-se en oncologia?

    A mi sempre m’havia agradat que les persones estiguin el millor possible, i quan comences a estudiar Medicina descobreixes les malalties i com tractar-les de la millor manera, sempre conservant la relació amb el malalt i la humanitat. Quan vaig haver d’escollir d’especialitat, vaig decidir escollir l’oncologia perquè encara hi havia molt per fer. Quan vaig escollir fer oncologia encara no s’havia seqüenciat el genoma humà, però ja s’anticipava que hi hauria una revolució del coneixement pel que fa al genoma humà i a les malalties tumorals. Hi havia tant a fer que em va impressionar molt tot el camp que tenia l’especialitat i, sobretot, el coratge i l’esperit de lluita que tenien els malalts. I volia fer aquest doble vessant: tant curar els malalts com treballar en la recerca per poder millorar el pronòstic d’aquestes malalties.

  • Els MIR de Madrid inicien una vaga indefinida per exigir unes condicions laborals dignes

    Els residents són metges en formació, però asseguren que treballen com si no ho fossin. «És un problema estructural. En principi, els hospitals haurien de funcionar sense nosaltres, ja que, tot i que fem tasques assistencials, estem en període de formació però, a la pràctica, moltes vegades depenen de nosaltres». És el testimoni de Diego Boianelli, resident de tercer any (R3) de medicina interna a l’Hospital Clínic Sant Carlos de Madrid i president del comitè de vaga. «He arribat a treballar 90 hores setmanals, més del doble d’una jornada habitual. Els residents cobrem al voltant de 1.000 euros nets al mes i ens veiem obligats a fer una gran quantitat de guàrdies per assolir un salari digne», explica.

    Davant la precarització en la qual es troben, residents de medicina de 20 hospitals de la Comunitat de Madrid van presentar el passat 22 de maig a la Conselleria de Salut una demanda de conveni col·lectiu amb 80 propostes per demanar unes millores en les seves condicions laborals. No va haver-hi resposta per part de l’administració, així que el 8 de juny van presentar un escrit posant com a data límit el 2 de juliol per arribar a un acord favorable; si no, convocarien una vaga indefinida. Tampoc van rebre resposta, així que van fer oficial la convocatòria d’una vaga a partir del dilluns 13 de juliol, en que també s’ha convocat una manifestació les 10.00 hores. «Simplement volem que ens escoltin i seure a negociar unes bones condicions laborals», remarca Boianelli.

    Els residents asseguren que amb la pandèmia de la COVID-19, hi ha hagut varis detonants que els han portat a una situació límit. Denuncien, per exemple, que no els comptaven com a baixa professional en el cas de contraure la malaltia i que la manca de protecció que tenien ha fet que fossin un dels col·lectius més contagiats d’entre els sanitaris. En les causes de l’elevat contagi de metges residents també assenyalen el factor dels ‘llits calents’, compartits en els diferents torns.

    A més, Boianelli explica que a molts companys residents que se’ls reubicava a altres espais de treball, com el pavelló d’Ifema o els hotels medicalitzats, se’ls prohibia fer guàrdies. «Estaven treballant en jornades interminables i sense possibilitat de fer guàrdies per a complementar el seu sou», afirma Boianelli. Assegura que és un problema que ve de sempre, però que amb la pandèmia s’ha intensificat. «Ho aguantes perquè et diuen que sempre ha sigut així, però també tenim dret a queixar-nos». Amb l’arribada del coronavirus, a més, no han entrat encara a treballar els residents de primer any, així que les seves guàrdies les han hagut de cobrir entre la resta de residents dels hospitals.

    El passat 22 de juny, el comitè de vaga, format per representants dels diversos hospitals, es va reunir amb la Conselleria de Salut, que els va negar la negociació del conveni col·lectiu que van presentar i els va notificar que les propostes serien establides per part de l’administració. També van demanar desconvocar la vaga, però els convocants es van negar perquè no els havien posat cap opció sobre la taula favorable. La tensió creixent es va intensificar encara més quan el passat 8 de juny la Conselleria de Salut va imposar uns serveis mínims del 100% a la vaga. Davant aquesta acció, els convocants van presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM). «Ens volen rebentar la vaga i que això no arribi a res, però el que aconsegueixen és que estiguem més enfadats», explica Boianelli.

    El president del comitè de vaga assegura que molts companys residents han rebut coaccions per part dels seus supervisors i de la direcció dels hospitals per tal d’aturar la vaga. «Des del meu hospital, el Clínic de Sant Carlos, ens van dir que si fèiem vaga ens suspendrien les vacances. Després van rectificar, però ja va quedar reflectida la seva intenció», explica. A més, diu que a altres companys els han amenaçat de no contractar-los a l’Hospital si s’adherien a la vaga o en obtenir una pitjor qualificació.

  • La vulnerabilitat dels treballadors a Lleida mostra la insostenibilitat del model agrari

    Rere la cassolada de dimarts al vespre per demanar mesures urgents contra la COVID-19 a Lleida o la campanya Antiracistes que han engegat els moviments socials s’hi acumulen anys i anys de lluites pels drets laborals i fins i tot humans dels treballadors del camp.

    Les demandes que des de la Marea Blanca de Lleida i amb el suport de la Plataforma Fruita amb Justícia Social dirigien a les autoritats el passat dimarts implicaven quatre punts. El primer d’ells, com explicava en una entrevista per aquest diari el portaveu de Marea Blanca Lleida, Gerard Sala, era qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig. “És evident que hi ha elements difícils de preveure en situacions així”, deia Sala, “i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar”.

    Amb aquesta sentència Sala es referia a reforçar la prevenció que es fa des del servei comunitari de salut pública però podria ser ampliable a la falta de previsió que hi ha hagut des de l’inici de la campanya de la fruita pel que fa a mesures socials. “Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers”, deia Sala. I en aquesta mateixa línia Gemma Casal, de Fruita amb Justícia Social, comenta que aquest any, a causa de la COVID hi ha molts establiments tancats i les empreses no estan facilitant l’allotjament per als seus treballadors.

