Just Deploy It!

Blog

  • Un inusual descens dels infarts hospitalitzats preocupa als cardiòlegs

    Els responsables de les unitats de cardiologia i hemodinàmica dels deu principals hospitals públics de Catalunya han difós un inquietant missatge d’alerta, dirigit a la població en general i als pacients coronaris en particular, en què adverteixen que des que es va iniciar l’estat d’alarma a conseqüència de la pandèmia de la SARS COV-2 no estan arribant als centres sanitaris els malalts amb infart de miocardi o patologia coronària que es podia preveure.

    Els cardiòlegs demanen que qui aquests dies senti algun malestar que els recordi anteriors episodis cardíacs, dolor intens al pit o forta sensació d’ofec no vinculada amb cap refredat, truquin al 112. Aquesta crida activarà el Codi Infart, un circuit d’atenció urgent que coordina als hospitals amb el servei d’ambulàncies i que permet una atenció mèdica hospitalària el més immediat possible de qui està patint un infart de miocardi.

    La por a molestar, el convenciment que els metges estan desbordats i no poden atendre a res que no sigui el coronavirus, i fins i tot algunes informacions recents que advertien que el sistema sanitari està centrat, en un 85% de les seves capacitats, al covid -19 està tenint com a conseqüència una injustificada absència de pacients coronaris, assenyalen aquests especialistes, entre els quals es troben els doctors Fina Mauri i Antoni Bayés, de l’Hospital Germans Trias i Pujo; Marta Sitges i Manel Sabaté, del Clínic; Josep Comín i Joan Antoni Gómez, de Bellvitge i Ignacio Ferreira i Bruno García, de la Vall d’Hebron, tots ells de Barcelona. Els especialistes dels hospitals de Sant Pau i el Mar, també de Barcelona, i Josep Trueta, Arnau de Vilanova i Joan XXIII de la resta de Catalunya subscriuen l’alerta. Molt possiblement, passa el mateix en els de la resta d’Espanya.

    Els cardiòlegs adverteixen així mateix que els escassos pacients coronaris que estan acudint a l’hospital aquests dies pateixen processos avançats, amb complicacions més difícils de remuntar que les dels que han sol·licitat ajuda mèdica davant els primers signes de malestar cardíac. «Havíem aconseguit reduir algunes de les complicacions més greus de les patologies cardíaques -indiquen-, com són la mort sobtada, el trencament cardíac o l’infart de miocardi que deixa el cor pràcticament sense forces per bategar».

    Temen aquests metges que, després de l’epidèmia del covid-19, es descobreixi una inadvertida proporció de malalts cardíacs que han empitjorat greument en els seus processos, o que directament hagin mort per aquesta causa. Demanen, en conclusió, que qui reuneixi les característiques esmentades truqui al seu hospital o al 112. «Els estem esperant», reiteren, ja que les unitats coronàries i d’hemodinàmica no han estat suprimides ni reduïdes a conseqüència de la pandèmia. Com tampoc ho han estat les oncològiques. Una de les signants, la doctora Fina Mauri, subratlla que els cardiòlegs estan revisant aquests dies totes les fitxes clíniques dels pacients i demana als malalts que si reben una trucada instant-los a anar a l’hospital «han d’acudir immediatament».

    Per finalitzar, els especialistes en cardiologia i hemodinàmica recorden que les persones amb hipertensió, diabetis i colesterol elevat, especialment si ja han estat diagnosticades d’alguna patologia cardíaca o coronària, han de mantenir aquests dies un estricte control dels seus paràmetres habituals, així com seguir en el possible el ritme de vida, dieta i exercici que els van ser pautats.

    Aquest article ha estat publicat originalment a Alternativas Económicas

  • Dols sense comiats ni abraçades

    Aquesta situació d’emergència ens posa davant d’una realitat nova, desconeguda, que ens connecta directament amb la sensació de vulnerabilitat. Pensem en la solitud que imposa aquest estrany virus: en els llits d’hospital, a les llars dels que viuen sols, en la manca d’abraçades, petons i carícies. Quan tot passi, podrem reprendre aquest
    contacte més proper, però per als que hagin perdut éssers estimats això serà irrecuperable.

    Aquestes persones viuran un dol gairebé sense possibilitat d’acomiadar-se, sense poder acariciar qui està a punt de morir, sense poder veure el cos del difunt, vetllar-lo ni celebrar el funeral, sense trobar consol en els braços d’amics i familiars. En temps de caos la cura emocional es posposa.

    Totes aquestes són necessitats essencials i no poder-les atendre farà que el dol sigui més traumàtic i dolorós. Cal aplaudir les iniciatives de les residències que estan facilitant el contacte en línia amb els familiars. Quanta tranquil·litat dóna veure la persona! Aquesta imatge val més que moltes explicacions. També les propostes de cartes anònimes per a malalts ingressats, o tots els professionals que afavoreixen, en el que poden, que hi hagi el contacte possible entre el malalt i la seva família.

    A la distància imposada pel confinament cal respondre multiplicant l’interès i la creativitat. Potser no podem abraçar aquesta persona que està en dol, però sí expressar-li el nostre profund desig de fer-ho. I quan és possible veure’s però no tocar-se, un gest com abraçar-se a un mateix o ajuntar les pròpies mans pot servir per enviar simbòlicament aquest contacte afectuós.

    Els missatges i les trucades ajuden a que l’altre ens senti propers. És moment de prendre la iniciativa i alhora respectar el que l’altre necessiti. Res millor que preguntar: “està bé per a tu que et vagi trucant?”, ja que normalment el “si necessites alguna cosa, truca’m” no sol funcionar. A qui està en dol li pot costar identificar allò que necessita, i encara més posar-li paraules i fer el pas de demanar-ho.

    Pensem també en la manca de comiats. El dolor i la incredulitat és molt més gran quan no és possible estar al costat d’aquell qui mor; llavors poden disparar-se les pitjors fantasies. Aquesta impossibilitat d’acompanyar, fruit d’una situació d’emergència en què ha de prevaler el bé comunitari, és terrible i pot deixar serioses ferides emocionals.

    Algunes persones podran trobar una mica de consol en sentir que, fins i tot sense estar presents, es mantenen connectades amb el seu ésser estimat pensant-hi i enviant tot l’amor que els desperta. Però això pot ser especialment difícil si finalment mor la persona i no és possible veure-la. Hi ha familiars que demanen que s’introdueixi un escrit, un objecte significatiu o un dibuix dels nens a l’interior del fèretre, com una forma de sentir-se a prop.

    S’haurà d’explicar molt bé als petits, als grans i a les persones amb discapacitat allò que ha passat. Si a tots ens sembla una situació surrealista i costa fer-se a la idea que la persona ja no tornarà, quant més per a ells. Cal parlar de forma franca i adaptada a la seva capacitat d’entesa, així com afavorir que puguin participar compartint emocions i reunions, encara que sigui telemàticament, del que s’està vivint a la família.

    Potser que no es pugui rendir en el moment l’homenatge desitjat, però és possible realitzar una cerimònia o un ritual personal més endavant amb tots els qui vulguin compartir-lo. A algunes persones els reconfortarà dedicar un temps del dol i del confinament a evocar detalls que aportin sentit i que honorin a qui ja no hi és.

