Just Deploy It!

Blog

  • «És una possibilitat que el coronavirus es converteixi en pandèmia, però amb molta feina som a temps d’evitar-ho»

    El Govern reforçarà les mesures de prevenció contra el coronavirus, després del brot de coronavirus al nord d’Itàlia detectat divendres passat que ja porta més de 200 infectats. Les relacions comercials i socials entre Espanya i Itàlia són molt més estretes que les que hi ha entre Espanya i la Xina, fins ara el principal focus, i això pot provocar que més casos sospitosos i més risc de contagi de COVID-19-nom tècnic del virus -. Pere Godoy, president de la Societat Espanyola d’Epidemiologia, explica el que implica aquesta nova situació i les prioritats científiques per contenir l’epidèmia i evitar que es converteixi en una pandèmia. Les màximes: cal ser «realistes» però també «evitar el pànic».

    Canvia l’escenari a Espanya després del brot de coronavirus a Itàlia?

    Sí, va tenir certes implicacions. Veurem la revisió que hi ha del protocol després de la reunió del Ministeri i les comunitats, però, sobretot, crec que aniran dirigides a canviar la sensibilitat per definir cada cas. S’haurà de revisar per tenir en compte a les persones que hagin estat en una zona de transmissió d’Itàlia. És molt rellevant perquè augmenta el volum de treball de la sanitat pública: com va assenyalar el diumenge Fernando Simón, la quantitat de ciutadans espanyols que viatgen i tenen relació amb el nord d’Itàlia és molt elevada.

    A més d’això, estem en plena època d’activitat gripal, així que apareixeran moltes persones que hagin estat al nord d’Itàlia i que presentin símptomes [els de la grip comuna i els del coronavirus són molt similars], i per això s’haurà d’acotar bé qui és un cas en investigació i qui no. Probablement caldrà, a més d’haver estat a Itàlia, haver tingut contacte amb casos confirmats. Si no és així, la feina dels tècnics de Salut Pública serà molt elevada i potser contraproduent. Ja aquest cap de setmana el nivell de consultes ha augmentat.

    Llombardia i altres zones d’Itàlia poden ser llavors un nou Wuhan, un focus epidèmic important per als protocols en les pròximes setmanes?

    Més de 200 casos són bastants, vol dir que durant aquestes setmanes hi ha hagut transmissió interna. Però això no vol dir que no es pugui contenir a la regió: Itàlia té un sistema sanitari modern i capaç. No ens hem d’enganyar, en aquests nivells serà difícil frenar del tot i detectar a temps tots els casos, però fins ara s’estan fent les coses bé i el seu sistema té capacitat.

    Quin seria el termini per a considerar que Itàlia ha frenat la crisi sanitària?

    Les properes dues setmanes. En aquest temps sabrem si Itàlia ha estat capaç de frenar el brot de coronavirus o no: si passat aquest termini segueix havent-hi transmissió interna i contínua, ja hi haurà altres implicacions que caldrà afrontar. Per ara és aviat per saber com es resoldrà.

    Està preparada Espanya per una situació similar? Podrien gestionar 200 positius en un cap de setmana?

    Cal tenir clar que no estem lliures i, si ha passat a Itàlia, podria passar aquí. Hem de ser conscients que és un virus que es transmet i no està sent fàcil contenir-lo. Però alhora, cal relativitzar les coses: a Espanya, com a Itàlia, comptem amb un sistema de salut pública potent. Fins ara les mesures que s’estan prenent s’estan prenent bé, tenim capacitat per contenir-tant a Itàlia com si arriba a Espanya. Si a la fi s’estén més, s’han de prendre mesures alternatives que, afortunadament, també tenim disponibles, relacionades amb intensificar l’aïllament i la detecció precoç. Però insisteixo, no estem aquí.

    Té algun sentit proposar cancel·lar vols entre Espanya i Itàlia o tancar fronteres, com han arribat a dir dirigents d’extrema dreta com Le Pen o Salvini?

    No hi ha cap evidència sòlida que indiqui que tancar fronteres i anul·lar vols hagi de tenir alguna efectivitat real de contenció. Les mesures de salut pública han de conviure sempre amb la vida social i econòmica, i amb aquest tipus d’accions a la fi causes més mal que beneficis. Es tracta de mesures de pànic i per tant contraproduents. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha estat molt correcta: no es poden tancar les fronteres, no hi ha evidències sòlides per a això.

    Hi ha altres mesures que sí que són eficaços i menys perjudicials: detectar ràpidament i correctament als malalts, vigilar els seus contactes, extremar les mesures de prevenció en la transmissió respiratòria i en centres sanitaris -sobretot per evitar el contagi en sales d’espera i entre pacients i professionals-. I reforçar la investigació en la vacuna, que és una cosa molt bona. Són tot mesures que ja han funcionat històricament per altres casos. Cancel·lar els vols entre Madrid i Milà, tancar fàbriques, fronteres… seria una mesura desproporcionada, sense evidències de benefici i que causarien un dany social terrible.

    Estem tancant el període finestra per evitar que es converteixi en una pandèmia, com sí que es va aconseguir amb la SARS (Síndrome respiratòria aguda greu, epidèmia de 2003) i ha advertit l’OMS?

    És una possibilitat real que el nou coronavirus es converteixi en una pandèmia. Senzillament hem de ser conscients. Però alhora, també tenir clar que a hores d’ara no estem davant d’això: els casos s’estan donant en països, regions i ciutats concretes. Exigirà molta feina i molta coordinació internacional evitar que sigui finalment una pandèmia, però som a temps i hi ha bona voluntat. Hem de recolzar per això el treball que estan fent els països en què hi ha hagut transmissió, especialment la Xina, la tasca ha estat tremenda i digna de reconèixer.

    Per ara hem de centrar-nos en el fet que no s’estengui més enllà de la transmissió autòctona. Si resulta que no ho vam aconseguir, caldrà acceptar-ho i posar en marxa altres polítiques: educació generalitzada per a la població sobre el virus i la malaltia que provoca, mesures d’higiene i rentat de mans massiu, extremar la investigació en la vacuna. Acceptar que les coses són com són, però sempre amb el principi que les accions no facin més mal que el bé que han de fer.

    Quin seria el pitjor escenari? Que es converteixi en un virus amb el qual hàgim de conviure a escala mundial, com el de la grip comuna?

    Això seria, i a això hem d’intentar no arribar. Però no donarem el missatge que està prop una situació així. No està tot perdut. Sí que és bo balancejar amb altres problemes de salut pública per a entendre-ho: ja convivim amb altres virus que provoquen malalties que no tenen cura, com el de la grip comuna. Però igualment, encara podem evitar convertir el coronavirus en això, i anem a intentar-ho. Basant-nos en l’evidència científica, en la coordinació internacional i en les capacitats i recursos dels països. Amb tranquil·litat, bona informació, bones actituds i evitant situacions de pànic.

    Aquesta és una entrevista traduïda de eldiario.es

  • El desconegut ‘pacient zero’: una dificultat afegida per controlar l’epidèmia de coronavirus a Itàlia

    Tot i que encara no es pot parlar de pandèmia, l’expansió del nou coronavirus fora de les fronteres de la Xina preocupa les autoritats sanitàries. Itàlia s’ha convertit en el tercer país del món, després de Xina i Corea de Sud, amb el nombre més gran d’afectats pel COVID-19. Com a resposta, el govern de Giuseppe Conte ha decidit mantenir a 50.000 persones aïllades per contenir l’epidèmia, amb una evident dificultat: no se sap com ha començat.

    Encara que es pensava que s’havia identificat al pacient zero o cas índex (el cas inicial de l’epidèmia actual a Itàlia), les anàlisis de laboratori han mostrat que l’individu sospitós no havia desenvolupat anticossos contra el virus, el que indica que no hi havia estat prèviament infectat. De moment, es desconeix qui podria ser el pacient zero.

    «Desafortunadament, la persona que es considerava el pacient zero no ho era. Necessitem buscar en altres llocs. Estem seguint dues hipòtesis i estem tractant de comprendre si una de les dues és correcta», ha explicat el president de la regió italiana de la Llombardia.

    Per què és important el ‘pacient zero’?

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha mostrat la seva preocupació per l’aparició de nous casos de COVID-19 sense vincles epidemiològics clars amb la Xina i el seu director, Tedros Adhanom Ghebreyesus, alerta que s’està acabant el temps (la «finestra d’oportunitat «) per contenir al coronavirus. El desconeixement de la identitat dels pacients zero, com en el cas d’Itàlia, dificulta el control de l’epidèmia.

    Com explica Ignacio Rosell, metge especialista en medicina preventiva i salut pública, professor associat Universitat de Valladolid: «La identificació del pacient zero’, que també anomenem ‘cas índex’, és rellevant per entendre l’origen de l’epidèmia i també per delimitar amb més certesa els mecanismes i probabilitats de transmissió».

