Blog

Un grup de professionals del camp de la salut pública a Catalunya han demanat al president de la Generalitat, Quim Torra, i a la consellera de Salut, Alba Vergés, que mantinguin «una coherència unitària» en l’abordatge de la gestió de la pandèmia de la Covid-19. A més, reclamen que es deixi fora «la utilització política, generant estèrils polèmiques sobre elements tècnics», cosa que consideren que s’està produint al Govern.

«És important combinar adequadament i proporcionadament les actuacions i la correcta comunicació de les mateixes, per evitar les especulacions i els aspectes emocionals que, sovint, tenen un efecte més perjudicial per a la salut que les conseqüències directes del propi problema», escriuen a la carta oberta.

Els vint-i-cinc experts també s’han mostrat indignats per l’anul·lació de la reunió, prevista per la setmana vinent, del Consell Assessor en Salut Pública, màxim òrgan assessor d’experts externs a les administracions definit en la vigent Llei de Salut Pública. Per això demanen que es «reconsideri aquesta decisió», ja que consideren que el seu coneixement i experiència professional «són una eina fonamental per fer front amb èxit a qualsevol crisi o problema de salut pública».

El departament de Salut, per la seva banda, ha negat en declaracions a El Confidencial que la reunió s’hagi anul·lat i ha assegurat que se celebrarà la setmana vinent. A més, ha assenyalat que qui ha de convocar la reunió no és la conselleria sinó el seu president, el doctor Josep Vaqué, cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

Els signants provenen de la pràctica professional en administracions i institucions «competents en la matèria». Són Joan Josep Artells, doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials; Rafael Barba, economista i gestor sanitari jubilat; Raimon Belenes, metge, gestor i consultor sanitari; Esteve Camprubí, metge especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública; Victòria Camps, catedràtica emèrita de Filosofia Política; Montserrat Casamitjana, expresidenta de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears; Mercè Casas, metgessa i consultora sanitària; Catalina Chamorro, expresidenta de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears; José Ignacio Cuervo, metge jubilat; Anna Estany, catedràtica de Filosofia de la Ciència; Josep Farrés, expresident de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears; Emili Ferrer, exdirector d’Economia i Finances de l’Hospital Vall d’Hebron; Joan Gené, col·laborador de l’Observatori Europeu de Polítiques i Serveis Sanitaris de l’Organització Mundial de la Salut; Carles Albert González, màster en Salut Pública i doctor en Medicina; Ricard Gutiérrez, doctor en Medicina; Rafael Manzanera, expresident de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària; Josep Martí Valls, doctor en Medicina jubilat; Josep Maria Sabaté, exdirector del Servei Català de la Salut; Emília Sánchez, expresidenta de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears; Isabel Sierra, doctora en Psicologia; Pilar Solanes, metgessa de Salut Pública; Eduard Spagnolo, epidemiòleg de Sanitat Nacional; Carme Valls, metgessa; Joan Ramon Villalbí, expresident de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears i president de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària; i Francesca Zapater, membre del Fòrum Català d’Atenció Primària.

Pallejà és un municipi d’11.486 habitants, segons dades del 2018. Fugint del funcionament de les grans ciutats, Pallejà és un exemple de coordinació a tots els nivells. El Centre d’Atenció Primària Pallejà és durant aquesta crisi l’encarregat de tenir cura de tota la seva població i del barri de Fontpineda, una urbanització on, a més, hi ha dues residències d’avis. El CAP és també l’encarregat de dur un control d’aquestes i de quatre residències més que hi ha al municipi.

Olga Campos, infermera al Centre, parla de superació i gratitud cap a la població d’un municipi on tothom es coneix. «La població ha respost molt bé. Ara ja ens arriba material però al principi ens vam haver de reinventar i ens cobríem amb bosses de plàstic o amb les capelines del tint dels cabells que ens duien de perruqueries. També ens van fer màscares i pantalles i els taxistes ens porten a fer domicilis quan ens cal».