    En temps difícils és important mantenir-se emocionalment connectats uns amb altres per poder brindar el suport necessari i sentir-se a prop malgrat la distància. Quan tot això hagi passat, com a societat haurem de plantejar-nos com retre consideració a totes les persones que s’hauran vist afectades per la pandèmia, a les víctimes i els seus familiars, per tal d’ajudar a curar les ferides emocionals que hagin pogut quedar obertes.

  • Autisme i confinament, “només sortim al carrer quan no hi ha més remei”

    El Teo té 14 anys i viu amb la Maya, la seva mare, i el Raül, el seu germà petit de 10 anys. El confinament li ha alterat totes les rutines, com a tothom, però en el seu cas la qüestió és una mica més delicada, perquè es tracta d’un adolescent amb trastorn de l’espectre autista. La rutina va lligada a la seguretat. “N’hem hagut de fer noves, creant un horari visual amb pictogrames”, comenta la Maya. El Teo té llenguatge, però la seva comprensió s’assenta molt millor amb els pictogrames.

    També és especialment sensible als sorolls i a determinats tactes, com el del plàstic, i un dels pocs dies que ha sortit de casa durant el confinament es va enfadar molt, perquè al súper el van obligar a posar-se els típics guants per agafar la fruita, com a mesura de protecció. “Només ha sortit dos cops i l’experiència no ha estat bona. Ara intento fer la compra com més ràpidament millor i resant perquè no passi res mentre estan els nens sols a casa”, comenta la Maya. En l’altra ocasió un guàrdia urbà els va aturar i li va preguntar que perquè anava amb dos nens… òbviament perquè a un nen de 10 anys no se’l deixa sol a casa.

    Com la Maya i el Teo, la major part de famílies amb criatures amb TEA de l’Associació Aprenem, per la inclusió de les persones amb TEA, surten el mínim possible de casa, segons explica Marta Romero, psicòloga i terapeuta de l’entitat. “No són situacions fàcils de gestionar, perquè el nen veu que no surt quan hauria de sortir, però que tampoc no és un dissabte, i que si surt no és per anar a fer les coses que feia abans”, comenta. Amb el temps transcorregut de confinament, la major part de les 500 famílies de l’associació “estan gratament sorpreses de l’esforç que estan fent els seus fills i com s’estan adaptant a aquesta situació”, comenta Romero.

    Només ha sortit dos cops i l’experiència no ha estat bona. Ara intento fer la compra com més ràpid millor i resant perquè no passi res mentre els nens estan sols a casa

    En el cas del Teo, fins la publicació del decret d’alarma anava dos cops per setmana a la consulta de Romero. Ara una de les seves noves rutines és fer-li una videotrucada cada dia. “Hi ha un moment que sap que m’ha de trucar i ho fa, però amb les famílies tenim establert que ens poden trucar cada vegada que hi ha una emergència”, afegeix. Les videotrucades estan sent una vàlvula de seguretat important en tota aquesta crisi per les famílies amb fills amb TEA, molt més que sortir al carrer, ja que “poder-se relacionar amb les persones que coneixen, com poden ser també els seus amics o els seus familiars, és molt positiu”, comenta la terapeuta.

    “No hi ha cap interès a sortir al carrer si no és per necessitat”, assegura Romero, perquè “si un nen amb autisme es posa malalt també és molt complicat explicar-li què li està passant”. “Estan fent un gran esforç per quedar-se a casa i establir una nova rutina, la qual cosa no és fàcil perquè tots els dies són iguals. El que estem veient és que a molts nanos els estan sortint comportaments compulsius, i no passa res, són mecanismes d’autoregulació que els donen seguretat. Només si ho fan d’una manera angoixada és quan s’ha de sortir al carrer”, afegeix.

    Els mocadors blaus

    No obstant això, en els darrers dies han sorgit informacions sobre infants i adults amb autisme que eren increpats i insultats a diversos llocs d’Espanya mentre anaven pel carrer, per gent que els escridassava des de les seves cases perquè es pensaven que s’estaven saltant el confinament. A Autismo Diario els anomenen la Gestapo de los balcones, i s’hi poden llegir testimonis com el de Cristina Paredero, la qual va haver de sentir com una senyora li deia que no semblava que tingués cap discapacitat perquè estava capacitada per caminar, després de renyar-la a crits i amenaçar-la amb trucar a la policia perquè s’havia aturat una estona a la via pública amb el seu company. Entre els socis d’Aprenem també s’han viscut episodis desagradables així, encara que no estan sent la norma.

    Per xarxes socials han corregut diverses iniciatives per evitar els insults, com les que aconsellen a les mares i pares dels infants amb TEA que s’identifiquin amb armilles reflectants o amb un braçal blau, el color que avui hauria d’il·luminar molts edificis públics, com passa cada 2 d’abril, amb motiu del Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Autisme. Les entitats de referència no critiquen aquestes propostes, segurament benintencionades, però tampoc les secunden. La confederació Autismo España va publicar un comunicat dissabte passat on aclaria que ningú té l’obligació de recórrer a elements identificatoris, que “poden arribar a ser fins i tot estigmatitzadors”, i recomanava dur únicament a sobre l’acreditació de persona amb discapacitat. A banda, advertia que fins i tot d’això se’n podria fer un mal ús. Igual que hi ha gent que passeja el gos quatre cops al dia, podria començar a aparèixer gent que per sortir a fer un volt es posa un braçal blau.

    La proposta d’Aprenem per commemorar la jornada va precisament en aquesta línia. Amb la campanya #acasadeblau, aquesta entitat proposa viure un 2 d’abril adaptat a les circumstàncies imposades per la crisi del coronavirus, ja que tots els actes que hi havia previstos s’han hagut de postposar. El que demanen és que avui la gent que pugui, comparteixi a través de les xarxes socials fotos, vídeos i dibuixos, on el blau sigui el protagonista, amb l’objectiu de “sensibilitzar i donar visibilitat a les persones amb TEA per trencar mites i estereotips que hi ha al voltant del trastorn fent-lo visible des de casa”.

  • ‘Gràcies sanitaris!’ i altres missatges d’infants durant els dies més insòlits de les seves vides

    «Gràcies sanitaris!”. “Ànims”. “Tot anirà bé”. “Ens en sortirem”. “Jo em quedo a casa”.

    La major part dels dibuixos que hem rebut aquests dies, a través de la crida realitzada pel Diari de l’Educació,  contenen un o més d’un d’aquests missatges. Els infants i adolescents agraeixen l’esforç dels professionals de la salut, protagonistes absoluts dels seu dibuixos, els aplaudeixen amb els seus traços i colors, i ens comminen a seguir lluitant amb esperit comunitari contra el virus.

    L’arc de Sant Martí és gairebé omnipresent, atenent a una crida apòcrifa que va córrer per les xarxes en l’inici de la crisi i que demanava decorar les finestres amb aquest símbol de llum i esperança. Està clar que la idea va quallar entre els més petits. Però no tothom ho veu i ho viu igual. També veiem un infant de 6 que retrata uns adults fent ioga –activitat que aquests dies s’ha intensificat a les llars–, a un altre de 9 dibuixar amb precisió el que veu des de la seva finestra, o a una noia de 16 estirada al llit i explícitament farta de tants dies de confinament. Tot això quedarà pel record.

