Just Deploy It!

Blog

  • La CAMFIC analitza quins opioides prescriuen els metges de família catalans i recomana incrementar el coneixement

    Un 15% de la població major de 65 anys pateixen dolor sever o extrem. De fet, el dolor és la primera causa de consulta a l’atenció primària, amb més del 30% dels motius de visita. Per això mateix, els fàrmacs més consumits són justament els analgèsic per al dolor, amb un 25% del total dels medicaments prescrits.

    En aquest context, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) s’ha plantejat analitzar per primera vegada com i per què prescriuen opioides, és a dir, analgèsics forts, els metges i metgesses de família. Es tracta d’un estudi descriptiu mitjançant qüestionari auto administrat i difós per correu electrònic a tots els socis de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Es van recollir dades demogràfiques, anys treballats a l’Atenció Primària, nombre de pacients assignats, nombre de pacients que consultaven per dolor crònic no oncològic i que son tractats amb opioides forts, tipus d’opioides prescrits i patrons de prescripció, i relació amb les Unitats de Dolor.

    El perfil de l’enquestat va ser metgessa (76.6% dels participants) amb una edat mitja de 46 anys, amb una experiència d’entre 10 i 20 anys a l’atenció primària, amb 1.500-2.000 pacients assignats i de l’àrea sanitària de Barcelona.

    Un 33.6% dels enquestat van dir que tenien entre 5 i 10 pacients que utilitzaven opioides forts per al dolor crònic no oncològic, un 29.8% va dir que tenia entre 10 i 20 pacients, i un 21.4% més de 20 pacients. Un 87.1% dels metges i metgesses especialistes en medicina familiar i comunitària prescriu opioides forts per a dolor múscul-esquelètic i un 43% pel dolor neuropàtic, un 18.1% per el tractament de la fibromialgia.

    Un 64% dels professionals titula la dosi, és a dir, anant pujant la dosi de l’opioide si és necessari, un 35.6% prescriu fórmules d’alliberació ràpida, és a dir, amb medicaments que calmen ràpidament el dolor,  i un 58.1% prescriu, a vegades, dosis de rescat, és a dir, a més de la dosi pautada, puntualment se li prescriu al pacient alliberació ràpida.

    Un 75.3% dels enquestats intentava reduir les dosis de benzodiacepines al prescriure un opioide fort, tot i que lo recomanable és no prescriure’ls de forma conjunta.  Igualment,  un 52.3% pautava laxants ocasionalment, i un 31.2% sempre, malgrat que les recomanacions son prescriure de manera sistemàtica laxants quan s’inicia tractament amb opioides.

    Un 71% dels metges i metgesses especialistes en medicina familiar i comunitària van expressar problemes en l’inici o manteniment de la prescripció, bé per un mal ús o abús dels opioides (17.2%), per tractar-se de pacients amb polimedicació, per la inclusió de teràpies no farmacològiques, per dubtes en les indicacions i elecció de l’opioide (24.7%), o per la resistència els propis professionals i pacients a iniciar el tractament per prejudicis sobre els opioides (18.1%), entre d’altres.

    Un 39% dels metges i metgesses enquestats no consultava amb les Unitats de Dolor, malgrat prescriure dosis elevades de opioides. Les principals raons per aquesta baixa consulta van ser la falta de comunicació i l’accessibilitat. A vegades la derivació a la Unitat del Dolor comporta un temps d’espera que el metge o metgessa de família pal·lia amb la prescripció d’opioides.  Al preguntar per possibles solucions, la majoria va proposar: interconsultes virtuals, sessions i visites de les Unitats de Dolor als centres de salut, rotacions dels metges i metgesses de família per la Unitats de Dolor o realitzar un curs clínic compartit.

    Per Aïna Perelló, metgessa de família de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i investigadora principal del projecte “tenim un sistema de salut més segur amb la prescripció d’opioides del que poden tenir altres, com els EUA, però no és bo sentir que no hi ha perill en la prescripció d’opioides.  Caldria major control i validació d’aquest tipus de prescripció, que curiosament en altres medicaments s’està donant”. I continua “hem de ser conscients que els opioides creen addicció i tenen efectes secundaris, certament hauríem de medicalitzar menys, i segurament disposar de major recursos com accés a fisioterapeutes, psicoteràpia, teràpies no farmacològiques, o gimnàs ens ajudaria en aquest objectiu”.  I conclou “ a vegades és difícil trobar l’equilibri entre treure el dolor al teu pacient buscant la dosi adequada i  no crear-li addicció, però està clar que les dades sobre prescripció d’opioides¹ forts fa necessari la seva revisió i assegurar-nos del seu bon ús i prescripció”.

    Pels autors de l’estudi, la majoria socis de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, els resultats obtinguts mostren que cal millorar el coneixement que els i les especialistes en medicina familiar i comunitària tenen sobre els opioides. Per això faran una segona fase que permeti prioritzar les àrees deficitàries on cal incidir i dissenyar un programa formatiu dirigit a corregir aspectes concrets de la prescripció.