    Per Casal, arribada la pandèmia, s’ha visibilitzat tota una vulneració de drets que ve de lluny perquè “mentre tothom estava tancat a casa, hi havia gent vivint al carrer” i perquè “mentre s’exigia a les empreses mesures sanitàries per poder anar a treballar, resulta que existia un volum enorme de persones que anaven a treballar sense tenir-les i ni el Departament de Treball ni Salut han fet la feina que s’havia de fer”. En aquesta situació, prosegueix, la Patronal, que des del seu punt de vista sempre ha tingut una mirada i un discurs corporativista, no s’ha volgut responsabilitzar de les conseqüències de les accions de les empreses i, més enllà d’això, “diuen que els rebrots s’estan donant en les persones que dormen al carrer una altra vegada dient que són sense papers i que no són treballadors i això és mentida. El rebrot s’ha donat sobretot a les centrals fruiteres i als magatzems”.

    Així, des de la plataforma es mostren indignats quan les empreses es desentenen dels seus treballadors i apunten que “ells diuen que no són responsables del què fan quan surten de treballar”. Per Fruita amb Justícia Social sí que ho són: “ho són en tant tant que tenen l’obligació de donar un allotjament en condicions”. “Que la manera d’allotjar-los sigui en espais no salubres, a compartir entre moltíssima gent i sense les eines higièniques necessàries per poder mantenir la prevencio de la COVID també és responsabilitat de la patronal”, afirma Casal.

    Mesures sanitàries insuficients al camp i a la central

    La plataforma Fruita amb Justícia Social fa més d’un mes que rep denúncies i queixes de treballadors que asseguren no tenir mesures de seguretat suficients. Algunes de les situacions en les que s’han trobat són no disposar de gel hidroalcoholic però tampoc tenir aigua als camps. També, rebre una mascareta quirúrgica cada quinze dia quan, al seu entendre, haurien de rebre una al dia. “Amb molta gent una mascareta quirúrgica és insuficient i més quan a les centrals fruiteres no pot haver distanciament… I sabem que a molts centres la gent fa doble torn: 16 hores diàries, de dilluns a dissabte en un mateix espai… Clar que diferents persones s’han posat malaltes”, critica Gemma Casal.

    Per la seva banda, Agustí Liñan, secretari a Lleida de la CGT, assenyala que la problemàtica del camp a Lleida no és nova. Per una banda destaca la problemàtica de l’allotjament: “ens trobem que hi ha un munt de gent en condicions infrahumanes vivint al carrer” i, per altra, “tota la precarització laboral que hi ha en el món de la fruita”. Una precarització que ve determinada, segons Liñan, pel tipus de model agrari: “un model que beneficia les grans multinacionals o les grans empreses horticoles i que perjudica als treballadors o a la petita pagesia”. Ara, a les vulneracions, s’ha sumat que les empreses no han disposat les mesures adequades de seguretat i salut als seus llocs de treball. «Es paga per sota del que marca el conveni, s’està fent treballar en dies festius sense pagar el plus de festius, se’ls hi està fent fer hores extres sense pagar-les com a tal i estan fent torns interminables», denuncia Liñan. Qui afegeix que l’eina davant d’això és fer denúncies públiques i a Inspecció de Treball però la por a perdre el lloc de treball fa que siguin els mateixos treballadors els qui posen traves. En tot cas, diu, «la resposta d’Inspecció de Treball en molts casos és nul·la».

    Tant des de la CGT com des de la plataforma Fruita amb Justícia Social creuen que la COVID ha servit per fer emergir de nou tota la vulneració de drets i fer que la població estigui més informada i més sensibilitzada. Tot i que sindicalment sigui un àmbit de díficil actuació també per la pròpia temporalitat i per l’hermetisme de les empreses. Liñan apunta que, tot i que no a totes passa, “costa molt entrar dins les empreses”, que “moltes vegades els delegats sindicals formen part de l’entremat empresarial” i que, per tant, “els treballadors es veuen orfes d’alguna eina que els aixoplugui per reivindicar els seus drets”. Davant d’això, des de la plataforma amb l’ajuda dels sindicats intenten fer arribar informacions a través de xerrades o octavetes als treballadors perquè prenguin consciència de quins drets tenen i en quines condicions laborals haurien de treballar.

    També sobre la realitat de les empreses de treball temporal. “Fan un gran negoci de la gestió de la mà d’obra i els hi és absolutament indiferent què passi perquè no es veuen obligades a donar allotjament ni a garantir les condicions sanitàries. Els es igual si es posen 10, 100 o 1000 treballadors malalts perquè els poden reemplaçar en qualsevol moment. Les ETT tracten a les persones com mercaderia i la patronal diu que no ho poden aturar perquè han de recollir la fruita”, denuncia Casal.

    Amb aquest panorama, des de la plataforma defensen que es fa evident que el sistema no és sostenible, que sense grans pagesos igual podria haver-hi fruita atès que l’agroindústria va cap a aquest camí, però sense jornalers no.

    Imatge de la manifestació en defensa dels drets de totes les persones migrades i refugiades / Plataforma Fruita amb Justícia Social @destriem_ponent

    Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida

    Una altra eina de la que fan ús, com tant Casal com Liñan expliquen, són les denúncies a Inspecció de Treball. Des de Fruita amb Justícia Social, arran de les queixes estem reben de persones que treballen en la campanya de la fruita, ho facin al camp o a les centrals hortofructícoles sobre vulneracions de drets recollits en els convenis agropecuari de Catalunya i de recaptació, emmagatzematge, manipulació i venda de fruites i verdures, exigeixen doncs a la Inspecció de Treball que dugui a terme un pla de treball per inspeccionar les empreses de l’agroindústria de Ponent. Apuntaven que, “tot i que alguns sindicats hagin presentat denúncies els darrers dies identificant conductes concretes i empreses concretes, l’actuació d’inspecció de treball no pot limitar-se a esperar actuar quan hi hagi una denúncia sinó que ha de fer-ho d’ofici, per prevenció i perquè aquestes empreses se sentin interpel·lades a complir amb les obligacions legals i convencionalment previstes”.

    A més, durant la mateixa roda de premsa, van demanar a la Generalitat de Catalunya que auxilies a Inspecció de treball oferint recursos i mecanismes per poder efectuar les tasques de control i inspecció necessàries, especialment al Departament de Sanitat i a l’Agència de Salut Pública de Catalunya perquè es duguin a terme les actuacions de vigilància i de control sanitari oficial que tenen per finalitat evitar o minimitzar els riscos per a la salut humana presents als aliments.

