Les comunitats autònomes no són tenen competència per decidir sobre la jubilació forçosa del seu personal laboral. Aquesta la conclusió d’una sentència pronunciada pel Ple del Tribunal Constitucional, del 18 de desembre de 2019.
Els magistrats han estimat la qüestió d’inconstitucionalitat promoguda per la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En la resolució declaren inconstitucional i nul l’incís “i del personal laboral de l’Institut Català de la Salut a què són aplicables les mateixes condicions que al personal estatutari” de l’ap. 1 de la DA 13a de la Llei de Parlament de Catalunya 5/2012 de 20 març., de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre estades en establiments turístics.
La resolució del Constitucional dóna la raó a cinc facultatius, que havien estat forçats a jubilar-se l’any 2012 quan gaudien d’una pròrroga de dos anys de servei actiu autoritzada per l’Institut Català de Salut (ICS). Segons el TC, aquesta competència correspon a l’Estat, i no a l’administració autonòmica.
Vulnera la competència de l’Estat
Com apunta la resolució, l’incís en qüestió, pel qual s’estableix la jubilació forçosa del personal laboral al servei de l’Institut Català de la Salut als 65 anys, vulnera l’art. 149.1.7 CE, que atribueix a l’Estat la competència exclusiva en matèria de legislació laboral.
El Constitucional recorda que d’acord amb l’art. 7 EBEP 2015, el personal laboral al servei de les administracions públiques es regeix, a més de per la legislació laboral i per les altres normes convencionalment aplicables, pels preceptes de l’Estatut que així ho disposin. Atès que, en matèria d’extinció del contracte de treball de personal laboral, l’EBEP no conté cap previsió específica, resulta aplicable el disposat amb caràcter general per la legislació laboral, i pel que respecta al cas, l’art. 49.1 f) TR ET 2015, que preveu que el contracte de treball s’extingirà “per jubilació del treballador”, sense ulteriors precisions que determinin, en concret, l’edat de jubilació.
Per tant, el Ple estima que la disposició qüestionada, que preveu la jubilació forçosa de personal laboral a 65 anys, entra en contradicció amb la normativa estatal, que no fixa una edat màxima de jubilació per als treballadors, i descarta que el legislador autonòmic tingui competència per regular aquesta matèria. Subratlla que el precepte qüestionat modifica un aspecte bàsic de la regulació laboral general com és l’extinció del contracte de treball, i posa de manifest que en crear un supòsit d’extintiu no previst en el TR ET, com és la jubilació forçosa a 65 anys, envaeix la competència exclusiva de l’Estat en matèria de legislació laboral.
Per acabar, afirma que l’incís en qüestió constitueix legislació laboral de caràcter general que ve a regular una modalitat d’extinció de la relació laboral en l’àmbit dels treballadors de sector públic, tractant-se a més de la regulació d’un aspecte nuclear d’aquesta relació laboral, és a dir, un element essencial del contracte de treball, com és el relatiu a les causes d’extinció, de manera que aquesta regulació forma part de la competència exclusiva atribuïda a l’Estat en l’art. 149.1.7. En conseqüència, aquest incís ha de declarar-se inconstitucional.
Finalment el Congrés dels diputats ha començat a tramitar el projecte de llei de l’eutanàsia: una iniciativa legislativa que pel que sembla tirarà endavant malgrat l’oposició que ha anunciat el PP, partit que només comptarà amb VOX com aliat per votar en contra. Fins aquí poca sorpresa, si no fos que un diputat popular, precisament qui va ser conseller de sanitat del govern autonòmic madrileny, Ignacio Echániz, ha argumentat, per justificar la seva negativa, que el propòsit real del PSOE és abaratir costos «eliminant» la població amb malalties greus terminals. Un propòsit — el d’abaratir– que habitualment assumeixen, si no és que reclamen, els partits més partidaris de disminuir el dèficit públic i sobretot les despeses en benestar social, en contraposició a l’hipotètic malbaratament que sempre atribueixen a les esquerres, algunes vegades raonablement.
En aquest cas però l’argument sembla més aviat agafat pels pèls, potser per no entrar en un debat més moral que tal vegada donen per perdut, atesa la notable adhesió de la població al projecte. Però encara és més remarcable la poca pertinença i adequació del motiu adduït pel senyor Echániz perquè si bé l’obstinació i acarnissament terapèutic practicat a molts malalts terminals té uns costos gens menyspreables, deixar de dedicar tants i tants recursos a mantenir-los en vida, sovint amb patiment, no implica com a conseqüència que els recursos que ara s’hi dediquen es deixin d’esmerçar amb altres pacients, probablement amb un millor pronòstic, que podran aprofitar-se més. Amb la pressió assistencial actual no és versemblant que els recursos disponibles es deixessin de fer servir a causa de la reducció — que tampoc no sembla que hagi de ser massa elevada– selectiva de la demanda sanitària. Sense oblidar que per a molts dels promotors de la iniciativa legal, entre els quals destaquen els familiars de persones directament afectades, els motius del senyor Echániz són si no perversos almenys ofensius.
Des d’un punt de vista ètic precisament el que és qüestionable és mantenir els pacients moribunds en vida a costa d’un esforç pal·liatiu o encara pitjor terapèutic que comporta una inadequada relació cost/oportunitat atès que els recursos esmerçats podrien dedicar-se a altres pacients que sí que podrien traure un benefici millor.
També ha tornat a posar-se sobre la taula l’objecció de consciència dels metges que es poden negar a practicar l’eutanàsia. Però de la mateixa manera que la medicina i els seus professionals tenen l’obligació ètica de procurar els remeis i cures més efectius per a les malalties i els patiments que afecten els seus pacients, també l’han de respectar la seva decisió — autonomia — en situacions transcendentals com la que ens ocupa. Els metges estem obligats a ajudar als malalts amb els mitjans que raonablement tinguem al nostre abast com a sanitaris però quan la vida arriba al final i, sobretot si genera un patiment insuportable, hem de fer tot allò que sigui raonable perquè tinguin una bona mort.
El personal d’infermeria, comadrones, medicina i ginecologia, posseeixen un coneixement teòric i pràctic que els permet acompanyar a les dones en els seus processos d’embaràs i part. No obstant, posseir un coneixement mèdic, per més exhaustiu que sigui, no implica automàticament saber proporcionar una atenció de qualitat. «L’escolta, l’empatia, l’evaluació de la situació global de la dona que acudeix a un servei sanitari de maternitat no són detalls insignificants, sinó elements fonamentals de l’art de cuidar».
Aquestes afirmacions són algunes de les conclusions que recull l’informe “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat”. El treball sorgeix després d’haver treballat amb dones migrades i personal sanitari sobre l’atenció durant els processos d’embaràs i part.