    Rosell aclareix, a més, que el pacient zero: «pot no ser un ‘pacient’ en sentit estricte. Pot no haver requerit atenció sanitària, sinó haver contagiat des d’una forma lleu de la malaltia (la gran majoria de casos de COVID-19 cursen d’aquesta manera). La no identificació del pacient zero o cas índex no és una situació desitjable, perquè suposa perdre informació i per la manca de control sobre aquest cas. No obstant això, aquesta falta d’identificació del cas índex no és una situació excepcional, en salut pública pot donar-se amb certa freqüència. De vegades, i especialment en malalties transmeses per via respiratòria, un contacte relativament casual i distret pot transmetre la malaltia a una persona especialment susceptible, i això resulta molt difícil d’identificar. Encara que l’idoni seria controlar-ho, això tampoc vol dir que aquest cas índex segueixi contagiant a més persones, depèn del període de transmissibilitat en què es trobi, dels seus moviments i de la susceptibilitat de qui tingui aquest contacte. És possible que aquest cas índex ja no sigui un problema. Però en no tenir-ho identificat, es desconeix».

    Una de les possibilitats sobre la taula a Itàlia és que el virus SARS-CoV-2 està, en realitat, més estès en aquest país del que indiquen els casos sospitosos i confirmats. Diversos experts plantegen la hipòtesi que en diverses regions d’Itàlia hagi tingut lloc una difusió «oculta» del coronavirus. Els símptomes dels pacients podrien haver-se atribuït a grip o refredats, en no haver-se identificat cap relació amb la Xina. Una altra possibilitat que no es pot descartar és que el pacient zero fos capaç de transmetre el virus a les persones del seu entorn, tot i no tenir símptomes, el que explicaria la dificultat per identificar-lo.

    Sobre les declaracions de l’OMS, el doctor Rosell explica que: «La ‘finestra d’oportunitat’ és l’opció de contenir l’epidèmia en un país, i el fet que la malaltia salti fora d’aquest país evidentment redueix les possibilitats de control. A més, la possibilitat de restringir moviments als ciutadans és més fàcil en un sol país que en molts, amb els seus diferents recursos, polítiques i lleis. En tot cas, hi ha normatives de salut pública per actuar en aquestes situacions. A Espanya, per exemple, la Llei Orgànica de mesures especials en matèria de salut pública confereix la possibilitat de restringir certes llibertats individuals en benefici de la salut col·lectiva».

    La cerca amb èxit dels pacients zero a l’Iran i Corea del Sud

    A l’Iran i Corea del Sud, on han sorgit també dos brots de coronavirus recentment, les autoritats han aconseguit donar finalment amb els pacients zero, malgrat certes dificultats.

    A l’Iran, l’actual brot de coronavirus compta amb 43 casos confirmats i 12 morts. Les autoritats no van conèixer la identitat del pacient zero fins diumenge. El ministre de Salut iranià Saeed Namaki va informar que un comerciant, que va morir pel COVID-19, havia transportat el virus des de la Xina fins a la ciutat de Qom. Tot i que els vols directes entre l’Iran i la Xina estaven suspesos, el comerciant havia realitzat vols indirectes, escapant-inicialment del radar de les autoritats.

    Mentrestant, la segona epidèmia de coronavirus està tenint lloc a Corea de Sud, on s’han registrat més de 800 casos confirmats i 7 morts. El govern ha declarat el nivell màxim d’alerta. La majoria dels casos es van originar en una secta apocalíptica a Daegu amb un líder messiànic que afirma que portarà als seus seguidors al paradís en el dia del Judici Final.

    Els professionals sanitaris van tenir dificultats per confirmar al pacient zero, ja que la dona sospitosa de ser-ho s’havia negat inicialment a realitzar-se les proves per a la detecció del nou coronavirus (SARS-CoV-2) i declarava no haver viatjat recentment a la Xina. Finalment, es va confirmar que la dona de 61 anys havia estat infectada amb el virus i que, abans que el test donés positiu, havia anat a un hotel, a un hospital i a l’església de la secta on també hi eren presents centenars d’adeptes. Segons indiquen les anàlisis epidemiològics, aquesta persona era una supercontagiadora, doncs va ser capaç de transmetre el virus al voltant de 40 persones.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Els tres casos confirmats de coronavirus a Catalunya són importats i, per ara, no hi ha transmissió local

    27 de febrer 12.30h

    El Departament de Salut confirma un tercer cas importat de coronavirus a Catalunya. Es tracta d’una dona, de 22 anys i de Tenerife, que va anar a la ciutat italiana de Milà, entre el 19 i el 25 de febrer, dia que va viatjar fins a Barcelona. Un cop a la ciutat, la dona es va adreçar a l’Hospital Clínic, on està aïllada en estat lleu en confirmar-se que té Covid-19. En aquests moments s’estan estudiant els contactes estrets que ha pogut mantenir la dona i, seguint el protocol, un cop identificats se’ls aconsellarà l’aïllament a domicili amb una vigilància activa per part dels serveis de salut pública.

    Mentrestant, els altres dos casos importats de coronavirus evolucionen bé. Són un jove, de Barcelona i de 22 anys, que havia anat a Milà entre el 22 i 25 de febrer i una dona de 36 anys, de nacionalitat italiana i resident a Barcelona, que va viatjar a les ciutats italianes de Bèrgam i Milà, entre el 12 i el 22 de febrer. Cap dels tres casos està relacionat.

    Paral·lelament, les 38 persones que van estar en contacte estret (a menys de dos metres i de manera continuada) amb el primer cas i les 14 del segon cas estaran aïllades a domicili durant 14 dies. Totes són persones sanes a qui se’ls fa una vigilància activa i una monotorització de la temperatura.

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya recorda que el 80% dels casos de coronavirus són lleus i que aproximadament un 15% són greus i un 2%, crítics. Els casos més greus succeeixen en persones grans o que pateixen alguna altra malaltia cardíaca, pulmonar o problemes d’immunitat. A més, recomana a la població que, en cas de dubte, truquin al 061 Salut Respon.

    26 de febrer 15.00h

    El Departament de Salut ha confirmat el segon cas importat de coronavirus a Catalunya. Es tracta d’un jove, de Barcelona i de 22 anys, que havia viatjat a la ciutat italiana de Milà entre el 22 i el 25 de febrer. El noi va començar a tenir símptomes (mal de cap, mal de coll i 37,5 graus de febre) el 25 de febrer i es va desplaçar a l’Hospital Clínic, on està aïllat després de confirmar-se el diagnòstic de coronavirus.

    “És un cas importat. No hi ha transmissió local, no es transmet en el nostre país», ha destacat la consellera de Salut, Alba Vergés, durant la roda de premsa celebrada aquest migdia. Per la seva part, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, ha explicat que en aquests moments s’estan estudiant els contactes que ha pogut mantenir el jove i que, un cop identificats, “se’ls aconsellarà l’aïllament a domicili amb una vigilància activa per part dels serveis de salut pública”.

    Guix també ha indicat que “evoluciona bé” el primer cas importat de coronavirus, el d’una dona de nacionalitat italiana amb un quadre lleu i que es troba aïllada també al Clínic, l’hospital de referència per aquests casos. La dona, de 36 anys i resident a Barcelona, va viatjar a Bèrgam i Milà, a Itàlia, entre el 12 i el 22 de febrer. El passat dia 20 va presentar simptomatologia i es va adreçar a l’Hospital Clínic, on des d’aleshores està aïllada en confirmar-se que té Covid-19.

    Durant la roda de premsa, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha subratllat també que “el sistema de salut està preparat per detectar i tractar qualsevol cas de coronavirus, seguint els protocols, que es van actualitzant”. També ha remarcat que avui s’ha fet la primera reunió estratègica sobre malalties transmissibles d’alt risc. Una reunió liderada per la consellera amb representants de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, del Servei Català de la Salut, i la presència de tots els secretaris generals del Govern i dels delegats territorials. “És una estratègia de coordinació absoluta de tots els àmbits de l’administració de Catalunya”, ha reblat la consellera.

    Finalment, la gerent de processos integrals de salut del Servei Català de la Salut, Assumpta Ricart, ha subratllat que el servei 061 CatSalut Respon “ha doblat el personal per atendre totes les trucades de la població amb dubtes per coronavirus”. També ha indicat que la millor manera de prevenir la transmissió del Covid-19 “són les mesures habituals de prevenció de contagis: rentar-se sovint les mans amb sabó; utilitzar mocadors de paper d’un sol ús i tossir tapant-se amb la part interior del colze. L’ús de mascaretes de protecció no té sentit al carrer”.

    Fotografia del secretari de Salut Pública, el Dr. Joan Guix, i la Dra. Assumpta Ricard, gerent de processos integrals de salut del Servei Català de la Salut

    26 febrer 13.00h

    El secretari de Salut Pública, Joan Guix, va informar el dia 25 de febrer a la tarda en roda de premsa sobre el primer cas de coronavirus a Catalunya. L’acompanyava la Dra. Assumpta Ricard, gerent de processos integrals de salut del Servei Català de la Salut. Abans d’això, des de Salud Pública del Ministeri de Salud a nivell estatal, han informat que la Generalitat de Catalunya ja ha activat el protocol per coronavirus després que una pacient donés positiu a Barcelona. Aquesta havia viatjat darrerament al nord d’Itàlia. El següent pas, han explicat, serà una nova prova de confirmació que realitzarà el Centro Nacional de Microbiología.