  • La vulnerabilitat a la por: a propòsit del coronavirus

    L’allau de dades amb què els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens estan inundant és la màxima responsable de la por que ha envaït a les capes de la població més privilegiades dels països més rics. Una generació de dades que atordeix més que aclareix, ja que, com d’altra banda és lògic, la incertesa sobre aspectes molt rellevants de les epidèmies atribuïdes al coronavirus SARS-Cov2 és, encara, força elevada.

    Una por que està generant una sèrie de reaccions molt poc pertinents. D’una banda perquè no són eficaces per al control de la seva difusió, però sobretot perquè són molt més perjudicials que la infecció mateixa. Els mitjans de comunicació transmeten dades i missatges i les autoritats sanitàries, a més, prenen decisions. Tant en un cas com l’altre la responsabilitat social és molt alta i poden fer inclinar la balança de les reaccions de la gent des de la por justificable a allò desconegut vers l’alarma i el pànic, sentiments i percepcions que lesionen greument la capacitat de les persones i grups per prendre decisions racionals, ordenades i positives.

    Òbviament, la preocupació social implica un estímul per a les empreses periodístiques que insisteixen a proporcionar-nos multitud de dades moltes d’elles anecdòtiques i algunes fins i tot sospitoses de violar la privacitat d’algunes persones i és també motiu d’alerta per a les autoritats sanitàries que se senten en l’obligació de tranquil·litzar el públic per la qual cosa anuncien mesures com més contundents millor, encara que a vegades sigui impossible garantir el seu desenvolupament.

    Actituds ambdues comprensibles des de la demanda i la pressió de l’opinió pública, la qual cosa esdevé una fase més del diabòlic cercle viciós que cada vegada costarà més trencar. Encara que afortunadament totes les epidèmies acaben quan la població susceptible a la infecció es redueix prou.

    Però encara que siguin comprensibles aquestes actituds no són les adequades per enfrontar-nos amb aquest tipus de problemes sanitaris que requereixen respostes el més prudents – no pusil·lànimes- i sensates possible. Aquelles que són conseqüència d’una anàlisi ponderada dels avantatges i dels inconvenients de les decisions que es prenguin. Per la qual cosa és imprescindible un mínim de serenitat. Serenitat que exigeix ​​coratge dels responsables de les institucions més determinants de la percepció social actual: els mitjans de comunicació i les autoritats sanitàries. La presa de decisions de les autoritats sanitàries s’ha de fonamentar no solament en les dades passades i presents; també cal que es faci amb una visió de futur de l’evolució del problema el més clar possible, per evitar haver de rectificar les mesures a curt termini, afegint a la por el desconcert de la població. Un exemple paradigmàtic d’aquesta situació la tenim en el canvi de criteri de les autoritats sanitàries en relació amb la necessitat d’ingressar en hospitals de referència a totes les persones infectades pel COVID19 preconitzada inicialment i que s’ha canviat de forma radical després de pocs dies, limitant el consell d’ingrés, com en qualsevol altra malaltia, als casos de major gravetat, ja que es corria el risc de generar més ineficiència en el procés d’atenció i un més que possible col·lapse hospitalari si, com sembla previsible, la incidència de la malaltia contínua creixent.

    Els científics i els professionals de la sanitat podem i hem d’aportar els nostres coneixements, que s’han de tenir en compte però que no poden substituir les deliberacions polítiques ni ignorar les exigències de l’ètica de la responsabilitat. Entre altres raons, perquè la recerca d’explicacions sobre els interrogants que planteja l’epidèmia és un procés dinàmic i obert, que requereix replicacions i contrastacions que consumeixen molt de temps.

    Mentrestant procurem no empitjorar la situació i assumim els riscos, que aparentment no semblen tan greus, sense escarafalls ni extravagàncies.

  • Fer front al racisme que augmenta amb el coronavirus

    Fa gairebé un mes des que van aparèixer les meves primeres publicacions a les xarxes socials amb el hashtag #nosoyunvirus. Des de llavors també he començat el meu particular periple pels mitjans de comunicació a causa d’un augment significatiu de casos de racisme cap al col·lectiu d’aparença i/u origen xinès (sobretot, i asiàtic en general) tant a les xarxes socials, com als carrers, a les escoles, a la feina, als espais públics i a tots els àmbits en els quals estem presents en la societat.

    Aquesta setmana, a més, ens hem despertat amb la notícia que a Itàlia i a Espanya s’està començant a registrar casos de persones infectades pel coronavirus, i sembla que hi ha un nou repunt de casos de racisme arran de la histèria col·lectiva (no sempre justificada ni justificable).

    Per tot això, et convido a fer la següent reflexió amb mi: Què és racisme o la xenofòbia? Aquesta és una de les preguntes que més m’han fet (i jo mateixa m’he fet) aquestes últimes setmanes.

