Just Deploy It!

Blog

  • El sistema nacional de salut presenta un «índex baix» de transformació digital

    Els Serveis de Salut autonòmics presenten un «índex baix» de transformació digital. És la principal conclusió d’una anàlisi realitzada per la Federació Espanyola d’Empreses de Tecnologia Sanitària (Fenin) amb la col·laboració de la Fundació Cotec per a la innovació. El projecte va ser seleccionat en el marc de la II convocatòria del Programa d’Innovació Oberta (PIA) de Cotec, dins de la categoria de Sector Públic Innovador.

    L’anàlisi dels sistemes de salut dels 17 executius regionals es va realitzar abans de l’actual crisi sanitària, COVID-19, per la qual cosa la informació que aquí es reflecteix cal contextualitzar-la. No obstant això, a causa de la pandèmia s’ha potenciat la col·laboració públic-privada per a alleujar els sistemes de salut.

    El treball, que s’ha dut a terme amb la participació dels responsables d’IT dels Serveis de Salut de les 17 comunitats autònomes se centra en quatre àmbits: serveis digitals per a pacients i per a professionals, infraestructura IT de salut digital i sistemes analítics. L’objectiu d’aquest primer estudi és conèixer el grau d’implantació de la salut digital a Espanya, i així tenir un punt de vista de la realitat de cada comunitat autònoma i analitzar sistemàticament el conjunt d’indicadors identificats en l’anàlisi d’índex de maduresa digital.

    La secretària general de Fenin, Margarita Alfonsel, destaca que, si bé l’índex global obtingut és baix, en alguns serveis el nivell és alt, com és el cas de la gestió de cites, l’accés a la història clínica electrònica per part dels professionals o la prescripció electrònica. «Veiem necessari impulsar plans estratègics de digitalització, que comptin amb partides de finançament específiques, mesurar i avaluar de manera permanent amb l’objectiu de promoure mesures que permetin aconseguir els objectius estratègics», va assenyalar Alfonsel.

    El director general de Cotec, Jorge Barrero, va mostrar per la seva part preocupació per l’alta variabilitat en la maduresa i el grau d’adopció de serveis i tecnologies digitals detectat entre les diferents comunitats autònomes. «Tant els ciutadans com els professionals disposen de serveis digitals en salut diferents en funció d’on resideixen, ni la disponibilitat ni el grau de desenvolupament tecnològic són prou homogenis», va precisar Barrero. La III convocatòria del PIA de Cotec està dedicada precisament a projectes digitals que redueixin bretxes socials.

    Una de les conclusions més destacades de l’estudi és la necessitat de replantejar un model d’incorporació de noves tecnologies als processos assistencials. «Cal deixar de gestionar les TIC com una fi en si mateix i considerar que les eines digitals han d’estar al servei de ciutadans, professionals i gestors. L’experiència de l’usuari ha d’orientar-se a aconseguir humanitzar la tecnologia, permetent als professionals dedicar més temps i de major qualitat en l’atenció al pacient». Malgrat l’actual desenvolupament de les plataformes de col·laboració i l’adopció de xarxes socials, s’han de fer passos ferms en el desplegament d’aquesta mena d’eines en els Serveis de Salut que permeti una major i millor interacció no presencial entre professionals i pacients. A més, existeix una gran barrera en la transformació digital motivada pel gran nombre d’aplicacions específiques i departamentals, de caràcter monolític i estructurat en sitges d’informació.

    Encara que les dades han passat a ser el component fonamental per al desenvolupament de solucions de salut digital, aquests encara resideixen en un alt nombre de bases de dades i plataformes diferents no sempre ben integrades. «La incorporació de solucions analítiques a tots els nivells representa una de les assignatures pendents per als Serveis de Salut i, aprofitant l’enorme potencial de la intel·ligència artificial, millorar i desenvolupar tant sistemes descriptius com predictius i prescriptius. A més, és necessari aprofundir i treballar en la transformació d’un major nombre de serveis digitals, que permetin desenvolupar nous models de prestació de l’assistència sanitària, especialment orientada a la gestió de la cronicitat i l’envelliment actiu i saludable de la població».

  • L’activitat de donació i trasplantament d’òrgans i teixits comença a normalitzar-se a Catalunya

    La crisi sanitària provocada per la pandèmia de la COVID-19 ha afectat de manera significativa, com en altres àmbits de la salut, al sistema de trasplantaments. Desprès d’un inici d’any espectacular, l’activitat de donació i trasplantament d’òrgans i teixits va caure de manera abrupta a causa de la COVID-19, limitant-se a casos urgents, programes especials i pacients pediàtrics. Els darrers dies, però, l’activitat ha tornat a recuperar la tendència a l’alça, gràcies a l’obertura progressiva dels programes i a la reorganització dels serveis hospitalaris, com explica l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), amb motiu del Dia del Donant d’Òrgans i de Teixits, que se celebra el 3 de juny de cada any per agrair la generositat dels donants i dels seus familiars.

    Des de l’1 de gener fins el 31 de maig de 2020, els hospitals catalans han gestionat 97 donants cadàver vàlids, que representen un 41,9% menys que el mateix període de l’any passat (167). En la mateixa línia, els trasplantaments realitzats han estat 339, un 35,3% menys que el mateix període que l’any 2019 (524). “El conjunt de l’activitat de l’any 2020 fins avui no reflexa l’impacte de la COVID-19, ja que en els dos primers mesos de l’any, la donació i el trasplantament van tenir una activitat molt elevada. Hem passat d’activitats 40% superiors a quasi aturar l’activitat en pocs dies”, comenta Jaume Tort, director de l’OCATT. “De fet, si acotem el període d’estudi des del 13 de març fins al 31 de maig, a Catalunya s’han realitzat 48 trasplantaments, un 80,9% menys que en condicions normals”, especifica Tort.

    Existeixen diferències evidents abans i després del mes de març. Durant els mesos de gener i febrer de 2020 es van realitzar 267 trasplantaments d’òrgans, un 19,2% més que el mateix període de l’any anterior (224 al 2019). Posteriorment, tot i que la primera setmana de març l’activitat encara va ser important, les intervencions van caure. Els dos mesos d’afectació profunda de la COVID-19 (març i abril), l’activitat es va reduir a 36 trasplantaments d’òrgans, en comparació als 203 de l’any 2019, un descens del 82,3%. Durant el mes de maig, s’observa un augment progressiu de l’activitat en comparació als dos mesos anteriors amb 36 intervencions, però encara lluny de les xifres d’activitat habitual.

    La donació de cadàver ha anat en la mateixa línia, amb un augment del 17,6% durant els dos primers mesos de l’any respecte l’any anterior (80 donants al 2020 vs. 68 al 2019) i un descens del 83,3% els mesos de març i abril (11 donants al 2020 vs. 66 al 2019). Al maig s’han gestionat 6 donants.

    Per altra banda, la donació de viu, tot i veure’s afectada pel tancament de tots els programes durant la crisi de la COVID-19, es manté en unes xifres similars a l’any anterior (37 al 2020 vs. 40 al 2019), gràcies l’augment de l’activitat trasplantadora amb aquest tipus de donant durant l’inici de l’any. La segona quinzena de maig s’ha reprès aquesta activitat, després de l’aturada, amb les quatre primeres intervencions.

    “Agraïm als equips i als hospitals que, després d’aquestes setmanes difícils, hagin mostrat ràpidament la seva predisposició a la reobertura dels diferents programes; diu molt de la seva professionalitat, esforç i dedicació”, declara Tort. “I ara, més que mai, necessitem la confiança de la societat en el sistema de trasplantaments i, sobre tot, agraïm la generositat, la solidaritat i la humanitat dels donants i dels seus familiars, per regalar vida i esperança”, afegeix. Segons conclou Tort, les llistes d’espera no s’han vist molt afectades, tot i que encara 1.200 persones segueixin esperant un òrgan a Catalunya.

