Just Deploy It!

Blog

  • Morir en temps d’epidèmia. Dret a l’últim adéu

    Morir no sempre és fàcil i menys en els nostres temps; ara que vivim d’esquena a la mort i amb l’imaginari que la vida eterna és possible, o quasi possible. Ara que la mort es nega a través del silenci o s’exposa amb sensacionalisme. Ara que el cientifisme i els protocols s’imposen a la naturalesa humana de la mort. I menys encara quan es mor fora de casa i en una instal·lació hospitalària enmig de màquines, tubs, i sota mesures d’aïllament perquè es té una malaltia altament contagiosa, com són un gran nombre de morts causades per l’epidèmia actual.

    Cada persona pot tenir la seva pròpia idea del què considera una bona mort, que és única, personal i social a la vegada. En situacions no excepcionals, moltes persones pensen i transiten pel procés de mort d’acord amb els seus propis valors, fet que molts reflecteixen en la declaració de voluntats anticipades. A part dels valors de caràcter individual, el concepte de bona mort gira també al voltant d’uns valors col·lectius que han estat recollits en la legislació, com el respecte a l’autonomia, la dignitat, l’acompanyament, l’atenció professional quan cal, o la minimització del patiment.

    Aquests valors individuals i col·lectius interpel·len els professionals i les institucions sanitàries que intervenen en la majoria dels processos de final de vida, i no és excepcional que l’atenció a les causes biològiques passi per davant de l’obligatorietat de conduir i acompanyar en la bona mort, com adverteix el Comitè de Bioètica de Catalunya: «A part dels professionals que tracten directament la persona malalta, la institució també és responsable del procés. La preocupació per l’eficiència de la prestació sanitària, sovint amb criteris economicistes, científics o de gestió, pot passar per davant de la preocupació per la qualitat global de la mort dels malalts».

    Malauradament, això està passant d’una manera sagnant en l’actual epidèmia per COVID. L’elevada mortalitat que comporta, la por, i la seguretat dels altres està posant en dubte els valors i els drets de les persones en relació amb la mort. Els esforços per prioritzar les intervencions tècniques, les mesures de protecció i de limitació de la propagació, i la sobrecàrrega dels professionals, han portat a un segon terme les condicions en què les persones moren. En molts hospitals hi ha pacients que moren sols en un ambient fred, envoltats de màquines, sense companyia i sense poder-se acomiadar dels seus estimats. Si tenen sort, hi haurà una sanitària enfundada en una vestimenta protectora que li sostindrà la mà amb la seva enguantada. Les UCIs o els respiradors no són els únics recursos per atendre les persones malaltes, que, a part de les necessitats respiratòries, en tenen d’altres en el terreny afectiu i emocional.

    Gloria, infermera hospitalària, diu: «Lo más duro cuando muere un paciente es ver a la familia con mascarillas gritar desde la puerta: ‘¡Papá, te queremos!’. Y tú te acercas y aunque esté sedado, le dices que han venido a despedirse. A veces hace algún gesto. Luego los suyos lloran. Yo lloro con ellos». L’abast de l’epidèmia, i la por a l’extensió planteja un conflicte ètic entre la seguretat i els drets de les persones a acomiadar-se dels familiars i d’aquests a acomiadar-se de la persona que els deixa. Es diu que els familiars no poden estar al costat dels malalts perquè es podrien contagiar i perquè no hi ha suficients equips de protecció individual. Però algú ha preguntat si els familiars estarien disposats a assumir el risc i passar després un període d’aïllament per contacte? Tan difícil és aconseguir una mascareta quirúrgica, guants i bata, que és el que aconsella l’evidència?

    De fet es pot fer de manera diferent, no en tots els hospitals passa el mateix. A l’hospital de Sant Pau, i ara també al pavelló d’IFEMA de Madrid, per exemple, han posat en marxa un pla per a malalts en procés de final de vida que permet que un familiar estigui acompanyant el malalt fins al moment final, amb el compromís de respectar a posteriori les mesures de confinament. També estan implantant formes de comunicació a través de telèfons mòbils, tablets, etc… Respectar els drets dels malalts i els seus familiars hauria de ser motiu de preocupació de les institucions sanitàries, de cada una d’elles, i també hauria de formar part dels protocols i les instruccions de les conselleries de salut. No es pot fer caure aquesta càrrega a l’esquena de les professionals, que prou tensió estan suportant. En un marc de respecte caldrà preguntar a pacients i familiars què és important per a ells en aquests moments, quins riscos i mesures estan disposats a assumir, i posar en marxa mecanismes que permetin compaginar l’aïllament amb l’elaboració del que serà l’últim relat de la vida de moltes persones i que pot donar un darrer sentit a l’existència pròpia i compartida.

    La por, tan present a la nostra societat i més en la situació actual, converteix en acceptables mesures que en altres circumstàncies no ho serien. Fins on estem disposats a arribar? Quins drets democràtics estem disposats a perdre en funció de la seguretat? Serem capaços de compaginar l’emergència sanitària i la democràcia, com pregunta Géraldine Schwarz? Què estem disposades a cedir per endarrerir la data de la mort? En el balanç de l’epidèmia s’hauran de comptar els morts (per aquesta causa i per totes les altres) com també els costos socials i de pèrdua de llibertats.

    Tantes ferides costaran de tancar, més encara si al dolor per la mort no participada hi sumem el dolor per un enterrament sense els rituals que en la nostra cultura tanquen la vida i ens separen definitivament dels cossos de les persones estimades. Enterraments a taüt tancat, sense gent, a vegades sense ningú, sense abraçades, amb mascaretes i sense flors. Set minuts per difunt. Cementiris plens de cossos sense vida, cerimònies mínimes, una pregària breu i potser emportar-se l’urna amb les cendres a casa per fer allà l’acomiadament que no s’ha pogut fer.

    Encara ens queda molta epidèmia i per desgràcia moltes morts, però som a temps de reparar aquest error. Fem una crida a les institucions a fer-ho en tots els hospitals i residències de gent gran, com sembla que comença a plantejar la Conselleria, i potser hauríem de començar a pensar en com celebrar, quan acabi el confinament, cerimònies col·lectives de comiat que reparin els danys causats i els drets conculcats i ajudin a mitigar el dolor personal i social. I potser caldrà pensar maneres col·lectives d’acollir el patiment de les persones que han perdut algú i d’acompanyar un procés de dol que serà personal i col·lectiu. Una vegada més, les intervencions comunitàries poden ser més efectives i menys iatrogèniques que formes individuals i psicologitzadores que ja deuen estar voltant pel cap d’algú.

  • L’aplaudiment cívic als professionals de la salut, un desig de formar comunitat

    Cada capvespre a les vuit, els ciutadans surten als balcons i esclaten en aplaudiments, en senyal de reconeixement i homenatge als professionals de la sanitat. Des que va començar la pandèmia, els sanitaris han esdevingut símbol de servei públic i abnegació, però també un punt de referència. I no un qualsevol, sinó una referència de seguretat a la qual aferrar-se en un moment de profunda incertesa. Aquesta acció testimonial no és un fet minoritari o aïllat, els operadors de telecomunicacions constaten que durant els minuts previs i posteriors a les 8 de la tarda el tràfic de dades cau notablement. La caiguda de l’ús d’Internet en aquests moments és comparable a la de l’hora dels àpats.