    Racisme i/o xenofòbia, al meu humil parer, és aquell pensament o aquella concepció que tenim interioritzat – de forma conscient o inconscient – que ens porta a tractar i pensar -conscientment o inconscientment – de forma discriminatòria i desigual aquelles persones o grups que són diferents per la seva aparença física, sigui pel seu origen ètnic, racial o cultural, o perquè tenen una nacionalitat diferent. En definitiva, els que hem estat definits com a “altres” tota la nostra vida (tot i que podem portar cinc, deu, vint anys o fins i tot de tota la vida des del nostre naixement).

    Contràriament a la percepció que té la majoria de la societat (blanca i en una posició de privilegi enfront dels “altres”), la realitat és que el racisme encara és un pensament o una concepció molt interioritzada, molt generalitzada i molt arrelada. I no només en algunes persones individualment parlant, o alguns col·lectius (que recentment han arribat a les institucions públiques), sinó que també està present en els discursos socials dominants i en les pròpies institucions públiques i polítiques socials.

    Perquè no només és racisme una agressió física amb un resultat lesiu d’una persona (potser blanca, o no) cap a una persona d’aparença física i/u origen diversa (xinesa o asiàtica, si ho contextualitzem en els casos arran del “coronavirus”). També són una mostra de racisme les identificacions d’aquest virus amb l’origen racial i/o ètnic d’una persona; els comentaris (fets directament a la persona o fets a les xarxes socials), com dir-li a una persona que és un “coronavirus” només perquè tingui un origen o una aparença física xinesa o asiàtica; les actituds, com ara apartar-se d’aquesta persona en el transport públic o tapar-se davant seu només per una qüestió del seu origen o aparença física; o situacions, com la de denegar l’entrada a algú en algun lloc per aquesta mateixa qüestió; o no anar a un restaurant o un bar per això mateix.

    Anant més enllà, però, també és racisme pensar que una persona, per aquesta mateixa qüestió, només pot exercir determinades professions i només pot parlar de determinades qüestions, però no accedir a certs espais privats o públics. I també ho és – en aquest cas, racisme institucional – el fet de dificultar l’accés a l’Administració Pública per poder regularitzar situacions administratives d’aquestes persones, o el fet de denegar sol·licituds per una qüestió de política migratòria limitant amb els drets de les persones, o no assumir les responsabilitats que les administracions tenen envers les persones tutelades d’origen divers, o fins i tot, no atorgar la nacionalitat a una persona nascuda i/o crescuda a un país (amb les limitacions de drets fonamentals que allò suposa). De fet, aquests són només alguns exemples, i segurament n’hi ha molts més que podríem afegir a aquesta “llista negra”.

    I què podem fer envers tota aquesta situació?

    Cal dir que envers aquestes situacions de tracte discriminatori a causa del racisme i/o xenofòbia tenim diversos mecanismes legals per defensar els nostres drets com persones que som. Haurem de tenir en compte qui ha realitzat l’acte racista o xenòfob, on i com s’ha produït aquest/s episodi/s, perquè depenent de la persona i del lloc on s’hagi produït i com s’hagi produït podem exercitar els nostres drets d’una manera o altra. Il·lustrem això que dic amb algun exemple concret.

    Posem per exemple que sóc una alumna de segon de secundària a una escola pública catalana, que començo a patir episodis de comentaris racistes a la classe de música per part d’un/a company/a de classe, i els dies i setmanes següents segueix amb aquests comentaris (i no només a classe o al pati, sinó també al mòbil i a xarxes socials), i fins i tot, arriba a agressions verbals més greus i també agressions físiques.

    El primer que hauria de fer és posar-ho en coneixement del professor o de la professora encarregada de les classes on succeeixen aquestes situacions i que es prenguin mesures (educatives i disciplinàries) sobre això. Si resulta que el professor o la professora no fa res al respecte, el següent que hauríem de fer és posar-ho en coneixement de la direcció del centre. Si encara i així tampoc es prenen mesures des del centre, podríem denunciar-ho en instàncies educatives superiors (per exemple, el Consorci d’educació o la Conselleria d’educació). Això anterior seria una de les vies que tenim per vetllar els nostres drets, ja que un centre educatiu no només té l’obligació d’oferir ensenyament acadèmic, sinó també de vetllar per la nostra integritat física i psicològica mentre estem als centres.

    Però no és l’única via, a més a més, també depenent de l’edat de les persones que ha comès aquests actes, podem valorar la possibilitat de reclamar directament contra els progenitors o tutors legals, o contra el centre educatiu per vies judicials per demanar possibles indemnitzacions per danys i perjudicis per responsabilitats extracontractuals, o per mal funcionament de l’Administració, o fins i tot anar a la Fiscalia de Menors per denunciar aquests fets, perquè segons les circumstàncies dels fets podrien fins i tot qualificar-se d’assetjament escolar, amb les conseqüències legals que allò comporta.

