Just Deploy It!

Blog

  • “Fins que no siguem immunes al virus no recuperarem l’ús de l’espai públic”

    oan Subirats, catedràtic de ciències polítiques a la UAB, diputat a la Diputació de Barcelona i comissionat de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona, planteja la crisi del coronavirus com una avantsala que obre un escenari de riscos i possibilitats. El perill de cedir la nostra intimitat en pro del bé comú i acabar cedint a lògiques controladores i totalitàries es contraposa a l’oportunitat d’implementar les xarxes de solidaritat.

    Sigui com sigui, però, la sortida de la crisi, Subirats assegura que “no és tan fàcil tornar a la normalitat” i, és més, considera que “potser tampoc volem tornar-hi”. Com seran les ciutats quan puguem sortir de casa en la nova normalitat? Tindrem por els uns dels altres i primarà la por al contagi abans que el contacte? Si no es poden reprendre els espais públics i no es poden fer manifestacions, com serà la protesta? Parlem de com serà, al cap i a la fi, el nostre tracte amb la ciutat, amb l’altre, desprès de la pandèmia

    Fa unes setmanes va publicar un article a Ctxt en què citava a Boaventura de Sousa Santos, qui deia que la normalitat era una crisi permanent. Com creu que aquesta pandèmia ha evidenciat que la nostra normalitat era, precisament, una excepcionalitat?

    Boaventura diu que portem molt temps en crisi, però el concepte crisi té un problema i és que dóna la sensació de ser conjuntural. Una crisi és com si tinguessis, ara mai millor dit, una grip: la tens durant un temps i després la superes. Però l’organització mundial que impera actualment va ser gestada en el 2008, des del discurs que la superació de la crisi ho justificava tot. Va justificar les retallades en sanitat pública, la precarietat laboral o els problemes d’habitatge. Ja ho diu la Naomi Klein a La doctrina del xoc: normalitzem coses que de normal no tenen res.

    És ara, que patim una crisi d’una altra magnitud, que parlem d’emergència i de perill vital. Això ho trobem excepcional, però no ha estat fins a aquesta excepcionalitat que hem redescobert coses que havíem perdut durant la ‘normalitat’ anterior. Hem redescobert el temps, la importància de serveis i activitats a la llar, la salut i la vida en relació al treball. La normalitat hauria de ser més segura, però ara ens adonem que estàvem rodejats de riscos. Ara, en aquesta excepcionalitat, aparentment hauríem d’estar insegurs, però resulta que hem recuperat seguretats que havíem perdut.

    El fet de recuperar seguretats, que entenc que exclou les persones malaltes, depèn molt de les condicions en què es visqui aquesta excepcionalitat.

    Evidentment, les desigualtats continuen existint

    Adonar-nos en, no vol dir necessàriament posar-hi remei. El 2008 es va tirar de solucions curtplacistes. Creu que n’haurem après res?

    La crisi del 2008 no va tenir el nivell d’aquesta. Va ser molt grossa i va tenir molts efectes, però no va tenir tant impacte sobre la quotidianitat. Això ens està fent redescobrir més que llavors, el poder de l’articulació comunitària. Repensem coses que no vam tenir temps de repensar el 2008, perquè impacta molt més en els hàbits i maneres de viure i relacionar-nos.

    Hi ha el risc de fer com al 2008 i tornar al business as usual, reafirmant les desigualtats d’aquells qui més van patir la crisi, tot rescatant els bancs i recuperant el sistema econòmic de la manera més ortodoxa possible. Però crec que no passarà. D’aquella crisi van sorgir moviments globals com el 15M o l’Occupy Wall Street, dels que vam extreure aprenentatges que potser ens permeten resoldre aquesta crisi de manera diferent.

    Del 2008 van sorgir moviments globals com el 15M o l’Occupy Wall Street, dels que vam extreure aprenentatges que potser ens permeten resoldre aquesta diferent

    La crisi ajuda a evidenciar desigualtats i inseguretats, com la precarietat laboral, la crisi habitacional o la violència de gènere. Però per a un cert gruix social, aquest confinament no ha suposat només posar-les de relleu, sinó conviure-hi 24 hores al dia, 7 dies a la setmana.

    És evident que la desigualtat juga un paper en els efectes d’aquesta crisi. Es veu, no només en les condicions físiques o materials amb les quals la gent és capaç de subsistir, sinó també amb la distribució dels contagis. No és veritat que el virus sigui democràtic.

    Per això no serà tan fàcil tornar a la normalitat i, a més, la pandèmia ens deixa la reflexió que no volem tornar a la normalitat. Després de les grans crisi mai no es torna al que hi havia abans: després de l’11S vam veure un canvi brutal en la seguretat del món i, ara, és possible que s’incorporin mesures de control tecnològic de la població. Se’ns plantegen perills i oportunitats i que la sortida sigui millor o pitjor dependrà de l’atenció que parem als més perjudicats. Podem acabar en un escenari amb un control brutal de la conducta o bé en un altre en què s’hagi recuperat la importància de la xarxa.

    Correm el risc de cedir les dades sobre la nostra intimitat de manera voluntària, en pro del bé comú?

    És una possibilitat. Les aplicacions mòbils que han creat la Generalitat i el Gobierno són apps en les que, de manera voluntària, expliques com et trobes. Pot semblar evident que ara cal fer-ho, ja que contribueix només a tenir més controlada la salut pública. Però, a la vegada, no sabem si aquestes dades poden ser usades de manera negativa.

    A la Xina, per exemple, quan una persona en un vagó de tren té uns nivells de temperatura alts, que es detecten a través d’un sensor, s’avisa als telèfons de tots els passatgers. Això es pot veure com una intromissió brutal, però també és una garantia per la salut pública. És el que Focault denominava biopolítica, la capacitat de control. Normalment no cediríem tan fàcilment la nostra intimitat, però quan parlem de salut, la cosa canvia.

    El que no podem fer és deixar de polititzar el debat, ens equivocaríem si penséssim que estem davant d’un problema estrictament tècnic o científic. I quan dic polititzar no vull dir parlar sobre si ho fa millor Junts per Catalunya, el PP o el PSOE. Vull dir discutir sobre qui guanya i qui perd amb cada decisió, quins són els costos i els beneficis i com es distribueixen. Que no hi ha res neutral.

    No podem deixar de polititzar el debat, ens equivocaríem si penséssim que estem davant d’un problema estrictament tècnic o científic

    Com creu que ens relacionarem, un cop acabi el contagi? Ara que parlava del vagó a la Xina, creu que manarà la por al contagi? I si és així, això podria augmentar les desigualtats i discriminacions socials?

    Històricament això ja ha passat: el call jueu de Barcelona es va destruir al segle XIV perquè va córrer la veu que la pesta s’havia originat allà. A la Índia hi ha el rumor que una bona part de la pandèmia va néixer a una mesquita i, amb tot el conflicte que hi ha entre hindús i musulmans, això és un barril de pólvora. En aquestes situacions, buscar un culpable és senzill i això es notarà a la llarga. Ens costarà tornar a sortir a l’espai públic per a celebracions multitudinàries. Fins que no siguem immunes al virus o hi hagi una bona part de la població amb immunitat adquirida, no recuperarem la normalitat de l’ús dels espais.

    És un aspecte del desconfinament que caldrà ser regulat, sobretot tenint en compte les ganes que tenim de recuperar el contacte. Serà una decisió científica, mèdica i política, que haurà de buscar la manera que no acabi repercutint més sobre uns que sobre altres. I aquí, la tornada a l’escola també tindrà un paper importantíssim.

    Les diferències en l’accés a la tecnologia i el temps i capacitat que tenen les famílies per acompanyar els infants en l’estudi durant el confinament generaran desigualtats que perduraran en la vida acadèmica dels nens i nenes?

    Sabem que el grau d’èxit educatiu depèn de la formació de les famílies. És una variable important, així com la disponibilitat d’aparells tecnològics. I caldrà continuar amb aquests debats al futur, ja que s’haurà de reforçar l’equipament tecnològic de la societat quan sortim d’aquesta pandèmia. Igual que al segle XIX es van fer xarxes de sanejament i clavegueram, demà caldrà una xarxa oberta per a la ciutadania, democràtica, i no controlada de manera privativa.

    Pel que fa als efectes que tindrà la pandèmia als infants, dependran de la nostra capacitat de treballar durant els mesos posteriors. L’estiu serà un escenari importantíssim: les colònies i els esplais poden ser una gran eina per a eliminar els efectes de la pandèmia i les dificultats que s’hagin adquirit aquests mesos. Ara bé, caldrà garantir-ne un accés democràtic de la mà d’ajudes públiques. L’oci serà un element central per a reduir els efectes de la pandèmia.

    Els esplais i l’oci durant l’estiu seran importants per a eliminar els efectes de la pandèmia sobre els infants

    Durant aquests mesos, sembla que la situació ha canviat però els continguts i la manera d’estudiar s’ha mantingut. Creu que és moment per a replantejar metodologies pedagògiques?