La publicació identifica un conjunt de propostes de millora per al sistema públic català centrades en la incorporació de la mirada intercultural i de gènere en els serveis de ginecologia i obstetrícia. Proposa fer-ho a través de la inclusió de la mediació intercultural en la carta de serveis, major formació del personal en competències interculturals i la creació de xarxes de salut comunitària que acostin el sistema públic de salut a la comunitat i als barris.
En aquest sentit, amb l’objectiu de difondre els resultats de les recerques, així com obrir un espai de reflexió entre usuàries, professionals i institucions sobre les eines per a fer front a la realitat multicultural, Farmamundi ha llançat un portal web anomenat Raisa, que en àrab significa “dona conductora i sobirana”. La pàgina inclou, entre altres accions, unes càpsules audiovisuals amb entrevistes a llevadores i mediadores culturals, que donen veu a les usuàries, al voltant de temes com l’acompanyament o les diferents visions sobre l’embaràs i el part.
“En l’actualitat, el servei de mediació intercultural és només ofert per alguns centres, no obstant això, tant usuàries com personal sanitari expressen la necessitat que s’incorpori a la carta de serveis sanitaris” afirmava Cecilia García, coordinadora de l’entitat a Catalunya, qui afegeix que “el 28% del total dels nadons nascuts a Catalunya durant el 2017 van ser de dones d’origen estranger, una xifra eloqüent sobre una realitat intercultural catalana”.
La segona línia de millora que apunta la recerca és la creació de xarxes de salut comunitària que acostin el sistema públic de salut a la comunitat i als barris. Aquest tipus de xarxes ja estan funcionant en barris com el Raval, on compleixen una funció indispensable per al benestar i la cohesió social.
Finalment, la proposta de Farmamundi assenyala la necessitat expressada tant per usuàries com per llevadores d’una formació continuada en interculturalitat del personal en els centres, tant del personal de ginecologia com administratiu.
L’informe “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat” forma part d’una línia de treball que l’entitat a Catalunya porta treballant des de fa quatre anys a través de tallers d’art-etnografia, recerques, jornades i formació per a entitats i professionals.
El projecte ha passat per diverses fases: durant la primera fase es va dur a terme un procés d’art-teràpia en el qual es van treballar les vivències de dones migrades a Barcelona durant els seus processos d’embaràs i part amb l’objectiu d’identificar mitjançant aquestes vivències quins aspectes es podrien millorar des del sistema públic de salut i quins aspectes ja s’estaven treballant d’una forma reeixida.
La segona fase del projecte va consistir a replicar aquest procés d’art teràpia amb les professionals del sistema públic de salut que atenen aquestes mateixes dones amb les quals es va treballar en la primera fase.
La tercera fase ha analitzat els resultats obtinguts d’aquests dos processos d’artteràpia, així com algunes entrevistes en profunditat que s’han realitzat a les participants de les dues fases. El resultat d’aquesta anàlisi de les dades obtingudes és l’elaboració d’un document de propostes de millora que pugui servir de guia al sistema de salut públic a l’hora de dissenyar nous protocols o polítiques públiques en relació amb els drets reproductius des d’una mirada intercultural i de gènere.
L’entitat presentarà els resultats de les recerques a diverses administracions públiques. A més, ha treballat en unes unitats formatives per a personal sanitari, que començaran a impartir durant el 2020.
Carolina Chung és mediadora intercultural de la comunitat xinesa. Actualment treballa amb dones víctimes de trata. Abans, durant set anys, va treballar acompanyant persones d’origen xinès en les seves visites mèdiques. Ha participat al costat d’altres mediadores i altres perfils sanitaris com llevadores a l’informe de Farmamundi “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat”.
La publicació identifica un conjunt de propostes de millora per al sistema públic català centrades en la incorporació de la mirada intercultural i de gènere en els serveis de ginecologia i obstetrícia. Proposa fer-ho mitjançant la inclusió de la mediació intercultural a la cartera de serveis, major formació de personal en competències interculturals i la creació de xarxes de salut comunitària que apropin el sistema públic de salut en la comunitat i en els barris.
Parlem amb Chung de les barreres que troben les dones migrades i sobre la importància en general d’incorporar la mediació intercultural a la carta de serveis sanitaris per facilitar la seva atenció.
Com va arribar a tu el projecte que s’ha materialitzat amb l’informe de Farmamundi?
Va ser Farmamundi directament qui es va posar en contacte amb mi. Em va agradar la seva forma de plantejar-ho a través de trobades de grups mixtos que ajuden a agafar una mirada més intercultural i des de diferents camps professionals. M’ha agradat aquesta forma de treballar perquè normalment cadascú opina des del seu punt de vista el que creu que falta en el sistema. En ajuntar les opinions podem plantejar una mirada cap a les dones amb informació més completa.
Mai havies treballat amb Farmamundi abans. Com et van conèixer?
Doncs no ho sé exactament però suposo que buscant en llistes de mediadors. Actualment som molt pocs treballant i molt pocs per cada cultura.
Com va començar la teva carrera com a mediadora intercultural?
El 2008 fins a 2015 amb un projecte de la Caixa de mediadors. Vaig començar la formació amb ells, vaig fer pràctiques i vaig començar a treballar. El 2015 es va acabar el pressupost que rebien des de la Generalitat i el van parar. Hi ha un altre grup que també té uns quants mediadors. El projecte on vaig estar va començar amb 50 mediadors i l’objectiu era aconseguir formar uns 100 mediadors a Catalunya.
El 2012 érem bastants. Potser llavors a Barcelona érem 20 però es va anar reduint fins que els últims tres anys el grup va quedar en 4-5 persones. Hi havia un mediador per diverses cultures. Per exemple un mediador pakistanès també podia treballar amb persones d’origen hindú.
Com vas entrar en el món sanitari?
Perquè al grup arribaven peticions d’assistència a hospitals. Les demandes podien arribar-nos des de treball social, de metges, d’infermeria o d’administratives. Ens feien comandes i quedàvem en un dia i una hora per fer l’acompanyament.
Has treballat amb homes i dones però a la fi has estat més amb elles. D’aquí els coneixements que has aportat a l’informe.
Vaig treballar també amb Salut i família, una associació específica per a dones. Allà fan seguiment a dones embarassades, tenir una xerrada o com a mínim comentar els drets que tenen.
Quina era la teva funció en l’informe llavors?
Farmamundi estava fomentant aquest projecte i vaig començar a anar. Vam treballar diferents temes en diferents sessions però sempre estàvem barrejades mediadores i llevadores. Hi ha una necessitat de mediadors i entre totes vam veure que és imprescindible incloure-ho en el sistema. Planegem aquest projecte per incloure aquest perfil. A part també treballem a dissenyar un grup de dones… Més endavant d’aquesta primera fase de projecte volem formar un grup de dones embarassades i allà poder fer sessions educatives.