    Aquí teniu els 25 dibuixos que ens han arribat, ordenats segons les edats dels autors i autores. Els darrers quatre els signen uns joves amb síndrome de Down. A tots i totes els qui ens heu enviat el vostre treball, moltíssimes gràcies!

     

  • Un desconfinament per fases, estratificat i sota estudi epidemiològic constant

    Tot i que a partir d’aquests dilluns el govern espanyol aixeca el confinament total, des del Govern de la Generalitat de Catalunya segueix assenyalat com a irresponsabilitat aquesta decisió. Davant el que veuen com una situació que pot afavorir un rebrot de casos, han explicat en roda de premsa les mesures que creuen que s’han d’aplicar des del Govern i també per part de la població.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha assenyalat que des del Govern: «no defugim de tenir cura de la ciutadania de Catalunya i explicarem de quina forma segura s’han de fer les coses i en quins moments d’acord amb dades epidemiològiques i científiques i no basades en quan cauen els festius». Així, la consellera de Salut Alba Vergés sense haver afirmat que cal desobeir la decisió del Gobierno ha demanat que la gent es segueixi quedant a casa.

    Mentrestant, han explicat que des de Salut i des de la Generalitat s’estan preparant perquè el desconfinament sigui segur, amb dades, transparent: «que poden haver-hi rebrots i que intentarem evitar-los i per això ens preparem amb el sistema assistencial però també amb sistemes de vigilància, amb l’àmbit comunitari i en fer aquesta comunicació del risc». «Si demanem unes mesures que són estrictes, complicades, que ens trenquen la societat i la gent no les entén… és difícil que les puguin complir», ha tancat Vergés.

    Un procés transparent i segur

    La consellera ha indicat que el desconfinament hauria d’iniciar-se a finals d’abril i no ara i que hauria de ser escalat, progressiu i segur, per fases i protegint els grups de risc.

    I és que les dades diuen que ara els pacients crítics s’han estabilitzat en els 1600. En aquest sentit, Vergés ha volgut agrair-ho al sobreesforç dels professionals: «hem aconseguit controlar allò que ens feia tanta por». «El sistema està aguantant i està aguantant molt bé però continuarem tenint molta pressió». «Les mesures de confinament han funcionat i ens han permès tenir un sistema per atendre tothom». Amb aquestes idees, Vergés ha apuntat que no s’hi valen precipitacions i que una «obertura prematura del confinament pot comportar un repunt i un rebrot», ja que no s’ha pogut encara baixar la corba i el sistema pot no sostenir-se si el rebrot es dóna ara. El desconfinament no hauria aleshores de començar fins que no passessin 15 dies des de l’arribada del pic i, mentrestant, han explicat, tenir controlats els focus calents com serien la gent gran.

    Així, el Dr. Joan Guix, secretari de Salut Pública, ha explicat que, si seguim així, amb els indicadors epidemiològics actuals, en dates pròximes estaríem en condicions de començar el desconfinament per tornar a una «nova normalitat» i, durant aquest temps «mantenir la incidència de nous casos per sota el llindar de la capacitat del sistema de salut». Per Guix, el procés de desconfinament ha de ser «transparent amb fets objectius i estratificats segons grups d’edat, geografia i grups professionals». A més, també un procés «reversible en tot moment si els indicadors i monotorització així ens ho indiquen».

    El control s’articularà a partir d’un sistema de vigilància que detecti i aïlli casos i que estudi els contactes amb PCR i altres tipus de test, elaborant indicadors de l’evolució, monotoritzant l’impacte i fent estudis de seroprevalència a la població.

    En un altre àmbit, Guix també ha explicat que es treballarà des del sistema sanitari per seguir atenent pacients COVID i recuperar l’atenció a altres patologies. També, seguir garantint la salut dels professionals i actuar sobre les residències serien dos punts que Guix ha volgut assenyalar. També ho ha fet destacant el paper de l’àmbit comunitari per abordar determinants de salut i factor psicosocials: «la sortida d’aquesta crisi no pot basar-se en desigualtats», ha sentenciat.

    Perquè això no passi, cal implantar salut en totes les polítiques que s’executin: que, com assegura ja s’està fent, «tots els departaments de la Generalitat estan encaminades a un mateix objectiu, vèncer el coronavirus».

    Un desconfinament per fases i no encara

    Així, han determinat tres grans passos: confinament, desconfinament progressiu i, per últim, retorn a la nova normalitat. Per passar d’una fase a l’atra amb garanties de seguretat, Guix ha explicat que cal tenir cobertes cinc dimensions essencials: tenir capacitat assistencial dins el sistema, un coixí suficient per fer front a qualsevol rebrot; tenir capacitat de realització de test, tenir capacitat d’implantar mesures de distanciament social i mesures higièniques; tenir capacitat d’identificar casos i contactes per procedir a aïllaments i quarantenes i tenir capacitat per conèixer la tendència de la pandèmia.

    Els condicionants que acompanyaran aquests àmbits seran que el sistema sanitari i en concret les UCI tinguin capacitat de resposta, controlar els punts calents (residències sobretot), garantir la seguretat dels professionals i veure una tendència clara i sostinguda en la regressió de l’epidèmia.

    Així, es passarà d’un punt a un altre «no perquè sigui dilluns de pasqua, sinó perquè es compleixen els requeriments». «No ens lliguem en dates, ho garantim per fets i seguretat», ha dit Guix.

    Així, primer caldrà tenir tot això controlat i iniciar proves i tests a la població per fer l’estudi i la vigilància. Segons el Dr. Fabregat, director general de recerca i innovació en salut, s’augmentarà la capacitat i disponibilitat de tests ràpids: «Ens veiem amb capacitat de poder arribar a sectors de la població amb els quals no teníem aquesta capacitat». Saber i conèixer la taxa d’immunitat de la població ajudarà a establir un o altres metodologies. Pel que fa a les residències, Fabregat ha explicat que s’estan realitzant 1200 test al dia i que ara hi haurà la capacitat d’arribar als 1800. A més, dins l’anomenat programa Orfeu, es realitzaran 170.000 test en un període cinc-sis setmanes. L’estudi de seroprevalència permetrà a més poder saber quanta gent està protegida.

    Més enllà, en una segona fase del desconfinament, la gent sana ja podrà començar a sortir al carrer sense necessitat que sigui per treballar només i això també estarà aplicat a infants. Serà d’ús obligatori seguir les mesures d’higiene i distanciament i fer ús de les mascaretes. En una tercera fase es passarien a obrir restaurants i bars però seguint les mateixes normes i ja, en una quarta fase, passaríem a l’obertura d’equipaments culturals i escoles.

  • Montserrat Busquets: “Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar”

    Montserrat Busquets és infermera -ara jubilada-, i ha dedicat també gran part de la seva vida a la docència. El 2016 va ser guardonada amb el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la seva contribució a la professió d’infermera. Actualment, és membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, una de les seves principals línies d’investigació. Per ella, el gran valor de la infermeria és el de cuidar, alhora que es cura. I això, segons diu, en aquest moment de pandèmia mundial, és essencial. “Les infermeres no només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a les persones és importantíssima”.