    La crisi actual posa més de relleu aquesta necessitat, però ja fa temps que tenim un problema al sistema educatiu. Cal introduir més elements artístics, experimentals, propis d’una lògica que no es basi en la reproducció del coneixement. Hi ha un gran desajust entre el canvi d’època que vivim, plena d’incerteses, i els currículums escolars. Ens cal incorporar aquestes paraules màgiques, com la creativitat, la innovació o l’emprenedoria per a educar persones que siguin flexibles en èpoques canviants, com la nostra. I això, la Covid-19 ens ho demostra.

    Parla de la necessitat d’introduir més art i cultura a l’educació. Precisament la cultura té un paper rellevant durant aquest confinament. Estem acostumats a consumir cultura gratis i aquests dies s’està demostrant com de vulnerable és el sector. És moment per a donar més veu a la cultura?

    La situació ho demana. La cultura és determinant en el moment que vivim, però a la vegada viu en una precarietat crònica. Hem assumit una cultura d’accés lliure que no té en compte la supervivència dels creadors. Cal posar de relleu la importància de la subsistència econòmica de la cultura, no només en termes de pressupostos: hem d’assumir que val un preu que s’ha de pagar.

    Però el que està clar que és un sector que sortirà molt tocat d’aquesta crisi. Encara ara no tenim clar quin és el futur de grans esdeveniments com festivals o festes. Tenim Sant Jordi aplaçat fins el juny. I se’ns ve el dubte a sobre de com celebrar grans festes com el Grec, la Mercè o, fins i tot, cap d’any. Som molt conscients que els efectes del coronavirus es perllongaran en el temps i hem de trobar l’equilibri entre la necessitat de recuperar el pols de ciutat i els requeriments sanitaris: entre la salut i el gaudi.

    La cultura és determinant en el moment que vivim, però a la vegada viu en una precarietat crònica: hem d’assumir que val un preu que s’ha de pagar

    Recuperar els espais públics és recuperar la sobirania com a ciutadania. Al principi de l’entrevista parlava dels aprenentatges de la crisi del 2008, a través del 15M o l’Occupy Wall Street. Ambdós basats en la mobilització. Si en un futur recent s’imposibiliten les manifestacions o la mobilització, com serà la protesta?

    A tot el món patim la mateixa excepcionalitat i crec que es generaran processos de cooperació i aprenentatges globals creuats. Això es va donar al 2008 amb l’Ocuppy i crec que es tornarà a donar, tot i que no de manera física. Les xarxes seran un element importantíssim, però la mobilització al carrer se seguirà donant i haurem de valorar els riscos. Tornem al que parlàvem abans: en moments d’incertesa hi ha el risc que es valori la seguretat i la salut pública per sobre de tot; pot ser que les lògiques autoritàries aprofitin aquesta incertesa per a delimitar les possibilitats de la protesta.

    Aquests dies es dóna el debat sobre la presència de l’exèrcit als carrers. Per una banda la imatge violenta i de despesa pública associada als militars i per una altra les tasques de desinfecció de l’UME. Què pesa més?

    Cal pensar en la capacitat d’aprofitament polític que uns i altres puguin fer d’aquest debat. Però crec que ara el que correspon és aprofitar tots els recursos disponibles per a fer front a una situació excepcional que pot superar-nos. En aquest sentit, em sorprèn la politització d’aquest debat, que ens distreuen dels veritables objectius d’aquests dies.

    Això, però, no vol dir ser naïf i que ens sigui igual d’on vingui l’ajuda i qui ens l’ofereixi. No comparteixo la retòrica militarista a les rodes de premsa i no simpatitzo amb com la monarquia s’aprofita de la situació per intentar sortir de la situació patètica en la qual està. Però són detalls relativament petits en relació a la dimensió del problema. És absurd és que hi hagi bucs militars hospitals o dispositius de desinfecció i que no els usem. I això no justifica l’existència de l’exèrcit.

  • El dia després

    Després de diverses setmanes de dur i difícil confinament, es visualitza la llum al final del túnel, es comença a parlar de la desescalada i de tornada a la «normalitat». Sobre com serà el futur, es postulen dues apreciacions: una optimista espera que tot canviarà i res serà com abans, és a dir corregirem els errors i tindrem una societat millor. Una altra més pessimista o realista, que comparteixo, assumeix que els canvis dependran de la pressió i mobilització de la gent. No oblidem que la profunda crisi del 2008, va acabar amb una majoria de dretes que va realitzar enormes retallades en la sanitat i educació, va afeblir l’escàs estat de benestar a Espanya i es va alinear amb la política d’austeritat de la UE.

    Les polítiques del futur han de tenir en compte les prioritats respecte als problemes de salut de la població i actuar, per a prevenir-les, sobre les causes de les principals malalties. La COVID-19 ha produït un tremend impacte mundial amb fins avui, més d’1,3 milions infectats i més de 75 mil morts en més de 200 països. Ja va haver-hi prèviament, encara que en molta menor escala, dues epidèmies produïdes per aquest mena de virus (cov beta): la Síndrome Respiratòria d’Orient Mitjà (MERS) i la Síndrome Respiratòria Aguda Greu (SARS). Tenen en comú que són zoonosi, és a dir malalties transmeses a l’home per animals. Possiblement, animals d’un mercat de Wuhan a la Xina, ha estat la font de l’epidèmia de COVID-19, que van contagiar a persones i després l’epidèmia es va transmetre de persona a persona. S’ha recordat per experts que possiblement la indústria ramadera intensiva afavoreix el sorgiment d’epidèmies com les de la COVID-19. El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) en un informe de 2016 assenyala els 5 factors que augmenten el sorgiment de zoonosi: la desforestació, l’agricultura i ramaderia intensiva, el comerç il·legal d’animals silvestres, el canvi climàtic i la resistència antimicrobiana (que es produeix en la ramaderia intensiva). És d’esperar que s’actuï sobre aquests factors, si volem evitar noves epidèmies.

    Anem en el futur a construir més hospitals i unitats de vigilància intensiva? O tenint present els problemes de salut prevalents en la nostra societat, potenciarem l’atenció primària i comunitària i a implementar polítiques de salut que actuïn sobre les causes d’aquestes malalties, per a prevenir-les? En el món moren cada any per càncer gairebé 10 milions de persones, un terç podrien ser evitats. A Espanya van morir l’any 2018 gairebé 30.000 habitants per càncer de pulmó, un 80% associats al tabac i per això evitables. Més de 120.000 van morir per alguna malaltia cardiovascular (ECV) i es considera que el 80% d’aquestes morts prematures podrien ser evitades controlant els factors de risc. El 60% de la població adulta espanyola pateix obesitat o sobrepès, que és una de les principals causes de càncer, ECV i diabetis.

    És necessari crear un nou paradigma centrat en la salut, que depèn de polítiques públiques i fiscals. Gravar més els factors que augmenten el risc d’aquestes malalties (tabac, alcohol, begudes ensucrades, grasses animals, sal), subvencionar els aliments saludables (fruites, hortalisses, cereals integrals), establir com a obligatori l’etiquetatge frontal dels aliments (com el Nutri-Score) per a afavorir que els consumidors poden triar aliments més saludables, establir mecanismes per a evitar el sedentarisme, promoure una renda garantida per a evitar la pobresa, que afecta el 30% de la població i un habitatge digne.

    D’altra banda s’ha de tenir en compte que aquesta epidèmia ens ha ensenyat que la mortalitat per COVID-19 està associada a la contaminació, és major en àrees amb major contaminació de l’aire (un estudi als EUA ha mostrat que augmenta un 15% per cada increment d’1ng/m³ de PM 2,5). Un altre estudi d’Ecologistes en Acció ha mostrat a més que el confinament ha produït una disminució del 55% en NO2 en 24 ciutats que comprenen 13 milions d’habitants. Considerant que la contaminació ambiental va produir en 2015, 8,8 milions morts prematures en el món, existeix una base científica sòlida per a promoure una restricció substancial del trànsit automotor i els combustibles fòssils, difonent i facilitant l’ús de les energies alternatives. Tot això contribuirà a reduir l’emergència climàtica i a millorar la nostra salut i és la base del nou paradigma centrat en la salut, prevenint les principals malalties de la nostra societat.

  • La Generalitat presenta un pla perquè els menors puguin sortir al carrer per franges horàries

    El president Torra presentarà demà al Govern de l’Estat, en el marc de la conferència de presidents autonòmics, un Pla de sortides dels infants i adolescents que aquest matí ha aprovat el Procicat, i posteriorment han presentat en roda de premsa els conseller Meritxell Budó, Miquel Buch i Alba Vergés. Segons han precisat a preguntes dels periodistes, la presentació d’aquest pla no és incompatible ni incoherent amb la petició de “confinament total” que han vingut fent reiteradament, i tampoc no entendrien que el Govern estatal no li donés llum verda.