    No obstant això, penso que més enllà de solucions legals puntuals que en la realitat només aporten una part de les solucions a aquesta problemàtica, el més important de tot plegat és reconèixer que tenim aquest problema. Se sol dir que si no sabem qui som, no sabem cap a on anar. Si no som conscients que tenim un determinat problema, no serem mai capaços de debatre sobre la qüestió, ni tampoc de proposar solucions perquè això canviï. Tenim molt a millorar com a persones i com a societat, i tenim tots part de la responsabilitat per començar a reconstruir noves narratives i nous discursos perquè la societat sigui realment inclusiva amb tota aquesta diversitat ètnica i cultural, i entre tots els que compartim aquest mateix espai d’aquest país en el qual contribuïm totes i tots.

  • Atenció: estan morint obrers

    El 3 de gener, un paleta de 55 anys va morir després de caure d’una altura d’uns tres metres en una obra a Vitòria. A principis de febrer, un jove de 21 anys moria en cedir la coberta en la qual treballava al costat del seu pare en un cèntric forn de Campo Lameiro (Pontevedra). Són només dues morts d’obrers en el poc que portem d’any en un sector, el de la construcció, que carrega amb el lamentable títol de ser el més mortal per als seus treballadors. El 2019, van morir en total 147 treballadors de la construcció. Més de dues persones a la setmana.

    La preocupació en els sindicats se centra no només en l’alt nombre de morts i d’accidents laborals en les obres, sinó en el seu augment. Mentre que en la majoria de sectors la sinistralitat es redueix, en la construcció està creixent.

    Així ho indiquen les xifres provisionals sobre accidents de treball de 2019 que ha publicat el Ministeri de Treball aquesta setmana. En total, van morir 695 treballadors l’any passat. Dels 147 treballadors de la construcció morts per accidents laborals, 117 van morir durant la seva jornada laboral i 28 van morir en el trajecte en anar o tornar de la feina.

    L’estadística de Treball presenta enguany importants novetats, entre les quals destaca la inclusió d’una major mostra de treballadors autònoms, de manera que les comparacions amb 2018 només es poden fer respecte als assalariats. La construcció és el sector que presenta un major augment de morts de treballadors durant la jornada laboral en termes absoluts: el 2018 van morir 95 obrers i el passat 2019, 99 persones.

    Quan s’atén el nombre de morts respecte als treballadors de cada sector, per mesurar la incidència de la mortalitat, es comprova que la construcció és el sector més letal, amb 11 morts durant la jornada per cada cent mil treballadors. La mitjana del conjunt de sectors és de 3,1 morts.

    La construcció també destaca com l’únic sector costat de la indústria manufacturera en el qual va augmentar la incidència d’accidents laborals durant la jornada de treball. En la construcció és una constant des de 2014, quan el sector va començar a recuperar-se després de la crisi. El 2019, la dada es va situar en els 8.274 accidents per cada cent mil treballadors, el més alt des de 2010.

    Encara que algunes veus relacionen l’augment dels accidents amb l’increment de l’activitat econòmica, no ha de succeir sempre i, de fet, no va passar entre l’any 2000 i el 2005, en ple boom del sector, quan la incidència dels accidents laborals es reduïa (dels 18.770 accidents per cada cent mil treballadors als 13.498, respectivament).

    Moltes morts són evitables

    Els sindicats criden l’atenció sobre una qüestió fonamental: moltes d’aquestes morts són evitables i no s’haurien produït d’haver-se pres les mesures de prevenció adequades.

    «Hi ha estadístiques que diuen que 7 de cada 10 accidents mortals en el treball es poden evitar només amb el compliment de la normativa de prevenció. Després, hi ha un percentatge de fatalitat, un trencament d’una màquina o mala sort en un accident, però la majoria d’aquestes morts són evitables», sosté José Emilio Mesa, secretari de Salut Laboral en la Construcció d’UGT.

    En el cas de l’obrer de 55 anys mort el passat 3 de gener, l’Instituto Vasco de Seguridad y Salud Laborales (Osalan) ha apuntat que la bastida on estava treballant l’operari no tenia protegida la totalitat del seu perímetre, com exigeix la normativa.

    Les morts per caigudes són les més nombroses entre els obrers, seguides de les ocasionades per maneig de maquinària i eines, quan les organitzacions de treballadors de sector destaquen que, amb una bona protecció en alçada, és molt difícil que es produeixi un accident mortal.

    «Les normes de seguretat diuen que tots els buits en una obra, tant interns com externs, han d’estar protegits, per la qual cosa hauria de ser impossible caure», subratlla José Luis Colomer, secretari de Salut Laboral de CCOO de Construcció i Serveis. Una de les irregularitats sovint detectades és que «les bastides s’han de muntar per especialistes i no sempre passa», afegeix Colomer.