    Per altra banda, com assenyalava Gemma Casal, “en aquests moments ens preocupa tant el brot de la COVID com el brot del racisme que es dóna quan s’assenyala a les víctimes en comptes dels responsables: patronal i administració”. Uns afectats que són els temporers per ser “la baula més feble d’aquesta cadena i, precisament per la seua vulnerabilitat i les seues condicions laborals, són els més exposats a contagiar-se” però també ho són les dones a les centrals fruiteres. “La majoria de les dones treballen als magatzems i als magatzems es donen vulneracions de drets molt bèsties”, denuncia Casal. A banda d’haver de treballar sense distància i amb les condicions generals, a moltes de les dones se’ls hi suma patir “una doble o triple discriminació” per tenir una situació administrativa encara no regularitzada. Casal apunta que la majoria no tenen permisos de treball definitius, que els han d’anar renovant de tant en tant i, sempre sota l’amenaça de l’acomiadament, es veuen lligades a l’únic lloc de treball al qual poden accedir sent a més temporal.

    Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida

    Cinc anys de lluita contra la llei d’estrangeria i les vulneracions de drets laborals al camp

    La plataforma Fruita amb Justícia Social neix l’any 2015 a partir d’una acció promoguda per Crida per Lleida, la candidatura de la CUP i els moviments socials a les municipals. A l’agost de 2015, l’Ajuntament vol desnonar els temporers de la plaça on havien estat vivint durant la campanya de la fruita amb l’excusa de fer obres. Davant la pressió policial, un seguit de persones que feia anys que denunciaven la situació de les persones temporeres als carrers de Lleida van evitar el desnonament i van elaborar un seguit de demandes dirigides a les institucions. Unes demandes que es van convertir en un decàleg que analitzava els eixos de vulneració dels drets d’aquests persones, més enllà de Lleida, a tota la campanya fruitera.

    Com ens explica Gemma Casal de Fruita amb Justícia Social, els tres principals eixos de vulneració i de discriminació cap els temporers era per una banda la llei d’estrangeria i la política de fronteres. Un segon eix, la inoperància d’inspecció de treball i la vulneració sistemàtica del conveni del camp per part de la patronal i, per últim, el propi model agrari “que és un model agrari completament insostenible que requereix de mà d’obra vulnerable i indefensa per fer funcionar al final grans empreses que deixen desassistides i al marge a la petita pagesia”.

    Des d’aleshores, Fruita amb Justícia Social s’ha reunit amb entitats de Lleida però també de fora. Entenent, en veu de Casal, que “Ponent viu una doble discriminació”. Per la centralitat de Catalunya, apunta que Ponent està abandonat i “mentre la campanya funcioni i es puguin computar les exportacions doncs es dóna màniga ampla”. I també, paral·lelament, pel creixement que han viscut en empreses de treball temporal i en altres empreses paral·leles que, sense tenir a veure amb el sector agrari, “s’incorporen a l’agricultura com una forma d’especulació”.

    Així, analitzada la situació, Fruita amb Justícia Social va veure que, més enllà del camp, les vulneracions de drets s’entrecreuaven amb la llei d’immigració i van decidir començar a treballar l’antiracisme amb entitats com SOS Racisme, Tanquem els Cies, la tancada per drets, el sindicat manter… L’altra pol, sobre la lluita pel conveni laboral, el van treballar amb sindicats com la CGT però també amb Càrnies en Lluita. Fins i tot van visitar la gent del SAT, “perquè patien vulneracions molt similars i fins i tot perquè compartim la mateixa gent en ser temporers”. En la mateixa línia, també han visitat Huelva per conèixer la situació del jornalerisme allà i estar també en contacte amb les persones que acaben la campanya de la fruita vermella i van després cap a Lleida “per poder establir unes eines conjuntes de suport cap a les persones temporeres que es mouen d’una campanya a l’altra”.

    A partir d’aquí, sempre dins les possibilitats, ja que tots són voluntaris, la plataforma comença a treballar també en donar formacions, en fer conèixer els drets i saber trobar en quin conveni laboral es trobaven. Quan es troben en casos de vulneracions a treballadors que no s’atreveixen a denunciar, són ells qui ho gestionen alhora que fan incidència a ajuntaments, Diputació i Generalitat perquè s’impliquin.

    Cal que ho facin perquè ara mateix, com ressalta Casal, “és una evidencia que tota aquesta gent vénen per la temporada de la fruita i al setembre marxen. No tenen les condicions de vida garantides i hi ha una enorme vulneracio de drets laborals tant al camp com als magatzems de fruita”. Davant d’això, per ella, “són els moviments socials, a través del tercer sector i de la solidaritat, els qui estem intentant solventar la situació de la gent al carrer” i, per tant, és la gent qui està “cobrint els costos de la patronal agrària”. Reconeix que sí que hi ha hagut alguna iniciativa de l’administració: “l’única que hi ha hagut realment ha estat de l’Ajuntament de Lleida, que és criticable i no és el model que nosaltres voldríem però de moment és l’únic que ha fet alguna cosa”.

  • La causa del fals rebrot de coronavirus a la ciutat de Barcelona: un augment inusual de testos serològics

    La por a un nou rebrot, en ascens després del que ha tingut lloc a la comarca del Segrià i que ha obligat a confinar més de 200.000 catalans, estén la preocupació entre la ciutadania. Un clar exemple és el recent repunt de casos a algunes zones del municipi de Barcelona, que alguns estadistes i mitjans de comunicació han qualificat de rebrot. Amb tot, els experts insisteixen que a hores d’ara la situació a la ciutat està controlada i no es pot comparar al cas lleidatà.

    “No hi ha rebrot a Barcelona, almenys ara. Pot passar de tot en una setmana, però ara l’evolució de testos PCR és relativament normal”, tranquil·litza el doctor Sergio Alfonso, biofísic i investigador al grup de recerca BIOCOM-SC de la UPC que al llarg de tota la pandèmia ha analitzat i estudiat la progressió de la infecció a Catalunya, l’Estat i la Unió Europea.