    La dona, de 36 anys, està ingressada però es troba en estat lleu i, com ha dit Alba Vergés en una reunió a Madrid, és un cas «gens preocupant». Guix ha indicat a més que «està bé, té simptomatologia similar a la gripal. No té patologia de base, és una dona jove». De fet, ha afegit, està ingressada «per comoditat» i perquè ara mateix no hi ha saturació al Clínic. «Sobre la marxa decidirem si la dona es queda al Clínic o marxa a casa, si no hi ha saturació es quedarà a l’hospital», ha dit a més a més.

    A banda, per precaució, hi ha 25 persones properes a la pacient que han estat posades en aïllament preventiu durant 14 dies però cadascuna a casa seva. Han explicat que se les contactarà 2 o 3 cops al dia per veure que no desenvolupen símptomes que fessin necessari realitzar-se proves.

    A l’endemà, avui dia 26 de febrer al matí, Salut confirmava un segon cas de coronavirus. Aquest cop en un noi de 22 anys que ha estat a Itàlia.

    El secretari de Salut Pública també ha indicat que se segueix el Protocol, que permanentment es va actualitzant, i ha informat que s’ha incorporat com a un dels criteris principals de detecció del coronavirus a persones amb clínica respiratòria procedents, a més de la Xina, de les regions italianes de Llombardia, Véneto, Emilia Romaña i Piamonte; i també de Corea del Sud, de l’Iran i de Singapur.

    Durant la roda de premsa d’ahir dia 25, el secretari de Salut Pública ha fet una crida a la calma a la població: “No requerim mascaretes, sobretot, cal seguir les mesures d’higiene habituals: rentar-se sovint les mans amb sabó; utilitzar mocadors de paper d’un sol ús i tossir tapant-se amb l’avant-braç ”. També ha assenyalat que “el 80% dels casos de coronavirus són lleus i que aproximadament un 15% són greus i un 2%, crítics” i ha recomanat a la població que, en cas de dubte, truquin al 061 CatSalut Respon

    Com explicaven fa unes dies en roda de premsa, l’Agència de Salut Pública de Catalunya i el Departament de Salut tenen consensuat un protocol d’actuació davant de casos sospitosos de coronavirus. A grans trets, el circuit a seguir comença per la notificació, per part d’un centre sanitari a la xarxa de vigilància epidemiològica de Catalunya, de l’existència de sospita d’un cas; atenent a un conjunt de criteris epidemiològics i clínics, Salut Pública declara o no l’alerta. Les proves realitzades al laboratori de suport de vigilància epidemiològica descartaran o confirmaran el cas: si és positiu, se seguiran les mesures de prevenció i control, entre les quals l’aïllament del pacient i el seguiment dels seus contactes.

    Aquest protocol arribava després de fixar-se en una reunió del Comitè d’Anàlisi i Seguiment de Malalties Transmissibles Emergents d’Alt Risc, Dirigit als professionals sanitaris, aquest procediment a seguir es basa en l’evidència científica, segueix les directrius de la Organització Mundial de la Salut (OMS), es coordina amb el Ministeri de Sanitat i la Xarxa de Vigilància Epidemiològica Europea i està obert a noves actualitzacions a mesura que hi hagi noves evidències sobre aquesta malaltia.

  • Les dones parlen del seu postpart: «Sentia que havia de conformar-me amb el meu nou cos perquè ningú pensaria en la meva salut»

    Miriam va donar a llum a principis de 2019. Era el seu segon embaràs i havia estat molt complicat: a les 19 setmanes s’havia hagut de sotmetre a una intervenció per un desplaçament de l’úter [incarceració uterina] que al principi van confondre amb un lumbago perquè «els dolors d’esquena són normals, el teu cos s’està adaptant, em deien».

    Després de l’operació va haver de fer repòs i, quan li van realitzar una cesària a la setmana 37 -ja no podia aguantar més el dolor- el dia que va donar a llum «em vaig ajuntar amb 30 persones a l’habitació. Tenia ganes de cridar. Ningú va pensar en la meva atenció ni en el que jo necessitava. Tampoc tenia suport emocional per allò que estava passant. Ni ningú em va aconsellar què fer amb el meu cos: com no vaig poder fer esport durant els 9 mesos, vaig engreixar 15 quilos».

    Als seus 34 anys i des de Barcelona, Miriam va ser una de les dones que va comentar el post que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va publicar a Facebook el dia de Cap d’Any. Colau relatava que havia estat intervinguda d’una hèrnia que arrossegava des del seu segon embaràs.

    «Es parla molt (i es ridiculitza) dels símptomes de l’embaràs com les nàusees o els vòmits. Però és molt més que això. Són les estries, la baixa autoestima, les pors i inseguretats, el pes de la responsabilitat, les moltes coses que no has de menjar o beure, que es negui la nostra desitjabilitat i sexualitat durant l’embaràs i en els mesos posteriors. Un element comú a aquestes moltes coses que et passen o et poden passar arran de l’embaràs és que són el TEU problema (…) si no hi ha risc per a la teva vida, tot el que et passi és el TEU problema», escrivia Colau.

    Una estona després agraïa els missatges que li havien deixat dones que havien patit «en silenci» les complicacions de l’embaràs i postpart. Li passava també a Maitane, a València. Setmanes abans de tenir la seva segona filla «no deixava de veure cossos de dones destrossats pels embarassos. Em baixava l’ànim en saber que t’has de conformar amb això que en diuen ‘cossos reals’ perquè no hi haurà ningú que pensi en tu i en la teva salut (física i mental). I que la seguretat social només pensarà en què el teu nadó estigui bé i no en com de caigut tindràs els cabells, el pit o els penjolls que puguis desenvolupar després del panxot».

    Un cop la seva nena va néixer «em va revisar una matrona, però ningú et deriva als especialistes per garantir que les seqüeles del part es van curant. Vaig haver de tenir un sagnat molt abundant perquè un facultatiu es prengués una mica de debò el meu estat. El mínim que haurien de fer és enviar-te a unitats de sòl pèlvic per garantir que l’episiotonomia que et fan sense donar-te la informació prèvia i demanar-te el teu consentiment no ha deixat sense funció els músculs de la zona vaginal. Després del meu primer part, va ser per la via privada que vaig trobar a una meravellosa fisioterapeuta experta en sòl pelvià. Va ser qui em va portar al benestar físic i emocional, perquè en recuperar el meu cos vaig recuperar la meva autoestima».

    El mateix la Sonia, en el seu cas per una diàstasi (separació) abdominal. A ella li van fer una valoració de terra pèlvic abans i després en un centre de fisioteràpia especialitzat en el qual també tenen cura dels nadons, «perquè un dels motius pels quals moltes dones no van és aquest, on deixes a l’infant?». Però atribueix haver acudit al fet que ella és sexòloga i està de sobres informada: «En consulta tinc a dones que arrosseguen des de fa 15 anys prolapses a l’úter o la bufeta. O amb problemes sexuals. Ni saben que existeixen aquestes opcions, a mi m’ho van comentar les meves llevadores però no sempre es fa des de la Sanitat. I a més que hi ha una mica tabú d’anar a una clínica a una exploració vaginal, no es parla». En altres països hi ha alguns sistemes: a França, per exemple,

    «Es diu: ‘Si no hi ha perill, ja s’operarà’»

    Segons la Federació d’Associacions de Llevadores d’Espanya, durant el puerperi cal acudir amb urgència a una professional quan la febre és persistent; hi ha inflamació, enrogiment o inflor a la zona de sutura, la ferida supura, esquerdes o inflamació al pit, mal i incontinència en orinar, marejos o palpitacions. Com explica la gineco-obstetra Isabel Serrano, les possibilitats de patir una hèrnia com la de Colau augmenten amb el nombre de fills, per això abans eren més freqüents de veure que ara. La política escrivia que «segons la ginecologia clàssica no era» res greu», així que no van fer res en el moment.» I és veritat que no se li dóna molta importància: és una cosa que dius ‘si no hi ha perill, ja s’operarà», confirma Serrano.

    Però Serrano afegeix que «influeix que cal buscar el moment apropiat per operar, tenint en compte la mida, les molèsties que generi, la localització… I que hi ha vegades que al principi passen desapercebudes. Les llevadores, quan tenen l’oportunitat, el temps i els recursos per atendre les dones en el postpart i criança, ho fan.

    No obstant això no sempre es donen les circumstàncies per desenvolupar aquesta cura: «Aquest tipus de complicacions solen tenir tres causes: que la pacient, de vegades amb una intensa activitat professional o per donar-li poca importància, deixa passar massa el temps, perquè els professionals sanitaris per motius mèdics ho retarden, o, és clar, per una mala pràctica. Però una cosa essencial en la medicina és ser respectuós i valorar i respectar el que la pacient expressa, sempre», explica la metgessa.

    «De la nit al dia, els metges ja no són per a tu»

    Sabina del Río és psicòloga especialitzada en maternitat. Dirigeix ​​el Centre Calma, a Madrid, des d’on lloa que Colau «hagi estat capaç de dir-ho, des de la seva posició. Cal tenir-ho clar: l’embaràs i el part, fins i tot si són normals, deixen seqüeles. Però és que es pot complicar, i tot copeja a l’autoestima. No recuperes el teu propi cos. Mai va la vida en això, però per a moltes persones és molt important».