    La desconnexió massiva per a aplaudir és un fet que, tant quantitativament com qualitativa, denota un estat d’ànim característic del desfici present però també, en la meva opinió, l’exteriorització d’una altra idea que ve de més enrere: la gent s’ha adonat que tenim un deute amb el sistema de sanitat pública, què és el que millor representa l’estat del benestar a Espanya. És a dir, l’herència de l’enyorat Ernest Lluch, el ministre de Sanitat socialista que va universalitzar definitivament la Seguretat Social, abans que fos assassinat per un escamot terrorista d’ETA.

    Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública

    Els treballadors de la sanitat pública als quals aplaudeix la ciutadania representen el que han aconseguit les polítiques de bé comú i els seus agents. Un guany al qual, segons la magnitud dels aplaudiments, no estem disposats a renunciar. Els homes i dones de les bates blanques als que ovacionem són avui les mans, els peus i el cap de l’Ernest Lluch, que continuen la seva tasca de manera transcendent i fent realitat el seu propòsit polític.

    Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública, siguin els governants de la comunitat de Madrid o els de Catalunya, començant pel president que va iniciar aquesta política, Artur Mas, el conseller que la va consolidar, Boi Ruiz, o el que va rematar la jugada, Antoni Comín. Però en els últims dies hem vist una aparició fugissera de Boi Ruiz declarant, en una entrevista a Nació Digital que “els governs no es podran permetre retallades en sanitat després del coronaviurs”. Aquestes paraules indiquen que no ha existit penediment, ni tan sols aflicció, davant les seves pròpies retallades.

    Sortir al balcó és una manera de dir “aquí estem”

    L’aplaudiment popular significa, d’altra banda, alguna cosa més que afirmació o presa de part en aquesta qüestió. És quelcom més important: l’expressió d’un desig de formar comunitat. Aquesta reacció instantània no és només motivada per un impuls sociopolític, sinó també per la sociabilitat pròpia de l’ésser humà. En haver estat confinades, les persones reaccionen volent recuperar el sentiment del col·lectiu a través de la trobada interpersonal i la sensació de vida de grup. Sortir al balcó és una manera de dir no només “sóc aquí” sinó “aquí estem”.

    El fet que l’aplaudiment als professionals de la salut sigui col·lectiu amb intenció i consciència de tal és esperançador. Amb ell, la reacció immediata a la inquietud i la por causades per la pandèmia ha estat col·lectiva i no un campi qui pugui. Aquest “nosaltres” queda sobre la taula per contradir els pitjors auguris que les distopies i ficcions catastròfiques ens han anat proveint: ni hi ha hagut desordres, ni violència, ni incivisme, ni insolidaritat, ni desesperació. Tot el contrari. Fins i tot es pot observar certa docilitat un xic inquietant, atès que les disposicions de regulació social -acceptades amb disciplina- constituiran, passada aquesta situació, un repositori de mesures de govern de les quals molts se sentiran temptats de tirar en circumstàncies molt diferents.

    Homenatge a un grapat de mileuristes

    El desig de formar comunitat que manifesta aquest aplaudiment col·lectiu, quotidià i cívic, és el fonament sobre el qual haurem de reconstruir les nostres societats en el nou temps propiciat per aquest salt quàntic que tenim davant els nassos i sota els peus. És una reacció sanitosa i una valoració meritòria davant la presència i acció d’uns professionals que esdevenen, involuntàriament, epítom del valor suprem del treball i el servei. No és poca cosa, puix això passa en un moment que la cultura del treball ha estat esborrada del camp de visió de la forma de civilització que hem viscut.

    Aquest descomunal sotrac humà, social, econòmic i sanitari està contingut i sostingut per un grapat de mileuristes, un nivell de retribució que ens hauria d’avergonyir una vegada acabat l’aplaudiment. La ciutadania ho sap i el seu aplaudiment és degut a la consciència d’aquesta descomunal injustícia. La combinació de reconeixement al treball, el servei i la consciència de la injustícia envers els qui el realitza, demostra que vivim en una societat sana, encara no contaminada pel virus veritablement letal, què és mental i emocional, que s’ha intentat inocular a les persones de fa moltíssim més temps.

    La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la. Potser aviat algú s’adoni que la derrota de les esquerres a escala europea i global es va fer palesa quan els creadors van començar a imaginar antiutopies, distopies i tota mena de catàstrofes, tant com a escenaris de ficció com projeccions de futuribles que s’arrisquen a esdevenir profecies autoacomplertes.

    La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la

    Els pensadors crítics van ser víctimes d’un fenomenal joc de trilers: van confondre com a crítica transformadora el que era l’enèsima manifestació d’un pensament reaccionari que es desenvolupa amb la rapidesa amb la qual canvien els temps, mentre que el pensament progressista, en tant que reflexiu i cautelós, camina més a poc a poc.

    La mirada progressista cap al futur ha de ser capaç de concebre un avenir desitjable per intentar fer-lo possible. És el funest tenebrisme propi de la cultura europea el que s’ha convertit en el millor aliat del reaccionarisme ultraliberal americà: aquest ha encegat la utopia democràtica pluralista i tolerant que relatava la sèrie Star Trek (una dramatització del potencial universal de la nova frontera kennediana i de l’esperit llibertari il·lustrat de la revolució americana).

    Ha produït una generació de novel·listes reaccionaris amargats pels quals el concepte de la vida no només és desagradable en termes de futur sinó repulsiu en el present. I milers de persones han caigut fascinades per un pessimisme globalitzat que ha resultat ser la veritable ideologia de l’ultraliberalisme, dissimulat sota pretensions crítiques, que no té res més a oferir que simple entreteniment desproveït de sentit.

    Voldria pensar que l’aplaudiment socialitzat als professionals de la salut i a l’esperit general del treball és un senyal del despertar del somni distòpic. I que les persones despertessin, amb el soroll del picar de mans, per adonar-se, en mig de la inquietud present, de la veritat d’una frase de Mark Twain: “El pitjor de la meva vida no m’ha passat mai”.

  • La Fundació Dr. Antoni Esteve obre el seu blog informatiu a ‘El Diari de la Sanitat’

    El Diari de la Sanitat acull a partir d’avui el blog de la Fundació Dr. Antoni Esteve. El nou espai, tal com explica l’entitat, “vol esdevenir un pont de diàleg entre personal biosanitari i científic, mitjans de comunicació i societat”. La Fundació Dr. Antoni Esteve organitza reunions científiques, seminaris de formació en competències transversals, conferències i jornades de debat, premis de recerca i publicacions amb la finalitat de “compartir la ciència”. Tots els continguts que genera la Fundació es poden descarregar gratuïtament des de www.esteve.org. El nou blog que està integrat en El Diari de la Sanitat, suposa, en paraules de la Fundació, “un altre esglaó per afavorir la comunicació i la discussió entre els professionals de la salut i per posar al seu abast les iniciatives que els poden interessar”.

    Trobareu el blog per compartir ciència en aquest enllaç.

