Just Deploy It!

Blog

  • Qui té el poder de crear opinió pública té la responsabilitat de trencar amb l’estigma: la conclusió d»El Suïcidi als mitjans’

    En Pep Sotillo té 54 anys. De jove va patir un trastorn emocional i es va donar que totes les persones que els patien eren mal vistes per la societat. Sentia que no podia parlar del tema perquè era un tema tabú: es va aïllar cada cop més de manera que la «bola» es va anar fent cada vegada més gran. Va mirar de tirar endavant estudis i feina però com no podia parlar amb ningú de la seva situació això el va dur a una situació límit. Cada cop es sentia més «esquinçat» per dins i va deixar que la bola anés creixent. Quan no va poder més, amb 25 anys, va provar de llevar-se la vida. Va pensar: «sóc un malalt mental, ho seré tota la vida i tota la vida estaré patint. Quin futur és aquest? Per sort vaig sobreviure».

    Aquest testimoni l’ha explicat Sotillo durant la presentació per part d’Obertament de les conclusions de l’Observatori anual de mitjans que aquest any s’ha centrat en ‘El suïcidi als mitjans de comunicació’. La principal tesi de l’informe defensa que parlar-ne sí, però que no tot s’hi val.

    Sotillo demana normalitzar que hi hagi «trastorns mentals i idees suïcides». Explica que el què a ell va salvar-li la vida va ser recórrer a un psiquiatre i una psicòloga: «vaig trobar-me que podia parlar de la mort, dels meus pensaments més escabrosos i tot amb respecte, amb interés per part d’ells i amb tota normalitat. Jo em pensava que això no existia».

    Així, situa als mitjans la responsabilitat de parlar del tema de manera positiva i natural. Sotillo narra que el moment abans de patir un suïcidi tens moltes ideacions, que vens de donar-li voltes durant molt de temps la majoria de les vegades però que el patiment és tan gran que no et deixa pensar. Sotillo defensa que com no pots raonar bé, el més necessari és tenir ajuda externa: «parlar de salut mental i de suïcidi ajuda a que les persones que tenen aquestes ideacions puguin obrir-se i parlar amb altres persones per sortir del seu estat». També, en aquest sentit, al·lega trobar a faltar que els mitjans parlin de si aquella persona que ha mort per suïcidi havia rebut ajuda o no, «que expliquin que si l’hagués rebut hagués estat diferent perquè això, veure un referent, pot ajudar i animar en no caure en el suïcidi, en buscar acompanyament que pot ser família, amics o terapeutes».

    Sotillo de jove es deia a si mateix «calla i fes veure que no et passa res» per culpa de créixer pensant que «qui va al psiquiatra és una persona boja que se la posa dins d’un cistell i s’aparta… Però no som un col·lectiu que es digui suïcida. Cadascú té una història personal i no respon a un grup ni d’edat, ètnia o condició social».

    En què ens equivoquem els mitjans? En el to, en buscar causes i en no usar bé imatges

    Obertament va néixer el desembre de 2010 i aquest és el cinquè que es realitza un Observatori de mitjans sobre salut mental però és el primer sobre suïcidi. La lluita contra l’estigma que treballa aquesta aliança d’entitats que venien de diverses perspectives i trajectòries va passar també pel repte de posar-se d’acord, el que ja va ser tot un repte. A partir d’aquí, i amb l’aliança també de comunicadors, Obertament va començar a treballar per la formació d’activistes, desenvolupar activitats i programes de sensibilització realitzant campanyes diverses de marketing social o han treballat per trencar l’estigma en àmbits més específics com l’educatiu o el sanitari.

    Israel Molinero, president d’Obertament, ha explicat durant la presentació de l’Informe ‘El Suïcidi als Mitjans’, que l’Observatori que l’ha creat va néixer com a resposta a una crisi mediàtica on es van veure «tractaments estigmatitzants com l’estavellament de l’avió de GermanWings». Els primers informes que es van realitzar van mostrar que més de la meitat de les notícies de salut mental estigmatitzaven i que sovint s’associa violència i salut mental. Al 2016 i el 2017 van veure que notícies que venien de mitjans internacionals eren més estigmatitzants que algunes locals. Va ser al 2017 quan es van adonar que les notícies de mort per suïcidi havien augmentat. Relacionat amb el fet que aquest any es va decidir tractar el suïcidi com a tema principal del dia mundial de la salut mental, l’Observatori va decidir que aquest any l’informe dels mitjans seria un monogràfic sobre suïcidi.