    El Valentín, un nen trasplantat de ronyó durant la pandèmia

    Durant el confinament, en Valentín, un nen de 6 anys, va rebre el seu segon trasplantament renal a l’Hospital Vall d’Hebron. Per a la Dra. Gemma Ariceta, cap del Servei de Nefrologia Pediàtrica de Vall d’Hebron, “en plena pandèmia, el trasplantament renal del Valentín va ser una fita que ens va omplir d’esperança i vida. Ens preocupava moltíssim la seguretat del pacient, i malgrat ser una decisió difícil, vam optar per mantenir obert el programa de trasplantament renal pediàtric i donar opció a rebre un òrgan a pacients pediàtrics, especialment a aquells que es trobaven en situacions clíniques difícils. A partir d’aquell dia els nens i familiars de la segona planta de l’Hospital Infantil de Vall d’Hebron sortien a les vuit al passadís a aplaudir als professionals d’infermeria i nefrologia desplaçats a les àrees COVID-19 de l’hospital, i també als equips més petits que garantim l’atenció 24 hores i 7 dies a la setmana. Va ser emocionant i ens va ajudar a sentir-nos equip i família”.

    «Vam rebre la trucada de l’equip un dia de mitjans de març a la nit per dir-nos que hi havia la possibilitat d’un ronyó molt compatible per en Valentín», detalla Sol, mare del petit i creadora de l’Associació ‘En tus Zapatos’, una entitat que treballa per millorar la qualitat de vida de tots els nens i famílies que pateixen malalties renals cròniques. «Malgrat el temor per la pandèmia i la magnitud de la intervenció, la tranquil·litat de saber que estàvem en mans del millor equip de professionals del món i que el nostre fill és un guerrer incansable, ens va fer sentir que res podria fallar», afegeix. «Aquest trasplantament va ser com un raig d’esperança enmig d’una realitat tan dramàtica: estem immensament agraïts al donant i als seus familiars per fer-ho possible», conclou. Dos mesos després de la intervenció, el petit evoluciona molt favorablement.

    Segons la Dra. Teresa Pont, coordinadora mèdica de trasplantaments de Vall d’Hebron, aquest centre ha mantingut el seu programa de trasplantament pediàtric i ha realitzat un total de 23 trasplantaments des del 13 de març, “tant a nens com a adults, en una situació tan adversa gràcies al compromís dels seus professionals, que han donat el millor de sí mateixos i han demostrat una gran resiliència”.

    ‘La donació en temps de Covid’

    Aquest és el títol de l’Acte del Dia del Donant_2020, un debat virtual sobre la importància de donar per salvar vides, i més en la situació actual. Al debat hi participaran la metgessa i coordinadora de trasplantaments de l’Hospital Josep Trueta, Nuria Masnou; la supervisora d’infermeria i també coordinadora de trasplantaments de l’Hospital Vall d’Hebron, Carme Vallès; el nefròleg i cap de l’equip de trasplantament renal de l’Hospital de Bellvitge, Oriol Bestard; Lucía, filla d’un donant, i Anna, donant viva de ronyó.

    L’objectiu és explicar la davallada de la donació a través dels protagonistes principals, conèixer de primera mà com han conviscut amb la pandèmia i remarcar la importància de la donació d’òrgans i teixits. A diferència d’anys anteriors, la situació provocada per la COVID-19 ha motivat que es faci aquest acte de manera virtual. Es podrà seguir per streaming (YouTube) i estarà obert a la participació on-line de periodistes i/o altres assistents virtuals.

  • Els indígenes del Brasil demanen ajuda per combatre la Covid-19

    pandèmia mundial de la Covid-19 ja ha arribat a 76 pobles indígenes de Brasil, segons l’Articulació dels Pobles Indígenes a Brasil (APIB). Fins al 30 de Maig hi havia 1.747 detectats amb coronavirus i 167 morts. L’epicentre de l’epidèmia es troba en l’estat d’Amazones, on han constatat que 28 professionals de la salut que atenen els pobles indígenes estaven contagiats. Ja han mort 42 indis Kokama d’Alt Solimões.

    En l’estat de Roraima, després de la mort d’un membre Yanomami a l’abril, la Hutukara (Associació Yanomami) va decidir que marxarien al bosc per escapar de la pandèmia. Però un mes després ja eren 76 professionals de salut dels contagiats amb Covid-19 i van morir dues persones Yanomami més.

    A Manaus, capital de l’estat d’Amazones, el caos és total. El Districte Sanitari Indígena Especial (DSEI) va confirmar que molts pacients indígenes amb altres malalties estaven infectats de Coronavirus, ingressats a la Casa de la Salut Indígena, en hospitals estatals i municipals i després van tornar als seus pobles. Els hospitals a la ciutat de Manaus estan en la seva capacitat màxima i ara la situació és encara més crítica a l’interior de l’estat. L’únic hospital amb UCI a l’interior d’Amazones es troba a la ciutat de Tefé, situada a 522 km de Manaus.

    L’únic hospital amb UCI a l’interior d’Amazones es troba a la ciutat de Tefé, situada a 522 km de la capital de la oregió

    La segona regió de Brasil més afectada per la Covid-19 es troba en el Nord-oest, a Mines Gerais/Espírito Santo, on els indígenes viuen a les regions més pobres, amb 21 morts fins al moment. Allà, com està succeint a tot Brasil, les xifres de la Covid-19 no es reporten. Sonia Guajajara, presidenta de APIB, revela que “les xifres obtingudes pel moviment indígena, en comparació amb les de la Secretaria de Salut Indígena (Xeixai) revelen una discrepància absurda. A més de l’abandó de l’Estat brasiler, hi ha racisme institucionalitzat”.

    Brasil té 34 Districtes Especials de Salut Indígena (DSEI), responsables de servir als vilatans indígenes, però el 36% dels indígenes al Brasil viuen en àrees urbanes i no són atesos per DSEI, sinó pel Sistema Unificat de Salut (SUS) pel qual els pobles indígenes estan generalment discriminats.

    La Fundació Nacional de l’Indi – FUNAI (un organisme de govern de Brasil), no està fent la seva feina com hauria, segons critiquen les organitzacions. La manca d’acció nacional en la lluita contra la pandèmia de coronavirus per part de president Jair Bolsonaro ha afectat els pobles indígenes en totes les regions, de nord a sud del Brasil, agreujant la dramàtica situació que ja existeix. Només en els últims 12 mesos, 150 terres a l’Amazònia han patit invasions de acaparadors de terres, fusters i miners, instigades pel Govern Federal.

    Enterraments col·lectius en Manaus | Alex Pazuello / Semcom)

    La Covid obre les portes a especular amb terres indígenes

    Aquesta setmana, els brasilers van veure amb sorpresa el vídeo publicat per la Cort Suprema Federal (STF) d’una reunió de el president Bolsonaro amb els seus ministres a Brasília, en la qual el ministre d’Educació, Abraham Weintraub, va dir que odia els pobles indígenes i el ministre de Medi Ambient, Ricardo Sales, va parlar sobre aprofitar la situació de pandèmia de coronavirus per aprovar reformes de desregulació i simplificació per canviar les regles ambientals a favor dels més poderosos i els agronegocis.