    Quins creu que són els grans reptes als quals s’enfronten les infermeres en aquesta crisi sanitària?

    Penso que la crisi del coronavirus no presenta reptes diferents per les infermeres, es tracta de seguir fent la mateixa feina que feien fins ara. Això sí, ara han hagut de reinventar-se i ser capaces de reubicar-se i donar resposta a les necessitats d’assistència, fent especialitats que moltes vegades no són les que estan acostumades a fer. Les infermeres estan demostrant aquesta capacitat d’adaptació i competència de ser capaces d’afrontar-se a això.

    Les infermeres també ajuden que la gent pugui fer els aïllaments domiciliaris, que la gent que té uns símptomes lleus no s’espanti tant i no col·lapsi l’hospital. Hi ha infermeres per telèfon o atenció domiciliària que fan aquesta tasca, perquè la persona es quedi a casa i sàpiga el que ha de fer. Expliquen com posar mascaretes, com esterilitzar, com separar-se d’una persona aïllada, però al mateix temps cuidar-la…les infermeres fan el que fan sempre, que és fer que la vida quotidiana, que les necessitats de la vida, puguin ser compatibles amb les malalties i els seus tractaments, a més evidentment d’encarregar-se del tema de l’administració dels tractaments i les cures necessàries.

    En general hi ha un enfocament centrat en la malaltia i en el tractament. Quina visió creu que aporta la infermeria?

    Un aspecte important jo crec que és la capacitat d’humanització. Aquest interès, per exemple, perquè les persones que estan aïllades i soles puguin connectar d’alguna manera amb els seus familiars. No només estan combatent el coronavirus, sinó que també estan ajudant a les persones a poder viure una mica millor aquesta situació. Aquesta feina d’acompanyament a la persona és importantíssima. Curar és una tasca importantíssima, però no es pot curar sense cuidar. Això no s’ha d’oblidar. L’atenció a les persones quan emmalalteixen és molt més que tractar la malaltia. Cuidar és el marc general de l’atenció i, a vegades, aquest cuidar porta a la cura, i altres vegades no. Les infermeres jo crec que això ho tenim molt interioritzat.

    No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament. El fracàs no és la malaltia o la mort, sinó la falta o escassetat d’ajuda davant del patiment. Les persones ens morim, és natural, forma part de la nostra vida. Nosaltres com a professionals de la salut sabem que la salut és fràgil, i que la vida també ho és. Hem de mirar d’atendre aquesta fragilitat i combatre la malaltia, evidentment, i, si és possible, erradicar-la, però sempre s’ha de cuidar la persona. El tractament no pot passar per davant de la persona, ha d’anar de la mà. Això és fonamental.

    No es tracta de pensar que l’enemic és la malaltia, l’enemic és patir la malaltia en soledat. No és morir-se, sinó morir-se malament.

    Aquests dies hi ha molta por al col·lapse de la sanitat pública, especialment de les UCIs hospitalàries. Què s’hauria de fer per evitar això?

    Els hospitals estan fent uns esforços enormes, s’estan reconvertint gran part dels hospitals per atendre els pacients de la Covid-19 i estan reconvertint altres àrees que són d’hospitalització més lleu o centres que no van dirigits a l’hospitalització. Estan fent l’impossible per tenir més llits i possibilitat d’assistència per pacients de coronavirus o de qualsevol altra malaltia. Una altra cosa és el que hauria de fer el sistema de salut per donar assistència en una situació que no sigui de crisi com aquesta. Perquè no podem oblidar que abans del coronavirus ja estàvem en una situació de crisi en l’àmbit sanitari.

    Com han afectat les retallades dels darrers anys al sistema de salut pública?

    Les llistes d’espera ja eren molt altes abans del coronavirus i la manca de personal i de recursos també ho era, això no ha fet més que agreujar-se amb la situació actual. S’hauria d’invertir molt més perquè el sistema de salut pugui donar cobertura a totes les persones en una situació de normalitat. L’altra cosa és com un sistema de salut més o menys fort es rearma, es reforma i es reinventa per una situació com la d’ara. Una situació com la d’ara és totalment imprevista i no hi ha cap país del món que estigui preparat per enfrontar-la sense que això sigui una crisi. Però és clar, com més fort i més ben dotat de recursos i infraestructures estigui el sistema, més fàcil es fa.

    I tampoc hem d’oblidar l’atenció primària. Ara s’està focalitzant molt tot en el sistema d’hospitals i d’UCIs però no podem oblidar que la base de tot, de tot el sistema, és l’atenció primària. L’atenció primària avui en dia també s’està reinventant en aquest període de crisi i també és la que en els últims anys ha patit més amb tots els temes de promoció, prevenció, seguiment al malalt crònic, l’atenció domiciliària…si haguéssim tingut un sistema més fort, més consolidat i amb més recursos, segurament la patacada hauria sigut una mica més petita, encara que hagués hagut igualment una crisi, perquè era una situació imprevista.

    Com veu la professió d’infermeria actualment?

    La professió d’infermeria està molt precaritzada, en el sentit que hi ha moltes mancances. Fa molts anys que estem treballant per revertir això. Cal que les especialitats d’infermeria tinguin els seus llocs de treball adients i corresponents, cal que es reconegui la competència que aporten les infermeres, la responsabilitat que estan duent a terme…jo crec que un país més desenvolupat és aquell també que és capaç de reconèixer aquest tipus de professions, que no són un «a més a més». Durant molt de temps s’ha pensat que es cuida quan ja no es pot curar, que les persones les cuidem quan ja no podem fer res més res. I no és així. És un error enorme. Cuidar no es pot deixar a la qüestió individual i personal de cadascú, és un aspecte substancial de les necessitats que tenim les persones. Tenir cura implica una responsabilitat compartida. Tots necessitem ser cuidats i, alhora, tots som cuidadors.

    Les infermeres sempre han tingut un paper socialment poc visible.

    Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important, que és vigilar que el tractament estigui ben posat, preguntar-te si has dormit bé, ajudar-te a menjar, a posar-te còmode…les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades. Són les tasques menys valorades, la societat les té menyspreades. Però sense elles no podríem viure. Sí que és veritat que en els últims anys, de mica en mica, es va visibilitzant i reconeixent més la importància de les cures, però molt tímidament. La infermeria encara és com una disciplina difusa, com un calaix de sastre. Però crec que cada vegada es veu més clar que quan les infermeres fan el seu paper i el defensen, tothom hi surt guanyant.

    Quan la infermera et ve a veure fa allò que sembla menys important… les tasques de la vida quotidiana sempre es pensa que són menys importants. A la resta de la societat també és així, les tasques de les cures estan poc valorades.

    Creu, doncs, que aquesta crisi pot acabar fent més visible el paper de les infermeres?

    Sí, jo crec que sí. El que passa és que penso que és així perquè encara no hi ha tractament pel coronavirus. I com que no hi ha tractament, les cures són l’important. Jo crec que és important que les cures no perdin el protagonisme, que siguin part del tractament. És a dir, que si una persona ha d’estar aïllada, que hi estigui el més acompanyada possible.