    Molinero defensa que l’estigma ens allunya de la possibilitat de parlar lliurement, d’apropar-nos a la gent. Saben que existeix un repte davant la mort per suïcidi i creuen que la lluita contra l’estigma pot ajudar a això. «Cal que hi hagi un reconeixement social que les persones que han intentat suicidar-se poden ser ajudades i que la seva recuperació és clau per la prevenció. Igual que el paper dels mitjans també és clau», conclou.

    I és que com ha desenvolupat Ariadna Rogero, al capdavant de l’estudi, encara hi ha molta feina per fer. Per una banda, la majoria dels articles analitzats posen el focus en el contingut que va encarat a buscar l’origen del suïcidi. L’informe conclou que l’estigma associat al suïcidi que han trobat als mitjans té una estreta vinculació amb l’estigma en salut mental que van detectar en informes anteriors. Molts articles on s’acaba parlant de suïcidi, com explica Rogero, tracten principalment sobre desnonaments o bullying. L’informe denuncia doncs «el fet d’especular amb les causes quan no existeix una resposta clara, l’associació dels problemes de salut mental amb violència o la manca de visibilitat dels testimonis en primera persona. A més a més, en una de cada 4 notícies on es parla de suïcidi hi apareix en relació amb conductes associades a la perillositat.

    Rogero creu doncs que és essencial no només consultar a experts i recórrer a la veu de la persona que ha sobreviscut a un intent de suïcidi i ha recuperat el sentit de la seva vida. O el què seria el mateix, apostar per periodisme que posi el focus en el tractament i la recuperació. Aquests són els que poden «fer canviar la perspectiva». No obstant, aquestes històries en primera persona sobre l’experiència del suïcidi només tenen una presència del 12 %. No tenir referents, no mostrar que hi ha persones que ho intenten es recuperen, defensa Rogero, fa que quan tu has tingut un intent i et trobes que has de refer la teva vida no tens referents que et diguin d’això se’n pot sortir. Et sents aïllat i et penses que només t’ha passat a tu però les estadístiques, segons l’OMS, ens diuen que per cada suïcidi consumat hi ha 20 que ho han intentat»

    L’Informe, realitzat sobre una mostra aleatòria de 200 articles, també ha constatat que el 44,5% de les peces analitzades tenien un to positiu. Això ha fet que Obertament hagi comparat i afirmat que en suïcidi, en contra dels temes de salut mental genèrics, es posa més cura. «La diferència és significativa i suposem que és perquè el suïcidi té un doble estigma perquè ens trobem també amb el dol per la mort però potser també perquè ha sigut un tabú durant molts anys i finalment l’OMS va dir que s’havia de parlar i els mitjans han entomat aquesta responsabilitat», descriu Rogero.

    Ara bé, si el to positiu és el que més prevalença té, si es sumen les altres categories, segueixen guanyen. El to mixt és aquell en el qual en un mateix article hi ha missatges positius i missatges negatius i això, per Obertament, vol dir que no hi ha directrius clares. El to neutre per la seva part de per si no és perillós perquè normalment són els articles que aporten dades sobre factors o estadístiques o informes d’universitats. «No ens estan aportant res a nivell de prevenció, per trencar el tabú o normalitzar». Tot i així, Rogero veu que aquí tenim la possibilitat de transformar les notícies blanques, que només tenen dades, en positives.

    Treballen tot això perquè, segons el parer d’Obertament, «els mitjans són molt conscients i posen especial cura en la tria d’imatges que fan servir per il·lustrar noticies sobre suïcidi. Tot i així, quan es fa malament té un impacte molt negatiu». Això es tradueix en un mal ús de les fotografies o el fet que, com resa l’informe, «a la secció de cultura abunden les biografies d’artistes que, d’una banda, es repeteixen any rere any en dates assenyalades i, de l’altra, alimenten el mite del geni boig i turmentat que posseeix un talent maleït i que acaba amb la seva pròpia vida». També denuncien que «el perfil de persona amb trastorn mental, comportament violent i conducta suïcida apareix amb força freqüència a la secció de successos». Això fa que es fomenti una relació «errònia entre salut mental i violència, de manera que propaga un retrat estereotipat de les persones que passen per aquesta problemàtica».