    Entre el 22 i el 28 de maig, la Cort estava a punt de votar sobre el projecte de llei PL2633, que estableix l’anomenat «Marc temporal» (3) que limita les demandes per terres indígenes, en lloc de reconèixer les seves demandes tradicionals o històriques de terres. Aquestes converses es donen en un marc de decisions que es fan servir per legalitzar invasions, legitimar expulsions i encobrir la violència que victimitza els pobles indígenes. A causa de decisions com aquesta, contra els indígenes, no només Brasil, sinó que tot el medi ambient mundial es veurà directament afectat.

    Malgrat tot el context actual, els indis brasilers mai han estat tan organitzats. Aquest mes, APIB va celebrar una gran Assemblea Nacional on-line per a la Resistència Indígena i abordar temes com els diagnòstics regionals sobre Covid-19 en els llogarets. Acostumats a lluitar pels seus drets durant 520 anys, els pobles indígenes s’estan unint per trobar noves formes i exigir millors condicions per a la cura de la salut, la defensa de les seves terres i el medi ambient.

    Notes

    Hi ha diverses organitzacions que reben donacions per fer front a les conseqüències de la Covid en terres indígenes al Brasil

    (1) Institut Nacional d’assentament i Reforma Agrària
    (2) En 2017, la investigació parlamentària presidida pel Farmers ‘Caucus tenia com a objectiu processar antropòlegs, indígenes, funcionaris de Funai i Incra i membres de l’executiu, així com a ONG. La idea era tancar Funai, aturar la reforma agrària i canviar els criteris per a la demarcació de terres per als pobles indígenes i les antigues comunitats d’esclaus (quilombola).
    (3) Marc temporal – «Límit de temps». La idea d’el projecte de llei és establir que els reclams indígenes de terres només serien reconeguts per la llei si els indígenes ocupessin aquest tros de terra en particular el 1988, any en què es va consagrar l’actual Constitució brasilera.

  • La lliçó dels sanitaris

    Recordo quan els reporters tornaven a la redacció després de cobrir estralls de guerres, grans catàstrofes o situacions de fam i pobresa en qualsevol lloc del món. Tots compartien el mateix sentiment de perplexitat. A unes hores d’avió, havien vist la mort, la violència, el patiment, la crueltat… i aquí tot seguia igual. L’experiència havia canviat la seva vida, però temien que només la seva.

    Havien tingut la il·lusió que, amb les seves cròniques, contribuïen a conscienciar als seus lectors. Però quan tornaven; quan passejaven pels carrers; quan parlaven amb la gent d’aquí, tenien la sensació que tot seguia igual. Se sentien decebuts perquè, en la normalitat de la vida quotidiana, hi veien un signe d’indiferència davant el dolor que ells havien presenciat i que els acompanyaria per sempre.

    Aquests dies, escoltant els testimonis dels professionals de la salut, em venen a la memòria aquelles llargues converses que mantenia amb els periodistes que acabaven de tornar d’un escenari de guerra o fam. Els metges i metgesses, les infermeres i infermers, el personal auxiliar, el de neteja… tots els que han viscut en primera línia el combat contra la Covid-19 també senten perplexitat. Quan surten de l’hospital, la consulta del CAP o la residència d’avis es pregunten pel significat d’algunes de les imatges que veuen als carrers o pels comportaments irresponsables a la política.

    La resposta no és gens fàcil. I el temps ens dirà el grau de maduresa de la nostra societat a l’hora d’afrontar la pandèmia i d’aprendre les lliçons que en deixa. Però ara ens toca escoltar als sanitaris. Compartir la seva experiència. Ens diuen que han resistit. Que han curat i cuidat fins al límit de les seves forces, físiques i emocionals, gràcies a «fer pinya». Al suport mutu entre els companys. A plorar i riure junts. A la capacitat de formar-se i aprendre sobre la marxa; d’estudiar a la nit, després de torns de dotze hores. I gràcies al suport de la família. Dels amics.

    Aquesta experiència els ha canviat. Cada un d’ells ja no tornarà a ser el mateix. Sempre tindran en la memòria aquells dies de l’any 2020 en què van lluitar a vida o mort contra el coronavirus.
    De la mateixa manera, la pandèmia ha transformat la vida de tots els que han perdut a éssers estimats. Amb el dolor afegit de no haver pogut acompanyar-los en els últims instants.

    La pandèmia també deixarà una petjada molt profunda en els que han viscut el confinament amb por e incertesa, en situacions de convivència o d’habitabilitat molt difícils. En els nens i nenes de famílies vulnerables que tenien l’escola com a refugi. En els avis i àvies que han sobreviscut a la tragèdia de les residències. En els milers de persones que, d’un dia per l’altre, s’han vist abocades a la pobresa. I que avui formen part de les «cues de la fam», com aquelles que els reporters guarden en la memòria.

    Per tots ells, les víctimes de la pandèmia no són xifres. Són experiències viscudes. Però la gran pregunta segueix aquí: i per la resta? Pels que han tingut la immensa sort de sobreviure sense ferides als primers mesos de la pandèmia? I pel món de la política, on la dreta extrema utilitza de forma obscena a les víctimes?

    Penso que els sanitaris tenen una percepció semblant a la que m’explicaven els reporters en tornar d’una tragèdia. Temen que el seu immens esforç es malmeti per la inconsciència d’una part de la població. Per la incapacitat de posar-se en la pell de les víctimes i dels que han lluitat per salvar-los. I per l’oblit quan hagi passat l’emergència. Per això insisteixen tant en la necessitat de cuidar la sanitat pública. De revertir les retallades de personal i de recursos. De dotar de mitjans els hospitals i l’assistència primària.

    El personal sanitari coincideix en explicar que la seva millor recompensa és l’alta d’un malalt després de setmanes de combat a l’UCI. És una alegria compartida per tots. El fruit d’un treball col·lectiu. Podria ser una bona metàfora de la solidaritat necessària per superar, junts, la pandèmia i la crisi econòmica i social. I per, com demanaven els vells reporters, no deixar a les víctimes soles amb el seu dolor.

    Aquest article ha estat publicat originalment a Diari de Tarragona

  • Raquel Planas: «Cal que es reconegui la feina de les IIR que han estat a primera línia durant la crisi sanitària»

    Raquel Planas Simon és una infermera amb perfil atípic. Després d’estudiar periodisme, una experiència personal la va inclinar a estudiar infermeria. Va ser reconeguda amb la beca de la Fundació Corachan, com un dels millors expedients acadèmics de la promoció del Grau d’Infermeria del 2018. A punt de començar el seu segon any de residència, Planas també està cursant un màster en salut digital per a conjugar el seu interès en la comunicació i les noves tecnologies amb la infermeria. Un àmbit en el qual està convençuda que hi ha moltes oportunitats i possibilitats pel que fa a l’atenció a la cronicitat i l’envelliment.

    L’arribada de la pandèmia va aturar la teva formació de resident, com et vas haver d’ajustar a la nova situació?

    En el meu cas, les rotacions es van aturar el 13 de març. En aquell moment estava en un altre centre, així que vaig tornar al meu CAP de referència, el CAP Llefià, amb la meva tutora. Durant la pandèmia he estat aquí i, en aquest sentit, he estat afortunada perquè he estat sempre amb la meva tutora. Naturalment m’he adaptat al mateix ritme que el centre canviava les intervencions, ja que es van tancar les consultes i només es feia atenció presencial urgent.

    Però això no ha estat així per a la majoria dels IIR, no?