    Per a ella a més s’afegeix un altre factor: «Estem bombardejades en les xarxes d’influencers, d’actrius, que tenen recursos, o no mostren tot, i sembla que al cap de dos dies estan estupendes. Ens tendeixen a fer pensar que això és l’habitual, i en la majoria de les ocasions la realitat no és així». En contraposició, hi ha altres dones a Instagram, com MamaIngeniera, que amb una foto de la seva panxa després de donar a llum deia: «Una cosa és acceptar-ho i acceptar viure amb això, i una altra cosa és acceptar-però voler canviar-ho a millor. Una diàstasi o una pell penjoll que s’enganxa amb els pantalons, empitjora la qualitat de vida de qualsevol».

     

    Ver esta publicación en Instagram

     

    ?Mío? A raíz de una de las preguntas en mis stories de hoy sobre si estoy a favor de hacerme una abdominoplastia, he estado reflexionando un poco. . No me parece mal la cirugía plástica siempre y cuando no te transforme en alguien que no eres. Si se hace de forma medida y buscando un beneficio tanto estético como saludable, me parece que es de puta madre. . Pero por otro lado pienso en todo ese discurso que existe alrededor del “has sido madre y este cuerpo es tu premio”, que da por hecho que tenemos que aceptarnos con nuestro nuevo cuerpo sin más y no encaja conmigo. . Una cosa es aceptarlo y aceptar vivir con ello y otra cosa es aceptarlo pero querer cambiarlo a mejor. Una diástasis o un pellejo colgante que se engancha con el pantalón, empeora la calidad de vida de cualquiera. Y si me dices que tener el abdomen abombado porque mis órganos se quieren salir no va a traerme problemas en un futuro, pues otro gallo cantaría. . No voy a mentir. No he hecho ejercicio hipopresivo de forma intensiva porque lo que he hecho no me ha dado los resultados que me dio en mi primer postparto. Me desanimé. Eso y que una ginecóloga me dijera que dejase pasar un año y después ya se vería. . Quiero visitar a un fisio que me ponga las papeletas sobre la mesa y me diga la verdad. Pero por otro lado pienso que si voy a pasar por quirófano a quitarme el pellejo, ya puestos me arreglen la diástasis también ? Yo que sé. Veo esta operación muy lejana porque sé que el postoperatorio es muy duro y con niños pequeños, pues como que no. . De momento yo me he aceptado. Quiero cambiar, pero cuando doy el pecho en público y todas las miradas se van a mi barriga, no me importa. No me da vergüenza que me miren ni que la ropa me quede mal porque después de comer parece que estoy embarazada de 20 semanas. Pero no me gusta porque esta no soy yo. . Me preguntáis mucho por cómo tengo mi barriga y la verdad es que en esta foto no se aprecia mucho, así que voy a hacer un vídeo de YouTube que espero subir el viernes. ¡Atentas! . Cirugía plástica, ¿si o no? . . . #postpartumbody #diastasisrecti #twims #momoftwins #abdominoplastia

    Una publicación compartida de Laura Fuentes (@mamaingeniera) el

    «Es té tot això com ‘petits problemes’, sobretot si són estètics. I es ven com de ‘bona dona’: «Tu no et queixis, el nadó està bé», segueix del Río.» I passa una cosa: durant l’embaràs, totes les atencions estan centrades en la mare. Tots els metges són per a ella, et cedeixen el seient, fins i tot a vegades es cau en la infantilització. De la nit al dia, amb el part, de sobte són tot pediatres. Ningú et pregunta a tu com estàs, tot és si el nadó menja, si el nadó dorm. És detonant moltes vegades de les depressions postpart». Poques dones van a teràpia per aquests motius,» primer perquè no hi ha temps; segon perquè es banalitza, com aniré al psicòleg per mi si tinc un nadó?; i tercer perquè no es nomena, fa vergonya, ‘

    Les que arriben a anar, a més, no parlen d’això: «S’adonen en consulta que valides el seu patiment, el dur que ha estat per a elles canviar de cos. Això alleugereix bastant. Cal focalitzar en no normalitzar coses que no són normals. Et diuen, ‘se’t passarà amb el temps’, però no tens per què carregar amb què no t’agradi el teu cos, amb la incontinència, amb no tenir vida sexual… Si hi ha professionals que et poden aportar solucions i pots anar com més abans».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El possible fi de l’anonimat de la donació d’esperma i òvuls qüestiona el model actual de reproducció assistida

    El Comitè de Bioètica d’Espanya (CBE) ha recomanat en un informe aquesta setmana el que reconeixen com un «veritable canvi de cultura en la reproducció assistida» del nostre país: advoca perquè els i les donants d’espermatozoides i òvuls deixin de ser anònims. És a dir, els membres d’aquest òrgan han consensuat que hauria de primar el dret d’una persona nascuda gràcies a tècniques de reproducció assistida a conèixer els seus orígens biològics sobre el dret del donant al fet que aquesta persona mai arribi a saber qui és. El sustenten sobretot en l’interès superior de l’infant i en què això pot constituir una peça clau en la construcció de la identitat d’algú. No seria retroactiu i no implicaria responsabilitats legals.

    Les donacions de gàmetes a Espanya són anònimes des de 1988, quan es va aprovar la Llei de Reproducció Humana Assistida que així ho garanteix. Caldria canviar el punt 5.5 en el cas que el Govern fes cas al CBE. Actualment, només contempla que una persona concebuda per aquestes tècniques conegui els seus orígens biològics en molt poques excepcions: per «perill per a la vida» per malaltia genètica, i per assumptes penals. Molts professionals, pacients i donants volen que segueixi sent així. La Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), en previsió de l’obertura del debat, va emetre aquest novembre un altre informe oposant-se rotundament a l’abolició de l’anonimat. El que més els preocupa és la pèrdua de donants: «Això posa en perill el projecte reproductiu de moltes dones».

    En el seu document, la SEF assenyalava que, segons l’últim Registre Nacional d’Activitat de 2017, Espanya és líder a Europa en nombre de tractaments, amb 140.941 cicles anuals de reproducció assistida. I «cada vegada hi ha més demanda», de manera que és important «preservar el model». Destacaven que la legislació ja preveu excepcions per a quan sigui necessari i que els donants «són avaluats per disminuir la possibilitat de malalties».

    L’Associació per a l’Estudi de la Biologia de la Reproducció (ASEBIR) va publicar un posicionament similar: consideraven l’actual marc legal en «equilibri», i apuntaven que no és habitual que els fills per reproducció assistida sol·licitin aquesta informació. Al codirector metge de l’Institut Bernabeu, referent del sector, el Doctor Joaquín Llàcer, també l’inquieta. Ell, que treballa en bancs d’ovòcits i d’esperma, sosté que «l’anonimat és un bé essencial d’una llei que ha aconseguit que al nostre país es desenvolupi una de les medicines reproductives més avançades del món».

    «No tornaria a fer-ho»

    Encarnación va tenir dues filles que ja són adolescents mitjançant una ovodonació i forma part des de llavors d’Asproin, una associació que reuneix i aconsella a parelles i dones. Comparteix la preocupació que això es dugui a terme «perquè cada vegada estem necessitant més accedir a aquestes tècniques. La gent no és conscient perquè és tabú, però molts no podran tenir un fill com ara esperen. El que més ho dificultaria és que es redueixin els i les donants».

    Per la seva experiència en Asproin, Encarnación constata que és rar el desig de saber el nom del donant: el més comú és que només hi hagi curiositat per la semblança física i per les malalties genètiques, que tenen documentades les clíniques. Encara que algun cas sí que hi ha: a mitjan gener passat, al programa Informe Semanal de TVE, Mikel demanava poder identificar l’home que va donar el seu semen a la seva mare fa 36 anys, per «acabar de construir la meva identitat».

    Romina, que té 26 anys i ha donat els seus òvuls quatre vegades, posa cara al que molts vaticinen: si s’implantés una mesura així, ella no tornaria a fer-ho. «Una de les meves motivacions principals és que és un acte voluntari pel qual tu estàs en certa manera ajudant a una altra dona, però no suposa ni t’exigeix ​​implicar més enllà del procés d’hormones». No li tranquil·litza el cas que ningú li pogués reclamar responsabilitats legals pel seu material genètic perquè «els vincles no es limiten a la legalitat». És conscient que avui en dia existeixen excepcions sota les quals sí que algun dia podria trucar-la algú preguntant pel seu ADN compartit: «Tu firmes un contracte de responsabilitat i compromís i no crec que hi hagi moltes dones que donen que no sàpiguen les implicacions».

    Una «tendència» a Europa

    La discussió no surt del no-res. L’esborrany de Recomanació de l’Assemblea Parlamentària de Consell d’Europa instava a revisar el tema, i diversos països europeus han modificat les seves regulacions per abolir l’anonimat. El primer va ser Suècia, el 1985; l’últim Portugal, el 2018. «Sembla una tendència consolidada», argüeix el CBE. Admeten que pot comportar «una possible reducció de les donacions a curt termini en una primera etapa», però «no la desaparició», perquè «en molts països s’ha recuperat en el mitjà termini».