Amb quin objectiu?
Facilitar el procés. La gent pot saber on ha d’anar però així i tot hi ha molts problemes. Tenir una cultura diferent, les formes de fer o els costums de cadascuna en el procés de l’embaràs i el part són molt diferent. Això s’ha de tenir en compte a l’hora d’atendre les dones.
Quines demandes t’has trobat per part de les dones que has acompanyat?
Les dones xineses no tenen costum d’anar al CAP a la Xina ni de fer-se un seguiment o una citologia… Ho fan d’una manera diferent. Així, en el moment d’entrar a la cabina i que t’examinin l’interior és quan la dona sentirà més vergonya o es sentirà més incomoda.
Potser una dona que no ha crescut en aquesta societat no està acostumada a segons quines pràctiques. De fet, en molts països moltes dones exigeixen que la seva ginecòloga sigui dona, ja que, a més, despullar-se davant un desconegut els fa molta vergonya. Però es pot ajudar. Per exemple, un detall és la manera de posar la bata, canvia si està oberta per davant o per darrere … Són cosetes o detalls què poden fer sentir malament a una persona. Tot això són aspectes culturals que volem treballar perquè són coses senzilles que si es saben poden facilitar molt les pràctiques.
La idea també és recollir tot això i parlar amb Salut perquè implementi aquestes pràctiques en els seus centres?
L’objectiu és que en el moment d’atendre dones de diferent cultura qualsevol professional sanitari pugui tenir tot això en compte. Per tant, que tingui formació i accés.
Quina estratègia desplegareu amb el Departament de Salut per difondre el tema?
Volem insistir en com és d’imprescindible aquest paper i aquest perfil. Pensem que és fonamental garantir els drets a tots els usuaris. Un dret és que el metge et pugui entendre. Primer per idioma, després també per conèixer el sistema. Per això també proposem grups amb usuaris on donar formació. Així sabran com aprofitar-ho, com usar-lo. Si es fan bones pràctiques a més, també serveix per baixar el cost en evitar haver de repetir proves o que es doni un abús de repetició de consultes simplement per no tenir clar com abordar una malaltia o no entendre què fer davant dels símptomes. També per evitar malentesos.
Parlant amb els professionals sanitaris en mediacions, com és la seva reacció davant les demandes?
Sempre hi ha de tot, però la majoria de professionals ens dóna respostes positives. Troben a faltar la nostra presència. El seu dia a dia de treball implica atendre molts pacients. Quan troben un al qual no poden entendre per l’idioma i no es poden comunicar o no poden entendre’l per les seves formes o les seves peticions relacionades per la cultura els costa més avançar. Això suposa més estrès i més temps a consulta. Tot això és el que volem desmuntar per poder treballar realment bé.
La teva sensació llavors és que us donarien suport?
La majoria de professionals si vol tenir-nos. Diuen que és un perfil bastant útil per a ells per treballar. Prendrien als mediadors com a part de l’equip sanitari. Així tindríem un equip més fort, que aportés coneixement de la cultura o l’idioma i tindríem millors resultats.
Tot i això, sobretot al principi, alguns professionals ens veien com una competència perquè pensaven que l’usuari ens tenia més confiança a nosaltres i que els trèiem el treball…
S’ha d’implantar la idea que és un treball d’equip. Metges, infermeria i llevadora treballen junts per opinar sobre un usuari. Haurien d’incloure als mediadors.
Carolina Chung és mediadora cultural i ha participat de l’informe de Farmamundi “Atendre l’embaràs i el part a Barcelona. Imatges i veus de professionals de la ciutat” / Carla Benito
Al cap i a la fi podeu donar consells sobre pràctiques perquè la persona se senti més acurada.
Sí. Sensibilitzar una mica més i també evitar malentesos. Als hospitals ara els usuaris estan ingressats 24 h i si no es poden entendre bé amb les infermeres o no saben els costums d’aquí poden pensar que tot va malament. Per al professional sanitari també és molest entrar en una habitació on hi ha algú que no l’entén i li posa mala cara, es queixa o desconfia. És falta de comunicació.
En Atenció Primària s’està dient d’incorporar més disciplines. Una demanda seria segons dius incorporar també mediadors. Ho veus possible?
És difícil. Primer s’hauria de crear aquest perfil perquè ara no és a la borsa. Hi ha algun CAP o algun hospital que potser per la zona tenen més interès. Però com que no hi ha un perfil fet és difícil trobar una persona.
Una solució seria que donat que en un mateix barri hi ha dos o tres CAP… Es podria col·laborar. Potser per a un CAP no necessites un mediador fix 5 dies a la setmana però sí per a 2.
Els últims anys en el meu anterior projecte només quedava jo de mediadora de xinès a Barcelona. Anava a Can Ruti, a la Vall d’Hebron i a Sant Pau. Cada dia estava en un lloc diferent i això no funciona perquè només m’arribaven els casos més greus. A Vall d’Hebron anava un dia però és un hospital molt gran… Anar només un dia no serveix si quan em necessiten no em troben. Per als professionals és un servei que no funciona perquè no poden comptar amb nosaltres. Veuen que de tant en tant em poden enganxar però no sempre i juguen a la sort que estigui o no. És una llàstima.
Un altre exemple és Can Ruti on a la zona hi ha molts usuaris xinesos i a Vall d’Hebron també per volum que atén el centre. A part també hi ha la zona de rehabilitació i de maternoinfantil. Només per això ja és necessari més d’un mediador.
A tu et trucaven quan treballaves per a una empresa privada, no era un servei de l’hospital… L’ideal seria crear un perfil públic i que s’integrés?
Sí. Que es contractessin des de la Generalitat i després es repartissin depenent de les necessitats. Així es podria funcionar millor però és difícil perquè hi ha diferents sistemes: hi ha centres de l’ICS, altres del Consorci i cada hospital funciona diferent.
I en general la reacció dels usuaris ha estat bona amb la teva presència?
Sí. Els és molt útil. De fet, les assegurances privades han traduït el que ofereixen en diferents idiomes. M’han arribat tots els fullets i per captar els usuaris xinesos el primer que afirmen és que els posaran un mediador per a cada visita si ho necessiten. Això els crida molt l’atenció.
Els col·lectius xinesos que són aquí utilitzen molt poc el sistema de salut comparat amb els autòctons. El primer que em diuen la majoria és que no entendran res i que li suposarà moltes visites anar a comentar una malaltia perquè potser el dia de la cita no pot anar acompanyat del seu amic o fill que entén l’idioma. De vegades també perquè el metge no acaba de veure com tenir la conversa i li demana que vingui amb un intèrpret la pròxima vegada. Els usuaris no coneixen tants intèrprets, no hi ha tants al mercat com per anar a acompanyar a sanitat.