Dels 25 treballadors amb els quals compta el centre, dues persones s’han contagiat i una altra dóna positiu com asimptomàtica. Això ha implicat que d’una manera o altra, gairebé tots els treballadors s’han hagut d’aïllar en algun moment de la pandèmia havent de teletreballar i reinventar-se a cada moment. «És una situació que ha anat canviant a poc a poc. Al principi va ser molt convulsa i amb molta por i ara ja ens hem anat relaxant una mica perquè ja ho tenim més per la mà. També tenim més EPI», destaca.

I és que l’extraordinari del moment ha fet, segons Campos, que sembli que no existeixi cap malaltia més, però no és així. De fet, segueixen fent el mateix: visitar pacients al CAP, per telèfon i a casa. Però anar a les cases comporta vestir-se de dalt a baix i sovint utilitzar més material del qual es disposa. «Aara els hi dic a les persones a les quals els hi vaig a fer un control que em treguin un dit per la porta, els hi punxo i després seguim xerrant amb la porta tancada. Hem de buscar maneres per nosaltres estar segurs i també saber que no encomanem la malaltia a ningú… tampoc sabem si estem malalts nosaltres».

Campos explica que en el seu municipi no han arribat a tancar cap CAP en cap moment però reconeix que per companys amb els qui ha parlat, sembla que per qui ho viu és una situació molt angoixant. Tancar un CAP implica que hi ha tot un nombre elevat de població que no té un centre de referència on anar en cas de necessitat a prop de casa. Implica desplaçar-se i, com diu Campos, això no és una bona solució: «ens hem anat reinventat a veure què funciona i què és el millor».

Alguns dels CAP que han hagut de tancar ho han fet per trobar-se amb poc personal en tenir diversos positius o aïllats. Ella mateixa va haver d’estar confinada una setmana per haver estat en contacte amb un pacient sense la protecció adequada. «Va ser molt al principi, que encara no s’estaven aplicant totes les mesures, i semblava un refredat normal».

Les tecnologies com aliades davant el distanciament

De la mateixa manera, el Dr. Pere Guirado, metge de família del centre, també ha passat per un període d’aïllament. En la línia de reinventar-se, Guirado comenta que el que han estat fent també de forma voluntària ha estat fer teletreball. «Com hi ha companys confinats per haver sigut contactes, mentre no els hi surtin bé totes les proves, s’han creat un accés a la història clínica des del seu ordinador i estan fent seguiment telefònic a pacients des de casa», explica.

Aprofita aquesta situació per parlar positivament de La Meva Salut, un recurs pel qual la ciutadania pot parlar amb el seu metge o metgessa de capçalera. Un cas que exposa és el d’una pacient jove que tenia un problema burocràtic i que després d’uns correus ho ha pogut solucionar. «Aquesta pacient en condicions normals hauria demanat hora, hagués vingut i després de tot això, haguéssim solucionat el problema… I el problema era només que necessitava una baixa perquè el seu nen és positiu i s’ha hagut de confinar amb ell i la seva empresa no li donava la baixa com malaltia professional», explica Guirado.

Creu que davant aquests casos no només ara s’ha d’aprofitar tot el que dóna la tecnologia. Altres exemples serien demanar analítiques o informes per anar a l’ICAM, apunta.

Des del CAP de Pallejà han demanat participar en una prova pilot que consisteix a fer videoconferències amb els pacients. És evident que amb alguns no serà útil, però amb altres Guirado creu que sí. «Jo sóc molt paternalista i a vegades hem sigut excessivament protectors. La gent és molt més autònoma… pel meu caràcter me n’adono que podem comunicar-nos fàcilment, sobretot hi ha gent jove que va atrafegada i per correu es solucionen moltes coses amb qualitat alta». Explica que, si això no s’ha implantat, és perquè fins ara les visites virtuals no comptaven com feina feta mentre que evidentment necessiten temps per fer-se.