    Prevenció insuficient i precarietat: un «còctel mortal»

    Els representants de CCOO i UGT són contundents en assenyalar la principal causa de les morts en la construcció: un incompliment de la normativa de prevenció per part de les empreses. eldiario.es ha intentat demanar la valoració de la patronal del sector, la Confederació Nacional de la Construcció (CNC), sobre la sinistralitat dels seus treballadors, però no ha obtingut resposta.

    A l’incompliment de la normativa es sumen, segons els representants dels treballadors, una escassa formació en alguns casos, més teòrica que pràctica i que prepari els paletes sobre l’obra en la qual treballen, així com «l’augment de la precarietat».

    A la UGT expliquen que aquesta precarietat es concreta en molta subcontractació de serveis dins d’una mateixa obra, de manera que la coordinació entre els diferents equips que treballen en una obra no sempre és la millor, la temporalitat de les plantilles, i «els ritmes de treball que se’ls exigeix, tot això suposa un còctel mortal, que fa que el treball en la construcció segueixi sent perillosíssim», afirma José Emilio Mesa.

    Els sindicats aposten per una major vigilància a través de la Inspecció de Treball. «Les empreses ara saben que els incompliments poques vegades es castigaran, perquè hi ha molt poca inspecció i no els agafaran», destaca José Luis Colomer (CCOO).

    A la UGT consideren que, a més del major control per part de l’autoritat laboral, unes sancions més abundants per infringir les normes de prevenció desalenarien als empresaris que infringeixen la llei. «Que les sancions siguin més dures davant els incompliments greus i que no calgui esperar que passi l’accident», recomana Taula.

    La solució passa també per una major visibilitat d’aquestes morts, insisteixen els representants dels treballadors. «En els mitjans només surten si els accidents són molt espectaculars», lamenta Taula. La nova ministra de Treball, Yolanda Díaz, està destacant cada mort conegut de treballadors i ha subratllat que la seguretat en el treball serà una de les seves prioritats.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Salut reforça els serveis de salut pública i el 061 Salut Respon arran de la Covid-19

    El Departament de Salut ha reforçat el Servei d’Urgències de Vigilància Epidemiològica (SUVEC) per respondre a les demandes dels professionals de la xarxa assistencial en la detecció i gestió d’alertes i urgències en salut pública, especialment arran de la situació generada pel coronavirus SARS-CoV-2.

    També treballa per acreditar més laboratoris que permetrien augmentar les proves de confirmació de la Covid-19 i s’ha reforçat la formació dels professionals, alhora que se’ls manté permanentment informats de les actualitzacions dels protocols, que són públics i que es poden trobar a Canal Salut.

    Paral·lelament, aquesta setmana el servei del 061 Salut Respon ha reforçat els recursos per poder resoldre tots els dubtes de la població sobre el coronavirus.

    Els tres casos, evolucionen bé

    Mentrestant, els tres casos importats lleus de coronavirus a Catalunya continuen aïllats a l’Hospital Clínic i evolucionen favorablement. Es tracta d’una dona, de 22 anys i de Tenerife; d’un noi de 22 anys i de Barcelona, i d’una dona de 36 anys i de nacionalitat italiana. Tots tres havien viatjat al nord d’Itàlia però cap dels casos està relacionat entre ells.

    Paral·lelament, les 38 persones que van estar en contacte estret (a menys de dos metres i de manera continuada) amb el primer cas; les 14 del segon cas i les 3 del tercer cas estaran aïllades a domicili durant 14 dies. Totes són persones sanes a qui se’ls fa una vigilància activa i un monitoratge de la temperatura.

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya recorda que el 80% dels casos de coronavirus són lleus i que aproximadament un 15% són greus i un 2%, crítics. A més, recomana a la població que, en cas de dubte, truquin al 061 Salut Respon.

    Mesures de prevenció

    Les mesures genèriques de protecció individual enfront de malalties respiratòries inclouen:

    • Rentar-se les mans sovint amb aigua i sabó o bé amb solucions alcohòliques, especialment després del contacte directe amb persones malaltes o el seu entorn.
    • Evitar el contacte estret amb persones que mostrin signes d’afecció respiratòria, com ara tos o esternuts.
    • Mantenir una distància de dos metres aproximadament amb les persones amb símptomes d’infecció respiratòria aguda.
    • Tapar-se la boca i el nas amb mocadors d’un sol ús o amb la cara interna del colze en el moment de tossir o esternudar i rentar-se les mans de seguida.
    • Evitar de compartir menjar o estris (coberts, gots, tovallons, mocadors…) i altres objectes sense netejar-los degudament.
    • No s’han de prendre precaucions especials amb els animals a l’Estat, ni amb els aliments, per evitar aquesta infecció.

  • Malaltia rara: com acostar la informació mèdico-sanitària a la família

    El 28 de febrer se celebra el Dia Mundial de les Malalties Estranyes, una data destinada a crear consciència sobre aquestes malalties, a millorar l’accés al tractament i la comunicació mèdica.