    En la darrera setmana diverses veus s’han unit al clam perquè s’alliberi als nens, que ja fa cinc setmanes que no surten de casa, entre les quals la de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, el lehendakari Iñigo Urkullu o el Síndic de Greuges, Rafael Ribó. Pel matí, en respostes a un grup de nens i nenes en un programa televisiu, Fernando Simon, el principal assessor de la Moncloa en la lluita contra la Covid19, responia que per permetre la sortida d’infants el sistema de salut ha d’estar segur que podrà fer un seguiment de cada nou cas de coronavirus que es declari. Al vespre, en canvi, el president espanyol va anunciar en una compareixença que proposaria que a partir del 27 d’abril els nens menors de 12 anys puguin sortir al carrer, sense concretar més detalls.

    En síntesi, el que proposa la Generalitat és que els menors puguin sortir per franges horàries. De 12 a 14 hores ho podrien fer els que tenen fins a 6 anys, acompanyats lògicament pels seus progenitors o tutors legals; de 16 a 18 hores els de 6 a 16 anys, també en companyia d’un adult; i de 18 a 20 hores els majors de 16 anys, que podrien sortir sols però amb la responsabilitat final d’un adult. S’espera que les famílies surtin juntes. Si en una hi ha dos o més fills que corresponen a franges horàries diferents, poden optar per una o altra, però no per les dues.

    A finals de la setmana vinent

    Al marge de la qüestió horària, s’haurien de complir algunes normes molt genèriques, que cada municipi podria acabar adaptant a la seva realitat. Per exemple, no es podrà anar a parcs ni espais infantils, que hauran de romandre tancats, ni usar el vehicle privat o el transport públic durant la sortida. Tampoc es podrà entrar als comerços amb els menors i, en cas de trobar-se amb algun conegut, es permetrà que es mantingui una conversa no superior als deu minuts i sempre mantenint dos metres de distància de seguretat. Es demanarà que tothom porti la mascareta a partir dels 3 anys (i per tant, en el cas dels petits, fer-se-la a casa perquè s’adapti a la seva cara), i en canvi no serà obligatori l’ús dels guants, si bé s’insisteix en la necessitat de rentar-se les mans amb molt cura quan es torni del carrer.

    Els consellers han insistit que el pla és “adaptable” a les realitats de cada territori i “revisable” en funció de com evolucioni la pandèmia. En aquest punt, el principal condicionant esmentat per la consellera de Salt, Alba Vergés, no ha estat igual a l’expressat hores abans per Fernando Simon. Per la Generalitat, el pla s’hauria de poder aplicar a partir del moment que la resistència del sistema sanitari a l’emergència estigui consolidat, la qual cosa, ha precisat, podria pensar-se que s’arribarà a finals de la setmana vinent. Segons Vergés, Catalunya va arribar al pic de contagis el cap de setmana de l’11-12 d’abril, i per tant quinze dies després, el cap de setmana del 25-26, s’hauria d’haver arribat a aquesta situació que hauria de fer possible que els menors puguin sortir a prendre l’aire una estona.

    En la roda de premsa també s’ha explicat que les mascaretes que reparteix la Generalitat arribaran aquest dilluns a les farmàcies. Es tracta d’1,5 milions de mascaretes, dels 14 milions totals que ha encarregat el Govern. La consellera Budó ha insistit que les de dilluns són per la gent que va a treballar i que només es podrà agafar una de les dues a les que tots els catalans tindran dret ensenyant la targeta sanitària (la primera surt gratis, la segona s’haurà de pagar). “Que ningú trenqui el confinament per anar a buscar la mascareta”, ha demanat Budó.

  • #DefensemLaPública demana pancartes als balcons contra la precarització de la vida

    Les xarxes socials s’han omplert des de fa dos dies de missatges defensant la sanitat pública. La majoria d’ells s’han publicat inicialment als perfils de les diverses xarxes de suport veïnal que s’han creat arreu del territori. Xarxes que fan ús de la solidaritat però també de la lluita contra la precarietat per exercir el suport mutu amb les persones més pròximes.

    Després de fer compres a botigues d’alimentació i farmàcies, va ser el torn de donar-se suport i informació laboral. També els grups d’habitatge d’arreu del territori han treballat durant aquestes setmanes de confinament donant suport i informació a les persones vulnerables.

    El plat estrella de tots aquests grups també ha estat coordinar l’elaboració de matyerial com ara mascaretes per dur a centres sanitaris o bé per repartir de nou entre els veïns més vulnerables. Els discursos que es compartien alhora de realitzar les mascaretes per al personal eren de suport a persones que estaven treballant sense tenir garantits els seus drets laborals.

    Així, després d’una mostra tímida el passat 7 d’abril, Dia Mundial pel Dret a la Salut i contra la seva Mercantilització, els moviments socials ens porten una nova edició de ‘llençols blancs als balcons’. Aquest cop, sota l’etiqueta #DefensemLaPública demanen que a partir de dissabte dia 18 a les 20 hores els balcons s’omplin de pancartes.

    En el seu manifest expliquen que «des de l’inici de la crisi de salut pública provocada per la COVID-19, hora darrera hora, les televisions ens han mostrat com el personal sanitari treballa sense el material mèdic i de protecció necessari. Donant-ho tot, en torns laborals interminables i en unes condicions insuportables». Segueixen també amb unes paraules que acusen el departament de Salut de no fer ús de tots els llits de la sanitat privada disponibles. La conclusió on diuen que ha dut la crisi de la COVID-19 és veure que «teníem el sistema sanitari al límit: precaritzat per una dècada de retallades i per l’existència de la gestió privada».

    Així, donat que «el personal sanitari posa en risc la seva salut per atendre la dels altres», diuen que ara «ens toca a nosaltres defensar la pública». Demanen tres coses: coordinar la resposta sanitària i garantir el material necessari per les professionals; intervenir la sanitat privada i posar a disposició tots els recursos per a fer proves massives de PCR i tots els llits hospitalaris preparats per rebre malalts; i, en tercer lloc, controlar de manera 100% pública la indústria farmacèutica per garantir protocol, gratuïtat pel que fa a la recerca i desenvolupament de nous fàrmacs, tractaments i possibles vacunes».

  • La COVID-19 deixa de vegades seqüeles al cor i al cervell

    Les seqüeles en òrgans vitals que experimenten pacients de la COVID-19 després d’estar en situació crítica durant diverses setmanes són objecte d’estudi en hospitals de tot el món. Un cop superada la infecció, no només els pulmons, sinó també el cor, el cervell o els ronyons d’alguns malalts presenten alteracions específiques greus. Aquestes són de vegades conseqüència de l’afecció respiratòria inicial i el seu tractament, però en altres ocasions es deuen a l’atac directe de virus a òrgans diferents dels pulmons.

    Heus aquí algunes dades. Els malalts que estan a l’UCI durant més de nou dies (que en molts casos arriben a ser 15 o 20) subjectes a un respirador mecànic que supleix als pulmons poden patir, no només de forma immediata, dèficits cognitius, com són desorientació o una pèrdua de memòria similar a la que causa una demència, indica un estudi britànic difós el passat 4 d’abril i recollit per The Wall Street Journal.

    Això seria conseqüència de la perllongada escassetat d’oxigen a la sang i, per tant, en el cervell, i de la sedació intensa a què són sotmesos els pacients mentre romanen a l’UCI. La supervivència d’aquests malalts és inferior a l’esperable. Fins a un 67% dels primers pacients de la COVID-19 que van precisar una llarga dependència d’un respirador artificial en hospitals britànics van morir poc després, indica WSJ, davant el 36% dels que moren en aquestes circumstàncies després de patir una pneumònia vírica diferent de la COVID-19.

    La sensació d’ofec que experimenten els malalts, que motiva el seu ingrés a l’UCI i el suport d’un respirador, es deu al ràpid procés destructiu dels pulmons en presència de virus, un cop aquest s’ha obert pas per la gola i els bronquis. El virus afecta els alvèols en què es produeix l’intercanvi del diòxid de carboni per l’oxigen. Provoca igualment una inflamació que, en poques hores, impedirà l’entrada d’aire. De vegades, la resposta inflamatòria del sistema immunològic a la infecció dels pulmons és desproporcionada i contribueix a empitjorar l’estat del malalt, que moltes vegades mor.

    Entre els que superen el tràngol, els seus pulmons no sempre surten indemnes. Fins a un 20% dels pacients que han superat la malaltia després de precisar ajuda mecànica per respirar pateix una fibrosi pulmonar, unes cicatritzacions del teixit alveolar que condueixen a una disminució en la funció pulmonar superior al 15%. És una apreciable insuficiència respiratòria que té com a símptoma més evident la fatiga.