A més, encara que els xinesos es puguin defensar amb l’idioma en els seus negocis el vocabulari en un hospital o un CAP és molt diferent. I si no poden garantir que ho han entès tot al 100% sempre els queda una preocupació. Avui dia la majoria dels xinesos quan van a la Xina aprofiten per fer-se una revisió general tot i que saben que el sistema és pitjor o que han de pagar perquè el sistema no és universal. De vegades també van a propòsit si fa temps que tenen una malaltia que els preocupa. Després agafen l’informe i tornen aquí.
Els mediadors podem traduir una mica l’informe i entendre els noms de les malalties però molts detalls se’ns escapen. Jo no sóc especialista d’imatge i no les entenc. Si el metge no entén els informes, prefereix tornar a repetir la prova i això suposa més temps i l’usuari també ha gastat més diners.
Tornant a l’informe, us heu trobat amb dones que no van al metge fins que no han estat de part?
Alguna vegada em vaig trobar amb experiències així però cada vegada n’hi ha menys. Aquests són casos molt puntuals. El col·lectiu xinès sobretot és molt jove i la majoria ja sap que quan està embarassada ha d’anar al metge i començar un procés. Algunes que vénen de zones rurals no coneixen aquests procediments i si no tenen recursos i no entén l’han anat deixant fins que en els últims dos mesos si es plantegen que han de començar a preparar-se.
Tu ets mare de dos fills. Com va ser la teva experiència?
Jo conec l’idioma i el sistema però sí que et trobes amb coses. Serà igual per a una dona nascuda aquí que mai ha tingut cap experiència. És la primera vegada, el primer part, qualsevol que entri allà està nerviosa.
Això per a una migrant creix més. Primer de tot està fora del seu país, potser té a la seva família o potser no. Potser no té suport i no ha entès bé que li van a fer. Això li pot crear estrès en el moment del part.
Jo vaig tenir un primer part natural i vaig estar força temps a l’hospital. Em posava nerviosa cada vegada que em venien a mirar o a tocar o donar-me alguna cosa. Com se sentirà una persona que a sobre no entén l’idioma o no coneix el sistema?
Dolor, estrès, no saber quantes hores seran…
I també diuen que pot entrar un acompanyant però clar potser vol que entri la seva mare perquè és la que li dóna més confiança però ella tampoc coneix l’idioma. Si hi ha un professional en aquell moment a l’hospital que pugui solucionar aquests problemes anirà tot molt millor. Si durant tot el procés d’embaràs fins al part es pot tenir una mediadora com es té una llevadora que et porta en tot el procés aniria tot millor. La majoria reconeix que si ho necessitarien encara que no sigui necessari en cada sessió. I millor si la mediadora és la mateixa i segueix fins al final
Així es crea el vincle
Sí. I així seria més fàcil també per convèncer les dones xineses que participessin de les formacions educatives per al part i postpart.
És millor que les dones de diferents cultures participin de les mateixes formacions barrejant perquè significa que elles ja han agafat també la seva autonomia i saben com moure i com actuar. Es pot plantejar fer sessions reduïdes amb dones que no entenguin res l’idioma. Potser cal acompanyar-les a una o dues sessions i després ja poden seguir soles. Cada dona, cada cas és diferent, però així es fomenta i després elles ja podrien participar en algun tipus de formacions.
Que la proliferació de cases d’apostes als carrers de l’Estat és un problema greu ja poca gent ho discuteix, més enllà de la patronal que defensa els interessos del sector del joc. I ara ho fa més que mai, precisament després de la creació d’un Ministeri de Consum que s’ha fixat, entre les seves tasques, la regulació d’aquest tipus d’activitat. El joc i les apostes ja formen part de l’oci habitual del jovent, per als quals suposa un risc, en especial per als menors d’edat.
La Fundació d’Ajuda contra la Drogaddicció (FAD) acaba de presentar un estudi qualitatiu sobre la percepció que tenen noies i nois d’entre 18 i 24 anys sobre el joc i les apostes, sobre quins són els seus hàbits, com comencen a jugar o si perceben i com quins són els riscos als quals s’exposen. Segons les seves conclusions, els joves, a banda de començar aquesta activitat quan encara són menors, la perceben com una part més del seu oci, comencen realitzant-la en grup, de manera que socialitzen pèrdues i guanys, i s’hi dediquen per diversió.
L’enquesta ESTUDES, realitzada dins del Pla Nacional contra la Droga, va dedicar en la seva última edició un espai al joc i les apostes. L’estudi, centrat en població de 14 a 18 anys, donava ja fa unes setmanes la xifra que el 2018 el 30,7% dels nois enquestats havia jugat de manera presencial en l’últim any (el 2016 el percentatge era del 21,6%), mentre que els qui jugaven online suposaven un 17,4%, enfront del 10,2% de 2016. El percentatge de noies havia passat del 5,4 al 15,3% i del 2,5 al 3,6% respectivament. Segons la FAD, les noies, principalment, han augmentat la seva activitat en el joc i les apostes per igualació amb els seus companys nois.
Les enquestes i grups de discussió realitzats per la FAD aclareixen que les i els joves espanyols entren en aquesta activitat sense apostar diners, sinó que accedeixen a quotes i bons de diners ficticis i que no poden canviar-se. I ho fan per la il·lusió de guanyar i per demostrar que tenen certes habilitats a l’hora de jugar. Com és habitual amb moltes activitats en la joventut, la introducció es fa dins del grup de parells, amb algun germà o germana i, fins i tot, a través de la parella.
Segons recull l’estudi, sembla bastant senzill per al jovent accedir a locals d’apostes malgrat ser menors d’edat. Segons afirmen alguns testimonis, «hi ha llocs on no et demanen el DNI, hi entres i no passa res. Això està a l’ordre del dia. Allà on vas, sempre hi ha algun menor».
Segons les responsables de l’estudi, Beatriz Martín, secretària general de la FAD, i Eulalia Alemany, directora tècnica de la fundació, alguns dels reptes que cal tenir en compte per evitar que aquesta situació pugui derivar en importants problemes com la ludopatia a edats primerenques, és necessari que les famílies exerceixin un major control de les activitats que els seus fills i filles amb les tecnologies; que augmenti la sensibilització dels riscos i les conseqüències que assumeixen els joves a l’hora de jugar; que hi hagi un major control en els nuclis urbans sobre les llicències que es concedeixen a l’obertura dels locals d’apostes; tenir la mirada posada en el desenvolupament de jocs que utilitzen les mateixes lògiques que les apostes encara que no utilitzin els diners; i una substantiva millora de les eines d’avaluació de la incidència del joc i les apostes entre la població jove.
Un cop s’ha començat a jugar, l’habitual és que la motivació econòmica vagi guanyant pes enfront d’altres, com la diversió. Si s’aposta, a més de perdre, és possible guanyar diners. La FAD alerta que aquesta motivació pot derivar en pretensions majors, com aconseguir independència econòmica de la família.
Als riscos relatius a la possibilitat de tenir problemes com l’addicció al joc, se suma l’accés més o menys fàcil al consum d’altres substàncies en els locals d’apostes, «sobretot –apunten des de la FAD– quan el joc és grupal o social». Segons els i les joves que han participat en l’estudi, és relativament freqüent que en els locals d’apostes es consumeixi alcohol gratuïtament. Els diners que no es gasten en beguda, s’aposten.
«Per nosaltres pot arribar a ser un problema de salut pública», comenta un psicòleg que ha participat en l’estudi de la FAD. Quelcom que ara la Comunitat de Madrid, per exemple, sembla haver entès, ja que ha paralitzat les noves llicències d’obertura de locals d’apostes a la regió.
Per als joves existeixen, d’una banda, els jocs de pur atzar i, per l’altra, aquells en els quals cal saber per poder guanyar, com les apostes esportives o jocs de cartes com el pòquer. El problema d’aquesta segona percepció és la generació de l’expectativa d’una possible «professionalització» de qui juga o, si més no, «fantasies intermèdies» que poden alimentar el joc, segons recull l’informe de FAD.
Un altre dels problemes que apareixen en l’estudi és l’escassa percepció de noies i nois sobre la possibilitat de caure en la ludopatia. Creuen que no tenen res a veure amb aquesta mena de consums perquè quan juguen ho fan de manera visible i en grup, aquesta activitat únicament té riscos econòmics, i creuen que per acabar sent addictes és necessari un temps prolongat d’exposició al joc.
Bombardeig publicitari i poca informació
Les persones joves tenen clar que la publicitat sobre apostes es dirigeix a ells directament com a col·lectiu i la qualifiquen de bombardeig. Aquest és un altre dels punts forts dels qui critiquen la proliferació de cases d’apostes, així com les pàgines web de joc. Per no parlar de l’aparició en aquestes campanyes de personatges públics amb més o menys impacte entre el jovent, com esportistes o estrelles de la televisió i el cinema.
En aquest sentit, tenen clar que la publicitat exagera les possibilitats de guanyar en les apostes, així com reforça la idea del «jugador d’èxit» (una figura molt masculinitzada, asseguren des de la FAD) i que centra el focus en la part lúdica del joc i les apostes, obviant la part més arriscada. A aquest bombardeig se suma la percepció que tenen de la falta d’informació i educació sobre els riscos del joc. Això sí, afirmen que la informació, si més no en els moments inicials de l’activitat, no és tan necessària.
Tota la situació descrita ve a alimentar-se, a més, en el context tecnològic actual, que afavoreix les apostes i el joc amb la utilització de diferents dispositius. Sembla que les famílies estan més preocupades per la quantitat de temps que els seus fills i filles dediquen als mòbils i no tant pel què fan durant aquest temps.
Encara que les dades d’ESTUDES mostren una menor quantitat de menors que utilitzen les tecnologies per jugar, el joc online, recull la FAD, ajuda a multiplicar l’hàbit i dificulta la capacitat de control (és a dir, el temps que es dedica al joc, o la identitat i edat dels que hi participen, ja que saltar-se aquests controls és senzill).
En aquest sentit, Eulalia Alemany va destacar durant la presentació de l’estudi la decisió del govern britànic de prohibir l’ús de les targetes de crèdit en els jocs online per evitar l’endeutament entre els qui utilitzen aquesta modalitat d’apostes.
Ara falta saber quines seran les decisions que prendrà en aquest assumpte el nou Ministeri de Consum, liderat per Alberto Garzón, el qual ja ha manifestat la seva voluntat de regular la publicitat de les cases d’apostes, perquè la ludopatia “és un problema de salut pública”. I també falta saber com s’aniran desenvolupant les legislacions autonòmiques sobre aquest assumpte, ja que la legislació sobre els jocs d’atzar està transferida des de fa molts anys als governs autonòmics.
Amb independència de la contradicció política que significa el fet que un govern què aprova un pressupost no sigui després el responsable de la seva execució, emergeixen altres interrogants derivats de la incertesa inherent al resultat del futur procés electoral. I el què em sembla també important, altres en relació amb la seva viabilitat i aplicació pràctica en el seu període de vigència que, si la dinàmica política és «normal» i no es prorroga durant un o més anys com l’actual, finalitza el 31 de desembre d’enguany.
Si els tràmits parlamentaris del projecte de pressupost no s’allarguen i la convocatòria electoral es fa durant el mes d’abril, les eleccions es faran com molt aviat entre els mesos de maig i juny. Un cop conegut el seu resultat i suposant que sigui suficientment clar i permeti una constitució ràpida d’un nou govern, aquesta no sembla possible que es produeixi abans del mes de juliol, just quan comença el tradicional període de letargia estiuenca que s’estén fins a mitjans del mes de setembre.
En aquest marc temporal no sembla probable que les previsions pressupostàries puguin tenir una repercussió en les dotacions i funcionament diari dels departaments (en aquest cas el de salut) durant el que resta d’any. La conclusió general és que passarem un 2020 amb les mateixes mancances que els anteriors.
Sembla lògic preguntar-se sobre la utilitat del pressupost per a l’any 2020 i la resposta és que poca o nul·la. Cal traslladar-se en el temps, com a mínim, l’any 2021 i pensar que l’efecte d’arrossegament que tenen habitualment sobre l’assignació futura de recursos les realitzades prèviament («històriques») signifiquin un punt de partida més favorable que el que tenim avui.
D’aquestes consideracions sobre la més que possible evolució temporal del pressupost 2020 relatives a la seva aprovació parlamentària i efectes operatius sobre els greus problemes que afecten el nostre sistema sanitari, als ciutadans i als professionals, sobretot a l’atenció primària i comunitària, surten dues conclusions. La primera és que cal continuar reivindicant els canvis estratègics, de recursos i gestió que necessita i no abaixar la guàrdia. La segona que hem de continuar combinant en les dosis òptimes fermesa i paciència com virtuts essencials per aconseguir-los.
Espanya, igual que França, Bèlgica, Suïssa, Alemanya i els Països Baixos, han adoptat el logotip nutricional Nutri-Score, destinat a ser col·locat en la part anterior dels envasos, per a ajudar els consumidors a reconèixer amb un simple cop d’ull la qualitat nutricional dels aliments, poder comparar els productes entre ells i ajudar-los a orientar les seves opcions cap a aliments més saludables. L’elecció de Nutri-Score per les autoritats de salut pública d’aquests països es basa en sòlides bases científiques que han validat l’algorisme que sustenta el seu càlcul i demostrat la seva eficàcia (més de 40 estudis, alguns d’ells realitzats a Espanya, han estat publicats en revistes científiques internacionals). El seu format de colors (del verd a vermell) superposat de lletres (d’A a E) el converteixen en una eina senzilla, intuïtiva i comprensible per a tots.
El color final, emmarcat en un cercle és conseqüència de la valoració del producte en funció del seu contingut en calories, sucre, greixos saturats, sodi, fruites, vegetals, fibra i proteïnes.
En un recent estudi de modelització, s’ha demostrat que l’ús del Nutri-Score permetria, només per a França, reduir la mortalitat per malalties cròniques en un 3,4%, és a dir, de 6.600 a 8.500 morts que podrien evitar-se cada any gràcies a aquesta simple mesura de salut pública. Però perquè Nutri-Score sigui plenament eficaç, ha de figurar en tots els aliments posats a la disposició dels consumidors per a ajudar-lo a orientar les seves decisions de compra cap a aquells amb millor qualitat nutricional. No obstant això, fins a la data d’avui, l’ús de Nutri-Score depèn únicament de la bona voluntat dels industrials a causa de la normativa europea sobre la informació dels consumidors (votada en 2011) de manera que els estats membres no poden obligar als industrials al posicionament d’un logotip nutricional frontal en els envasos dels aliments. Raó per la qual, si bé alguns industrials i grans distribuïdors han acceptat o tenen previst fer-ho a Espanya (Eroski, Caprabo, Danone, Al Campo…) i en canvi, grans empreses multinacionals (entre altres Coca-Cola, PepsiCo, Mars, Unilever, Mondelez, Ferrero o Kraft) continuen negant-se a afegir-ho en els seus productes, impedint als consumidors disposar d’una valoració sobre la qualitat nutricional dels seus productes senzilla, intuïtiva i comprensible. És important subratllar que aquestes grans multinacionals que s’oposen a col·locar Nutri-Score en els seus envasos corresponen a diversos centenars de marques corresponents a milers de productes posats a la disposició dels consumidors en els prestatges dels supermercats.
Per a obligar a totes les empreses que es neguen a col·locar Nutri-Score en els seus productes, és necessari fer-ho obligatori, la qual cosa requereix una modificació del Reglament europeu. Aquest és el sentit de la Iniciativa Ciutadana Europea, titulada «PRONUTRISCORE». Llançada per set associacions de consumidors, secundades per nombroses ONG i societats científiques, la seva finalitat és impulsar a la Comissió Europea a imposar Nutri-Score sobre els productes alimentosos, per a garantir una informació nutricional de qualitat a tots els consumidors europeus i protegir la seva salut.
Perquè el procés oficial en curs conclogui, és necessari reunir un milió de signatures d’aquí a maig de 2020 en almenys set països europeus en el portal www.pronutriscore.org.
És indispensable que els professionals de la salut donin suport a aquesta iniciativa signant ells mateixos la petició i difonent-la entre ells i entre els seus familiars i pacients. Es tracta d’una oportunitat excepcional per a influir en la Comissió Europea a fi que es tinguin en compte els beneficis de la salut pública i s’anteposin a la defensa d’interessos econòmics específics. Per a aconseguir així un progrés concret en matèria d’informació dels consumidors i millorar la salut pública dels europeus, és necessari, per tant, una forta mobilització. Signa i fes signar la petició perquè Nutri-Score sigui obligatori a Europa!
Fabián Rodríguez té 70 anys i des de fa dos està en tractament per un càncer de pròstata. La seva província, Sòria, no té l’equipament necessari per donar radioteràpia, per la qual cosa durant un mes ha hagut de traslladar-se a Burgos cada dia. La seva no és l’única província sense unitats especialitzades. El mateix passa a Palència, Àvila i el Bierzo. Per solucionar-ho, la Junta de Castella i Lleó disposa d’un servei d’ambulàncies que traslladen als pacients des de casa als hospitals de referència. El servei és incòmode: matinades, hores a la carretera, ambulàncies sense lavabos i absència de personal sanitari durant un trajecte que pot allargar-se més de cinc hores.
La Junta de Castella i Lleó defensa que aquesta dispersió no afecta la qualitat de l’atenció sanitària, perquè tots els ciutadans de Castella i Lleó, independentment de la província en què visquin, tenen accés a tractaments. La dispersió, que es produeix perquè la falta de pacients fa inviable desenvolupar aquestes unitats, té un cost afegit que pateixen els pacients que han d’anar en ambulància. Durant el mes que ha durat la ràdio, Fabián ha hagut de recórrer prop de 300 quilòmetres diaris fins a Burgos. «Dues hores i mitja de viatge per a vuit minuts a la màquina», es queixa.
Amb cotxe, el trajecte no supera l’hora i quaranta-cinc minuts, però a l’ambulància la durada es multiplica. El viatge no és directe: han de seguir rutes i recollir a altres pacients dels pobles, majoritàriament persones grans que no disposen de vehicle. Amb tot, Fabián va tenir «sort», explica. Passaven per la porta de casa a les set del matí, però hi ha pacients que han d’agafar-lo a les quatre de la matinada, el que suposa passar més de 10 hores al dia en una ambulància. La conselleria de Sanitat no té les dades de temps i distàncies mitjanes en les ambulàncies perquè des del punt de vista assistencial «no té cap transcendència».
L’ambulància que ha portat al Fabián és en realitat una espècie de minibús medicalitzat que porta al voltant de sis pacients des dels municipis fins als hospitals. Tots ells malalts de càncer. «El viatge era molt dur», recorda Fabián com volent mostrar enteresa. Va acabar el tractament la setmana passada i ara està a l’espera dels resultats. Es troba bé i és optimista. La radioteràpia no li va produir més molèsties que la quimio, però el desgast extra del viatge el va afectar al caràcter. Per primera vegada en molts anys va haver de tancar el seu taller de joieria a Sòria.
«Sempre ha estat una persona forta, però el tractament i sobretot el fet d’haver de traslladar-se cada dia li estava començant a afectar. La seva vida era anar a Burgos, tornar a casa i anar a dormir», explica Elena, una de les filles de Fabián. Preocupada pel seu pare, va decidir acompanyar-lo en l’ambulància. El viatge la va horroritzar. «Va ser duríssim», explica. «Havíem de parar cada 15 minuts perquè els pacients es marejaven i havien de baixar a vomitar o a fer les seves necessitats».
Parades al mig de la carretera per orinar
Si el trajecte s’allarga, a més de perquè cal recollir i deixar a diversos pacients, és perquè l’ambulància no disposa de lavabos, així que els pacients han de parar a fer les seves necessitats al mig de la carretera. «La imatge és terrible», explica Elena emocionada. Independentment de l’època de l’any, els pacients demanen als conductors que aturin el vehicle. Abans de la radioteràpia, els pacients han de beure molta aigua per mantenir-se hidratats. Sumat al fet que gairebé tots són gent gran, obliga que hagin de detenir molt sovint. «En un dels viatges vam haver de parar fins a quinze vegades», recorda Fabián.
En un dels trajectes que va fer acompanyant al seu pare, Elena va coincidir amb una dona que anava amb la seva mare, una dona gran que fregava els noranta anys. La pacient patia càncer de còlon. La radioteràpia, en aplicar-se en zones molt concretes del cos, pot provocar molèsties, i en el cas del càncer de còlon, ganes de fer de ventre. «La seva filla portava un fulard lligat al coll per cobrir-la mentre feia les seves necessitats al mig de camp. És insuportable», recorda Elena emocionada.
De vegades, els pacients baixen en grup. D’altres, en solitari. Els conductors, que són «encantadors i comprensius», diu Fabián, intenten fer parades en estacions de servei. Però de vegades les rutes discorren per carreteres allunyades de la xarxa principal, on els restaurants i gasolineres escassegen. «Jo no tenia problemes per miccionar a la carretera, però les senyores… És una altra cosa», diu Fabián. Quan no és la bufeta, és l’estómac, que se suma al dejú, els líquids, o les inclemències del clima castellà i lleonès, molt gelat o abrasador segons en quin moment de l’any.
Encara que Fabián ha acabat el tractament, la seva família ha posat en marxa una petició a la plataforma change.org per demanar la posada en marxa d’equips de radiologia en totes les províncies de Castella i Lleó i en altres d’Espanya com Terol, que tampoc disposa d’hospitals de referència. Elena torna a emocionar-se en pensar en l’»injust» de la situació. «No hi ha dret que en moments d’aquesta fragilitat, que poden ser els últims, hagin de passar-los en una ambulància». Fabián rebrà els resultats aquest divendres. I espera deixar enrere la radioteràpia, més pel desgast psicològic i físic que pel tractament en si. «Ens diuen que no és rendible tenir una unitat de quimio a Sòria perquè no hi ha pacients suficients a Sòria», diu resignat.
El president de la Junta de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, va prometre, com ja havia fet el seu antecessor Juan Vicente Herrera des de 2007, una unitat de radioteràpia a Segòvia i una altra a Àvila, que haurien de posar-se en marxa aviat. Però no hi ha resposta per a Palencia, Sòria o el Bierzo. Davant d’aquesta situació, Helena, la filla d’en Fabià, es pregunta si de debò la de Castella i Lleó és una de les millors sanitats d’Espanya, com s’encarreguen de dir els líders autonòmics. «Jo no sé de números ni res. Aquí estem parlant de la dignitat de les persones».
Un estudi dut a terme per investigadors del Grup de Treball d’Utilització de Fàrmacs de la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (semFYC) posa de manifest el dràstic increment de la polimedicació a Espanya entre els anys 2005 i 2015. Segons els resultats d’aquest estudi, entre els anys 2005 i 2015, la polimedicació (prescripció simultània de cinc o més medicaments) durant almenys sis mesos es va triplicar i la polimedicació excessiva (10 o més medicaments) es va multiplicar per 10.
La informació analitzada es va recollir a partir de la base de dades per a la investigació farmacoepidemiològica (BIPA) i, per a això, es van seleccionar els registres de pacients majors de 14 anys i de set comunitats autònomes. Aquesta plataforma informatitzada recull un elevat volum de registres metges d’Atenció Primària al llarg de tot el territori espanyol i pertany a l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS). En l’actualitat, compta amb històries clíniques anonimitzades de prop de 12 milions de pacients i una mitjana de seguiment per pacient de 8,6 anys.
La polimedicació es va observar en pacients d’ambdós sexes i en tots els grups d’edat, tot i que es va donar especialment en les persones majors de 80 anys i en dones. En majors de 64 anys, la polimedicació va passar del 9,8% al 28,2% en una dècada. De fet, la polimedicació excessiva es va donar principalment en aquesta franja d’edat: si el 2005 passava en el 0,5% de la població major de 64 anys, el 2015 aquest nombre va pujar al 3,4%. Encara que aquestes xifres puguin semblar elevades, els investigadors indiquen que, en realitat, la polimedicació està probablement infraestimada, ja que no es van registrar les prescripcions d’hospitals ni de centres sanitaris privats.
Aquest augment de la polimedicació no és una cosa exclusiva d’Espanya, ja que és una tendència molt similar al que passa en altres països desenvolupats europeus o als Estats Units. Però té aquest increment en la polimedicació una total justificació mèdica o és un reflex d’una sobremedicació que ofereix més riscos que beneficis?
Com expliquen els autors, el progressiu envelliment de la població espanyola és una de les raons que expliquen l’augment de la polimedicació en l’àmbit global. A edats més avançades, solen aparèixer més malalties cròniques i, per tant, s’incrementa la necessitat de medicaments. A Espanya, el percentatge de persones majors de 64 anys el 1995 era del 15% i el 2018 va passar a ser del 19%. Els pronòstics apunten que aquest envelliment s’aguditzarà, arribant a percentatges del 25,6% en 2031. D’altra banda, una de les raons que explicarien per què les dones estan més polimedicades és que, en comparació amb els homes, pateixen més malalties cròniques i tenen una pitjor salut percebuda.
No obstant això, aquestes raons mèdiques només expliquen una part d’aquest fenomen de polimedicació, ja que s’ha observat un increment considerable a totes les edats. En els últims anys han sorgit diferents estudis en països desenvolupats que han detectat una considerable medicació potencialment inadequada (MPI) en ancians. Es defineix com MPI la prescripció de fàrmacs els riscos superen els beneficis esperats o fàrmacs amb una alternativa efectiva més segura i per a la mateixa indicació terapèutica. Es calcula que un de cada cinc fàrmacs usats per persones majors de 65 anys és inadequat.
A més, a mesura que augmenta el nombre de medicaments que consumeix una persona, major és el risc d’efectes adversos per interaccions entre ells i també s’associa a més ingressos en hospitals, major mortalitat i despeses sanitàries i una disminució de la capacitat funcional.
Un estudi publicat el gener de 2020 va observar que un terç de la gent gran al Quebec (Canadà) estava exposat constantment a MPI. A Irlanda, aquesta medicació inapropiada era del 45,6% en persones ancianes el 2015, a Alemanya el 2016 era del 23% i al Regne Unit del 38% el 2012. A Espanya les xifres s’assemblen: un estudi realitzat a Lleida el 2017 assenyalava que a l’almenys la meitat de la població de 70 o més anys prenia un o més medicaments potencialment inapropiats. Entre la MPI més freqüent es trobaven les benzodiazepines de llarga durada i els antiinflamatoris no esteroidals.
Com indica el metge de família Vicente Baos: «La pluripatologia produeix polimedicació, però seleccionar, revisar, evitar interaccions o tractaments superflus és una tasca contínua. Només per a la diabetis i amb tractament oral és molt fàcil tenir tres o més fàrmacs … Si a això sumes hipertensió o cardiopatia isquèmica… La desprescripció ha de ser de fàrmacs inútils o de risc». Baos ressalta com a exemples les benzodiazepines en ancians o els fàrmacs que agreugen o precipiten un deteriorament cognitiu i afegeix que a França acaben de desfinançar els fàrmacs per l’Alzheimer per ineficaços.
Javier Padilla, metge de família i especialista en salut pública, afegeix: «A la polimedicació incorren diversos factors, alguns relacionats amb l’augment de la cronicitat, la pluripatologia i la longevitat, altres relacionats amb derives pernicioses de la pràctica mèdica, com és la inèrcia terapèutica i la manca d’iniciatives encaminades a expandir els processos de desprescripció i racionalització dels règims terapèutics dels pacients. Finalment, una situació estructural de precarització de la pràctica clínica, multiplicitat de metges prescrivint a un mateix pacient i falta de longitudinalitat (seguiment d’un pacient al llarg del temps per un mateix metge) per aprimament de l’Atenció Primària».
L’envelliment de la població espanyola al costat d’un constant i sostingut augment de la polimedicació suposa un repte per a la sostenibilitat del seu sistema sanitari. En diferents països com als Estats Units, Dinamarca o Canadà han sorgit iniciatives i eines per eliminar medicaments innecessaris en la gent gran després d’una anàlisi racional de la seva polimedicació. És el cas de MedSafer, una eina electrònica de desprescripció que ajuda a metges i farmacèutics a deixar de receptar medicaments innecessaris en ancians.
«Si he escrit aquesta carta tan llarga, ha estat perquè no he tingut temps de fer-la més curta», deia el matemàtic Blaise Pascal. Aquesta frase s’aplica perfectament al que succeeix en medicina: les presses de l’atenció sanitària porten a llargues llistes de prescripcions en ancians precisament per la falta de temps (i iniciativa) per fer-les més curtes. El resultat: gent gran tipa de medicaments.
De l’assemblea sorgida el 15M i de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila de Gràcia han sortit diversos projectes comuns durant els darrers anys. Un d’ells va ser el Grup de Salut de la Vila de Gràcia, impulsat per diverses persones interessades a tractar la salut des de la comunitat i a partir del treball comunitari.
Com aquesta és la seva base i un dels objectius és fer comunitat, sovint realitzen activitats per al barri. Demà és un d’aquests dies. Des de les 9.30h es trobaran a l’Espai Jove de la Fontana en una Jornada anomenada «Desmedicalització i bones pràctiques per la salut». A banda del grup de salut, de la creació de la jornada també han format part les farmacèutiques comunitàries i altres agents del barri com ara l’Ajuntament. La Maria José Fernández de Sanmamed, una de les membres del grup, ens explica que la idea és treballar el tema de la medicalització apropant-lo a la intervenció comunitària. Un dels objectius de la jornada és «donar impuls i caminar cap a la creació de consells de salut a cadascun dels CAP que té el districte».
Així, la jornada es construirà a partir de dues taules i una dinàmica per grups. Després d’una introducció a càrrec d’Àngels Tomás, consellera de salut del Districte de Gràcia, la taula La medicalització de la vida comptarà amb ponents de luxe. Francesca Zapater, metgessa de família i membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) parlarà sobre la salut com a negoci. Aina Perelló, metgessa de família i membre del grup de Seguretat del Pacient de Semfyc parlarà sobre el sobrediagnòstic i el sobretractament. Finalment, l’últim ponent de la taula serà Joan-Ramon Laporte, professors emèrit de terapèutica i farmacologia clínica, que es preguntarà si prenem massa medicaments. Resposta que ha contestat ja en infinites ocasions. Una d’elles, per aquest diari a través d’una entrevista on va afirmar que «un 50% dels medicaments prescrits en el sistema de salut són innecessaris i, en alguns casos, més perjudicials que beneficiosos». Qui moderarà aquesta tertúlia amb posterior debat serà Lluis Espinosa del Consorci Sanitari de Barcelona.
La segona taula, amb el nom La salut també a les nostres mans, estarà en mans d’Azucena Carranzo de l’EBA Vallcarca (Entitat Base Associativa). Cristina Sánchez i Maria Concepció Veciana, de Farmacèutiques Comunitàries, ens parlaran sobre Productes ‘miracle’. Mireia Moret, metgessa al CAP Pare Claret contestarà la pregunta Més proves, més salut? I, finalment, la Maite Fabregat, l’Eduardo González i la Mercè Julià del CAP Vila de Gràcia-Cibeles, parlaran sobre Accions saludables.
Que les taules comptin amb treballadors dels CAP del barri i també amb eines institucionals com serien el Consorci o la consellera de salut del Districte és per tota la feina prèvia que ha fet el Grup de Salut. I és que aquest forma part del Consell de Salut on, segons la consellera de salut del districte, Àngels Tomás, «treuen diferents temes com ara parlar sobre la qualitat de l’aire quan no molta gent en parlava». Sobre la jornada de demà, Tomás es remunta a la primavera passada, que és quan el grup de salut va suggerir tractar el tema al consell de salut. Troba molt encertat treballar amb agents del barri sobre aquest tema i celebra que es vulgui començar a crear comissions de governança als CAP de Gràcia. «La idea de la governança parteix a partir d’unes recomanacions de funcionament del Consorci però cada CAP té la seva dinàmica pròpia i costa buscar persones usuàries interessades a formar part dels grups. Vam pensar que aquesta jornada pot servir perquè les persones que hi assisteixen puguin conèixer la idea, comencin a treballar en aquests espais», ens explica Tomás. Agraeix des de l’Ajuntament la feina feta pel grup de salut i creu que es va per un bon camí. «Si arribem a crear aquests grups, aquests després haurien de reportar allò que fan al Consell de Salut perquè tot el Districte vegi els punts forts o dèbils de cada CAP i d’aquí es puguin agafar bones pràctiques», tanca Tomás.
