Just Deploy It!

Blog

  • Natalia Garcia: «Les residències érem les grans oblidades a l’inici de la pandèmia»

    La crisi sanitària del coronavirus ha posat les residències de gent gran al focus de l’atenció mediàtica. «A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més», resumeix Natalia Garcia, fisioterapeuta a una residència de la ciutat de Saragossa [el nom de la qual no fem públic a petició de la facultativa].

    En efecte, dues de cada tres persones mortes per coronavirus a Espanya ho han fet en centres per a gent gran i són moltes les veus que demanen un canvi en el model de gestió d’aquests equipaments sanitaris. Per aquesta raó, organitzacions sanitàries i Metges Sense Fronteres han demanat al Ministeri de Sanitat i a les CCAA més recursos per l’Atenció Primària i en les residències.

    Conversem amb Garcia per apropar-nos a la situació d’un de tants geriàtrics on el nou coronavirus ha trastocat les rutines i l’estat anímic d’usuàries i treballadores.

    Ets fisioterapeuta, però quines funcions fas actualment a la residència?

    Des que va començar la pandèmia no estic fent de fisioterapeuta. Vaig deixar la meva tasca perquè la residència va arribar a una situació crítica i vaig fer el que podia: ajudar les infermeres, les doctores, les auxiliars… fer el que sigui.

    Ara comencem a fer una mica de fisioteràpia, però no en la rutina normal, perquè el gimnàs està tancat. Com que la situació s’ha calmat, he començat a fer les videotrucades amb els familiars i passejos en grups reduïts pel jardí del centre.

    Com va ser l’adaptació a tasques diferents de les teves?

    Al principi fatal perquè ens va venir tot en sec. En una setmana la residència es va enfonsar. Jo anava a treballar amb la idea de «vaig i faig el que puc per ajudar». Si havia de donar medicació, la donava; si havia de donar esmorzars i dinars, els donava…

    Em va costar d’adaptar-me no per fer una feina que no era la meva, sinó perquè havia de fer-ho perquè estàvem en una situació crítica. Faltava gent perquè moltes auxiliars estaven de baixa i havíem de fer el que podíem.

    Abans de fer l’entrevista has passat per l»operació desinfecció’. En què consisteix?

    Arribo a casa i el primer que faig és treure’m les sabates. La meva parella m’obre la porta, entro sense tocar res i vaig a la dutxa directament. Recullo la roba, la poso a la rentadora a temperatures altes i amb desinfectant vaig netejant tot el que he tocat. També les ulleres, les gomes del cabell… I això cada dia.

    Què ha estat el més dur de la situació d’emergència?

    La sensació de no poder fer res. A les residències tenim pacients que tractem cada dia, hi tens una relació, els agafes una confiança… I no podíem fer res. Els portaves als hospitals i els hospitals els tornaven. S’havien de morir a les residències. I no podies fer res. Veure com perdies tots els usuaris amb què has tingut relacions és molt dur.

    Com has gestionat el desgast mental d’aquesta situació tan anòmala?

    M’ha afectat i crec que m’afectarà. Jo visc amb la meva parella. La meva família és lluny. No la veig des del febrer i no sé quan la veuré. És un vincle que tinc i que em falta. Vaig tenir molts pensaments negatius, de no voler anar a treballar… Però després pensava que hi havia d’anar sí o sí.

    M’afectarà en un futur? Sí. Quan vegi que tot torna a la normalitat però la meitat dels meus pacients ja no hi siguin.

    Com suporten la situació els residents que estan bé cognitivament?

    Ens diuen que ni a la guerra passava això. «A la guerra ens podíem tocar, ens podíem abraçar, estàvem amb família. Ara estem sols», ens expliquen. Molts d’ells van viure la Guerra Civil i la van superar i els és dur veure que van néixer i créixer amb una i que poden morir per una altra. Que et diguin això i que els falta contacte amb la gent que estimen i no poder fer-hi res és molt dur.

    Heu fet videotrucades per mantenir el contacte amb les famílies.

    Sí, i sobretot al principi eren moments molt emotius. Fins i tot les treballadores ploràvem. És una situació molt dura per totes les parts: família, residents i la nostra. Vam pensar que havíem de fer videotrucades perquè si no morien pel virus, ho farien per pena.

    Ells ho agraeixen molt. No tenen cap contacte físic. Ens demanaven i ens demanen petons i abraçades, però els hem de dir que no podem.

    Com valores la visibilitat de les residències de gent gran durant aquesta pandèmia?

    Les residències hem estat les grans oblidades. Aquest virus afecta molt la gent gran i només es parlava d’hospitals. Jo estava treballant a una residència i no ho entenia: veies la tele i només se sentia parlar d’hospitals, de les UCIs… Jo pensava: «I les residències? És població de risc». Ningú en parlava fins que va haver-hi molts brots.
    Creus que després d’aquesta situació hi haurà més atenció i cura sobre la gestió d’aquests centres?
    Jo crec que sí. Mai havia sentit a parlar de les residències tret de casos de denúncies. Ara que som al focus estem sent més escoltades. És la part positiva. La cara dolenta és que fins ara érem les grans oblidades. A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més.

    Enmig de tanta negativitat, què destacaries com a positiu?

    Hem fet pinya i equip. La relació amb les companyes abans era només laboral, ara hem vist que hem superat això i podem superar el que calgui.

    N’extreus aprenentatges personals i professionals?

    Jo he estudiat per fer de fisioterapeuta i durant aquests dies no he fet res d’això. Però em sento orgullosa de ser sanitària i d’haver sabut tirar endavant. No m’he vingut avall.

    Creus que la gent més allunyada del món sanitari ha entès la gravetat de la situació?

    Crec que no gaire. Ho veia amb la gent que se saltava el confinament o que a la fase 0 sortien en grup al carrer. Mentre anava a treballar veia un munt de gent sense protecció, fent-se abraçades i petons… Em produïa i em produeix una sensació de rebuig. Encara ara quan veig gent a les terrasses sense respectar les normes.
    Els que treballem al món sanitari estem vivint en una realitat paral·lela. Entenc que la resta de la gent no i té la necessitat de sortir i viure perquè no han vist de tan a prop, però a mi em costa de normalitzar-ho.

    Quan està prevista la normalitat al vostre centre de gent gran?

    Els usuaris segueixen tots aïllats a les seves habitacions perquè encara tenim dues plantes d’infectats. La normalitat no existirà fins que no hi hagi cap positiu i els avis puguin tornar a les zones comunes. Només la idea de pensar-ho em produeix por i rebuig.

  • La Fundació Galatea ja ha atès psicològicament a 500 professionals de la salut

    El servei de telesuport psicològic que la Fundació Galatea ofereix als professionals de l’àmbit de la salut des de l’inici de l’emergència sanitària originada per la pandèmia de COVID-19 ha atès, en aquests dos mesos, 466 usuaris i ha efectuat 1.448 intervencions (3 intervencions de mitjana per cada usuari). Els professionals de tot l’Estat poden accedir a aquest servei a través del telèfon 900 670 777 tots els dies de la semana, en horari de 9 a 22 hores. Una xarxa de 48 psicòlegs s’encarrega d’atendre les consultes.

    L’objectiu és donar resposta a preocupacions i pors dels professionals, que es manifesten sovint amb ansietat, estrès, angoixa i, fins i tot, depressió. Mitjançant aquest servei telemàtic d’àmplia disponibilitat, es pretén proporcionar l’acompanyament que aquests professionals necessiten en uns moments tan complexos. El servei s’ofereix per videoconferencia, amb sessions d’entre 20 i 30 minuts, tenint en compte que es tracta d’intervencions psicològiques gens convencionals, donades les circumstàncies excepcionals.

    El servei de telesuport psicològic estarà a disposició dels professionals almenys fins a finals de setembre i compta amb el finançament i l’impuls de la Fundació Bancària La Caixa i amb la col·laboració del Ministeri de Sanitat i dels Consells Generals de Col·legis de Metges, d’Infermeria i de Psicòlegs, així com amb el suport d’Almirall i de la King Baudouin Foundation.

    Metges i personal d’infermeria són els professionals que més estan utilitzant el servei i suposen el 34,3% i el 33,3%, respectivament, dels usuaris. El personal auxiliar d’infermeria representa el 12,3% de les consultes; els psicòlegs, el 3,3%; els educadors socials, el 3%; les treballadores socials, el 2,5%, els farmacèutics, l’1% i els odontòlegs, un altre 1% (la resta correspon a d’altres professionals del sector). Les dones en són les principals usuàries i suposen el 85% del total. D’altra banda, la mitjana d’edat del personal que demana ajuda és de 43,5 anys. La franja que acumula més consultes és la de 41 a 50 anys (39%), seguida de la de 31 a 40 anys (22%) i la de menys de 20 (20%).

    Des de l’inici de l’emergència sanitària, els professionals de la salut estan fent front a una situació excepcional, que genera una tensió emocional que sobrepassa, de molt, l’habitual. Entre alguns dels factors que han generat o encara generen més estrès en els professionals han indicat que no estan preparats per a la realitat amb què es troben; que en un període molt curt, han canviat els seus paràmetres de referència; que els recursos materials i professionals, així com les possibilitats terapèutiques són limitats o que la presa de decisions complexes és més freqüent.

    A més, el risc de contagi, d’aïllament o quarantena (propi i de persones properes); la manca de material de protecció per evitar el contagi; els canvis de rol, d’equips, de lloc de treball; la gran incertesa sobre l’evolució de la situació i les seves conseqüències en tots els àmbits de la societat; la intensa tensió emocional, acompanyada de sentiments d’impotència i malestar; o la gestió complexa de la mort dels pacients.

    Intervencions amb equips

    A banda del servei de telesuport individual adreçat als professionals, la Fundació Galatea també ha posat a disposició dels equips assistencials un programa d’intervencions dissenyades per a grups, en el qual ja han participat 170 professionals de diversos centres. Amb la pandèmia, molts equips assistencials s’han trencat, s’han hagut de redistribuir professionals en funció de les necessitats, hi ha hagut canvis de funcions, canvis d’espais de treball, noves incorporacions, etc. És per això que la iniciativa de la Fundació Galatea parteix del plantejament que la repercussió de l’emergència i de la crisi actuals no afecta tan sols de manera individual els professionals, sinó que hi ha també una afectació col·lectiva, enmig d’un escenari d’incertesa, que fa necessari un treball grupal de recomposició.

  • Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    L’Associació | Drets Sexuals i Reproductius treballa per aconseguir que aquests Drets Sexuals i Reproductius siguin efectius per a la població. En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones han volgut redactar i compartir un seguit de demandes

    Salut de les dones són sexualitats feministes i sobirania corporal

    La lluita històrica del moviment feminista i el moviment de persones LGTBIQ+ ha aconseguit el reconeixement dels Drets Sexuals i Reproductius com a drets humans fonamentals, avançant en la superació de l’heterosexualitat normativa i dels mandats i els estereotips de gènere i reivindicant les sexualitats diverses. Sexualitats desitjades amb el plaer de protagonista. Soles o acompanyades, amb qui es vulgui i com es vulgui. Sense cap tipus de discriminació, relació de poder, coacció o qualsevol altra forma de violència.

    Des del feminisme comunitari, les feministes indígenes llatinoamericanes proposen el concepte de sobirania corporal que assenyala els vincles sinèrgics entre el colonialisme, el neoliberalisme i l’heteropatriarcat. La sobirania corporal comporta entendre la subjecció violenta dels cossos per part dels sistemes d’opressió i alliberar-los, alliberant les sexualitats i la reproducció de qualsevol ordre político-econòmic basat en el seu control. Partint d’un plantejament radical com la sobirania corporal es generen les condicions necessàries per a una garantia real dels Drets Sexuals i Reproductius, des de les dones, les persones heterodissidents, les comunitats i l’espai col·lectiu.

    Salut de les dones és una sanitat 100% pública, universal i de qualitat

    La sanitat i els serveis públics en general han sigut la principal diana de retallades pressupostàries i privatitzacions. El menyspreu històric dels serveis públics i la seva mercantilització han passat factura durant la gestió de l’epidèmia de la covid-19 i s’ha evidenciat la seva sobrecàrrega, manca de recursos i falta de capacitat de resposta.

    La universalitat de la sanitat i els serveis públics és fonamental, no es pot tolerar cap tipus de discriminació i obstacle d’accés. Una sanitat de qualitat han d’incorporar una perspectiva feminista interseccional, en la producció de coneixement, en l’àmbit professional i en l’atenció. Cal recuperar i incorporar els sabers mèdics i les estratègies de salut que les dones i les persones heterodissidents han desenvolupat des de la resistència i per a la seva supervivència, reconeixent i visibilitzant aquestes aportacions i coneixement.

    L’abordatge de la salut sexual i reproductiva ha de partir dels principis d’universalitat i qualitat i s’ha de basar en el paradigma dels Drets Sexuals i Reproductius. Durant el període actual és imprescindible mantenir l’atenció a la salut sexual i reproductiva així com comprendre i adaptar-se a les necessitats del present i anticipar-se a possibles dificultats futures. S’ha de facilitar i garantir l’accés, modificar els protocols d’intervenció (com en el cas de l’avortament) i assegurar la provisió farmacològica i la disponibilitat d’instrumental i de procediments de laboratori. La salut sexual i reproductiva és un component essencial del benestar individual i col·lectiu, cal reconèixer-la com a tal i blindar-la.

    Salut de les dones és eradicar la violència masclista

    La violència masclista és violència estructural. És molt important tenir en ment aquesta premissa per no reduir el fenomen a un llistat de denúncies i entendre que els feminicidis i l’agressió sexual són al capdamunt de l’iceberg de la violència masclista, en són la seva expressió més visible. L’impacte de les violències masclistes sobre la salut de les dones i de tota persona que transgredeix la normativitat heteropatriarcal és ben conegut fins al punt de reconèixer que les violències masclistes suposen un atemptat contra la salut pública.

    El confinament ha posat en evidència com s’infravalora la incidència de violència masclista, recloent a casa a tantes dones i tantes persones amb el seu agressor. No haver considerat el risc sobreafegit que el confinament comportava i la conseqüent limitació de factors protectors, com poder deixar l’espai de violència o tenir una relació estreta amb les xarxes personals d’afectes i cures, denota una gestió molt deficient. Cal identificar els casos de violència masclista que han tingut lloc durant aquest període i les mancances institucionals que han dificultat la seva assistència, reconèixer els errors per a rendir-ne comptes i rectificar de cara al futur.

    Salut de les dones és posar les cures al centre

    Totes les persones som interdependents, depenem les unes de les altres, necessitem que ens cuidin i ser cuidades. La divisió sexual i racial del treball es fa evident en la feminització dels sectors laborals com el sector sociosanitari, les treballadores de la llar, els serveis socials i el conjunt del tercer sector, sense oblidar l’elevada presència de les dones al sector de l’alimentació i l’atenció al client. Allò personal és polític quan entenem que la distribució desigual de les tasques de cures que té lloc a moltes unitats de convivència és expressió d’una organització social que emfatitza l’individu neoliberal, l’home i la producció capitalista i devalua tota la feina destinada a la reproducció de la vida i les persones que generalment n’assumeixen la responsabilitat, les dones.

    Durant el període de confinament s’ha evidenciat la sobrecàrrega de les dones derivada d’una socialització molt deficient de les tasques de cures. Aquesta càrrega, sens dubte s’ha vist accentuada pel paquet de mesures laborals, socials i sanitàries que s’ha desplegat per pal·liar la crisi, ja que els sectors feminitzats han seguit funcionant a marxes forçades, donant resposta a les necessitats de les comunitats. Les dones han vetllat per la salut del seu entorn i de la seva comunitat, el benestar de les persones dependents i la gestió del patiment que ha generat l’epidèmia. Però, qui vetlla per la seva salut física i psicoemocional?

    Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    En la nostra societat impera la desigualtat, l’explotació i la discriminació de gran part de la població. El model neoliberal, de la mà amb el racisme institucional i social i l’heteropatriarcat, impacta sobre les condicions de vida de tantes i tantes persones comportant una vulnerabilitat adquirida respecte la seva salut. Des d’una perspectiva interseccional podem entendre l’articulació i juxtaposició d’aquestes estructures, que tenen per resultat, entre d’altres, la feminització de la pobresa. Com en el cas de tantes treballadores de la llar que assumeixen les tasques de cures d’una societat occidental individualista que se n’ha desentès. Una feina ja de per sí devaluada en base a la ideologia patriarcal, amb unes condicions laborals precàries que s’aprofiten d’una llei d’estrangeria que nega els drets de ciutadania a les persones migrades.

    Durant l’emergència de la covid-19 hem sentit discursos bèl·lics de tot tipus contra el virus, una metàfora absurda davant un fenomen com aquest, però no contra una organització social que augmenta exponencialment la vulnerabilitat a la malaltia i als seus efectes. S’ha assenyalat el sacrifici individual com a pal de paller, exacerbant encara més l’individualisme latent, però poc hem sentit a parlar de reorganització de la producció capitalista, depredadora insaciable contra les persones, els recursos naturals i el medi ambient.

    La salut de les dones i de tota la població es garanteix des de la responsabilitat i l’acció col·lectiva que posa la vida al centre, com la campanya RegularizacionYa, que identifica en la llei d’estrangeria una de les principals amenaces contra la salut de les persones migrades, o les xarxes de suport mutu i solidaritat que han nascut arreu. Cal assenyalar, doncs, les institucions, estructures i sectors que contribueixen activament a l’empitjorament del nostre estat de salut, i avançar col·lectivament en la defensa d’una vida que valgui la pena ser viscuda.

  • El dany col·lateral pot superar el que es pretén prevenir: COVID-19 i població infantil

    Una Editorial publicada recentment sobre COVID-19 i infància resumeix amb claredat el que està succeint amb la infància en aquesta pandèmia: «la població infantil se sotmet a riscos amb l’objectiu de reduir l’expansió d’una malaltia que produeix danys en els adults». (1)

    Hi ha moltes incerteses respecte de les vies de transmissió de la COVID-19, la immunitat i la seva durada, etc. Entre els primers resultats que s’han comprovat i repetit en tots els països, els i les menors de 15 anys presenten una incidència acumulada, gravetat, i letalitat molt menor que la resta de població. Els resultats de la primera etapa de l’estudi de prevalença dut a terme a l’Estat espanyol indiquen que els i les menors presenten menor prevalença d’anticossos IgG. (2) En aquest estudi els primers resultats mostren que en menors d’1 any la prevalença d’IgG va ser d’1,1% (interval de confiança de 95%: 0,3-3,8%), entre 1-4 anys de 2,2% (1,4-3,6), de 5 a 9 anys 3 % (2,3-4,1) i de 10-14 anys 3,9% (3,1-4,9), mentre que en la població general va ser de 5% (4,7-5,4). Aquestes dades, i els resultats preliminars de les revisions basades en les primeres corbes epidèmiques a la Xina, Corea, i la resta del món (3, 4) reforcen la idea que la població infantil pateix menys i amb menys gravetat la malaltia, i a més, com «vector de transmissió» ho és menys que els adults.

    El tancament dels col·legis va ser una de les primeres mesures d’aïllament que es van prendre en la majoria de països del món afectats per la pandèmia. És molt probable que aquesta decisió estigués basada en epidèmies anteriors com la de la grip, i en la idea preconcebuda que els menors són importants «vectors de transmissió». No obstant això, a més de les dades esmentades que contradiuen aquestes idees, segons una revisió sistemàtica, el tancament de col·legis com a mesura única redueix la mortalitat general entre 2 i 4% de les morts, molt menys que altres mesures de distanciament. (5)

    En les següents etapes cal anar amb compte de no estigmatitzar mai els nens i les nenes, i encara menys quan aquest estigma no està basat en evidències científiques. I a més no adoptar mesures que se sap que tenen clars i coneguts efectes adversos en la població infantil.

    Abans de la pandèmia, l’Estat espanyol presentava un dels percentatges més elevats de risc de pobresa infantil, abandonament escolar precoç, i majors desigualtats en els determinants socials de la salut infantil d’Europa (atur familiar, famílies monomarentals sense recursos, etc.). Les mesures d’aïllament social adoptades han augmentat i augmentaran encara més aquestes desigualtats en el curt, mitjà i llarg termini si no s’adopten mesures urgents per pal·liar-les. Els i les menors de famílies més pobres tenen menys recursos, poden dependre dels menjars escolars i dels parcs infantils per fer exercici, tenen menys probabilitats de tenir accés apropiat a Internet i espai suficient per a permetre l’aprenentatge i l’accés a recursos addicionals per donar suport altres activitats. A això se sumen els danys addicionals a causa de l’aïllament social, la manca de l’acció protectora de l’escola, l’augment de l’ansietat i dels problemes de salut mental, les agressions i la violència domèstica, i el maltractament infantil. I això coincideix amb un desajust entre les necessitats i la provisió de serveis sanitaris, educatius i socials. Això és particularment cert per a la població infantil més vulnerable.