    El cor és un altre dels òrgans que pateix canvis patològics després del pas del SARS-CoV-2, i no només com a efecte de què passa en els pulmons sinó per l’acció que el mateix virus exerceix en el múscul cardíac. Un estudi efectuat amb pacients de Wuhan conclou que un de cada cinc malalts de COVID-19 pateix seqüeles cardíaques. Al cor, ha indicat el doctor Àngel Cequier, president de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC), el virus pot causar una inflamació del miocardi, el múscul encarregat de bombar la sang. Es tracta d’una miocarditis similar a la que mostra qui està patint un infart, però sense afectació coronària que la desencadeni. De forma indirecta, aquesta inflamació podria provocar un despreniment de plaques de colesterol acumulades en les artèries, explica Cequier, i conduir a un veritable infart de miocardi.

    Un tercer motiu de l’afectació cardíaca es troba en l’al·ludit dèficit constant d’oxigen que arriba a la sang, el que dóna lloc, per compensar-ho, a un exagerat bombament sanguini del cor, que aquest de vegades no pot suportar. Això passa sobretot en pacients que patien una malaltia cardiovascular o diabetis prèvies.

    Els ronyons també són alterats per la presència de virus. El Ministeri de Sanitat ha xifrat en un 0,7% la proporció de malalts de COVID-19 que desenvolupa insuficiència renal, però altres estudis eleven aquesta xifra a entre un 0,5% i un 7%. La Societat Espanyola de Nefrologia està realitzant una investigació al respecte, a partir de milers de pacients atesos en hospitals espanyols.

  • Josep Maria Puig: «Si té algú completament ofegat, no pot demanar-li que corri com una llebre»

    Amb la crisi sanitària arran de la pandèmia del coronavirus, el sindicat Metges de Catalunya està actiu més que mai en la lluita dels drets laborals del seu col·lectiu i també pensant en clau de salut pública.

    Així, el sindicat adverteix que iniciar un desconfinament parcial, tal com ha acordat el govern espanyol, sense disposar d’un estudi de seroprevalença del coronavirus que permeti conèixer quin és el percentatge de població afectada per la malaltia de la COVID-19, “podria posar en risc la ciutadania si hi hagués una nova onada de casos greus que requerissin medicina intensiva”. L’organització recorda que l’ocupació de les unitats de cures intensives (UCI) a Catalunya està al voltant del 85% i que, per tant, “el seu marge d’absorció és molt escàs”.

    Més enllà de l’actualitat, cal anar pensant en què s’haurà de fer un cop s’avanci i es surti d’aquesta etapa. Parlem amb Josep Maria Puig, secretari general de Metges de Catalunya sobre política, drets laborals, gestió i incompetència.

    Amb el coronavirus podríem dir que dins els hospitals han desaparegut les especialitats. Des de Metges de Catalunya a l’estiu ja denunciàveu que els pressupostos estaven afavorint que les llistes d’espera encara s’allarguessin més i ara s’han sumat les aturades… Teniu demandes concretes sobre això?

    L’any 2017 el conseller Comin en vista del creixement de les llistes d’espera va decidir posar 57 milions d’euros damunt la taula per accelerar totes les intervencions i intentar disminuir llistes d’espera durant un any. Al cap de l’any, en fer l’anàlisi, es va veure que l’objectiu era un reduir un 10% i va aconseguir reduir un 0,5%. El què va aconseguir amb aquests diners va ser en realitat parar el creixement de les llistes d’espera, que era una constant.

    Ara, tres anys més tard, i els nous pressupostos, si s’aprovessin destinen 20 milions a reduir llistes d’espera. Si es van posar 57 i es va aconseguir parar sense reduir, com m’expliquen que vostès amb 20 milions reduiran llistes d’espera? A qui volen enganyar? És evident que vista la realitat no es proposen fer res significatiu.

    Ja comencem a veure que una cosa és el què es diu, i la intenció i l’altre la viabilitat del què estan prometent. Això es multiplica per tres o per quatre o no anirem enlloc…

    Ara, i és obvi, amb la voluntat de parar la pandèmia s’han aturat moltes altres coses. Totes les mesures sobre què fer després s’haurien d’anar pensant ja?

    Molt més. I no pinta massa bé perquè el Govern està insistint a aprovar aquests pressupostos, uns pressupostos que castiguen la sanitat d’una forma vergonyosa.

    Pensi que la Generalitat ha tingut un augment en els últims 10 anys del 30%. Un 30% més de diners disponibles a repartir entre totes les conselleries. La cosa lògica seria que amb una gran sensibilitat social un percentatge més gran anés a sanitat i a educació i altres partides es veiessin una mica disminuïdes. Si tinguéssim un gestor normal i corrent faria el repartiment proporcional a cada conselleria.

    Doncs nosaltres tenim un 30% del pastís de més que ens arriba de Madrid però es decideix que a sanitat li toca un -1% d’aquest 30% respecte el què hi havia l’any 2010. Aquesta és la sensibilitat social del nostre Govern que vol seguir aprovant aquests pressupostos amb un infrafinançament absolutament vergonyós. És de les més baixes, per no dir la més baixa després d’Andalusia, de tota Espanya. No pinta gens bé com anirà la sanitat pública i molt menys les llistes d’espera que si fins ara anaven creixent, es dispararan d’una forma alarmant.

    Parlant aquests dies amb professionals sanitaris, davant la problemàtica del material alguns em comentaven que ara cal prioritzar que la sanitat tingui tots els recursos sanitaris per fer front a aquest tipus de crisi, que la seva lluita per un millor reconeixement i per repensar la retribució que es mereixen pot esperar. Servirà aquesta crisi per cuidar més la sanitat?

    No hi ha possibilitat que cap sistema estigui preparat sense tensions per enfrontar una pandèmia com aquesta. No podem tenir 2000 llits d’UCI per si un dia ens agafa un virus d’aquests però és evident que no podem tenir només 500 com teníem abans. Una de les ràtios més baixes per habitant de tot Catalunya. Estàvem al voltant de 8 llits d’UCI, comptant pública i privada, per cada 100.000 habitants. Alemanya en té 29. Pràcticament quatre vegades més. Els Estats Units en té 36… Està clar que estàvem molt per sota del què necessitàvem. No podem tenir un sistema preparat per la màxima catàstrofe però sí que podem tenir un sistema més ben dotat. Això és un reflex de la inversió que es vol fer en salut pública.

    A Europa, la mitjana està en una inversió del 7,5% del PIB. Hi ha països veïns amb els quals ens podem emmirallar com França o Alemanya que el que inverteixen està en una mica per sota del 9% el primer i en una mica per sobre del 9% del PIB el segon. Espanya, tenint en compte que s’inclou Catalunya que estira en negatiu, està en el 5,9% del PIB. Catalunya està en un 3,9%.

    No se li poden demanar «peras al olmo». Vostè si té algú completament ofegat, no li pot demanar després que corri com una llebre. No podem estar preparats sense tensions però sí que podem estar en molta millor situació.

    No podem tenir un sistema preparat per la màxima catàstrofe però sí que podem tenir un sistema més ben dotat

    Ara s’estan fent moltes contractacions extres i això vol dir que hi ha moltes persones preparades sense feina habitual tot i que hi ha mancances de professionals constantment. A part hi ha el tema dels residents.

    Això és una altra bufetada i mostra de quina és la sensibilitat a nivell estatal també perquè aquest decret ve de Madrid. Hem de tenir en compte que aquests residents acabaven cap al 20 de maig i se’ls hi fa una pròrroga perquè no s’incorporaran els nous residents perquè s’ha paralitzat el país. El què no podia passar és que marxessin els que hi ha ara, per tant se’ls hi pròrroga el contracte.

    En comptes de contractar com a especialistes que ja són decideixen prorrogar el contracte de resident… per tant mantenim uns sous de misèria. Pensa que un MIR està al voltant d’uns 1200 euros al mes de sou.

    Ja ens poden sortir a aplaudir, ja ens poden raspallar per la televisió, ja ens poden dir els sanitaris, els herois… que ens tracten com a carn de canó i ens paguen com a subalterns. El maltracte institucional fa que els fets desmenteixin constantment les paraules.

    Els discursos són molt agradables i van en la bona direcció i els fets no van cap a on diuen ni aquí ni allà. Estem massa acostumats que el que diu un polític és qualsevol cosa menys la veritat. Això es va traduint i concretant en mostres que ens ensenyen que el què escriuen és totalment del què parlen. És totalment escandalós mantenir especialistes com a aprenents.

    Després hi ha els que havien de triar plaça que començaran més tard i per ells és una situació d’incertesa

    Aquí ja és més difícil repartir responsabilitats perquè tot el país està paralitzat i és un mal que afecta a tothom… Penja de la pandèmia, no és voluntat política que aquests no s’incorporin. Sí que es veuen damnificats, però com es veu damnificat el 80% del teixit social del país. Sí que es pot acusar d’estar pagant amb mà d’obra barata els especialistes.