Tot i les readaptacions, la falta de personal pot passar factura. Així, tant Guirado com Campos i alguns dels seus companys han passat per aïllament. Aportant noves valoracions, la infermera Olga Campos recomana que, donat que no es pot aturar el coronavirus fins que no es trobi la vacuna, cal que tothom segueixi molt bé les indicacions d’higiene i distanciament, així com disposar d’una habitació individual per l’infectat. Reconeix però que «hem de fer ser conscients que moltes persones no ho tenen a l’abast: no tothom viu en una casa gran o en un pis que tingui finestres per tot arreu».

El fet de viure en un poble petit fa que els treballadors del CAP coneguin a tota la població i això fa que no arribin a desconnectar. Campos explica que li costa dormir: «Se’m fan les 3 de la matinada pensant en quin seguiment hauré de fer l’endemà i com trobaré els meus pacients. Tinc gent a la UCI [per zona els hi toca l’Hospital de Martorell], gent jove, tinc una noia de 27 anys que ha fet un ictus… són molt dures totes les històries». Per aquest motiu, Campos diu que ha deixat el seu telèfon a disposició de qui ho necessiti les 24 hores del dia.

La seva rutina ha canviat dràsticament. Han deixat de banda els controls rutinaris de diabètics i hipertensos per exemple, tot i que, si algun es descompensa per canvi d’hàbits, doncs els hi diuen que acudeixin al CAP per tractar-ho. La majoria de casos els segueixen per telèfon. A canvi, de fer menys controls rutinaris s’ha passat a fer més derivacions cap a serveis socials i més seguiment per dol patològic. Aquesta és, relata, una feina molt diferent de la que feien. I és que són moltes les vivències dures de gent que ha perdut la parella o un fill. Així, també estan fent seguiment en salut mental: «hi ha casos que inicien el dol molt malament: no poden acomiadar-se, no poden anar a l’enterrament i deriven cap a fortes angoixes o inicis de depressió».

L’Atenció Primària, imprescindible davant la crisi de les residències

Des del CAP de Pallejà es coordinen sis residències: quatre al mateix municipi i dues d’elles situades a la urbanització de Fontpineda que també recauen sota el seu control.

El Dr. Pere Guirado és metge de família al CAP de Pallejà i és un dels tres metges que ha assumit les visites a residències. Fins ara, des del CAP feien assistència a les residències quan era necessari però d’una manera més laxa, amb menys intensitat. El Dr. Guirado explica que «això ha pujat per la situació». Hi ha residències que només tenen una infermera a temps parcial i un metge que va dos dies a la setmana i, si algun dia hi havia alguna necessitat, des del CAP suplien aquestes mancances.

«Ara estem a tope. La situació s’ha complicat molt: avis que abans estaven estables però tenen molta patologia de base s’han descompensat per la infecció i tenen patologia respiratòria moltes no greu però en algun cas greu i això ha fet que tinguéssim alguna defunció», relata Guirado.

En aquest sentit, la coordinació de residències ha estat complicada perquè, com remarca Campos, «podies anar divendres i que tot estigués bé i que diumenge es disparessin de cop cinc casos». Treballar també aquí per Campos és una feina «xula», ja que és una feina nova que els aporta coneixement i també els ha ajudat a treballar més en equip.

El Pla específic que ha realitzat el Departament de Salut arran de l’epidèmia assigna un metge i una infermera a cada residència. El Dr. Guirado explica però que hi ha dos tipus de residència. Les que estan estables, si segueix tranquil·la es fa un seguiment telefònic diari matí i tarda o un cop al dia si està bé. Quan és una residència que s’ha complicat per la raó que sigui, el seguiment es fa amb més intensitat i en funció de l’estructura de la residència – que hi ha algunes que tenen infermera a temps parcial i metges encara a menys hores – aleshores el que passa és que els hi donen suport des del CAP: més coordinació o, en funció del cas, van a fer assistència directa. «Això pot implicar que un dia faci’s trucades simplement o que la cosa impliqui que sortim tots cap a les residències equipats com els astronautes», narra Guirado. «Per exemple et pots trobar que hi ha 7 pacients amb coronavirus i que estaven tots estables i dos han començat a desestabilitzar-se. El que fem és visitar-los, atendre’ls, els hi fem ecografies pulmonars… El pla és intentar donar molt suport i si cal fer alguna prova, doncs fer-la sempre que la puguem fer aquí que hi ha moments que el pacient pot estar prou malament per a necessitar que el SEM el porti a Martorell», segueix.