    Els experts resten gravetat a la situació a la capital catalana perquè recorden que és necessari diferenciar entre els casos positius per una prova PCR -que determina si una persona està infectada en aquell moment- i les proves serològiques o testos ràpids, que determinen si el pacient té anticossos contra la Covid-19. Mentre la primera reporta casos actuals, la segona “detecta una resposta serològica, és per veure si la persona ha tingut la malaltia en el passat”, explica el doctor Alfonso.

    El repunt de casos a la capital catalana, especialment als districtes de Sants i Sarrià-Sant Gervasi, són un fet. Tanmateix, l’investigador del grup BIOCOM-SC matisa: “Sobtadament, potser perquè s’han bolcat de cop les dades o perquè s’ha fet algun gran estudi, la Generalitat ha incorporat molts testos ràpids, cosa que no passava abans”.

    Alfonso assegura que a la suma total de testos, fins fa poc dies, els PCR eren clarament majoritaris: “Abans es bolcaven molt pocs resultats de tests ràpids”, assegura. Per això conclou que en aquest moment la situació a la capital catalana es troba sota control, donat que el repunt és referent a proves serològiques, que “són casos vells”.

    L’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) també ha fet una crida a la calma: «Els tests ràpids no detecten casos nous, detecten el fet d’haver passat la malaltia. Els últims dies no se superen els 30 casos per dia a Barcelona en PCR», ha assegurat al seu perfil de Twitter.

    Com a mostra, els digrames de risc que utilitza el grup d’investigació BIOCOM-SC per a valorar la situació encara situen Barcelona a la zona verda, en què “els nous casos haurien de ser perfectament controlables” per l’atenció primària i la resta de la sanitat pública, segons el criteri del grup.

    Font: Grup d’investigació BIOCOM-SC

     

  • Moren per Covid-19 els doctors Mario Rafael Chalco i Joan Josep Abades

    El nombre de professionals de la sanitat que ha mort per coronavirus segueix creixent, malgrat que la primera onada de la pandèmia s’hagi superat i el sistema sanitari estigui una mica més relaxat a bona part de Catalunya, amb la zona de Lleida com a excepció. En les darreres hores s’han sumat a la trista llista els doctors Joan Josep Abades Porcel i Mario Rafael Chalco Llarena.

    L’anunci l’ha fet el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, qui ha lamentat la seva mort i n’ha mostrat el condol: «Dos metges més en actiu que han mort fa poques hores víctimes de la Covid-19. En nom de la Junta de Govern, el nostre més sentit condol. El seu lliurament vocacional ens colpeix. Fem-nos dignes», diu el tuit de Padrós.

    Mario Rafael Chalco Llarena feia poc més d’un any que s’havia inscrit al Col·legi barceloní. Des de l’estiu passat treballava a la unitat de cures intensives de l’Hospital de Martorell (Baix Llobregat), on es va instal·lar provinent de l’Argentina, si bé va néixer al Perú. Amb poc més de cinquanta anys i amb una pneumònia prèvia, va entrar en coma a finals de març després de contraure la Covid-19 i tres mesos després ha mort a l’Hospital de Bellvitge.

    La Fundació Hospital Sant Joan de Déu de Martorell s’ha sumat al condol pel doctor Chalco: «Deixava la seva empremta per allà per on passava. Era un gran professional i encara més, una millor persona”, ha dit Manuel Álvarez, gerent de la Fundació en el minut de silenci que els seus companys li han dedicat a les portes del centre.

    Quant al doctor Joan Josep Abades Porcel, fonts del Col·legi informen que va néixer el 1955 i era especialista en medicina general. La seva activitat se centrava en l’àmbit privat, tant a Barcelona com a Martorell.

    La darrera xifra oferta pel Ministeri de Sanitat espanyol de professionals sanitaris contagiats de coronavirus, de divendres 3, era de 52.500, dels quals una seixantena l’havien contret durant l’última setmana.

  • Professionals sanitaris de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida: «Estem esgotats i molt preocupats, i patim per la manca de personal»

    Totes les hipòtesis apuntaven que l’estiu i la calor suposarien una treva en el nombre de contagis per coronavirus. La fi de l’estat d’alarma i el conseqüent augment de la mobilitat, però, han comportat diversos focus de contagis a tot l’estat espanyol. Un dels focus més preocupants és a la comarca del Segrià, que en les últimes setmanes ha experimentat un repunt important de contagis, fins a registrar-se més de 500 en l’última setmana, especialment en les zones hortofruiteres de la comarca. Davant d’això, el passat dissabte, després de descartar-ho el divendres, el Govern de la Generalitat va anunciar el confinament perimetral de tota la comarca.

    Els treballadors de l’Hospital Arnau de Vilanova, el més important de la comarca, es mostren preocupats pel nou rebrot del virus, que no preveien que arribés abans del setembre. «Fa poc més de dues setmanes ja estàvem a punt de buidar l’UCI i estàvem tots molt eufòrics. Però quan quedaven dos pacients en van tornar a arribar més, i això ens va xafar molt», explica Mireia Martínez, infermera d’UCI de l’Hospital Arnau de Vilanova. Actualment, hi ha 42 pacients ingressats amb coronavirus a l’Hospital, 5 dels quals es troben a la unitat de cures intensives. De moment, la pressió assistencial no és intensa, però això no tranquil·litza als treballadores. «La por sempre la tenim. Estem a l’expectativa del que pugui passar. El que vam viure el mes de març i abril va ser molt bèstia, i no sé si podríem tornar a passar per això», assenyala Martínez. Malgrat la por, reconeix que, ara per ara, la major part dels casos són lleus i s’han donat sobretot en població jove i sana.

    Els professionals arrosseguen mesos de treball intens assistint als malalts de coronavirus i no han tingut encara una treva. «Estem esgotats i molt preocupats.Tots esperàvem amb ànsia poder començar les vacances d’estiu i desconnectar, perquè no hem arribat a fer-ho. Però ara no sabem amb seguretat ni si les podrem fer quan tocava», explica Martínez. Des de l’Hospital s’ha assegurat als treballadors que les vacances les faran quan estaven estipulades i que la plantilla estarà coberta. «Si que és cert que contractaran personal d’altres comarques, però també patim perquè està havent-hi un repunt de casos de coronavirus a altres regions sanitàries i no tenim molt clar si realment això es podrà fer», assenyala Melba Sofia Concha, tècnica en cures auxiliars de l’Hospital Arnau de Vilanova i presidenta de la Junta de Personal.