  • Per la disponibilitat de tots els medicaments a les farmàcies

    Des de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès/Marea Blanca volem mostrar la nostra preocupació per un fenomen que s’està repetint cada cop més en els darrers temps: la manca de subministrament d’alguns medicaments a les farmàcies de Mollet i altres lloc.

    El CISMED (Centre de la Informació Sobre el Subministrament de Medicaments) ja va assenyalar que durant l’any 2018 hi va haver 228 medicaments amb problemes de subministrament a les farmàcies. D’aquests, un 36% correspon a fàrmacs relacionats amb el sistema cardiovascular i un 24% amb el sistema nerviós, essent aquests tipus de medicaments els que més faltes acumulen a les farmàcies.

    En aquest sentit, el Consell General de Col·legis Oficials de Farmacèutics considera que les principals causes d’aquest manca de subministrament són les següents:

    • Concentració de la producció de principis actius en una sola planta de fabricació.
    • Problemes en la fabricació de medicaments.
    • Manca de matèria primera.
    • Polítiques de «preus» de medicaments
    • Increment puntual de la demanda.

    En molts casos es tracta de medicaments amb alternatives, però també trobem fàrmacs que no es poden substituir per d’altres, generant en aquest cas un major perjudici per la salut. En altres casos es tracta de medicaments antics i de preu baix que produeixen poc rendiment al fabricant i hi ha interès en que siguin substituïts per altres d’aparició més recent i de preu més elevat. Cal dir que el preu del medicament no està relacionat amb la seva efectivitat i que, de fet, hi ha molts medicaments barats que són millors que d’altres més cars.

    Cal afegir que tots els grups terapèutics són susceptibles de patir problemes de subministrament, des del sistema respiratori als psicofàrmacs. Per exemple, en aquests dos grups terapèutics trobem que un medicament com «Atrovent 20» que serveix per tractar la Bronquitis crònica i que no és substituïble, té problemes de subministrament. O també que ”Elontril 150”, un medicament que serveix per tractar la depressió, té problemes de subministrament a 49 províncies de l’estat, encara que d’aquest últim podem trobar d’altres presentacions amb el mateix principi actiu.

    Sigui com sigui, la falta de medicaments pot repercutir en les persones malaltes, podent derivar en el retard o abandonament del tractament, així com en la possible aparició d’efectes adversos i en que s’acabi optant per alternatives no tan eficaces. I això és una cosa que el conjunt de la ciutadania no es pot permetre, ja que com ben diu la dita, «la salut és el primer». I encara molt menys quan el desproveïment és degut a una mala planificació o a l’únic interès d’augmentar els beneficis econòmics de les farmacèutiques

    Aquest és tan sols un dels problemes que afecten els medicaments i el seu ús a casa nostra i a tot l’estat. Des de la investigació fins el consum, passant per la regulació i la prescripció, hi ha molts aspectes que s’haurien d’abordar amb polítiques del medicament decididament orientades a les necessitats de les persones i lliures de la influència d’interessos comercials. L’estat hauria de garantir l’accés als medicaments d’eficàcia comprovada, i una de les maneres de fer-ho seria implantar la prescripció per principi actiu, no per marca, i assegurar la disponibilitat de la versió genèrica de qualsevol fàrmac, de forma que no es depengués d’una determinada presentació.

    Des de la Plataforma en defensa de la Sanitat Pública del Baix Vallès ho tenim ben clar, hem d’actuar amb determinació per aturar aquest fenomen que s’està donant a moltes farmàcies.

  • La Plataforma per la Llengua denuncia un increment de casos de discriminació lingüística a pacients en centres de salut catalans, que «són sistemàtiques i no s’investiguen»

    La Plataforma per la Llengua ha volgut fer arribar als mitjans a través d’una nota de premsa titulada «Crisi a la sanitat pública» unes situacions de discriminació lingüística que cada cop estan anant a més. La Plataforma demana així al Departament de Salut hi posi remei i adopti un protocol contra les discriminacions lingüístiques que prevegi la provisió de cursos de català obligatoris per a tots els facultatius.

    Aquesta demanda i aquest posicionament públic arriba després de constatar un augment notable de les discriminacions lingüístiques en l’àmbit de la salut. Les denúncies que l’entitat rep per part d’usuaris que han patit alguna discriminació o vexació per haver-se dirigit en català al personal sanitari ja arriben a 20 només durant aquest any 2019.

