Just Deploy It!

Blog

  • COVID19: El CAP que ha evitat visites a l’hospital a 7 de cada 10 pacients

    Un estudi dut a terme pel CAP Les Hortes del barri del Poble Sec de Barcelona ha servit perquè pacients del centre avaluïn l’atenció rebuda aquests dies, en plena pandèmia de la COVID19 a la ciutat. El centre porta detectats com a possibles 544 casos de COVID19, 71 d’ells amb diagnòstic de pneumònia. Des del CAP s’han prescrit 220 aïllaments domiciliaris i més de 550 baixes laborals.

    Els professionals han ofert poder respondre un qüestionari a persones que han contactat amb el CAP les últimes 8 setmanes, i això ha permès recollir la seva experiència d’atenció rebuda, i també dades clau, com ara que el 14,5% van rebre un diagnòstic o sospita de COVID19 i un 15% del total van ser avaluats pel centre i tot seguit van requerir una posterior visita d’urgències, bé a l’Atenció Primària, o bé a un hospital de referència.

    En concret, el 12% de les persones expliquen que les van avaluar i van completar l’atenció amb una visita en el CUAP (Centre d’Urgències d’Atenció Primària) més pròxim a casa seva. I un 3% van requerir atenció en urgències hospitalàries, un cop valorada la seva situació pels professionals del CAP.

    Però una de les principals conclusions que es deriven de l’enquesta de satisfacció és que el 69% dels pacients consideren que l’atenció del CAP els ha evitat una o diverses visites als serveis d’urgències d’un hospital. D’aquesta dada, el CAP Les Hortes conclou que han tingut un paper clau per a reduir el risc de col·lapse o saturació en l’arribada de pacients a les urgències hospitalàries del territori. Cal dir que un 9,2% del total d’atencions comptabilitzades en aquest estudi referien motius d’urgència respiratòria.

    De totes les visites estudiades, se sap que el 74% han estat de tipus telefònic (infermeria o medicina de família), de forma que han contribuït a evitar desplaçaments i possibles contagis, i un 20% s’han canalitzat per mitjans online. A més, del total de visites del període, n’hi ha hagut 997 que han estat domicilis, amb la complexitat afegida que suposen en aquest context.

    Les 111 persones ateses pel CAP Les Hortes que han respost l’enquesta de valoració han contactat amb el centre 1 o 2 vegades en la majoria de casos, mentre que un 28% ho han fet fins a 4 cops en les últimes setmanes. Aquests pacients, que viuen en l’àrea d’influència del centre d’atenció primària, valoren les modificacions i adaptacions d’horari impulsades pel centre, de manera que el 98% declara haver rebut l’atenció necessària al CAP Les Hortes, tal com esperava.

    També manifesten en un 94% que la tasca de la Primària en la crisi de la COVID19 és “imprescindible o bastant important”, són partidaries de no tancar aquests recursos en situació de pandèmia, i en la seva majoria no consideren que la ciutadania faci mal ús de les visites sanitàries urgents. En conjunt, una de cada tres persones que ha respost el qüestionari ha fet comentaris i aportacions de tipus qualitatiu.

    Un esforç de setmanes per respondre l’efecte de la COVID19

    Des de principis d’abril i fins a la darrera setmana de maig, el CAP Les Hortes ha atès un terç del total de població que té assignada dins del Poble Sec, amb un horari que es va reforçar des de l’inici de la crisi del COVID19. A més, s’ha fet seguiment clínic i tests diagnòstics de COVID19 a tots els usuaris i professionals de tots els centres residencials del barri, de gent gran, discapacitats, menors i de persones sense sostre.

    El CAP Les Hortes dóna atenció a part del Poble Sec de Barcelona (25.000 persones assignades) i es va obrir l’any 2002. L’organització del centre és el d’una EBA, Entitat de Base Associativa, on els i les professionals són els responsables d’administrar les necessitats i la gestió del CAP. Aquest recurs sanitari forma part de l’AIS Esquerra de Barcelona, i està integrat en la xarxa assistencial del CatSalut (Consorci Sanitari de Barcelona).

  • Lliçons apreses sobre el VIH per a la recerca d’una vacuna enfront del coronavirus

    A hores d’ara, amb el cataclisme sanitari i socioeconòmic provocat per la COVID-19, només una vacuna eficaç ens permetrà recuperar la normalitat tal com l’enteníem fa tot just uns mesos. I això passa per la capacitat de la comunitat científica internacional, el sector farmacèutic i biotecnològic, les organitzacions filantròpiques, els partenariats de recerca en salut global i els governs d’unir forces.

    L’objectiu ha de ser accelerar al màxim el desenvolupament de les vacunes més prometedores, garantir la seva fabricació a gran escala i assegurar la seva ràpida i equitativa distribució als bilions de persones que hauran de rebre-la, siguin on siguin. Per als que fa dècades que treballen per aconseguir una vacuna contra el VIH, eficaç i globalment accessible, resulta una situació familiar.

    Amb l’atenció global centrada en la pandèmia del coronavirus, i la certesa que aquesta vegada tots necessitem una vacuna, tenim una oportunitat única d’explicar com les aliances i capacitats científiques construïdes al llarg de dècades d’inversions a l’R+D de la immunització contra el VIH contribueixen a l’acceleració del desenvolupament d’un model global contra el SARS-CoV-2, i com al seu torn la cerca per VIH ha de sortir reforçada d’aquesta crisi.

    El VIH, catalitzador de la vacuna per a la COVID-19

    En el seu esforç per prevenir i tractar el VIH, la comunitat científica ha acumulat immensos coneixements sobre el sistema immunitari i les seves respostes davant la infecció durant les últimes dècades, el que al seu torn ha facilitat una comprensió més ràpida de la COVID-19 i els seus mecanismes patògens.

    De manera similar, la velocitat rècord en el desenvolupament de candidates vacunals s’ha vist facilitada per l’ús de plataformes tecnològiques desenvolupades durant la investigació en vacunes de la sida. De fet, certs tipus de vacunes actualment en desenvolupament per al coronavirus, com les d’ARN o ADN, o les vacunes de vectors virals, deuen molt del seu desenvolupament inicial a l’R+D en vacunes de VIH.

    En el cas concret de IAVI, un programa per desenvolupar una vacuna contra el SARS-CoV-2, es nodreix de l’experiència en l’ús com a plataforma per al desenvolupament de vacunes contra el VIH del virus de l’estomatitis vesicular recombinant (rVSV), i ja s’ha utilitzat amb èxit per dissenyar la primera vacuna aprovada contra l’Ebola.

    D’altra banda, els models d’investigació i de finançament desenvolupats per avançar en l’R+D de vacunes contra el VIH i altres grans malalties infeccioses com la tuberculosi i la malària s’inspiren en les formes de col·laboració en el camp del SARS-CoV- 2, en incentivar l’ús d’aliances publicoprivades i posar un èmfasi prioritari en assegurar un accés global i assequible a qualsevol futura vacuna.

    Al mateix temps, durant les últimes dècades moltes organitzacions han establert aliances científiques de llarga durada amb centres de recerca clínica i aplicada basats en diversos continents, inclosa l’Àfrica subsahariana. Aquestes institucions tenen àmplia experiència tant en estudis epidemiològics com en assaigs clínics de vacunes i altres intervencions biomèdiques, i suposen un recurs global d’incalculable valor que pot ser immediatament redirigit a la feina en vacunes o tractaments contra la COVID-19.

    La feina d’aconseguir una vacuna

    L’epidèmia de VIH continua sent un dels reptes més seriosos per a la salut i el desenvolupament globals. Fins el dia d’avui, uns 32 milions de persones han mort de sida i 37 milions viuen amb la infecció per VIH al món. L’accés massiu a antiretrovirals als països amb menys recursos és un èxit sense precedents, però uns 15 milions d’afectats encara no accedeixen a uns fàrmacs que han aconseguit transformar la infecció en una patologia crònica i, fins a cert punt, invisible.

    No obstant això, la malaltia continua expandint-se en els països més afectats i entre els més vulnerables. El 2018 es van comptabilitzar un total d’1,7 milions de noves infeccions i van morir unes 770.000 persones de sida. Tot i el relatiu èxit a l’hora d’alentir l’expansió de VIH en alguns llocs, el gran creixement demogràfic en molts països suposa que el total de persones infectades seguirà creixent.

    És més, amb la irrupció de la COVID-19, aquestes xifres podrien disparar-se fins a 500.000 morts addicionals només a l’Àfrica subsahariana en dos anys. Per això, una vacuna eficaç és necessària per revertir de forma sostenible l’expansió de VIH.

    Després de dècades d’investigació incessant, plena de frustrants retrocessos i emocionants avenços, l’R+D en vacunes de la sida mai havia estat tan productiva i innovadora. Diverses vacunes candidates es troben en assajos clínics avançats i moltes altres en estadis més primerencs del seu desenvolupament preclínic o clínic, incloses més de 40 candidates dissenyades per estimular la producció d’anticossos àmpliament neutralitzants, no neutralitzants, respostes cel·lulars contra el VIH, o alguna combinació d’aquests mecanismes protectors.

    Avui, més que mai, podríem dir que no és una qüestió de saber si és possible desenvolupar una vacuna contra la sida, sinó d’amb quina rapidesa aconseguirem aconseguir-la. Sens dubte, mai una vacuna s’havia investigat amb tanta velocitat com amb el coronavirus.