    Tornant a què passarà després i a les gestions que s’hauran de fer: hi ha el tema del Fòrum de Diàleg Professional que en unes declaracions seves deia que s’estava caminant en cercle i no s’avançava. Com ho reprendrem?

    No hi ha una gran confiança perquè els mateixos que ens han situat en aquesta situació extrema a la sanitat pública són els que ens han de treure. Que qui m’ha provocat l’incendi me l’hagi de venir a apagar no em tranquil·litza excessivament. Aquests fòrums de forma clàssica s’han utilitzat per guanyar temps i per fer veure què s’estan fent coses. El diagnòstic de què li passa a la sanitat catalana s’ha fet moltes vegades i tots el tenim molt clar. És evident que el problema està en el finançament. Muntar taules de diagnòstics per parlar de què hem de fer és com diuen els castellans marear la perdiz.

    Ja sabem què necessitem altra cosa és, si poses els mitjans, parlar com ens podem anar reorganitzant perquè el món és dinàmic i la medicina s’ha d’anar adaptant a la realitat. Això sí que vol dir seguir fent canvis estructurals i organitzatius però sense els diners no farem més que donar voltes en cercle.

    Amb el tarannà que hi ha hagut fins ara, que era tenir-nos entretinguts, ser cordials i anar parlant i anar a la nostra sense fer el mínim cas, a què es planteja i es demana… no és més que un instrument per distreure.

    Ja ens poden sortir a aplaudir que se’ns tracta com a carn de canó i ens paguen com a subalterns. El maltracte institucional fa que els fets desmenteixin constantment les paraules

    Un dels punts era com treballar l’atenció primària i com fer que la societat es tornés primarista. Ara està havent-hi de nou conflicte amb els CAP.

    És exactament el mateix. S’ha parlat molt de la primària: la porta d’entrada al sistema, se’ls ha de cuidar… No hi va haver cap canvi respecte a la primària fins que es va fer una vaga de quatre dies on va anar-hi el 80% del personal. Està costant una eternitat que aquells acords que es van signar realment s’implementin en el dia a dia.

    Quan es demana a tot arreu, experts, societats científiques, que la primària ha d’estar ben dotada perquè després l’especialitat hospitalària no es vegi carregada això vol dir que el 25% del pressupost sanitari ha d’anar a la primària. Estem en el 15, 16, 17% en el millor dels casos i els pressupostos segueixen igual. Ni cas d’aquest 25% i mentre tenim aquests números aniran dient com estan de preocupats per la primària i com fer-la sostenible quan els tenen amb l’aigua al coll. Aquesta és la constant que tenim. El discurs en una direcció i els fets en 180º de diferència.

    Som una societat prou madura perquè els polítics ens diguin quina societat volen d’ara endavant. Si volem un model de societat on la iniciativa privada prengui el relleu i amb un model tipus americà o volem una societat com els països del nord on hi ha una redistribució de la riquesa nacional a través dels impostos i on hi ha els diners necessaris perquè tot allò relacionat amb el benestar social funcioni. De manera que hi ha polítics que ens diuen que el model primarial és molt millor i uns altres que poden anar en una altra direcció. Que cadascú ens expliqui què vol fer, no que digui el que la gent vol sentir, sinó el què farà.

    Relacionat amb el seguiment de la població que és el que fa la primària, ara amb l’envelliment i la cronificació de la població ha explosionat com estan les residències quant a recursos, infraestructura i com està el seu personal. És un error que això depengui del Departament d’Afers Socials i Família o hauria de dur-ho Salut com s’ha fet ara durant la crisi?

    Jo diria que no és tan important de quin departament penja sinó quina concepció es té d’això. Hauria de ser un servei públic perquè realment ho és però s’ha anat privatitzant d’una manera gairebé total. Residències públiques hi ha poquíssimes i privades-concertades ho són gairebé la majoria. Quan algú ha de fer un negoci té diferents maneres d’entomar el negoci perquè sigui rendible. M’invento les xifres perquè s’entengui: quan l’administració pública diu que un llit de sociosanitari costa 10, quan decideix que enlloc de tenir-ho ell ho donarà a concurs perquè ho gestioni una empresa privada ho dóna i ho autoritza per menys que ho gestiona ell i en fer això estaria, en externalitzar-ho per menys podria dir que està utilitzant bé les diners públics. La realitat desmenteix que sigui el mateix servei perquè aquesta empresa que agafa això amb un finançament insuficient ja ho sap que ho agafa així i voldrà fer negoci.

    Els negocis es fan tenint tres potes fonamentals: menys gent de la que necessites per atendre els malalts, per tant van tots sobrecarregats i traient la llengua contínuament; gent més mal pagada i precària i a més a més amb una estructura de qualitat professional diferent de la que s’utilitza en els estàndards públics i dels que es consideren correctes. Si per tants pacients s’han de tenir dues infermeres jo en tindré una i contractaré una auxiliar que costa menys diners. Per tant pago malament, tinc menys gent, la tinc més precària i així faig el negoci. Això és un low cost. I aquesta realitat que és coneguda ha estat consentida i encoratjada des dels poder públics des que va començar la crisi que podem situar més o menys el 2010. Això ho va començar el senyor Mas

    D’aquella època va sorgir també la famosa i polèmica frase de qui va ser director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat, Daniel De Alfonso: «ens hem carregat la seva sanitat»

    És tota una forma de fer que està provocant uns resultats que eren esperables. Com vol que aquestes residències que se’ls hi està donant una quantitat de diners per totes les persones que tenen absolutament insuficient sobrevisquin i a sobre facin negoci? Alguna cosa ha d’estar agafada amb pinces.

    Això és fruit de voler anar privatitzant tots aquests serveis socials que hauria de donar l’administració publica però els ha externalitzat, els ha subrogat i a partir d’aquí els ha fet malbé. I això és el que ha passat amb la gent gran que la tenim aparcada amb unes condicions que no són les ideals i el resultat és el que és, una mortaldat tremenda.

    S’arrossega d’aquella època aquesta situació i la pèrdua de llits i professionals que no s’ha revertit en cap moment

    No. Les proclames que s’han revertit les retallades és totalment falsa. S’han perdut uns 1020 llits d’aguts, d’hospital que atenien gent malalta, no anaven allà a passar el cap de setmana, 780 llits han desaparegut de sociosanitaris que seria un entremig entre anar a l’hospital i tornar a casa, de metges d’Atenció Primària se n’han perdut prop de 1000… Aquests metges visitaven gent, no estaven a la consulta jugant al solitari, estaven treballant. Això és una sobrecàrrega de treball pels que s’han quedat i si a més en determinades dates com vacances no es substitueixen, la tensió a la qual estan sotmesos els professionals els últims anys és de vergonya.

    Ara se’ls hi fa donar un do de pit sense els instruments necessaris per no caure malalts ells, la seva família ni contagiar la resta de la població i, en plena crisi, en plens agraïments, tens l’escarni del ‘no us preocupeu que als que arribin els seguirem collant, els pagarem com aprenents quan ja són especialistes’. Tots els senyals que ens vénen des del món polític no són gens engrescadors de què passarà després.

    Una altra frase que es repeteix com un mantra però no és soluciona és que si la sanitat funciona i ha sobreviscut és gràcies als seus professionals

    És una esquizofrènia. Estan dient una cosa i fent una altra. Nosaltres hem fet una petició formal al Servei Català de la Salut perquè els residents que s’incorporin aquí a Catalunya com especialista, si el ministeri decideix mantenir el sou que tenien, que l’administració catalana el completi i els hi paguin com el que treballen, com especialistes, com el que són. No estem demanant res fora de lloc, eh. Estem parlant que aquesta gent rebi com a mínim 250 euros més al mes perquè s’ho mereixen. A cap lloc del món la qualitat assistencial que tenim aquí està pagada com està pagada aquí. Creua els Pirineus i els sous es doblen i la feina disminueix. És una realitat molt punyent.

    Ens creiem la propaganda política i ens oblidem què ha passat durant els darrers quatre anys i tornem a votar els mateixos i això ho acabem pagant. I ara, en aquests moments de crisi, això ho acabem pagant en vides

    A quasi totes les teves respostes aportes dades i comparatives

    Tinc una obsessió per no mostrar només opinions, que evidentment les tinc, sinó fets objectius i contrastables. Si la gent que governa ens digués el que està fent bé els podríem seguir votant però que no ens tractin com nens de primària que no ens adonem de res. Però responsabilitat de la gent segueix existint quan tria la gent perquè ens mani. Si som prou babaus per seguir mantenint els mateixos com estem fent doncs ja tenim el què ens mereixem…

    Hi ha una definició de política feta pel Voltaire, que és absolutament vigent, que diu que la política és l’instrument que utilitzen els homes sense escrúpols per governar als homes sense memòria. Aquesta és una realitat tremenda.

    Ens creiem la propaganda i ens oblidem què ha passat durant els darrers quatre anys i tornem a votar els mateixos i això ho acabem pagant. I ara, en aquests moments de crisi, això ho acabem pagant en vides.