    En la seva etapa com a docent, ha sigut codirectora del postgrau d’infermeria en cures pal·liatives. El sistema de cures pal·liatives existent a Catalunya és el més adequat?

    Jo crec que és adequat, el sistema de cures pal·liatives que tenim a Catalunya és molt bo, però no arriba a tothom. El problema són, de nou, els recursos. Entre tots ens hem de donar compte que és un tractament que es pot fer en moltes situacions, hi ha persones que moren a tot arreu. Les persones es moren en hospitals, a casa, on sigui i, per tant, no és només una qüestió d’especialització. És una competència transversal, qualsevol professional sanitari hauria de tenir relatives habilitats en l’atenció de les persones al final de la vida. És el risc de l’especialització. «Això és dels de pal·liatius», es diu. Bé, sí, evidentment, però tots els professionals haurien de tenir també aquesta competència. Hi ha molts professionals que estan ajudant a persones en aquesta situació però que no tenen aquestes habilitats de comunicació, perquè no les han desenvolupat perquè treballaven en altres àrees.

    Un dels seus camps d’investigació és la Bioètica. A quins dilemes ètics s’enfronten els infermers i infermeres en aquesta crisi de la Covid-19?

    El triatge de qui va l’UCI i qui no és un problema ètic important, però ho és sempre. Els problemes que afronten amb la Covid-19 són els mateixos. Es tracta sempre de donar l’atenció màxima possible i escollir aquelles persones que poden assolir un major benefici i benestar amb aquests recursos, tenint en compte que aquests són sempre escassos. Per això cal que la política es posi al servei de l’atenció i que inverteixi en sanitat pública. No anar a l’UCI no sempre és un fracàs, a vegades és el que s’ha de fer. El repte és treballar tots junts, garantint el major acompanyament a la persona i transmetre la certesa i seguretat que les coses s’estan fent el millor possible.

  • Què passarà quan tot això acabi?

    Escric això en uns moments de situacions crítiques pel que fa a la presa de decisions, sovint vitals. Em preocupa molt el que això representarà, tant per al col·lectiu de professionals com per al conjunt de la societat.

    Els professionals som persones, amb sentiments i vivències pròpies. No som immunes al patiment de la gent. El fet d’haver de decidir en aquestes situacions marcarà la vida de molts de nosaltres, per sempre.

    Però encara ens marcarà molt més el fet que la societat en general, o determinades persones en particular, ens assenyalin amb el dit pel fet d’haver-les pres. Decisions en circumstàncies molt excepcionals que cap de nosaltres voldria prendre. He pogut observar ja (abans que es doni cap cas concret) determinats comentaris qüestionant, fins i tot a nivell legal, decisions que caldrà prendre segons criteris clínics o clínico-ètics.

    Em fa molta por que, una situació de manca de mitjans materials i humans donada per les contínues retallades practicades per responsables polítics de tots els colors i ideologies, s’acabi convertint en un retret culpabilitzador de la societat vers els professionals sanitaris que ens trobem amb la necessitat de gestionar la situació amb l’escassetat de recursos i efectius a què ens han abocat els responsables polítics en la darrera dècada.

    I encara em fa molta més por la situació que haurem de gestionar, tots plegats, quan acabi aquesta situació excepcional. La societat se’n recordarà dels aplaudiments que fa cada dia? Demanarà responsabilitats als polítics i farà costat als sanitaris quan reivindiquin millors condicions per poder atendre els pacients i millors condicions laborals i retributives? O la major part de la societat actuarà com si no hagués passat res?

    En qualsevol de les circumstàncies, crec que aquesta crisi marcarà un abans i un després, en la societat en general i en els professionals en particular. Tant de bo tots plegats sapiguem assumir els reptes que vindran i els hi donem sortida de la millor manera possible.

    Molts ànims a tothom. #quedatacasa

     

    Xavier Lleonart és metge d’Urgències de l’Hospital de Terrassa.

    Aquest és un article publicat originalment al blog «Covid-19, des de la trinxera», de Metges de Catalunya.

  • Les mascaretes del Govern s’endarrereixen una setmana a petició de les farmàcies

    A partir del dilluns 20 d’abril les farmàcies catalanes comptaran amb 1,5 milions de mascaretes quirúrgiques per distribuir entre la població. Es tractarà de la primera remesa del total de 14 milions de mascaretes que ha comprat el Govern perquè garantir la protecció de la població en el període de desconfinament. En teoria són dues per cada català, la primera de les quals serà gratuïta, ensenyant la targeta sanitària. En la roda de premsa diària per la crisi del coronavirus, la consellera de Presidència, Meritxell Budó, ha explicat que s’ha decidit esperar al 20 d’abril per començar aquesta distribució, que durarà a mitjans de maig, després de parlar-ne amb el Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya.

    Aquest matí, aquest consell ha emès un comunicat en el qual advertien del poc marge de temps que hi havia perquè les 100.000 mascaretes arribessin a les 3.227 farmàcies del país, i que la seva dispensació es pogués fer mitjançant el sistema de recepta electrònica. Però sobretot s’alertava que la comanda era insuficient, i que hi havia el risc de crear aglomeracions davant les farmàcies. El president del Consell, Jordi de Dalmases, també ha intervingut en diversos mitjans per demanar a la ciutadania que dimarts ningú anés a la farmàcia a buscar la mascareta perquè molt possiblement no hauria arribat. Finalment, el Govern ha fet marxa enrere, segons ha dit Budó, d’acord amb el criteri dels farmacèutics.

    Dijous, la consellera de Presidència va anunciar que aquestes primeres 100.000 mascaretes es volien destinar a aquelles persones que dimarts no tinguin més remei que desplaçar-se als seus llocs de treball, a causa de l’aixecament de les mesures més restrictives de confinament decretat pel Consell de Ministres (contra el parer del Govern català). Però ningú no podia garantir que, efectivament, les primeres mascaretes es destinessin a aquestes persones, i no al primer que dimarts arribés a la farmàcia. Avui, la consellera ha explicat que els criteris de distribució seran poblacionals, i que “esperem que arribin a les persones que abans ho necessiten, que són els col·lectius més vulnerables i les que han de començar la seva activitat laboral”.

    També aquest matí, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha explicat en una entrevista que ha demanat al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, que “contesti per escrit” la demanda de pròrroga que la Generalitat li va presentar el passat dimecres, acompanyada d’un document d’experts que l’avalen. “Que em contesti si aquest informe d’experts no és correcte, al seu entendre. Vull una resposta científica”, ha requerit Torra. El president ha tornat a fer una crida a la població per prendre mesures d’autoprotecció, perquè “estem en un moment crític, no podem abaixar la guàrdia, perquè un rebrot ens agafaria a un 10% de les UCI doblades ocupades, i, en aquestes condicions, ens suposaria una greu davallada de la qual ens costaria recuperar-nos”.