  • Mor el neonatòleg Salvador Salcedo per Covid-19

    El doctor Salvador Salcedo ha mort a causa del coronavirus. El professional sanitari, que es va jubilar fa set anys, havia sigut cap de neonatologia de l’Hospital materno-infantil de la Vall d’Hebron.

    Tant Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, com des de la Societat Espanyola de Neonatologia, de la qual Salcedo va ser un dels membres fundadors, han volgut traslladar el condol a la família i amics.

  • La salut de la majoria o el lucre d’una minoria

    Enguany no s’ha pogut manifestar al carrer aquestes reivindicacions per la pandèmia de la COVID-19. Tot i això, han estat moltes les iniciatives dutes a terme des del nostre confinament sota l’etiqueta #Health4All, buscant la manera de fer visibles les reivindicacions mentre es respecta el confinament per parar el contagi massiu i, el que és pitjor, les defuncions de milers de persones que aquesta pandèmia està provocant.

    La jornada venia precedida d’una forta campanya d’agitació, amb l’objectiu de remoure consciències sobre l’important que és tenir un sistema de salut totalment públic per fer front a aquesta pandèmia tan greu que patim. La falta de professionals i els recursos derivats a potenciar el negoci privat estan produint que el model de sanitat públic/privat que tenim faci aigües; un model que tant han defensat les elits polítiques i socials de Catalunya i Espanya. En el context d’emergència actual, fins i tot algun dels seus defensors veu que és un desastre, com deia una dirigent de la burgesia catalana: «retallar en salut sempre té conseqüències» i ja ho estem veient.

    La jornada del dia 7 ha tingut una bona repercussió pública, no només a les xarxes socials, sinó també en molts balcons i finestres, on molta ciutadania ha sigut protagonista fabricant els seus propis lemes per a la defensa d’un sistema de salut 100% públic i universal. Aquest desastre sanitari potser serveix per a què tots, la ciutadania treballadora, prenguem consciència de com el neoliberalisme i el negoci desenfrenat d’aquest sistema capitalista està posant en perill la mateixa existència de l’ésser humà.

    En temps de confinament, tothom estem pensant que el més preuat que té una persona és la seva salut i la salut pública en general, per aquest motiu no es pot seguir posant al servei del mercat els serveis públics essencials com és la nostra assistència sanitària i de cures. La socialització dels serveis bàsics es fa imprescindible i cal posar sobre la taula la necessitat de construir un nou sistema polític, econòmic i social, que no és una altra cosa que el que els clàssics del marxisme en deien: Socialisme o Barbàrie.

    Des del meu punt de vista estem en aquest camí, toca escollir entre socialisme o extinció, si no canviem el rumb de les coses, no hi haurà futur per a la humanitat. No és possible que es globalitzi l’economia i es posin tanques infernals a les nostres fronteres, es continuï creixent infinitament sense pensar que el nostre planeta no aguanta el canvi del clima, que produeix malalties, desastres naturals i fa impossible la vida a les nostres ciutats i pobles.

    Cada vegada més la ciència avança, es curen malalties que fins fa poc eren incurables, però unes altres com la COVID-19 apareixen i la comunitat científica no sap com tractar-la. I és aquí on està el quid de la qüestió, si cada vegada la humanitat necessitarà més mitjans per a tractar a milers de milions de persones, només un sistema cooperatiu, solidari i comunitari farà possible un futur viable, parar el pendent d’un camí que ens porta a la destrucció del planeta i la possible desaparició de la raça humana. Encara som a temps, proletaris de tots els països uniu-nos i destruïm el capitalisme per a poder viure una vida en comunitat i solidaritat, el Socialisme.

  • Els gens ajuden a les dones a combatre millor el virus

    La infecció pel SARS-CoV-2 porta a l’UCI i mata més homes que dones. Aquesta dada és una constant en tots els llocs en què s’està desenvolupant la pandèmia, siguin quins siguin els hàbits i costums de cada país. Aquesta diferència entre sexes s’ha observat també en moltes altres malalties infeccioses, el que un creixent nombre d’investigadors atribueix a la dotació genètica de les dones, que les protegeix millor i redueix les seqüeles greus. En contrapartida, el gènere femení pateix més malalties autoimmunes, les causades per una reacció exagerada del sistema immunològic, com l’artritis reumatoide, l’esclerosi múltiple o el lupus.

    Igual que tots els anteriors, l’últim informe de l’Institut de Salut Carlos III sobre la Covid-19 constata la diferència entre els dos sexes. Tot i que la xifra de contagiats és força similar, es comptabilitzen entre els hospitalitzats no crítics més homes (57%) que dónes (43%) i la diferència es dispara entre els ingressats a l’UCI i els morts (66% enfront de 34%). En estat crític, el nombre d’homes duplica al de dones.

    Preguntat per aquest assumpte a la fi del març passat, quan després dels primers recomptes ja s’observava una clara predominança masculina entre els morts, el doctor Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències del Ministeri de Sanitat, va atribuir als diferents hàbits i estils de vida d’homes i dones aquesta diferent mortalitat. Els homes consumeixen més tabac i alcohol que les dones, ha indicat Simó, són més reticents a acudir als serveis mèdics de forma preventiva i tenen menys cura de la seva dieta. Altres metges apunten també al fet que ells s’ocupen menys de qüestions higièniques bàsiques, com és rentar les mans.

    Però existeix una altra explicació. El doctor Sharon Moalem, autor de l’assaig La millor meitat: sobre la superioritat genètica de les dones, subratllava fa uns dies en un article publicat a The New York Times, la importància que té la diferent estructura genètica d’homes i dones, una dada del que, històricament, ha prescindit la ciència mèdica, centrada en investigacions fetes per homes i efectuades en animals mascles i amb voluntaris del gènere masculí.

    Sense negar la influència dels diferents estils de vida, el doctor Moalem diposita en el que denomina «supremacia genètica femenina» la principal raó d’aquesta major resistència davant les malalties, inclosa la Covid-19. Els homes, argumenta, tenen més massa muscular, més alçada, més corpulència i més força física. Però les dones mostren un sistema immunològic més eficaç que propicia una major supervivència. Cita estudis demogràfics d’àmbit internacional que mostren que el 80% de les persones centenàries són dones, igual que el 95% de les que arriben als 110 anys.

    Moalem atribueix aquesta major capacitat de les dones per sobreviure a factors genètics, la influència, assenyala, és més determinant que el nivell econòmic, l’educació o els hàbits. Aquesta diferència genètica es troba en la composició cromosòmica amb què neixen uns i altres. Cada cèl·lula humana té 23 parells de cromosomes. Són tots ells parells iguals menys un, el sexual. Les cèl·lules de les dones compten amb dos cromosomes X, un procedent del pare i un altre de la mare. Les dels homes, tenen un cromosoma X, obtingut de la mare, i un I, del pare.

    Els cromosomes X, recorda Moalem, són importants en el desenvolupament del cervell i en la resposta del sistema immunològic. «Cada cèl·lula -precisa-, usa predominantment un cromosoma X. Si aquest cromosoma X té gens més capaços de reconèixer als virus invasors, com el de la Covid-19, les cèl·lules immunològiques que els utilitzen podran centrar-se en aquesta tasca, mentre que altres, activant l’altre cromosoma X, s’ocuparan, per exemple, de matar les cèl·lules infectades. La lluita contra el virus serà així més eficient». Els homes, per contra, es veuen obligats a utilitzar gens d’un sol cromosoma X. «La seva capacitat per combatre el virus serà més limitada», conclou.