    És inacceptable allunyar els menors del contacte amb els seus iguals, d’un ambient que possibiliti la convivència i d’un context cultural enriquidor. Pretendre adoptar distàncies de seguretat entre menors i evitar que interactuïn durant el període escolar sense buscar alternatives més properes al normal creixement i desenvolupament infantil, per fer un símil amb qüestions actuals, és proposar que es reprengui el futbol però sense pilota.

    Sembla necessari recordar ara els Drets de l’Infant declarats el 1989. L’article 3 proposa: en totes les mesures concernents als i les menors que prenguin les institucions públiques o privades de benestar social, els tribunals, les autoritats administratives o els òrgans legislatius, l’interès superior dels nens i les nenes serà la consideració primordial a la qual s’atendrà. (6)

    En conclusió, es proposa fer una crida urgent als qui prenen les decisions, a la societat en general a què que s’escolti a la població infantil perquè defensin els seus drets a una educació infantil i d’adolescents equitativa en el context actual. S’hauria de revisar la factibilitat de reduir el nombre d’alumnes per classe i augmentar els espais necessaris sense que augmentin les desigualtats en l’accés a l’educació; donar-li veu als menors en la presa de decisions, i buscar les alternatives necessàries i suficients per a l’adopció de les mesures de promoció i protecció de la salut infantil (higiene de mans, desinfecció, etc.).

    Aquestes decisions haurien de basar-se en la millor evidència científica disponible, i equilibrar els drets dels infants amb els efectes individuals i socials de les mesures proposades.

    Bibliografia

    1) Esther Crawley , Maria Loades , Gene Feder, Stuart Logan, Sabi Redwood, John Macleod. Wider collateral damage to children in the UK because of the social distancing measures designed to reduce the impact of COVID-19 in adults. BMJ Paediatrics Open 2020;4:e000701. doi:10.1136/bmjpo-2020-000701

    2) Instituto de Salud Carlos III. Ministerio de Sanidad. Estudio ENE-COVID19: primera ronda. Estudio Nacional de sero-epidemiología. Informe preliminar 13/05/2020. https://portalcne.isciii.es/enecovid19/documentos/ene_covid19_inf_pre.pdf

    3) Luis Rajmil. The role of children in the transmission of the COVID-19 pandemic: a scoping review (en revisión).

    4) Jonas F Ludvigsson. Children are unlikely to be the main drivers of the COVID-19 pandemic– a systematic review. Acta Paediatr 2020; https://onlinelibrary.wiley.com/doi/abs/10.1111/apa.15371

    5) Russell M Viner, Simon J Russell, Helen Croker, Jessica Packer, Joseph Ward, Claire Stansfield, et al. School closure and management practices during coronavirus outbreaks including COVID-19: a rapid systematic review. Lancet Child Adolesc Health 2020; 4: 397–404 https://doi.org/10.1016/S2352-4642(20)30095-X%20397-404

    6) Naciones Unidas. Convención sobre los derechos del niño. Naciones Unidas; 1989. https://www.un.org/es/events/childrenday/pdf/derechos.pdf

  • «La vacuna és més estratègica que la bomba atòmica. Qui la tingui manarà al món»

    Periodista i activista humanitari, Rafael Vilasanjuan és, ara el director d’Anàlisi i Desenvolupament Global de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), una entitat creada amb l’objectiu de fer front als reptes de la salut al món actual i constituïda per institucions acadèmiques i governamentals, amb el suport de la Fundació La Caixa. Va arribar a ISGlobal el 2011 després d’estar vinculat a Metges sense Fronteres dotze anys i cinc més al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Creu que la supèrbia dels països rics els ha passat factura en la crisi de la Covid-19.

    Estem davant de la crònica d’una pandèmia anunciada? Alguns analistes i organismes públics havien avisat del perill d’una crisi causada per un nou virus

    Bill Gates tenia una certa sospita. Després de l’emergència de l’Ebola va fer una conferència, el 2014, on deia que els virus podien ser una gran amenaça i que calia treballar tenint-ho present. El setembre del 2019 es va publicar un informe titulat ‘Un món en perill’, dirigit per l’exdirectora general de l’Organització Mundial de la Salut, Gro Harlem Brundtland, on s’afirmava que la probabilitat que el 2020 hi hagués un virus que s’expandís per tot el món era gran i que aquest virus, que seria respiratori, podia provocar una caiguda de l’economia mundial del 5%. No estem parlant d’una pitonissa sinó de l’exdirectora de l’OMS. Aquesta crisi s’ha anat coent a poc a poc i aquests tipus de crisi tenen manifestacions abruptes i així ha estat.

    No és l’única crisi que s’està coent així. Hi ha la crisi climàtica, que tots sabem que algun dia esclatarà i la qüestió és si estem prenent les mesures que calen per aturar-la i si, de fet, no hi ha una relació entre l’una i l’altra i si hi ha una relació entre l’home i la natura com a causa que fa que aquestes crisis esclatin. Pensàvem que havíem creat una frontera entre països rics i pobres per les malalties infeccioses. A finals dels anys setanta es va erradicar la verola i es va pensar que podríem erradicar totes les malalties infeccioses. De fet, el que van fer va ser una altra cosa. Es va crear una barrera econòmica: països rics sense malalties infeccioses i països pobres on es concentraven i mataven molta gent. Això es va trencar amb la Sida. És un virus que va arribar i va infectar gent aquí i allí. Després va venir el primer SARS, després la grip aviar, després el MERS, a l’Orient Mitjà, i ara finalment ha vingut el SARS-CoV-2. Teníem símptomes i han esclatat en forma de pandèmia.

    Si s’havia avisat, perquè hi ha la sensació que va agafar a tots els governs del món per sorpresa?

    La barrera il·lusòria que vam crear pensant que podríem eliminar totes les malalties infeccioses, com a mínim allà on hi havia bons sistemes de salut, ens ha portat cap a una certa supèrbia. Hi ha molta gent que dubta de les xifres que ha aportat la Xina. És evident que en un règim autoritari és més difícil saber si s’ha manipulat la informació i confiar que sigui la que correspon. En tot cas, va passar a la Xina i es va dir que hi havia una alarma. Itàlia pot estar una mica excusada perquè va ser el primer lloc on va aterrar de forma massiva i era normal pensar que allí no passaria, amb uns sistemes de salut que funcionaven.

    Primer es va dir que era com una grip més

    Es va començar a dir que era com una grip. I potser és com una grip però amb la diferència que contra la grip tenim una vacuna però contra la Covid-19, no. Quan tinguem una vacuna potser tindrà els efectes d’una grip. Mentre no en tinguem una és un virus completament desconegut i ens hem trobat amb la supèrbia de països que pensem que a nosaltres no ens passaria perquè tenim un sistema de salut que funciona a la perfecció, amb una sanitat invencible i una recerca que ho pot tot. Però aquest virus s’ho ha saltat perquè ha tingut una capacitat d’expansió elevadíssima, que ha anat de la mà del transport de la globalització. Viatja en avió; immediatament. Quasi no ens ha deixat l’oportunitat de repensar-ho. Hi havia ja models matemàtics després de l’esclat a Itàlia que deien que podia arribar a Espanya, França o la Gran Bretanya. Però fins que no t’arriba, els models matemàtics no canvien les conductes de la gent. Ara diuen que el govern va reaccionar tard. Amb el que sabíem en aquell moment, cap de nosaltres s’hagués confinat o hagués entès el confinament a no ser que fos a través d’un govern autoritari. Havíem de veure les conseqüències perquè no pensàvem que tingués l’efecte que està tenint.

    Hi ha països que estaven més preparats que d’altres per fer front a la pandèmia?

    Sí. Hi ha països que estaven molt millor preparats. Per exemple, Corea del Sud. Per una raó bastant senzilla. Va patir les pitjors conseqüències de la SARS-1. El 2003 va tenir una crisi de tot: econòmica, de salut pública, de la infecció. El que van fer va ser canviar tota la seva ideologia. Van començar a canviar la seva economia, fent-la més innovadora, més d’acord amb la ciència. Això va fer que sorgissin no només qüestions de salut sinó que comencessin a despuntar fàbriques tecnològiques. A més, la població estava conscienciada. Tenia mascaretes a casa. Les havia anat comprant des del 2003. Nosaltres tenim mercromina a casa, però ningú no tenia mascaretes. Mai havíem pensat que això arribaria aquí. A Corea del Sud havien passat la SARS-1 i, per tant, en l’àmbit governamental sabien que havien de tenir tests disponibles per si arribava un altre cop una infecció d’aquestes característiques. I, per un altre costat, tenien desenvolupades també tecnològicament unes aplicacions per traçar la gent de manera immediata i havien desenvolupat protocols.

    Aquí no teníem aquesta experiència

    Aquí no havíem patit el que havien patit allà. Així i tot, hi ha països més preparats. No sabem quina càrrega viral han tingut a països com Alemanya i si la força del virus ha estat molt menor o han actuat millor. Probablement hi ha una part de les dues raons. Aquí hem hagut d’actuar bàsicament sobre el sistema de salut. El que s’intentava és que no es col·lapsessin les unitats de vigilància intensiva. Hi ha diferències substancials. A Espanya, la inversió en sanitat és de 2.800 euros per persona i any. A Alemanya és de 6.000. Més del doble. I això vol dir que els seus hospitals estan més ben preparats per una emergència. Tenim un magnífic sistema de salut i d’atenció sanitària però amb pocs recursos comparats amb la mitjana de l’OCDE o amb països com Alemanya o França. Això fa que la crisi ens hagi agafat en condicions pitjors per afrontar-la. Així i tot, el sistema de salut ha fet tot el que estava al seu abast i més i ha evitat una tragèdia més gran. Per això s’ha fet el confinament. El confinament és una vacuna. És a dir: com que no hi ha res que t’immunitzi, queda’t a casa que serà la manera de no contagiar-te. El que hem tingut és una resposta feta sense manual d’estil. Ningú no tenia manual d’estil. Ni aquí ni a pràcticament cap país d’Occident.

    Com valora la resposta de la Unió Europea a la pandèmia?