    La Societat Espanyola de Fertilitat contraposa altres dades. Posen com a exemple el Regne Unit, on des de 2005 està permès que en complir la majoria d’edat un fill llevant l’anonimat del donant: «En els últims anys aquí no s’han assolit els nivells previs (…) i s’ha produït fonamentalment a costa dels residents no britànics als quals preocupa menys l’eventualitat de ser contactats en un futur». La SEF esmenta que el 20% de les donacions de gàmetes a Espanya són a pacients estrangers, i el vinculen amb l’anonimat i que si s’eliminés podria donar-se en sentit invers, que els espanyols recorreguessin a altres països.

    En una investigació de 2017, les Doctores en Dret Itziar Alkorta i Esther Farnós analitzaven les diferents legislacions mundials i a partir d’elles repassaven els arguments a favor i en contra. Recuperaven enquestes que es van fer a Holanda el 2004, just abans que s’aprovés la llei que suprimeix també aquí l’anonimat: després de molt temps de debat nacional, el 37% dels pares preferia l’anonimat «principalment per la por que un donant conegut pogués interferir en la família en un futur».

    Pel que fa al «dret a conèixer», Alkorta i Farnós indicaven que cada vegada «anirà cobrant més força» a mesura que s’estenguin els diagnòstics mèdics genètics. Recordaven en tot cas que «no pot obligar els pares a informar els fills sobre l’origen de la seva concepció», però consideraven que «la tendència cap a una societat amb famílies més basades en rols que en la biologia» i «l’allunyament de la imatge del donant-pare» hauria de facilitar «que el concebut mitjançant gàmetes donats pugui conèixer la identitat» si així ho desitja i sense major problema.

    Els experts ho veuen tot com un assumpte amb moltes arestes; legals, ètiques i científiques. Vincenzo Pavone, investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), l’estudia al costat de Sara Lafuente, i vol prendre-ho com una «oportunitat per revisar tot el sistema de reproducció assistida. Fixar-nos només en l’anonimat seria veure els arbres i no mirar el bosc». Entén que la genètica pot representar «una part important de la construcció de la identitat, però això és una cosa merament cultural i psicològica». Per a ell no seria aquest l’argument a favor, sinó «que la societat tingui consciència del paper de les donants a la crisi de fertilitat que vivim, especialment de les dones pel procediment hormonal que els suposa».

    El Comitè de Bioètica citava al seu informe que, si preval el dret a conèixer, «els donants ho faran més conscients del seu paper en la creació d’una vida» i «seran millors des d’un punt de vista ètic». Pavone no es refereix exactament a això quan parla del «paper», sinó al fet que «a efectes macroeconòmics, l’anonimat i el discurs de l’altruisme baixa significativament el cost de la matèria, que són els òvuls». Les donacions «no desapareixerien, encara que potser no tornarien als nivells actuals». Davant això l’investigador recorda que la reserva ovàrica ara mateix a Espanya és molt gran, amb més de 200.000 emmagatzemats que cobreixen la demanda.

    El que sí que passaria, creu Pavone, és que canviaria el perfil de donant: «El farien dones grans que ara, potser ja amb fills i amb menys necessitats econòmiques. També es podria donar un fenomen problemàtic que hem observat: que hi hagi qui ho faci precisament perquè no és anònim, esperant que algú truqui a la seva porta un dia molts anys després».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El Grup d’Interès de Centres Públics de la Societat Espanyola de Fertilitat rebutja trencar l’anonimat en les donacions

    En resposta a l’Informe del Comitè de Bioètica d’Espanya sobre El dret dels fills nascuts de les tècniques de reproducció humana assistida a conèixer la seva orígen biològic, el Grup d’Interès de Centres Públics de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), ha expressat el seu rebuig per considerar-ho un «document esbiaixat, perquè no recull l’opinió dels professionals de la Sanitat Pública».

    Entre els motius que inclou en el rebuig, considera que no hi ha cap estudi que reculli conseqüències com les que es descriuen en el seu document. Afirmen rotundament que «després de 30 anys d’exercici, no hem vist en els nostres pacients problemes com els que planteja el seu informe». També destaquen que són diverses les vegades que s’insisteix en la donació com a «negoci», sense tenir en compte que la Sanitat Pública espanyola realitza al voltant de 5.200 tractaments de fertilitat amb gàmetes donats cada any. Xifra que asseguren que supera als cicles realitzats en tota Suècia, Finlàndia o França en les seves respectives sanitats públiques i privades.

    Davant la proposta d’abolir l’anonimat de les donacions, el SEF creu que això sí que suposaria una reducció de donacions. Com a prova justifiquen que al Regne Unit importen 7.000 dosi de semen de donant cada any, com reflecteix l’article publicat per dos experts britànics en bioètica, al gener de 2020 (Hodson i Parker, 2020). A banda, també centenars de parelles viatgen a altres països d’Europa, per a evitar la llista d’espera de la seva sanitat i a la recerca d’una donació anònima. El panorama al Regne Unit és tal, que estan explorant la possibilitat del donant posmortem, amb tots els dubtes mèdics que planteja aquesta opció. Ara mateix hi ha 18 països europeus on si està vigent l’anonimat estricte, 13 on hi ha un escenari mixt (amb donacions anònimes i no anònimes) i només 6 països tenen donacions no anònimes.

    En el seu comunicat han afegit també altres motius com ara que en el camp de l’ètica reproductiva dins l’informe «s’ha optat per principis individualistes i de maximització com el de la beneficència reproductiva, en comptes de principis generalistes i satisfactores, com el principi de no maleficencia reproductiva general, on es prioritza que l’opció reproductiva triada no ha de danyar a altres persones implicades».

    En aquesta línia, es pregunten i acusen que hagin ignorat en publicar a l’informe la situació al Canadà, país en el qual es va cancel·lar el registre de donants per les dificultats ètiques que plantejava. Entre elles, que els seus especialistes en bioètica no van ser capaces de posicionar-se a favor de cap dels drets de les tres parts implicades en un projecte reproductiu que necessita de gàmetes de donant per a veure’s realitzat.

    Per tot l’exposat, des de la Societat Espanyola de Fertilitat sol·liciten a les Autoritats Sanitàries que tinguin en compte que existeixen plantejaments ètics que respecten a totes les persones implicades en un projecte reproductiu sense necessitat de resultar danyada cap de les parts. Apunten que són diversos els països que permeten la donació mixta, sent potestat dels implicats en la donació i recepció dels gàmetes, optar per l’una o l’altra. I en aquest sentit afegeixen que aquesta recomanació permetrà a la Sanitat Pública espanyola continuar atenent la creixent demanda mèdica i social de les tècniques de reproducció assistida amb gàmetes donats.

  • Quo vadis, administratius de l’Atenció Primària?

    La composició bàsica dels equips d’atenció primària (EAP) estava (i està) formada per professionals de medicina (de família i pediatria), d’infermeria, d’administració i de treball social, tot i que aquestes últimes s’han anat incorporant progressivament als equips des de la reforma de l’atenció primària (AP).

    Les diferents competències de totes les professions que componen i treballen a l’AP fa que el treball en equip sigui un dels mitjans per arribar a l’objectiu de l’organització: donar la millor qualitat possible a les nostres pacients i conciutadanes, cosa difícil d’assolir sense una comunicació interprofessional empàtica, efectiva i flexible entre tots el conjunt de l’equip.

    Un dels col·lectius professionals que més canvis ha viscut en els últims anys ha estat el del personal administratiu. Sobretot des de la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en les activitats del dia a dia. La progressiva informatització dels registres clínics i dels procediments ha afectat el personal sanitari, però on es fa més palès aquest canvi és en l’àmbit administratiu, que després de passar per diferents denominacions, ara es diuen personal de Gestió i Serveis (GiS). Algunes de les seves funcions ara les fan màquines: les cites prèvies ara es poden concertar per internet i altres gestions es poden fer a través de «la meva salut». Ja no busquen ni arxiven històries clíniques en paper, molts tràmits es fan des de dins de les consultes…, però són més necessàries que mai en els centres d’atenció primària (CAP), tant en l’atenció directa presencial o per telèfon, com en molts procediments que han de passar per les seves mans: derivacions, parts d’incapacitat laboral, programacions, etc.

    Ni el servei de GiS ni les companyes i companys que el formen són secundaris en un EAP. Ben al contrari, són la primera cara visible i la primera impressió que rep una persona quan entra en un CAP. El seu paper d’intermediari entre pacients i professionals d’infermeria, medicina o treball social que les atendran fa que siguin un element clau per fer possible l’encaix de la demanda amb la resposta assistencial que pot donar l’equip. No és una activitat mecànica com podria fer una màquina, sinó que al servei d’admissions comença una relació interpersonal que conté l’acollida, l’escolta i l’adequada lectura de les necessitats que s’expressen. Dirigir-les a la professional adient, facilitar dia i hora i inserir-les en una agenda és el primer pas per a una atenció de qualitat i pot condicionar la relació posterior amb les professionals «de dins» o fins i tot el grau de resolució dels problemes de salut.