    Aquest factor biològic ajuda a explicar la diferent supervivència d’homes i dones en una àmplia gamma de malalties i la longevitat més gran d’elles. Però no és l’únic. Les hormones també juguen un paper important. Nivells alts de testosterona, hormona masculina, redueixen la resposta del sistema immunitari, afegeix l’article de The New York Times, en tant que els estrògens femenins exerceixen una funció antitètica: reforcen la immunitat. Així, elles combaten millor les cèl·lules malignes i els microbis, però, a canvi, pateixen més artritis reumatoide, lupus i altres malalties provocades per una resposta errònia i excessiva del sistema immunitari.

     

    Article publicat originalment a Alternativas Económicas.

  • Un mes tancada a casa… quant de temps més aguantarà la infància?

    “Res no ens agradaria més, però no és el moment que els infants puguin sortir al carrer”. Divendres passat, dia 10, el ministre de Sanitat s’encarregava de llençar aquest gerro d’aigua freda sobre qualsevol que tingués l’esperança que el confinament total que viuen els infants i adolescents es pogués suavitzar d’alguna manera. “Estem actuant amb la màxima cautela, quan veiem que és possible suavitzar les mesures, en aquest o en un altre sentit, ho direm”, va afegir el ministre, que ni tan sols va voler posar una data aproximativa al moment quan es permetrà que els infants puguin sortir a fer un volt, com fan els gossos.

    A Madrid, la campanya per suavitzar les mesures de confinament dels infants l’ha estat liderant la pedagoga Heike Freire, la qual ja va setmanes va iniciar una campanya a change.org (que ja suma prop de 50.000 signatures) per demanar que les mesures de lluita contra la pandèmia tinguessin en compte els drets dels infants i que, en conseqüència, s’estudiï “la possibilitat d’estar a l’aire lliure, rebre la llum del sol, moure’s i jugar, de forma ordenada i sense posar en perill la salut pública”. Mesures d’aquest tipus, diu la petició, s’han pres a països com França, Bèlgica, Holanda i Alemanya.

    En un sentit molt semblant es va manifestar el Síndic de Greuges el 27 de març, quan només havien passat 14 dies de confinament. A través d’un comunicat, el Síndic va demanar que es tingués en compte l’interès primordial d’infants i adolescents en totes les mesures per gestionar la crisi sanitària, un fet que al seu parer s’estava deixant de banda. I explícitament el Síndic demanava que es valorés la possibilitat que infants i adolescents “puguin fer alguna activitat a l’aire lliure o d’exercici físic, tot mantenint les distàncies de seguretat i en funció de l’edat i les necessitats de l’infant”.

    La comparació entre infants i gossos, encertada o no, l’ha feta molta gent. Per exemple, la filòsofa Marina Garcés en una recent entrevista en aquest diari. Però també, el mateix Consell Nacional dels Infants i Adolescents de Catalunya, que depèn del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. En un comunicat difós ahir, aquest consell lamentava que els infants no hagin estat prou ben informats, ni sobre la crisi ni sobre la continuació del curs escolar, i s’advertia sobre els menors que poden patir maltractaments a casa. I al final es plantejava una pregunta: “Si els gossos poden sortir de casa perquè s’han de moure, per què no s’aplica la mateixa justificació amb els infants d’edats entre 2 i 6-7 anys, per als quals moure’s també és essencial? El confinament pot afectar en el desenvolupament físic i psicològic dels més petits, i tal i com s’ha contemplat amb els gossos i seguint sempre el protocol de seguretat, s’ha de vetllar per la salut dels infants”.

    Dosificar el consum informatiu sobre la Covid19

    En realitat, la qüestió va més enllà de sortir o no a l’aire lliure una hora al dia o cada dos dies. El tancament pot generar escenaris d’estrès, frustració i por, i per descomptat no impedeix que al si de moltes llars s’estiguin produint situacions que són contràries al benestar i la salut dels infants. Per posar un exemple, l’excés de temps d’exposició a les pantalles. Heike Freire desaconsella que els menors disposin de temps il·limitat davant les pantalles, pel fet que aquestes limiten l’entorn sensorial i posen a distància les seves pròpies emocions. “El cervell humà necessita ‘inputs’ sensorials del món real, no de les pantalles”, puntualitza Freire.

    Un altre perill seria l’excés d’informació negativa al voltant del coronavirus que aquests dies es consumeix al llarg de tot el dia a moltes llars. La psicòloga Esther Trepat, directora de la Fundació Institut de Psicologia (Fundació Collserola), recomana que els adults mantinguin un control sobre la informació que els menors consumeixen a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, ja que “un consum inadequat de notícies pot incidir negativament en el seu estat emocional”. És aconsellable, afegeix, que els adults de la casa racionalitzin les emocions negatives, gestionin bé els seus pensaments i transmetin una sensació de control.

    Per això, Trepat aconsella establir unes rutines diàries que incloguin moments per fer algun tipus d’activitat física o exercicis de meditació i altres moments de posada en comú familiar que permetin mantenir un ambient càlid i de diàleg. En aquesta rutina s’ha de dedicar un temps també a informar-se sobre la situació que no ha de ser excessiu. “Estar pendent tot el dia amb la televisió de fons, sentint la quantitat de víctimes que estan havent-hi, se sap que genera una ansietat”, comenta. Trepat insisteix que s’ha de conversar amb els menors per saber si s’han fet alguna idea errònia sobre la situació o per entendre què els està preocupant.

    La violència: la pandèmia a l’ombra

    Però segurament el principal perill és el de la violència domèstica. ONU Dones ha descrit com “una altra pandèmia a l’ombra” l’augment de la violència intrafamiliar enmig de l’emergència sanitària de la Covid19, que afecta sobretot a dones i menors d’edat. És per això que les autoritats nacionals i locals a Espanya han emprès campanyes de contingència per enfortir els canals de denúncia davant situacions de violència intrafamiliar. A Catalunya, segons l’Institut Català de les Dones, les trucades d’emergència al 112 per situacions de violència masclista han crescut un 34% aquestes setmanes.

    Els especialistes reconeixen que la situació de confinament pot aguditzar la violència domèstica quan els seus membres presenten dificultats per resoldre els seus conflictes. Coincideixen que aquesta condició és extraordinària i quan la llar deixa de ser un lloc segur, l’única sortida és fer una denúncia oportuna. Segons Heike Freire, els estudis avalen que la ingesta d’alcohol i les substàncies estupefaents tenen una relació directa amb els maltractaments, i per tant ara més que mai és important fer costat a les famílies on existeix freqüència d’ús i consum de drogues i fatiga atencional. A més, aquests dies moltes llars estan sent colpejades pels efectes econòmics de la crisi sanitària, la qual cosa incrementa

    “Entre les necessitats fonamentals dels nens hi ha que puguin jugar a l’aire lliure i estar en contacte amb la natura, jugar espontàniament i, si és possible, trobar-se amb els seus iguals. Ara ens trobem amb moltes famílies que estan passant grans dificultats econòmiques, i amb pocs recursos intel·lectuals i culturals. Per això, per afrontar aquestes situacions d’estrès, encara és més necessari aquest contacte amb la natura i els espais a l’aire lliure, per suposat amb les mesures de seguretat necessàries per prevenir el contagi”, opina Freire.