    Avui dia es calcula que hi ha entre 5.000 i 7.000 malalties estranyes diferents, però cada dia es descobreixen noves. Diagnosticar-les no és fàcil perquè són tan poc prevalents que molts professionals de la salut no les coneixen. Això provoca que, de mitjana, un pacient amb una malaltia estranya esperi al voltant de 5 anys fins a obtenir un diagnòstic i en el 20% dels casos transcorren 10 anys o més fins a aconseguir el diagnòstic adequat, havent-se agreujat la malaltia.

    «Quan arriba el moment del diagnòstic el pacient sol estar cansat. Cansat de proves, d’exploracions, de prediagnòstics erronis i de ‘googlear’ cada símptoma. Està, en molts casos, molt ben informat, però sobretot es troba en un estat de por i desconfiança. Desconfiança perquè li costa creure que (per fi) s’hagi aconseguit posar un nom a allò que li ocorre i por perquè la majoria de les malalties estranyes que coneixem avui dia no es poden curar, són cròniques. Aquest moment, en l’àmbit de comunicació, serà tot un repte per al professional mèdic que doni la notícia», afirma Laura Calpe, la primera redactora mèdica especialitzada en copywriting de salut a Espanya.

    En el moment en el qual el pacient rep el diagnòstic una de les primeres emocions que experimenta és l’alleujament. Uns segons de descans en els quals per fi pot posar nom a què li ocorre, però després, la por es fa buit.

    Claus per a informar el pacient i la seva família d’una malaltia estranya

    L’actitud que tingui el metge davant el diagnòstic de la malaltia i el seu pronòstic serà contagiosa per al pacient i els seus familiars, per la qual cosa presentar (dins del que sigui possible) la cara més optimista de la situació serà clau en com després el pacient afrontarà la malaltia.

    Un altre punt essencial seria el de facilitar dades. Els malalts amb patologies estranyes senten que moltes vegades estar sols en la seva lluita particular. Si el professional disposa de dades o informació que col·loqui el diagnòstic en perspectiva i que li faci veure al pacient que hi ha més casos com el seu a nivell nacional i internacional, faran que anímicament se senti més acompanyat.

    «Em resulten complexos els procediments actuals, amb llargs temps d’espera, que són costosos i no són pràctics perquè el reumatòleg no està familiaritzat amb la malaltia, i necessito visitar diferents especialistes (dermatòleg, psicòleg, etc…) Preferiria anar només a un lloc on tots passin consulta».

    Aquesta cita pertany a un pacient amb una malaltia estranya que participava en un estudi de camp per a avaluar la satisfacció dels pacients de malalties estranyes i els metges respecte als Centres d’Excel·lència.

    En el moment de donar un diagnòstic així, si el pacient i la seva família tenen accés immediat als especialistes que estaran implicats en el seu cas, serà més fàcil que pugui plantejar dubtes, preguntes… Així un tercer punt clau seria informar en equip.

    Unj quart seria fer ús d’un llenguatge senzill i adaptat. És responsabilitat del professional pensar en el destinatari final de la comunicació: quin nivell de coneixement posseeix, com s’expressa i quines pors o objeccions necessita derrocar, i que tots aquests aspectes es vegin reflectits en tota la comunicació.

    Una malaltia estranya és un diagnòstic encara més complex de donar perquè la informació disponible pot ser que no és la suficient per a resoldre els dubtes que tingui un pacient. A més, sovint, l’argot mèdic pot acusar un excés de paraules especialitzades. El professional o centre ha de ser capaç de descodificar i fer el missatge intel·ligible per al ciutadà, independentment dels coneixements que aquests tinguin. «Si no s’entén, l’objectiu de la comunicació no està complert ni complet. És crucial que els professionals adaptin el llenguatge i la terminologia als coneixements del seu interlocutor quan donen una notícia així», recorda Calpe.

    El camí fins al diagnòstic no és senzill. En la majoria dels casos el pacient ha esperat més de 5 anys a rebre aquesta notícia pel que desenvolupar l’empatia amb el pacient és clau. «És vital conèixer bé a qui et dirigeixes, quin pacient tens davant, parlar dels tractaments que importen al pacient, apel·lar a com se sent, mostrar que t’importa i li comprens», explica Calpe.

    Per què és important una bona comunicació metge-pacient?

    En general, la informació és clau per a afrontar i conèixer la malaltia. Per a l’experta, la bona comunicació metge-pacient és molt important perquè, primer de tot, la resolució de dubtes i la informació de qualitat redueixen els nivells d’ansietat i la incertesa del malalt.

    A més, permet al pacient participar de manera activa en la presa de decisions respecte als seus
    tractaments, proves… i l’ajuda a sentir que té cert control sobre la malaltia. També bandeja tabús, facilitant l’alleujament emocional i el suport familiar.

  • Calen més referents positius per lluitar contra la discriminació en contra de les persones seropositives

    Hi ha importants avenços en investigació i atenció sanitària a persones seropositives a Barcelona però, encara hi ha feina pendent en els processos d’informació i formació que permetin superar els estigmes que comporta portar VIH i evitar la discriminació, més encara en el cas persones LGBTI.