    Respecte a l’actual manca de personal i la recerca de nous treballadors, José Ángel Montañés, metge d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova i delegat del sindicat Metges de Catalunya, assenyala que serà molt complicat trobar personal disponible pels mesos d’estiu. «Necessitarem personal d’urgències, de medicina interna i intensivista, que són unitats assistencials que no són fàcils de cobrir, perquè requereixen gent amb experiència i alta especialització». De moment, el Departament de Salut va demanar ahir que sanitaris i treballadors socials voluntaris de Catalunya acudeixin a Lleida per tal d’ajudar davant l’augment de casos de coronavirus que s’esperen els propers dies, fins que el confinament tingui els efectes esperats.

    Segons assenyala la representant de la Junta de Personal de l’Hospital, Melba Sofia Concha, la falta de personal és un problema que fa temps que s’arrossega a la regió de Lleida i al mateix hospital. «Estem molt infradotats de personal. I ara, amb la pandèmia, ho hem notat encara més. Durant anys no s’ha cuidat al personal i molts professionals han marxat a treballar a altres llocs. Ara en patim les conseqüències», assenyala. De fet, segons un informe publicat pel Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM), Lleida és la província espanyola on hi ha més mobilitat de metges, que marxen a altres territoris on tenen millors condicions salarials i laborals.

    La tècnica en cures auxiliars també assenyala la manca d’espais que té l’Hospital, cosa que, segons explica, s’ha fet més evident amb la pandèmia. «Hi havia un projecte d’ampliar les instal·lacions de l’Hospital, però amb la pandèmia s’ha aturat tot i no sabem quan es podrà reprendre», explica. Davant dels nous brots i per donar suport a l’àrea d’urgències de l’Hospital i evitar l’acumulació de pacients, el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) de la Generalitat va instal·lar el passat divendres un hospital de campanya, format per tres mòduls independents, al costat mateix de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. Ara per ara, però, encara no se li ha donat ús.

    Els treballadors denuncien «manca de prevenció» de les administracions

    El personal sanitari entrevistat denúncia que la situació actual es podria haver evitat si hi hagués hagut un adequat control dels focus de contagi. «No hi ha estructures suficients per fer aquest control. Les mesures de confinament han arribat tard i malament», denuncia Montañés. Segons explica, el sistema de vigilància epidemiològica del Segrià està sobrepassat i no té suficient personal per dur a terme un bon seguiment i control d’aquests focus. «Quan els casos són pocs, això ho pot fer la primària, però aquesta també està saturada i té també una manca de personal important, i més encara en període de vacances», assenyala.

    Montañés és del parer que s’hauria de confinar la població del Segrià i d’altres territoris del voltant de manera més estricta a casa. «Entenc que social i econòmicament és una situació molt difícil, però des del punt de vista sanitari seria la millor solució per evitar la propagació del virus», apunta el metge d’urgències. Al seu parer, i vist amb la perspectiva d’ara, es va intentar recuperar massa aviat l’assistència sanitària ordinària. “Es va anar massa ràpid per treure feina pendent i no allargar llistes d’espera, preveient que els brots vindrien més tard” indica.

    Els sanitaris, més preparats que abans

    La sensació entre el personal sanitari de l’Hospital és que ara se senten més preparats per afrontar la crisi, ja que la situació viscuda durant el pic de la pandèmia els ha dut experiència i agilitat en la gestió dels pacients. «Ara els malalts els tenim més controlats, sabem com tractar-los, tenim els protocols molt més clars i, fins i tot, ens vestim més ràpid», explica Martínez. Aquesta infermera de l’UCI explica que la incertesa de l’inici de la pandèmia i la gran càrrega assistencial era molt angoixant. «Ens entrava un pacients cada dues hores. Vam arribar a doblar els llits d’UCI que tenim inicialment, que eren 22, habilitant l’UCI coronària i quiròfans», assenyala.

    En la mateixa línia, Montañés explica que l’Hospital està preparat i ha activat els plans de contingència necessaris. «Això ho hem fet abans que la situació explotés mediàticament. Dies abans, veient el brot de la franja d’Aragó, ens vam posar en alerta i vam començar a deixar una planta buida perquè preveiem que hi hauria un augment de casos», explica. A més, els professionals remarquen que actualment disposen d’una bona reserva de material de protecció, per la qual cosa, això no hauria de ser un problema, tal i com ho va ser en el moment àlgid de la pandèmia.

    Malgrat que la situació estigui força controlada, els sanitaris remarquen la necessitat de conscienciació de la ciutadania a l’hora de complir les normes de seguretat estipulades, com l’obligatorietat de dur la mascareta, complir la distància física de seguretat i el rentat de mans.

  • Ramón Mur: “El que està passant a Lleida és la punta de l’iceberg de tot el que pot passar a Catalunya i a l’Estat”

    Davant el rebrot que s’ha produït al Segrià, i amb el posterior confinament perimetral de la comarca, parlem amb el president del Col·legi Oficial de Metges de Lleida (COMLL) sobre com veu la situació actual i les condicions en les quals viuen els temporers de Lleida des de fa anys. «És un problema sociosanitari que es repeteix any rere any i aquest any s’ha evidenciat de manera més greu amb la pandèmia. Crec que hem de ser capaços de cercar solucions estructurals perdurables i aquest és, sens dubte, un repte pel conjunt de la societat», sostè.

    Quina valoració fa de la situació actual al Segrià?

    És una situació preocupant actualment, perquè si bé fa uns 10 o 15 dies semblava que tot estava millor i que la situació actual era un escenari poc probable, s’han complert les premisses perquè passés tot el contrari. Segurament hi ha hagut una certa relaxació de les mesures per part de la ciutadania a partir de Sant Joan, però això ha passat a tot arreu i no s’han disparat els casos.

    Per un costat, a Lleida tenim una potent indústria agroalimentària, com són les indústries càrniques i les explotacions fructícoles. El desenvolupament de la indústria càrnica requereix d’un entorn de treball que fa més propici que tinguem focus de coronavirus, com les temperatures més baixes, la humitat de les unitats o que són llocs de treball on, amb freqüència, costa respectar les mesures de seguretat de distanciament que els serveis de prevenció de riscos han indicat. Hem de dir, però, que són focus estudiats i en seguiment.