    Segons el mestre i psicòleg Ricard Aymerich, és molt important estar atent a l’entorn pròxim de la família i comunitat, per reconèixer si algú està sofrint algun tipus d’agressió. Aymerich coincideix a demanar una major sensibilitat pel que fa a la necessitat dels menors i les seves famílies de tenir un moment de distensió per afrontar el confinament. “Tenir la possibilitat de sortir 10 minuts a estirar les cames i prendre l’aire, després de tant de temps, potser es pot fer amb les mesures de seguretat pertinents”, comenta.

    Aymerich subratlla la idea que el temps de confinament no és un temps perdut d’aprenentatge, ja que també lluny de les aules els infants tenen moltes oportunitats de desenvolupar les seves múltiples intel·ligències, i proposa que el pròxim període lectiu comenci amb una avaluació diagnòstica que permeti comprendre la situació de cada estudiant i grup. S’ha de considerar que les famílies i el professorat no tenen el mateix accés tecnològic i que les condicions d’aprenentatge varien en cada cas. “El seguiment ha de ser amb cada alumne en l’aprenentatge digital, les situacions no són homologables i seria injust fer una avaluació estandarditzada”, puntualitza.

  • «Jo sóc igual d’humana que tu»: els mites no ajuden els ‘herois’ de la sanitat

    Cada dia, a les 20:00, el silenci es trenca i esclata en aplaudiments des de finestres i balcons. L’ofrena festiva té com a destinació teòrica i primordial el personal de primera línia, els serveis essencials, els sanitaris. Aquest mur de contenció activa és el lloc al qual dirigir l’esperança i l’agraïment. Són herois, diem, els herois i heroïnes de tots aquests dies.

    Però les paraules i les definicions tenen l’estranya capacitat de barrejar explicacions amb límits i contradiccions. El teòric heroi individual se substitueix aquí per un homogeni i col·lectiu que, en el fons, diu que se sent res més que un treballador responsable, sobrecarregat i exposat, amb por i gairebé sense capacitat de decisió.

    Les definicions es fan al mateix temps massa amples o massa estretes. Tan ambigües com el debat sobre la naturalesa d’un virus (és un ésser viu el coronavirus?), però tremendament rellevants com a element de reivindicació i de poder. Si volem cridar-los herois, endavant, ens diuen. Però quan tot això acabi els haurem d’escoltar. Haurem d’atendre’ls com durant tants anys no vam fer abans.

    Persones treballadores

    «No tenim res d’herois i en cap moment ens sentim així», afirma Paula Vera, metgessa intensivista a l’UCI de l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona. «Som persones treballadores que intenten complir amb la seva responsabilitat, perquè si no treballarem ningú tindrà cura dels malalts per nosaltres», afegeix.

    Semblantment opina Luis Querol, neuròleg al mateix hospital, que, com tants altres en aquests dies, ha canviat la seva rutina per atendre pràcticament de manera exclusiva a malalts de COVID-19: «Només som professionals que assumeixen els riscos de la seva professió». Però afegeix una porta a l’ambigüitat: «El problema és que estem sotmesos a un sobreesforç sense el material adequat: és com si envies un policia o un bomber a treballar sense la seva equipació».

    «Jo sóc igual d’humana que tu», continua Vera, «i hi ha molts dies en què m’ha costat anar a treballar, en què he anat plorant al cotxe de matinada. Fins i tot hi ha moments en què em plantejo si voldré seguir en la professió quan tot això passi».

    No se senten herois, però accepten complir amb accions que, pel risc i l’esforç, no semblen estar molt lluny d’allò heroic. Més encara quan els companys van caient malalts (els sanitaris són el grup amb major proporció de contagis) i quan se li afegeix la por de portar la infecció a casa i familiars.

    «La por implica un exercici de prudència constant en qualsevol moment», reconeix Vera, que assegura que ja s’han instal·lat equips de psicòlegs per atendre i que molts d’ells tindran algun tipus d’estrès posttraumàtic.

    Les ambigüitats s’acumulen. Accepten la seva tasca per responsabilitat, però des de fora això pot interpretar-se com una humilitat heroica. Al mateix temps, a penes tenen capacitat de decisió o maniobra: renunciar a hores d’ara implica passar de teòric heroi a malvat, sense possibilitat de passar al refugi gris de les finestres i els balcons -l’Organització Mèdica Col·legial ha emès un comunicat subratllant que el metge no pot negar l’atenció al pacient tot i que les circumstàncies i la manca d’equipament li suposin un risc personal-.

    «Més enllà de la vocació, hi ha una gran part d’obligació. Jo no he pogut si més no disposar d’uns dies per organitzar la cura dels meus fills», apunta Vera.

    «És un treball que, ara mateix, no voldria estar tenint», reconeix Javier Padilla, metge d’atenció primària a Madrid i autor del llibre «A qui deixarem morir?». Padilla contempla la medicina com un treball amb una particular funció social, però «no com una identitat emanada del fons dels nostres éssers des de la nostra més tendra infància». De fet, ja fa anys que va escriure i que parla en contra de la medicina heroica.

    El concepte aquí és diferent. Padilla es refereix a un tipus de medicina espectacular, gairebé miraculosa, realitzat per «gent que fa coses que ningú s’espera d’ells», de manera moltes vegades imprudent i sense l’adequat càlcul de riscos. Aquesta heroïcitat no té a veure amb la reclamada pel coronavirus, però «el problema és que la metàfora allotja i pot dissimular la situació en què ens trobem ara: gent treballant moltes hores, amb falta de protecció, en bastants casos havent encadenat treballs temporals».

    Les medalles i els balcons

    La metàfora és molt ampla, i pot servir per escombrar sota la catifa les deficiències del sistema, compensades per la brillantor de l’heroïcitat. «Com passa en l’exèrcit, les medalles d’honor s’atorguen moltes vegades pels que han de vetllar pel sistema, per a premiar les ganyes dels que s’han vist exposats per ell», apunta Querol. «Això pot debilitar la reclamació».

    Què opinen llavors els metges dels aplaudiments als balcons, aquesta cerimònia molt més horitzontal? «Per a mi és, abans de res, la celebració d’estar vius i acompanyats», opina Querol. «Jo crec que neix d’un sentiment de gratitud.

    «A mi sí que m’emociona», reconeix Vera, «i sobretot als meus fills. Els omple d’orgull perquè viuen amb dificultat el que te’n vagis a treballar. I si et passa alguna cosa?, em diuen. I si et mors?»

    Padilla veu amb optimisme els balcons, com «el moment de la població per celebrar i donar suport alguna cosa que els està unint per la seva mera existència».