    També un altre aspecte és el cas que us fan. Ara que hi ha una emergència sanitària evidentment tothom parla de vosaltres però en una situació normal, com està la sanitat no ocupa massa espai

    Penso que s’entén bé en quina direcció anem i quines polítiques ens volen posar damunt de la taula. Està clar que anem cap a una situació cada cop més americanitzada. Si un sotrac com aquest fa que el rumb canviï una mica… D’alguna cosa ens haurà servit. Però necessitem sotracs d’aquesta magnitud perquè si no la línia de destrucció serà lenta i segura sense que els tremoli el pols.

    Sense vosaltres estaríem molt pitjor. Això va quedar claríssim amb la vaga del 2018. El suport públic dels mitjans de comunicació va pesar moltíssim a l’hora de torçar el braç. Sense mitjans de comunicació estem morts. En el nostre cas vau ser fonamentals. La post crisi no serà «ja ens hem sortit». Haurem de parlar de nou amb vosaltres.

    Caldrà fer comprensibles, senzills i raonables els motius. Que no ens estem inventant historietes, que estan fomentades en fets reals. Que ens expliquin la veritat i cadascú escolli el model que cregui que va millor socialment. Els hauríem de poder inhabilitar com a càrrecs públics. Res de multes, inhabilitar després de la crisi per provocar problemes públics. Inhabilitats i si tenen un ofici cap allà però la majoria no en tenen i maneguen les coses sense tenir expertesa ni en una sola cosa de la societat. Què fem amb un ministre de sanitat a Espanya que és filòsof?

    Això del govern dels millors? El govern dels millors amics, els que tenen una adhesió inquebrantable. Aquests són els polítics que ens estan governant.

    S’han estrenat d’una manera a més…

    Si si han tingut mala sort… i això dóna carnassa a la dreta i a l’extrema dreta i fomenta el populisme. Si els que hi ha ho han fet tan malament hem d’anar als qui ens poden salvar i per tant ens anem en mans de la dreta. El què passa als Estats Units, que s’han tirat en mans del pitjor perquè estan desesperats i és el que està passant a Itàlia i al Brasil i el que pot acabar passant aquí

    I és cíclic… tornem al tema de la memòria
    La història es repeteix. Això és una de les coses que crida l’atenció. És molt més antic que la frase del Voltaire, però Heráclito de Éfeso deia que tot canvia, res queda igual, tot agafa un altre caire, excepte la història. Es repeteix sempre i es fa sempre amb sang. És l’única cosa que la humanitat repeteix… Anem vestits d’una altra manera però pensem exactament igual que els homes primitius

  • Per un sistema social i sanitari integrat

    El model més efectiu per afrontar els problemes de salut vinculats a la cronicitat, l’envelliment, la dependència i la pluripatologia que provoquen pèrdua de l’autonomia, és un model integrat social i sanitari. Per avançar en aquest model caldrà la definició i disponibilitat dels elements instrumentals, Sistemes de registre compartits, Guies d’actuació social i sanitària enfront dels casos més prevalents La situació extraordinària provocada a nivell mundial per la pandèmia de la COVID 19, amb l’impacte greu en la població de més de 70 anys, malauradament ha servit per posar en evidència l’absoluta necessitat de posar en l’agenda política el desenvolupament prioritari de l’abordatge integrat des dels sistemes sanitari i social.

    L’abordatge integrat sociosanitari, requeriment imprescindible avui

    Existeix una alta l’evidència que el model més efectiu per afrontar els problemes de salut vinculats a la cronicitat, l’envelliment amb necessitats complexes, que provoquen una sobrecàrrega en els diversos nivells d’atenció dels sistemes sanitari i social, és un model integrat sociosanitari.

    La qüestió no és senzilla, sembla evident davant els nombrosos intents que malauradament no s’han traduït en realitats tangibles.

    Les mesures que fins ara s’han proposat amb relatiu poc èxit. A més dels condicionants ideològics i d’interessos de mercat i corporatius, cal destacar la visió medicalocèntrica i especialitzada avui hegemònica en les persones i en la societat, no només en els entorns professionals.

    Propostes de mesures per avançar cap a una Governança (Departament) única

    • Construcció d’entitats territorials integrades amb governança compartida entre l’administració local i l’autonòmica. Definir una delimitació territorial única entre les àrees bàsiques de salut i socials. Aquesta ja era una proposta en una clàusula addicional de la Llei 12/2007 de Serveis socials de Catalunya, avui encara vigent i que mai s’ha realitzat.
    • Porta d’entrada única compartida pels serveis d’atenció primària de salut i els serveis socials bàsics. Elaboració del Diagnòstic comunitari de necessitat que ha de formular les prioritats d’actuació
    • Establiment de pressupostos compartits tant de l’oferta de serveis com dels recursos disponibles des de l’àmbit sanitari i social.
    • Desenvolupament de programes integrats d’orientació comunitària per l’atenció domiciliària sanitària i social. El diagnòstic comunitari compartit de les necessitats i també el disseny de propostes d’intervenció integrals, amb participació dels diversos recursos de l’atenció primària de salut, metge de família, infermeria atenció primària, Pades i de l’atenció primària social, treballadorxs socials, educadorxs socials, serveis atenció domiciliària social ha de permetre la detecció i l’actuació global per l’abordatge dels problemes.
    • Una qüestió especialment rellevant és l’atenció a la salut de les persones usuàries dels equipaments socials (Residencies, centres de dia, etc.) que s’ha vist que és una qüestió de cabdal importància i mereix el disseny i propostes d’actuació integrals amb la participació activa dels professionals de l’atenció primària sanitària pública. Aquests a més han de garantir la continuïtat i la intervenció coordinada amb els recursos d’atenció especialitzada hospitalària quan es consideri oportú.
    • Definició de Guies i espais de coordinació que avancin en propostes de treball integrat amb definició del professional de referència.
    • Proposar la implantació de programes pilot diferents en l’àmbit urbà metropolità i àmbit rural.
    • Definició i disponibilitat dels elements instrumentals, Sistemes de registre compartits, Guies d’actuació enfront dels casos més prevalents en el territori, Envelliment amb solitud i necessitats complexes, Risc o situació d’exclusió social, infància en risc o situació de risc, addicions, problemes de salut mental

    Després de la trista experiència de l’actual crisi pandèmica aquest tema s’ha fet molt evident i urgent. Ja és un clam, per la vida i el benestar de la ciutadania i dels professionals.

  • L’heroica batalla diària dels treballadors d’ambulàncies per la seguretat

    El 14 d’abril passat una part del contingent laboral de Catalunya tornava a la feina. Els sindicats majoritaris reportaven poques tensions especialment pel que fa a l’exigència de mesures de seguretat. Uns dies més tard aquest diari ha pogut saber que hi ha forats negres en aquesta percepció optimista. El més evident en aquest sentit és el que afecta els treballadors d’ambulàncies de Catalunya. Un sector que, potser, quan el públic surt a aplaudir, no situa entre els herois de la sanitat, i són una peça clau del mecanisme de protecció social.

    Un pròleg de la batalla va ser la pugna que es va produir en plena situació d’excepció sanitària quan algunes de les grans empreses del sector van intentar fer Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO), cosa que va tombar el Departament de Treball, prèvia denúncia sindical.

    L’11 de març, abans de la declaració d’estat d’alarma, l’agrupació d’ambulàncies de CCOO ja presentava una denúncia a Inspecció de Treball davant l’existència de treballadors malalts, presumptament de Covid-19 a l’empresa Transport Sanitari de Catalunya (TSC) a Girona.

    El 14 d’abril, data del retorn a una certa normalitat, l’organisme sindical esmentat presentava també una denúncia d’urgència, també a Inspecció de Treball, contra la direcció de Falck IV, una altra gran concessionària de transport sanitari, per l’incompliment de la llei de prevenció de riscos laborals, «per posar en risc la salut i la seguretat laboral dels seus treballadors sensibles».

    Anant uns dies enrere, una altra gran empresa amb concessió pública de transport per al sector sanitari, Ambulàncies Domingo, era també denunciada per incompliments en la normativa sobre desinfecció de vehicles, mancances del mateix tipus en les bases i en relació amb malalts sensibles, i també davant «l’altíssim risc de contagi».

    Un responsable sindical explicava que «des que va començar la situació excepcional ha estat una constant la demanda de mesures de protecció er als treballadors i treballadores i usuaris i també de denúncies a Inspecció de les diferents empreses, i per desgràcia la baralla es manté».

    Denuncia, resolució

    En la brega, més d’un cop el procés es basa en una denúncia dels representants dels treballadors a inspecció i una resolució de l’organisme públic que un o dos dies després obliga l’empresa a fer allò que s’havia demanat abans. Això va passar amb TSC respecte de la petició que es fes càrrec de la neteja de la roba de feina dels treballadors i el subministrament d’Equips de Protecció Individual (EPIS).