    Per altra banda, la indústria fructícola, pel seu component estacional, ha tingut un efecte crida sobre els col·lectius més vulnerables i sense recursos, que han ocasionat moviments poblacionals desordenats. S’estima que poden ser prop de 30.000 persones. La pregunta és com arribaven temporers si estàvem en estat d’alarma? El sector primari és un servei essencial i, per tant, molts van venir, certament, amb contractacions. Això no és cap problema. Però un gran nombre de persones han arribat sense contractació prèvia en origen i, per tant, sense previsió d’estructures d’acollida. És una situació que constatem que es produeix des de finals d’abril, que ens va generar preocupació des del seu inici i així ho notifiquem.

    Però la situació dels temporers, que viuen en molt males condicions i al carrer, passa cada any, com és que això no s’ha solucionat abans?

    Crec que és important destacar que l’arrel de la situació actual és, per descomptat, d’ordre sanitari, tot i que té el seu fonament en unes raons socials, demogràfiques i econòmiques. Ara, amb el coronavirus, la situació socioeconòmica del treballadors temporers s’ha fet molt més evident. El que passa és que abans ningú patia per ells, i ara sí. Els temporers -insisteixo- potser han vingut encara més aquest any precisament perquè la situació de crisi econòmica ha deixat a molta gent sense ingressos, sense feina. És un drama, un autèntic problema social. Fa anys que passa, però no es prenen mesures socials i molts segueixen sense tenir habitatges dignes o viuen en amuntegament. Tot això fa difícil aplicar mesures de quarantena o fer-ne el seguiment dels contagis.

    En el cas d’infecció per coronavirus la gent s’ha de confinar, però pels temporers confinar-se suposa no tenir ingressos…

    Així és, però el control de la pandèmia passa per detectar pacients simptomàtics i aïllar-los, tant a ells com als seus contactes. El problema és, on els confines si no tenen un habitatge? Si no tenen una adreça, si estan al camp….

    Per on passa doncs la solució?

    És un problema sociosanitari que es repeteix any rere any i aquest any s’ha evidenciat de manera més greu amb la pandèmia. Crec que hem de ser capaços de cercar solucions estructurals perdurables i sostenibles. Aquest no és un problema d’alguns sectors, d’alguns col·lectius o de determinats perfils socials. Aquest és, sens dubte, un hàndicap pel conjunt de la societat i el seu abordatge passa necessàriament per fer una intervenció multidisciplinària entre totes les àrees i entitats que podem donar-hi suport.

    Quina capacitat tenen el serveis d’atenció primària del Segrià?

    La situació de l’atenció primària és molt complicada. Per intentar reduir la transmissió comunitària s’han d’identificar els possibles casos, fer PCR, s’ha d’estudiar i fer el seguiment dels contactes, que són un nombre molt elevat de casos i fer el seguiment de les mesures d’aïllament. Això suposa una gran càrrega de treball, però ara també ens trobem amb les persones que, després de 3 o 4 mesos d’espera, demanen visitar-se i fer el seguiment de les seves patologies, que ja no poden demorar-se més i, òbviament, això significa prestar atenció de tot el que no s’ha fet. Ara hem de fer aquesta feina i, a més a més, l’altra.

    Hi ha suficient personal sanitari per fer cobrir aquestes necessitats?

    No, està clar que necessitem reforços. Ara hi ha gent que està de vacances, ja que van demanar que les féssim a l’estiu. A més, venim d’una situació d’esgotament, de cansament acumulat i estem davant d’uns requeriments d’atenció que van en augment …i no hi veiem la fi. Que passarà els pròxims mesos? Ara s’està desenvolupant un ambiciós pla de contingència per intentar donar solució al problema actual, esperem que funcioni. Lleida pot ser la punta de l’iceberg del que ens pot tornar a passar.

    El virus ha perdut intensitat?

    Els casos es comporten com sempre i el virus segueix circulant. Però de moment, el cert és que hi ha més contagis de persones joves i, per tant, els casos són menys greus. Però si torna a arribar un altre cop a la població més envellida i amb més patologies ens podem trobar com abans, donat que la situació actual és de transmissió comunitària.

    Creu que el confinament s’hauria d’haver fet abans?

    El confinament és una eina que les autoritats apliquen amb criteris objectius. El que opino és que abans d’arribar a aquest confinament es podien haver treballat altres aspectes que potser haguessin pogut evitar aquest desenllaç. Per exemple, un major control dels moviments de la població, no per ficar-hi tanques sinó per donar suport a partir de les contractacions de temporers en origen. Aquí crec que l’abordatge del factor social i econòmic s’ha menystingut del tot.

    Tornant a la situació dels serveis sanitaris i de l’atenció primària, què caldria fer? 

    La solució passa per una reforma global del sistema sanitari i de l‘atenció primària, que no s’ha fet.  Cal fer un pacte polític i prendre això com una prioritat. La salut, a part de ser un dret fonamental, és també un important motor econòmic. Fa unes setmanes els col·legis de Metges i Infermers de Catalunya vam presentar un decàleg de propostes, i em consta que l’administració és sensible a aquesta necessitat. Però això s’ha d’abordar des del Parlament, canviant lleis… és una obligació el canviar el model, no pots ficar un pedaç, sinó fer una reforma de tot el sistema sanitari, per evitar un col·lapse. Sense reformular el model que tenim ara mateix no podrem assumir tot el que ens ve a sobre, no podrem afrontar la tardor i una situació com la que està passant ara a Lleida. Com deia, el que està passant a Lleida és, potser, la punta de l’iceberg de tot el que pot passar a Catalunya i a l’Estat. Ens cal un canvi de model. El model actual no aguanta aquesta pressió assistencial.

    Sense reformular el model que tenim ara mateix no podrem assumir tot el que ens ve a sobre, no podrem afrontar la tardor i una situació com la que està passant ara a Lleida

    Això passa per potenciar la primària primer?

    El problema de fons passa per una reforma més ambiciosa de l’atenció primària, empoderar-la realment, donar-li eines, recursos i autonomia. Es requereix un pacte sanitari per tal de fer una reestructuració del nostre model amb un consens de tots els partits. Crec que s’ha de fer i ja tardem. Si no es fa aviat, arribarem tard.