    Aquí sorgeix una nova contradicció. L’heroi clàssic és un semidéu profundament individual, aquí és un organisme col·lectiu. Suposar un moviment heroic homogeni té la contrapartida optimista: ens recorda que els comportaments heroics (o responsables?) no són forçosament individuals, com l’èpica i l’economia del relat tradicionalment han necessitat encoratjar.

    En qualsevol cas, no hi ha potser una autocomplaença aquí, no vénen bastants d’aquests aplaudiments gent que no vam fer gairebé res per protegir la sanitat?

    «Pot ser que alguna cosa d’això hi hagi», reconeix Padilla, «però el que significa abans de res i amb el que em quedo és amb el capital de mobilització que suposa». Els sanitaris no només no se senten herois, sinó que clamen per les condicions necessàries per no tenir si més no de semblar. I això no passa exactament per màscares i respiradors, sinó per reclamacions llargament desoïdes.

    «Aplaudim el sobreesforç exposats a un perill, però quan en temps de pau s’alertava de l’escassetat i de la pobra organització, no se’ns atenia, en general», lamenta Querol. El coronavirus pot estar servint per retirar la bena als ulls que va col·locar el mantra de «la millor sanitat del món».

    Les costures del sistema

    Un informe recent del Fòrum Econòmic Mundial donava a Espanya la màxima puntuació en l’àrea de salut, mentre que l’últim informe Bloomberg ens situava en tercera posició.

    Partits polítics de molt diversos signes afirmen contínuament que el nostre sistema és l’enveja de tots els països del món. El problema és que el primer estudi només mesura l’esperança de vida saludable, i el segon es basa en un 70% en l’esperança de vida, conceptes que depenen de molts més aspectes que la sanitat. «L’informe Bloomberg se cita contínuament, però es basa només en tres indicadors», sentencia Padilla.

    «En realitat», prossegueix, «aquests estudis obtenen els resultats que volen segons el que volen mesurar, cap dóna una visió exacta i global». L’Euro Health Consumer Index, que té en compte prop de 50 indicadors, ens situa en el lloc 19, només a Europa. Per al Legatum Institute estaríem en el lloc 13 de 167 països.

    Segons Padilla, el més fiable podria ser el Healthcare Access and Quality Index, publicat per la revista The Lancet. Aquí Espanya figura en el lloc 19 del món.

    D’on sorgeix llavors el mantra? Segons Querol, «de la sensació que els tractaments més cridaners i espectaculars realment sí que estan a disposició de tots. La qüestió és que la cura de les malalties invalidants però que no comprometen la vida no funciona tan bé. Les cures a la dependència i als malalts crònics, per exemple, haurien de ser molt millors».

    Segons l’opinió de Padilla, «es va escollir aquest missatge perquè era la part del sistema que destacava sobre altres en el nostre cas. El problema és que aquesta imatge incapacita la introducció de canvis quan ja està establerta». L’autocomplaença pot no estar només en els balcons, sinó també al voltant de la mateixa sanitat.

    Perquè la principal queixa dels sanitaris aquests dies no té a veure tant amb la situació actual com amb el que aquesta ha destapat. «Podrien haver-se fet millor les coses per evitar l’aglomeració de casos», comenta Vera, però «tot i que és cert que falten material i equips de protecció i que exigim uns mínims, entenem que és una situació excepcional. Des del primer moment vam comprendre que hi ha un problema mundial d’estoc».

    El problema ve d’un sistema que funciona en condicions properes a la saturació, en risc de col·lapsar davant un episodi de grip. Com no ha de fer-ho davant d’una pandèmia així.

    Per Querol, el coronavirus està «destapant les costures a càmera ràpida. Hem vist la situació de les residències de gent gran, l’escassetat de personal i espais, els atropellaments salarials o l’absència de polítiques comunes. Això, entre moltes altres coses i en tot just un mes. Però quan tot això acabi haurien d’atendre les demandes històriques».

    La sanitat després de la pandèmia

    Quan tot això acabi «crec que hi haurà un enfrontament entre col·lectius professionals i institucions», pronostica Padilla. «La situació de sobreesforç i desprotecció va destapar conflictes larvats i s’intentarà millorar el sistema i les condicions de treball».

    Algunes d’aquestes reclamacions passen des de fa temps per augmentar el temps per pacient en consulta o reforçar l’escàs personal d’infermeria, així com per reduir la temporalitat de molts dels contractes i la bretxa de salaris amb Europa, però van més enllà i tenen molt a veure també amb l’estructural.

    Segons Padilla, els canvis haurien de conjugar dos objectius: millorar el sistema per al què ens passa sempre i per al que ens passa excepcionalment. Per a això caldria centrar-se en tres aspectes fonamentals.

    El primer seria reforçar la salut pública: «no només els serveis d’alerta epidemiològica, que també, sinó el seu desenvolupament complet». Entre aquestes millores hi hauria la dels sistemes d’informació, «que són ineficaços per ser massa dispersos». Una cosa amb el que està d’acord Querol: «ara mateix serveixen per optimitzar la gestió econòmica, però no la gestió clínica». El neuròleg considera imprescindible també desenvolupar una plataforma centralitzada d’assaigs clínics, per evitar iniciatives aïllades i certa anarquia en els protocols.

    El segon punt seria «reforçar d’una vegada l’atenció primària i fer que el pacient crònic giri realment al voltant d’ella», afegeix Padilla. «Hi ha persones que porten molt de temps en el punt cec de les polítiques de salut». «I és on el sistema ha rebentat més clarament, sobretot en elements allunyats del que hospitalari», afegeix Querol.

    El tercer objectiu tindria a veure amb com sortir d’una situació semblant sense que l’única resposta sigui multiplicar els llits d’UCI, «perquè no és necessari en temps normals», apunta Padilla. «Necessitem algunes més per pujar el llindar, però també hem de transformar els hospitals en dispositius més flexibles». Querol afirma no haver vist funcionar un hospital de manera més fluida que aquests dies, a causa de la gran quantitat de recursos mobilitzats. «La pròxima vegada no pot ser improvisat», conclou Padilla.

    La tornada al món ordinari

    En L’heroi de les mil cares, l’antropòleg Joseph Campbell va establir un patró narratiu que sol caracteritzar el viatge de l’heroi. De les dotze etapes, l’última és la tornada al món ordinari. Quan tot això passi correm el risc que, com en moltes pel·lícules distòpiques, l’última escena sigui la d’una ciutat de llum asèptica, la de gent passejant aparentment amnèsica després del succeït. Amb tota la voluntat concentrada en tornar a la normalitat.

    Llavors els sanitaris tornaran a estar a les seves quatre parets, fora del nostre minut a minut. Ens atendran si ens passa alguna cosa greu i els errors de sistema, com succeeix amb la crisi climàtica, no seran especial motiu d’alerta. La roda tornarà a girar, però corre el risc de girar igual. Llavors serà el moment de demostrar que els aplaudiments i els balcons no han estat només autocomplaença.

    Si volem anomenar-los herois, haurem de procurar que sigui la ciutat alguna vegada la que defensi a Batman. «Tant de bo aquest sentiment es tradueixi després en una reflexió de fons: que la sanitat no pot ser d’allò primer en el que es decideixi retallar, que cal cuidar», demana Vera, «perquè ens va molt en això». «Les reclamacions s’articularan amb la ciutadania que surt a aplaudir a les vuit», anuncia Padilla.