    Entre els casos que han recopilat, exposen un que va fer sonar les alarmes a les xarxes socials fa relativament poc. El 18 de setembre una mare va acompanyar la seva filla, amb discapacitat psíquica, al CAP de les Corts. L’afectada, en una carta pública, exposa que “la meva filla li intenta explicar què li passa, però no l’entén. Jo li dic que és discapacitada psíquica però de seguida em talla i vol que parlem en espanyol. Li recordo la discapacitat i li dic que ella només parla en català”. Pel que explica, aleshores, la metgessa va contestar que ella està fent aquí la residència pagada pel “Ministerio de España” i que, si vol la visita en espanyol o en anglès pot triar, però que el català no el domina.

    La dona diu que “la visita va ser lamentable, si hagués estat per mi m’hauria aixecat i hauria marxat, però al ser la meva filla la que ho estava patint vaig anar fent un mig a mig (català amb ella i traducció a la senyora)”. La queixa d’aquesta pacient a l’ICS encara no ha rebut resposta.

    Des de Plataforma per la Llengua defensen que «l’existència de personal incapaç de parlar i fins i tot d’entendre el català crea situacions de discriminació i de denegació de l’atenció, a part d’inhibir els ciutadans que volen exercir el seu dret de parlar en català». Així, troben «indispensable que el Govern de la Generalitat i l’Administració vetllin perquè els hospitals compleixin escrupolosament la legislació que protegeix els drets lingüístic dels ciutadans». Creuen que la norma escrita no és suficient si «posteriorment no existeixen mecanismes de supervisió i de correcció que evitin els abusos».

    El dret d’opció lingüística suposa que els ciutadans poden adreçar-se a l’Administració en la llengua oficial que desitgin sense que se’ls pugui denegar el servei. Els ciutadans també tenen dret que els treballadors públics de la Generalitat els parlin en la mateixa llengua.

    Agafant les lleis en mà, la Plataforma explica que l’article 11 de la Llei de política lingüística estableix que «en el procés de selecció per a accedir a places de personal de l’Administració […] s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com en l’escrita». Aquests preceptes els desenvolupa per a tot el personal de l’Administració catalana el Decret 161/2002.

    Tot i així, des de la Plataforma per la Llengua creuen que «si s’arriba a situacions de discriminació és perquè l’Administració pública en molts casos no ha exigit coneixements mínims de llengua catalana a l’hora de contractar els professionals que donen servei al nostre sistema de salut, en incompliment de la Llei de política lingüística». A aquest efecte, la Plataforma per la Llengua ha fet una observació de centenars de places publicades al lloc web dels diferents òrgans contractants de Departament de Salut i assegura haver constatat que la majoria d’elles no incloïa el coneixement de la llengua catalana com a requisit.

    La Plataforma per la Llengua considera que l’única solució completa al problema és adequar la contractació del personal sanitari a la legislació, que requereix que estigui lingüísticament capacitat. Tanmateix, per protegir els drets lingüístics dels ciutadans i evitar que aquestes situacions se segueixin repetint en el curt termini, l’ONG del català proposa al Departament de Salut d’adoptar un protocol contra les discriminacions lingüístiques que prevegi la provisió de cursos de català obligatoris per a tots els facultatius —amb un termini màxim per adquirir les competències lingüístiques mínimes per poder atendre qualsevol pacient en llengua catalana—, la informació als professionals sobre els drets lingüístics dels pacients i la presentació d’un projecte de llei contra les discriminacions lingüístiques. Aquesta legislació ha de preveure un règim d’infraccions i sancions administratives contra els responsables de vulneracions dels drets lingüístics dels ciutadans.

    «No pienso aprender catalán» o hospitals que reconeixen no complir la normativa

    Fa unes setmanes la Plataforma per la Llengua va denunciar que a l’hospital de Figueres un metge d’urgències va dir a una pacient que se li va dirigir en català: «llevo 5 años trabajando aquí y no lo he aprendido, me voy a quedar y no lo pienso aprender, soy venezolano hispanohablante y usted aprendió el castellano». Quan ella va dir que volia seguir parlant en català, tot i que l’atenció per part del metge seguís sent en castellà, el metge va dir-li que allò era racisme. És a dir, com expliquen, «el metge la va discriminar perquè va voler parlar en català i ell es va mostrar orgullós de no parlar aquesta llengua, manifestant que no la pensava aprendre i acusant la pacient de racista pel fet de voler expressar-se en català.»