    En poc més de tres mesos disposem d’una centena llarga de candidates, es multipliquen les col·laboracions publicoprivades i flueixen els recursos per assegurar que les més prometedores es desenvolupin amb la màxima rapidesa possible i puguin llavors produir-se i distribuir-se massivament i globalment.

    La ciència biomèdica sol ser, però, un procés lent, que per florir i donar fruits requereix un suport sòlid i sostingut en el temps.

    La investigació d’una vacuna pot ser particularment lenta i difícil, sobretot quan es tracta de virus tan complexos com el VIH, i de malalties que afecten desproporcionadament a persones i països sense recursos.

    Esperem que l’extraordinari ímpetu generat al voltant de la recerca d’una vacuna contra la COVID-19 contribueixi al seu torn a augmentar els esforços ja veterans en la immunització contra altres grans epidèmies infeccioses i a garantir que el món aconsegueixi, d’una vegada per totes, una vacuna contra la sida.

     

    Aquest és un article original de l’Agència SINC escrit per Maite Suárez.

  • La Infermera de Família una imprescindible desvalorada en aquesta lluita de crisi sanitària

    La Infermera de Família i Comunitària és una especialitat que poques persones coneixen si no formes part del gremi sanitari però ha estat, és i serà una figura essencial en la cura de les persones i la comunitat durant la pandèmia de la COVID-19 i els efectes col·laterals que aportarà després d’ella.

    Els centres d’Atenció Primària (AP) són el recurs més pròxim i fonamental que té la població per a les seves cures de salut sent la Infermera la figura essencial en la promoció de la mateixa i en la prevenció i el control de les patologies cròniques existents en la comunitat.

    Durant aquesta crisi, la tasca realitzada en els Centres de Salut ha estat infatigable i tenaç i poc o res s’ha parlat sobre això. Els mitjans de comunicació ens han obviat i per al govern hem estat inexistents. Només ha existit una preocupació, el col·lapse de les UCIS als Hospitals. Justificada queda tal intranquil·litat en observar com companys i col·legues han treballat i lluitat diàriament sotmesos a estrès físic i emocional amb horaris interminables i amb roba que menys que carregosa i pesada.

    Però el desenfrenament existent en l’Atenció Especialitzada s’ha vist atenuat gràcies a l’AP la qual ha realitzat una contenció exemplar filtrant quins pacients havien de ser atesos a l’Hospital i quins podien ser controlats en els seus domicilis o en els mateixos centres de salut. Gràcies a la seva dedicació s’ha evitat la saturació d’aquests Hospitals i la sobreexposició innecessària a la COVID-19 mitjançant atenció telefònica, consultes virtuals i atenció domiciliària. A més, durant aquesta crisi pandèmica hem assumit al sector sociosanitari més vulnerable de l’estrat sanitari, les residències.

    La Infermera de Família, al costat sempre del pacient i juntament amb el seu equip multidisciplinari de treball, està realitzant un acompanyament digne d’admiració en els processos de final de vida tant de pacients com de familiars aportant no sols els seus coneixements i experiències com a professional sinó també com a persona i ésser humà.
    És per tot això que com a mínim m’incomoda que tant el govern estatal com l’autonòmic estigui desvalorant el paper de l’AP i amb ella la figura de la Infermera de Família quan és i ha estat imprescindible en aquesta lluita de crisi sanitària.

    Igual que han succeït als Hospitals, en els Centres de Salut també hi ha hagut i continua havent-hi professionals sanitaris contagiats i en comptes de cobrir i reforçar la plantilla han enviat als «no contagiats» a Hospitals de Campanya. La falta d’equips de protecció individual (EPIS), de recursos humans i el nombre de persones en aïllament és indicatiu de la falta de resposta per a millorar la situació en les àrees bàsiques de salut. De fet, s’han tancat molts CAP amb l’excusa de la Covid-19 desprestigiant així l’AP. Si continuen desmantellant els Centres de Salut i els professionals realitzant les seves cures en altres àrees sanitàries, la prevenció de les malalties i el seguiment de les patologies cròniques es pot veure com a mínim desbordada.

    La Infermera d’Atenció Primària està especialitzada en unes cures molt diferents de les infermeres que treballen a l’Hospital. En els centres de Salut, la Infermera de Família realitza un abordatge integral especialment en promoció i prevenció de la salut tant individual com de manera col·lectiva i durant tots els cicles i etapes de la vida; és per això que aquestes cures no poden ser eludits i molt menys poden ser assumits en cap concepte per l’Hospital. Si no s’haguessin realitzat tantes retallades en sanitat en els últims anys, possiblement aquesta situació excepcional que hem viscut no ens hauria sobrepassat i la Infermera d’Atenció Primària hagués pogut continuar desenvolupant la seva professió en els Centres de Salut. La poca importància i falta de valor que atorga l’estat als processos de salut, a la promoció d’entorns saludables i als professionals sanitaris que la fomenten ha posat en risc la nostra vida. I igual que ha passat als Hospitals o altres centres sanitaris hem viscut de la caritat i la solidaritat de les persones i del poble que s’han bolcat molt especialment amb nosaltres col·laborant en temes de material i voluntariat. Molt agraïts ens sentim encara que em temo que aquesta fraternitat és un pegat que legitimarà que els que ostenten el poder continuïn mantenint la seva supremacia.

    Els professionals dels Centres de Salut hem respost a les exigències de l’estat d’alarma amb tota la nostra empenta augmentant al màxim la nostra capacitat de treball amb total compromís moral i ètic; però em temo que el més difícil està per arribar i d’això poc parlen els mitjans de comunicació i el govern en general. Les conseqüències de la Covid-19 posaran a prova de nou l’Atenció Primària i amb ella a la figura més rellevant en la cura, la Infermera de Família.

    Durant aquestes setmanes el sentiment de por ha estat un denominador comú en cadascun de nosaltres. En més o menys mesurada tots hem viscut una situació única i estressant com a ésser humà. Una realitat sense precedents en la nostra societat que no serà gratuït per a la nostra salut.

    Aquesta sensació de paüra juntament amb les setmanes d’aïllament pot comportar a un augment de patologies mentals i desajustaments psicològics en persones amb o sense antecedents. El tancament és devastador per al nostre sistema immunitari i la falta de temps per a construir vincles reals desencadena sofriment i conclou en malaltia. Aquesta existència s’empitjora en persones que han viscut moments esquinçadors i ruïnosos en la seva vida com la defunció d’algun familiar en plena pandèmia sense poder permetre’s el luxe d’un comiat digne.

    L’ansietat i la depressió juntament amb patologies cròniques com la insuficiència cardíaca o altres malalties relacionades amb l’alimentació i l’estil de vida, com són l’obesitat, la hipertensió o la diabetis col·lapsaran, aquesta vegada sí, la nostra primera porta d’entrada al sistema Sanitari, l’Atenció Primària.

    Els professionals que treballen en els Centres de Salut tindran dificultats per a abordar aquestes malalties i les comorbilitats que elles generen en la població. La col·lectivització de la salut i l’apoderament d’aquesta, labor essencial de la Infermera de Família, serà missió impossible. Què farem front a aquesta nova pandèmia? Com gestionaran els que ostenten el poder aquesta pròxima etapa sanitària per a l’Atenció primària? Estem els professionals de la salut preparats per a una segona recessió?
    Preguntes sense resposta que obliguen a la reflexió tant del poble com del govern. A la comunitat a fer costat a aquelles gestions governamentals que defensin la sanitat pública i als quals posseeixen la potestat per a posar-les en pràctica a no retallar pressupostos en temes sanitaris.

    Mentrestant quedem-nos amb l’innegable; l’aprenentatge obtingut gràcies a aquesta crisi sanitària i que el poble organitzat és molt més potent que un estat. Encara que això ja ho sabíem i no érem conscients.

  • Quatre professionals de la salut, quatre vivències de l’emergència sanitària

    Dos mesos després de l’inici de l’estat d’alarma a l’estat espanyol i del començament de l’emergència de salut, parlem amb quatre testimonis directes dels canvis que la pandèmia del coronavirus ha comportat sobre el sistema sanitari i sobre la vida dels qui el fan funcionar.

    Facultatius de diferents àmbits de la salut i amb diverses trajectòries ens relaten la seva vivència del pic de la pandèmia des de l’àmbit laboral i humà: desgast físic i emocional, resiliència, molta companyonia entre els equips sanitaris i la conclusió que cal invertir en el sector.

    Xenia Font: “No saps la gravetat de la situació fins que no ho vius”

    Especialista en endoscòpia digestiva, aquesta infermera va ser ubicada a la unitat de crítics de l’Hospital del Mar de Barcelona durant el pitjor moment de la crisi sanitària. “Si la gent hagués vist la situació allí, s’ho haurien pres més seriosament. Era catastròfic”, explica.

    La dificultat de treballar en una àrea diferent de la seva i amb una patologia nova va ser compensada amb el treball en equip, que valora com el més positiu de la crisi. Lamenta la manca d’EPIs al principi de la crisi i reconeix un desgast físic i mental: “El respirador pitava, el monitor pitava… Arribava a casa, m’estava dutxant i encara sentia les alarmes”. Tanmateix, no ha necessitat fer ús del servei psicològic perquè “m’ha servit molt poder-ne parlar amb la família, els amics i les companyes”.

    Manuel Samper: “Falten més sanitaris i menys polítics”

    “La part bona és que hem fet pinya”, apunta el Metge adjunt a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. El facultatiu apunta que el més complicat de gestionar ha estat l’estrès físic i emocional, la manca de certeses sobre el coronavirus i el tracte llunyà amb les famílies dels malalts.