    Ha estat doble. Per un costat, ha demostrat que encara té molta feina a fer en el sentit de comunitat i no de superestats, en el sentit de suma d’interessos. Aquí està el gran repte d’Europa en el futur. En canvi, com a mínim, al final ha deixat un horitzó de suport, de no deixar els països absolutament sols. Això és bo. El que ha sigut un fracàs és que no té un sistema de seguretat europeu que pugui funcionar conjuntament, que hauria estat la demostració que val la pena perquè som capaços de prendre mesures a nivell col·lectiu. Crec que tendirem cap aquí. És molt difícil perquè, ara per ara, les diferències entre els sistemes de salut d’Alemanya i Hongria són abismals, tot i que són països que estan un al costat de l’altre, però crec que Europa s’haurà adonat que la salut no és una qüestió de solidaritat sinó de seguretat. Perquè el dia que Hongria no pugui respondre a una epidèmia, tampoc podrà respondre Alemanya, que està al costat. Aquest serà el camí d’Europa i la Unió Europea: buscar aquelles àrees de benefici comú per homogeneïtzar respostes.

    Fins ara enteníem la sanitat bàsicament com un sistema de benestar als nostres països i com un sistema de solidaritat i cooperació amb els països pobres. Aquí teníem un sistema de salut en condicions i el que sobrava ho donàvem a cooperació pels països que no el tenien. Ara s’ha demostrat que aquest és un tema de seguretat.

    Que afecta pràcticament a tot el món

    No acabarem la pandèmia en un país. L’hem d’acabar en tots. Ara per ara, a nivell mundial la vacuna és més estratègica que la bomba atòmica. Qui tingui la vacuna manarà al món. Hem de fer tot el contrari que amb l’arma atòmica. No l’han de tenir només uns pocs països. L’ha de tenir tothom perquè si no la seguretat també estarà en perill.

    Alguns països aposten per la immunització aconseguida perquè gran part de la població es contagiï. És una decisió encertada? Més contagis poden facilitar la immunització però també significa més patiment i més morts

    No sé si és una decisió encertada. Gran Bretanya, que era el país que ho podia haver aplicat amb menys demagògia, va tirar enrere quan va veure les conseqüències que tenia. Boris Johnson va fer-ho quan li van dir que podia causar cent mil morts. No ho estem veient a gran escala. Tret de Nova York. Tots els països estan entorn del 5%, una mica amunt una mica avall, a part dels Estats Units. Suècia ha apostat per una via de no confinament total però el que passa és que allí la gent té una cultura completament diferent per la qual ells mateixos ja es confinen i només fan en comú les coses imprescindibles. Aquí estarà la diferència entre la primera i la segona onada de la infecció. La gent ja sap quin és el risc i què pot passar. Sortirà però amb més precaució. Aquesta responsabilitat que incorporen algunes cultures com la sueca ha permès que passessin a un sistema de més obertura.

    El cas dels Estats Units és molt curiós perquè els científics no van aconsellar que es contagiés el màxim de gent possible però, en canvi, el president Trump considera que la diferència entre 80.000 i 150.000 morts és intranscendent comparada amb una indústria que ha de funcionar i econòmicament ha de tirar endavant. Aquí hi ha una batalla entre els científics i un polític que pren les seves decisions. A més, els estats estan en mans dels governadors, no del president, i cada estat fa el que pot. Els Estats Units és el país que, ara per ara, té més contagiats del món i s’ha de fer una lectura molt cauta del que ha passat.

    Les xifres de contagiats i morts als països del Tercer Món són relativament baixes. Quina explicació hi dóna?

    Científicament no en sé la resposta. Com a persona que ha treballat a països en conflicte i amb renda baixa diria algunes causes per les quals podem estar davant de xifres molt baixes. La primera i més fonamental és que no es fan tests. Hi ha molt poc tests i els que es fan, es fan ja a un nivell hospitalari molt avançat i el nombre de casos reportats no són significatius del que pot estar passant. La segona és que, aproximadament, el 60% de la població africana té menys de vint anys. A Europa, el 50% de la gent té més de 50 anys. I estem davant una malaltia que afecta més, en les seves conseqüències greus, a la gent gran. Per tres quartes parts de la població africana no seria la principal causa de mortalitat. Com no hi ha tests i no hi ha morts, la cosa queda com atenuada, tot i que això no vol dir que el virus no estigui circulant.

    Allí moren per malalties que aquí es solen curar

    La mortalitat per pneumònia a l’Àfrica en menors de cinc anys és de 800.000 nens l’any. És més del doble dels números de mortalitat actuals de la Covid-19 a tot el món. Les morts per malària a l’Àfrica de menors de cinc anys són 400.000. Els nens que moren per còlera o diarrees arriben a 600.000. És molt difícil que el principal problema de salut pública dels països africans sigui la Covid. La Covid pot agreujar tota la resta. Confinar la població africana és molt difícil perquè als slums ja estan confinats, però tots junts, sense parets ni sostres ni finestres. A banda d’això, el protocol de la Covid i el de la malària són contraris. El de la malària diu que vagis al centre de salut quan tinguis febre. Si tens la Covid, et diuen que encara que tinguis febre no vagis al centre de salut fins que no tinguis problemes de respiració. Això farà que s’agreugi la mortalitat per d’altres malalties.

    Sentim a dir que aquest virus ha vingut per quedar-se, com ho va fer el de la Sida. El VIH va causar milions de morts i encara mor gent d’aquesta malaltia. Estem davant un escenari semblant?

    Són escenaris completament diferents. La Sida és un virus que afecta minoritàriament a Occident i només té dues possibilitats de transmissió: el sexe i la sang. Aquest nou virus passa per l’aire i pot afectar molta més gent. A més, és més estacional. El virus de la Sida un cop contagiat no genera immunitat pròpia. És un virus força més complicat. De la Covid-19 hi ha molta gent que se n’ha sortit i ja no la té. Té la traça dels anticossos però ja no té el virus. Són completament diferents en la manera d’actuar, contagiar i desenvolupar la malaltia. Potser sí que ha vingut per quedar-se. Parlem fàcilment de la idea de la vacuna. Per la Sida encara no hi ha vacuna. Ni tan sols n’hi ha en fase 1. La Covid-19 la causa un virus més semblant al de la grip o al coronavirus 1, que és de la mateixa família. Desapareixen i tornen a aparèixer estacionalment. El de la grip té una capacitat de mutació molt gran i cada any en ve un de diferent. El de la Covid-19 encara no ho sabem.

    No podem confiar en tenir aviat una vacuna contra la Covid-19?

    Estem en una competició de Fórmula 1. La ciència havia anat tan de pressa per una malaltia infecciosa mai i mai hi havia hagut tanta gent dedicada a investigar-la. Que hi hagi més de cent pilots de vacunes vol dir que hi ha un potencial i una cursa gran engegada. Abans per malalties infeccioses anàvem per carreteres secundàries; ara estem en un circuit de Fórmula 1. Ara bé, s’estan venent conceptes diferents. Ens diuen que tindrem una vacuna l’hivern de l’any que ve. Potser tindrem una vacuna aleshores però tenir ‘la’ vacuna és una altra història. En un any no es desenvolupa ni la més eficaç, ni la més eficient, ni la més segura. Per tenir una vacuna segura has de passar les fases 1, 2 i 3. Les vacunes més avançades, que són les que s’estan desenvolupant genèticament, estan en fase 1, que és la de seguretat. La fase 2 és d’eficàcia i la fase 3 és que sigui multicentre, a molts llocs. Potser ens saltarem una fase, unificant la 2 i la 3, però has de posar una vacuna, comprovar que és eficaç, veure quins efectes secundaris té i com reacciona el cos humà.

    Això requereix molt temps?

    Això requereix temps i si no donem aquest temps tindrem menys seguretat. No sabrem molt bé fins a quin punt serà segura. I és molt probable que no sigui molt eficaç i que la primera que es trobi no sigui universal, sinó que sigui per un determinat grup de població. Conviurem amb aquest virus, que vindrà en onades, amb èpoques de més baixa intensitat i èpoques de més alta intensitat. D’aquí a poder tenir una vacuna trigarem temps. Si la ciència funcionés a la perfecció, si tot anés de 10, si el gener tinguéssim ‘la’ vacuna universal, la qüestió seria quant de temps trigarien a posar-la al meu braç. I aquí comença un procés llarg. Produir una vacuna no és produir lleixiu o llet. Produir una vacuna és una qüestió de bioseguretat i amb l’actual capacitat de producció mundial, si la vacuna fos universal es trigaria més d’un any per poder produir-ne per tothom. Si calculem que el 60% de la població ha d’estar protegida, immunitzada, perquè el virus no es multipliqui, estem parlant de 4.000 milions de persones. Si hi ha la sort que aquesta vacuna és tan efectiva que te la posen una vegada i no te l’han de posar mai més, són 4.000 milions de vacunes. La indústria de producció de vacunes no les pot produir en menys d’un any. I això si la vacuna és d’un sol shot. Si són dos o tres, són milions de tones de vacunes, que no són fàcils de fer.

    Podem confiar que tindrem medicaments eficaços abans?

    Això sí. Hi haurà tractaments parcials. Uns seran pel cor; uns altres, pels intestins; uns altres, pel que sigui. És molt més fàcil trobar un medicament que una vacuna. Són completament diferents. La vacuna la dones a una persona sana. El medicament el dones a una persona malalta; pots arriscar més. En una vacuna no pots arriscar i posar una persona pitjor del que estava, si estava bé. Començarem a veure tractaments, medicaments parcials que aniran fent que s’atenuï la situació a les UCIs. Caldrà tenir molta cura de la gent que està en situació de més risc i hi haurà condicions d’atenció sanitària més normal amb la gent que no està en aquesta situació.

    Com serà el món que sorgirà arran d’aquesta pandèmia? Serà un món de mascaretes, guants, distàncies físiques, sense abraçades, desinfeccions permanents, amb competicions esportives i concerts sense públic…?

    No, crec que no. Però sí que hi haurà d’haver canvis profunds. Hi ha quatre o cinc coses a nivell del Planeta sobre les que hem d’actuar col·lectivament: les malalties, les infeccioses sobretot, el clima, l’oxigen, l’aigua… Amb les institucions que tenim actualment a nivell multilateral no podem fer front a aquests reptes de forma col·lectiva. No estic parlant d’un govern mundial però si d’una nova governança mundial amb àrees, amb el compromís i l’esforç per intentar crear nous mecanismes més impositius davant de segons quines crisis. D’altra banda, hem acceptat ja que una part important de les relacions de feina passaran a ser telemàtiques. Hem digitalitzat de manera urgent una forma de treballar que s’intuïa però que no s’aplicava. La feina funcionarà més com a espais de trobada, que fan falta perquè no és el mateix tenir una reunió amb vint persones on no veus el llenguatge corporal a través de la telemàtica però, en canvi, gran part de la feina del dia es podrà fer de forma telemàtica o digital. No sé si és bo o dolent. Quan va aparèixer el mòbil tothom deia que era magnífic perquè es podria treballar sense haver d’estar físicament a l’oficina. El resultat va ser que vam acabar treballant més. No sé si telemàticament acabarem treballant més. Hi haurà digitalització per aquelles coses que no necessàriament exigeixen un contacte físic però valorarem més el contacte físic quan el tinguem i el buscarem en les qüestions que l’hem buscat tota la vida: les relacions d’amistat, de família, d’amor… No crec en un món sense abraçades.