    Una altra de les denúncies que ha rebut la Plataforma és el cas d’un pacient de l’hospital de Mataró que va adreçar una carta al centre per advertir-lo que en una atenció d’urgències només un de quatre sanitaris s’hi havia adreçat en català i va afegir que en les ofertes de feina del Consorci Sanitari del Maresme el català no apareix com un requisits necessari.

    Gràcies a la resposta a aquesta queixa, la Plataforma per la Llengua va conèixer que el Consorci Sanitari del Maresme reconeixia que fa 17 anys que incompleix la legislació. L’hospital fuig d’estudi al·legant “dificultats interpretatives tant de la normativa com de les sentències», però assegura que està «revisant els nostres processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball per tal d’incloure l’acreditació del coneixement del català, tal com estableix el Decret 161/2002».

    *En el mes de març de 2019 publicàvem una opinió d’Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua i cirurgià maxil·lofacial, on plantejava que «els ciutadans fan servir menys el català amb els metges que amb la resta de les administracions de la Generalitat. Concretament, un 24,3% menys. I possiblement, sigui culpa nostra, dels professionals de la sanitat».

  • Incorporar la perspectiva de gènere en salut per erradicar tota desigualtat: prioritat per l’ICS

    A principis de juliol de 2018, la consellera de Salut, Alba Vergés, anunciava la creació d’un grup de treball format per tècnics professionals i experts que ajudés a desplegar la perspectiva de gènere en salut que, com explicava en el marc de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, es volia prioritzar en aquesta legislatura.

    En el camí per una incorporació efectiva de la perspectiva de gènere en salut, l’Institut Català de la Salut va organitzar la seva primera Jornada «Incorporem la perspectiva de gènere en salut». El director gerent de l’ICS, Josep Maria Argimon, va ser l’encarregat de donar inici i tancar la jornada. Per una banda va opinar que la jornada servia «per despertar consciències i per treballar diàriament amb aquesta perspectiva». La voluntat de la jornada i de la feina que s’està desenvolupant és «incorporar la perspectiva de gènere en l’àmbit de la salut permet visibilitzar dones i homes en la seva dimensió biològica, psicològica, històrica, social i cultural i, també, trobar línies de reflexió i d’actuació per erradicar les desigualtats».

    Tot això arribava després que el mes de maig passat l’ICS aprovés dotze mesures per avançar en la igualtat efectiva en tots els àmbits assistencials i estaments de la institució. «Es fa imprescindible incorporar als programes assistencials d’expertesa la perspectiva de gènere com una nova línia d’actuació. A efectes pràctics, això es tradueix en la inclusió en els protocols sanitaris de les diferències biològiques i simptomatològiques entre dones i homes», explicaven.

    Així, l’ICS organitzava aquesta Primera Jornada de Perspectiva de Gènere en Salut amb l’objectiu de donar eines a tots els professionals de la institució perquè aquesta perspectiva sigui una realitat en tots els àmbits assistencials. Després que Laura Pelay, secretària general del Departament de Salut, inaugurés la jornada, quatre conferències i una taula rodona van acabar d’omplir el matí. Finalment, la jornada va comptar amb persones provinents a diferents vessants i institucions com ara l’Institut Karolinska d’Estocolm, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat d’Alacant, el Servei Català de la Salut i diversos centres i serveis de l’ICS.

    Pelay va deixar clar que cal fer polítiques efectives a nivell micro que milloren el sistema de salut. Així, va explicar que com a Govern han de tenir una visió holística per acabar amb les escletxes: «aquesta visió holística l’hem de tenir amb les polítiques de salut, amb les de Treball, de Serveis Socials, de Recerca…» Pelay va declarar que és cert que homes i dones tractem la nostra salut de manera diferent i ho va voler argumentar explicant que les dones van més tard al metge, consumeixen menys serveis assistencials i que, quan arriben se les tracta de manera diferent: «a les dones se’ns medicalitza molt més, a les dones se’ns diagnostica molt més tard i patim els determinants de la salut d’una manera diferent. També va afegir que fins i tot les dones moren de manera diferent: els homes moren més a casa i les dones més a residències i en centres sociosanitaris. Una altra diferència que va voler aportar va ser la que inclou el món de la recerca, on predominen «patrons andocèntrics».