    Samper espera que aquesta crisi sanitària serveixi per entendre que “s’ha de cuidar la sanitat”. El doctor assegura: “És important tenir hospitals bonics i equipats, però cal que les persones que hi treballen tinguin recursos i un mínim per poder viure el dia a dia i fer la seva feina com l’han de fer”.

    Elena Hidalgo: “Ens hem unit més i s’ha fet una gran família”

    Mentre la pandèmia de la Covid-19 s’emportava moltes vides, n’han seguit arribant d’altres. Hidalgo és llevadora a l’Hospital General de Granollers -que durant algunes setmanes va desplaçar les seves unitats de salut infantil a un centre de gestió privada requerit per la Generalitat- i ha assistit parts sospitosos de coronavirus en un “espai reduït i en condicions com si haguéssim retrocedit 20 anys”.

     

    Per la banda negativa apunta: “Ens ha costat interioritzar que durant el part les dones no puguin estar acompanyades de la seva parella fins al darrer moment”. Per l’altre costat, destaca la resiliència i companyonia dels equips sanitaris. “Mentre a la majoria d’unitats hi havia morts i complicacions, nosaltres hem seguit vivint moments especials. Som afortunades sempre, i ara encara més”, reconeix.

    Mireia Ortega: “Ens ha marcat a totes i ens ha fet créixer com a infermeres”

    Va rebre un missatge al grup de classe demanant reforços per treballar a residències de l’àrea de Barcelona. No s’ho va pensar gaire i durant les setmanes pic de la pandèmia Mireia Ortega, estudiant de 3r d’Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili, ha treballat a la residència de gent gran Jaume Batlle de Barcelona.

    Ha tingut dificultats per compaginar-ho amb les classes i treballs del grau universitari, però “només trec coses positives, m’ha anat molt bé”. Els dubtes i les pors de la seva primera experiència sanitària fora de les classes es van diluir amb “infermeres del centre en què ens recolzàvem”.

    Ortega espera que la crisi sigui “un canvi de xip” perquè la societat no permeti noves retallades en sanitat i adquireixi hàbits sanitaris. Ella va posar de la seva part amb vídeos diaris que penjava a Instagram intentant conscienciar de la gravetat de la situació i animant a seguir les recomanacions sanitàries: “Això és real, ho estic vivint i em segueixes. Saps qui sóc”.

  • El coronavirus i les consultes a distància: en quin punt està la telemedicina a Espanya?

    Cada tarda, més o menys a la mateixa hora, Maribel rep una trucada del seu centre de salut. Una metge o una infermera li pregunten com es troba i si estan remetent la febre i la tos. Encara que no li han fet el test per saber si és positiu en coronavirus SARS-CoV-2, Maribel, com Esteban, Jesús i altres moltes persones presenten símptomes compatibles amb la malaltia que causa el virus i el seu seguiment s’està realitzant des dels seus respectius centres de salut via telefònica.

    Així ho contempla el document tècnic del Ministeri de Sanitat Maneig domiciliari de la COVID-19. «L’atenció primària amb ajuda del telèfon està aconseguint que milers i milers de pacients infectats estiguin sent tractats i seguits en els seus domicilis sense necessitat d’acudir a l’hospital, evitant el seu col·lapse», destaca a SINC Hermenegild Marc, representant nacional de metges d’atenció primària rural del Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM).

    Per fer-nos una idea del volum de treball d’aquestes teleconsultes, hi ha infermeres que han arribat a efectuar entre 400 i 500 trucades al dia, segons explica a SINC Guadalupe Fontán, infermera a l’Institut de Recerca Infermera del Consell General d’Infermeria.

    Les consultes telefòniques o amb ajuda d’una càmera són una petita part d’un concepte més ampli que es coneix com telemedicina. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) el defineix com la prestació de serveis d’atenció mèdica per part de tots els professionals de la salut que utilitzen tecnologies de la informació i comunicació (TIC) quan la distància és un factor important.

    Això permet un intercanvi d’informació no només per al diagnòstic o el tractament dels pacients; també per a la prevenció de malalties, la investigació i l’avaluació. L’OMS anima els estats membres a explorar el potencial de les TIC aplicades a la salut recalcant que la telemedicina hauria d’enfortir (en lloc de competir amb) els serveis sanitaris.

    Segons fonts del Ministeri de Sanitat, la telemedicina «és un element imprescindible en un sistema sanitari». Com expliquen aquestes mateixes fonts a SINC, «suposa també un repte», ja que exigeix un canvi de cultura per part de tots els agents implicats, en modificar els mecanismes, els rols tradicionals i la forma en què es proporciona l’assistència sanitària.

    Comoditat per als pacients

    Si ens referim al sistema públic de salut, a Espanya bona part de les especialitats mèdiques utilitzen recursos telemàtics. Des de fa més de 40 anys, hi ha iniciatives de telemedicina que faciliten la col·laboració entre l’atenció primària i l’especialitzada, segons Sanitat, amb serveis com l’informe a distància de proves diagnòstiques , la consulta de casos de pacients entre professionals i la teleformació.

    «La dermatologia, oftalmologia o cardiologia van ser potser les especialitats que més aviat es van incorporar, però avui en dia són la majoria les que amb més o menys dinamisme s’han unit a aquests sistemes i s’ha desenvolupat també la telemedicina pacient-professional. El seu creixement és patent», afirmen des del ministeri.

    L’endocrina Teresa Martínez Ramonde realitza telemedicina amb els seus pacients de diabetis tipus 1 des de fa anys pels avantatges que suposa per a ells. «No han d’acudir a l’hospital, ni deixar la seva feina, escola o universitat, ni han de donar explicacions d’on van … En definitiva, així varia el mínim possible la seva vida», declara a SINC la metgessa, que és Cap de Servei d’Endocrinologia de l’Hospital Universitari de la Corunya.

    L’endocrina ofereix aquest servei via telefònica o per videoconferència des de 2012. Primer va començar amb un estudi pilot amb metges d’atenció primària i després el va ampliar a tota l’àrea sanitària.

    «A Galícia tenim l’avantatge de comptar amb IANUS, la nostra història clínica informatitzada, que permet fer això amb facilitat», afegeix. «A l’hospital jo veig les proves que s’han realitzat i puc sol·licitar noves analítiques». Com a principals barreres de la telemedicina en el conjunt de país destaca l’accés a les dades del pacient, que no sempre estan disponibles, i la voluntat de professionals i pacients enfront de la tecnologia.

    Esther Cub, neuròloga especialista en trastorns del moviment a l’Hospital Universitari de Burgos, és experta en utilitzar la telemedicina amb pacients de malaltia de Parkinson o de Huntington. En un estudi publicat a la revista Current Neurology and Neuroscience Reports, va concloure que la telemedicina i la teleformació en el seu camp redueixen costos i temps de viatges i proporcionen una atenció similar a les visites en persona.

    «Es pot establir una comunicació via telèfon, email, videoconferències o textos en apps. En alguns casos es poden realitzar exploracions remotes i gestionar terapèuticament sobre la base de la informació obtinguda», detalla la neuròloga a SINC.

    No obstant això, considera un obstacle l’ús d’aquestes tecnologies per part de la població envellida. La neuròloga també reclama sistemes encriptats que permetin la confidencialitat de les dades.

    Les barreres

    En estar en un sistema nacional de salut descentralitzat és cada comunitat autònoma la que gestiona i implementa aquest tipus de serveis. A Catalunya, per exemple, la Generalitat ha posat en marxa eConsulta, una eina de comunicació digital entre pacients i sanitaris que complementa l’atenció presencial.

    Com expliquen a la seva pàgina web, aquest servei permet als ciutadans enviar consultes en qualsevol moment i des de qualsevol dispositiu al seu metge o infermera d’atenció primària i rebre resposta en un termini màxim de 48 hores en dies laborables.

    «El sistema públic espanyol té ja implementats sistemes de telemedicina, amb casos de teledermatologia en diverses autonomies (Astúries, Múrcia, Madrid), teleictus, teleoftalmologia, teleendocrinología (Astúries), telecardiologia (Múrcia) i així molts més», enumera a SINC Hans Eguía, membre del grup de treball de Noves Tecnologies de la Societat Espanyola de Metges d’atenció primària (SEMERGEN) i metge d’atenció primària al centre mèdic Rudkøbing de Dinamarca.

    A la telemedicina «no se li dóna l’impuls que es necessitaria per a tenir-la com un recurs permanent i moltes vegades el projecte ha estat abandonat, a vegades, a causa de les retallades en sanitat», diu Hans Eguía

    Segons l’expert, a la telemedicina «no se li dóna l’impuls que es necessitaria per a tenir-la com un recurs permanent i moltes vegades el projecte ha estat abandonat, a vegades, a causa de les retallades en sanitat».

    Des de SEMERGEN atribueixen la falta d’inversió en sanitat com la principal barrera d’aquest servei en atenció primària. Francisco Javier Sanz García, coordinador nacional del grup de treball de Noves Tecnologies de SEMERGEN, denuncia la falta línies de telèfon suficients en alguns centres de salut.

    «En el meu centre [a Alcoi, Alacant] per sobre de cinc trucades alhora es col·lapsa», al·lega a SINC. Si és el cas, les videotrucades amb pacients les realitza amb el seu telèfon personal perquè els ordinadors de les consultes no disposen de cambra.