I és que els problemes a les residències com s’ha vist poden variar d’un dia a l’altre per factors diversos. Hi ha moltes residències, sobretot a municipis com Pallejà, que són cases antigues reaprofitades on les habitacions que t’hi trobes són de tres persones. Com ens explica Guirado, amb aquestes condicions i davant la falta de material per poder treballar en condicions, «les variabilitats de les residències van fer que moltes auxiliars es posessin malaltes i algunes plantilles hagin passat de 12 a 3 auxiliars». La tasca dels professionals del CAP de Pallejà per a les sis residències al seu càrrec ha estat a banda de l’assistència, també la formació del personal i ajudar amb tot el material que han pogut. «Quan hem anat a fer alguna visita, com ens emportem material com ara gel de mans o mascaretes, si ens sobren les deixem allà. Per seguretat i no moure virus amunt i a baix però també perquè ells tenen menys material que nosaltres», diu Guirado.

Valora a més que moltes de les residències ho han fet el millor què han pogut però que en altres casos, després de tenir diverses baixes els hi ha costat molt contractar: per falta de personal perquè arreu estaven igual però també per por i perquè els sous a les residències són molt baixos, opina Guirado. «És un pla que està bé però requereix molt d’esforç i s’hi ha anat tard», creu sobre el pla de Salut.

La salut és un procés que depèn d’entorns saludables. Vivim envoltats d’estímuls que ens evoquen a la malaltia: publicitat generada per la indústria alimentària, models de bellesa imposats que ens minen l’autoestima i ens porten a la frustració de voler aconseguir una bellesa basada en el consum, l’hiperrendiment (laboral, lúdic i sexual), la supercomunicació, unes condicions laborals precàries, la dificultat d’accés a l’habitatge… Així, l’ansietat, la depressió o els suïcidis no són problemes individuals o aïllats, sinó una pandèmia immanent a la violència a la qual ens evoca el mateix sistema i que està totalment normalitzada. El procés de salut hauria de ser un eix transversal en la vida de les persones, famílies i comunitats.

Està científicament comprovat que la percepció d’aïllament social activa els mateixos mecanismes en el cervell que el dolor i que disminueix considerablement la resposta immunitària. També està científicament comprovat que les xarxes de suport social són un amortidor emocional imprescindible. Per contra, crear vincles reals és cada vegada més difícil, ja que el temps «lliure» s’ha convertit també un espai de consum. El capitalisme sempre s’ha servit de l’individualisme per a fomentar la producció. En el context de la COVID-19, s’està fomentant la por, l’aïllament, la pèrdua del contacte amb l’humà i el rebuig a l’altre per «por al contagi», com si fóssim virus errants.

Vivim en una societat en la qual les cures han quedat totalment desvalorades. Moltes persones estan morint soles, i els seus éssers estimats tenen prohibit abraçar-se. D’altra banda, va en augment la tendència d’aïllar als nostres majors en residències o de deixar-los sols a les seves cases, desplaçant-los de les nostres vides, mentre els mitjans de comunicació els interpel·len constantment amb la mort en comptes de generar algun entreteniment que els permeti suportar millor la situació.

Durant el confinament, dones i nens estan obligades a conviure amb els seus maltractadors i/o els seus abusadors. Vull destacar que, a l’estat espanyol 1 de cada 5 infants és abusat per algun familiar i les trucades al 016 per violència de gènere han augmentat gairebé un 48%. Què està suposant el confinament en la salut d’aquestes persones?