    No, i aquesta circumstància ha creat molt malestar i frustració entre els companys i companyes IIR. Naturalment, davant la necessitat, es van posar a primera fila a treballar com a qualsevol infermera generalista a l’atenció primària, als hospitals o als hotels medicalitzats però ho han fet sota un contracte de formació. Cal que se’ls reconegui econòmicament aquest esforç, és el mínim. Per aquest motiu, ja que sóc membre de la junta de l’AIFFIC, vam impulsar amb el COIB el posicionament reclamant que aquestes IIR cobressin igual que les infermeres generalistes, ja que han estat fent la mateixa feina.

    I què passa amb la formació que heu perdut?

    Doncs no ho sabem. Jo començo a finals de maig el segon any d’IIR amb la sensació que estic perdent la formació. No sabem com es recuperaran les rotacions pendents ni les classes. A això se li suma la incertesa general sobre el futur, sobre com pot afectar un rebrot a la formació que estem fent. Personalment, em convindria que s’allargués la formació per a recuperar-ho, ja que visc aquí, però entenc que hi ha molts companys pels quals treballar dos mesos més amb sou de formació i fora de casa pot ser un problema. No tinc clar quina ha de ser la solució però ens fa patir perquè costa molt accedir a les places d’IIR. Entenc que la situació és molt excepcional però cal resoldre-ho.

    Tot i no poder fer la formació de resident, quin aprenentatge n’has tret de la pandèmia?

    Doncs ens ha servit a tots per treballar idees de com podríem reorientar l’atenció primària, com podem reduir les càrregues assistencials, per exemple. El que sí que és cert és que m’ha reafirmat en la meva decisió d’especialitzar-me en infermeria familiar i comunitària perquè s’ha fet molta feina, tot i que potser no s’ha valorat prou. A l’inici, quan es va parlar de tancar els centres d’atenció primària ens va preocupar molt. Penso que s’ha fet una labor molt important i que cal valorar-la més. Hem estat molt al costat de les persones que atenem en el dia a dia a través del telèfon, fent visites a domicili o assumint cures pal·liatives.

    Com ho has viscut personalment aquesta crisi sanitària?

    Ha estat dur. Al principi sí que tens por al conèixer casos de persones de la meva edat i que estaven a l’UCI, però he tingut por, sobretot, per la meva família. Tinc la incertesa de quan podré tornar a veure els meus pares, que són població de risc. Per molt que anem passant de fase, segueixo sent una persona que està en contacte amb malalts de COVID-19. Amb relació a les persones que hem atès, ha estat difícil emocionalment especialment amb les persones que han estat ingressades o que han perdut a un familiar. Haig de dir, però, que he trobat molt suport en la meva tutora per a gestionar tota mena de situacions i que el treball en equip al centre ha estat molt important. Ens ha unit molt i hem compartit les vivències, les pors i el que estàvem experimentant.

    Què cal fer per a incentivar la infermeria familiar i comunitària?

    Queda molta feina a fer per aconseguir impulsar la infermeria a l’atenció primària. Per a mi hi ha dos aspectes bàsics, que es creï la categoria professional i que siguem moltes especialistes. Perquè això passi s’ha de desencallar l’accés al títol especialista a través de la via excepcional. La prova de la competència de l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària porta anys encallada. I cal, d’altra banda, augmentar les places per a fer l’especialitat via IIR, que ara està en 60. Ara mateix, costa molt agafar impuls. Som molt pocs els especialistes reconeguts, no existeix la categoria i, per tant, no hi ha reconeixement ni professional ni econòmic. Ja és hora de donar valor al paper de prevenció i promoció de la salut que fa l’atenció primària i comunitària.

  • Viure els dols en temps del coronavirus Covid-19

    Perdre una persona estimada, és una circumstància dolorosa per la qual hem passat gairebé tots en algun moment de la nostra vida. Viure aquesta pèrdua en aquests moments de l’any 2020, quan la major part del món té restringida la seva mobilitat, en major o menor mesura, a causa del coronavirus Covid-19 i no pot ni acompanyar-la ni realitzar els ritus funeraris que cada cultura hem creat per pal·liar aquests moments de dol, afegeix un plus de dolor molt important.

    Desitjo que aquestes reflexions serveixin d’ajuda a tots els milers de persones que han viscut i estan vivint aquest patiment.

    Per començar, pensem que no hi ha una única manera de viure un dol. Totes són bones a condició que compleixin el seu objectiu.

    A efectes didàctics podríem dir que en aquesta situació de confinament, s’ha eliminat la part social del dol, els ritus funeraris. Ara, o estem sols a casa o acompanyats per un cercle familiar reduït. Antigament, les sales de vetlla es realitzaven a les cases i podia transcórrer tot un dia i una nit en on la família sempre estava acompanyada: familiars, amics, veïns… Fent torns per no deixar-los sols. I allà hi havia abraçades, petons, encaixades, salutacions i històries. Es parlava de la persona morta i cadascun explicava els seus records. Hi havia plors, però també rialles. Molts d’aquests records eren anècdotes que en determinats moments provocaven aquests somriures. Cada cultura amb els seus ritus propis.

    Ara ja hi ha pocs funerals a casa. Els hem substituït pels tanatoris, on també ens vam reunir per acompanyar la família i per donar-li un últim adéu a la persona morta. En aquesta era digital, s’ha afegit un altre element: les xarxes socials. És habitual que la gent comuniqui a la seva xarxa social la mort de l’ésser estimat i rebi els condols dels seus seguidors, alguns d’ells coneguts, altres no. Aquí podem trobar una alternativa per la situació actual, que ens pot servir. Rebre el suport, l’afecte i els ànims d’altres éssers humans que ens contesten, de vegades amb missatges molt emocionants. Els que habitualment utilitzen les seves xarxes socials des de l’àmbit professional o laboral, poden afegir aquest àmbit personal.

    També hi ha gent que, tal com ens hem acostumat ara amb les videotrucades, organitza un funeral virtual, reunint a tots aquells que desitgen tenir al seu costat o simplement a la família. No poden tocar-se, però sí veure i parlar. Compartir. Compartir i deixar sortir el patiment. Poder plorar. Poder parlar i expressar.

    Parlar és important en aquesta situació perquè una reacció instintiva pot ser refugiar en el confinament i aïllar-se per evitar el dolor o delectar-s’hi. No ajuda en cap dels dos casos. Evitar el dolor ho aguditza encara més, ja que cal afegir un esforç descomunal per no sentir-lo. I delectar-se en l’aïllament ens porta, com a mínim, al victimisme, això és, com si el familiar mort, ens hagués fet una cosa dolenta. Les dues situacions ens condueixen a un dol bloquejat, interminable i per això, patològic. Escollir el dol, també implica triar la vida.

    Altres persones organitzen un esdeveniment que pot consistir a demanar que el seu entorn enviï alguna cosa en memòria de la persona morta: un record, un escrit, una cançó. O participar junts escoltant i cantant la música que li agradava a l’ésser estimat. Resulta emocionant. Gran part d’aquests esdeveniments poden gravar-se i guardar la gravació com a record.

    I si ens cal, no dubteu a demanar ajuda. Sense dubtar-ho. Hi ha moltíssims professionals de salut mental que hi són, de manera gratuïta, per oferir aquest suport. Pot ser per telèfon. No només una vegada. Les que puguem necessitar. Sense descartar cap de les emocions que sentirem: ganes de plorar, de cridar, d’expressar ràbia, indefensió, culpa… Aquí viurem un munt d’emocions que són inevitables i necessàries. Viure-les no vol dir quedar-se a elles. La nostra part racional també hi serà, guiant-nos i alhora permetent aquests alts i baixos emocionals, sense perill

    Tota aquesta part social que ara ens falta, acompanya el dol personal, íntim, que potser ens demana solitud, ens demana els nostres rituals privats. Els que siguin. Els que necessitem. I durant el temps que ens faci falta. Hi ha temps per a la intimitat del dolor amb un mateix. No hi ha un temps marcat perquè una persona passi el seu dol.