    En aquesta manca de recursos coincideixen també des de la Federació d’Associacions d’Infermeria Comunitària i Atenció Primària (FAECAP). «Els professionals no tenen telèfons amb comunicació directa a l’exterior pel qual han de realitzar-se en un sol despatx a l’àrea d’Administració. Això redueix bastant els temps en què es poden realitzar les consultes telefòniques», indica a SINC Esther Nieto, secretària d’organització de la FAECAP.

    Tampoc hi ha dispositius de telefonia mòbil per a cada professional i pel que fa als pacients, quan truquen per telèfon als seus centres de salut, sovint troben les línies saturades, cosa que dificulta la consulta, segons Nieto García.

    Iniciatives solidàries com Escurçant la distància intenten suplir aquestes mancances durant la crisi del coronavirus. El seu objectiu és connectar a pacients i familiars amb dispositius mòbils cedits que els sanitaris poden sol·licitar omplint un formulari.

    Estalvi de costos

    «Crida l’atenció que en una època tan tecnològica com la nostra la telemedicina estigui tan poc desenvolupada», es lamenta Marc, que proposa aprofitar la pandèmia per donar un impuls a aquest tipus de serveis. «Amb un programari i un control de seguretat adequat en l’accés a la història clínica electrònica es podria potenciar el teletreball, facilitar la conciliació laboral-familiar i, a la pandèmia actual, desplaçaments innecessaris», planteja.

    Precisament sobre la complicada conciliació laboral i familiar per part de personal d’infermeria feia referència a una entrevista Fontán, qui demana un canvi cultural en pacients i professionals sanitaris perquè la teleassistència s’estengui. A més, proposa una major investigació que permeti unificar els diferents sistemes en una eina universal i incloure anàlisi dels costos perquè es vegin els beneficis del servei.

    Tot i que és cert que cal un desemborsament econòmic inicial per adquirir els dispositius tecnològics, una investigació realitzada a les comarques catalanes de Bages, Moianès i Berguedà amb quatre especialitats de telemedicina (dermatologia, úlceres, oftalmologia i audiometries) va concloure que entre 2011 i 2019 aquests serveis van estalviar 780.397 euros. Segons els autors això es tradueix en uns 15 euros d’estalvi per visita. El pacient és el major beneficiari, amb temps d’espera més curts i menors costos per desplaçaments.

    La telemedicina «ha de perseguir l’eficiència , que no és altra cosa que un augment de la productivitat, una reducció de costos i un increment i millora en els resultats del sistema sanitari», recalquen des del Ministeri de Sanitat. Potser és ara, en temps de coronavirus, quan la telemedicina aconsegueixi l’impuls que fins avui no ha tingut.

    Aquest article s’ha traduït de l’Agència SINC

  • Regne d’Espanya: Propostes urgents per a la Sanitat Pública després de la pandèmia

    L’actual pandèmia passarà, però no sabem si potser per sempre, o torni tots els anys en forma d’epidèmia estacional, o es quedi en situació endèmica, a tot el món o només en alguns països, en tot cas caldrà preparar-se per noves situacions més o menys semblants, perquè els canvis que el nostre sistema econòmic i social s’ha produït en l’ecosistema i la globalització neoliberal tenen uns costos que encara que amb freqüència els oblidem, la realitat ens els recorda, de vegades com ara de manera tràgica.

    Les evidents deficiències

    La pandèmia ha posat en evidència alguns problemes que el nostre sistema sanitari arrossegava feia temps. El primer un baix finançament que ve d’antic i que ha disminuït per les retallades, la despesa sanitària pública se situava al voltant de 0,5-1 punt per sota de la mitjana sobre el PIB de la UE i ha disminuït des de 2009 entre 0,7 i 1 punt a casa nostra. Després un nombre molt baix de llits hospitalaris per 1000 habitants que van disminuir en més de 12.000 entre 2010 i 2018, poc personal de sistema sanitari, especialment d’infermeria, una atenció primària debilitada, escassetat de material de reserva i una important privatització, al que cal sumar unes residències amb poc personal i de baixa qualificació i en mans majoritàriament del sector privat, de fons de capital risc, amb un mínim control,

    El nostre sistema ha estat orientat essencialment al tractament de les malalties crònic degeneratives que tenen el seu origen en determinants mediambientals (contaminació, alimentació, estils de vida) econòmics (pobresa, atur, marginació, habitatges inadequats) i socials. Però els canvis introduïts pel neoliberalisme (canvi climàtic, contaminació, retallades dels serveis de salut pública i una globalització incontrolada amb un increment exponencial de desplaçaments de persones i mercaderies) ha reintroduït les epidèmies infeccioses que semblaven superades per sempre i reduïdes a països pobres, per a les que el nostre sistema no està adaptat per a enfrontar-les.

    Malgrat l’evidència de grans problemes d’equitat en salut a tot el món (i no només en els països de rendes baixes), els avenços i descobriments científics de la medicina a les últimes dècades van fer suposar que el desenvolupament tecnològic i científic, eren per si mateixos capaços de resoldre els problemes de malaltia als quals s’enfrontava la humanitat. La pandèmia de la covid19 ens ha vingut a treure de l’error, a mostrar que no vivim en l’»edat d’or», sinó que hem construït un model biomèdic, en estreta relació amb la globalització neoliberal, que promou la investigació i les tecnologies sanitàries com fonts de negoci i que entén l’atenció sanitària com «medicina comercialitzada», fins i tot en el marc d’equitat que representen els sistemes sanitaris públics. Però hi ha un altre enfocament que s’ha de tenir en compte, des de «la determinació social de la salut»: els microorganismes són només agents i la veritable raó del rebrot de les infeccions resideix en el subdesenvolupament, en el canvi climàtic, les pràctiques de la indústria agro-alimentària, el comerç i el turisme globalitzats, els insecticides, els plaguicides… Si no solucionem aquests problemes el més probable és que es repeteixin situacions semblants en un futur no llunyà.

    El suport a la Sanitat Pública

    La pandèmia ha demostrat la importància de tenir un sistema sanitari públic de qualitat amb accés universal, Què hauria passat si es mantingués l’exclusió de centenars de milers de persones implantada per Rajoy & Mato en el RDL 16/2012? Com haguessin evolucionat les coses amb un important sector de la població sense accés a l’atenció sanitària? ¿Com si les previsions dels governs de PP d’un finançament per a la Sanitat Pública del 5,13% del PIB s’haguessin complert? Com si les privatitzacions previstes pel PP a Madrid, València, etc., s’haguessin convertit en realitat? Per descomptat no pot saber-se amb exactitud, però és evident que tot hauria anat molt pitjor, no ha de ser casualitat que les dues CCAA amb majors problemes per la Covid19 siguin les 2 més privatitzades i les que menys pressupost per càpita tenen,

    La població s’ha adonat de la importància crucial d’una bona sanitat pública que és la garantia d’accés per a tots/es d’una atenció sanitària de qualitat, i també de l’important compromís dels treballadors de la mateixa en els moments crítics.

    El suport ciutadà a la Sanitat Pública és molt important, perquè com diu el Roto en una de les seves genials vinyetes «quan arribo la pandèmia els privatitzadors es van ocultar», perquè llavors les seves vergonyes van quedar a la vista, i es va comprovar el que ja es coneixia, i alguns repetíem fa temps, el sector privat es preocupa per obtenir beneficis empresarials, no per assegurar els drets de les persones i la qualitat dels serveis públics.

    Ara bé, cal aconseguir que aquesta hegemonia del que és públic cristal·litzi després de la pandèmia, i ho faci en avenços substancials en el reforçament dels serveis públics essencials com la Sanitat i els serveis socials (el paper de les residències privatitzades en l’extensió i elevada mortalitat a Espanya de la Covid19 ha estat un exemple paradigmàtic dels riscos de les privatitzacions). Convé estar vigilants perquè els «lobbies» del neoliberalisme hi són i continuaran la seva erosió dels serveis públics, en part aprofitant els errors de govern, i per descomptat els de tots els altres.

    El què necessitem fer

    Per això hem de plantejar-nos les mesures a adoptar i fer-ho amb urgència abans que l’experiència es dilueixi en la consciència col·lectiva. Aquestes mesures haurien de passar per:

    1. Finançament suficient de la sanitat pública. Cal incrementar de manera important el finançament sanitari, però cal assegurar-se un augment significatiu en € per habitant i any per situar-nos en la mitjana de la UE (el 2018 a Espanya van ser 1.617 € enfront de per ex 3.879 d’Alemanya, 3.278 de França o 2.275 de la mitjana de la UE), perquè relacionar-lo al PIB, com fa el compromís entre PSOE i OP de superar el 7% sobre el PIB, pot suposar fins i tot una disminució de les quantitats totals, amb la prevista disminució del PIB, a causa a la crisi econòmica provocada per la pandèmia. El lògic seria a mitjà termini elaborar el Pla Integrat de Salut que estableixi les necessitats de salut de la població i quantifiqui les exigències pressupostàries per fer-hi front. D’altra banda, és important avalar un finançament finalista, podria ser un fons específic per rescatar la Sanitat Pública gestionat pel Consell Interterritorial, que complementi els pressupostos autonòmics i disminueixi de forma significativa les diferències en els pressupostos per habitant que hi ha actualment entre les CCAA (i que en 2020 superaven els 500 €). En aquest ordre de coses convindria garantir la inclusió dels funcionaris en el Sistema Nacional de Salut, integrant les prestacions sanitàries de les mutualitats de funcionaris en la Sanitat Pública. També és important evitar que els possibles increments pressupostaris acabin en mans de laboratoris farmacèutics (com van sent habitual gràcies al seu poder d’influència sobre les administracions i sobre els prescriptors). En tot cas convé recordar que segons l’Observatori Social de la Caixa (abril 2020): La despesa sanitària a Espanya té un alt efecte redistributiu, sent el major de les prestacions socials en espècie. En l’última dècada, les retallades introduïdes en algunes partides han disminuït la seva progressivitat en partides com la despesa farmacèutica.