La promoció de la salut i d’entorns saludables no hauria de generar cap cost. Amb entorns saludables, les indústries alimentària, farmacèutica i de bellesa tindrien pèrdues econòmiques. Cada anunci publicitari ens incita a «consumir malaltia» per a obtenir plaer. És tan accessible accedir a la malaltia que ens la venen en màquines expenedores de productes comestibles i refrescos en les institucions sanitàries, educatives i laborals. No té sentit que costi menys una Coca-Cola o qualsevol xocolatina que dues peces de fruita que tinguin una mica de sabor. La crisi del sabor que promou i legitima la indústria alimentària té un gran impacte en el nostre procés de salut, en la capacitat a l’hora de prendre decisions sobre què mengem i en les addiccions que ens generen de manera molt conscient.

És ben sabut que totes dues indústries van de la mà i tenen molt bona relació amb l’estat i les seves polítiques «promotores de salut». Cal destacar aquí també els conflictes d’interessos entre la indústria alimentària, universitats i associacions i/o fundacions mèdiques «científiques», com l’Associació Espanyola de Pediatria, la Fundació Espanyola de Nutrició, la Fundació Espanyola del Cor (promoguda per la societat espanyola de Cardiologia), la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària, la Fundació per a la Diabetis i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició, entre altres. La indústria injecta diners i aquestes entitats celebren els seus congressos a canvi de legitimar els seus productes.

Promoure la malaltia genera més beneficis econòmics que promoure la salut. Fins a quin punt a l’estat li interessa una societat saludable més enllà que continuem sent cossos mecanitzats i mercantilitzats, sotmesos al sistema capitalista perquè continuem sent productives?

L’Atenció Primària (AP) és el recurs més pròxim a la comunitat, especialitzat en la promoció de la salut i el seguiment de patologies cròniques. És la porta d’entrada i base del sistema sanitari, imprescindible perquè aquest funcioni. Des d’ella, s’hauria de lluitar per a la col·lectivització de la salut i l’apoderament de la societat en els seus processos de salut individuals i col·lectius per a crear entorns promotors de salut i fugir de la medicalització de la vida. Permeteu-me recordar aquí que els fàrmacs són la tercera causa de mort al món, després del suïcidi.

És molt difícil realitzar unes cures de qualitat des de l’AP. Realitzar un abordatge integral de qualsevol situació és pràcticament impossible si a penes ens donen 10 minuts de visita per pacient. També és difícil que existeixi un seguiment adequat per medicina o infermeria de referència a causa de les llistes d’espera o la sobrecàrrega en les agendes. Tampoc seran de qualitat les cures d’infermeria si aquesta no està especialitzada o ve rebotada de l’hospital a «descansar» al CAP en l’última etapa abans de la jubilació.

Actualment, l’estat està desvalorant el paper de l’AP quan és imprescindible. Amb la COVID-19, els mitjans de comunicació ometen la problemàtica de l’AP centrant-se exclusivament en l’hospitalària, quan són les seves pròpies polítiques les que estan fent que se saturin els hospitals. Per què estan ocultant i desvalorant el paper de l’Atenció Primària? Serà això un precedent per a desmantellar-la encara més?

Amb l’excusa de la COVID-19 s’han tancat molts CAPs. Existeixen molts professionals contagiats i, en comptes de cobrir la plantilla, han enviat als «no contagiats» a hospitals de campanya. La falta d’EPIs i de recursos humans a causa de les baixes i els aïllaments pel contagi és indicatiu que no s’està donant resposta per a millorar la situació en l’AP. Abans que passés tot això, l’OMS va advertir a Espanya en 5 ocasions perquè es proveís de material necessari i el govern espanyol no va fer gens de cas.