    La informació oportuna és clau per lluitar contra la discriminació en contra de les comunitats sexuals i persones portadores de VIH. Organitzacions com SIDA STUDI desenvolupen material documental, activitats per a nens, joves i formació d’educadors que aportin amb una visió crítica sobre els drets i llibertats sexuals.

    L’organització exposa algunes eines per a l’abordatge de l’educació integral per a la sexualitat. Els recursos es troben a través de tallers, exposicions i xerrades. Els recursos estan disponibles en el seu lloc web.

    Persones amb VIH que travessen fronteres per atenció

    Una altra línia d’acció és l’acompanyament. D’acord amb Héctor Adell, tècnic de VIH i treball sexual de l’organització Stop Sida, encara hi ha feina pendent per canviar els imaginaris estigmatitzants. «Fan falta referents positius. Les experiències de vida de les persones amb VIH no arriben als mitjans de comunicació, necessitem veure experiències de persones que viuen amb la malaltia», manifesta al respecte.

    És per això que, a més de l’assessorament clínic, és important parlar de l’àrea emocional per enfrontar la malaltia. Adquirir aquest nivell d’empatia significa una oportunitat important per millorar les condicions de vida de les prop de 31 mil persones que viuen amb VIH a Catalunya, segons informació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

    Stop Sida treballa en projectes d’atenció a dones trans i homes que exerceixen treball sexual, això amb la finalitat de brindar acompanyament en els seus tractaments. Adell manifesta que el 2019 van atendre 170 persones amb VIH. La major part de les sol·licituds vénen de població migrant, sobretot d’origen colombià i veneçolà, a qui se’ls ajuda a gestionar l’accés al sistema de salut a través de l’obtenció de l’empadronament, targeta sanitària i la derivació hospitalària.

    El procés d’acompanyament busca generar confiança i atendre les seves necessitats des d’una perspectiva LGBTI. Entre aquestes sol·licituds es troben casos de discriminació per estat de salut o preocupació per la continuïtat del tractament de VIH i discriminació per identitat sexual (homofòbia, lesbofòbia o transfòbia).

    Si bé hi ha la cobertura sanitària solidificada a Catalunya per a atenció a persones amb VIH, segons Adell, hi ha factors a millorar. «Caldria millorar la percepció del personal sanitari i administratiu sobre la informació. A vegades costa molt trobar informació o saber transmetre-la, de vegades s’oblida que moltes persones vénen d’un altre sistema sanitari o de llocs més precaritzats», esmenta.

    L’objectiu 90-90-90 i avanços a Espanya

    Per al 2020, ONUSIDA aspira donar un important pas per a l’erradicació de l’epidèmia de VIH/SIDA. El 90-90-90 és un objectiu mundial que busca que el 90% de persones que viuen amb la malaltia coneguin el seu estat serològic respecte el VIH; que el 90% de les persones diagnosticades rebin teràpia antiretrovírica, i que el 90% d’aquest últim grup aconsegueixi la supressió viral.

    D’acord amb un informe del Centre Nacional d’Epidemiologia – Institut de Salut Carlos III/Pla Nacional sobre la Sida, emès el 2019, Espanya té importants avenços en la recerca d’aconseguir el 90-90-90 i el país estaria molt a prop d’aconseguir aquesta meta. De les 146.500 persones que s’estima que viuen amb VIH a Espanya, el 86% (126.278 persones) ja ha estat diagnosticada. D’ells, el 93,4% (117.994 persones) ja compta amb un tractament. Dels quals, el 90,4% (106.621 persones) ja ha arribat a la supressió viral de la malaltia.

  • Nou recompte de vots en les eleccions al COIB després de la impugnació dels resultats

    La Mesa Elecotral de les eleccions al COIB ha acordat estimar la petició de la candidatura Infermeres2020 en relació a no considerar els enviaments rebuts per Correos Express com a correu certificat.

    Les conseqüències d’això han estat que, demà divendres 28 de febrer a les 9.30h, en presència dels representants de les candidatures, es revisaran els sobres que contenen els vots per correu emesos amb la modalitat certificada de «correu express». Procediran aleshores a validar la documentació, efectuar el seu recompte i incorporar-ho a l’escrutini final per tal de proclamar un nou resultat.

    Per ara, a efectes de la resolució, s’ha suspès el termini de presa de possessió de la candidatura Som Garantia fins que no siguin revisats els vots que falta per incorporar.

    Això arriba després que la candidatura de Paola Galbany, Infermeres2020, impugnés el resultat de les eleccions al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona davant el fet que els serveis administratius del COIB separessin més de 200 vots perquè no havien estat tramesos, segons indiquen els estatuts, amb la modalitat de “correu certificat”. Majoritàriament, aquests vots havien estat enviats des de correus amb la modalitat certificada “correos exprés” i, “segons ha certificat Correos, aquesta és una modalitat vàlida de correu certificat”, expliquen des de Infermeres2020″.