    2. Millorar la coordinació interautonòmica. La pandèmia ha posat en relleu les debilitats de la coordinació entre les CCAA i el Ministeri de Sanitat a l’hora de proposar i fer operatives polítiques sanitàries comunes. Cal establir un nou marc de cooperació interautonòmic per avançar de manera coordinada en el futur reforçant el Consell Interterritorial com a coordinador de les estratègies de salut dels 17 serveis de salut promogui un Pla de Salut consensuat per les diferents CCAA sense que suposi un nou centralisme. El Consell hauria de permetre afrontar les noves pandèmies des de l’acord, la col·laboració i la coordinació intercomunitària.

    3. Potenciar la Salut Pública. Si alguna cosa ha posat en evidència la pandèmia és la debilitat dels nostres sistemes de salut pública, poc desenvolupats des de sempre, però penalitzats especialment amb les retallades. Cal reforçar el dispositiu de la Salut Pública i desenvolupar la llei de salut pública, aprovada el 2011 i posada en hibernació pels governs de PP. Aquests serveis haurien de coordinar les seves estratègies amb l’Atenció Primària i les administracions locals per combatre els determinants de les malalties crònic degeneratives (alimentació, contaminació, sedentarisme, tabaquisme, etc.) i els sistemes d’alerta i contenció de les noves epidèmies de malalties contagioses ( grip a, Ebola, SARS, Coronavirus …) associats al canvi climàtic i la globalització. Els serveis d’epidemiologia i lluita amb les malalties infeccioses haurien de reforçar i millorar la seva capacitació. El sistema d’informació de les diferents CCAA hauria d’estar controlat i gestionat per la sanitat pública.

    4. Impulsar i desmedicalitzar l’Atenció Primària. Durant l’epidèmia l’Atenció Primària, allà on ha seguit funcionant, ha jugat en paper fonamental a l’hora d’atendre la demanda de malaltia, diagnosticar nous casos, controlar-los en els domicilis o informar les famílies sobre mesures per evitar contagis. Des dels Centres de Salut s’ha atès a pacients en residències de gent gran, i mantingut les consultes telefòniques i presencials per diagnosticar, informar i tranquil·litzar la població. Aquest nivell assistencial ha demostrat la seva capacitat per apropar els serveis assistencials a la població i gràcies al coneixement dels antecedents personals, familiars i del seu historial clínic, garantint una atenció propera i segura les persones i famílies que formen la comunitat. Però perquè pugui funcionar adequadament es necessita reforçar el seu paper en el sistema sanitari, augmentat el seu pressupost (fins al 25% del total sanitari), el personal, sobretot el d’infermeria (potenciant la infermeria comunitària) i altres categories professionals com la de psicologia, fisioteràpia, treball social per desmedicalitzar les consultes i satisfer les demandes de la població, que l’actual model transforma en malalties i tractaments medicamentosos, establint criteris mínims per TSI, millorant els seus mitjans i potenciant l’atenció domiciliària, la prevenció i la promoció. La gestió dels processos assistencials haurien d’estar coordinats des de l’Atenció Primària. Una renovada AP hauria de recuperar el seu caràcter comunitari millorant la seva coordinació amb els hospitals, serveis de salut pública, alerta epidemiològica, recursos socials, atenció a la dependència i institucions municipals, amb la participació i implicació de la població en el marc de les Àrees Sanitàries. L’Atenció Primària hauria de fer-se responsable de l’assistència a la gent gran a les residències, el que exigeix ​​que els centres de salut on hi hagi residències haurien d’incrementar els seus equips especialment en infermeria, psicologia, fisioteràpia i treball social

    5. Incrementar els llits hospitalaris de la xarxa de gestió pública. Tenim un dèficit molt important de llits hospitalaris que s’ha convertit en crític durant la pandèmia. Són necessàries entre 50 i 70.000 llits hospitalaris més a tot el país, la majoria d’elles de llarga i mitja estada. La saturació dels llits dels hospitals d’aguts pels pacients contagiats pel virus i la paralització de l’atenció a malalts amb altres patologies planteja la necessitat de crear una xarxa Llits de crònics de les que amb prou feines disposem que serveixi de matalàs per a futures pandèmies i millori l’eficiència hospitalària. Convindria també a mitjà termini fer un pla estratègic d’atenció especialitzada per a adaptar-la als nous reptes de salut.

    6. Acabar amb les privatitzacions i recuperar el privatitzat. Com ja s’ha dit la resposta a la pandèmia ha vingut des de la Sanitat Publica perquè el sector privat està interessat en la recerca de beneficis i no en garantir la salut de la població. Les privatitzacions han estat una pesada llosa sobre el sistema sanitari i han minvat de manera significativa la seva capacitat de resposta. És ara el moment d’aturar la deriva privatitzadora, que de manera més o menys silenciosa, ha continuat avançant en aquests anys. Cal abolir la Llei 15/97 de Noves Formes de Gestió i aprovar una legislació que acabi radicalment amb aquest degoteig privatitzador, blindat la Sanitat de gestió pública, i a més començar a recuperar el privatitzat en aquest temps, especialment els hospitals de Col·laboració Públic Privada, els laboratoris centrals, serveis de diagnòstic per imatge, reduir la concertació amb centres privats limitant-la al seu caràcter subsidiari respecte de la pública, suprimir els desgravaments de les assegurances privades complementàries i exigir el compliment de les incompatibilitats i la dedicació exclusiva als treballadors del sistema públic.

    7. Augmentar els treballadors del sistema públic de salut. Les retallades van propiciar una disminució important dels treballadors de sistema sanitari que ja eren comparativament baixos respecte a altres països de la UE i l’OCDE. Cal comprometre amb unes dotacions suficients de personal en el nostre sistema sanitari en totes les CCAA i també amb la formació dels professionals, augmentant les places de formació postgrau (MIR, AIR, etc), proporcionant formació continuada als mateixos independent dels interessos comercials, fomentar la dedicació exclusiva, etc.

    8. Realitzar un pla d’abordatge de les llistes d’espera. Les llistes d’espera, ja molt elevades en el sistema sanitari, s’han incrementat notablement a causa de la focalització de tot el sistema en l’atenció a la covid19. Hem de posar en funcionament un pla específic, a mitjà i llarg termini per reduir-les al que tècnicament imprescindible, aquest pla ha d’articular els recursos del conjunt de la Sanitat Pública (primària i especialitzada) i sumar una garantia de drets + recursos + sistemes organitzatius + sistemes d’informació i rendició de comptes, i que ha de tenir un caràcter estable.

    9. Crear un fons de reserva de material sanitari. Les mancances de material sanitari que han agreujat la pandèmia han estat provocades per l’absència de reserves estratègiques del mateix (agreujades per l’aprimament economicista de les existents en algunes CCAA com Madrid) i per l’absència de fabricants al país. Necessitem posar en marxa una reserva estratègica de material sanitari que podria estar gestionat pel Ministeri de Sanitat, i posar en marxa una indústria sanitària pública que acabi amb la dependència d’altres països.

    10. Control de la despesa farmacèutica i potenciar la fabricació pública de medicaments. L’augment del pressupost sanitari serà inútil, si com ha succeït durant els governs de PP, es trasllada directament a la indústria farmacèutica (més del 18% d’augment en 5 anys; 5,4% d’augment en 2019, 9,3% en farmàcia hospitalària). Cal garantir que la despesa farmacèutica creix per sota dels pressupostos sanitaris públics (entre el 0,5-1% menys) i això ha de fer-se mitjançant la fixació de preus d’acord amb els costos reals, promocionant la utilització de medicaments genèrics, la utilització de les centrals de compres per a tot el Sistema Nacional de Salut i promocionant una indústria farmacèutica pública que acabi amb els desproveïments i l’especulació (el paper durant la pandèmia de centre de farmàcia militar ha estat important i podria ser un germen de la mateixa ). D’altra banda, s’haurien d’anul·lar els copagaments establerts pel RDL 16/2012 que són un obstacle per a l’accés als medicaments que necessiten per a les persones més malaltes i amb menors ingressos. És necessari crear un organisme de gestió pública que avaluï i controli les noves tecnologies abans de la seva difusió pel sistema que podria dependre del Consell Interterritorial per donar participació a les CCAA. s’haurien d’anul·lar els copagaments establerts pel RDL 16/2012 que són un obstacle per a l’accés als medicaments que necessiten per a les persones més malaltes i amb menors ingressos. És necessari crear un organisme de gestió pública que avaluï i controli les noves tecnologies abans de la seva difusió pel sistema que podria dependre del Consell Interterritorial per donar participació a les CCAA. S’haurien d’anul·lar els copagaments establerts pel RDL 16/2012 que són un obstacle per a l’accés als medicaments que necessiten per a les persones més malaltes i amb menors ingressos. És necessari crear un organisme de gestió pública que avaluï i controli les noves tecnologies abans de la seva difusió pel sistema que podria dependre del Consell Interterritorial per donar participació a les CCAA.