En el context actual, l’AP està filtrant quins pacients han d’anar a l’hospital i quins poden ser atesos a les seves cases o en els mateixos CAPS, evitant així la saturació dels hospitals i la sobreexposició innecessària a la COVID-19 a través de l’atenció telefònica, consultes virtuals i atenció domiciliària. Des de l’AP s’està fent un acompanyament digne d’admiració en els processos de final de vida tant dels pacients com als familiars i també en els processos de dol, prevenint, en la mesura que sigui possible, que aquests siguin patològics en el futur. També es fan seguiments de pacients donats d’alta, tant per COVID-19 com per altres motius.

Si continuen desmantellant la primària, què passarà amb altres patologies, que no són COVID-19, però que continuen existint? Les patologies cròniques necessiten un seguiment que només pot donar l’Atenció Primària. L’atenció a actius comunitaris en els barris, com a centres tutelats, residències d’ancians o albergs residencials de persones sense llar també es fa des de l’AP.

L’AP està especialitzada en unes cures molt diferents de les de l’hospital i aborda des de l’individu fins a la comunitat. Aquestes cures especialitzades no poden ser obviades i, molt menys, poden ni podran ser assumides sota cap concepte per l’hospital. La col·lectivització de la salut, els grups de suport mutu i els vincles reals són la base per a cuidar-nos i generar entorns promotors de salut. Organitzar-nos per a crear la vida que vulguem viure, per unes condicions laborals saludables i per tenir les necessitats bàsiques cobertes i no haver de viure esclavitzades. Per a això, també és generar entorns promotors de salut.

Des que el Govern va anunciar que nenes i nens podrien sortir al carrer a partir del pròxim dia 26, s’ha produït un petit terratrèmol d’anada i tornada que ha obligat el Govern a canviar el seu enfocament inicial, és a dir, que poguessin acompanyar algun adult de la família a les activitats ja autoritzades, com anar a comprar, al banc, a comprar el pa, el diari o apropar-se a una farmàcia.

Després de les crítiques, moltes i variades, que es van donar després de conèixer-se la notícia dimarts passat, el mateix dia es va anunciar que tindrien permís per sortir al carrer a jugar i passejar. Més tard, el vicepresident, Pablo Iglesias, donava a conèixer alguns detalls més: sortides d’una hora, en un radi d’un quilòmetre de la casa, sempre acompanyats per un adult responsable (també podria ser un germà gran). Podran saltar, córrer i baixar alguna joguina. No així, utilitzar els parcs infantils amb elements com tobogans o gronxadors. Sempre respectant la distància social. El vicepresident també ha anomenat els nens i nenes que viuen en zones rurals. Podran passejar pel camp o el bosc.

És una notícia que confirma algunes de les peticions que alguns experts feia setmanes que reclamant. És el cas de Heike Freire, qui insisteix en la necessitat que nenes i nens surtin i puguin jugar en espais verds i blaus (com platges). La pedagoga també demanava que no es permetés l’ús de parcs infantils, ja que «el virus roman de 3 a 5 dies en superfícies» com plàstic o metalls.

Des de Save the Children, Carmela del Moral parla de la necessitat que es prioritzi la desescalada a nenes i nens de 0-6 anys seguint les recomanacions de l’OMS en relació amb les necessitats d’exercici físic que tenen. També reclama que des dels governs es tingui més en compte a la infància a l’hora de fer les comunicacions. «Que hi hagi una adaptació del llenguatge i de les normes», afirma, així com que es faci «amb criteris de salut pública i de benestar de la infància».

«Fa la sensació que dins del Govern hi ha disparitat de criteri» afirma Heike Freire. Sobretot, després del què es va viure dimarts. L’experta critica l’actuació del grup d’experts que estan assessorant el Govern pel que fa a la sortida de menors de casa seva. Però es mostra «contenta» perquè «hem aconseguit avançar la data de sortida dels nens dues setmanes».

Per Freire, tot el problema sorgit aquesta setmana «ve de no considerar a la infància en les seves necessitats i drets», el que demostra, segons el seu punt de vista, que no hi ha una estratègia, ni progressivitat en les mesures ni anàlisi de risc. Això sí, «d’aquesta situació en podem aprendre».