    El contacte de proximitat que estableix el personal de GiS amb les persones usuàries d’AP aporta una visió diferent de la que es pot tenir des de dins dels despatxos, perquè hi ha un tipus d’informació que només elles poden copsar: dificultats d’accés per horaris, dificultats de desplaçament, problemes per entendre les recomanacions, els circuits…, o situacions en què hi pot haver una vulneració de drets de les persones excloses del sistema. També, les satisfaccions o les queixes del CAP o d’altres serveis. La seva visió és complementària a la que pot tenir una infermera o una metgessa. Per tant, han de ser reconegudes i han de participar en les decisions que pren l’equip. No són personal de segona, com de vegades se les considera, ni s’han de limitar a dur a la pràctica allò que decideix la resta de l’equip. El seu criteri a l’hora de tractar temes organitzatius, o fins i tot assistencials, és fonamental.

    Segurament hi ha diversitat de «models» del treball administratiu i de la seva integració en els EAP, a causa de la manca de regulació d’aquest tipus de tasques i a la manca d’un perfil professional definit. Aquests van ser temes tractats en la XII Jornada d’administratius sanitaris de l’ICS, que potser afecten més al personal administratiu d’AP, perquè les seves funcions estan menys definides que en l’àmbit hospitalari.

    La manca de previsió de l’Institut Català de la Salut (ICS) ha comportat que el col·lectiu de GiS sigui un grup heterogeni conformat per persones amb perfils curriculars dispars i sense una formació homogènia. Ens trobem amb la coexistència de diferents categories professionals, com són les zeladores (figura que ja està desapareixent), auxiliars administratius i administratives, que a la pràctica fan la mateixa feina, però reben sous diferents. Aquestes disparitats han comportat, de vegades, certes dificultats per afrontar els nous reptes que se les ha requerit. La tradicional mirada del mateix col·lectiu sobre la feina que exerceix en l’equip ha de canviar i anar cap a un paper més proactiu en tota la dinàmica de l’equip i en la relació amb les i les pacients i persones usuàries dels CAP.

    De fet, el personal administratiu dels EAP assumeix avui en dia tasques molt diverses i que requereixen coneixements, competències i habilitats específiques i molt complexes per:

    • Atendre i saber escoltar les necessitats de la població, ja que cal saber preguntar amb delicadesa quina és la demanda per a poder canalitzar-la de la manera més eficaç.
    • Conèixer la burocràcia que implica la gestió de la targeta sanitària, cada cop més complexa perquè cal detectar la situació de cada persona i donar-li la informació personalitzada necessària perquè pugui exercir el seu dret a ser atesa.
    • Utilitzar les aplicacions informàtiques que s’utilitzen per a la gestió de les derivacions i exploracions complementàries.
    • Treballar en equip, ja que el personal administratiu és el que, dins dels EAP, treballa més colze a colze amb les companyes (metgesses i infermeres passen moltes hores tancades a la consulta, amb pocs espais comuns).
    • Reconèixer situacions de risc que requereixen atenció urgent.
    • Tenir al cap els fluxos de proves i serveis de la complexa xarxa sanitària.

    Dins del mateix col·lectiu, el blog Tras el mostrador demana avançar cap a un nou rol que potenciï les oportunitats que ofereixen les TIC i una major especialització, fusionant aspectes administratius i sanitaris, per facilitar la consulta mèdica i prenent part activa tant en la promoció de la salut com en la investigació en temes de gestió sanitària. Està clar que la tan demanada implantació de la figura de l’administratiu sanitari es fa cada dia més necessària i aconseguir dotar de sentit i recursos aquesta figura és el principal repte al qual ens enfrontem tots aquells que creiem en la importància de la seva feina.

    Qualsevol canvi requerirà major implicació i formació i ha d’anar acompanyat d’un reconeixement salarial que valori la tasca d’aquestes professionals i atregui a més persones que aportin valor afegit a l’organització. Cal dir que el col·lectiu de GiS és el pitjor pagat dins dels EAP i que han patit les retallades de manera més crua perquè partien de nivells salarials molt més baixos. També és el col·lectiu en el qual, dins de l’ICS, més ha augmentat la precarietat, passant d’un 6,5% de contractes eventuals el 2010, al 10% l’any 2015, tal com explicàvem en l’entrada al nostre blog Atenció Primària, atenció precària. Així mateix, cal desenvolupar una carrera professional que permeti compensacions salarials complementàries i doni projecció de futur al personal administratiu.

    Finalment, la professionalització del col·lectiu exigeix una formació contínua adequada a les seves necessitats, inclosa la formació en valors en l’atenció que donen a la ciutadania. També implica incentivar la recerca i implantar estímuls curriculars. Tot això fomentarà major implicació en la feina i en l’equip i, al cap i a la fi, repercutirà en la millora de l’atenció a la usuària.

    Aquest és un article original de la web del FoCAP

  • La Comissió de Dones i la Igualtat de la Intercol·legial ho constata: les dones són discriminades laboralment

    Amb l’objectiu de comprendre les dificultats que es troben les col·legiades en l’exercici de les seves professions pel que fa a equitat de gènere, l’estudi ha recollit les dades proporcionades pels 64 col·legis que integren la Intercol·legial, però també diversos testimonis sobre les percepcions de les desigualtats.

    Les diferents professionals participants han expressat les situacions que sovint es repeteixen en un entorn laboral i que passen per qüestions com el judici sobre l’aparença física, els comentaris poc respectuosos, l’assetjament, el llenguatge sexista, el paternalisme i l’actitud de menysvalorar les seves opinions.

    Aquestes situacions esdevenen en un tipus de segregació horitzontal i vinculada a les condicions desiguals que afecten a la presència i autoritat de les professionals en els llocs de decisió i un clar desequilibri en l’accés als llocs de responsabilitat. Les professionals enquestades han expressat la sensació de gran dificultat per a arribar a càrrecs de responsabilitat, amb estructures molt masculinitzades i que fan que les dones hagin de fer in «doble esforç» per demostrar que son vàlides. L’estudi també evidencia les dificultats per compaginar la vida professional i la personal i familiar.

    De fet, segons dades facilitades per 64 Col·legis (el 74,4% del total que conformen la Intercol·legial), el 58% del conjunt de la col·legiació són dones professionals (un total de 140.942 col·legiades). Ara bé, dels membres de les juntes de govern, només el 42% són dones. De 64 juntes col·legials, solament 21 estan presidides per deganes (el 33%). I sols 20 Col·legis tenen comissió de gènere (el 31%).

    Pel que fa a la professió infermera, l’estudi recull el fet que la professió estigui estigmatitzada: «Se li dóna una mirada sexualitzada, perquè sempre ha estat assumida per dones» i la sensació que «l’home té més tendència a voler arribar a càrrecs de gestió que la dona».

    La Comissió  de Dones i la Igualtat de la Intercol·legial proposa tanmateix una sèrie de propostes d’acció per adoptar la perspectiva de gènere tant en el sí dels col·legis com a la societat, en consonància amb el Decàleg per l’Equitat de Gènere en l’Àmbit dels Col·legis Professionals de Catalunya, presentat l’octubre de 2019.

  • «El PP hauria de deixar de dir coses feridores i reconèixer que volen que l’eutanàsia estigui penalitzada per ser pecat»

    Ángel Hernández i María José Carrasco van posar cara el 2019 al drama de la manca de regulació de l’eutanàsia a Espanya. El seu cas ha estat el més mediàtic al país des que el 1998 el tetraplègic Ramón Sampedro es llevés la vida davant d’una càmera. El penúltim intent de legislació, a la fi de 2018, Ángel i María José el van seguir des de casa, amb esperances en una llei que els donés una sortida i li permetés a ella, malalta d’esclerosi múltiple, morir tranquil·la. El projecte es va quedar bloquejat al Congrés i es va anul·lar després de la convocatòria d’eleccions.

    L’admissió a tràmit de la Llei d’Eutanàsia d’aquest febrer, que molts creuen definitiva, ha estat molt diferent per Àngel. Aquest cop la va seguir com a públic des de la llotja de Parlament, molt vinculat amb la lluita, tot i que ell tot sol. María José va morir a l’abril prenent pentobarbital sòdic també davant d’una càmera. L’hi va facilitar Àngel, que segueix afrontant per això un procés penal als jutjats de violència de gènere. Que se li pugui acusar d’un delicte masclista contra la persona que va cuidar durant 30 anys li fa mal, però no li fa por la possible condemna: «Estava sospesat. Sóc conscient que el que vam fer, ara mateix, no és legal».

    Creu, com l’Associació Dret a Morir Dignament i altres afectats, que ‘aquesta vegada sí’?

    Ja està passant. La tramitació no és definitiva, però la situació és diferent d’altres vegades. L’únic que pot passar és que s’ensorri el Govern pel que sigui, que no duri més enllà d’uns mesos. Però si aguanta un mínim de dos anys, la llei d’eutanàsia tira endavant.

    L’oposició va estar a matar, perquè per a ells el Govern és il·legítim. Però els votants el que volem és que ens facilitin la vida, i aquesta llei el que fa és permetre que avancin els drets civils i socials. Eixamplem la democràcia. No obliga a ningú, però què tranquil·litat ens dóna a tots. Quan María José va comprar el pentobarbital sòdic, fa cinc anys, li va donar moltíssima tranquil·litat només el saber que tenia aquesta possibilitat a casa, encara que trigués tan després a usar-lo.