    Preveu més solidaritat entre persones i nacions o més egoisme, més populisme, més xenofòbia i nacionalisme?

    A curt termini, és més fàcil ser populista i nacionalista. Es pensa que controlant les fronteres pròpies es controla tot. A llarg termini, com que sabem que la resposta no és així i no funciona, es començaran a destruir aquests mites. Però potser triguem molt perquè quan hi ha por la gent es replega cap a allò que considera seu, allò que controla. De fet, estem en un període on la majoria de les grans potències –Xina, els Estats Units, Índia, el Brasil…- s’han tornat cap a models de populisme ultranacionalista. No deixa de ser un símptoma. També és veritat que passa més als països molt grans. Cap d’aquests ultranacionalismes serà capaç de garantir la seguretat del dia a dia, la salut, l’aigua, l’oxigen… Tornarem a un cert consens multilateralista, més internacionalista, més solidari, de dir que cal buscar en algunes coses el bé per tots. Potser trigarem però aquesta crisi posa el camí per pensar d’una manera diferent.

    La bretxa entre ciutadans pobres i rics, entre països pobres i rics creixerà o es reduirà?

    Com a conseqüència immediata creixerà. Les conseqüències econòmiques estan generant una pobresa molt gran i a nivell de països passarà el mateix, com a mínim a curt termini. En poblacions africanes o llatinoamericanes, on un 50% o un 60% de la gent viu de la feina del dia a dia l’impacte és pitjor. La gent no pot estar sense poder treballar. A banda de la salut, em preocupa la bretxa digital, que pot ser enorme. No perquè no hi hagi tecnologia sinó perquè no hi hagi alfabetització, perquè la gent no estigui preparada per utilitzar les eines més bàsiques de la digitalització. Ja no dic les més complexes que aniran sortint. El món que ve serà molt més digital i aquí s’està jugant una part important del que serà la pobresa del futur.

    El capitalisme, l’economia de mercat neoliberal, sobreviuran a aquesta nova crisi?

    Si no es corregeixen, no. Ja tenen tendència a fagocitar-se a ells mateixos. El capitalisme i el neoliberalisme poden funcionar en tant en quan hi hagi pactes per intentar civilitzar-los. Si són salvatges els números acaben cantant i hi ha un moment en què la gent no aguanta més. Quan comença a haver-hi infrasalaris, sous d’esclavitud, que no permeten arribar a final de mes, provoquen la gènesi de la seva destrucció. En tant en quan no es descobreixi un sistema millor assistirem a pactes socials per intentar que es mantingui en la mesura del possible, per fer més humana la relació entre els diners i les persones i que no hi hagi un nivell d’exclusió tan elevat, que cada cop és més gran. Mentre la bretxa creixi serà molt difícil aguantar aquest capitalisme. Si els cent més rics del món tenen més diners que el 80% de la població mundial, després seran 60, i després 40… Quan només en quedi un, tothom anirà contra ell.

  • L’Ajuntament de Barcelona aborda el patiment psicològic per la Covid-19 amb un 1,5 M€ extraordinaris

    L’Ajuntament de Barcelona posarà en marxa un pla de xoc en salut mental per fer front els efectes que pugui generar la Covid-19 a nivell emocional entre la ciutadania, un reforç important que es farà de la mà de les entitats que integren la Taula de Salut Mental de la ciutat i d’altres especialitzades en l’acompanyament i el suport psicològic. El pla està dotat amb 1,5 milions d’euros extraordinaris, un increment del 234% respecte als 640.000 euros que ja estava previst destinar aquest any als diferents programes municipals de salut mental que funcionen a Barcelona, igualment de la mà d’entitats especialitzades, que es mantindran en tot cas.

    El pla de xoc s’ha fixat arribar als quatre col·lectius que s’han identificat amb més necessitats de suport específic perquè estan patint especialment l’impacte de la crisi: infants i adolescents, persones cuidadores que han assumit una sobrecàrrega important, persones grans i persones amb problemes de salut mental. Igualment, es preveuen línies específiques per abordar el suport i l’acompanyament al dol, la prevenció del suïcidi, el suport i l’assessorament expert a professionals de l’àmbit comunitari de les zones amb especials dificultats per fer prevenció i detecció i, finalment, programes per protegir la salut mental de la ciutadania durant la crisi i per detectar i acompanyar el malestar psicològic.

    La mesura arriba en un moment en què s’ha pogut constatar que la situació actual és complicada per a un volum important de la ciutadania i tot apunta que aquests efectes es perllongaran en el temps. Concretament, l’enquesta de seguiment de la Covid-19 a Barcelona que està fent setmanalment l’Oficina Municipal de Dades reflexa que el 49% de la població assegura que el confinament està essent molt o bastant dur, mentre que fins el 86% es declara molt o bastant preocupat per la situació que s’està vivint. Les xifres més actuals són del passat 14 de maig, però els percentatges d’afectació s’han mantingut força estables, amb poques variacions setmanals des que l’enquesta es va començar a fer el passat 11 d’abril.

    De fet, hi ha altres indicadors que confirmen l’existència d’una crisi emocional que se superposa a la crisi sanitària i econòmica. Així ho demostra l’anàlisi de trucades que s’han fet als diferents telèfons d’escolta i de suport que han funcionat a Barcelona durant la crisi, tant el que es va posar en marxa amb motiu del confinament de la mà del Col·legio Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) com el Telèfon de l’Esperança, que en aquest context han rebut gairebé 10.000 trucades –el 72% protagonitzades per dones i el 58% amb edats entre els 49 i els 69 anys–. Igualment, les valoracions de les Taules de salut mental que hi ha als districtes de la ciutat, així com la revisió d’articles publicats en mitjans especialitzats sobre l’impacte de la Covid-19 en la salut mental, o bé el seguiment que està fent l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) sobre els efectes de la malaltia en els diferents barris de la ciutat, fan preveure un escenari en què l’acompanyament i el reforç dels programes de salut mental serà clau per poder garantir el màxim benestar emocional possible de la ciutadania.

    Entre els sentiments més destacats es troba la por i l’angoixa a un possible contagi i les implicacions que això podria tenir per a la persona i el seu entorn més immediat; un increment de les situacions de sobrecàrrega de les persones cuidadores; un fort impacte emocional per la mort i el dol en un context en què el comiat dels éssers estimats morts no s’ha pogut fer en condicions de normalitat; així com un agreujament de les sensacions d’aïllament i soledat especialment en la gent gran, entre d’altres. Addicionalment, amb el pas de les setmanes i la prolongació de les mesures de confinament s’ha pogut observar un augment de les situacions de risc i vulnerabilitat per la pèrdua de cobertura de necessitats bàsiques com per exemple l’alimentació, problemes de convivència, un increment de simptomatologia entre les persones amb un trastorn mental previ o amb addicions, i també dificultats creixents entre el personal laboral essencial, que ha de poder realitzar les seves tasques amb l’obligatorietat d’adaptar-se al nou context.

    Estrictament pel que fa a infants, joves i adolescents, a partir de les més de 700 intervencions que s’han fet als serveis específics per a aquest col·lectiu com l’Aquí T’Escoltem, el Konsulta’m, els Centres per a Famílies amb Adolescents i la Xarxa de Centres Oberts, s’ha pogut constatar l’existència de situacions familiars que compliquen la convivència durant el confinament, així com dificultats per dormir i altres problemes disruptius i necessitats de pautes de comportament. Igualment, i partint de la base que aquesta crisi no afecta tothom per igual perquè subratlla amb tota la seva cruesa les desigualtats prèvies i persistents, s’han identificat condicions difícils de confinament com és conviure en un habitatge petit, sobreocupat o amb poca il·luminació com a detonants d’altres problemes de benestar emocional i angoixa en famílies que, per la seva situació, en ocasions no poden seguir el ritme escolar. Addicionalment, també s’observa en determinats casos una pauta de falsa pau i calma momentània que fa preveure que es problemes apareixeran a mesura que es vagi transitant cap a les diferents fases del desconfinament.

    Per tot plegat, el pla de xoc en salut mental que posarà en marxa l’Ajuntament de Barcelona inclou diferents projectes que estaran actius entre els propers mesos de juny i juliol, com per exemple són la posada en marxa d’un centre d’activitats en línia d’aprenentatge i suport per afavorir la resiliència i el benestar emocional, que oferirà eines per afrontar dificultats en els temps de la Covid-19. Serà una eina universal per protegir la salut mental durant la crisis, a través d’un espai web per a la divulgació de recursos, propostes de formació i iniciatives grupals. Es tracta d’una iniciativa que ja s’està desenvolupant en ciutats com Nova York.

    També iniciaran un programa de suport i assessorament en salut mental als i les professionals socials i d’entitats. D’aquesta manera es vol millorar la detecció precoç dels problemes de salut mental, principalment als barris amb més dificultats socials i de la mà dels Centres de Salut Mental d’Adults (CSMA) i els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), que intensificaran l’abordatge comunitari als serveis de base.

    Per altra banda iniciaran la posada en marxa d’un telèfon adreçat a la infància i les famílies. Aquesta línia d’atenció no substituirà altres dispositius o serveis ja existents i en funcionament, sinó que actuarà com un reforç específic. Estarà dirigit especialment a nens, nenes i adolescents, familiars directes o tutors legals, així com educadors/es, mestres, professors/es o monitors/es que plantegin dificultats en el maneig emocional amb infants i adolescents. Els principals punts d’atenció aniran dirigits a la gestió de les emocions, les relacions iguals i amb la famílies, l’establiment de rutines saludables o l’activitat psicomotriu i el joc, entre d’altres.

    A més a més també es donarà suport a les entitats que treballen en l’àmbit de la inserció sociolaboral de les persones amb problemes de salut mental. Es donarà suport a les entitats de la ciutat que treballen en el sector de la inserció sociolaboral en el mercat ordinari de persones amb trastorn mental perquè puguin reforçar els seus serveis i programes d’acompanyament i orientació en l’àmbit laboral a les persones afectades i sobretot ampliar el treball amb les empreses perquè incorporin aquests perfils en la seva plantilla. Així, les persones amb problemes de salut mental tindran més facilitats de retorn al mercat laboral i, per tant, de continuar amb els seus processos individuals de recuperació i projecte de vida.