    Un bot de WhatsApp

    A banda d’això, en la roda de premsa, la consellera de Salut, Alba Vergès, ha anunciat la posada en marxa d’un bot a WhatsApp que ofereix informació oficial i veraç sobre el (Covid-19). “L’objectiu del nou servei d’atenció ciutadana és facilitar que aquesta informació oficial arribi a molta més gent i es pugui compartir ràpidament. També vol ajudar a combatre la desinformació i la viralització de notícies falses en les plataformes de missatgeria instantània proporcionant informació de fonts oficials”, segons s’informa en un comunicat del Govern.

    Per activar el bot de la Generalitat de Catalunya a WhatsApp, primer òbviament cal tenir aquesta aplicació al telèfon o obrir la versió web en un navegador. Després clicar a l’enllaç https://gen.cat/whatsapp o afegir el número +34681012012 als contactes, i iniciar un xat amb la paraula ‘Hola’.

    La consellera Vergès també ha explicat que el sistema de salut de Catalunya compta actualment amb un reforç de 1.600 professionals sanitaris extra, entre els metges i infermeres procedents d’altres països als quals se’ls ha convalidat el títol, estudiants de medecina i infermeria dels darrers cursos, o altres professions sanitàries i persones jubilades que s’han incorporat a la lluita contra la pandèmia.

  • Retallar la sanitat mata

    Retallar la sanitat mata!. Aquesta frase vista a mobilitzacions i adhesius explica a la perfecció tot el que està passant les últimes setmanes al nostre territori, i des de desembre de 2019 en altres parts del món. Les retallades en la sanitat pública no només acaben amb les vides de les persones, sinó que enterren drets adquirits com a treballadores i usuàries, empitjoren encara més la situació de la sanitat pública i ens obliguen a pagar les retallades amb els nostres cossos.

    Unes retallades que vénen de llarg

    Les retallades a la sanitat arreu dels Països Catalans es van iniciar el 2007 i no s’han aturat. El 2015, la despensa sanitària per habitant dels Països Catalans era a la cua de la resta de l’Estat espanyol. El 2018, un informe situava a Catalunya i al País Valencià a la cua de l’Estat en atenció sanitària. Aquestes retallades s’han vist reforçades amb les reduccions en el pressupost en sanitat per part dels diversos governs de l’Estat espanyol: el 2012, la inversió va disminuir un 6%, el copagament es va implantar i el sistema sanitari va començar a necessitar una revisió dels seus principis fonamentals donada la nova situació. I durant els anys següents, el pressupost en sanitat ha continuat caient.

    A Catalunya, l’any 2010, la Generalitat va destinar el 30% dels pressupostos a la sanitat, el sou del personal sanitari es va reduir un 5%, a més de la despesa farmacèutica. Convergència i Unió, amb Artur Mas al capdavant, va disminuir en més de 1500 milions d’euros el pressupost sanitari, fet que va provocar el tancament de quiròfans i plantes hospitalàries, l’augment de les llistes d’espera per una operació, la reducció dels horaris als centres d’atenció primària, la no cobertura de baixes, l’augment de les negligències relacionades amb la manca de recursos…

    Pel que fa al País Valencià, l’any 2012 el govern del PP va aprovar el decret de retallades salarials i socials que va provocar una rebaixa en el sou del personal del sector públic, una disminució de la despesa destinada a la sanitat pública i una reordenació del sector, i l’aplicació de 300 mesures que aguditzaven encara més el procés de privatització de la sanitat. En els últims anys, la retallada correspon a uns 1300 milions d’euros.

    I en el cas de les Illes, entre 2010 i 2012 els concerts a la sanitat privada es van incrementar més d’un 36%, l’any 2015 la despesa en sanitat va ser del 5,3% i l’any 2017 la despesa en sanitat es trobava a la cua de l’Estat espanyol. Aquesta disminució de la despesa sanitària ha perjudicat els serveis assistencials en tots els seus àmbits, el sou del personal i les inversions en equipaments i infraestructures i en salut pública. Però ha beneficiat als concerts per finançar una provisió privada de serveis i l’augment de la despesa generada pels medicaments hospitalaris; l’any 2017 el pressupost en concerts representava l’11% de la despesa sanitària i els medicaments, el 25%.

    Les retallades a la sanitat per part dels governs del PP i CiU arreu dels Països Catalans han suposat el tancament de milers de llits a centres sanitaris i sociosanitaris públics i l’inici d’una promoció directa i indirecta de la sanitat privada. A Catalunya, un 56% dels llits disponibles corresponen a hospitals privats, en el cas de les Illes, més d’un 43% i al País Valencià, més d’un 17%. La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública va quantificar les retallades aplicades des de 2009 entre 15000 i 21000 milions d’euros menys anuals. Així, des del 2007, els governs autonòmics, a través de les retallades, han treballat en la consolidació d’un model dual de sanitat.

    I la sanitat privada, què?

    Des del 15 de març, arran de l’estat d’alarma, la sanitat privada queda a disposició de la sanitat pública a l’Estat espanyol. Però s’està duent a la pràctica? Els governs expropiaran a la sanitat privada els recursos necessaris per fer front a la crisi, fent trontollar pactes i interessos econòmics? Fa una setmana es va publicar que l’aportació de la sanitat privada al Principat era de 100 llits d’un total de 3300, 84 a les Illes, de més de 1300, i al País Valencià, 136 llits d’un total de 1200. En resum, la sanitat privada posa a disposició només el 5,5% del total dels seus llits. Mentrestant s’estan habilitant universitats, pavellons poliesportius i hotels com a hospitals de campanya per fer front a la manca d’espai. I tota aquesta nova inversió per adequar espais nous d’on ve? Doncs del sector públic. I arribats a aquest punt, no ens hauríem de preguntar si tenint els recursos disponibles, en aquest cas privats, per què no els aprofitem?

    I per acabar d’arrodonir la cirereta de la sanitat privada, seguint en la línia de mantenir els beneficis econòmics, algunes clíniques pretenen aplicar ERTOs a les seves treballadores, generant així un estalvi i una preservació del seu capital. ERTOs en sectors considerats essencials per la societat, tot i ser privats.

    I les respostes dels diversos governs cap a la sanitat privada apunten cap a una nul·la voluntat d’acció per utilitzar més recursos privats. De fet, es limiten a felicitar-los per la seva col·laboració. Aquesta crisi deixa en evidència les mancances que té el sistema sanitari públic, ens ajuda a entendre quines són les claus estructurals del problema i ens porta al punt de no retorn, necessitem desgranar-los i donar-los la volta.

    L’inici d’una nova crisi i les conseqüències per a les treballadores

    El febrer de 2020, comencen a fer-se públics els primers casos de Covid-19 al nostre territori. Què ens ha comportat això com a usuàries i treballadores del sistema sanitari? Des de fa més d’un mes, els centres hospitalaris i les treballadores ens hem preparat per fer front al caos, que ha acabat arribant i que tot apunta que acabarà d’esclatar aviat. No hi ha llits suficients, incloent-hi els de l’UCI, i es treballa per adequar altres unitats hospitalàries, i no hospitalàries, per poder fer front a la càrrega assistencial. No hi ha material de protecció suficient per garantir la seguretat de les treballadores, de fet, hem de tenir en compte que l’Estat espanyol és qui més personal sanitari té infectat per la Covid-19. Per desgràcia, això ja ha tingut conseqüències (arreu de l’Estat espanyol hi ha hagut 6 morts de personal sanitari).

    Ens trobem amb canvis constants en els protocols assistencials, cada cop més febles i en què cada cop es necessita menys material de protecció… Casualitat? La precarietat laboral s’ha establert en forma de llargues jornades de feina, fins i tot doblant torns, amb una càrrega assistencial molt elevada. I quan arribem a casa, esgotades físicament i psicològicament, només podem agafar forces per afrontar un altre dia de feina. L’extrema situació a què ens hem vist abocades les treballadores de la sanitat ens posa al centre, com a principal focus d’infecció del virus per a la resta de la societat.

    Però l’estat actual del sistema sanitari no és fruit únicament de la Covid-19. Les retallades que ha patit el sistema de salut han aplanat el camí per trobar-nos en la situació en què estem, saturades i desbordades. I cada dia, quan arriben les 20 hores, se’ns escapa un somriure quan sentim els aplaudiments que ens mostren l’agraïment de la gent, i esperem que, un cop passat tot, no ens envaeixi un episodi d’amnèsia col·lectiva i recordem que sense un canvi de paradigma, no podrem avançar. No podem continuar permetent que ens retallin els drets, ni sanitaris, ni laborals, ni educatius, ni sexuals.

    Cada cop que aplaudiu, recordeu que hem de lluitar per mantenir aquest sistema de salut, i les seves professionals, que cada dia, i avui més que mai, tenim cura de totes les persones afectades. No podem permetre que les llistes d’espera arreu dels Països Catalans continuïn augmentant, ni les desigualtats en l’esperança de vida entre classes socials, ni l’empitjorament de la nostra salut.

    Per què necessitem un sistema sanitari públic?

    No necessitem una gestió centralitzada per part del Govern espanyol ni el desplegament de l’exèrcit arreu del territori. El que necessitem és fer un pas endavant. És imprescindible posar la vida al centre i deixar de banda els interessos empresarials i econòmics que envolten la sanitat. I posar la vida al centre significa que les necessitats de les persones són prioritàries, que passen per damunt dels interessos econòmics d’empreses i lobbies. Quina és la quantitat de treballadores d’arreu dels Països Catalans que paguen doblement per la seva salut? Les retallades en el sistema sanitari no poden recaure sobre les nostres vides, perquè no són cap negoci.

    Necessitem un sistema sanitari de provisió, gestió i titularitat 100% pública, de millor qualitat, on el dret d’universalitat sigui fonamental, que superi les desigualtats d’accés, que sigui independent de la provisió sanitària privada. Necessitem un sistema de salut que aposti per la millora de l’estat de salut de les classes populars, que promogui la prevenció i promoció de la salut, que tingui en compte la complexitat de la comunitat i es basi en els determinants socials de la salut per fer front a les desigualtats. I sobretot ens cal que les cures siguin cobertes amb recursos públics i que no siguem les dones de classe treballadora qui les sostinguem.

    Cal transformar la sanitat pública en clau feminista i superar el model heteropatriarcal. Apostem per un model que no medicalitzi a les dones, que treballi en la recerca sobre la salut integrant la perspectiva de gènere i sobre els problemes de salut que afecten exclusivament a les dones, que faci una aposta real per la detecció i prevenció de la violència masclista. Necessitem un model de garantia per la millora de la salut afectiva, sexual i reproductiva.

    Cal acabar amb l’acumulació del capital i el drenatge públic cap a la sanitat privada. La salut no és un joc on es guanyen diners, cal posar a disposició de la sanitat pública tots els recursos que es troben en mans de la sanitat privada. Necessitem sobirania. Sobirania sanitària per poder fer front els problemes de salut i millorar la qualitat del nostre sistema sanitari. La centralització que està fent l’Estat espanyol ens aboca a una agudització encara més gran d’aquesta crisi sanitària.

    I el preu que Europa ens farà pagar serà alt, molt alt. Aquesta crisi sanitària anirà acompanyada d’una crisi econòmica que afectarà, encara més, els nostres drets. Serà llavors quan haurem de seguir aplaudint les lluites de les treballadores, sanitàries o de qualsevol altre sector. Haurem de continuar construint xarxes de suport als barris. Haurem de confiar més que mai en les nostres veïnes. Tenim l’oportunitat de fer que les nostres vides estiguin al centre. I ara sí, amb un fort aplaudiment.

  • Això no és cap simulacre, tampoc és un malson: això va de debò!

    En el meu modest currículum professional de més de 30 anys de metge d’urgències, puc mostrar experiència en medicina d’emergències hospitalàries i extrahospitalàries, en cursos de medicina d’alta muntanya, metge d’expedició, participació en simulacres de múltiples víctimes, màsters i sessions de medicina de catàstrofes, participació en «coachings»…, gairebé un màster de l’univers!

    Imagina’t, jo que només sóc un metge de família i tinc el Certificado de Medicina de Urgencias de la SEMES, i que sóc un «puto» metge de portes d’un hospital comarcal, on he patit totes les misèries d’aquest sistema sanitari on treballo, i he fet tot això. Sempre maltractats i menystinguts. A Urgències de l’hospital tot s’hi val. I som tan mesells que ens agrada. Som una espècie en vies d’extinció i ens arriba ara aquesta gran clatellada: la Covid-19. Clar i català: la meva àvia ho hauria dit així: «ens han agafat amb els pixats al ventre».

    I jo que ja no volia engreixar molt més el meu curriculum vitae, resulta que només em quedaven els crèdits de la medicina de guerra (amb lo pacifista que sóc) i em fan començar per les pràctiques, sense cronograma, sense tutors, sense tota la tropa ni el material bàsic necessari, sense generals i sense estratègia pensada, ni la logística. Es poden guanyar així les batalles?

    Les meves pràctiques de guerra són una mili de 30 anys veient els constipats, les grips i els «atacs de caspa» de les 4 de la matinada. I sobrevivint a tots els PIUCs d’hivern fent un «tetris» cada dia, posant els pacients ingressats en lliteres allà on pots. I a l’estiu, patint les allaus de turistes al bell mig del meu estimat Empordà. I per sobreviure a la misèria, sortir «a fer el carrer»: atendre el codi IAM, el codi ICTUS, anant amunt i avall arreu de la geografia catalana amb el SEM, els traumes i els politraumes, fent el porta a porta com el repartidor del Deliveroo.

    Ja sóc, sense voler, a la guerra i la teoria m’ha arribat puntualment al meu smartphone, i sense demanar-la! He rebut una pluja d’estudis, de protocols i assajos increïble. Jo diria que més informació en set dies que la que rebo normalment com a professional en cinc anys! Ah! Això em permetrà anar amb tots els coneixements més actuals «up to date» a la gran batalla! Si ho llegeixo tot, potser sabré alguna cosa el 2022! Tinc el meu cervell com el disc dur del meu telèfon i del meu ordinador: col·lapsat, sobreescalfat! Que si el fenotip I, el 5, l’ibuprofè, els IECAS, la hidroxicloroquina, el favilavir (més conegut que l’aspirina), l’interferó, els protocols per posar-te i treure’t els equips EPI, les decisions ètiques…

    Ah! I el confinament ha tret de tothom una gran imaginació i em distrec amb sobredosi de vídeos, acudits, cançons i «memes» i veient també el famós metge Spiriman… Quin empatx de whatsapps! Com el dia de Cap d’Any però sense aturador, tot també molt viral i exponencial. Sort del meu jardí i hortet que fa més suportable aquest confinament i m’aporta pau interior per no parar boig, la primavera ha començat i en gaudeixo.