    Sigui o no certa la metàfora heroica, amb totes les seves ambigüitats, tenen clar que no volen tornar a semblar herois, tampoc quan gairebé ningú els miri.

    Després que això acabi, diuen, haurem de parlar.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Gabriel Heras, metge intensivista: “Més que herois, som víctimes del sistema”

    Gabriel Heras és metge intensivista i director del Projecte Internacional d’Investigació per a la Humanització de les Cures Intensives (HU-CI). El projecte pretén millorar aquestes unitats altament tecnificades per tal de fer-ne uns espais més humans i amables. Entre les mesures que proposa amb el seu equip per tal de millorar el sistema destaca la necessitat de dotar d’acompanyament psicològic al personal sanitari. “El sistema mai ha cuidat els professionals, i no es pot cuidar adequadament a una persona si tu no estàs bé”, afirma Heras. Per això, diu, cal fer una reflexió important del sistema de salut pública que tenim.

    Quina és la realitat de les UCIs dels hospitals? Com es treballa aquests dies?

    Hi ha una càrrega de treball brutal, especialment a Madrid i Catalunya, on la pressió assistencial és fortíssima. En les UCI ‘s sempre es treballa molt ràpidament, perquè les patologies dels pacients són molt greus. Ara el ritme és el triple d’intens. Hem multiplicat els espais i la càrrega de treball en un 300%. I no som més personal. Més que herois, som víctimes de sistema, perquè realment estem treballant molt per sobre de les nostres possibilitats. A les UCIs el treball és molt complex, els pacients vénen amb una insuficiència respiratòria aguda greu, i necessiten accés a ventilació mecànica de manera urgent, amb la qual cosa necessitem mans que sàpiguen utilitzar aquests respiradors. Però falta personal especialista en medicina intensiva.

    A més, ja no són només les víctimes del coronavirus, sinó totes les víctimes invisibles que tenen altres patologies les que ara no poden ser ateses. Persones que tenen càncer i que han de ser operades, potser ara mateix no poden ser operades, i el càncer es pot desenvolupar i provocar la mort de la persona. Aquí hi haurà molt de patiment afegit i molta mortalitat oculta.

    Com hauria de ser una UCI més amable i humana?

    En el projecte HU-CI hem establert diverses línies de recerca per a millorar l’atenció a les UCIs. Primer de tot, demanem la flexibilització dels horaris de visita i la participació de les famílies en les cures, per tal d’assegurar el benestar del pacient. La prevenció de les seqüeles també és molt important, no només es tracta de sobreviure a l’UCI, sinó de com se sobreviu. La mitjana d’estada és de vint-i-vuit dies i molts pacients es queden amb seqüeles físiques, cognitives i emocionals. Han de rebre un gran suport psicològic, i les famílies també. Un altre aspecte important és que estem treballant en hospitals construïts en els anys 60 i 70 que, en general, no estan fets per a les persones. Hi ha dèficit d’espais, hi ha poques habitacions individuals… els hospitals estan fets per tractar la malaltia i ja està.

    Els professionals de les UCIs estan sotmesos a una gran pressió. Tenen l’adequat suport emocional i psicològic?

    La crisi del coronavirus ha evidenciat també la necessitat de cuidar els professionals. Mai se’n parla, el sistema mai ha cuidat els professionals, i no es pot cuidar adequadament a una persona si tu no estàs bé. Jo crec que aquesta situació ha de generar una gran reflexió social. Sembla que ara ha quedat clar que un professional sanitari val més que un futbolista. I això no ha estat mai així. En una crisi com l’actual, els professionals estan sotmesos a una enorme pressió i el desgast emocional és brutal. Molts professionals estan patint depressions i estrès posttraumàtic. És molt important cuidar els professionals que estan a primera línia. I també és molt important cuidar l’aspecte emocional dels pacients i de les seves famílies. Per això, estem posant en marxa un projecte per incorporar psicòlegs experts en catàstrofes per acompanyar emocionalment tant als pacients, com els familiars i els professionals. Hem aconseguit finançament per implantar el projecte en alguns hospitals de Madrid i pròximament també ho farem a Catalunya.

    Molts professionals estan patint depressions i estrès posttraumàtic. És molt important cuidar els professionals que estan a primera línia. I també és molt important cuidar l’aspecte emocional dels pacients i de les seves famílies

    Quines mancances hi ha en el sistema de salut?

    Hem estat víctimes durant molts anys d’una planificació de la sanitat basada en les retallades. Alemanya té quatre vegades més estructures sanitàries que Espanya, perquè han invertit, i això s’està veient en la crisi del coronavirus. Hi ha hagut un dèficit de planificació en els materials. No és casual que el 15% dels infectats siguin professionals sanitaris. Si hi ha més treball i has de veure els pacients amb la mateixa bata tot el dia, amb la mateixa mascareta…és qüestió de temps que t’acabis contagiant. En el meu equip som nou metges, i quatre estem de baixa. Sí que és veritat que tenim el suport de metges de moltes altres especialitats, però no és el mateix. És com si a mi ara em poses a operar. Jo faré tot el que pugui, però no ho faré tan bé com algú que està especialitzat en això.

    La gestió política de la crisi està sent l’encertada?

    Des del projecte HU-CI vam fer una crida per intentar pal·liar aquesta situació crítica que estem vivint a Madrid i també a Catalunya. Vam demanar al govern, per una banda, que es convoquessin tots els professionals de cures intensives d’altres comunitats autònomes que encara no tenien tanta pressió assistencial perquè vinguessin a ajudar-nos i, per l’altra, vam demanar traslladar pacients a altres comunitats autònomes contigües. Encara estem esperant que el govern ens contesti. Des del 20 de març, que és quan vam fer aquesta crida fins ara, ha mort molta gent. El problema és que el govern està donant respostes amb l’única estratègia de la improvisació.

    Un altre gran problema és que estem lluitant contra un enemic invisible, perquè no s’estan detectant els pacients potencialment contagiosos. Si no posem el focus en qui són els positius i qui els negatius, això és un desastre. L’error ha estat un error estratègic de planificació. Per què no hem fet el que ja ha funcionat en altres països? Això va començar al desembre a la Xina, si haguéssim estat més atents al que passava aquí, com van fer Corea del Sud o el Japó, que de seguida van anunciar l’estat d’alarma i van fer una detecció massiva dels casos, ara no estaríem com estem. La crisi del coronavirus ha aconseguit posar de manifest totes les mancances del sistema. Tothom s’ha adonat que no tenim el millor sistema sanitari del món, encara que sí que tenim uns professionals excel·lents, i que cal fer una profunda reflexió per millorar-lo.

    Quins factors es tenen en compte en el moment de la selecció de qui entra a l’UCI i qui no?