    Quan ja ens està permès anar als hospitals a acomiadar-nos dels nostres éssers estimats, això és molt sanador per a molta gent. És important saber-ho perquè a l’inici d’aquesta pandèmia no era possible, però a hores d’ara els protocols han canviat.

    La medicina ha de tenir en compte aquest factor de suport familiar per a les persones que estan greus i no minimitzar-lo. Hi ha un temps de dedicació, però ara és possible disposar d’aquest temps. I al malalt, pot servir molt.

    Un col·lega em recordava alguna cosa que el psicoanalista Jacques Lacan va escriure sobre la pèrdua d’un ésser estimat. Deia que el subjecte havia de posar a treballar tot el seu ordre simbòlic fent-lo girar com giren les estrelles i els planetes en l’univers. Potser no és literal, però és la idea. I em sembla bell.

    De tot el que he llegit sobre el tema, trio dos articles molt diferents.

    Cesca Zapater, metgessa, que escriu al Diari de la Sanitat.

    I un altre que m’envia la meva amiga Vero, de la periodista i escriptora Argentina Mariana Enríquez, titulat l’ansietat.

    Cuidem-nos i cuidem.

    Olga Fernández va publicar aquest article originalment al blog ecriterium 

  • Les dones que lideren investigacions contra el coronavirus a Catalunya

    La nanotecnologia, la biomedicina i la matemàtica són alguns dels àmbits científics des dels quals s’estan buscant eines i teràpies per combatre la pandèmia de la Covid-19. Dins del món de la recerca a Catalunya, moltes d’aquestes investigacions estan liderades per dones. Aquí us en presentem un recull extret del repositori d’activitat de recerca a Catalunya de la Secretaria d’Universitats i Recerca.

    A la recerca d’una ràpida diagnosi

    La investigadora Laura Lechuga, de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2), està desenvolupant un dispositiu que permetrà la diagnosi del coronavirus en mitja hora a partir de mostres de saliva. Es tracta d’un nanoxip que conté anticossos. Si a la saliva hi ha virus, aquest s’uneix als anticossos i es detecta amb un feix de llum. Un dels avantatges d’aquest dispositiu és que no serà necessari portar les mostres a cap laboratori, ja que el resultat es recull en un mòbil o tauleta. A més, el projecte preveu també fer seguiment dels reservoris animals de coronavirus, com els ratpenats, per observar i monitorar la seva possible evolució i prevenir futurs brots en humans.

    El projecte, anomenat CoNVaT (Combating 2019-nCoV: Advanced Nanobiosensing platforms forPOC global diagnostics and surveillance), es desenvolupa en col·laboració amb el grup de recerca de Jordi Serra Cobo, de la Universitat de Barcelona; el laboratori de Remi Charrel, de la Universitat de Marsella; i el d’Antonino Di Caro, de l’Institut Nacional Italià de Malalties Infeccioses. La recerca compta amb 840 mil milions d’euros finançats per la Comissió Europea i s’espera que duri menys d’un any.

    Predir la gravetat de la infecció

    Des de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), la doctora Anna Planas busca com preveure quines de les persones infectades per la Covid-19 emmalaltiran de forma greu. Per fer-ho, analitza les variacions genètiques en aquells gens associats a la immunitat innata i compara l’ADN de persones que han patit la malaltia amb gravetat enfront de les que n’han desenvolupat formes lleus. Així intentarà trobar dianes moleculars per a possibles tractaments.

    Aquest projecte, l’INMUNGEN-COV-2, que coordina Planas, es realitza en col·laboració amb l’Hospital Clínic i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona (IIBB-CSIC) i és finançat pel Consell Superior d’Investigacions Científiques.

    Un fàrmac ja eficaç en mini-ronyons

    La professora Núria Montserrat lidera un grup d’investigació a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) que ha trobat un fàrmac capaç de bloquejar els efectes del virus SARS-CoV-2, origen de la malaltia de la Covid-19. Per aconseguir-lo, ha explorat el bloqueig d’un enzim que és receptor crític per al SARS-CoV-2 i una de les rutes que utilitza aquest virus per entrar al cos que emmalalteix.

    Per ara, el tractament ha sigut eficaç en mini-ronyons generats amb tècniques de bioenginyeria a partir de cèl·lules mare humanes. Això ha permès desxifrar com aquest virus interacciona i infecta les cèl·lules humanes del ronyó. La recerca, feta en col·laboració amb l’Hospital Universitari Karolinska a Suècia i la Universitat de Columbia Britànica al Canadà, permetria dissenyar possibles tractaments que poden reduir o atenuar la capacitat del virus de replicar-se en l’organisme humà.

    Teràpies per respondre de pressa a les emergències

    Juana Díez Anton, professora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), lidera el disseny d’una nova plataforma basada en el polímer àcid ribonucleic (RNA) que haurà de permetre el desenvolupament ràpid d’antivirals en cas de pandèmia. A més, també es podrien arribar a desenvolupar antivirals d’ampli espectre. L’objectiu del projecte, que es fa en col·laboració amb l’IRTA, és que puguin obtenir teràpies antivirals de resposta ràpida a emergències.

    Els anticossos dels professionals sanitaris

    La investigadora Sílvia Vidal, de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques Sant Pau (IIB Sant Pau), codirigeix amb Josep F. Nomdedeu un projecte per analitzar la resposta a la Covid-19 dels treballadors dels hospitals. Es tracta d’un estudi dels anticossos contra el SARS-CoV-2 presents al plasma de professionals sanitaris.

    Els objectius de la investigació són definir la dinàmica de la resposta immune eficaç contra la Covid-19 i identificar-ne poblacions susceptibles i immunes, amb potencials aplicacions sobre pacients crítics. L’estudi es farà amb mostres de sang de tots els treballadors de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

    Antivirals per bloquejar l’entrada de la Covid-19 als pulmons

    A la Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), Maria J. Buzon i Meritxell Genescà coordinen una recerca sobre fàrmacs antivirals, que podrien bloquejar la principal via d’entrada del SARS-CoV-2 en cèl·lules humanes, els pulmons. Com s’ha fet en altres tipus d’estudis, provaran els fàrmacs en teixits vius en cultiu, anomenats explants, de pulmó humà. El fàrmac en qüestió partiria de l’àcid làuric, que ja s’ha demostrat prèviament útil en estudis in vitro. A més, compta amb l’avantatge de ser de baixa toxicitat i preu reduït.

    L’epidèmia a les aigües residuals

    Mira Petrovic, de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), codirigeix SCOREwater amb Lluís Corominas i Carles Borrego. Aquest projecte analitza la situació epidèmica a Igualada, Manresa i Barcelona a partir de l’aigua residual per fer un seguiment de la propagació de la Covid-19 en cada comunitat.

    Ja s’ha demostrat que el virus SARS-CoV-2 és present a la femta i l’orina dels humans, i que aquestes són presents a les aigües residuals. Per això, consideren que és un bon mètode per veure el desenvolupament de l’epidèmia i alhora avaluar l’efectivitat de les depuradores (EDAR) per eliminar aquest virus del circuit de l’aigua.

    Prediccions per descongestionar el sistema

    Talita Duarte-Salles, de l’Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAP Jordi Gol), conjuntament amb Bonaventura Bolivar, està desenvolupant models per predir les complicacions de pacients amb Covid-19. A partir de casos greus d’infecció vírica, podran classificar els nous malalts de coronavirus per gestionar-los adequadament i descongestionar el sistema sanitari, avaluant la necessitat que el malalt vagi a l’hospital o es quedi a casa, i les condicions necessàries per al seu tractament.