    11. Afavorir la investigació sanitària pública. La investigació ha estat abandonada al nostre país d’una manera irresponsable. Tot i que no es pot fer una relació directa entre la recerca i els resultats immediats, és obvi que, sense investigació, sense ciència, no hi ha avenços en el futur, ia més s’està a costa de la utilització de les patents d’altres. Cal assegurar almenys l’1,5% del pressupost sanitari públic destinat a la investigació, i afavorir mesures que consolidin els equips d’investigadors en el nostre sistema públic. La investigació hauria d’estar dirigida a millorar la salut de la població i cal acabar amb les plataformes públic privades controlades pels laboratoris, indústria tecnològica i fons d’inversió, que estan utilitzant fons d’inversió, que estan utilitzant fons, recursos i pacients del sistema públic per a investigar nous medicaments i aparells tecnològics que patenten en el seu propi benefici.

    12. Fomentar una xarxa pública de residències de majors. El desastre de les residències ha estat un dels amplificadors de la pandèmia, que estan associats a la seva privatització en mans de fons d’inversió, entitats religioses que retallen personal, redueixen la qualitat de les instal·lacions, amunteguen pacients i incompleixen els protocols que garanteixen la seguretat dels residents. Hauria de realitzar-se amb caràcter urgent una auditoria de totes elles i intervenir les que suposin un risc per a la salut. És necessari crear una xarxa de residències de titularitat i gestió pública de grandària adequada que evitin grans concentracions, amb uns recursos suficients, en infraestructures i en personal, i cures concordes amb les necessitats de les persones que viuen en elles i potenciar els recursos previstos per la Llei de la Dependència perquè les persones majors puguin mantenir-se en els seus domicilis amb el suport de cuidadors i recursos públics.

    Es tracta de propostes a desenvolupar de manera urgent per a potenciar la Sanitat Pública i garantir la seva recuperació. A més, seria convenient analitzar la resposta sanitària durant la pandèmia, una vegada hagi remès aquesta, per a poder avaluar la resposta del sistema sanitari, i els errors i encerts que es van produir en el seu abordatge. Des de la FADSP ens comprometem a fer-ho en el major breu termini possible perquè entenem que és important per a poder treure lliçons per al futur de la nostra Sanitat Pública.

    La població i els treballadors de la Sanitat han realitzat un esforç important de solidaritat i de contenció en aquest temps que ha aconseguit contenir l’avanç de la pandèmia al nostre país. Ara és necessari que les administracions públiques responguin d’una manera eficaç i eficient per a assegurar que no torna a repetir-se la mateixa, i que, si ho fa o es presenten noves epidèmies, tenim els recursos suficients per a donar una resposta que garanteixi la salut de tots/as. Des de la societat, els treballadors de la Sanitat i les organitzacions socials hem d’exigir-ho.

    Un article traduït de Sin Permiso

  • Incertesa entre els nous metges: fi de curs treballant contra la COVID i sense la data del MIR

    L’Anna Aguilar, la Patrícia Díaz i l’Andrea Arango són estudiants de medicina a la Universitat de Barcelona i en dues setmanes acaben la carrera. La finalització d’aquests sis anys intensos d’estudi les ha agafat treballant de manera extraordinària davant una pandèmia, fent les últimes classes i assignatures a distància i sense saber quan realitzaran l’examen MIR.

    El Ministeri de Sanitat encara no ha dit les dates per la celebració d’aquest però s’especula que podria ser entre febrer i maig. Una suposició que pren força atès que els metges que van realitzar l’examen el gener passat encara no han triat especialitat. Ho faran durant el mes de juliol per entrar a la seva plaça de resident durant el setembre de 2020.

    L’Anna Aguilar explica que estudiar de juny a gener ja és una idea que a ningú li ve de gust però que, a més, davant aquesta situació d’incertesa, la sensació és encara més estranya. És per això que estudiants de totes les facultats de medicina de l’estat s’han ajuntat en una campanya a xarxes per exigir com a mínim la publicació d’una data, sigui quina sigui. «No és que vulguem demanar que el MIR sigui el gener o el maig, volem saber la data». I especifica que, si fos per ella, «preferiria que fos com més aviat millor».

    I és que canvia molt saber si encares l’estudi a 7 o a 9 mesos vista. Aguilar també creu que tindria molt sentit que l’examen sempre fos al maig, comencessis la residència al setembre i el canvi d’any anés de curs escolar a curs escolar. Per converses amb metges que ja ho han passat, apunta que començant al maig a vegades no hi ha molta continuïtat de formació: «el més lògic seria acabar la carrera al juny, gaudir l’estiu, estudiar pel MIR a l’acadèmia de setembre a abril i aleshores fer l’examen».

    Com també sostenen les seves companyes de classe, el MIR és un dels exàmens més competitius que existeix. L’Andrea Arango apunta que la base d’ajornar-ho tot un mes no existeix: «si tu no et poses a estudiar, els altres sí que ho faran i les acadèmies això ho saben… No ens diran ‘d’acord, pren-te un mes de vacances’». «Si comences més tard», completa la Patrícia Díaz, «et quedes enrere».

    Elles tres han tingut la sort de trobar-se en un trimestre on només els hi quedava una assignatura per fer, pediatria. L’examen de ginecologia el van fer a finals de març, just abans d’entrar a treballar però ja des del confinament. L’altra classe no ha tingut tanta sort doncs encara estava fent rotacions de pràctiques hospitalàries i faltaven alguns Treballs de Final de Grau per entregar.

    «La coordinadora de l’assignatura ens ha posat moltes facilitats i ha sigut molt comprensiva pels que estàvem treballant. Si teníem una setmana per fer un treball, ens donava un mes i en comptes de marcar com obligatòries el 100% de les tasques, només ho era un 70%», explica Aguilar. Tot això però, poc acostumades a aquestes dinàmiques, no ha estat massa positiu per exemple per Andrea Arango: «no hem pogut fer ni pràctiques ni seminaris i estem fent molta feina per ordinador: classes online, treballs… i a mi són coses que no m’agraden. Quan anava a l’hospital al matí treballava i a la tarda estudiava però ara sense horaris… jo sóc de les que necessita anar a la biblioteca».

    I és que s’han trobat amb l’últim examen de la carrera programat per l’11 de juny i l’inici de les acadèmies pel MIR entre el 22 i el 25 de juny. «Acabar, no tenir ni un mes de vacances, no fer el viatge de final de curs, no haver-te graduat, no poder ni trobar-te amb tots els teus amics i posar-te directament a estudiar el MIR… és una mica dur», descriu Arango. En aquest sentit, la UB ja els hi va comunicar fa prop de dos mesos que la graduació es posposava pel 23 d’octubre. Esperen que pugui ser així però no les tenen totes.

    Aguilar amb dos companys dins l’Hotel Salut de plaça Espanya

    La primera experiència professional en temps de coronavirus

    Al principi de l’estat d’alarma i davant la necessitat imperant de sumar professionals, Salut va anunciar que recorreria a personal jubilat i a estudiants per a cobrir algunes tasques. Als estudiants de la UB del Clínic de Barcelona primer els hi va arribar una petició per donar suport al servei de preventiva del Clínic. La demanda anava dirigida a estudiants d’entre tercer i sisè per fer de voluntaris. Van ser els alumnes de cinquè, atès que aquest és l’any que fan l’assignatura de medicina preventiva, els que van coordinar tota la xarxa d’estudiants. Van ser tants els que s’hi van apuntar que només calia assistir un matí o una tarda per setmana. La tasca consistia a fer seguiment dels contactes d’aquelles persones que havien donat positiu en COVID i es trobaven ingressades a l’hospital.

    Una setmana després que comencés aquesta iniciativa els alumnes de sisè que prèviament s’havien apuntat per treballar van rebre una notificació on se’ls hi deia que començaven a treballar.

    «Des del principi del confinament, en veure que la capacitat dels hospitals començava a estar molt saturada vam pensar que qualsevol cosa que poguéssim fer per ajudar seria interessant», relata Anna Aguilar. A més a ella, comenta, se li plantejava el dubte sobre si això s’havia de fer des del voluntariat: «crec que tot treball del sector públic ha d’estar remunerat. No podia ser que amb el discurs del voluntariat ens exposéssim al virus i féssim hores que els governs havien de pagar a altres professionals».

    Així, el 30 de març van començar a treballar 50 o 60 estudiants del Clínic i després a mitjans d’abril es van incorporar uns altres 20 o 30. No a tots els han arribat a trucar, ja que en omplir el formulari els hi preguntaven les zones on vivien per estar el màxim a prop del centre assignat. Més o menys el 90% dels estudiants del Clínic van acabar al mateix Hospital Clínic o a l’Hospital de plaça Espanya vinculat al Clínic. Han estat treballant amb el contracte d’auxiliar sanitari des del 30 de març fins que s’han anat rescindint els contractes a mesura que s’han anat tancant les sales o les plantes on es trobaven.

    Aguilar, per exemple, va tenir contracte del 30 de març a l’1 de maig a l’hotel salut del Clínic. Una de les seves tasques era recollir dades per estudis que es faran al Clínic. També redactaven cursos clínics, donaven altes, feien el contacte amb les famílies i treien el màxim de càrrega als metges. «Nosaltres pensàvem que la nostra feina seria una mica diferent de la que ha estat. Al principi a les notícies només veiem saturació, torns molt llargs i gent treballant a qualsevol hora però per nosaltres no ha estat així», explica Aguilar. I és que opina que els professionals partien de la premissa que els estudiants no tinguessin contacte amb malalts perquè no estan ni col·legiats ni assegurats.

    Per la seva part, Patrícia Díaz va treballar a l’hotel associat a l’Hospital Can Ruti del 28 de març al 17 de maig. En el seu cas podria haver seguit treballant fins finals de mes però veient que la pressió assistencial s’havia reduït va deixar l’hotel per afrontar l’últim examen de la carrera.