    Nosaltres donem els recursos als pacients que tenen més probabilitats de recuperació i als que pensem que els hi farem un bé. Perquè ingressar a cures intensives és molt dur, no és plat de bon gust. Per curar les persones hem de fer coses que no són agradables, les tècniques són molt agressives i intervencionistes. La nostra tasca és intentar retornar les persones a la seva situació prèvia. I hi ha gent que no té criteri per ingressar a cures intensives. Si un pacient té una insuficiència cardíaca en fase terminal, per molt que el connecti a un respirador, si necessita un cor, no estaria actuant bé si l’ingressés a una UCI. Si els recursos són escassos, hem de triar molt bé a qui li anirà bé i a qui no. A partir dels setanta anys, però no ara, sinó sempre, els metges d’intensius mirem molt bé si aquesta persona es beneficiarà d’un ingrés a l’UCI, valorem com és la seva situació prèvia i després també quina serà la seva qualitat de vida.

    La regla general seria centrar l’atenció sanitària a la dignitat de les persones. Cal analitzar cada persona en cada cas i l’expressió de la malaltia en cada persona és diferent. Valorem el que necessita cada pacient en cada moment, i l’UCI no sempre és la solució. Morir entre cures intensives no és la millor opció del món. El que vol la gent és morir-se a casa, morir-se acompanyada pels seus familiars i havent tancat els aspectes importants de la seva vida. Amb una bona atenció dels símptomes, però també amb una bona atenció psicològica. Si un neix bé, cal fer que mori bé.

    El que vol la gent és morir-se a casa, morir-se acompanyada pels seus familiars i havent tancat els aspectes importants de la seva vida. Amb una bona atenció dels símptomes, però també amb una bona atenció psicològica. Si un neix bé, cal fer que mori bé.

    L’emergència de la pandèmia fa que s’hagin de prendre les decisions molt de pressa.

    Sí, hi ha molta més pressió. Cal treballar molt més ràpid. Moltes vegades s’han de valorar tres pacients alhora. Però és la nostra feina, i portem fent-ho tota la vida. Triem qui compleix criteris, qui pensem que, amb el nostre coneixement i les escales clíniques, podrem fer tornar a la seva situació prèvia.

    Com es fa entendre als familiars d’un pacient que aquest no té possibilitats de sobreviure?

    La clau és la sinceritat. Diem la veritat. Que seguirem cuidant a aquella persona. Diem als familiars que el pacient morirà, i els preparem psicològicament. No és gens fàcil dir-ho. Però explicant les coses amb precisió i sinceritat, la gent ho entén. El que no entén la gent és que la menteixis. Per a nosaltres seria molt més fàcil fer entrar a tothom i connectar-lo als aparells, però això no és bona medicina. Nosaltres hem de saber molt bé a qui ingressar, sobretot perquè això genera patiment a les persones. Aquesta línia és molt subtil i fina. Clínicament, un pacient que es morirà i un pacient que està molt greu però que sobreviurà, s’assemblen molt. La medicina no són matemàtiques.

    En la situació actual, molts malalts estan morint en soledat. Què es podria fer perquè els pacients tinguessin una mort més digna?

    Jo crec que no s’hauria de permetre això. Un s’acomiada del seu pare o la seva mare un cop a la vida, i si cal posar a les famílies els equips de protecció individuals i que entrin a l’habitació es fa. Cal facilitar aquest comiat, perquè si no això generarà un estrès posttraumàtic posterior i la gent quedarà molt tocada. Si una persona està a punt de morir, el mínim és que un ésser estimat l’acompanyi i li doni la mà. El sistema hauria de garantir que les famílies es puguin acomiadar.

    La mort és encara un tema molt tabú en la nostra societat. Creu que s’ha d’abordar més i normalitzar socialment?

    Sí, penso que se n’ha de parlar més. S’ha de naturalitzar el procés de morir. Parlar de la mort és parlar de la vida. La mort és democràtica, a tots ens arribarà. És una cosa que no podem deixar a la improvisació. És importantíssim fer un bon acompanyament en el procés de morir, posant en el centre del procés a la persona. Cal fer una presència de qualitat i amb calidesa per part dels professionals. El personal sanitari no ha estat entrenat en això, per això calen formacions específiques per acompanyar en el procés de morir. Hem estudiat sobre criteris biològics, però la cura de l’invisible és essencial. La cura emocional mai s’ha fet a l’atenció sanitària, i és fonamental.

  • Never surrender

    Acabo la meva jornada laboral de 8 hores després de passar visita a 12 pacients Covid-19 ingressats en planta. Estic molt cansat a nivell físic, perquè he treballat vuit dies dels nou últims, amb dos torns de 12 hores. Però el pitjor és la part anímica, espiritual. Els pacients es compliquen, empitjoren, i jo no tinc un tractament realment eficaç que els curi. Cada dia hi ha diverses defuncions.

    En estar tots els pacients en aïllament respiratori, he hagut de col·locar-me tot l’equip de protecció individual (EPI) ben posat, i he estat amb ell diverses hores. És com estar a la sauna, mai havia suat tant en el meu lloc de treball. Quan he sortit de la zona de risc he hagut d’anar als vestidors a dutxar-me. M’ha faltat un EPI, la gorra, i me n’he fet un amb paper d’eixugar-se les mans. Disposo de mascareta FFP2, una segona mascareta amb pantalla de protecció ocular, bata impermeable blanca i bata verda fina a sobre, a més de doble guant. He utilitzat el meu fonendoscopi, l’he desinfectat amb tovalloletes desinfectants després de sortir de les habitacions, i a la fi ho he rentat amb aigua i sabó.

    Després de fer els cursos clínics i comentar els pacients més complexos en sessió clínica, m’ha tocat informar els familiars per telèfon. El fet que els familiars no puguin estar amb els pacients, ni en el cas que empitjorin o morin, és molt desagradable, molt cruel. Parlar per telèfon amb una persona a la qual no he vist mai i donar-li males notícies sobre el seu familiar proper, és un mal tràngol a què no estic acostumat. Per desgràcia, al llarg de la meva trajectòria professional, he hagut de donar males notícies diverses vegades, però sempre ho he fet en un context més humanitzat: en persona, en un despatx asseguts cara a cara, he vist els gestos de la persona que rebia la notícia, he intentat consolar-la.

    Jo vaig escollir ser metge per tenir cura dels malalts i lluitar per la seva curació. Però aquesta malaltia, de moment, no té tractament curatiu, i a més els traiem el consol de la companyia dels seus familiars.

    Un altre aspecte complex és l’escassetat de llits d’UCI en comparació amb l’allau de pacients greus. S’ha canviat radicalment el criteri d’ingrés a l’UCI en quinze dies. Ara cal ser més jove i sa que mai perquè t’ingressin a l’UCI.

    En conjunt, tinc la sensació de viure un malson, que està en un bucle que es repeteix. Tots els dies són iguals. No veig la llum a la fi del túnel.

    I segueixen dient que el pitjor està per arribar. No m’ho vull imaginar. No vull pensar. He decidit tenir cura meu físic i la meva ment. Els dies que no treballo intento desconnectar del tema, fer molt exercici físic i una mica de mindfullness. La societat ens necessita per seguir lluitant contra la pandèmia, no podem defallir. Els aplaudiments de les 20 hores ens recarreguen l’energia. Never surrender!

    Francisco José Castro és metge internista del Parc Sanitari Sant Joan de Déu.

    Aquest és un article publicat originalment al blog «Covid-19, des de la trinxera», de Metges de Catalunya.