    Totes aquestes actuacions no han impedit l’alta incidència de la COVID en les plantilles dels treballadors i tècnics d’ambulàncies. L’agrupació de treballadors d’ambulàncies de CCOO ha fet un recull d’aquests danys per empreses concessionàries.

    Empresa a empresa

    Transport Sanitari de Catalunya SLU ha passat de 15 casos positius de Covid el 321 de març a 34 el 8 d’abril. Els operaris en situació d’aïllament han passat de 0 a 141 en les dates esmentades. Els operaris sensibles amb baixa eren 20 el 8 d’abril i no n’hi havia cap al 31 de març.

    L’empresa Falck IV servicios sanitarios, tenia el 31 de març 9 treballadors positius de coronavirus i el 8 d’abril la xifra era de 22. Els operaris aïllats eren a 31 de març 81, entre que el 8 d’abril havien descendit fins a 69. Els operaris sensibles amb baixa eren a 8 d’abril 5.

    Ivernon Ambulancias Egara SL tenia el darrer dia de març 2 afectats per coronavirus i el 8 d’abril la xifra era de 8. Els operaris en aïllament eren 14 a 31 de març i 14 a 8 d’abril. Pel que fa a treballadors sensibles amb baixa la incidència ha estat molt creixent en aquesta empresa, passat de 3 a 35.

    Ambulancias Domingo SAU tenia 12 treballadors infectats a 31 de març i la mateixa xifra a 8 d’abril, mentre que els operaris en aïllament eren 14 tant el 31 de març com el 8 d’abril.

    Finalment el Grup La Pau tenia a 31 de març 5 positius en Covid-19 i el 8 d’abril eren 7. Els operaris en aïllament eren 14 a finals de març i 16 a 8 d’abril. Aquesta cooperativa té també un operari sensible de baixa.

  • Salut farà 27.000 tests a les 604 residències on s’ha donat almenys un cas de Covid-19

    La Generalitat ha anunciat la realització de 27.238 tests tipus PCR a tots els centres de gent gran on almenys s’hagi detectat un cas de Covid-19, que són actualment 604 a Catalunya. Aquesta actuació, que es va començar a fer la setmana passada i es preveu acabar el 8 de maig, forma part del pla d’acció de residències que Salut va anunciar la setmana passada, en el moment en què va assumir competències del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

    Amb els resultats de les proves es decidirà la separació per àmbits entre els afectats i els sans. En el cas d’instal·lacions on no es pugui fer la segregació per manca d’espai, es faran trasllats cap a altres residències o nous espais habilitats. De fet, la coordinadora de les residències i directora assistencial de l’atenció primària de l’Institut Català de la Salut, Yolanda Lejardi, ha explicat en roda de premsa que s’han identificat 26 espais amb 1.044 places per a poder reubicar tant a persones infectades com sanes.

    Deu residències en situació crítica

    L’equip responsable del pla d’urgència sanitària als centres geriàtrics de Catalunya ha detectat una desena de centres residencials que tenen una situació crítica, no només sanitària sinó també de gestió. En tres casos s’ha fet una intervenció directa que ha implicat el canvi d’entitat gestora, en una altra residència s’ha optat per reforçar la direcció i en les altres 6 s’està realitzat una avaluació per part dels equips d’inspecció.

    Un dels mecanismes per preservar la salut dels residents que no tenen cap problema és l’autorització a aquells que ho poden assumir de retornar als seus domicilis. Això s’ha fet en 516 casos i també a 285 persones amb discapacitat. A més, s’han fet 480 reubicacions en centres amb els requisits per tenir cura dels interns, ha dit la consellera de Salut, Alba Vergés.

    La realització de proves als usuaris i als treballadors dels centres és la clau de volta del pla de recuperació de les residències. De manera immediata s’ha fet també una actuació consistent a dotar de material de protecció i de neteja les residències. S’han lliurat més de 800.000 productes i 500.000 equips de protecció individual (EPIs). També s’han fet un gran esforç per situar equips de suport basats en oxigen en unes 900 instal·lacions geriàtriques amb capacitat per gestionar-lo, ha dit Vergés.

    Reforç al personal

    En la setmana que fa que Salut és el departament responsable del sector geriàtric de Catalunya, s’han triplicat les actuacions d’atenció primària i s’ha iniciat també un procés per reforçar les plantilles dels geriàtrics, molt delmades per la pandèmia. Així, s’han incorporat, de moment 162 nous professionals i s’han unificat les diverses borses de treball existents (del Servei Català de la Salut, dels serveis socials, dels ajuntaments i de les entitats gestores de residències). Això, tanmateix, no inclou professionals formats que a causa de la llei d’estrangeria no poden optar a aquests llocs de feina. A més, en la roda de premsa s’ha afirmat que s’ha destinat un centenar d’infermeres i infermers a les residències per reforçar-ne l’atenció.

    Dins d’aquest pla, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha explicat que també «s’han triplicat les visites de l’atenció a centres residencials per augmentar resposta sanitària» i donar suport al personal. Això, però, no s’ha fet d’igual manera en tots els centres. Segons ha detallat el gerent d’Ordenació i Cartera de Serveis Assistencials del departament, Àlex Guarga, hi ha unes 250 residències grans amb capacitat de donar assistència sanitària, aproximadament 600 que necessiten parcialment el suport sanitari de l’atenció primària i 120, les més petites, que en depenen exclusivament.

  • Miquel Porta: «Quan demanàvem prevenció davant les epidèmies, molts polítics miraven cap a una altra banda»

    La situació sanitària de la crisi de la COVID-19 segueix sent molt greu en nombre d’infectats i de defuncions. Quan creu que pot durar encara el confinament de la població?

    A mi m’agradaria que aquest estiu, o pocs mesos després, ja estiguéssim treballant de manera propera a aquella «normalitat» d’abans, però el desig compta molt poc: és molt difícil, impossible saber-ho. Tècnicament, ningú sap que passarà. Pensem que les coses aniran millorant, però també que hi haurà, potser, algun rebrot, que haurem de vigilar…més enllà d’això, l’experiència que estem vint a escala mundial és una experiència psicològica, cultural i emocional brutal i insòlita. Mai havíem cregut que el món sencer pràcticament es pararia. Milions de persones estem aprenent a conviure amb aquesta incertesa i l’ansietat és lògica i racional. Estem com dins d’una pel·lícula que mai havíem viscut com a real. Vivim dins una novel·la tràgica i a estones fascinant de milers de pàgines on quasi totes són en blanc. Llegim doncs la nostra pròpia novel·la de misteri, més o menys angoixant; amb estones també agradables. Aquestes pàgines que ara estan en blanc s’aniran omplint de significats, de sentit, de realitat i veritats, però de moment hem de conviure amb aquests buits, blancs… una incertesa insòlita, que ens esglaia.

    En fi, avui només sabem que la fi del confinament haurà de ser esglaonada, molt a poc a poc i segurament durant mesos. Fa pocs dies hem conegut, per exemple, que el govern farà més proves per detectar l’estat immunitari a professionals de la salut i a una mostra aleatòria de 30.000 famílies, un estudi gegantí. Això pot donar resposta a una part del problema que tenim. Però, a hores d’ara, no podem saber si d’aquí a trenta dies seguirem més o menys confinats. Tant de bo aviat puguem posar més èmfasi en més activitat econòmica.

    Què caldria fer per prevenir noves onades d’aquesta pandèmia o altres episodis de malalties infeccioses com aquesta?

    Si pensem en els estats d’ànim col·lectius, crec que molta gent no tenim massa confiança en que les polítiques canviïn prou per evitar més onades. El món hauria de ser un món bastant diferent: quants tenim forces per pensar-lo? Ara bé, tècnicament, si desenvolupem la Llei General de Salut Pública, per exemple, i creem una bona Agència de Salut Pública, com la que havíem creat a Catalunya -i que el govern de Mas i companyia van degradar- aquestes podrien ser bones opcions per controlar possibles rebrots d’aquest virus. Aquesta agència hauria de ser independent del govern o el més autònoma possible, igual que passa en alguns països. Factible ho és.

    Potser la prevenció de futures epidèmies passarà també per replantejar-nos les pautes actuals de producció i consum. Ara estem veient la quantitat de companyies àrees que estan a punt de fer fallida. Haurem d’anar per aquí, canviar el model de viatges que tenim, que és un autèntic disbarat. És fàcil dir-ho, oi? Tots sabem que el món està molt degradat ambientalment, a causa del maltractament que fem els humans i especialment certes indústries. Vés a saber quantes coses bones sortiran d’aquesta crisi que no ens havíem atrevit mai a fer. Però temo que el cost humà sigui enorme, si no som molt valents i organitzats.

    És més aviat positiu, vostè? Les coses poden canviar cap a bé i es pot replantejar el sistema de salut pública?