    Com a la resta d’hotels del territori, allà es trobaven els pacients més lleus que ja havien d’acabar de fer l’aïllament per poder tornar a casa seva. La problemàtica afegida de l’hotel on va treballar Díaz eren els determinants socioeconòmics que acompanyaven els pacients. «Alguns vivien amb sis persones més, no tenien una habitació on poder estar sols ni un bany que no haguessin de compartir», relata. Així, explica que al principi anaven a l’hotel a fer l’aïllament dels 15 dies però després els protocols van canviar i no els deixaven marxar fins que passessin 30 dies de l’inici de la clínica i la PCR sortia negativa.

    A diferència d’Aguilar, Díaz si va tenir contacte amb algun pacient però molt circumstancialment: «passar a veure’ls ho fèiem poc. Els trucàvem cada dia a l’habitació, els hi preguntàvem com estaven, com havien passat la nit, si tenien sensació de febre… miràvem les constants que ens donava infermeria i fèiem els cursos». Només si algú es trobava malament sí que es vestien i anaven a l’habitació però en aquests casos ho acostumava a fer un metge o resident.

    En alguns casos, si el pacient empitjorava, sí que els havien d’enviar de nou amb ambulància cap a Can Ruti però en general no va trobar-se amb res greu i, afegeix que, de fet, tots els dolors centro toràcics que es van trobar eren per ansietat.

    Per últim, a l’Andrea Arango li va tocar treballar del 30 de març al 30 d’abril a la Unitat de Vigilància Intensiva i Intermèdia Respiratòria (UVIR) del Clínic. Ens comenta que justament durant el temps que va estar ella allà va ser el de més intensitat i menys personal, ja que alguns agafaven la COVID i havien de passar justament els 15 dies d’aïllament.

    Arango ens explica que «al principi va ser una mica estrany perquè ningú sabia ben bé què fèiem nosaltres allà, ni que podíem fer. La primera setmana va ser rara». Finalment, ajudaven amb tot el tema informàtic: «per evitar fer entrades innecessàries passàvem visita per ordinador i anàvem mirant les constants, les proves… Miràvem què els hi havia passat a la nit als pacients i depèn com els metges sí que entraven». Qui sempre entrava infermeria per canviar vies o canviar medicació. A part també realitzava com les seves companyes els cursos clínics. A la UCI es triga gairebé dues hores a fer-ho per la quantitat de dades que s’havien d’introduir. Això i demanar proves com ara radiografies i analítiques era bàsicament el que va fer durant el seu pas pel Clínic. En el seu cas, el contacte amb les famílies el realitzaven els metges adjunts perquè «com es tractava de pacients que estaven tocadets, era millor que informés qui més en sabia per poder donar més informació».

    Hotel Catalonia Plaza adscrit al Clínic / Flickr: francisco avia_ Hospital Clínic Barcelona

    Hotels i hospitals, condicionants de la tria d’especialitat?

    Aquesta experiència els hi ha aportat nous coneixements i també noves idees. Més enllà de la feina i la tasca feta, han tingut oportunitat de parlar amb professionals i residents de diferents especialitats.

    L’Anna sempre havia volgut triar una mèdica i no una quirúrgica i la feina que ha estat fent ha caminat cap a aquesta direcció, cosa que l’ha reafirmat. «En treballar amb residents de totes les especialitats possibles, des d’hematologia, urologia o neurologia, he tingut l’oportunitat per parlar sobre els pros i els contres de cadascuna».

    La Patrícia tenia bastant clar que volia fer ginecologia. Durant el seu pas per l’hotel ha estat amb adjunts de dermatologia i al·lergologia, metges que també s’han hagut de renovar formativament durant aquesta pandèmia. El què ha tret d’ells és que hi ha especialitats que viuen millor que altres. «Els dermatòlegs viuen bé i els ginecòlegs fan moltes guàrdies. Això em va fer pensar a posar en una balança quina és l’especialitat què vull fer i que em farà feliç i quina és la vida que vull tenir i si em vull dedicar el 100% a la medicina o no… Vull tenir una mica de vida i depèn de l’hospital i de l’especialitat això canvia moltíssim. Preferiria no guanyar tants diners i tenir més vida personal i d’oci», conclou.

    L’Andrea sempre havia pensat a fer cirurgia, després va canviar a alguna mèdica i després, durant aquest últim any, ha passat a voler fer anestèsia. La pneumologia mai li ha agradat i és amb qui ha estat a la UVIR però sí que això li ha servit per conèixer de més a prop com funcionen els intensius i plantejar-se si caminar cap aquí o pensar en l’àmbit d’urgències.

  • Els metges de família de Catalunya i la seva visió de l’APiC abans i durant la pandèmia

    Fa pocs dies la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (MfiC) feia públics els resultats d’una enquesta realitzada a gairebé un centenar de metges que responien a qüestions relatives a la seva visualització de la situació assistencial de l’atenció primària i comunitària (APiC) catalana en el període immediatament anterior a la pandèmia i durant aquesta. Amb independència de la representativitat última de l’enquesta penso que cal comentar algunes de les preguntes i respostes dels participants, ja que ens poden donar pistes sobre els problemes que pateix l’APiC des de fa temps i també sobre alguns dels canvis que caldria introduir-hi per corregir-los.

    A la introducció de les dades de l’enquesta s’afirma que els professionals han hagut de fer front amb altes dosis d’improvisació als nous problemes plantejats per l’assistència i que, afortunadament, se n’han sortit gràcies a la utilització de grans dosis de talent i imaginació, el que es podria traduir en termes pràctics en una alta capacitat per construir de forma autònoma canvis estructurals i organitzatius essencials sense haver d’esperar les instruccions de «l’autoritat competent». El mèrit d’aquest èxit és encara major si pensem en la manca d’autonomia habitual de la gestió dels centres i equips. Els responsables polítics i gestors haurien de prendre bona nota i esforçar-se més en la cerca de dissenys que facilitin una major autonomia i descentralització en l’APiC.

    Pràcticament la totalitat dels enquestats tenen clara la prioritat que cal donar a la implantació de les noves tecnologies en els centres d’atenció primària. També en aquest camp els responsables polítics han d’assumir que cal potenciar les dotacions, però no amb l’objectiu de transformar gairebé la majoria de les visites presencials en virtuals si no per generar un nou equilibri d’ambdues modalitats com base d’un model assistencial modern i facilitador de la participació de tots els professionals dels equips en els processos d’atenció individual i comunitària. El contacte presencial és inherent a l’APiC i no pot ser infravalorat.

    Un poc menys del setanta per cent dels metges de família participants pensen que l’assistència que practicaven abans de la pandèmia era sobretot passiva en contraposició a la proactivitat exigida per aquesta. El fet que no sigui la totalitat dels metges el que visualitzi aquesta passivitat assistencial cal posar-lo en relació amb l’existència d’un nucli minoritari però significatiu de col·legues que pensen que ja fan tot el que cal atenent les demandes dels pacients que vénen a les seves consultes i que no es troben dins les seves responsabilitats actuacions dirigides a altres àmbits diferents del clínic, per exemple, les de caràcter comunitari. Cal evidenciar que, en el context actual de manca d’efectius i recursos, ja és un mèrit prou important fer únicament assistència de qualitat a les consultes, però cal no oblidar la necessitat de promoure canvis culturals, estructurals i organitzatius en l’àmbit professional que expandeixen una visió més comunitària de l’atenció primària al nostre país.

    En el punt que coincideix la pràctica totalitat dels metges de família participants és en conceptualitzar la pandèmia com una oportunitat immillorable per abordar els canvis pendents de l’APiC. Sembla obvi que la COVID19 ha tensat les costures dels sistemes sanitari i social i ha deixat a la vista de tothom (esperem que també dels responsables polítics) les mancances acumulades al llarg de més de dues dècades d’infravaloració d’aquests elements nuclears de l’estat del benestar. Cal que els que tenen capacitat de decisió posin en marxa els canvis pendents i amb les dotacions de recursos necessàries. Ja he perdut el compte de la quantitat d’anys que fa que múltiples plans de reforma de l’APiC de Catalunya dormen en els calaixos de l’administració.

    La major part dels metges de família també coincideixen en valorar negativament la persistència de problemes la solució dels quals es reivindica també des de fa molts anys: burocràcia laboral i d’altres orígens, disponibilitat de materials i tecnologia (proves diagnòstiques i autoprotecció durant la pandèmia). En fi, una lletania que seria interminable.

    Vull finalitzar aquesta reflexió sobre aquestes visions dels metges de família de Catalunya amb una nova crida a les autoritats polítiques del nostre país perquè no deixen passar aquesta nova oportunitat per atendre, amb mentalitat innovadora i recursos suficients, les demandes ja gairebé seculars de l’APiC.

  • Per què el desconfinament asimètric és una bona idea

    Al llarg del mes de març i principis del mes d’abril d’aquest any l’epidèmia de COVID-19 es va transmetre de manera exponencial entre la població de Catalunya, amb un alentiment en dies posteriors possiblement associat a la implantació del confinament de la població.

    Un fet rellevant per entendre l’evolució de la malaltia, però també per dissenyar quina hauria de ser l’estratègia més adequada per dur a terme el desconfinament, és la distribució geogràfica de la propagació de l’epidèmia. Com ha anat mostrant l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) utilitzant les dades del Registre COVID-19 del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la taxa de casos positius acumulats varia substancialment entre Àrees Bàsiques de Salut (ABS) i entre municipis.