    Amb el nom de PREPARE (Platform for European Preparedness Against (Re-)emerging Epidemics), el projecte agrupa diversos investigadors d’arreu d’Europa en un consorci que s’activa davant emergències. Rep finançament de la UE (2014 – 2021) i està coordinat per la Universitat d’Anvers.

    La resposta immunològica dels professionals sanitaris

    La investigadora Concepció Violan, també de l’Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAP Jordi Gol), juntament amb Pere Torán, lidera un estudi sobre la resposta immunitària en professionals sanitaris infectats per SARS-CoV-2.

    D’aquesta manera, volen entendre la infecció en una àrea determinada, identificar individus amb una bona resposta immunològica i estudiar la immunitat adquirida en el període d’un any. Així es podrà optimitzar la gestió dels recursos humans amb criteris sòlids per a la seguretat dels professionals i pacients, i reforçar el sistema sanitari per afrontar la pandèmia i les noves onades de malaltia previstes.

    Models matemàtics per optimitzar els centres sanitaris

    Des del Departament de Matemàtiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i el Centre de Recerca Matemàtica (CRM), la professora Montserrat Alsina utilitza la seva especialitat per combatre la pandèmia. Amb la seva anàlisi matemàtica de la Covid-19 preveu obtenir models predictius de nombre d’infectats i d’ingressos hospitalaris, així com suggeriments d’optimització logística en la gestió de serveis d’urgències.

    La crida a la implicació de la comunitat matemàtica s’estructura en cinc grups de treball sobre models epidemiològics predictius: estadístics, de dinàmica de poblacions, de dinàmica de poblacions territorials, de xarxes complexes i d’intel·ligència artificial i xarxes neuronals.

    Anticossos per bloquejar la infecció

    Giuliana Magri, investigadora de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), lidera un projecte per caracteritzar de les respostes d’anticossos específics pel virus en pacients de Covid-19. D’aquesta manera, pretén generar anticossos monoclonals per al SARS-CoV-2 que es podrien utilitzar com a teràpia per a pacients infectats per ajudar a reduir la propagació del virus a l’interior de les vies respiratòries i, fins i tot, bloquejar la infecció. A més, aquests anticossos també podrien ajudar a prevenir la infecció d’individus d’alt risc, com ara els professionals hospitalaris.

    Doble estratègia per inhibir el cicle infecciós

    També des de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), la doctora Jana Selent treballa en una doble estratègia per inhibir el cicle infecciós de SARS-CoV-2, bloquejant dues fases diferents de l’entrada de virus en la cèl·lula humana. Es tracta de trobar fàrmacs que impedeixin l’entrada del virus a la cèl·lula, a partir de models 3D computacionals i assajos cel·lulars. Per obtenir-los, està desenvolupant una anàlisi massiva de medicaments ja existents per trobar possibles fàrmacs.

  • Destil·lar el coneixement sobre la covid-19

    Des de principi d’any, s’han publicat, difós com prepublicacions i posat en marxa milers d’estudis sobre la covid-19. Bona part de la indústria editorial ha aixecat les seves barreres de pagament per fer realitat, encara que sigui de forma transitòria, la ciència en accés obert. Això ha facilitat l’acceleració dels projectes per a una vacuna després de conèixer-se la seqüència del genoma del virus i la realització d’assajos clínics i altres estudis per respondre a preguntes urgents. La maquinària investigadora mundial s’ha bolcat de forma excepcionalment ràpida en un desafiament científic, tecnològic i sanitari majúscul. Però la crisi no és excusa per l’excepcionalitat en el rigor metodològic, com advertia un article recent a Science i també a La volatilitat del coneixement científic en temps de la covid-19. La ciència té el seu tempo, que no és el de les emergències ni el del periodisme, i les dreceres alimenten la mala ciència, el malbaratament, la incertesa, el desconcert i el coneixement fals i volàtil.

    Certament, el problema de la mala ciència, amb els seus resultats incerts i problemes de replicabilitat, s’ha incubat durant dècades. La comunitat científica coneix millor que ningú quants estudis inútils i quanta volatilitat hi ha a la investigació sobre la covid-19. Tot i el volum ingent d’estudis (només al New England Journal of Medicine li arriben cada dia entre 110 i 150 manuscrits sobre covid-19 i algun dia fins a 200), hi ha encara massa preguntes sense resposta amb un mínim de certesa. Des de les que es fa tothom (quan tindrem una vacuna? Quant durarà la pandèmia?) fins a les més tècniques sobre la contagiositat del virus, la resposta immunològica o la variabilitat individual.

    Per respondre les preguntes més importants i urgents, cal destil·lar la investigació disponible i separar el coneixement volàtil d’aquell que no ho és. Aquest és un esforç urgent i necessari per recapitular tot allò que se sap, conèixer el grau de certesa i orientar la investigació posterior. Aquest treball de síntesi, que produeix com a peces de més valor les revisions sistemàtiques, ha de ser necessàriament col·laboratiu. Amb aquest esperit el 1993 se va crear la Col·laboració Cochrane, amb la missió de promoure la presa de decisions informades en salut mitjançant la producció de revisions sistemàtiques d’alta qualitat, rellevants i accessibles, juntament amb altres productes de síntesi. I és també l’esperit amb el qual està donant resposta al repte que planteja la pandèmia de covid-19.

    El registre universal d’estudis Cochrane sobre covid-19, una de les aportacions més rellevants, cataloga cada dia els assaigs clínics i altres estudis en humans, publicats o en marxa a nivell global, que permet fer cerques per tipus de disseny, objectiu, intervenció, població, desenllaç, etc. Aquest registre és una eina bàsica per ajudar els investigadors a identificar l’evidència disponible, evitar duplicitats, prioritzar temes i produir revisions ràpides que permetin desenvolupar noves intervencions terapèutiques, diagnòstiques i preventives. Actualment conté uns 5.500 estudis, dels quals 1.700 són d’intervenció. Com a resposta a la pandèmia, Cochrane està desenvolupant revisions ràpides (accelerant els temps de producció sense detriment de la qualitat) sobre qüestions rellevants en covid-19, de les qual ja n’ha publicat quatre (entre aquestes, una sobre l’eficàcia de la quarantena i una altra sobre l’eficàcia del plasma de convalescent). Per això, ha creat un banc de preguntes remeses per l’OMS, pels usuaris i grups Cochrane de tot el món, entre altres agents i institucions, i ha establert un procés per identificar les qüestions prioritàries. Fins avui, ha creat també 6 col·leccions especials amb revisions sistemàtiques actualitzades sobre temes relacionats amb la covid-19, com són les mesures de prevenció i control de la infecció i l’assistència a distància mitjançant la telesalut. I ha definit, a més a més, el seu pla de resposta a la covid-19 per als pròxims sis mesos, amb una vintena de qüestions prioritàries.

    Per part del Centre Cochrane Iberoamericà i de la Xarxa Iberoamericana, que aglutina els centres d’Espanya i els països iberoamericans, s’ha creat, entre altres iniciatives, el recurs evidències covid-19, que conté ja un centenar i mig de documents de síntesi i anàlisi crítica de l’evidència sobre qüestions d’epidemiologia, característiques clíniques, prevenció i tractament, tot en castellà. I ha integrat les recomanacions i anàlisis derivades d’aquests materials a la base de dades i metacercador DianaSalud, juntament amb les que ofereixen altres iniciatives com Choosing Wisely, NICE, Prescrire i l’OMS.

