Just Deploy It!

Blog

  • Regulació o reconversió: entitats ecologistes demanen més acció del govern després de l’explosió a la petroquímica

    Fa un mes es va viure un nou accident químic al Camp de Tarragona. L’explosió d’un reactor a l’empresa Industrias Quimicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE) va provocar un incendi al polígon sud de la petroquímica, situat al municipi de la Canonja. L’accident, que va deixar diversos ferits i tres morts (un veí del barri de Torreforta – a 3 km de la planta –, l’encarregat i un altre treballador de l’empresa), es va produir en una empresa que tracta amb un gas especialment inflamable: l’òxid d’etilè, que s’utilitza com a desinfectant.

    L’explosió ha reobert debats latents a una zona molt sensibilitzada pels perills inherents d’acollir el complex més gran d’aquestes característiques del sud d’Europa. És l’«enèsim accident al Camp de Tarragona provocat per l’activitat de la petroquímica i per la manca de control per part de governs», denuncia Cel Net, una plataforma creada el 2008 per veïns del complex petroquímic de la Vall del Francolí.

    «Es demostra, un cop més, que ens trobem envoltats d’un perill inassumible que tanmateix és tolerat i aplaudit per part d’una classe política irresponsable i aliena a les necessitats reals de la població», afegeixen des del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans-Ecologistes de Catalunya (GEPEC-EdC), una associació de defensa i estudi de la natura per la millora del medi ambient de les terres de l’Ebre, Priorat, Conca de Barberà i Camp de Tarragona des del 1985.

    Les diferents entitats ecologistes del territori coincideixen en denunciar una mala gestió per part de les autoritats públiques de les comunicacions en els moments posteriors de l’accident, tant pel que fa als efectes del gas sobre la salut de les persones com pels passos que la ciutadania havia de seguir per protegir-se. «Les declaracions de les autoritats sobre la innocuïtat del producte cremat en aquesta explosió són irresponsables, igual que el mal funcionament del pla d’autoprotecció, més tenint en compte la possibilitat d’un efecte dominó en una zona tan massificada», exposen des del GEPEC-EdC.

    Els membres d’aquest grup d’estudi recorden que, quan hi ha un accident amb un producte tòxic – com ho és l’òxid d’etilè, «al risc inherent del producte que s’inflama cal afegir-hi el risc associat als gasos i fums derivats de la deflagració o combustió». En el cas d’aquest gas, expliquen, «els seus efectes passen des d’irritació a les vies respiratòries, trastorns a l’aparell digestiu i neurològics fins a avortaments espontanis, sense menystenir els efectes cancerígens i mutagènics demostrats que té aquest compost sobre les cèl·lules».

    Sobre els protocols d’avís i autoprotecció, les entitats denuncien que s’ha demostrat que el PLASEQCAT (Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Catalunya) no és una eina eficient. «La desinformació des dels canals oficials ha arribat tard i esbiaixada, per la qual cosa la població s’ha hagut d’informar mitjançant les xarxes socials per entendre que el que estava succeint era veritablement greu», diuen des del GEPEC-EdC.

    Des d’Ecologistes en Acció, recorden també que no van funcionar les sirenes per avisar a la població ni hi ha hagut coordinació entre administracions. «La població no en té ni idea del que ha de fer ni on ha d’anar per fugir del perill de l’accident i l’única opció que se li dona és el confinament», denuncien des de l’entitat.

    Els grups ecologistes exigeixen canvis a les administracions

    Per tot això, els diferents grups ecologistes reclamen que es revisi la normativa de seguretat i riscos laborals de la petroquímica per part de la Generalitat i es faci un estudi exhaustiu de l’impacte de les indústries sobre la salut. També demanen un nou Pla de Seguretat davant del Risc Químic, que tingui en compte l’efecte dominó i disposi de mecanismes de comunicació clars i efectius davant una emergència en temps real.

    Des del GEPEC-EdC, també volen que es revoqui l’autorització de funcionament d’IQOXE i es depurin les responsabilitats penalment. «No ens conformarem amb una sanció econòmica», afegeixen. A la Plataforma Cel Net consideren necessari disposar d’una «nova legislació que controli, reguli i redueixi l’impacte de la indústria contaminant, que acabi amb el risc permanent i la impunitat amb què actuen les empreses». Per Ecologistes en Acció, «la concentració massiva d’indústries perilloses en aquest complex petroquímic, i els successius accidents que es produeixen fa necessari replantejar les instal·lacions avui existents a Tarragona cap a una indústria més sostenible, més ecològica i sobretot més segura».

    «Són moltes més les morts prematures i malalties produïdes durant anys», es queixaven des de Cel Net. I és que l’impacte de tenir el complex petroquímic més gran del sud d’Europa a només 2,5 km de la població, fa que sigui un «còctel químic convertit en polvorí» que constantment interfereix en la vida de les persones i el medi ambient en forma de sorolls, males olors, contaminació i inseguretat permanent. «Cal tenir en compte que, més enllà d’accidents com aquest, la indústria té un risc i impacte permanent i diari en la salut del territori i la població, provocant morts prematures i malalties de manera continuada», recorden des de la plataforma.

  • Petroquímica de Tarragona: 4 morts en 4 accidents en només 8 mesos

    Quatre morts i almenys catorze ferits de diversa consideració és saldo dels quatre accidents produïts a la zona petroquímica de Tarragona des de maig de 2019. Per això, avui, la societat del camp de Tarragona, en especial els sindicats i els veïns propers a la petroquímica, estan convocats a una jornada de vaga i de mobilització general. La clau de volta d’una coincidència tan gran és la sensació d’inseguretat que tenen els treballadors de la zona i també els veïns dels barris propers a una de les concentracions industrials químiques més importants d’Europa.

    El 14 de gener passat es va produir un accident a l’empresa Industrias Químicas del Óxido de Etileno (IQOXE). De resultes de l’explosió van morir dos treballadors de la companyia i es va produir una tercera mort al barri de Torreforta. Una tapa del reactor que va explotar va impactar en el domicili d’aquest tarragoní, situat al número 7 de la plaça García Lorca. La reacció al sinistre ha estat la que ha causat la insòlita on participaran els sindicats CCOO, UGT, USOC, CGT i I-CSC, a més d’organitzacions cíviques i socials del camp de Tarragona.

    Tot això, però, no hauria passat si el desgraciat accident no hagués estat precedit per altres sinistres que han encomanat la sensació d’inseguretat a treballadors, veïns dels barris circumdants i també als dels pobles que són a tocar dels polígons petroquímics.

    Els accidents que han precedit IQOXE

    Divendres 31 de maig de 2019, una explosió a l’empresa Carburos Metálicos, de la Pobla de Mafumet, causava la mort d’un treballador de 44 anys, pare de dos fills i resident al barri tarragoní de l’Albada. Un altre treballador va ser hospitalitzat en estat crític. Segons es va informar, l’accident va deixar 13 ferits més, inclosos diversos bombers i tècnics de la Generalitat que havien acudit a centre de treball després rebre l’avís de l’accident.

    El juliol de l’any passat es produïa un altre accident: l’incendi a l’empresa Miasa Logística, al polígon Entrevies de Tarragona, situat entre aquesta ciutat i Salou. En aquella ocasió hi va haver sort i no es van produir víctimes, encara que a conseqüència de l’accident es va activar el pla d’emergències químiques (PLASEQCAT).

    A mitjan juliol es produïa un altre accident, en aquest cas a l’empresa Clariant, situada també al polígon tarragoní d’Entrevies. Va ser, un altre cop, un incendi en una caldera d’oli tèrmic. Hi va haver fortuna i no es van produir afectacions personals, ni tampoc danys materials d’importància. Ara bé, els serveis d’emergència es van activar perquè un veí que passava a prop de la fàbrica va veure l’incendi i va avisar els bombers. Aquesta circumstància, més que tranquil·litzar els treballadors, els neguiteja, segons ha explicat a Diari del Treball, José Manuel Martín, secretari general de CCOO d’Indústria de Tarragona.

    Confinament sense que sonin les alarmes

    El gener de 2020 es va produir l’accident més greu de la sèrie descrita, l’explosió a IQOXE, amb els tres mort ja coneguts i la sensació d’inseguretat que van sentir els treballadors de la indústria química de Tarragona i també dels veïns de la zona, que van veure com s’activava el PLASEQCAT, es confinava la població però, no sonaven les alarmes, mentre un núvol químic afectava l’indret.

    Martín, líder de CCOO, explica que una de les raons del reguitzell d’accidents que es produeix a l’àrea petroquímica de Tarragona “és la visió mercantilista de les direccions de les empreses que, en lloc d’apostar per la seguretat i l’excel·lència, busquen essencialment rebaixar costos”. Això “es tradueix en retallades en les despeses de manteniment i en les inversions que ajuden a fer que la producció eviti riscos innecessaris”.

    La precarietat laboral genera inseguretat

    En el mateix sentit opina Ángel Clúa de la Federació d’Indústria Construcció i Afins de la UGT a les comarques tarragonines. “Els accidents no s’haurien produït si no haguessin proliferat tantes indústries auxiliars que assumeixen bona part de la feina que abans feien les empreses de capçalera. Això comporta més precarietat, perquè els treballadors no acaben d’especialitzar-se, ja que estan una setmana en un lloc i al cap de poc en una altra empresa, cosa que evita que coneguin a fons el funcionament dels processos de producció i de la seguretat que això suposa”.

    Martín abunda en el concepte d’externalització. “Les empreses intenten subcontractar molts dels processos que abans formaven part del cor de la seva producció”, diu. En aquest sentit, hi ha una baralla sorda entre sindicats i empreses pel que seria fixar quines parts de la producció es poden subrogar o no. “El nostre conveni diu que les feines continuades que duren més de sis mesos es poden subrogar. Per tant, les empreses intenten estirar les feines per mirar de delegar-les a companyies auxiliars”.

    En el cas d’IQOXE, els treballadors s’havien queixat abans del tràgic accident que els va afectar de la gran càrrega de feina que havien de suportar. “Quan hi havia algú malalt, ens feien doblar el torn”, explica un dels operaris. Martín, de CCOO, esgrimeix que una recerca feta als treballadors va donar com a resultat que el 98,5% consideraven que en la seva feina hi havia riscos psicosocials i només un 1,5% pensaven que el risc era mitjà baix. Quan ho van comunicar a la direcció els van respondre “que era una enquesta i que no era significativa”. De fet, l’empresa accidentada va patir una vaga just uns mesos abans del sinistre. Els treballadors denunciaven que havien fet fora sis companys pel simple fet de presentar una candidatura al comitè d’empresa.

  • El CatSalut suspèn, per ara, la Instrucció per evitar el frau de llei en l’accés a assistència sanitària

    Signada per Adrià Comella, director del Servei Català de la salut, s’ha fet pública la resolució per la qual s’estableix «la suspensió de l’aplicació de la Instrucció 05/2019, Actuacions per evitar el frau de llei en l’accés amb càrrec al Servei Català de la Salut (CatSalut) i per al rescabalament de despeses d’assistència sanitària en cas de frau de llei, amb la finalitat de garantir la sostenibilitat del sistema sanitari públic, del CatSalut».

    Aquest moviment arriba després de la queixa d’amplis sectors. De fet, per això argumenta la suspensió el mateix CatSalut. Actualment, s’havia tancat ja el tràmit d’informació pública i audiència de les entitats interessades del Decret pel qual s’anava a aprovar el reglament de desenvolupament de la Llei 9/2017, de 27 de juny, que estableix la universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut.

    Les al·legacions rebudes en aquest tràmit, afirmen, feien «palès que el contingut de la Instrucció 05/2019 pot induir a interpretacions que són contràries a la seva autèntica finalitat, que, en cap cas, ha de suposar una restricció dels drets de les persones en risc d’exclusió social o persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social».

    D’acord amb això, el CatSalut ha considerat convenient suspendre l’aplicació de la Instrucció 05/2019 fins que s’aprovi i entri en vigor el Decret que desenvolupa aspectes fonamentals sobre l’abast que ha de tenir l’assistència sanitària en cas de persones en risc d’exclusió social o
    persones pertanyents a grups en risc d’exclusió social.

    Paral·lelament a la resolució de suspensió d’aplicació de la Instrucció 05/2019, per evitar el frau de llei, l’Ajuntament de Barcelona ha inclòs en l’ordre del dia del Ple Municipal realitzar una Declaració Institucional en contra d’aquesta instrucció.

    Segons el text presentat a la comissió municipal, la declaració vol «instar a la Generalitat de Catalunya a retirar la Instrucció 05/2019 per evitar que s’alimentin sospites de frau sobre les persones que resideixen a Catalunya en situació de precarietat habitacional i una aplicació arbitrària i/o discriminatòria del dret a l’accés universal a la sanitat pública». A més, també instar-la perquè «vetlli per què el Reglament de la Llei 9/2017, actualment en fase de consultes, no contribueixi a crear noves situacions d’exclusió i garanteixi la universalitat de l’assistència sanitària, buscant el consens amb les organitzacions socials, els professionals de la sanitat pública i el món local». Finalment, instar a la Generalitat també a què proporcioni la informació, tot respectant la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades, que l’hagi motivat a aprovar la Instrucció 05/2019 i que «iniciï un procés que busqui el consens amb les organitzacions socials, els professionals de la sanitat pública i el món local per donar-hi una resposta que faci compatible la sostenibilitat del sistema de finançament públic i la universalitat del dret a l’assistència».

    Aquestes demandes arriben després de valorar que la instrucció valorava com a criteris de frau elements que es contradeien amb la base de la sanitat universal. Per exemple, en el text parlen que la instrucció «identifica com a possible criteri de frau el fet de no disposar de cap contracte de treball, subministrament o lloguer que acrediti la residència habitual» però al mateix temps recorden que la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, estipula que les administracions públiques locals tenen l’obligació d’empadronar a totes les persones que visquin al seu territori i que tots els veïns i veïnes d’aquest mateix territori tenen el dret i l’obligació d’empadronar-se.

    Des de l’Ajuntament de Barcelona destaquen aquests elements perquè aquest empadronament és la porta d’accés a drets fonamentals com ara l’assistència sanitària pública o l’escolarització bàsica dels menors. Afegeixen que és necessari garantir aquests drets perquè «la realitat de molts dels veïns i veïnes de Barcelona vinculada a l’habitatge és la residència no continuada en un mateix habitatge i, per tant, la dificultat d’acreditar documentació relativa a un domicili fix». Recorden que, per pal·liar aquesta realitat l’Ajuntament de Barcelona facilita als seus veïns polítiques d’empadronament actiu que inclouen l’empadronament sense domicili fix.

  • Falten suports a l’aula per als alumnes amb síndrome d’Asperger

    «El meu Asperger m’ajuda a no creure en mentides. Em fa diferent, i ser diferent és un regal. Jo ho considero un superpoder». La mediàtica Greta Thunberg forma part d’aquest 2,5% de la població mundial que pateix la síndrome d’Asperger, una condició enquadrada en el que es coneix com a trastorns de l’espectre autista (TEA). Les estadístiques oficials indiquen que afecta 3 de cada 1.000 infants a l’Estat espanyol, tot i que estudis recents apunten que aquesta xifra podria ser més elevada (1 de cada 250).

    Es tracta d’un trastorn neurobiològic que té l’origen en una alteració de les àrees cerebrals implicades en les habilitats comunicatives i socials. Malgrat la seva prevalença, l’Asperger ha estat fins fa relativament poc temps un gran desconegut associat, a més, a un bon nombre de mites i idees errònies. Afortunadament, les coses van canviant i casos mediàtics com el de l’adolescent sueca han contribuït a donar-hi més visibilitat.

    Tal com explica Alfonso Igualada, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, «els darrers anys ha augmentat la detecció dels infants amb trastorn de l’espectre autista (TEA) gràcies al fet que la societat coneix més bé aquesta qüestió. Per sort, queden lluny els estereotips d’altres èpoques».

    Un perfil femení «emergent»

    «Un altre aspecte que ha influït en l’augment de la detecció de casos és el fet que s’ha identificat un perfil dins l’espectre: el que caracteritza principalment les dones», comenta Cristina Mumbardó, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. «Fins ara s’havia detectat més incidència d’homes. No obstant això, les deteccions tardanes en dones amb TEA han disparat les alarmes, i han donat a conèixer un perfil menys estudiat i caracteritzat per presentar interessos que solen estar centrats en la lingüística, la història, l’art…», explica la professora.

    Encara que es manifesta de manera diferent en cada infant, les persones amb síndrome d’Asperger es caracteritzen per demostrar un interès notable per aspectes concrets o un tema en particular, en els quals arriben a ser experts; desenvolupen rituals o rutines repetitives, i són literals en el llenguatge i la comprensió (no entenen les ironies, les metàfores, etc.).

    Així mateix, solen mostrar un comportament social i emocionalment inadequat, amb dificultats per a manifestar empatia i establir vincles amb els altres. «Els individus amb síndrome d’Asperger entenen les relacions socials amb una altra òptica. Per exemple, sabem que els agrada estar amb altres persones, però no els cal interactuar constantment», comenta Alfonso Igualada.

    També és freqüent (sobretot en els infants) que tinguin conductes disruptives i no adaptatives com, per exemple, molestar o fer sorolls. «Aquestes actituds de vegades van dirigides a comunicar, mentre que altres vegades les fan servir per a gestionar-se i regular-se a ells mateixos i l’entorn», explica Cristina Mumbardó.

    Igual que la resta dels TEA, els casos d’Asperger se solen detectar en edats primerenques (encara que hi ha un nombre important d’adults sense diagnosticar), coincidint amb l’inici de l’escolarització. Segons dades de la Confederació Autisme Espanya, entorn de 50.000 infants en edat escolar tenen un TEA, i la majoria estan escolaritzats en centres ordinaris, cosa que planteja la qüestió de com s’integren i es gestionen les seves peculiaritats a l’aula. Respecte a això, els estudis han demostrat que el tractament individualitzat i multidisciplinari és clau per a la integració d’aquests infants tant en l’àmbit escolar com en la resta dels entorns en què es desenvolupen.

    El camuflatge com a falsa estratègia d’integració

    Per a Alfonso Igualada i Cristina Mumbardó, el problema principal en aquest sentit és que a les escoles es tendeix a obviar les necessitats d’aquests infants, prioritzant altres aspectes com el currículum i les metodologies d’aprenentatge generalistes, sense tenir en compte els millors resultats pel que fa a la manera de tractar els alumnes amb un TEA.

    «Cal que les institucions educatives creïn contextos positius d’aprenentatge per a aquests infants, dirigits a evitar situacions problemàtiques, com el camuflatge, les conductes disruptives i els problemes emocionals. Concretament, el camuflatge, que consisteix bàsicament a no mostrar-se com són, sol ser una estratègia a la qual, majoritàriament les nenes amb TEA, recorren per a adaptar-se al que és esperable. Per això, crear un entorn sensible a les diferents maneres d’interaccionar amb els altres infants permetrà una detecció i una intervenció primerenques», expliquen els experts de la UOC.

    Tant la gestió d’aquests infants com la creació de contextos que afavoreixin la seva integració passen per una formació del professorat adequada. «La formació del docent és fonamental per a detectar les necessitats d’aquests alumnes i ajustar-hi les actuacions, de manera que puguin derivar-los a professionals especialitzats i coordinar-se amb aquests professionals», assenyalen Igualada i Mumbardó.

    No obstant això, no n’hi ha prou amb aquesta formació del professorat, ja que, com expliquen els experts, el professional format i especialitzat en les patologies de la comunicació, que seria una de les àrees d’intervenció en el TEA, és el logopeda. «Aquesta figura, malauradament, no existeix en el sistema escolar, i en els pocs casos en què sí que es recull la seva participació, aquesta resulta insuficient», expliquen els professors.

    Així mateix, l’externalització del logopeda i dels professionals especialitzats té un impacte negatiu en el coneixement compartit i les pràctiques integrades a l’escola. Per tant, «encara que els professors disposin d’una gran formació, no disposen del suport necessari per a guiar les intervencions en l’àmbit escolar, d’aula i individualitzades dels infants amb síndrome d’Asperger», considera Cristina Mumbardó.

    Pel que fa als programes d’intervenció que han demostrat ser més efectius en el tractament d’aquests infants, Alfonso Igualada comenta que les darreres investigacions destaquen la intervenció amb coetanis (peer training) per a treballar les competències de l’entorn i les habilitats socials amb els companys de l’aula. «En edats primerenques s’ha demostrat àmpliament la millora que s’aconsegueix amb intervencions basades en les habilitats comunicatives de l’infant i en els seus interessos, però que també s’enfoquen a habilitar l’entorn (escola i casa) i implicar les persones de referència (educador i família) perquè siguin promotores d’oportunitats d’aprenentatge per a aquests infants», conclou Igualada.

    Aquest article és original de la UOC

  • #NoSócUnVirus: iniciatives que sensibilitzen sobre el coronavirus a Barcelona

    Fa uns dies, mentre baixava les maletes d’un cotxe en un carrer de Barcelona, al Jia Liang Sun-Wang li van cridar: «coronavirus!». Tot i ser barceloní, va viure en la seva mateixa pell el racisme que estan patint moltes persones asiàtiques a causa de l’expansió del coronavirus originat a la ciutat xinesa de Wuhan, ara batejat com a Covid-19.

    Jia Liang creu que l’augment d’aquests casos de discriminació és «un problema internacional». Ell mateix explica que la seva germana, que ara viu a Londres, ha rebut males mirades i bromes de mal gust relacionades amb el brot de la nova malaltia. Per això, aquest estudiant de doctorat a l’IRB Barcelona va decidir sumar-se a una iniciativa nascuda a França per conscienciar, a través de les xarxes socials, sobre racisme i combatre la desinformació. Fa deu dies, ell va ser el primer en tuitar #NoSócUnVirus en català i es fa afegir així als activistes que ho havien fet amb altres idiomes arreu del món.

    Jia Liang no és l’únic barceloní que ha agafat empenta per sensibilitzar sobre les discriminacions que està provocant la por al coronavirus. El passat 1 de febrer, les joves asiàtic descendents de Catalunya del col·lectiu Catàrsia van fer una acció de denúncia davant de l’Arc de Triomf de Barcelona.

    Tal com també han fet activistes antiracistes asiàtiques de diferents països, les joves barcelonines van fer una performance pública en la qual llegien un poema que denunciava «el racisme contra la comunitat xinesa que s’està legitimant amb la situació del coronavirus». D’aquesta manera reivindicaven que per elles «no només és important sinó necessari posicionar-se davant del racisme i no quedar-se callades».

    Al mateix barri on es troba l’Arc de Triomf, el Fort Pienc, amb una gran presència de veïns i comerciants d’origen xinès, l’associació comercial ha iniciat una campanya de sensibilització – tant entre els seus comerços associats com de cara al públic. Juanjo Peña, President de l’Eix Comercial del Fort Pienc, explica que fan «una tasca de conscienciació, perquè si algú té símptomes sàpiga què ha de fer», però recorda que ara per ara «l’ambient és de normalitat». En l’àmbit comunicatiu, l’entitat ha iniciat una campanya a les xarxes amb el lema ‘Benvinguts! Estem treballant per tu’ per fer palès que cal mantenir la confiança en els establiments xinesos del barri.

    Discriminacions invisibilitzades de la comunitat xinesa

    L’advocada de l’Associació Catalana de Professionals d’Estrangeria, Kangyun Xiao, ha iniciat una campanya personal gratuïta d’assessorament jurídic per a les persones que hagin pogut patir racisme arran del coronavirus. Xiao planteja que hi ha mecanismes del dret que poden ser útils per ajudar a parar les actituds racistes.

    Tot i això, són processos que a vegades poden ser difícils. «La comunitat xinesa a vegades és molt desconeixedora dels seus propis drets» deia l’advocada en una entrevista a Betevé, i per això «no s’utilitza suficientment aquesta eina que el dret ens dona».

    Jia Liang creu que el racisme contra les persones xineses i asiàtiques en general no és una cosa nova, tot i que moltes vegades està invisibilitzat. «Dins la comunitat asiàtica, totes les persones en algun moment de la nostra vida hem viscut un acte discriminatori». Ell mateix explica que a l’inici de l’ESO va patir bullying, tot i que és una situació que, a mesura que s’ha fet més gran, ha notat menys.

    Coincideix amb l’advocada quan diu que «de la discriminació a la comunitat asiàtica a casa nostra no se n’ha parlat gaire, en comparació, per exemple, amb la discriminació contra la població llatina». El jove creu que això passa perquè la gent d’aquest col·lectiu «no ho denuncia tant, també per les barreres idiomàtiques que tenen».

    Combatre les fake news per frenar el racisme

    Per fer front a aquest auge del racisme, uns actors clau són els mitjans de comunicació i les xarxes socials. «Molts mitjans estan exagerant l’alarma del coronavirus mentre que fora de la Xina la probabilitat de contagi és molt baixa», diu Jia Liang Sun-Wang, que recorda que no s’ha detectat cap cas de coronavirus a Catalunya, només un a les Canàries i un a les Illes Balears. «S’està generant una por irracional», afegeix.

    I és que precisament, la por és «una de les emocions que ens porta a prendre més decisions, com a reacció gairebé per necessitat antropològica. Davant d’una notícia que ens genera por, és més fàcil que es prengui la decisió de compartir-la; sovint, per bona intenció ens convertim en difusors de desinformació», afirma Alexandre López-Borrull, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC.

    Pel professor, a part dels activistes, és important que també els científics i els experts tinguin presència a les xarxes socials per fer arribar missatges veraços a la població, per exemple, «creant fils de context, donant la seva opinió i ajudant a desmentir rumors», considera López-Borrull.

  • “S’ofereix una història molt simplista sobre la depressió i això només porta a una solució: les drogues”

    En Connexions perdudes. Causes reals i solucions inesperades per a la depressió, Johann Hari indaga sobre les causes de l’ansietat i la depressió des d’una perspectiva absolutament diferent de les que coneixem fins ara.

    Ja d’adolescent, el mateix autor va ser diagnosticat de patir un desequilibri químic en el cervell i va haver de prendre antidepressius. Amb el temps, va comprendre que aquest diagnòstic era erroni i l’habitual per a tota una generació. Va pensar llavors que ansietat i depressió tindrien a veure amb la forma en què vivim. Per afirmar la seva tesi, va estar anys investigant i viatjant pel món.

    En Conexiones perdidas, Hari presenta “nou causes reals contrastades amb científics i proposa solucions radicalment diferents per acabar amb aquesta epidèmia global”. Parlem amb ell sobre tot això.

    En la introducció, parles sobre la teva primera consulta a un metge i expliques que aquest no et va preguntar sobre els motius de la teva angoixa ni de les teves vivències. Parles amb això dels determinants socials de la salut. Per què a la majoria de les consultes no es tenen en compte?

    Durant la major part de la meva vida, hi va haver dos misteris que planaven sobre mi. No els entenia, i si sóc honest, tenia por d’investigar-los. El primer misteri és que tinc 40 anys i al llarg de la meva vida, la depressió i l’ansietat han augmentat a tot el món occidental, inclosa Espanya. Volia entendre: per què ens està passant això? Per què a molts més de nosaltres ens costa tant passar el dia?

    I volia entendre això per un misteri més personal. Quan era adolescent, vaig anar al meu metge i recordo haver-li dit que tenia la sensació que el dolor se m’escapava. No vaig poder controlar-lo; estava bastant avergonyit d’això. El meu metge em va explicar una història que ara veig que no estava totalment equivocada, però que era bastant simplificada. Va dir: “sabem per què la gent se sent així. De vegades, alguna cosa va malament en el cervell de les persones, hi ha un desequilibri químic natural. Tot el que necessitem és donar-te una droga perquè els teus químics tornin a la normalitat”. Així que em va donar un antidepressiu anomenat Paxil. I em vaig sentir molt millor per un temps, vaig tenir un veritable impuls, però després la depressió va tornar. Així que em van donar dosis cada vegada més altes fins que durant 13 anys vaig estar prenent la màxima dosi possible però encara tenia molt dolor. Així que vaig començar a preguntar-me: “estic fent tot el que em diuen que faci; Per què segueixo sentint-me així?”

    I per respondre’t vas viatjar 40.000 milles. Què vas trobar?

    Vaig entrevistar als principals experts científics, i a persones que han passat per la depressió a tot arreu. Vaig aprendre que hi ha evidència científica de nou factors que condueixen a la nostra depressió. Dos d’ells estan de fet en la nostra biologia. Els teus gens poden fer-te més sensible a aquests problemes, i hi ha canvis reals en el cervell que passen quan et deprimeixes i que poden fer més difícil sortir. Però la majoria dels factors que s’ha demostrat que causen la depressió i l’ansietat no estan en la nostra biologia.

    Per exemple, si estàs realment sol, és molt més probable que et deprimeixis. Si estàs sota control a la feina, és molt més probable que et deprimeixis. Si no interactues amb el món natural, és molt més probable que et deprimeixis. Aquests són factors de la forma en què vivim, i una vegada que els entens, s’obre un conjunt molt diferent de solucions que s’han d’oferir juntament amb l’opció de les drogues.

    Tots sabem que tenim necessitats físiques naturals. Òbviament, necessites menjar, refugi, aigua i aire net. Hi ha evidència igualment forta que tots els éssers humans tenen necessitats psicològiques naturals. Necessites sentir que pertanys. Necessites sentir que la teva vida té sentit i propòsit. Aquesta cultura que hem construït és bona en moltes coses, però cada vegada som menys bons per satisfer les profundes necessitats psicològiques subjacents de la gent.

    Una gran part del meu llibre es pregunta quines són les necessitats psicològiques no satisfetes que condueixen a aquesta epidèmia de depressió i ansietat. I llavors, com podem començar a construir una cultura que satisfaci aquestes necessitats?

    El nostre sistema clínic està creat per respondre, principalment, a problemes biològics. Hi ha algunes causes biològiques reals de la depressió, però existeixen juntament amb, i interactuen amb, aquestes enormes causes psicològiques i socials.

    Començaré donant-te un exemple. Tothom sap que el menjar escombraries s’ha apoderat de la nostra dieta i ens ha fet emmalaltir físicament. No ho dic amb cap superioritat… Literalment vaig venir aquí des de McDonald’s. Però hi ha una evidència igualment forta que una espècie de valors escombraries s’han apoderat de les nostres ments i ens han fet emmalaltir mentalment.

    Durant milers d’anys, els filòsofs han dit “si penses que la vida és sobre els diners, i l’estatus, i l’exhibició, et sentiràs com una merda”. No és una cita exacta de Confuci, però és l’essencial de què va dir. Però estranyament, ningú havia provat això científicament fins que ho va fer un home increïble que vaig conèixer anomenat Professor Tim Kasser.

    La seva investigació suggereix coneixements crucials. Com més penses que la vida es tracta de comprar coses i mostrar-les i com et veus davant d’altres persones, més probable és que et deprimeixis i et posis ansiós en una quantitat realment significativa. I com a societat, ens hem convertit en molt més impulsats per aquestes forces.

    Al principi, això sembla bastant obvi. Tots saben que no jauràs en el teu llit de mort i pensaràs en tots els m’agrada que tens a Instagram i en totes les sabates que vas comprar. Pensaràs en moments d’amor i connexió. Però, com em va dir el professor Kasser, vivim en una màquina dissenyada perquè descuidem el que és important a la vida. Estem constantment bombardejats amb missatges que ens diuen que busquem la felicitat en els llocs equivocats.

    El professor Kasser volia esbrinar si podem interrompre aquesta màquina. Va fer un experiment en el qual va fer que la gent es reunís, un cop cada poques setmanes, durant mesos, per parlar dels moments en què realment han trobat sentit i propòsit en les seves vides. Per a algunes persones era tocar música, o córrer a la platja amb els seus fills. El grup va ser dissenyat per preguntar: ¿com pots dedicar més de la teva vida a aquestes coses, i menys a aquests valors escombraries? Van demostrar que només aquesta experiència va conduir a un canvi realment significatiu en els valors de la gent. Els va allunyar de les forces que causaven tanta depressió.

    Aquestes són causes que van molt més enllà de la nostra biologia i el nostre sistema mèdic actual no és bo per a respondre a causes no biològiques.

    Com has comentat aquí, al teu llibre expliques que en el teu llarg viatge vas acabar identificant nou causes de la depressió i l’ansietat. Responen a la dinàmica de la vida capitalista? Per què cal conèixer-les i classificar-les?

    Com a primera idea, crec que és massa simplista dir que aquestes causes “responen a la dinàmica de la vida capitalista”. En primer lloc, diversos d’ells, com els traumes de la infància, per exemple, no tenen res a veure amb el capitalisme. I en segon lloc, en les societats comunistes com la Unió Soviètica i Corea del Nord, hi havia i hi ha una enorme quantitat de depressió, desesperació i ansietat, gairebé amb tota seguretat més que en les nostres societats, de fet. Qualsevol tipus d’economia -capitalista, comunista, socialdemòcrata- pot fallar en satisfer les necessitats humanes subjacents de la gent si no funciona bé. El problema central és que moltes de les necessitats més profundes de la gent com humans no estan sent satisfetes per la forma en què funciona la nostra societat en aquest moment.

    Però per abordar la teva pregunta… Si no entens el que causa un problema, és realment difícil de resoldre. Fins ara, a la majoria de les persones se’ls ha ofert una història molt simplista sobre la seva depressió. Diuen que és única i enterament un problema amb la química del seu cervell. Això només porta a una solució: les drogues. Les drogues donen una mica d’alleujament però per a la majoria, lamentablement, no estan resolent el problema a llarg termini. Les millors investigacions científiques mostren que la majoria de les persones que prenen antidepressius químics es deprimeixen de nou. Així que necessitem tenir una comprensió més profunda del problema, per poder ampliar el menú de solucions.

    Per exemple?

    L’any 2000, un psiquiatre sud-africà anomenat Derek Summerfield es trobava a Cambodja realitzant algunes investigacions sobre els efectes psicològics de les mines terrestres sense explotar, en un moment en què es comercialitzaven per primera vegada al país antidepressius químics. Els metges locals no sabien molt sobre aquestes drogues, així que li van demanar a Summerfeld que les expliqués. Quan va acabar, li van explicar que no necessitaven aquests nous productes químics perquè ja tenien antidepressius. Desconcertat, Derek els va demanar que li expliquessin, esperant que li diguessin sobre algun remei d’herbes local. En canvi, li van parlar d’alguna cosa bastant diferent.

    Li van explicar una història sobre un granger al qual havien tractat. Treballava en els camps d’arròs, i un dia va trepitjar una mina terrestre i li van volar la cama. Li van posar un membre artificial, i amb el temps va tornar a treballar. Però és molt dolorós treballar quan el teu membre artificial està sota l’aigua, i tornar al camp on va ser volat el va posar molt ansiós. Es va deprimir profundament.

    Els metges i els seus veïns van seure amb aquest home i van parlar de la seva vida i els seus problemes. Es van adonar que fins i tot amb el seu nou membre artificial, el seu antic treball era massa difícil, que estava constantment estressat i amb dolor físic, i que aquestes coses es combinaven per voler simplement deixar de viure. Els seus interlocutors van tenir una idea. Li van suggerir que treballés com a lleter, una feina que li causés menys dolor a la cama postissa i li produís menys records pertorbadors. Creien que era perfectament capaç de fer el canvi. Així que li van comprar una vaca. En els mesos i anys següents, la seva vida va canviar. La seva depressió, que una vegada va ser profunda, es va aixecar. Els metges cambodjans li van dir al Dr. Summerfeld: “Veurà, metge, la vaca era un antidepressiu”.

    Amb el temps, vaig arribar a creure que aquesta petita escena al sud-est asiàtic, que al principi sona una mica estrafolària, representa de fet, de manera destil·lada, un canvi de perspectiva que molts de nosaltres hem de fer si volem progressar.

    Només perquè van entendre la causa de la depressió del granger van poder trobar la solució. Així que hem de preguntar-nos: què està causant la nostra depressió, i quina és la vaca per això?

    Com es pot treballar això amb els treballadors sanitaris?

    He vist la resposta a aquesta pregunta posada en pràctica. Som la societat més solitària de la història de la humanitat. Un estudi recent va preguntar als americans “quantes persones et coneixen bé?” La meitat d’ells va dir que ningú. No és tan dolent a Espanya, però està empitjorant. Vaig passar molt de temps parlant amb un home anomenat Professor John Cacioppo a Chicago, que era el principal expert del món en soledat. Em va dir: per què existim? Tots en aquesta habitació, tots nosaltres? Una raó és que els nostres avantpassats de les sabanes d’Àfrica eren molt bons en una cosa. No eren més grans que els animals que van derrocar; no eren més ràpids que els animals que van derrocar; però eren molt millors per a agrupar-se i cooperar. Igual que les abelles van evolucionar per viure en un rusc, els humans van evolucionar per viure en una tribu.

    Som els primers humans a tractar de dissoldre les nostres tribus.

    Però hi ha una solució. Un dels meus herois és un doctor anomenat Sam Everington. És metge general en una zona pobra de l’est de Londres, on vaig viure durant molt de temps, i estava molt incòmode. Tenia un munt de pacients que venien a ell amb depressió, i com jo, no s’oposa als antidepressius químics, que per a algunes persones són un avantatge, però va poder veure que per molts dels seus pacients, no estaven resolent els seus problemes. Així que un dia, va decidir intentar alguna cosa diferent.

    Una dona va venir a la seva oficina anomenada Lisa Cunningham. La vaig conèixer més tard. Lisa havia estat tancada a casa amb una depressió paralitzant i ansietat durant set anys. Tot just havia sortit de casa seva. Sam li va dir: “No et preocupis, seguiré donant-te aquestes drogues”. Però també receptaré una altra cosa.

    Hi havia una àrea darrere de la suite de consultoris mèdics que era només un solar nu. Sam li va dir a Lisa: “el que m’agradaria que fessis és venir, unes quantes vegades a la setmana, a aquest solar, i reunir-te amb un grup d’altres persones deprimides i ansioses, per trobar alguna cosa significativa que fer junts”.

    La primera vegada que el grup es va reunir, Lisa estava literalment malalta físicament. Però el grup va començar a parlar, i van preguntar: què podem fer? I van decidir que construirien un jardí. Eren gent del centre de Londres com jo, que no sabien res de jardineria. Així que van començar a llegir llibres, a veure vídeos. Van començar a ficar els dits a terra. Van començar a aprendre els ritmes de les estacions. Hi ha moltes proves que l’exposició al món natural és un antidepressiu molt poderós.

    Però van començar a fer alguna cosa encara més important. Van començar a formar una tribu. Van començar a formar un grup. Van començar a preocupar-se l’un per l’altre. Si un d’ells no es presentava, anaven a buscar-lo.

    Com Lisa em va dir, quan el jardí va començar a florir, nosaltres vam començar a florir. Aquest enfocament es diu prescripció social, i hi ha un creixent conjunt de proves que demostren que produeix caigudes substancials en la depressió i l’ansietat.

    En aquesta cultura ens diuen constantment, quan ens sentim ansiosos o deprimits, que siguem tu. Sigues tu mateix. Com si l’individualisme fos el que hauríem de buscar. Però en realitat, el que la depressió em va ensenyar és… no siguis tu. No siguis tu mateix. Siguem nosaltres. Siguem nosaltres. El que hauríem d’aspirar és a ser part d’una tribu.

    Quin tipus de difusió s’ha de fer sobre les causes? De quina manera perquè baixi la quantitat de persones que pateixen aquestes situacions?

    El més important és explicar-li a la gent que si està deprimit o si està ansiós, que no és feble. No està boig. No és, en general, una màquina amb parts trencades. És un ésser humà amb necessitats insatisfetes i el que mereix és amor i suport per aconseguir aquestes necessitats més profundes. Una vegada que entengui això, podrà començar a resoldre alguns dels problemes que causen tanta depressió.

    Podem preguntar-li a la gent si odia la seva feina. Hi ha fortes evidències que els éssers humans necessitem sentir que les nostres vides tenen sentit, que estem fent alguna cosa amb un propòsit que marca la diferència. És una necessitat psicològica natural. Però entre 2011 i 2012, l’empresa d’enquestes Gallup va realitzar l’estudi més detallat mai fet sobre com se sent la gent pel que fa al fet que passem la major part de les nostres vides desperts fent la nostra feina remunerada. Van trobar que el 13% de les persones diuen que estan “compromeses” amb el seu treball, el troben significatiu i ho esperen amb ànsies. El 63% diu que “no estan compromesos”, el que es defineix com “somnambulisme en el seu dia de treball”. I el 24% està “activament desconnectat”: l’odien.

    La majoria de les persones deprimides i ansioses que conec, em vaig adonar, estan dins del 87% que no els agrada la seva feina. Així que vaig començar a indagar per veure si hi ha alguna evidència que això podria estar relacionat amb la depressió. Va resultar que un científic australià anomenat Michael Marmott havia fet un gran avanç en respondre a aquesta pregunta en la dècada de 1970. Volia investigar què causa l’estrès en el lloc de treball, i creia que havia trobat el laboratori perfecte per descobrir la resposta: l’administració pública britànica, amb seu a Whitehall. Aquest petit exèrcit de buròcrates i funcionaris es va dividir en dinou capes diferents, des del Secretari Permanent en la part superior, fins als mecanògrafs a la part inferior. El que volia saber, al principi, era: qui és més probable que tingui un atac al cor relacionat amb l’estrès: el gran cap de dalt o algú per sota d’ell?

    Tothom li va dir: estàs perdent el temps. Òbviament, el cap estarà més estressat, perquè té més responsabilitat. Però quan Michael va publicar els seus resultats, va revelar que la veritat era exactament el contrari. Com més baix estigui un empleat en la jerarquia, més alt serà el seu nivell d’estrès i la probabilitat de tenir un atac al cor. Ara volia saber: per què?

    I va ser llavors quan, després de dos anys més estudiant als funcionaris, va descobrir el factor més gran. Resulta que si no tens control sobre el teu treball, és molt més probable que t’estressis i, el que és més important, que et deprimeixis. Els humans tenen una necessitat innata de sentir que el que estem fent, dia a dia, és significatiu. Quan estàs controlat, no pots crear un significat a partir del teu treball.

    Tot d’una, la depressió de molts dels meus amics, fins i tot els que tenen treballs de luxe, que passen la major part de les seves hores de vigília sentint-se controlats i no apreciats, va començar a semblar no un problema amb els seus cervells, sinó un problema amb els seus entorns.

    Vaig aprendre que hi ha moltes causes de depressió com aquesta, de les que escric en el meu llibre Conexiones perdidas. Però el meu viatge no va consistir simplement a trobar les raons per les quals ens sentim tan malament. El nucli consistia a esbrinar com podem sentir-nos millor, com podem trobar antidepressius reals i duradors que funcionin per a la majoria de nosaltres, més enllà dels paquets de píndoles que ens han ofert tan sovint com l’únic article de menú per als deprimits i els ansiosos. Hem de lluitar amb els problemes més profunds que estan causant tota aquesta angoixa.

    A quin públic va dirigit el llibre, doncs?

    Qualsevol que se senti deprimit o ansiós, o que estimi a algú que se senti així. Els nou factors sobre els quals escric a Conexiones Perdidas que ens deprimeixen a alguns ens fan menys feliços del que haurien.

    Una de les formes en què vaig arribar a entendre això va ser quan vaig entrevistar a una persona interessant anomenada Dr. Brett Ford, qui amb els seus col·legues va fer aquest estudi realment simple però interessant.

    Diguem que vas decidir que conscientment i deliberadament volies prendre mesures per ser una persona més feliç. Diguem que vas decidir dedicar dues hores al dia a ser més feliç. Volien esbrinar… Fer això et fa més feliç? Funciona? Van estudiar això en quatre països: els Estats Units, Rússia, Japó i Taiwan.

    I el que van descobrir va ser que al principi es veia molt estrany. Als Estats Units, si tractes de fer-te conscientment més feliç, no et tornes més feliç. Però en els altres països si intentes fer-te més feliç, ho fas. Eren mitjanes, hi havia excepcions.

    Per què seria això? Què està passant aquí? Van anar i ho van estudiar més. El que van descobrir és que als Estats Units, en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per tu mateix. Compres alguna cosa, treballes més dur per aconseguir un ascens, et tractes a tu mateix, sigui el que sigui. En els altres països en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per una altra persona, els teus amics, la teva família, la teva comunitat. Així que tenim una història implícitament individualista sobre la felicitat. Tenen una història col·lectivista implícita sobre la felicitat. I resulta que la nostra visió de la felicitat no funciona. Una espècia d’individualistes hauria mort a les sabanes d’Àfrica.

    I després que m’ho expliqués, em vaig adonar que durant molt de temps, la meva història sobre la felicitat havia estat equivocada. Quan vaig sentir que s’acostaven aquests sentiments dolorosos, els vaig afrontar amb algun assoliment individual, comprant alguna cosa per a mi, fent una cosa “impressionant” a la feina, fent algun tipus d’assoliment extern. I poques vegades va funcionar. Poques vegades em va fer més feliç.

    Ara, quan sento que vénen aquests sentiments dolorosos (i de vegades ho faig), intento fer alguna cosa per una altra persona. Pot ser tan simple com deixar el meu telèfon a casa, visitar-los i escoltar-los de veritat. En una societat on la gent està tan sola, ser escoltat és un regal increïble.

    I aquest simple canvi, d’adonar-me que la meva felicitat només pot venir d’impulsar la felicitat dels altres, ha tingut un fort efecte en mi. És un dels molts canvis que vaig fer en la meva pròpia vida que descric en el meu llibre sobre la depressió i l’ansietat.

    Què és el que busques? Donar eines a algú que està en la mateixa situació que tu, obrir els ulls dels terapeutes i psiquiatres o també trencar l’estigma?

    Tot això és molt important. Per progressar, necessitem començar per canviar la nostra comprensió del que la depressió i l’ansietat són en realitat. Hi ha contribucions biològiques molt reals a la depressió i l’ansietat. Però si permetem que la biologia es converteixi en el quadre complet això li diu implícitament a la gent: el teu dolor no vol dir res. És un problema de cablejat en el teu cervell, com una error en un programa d’ordinador.

    Només vaig poder començar a canviar la meva vida quan vaig aprendre que la teva depressió no és un problema. És un senyal. El teu dolor té sentit. Un se sent així per raons, i aquestes raons poden ser tractades. Em va portar molt temps arribar a aquesta conclusió, però el missatge dels científics i de la crisi que ens envolta és cada vegada més clar. Hem de deixar d’insultar aquests senyals i començar a escoltar-les, perquè ens diuen alguna cosa que realment necessitem escoltar.

    Com cultura, ens hem tornat profundament individualistes. Ens ha entrenat per buscar la felicitat en tots els llocs equivocats.

    Per què vas decidir començar aquesta aventura i quina valoració fas ara?

    En el meu cas, una de les nou causes de depressió sobre les que escric es va desenvolupar severament. Vaig tenir una depressió bastant greu durant molt de temps, des de la meva adolescència. Vaig experimentar un abús bastant sever per part d’un adult quan era nen. Mai vaig voler pensar en això o parlar-ne, no volia donar-li a aquest individu poder sobre mi ara.

    Però en el procés d’escriure el meu llibre, vaig entrevistar als principals experts que han demostrat com els traumes de la infància poden causar depressió i tota mena de problemes en els adults, com l’obesitat i l’addicció.

    I em van ensenyar una cosa molt important que havien trobat en la seva investigació. No és l’abús el que et destrueix. És la vergonya de l’abús. I si pots trobar llocs segurs per alliberar la vergonya que sents, això pot alliberar-te de la teva depressió. Les persones que pateixen abusos en la infància solen interioritzar la veu del seu abusador, pensen que no mereixen ser tractats amb amor i cura. Una connexió segura i amorosa que t’ajuda a alliberar la teva vergonya ajuda a alliberar aquestes veus abusives de la teva ment.

    L’evidència mostra que reduir la vergonya et cura profundament, i pot reduir la teva depressió i ansietat.

    Durant més de 30 anys, hem explicat, com a cultura, una història primària sobre la depressió i l’ansietat, i aquesta història ha arribat a dominar la discussió. Quan era adolescent i vaig anar al meu metge i li vaig explicar que sentia que l’angoixa sortia de mi incontrolablement, com una olor fètida, em va explicar una història. Va dir que la depressió és causada per la falta espontània d’una substància química al cervell anomenada serotonina, i que simplement necessitava prendre alguns medicaments per elevar els meus nivells de serotonina a un nivell normal. Fa poc, un jove amic d’un dels meus nebots, no gaire més gran que jo quan em van diagnosticar per primera vegada, va anar al seu metge i li va demanar ajuda amb la seva depressió. El seu metge li va dir que tenia un problema amb la dopanina al seu cervell. En 20 anys, tot el que ha canviat és el nom del producte químic.

    Vaig creure i vaig predir aquesta història durant més d’una dècada. Però quan vaig començar a investigar les causes de la depressió i l’ansietat, per al meu nou llibre, em va sorprendre trobar organitzacions científiques líders que deien que aquest enfocament estava basat en una mala interpretació de la ciència. Hi ha factors biològics reals que contribueixen a la depressió, però estan molt lluny de ser la història completa.
    Em vaig assabentar que l’Organització Mundial de la Salut va explicar el 2011: “La salut mental es produeix socialment: la presència o absència de salut mental és sobretot un indicador social i per tant requereix solucions socials, així com individuals”. Les Nacions Unides, en la seva declaració oficial amb motiu del Dia Mundial de la Salut el 2017, van dir que “la narrativa biomèdica dominant sobre la depressió” es basa en “l’ús esbiaixat i selectiu dels resultats de les investigacions” que “causen més mal que bé, soscaven el dret a la salut i s’han d’abandonar”. Hi ha una “creixent base d’evidència”, afirmen els autors de l’ONU, que hi ha causes més profundes de la depressió, així que mentre que hi ha algun paper per als medicaments, necessitem deixar d’usar-los “per abordar temes que estan estretament relacionats amb els problemes socials”. Hem de passar de “centrar-nos en els “desequilibris químics” a centrar-nos en els “desequilibris de poder”.

    Al principi em van desconcertar declaracions com aquesta, que anaven en contra de tot el que m’havien dit. Així que vaig passar tres anys entrevistant als principals científics del món sobre aquestes qüestions per tractar d’entendre el que realment està passant en els llocs on la desesperació en la nostra cultura és pitjor, des de Cleveland a Sao Paulo, i on la incidència de la desesperació és menor, incloent-hi les comunitats Amish.

    Vaig saber que hi ha un ampli acord entre els científics que hi ha tres tipus de causes de la depressió i l’ansietat, i que les tres es donen, en diferents graus, en totes les persones deprimides i ansioses. Les causes són: biològiques (com els teus gens), psicològiques (com penses en tu mateix) i socials (les formes més àmplies en què vivim junts). Molt poques persones discuteixen això. Però quan es tracta de comunicar-se amb el públic i oferir ajuda, les solucions psicològiques s’han descuidat cada vegada més, i les solucions ambientals han estat gairebé totalment ignorades.

    Quan entenem aquest problema de manera diferent, podem començar a trobar solucions reals.

  • L’història clínica electrònica ECAP: un projecte participatiu exitós

    Ara fa una mica més de vint anys un grup de metges innovadors de Girona, liderats pel Dr. Delfi Faixedes, en veure que la informatització dels equips d’atenció primària iniciada en alguns centres privilegiats de Barcelona no acabava d’arribar, van decidir tirar pel dret. Ajudats pels informàtics de l’ICS van desenvolupar una història clínica rudimentària a partir de la xarxa SIAP creada exclusivament per identificar els titulars de les targetes sanitàries. Van anar situant ordinadors a les consultes i des d’allà afegien informació clínica a un programa inicialment només pensat per finalitats administratives.

    A finals dels noranta, mentre els companys de Barcelona gaudien d’uns programes informàtics comercials atractius i ergonòmics, els pioners de Girona treballaven amb pantalles grises i avorrides que anaven modificant segons la seva pròpia experiència i les seves necessitats a mesura que tenien recursos.

    A principis del segle la Divisó d’Atenció Primària de l’ICS mostrava una gran heterogeneïtat de sistemes de informació. La majoria d’equips treballaven només en paper però hi havien uns quants d’informatitzats distribuïts pel territori que utilitzaven sistemes client-servidor de diferents cases comercials a més de l’experiència de Girona.

    Efectivament els programes comercials eren més atractius i agradaven més als metges però el desenvolupament era en mans d’empreses privades que no controlàvem i els sistemes no estaven connectats entre ells, és a dir que no es compartia la informació que estava guardada en el servidor de cada equip d’atenció primària. Per altra banda, el projecte de Girona, que era molt menys atractiu per gris i poc avançat, oferia la possibilitat de controlar el desenvolupament i de compartir la informació, ja que les dades residien en bases de dades centralitzades. Amb el programa de Girona es podia accedir a la informació de qualsevol ciutadà des de qualsevol punt de Catalunya.

    En aquell moment, amb poca acceptació per part dels professionals i les empreses proveïdores, es va decidir deixar d’invertir en llicencies privades, augmentar el pressupost d’informàtica, estendre la informatització a tots els equips i destinar tots els recursos a desenvolupar el projecte de Girona que es va anomenar ECAP. Les sigles són l’acrònim d’»Estació Clínica d’Atenció Primària» amb la idea que la informació clínica de cada ciutadà residiria en unes bases de dades centralitzades i que cada professional, atenent el seu rol dins del sistema sanitari tindria una estació clínica que li aportaria la informació que precisava en el format més adequat.

    Malauradament el Catsalut no va tenir la fermesa necessària amb els proveïdors del sector concertat, que van seguir utilitzant programes comercials i resistint-se a compartir on-line la informació clínica dels ciutadans que atenien. Segurament per aquest motiu i per l’encara major diversitat de sistemes d’informació dels hospitals i del sector sociosanitari, el Departament de Salut va haver de crear la Història Clínica Compartida coneguda com a HC3. Aquesta no és pròpiament una història clínica sinó una base de dades clíniques dels ciutadans de Catalunya a la que hi poden accedir els diferents professionals sanitaris i els mateixos ciutadans.

    L’ECAP ha crescut espectacularment en aquests anys basant-se en les aportacions dels mateixos professionals. He d’acceptar que segueix sent poc atractiu i poc ergonòmic a causa del seu desenvolupament poc estructurat, però sens dubte és una de les històries clíniques electròniques d’atenció primària més potents que existeixen en els països desenvolupats. L’informe de la Unió Europea sobre la informatització dels metges de família mostra clarament que estem en el grup dels més avançat i que l’eina té totes les funcionalitats.

    Ara, el director del Catsalut ens anuncia que acaben d’aprovar un pressupost per crear l’Historial Electrònic de Salut que pretén fusionar l’ECAP i l’HC3 en un període de quatre anys. Em sembla molt bé que finalment el Catsalut entengui que els sistemes d’informació tenen un valor estratègic cabdal i que ha de prevaldre l’equitat de l’atenció clínica al ciutadà sobre l’interès del proveïdor de posseir, controlar i potser amagar la informació clínica dels pacients que atén. La informació pertany al ciutadà i no a l’empresa que gestiona la seva atenció sanitària. Però per altra banda em fa por que un projecte molt dirigit des de la cúpula del Catsalut i amb una visió d’empresa espatlli una història clínica electrònica que amb les seves limitacions ergonòmiques, és extremadament potent i ajustada a les necessitats de la consulta perquè ha estat creada directament pels mateixos professionals que l’utilitzen diàriament.

  • El 81% dels usuaris de ‘wearables’ afirmen que aquests dispositius els han millorat la salut

    Els wearables o portables (dispositius que es porten «posats» amb l’objectiu de monitorar alguns paràmetres específics relacionats amb la salut) s’han revelat com una de les tecnologies amb més protagonisme en la transformació digital del sistema sanitari.

    Tal com ho reflecteix un informe elaborat per Global Web Index sobre les tendències d’ús d’aquests dispositius portàtils als Estats Units i la Gran Bretanya, els wearables o portables que es fan servir més són els rellotges intel·ligents o smartwatches (el 66% dels propietaris d’un wearable té un rellotge), seguits de les polseres que monitoren l’activitat física (41%). L’informe indica que el 81% de les persones que fa servir aquesta tecnologia l’associa a una millora en l’estat de salut i en l’estil de vida.

    Les potencialitats d’aquests dispositius en aquest àmbit creixen de manera proporcional al nivell de desenvolupament que assoleixen. N’és una prova la troballa recent que ha fet el Dr. Miguel Ángel Cobos, cardiòleg de l’Hospital Clínic San Carlos, de Madrid, que ha descobert la possibilitat de fer un electrocardiograma complet amb un rellotge intel·ligent d’última generació i amb un índex de fiabilitat semblant al del que es fa en un centre sanitari (l’experiència s’ha publicat a Annals of Internal Medicine).

    No obstant això, i malgrat aquestes experiències capdavanteres, encara queda molt de camí per recórrer per a aconseguir treure tot el partit dels portables en el context de la salut digital. Tal com explica Carme Carrion, professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i responsable de l’àmbit de Disseny i Avaluació d’Intervencions en Salut Digital de l’eHealth Center de la mateixa universitat, cal diferenciar clarament entre l’ús que se’n fa com a elements facilitadors d’un estil de vida més saludable i la utilitat mèdica que tenen en persones que pateixen una patologia concreta.

    Un motivador per a millorar els hàbits i les rutines

    Segons l’informe de Global Web Index, les principals motivacions que porten a utilitzar aquests dispositius són comptar els passos quan es camina (el fa servir per a això el 66% dels usuaris) o les calories cremades (53%), controlar la temperatura corporal (35%) i el batec cardíac (35%), i monitorar els patrons del son (34%).

    Pel que fa a les funcions que són més interessants per als futurs compradors, destaquen la possibilitat de controlar els nivells d’estrès (seria una de les funcions més desitjades per al 58% dels usuaris) i la capacitat de controlar la pressió sanguínia (57%) i els nivells de sucre a la sang (47 %).

    «És clar el paper motivador que tenen per a introduir canvis en els hàbits diaris. En aquest sentit, s’estan fent estudis sobre els valors que donen aquests dispositius —obtinguts de l’anàlisi de variables analitzades per mitjà d’algoritmes— relatius a aspectes com la suor, la temperatura, les pulsacions i fins i tot les emocions, que indirectament es poden relacionar amb situacions d’estrès o ansietat. Les dades que s’obtenen amb aquests mesuraments poden ser útils, per exemple, per a conscienciar-se de la necessitat de millorar els patrons del son, però no cal perdre de vista que es tracta d’indicadors, de manera que no s’han de posar gaires expectatives en la fiabilitat que poden tenir i cal considerar-los sempre com a coadjuvants d’un control o tractament mèdic», assenyala Carme Carrion, que és investigadora del grup eHealth Lab de la UOC.

    Respecte a la utilització dels portables en patologies concretes, sens dubte el cas més paradigmàtic és el de la diabetis: «Els avenços en aquest camp van clarament al davant de la resta pel que fa a la implantació de la tecnologia i, de fet, hi ha èxits que s’acosten molt als dispositius implantables —una realitat encara molt llunyana en la pràctica—, com ara els sistemes que permeten fer un monitoratge continu de la glucosa a la sang en pacients de diabetis de tipus 1, cosa que els millora notablement la qualitat de vida», diu Carme Carrion, que comenta que també es fan avenços en relació amb la possibilitat de fer servir els iPod per a detectar fibril·lacions auriculars, un factor clau en la prevenció d’esdeveniments cardíacs, «però això encara s’estudia».

    Adherència, més «prescripció» i altres àrees de millora

    Segons l’opinió de la professora de la UOC, una de les àrees de millora principals en l’àmbit dels wearables o portables és aconseguir l’adherència dels usuaris: «Els indicadors demostren que en la majoria dels casos l’adherència dels usuaris cau en picat al cap de tres setmanes aproximadament. I fins i tot quan es fan servir per al control de patologies concretes, hi ha estudis que demostren que, després de sis mesos, el percentatge de pacients que continua funcionant amb aquests dispositius és baix (prop del 30%)».

    Segons Carrion, un altre aspecte que cal millorar és que els metges en facin un ús més ampli per a afavorir l’empoderament dels pacients: «S’han començat a «receptar» algunes app, però no de manera estandarditzada, sinó com a iniciatives individuals, sobretot de metges amb una activitat més orientada a la tecnologia. També hi ha organitzacions i societats mèdiques que aposten per aquestes solucions, però encara som lluny del nivell d’implantació que tenen, per exemple, en alguns hospitals nord-americans, on, d’una manera semblant al servei de farmàcia hospitalària, es disposa d’un «dispensari» d’app a càrrec de professionals que orienten respecte a la utilització d’aquestes tecnologies prèviament «prescrites» pel metge».

    Per a Carme Carrion, un dels factors principals que permetran treure tot el partit del potencial que ofereix aquesta tecnologia passa per aconseguir un ús tan personalitzat com sigui possible, d’acord amb les característiques, les necessitats i el perfil de cada pacient: «Aquesta qüestió, que actualment és una línia de recerca, és clau i, segons la meva opinió, no s’ha orientat bé des del començament: no es pot enfocar l’ús mèdic d’aquestes solucions des de la perspectiva que «tot és bo per a tothom», sinó que factors com ara la motivació personal respecte al canvi d’hàbits, les fílies o les fòbies envers l’ús de la tecnologia o les reticències a compartir les dades de salut són variables molt importants que cal tenir en compte abans d’estandarditzar els wearables com a eines de la gestió de la salut».

    Cronicitat i acompanyament de la gent gran: reptes de futur

    Pel que fa a les aplicacions pràctiques que poden tenir els portables en el panorama sanitari a curt i mitjà termini, Carme Carrion comenta que «ens adrecem cap a un canvi en l’organització en què es tendeix tant a reduir les llargues estades hospitalàries com a evitar les consultes mèdiques innecessàries, i en el qual l’opció del monitoratge que proporcionen els gadgets és determinant per a aconseguir un sistema de salut més eficient i eficaç».

    Així mateix, i en un context marcat per l’envelliment de la població i l’augment de la cronicitat, el paper d’aquests dispositius adquireix una rellevància especial, sobretot pel que fa a aspectes com l’acompanyament de la gent gran, un camp en què es duen a terme molts projectes: «La teleassistència està totalment implantada, igual que l’ús generalitzat de sistemes com els recordatoris digitals de la presa de pastilles, però són solucions que s’estan quedant curtes. Assistim a una autèntica revolució que ha canviat la vida de grups de població com la gent gran i tenim una tecnologia cada vegada més desenvolupada, però cal disposar dels indicadors necessaris respecte a l’eficàcia i els beneficis que pot aportar abans d’implantar-la, cosa que sempre és un procés més lent».

    Aquest és un article de la UOC

  • La venda de fàrmacs per deixar de fumar augmenta un 300% el primer mes que els finança la sanitat pública

    El Ministeri de Sanitat va començar a finançar per primera vegada l’1 de gener dos fàrmacs per deixar de fumar, la vareniclina i el bupropió. Segons dades del sector, la mesura ha tingut efecte: la seva venda ha augmentat en gairebé un 300%. El Grup Cofares, una de les cooperatives líders en distribució farmacèutica d’Espanya, ha registrat que el gener de 2020 s’han venut 18.700 unitats, xifra que gairebé triplica les 4.700 unitats que es van dispensar el gener de 2019.

    Cofares el vincula al fet que, en general, gener és un mes en què augmenten les vendes a causa dels propòsits d’Any Nou. Però en aquest el fenomen «s’ha vist recolzat pel finançament per part del Sistema Nacional de Salut (SNS)» i la demanda, que és amb recepta, «s’ha disparat». «Les xifres reflecteixen que els tractaments antitabac promoguts pel Ministeri de Sanitat constitueixen una opció interessant entre les persones que desitgen abandonar l’hàbit de fumar», afegeixen en una nota.

    L’ordre posada en marxa l’1 de gener té un impacte pressupostari de 7,9 milions d’euros el primer any, va comunicar al desembre la llavors ministra de Sanitat María Luisa Carcedo. El Govern calcula que podrien beneficiar-se’n 83.800 persones a Espanya. Carcedo ha assenyalat que, segons els informes que manejaven, l’èxit en deixar de fumar sense ajuda ronda el 5%, mentre que quan se segueix un tractament farmacològic específic acompanyat de suport psicològic arriba al 40%.

    El tabaquisme suposa la principal causa de malaltia i de mort prematura evitable al nostre país. Cada any es comptabilitzen una mitjana de 51.870 morts per aquest motiu, amb dades de Sanitat. Un informe de l’Associació Espanyola de Lluita Contra el Càncer fet públic aquesta setmana analitzava que el tabac causa el 85% dels càncers de pulmó. Si tothom que fuma deixés de fer-ho, es reduirien en un 30% els casos de càncer a Espanya i, en termes econòmics, s’estalviarien al voltant de 5.700 milions d’euros anuals. A més, un recent estudi indica que els pulmons poden reparar-se a si mateixos del dany genètic causat pel tabac quan es deixa de fumar.

    Com va informar el Ministeri al desembre, el cost del tractament per deixar de fumar per dia és d’aproximadament 3,55 euros per persona en el cas de la vareniclina (de marca comercial Champix) i d’1,03 euros en el cas del bupropion (inclòs l’IVA). Tenint en compte la subvenció estatal, una persona amb una aportació farmacèutica del 40% pagaria 1,42 euros / dia en el cas de la vareniclina i 0,41 euros en el cas del bupropion.

    Els dos tractaments requereixen recepta electrònica que es proporciona a la consulta Atenció Primària per a pacients que estiguin inclosos en algun programa de suport individual o grupal. Els beneficiaris també han de complir una sèrie de criteris: haver demostrat motivació constatable de deixar el tabac amb almenys un intent en l’últim any, fumar deu o més cigars al dia i tenir un alt nivell de dependència.

  • Nou claus sobre la llei d’eutanàsia que ha donat el seu primer pas al Congrés

    El Congrés ha donat aquest dimarts el primer pas perquè Espanya es converteixi en el quart país europeu que reguli l’eutanàsia. La llei, proposada pel PSOE, ha estat presa en consideració amb més de 200 vots, només amb el ‘no’ de PP, que sempre s’ha oposat a ella, i de Vox. Ara ha de passar per la Comissió parlamentària de Sanitat, després de nou pel Ple de Congrés i arribar d’aquí a Senat. Un procés que s’hauria de completar al llarg de 2020. Govern i associacions creuen que «aquesta vegada sí» tirarà endavant.

    La llei que ha elaborat el Grup Socialista és «molt garantista», com descriu l’associació Dret a Morir Dignament (DMD), que fa anys que lluita perquè s’aconsegueixi. És la mateixa que també va portar el PSOE al Parlament el desembre de 2018.

    Serà una prestació pública

    La norma inclou que l’eutanàsia estigui dins del Sistema Nacional de Salut i per tant assegura el seu finançament públic. Quan una persona la sol·liciti, es podrà dur a terme en centres sanitaris públics, privats, i en el seu propi domicili.

    Objecció de consciència

    Els metges tindran dret a al·legar objecció de consciència per no realitzar-la, però la llei garanteix que això no pot perjudicar el dret a rebre-la.

    Qui la pot sol·licitar?

    Per sol·licitar-la, per escrit, caldrà ser major d’edat i tenir nacionalitat o residència legal a Espanya. També caldrà ser «capaç i conscient» en el moment de demanar-ho, cosa que des de DMD lamenten perquè els hagués agradat que la Llei inclogués l’opció de testament vital, és a dir, que algú amb demència o en coma pogués rebre l’eutanàsia si hagués deixat el seu desig degudament certificat. També consideren que podria haver-se ampliat a majors de 16 anys i no limitar-ho als de 18.

    Els supòsits

    Hi haurà dos supòsits sota els quals es pot demanar: per malaltia greu i incurable, i per malaltia greu, crònica i invalidant. L’associació DMD calcula, analitzant les dades dels seus propis socis i d’altres països, que els primers casos, els de persones que vulguin evitar arribar a una fase terminal i dolorosa d’una malaltia, suposaran la majoria, el 85%. Els segons, les persones invalidades per esclerosi o tetraplegies, com van ser els casos mediàtics «impactants» per a l’opinió pública de María José Carrasco i Ramón Sampedro, seran al voltant del 15%. Bèlgica i Holanda inclouen entre aquests supòsits la salut psiquiàtrica, però no serà així a Espanya.

    Els filtres

    El pacient que vulgui un suïcidi assistit haurà de passar per tres filtres. El primer serà el del seu metge responsable, que haurà de donar el vistiplau. Un mínim de 15 dies després, un temps que només podrà reduir-se si el metge responsable considera que la mort o pèrdua de consciència és «imminent», un altre doctor efectuarà el segon filtre. Haurà de donar una segona opinió i corroborar que es compleixen amb tots els requisits en un màxim de 10 dies.

    Perill de ‘veto’ a les CCAA

    El tercer filtre és el més problemàtic per DMD. Es tracta que cada cas -amb les úniques excepcions de mort o pèrdua de consciència imminent- haurà de passar per una Comissió d’Avaluació i Control previ, els membres es consensuaran entre els governs regionals i el Ministeri de Sanitat. Aquestes Comissions hauran d’emetre una resolució que doni llum verda al procés en un temps ambigu, «el termini més breu possible», descriu el text.

    «Turisme eutanàsic»

    «Temem que passi el que està passant amb el veto parental: un veto a l’eutanàsia. Que a Múrcia, a Andalusia i a Madrid no es realitzi cap eutanàsia. No ens fiem», expliquen des de DMD. Alguns metges prefereixen aquest model previ, per tenir més garanties, però DMD creu que es podria produir fins i tot el que anomenen «turisme eutanàsic»: gent que vagi a morir a altres comunitats perquè en la seva és gairebé impossible, com ja ha passat durant molt de temps amb l’avortament.

    Referències internacionals

    En cap dels països en els quals està despenalitzada l’eutanàsia el sistema de control és previ. L’habitual és que hi hagi comissions però posteriors a la mort, que analitzin cas per cas i investiguin si hi ha dubtes sobre negligències.

    DMD estarà reunint-se aquests mesos amb els grups per convèncer-los que al·leguin esmenes al text del PSOE en aquest sentit: «Entre Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Canadà hi ha hagut uns 90.000 casos en total i cap problema amb metges que practiquin homicidis encoberts, que sembla ser el que es vol controlar».

    «Amb el sistema de control posterior, per cada pacient es presentarien informes i si hi hagués dubtes s’investigaria. Amb indicis de delicte, la Comissió ho posaria en coneixement de la Fiscalia. Creiem que aquest sistema no entorpeix ni allarga encara més els terminis, i si el previ», tanquen des DMD.

    Suport ciutadà

    Segons una enquesta de Metroscopia de 2017, el 84% dels espanyols estan a favor que es reconegui el dret a l’eutanàsia. Entre la professió mèdica el suport a l’eutanàsia és similar al de la població general, segons els sondejos interns que s’han fet en els col·legis de metges de Biscaia, Las Palmas, Tarragona i Madrid.

    Aquest és un article de eldiario.es