    En diferents treballs, disponibles a la pàgina web del Grup d’Anàlisi Quantitativa Regional (AQR) de la Universitat de Barcelona, ​​hem analitzat la possible associació entre la propagació territorial de la malaltia i diferents factors apuntats en l’estudi d’altres epidèmies prèvies. En aquest article es resumeixen els principals resultats obtinguts fins ara.

    Densitat de població

    En primer lloc, hi ha diversos motius pels quals la incidència de la COVID-19 pot ser més elevada en àrees densament poblades, motius que han justificat l’estratègia de confinament estricte adoptada al nostre país. Una major concentració de la població en el territori afavoreix la interacció i els contactes a la vida diària dels individus, cosa que resulta essencial per a la ràpida transmissió de la malaltia.

    Així mateix, l’ús de transport públic pot haver estat determinant en la ràpida propagació de la COVID-19, i es dona una clara relació entre dotació i utilització de transport públic (accés a metro, trens de rodalia, servei d’autobús) i densitat de població.

    Finalment, fins i tot la superfície dels habitatges podria tenir un paper en la propagació entre membres de la llar, ja que aquesta tendeix a ser menor en les àrees més poblades. Els resultats de la nostra anàlisi suggereixen que duplicar la densitat de població duu a un increment d’entre el 5% i el 10% en la taxa de casos de COVID-19, després de controlar per la influència d’altres factors. Aquest resultat pot ser particularment important tant per al seguiment de possibles onades futures de l’epidèmia, com per a l’organització del desconfinament de la població.

    Condicions meteorològiques i contaminació atmosfèrica

    Les dades internacionals han mostrat clarament una major expansió de la SARS-Cov-2 en un ampli corredor est-oest situat entre el paral·lel 30 N i el paral·lel 50 N, zones caracteritzades per tenir temperatures mitjanes situades entre els 5 °C i 11 °C i nivells d’humitat relativa entre el 50 i el 70%.

    Els nostres resultats assenyalen la importància de les condicions meteorològiques durant la fase de contagi de la malaltia, com també han trobat altres estudis (aquí i aquí), si bé l’evidència internacional no és concloent.

    En concret, en aquelles zones amb majors temperatures mitjanes i majors nivells d’humitat relativa s’observa una reducció de la taxa de contagi mantenint igual la resta dels factors. Així doncs, l’augment de temperatures durant els pròxims mesos podria ajudar a contenir l’expansió del coronavirus durant el període de desconfinament. Ara bé, el fet que la humitat relativa decreixi en les zones de l’interior a mesura que ens acostem al període estival podria compensar part de l’efecte associat a la temperatura.

    Diferents estudis han mostrat també evidència sobre la influència de la contaminació atmosfèrica en la propagació i expansió d’epidèmies anteriors (per exemple, la SARS) i sobre la major mortalitat als Estats Units i Itàlia en el cas de la COVID-19. La nostra anàlisi també mostra una associació negativa entre els nivells de concentració de PM10 i N0₂ sobre la taxa de contagi.

    En concret, un augment d’un 1% en la concentració d’aquests contaminants faria augmentar la taxa de contagi pràcticament la mateixa proporció. Tenint en compte que durant la fase de confinament els nivells de contaminació s’han reduït de manera considerable, la recuperació de nivells previs a causa de la reactivació econòmica podria representar un risc important per als habitants de les zones més exposades a aquests contaminants davant futurs rebrots de l’epidèmia.

    Privació socioeconòmica

    Finalment, diversos estudis (per exemple, aquí i aquí) també han mostrat com la variació espacial en la propagació i en l’impacte d’altres malalties infeccioses, com la grip espanyola de 1918, va estar relacionada amb el nivell de renda de cada territori, la seva taxa d’atur i el nivell educatiu de la seva població.

    A tall d’exemple, es pot suposar que la malaltia es va estendre més ràpida i intensament en aquells llocs que concentren menys població de renda elevada, en què un nombre elevat de la població treballa en activitats on les interaccions amb altres persones són freqüents i intenses, i que a més tendeixen a utilitzar habitualment el transport públic. També es pot argumentar que les mesures d’auto prevenció i protecció podrien haver estat menys habituals allà on, en termes relatius, hi ha un percentatge de la població amb nivells educatius més baixos.

    De fet, l’evidència que hem obtingut per a les Àrees Bàsiques de Salut a Catalunya (una unitat territorial amb un ampli detall per a zones urbanes) suggereix una associació positiva entre el nivell de privació socioeconòmic i la taxa de contagi, especialment quan aquesta última assoleix valors elevats. Aquest resultat és consistent amb els nivells molt elevats de propagació de la malaltia en les zones de l’àrea metropolitana de Barcelona que tradicionalment presenten poblacions amb un alt grau de privació socioeconòmica.

    A favor d’un desconfinament asimètric

    En síntesi, encara que es tracti d’una investigació encara en curs, els resultats obtinguts fins ara donen suport a dur a terme un desconfinament asimètric considerant tant les característiques dels diferents territoris com la influència que la tornada a la normalitat pot tenir sobre algun dels factors analitzats (per exemple, la contaminació atmosfèrica) i que hauria de ser tingut en compte a l’hora de dissenyar l’estratègia més adequada.

    En tot cas, és important reconèixer la complexitat de l’asimetria territorial, atès que els desplaçaments per treball i estudis de persones que resideixen en zones amb, en principi, diferents nivells de vulnerabilitat podrien facilitar la transmissió generalitzada de rebrots de l’epidèmia.

    En conseqüència, els fluxos habituals de persones entre les diferents zones haurien d’intervenir en l’equació, per exemple mitjançant la consideració de les àrees delimitades pels mercats de treball locals i no basant-se en delimitacions purament administratives.

    Aquest article es va publicar originalment a The Conversation. Els autors són Raul Ramos Lobo, Alessia Matano, Alicia García, Antonio Di Paol, Enrique López Bazo, Ernest Pons Fanals, Jordi López-Tamayo, Jordi Suriñach, Josep Lluís Carrion-i-Silvestre, Rosina Moreno Serrano i Vicente Royuela,investigadors de la Universitat de Barcelona.

  • No totes les persones positives en el test d’anticossos de la COVID-19 estan immunitzades

    Les primeres anàlisis realitzades amb plasma de persones exposades a la SARS-CoV-2 i amb anticossos neutralitzants contra el virus suggereixen que gairebé la meitat de les persones que han patit la infecció de manera lleu o asimptomàtica tenen un nivell molt baix d’aquests anticossos.

    Per això, els experts subratllen la necessitat que tothom mantingui les mesures d’higiene i distanciament social, ja que la presència d’aquests anticossos podria no garantir la immunitat davant el coronavirus. No obstant això, aquesta tendència es reverteix en les persones que han patit la malaltia de manera greu, que presenten fins a 10 vegades més anticossos que els individus amb infecció lleu.

    Són les dades preliminars del consorci format per l’Institut d’Investigació de la Sida IrsiCaixa, el Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) i el Barcelona Supercomputing Center (BSC), amb el suport de la farmacèutica Grifols.

    Fins al moment, els científics han analitzat en laboratoris d’alt nivell de bioseguretat del CReSA les dades d’un conjunt de 111 mostres de plasma de persones que han generat anticossos contra el SARS-CoV-2 i que van experimentar diferents graus de gravetat de la malaltia.

    Segons els resultats, un 44% dels 29 individus que van patir infecció lleu tenen actualment nivells d’anticossos per sota el límit de detecció fiable. D’aquests, la meitat no presenten cap activitat neutralitzant, per la qual cosa resulten indistingibles dels controls no infectats. En canvi, el 56% restant ha generat anticossos per sobre del llindar de detecció.

    «Caldrà estudiar el perquè d’aquestes diferències, però mentrestant donar positiu en un test no assegura immunitat enfront de virus», adverteix Julià Blanco, investigador d’IrsiCaixa i l’Institut d’Investigació Germans Trias i Pujol, que lidera el projecte d’una vacuna contra el SARS-CoV-2.

    Deu dies per generar resposta immunitària

    Les persones que van ser hospitalitzades van generar la resposta aproximadament deu dies després de l’aparició de símptomes i van desenvolupar unes 10 vegades més anticossos neutralitzants que les que van tenir una evolució clínica lleu.

    «Probablement això es deu al fet que el seu sistema immunitari ha estat exposat a una quantitat més elevada de virus i això ha fet que reaccioni d’una manera més potent», indica Blanc.

    Així, els autors alerten que la presència d’anticossos per si mateixa podria no garantir la immunitat davant d’una segona infecció, i subratllen la necessitat que tothom mantingui les mesures de precaució bàsiques: higiene de mans, ús de mascaretes i distanciament social.

    Altres factors implicats

    Els investigadors també apunten que, en el cas de les persones que van passar la infecció d’una manera lleu, la manca d’anticossos podria suggerir que altres factors immunològics han aconseguit controlar la replicació del virus.

    En primer lloc, la immunitat innata -la resposta immunitària genèrica-, no específica contra un patogen concret i que no és a llarg termini. I en segon lloc, la immunitat cel·lular, aquella exercida pels limfòcits T i que pot destruir els patògens residents dins de cèl·lules, on no arriben els anticossos.

    «Tot això s’ha de continuar estudiant», adverteix Bonaventura Clotet, director d’IrsiCaixa. «Però encara que es demostri que la contenció de la primera infecció va ser gràcies a aquests factors, no sabem si seran igual d’eficaços en el cas d’una segona exposició a virus», conclou.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC