Just Deploy It!

Blog

  • Mercantilització i hospitalocentrisme vs nous models de salut

    Deia fa uns dies un bon col·lega, que la pandèmia per la COViD 19 ens posa davant d’una única crisi, l’enèsima crisi del capitalisme. Una crisi que se’ns presenta a l’àmbit de salut, però que és en la mateixa mesura econòmica, política, social i ecològica. Que posa sobre la taula de manera dràstica les desigualtats socials, la manca d’equitat i el seu impacte en salut. Ens en sortirem, tot i que és possible que res no torni a ser igual. El destí depèn de nosaltres.

    Per entendre l’origen del col·lapse cal reflexionar com hem arribat a on som ara. Què ha condicionat el brutal col·lapse del sistema sanitari que estem patint? A les notícies, sembla que la responsable sigui la pandèmia, però aquest problema no ha succeït a tots els països d’Europa, i els mitjans ja procuren que no estiguem informades de les seves dades. Fa molts anys que els moviments socials denuncien incansablement la situació d’un sistema profundament malmès. Un problema evidentment silenciat. La privatització i mercantilització del sistema no han parat des del 1986 en què es va promulgar la Llei General de Sanitat. En tots aquests anys diverses lleis, decrets i normatives arreu del territori: la reforma de la Llei d’Ordenació de la Sanitat a Catalunya, del 1995 o, a nivell estatal, la Llei sobre habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut, la 15/1997, han permès la introducció de les corporacions privades i dels mecanismes de mercat a l’estructura sanitària pública. I és que un caramel com el de la sanitat, no podia quedar exempt de les urpes dels interessos privats. La salut és, a ulls de neoliberalisme, un negoci més:

    • Contrucció d’hospitals de forma mixta amb sobrecostos importants com és el cas de l’Hospital Moisés Broggi.
    • Centres privats ofereixen serveis públics -a costos molt elevats- a través de la concertació i la contractació.
    • Hospitals públics amb clíniques privades a dins com és el Barnaclinic, que ofereix els seus serveis, utilitzant les estructures i recursos públics.
    • Centres de primària invisibilitzats i desmantellats, dependents de grans hospitals o directament gestionats per empreses privades amb professionals en la més absoluta precarietat.

    Al territori català, amb plenes competències transferides en l’àmbit sanitari, el seu sistema mixt públic-privat el situa al capdavant de la mercantilització. El conjunt d’entitats mixtes del sistema s’emporta més del 50% del pressupost del Departament de Salut, que és intencionadament opac.

    Les mesures austericides a partir del 2008 van ser una excusa més per retallar el sistema sanitari. Com a resultat, la despesa pública en sanitat per habitant és la mateixa des de fa de 10 anys. Segons les dades del Ministeri de Sanitat, Espanya inverteix 1.594 € anuals per habitant, Luxemburg 4.271 € i Itàlia 1.864 €. El nombre de persones en espera per una intervenció Catalunya és el més alt de tot l’estat (23 persones per cada 1000 habitants), Els serveis d’urgències es col·lapsen any rere any.

    I tot plegat sota el paraigua del mantra «tenim el millor sistema sanitari del món», «és la joia i l’orgull de l’estat».

    En definitiva, el coronavirus SARS COV-2 s’ha trobat, una sanitat profundament massacrada, minvada i desmantellada tant de material, com d’equipament i personal des de fa anys. Privatitzada. Mercantilitzada. Precaritzada. Malmesa en essència. El col·lapse que estem patint no és, en cap cas, una casualitat. Té responsables polítics directes.

    Amb tot, es fa accessible que el neoliberalisme aprofiti aquesta situació per reforçar les idees privatitzadores i mercantilitzadores de la salut i la sanitat, amb l’excusa d’un sistema sanitari públic que no ha donat la resposta adequada a aquesta pandèmia. És important veure i assenyalar com les corporacions privades han evitat atendre persones en aquesta crisi, com fan negoci amb les proves de coronavirus que a la sanitat pública no es disposen.

    Volem ser crítiques amb l’actual gestió de la pandèmia. A partir d’un sistema privatitzat i hospitalocèntric, aquesta pandèmia s’ha gestionat des d’una perspectiva evidentment hospitalocentrista, a excepció de La Rioja que ha apostat per la primària. No negarem ara la necessitat de disposar de llits hospitalaris i espais suficients a les Unitats de Cures Intensives per atendre a tota la població, però sí que volem posar a sobre de la taula la gran invisibilitzada atenció primària i comunitària. Tot i que el focus mediàtic està completament posat als hospitals, l’atenció primària està actualment atenent la gran majoria de persones amb COVID. Fins i tot s’ha mogut personal sanitari del CAP als hospitals, i és del tot il·lògic. El CAP és el recurs sanitari més proper a la comunitat, és el recurs que està evitant hospitalitzacions i exposicions innecessàries, fent acompanyaments i seguiments dels casos lleus i moderats als seus domicilis, i també d’aquelles persones a les quals s’està donant d’alta als hospitals.

    Hem observat que durant el confinament, han sorgit des de la mateixa ciutadania, nous models de cures i benestar: les xarxes veïnals. Mantenir la salut s’ha convertit en l’objectiu, per evitar caure malalts perquè no hi havia prou recursos per tothom. Per tant la nostra proposta, el nou model de salut que volem i necessitem és aquell que ens manté sans, i no que ens cura la malaltia. Aquest és l’objectiu dels Centres d’Atenció Primària i Comunitària. La vocació veritable del personal sanitari dedicat a les famílies. Però la salut no és un negoci, la malaltia sí que ho és. I per això s’han dedicat a menystenir aquest servei minvant els seus recursos tecnològics, econòmics i de personal. Moltes de les malalties que patim estan relacionades amb la nostra vida, amb les dificultats personals i les eines personals que tenim o no tenim. Estrès, depressió, ansietat, consum de drogues, migranyes, totes les conseqüències del sedentarisme, la mala alimentació o fins i tot un constipat, són malalties que es poden preveure amb un bon acompanyament de la persona. Pagar-li el rebut de la llum a una persona pot significar la diferència entre la vida i la mort.

    En conclusió, pensem que és possible corregir els errors en la gestió de la pandèmia, promovent igualtat i equitat i posant les cures al centre. Cal repensar els equips d’atenció primària, per concebre’ls com equips multidisciplinaris: des del punt de vista sanitari i també social, que posin el focus en la prevenció i en la salut. Cal sortir del model biomèdic hospitalocentrista, on el més important són els llits hospitalaris i la inversió tecnològica i farmacèutica i virar cap a un model de salut 100% públic (en la gestió i la provisió) que tingui en compte els determinants socials de la salut i on l’objectiu primordial sigui mantenir-nos sanes.

  • Un examen de l’impacte psicològic en les professions més exposades d’aquesta pandèmia

    A causa de la crisi sanitària ocasionada per la COVID-19, el Govern manté l’estat d’alarma a Espanya i la paralització de totes aquelles activitats que no es consideren essencials. La resta, entre els quals es troba el personal sanitari, les forces i cossos de seguretat, i els empleats de supermercats, continuen a peu de canó per garantir el benestar social.

    En crisis anteriors, com atemptats terroristes o guerres, aquests col·lectius han patit diferents patologies psicològiques a causa, entre altres factors, a l’estrès a què es van veure sotmesos.

    Diverses investigacions han ajudat a analitzar i prevenir aquest tipus d’esdeveniments. No obstant això, no hi ha prou informació sobre l’impacte psicològic que pot tenir una situació d’emergència sanitària global com l’actual en els professionals que avui estan treballant.

    Per aquest motiu, les investigadores Nereida Bueno Guerra i Rocío Rodríguez Rey, professores de la Universitat Pontifícia de Comillas, han posat en marxa un estudi per conèixer com està afectant psicològicament la pandèmia generada pel virus SARS-CoV-2 a aquests professionals.

    L’objectiu és detectar qui té risc de passar-ho pitjor i poder intervenir mitjançant la prevenció davant d’un futur esdeveniment similar. «Volem que si ve una pròxima pandèmia sapiguem quines preguntes cal fer per detectar els possibles professionals que vagin a patir conseqüències», apunta Bé.

    Eines de prevenció per a una crisi particular

    «Ara s’està oferint molta ajuda psicològica però, com no hi ha experiències prèvies amb aquest tipus de problemàtiques, no podem saber qui té més risc de tenir seqüeles psicològiques en el futur. És una tasca de prevenció de cara al futur», assenyala Rodríguez.

    L’experta explica que aquesta situació és diferent de la d’un atemptat: «En primer lloc pel que fa a la durada, ja que estem veient que és un procés llarg. A més, és impredictible, i sabem que els fets com més impredictibles són, més possibilitat hi ha que causin un impacte. La situació té moltes particularitats que ens fan pensar que aquest impacte pot ser diferent».

    «No sabem si tot el que coneixem fins ara sobre com s’intervé des del punt de vista psicològic en una determinada crisi és aplicable a l’actual», diu Bueno.

    I aclareix: «Això ens donarà informació per poder fer cursos que ajudin els professionals d’aquests sectors a estar previnguts i preparats, dotar-los d’eines perquè sàpiguen sobre què han de posar atenció».

    Qüestionaris ja disponibles

    Per a realitzar el seu estudi han enviat qüestionaris diferenciats als diferents col·lectius: sanitaris, professionals de la informació, les forces de seguretat de l’estat, les forces armades i els treballadors dels supermercats. El fet que estiguin adaptats a cada sector professional és un aspecte que dóna originalitat a aquest treball.

    «Hi ha preguntes en comú perquè hi ha variables psicològiques que poden afectar a tots de la mateixa manera, però també hi ha una part que és específica», exposa Rodríguez.

    D’aquesta manera, les investigadores analitzaran no només com afecta aquesta crisi a cada persona, sinó també a professionals d’un sector en concret, depenent de les tasques que realitzen.

    Un trauma que pot causar estrès posttraumàtic

    «Una de les variables que estem mesurant és l’impacte, semblant al que posteriorment seria estrès posttraumàtic. Encara no podem parlar d’estrès posttraumàtic perquè estem en el moment del trauma», comenta Rodríguez.

    Segons les dues psicòlogues, un dels símptomes de l’estrès posttraumàtic és el d’evitació, distanciament. És a dir, sentir que la situació no és real o evitar pensar-hi, un indici que alguna cosa no s’està processant bé i està causant malestar.

    «És un símptoma que ens pot indicar que aquesta persona està sent bastant afectada per la situació. No podem parlar de patologia, nosaltres no anem a diagnosticar, sinó a veure l’impacte psicològic», expressa la investigadora. El que es vol saber és si cada professional tendeix a experimentar un tipus d’afrontament o un altre o si això varia entre els subjectes.

    «No cal espantar-se per contestar determinat ítem, això no vol dir que es tingui una patologia concreta, ni de bon tros, perquè ara mateix és molt normal estar experimentant molts d’aquests símptomes», aclareix Bueno.

    Seqüeles físiques

    En un dels blocs agrupen diverses preguntes referides a la càrrega de treball que impliquen els professionals, com el nombre d’hores extres que realitzen o l’últim dia lliure que van tenir.

    «Sabem que la gent està treballant més del que és habitual i descansant menys; i que, en una situació normal, portar molts dies sense descansar incrementa els nivells d’estrès». Per això, en els qüestionaris pregunten quan va ser l’últim dia que van descansar, ja que això pot mitigar l’estrès.

    «Això afecta també a nivell físic. Com més estrès, pitjor per al sistema immunitari, el que suposa més risc», indica Bueno.

    Per tot això, les investigadores conviden els professionals a respondre als qüestionaris, ja que com més rebin, més podran generalitzar els resultats.

    Una crisi nova per a tots

    «El que hem vist fins ara se centra només en els professionals que estan a peu de carrer. El focus està sobretot en els sanitaris, però hi ha altres sectors que també ens estan ajudant i dels que no hi ha tanta investigació», assenyala la psicòloga.

    L’experta considera que hi ha molt poca informació sobre periodistes que estiguin cobrint una situació com aquesta en què pogués perillar la seva vida, encara que no sigui tan visible com en una guerra. Tampoc sobre els que teletreballen que, tot i que no tenen aquest risc de contagi, estan posant un esforç extra per estar atents, memoritzar coses, escriure a un ritme diferent.

    «Som conscients que hi ha professionals que també estan ajudant i que no cobrim, com a investigadors, terapeutes ocupacionals, personal d’universitats, etc.; però no podem abastar-ho tot, ja que llavors no ho faríem bé», apunta Bueno.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Quines són les conseqüències d’un confinament prolongat per a la salut mental?

    Des que el dia 14 de març va començar el confinament per intentar frenar els contagis de coronavirus, la pregunta que es repeteix més és quan podrem sortir al carrer. Fins ara, els factors que marcaven el ritme eren dos: l’estat de propagació del virus i l’economia. No obstant això, després d’un mes de confinament, els experts afegeixen un tercer element a l’equació: la salut mental. «L’aspecte de la vida en majúscules és una variable que ara, juntament amb la salut i l’economia, resulta fonamental», afirma José Ramón Ubieto, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. «Ja comencem a patir les conseqüències del confinament i tothom, des de la senyora de seixanta anys fins al nen de vuit, sent frustració, ganes de sortir, ànsia per veure la família… Això també afecta la salut; la física, però també la mental», adverteix el psicòleg.

    Tot i que cadascú afronta el confinament de manera diferent segons les circumstàncies personals, en tots els casos significa sortir de la nostra zona de confort. I una de les conseqüències és que genera angoixa. Com explica Mireia Cabero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, «l’estat natural de les persones és la llibertat, i aquesta és la situació a què tothom vol tornar. Som éssers socials, d’acció, de vida exterior». Al mateix temps, som conscients que estem confinats pel risc vital que correm, de manera que «és natural viure amb frustració l’augment del temps de confinament; rebem els missatges «encara no ho estem aconseguint» i «encara no tornaré a la normalitat»», afirma la professora de la UOC.

    Per aquesta raó, davant la disjuntiva de si és preferible allargar el confinament o interrompre’l tot i saber que s’haurà de tornar a imposar en cas d’un rebrot, la resposta no és fàcil. En qualsevol cas, segons el psicòleg José Ramón Ubieto, s’han de tenir en compte les tres variables fonamentals. «El criteri epidemiològic únic i exclusiu no serveix, i l’econòmic tampoc, perquè l’economia necessita les persones, i les necessita amb salut», assenyala. A més, afegeix que també seria un error que ara es deixessin de banda tots els aspectes relacionats amb el benestar mental, «especialment per a les famílies que viuen el confinament de manera precària. Hi ha persones vivint amb algú altre en una sola habitació, molta gent patint perquè no pot veure familiars vulnerables dependents o malalts, i, a més, hi ha persones que necessiten sortir perquè la tensió dins de la família i els conflictes que es van aguditzant en el dia a dia són un problema cada vegada més gran», assegura.

    Es refereix a situacions com la violència masclista, que sembla que s’està agreujant. Segons ha informat el Ministeri d’Igualtat, durant els primers quinze dies de confinament, el 016, telèfon gratuït d’atenció a les víctimes de violència de gènere, va rebre un 18,21 % més de trucades que durant el mateix període del mes de febrer. Quant als serveis de suport psicològic gratuïts, comencen a estar desbordats. Només el de la comunitat madrilenya, gestionat pel Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid, va atendre més de 700 trucades durant el primer dia de funcionament.

    Relaxament progressiu

    En aquesta situació, les mesures adreçades a un relaxament del confinament que incloguin propostes progressives que es puguin consolidar són l’opció que, segons l’opinió de José Ramón Ubieto, s’acabarà imposant. Es tractaria d’una solució intermèdia que evitaria els problemes causats per una obertura abans d’hora. «Generar expectatives seguides de frustració és una alternança molt negativa, perquè creure que has sortit del túnel i de cop i volta haver-te de tornar a tancar és molt frustrant», adverteix. Comparteix aquesta opinió la psicòloga Mireia Cabero, fundadora del moviment Cultura Emocional Pública, projecte que es porta a terme a la incubadora Hubbik de la UOC. Cabero assenyala que «començar ara un desconfinament per tornar-lo a activar augmentaria la impotència, la desesperança i fins i tot el descontentament cap a les institucions que han impulsat el desconfinament parcial».

    Llavors, per què es continuen posant dates, fins i tot encara que sapiguem que no són definitives? Una revisió d’estudis publicada a The Lancet ofereix una resposta. Segons aquesta investigació, per a les persones confinades cada anunci d’augment del temps de quarantena provoca frustració o desmoralització, però no posar cap límit al calendari per a aquesta quarantena té efectes encara més perjudicials. I és que, com explica Mireia Cabero, posar una data límit, encara que sapiguem que no necessàriament serà la definitiva, ens ajuda «perquè el cervell es relaciona millor amb estats no desitjats que tenen data de caducitat que no pas davant la incertesa sense límit. Augmenta la capacitat d’omplir aquest temps limitat d’intencions i esforços», assenyala.

    Mentrestant, afrontar el confinament de la millor manera possible requereix algunes accions, entre les quals la professora de la UOC destaca les següents:

    • Ser conscients de com ens afecta el confinament interiorment (com ens sentim, quins pensaments i sensacions ens produeix, quines actituds i comportaments ens genera, com estem físicament…).
    • Donar sentit a la situació com a societat i individualment.
    • Acceptar el que ens està passant per deixar de lluitar contra les circumstàncies i generar-nos circumstàncies que ens siguin favorables i acceptar el repte vital que afrontem.
    • Decidir per a què volem que ens serveixi aquest temps de vida i a què volem dedicar aquest període d’«aturada obligatòria». Encara que estiguem més aturats, la vida continua i depèn de nosaltres com l’afrontem.
    • Disposar-nos a viure amb sentit i voluntat aquesta nova «normalitat», que té data de caducitat tot i que encara no sapiguem quina és.

  • El Govern rep l’informe de desconfinament de Catalunya

    El Govern ha rebut el document que el president de la Generalitat, Quim Torra, va encarregar a un grup d’experts, dirigits pel doctor Oriol Mitjà. La consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha explicat que “és un informe amb un seguit de recomanacions de tipus estratègic, per tal de guiar la Generalitat en el desenvolupament del pla de desconfinament de Catalunya”. El text destaca dues mesures: el distanciament social i la identificació de casos, contactes i el seu aïllament. També recomana una relaxació del confinament en 5 fases graduals seguint una metodologia, criteris i paràmetres avalats per la Unió Europea. Així com la previsió de possibles futurs escenaris de rebrots perquè “implicarien nous cicles de confinament, ja fossin globals o locals”.

    Per anar avançant cap a un pla de desconfinament general, la portaveu ha anunciat que l’informe preveu “un pla de desconfinament parcial controlat de menors i gent gran en franges horàries segregades, per evitar efectes psicològics relacionats amb l’esgotament social” i “l’inici d’un estudi per conèixer el percentatge de persones serològicament positives”. Per això, és important utilitzar l’app STOPCOVID, per seguir duent a terme la vigilància de símptomes i la utilització de mascaretes.

    El document presentat avui serà avaluat i servirà per implementar l’estratègia del PROCICAT que “serà qui durà a terme la proposta final de pla de desconfinament i un Consell Executiu extraordinari, el Govern l’aprovarà”.

    A banda, durant la mateixa roda de premsa, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha informat que el Departament ha fet 2.405 noves contractacions de professionals sanitaris des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, 768 de les quals s’han fet els últims deu dies.

    Del total, 259 són professionals estrangers (comunitaris o extra comunitaris); 782 són professionals tècnics de cures auxiliars d’infermeria; 608 estudiants de grau d’Infermeria que havien fet l’examen de l’especialitat EIR; 378 estudiants de Grau de Medicina i amb l’examen del MIR; 3 estudiants d’altres professions sanitàries; 24 estudiants de formació professional; 59 persones jubilades; 22 de personal emèrit, personal amb funcions sindicals i metges forenses; i 270 voluntaris que es van incorporar al SEM en la tasca de seguiment de pacients amb simptomatologia de Covid-19. Vergés ha remarcat “aquest esforç enorme, de molta gent, que s’ha posat a disposició del sistema en aquesta pandèmia”.

    S’incorporaran 134 llits a Barcelona pel pla de xoc de residències

    D’alta banda, la titular de Salut ha anunciat que es posen en marxa dos espais més per donar resposta a la situació de les residències a Barcelona. Són la Residència Mundet i l’Hotel Room Mate Carla, amb un total de 134 llits i on s’hi destinaran pacients amb Covid negatiu.

    Alba Vergés ha ressaltat que aquests equipaments permetran “donar oxigen a les residències” i alhora “sectoritzar i separar bé les persones que donen positiu per Covid de les que donen negatiu”. La consellera ha explicat que en una primera fase la Residència Mundet tindrà 27 places tot i que es preveu que pugui arribar a doblar la seva capacitat i tenir-ne 27 més. Avui mateix ja s’hi s’han traslladat les deu primeres persones. Aquesta residència és l’adaptació de l’espai Respir de la Llar Mundet, un equipament que el gestiona el Consorci de Salut i Social de Catalunya. I el segon espai destinat a una estada temporal per a persones amb Covid negatiu és l’Hotel Room Mate Carla, que gestionarà l’entitat l’Onada. Vergés ha destacat que és “el primer hotel destinat per persones que provenen de residències” i que té una capacitat màxima de 80 places amb habitacions individuals i banys adaptats per persones amb dependència.

    Durant la roda de premsa, la consellera Vergés també ha anunciat que s’ha posat en marxa la distribució de 20.000 lots de productes alimentaris destinats a persones grans, malalts crònics i pacients de COVID-19, confinats a Barcelona. Són 220 tones d’aliments per evitar que persones especialment vulnerables, que no disposen de xarxa familiar o veïnal, hagin de sortir a comprar.

    Vergés ha concretat que els 280.000 àpats es faran arribar a través de Correus a 10.000 persones de més de 70 anys, -que l’Ajuntament de Barcelona ha ajudat a identificar-, 8.000 persones amb Covid positiu, i 2.000 persones amb malalties cròniques, que tant l’Ajuntament, com associacions i l’Atenció Primària han ajudat a identificar.

    A preguntes dels periodistes, Vergés ha defensat que, en el marc d’alguna mesura de desconfinament, la Generalitat contempli la salut emocional d’infants i adolescents fins als 18 anys: “És una franja d’especial interès, que volem protegir perquè fer-ho és la nostra competència i ho farem en base a dades, que ho justifiquin, amb prudència i garantint sempre la seguretat”, ha subratllat la titular de Salut abans de remarcar que qualsevol acció de desconfinament es farà “a mesura que podem anant controlant l’epidèmia”.

    Per últim, la consellera ha xifrat en més de 27 els milions de productes de protecció individual rebuts des de l’inici de l’epidèmia per protegir els professionals sanitaris i de les residències, dels quals prop del 70% han estat adquirits directament per la compra extraordinària centralitzada de la Generalitat. En aquesta quantitat, però, no s’inclou compra de material efectuada pels propis centres, que s’han anat proveint seguint els circuits habituals que aquests tenen establerts. Vergés ha posat en valor “l’esforç ingent de tothom” per disposar-ne i el fet que l’ús setmanal d’aquests materials s’hagi multiplicat més que per 10 respecte abans de l’epidèmia, quan només se’n gastaven mig milió d’unitats.

  • Marc Antoni Broggi: “De la crisi sortirem amb una evidència més gran de la necessitat d’acompanyament en el final de la vida”

    Marc Antoni Broggi és doctor en Medicina i Cirurgia i, actualment, president del Comitè de Bioètica de Catalunya, una institució de la Generalitat de Catalunya al servei dels professionals i dels ciutadans que s’encarrega d’assessorar en problemes ètics que sorgeixen al voltant de la vida i de la salut. Broggi destaca la importància de l’acompanyament al pacient i als familiars en el tram final de la vida. Argumenta que, per a fer-ho adequadament, cal formació. «Els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, el dol i la pèrdua. És el què els ciutadans esperen de nosaltres», diu.

    Un dels seus camps de recerca principals és la bioètica. Quines implicacions té la bioètica en la crisi de la Covid-19?

    Crec que són moltes. En la bioètica, precisament, es fa necessari abordar situacions com aquestes, on ens trobem tots sorpresos i perplexos davant de fets relacionats amb la medicina i les ciències de la vida que necessiten una anàlisi difícil però necessària. Aristòtil ja ho deia que el que porta els éssers humans a pensar és la perplexitat davant de canvis que apareixen. La bioètica vol ser, justament, una ajuda per decisions que s’han de prendre en situacions complicades i en condicions d’incertesa i amb un coneixement limitat.

    El que fa la bioètica és ajudar a ponderar els valors que estan en joc, avaluant, per exemple, els principis que es tenen en compte o les conseqüències probables de les actuacions; és a dir, té un hàbit de donar raons, de reconèixer els límits i de saber respondre, d’acceptar la responsabilitat. I en aquesta crisi de la Covid-19 hi ha molts factors que són tributaris de la bioètica: pot ser l’assignació d’uns recursos que són limitats, la decisió de transformar un hospital perquè sigui apte per la Covid-19 i deixar de tractar persones que tenen altres malalties, o els límits del confinament. Cada decisió d’aquestes s’ha de prendre donant les raons que la justifiquen, fent-ho amb transparència. La bioètica ajuda, no per triar «la bona solució», sinó la millor, o menys dolenta, en aquell moment.

    Els pacients més vulnerables han de tenir les mateixes oportunitats de tractament. Però com es pot garantir això?

    Jo crec que els professionals sanitaris estan preparats per fer aquest tipus de decisions, i aquestes s’han de prendre com estan habituats a fer-ho: ponderant tota una sèrie de valors. En aquest cas concret, el Comitè de Bioètica va voler ajudar als professionals que es poguessin recolzar en uns protocols mitjançant els quals es pogués prioritzar segons una sèrie de paràmetres, i que les decisions no es limitessin a triar per un sol d’ells, com pot ser el de l’edat. L’edat és un paràmetre més, però no és, ni de bon tros, el paràmetre fonamental per una decisió individualitzada. Sí que ho són, en canvi, les possibilitats de recuperació del pacient.

    Els professionals sanitaris estan sotmesos a una gran pressió assistencial en aquesta crisi. Tenen l’adequat suport?

    Crec que necessiten molt suport de la ciutadania en general, i dels poders públics en particular. Sí, necessiten el suport màxim aquests dies. Em fa l’efecte que la tensió és molt forta i que estan molt exhausts, ja que la crisi no només és intensa sinó molt llarga, i estar a primera línia, dia a dia, cansa molt A més, hi ha moltes baixes entre ells, i això fa disminuir molt el nombre de personal disponible. La pressió és, doncs, molt forta i han de notar el reconeixement. Tots els serveis psicològics, que abans eren una mica marginals, formen ara part dels serveis fonamentals, no només pels malalts i pels familiars, sinó també pels professionals. Aquesta crisi ens ha ensenyat realitats que no havien aflorat i que, en canvi, ara s’han vist clarament necessàries.

    D’altra banda, hi ha moltes expressions de solidaritat, de fraternitat, que s’han posat en marxa i que en veure-les, ens poden emocionar. S’ha vist que depenem d’una sèrie de serveis, no només dels sanitaris, sinó de tots els que ens permeten estar confinats: ho podem fer perquè ens arriba menjar, perquè hi ha una sèrie de serveis mínims que funcionen. L’educació, per exemple, també s’ha hagut d’adaptar a la situació. Jo crec que aquesta crisi ens ensenya moltes coses i, entre elles, la nostra capacitat, com éssers humans, de resiliència, d’adaptar-nos a noves situacions en poc temps. Hem sigut capaços, tot i el coneixement limitat del virus i de com actua, de modificar la corba natural de la seva expansió i de la mortalitat que provocaria, o de transformar, per exemple, un gran hospital en poc temps per a entomar l’onada tremenda de la Covid-19 que li venia a sobre.

    En la situació actual, molts malalts estan morint en soledat, sense poder agafar de les mans als seus familiars. Què es podria fer perquè els pacients tinguessin una mort digna?

    Realment la quantitat de malalts que moren és molt elevada i la gran possibilitat de contagis ha fet restringir la presència de familiars i ha fet que molta gent no morís en les millors condicions ni amb prou dignitat. Crec que l’important és que es mantingui una sensibilitat per augmentar l’ajuda al màxim en el procés de la mort. Sé d’iniciatives imaginatives per tal que la gent es pugui acomiadar. Crec que els professionals del sector sanitari s’han fet també conscients d’aquesta necessitat i fan el possible per ajudar al màxim. És una qüestió d’actitud, de veure-ho com a no superflu, de mirar sempre que el malalt no se senti abandonat.

    Els professionals de la salut no només han de lluitar contra la malaltia, sinó ajudar que els pacients la visquin el millor possible i acompanyar-los en el tram final de la vida

    Vostè va escriure un llibre que es titula «Per una mort apropiada», una mena de manual de bones pràctiques per a qui ha de tractar a un malalt terminal. Com s’ha de fer aquesta atenció a un malalt terminal?

    El més important és evitar el patiment. Després, s’han d’evitar les mesures inútils en aquell cas concret, que són un dany pel malalt i que a la societat tampoc li convenen. Finalment, s’ha de mantenir en el possible una comunicació personalitzada per descobrir i respectar les voluntats de cadascú, per adaptar-nos a la seva manera de ser. Per això insisteixo en l’adjectiu d’ajuda «apropiada», en el sentit que, no només sigui raonable, sinó que cada persona es pugui apropiar al màxim del seu procés. Diria, a més, que s’ha demostrat una necessitat clau en aquest moment, que és la que tots els professionals sanitaris, siguin de l’especialitat que siguin, adquireixin coneixements i habilitats per lluitar contra el dolor, per saber calibrar la no instauració de mesures ja inútils per aquella persona i per acompanyar-la.

    Hi ha prou formació entre el personal sanitari per comunicar i acompanyar en el final de la vida?

    Crec que n’hi ha, però que en caldria més. No n’hi ha massa en els estudis, i després els professionals l’adquireixen amb l’experiència. És molt superior la d’ara a la que hi havia fa uns anys. Els professionals d’ara saben millor com tractar aquests aspectes. Ara s’ha estès més àmpliament una cultura en el sentit que els professionals de la salut no només han de lluitar contra la malaltia, sinó ajudar que els pacients la visquin el millor possible i acompanyar-los en el tram final de la vida. S’ha demostrat que no es pot només reservar aquesta darrera cura, en la majoria de casos habituals, únicament als especialistes en cures pal·liatives.

    Creu que ara hi ha una major sensibilitat social per millorar les condicions i l’assistència en el tram final de la vida?

    Sí, hi ha una consciència molt més gran de la societat i també del personal sanitari. En aquest sentit, crec que aquesta epidèmia ha sigut un sotrac que ens ha fet més conscients. Sortirem amb una evidència més gran d’aquesta necessitat d’assistència en el tram final de la vida. D’alguna manera, amb aquesta crisi sortirem amb una consciència més lúcida dels nostres límits. Abans vivíem en una situació més inconscient, per exemple, molt envanida del nostre domini sobre la natura, de la malaltia per exemple. Però s’ha demostrat que la nostra ignorància en molts terrenys és més gran que el nostre coneixement. Crec que aquesta és una de les grans lliçons d’aquesta crisi. Els grecs haurien dit que aquesta epidèmia era un càstig per la nostra supèrbia, com passa a la Ilíada o a Èdip; i en aquest cas nostre podria ser pel maltractament que fem de la natura en molts aspectes. Potser no és un càstig, però sí una dura lliçó d’humilitat.

    Els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, el dol i la pèrdua. És el què els ciutadans esperen de nosaltres

    Com es fa entendre als familiars i al mateix pacient que aquest no té possibilitats de sobreviure?

    Encarar el pronòstic forma part de l’activitat de les professions sanitàries. Sempre han hagut de fer costat a un pacient quan s’acosta el moment en què arriba el seu final. S’ha de saber transmetre que es pot fer sempre alguna cosa per ell: perquè no pateixi, perquè estigui més còmode o se senti acompanyat… no s’ha de dir que no hi ha res a fer. És clar que s’ha de transmetre que ja convé parar de lluitar contra la malaltia i que, en canvi, s’han de dedicar els esforços que la persona estigui confortable. Hipòcrates, al segle V abans de Crist, ja deia que quan la malaltia “és més forta que nosaltres”, hem de saber acceptar-ho i no actuar inútilment contra ella. En general, crec que els sanitaris hauríem d’estar més familiaritzats amb coneixements i habilitats sobre el procés de morir, el sofriment, la por i l’esperança, el dol i la pèrdua, i així ajudar el màxim en aquests moments. És el què els ciutadans esperen de nosaltres.

    A Catalunya hi ha un sistema de cures pal·liatives extraordinari. La setmana passada, precisament, va morir la meva mare. Vaig trucar a una amiga de cures pal·liatives quan vaig veure que era el final, va venir ràpidament, va fer el pronòstic, li va posar un tractament contra la dispnea, i va morir a casa, acompanyada per nosaltres i sense patir.

    Com poden els familiars fer un bon dol en aquestes situacions?

    És molt difícil. Haurem de buscar noves formes, improvisar imaginativament per fer el dol en una situació de confinament. La situació actual ens ha fet fer un pas enrere, i el dol resulta socialment complicat. Entenc que és molt difícil, però no sé per què no hi poden haver més de tres persones en un cementiri ampli a l’aire lliure i, en canvi coincidir en un metro: és un problema de sensibilitat, també. Durant segles, els humans hem anat esmolant unes formes socials d’acompanyament al dol, i ara, sobtadament, tot això s’ha trencat de forma provisional. Les famílies veuen que es queden sense un ser estimat i no han pogut acomiadar-se d’ell i ni tan sols compartir després el dol entre si.

    Vostè distingeix entre l’eutanàsia i la mort digna.

    Molta gent parla d’una forma imprecisa de l’eutanàsia. No és eutanàsia fer que la gent mori bé, fer que mori sense dolor, sense ofec, sense actuacions desproporcionades. Una cosa és provocar la mort quan no vindria, i una altra diferent és deixar que arribi sense patiment, sense actuacions que ja no són útils pel malalt o que aquest no vol. Això segon és bona pràctica, una necessitat. És mala pràctica deixar que el malalt pateixi.

    La mort és encara un tema molt tabú en la nostra societat. Com es pot abordar?

    La mort sempre ha sigut un tema tabú. Ara també ho és, però, més o menys, ho ha sigut sempre. Hi ha una frase d’una de les primeres obres de la humanitat, el Mahabharata, que diu que el més estrany dels humans és que, sent mortals, visquin com si no ho fossin. És a dir, la gent viu d’esquena a la mort, i en part, és sa que ho facin. No es pot viure bé pensant massa en la mort. Però és sa poder-hi pensar quan s’hi ha de pensar, és a dir, quan es mor algú del nostre voltant i l’hem d’ajudar, o quan a tu mateix et queda poc temps de vida. A parer meu, hi ha d’haver una preparació, tant intel·lectual com afectiva o sentimental. Saber que, un dia proper, això s’ha de deixar tal com estigui. En aquest sentit, no és bo no anar a veure un moribund o que els nens no vegin a l’avi mort o que no sàpiguen que s’està morint. És dolent amagar la mort.

    I llavors, com es pot explicar la mort als infants?

    Jo no sóc especialista en el tema, però hi ha experts que diuen que als nens se’ls hi ha de parlar de la mort amb naturalitat, no se’ls hi ha de dir mentides sobre ella i se’ls hi ha de parlar de manera espontània i sense dramatitzar-ho. En el dol, que el puguin expressar, fer servir el dibuix, actuacions simbòliques… Crec que sí: que als nens, a la seva manera, i de forma delicada, se’ls ha de fer intervenir, com en un problema més de la vida tal com és.

    El seu pare va exercir durant la guerra civil en una situació molt difícil. Ara no estem en una guerra però molts fan servir terminologia bèl·lica, què li sembla aquest ús d’expressions bèl·liques?

    Jo crec que no és gaire encertat parlar de la situació actual de l’epidèmia del coronavirus com si estiguéssim en una guerra. Crec que és bo reconduir-ho i parlar més aviat d’una situació en què es fa molt necessària la solidaritat i la fraternitat entre nosaltres. Estem en un moment en què hi ha gent que pateix i que necessita tota la nostra ajuda i els nostres recursos, no només materials sinó també organitzatius. Perquè la demostració de solidaritat que s’està vivint és impressionant: els grans hem d’agrair als joves el fet de protegir-nos amb el seu esforç i risc del seu futur, personal i econòmic. Aconseguir el confinament i que durant setmanes la gent pugui viure amb comoditat, sabent que hi ha uns serveis que segueixen estant en marxa, és extraordinari.

     

    Ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat la debilitat que tenim i que ens necessitem els uns als altres

    Creu que després d’aquesta crisi aquesta consciència social i de cooperació mútua seguirà existint?

    Jo crec que és bo que quedi aquest sentiment de necessitat de cooperació i solidaritat entre tots nosaltres. Ha sigut un exercici de fraternitat que ens ha demostrat la debilitat que tenim i que ens necessitem els uns als altres. Això no es va aconseguir el 1918, durant l’anomenada grip espanyola. Ara s’ha aconseguit una solidaritat molt intensa i eficient, i no s’hauria de perdre ni oblidar. El meu pare recordava el temps de la guerra com un temps que et feia pensar que les coses no eren gens fàcils, i que havies de no oblidar que hi havia greus perills en l’horitzó. Ara sembla que també passarà una mica això. Que quan aquesta crisi passi, quedarà en les generacions futures com un record de la possibilitat dels perills. Les generacions futures diran: “jo vaig estar en aquella època”. Quedarà com una lliçó a la humanitat de què ens pot passar. És com acaba “La pesta” de Camus, amb aquest estat de consciència.

    Crec també que una de les coses que ha demostrat aquesta crisi sanitària és la importància del que en dèiem “l’estat de benestar”, que requerim una sanitat i una educació potents, i hem vist que han de ser potenciades, augmentades. Hem de fer un esforç per fer més sòlida la sanitat i l’educació públiques.

    Com creu que podrem anar sortint d’aquesta crisi sanitària i tornar a una certa normalitat?

    Jo crec que per a la sortida, pel desconfinament, necessitem més coneixement. Hem de ser capaços de saber quins límits estem disposats a passar, quin tipus de rebrot, per exemple, estem disposats a admetre. La sanitat pública i els experts tenen molt a dir en això. Hem de conèixer fins a quin punt la sanitat pública és capaç de rebre una altra onada de coronavirus, encara que sigui més petita. Al meu entendre, el desconfinament, que haurà de ser progressiu, amb coneixement dels nostres límits i decidint, com vol la bioètica, en condicions d’incertesa, donant raons de les prioritats que triem.

  • Servei ric i servei pobre

    Ja diuen que el pobre que viu en un barri benestant es sent més pobre que el que viu en una zona desfavorida. El mateix he percebut aquests dies en el meu centre d’atenció primària situat dins les consultes externes d’un hospital de tercer nivell. És dur veure que els companys de l’hospital atenen als pacients COVID-19 amb totes les mesures de protecció personal necessàries quan nosaltres visitem els mateixos pacients coberts amb unes bosses de brossa fetes amablement per unes cosidores voluntàries. Em va sorprendre que a les consultes externes d’un hospital universitari la directora d’infermeria del CAP em lliurés una bossa de paper per guardar la mascara quirúrgica d’un sol ús per tal de reutilitzar-la l’endemà. La situació és tan curiosa que les mateixes infermeres que vesteixen aquests equipaments artesanals quan visiten pacients d’atenció primària al centre o al domicili, gaudeixen de tota la protecció personal quan fan guàrdies als hotels medicalitzats.

    És difícil de comprendre que els companys de l’hospital estiguin sotmesos a cribratges setmanals o quinzenals de PCR quan nosaltres només tenim accés a la prova si presentem símptomes. Aquests dies, les infermeres del CAP estan fent un cribratge serològic de COVID-19 a les persones ingressades a les residències de gent gran, però elles mateixes no han tingut accés a la prova. Tampoc entenc que salut laboral retorni al seu lloc de treball els professionals que han estat de baixa per COVID-19 després d’estar asimptomàtics durant una setmana sense comprovar per PCR que ja han deixat de ser infectius.

    Òbviament no considero que els recursos que gaudeixen els companys hospitalaris siguin excessius, al contrari, potser són insuficients per a fer degudament la seva feina. El que em costa entendre és que tothom accepti amb normalitat que l’atenció primària cobreixi el 80% dels pacients COVID-19 tant al centre com al domicili sense comptar amb les mesures de protecció personal homologades. Potser els directius d’atenció primària pensen que els pacients COVID-19 que dormen a casa seva són menys infectius que els ingressats a l’hospital o a l’hotel?

    És possible que aquests directius viatgin poc en avió i desconeguin que en cas de despressurització de la cabina les hostesses recomanen que ens posem la mascara d’oxigen abans de posar-la al fill que ens acompanya. La mesura té sentit, ja que no podem ajudar als altres si estem afectats pel problema. No és una casualitat que el nostre país tingui la major proporció de professionals sanitaris infectats i que el New York Times ens tracti de kamikazes perquè seguim treballant malgrat que aquesta manca de protecció personal.

    La COVID-19 ens ha posat al nostre lloc. Hem de fugir del chauvinisme que emprem quan parlem del sistema de salut i passem a adoptar humilment la tècnica del benchamarking (copiar als millors) que utilitzen les empreses que desitgen millorar. Donat que som el país amb la major mortalitat poblacional per COVID-19 segurament tenim molt a aprendre d’Alemanya, que és el que la té menor. En una entrevista a la CNBC, el seu ministre de salut, Jens Spahn afirmava que les raons del seu èxit són: tenir un sistema sanitari molt potent, ja que els diferents governs hi han fet grans inversions, comptar una bona xarxa de serveis de medicina de família que cobreix la majoria de pacients i descarrega els hospitals, disposar d’una bona dotació d’unitats de cures intensives i comptar amb una xarxa de laboratoris que els permet fer tests a tothom, inclosos els pacients amb símptomes menors.

    La nostra consellera no podria dir el mateix. Pel que fa a l’atenció primària ha passat de voler tancar els CAPs a lloar-la en els seus discursos, però la realitat és la que he descrit. En l’imaginari públic, en el dels famosos quatre tècnics assessors de la crisi, i en la de molts professionals i directius del sistema sanitari, els hospitals són el temple de la salut i en conseqüència només cal dotar-los degudament per mantenir la salut de la població. Però la realitat és molt diferent i la pandèmia de COVID-19 ens ho ha tornat a demostrar. La crisi s’està contenint per la implicació de tota la població, i per les accions que es desenvolupen a la comunitat. La ciutadania ha d’entendre que si desitja gaudir d’uns serveis sanitaris europeus, inevitablement haurà d’invertir en serveis de salut i que aquests són quelcom més que els hospitals.

  • Les properes onades del coronavirus

    L’índex reproductiu bàsic del nou coronavirus es redueix. El nombre d’altes puja de forma lenta però sostinguda, alhora que, de mica en mica, el nombre de nous contagis i de morts pel Covid-19 es redueix a Catalunya i a la resta de l’estat. El confinament ha donat el seu resultat i la pandèmia comença a perdre força.

    Amb la primera onada del coronavirus en retrocés, és l’hora d’ampliar la mirada i examinar els propers reptes socials i sanitaris. La infografia del doctor Tseng alerta de les següents onades que generarà l’actual pandèmia del coronavirus: una petjada sobre els pacients urgents, sobre els crònics i també un desgast psicològic i econòmic.

    Mirant de reüll la possibilitat de nous brots aviat i amb el dubte de quan podrà començar a distensionar el sistema sanitari, el gràfic de l’emprempta sanitària de la pandèmia dibuixa tres nous pics que tenen diferents alçades, durades i s’encadenen entre ells. Tot plegat alhora que s’assumeix que la situació prèvia a l’emergència sanitària no s’assolirà fins que no es disposi d’una vacuna contra el Covid-19.

    La cua de l’onada del coronavirus

    Un cop s’arriba al pic del Covid-19, que representa una gran mortalitat i morbiditat (persones que s’infecten en un determinat territori), Catalunya i la resta de l’estat espanyol es troben en la fase de baixada. Aquesta és lenta, progressiva i la seva cua o fase final té lloc quan que ja han arrencat la resta d’onades.

    En aquesta fase algunes de les persones infectades de coronavirus encara ocupen molts llits d’UCI. De fet, fins al 15 d’abril, l’ocupació de places de cures intensives a Catalunya va ser superior al 80%. Mentre dura la cua d’aquesta onada també els llits de plantes d’hospitals estan més sobrecarregats que de costum.

    Tot plegat succeeix en un context d’alt estrès del sistema sanitari. En un debat obert sobre si aquest ha arribat a col·lapsar o no a casa nostra, cal recordar que durant la crescuda de la primera onada el nombre de llits d’UCI es va haver d’ampliar fent adaptacions dels centres sanitaris i en alguns casos preparant hospitals de campanya. És per això que en aquesta fase és molt important evitar nous brots locals: si passés, la cua de la primera onada creixeria i es convertiria en una segona onada del mateix coronavirus.

    2a onada: impacte sobre pacients urgents sense Covid-19

    Aquest serà el següent pic, si no hi ha cap rebrot destacable del coronavirus, al qual s’enfrontarà el sistema sanitari català. És el segon en el temps i el tercer en importància sobre la salut de la població i inclou totes les persones amb malalties urgents que, fruit de les restriccions per la pandèmia, no han pogut acudir a les seves cites i proves programades als hospitals i centres sanitaris.

    De la gestió que es faci de la reprogramació dependrà l’alçada del pic i, sobretot, la salut dels pacients urgents però no infectats per coronavirus. De moment les dades ja alerten de l’afectació que està tenint la pandèmia sobre altres malalties greus i els consegüents retards en els diagnòstics. Una sobtada baixada en el nombre d’infarts registrats s’afegeix al descens de càncers diagnosticats a l’Hospital Clínic -28 enfront dels 150 de mitjana- o de trasplantaments -7 davant del centenar que és usual-, segons ha informat TV3.

    En aquest sentit, la consellera de Salut Alba Vergés va anunciar a meitat d’abril, aprofitant que l’ocupació de llits d’UCI va baixar del 80%, que es començarien a “reprogramar visites que, de demorar-se, poden causar un agreujament de l’estat de salut”. La reprogramació, “planificada i que dependrà de possibles rebrots”, tindrà lloc a tots els centres sanitaris, no només a hospitals.

    3a onada: petjada sobre pacients crònics sense coronavirus

    Quan comença a disminuir l’impacte de la no-atenció sobre els pacients greus, arrenca la tercera onada: l’afectació de la interrupció del tractament i cura dels pacients amb malalties cròniques.
    Durant el mes de confinament total -que, com a mínim, s’allargarà fins principis de maig- milers de catalans i catalanes que pateixen malalties cròniques han deixat de fer-se proves i anàlisis regulars, no han pogut actualitzar els seus tractaments i les seves patologies han pogut empitjorar.

    A Catalunya el 38’4% dels majors de 15 pateixen una malaltia crònica o de llarga durada, segons l’enquesta SEPA del 2018 que va efectuar el Departament de Salut. Aquesta prevalença té com a principals grups les malalties de l’aparell circulatori (pressió i colesterol alts) i de l’aparell locomotor (reumatisme, mals d’esquena i cervical). En els menors la xifra es redueix al 13%.

    Aquests pacients van veure com totes les seves consultes i proves mèdiques van quedar ajornades sense data amb l’arribada de la pandèmia i el confinament. Encara es desconeix quan es podran reprendre. Amb tot, aquesta onada és la que a priori arriba a una alçada menor, perquè la gravetat de les malalties desateses és inferior.

    4a onada: afectació mental i econòmica

    Inicia gairebé al mateix temps que la tan mencionada corba del coronavirus, però la seva afectació sobre la societat és lleugerament superior i, sobretot, més duradora en el temps que no pas la pandèmia en si mateixa i que totes les altres onades.

    Segons el gràfic del doctor Tsang, la petjada que ja ha començat a deixar el Covid-19 sobre la salut mental i el benestar econòmic de les societats serà notable: inclou traumes psíquics, malalties mentals, ferides econòmiques i esgotament o desgast laboral i personal.

    En l’apartat de la salut mental, experts com el psiquiatre i psicoanalista Josep Moya alerten que en decretar el confinament total aquest ha estat un apartat de la sanitat que no s’ha tingut en compte: “No s’han considerat les variables de les persones que, per motius de la seva precària salut mental o bé perquè són grans, necessiten sortir al carrer”.

    Han sorgit iniciatives que presten suport psicològic a sanitaris i a la resta de la població. Per exemple, el Ministeri de Sanitat i el Consell General de la Psicologia ofereixen un servei telefònic per afectats pel Covid-19, mentre que el Departament de Salut ha creat una aplicació web per avaluar i gestionar el malestar fruit del confinament i la crisi sanitària.

    Amb tot, la petjada que la pandèmia deixarà sobre la nostra societat serà marcada. Milers de persones que han perdut familiars i amics no han pogut fer el dol en condicions normals, amb les ferides que això pot causar.

    A més, hi ha nens i adolescents que fa més de cinc setmanes que no surten de casa, hi ha famílies que han perdut el contacte amb la seva gent gran que són a residències o hospitals i els equips sanitaris estan sotmesos a una gran pressió emocional i física. En resum, gairebé totes les relacions socials, accions quotidianes i rituals que donen un ordre a les vides humanes s’han perdut o alterat.

    Tot plegat és un caldo de cultiu que, amb tota probabilitat, causarà traumes, pors, depressions o trastorns de l’ansietat a molts ciutadans i personal sanitari. En efecte, durant les tres primeres de confinament la Federació Salut Mental de Catalunya va atendre més de 2.500 persones, la majoria dels quals reportaven problemes de malestar emocional, angoixa i neguit. Això passa en el context d’un sistema sanitari amb serioses mancances en l’atenció de la salut mental, segons un informe del Senat espanyol.

    En l’aspecte econòmic la previsió no millora: el Fons Monetari Internacional ha previst una recessió superior a la del 2008 i creu que Espanya podria viure la pitjor crisi des de fa 80 anys. Els efectes de la hipotètica depressió econòmica no només podrien afectar les finances familiars, sinó que les administracions públiques haurien de gestionar uns recursos minvants, amb el risc evident que això suposi noves retallades en el món sanitari i greus conseqüències en l’atenció mèdica.

  • L’atenció a la gent gran a Catalunya, un model a revisar

    Un de cada tres morts a Catalunya de coronavirus residia en centres geriàtrics. Té aquest fet una relació directa amb el model vigent d’assistència a la gent gran? Al nostre país, l’esperança de vida en néixer ha augmentat fins a situar-se l’any 2018 a 86,03 anys per a les dones i a 80,48 per als homes. Aquesta es troba per sobre de la mitjana de la Unió Europa que es calcula al voltant dels 83,50 anys per a les dones i al voltant dels 78,3 per als homes. Aquest augment de l’esperança de vida es veu accentuat per la disminució de la taxa de natalitat que ha caigut a 8,4 naixements per a cada 1000 habitants.

    És per això que vivim una situació d’envelliment on el 18,9% de la població es troba en la franja de més de 65 anys. Aquest grup d’edat és el principal destinatari de l’atenció sociosanitària, que comprèn el conjunt de serveis requerits per part de persones amb un grau reduït de capacitat funcional, física o cognitiva i que no poden portar a terme de manera autònoma les activitats bàsiques de la vida diària.

    A Catalunya l’atenció enfocada a la gent gran s’articula principalment en tres recursos assistencials: els centres residencials, els centres de dia i els habitatges tutelats per a gent gran. Tant els centres residencials com els centres de dia s’adrecen a persones en situació de dependència però es diferencien en el fet que el primer és un servei d’acolliment residencial i el segon un servei d’acolliment exclusivament diürn.

    Per últim, els habitatges tutelats són un servei d’acolliment alternatiu per a persones grans autònomes amb una situació sociofamiliar que no permet romandre a la llar. Aquests recursos per a la gent gran al mateix temps poden classificar-se d’acord amb la seva naturalesa jurídica: d’iniciativa pública (de naturalesa pública), d’iniciativa social (de naturalesa privada però sense ànim de lucre) i d’iniciativa mercantil (de naturalesa privada amb ànim de lucre).

    Actualment l’empresa privada és el principal proveïdor del model residencial a Catalunya, ja que posseeix el 59% del total de places disponibles en establiments per a la gent gran, la segueixen els establiments d’iniciativa social amb el 24% de les places i per últim els establiments d’iniciativa pública que proveeixen el 17% del total de places disponibles. La demanda de places públiques és clarament superior a l’oferta, fet que produeix que els usuaris hagin d’optar per les iniciatives privada i concertada per tal de satisfer les seves demandes.

    Durant molts anys, les necessitats del col·lectiu de la gent gran es veien cobertes a partir del model d’atenció residencial, tanmateix la millora de les condicions de vida i de l’autonomia d’aquesta població ha suposat que les preferències s’hagin transformat. Per a moltes persones grans, romandre a la seva llar és el seu principal desig però la manca d’alternatives existents dins del sistema alineades amb aquest model i l’elevat cost de contractar assistència privada dificulten que es compleixi. D’especial rellevància és també el fet que molts d’aquells que segueixen vivint a casa seva ho fan a partir d’una implicació enorme de les fonts informals de cures que procedeixen principalment de les dones de l’entorn familiar, sense rebre retribució econòmica a canvi.

    Les preferències de la gent gran, el canvi en les característiques demogràfiques de la població, l’augment de la taxa de dependència i ara més que mai l’esclat de la Covid-19 posen en relleu la necessitat de repensar el model d’atenció a aquest col·lectiu.

    L’assistència domiciliària és un àmbit rellevant de les polítiques de serveis socials i de salut però alhora aquesta no es troba totalment integrada en els sistemes institucionals actuals malgrat ser la primera preferència per a la majoria de la gent gran. Als països del sud d’Europa (model mediterrani), és a partir de la família i d’una intervenció mínima de l’Estat que es porta a terme aquesta tipologia d’assistència. L’atenció formal que s’ofereix als domicilis és molt residual i a mesura que les necessitats augmenten resulta del tot insuficient. Això difereix del model nòrdic que caracteritza a països com Suècia o Dinamarca on l’assistència domiciliaria ha sigut desenvolupada abastament i les preferències per aquest recurs juntament amb la necessitat de portar a terme una des-institucionalització d’aquestes cures ha estat reconeguda per l’Estat.

    El factor clau és que l’atenció domiciliaria està integrada en una cultura que combina les idees d’accés universal als serveis amb les idees d’independència individual respecte a la família com a mitjà de finançament i cures. A mig camí entre el model mediterrani i el nòrdic, trobem el model continental de països com Alemanya o Àustria. En aquest model, l’atenció domiciliària recau en la família i en l’ajuda comunitària. L’Estat en aquest cas té un paper subsidiari que passa gairebé exclusivament per oferir suport a les famílies per tal que aquestes segueixin desenvolupant el rol de cuidadores.

    La crisi de la Covid-19 ha evidenciat que el model català d’assistència a la gent gran ha quedat obsolet i que és imperatiu repensar-lo en la direcció de fer-lo més comunitari i centrat en les persones respectant la seva autonomia i les seves preferències. Es fa necessària una implicació major de les institucions públiques per tal que aquesta atenció domiciliaria passi de ser residual a la clau de volta d’un sistema més eficient i de millor qualitat, que atengui les necessitats de les persones tenint en compte, com ja s’ha dit, que existeix una majoria de gent gran que desitja romandre a casa amb el suport actiu d’un sistema formal de cures.

    A més, un model d’aquestes característiques permetria alleugerir la càrrega que suposen les cures informals que porten a terme familiars directes o indirectes, normalment dones. Això reduiria els efectes negatius que aquest rol té sobre la salut de les cuidadores. És per tant l’hora d’incloure el debat de la reforma del model d’assistència a la nostra gent gran en l’agenda política i social de Catalunya.

  • El COIB demana infermeres al Comitè d’Experts per assessorar sobre el desconfinament

    En cartes adreçades al president Quim Torra i a la consellera de Salut, Alba Vergés, la presidenta de la corporació destaca el paper decisiu que tenen les infermeres en aquesta crisi i la necessitat de comptar amb la seva expertesa per afrontar la tornada a la normalitat, que s’haurà de fer de forma progressiva i posant a l’abast de tots els professionals i de la ciutadania mesures de protecció i proves de detecció del coronavirus.

    El COIB assegura que «estem a punt de començar una nova fase de la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19, en què ens hem de plantejar de quina manera s’ha de fer el desconfinament de la població. Es tracta d’un procés molt delicat, que determinarà la manera com evolucionen els contagis, la resposta del sistema de salut i dels seus professionals i la situació social i econòmica del país».

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) considera imprescindible que dins del comitè d’experts que ha d’assessorar el Govern sobre la gestió d’aquesta fase de desconfinament estiguin representades les infermeres, que son els professionals de la salut que estan més a prop de les persones. Així li ho ha comunicat personalment la presidenta del COIB, Paola Galbany, al president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, i a la consellera de Salut, Alba Vergés.

    Galbany els ha explicat que les infermeres són el col·lectiu de professionals de la salut més nombrós, que atén de manera integral les necessitats físiques, socials i emocionals de la població, les 24 hores del dia, tots els dies de l’any, amb una visió transversal des de l’atenció primària, els hospitals, els centres sociosanitaris, les residències, la universitat i els centres de recerca. Apunta a més que «el fet de plantejar-se formar un comitè tècnic per al procés de desconfinament sense la presència d’infermeres suposa un greu error, a més d’un profund desconeixement del paper que té la professió infermera dins el sector salut».

    Des del COIB asseguren que durant la fase de desconfinament s’hauran d’extremar les mesures de protecció dels treballadors de la salut, així com garantir la reincorporació a la feina de la ciutadania amb el material necessari de protecció i diagnòstic (mascaretes, guants, proves de detecció, etc.). «Per tal que aquestes mesures tinguin èxit és necessari comptar amb l’expertesa de les infermeres», afirmen.

    D’altra banda, el COIB vol destacar el paper que ha tingut el col·lectiu que representa durant aquesta crisi. «Les infermeres estan treballant al 200 per cent durant aquests dies, en estreta col·laboració amb la resta de professionals de la salut. Participen en els òrgans de decisió dels centres on treballen i la seva actuació ha estat decisiva perquè, durant aquestes setmanes, el sistema de salut s’hagi adaptat de manera àgil per poder fer front a la pitjor crisi sanitària de la nostra història recent».

    Per tal de garantir l’aplicació d’una estratègia efectiva per dur a terme un desconfinament gradual, ordenat i progressiu, el COIB demana la presencia de les infermeres a la comissió i a qualsevol àmbit en què es prenguin decisions relacionades amb la gestió de la crisi de la Covid-19 o de qualsevol altra situació que tingui relació amb la cura de les persones, famílies i comunitats.

  • Qui té dret a ser curat?

    Com fa dies que anem comprovant, la Covid-19 és una malaltia que afecta amb molta més contundència la població més gran. Observant les dades del Ministeri de Sanitat de la setmana passada, veiem que una de cada quatre persones de més de vuitanta anys amb coronavirus ha mort. Mirant-ho d’una altra manera: de totes les defuncions per Covid-19 comptabilitzades, un 60% han estat de persones d’aquest grup d’edat avançada.

    Són, així, el grup d’edat amb major letalitat de la malaltia (és a dir, amb un percentatge més elevat de contagiats que moren). Entre les persones amb coronavirus d’entre 60 i 80 anys, la letalitat és del 9% i en la resta de grups més joves és, com a molt, de l’1%.

    Tanmateix, la fotografia dins dels hospitals difereix una mica. De tots els pacients hospitalitzats, el grup d’edat amb més ingressats és el de persones d’entre 60 i 80 anys (ho són un 44%). El grup de majors de vuitanta anys, en canvi, representa un percentatge menor: el 24% dels hospitalitzats.

    La diferència més gran, però, la trobem dins les unitats de cures intensives, les UCIs. Les persones de més de vuitanta anys només representen un 4% dels ingressats per coronavirus en aquestes unitats, mentre que gairebé dos terços tenen entre 60 i 80 anys i un 28%, entre 40 i 60.

    Aquestes dades podrien fer pensar que el sistema sanitari no està oferint la màxima atenció sanitària a les persones que tenen més de 80 anys senzillament per l’edat que tenen. Però, existeix realment un criteri que permet decidir si es tracta o no a algú només segons la seva edat? S’hauria de garantir que tots els malalts, tinguin l’edat que tinguin, rebessin una atenció igual? La resposta, com tot sovint, no és tan senzilla i forma part dels reptes de la pràctica mèdica habitual.

    L’edat no és l’únic factor

    «Un dels principals reptes ètics i deontològics en el sistema sanitari és la priorització de recursos escassos», diu Montserrat Esquerda, Presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, en un vídeo. Aquesta situació es dona, per exemple, en el trasplantament d’òrgans, ja que no se’n poden oferir a tothom qui els necessita en el mateix moment.

    El cert és, però, que en el moment actual de crisi sanitària causada per la Covid-19, l’escassetat de recursos és més gran. Per exemple, es disposa d’un nombre limitat de respiradors i tractaments intensius a les UCIs i, per tant, hi ha més situacions on el personal sanitari ha de prendre decisions i escollir entre pacients.

    A principis d’abril, un document del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) al qual va tenir accés Betevé va generar polèmica, ja que esmentava criteris d’atenció diferents per als pacients de més de 80 anys, assenyalant així l’edat com a determinant definitiu per prendre decisions sobre el tractament que es podia o no rebre. El director mèdic del SEM, Xavier Jiménez, va dir posteriorment a l’ACN, però, que més enllà del document, la decisió que preval és la del metge que atén el pacient.

    En la mateixa línia, la consellera Alba Vergés va dir en roda de premsa que «els criteris clínics sempre prevalen, ara i sempre en el nostre sistema». «Els metges i metgesses tenen la potestat per fer diagnòstic de la situació del pacient i fer el millor per les persones», afegia.

    I aleshores, si no és l’edat, quins són els criteris que segueixen els metges i metgesses per decidir qui té prioritat per rebre un tractament concret? «Cal plantejar-se qui es pot beneficiar millor d’aquest recurs, a qui li pot funcionar millor», diu Esquerda.

    En un document de recomanacions elaborat pel Comitè de Bioètica de Catalunya desglossa aquest plantejament en tres paràmetres: quina és la seva gravetat actual, si té patologies associades que poden interferir a la seva supervivència o a la resposta al tractament i la importància de donar oportunitat de viure a qui menys ha viscut.

    Aquest últim paràmetre, per tant, sí que diu que l’edat del pacient és un factor a tenir en compte, tot i que no és l’únic. A més, sempre s’ha de valorar en relació amb la resta de pacients a qui es podria oferir el tractament i no tenint en compte l’edat com una xifra independent. Itzíar de Lecuona, Professora de Medicina i Subdirectora de l’Observatori de Bioètica de la UB, ho expressa amb unes altres paraules en un article a la Revista XQ: «l’edat no ha de ser l’únic criteri per valorar el benefici esperat per a cada pacient. Cal atendre la seva situació global de salut i qualitat de vida esperada». El que acaba passant, però, és que molts dels malalts de més de 80 anys arrosseguen patologies prèvies i tenen un organisme menys preparat per a rebre tractaments intensius.

    Decisions en temps de crisi

    «El paradigma ens ha canviat, ja no estem parlant d’atenció centrada en la persona sinó en la població», explica Pilar Loncan, metgessa especialista en cures pal·liatives i bioètica. I és que en un moment de pandèmia com l’actual, on els pacients es multipliquen i es treballa sabent que en vindran més després, cal prendre decisions pensant no només en com afectarà el pacient, sinó en com el fet d’oferir-li un cert tractament afectarà la resta.

    «La pandèmia obliga a prioritzar el principi de justícia. La tensió entre l’interès col·lectiu per protegir la salut pública i les preferències individuals és evident», explica Itzíar de Lecuona. «L’estàndard de cura que es proporciona habitualment es pot veure modificat i les decisions sanitàries prioritzaran l’interès comú enfront de l’individual», afegeix.

    Prioritzar els interessos col·lectius, però, no implica deixar de banda els individus. «Cada persona mereix una valoració individualitzada», diu Esquerda. El que sí que passa és que amb la situació actual cal «valorar els recursos disponibles i a esgotar totes les possibilitats abans del triatge de malalts. Per exemple, transferir pacients a altres centres, ampliar instal·lacions i adquirir més ventiladors mecànics, etc.», diu de Lecuona.

    Al final, però, «la valoració la realitza un clínic, no un protocol o unes recomanacions», explica Esquerda. Els documents «poden donar elements per prendre la decisió, però no la substitueixen». També és important que aquestes decisions es prenguin en equips de professionals, de vegades constituïts als hospitals en forma de comitès de triatge. I, a més, cal que «els desitjos dels pacients i els de la família en aquesta situació han de ser respectats, i cal consultar si la persona ha atorgat un document de voluntats anticipades en què posa de manifest les seves preferències», explica de Lecuona.

    Més enllà d’UCI sí o UCI no

    «No anar a l’UCI no sempre és un fracàs, a vegades és el que s’ha de fer», deia Montserrat Busquets, infermera i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, en una entrevista al Diari de la Sanitat. «El repte és treballar tots junts, garantint l’acompanyament més gran a la persona i transmetre la certesa i seguretat que les coses s’estan fent el millor possible», afegia.

    En el cas del centre sociosanitari on treballa Loncan, per exemple, han canviat la manera de tractar casos respecte al que haurien fet en una situació normal. «Ara potser el trasllat a l’hospital és incoherent o inadequat», diu. «Si veiem que es tracta d’una persona sense patologies prèvies i que està forta, ens plantegem derivar-la; si necessita espai intermedi entre un hospital i una residència, el tractem al sociosanitari», explica la metgessa, sempre responent a la pregunta sobre «quines possibilitats té de millorar al centre sociosanitari o en un entorn hospitalari».

    Prendre aquestes decisions, en general, no és fàcil. «Existeixen dificultats de coordinació entre diferents professionals, per exemple, entre els professionals de l’atenció activa i de la primària, tenen visions diferents del pacient; a vegades no tots tenim visió integral, veiem només la nostra part», explica Enric Gràcia, infermer de l’atenció primària i màster en bioètica.

    «Altres vegades les dificultats venen des dels mateixos pacients i famílies, que demanen coses al sistema sanitari que poden ser desproporcionades o fútils», afegeix. I ho exemplifica amb la paradoxa dels pacients que s’acosten al final de la vida, «que poden tenir un tractament pal·liatiu però et demanen tractaments curatius, amb els quals cal anar a l’hospital, que poden ser pitjors», diu Gràcia.

    Per això, «en l’actual moment les decisions han d’estar basades sempre en el treball en equip, tenint en compte recursos disponibles i complint el principi de justícia distributiva», diu l’infermer. Gràcia també creu que aquesta crisi pot ser «una oportunitat perquè la població prengui consciència del poder de prendre decisions» i recorda que «el document voluntats anticipades es pot fer en qualsevol moment».