    M’he preguntat avui: com m’hi poso? O no m’hi poso? Dissabte i diumenge tinc torn de 12 hores. Què faig? Estic acollonit quan veig les radiografies dels nostres pacients de fa dos dies com han canviat… I comencen a traslladar pacients molt greus intubats cap a les UCIs, i no són tan vells, i companys nostres ingressats. I ara cal tenir el cap ben clar. Feina fàcil. El comunicat de l’empresa va fent la llista d’afectats i canviant protocols cada dia. Ja no vull ni pensar gaire, però no em vull esborrar!

    No us penseu! Ja m’ha passat pel cap fugir, em faig desertor i me’n vaig dos mesos amb unes bones provisions i ben amagat en un racó de les meves estimades Gavarres amb els meus amics senglars. Allà no em trobaran ni els virus… Osti! M’ha passat pel cap, però què collons! Que els meus companys avui hi són, allà, al front.

    #Noemquedoacasa. Aniré al meu estimat Servei d’Urgències, em posaré la meva mascareta quirúrgica, que tornaré a utilitzar tot el dia, i començaré a la zona COVID-19. Aquesta nova zona l’hem creat en el nostre servei en temps rècord, tal com manen els protocols xinesos, per guanyar les guerres a les pandèmies. Són petites coses, no mediàtiques, no tindrem 10.000 llits en 10 dies…, però, com Urgències de Palamós, no n’hi ha dos!

    Mentre he estat al llit sense poder dormir després de la darrera i estressant guàrdia de dijous, el cap em donava voltes de com ho podia fer per encomanar exponencialment a tots els meus companys d’expedició l’energia necessària i la dosi d’optimisme per fer front a la càrrega psicològica terrible que ens està suposant estar al capdavant de la batalla, i sabent que estem desguarnits, sense els mitjans ni les provisions necessàries i sense saber on hem d’arribar ni si ens en podrem sortir, i quants de nosaltres serem víctimes d’aquesta pandèmia.

    No dormia i suposo que sóc un més dels que pateixo una càrrega psicològica per estar davant d’aquest repte desconegut. És així! M’acaba d’arribar un altre PDF dels nostres companys psicòlegs que ens han ofert el seu ajut i hi surto retratat (prefase, fase inicial, enfocament recomanat….). Gràcies pel vostre ajut!

    Sóc un apassionat de la muntanya i el que més m’ha ajudat i motivat sempre és caminar per la vida amb la mateixa energia positiva i determinació que hi poses quan vols assolir un repte d’arribar al cim, gaudir de l’aventura i tornar a casa sa i estalvi i guardar-te per sempre el record d’aquelles bones experiències.

    Però ara em passa que no sé si pujaré una muntanya de 8.000 metres o si en tindrà 20.000, i no sé si tindré prou energia després de guanyar la batalla, perquè estic segur que la guanyarem. Després, recuperat, segur que lluitaré per millorar les nostres condicions de treball i en sortiré més reforçat.

    Ara som davant d’un repte molt gran que ens ha vingut de forma sobtada i ens ha enganxat a tots en pilotes. No hem viscut aquesta experiència ni els que portem més «mili». Els meus companys expedicionaris ara són una gran colla, però alguns ja els han enviat a casa, comencem amb moltes baixes. Avances i cada jornada et quedes més sol i a aquesta muntanya encara no li veus el cim. Hi ha molta boira i cada dia fa més mal temps, i molt canviant, i cada hora que passa estàs més cansat… Vas mal equipat i justet d’equip. He après en els cursos de medicina de muntanya que els expedicionaris, per assolir l’èxit i fer cim, el més important és l’equilibri psicològic i això em fa patir, això grinyola, m’arriben males sensacions.

    Aquest repte ens demana de tots nosaltres treure el millor que tenim i ajudar-nos moltíssim. No he tingut mai un «coach» al meu costat, no n’hi havia abans, i no estava de moda. Però en la meva trajectòria professional he viscut tota mena de situacions amb la sort de tenir un gran equip i bons mestres, però mai fins ara m’he enfrontat a situacions on l’angoixa dels companys, la por, el pànic, hagi creat una situació tan excepcional fruit d’aquest atzucac.

    Suposo que això de rebre tanta informació, estar a la primera línia i molt desprotegits impressiona moltíssim, i veure víctimes i més víctimes arribant impacta molt, i es fa molt dur de portar. I t’ho vas creient que això no és cap simulacre i caus en una espiral negativa, de tristesa. Vas patint un gran impacte psicològic que et pot vèncer i comences a cercar els responsables, els culpables.

    Jo crec que ara no toca fer arribar missatges negatius. Crec que encara encomanen més pànic als que estem lluitant en el front. Aquesta tasca ens la reservarem per al final. A mi això m’ho han ensenyat a fer en els «debriefings», no sóc tan antic tampoc! Ja hi serem a temps per si cal portar algú a la foguera! Però fem-ho després.

    En sabrem tots plegats de deixar retrets, queixes i canalitzar les nostres energies per garantir que ens en sortim d’aquesta? Ara ens cal mirar endavant que tenim un repte colossal i això no s’ha acabat!! Ens en sortirem si fem servir molt bé el cap. No malgastem energies!

    Després ens farà por ser víctimes de l’estrès posttraumàtic, que també tots n’hem sentit parlar. Aquells soldats després del trauma de la guerra. Tots ens sentim com se sentiren els nostres avis quan de ben joves els cridaren al camp de batalla, a la guerra, aquells herois de la «lleva del biberó».
    Ara respiro fons i no em costa, no tinc tos, i puc continuar tranquil. I demà? Ja veurem! I ara que me’n vaig a dormir, hi anem junts? Li dic a la Nuri? Uf, quin dilema… I si demà la sento tossir? Segur que també ho heu pensat. Necessitem no defallir, encomanar-nos entre nosaltres tot l’optimisme possible.

    Després quan tornem del cim, en el camp base del nostre centre de treball, i a casa amb la família, volem celebrar la victòria tots plegats i sense que hi falti ningú de nosaltres. Potser caldrà fer-ho amb un bon gintònic, que he après que la quinina ens reforçarà per la propera campanya. Però jo em beuré un bon got de ratafia de 41 herbes i després amb tota la tranquil·litat i la calma, després de la tempesta en aquest mar d’emocions, potser us escriuré la crònica de la batalla que ve, que aquesta va de debò i estic segur que tots ens en sortirem.

    Força i salut!!

     

    David Gràcia i Fonalleras és Metge del Servei d’Urgències de l’Hospital de Palamós.

    Aquest és un article publicat originalment al blog «Covid-19, des de la trinxera», de Metges de Catalunya.