    Pel que fa als serveis hospitalaris del Segrià, creu que ara mateix estan preparats per fer front a una possible nova onada d’ingressos?

    Afortunadament, de moment, en l’àmbit hospitalari no hi ha massa casos greus, s’han fet importants plans de contingència per si fos necessari activar-los. Actualment, a l’Arnau de Vilanova hi ha 8 persones a l’UCI, això és perquè ara mateix els contactes es donen entre persones joves. És important que les persones més fràgils i vulnerables estiguin més protegides i elles mateixes han de tenir cura de no exposar-se. A més a més, s’han iniciat campanyes per la seva conscienciació, doncs la mortalitat en pacients fràgils, com ja sabem, és molt elevada.

    Falta més consciència per part de la ciutadania? La població s’ha relaxat?

    És tota la societat civil la que ha de treballar més proactivament en aquest sentit, com ja ha fet fins ara, amb prevenció i responsabilitat cívica personal. Però sobretot que les administracions estatal, autonòmica i local, facin un treball conjunt entre serveis de salut, ONG’s i altres actors socials, per cercar solucions estructurals perdurables que lliguin els objectius comuns de prevenció i lluita pal·liativa contra la COVID-19. Només treballant plegats ho aconseguirem.

  • El Sistema Sanitari Públic estava ja en una crisi profunda abans de la pandèmia

    El Sistema Sanitari Públic a Catalunya, com també a la resta de l’estat, estava ja en una crisi profunda, ara no valen declaracions genèriques dels que fins ara havien callat

    Molts professionals i treballadores del Sistema estan decebuts i molt desmotivats degut a la disminució i paràlisi crònica de recursos i manca de polítiques series que han comportat pèrdues de personal i  males condicions de treball amb  poques perspectives de millora. Això, junt a la denunciada reiteradament corrupció, retallades i externalitzacions privades de diners públics del Sistema Públic de salut. Ha explotat i s’ha fet més evident per tothom amb la crisi sanitària.

    Creixement constant de la despesa sobretot en fàrmacs, productes sanitaris, altes tecnologies i programes de dubtosa eficiència. Manca d’inversions necessàries (manteniment, reposicions i noves necessitats). Ciutadania que protesta i està cada cop més convençuda de la pèrdua de qualitat del Sistema Públic (en accessibilitat, llistes d’espera, urgències, etc),  gestors i polítics fent una “política” a curt termini, posant èmfasi en problemes puntuals, amb plans i programes sense recursos i que no es plantegen l’anàlisi i millora radical de tot el Sistema, quan les causes son multifactorials i de Sistema.

    Tot això, junt a la cultura hegemònica encara de medicalització de la vida tant per part de la majoria de la població com de molts professionals i d’interessos de negoci i corporatius, ha esdevingut en una insostenibilitat creixent del Sistema, amb dèficits pressupostaris anuals sobre el 15% sense comptar amb fer front a les noves demandes i necessitats.

    Nosaltres creiem que per fer front a aquesta situació és imprescindible una millora radical (des de les arrels) del Sistema. Han passat 34 anys de la Llei General de Sanitat que configurava el Servei Nacional de Salut, el món ha canviat, la demografia, la epidemiologia, els coneixements i els valors.

    Ara aquesta crisi, que s’ha fet explosivament manifesta amb la pandèmia, ens urgeix a fer un anàlisi  profund i integral per salvar aquest pilar de la societat de benestar i per això considerem que el primer serà prendre consciencia, tan política, ciutadana, com professional, de la necessitat de canvi de paradigma (de valors) passant de la importància actual posada en l’atenció a la malaltia ja instaurada, al valor de la Salut integral, personal i de la comunitat. Per això caldrà la posada al dia i la millora de tot el Sistema Públic de Salut, posant realment al centre del Sistema, tan en recursos com en polítiques i gestió, a la salut pública, la promoció i protecció de la salut amb tots els seus determinants i l’Atenció Primària i Comunitària integral.

    Per avançar en aquest camí proposem obrir un ampli debat imprescindible per assolir i acceptar aquest nous valors, tan a nivell professional i gestor com ciutadà, per produir aquesta nova cultura i valors i fer les propostes oportunes als nivells responsables del Sistema. Ho venim dient des de fa anys:

    Sobre el decàleg de propostes pel Sistema Sanitari post Covid-19:

    • Nou pacte per la Sanitat. El decàleg proposa un nou pacte entre forces polítiques per millorar la sanitat. La intenció està bé, però és difícil de creure quan no es porten a terme els acords del Parlament, els plans estratègics i els programes de millora. Amb els polítics que ens han portat fins aquí, ho tenim malament.
    • Més recursos econòmics. Demana 5.000 milions d’euros més cada any per sanitat (un augment del 55,5%). És una bona mesura, però cal pensar bé per què fer. Per donar més diners al negoci? Primer cal un nou model i uns objectius concrets.
    • Millors condicions i recursos per als professionals de la salut. Es tracta d’una bona mesura, augmentant la implicació, participació i corresponsabilitat del personal en el sistema.
    • Més recursos per a equipaments i infraestructures. Dependrà de per a quins equipaments i infraestructures es vulguin construir. Organització sanitària
    • Organització sanitària. Calen canvis profunds: avaluació de resultats en salut, autonomia de gestió i flexibilitat i qualitat laboral.
    • Coordinació entre àmbits assistencials. Està bé que l’atenció primària es posi al centre. Calen plans concrets i que es destini el 25% del pressupost de salut en l’atenció primària.
    • Més accent social. Cal més integració entre els serveis sanitaris i socials. Per a fer-ho, calen plans i recursos.
    • Per una Salut pública sòlida. Bona mesura, però calen plans, calendari i recursos.
    • L’experiència de la COVID-19, una oportunitat

    En conclusió, són mesures llargament necessitades i posades ja en estratègies i plans institucionals, semblen de sentit comú. Dites ara per algunes d’aquestes institucions, que han callat fins ara, em sonen a la estratègia de Lampedusa. Perquè el document no toca ni denuncia els principals problemes del Sistema, ni fa propostes de com anar cap aquests objectius.