    L’altra vegada es va passar aquest mateix procés esperant, amb María José.

    Sí, i quan a les Corts no es van aprovar els pressupostos i es van convocar eleccions, parlem i vam decidir que calia fer-ho. Calia la seva autorització, i sabíem que m’anaven a imputar. Ho havíem discutit molt i havíem parlat molt de Ramón Sampedro per decidir el com. Cal valorar la força mediàtica que va suposar això per mostrar el dolor d’aquesta persona i de les que tenia al voltant. I després el que va sacsejar la pel·lícula [Mar Adentro, d’Alejandro Amenábar, 2004]. Però què va passar? No va passar res. Fa 22 anys que esperem.

    Ha estat gràcies a casos mediàtics tan impactants pel que la majoria de la societat espanyola -el 84% segons Metroscopia- està tan clarament a favor de l’eutanàsia, pel que Espanya en aquest cas anirà a l’avantguarda?

    L’ésser humà, i m’incloc, funciona sobretot a cops d’efecte, així es mobilitza. Ajuden que les persones s’adonin del que passa.

    En la societat hi ha molta força, però això està en mans dels parlamentaris. La legislació és molt complicada perquè parlem de la mort. No tots convivim amb la idea que hi ha un moment en què et mors, però també hi pot haver un moment en el qual vols morir-te. María José ja no podia sortir de les quatre parets de l’habitació. Cal explicar-ho, perquè casos així ens colpegen. Però també cal aconseguir que la seva força es mantingui en el temps i que no tornin a passar 22 anys. He de dir, i no és vanitat, que a més de fer-ho pel cop d’efecte ho vaig fer de manera honrada cap María José. I tant de bo serveixi.

    Què va sentir durant el debat escoltant coses com que es busca «eliminar als nostres majors», de boca de la portaveu de Vox, i «estalviar costos sanitaris», del del PP?

    Pel que diu Vox directament ni entro. I tampoc vull rebatre el que va dir el PP, perquè sembla que en rebatre donem validesa a una autèntica mentida. Sí que diré que el portaveu [José Ignacio Echániz] va ser un hipòcrita i un covard, perquè quan tu tens una ideologia determinada i vols una cosa partint d’ella, pots defensar-la, però no mentir. Jo acceptaria que el PP fes un gir de 360 ​​graus i digués: som creients, això és pecat i creiem que tots els pecats haurien d’estar en el Codi Penal. Jo reconeixeria que tenen dret a pensar així i ser conseqüents amb això. Però que diguin la veritat, no mentides que són molt feridores amb els que l’hem patit.

    No s’està obligant a ningú a recórrer a això. Estan eixamplant els drets de tots. I la millor defensa que això és així serà quan la llei tiri endavant. Es demostrarà que el que han dit que passarà són mentides.

    Creu que amb els anys al PP li passarà per sobre seu rebuig, com amb el matrimoni homosexual, l’avortament, el divorci…, al que es van oposar també?

    És lògic que passi: no hi ha res més transversal que la mort. Tothom morirem. Afortunadament, alguns ho fan en el seu llit tranquil·lament. Però cada vegada allargarem més la vida i això suposarà també de vegades més patiment a la fi. Com això és una circumstància transversal, és clar que s’acolliran a això en uns anys, com no? Hi ha militants del PP a favor, i de Vox. Qui no estarà a favor quan té a un pare, una mare o una filla en aquestes condicions?

    La llei d’eutanàsia és necessària, per a tots, fins i tot per als votants de PP. La defensarem també per a ells. Jo mai criticaré que algú del PP recorri a l’eutanàsia un cop estigui aprovada, com no criticaré que es casi amb algú del seu mateix sexe. Mai ho criticaré, perquè em sembla que quan ho facin, serà també avançar en democràcia.

    Van usar un altre argument: més ajudes a la dependència i a les cures pal·liatives, en lloc de l’eutanàsia.

    Amb l’eutanàsia simplement creuarem el riu de la desraó d’ajudar a gent que és tan, tan desgraciada, com ho va ser María José, que ja no poden fer res per ella ni els medicaments, ni la morfina, ni res. Quan ja no valen les cures pal·liatives. Tots els que estem a favor de l’eutanàsia ho estem també que s’inverteixi en cures pal·liatives. Però quan ja no serveixen? Què fas, deixar-la viure així, o en coma? És això el que es vol? María José va estar nou anys esperant que li concedissin una plaça en una residència. Amb un grau III, el més greu. Quan jo em vaig haver d’operar el 2018 d’una hèrnia umbilical, també li van denegar una residència provisional durant dos mesos.

    Tot això va ser un detonant important. Alguna responsabilitat hi ha també en la manca de recursos. Però nosaltres, encara que haguéssim tingut tots els ajuts del món, si haguéssim arribat al lloc on ella va arribar, hauríem fet el mateix. De vegades es confon: hi ha un moment en què no serveixen de res ni les ajudes a la dependència, encara que funcionessin bé, ni els pal·liatius. Li passarà també a qui ho tingui pagat al cent per cent per si mateix, que hi haurà un moment en què vulgui no tenir més dolor. Ramón Sampedro tenia a la seva família, molta gent que l’ajudava, però una ment desperta, i no volia estar així.

    Li posa algun ‘però’ a la Llei, com els Comitès previs que triaran les comunitats autònomes que critica Dret a Morir Dignament, o que no inclogui el testament vital?

    Jo no sóc expert. No sóc jurista i en aquest sentit sóc un ignorant. L’única cosa que dic, basant-se escoltar els que sí que ho són, és que la llei ha de quedar blindada un cop ja en el Butlletí Oficial de l’Estat, perquè es pugui complir en totes les comunitats de la mateixa manera. Hi haurà governs autonòmics que estiguin a favor i hi haurà governs, com el que podem tenir aquí a Madrid, Que no, i que faran tot el possible perquè no es pugui aplicar. Cal lligar això. Com el Comitè previ que valora els casos, que pot portar a frenar-los. És com el pin parental, però el pin parental, tot i que terrible, es pot discutir, barallar. Aquí parlem de gent que està patint i que no té temps d’anar reclamant als tribunals, que l’hi vagin retardant. I que potser s’ha de, finalment, suïcidar i estarem en aquestes. Si som demòcrates, hem de defensar que la llei sigui llei.

    Dit això, és una bona notícia: la llei de l’avortament del 85 de Felipe González no era com la d’ara; es va millorar anys després. Això ara és un pas endavant en democràcia que s’estudiarà, al nivell de quan vam aconseguir la jornada de 8 hores, l’avortament i el matrimoni homosexual. És una llibertat, una eina per a la societat.

    A què s’ha dedicat aquests mesos, des que va morir María José?

    A molta feina i molta lluita, de vegades en silenci. Jo he conegut la política des de nen i sé que no cal cansar ni molestar massa. Però han estat uns mesos molt preocupat perquè això tiri endavant, en gran part perquè li vaig prometre a María José i era el meu compromís. I aquí seguiré, fins que surti.

    El meu dia a dia ha canviat molt, però diria que cap a malament. Sí, ara estic menys ocupat i me’n vaig amb els amics a menjar, però jo passo moltes hores a casa i la trobo a faltar. A mi m’agrada molt llegir i ho feia més quan estava María José, perquè la seva part cognitiva no es vingués a baix: m’havia de llegir primer jo el llibre i després fer-li un resum. Passàvem molt de temps així cada dia. I ara a vegades llegeixo un llibre, o veig una pel·lícula -que també a la fi havia de narrar perquè ella ja gairebé no vèiem, i penso en quant li hagués agradat a ella. Quan escric i em falta una paraula que no trobo, recordo que ella sempre la tenia. Era molt, molt intel·ligent. Jo només vaig tenir la sort que em volgués.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • El dret a una mort digna comença a caminar per convertir-se en llei

    Espanya podria tenir aprovada al mes de juny la primera llei que reguli l’eutanàsia, després d’anteriors intents fallits. És el termini que preveu el Govern. Espanya s’afegiria així als Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg en el continent europeu, i el Canadà, Colòmbia, i l’estat de Victòria a Austràlia, que han precedit a Espanya en aconseguir les majories necessàries per elaborar una llei d’eutanàsia.

    Una majoria molt àmplia i transversal de la cambra baixa va donar via lliure en el Congrés a l’inici de la tramitació de la proposta socialista. Es necessitaven 176 vots a favor, però la votació va tenir 201 vots positius, 140 de negatius, i 2 abstencions. Hi va haver 343 vots emesos, dels 350 membres de l’hemicicle.

    Una tramitació que portarà quatre mesos de confrontació entre la majoria de forces polítiques partidàries de la regulació (PSOE, Unidas Podemos, ERC, PNB, JxCat, Cs, Bildu, Más País, Compromís, CUP, Coalición Canaria, Nueva Canarias, PRC, BNG i Teruel Existe), i les quatre que s’hi oposen (PP, VOX, UPN i Foro Asturias). Un debat que també es traslladarà a l’opinió pública, perquè encara que els últims estudis sociològics indiquen una clara majoria de la població partidària de regular l’eutanàsia, també hi ha sectors socials en contra que plantejaran batalla.