    Amb aquesta demanada acceptada, demà el COIB faré de nou el recompte i, a només 10 vots de diferència entre la primera i la segona candidatura, els resultats podrien canviar molt fàcilment.

  • Llum verda per a l’emissió de la signatura electrònica per a les infermeres acreditades per a la prescripció infermera

    L’acord estableix que els col·legis professionals seran els emissors d’aquests certificats digitals en els que hi constarà informació d’identificació del/a infermer/a: el nom i cognoms, el NIF, el número de col·legiat/da, la professió, l’especialitat infermera en cas de tenir-la i quina, el tipus d’acreditació (generalista / especialista), el número identificador del certificat i l’adreça de correu electrònic.

    Es tracta d’una tarja identificativa, igual que la que fan servir els metges i metgesses, amb el que accediran al Sistema Integrat de Recepta Electrònica del Catsalut (SIRE), que integra els processos de prescripció i dispensació dels fàrmacs i productes sanitaris finançats per la sanitat pública i que ja està adaptat per a recollir la indicació infermera.

    Aquesta tarja serà personal i intransferible i només podrà ser utilitzada per el/la col·legiat/da i no per cap altra persona. La tarja portarà uns codis associats que permetran un ús segur de l’eina. Per poder treballar amb la tarja és necessari disposar d’un lector de targes instal·lat a l’ordinador i el software associat. El SIRE permet emetre les receptes electròniques, que son accessibles per les persones ateses des de qualsevol farmàcia o punt de dispensació.

    El conveni signat estableix que seran les entitats proveïdores de serveis sanitaris i sociosanitaris els que sol·licitaran els certificats i dispositius criptogràfics de les seves infermeres i infermers acreditats per a l’exercici de la indicació infermera de medicaments i productes sanitaris no subjectes a prescripció mèdica.

    Els col·legis hauran de fer entrega dels certificats digitals en un màxim de 30 dies a partir de la sol·licitud. En cas de pèrdua, robatori o deteriorament de la tarja, els col·legis lliuraran un nou certificat en el termini màxim de 3 dies des de la notificació. Aquests terminis d’entrega, però, no s’aplicaran en el primer semestre d’entrada en vigor del conveni pel volum de demanda que es preveu. En cas de pèrdua, robatori o deteriorament de la tarja, els col·legis lliuraran un nou certificat en el termini màxim de 3 dies des de la notificació.

  • Infermeres2020 impugna el resultat de les eleccions al Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

    La candidatura a les eleccions del COIB Infermeres2020 ha posat de manifest a través d’un comunicat el seu desacord amb el resultat de les eleccions a la Junta de Govern del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), amb el recompte de vots i amb l’acta d’escrutini. La Candidatura no està d’acord amb el resultat proclamat per la Mesa Electoral i comunica que ha engegat accions per tal que se’n revisi el resultat. «Amb l’empara de la legislació vigent i actuant en defensa tant dels seus simpatitzants com del conjunt de votants, la Candidatura ha presentat un escrit d’impugnació del resultat de les eleccions proclamades per la Mesa Electoral», han afirmat.

    Segons han explicat, a l’inici de la jornada de votació es va comunicar que els serveis administratius del COIB havien separat més de 200 vots perquè no havien estat tramesos, segons indiquen els estatuts, amb la modalitat de “correu certificat”. Majoritàriament, aquests vots havien estat enviats des de correus amb la modalitat certificada “correos exprés”. La mateixa Mesa ha admès aquesta modalitat, en aquest mateix procés electoral, a les infermeres i infermers que van sol·licitar la documentació del vot per correu. «Segons ha certificat Correos, aquesta és una modalitat vàlida de correu certificat», expliquen des de Infermeres2020.

    «Un cop fet l’escrutini i, abans de la proclamació verbal dels resultats per part del president de la Mesa Electoral i de la redacció de l’acta i posterior publicació, i el fet de no haver considerat les reiterades queixes manifestades pels interventors i alguns membres de la Candidatura, Infermeres 2020 va fer, davant del president i la secretaria de la Mesa Electoral i dels serveis jurídics, una nova reclamació verbal per part de dos candidats d’Infermeres 2020, que també va ser desoïda. A l’acta d’escrutini no es fa menció dels més de 200 vots retirats pels serveis administratius del COIB ni tampoc es recullen les reclamacions formulades per Infermeres 2020», segueixen.

    Finalment, des de la candidatura afirmen que si la Mesa desoeix de nou aquests arguments i no es pronuncia o es pronuncia en contra del interessos dels votants afectats, Infermeres 2020 asseguren que «esgotaran qualsevol via, fins i tot la judicial, per tal de garantir que les infermeres i infermers de Barcelona puguin materialitzar i exercir el seu dret a vot amb totes les garanties democràtiques que s’espera d’una corporació professional».