    El decàleg No toca

    • La in-sostenibilitat del sistema. Si seguim centrats amb la malaltia a final de canonada: tecnologia sofisticada, hospital, fàrmacs, medicalització injustificada, iatrogènia, ineficiències, segueix dedicant-se a la malaltia i no fa el gir cap a la Salut i les cures.
    • No es parla de com fer front a la burocràcia, centralismes, manca d’autonomia, manca de transparència, manca de governança participativa
    • Encara avui el Sistema ha de solucionar la corrupció, portes giratòries, politització de càrrecs, interessos de lucre en la salut.
    • Sistema no integral, no universal, confusió interessada del tema públic-privat, indefinició interessada de sense afany de lucre, tercer sector, convenis i concerts, etc. Cal una legislació clara.
    • Perquè no podem subscriure aquest decàleg? Té una gran indefinició (brindis al sol) i mancances per fer front als problemes profunds del sistema. Jo crec també que per alguns dels signants i la seva trajectòria i interessos, altres signants segurament de bona fe, per les paraules boniques.

    Haurem de recordar: “Només els combatents de la primera hora tenen dret a ser els exterminadors de l’última. Qui no ha estat obstinat acusador de la prosperitat (d’alguns), ha de callar davant l’esfondrament. El denunciador és el legítim justicier de la caiguda” – Victor Hugo. Els miserables.

     

  • Crida del personal sanitari per un sistema 100% públic i unes millors condicions laborals

    Durant la pandèmia de la COVID-19, els professionals sanitaris han fet grans esforços per combatre el coronavirus, fent front a la incertesa d’evolució de la nova malaltia i treballant sense parar per atendre a la població afectada. Passats els mesos més complicats i de major pressió assistencial, els professionals es van organitzar sota la plataforma Sanitàries de Lluita, i aquest matí, dimecres dia 8 de juliol, han sortit al carrer a denunciar les mancances del sistema sanitari. Proposen iniciar una vaga de sanitaris la segona quinzena de setembre.

    Els professionals s’han concentrat davant el Departament de Salut a Barcelona, i també davant les delegacions de salut d’arreu del territori. Denuncien manca d’inversions, precarització laboral i l’alta privatització del sistema de salut pública català, amb la subcontractació de serveis com el de les ambulàncies o el 061. «Questionem el model del sistema de sanitat català, que està àmpliament privatitzat pràcticament des dels seus orígens. Les polítiques aplicades en els últims anys només han fet que aguditzar aquesta mercantilització de la salut. Per això exigim que la titularitat i gestió del sistema sigui 100% pública», reivindica Xavier Tarragón, auxiliar d’infermeria al Parc de Salut Mar (de l’Hospital del Mar) i membre de la plataforma.

    Els sanitaris demanen revertir les retallades que fa anys que pateix el sector i recuperar el 5% del sou que els van retallar fa 10 anys. Unes reivindicacions que fa anys que fan, però que ara, amb la pandèmia, segons diuen, s’han fet més necessàries que mai. «La pandèmia ha posat sobre la taula que aquest model d’excel·lència que tan lloen els polítics no existeix. El sistema té moltes deficiències, té molts forats i el que han anat fent durant anys és tapar-los amb pegats. I això s’ha vist, per exemple, en a manca d’equips de protecció», assenyala Tarragón, qui creu que la manca de previsió i les retallades només han servit per donar una resposta menys eficaç de cara a la pandèmia.

    Totes aquestes reivindicacions que fa la plataforma van ser trasllades a la Consellera de Salut Alba Vergés fa unes setmanes, però des del Departament se’ls va comunicar que la consellera no es podria reunir amb els professionals degut a la seva atapeïda agenda, una resposta que els convocants de la concentració qualifiquen de ‘lamentable’. «Davant d’això vam dir: ‘si la consellera no ve a nosaltres, nosaltres anem a ella’», destaca Tarragón.

    | Èlia Pons

    Durant la concentració s’ha fet especial èmfasi en l’atenció primària, exigint un canvi en la configuració del sistema. «Tenim un sistema molt hospitalocentrista, en que només es veuen per la televisió UCIs i hospitals de companya, quan l’atenció primària és la que ha portat gran part dels pacients contagiats de coronavirus. No només no han centrat l’atenció en la primària, sinó que fins i tot s’han tancat CAPs», assenyala Mireia Moret, metgessa de família del CAP Pare Claret. Moret també assenyala les instal·lacions deficitàries que tenen molts centres d’atenció primària. «Hi ha CAPs en molt mal estat; si un hospital caigués a terra segur que es posarien recursos. Però l’atenció primària no dona beneficis privats», expresa. Segons ella, l’atenció primària es troba invisibilitzada i menystinguda per les administracions. «El govern parla de l’atenció primària com a eix del sistema sanitari però no fa res perquè ho sigui. Això ens va pensar que només  són discursos buits», afegeix.

    Els professionals presents a la convocatòria també han remarcat també la urgència de garantir l’accés al sistema sanitari per a tothom. «Malauradament, no tenim un sistema realment universal. Hi ha molts col·lectius que a causa de no tenir una situació administrativa regular tenen dificultats per accedir a la totalitat del sistema sanitari. Si volem un bon sistema sanitari, aquest ha de ser per a tothom», al·lega Tarragón. En la lectura del manifest, s’ha fet referència al rebrot de Lleida com un «efecte directe de les males condicions laborals de les persones migrants» i s’ha assenyalat com a culpable qui mantè les condicions que allunyen aquestes persones del sistema de salut pública.

    | Èlia Pons

    La pressió assistencial i la gran càrrega emocional que han sofert els professionals sanitaris durant la pandèmia del coronavirus fa que els ànims hagin quedat molt minvats. «Són moments complicats, perquè estem esgotades per tot el que hem viscut», assenyala Tarragón. «Hi ha molts professionals que tot això ho patiran ara, en forma d’angoixes, ansietats i estrès postraumàtic», afegeix. Malgrat el cansament, la mobilització no s’atura. «Tenim ànims per seguir mobilitzant-nos, el que ens interessa és que els polítics donin resposta a les nostres demandes. No volem aplaudiuments, volem que se’ns escolti», destaca Carmen Masjuan, metgessa de l’Hospital de Mataró.