Del Moral explica que des de Save the Children s’ha defensat el confinament de la infància des del punt de vista de la salut pública, però també la necessitat de tenir en compte els drets de nenes i nens, l’interès superior que ha de regir tota normativa. Defensa que la sortida, ara permesa, hauria de respondre no tant a la situació de saturació de les famílies com «al dret de nens i nenes i, realment, al seu benestar».

Un benestar, així com un desenvolupament, que Freire opina que s’ha vist interromput de manera abrupta en molts casos. Desenvolupaments, per exemple, de les habilitats de socialització o de la intel·ligència espacial. L’experta defensa la necessitat que nenes i nens surtin a espais naturals que «els ajudin a pair la situació traumàtica, a recuperar-se de l’estrès, l’ansietat i l’angoixa».

«Li demano a Govern que pensi en la infància, que desenvolupin la seva cultura de la infància, que no la tenen», afirma Heike Freire. Per a ella, tota la crisi provocada per la pandèmia deixa de fons la qüestió de les cures. «Vivim en una societat que no té cura dels seus majors, perquè no ho hem fet i s’han mort per les condicions en què estaven; que no té cura dels malalts perquè descapitalitza la sanitat, i una societat que no s’ocupa dels nens i nenes. En tot això, Espanya s’ha deshumanitzat en els últims 20 o 30 anys».

Infància culpabilitzada

Tant Heike Freire com el pediatre José María Paricio (tots dos han col·laborat en la campanya de recollida de signatures #Coronainfancia de change.org), estan d’acord que des del Govern, també des de tota la societat, s’ha tractat de manera injusta a la infància durant aquesta crisi. No només pel confinament o el tancament de centres educatius, sinó per haver-la assenyalat com un agent contagiós perillós.

Paricio es mostra «perplex» per la manera en què el Govern està sent assessorat. Sobretot després del que va passar dimarts després del Consell de Ministres. Per al pediatre, «es parteix de la presumpció falsa que es va fer al principi», és a dir, que les i els nens es contagien més, a més de ser asimptomàtics en major mesura i tenir la capacitat de contagiar més persones.

El pediatre parla de diversos estudis realitzats des del mes de març en diferents parts d’Europa i que venen a demostrar que la infància no es contagia més que el món adult i no està tan clar que, al seu torn, s’encomani a més persones que qualsevol més gran. Cita un macroestudi islandès que ha determinat que entre la població asimptomàtica, el percentatge d’adults que sí que tenien el virus era de l’1%, mentre que en el cas de la infància, el percentatge era de 0. Aquest mateix estudi va determinar que entre els que mostraven algun símptoma comptable, entre els adults, hi havia un 14% contagiat de Covid-19. Entre les i els nens, la meitat, el 7%. L’estudi, explica, es va realitzar entre març i primers d’abril.

També parla d’un fet en el sud de França. Es va seguir el rastre de persones amb les quals va estar en contacte un nen de nou anys, contagiat per adults. En total van aparèixer 127 entre companys de classe i docents de l’escola. Mentre que el nen estava malalt, cap d’aquestes persones va ser contagiada.

Pel pediatre, «estàvem argumentant el confinament de nens i fins i tot el tancament d’escoles a partir d’una fal·làcia». «Partim de la base, continua, que els nens no estan majoritàriament contagiats en cap país que ha publicat bones estadístiques. Fins de les que publica Espanya es pot deduir». Des del seu punt de vista, durant tot aquest temps i amb els discursos relatius a la infància, la gent ha interioritzat «que els nens són contagiosos». Des del seu punt de vista «s’han restringit els seus drets per complet» i critica, fins i tot la política de confinament sobre la infància així com el tancament de centres educatius.

Tant per Paricio com per Carmela del Moral una cosa està clara: el confinament de la infància ha estat possible perquè és una població que no té veu ni vot. El pediatre ho resumeix de la següent manera: «el que no m’ha agradat, sentència, és que s’ha parlat malament d’ells des del primer dia, s’han dit coses molt lletges».