    No ho tinc clar. Jo tinc molt present que a Espanya la meva generació i la següent durant molts anys hem estat fent recerca, activisme i pedagogia amb molta claredat i ambició per defensar la salut pública. Quan vaig acabar la carrera no hi havia una generació que estigués defensant la salut pública de la manera que l’estem defensant, amb visió de tots els factors que influeixen en la salut, de tipus econòmic, ambiental, social… tot això no existia. Crec que hem evitat, per exemple, no sé si força o una mica, la medicalització excessiva de la salut pública. Hem evitat que tot girés al voltant del sistema assistencial, hem remarcat el pes de les polítiques socials. Però, a la vegada, perquè continuem tant a la cua d’altres països? Perquè no tenim una xarxa de vigilància epidemiològica o de resposta a les pandèmies o d’intervenció social molt més potent? Per què tan poques ciutats espanyoles tenen quelcom valuós com l’Agència de Salut Pública de Barcelona?

    Els populismes, que agreugen l’explotació salvatge de l’home per l’home, poden quedar reforçats

    Coses que són molt raonables i ambicioses, que toquen els nassos als poderosos, les hem fet, les hem explicat, però, naturalment, no s’ha aconseguit pas tot el que es volia. I, si no ens organitzem millor, aquesta crisi ens pot conduir a canvis molt greus. Els populismes, que agreugen l’explotació salvatge de l’home per l’home, poden quedar reforçats.

    A partir de l’actual crisi sanitària, la ciutadania serà més conscient i responsable respecte la salut pública?

    Estem fent un exercici massiu de responsabilitat, i caldrà seguir així. Haurem de continuar persuadint als ciutadans que compleixin amb el que les autoritats recomanen i que tinguem confiança en les institucions. És vital! Estic entre dos pols que coexisteixen: segur que millorarem moltes coses -polítiques, solidaritat, civisme-, perquè el que està passant és molt fort, però, per altra banda, recordo la crisi de l’oli tòxic, de la sida, de les vaques boges, de les diferents pandèmies víriques que hem viscut…i penso que hem fet moltes menys coses de les que hauríem volgut. Això sí, en la memòria humana sí que queda l’impacte de les grans crisis. Penso que aprendrem coses, però menys de les que voldríem.

    Les mesures adoptades fins ara per les autoritats sanitàries espanyoles han estat les adequades i en el moment adequat?

    Jo parteixo de la base, racionalment òbvia, que la resposta davant de problemes complexos que afecten milions de persones mai pot ser perfecta. Algú de veritat pensa que davant d’un problema socialment rellevant es poden prendre totes les decisions adequades en el moment oportú i precís? El punt de partida ha de ser que tota resposta davant d’aquests fenòmens és d’entrada imperfecte, i després veurem si és un desastre monumental o si està dins d’un marge acceptable en una societat humana. No hi ha dubte que s’han comès errors greus: per superar-los és millor no buscar la perfecció i els brindis al sol. I compte amb una dreta que ja no tenia pietat ni quan no estava atemorida per l’extrema dreta. És impossible no ser conscients que, com recordava fa poc l’Enric Juliana, és la primera vegada en 80 anys que al capdavant de l’Estat hi ha l’esquerra -el govern més a l’esquerra que molts viurem mai-. Siguem ambiciosos, audaços i eficients.

    Vivim una tensió molt forta entre, d’una banda, les tendències més emocionals i irracionals, tan humanes i comprensibles i tan explotades pels populismes -d’això a Catalunya en sabem un munt-, i, per altra banda, les tendències racionals i pragmàtiques amb polítiques ambicioses i amb impactes reals en les nostres condicions de vida. Està clar que una bona política de salut pública fa por als poderosos, que tanmateix no ho expressen explícitament, el rebuig no està dins del seu discurs ideològic, però és real i fort. Els poderosos intenten constantment evitar, amb la màxima discreció, que es potenciï la salut pública, entenent-la com tot allò que es fa des de dins i des de fora del sistema sanitari per protegir la salut de la gent, incloent l’economia, el medi ambient, les polítiques socials…

    Els poderosos intenten constantment evitar que es potenciï la salut pública

    El nombre d’infectats no està clar.

    No, avui el percentatge de població infectada no se sap, potser és un 20%-30% o més, també dependrà del subgrup. L’única manera de saber quin és el percentatge de població infectada pel virus és fer un estudi amb una mostra representativa de la població general, triada a l’atzar. Aviat començarà aquest estudi, molt ambiciós, amb 30.000 famílies. Per altra banda, el nombre de defuncions també és molt incert, ja que s’està comptant de manera molt diversa a diferents subgrups, països i comunitats autònomes. Fins que no hi hagi estudis com cal, això tampoc es podrà saber. Temo que ens esperen sorpreses molt desagradables: en alguns sectors les xifres d’infectats i de morts poden ser molt més altes que les que ara circulen. Tot i que haver estat infectat pot ser positiu per la gent sana. No és fàcil pair aquests efectes tan diversos, cal serenitat. Ens convé una societat menys crispada i consumista, amb menys màrqueting polític.

    A part d’aquests estudis agafant una mostra representativa de la població, caldria fer testos massius per identificar tots els afectats i aïllar-los?

    No m’agrada la paraula «massius», crec que això seria una cosa errònia i contraproduent. S’han de fer proves a subgrups justificats tècnicament, per exemple els professionals de la salut i tot el personal que treballa en l’atenció sanitària (administració, neteja, manteniment). Però a la població general no s’han de fer estudis massius, han de fer-se estudis molt orientats a conèixer, per exemple, la prevalença d’anticossos. I això no implica fer-ho massivament, sinó a través de mostres representatives de la població.

    És absurd fer les proves a 47 milions d’habitants, això faria més mal que bé. I sempre la salut pública té l’obligació de fer més bé que mal. Si es fessin proves a la totalitat de la població, es generarien falsos positius i negatius, i això generaria exploracions complementàries, que sovint tenen efectes indesitjables. Ara bé, el que dic no resol tot el problema de les indicacions dels testos, queden força preguntes; pot haver-hi casos individuals justificats. Ara bé, hem de mirar de prevenir que els populistes i corruptes indueixin massivament una demanda injustificada de testos.

    En la seva batalla contra l’epidèmia, diversos governs, com el xinès, han desplegat noves eines de vigilància. Són mesures adequades? Fins a quin punt es pot fer aquest control social sobre la població?

    A mi em sorprèn amb quina facilitat oblidem que la Xina té un govern autoritari i, a la vegada, la poca confiança que tenim en les nostres -imperfectes- institucions democràtiques. Podem tenir més confiança en les institucions democràtiques: poden controlar bé una pandèmia preservant els drets i llibertats dels ciutadans. Aquests sí que són objectius que valen la pena, i no els sermons populistes.

    Creu que la crisi ha posat de manifest les debilitats del sistema de salut pública i de prevenció epidemiològica?

    I tant! La crisi ha demostrat que els polítics de tots els partits polítics sovint han mirat cap a una altra banda quan se’ls ha demanat inversió en el sistema de vigilància epidemiològica i en la preparació per a la resposta a les epidèmies, perquè veien que això no els resultava rendible electoralment. Et sona que els ciutadans votem els polítics…? I aquests inverteixen en coses que enlluernen a curt termini, focs d’encenalls. Els experts a Catalunya i arreu feia molt de temps que avisàvem que el nostre sistema de salut pública és feble, i fa anys que insistim que als hospitals i CAPs el personal treballa en condicions incorrectes per prevenir infeccions.
    Aquesta no és la primera pandèmia que hi ha hagut a la història de la humanitat.

    Tothom ha recordat ara la mortífera pandèmia de la grip de 1918. Però que té de diferent aquesta epidèmia?

    La seva rapidesa i magnitud. El seu caràcter ‘global’, paraula que tant fem servir… potser n’haurem d’inventar una altra. La magnitud global i sistèmica de la pandèmia està intensificant una vivència i una consciència sense precedents del món superinterdependent en el que vivim.

    Necessitem organismes democràtics de governança global molt més potents dels que tenim

    Fa falta més cooperació internacional o ja està bé que les decisions sobre salut pública es prenguin a escala d’Estats?

    Sí, cal molta més cooperació internacional, perquè no n’hi ha prou. El que s’està fent, mirar cada ‘païset’ per la seva banda, és un error en si mateix i a més afavoreix els populismes més reaccionaris . Per tant, a més de cooperació entre països i estats necessitem organismes democràtics de governança global molt més potents dels que tenim. No només per donar resposta davant les pandèmies, sinó també per les altres crisis, la crisi de migració, l’emergència climàtica, pel comerç de drogues, pels ‘inferns fiscals’…. Són tots processos sistèmics que necessiten respostes sistèmiques democràtiques. Sembla abstracte, però ha de ser part de les sortides autèntiques a l’actual crisi pandèmia. Si hi pensem una mica esdevindrà part del nostre paisatge ideològic, de les nostres aspiracions. Aleshores només caldrà trobar maneres d’avançar. I les trobarem.