  • Sanitàries en Lluita unifica la lluita contra les retallades i la reivindicació d’una sanitat 100% pública

    Més d’una quinzena d’hospitals, centres d’atenció primària i residències es concentraran en algun moment del dia d’avui dimecres 27 a les seves portes per reclamar una sanitat 100% pública acompanyada de drets laborals. Ho fan avui i ho faran tots els dimecres per tal de reclamar millores en el sistema públic de salut. Concentracions que, assenyalen, respectaran sempre totes les mesures de seguretat.

    En un manifest conjunt, afirmen que «el moment dels aplaudiments ja ha passat. Ara és l’hora de sortir al carrer a defensar els nostres drets com a treballadores i usuàries. Només amb unes condicions laborals dignes es pot fer una bona feina i per això la lluita és comuna».

    Expliquen que Sanitàries en lluita és un moviment que agrupa persones, treballadores i usuàries, i organitzacions presents als diferents àmbits del mon de la salut entesa en el seu sentit més ampli: residències de gent gran, transport sanitari, centres de salut mental, atenció primària, hospitals, centres sociosanitaris, etc. En definitiva, «tots els recursos que fan de la cura de les persones el seu objecte principal». La idea i el moviment neix, diuen de la unió en la «lluita contra les retallades i la reivindicació d’una sanitat 100% pública, una lluita que amb la crisi del coronavirus s’ha fet evident que és més necessària que mai». Perquè pel moviment, «revertir les retallades no és només recuperar el 5% o cobrar les DPO (que d’altra banda entenem que no haurien d’existir perquè en definitiva són salari), revertir les retallades també és tenir la dotació pressupostària suficient per donar resposta a les necessitats de la població i poder respondre a aquestes necessitats amb els serveis adients. I tot això sense que ningú s’enriqueixi a costa de la nostra salut: per això defensem una sanitat 100% pública».

    El llistat de demandes implica tenir EPIs en condicions, PCR per a totes o serologies, que les hores extres no siguin a preu de salari o recuperar el 5% del salari perdut. També, una taula de negociació amb la consellera. Aquí les demandes responen a tenir sanitat per a tothom incloent les persones migrants independentment de la seva situació administrativa; que existeixi una sola sanitat 100% pública i es reverteixi el model público-privat; que es destinin tots els recursos necessaris per disposar d’assistència, recerca i una indústria sanitària i farmacèutica 100% pública. També que els dispositius de salut menta, els centres per a la fent gran i totes aquelles activitats que tinguin a veure amb la cura de les persones tinguin gestió directa del departament de salut. Per últim, demanen caminar cap a un sistema sanitari primarista centrat en els condicionants socials de la salut i la malaltia i, per tant, que obrin tots els CAP.

    Sota aquesta premissa, la convocatòria de Sanitàries en lluita es veurà a les portes d’hospitals com Sant Pau, Moises Broggi, el PSMar, el Clínic o el Taulí però també a Mataró, el Vendrell, el Pius de Valls o davant alguns Centres d’Atenció Primària juntament amb la Marea Pensionista.

    Finalment, assenyalen que «després de viure el que hem viscut, ha quedat palès que el nostre sistema sanitari necessita més pressupost. I quan diem «sistema sanitari» volem dir tot el sistema sanitari: des del transport sanitari, els CAPs, els hospitals, els centres sociosanitaris, els centres de dia, el servei d’atenció domiciliària, els centres geriàtrics, tot el que té a veure amb la cura i la millora de la qualitat de vida. I necessitem més pressupost amb urgència a l’atenció primària i als serveis sociosanitaris, però amb una gestió directa 100% pública dels serveis privatitzats; més contractació estable de professionals i més material per cuidar i cuidar-nos».

  • Elena Carreras: “Ara tenim l’oportunitat de repensar els hospitals i introduir una mirada de gènere”

    Elena Carreras és cap del servei d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut, dedicat a promoure la perspectiva de gènere en la salut. Segons Carreras, la crisi del coronavirus suposa una oportunitat per repensar els hospitals i introduir noves pràctiques per millorar l’assistència als pacients. En aquest sentit, considera que la telemedicina, que ha agafat un pes molt important en aquesta crisi, ha suposat una revelació “extraordinària”. Carreras destaca també la necessitat d’introduir, en general, una mirada de gènere en la sanitat, incorporant-la a les facultats i fomentant el lideratge femení. “Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a càrrecs de més responsabilitat”, destaca.

    Com s’ha viscut la pandèmia del coronavirus a l’Hospital de la Vall d’Hebron?

    Tot l’Hospital de la Vall d’Hebron es va redissenyar per poder fer l’atenció als pacients de coronavirus. Es van multiplicar per quatre el nombre de llits d’UCI que hi havia prèviament i tot l’hospital es va bolcar completament en l’atenció de la covid-19, transformant els punts d’atenció als malalts crítics. Tot el personal sanitari es va posar a disposició del serveis que lideraven l’assistència a pacients de coronavirus, com la unitat de respiratori i medicina interna. Ara estem en situació de desescalada: el pic de la covid-19 ja ha passat i ara hem de tornar a la normalitat. Aquí és on hi ha la gran oportunitat per l’Hospital. Donat que, pràcticament, hem buidat l’Hospital per poder assistir als pacients de coronavirus, podem tornar-lo a omplir d’una manera diferent de com estava, i aquesta és l’oportunitat de millora amb la qual estem treballant ara mateix. Crec que és important veure la crisi com una oportunitat de canvi.

    Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat

    Quines mesures s’hauran de prendre amb aquesta desescalada?

    Una de les premisses clau és que per un tema de seguretat, i sobretot de qualitat, no podem fer que s’acumulin els pacients a les sales d’espera. Això vol dir que ens hem de repensar una mica les coses que fèiem i que podíem fer d’una altra manera. Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat en les consultes quan no és necessari veure el pacient presencialment. És un canvi de plantejament important. De fet, moltes vegades és molt més còmode pel pacient i per la família i, fins i tot, per les empreses. Quan demanes un dia per anar al metge, acabes perdent tot el dia, si fas una vídeoconsulta és només el temps que estàs amb el metge, no perds el temps en el desplaçament i en l’espera. Si ho enfoquem positivament jo crec que és una gran millora. Això sí, s’ha de saber fer bé i també s’ha de saber explicar bé. Si la gent té la percepció que fas això per treure-te-la de sobre, no anem bé. Farem això perquè és el millor per tots, també especialment pel pacient i la seva família.

    I al Servei d’Obstetrícia i Ginecologia? Com ha canviat la manera de treballar amb l’inici de la pandèmia?

    Els embarassos i parts sempre són una activitat diferent de la resta, perquè no para mai. Durant el moment àlgid de la pandèmia, es van parar cirurgies i visites no urgents, però les consultes d’embaràs i els parts no. El que vam fer va ser diferenciar molt bé dos circuits, un pels pacients de coronavirus i l’altre pels que no ho eren, i vam fer sales de parts específiques per pacients de la covid-19. Vam habilitar habitacions i consultes específiques per pacients de coronavirus, de manera que no s’ajuntaven les pacients que tenien la infecció amb les que no. D’aquesta manera, ens vam anar adaptant a aquesta situació.

    Durant aquests dos mesos, quines angoixes i preocupacions afegides han tingut les dones embarassades?

    Moltes dones tenien molta por de passar per la malaltia, no tant per elles, sinó per les possibles repercussions de cara a la criatura. Estaven molt angoixades. Una altra de les preocupacions era si podrien estar acompanyades en el moment del part i podrien compartir aquest moment tan únic amb la parella. En això les hem tranquil·litzat, perquè en cap moment hem impedit que la dona estigués acompanyada durant el moment del part. El que vam parar una mica va ser l’acompanyament durant les consultes, però ara ja tornem a deixar passar els acompanyaments. En el part i el postpart les dones no han deixat mai d’estar acompanyades.

    A les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar

    En general, es manifesten diferent les malalties en homes i dones?

    Sí. L’exemple que sempre expliquem en mirada de gènere en les malalties que afecten homes i dones és l’infart. Els signes d’opressió al pit i dolor toràcic, i irradiació al braç esquerre, que és una mica el que tothom té interioritzat com a símptomes d’infart, són signes que caracteritzen els homes quan pateixen un infart. En canvi, quan les dones tenen un infart presenten més aviat símptomes d’ansietat, de dolor al pit, de malestar i, fins i tot, d’irradiació de dolor a l’esquena. Pateixen molta intranquil·litat, perquè no saben què tenen. Aquestes diferències de símptomes entre home i dona s’han de conèixer, perquè si no, no s’interpreta mai com un possible infart. Les dones cada vegada tenen més infarts però es diagnostiquen menys, perquè no s’hi pensa. Això és la valoració en mirada de gènere. I, en general, la població no ho sap, i això fa que també a vegades arribin els infarts més evolucionats, perquè s’arriba tard a urgències. També hi ha un altre component més social, que és el fet que a les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar. I només després de tot això, es preocupen per elles.

    Vostre és presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. Amb quin objectiu es va crear aquest Consell? Quines tasques es duen a terme?

    Precisament l’objectiu del Consell és donar una mirada de gènere a tot el que s’està fent en salut per decidir quines pràctiques són correctes i quines no. Per exemple, si a algú se li acudís, a causa de les preocupacions econòmiques o per altres raons, que els malalts que estan ingressats s’han de portar el menjar de casa, una sanitat on s’hi apliqui la perspectiva de gènere diria: un moment. Sobre qui recaurà la feina que els malalts hagin de dur el menjar des de casa? I la resposta és clara. Tots visualitzem les dones fent el menjar i portant-lo a correu-cuita a l’hospital. Per tant, seria una distribució asimètrica de les càrregues. La idea és anar mirant totes les polítiques que es fan perquè es facin amb una mirada de gènere.

    Falta perspectiva de gènere en la sanitat?

    Totalment. Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també. En aquest sentit, és mèrit del Departament de Salut actual i de la consellera Alba Vergés el fet de voler donar aquesta mirada de gènere i crear el Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. A vegades, la gent confon la mirada de gènere amb la paritat, i no és ben bé això. La paritat forma part de la mirada de gènere, però aquesta és quelcom més, és com afecta el conjunt de les dones les decisions que es prenen. Aleshores, arribem a la conclusió que, moltes vegades, no s’introdueix aquesta mirada de gènere per no haver-ho treballat des de l’inici, des de la formació de les facultats, per exemple. No s’acaba d’explicar prou bé. A vegades, nosaltres mateixos, com a metges, no ho hem treballat o no ho hem valorat prou.

    Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també

    És suficient la recerca que es fa en les malalties que afecten les dones?

    Aquesta mirada que estic posant de manifest també s’ha d’aplicar en la recerca. Els estudis s’han de fer amb ratolins paritaris, i això no s’ha fet. Després ens trobem que les dosis no són adequades per les dones, perquè a les dones els hi fa més efecte segons quin medicament o segons quina dosi. No, no és suficient. L’exemple de l’endometriosi és clar. És una malaltia molt desconeguda i, afortunadament, ara se n’està parlant més, des de la consciència. L’endometriosi ha sigut la primera, però en aquest calaix estarien també, per exemple, les cefalees, que afecten majoritàriament a les dones. Tot aquest tipus d’aspectes s’han de treballar molt més. El Departament de Salut està fent molt èmfasi en el fet que aquestes diferències es vagin escurçant fins que desapareguin. Per exemple, les puntuacions de les beques de la Generalitat ja puntuen diferent segons la mirada de gènere, és a dir, els projectes amb aquesta mirada són millor puntuats.

    Aquesta mirada de gènere també implica erradicar la violència obstètrica? Em podria posar exemples?

    Sí. La violència obstètrica, igual que qualsevol classe de violència, és la violència que s’exerceix per part d’algú que pot controlar l’altre. La consciència sobre aquest fenomen ve arran de les reivindicacions de les dones i del fet que moltes professionals ens hem adonat del poc protagonisme que es donava a les dones en el moment del part no era l’adequat. Moltes vegades, l’atenció depèn d’algunes decisions que es prenen molt des de la vessant mèdica i sense tenir en compte la mare. Això és violència obstètrica. Per exemple, fer una episiotomia sense demanar permís a la mare o fer-la sistemàticament sense cap motiu de pes, és violència obstètrica. Fer cesàries que no toquen perquè a mi em va millor, també és violència obstètrica. I aquí tots hem de fer un exercici d’anàlisi, de que és el què fem malament i el que hem de millorar.

    És cert que cada vegada hi ha més dones metgesses, però els caps de servei continuen sent majoritàriament homes. Què cal fer per revertir això?

    Sí que és veritat que l’evolució és favorable, però encara queda molt per fer. El que caldria també és empoderar més a les dones quan tenen càrrecs de poder. Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a llocs de més responsabilitat, però moltes vegades les dones tenen moltes més inseguretats que els homes. La dona sempre pensa ‘ui, no sé si ho faré bé’, ‘potser no encaixo amb el perfil que demanen’. Els homes, en canvi, no ho pensen mai això, envien el currículum i s’ha acabat. I potser no són els millors candidats, però s’ho creuen. Per mi, aquest és el canvi cultural profund que necessitem. Que les dones ens ho creiem. Que creiem que sí, que podem fer-ho.

    Caldrà una mirada de gènere per enfocar les conseqüències d’aquesta crisi?

     Sí, totalment. És el que comentava abans, sobre l’oportunitat que ens dóna aquesta crisi per repensar els hospitals. S’han de repensar els hospitals amb una mirada de gènere. Això vol dir fer que el funcionament de l’hospital no tingui el metge en el centre: el centre ha de ser el pacient i la seva família. Canviar l’enfocament perquè el centre sigui el pacient, també és una mirada de gènere. Això no té a veure amb la paritat, sinó que té a veure amb la mirada femenina, entenent per gènere femení les característiques que tradicionalment s’associen a les dones, com la cooperació, el diàleg o l’equitat. Aquests valors són els que s’han de fomentar.

    Quins problemes fonamentals té la sanitat pública catalana?

     La sanitat pública té un dèficit de finançament crònic, que també provoca que, comparat amb altres països europeus, els sous siguin molt més baixos. Es manté la qualitat, a expenses d’uns sous molt baixos. El motiu és que no arriben els diners que han d’arribar.

    Creu que aquesta crisi ha provocat més consciència social en aquest aspecte? Ha fet veure a la població que cal cuidar la sanitat pública?

    Sí, i penso que aquesta reflexió col·lectiva que s’ha fet és molt positiva. També crec que s’han fet unes despeses extres per afrontar la pandèmia que han sigut adequades, però falta veure ara com es pot afrontar la postpandèmia. I això claríssimament té una vessant política.

    Des d’un punt de vista de la salut, tots hem après molts conceptes nous durant aquests dos mesos. El terme que se li dona oficialment és el Health Literacy, el coneixement en salut. Estic convençuda que la població, globalment, ara en sap més que fa dos mesos. Jo crec que aquest aprenentatge s’ha de mantenir. Aquesta voluntat de la gent de saber sobre la seva salut seria molt bo que es mantingués i seria, de nou, una oportunitat de cara a la postpandèmia. Ser més conscients, per exemple, des mals hàbits que tenim i canviar-los, ja que influeixen completament en el desenvolupament de certes malalties.

  • Els negocis de la pandèmia

    Hi ha més de seixanta equips al món treballant per a crear una vacuna contra el coronavirus, però van molt a poc a poc. Una declaració de Bill Gates al New England Journal of Medicine explica aquesta lentitud: “És necessari que els governs posin els fons perquè els productes per a la pandèmia són inversions de molt alt risc; el finançament públic minimitzaria els riscos per a les empreses farmacèutiques i ajudaria al fet que entressin en aquest tema amb els dos peus”.

    Els capitalistes volen que l’Estat posi els fons i les empreses s’emportin els guanys. Perquè el negoci sigui complet, Gates remata: “Finalment, els governs han de finançar la compra i distribució de les vacunes a la població que la necessita”. És a dir, l’Estat finança la producció i després compra els productes a les empreses. La proposta de Gates deixa nua la veritat: no s’avançarà en les vacunes si no hi ha guany capitalista garantida.

    Els bons negocis de la pandèmia

    La indústria farmacèutica i de productes mèdics està vivint un moment d’esplendor. A mitjans de març de 2020, mentre queien les Borses del planeta, els títols d’Alpha Pro Tech, fabricant de masqueretes, es disparaven 232%. Co-Diagnostics pujava les seves accions 1.370% gràcies al seu kit de diagnòstic del virus responsable de la pandèmia. Cepheid, la principal fabricant mundial, ven el seu test a 19,80 dòlars quan el seu cost és de 3 dòlars. Les accions del laboratori californià Gilead grimpaven 20% per les perspectives de l’antiviral Remdesivir contra la Covid-19, recerca, al seu torn, subsidiada pel govern nord-americà. El valor borsari d’Inovio Pharmaceuticals, secundada per Bill Gates, escalava 200% per la seva vacuna experimental INO-4800.

    Una altra manera de beneficiar-se és amb les inversions públiques. “Cada molècula aprovada per la FDA (ens federal que autoritza les drogues i imputs mèdics als Estats Units) entre 2010 i 2016 va ser objecte de recerques científiques finançades per l’Estat a través del NIH (ens federal que regula l’activitat en salut)”, segons el grup de defensa de Pacients per a Medicaments Accessibles. El govern nord-americà va gastar més de 100.000 milions de dòlars en aquest període, facilitant també que les empreses gaudissin del monopoli de la producció mitjançant la vigència de les patents.

    Patents: una trava al desenvolupament

    Les patents, que garanteixen la propietat dels productes i els mecanismes de producció per a cada empresa, són al mateix temps una trava perquè impedeixen la seva difusió. El conegut economista capitalista Joseph Stiglitz reconeix que “el control monopolitzador de la tecnologia utilitzada en la detecció del virus obstrueix la ràpida introducció de més kits de tests, com també són un fre les patents que posseeix l’empresa 3M per a masqueretes N95 i altres elements de protecció”.

    Posa com a exemple, també, la PCV13, vacuna per a la pneumònia que, en ser propietat monopolitzadora de Pfizer, és inassumible pel seu cost per a gran part de la població mundial. A l’Índia, per exemple, tots els anys es registren més de 100.000 morts infantils evitables per pneumònia, mentre que la vacuna li genera a Pfizer ingressos anuals per al voltant de 5.000 milions de dòlars.

    En les últimes dècades les multinacionals farmacèutiques van aconseguir, per mitjà de les patents, ampliar el seu monopoli sobre la producció de remeis a gairebé tots els països, encara que amb grans contradiccions. En 1997 el govern sud-africà, en la seva necessitat de fer front a l’epidèmia de sida, va promulgar una llei que va permetre suspendre les patents necessàries per a proveir els remeis requerits malgrat la tancada oposició dels Estats Units i les multinacionals. En 2001, durant l’anomenada crisi de l’àntrax, els Estats Units van fer el mateix, van suspendre la patent de la ciprofloxacina que posseïa Bayer per a tothom. Es va donar, llavors, la paradoxa que el país abanderat de la defensa de les patents monopolitzadores de la indústria farmacèutica va apel·lar a la sobirania que combatia en la resta del món.

    Un món sense patents només és possible sense propietat burgesa

    “Fa massa temps que acceptem el mite que el règim de propietat intel·lectual és necessari”, va escriure recentment Stiglitz. “Imaginem un món en el qual una xarxa mundial de professionals mèdics monitora l’aparició de nous ceps d’un virus contagiós, actualitzen periòdicament la fórmula establerta de la seva vacuna i després posen aquesta informació a la disposició de companyies i països de tot el planeta… sense qüestions de propietat intel·lectual i sense monopoli farmacèutic…” Però la norma és la realitat que ell mateix denúncia, les lleis del capitalisme buscant augmentar la renda del capital, i que només pot desaparèixer amb la desaparició d’aquestes relacions de propietat.

    El capitalisme és la trava que impedeix derrotar d’un cop a la pandèmia. Hem vist a la burgesia imperialista mundial implantar els plans d’ajust que van destruir els sistemes de salut, fins i tot en els seus propis països d’origen; hem presenciat la seva lluita contra les quarantenes com als Estats Units, Itàlia, el Brasil i uns altres sense reparar en les morts ni en la disseminació del virus; estem veient ara com es realitzen abundants negocis a costa de la necessitat dels pobles i al mateix temps continua rebent subsidis i privilegis de l’Estat amb fons que haurien d’anar al poble en quarantena.