    L’aportació de Cochrane al desafiament de la pandèmia se suma d’aquesta manera a les de moltes altres institucions, amb la idea d’aglutinar esforços, evitar duplicitats, impulsar la medicina basada en l’evidència i reduir la incertesa. La ciència no pot acabar amb la volatilitat del coneixement ni amb la incertesa, però pot anar reduint-la, de forma col·laborativa i coordinada. És clar que hi ha moltes coses que cal millorar, però aquest sembla l’únic camí. El moment d’analitzar què s’ha fet malament i s’hagués pogut fer millor encara no ha arribat.

    Ara, no és qüestió de decantar-se per una visió negativa o positiva de la situació, ni de contraposar visions polaritzades sobre la molta mala ciència i els avenços evidents assolits en poc temps, sinó de reconèixer que les coses estan malament i millor alhora: malament per falta de respostes a preguntes apressants, i millor per tot el que s’està fent en col·laboració. Malgrat tot, de la mala ciència i el coneixement volàtil, persisteix la confiança que el coneixement científic sobre la pandèmia s’anirà obrint pas més aviat que tard per tal que també en relació amb la covid-19 s’intenti fer realitat el triplet del lema de Cochrane: evidència fiable i decisions informades per aconseguir una millor salut.

  • Baixa gairebé dos punts el consum de tabac a Catalunya

    El consum de tabac en homes i dones s’ha reduït en un 1,7% a Catalunya respecte el 2018, segons l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) 2019. L’estudi conclou que un 23,9% de la població adulta fuma enfront del 25,6% de l’any anterior. Concretament, fuma un 29,2% dels homes i un 18,8% de les dones. La mostra també constata un percentatge menor de persones fumadores durant el 2019 respecte l’any anterior, tant en homes com en dones de tots els grups d’edat.

    Aquest lleuger descens del consum de tabac a Catalunya es produeix després del repunt del 2018, en què per primera vegada en set anys de descensos continuus, les dades de l’ESCA van constatar un augment del consum amb una prevalença que va passar del 24,0 % el 2017 al 25,6 % el 2018, la qual cosa va conduir al Departament de Salut a posar en marxa, entre altres mesures, una campanya contra el tabac destinada als joves i protagonitzada pel jugador de la NBA, Ricky Rubio. Sota el lema «Aguanta», la campanya* posava l’accent en el col·lectiu de joves d’entre 14 i 20 anys per evitar que comencessin a fumar o fer que ho deixessin al més aviat possible.

    Perfil del fumador

    L’ESCA 2019 mostra que el perfil de la persona que fuma és diferent en homes i dones. En aquest sentit, assenyala que els homes que fumen tenen entre 15 i 44 anys, són de classe social baixa i tenen estudis secundaris. En menors de 45 anys, només 4,7 de cada 10 recorden haver rebut consell sanitari i/o ajuda per deixar de fumar davant 7,3 de cada 10 en la franja de 45 a 64 anys.

    Les dones que fumen, en canvi, tenen de 45 a 64 anys, són de qualsevol classe social i tenen estudis secundaris. En dones menors de 45 anys, només 5,1 de cada 10 recorden haver rebut consell sanitari i/o ajuda per deixar de fumar davant 6,3 de cada 10 en 45 i 64 anys. A més, un 1,3% dels fumadors homes i un 1,2% de les fumadores dones utilitzen la cigarreta electrònica.

    De l’enquesta es desprèn que el consum de tabac és més elevat en homes de classe social baixa i en persones de nivell d’estudis secundaris.

    També s’han actualitzat les dades de mortalitat atribuïbles al tabac. Les estimacions més actuals mostren que 9.030 morts anuals són atribuïbles al seu consum a Catalunya, és a dir, 1 de cada 6 morts. Així, s’estima que cada dia unes 25 morts són atribuïbles al tabac. Per contra, destaca que 9 de cada 10 persones declaren gaudir d’un entorn sense fum.

    Cal recordar a més que el consum de tabac es relaciona amb un pitjor pronòstic per la COVID-19 i que durant el període de confinament s’ha habilitat una ajuda on-line per deixar de fumar conjuntament amb els programes d’atenció primària i hospitals sense fum.

    Les dades s’han fet públiques coincidint el 31 de maig, amb el Dia Mundial sense tabac 2020, que aquest any se centra a protegir els joves de la manipulació de la indústria i prevenir el consum de tabac i nicotina. També coincideix amb la XXI Setmana sense fum que té per lema “Desconnecta’t de la cigarreta, endolla’t a la vida».

    Tabac i Covid-19

    Precisament una enquesta, impulsada pel Comitè Organitzador de la Setmana Sense Fum, revela que durant el confinament un 7% de les persones fumadores que van participar en l’enquesta ha deixat de fumar; un 17,8% ha fumat menys; un 35,7% ha fumat el mateix i un 39,3% ha fumat més.

    L’enquesta sobre el consum de tabac de la població catalana durant el confinament per la pandèmia de la Covid-19 es va fer online entre el 5 i el 25 de maig. La van respondre 3.445 persones amb una mitjana de 45 anys: un 77% dones i un 23% homes. Un 79% no fumen, un 44% mai ha fumat, un 35% son exfumadors, un 16% fuma a diari i un 5% fuma ocasionalment.

    Preguntats sobre en quin grau fumar augmenta la gravetat de la malaltia per coronavirus, un 4,7% creu que el tabac no augmenta o augmenta molt poc la gravetat de la malaltia per Covid-19. En canvi, un 40,6% creu que fumar augmenta molt la gravetat de la malaltia; un 18,1% que l’augmenta moderadament i un 0,9% creu que augmenta només en majors de 65 anys que fumen. Finalment, un 35,5% va respondre que no sabia en quin grau fumar podia augmentar la gravetat del Covid-19.

    Per altre costat, un 54,7% de les persones enquestades diu que els tractament farmacològics finançats els animen a fer un intent per deixar de fumar.

    Cal dir que el 75% de les persones enquestades diuen que alguna vegada o regularment algun sanitari li ha recomanat que deixi de fumar.

    El 71% de les persones enquestades consideren que la principal mesura contra el tabac és la prevenció en joves; seguida en un 68,4% per campanyes; un 52,5% per ajuda sanitària i finançament, i un 25,5% per sancionar la publicitat encoberta. En aquest sentit, cal destacar que el 77% dels adults i el 91% dels joves, recorden haver vist publicitat encoberta en pel·lícules o sèries en l’últim mes.

    El 73,3% dels adults i el 59,8% dels joves consideren que les altres formes de fumar (cigarretes electròniques, pipes d’aigua, tabac escalfat) són igual o més perjudicials que les cigarretes convencionals.

    De fet, cal dir que un 71% dels joves que fumen (entre 15 i 25 anys) fumen cigarretes fetes a mà, un 25% cigarreta convencional, un 7% cigarreta electrònica, un 5% pipa d’aigua, xixa, catximba i un 20,3% fuma cànnabis.

    Entre els adults majors de 25 anys que fumen , un 70% fuma cigarreta convencional, un 33% cigarreta a mà, un 4% cigarreta electrònica, un 1% fuma tabac escalfat i un 6,1 % fuma cànnabis.

    Aquest és el XXI any que s’organitza la Setmana sense fum a Catalunya. La iniciativa original va ser de SEMFYC a nivell estatal i CAMFIC a Catalunya, per passar a ser liderada durant molts anys pel Programa Atenció Primària sense Fum (de CAMFIC, AIFICC i ASPCAT). En els darrers anys el Comitè organitzador s’ha ampliat molt més i aplega també a la Xarxa d’Hospitals sense Fum, La Xarxa d’Universitats Saludables, Societats científiques, col·legis professionals, entitats municipalistes, entitats del tercer sector i diversos Departaments de la Generalitat de Catalunya.