    Per exemple, l’Estudi sobre valors i actituds a Europa sobre l’esfera privada, elaborat per la Fundació BBVA, i fet públic l’octubre de 2019, mostra que el 83% dels espanyols accepta la regulació de l’eutanàsia, entesa com el procés per “accelerar la mort amb ajut mèdic a pacients en fase terminal d’una malaltia incurable i que han expressat la seva voluntat de no seguir vivint”. I, el Baròmetre sobre Neurociència i Societat d’IPSOS, (empresa multinacional de consultoria i estudis de mercat a escala mundial amb matriu a França), publicat el novembre del 2018, mostra que el 85% dels espanyols estava a favor de regular l’eutanàsia.

    El Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) en una enquesta sobre la Sanitat el 2011, va preguntar sobre la possibilitat d’aprovar una llei que regulés el dret de les persones a “morir dignament”. Un 77,5% es van mostrar favorables, front un 9,8 que es van manifestar en contra.

    El 2009 el CIS també havia elaborat una investigació sobre els pacients amb malalties terminals: el 63,3% dels enquestats van afirmar que eren partidaris “amb tota seguretat” que s’havia de regular a Espanya la llei de l’eutanàsia, que permetés els metges posar fi a la vida i als patiments, si la persona ho sol·licitava lliurement.

    Què vol dir eutanàsia?

    Les dades demostren, doncs, que hi ha una majoria social favorable a l’eutanàsia, entesa com l’origen etimològic de la paraula, la bona mort, o com més modernament, amb el significat de dret a la mort digna. La paraula eutanàsia té el seu origen en la paraula grega que deriva dels vocables “eu” que vol dir bo i de “thanatos” que vol dir mort.

    A la Grècia antiga l’eutanàsia significava una mort honorable i una mort sense dolor. Per tant, contemporàniament s’ha anat associant l’eutanàsia al final de la vida sense patiment, i al procediment voluntari que realitza un metge per accelerar la mort d’un pacient terminal d’una malaltia incurable, que prèviament ha demanat al metge que vol acabar amb el dolor i el patiment que li provoquen la malaltia.

    Evidentment, l’eutanàsia com altres drets o decisions individuals, com l’avortament i la donació d’òrgans que també provoquen divisions socials, són molt complexos per les implicacions que suposen per a les persones que prenen la decisió, el seu entorn i els professionals que intervenen.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix l’eutanàsia com “l’acte deliberat de posar fi a la vida, a petició pròpia o d’algun familiar”. Mentre que la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, la defineix com “l’acció u omissió que per evitar patiments als pacients terminals, accelera la seva mort amb el seu consentiment o sense ell”.

    L’eutanàsia a Europa i a la resta del món

    Els països que han precedit a Espanya en la regulació de l’eutanàsia han tingut generalment en compte la llibertat i la vida del pacient com a prioritat, remarcant el patiment com a raó per deixar-lo morir. Entendre l’assistència a la mort com a la preservació de l’autonomia del pacient, amb la llibertat per decidir sobre la pròpia vida per damunt de les seves limitacions físiques.

    A més, la regulació de l’eutanàsia mitjançant una llei es garantia de control, ja que en ella es recullen els límits i els mecanismes de control que garanteixen la seguretat del pacient i eviten les possibles males praxis. Es protegeix així el dret del pacient i el deure del metge i la bona pràctica de l’eutanàsia.

    Els Països Baixos van ser el primer país europeu en aprovar una llei d’eutanàsia el 2002. Amb el nom: Llei de final de la vida a petició pròpia, es va legalitzar la inducció mèdica a la mort d’aquells pacients residents al país, que confirmessin en diverses ocasions el seu desig de morir i que es trobessin en una fase terminal i sense opció de tractament.

    També el 2002 Bèlgica, basant-se amb la normativa neerlandesa, va aprovar la seva llei, que a més va ampliar l’aplicació a què el pacient no estigués en fase terminal però sí patint greus problemes psicològics o degeneratius. Luxemburg el 2009, va aprovar la Llei de cures pal·liatives, eutanàsia i suïcidi assistit. Legalitzant els tres supòsits en el seu ordenament jurídic.

    Colòmbia va reglamentar l’eutanàsia el 2015 a través del Ministeri de Salut i Protecció Social a instàncies del Tribunal Suprem. Aquest país catòlic de l’extrem nord de Sud-amèrica, és l’únic de l’Amèrica Llatina on és legal l’eutanàsia. Es regula que només un metge pot administrar la mort als pacients adults en fase terminal després de la supervisió d’un Comitè Científic Interdisciplinari que ho aprovi. El 2018, el Tribunal Constitucional va requerir al govern reglamentar també l’eutanàsia per a nens i adolescents. La llei està en tràmit parlamentari des del 2019.

    Canadà va legalitzar l’eutanàsia el 2016, després que el 2015 el Tribunal Suprem dictaminés que la llei que penalitzava la mort assistida medicament era anticonstitucional, i va donar un any al Parlament per rectificar. Tot i que el Suprem va assenyalar que l’eutanàsia havia d’estar disponible per a qualsevol persona que patís “una condició mèdica dolorosa i irremeiable” finalment la llei aprovada limita l’eutanàsia als malalts terminals.

    Al juny de l’any passat l’estat de Victòria es van convertir en el primer d’Austràlia en promulgar una llei d’eutanàsia. La llei permet els pacients amb malalties terminals demanar la mort assistida amb una combinació letal de medicaments. En tots aquests països es considera l’eutanàsia com activa. També Nova Zelanda, va aprovar l’any passat l’anomenada Llei d’Elecció d’acabament de la Vida, que serà el primer país a sotmetre a referèndum una llei d’eutanàsia aquest any, abans que entri en vigor.

    Hi ha altres països on existeix l’anomenada eutanàsia passiva i/o el suïcidi assistit, a Europa es considera que no és il·legal o es permet aquesta pràctica, a Suïssa, Alemanya, Àustria, Albània i Finlàndia. També a deu estats dels Estats Units i al Japó. A Gran Bretanya, Dinamarca, Estònia, Hongria, Itàlia, Letònia, Noruega i Suècia, es permeten casos d’eutanàsia passiva sota certes circumstàncies.

    La proposta de llei espanyola

    El PSOE vol que la seva proposta de llei d’eutanàsia tiri endavant amb el màxim consens possible. Per això, vol que durant el tràmit parlamentari les aportacions dels diversos grups puguin millorar-la. Els principals punts de partida caracteritzen la proposta com a garantista.

    Es pretén regular el dret de les persones que compleixin les condicions exigides a sol·licitar i rebre l’ajut necessari per morir. Els supòsits previstos en principi serien: les malalties greus i incurables o malalties cròniques i invalidants causants d’un patiment físic o psíquic intolerables. Serien aquests malalts els que podrien demanar l’eutanàsia per a posar fi a la seva vida. La petició de l’ajut per morir s’hauria de fer per escrit voluntàriament a través de dues sol·licituds amb una separació de quinze dies naturals entre ambdues.

    Quan el facultatiu consideri que la mort és imminent, s’acceptaran períodes menors. Si el malalt està impedit físicament, una altra persona major d’edat podrà fer la petició en presència del pacient i d’un professional sanitari. L’ajut també es podrà demanar mitjançant el document d’instruccions prèvies, voluntats avançades o equivalent, que ja existeix en l’ordenament jurídic.

    Les peticions d’eutanàsia seran avaluades i comprovades per certificar que compleixen els requisits per una Comissió de Control i Avaluació. Hi haurà tantes, com comunitats autònomes. La llei establirà en principi dues modalitats: l’administració directa al pacient d’una substància per part del professional sanitari, i l’altra que el metge recepti la substància perquè el pacient se la pugui autoadministrar en el cas que estigui conscient. En tots dos casos, el personal facultatiu mantindrà l’observació i suport al pacient fins a la mort.

    Els sanitaris podran declarar-se objectors de consciència per no intervenir en processos d’eutanàsia, i la llei modificarà el Codi Penal perquè no sigui delicte. L’eutanàsia es considerarà una prestació sanitària més, i la mort per eutanàsia es considerarà mort natural a tots els efectes.

    S’haurà d’esperar al final de la tramitació parlamentària per veure com es concreten tots els aspectes de la llei. De moment, els defensors plantegen la necessitat de la mateixa com una resposta a una demanda social creixent, que cal regular de manera equilibrada i amb garanties. La portaveu socialista va defensar la proposta afirmant “que el dolor no té ideologia” i que la normativa és una aposta “pel dret a decidir de la pròpia vida, en cas de patir malalties incurables”.

    Per la seva part, els opositors, del PP i de VOX, plantegen una llei de cures pal·liatives com a alternativa. Però a més, les crítiques a la regulació van ser duríssimes. El PP va acusar el PSOE d’amagar amb la iniciativa “retallades de despeses sanitàries per l’elevat cost que suposa el tractament de les persones afectades per malalties incurables”. VOX va titllar la proposta de “el reconeixement del dret a matar. Convertint l’Estat en una màquina de matar” A més va comparar la iniciativa amb “la solució final” practicada en l’Alemanya Nazi de Hitler.