    Els treballadors i el poble hauran d’avançar cap a l’estatizació dels serveis de salut i la producció d’imputs, remeis i vacunes. Sota control dels treballadors, han de ser posats al servei de la lluita contra la pandèmia. Aquestes mesures, acompanyades amb la suspensió dels pagaments del deute extern i l’impost a les grans fortunes, permetrien accelerar la superació de la pandèmia i alliberar a la humanitat de la prolongació d’aquests horrors i sacrifici de vides.

    Dr. Reynaldo Saccone, és ex president de la Cicop (Associació de Professionals de la Salut de la Província de Buenos Aires). Publicat abans a Izquierda Socialista

  • La pandèmia a l’UCI de l’Hospital Sant Pau: “Que la gent no se’n vagi de vacances”

    La sala de l’UCI de l’hospital Sant Pau de Barcelona sembla tranquil·la ara. Hi ha habitacions buides. Però la vida i la mort continuen debatent-se entre les seves parets. De manera silenciosa. A vegades, el més transcendent no es fa sentir.

    Un home entubat amb les cames separades mira al capdavant amb un rictus permanent d’horror. Un altre, ens observa des del seu llit amb els ulls molt oberts. Una dona major és canviada de posició per diverses treballadores sanitàries. Una habitació dorm mentre el monitor ens mostra el correcte funcionament de les seves constants vitals. En total, 25 pacients de COVID-19. Però fa a penes unes setmanes, aquestes sales van acollir a més de 100 alhora, 250 des que es va decretar l’estat d’alarma. La mitjana anual d’aquesta UCI en circumstàncies normals és d’uns 500. «Hem tingut un volum de treball cinc vegades superior a l’habitual», resumeix Jordi Mancebo, director del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau des de 2009.

    Aquest reconegut especialista en insuficiència respiratòria aguda, ventilació artificial invasiva i no invasiva i suport ventilatori extracorpori no fa escarafalls del treball realitzat ni crítiques gratuïtes. Però tampoc s’oblida del context del qual veníem: «Tot el sistema sanitari públic espanyol ha sofert grans retallades des de fa deu anys i d’això no ens hem recuperat. No hem d’oblidar que aquest país ha tingut un gran rescat bancari i hi ha hagut temps en els quals els beneficis es privatitzaven i les pèrdues se socialitzaven. I potser això no està bé. Però això depèn de vostè i de mi. Que, cada quatre anys, quan votarem diguem el que creguem convenient», etziba, amb tanta serenitat com contundència.

    UCI de l’Hosptital Sant Pau

    Ara, com puntualitza Mancebo, el personal del Sant Pau, com el de la resta dels hospitals de l’Estat espanyol, compta amb vestits i equips de protecció. Durant les primeres setmanes de pandèmia va haver-hi escassetat, però no sols d’EPI, màscares, ulleres o guants, sinó que també «vam estar a punt de quedar-nos sense medicació, sense respiradors… Hem estat molt prop de la vora del precipici», explica, subratllant que no va fer «llenya de l’arbre caigut», però que «els responsables haurien de donar explicacions».

    Mancebo recorda com va seguir l’evolució de la pandèmia en el nord d’Itàlia a través de converses amb col·legues radicats allí, com fins al 13 de març a penes tenien dos o tres pacients, i com de sobte tot va saltar per l’aire. Ara, davant l’advertiment d’experts i expertes que vindran noves onades de contagis, la seva principal recomanació és clara: «Que la gent no se’n vagi de vacances, hauran de quedar-se a les seves cases. Aquest virus es mou amb les persones, i mesures eficaces com una vacuna trigaran molts mesos a poder-se desenvolupar».

    Si algú sap bé que la pandèmia no s’ha acabat són els qui treballen als hospitals i centres d’atenció primària, que continuen rebent a persones malaltes, posant tot el seu coneixement i energies a curar-les, així com exposant-se a contagiar-se, a contagiar als seus éssers estimats i a morir, com ja han mort almenys 35 professionals sanitaris en tot el territori espanyol. Segons CCOO, són més de 51.000 els contagiats. Aquest escenari va ser el que va fer que la direcció de l’Hospital Sant Pau, com moltes altres en tot el país, decidís crear un programa d’atenció psicològica per al seu personal, els pacients i els seus familiars. En aquest cas va ser el psicòleg Joaquim Solé, responsable de la Unitat de Trastorn Clínic, l’encarregat de coordinar a l’equip de més de 15 psicòlegs i psiquiatres que han intentat contenir els efectes d’aquesta crisi sociosanitària.

    «Una situació de crisi genera forçosament emocions intenses que poden ser puntuals i mitigar-se amb el temps, o cronificar-se. El nostre objectiu era evitar el segon», explica aquest expert en trastorn límit de personalitat just abans d’iniciar una sessió de teràpia grupal amb personal sanitari que ha hagut de treballar a preu fet en aquests més de dos mesos de pandèmia.

    En les primeres setmanes, la qual cosa més temia l’equip de suport psicològic era que els torns de fins a dotze hores en un context nou i d’alta tensió, poguessin provocar-los estrès posttraumàtic. Mancebo considera que és aviat per a extreure conclusions, però intueix que la seva incidència ha estat menor de la temuda gràcies a les mesures adoptades.

    Joaquim Solé, coordinador de l’equip psicològic per a la COVID-19

    Inicialment, van elaborar una guia orientativa per al personal dirigida a reduir els efectes de l’estrès. En ella, es recomana conèixer el treball que hauran de fer abans d’abordar-lo per a evitar «situacions ambivalents o impredictibles. Quan pots anticipar, redueixes l’ansietat«, explica. El document subratlla els beneficis del treball en equip per a poder manejar les situacions més tibants, fer pauses en les quals beure aigua i cobrir les necessitats fisiològiques, sortir al fet que els toqués el sol per a no trencar amb el cicle circadiari… «Si no monitores les teves emocions, van escalant i quan estàs a dalt, és més difícil regular-te emocionalment».

    Uns consells aplicables a qualsevol faceta de la vida, en realitat. Com la importància d’autocuidar-se a la sortida del treball: «pots necessitar o no parlar del tema, però no cal reverberar sobre la mateixa qüestió. També és important no recórrer a estratègies evitatives com beure i no imposar-te coses molt demandants«, exposa Solé. No obstant això, els professionals de la neteja, l’administració, la infermeria i la medicina, a més d’enfrontar-se a un context per al qual ningú està preparat –»com ningú està preparat per a un tsunami», recorda Mosso–, suportaven l’ansietat per poder contagiar-se i contagiar als seus éssers estimats, veure’s en la tessitura d’haver d’atendre companys malalts… Per a ajudar a manejar aquestes situacions, es van muntar grups de suport psicològic, tant presencials com virtuals, que continuen funcionant avui dia.

    La infermera Mar Vega Castosa, supervisora de la Unitat de Vigilància intensiva de l’Hospital Sant Pau, ha estat una de les seves usuàries. «Quan estàs treballant no t’adones del desgast. És quan arribes a casa quan entens que necessites parlar-ho, d’una altra manera», explica en el seu despatx, a tot just uns metres d’on els pacients continuen morint i sobrevivint a la COVID-19.»Hem tingut pacients de moltes edats. I sempre feies el símil amb algú: la teva parella, el teu pare, els teus amics… Però no hi havia temps de res perquè no parava d’arribar gent. Era la primera vegada que vivíem una cosa així. Aquesta pandèmia ens passarà factura a tots: hi ha un abans i un després. Tots hem canviat», explica amb veu pausada i la màscara posada.

    Com totes les persones que he entrevistat i que han estat en relació directa amb el virus, la por és la paraula que més repeteix. «Espero que amb el temps passi la por, que segueix aquí perquè és un virus que desconeixem encara. Però no cal perdre-li el respecte». Com la majoria dels professionals de la medicina consultats, dubte que la vacuna pugui estar llesta per a la seva distribució en uns pocs mesos, per això crida a la responsabilitat de la ciutadania. «La clau està en el fet que la gent entengui que ha de protegir-se, en què siguin responsables».

    Vega, com qualsevol treballador d’una UCI, està molt acostumada a bregar amb la mort. I, així i tot, el sorprèn la virulència d’aquest virus: «La gent arribava molt greu. No hi havia ni mil·lèsimes de segons, calia fer ràpidament el tractament per a intentar salvar les seves vides», explica. Aquesta és una de les raons per la qual molts dels pacients de coronavirus no han pogut si més no rebre atenció psicològica, perquè immediatament calia sedar-los per a entubar-los. I molts dels quals sí que van rebre aquest suport, va anar a través de l’equip psicològic de cures pal·liatives. «L’atenció psicològica en aquestes circumstàncies dependrà de cada pacient. Hi ha persones que no estan preparades per a acceptar aquesta informació. El personal ha de ser sensible al que cadascun pot processar», afirma el psicòleg Solé. «Es tracta de transmetre la informació amb empatia i de manera progressiva, sense mentir i validant el seu sofriment. Això és gairebé més important que intentar resoldre quan les opcions de resolució són escasses», afegeix.

    Però la majoria de les peticions de suport que ha rebut aquest equip psicològic creat per l’Hospital Sant Pau no han estat de personal sanitari ni de pacients, sinó de familiars dels difunts. «Els duels per COVID-19 tenen més possibilitats de complicar-se perquè no hi ha un suport social: no pots veure als teus familiars, el personal sanitari et manté informat, però de forma interrompuda i això et genera una sensació d’incertesa que no facilita el duel», declara Solé. «Intentem mitigar, en la mesura que sigui possible, les reaccions perquè siguin les normals de tristesa, però que no es converteixin en un duel complicat».

    Jordi Mancebo (esquerra) amb part del seu equip

    El doctor Mancebo passa revisió per l’UCI als seus pacients. Quan li demanem prendre-li una fotografia, insisteix a ser retratat amb alguns dels seus companys. «Amb aquesta pandèmia hem après que tots som molt vulnerables i que demà tots podem morir per una malaltia infecciosa», sentència amb senzillesa el també editor associat de la revista American Journal of Respiratory and Critical Care Medicine. «Ara com ara només podem contenir aquesta pandèmia mitjançant el confinament i el distanciament social, sabent que té conseqüències socials i econòmiques, possiblement, a molt llarg termini. Són decisions que no són senzilles. I d’aquí la nostra vulnerabilitat davant un virus que és invisible als ulls humans», conclou.

    Al seu voltant, pacients de diferents edats continuen vius gràcies a respiradors i a l’atenció del seu equip. A uns metres, als carrers del centre de Barcelona, sembla que hi ha els qui han perdut la por al virus. I el respecte.

    Article original publicat a La Marea