  • El poder de la bona informació i les bones preguntes en confinament

    Ja fa dies que el confinament i l’epidèmia segueix essent el centre de les nostres vides. Com molt bé em suggeria un amic i col·lega el tema de la informació és un tema cabdal. Què vol dir estar informat? Totes les informacions valen el mateix? És el mateix informar que desinformar? I com podem triar el gra de la palla? Com podem saber que el que en diuen informació ens fa saber quelcom d’interès per nosaltres o més aviat que serveix a interessos aliens als nostres com a persones i ciutadans?

    A partir d’aquest detonant se m’han desplegat una col·lecció de preguntes que miraré de posar a treballar. Algun dels llocs comuns que aquesta pandèmia convoca és l’afirmació (sense poder saber amb claredat si hi ha raons veritablement fonamentades per sostenir tals asseveracions) que la societat canviarà per sempre més i que mai tornarem a la manera de viure que coneixíem. Tot i no saber encara en què ni com ho farà.

    Un pot preguntar-se, en un atac d’innocència massa provocatiu per alguns, si ha de canviar alguna cosa o tot i, si hem de canviar, com ho fem per saber què canviar, perquè, per a què? Així doncs, apareix en escena, la qüestió qualitativa.

    Sabem que la majoria d’estudis es plantegen sempre des del vessant quantitatiu de la qüestió a estudiar. La pregunta és si això serveix de debò per als humans? Si en pensar sobre la humana vida, no només sobre la vida humana, podem seguir amb aquest costum.

    La majoria de les propostes, anàlisis, estudis i pronòstics que he pogut llegir des de l’article del MIT Technology Review de Massachussets del que us deixo l’enllaç, fins altres intervencions des de l’àmbit sanitari, biològic o global donen per fet el canvi. El que no acabo de trobar és una anàlisi rigorosa dels elements axiològics del canvi. És com si el que realment té o no té valor no ho sabem, creiem que no cal saber-ho, o més preocupant encara- no volem preguntar-(nos)-ho.

    Si fa uns mesos algú hagués descrit en una obra de ficció just el que estem vivint ara els adjectius despectius haurien estat impressionants. Ara la realitat ens ha immergit dins la ficció inqualificable de cop. Aquest «viatge» no és més una declinació del que sempre ha estat la vida. Avui vivim i pensem d’una manera que després d’un esdeveniment (en el sentit més filosòfic i profund del terme) haurà canviat. El que el pensament té com a tasca inajornable des de sempre és preguntar-se per tot plegat.

    Què és el que fa que la vida valgui la pena ser viscuda?

    Únicament la durada de la vida és el que hauria d’importar-nos? No ens caldria poder pensar sobre el que té valor per cadascú de nosaltres en particular abans de deixar-nos portar per aquesta mena de dictadura de la durada que fa que ningú dubti que la vida d’un jove té més valor que la d’un vell? (Al primer món. Perquè al que anomenem tercer mon o societats poc desenvolupades no ho viuen així. Allí la vida dels vells té molt de valor. Però com va dir algú, quan va caure el mur només va caure en una direcció, i la globalització ha fet que tot el que no és primer mon cada cop existeix menys, si és que alguna vegada ha existit gaire) I en aquests assumptes, ni que sigui el de la durabilitat de la vida, és una matèria que hem de deixar en mans de l’estat perquè la resolgui per nosaltres? O haurem de tornar, quin avorriment oi?, a la responsabilitat individual?

    Aquests interrogants no són nous. No haurien de semblar nous per ningú. Des que els humans deixem registre de la nostra vida i del nostre pensament, aquestes són matèries subjectes de reflexió.

    El que dóna per pensar és que just quan la pandèmia genera un munt de realitats que, tot i existir de sempre per molta gent, ara prenen el primer pla perquè afecta gairebé tothom és quan tornem a demanar que sigui el gran papa estat qui ens doni resposta a tot.

    És evident que l’estat té una responsabilitat que no pot defugir, tot i que ho fa. I que en algun moment s’haurà de fer una crítica espero que ferotge dels criteris de prioritat que han construït la vida social. D’això vaig parlar-ne en altres articles i no vull redundar.

    Però saber què és el que fa que sigui millor viure que ser mort? Què val més? Què m’ajuda més? Què és el que fa que la vida sigui més viva? No sé si són qüestions que puguem esperar que resolgui algú per nosaltres.

    Adonar-nos que el nostre benestar passa inevitablement pel benestar de l’altre podria ser una de les coses que podríem aprendre amb aquesta pandèmia. Això té un vessant personal que crec, humilment, que és la que millor funciona; però té, inevitablement un vessant política, que no he sabut veure com la posen a treballar els governs, ni les institucions supranacionals. Ni tan sols les que tenen com a tasca vetllar per la salut del món.

    Com expressà amb contundència Levinas al llarg de la seva proteica obra «un humain se présente par son visatge comme vulnerable, en tant qu’il va mourir». Adonar-nos, ni que sigui des de l’angoixa que genera l’emergència d’una malaltia que posa la mort i la seva inevitabilitat en primer pla ens podria encoratjar a preguntar-nos perquè en la nostra quotidiana vida social (aquesta que diuen canviarà per sempre) la fragilitat, la malaltia, el dolor, la discapacitat (tots som discapacitats en alguna mesura i en alguna realitat) no ocupen un lloc de rellevància en les nostres prioritats.

    Què ha fet que oblidem amb tanta lleugeresa que sols no som ningú? Que tots som l’altre i que l’altre som tots. O dit amb Dostoievski: «nosaltres som tots culpables de tot i de tots davant tots, i jo més que els altres», que jo sóc responsable d’una responsabilitat total envers els altres, que per tal d’aconseguir el meu benestar he de treballar perquè tothom, per especials que siguin les seves necessitats, tingui un espai de confort, respecte i cura en el nostre espai comú: la societat.

    No dic res nou si afirmo que aquesta terrible crisi podria ser una meravellosa oportunitat per qüestionar el nostre fer, el nostre viure, els nostres valors… Allò que sosté i justifica el nostre fer de cada dia. Que hauríem de poder mirar d’aprofundir en aquestes «realitats» que no són més que acords no explícits que fan que quelcom valgui més que una altra cosa. Veure el que fa que «comprem» sense preguntes els valors monolítics, irreals i estàtics que ens ven el poder sense gens d’esforç. Més clar i més senzill, crec fermament que en aquest dia a dia «pandèmic», cada dia hi ha coses a pensar, a reflexionar, a proposar-se i a aprendre.

    Seria una llàstima que després de tot el patiment, l’angoixa i el dolor que la pandèmia ens ha fet viure a tots (o a gairebé tots) no ens quedes cap empremta de tot el que tots (o gairebé tots) de ben segur hem pensat, proposat o après.

    Un ja te una edat, i no puc deixar de recordar les experiències i els intents de vida altra que he viscut en directe o a través dels llibres. El dia a dia més proper, el que puc veure des de les finestres de casa meva. Els concerts improvisats des dels balcons del pati comú, les carreres diàries de l’avi al terrat, les mirades dels veïns, tot és nou… i tot és ple de potencialitats que estaria bé no malbaratar. Potser repensar tot plegat des d’una perspectiva més humil i oblidant-nos de l’èpica per una estona ens podria fer somriure una mica.

    Seguim lluitant. Però que bé si a banda de mirar de retardar la mort aconseguim viure més.

    Que la medicina no fos només la lluita contra la mort sinó un espai per fer viva la vida

    Seguim…