    La conferència d’obertura va anar a càrrec de Jörg Muller, de la Universitat Oberta de Catalunya, sota el nom «Gènere i sexe. Una aproximació des de les ciències socials». Amb ella, va voler defensar que la perspectiva de les ciències socials en quant a sexe i gènere és fonamental per executar qualsevol tipus de treball tant de l’atenció primària com dels hospitals. durant la seva ponència, a part de posar la base del què és una cosa i l’altra, va voler exemplificar a través de realitats que afecten al sector sanitari també com sexe i gènere interactuen i afecten.

    Seguidament, sota el nom «Experiència de gènere en salut», Karolina Kublickiene de Karolinska Institute d’Estocolm va desenvolupar una ponència carregada d’arguments per integrar la perspectiva de sexe i gènere en tota la medicina.

    A través de diferents diapositives, va mostrar com les malalties actuen diferent en homes i dones o també com sexe i gènere s’influeixen en aspectes com ara la salut mental o el tabaquisme. Pel que fa a la salut mental, va explicar des de la vessant del sexe que les dones tenen el doble de possibilitats de patir una depressió per canvis d’humor relacionats amb les hormones durant certs períodes. Des de la vessant del gènere però, les dones són més propenses a admetre aquests estats d’ànim negatius i a buscar tractaments de salut mental. Com actuen les malalties va dur a Kublickiene a parlar també de quina resposta se’ls hi dóna: no s’inclou en els articles les diferències d’estudis entre homes i dones i, en recerca, els animals mascles encara dominen les investigacions.

    La conferència que va seguir va ser: «Biaixos i innovacions de gènere en el diagnòstic i el tractament clínic de malalties comunes en homes i dones», a càrrec de María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant. Segons un estudi de la Universitat de Copenhague, el diagnòstics es retarden molt més en les dones que en els homes en com a mínim 700 malalties. Alguns exemples van ser que en càncer per exemple les dones són diagnosticades dos anys i mig més tard que els homes.

    Antònia Sambola, del Servei de Cardiologia HUVH, i Anna Berenguera, de l’Àrea Científica IDIAP Jordi Gol, van ser les encarregades d’omplir d’experiències concretes una taula rodona. Sambola va conduir «Experiències de gènere a l’ICS Cardiologia amb perspectiva de gènere» i Berenguera «Les actituds, diferències i control de la diabetis tipus 2. Diferències entre gèneres».

    Caridad Pontes, gerent d’Harmonització Farmacoterapèutica del Servei Català de la Salut (CatSalut), va ser l’encarregada de realitzar l’última conferència sota el títol «Importància de la perspectiva de gènere en l’anàlisi de dades sanitàries: exemples de prestació farmacèutica».

  • La píndola del dia després sense recepta compleix 10 anys i desmenteix tòpics: ni s’abusa d’ella ni s’usa d’anticonceptiu

    La lliure dispensació de la píndola del dia després o d’urgència (PAU, en les seves sigles) acaba de complir 10 anys a Espanya. 10 anys en què s’han adquirit, sense recepta mèdica, més de 7 milions de dosis d’aquest anticonceptiu, segons dades que va proporcionar a EFE la consultora Iqvia. Aquesta setmana la Societat Espanyola de Contracepció (SEC) va treure la seva primera enquesta a joves (nois i noies) de 15 i 26 anys. El 25,6% els enquestats van assegurar haver hagut de recórrer a ella alguna vegada en la seva vida –aconseguia el 34,1% si només es preguntava a joves entre 22 i 24–. El motiu més freqüent, en el 68,5% dels casos, el trencament del preservatiu.

    «Totes les dones i nenes que corrin el risc d’un embaràs no desitjat tenen dret a l’anticoncepció d’urgència. Aquests mètodes haurien d’integrar-se sistemàticament en tots els programes nacionals de planificació familiar», defensa l’Organització Mundial de la Salut. Ho cita la Doctora Paloma Lobo, membre de la SEC. Per a ella, en aquests anys s’han derrocat mites. El primer, que «no és abortiva»; el segon «que és molt segur, per això es pot donar sense recepta».

    I el principal: no s’ha «abusat» del seu consum. Segons un informe de la European Consortium for Emergency Contraception d’abril de 2016, la mitjana de dones que l’havien usat alguna vegada en la seva vida dels països de la Unió Europea se situava entorn del 20%. A Regne Unit o Suècia era molt superior, el 61% i el 59% respectivament. Des de la SEC prenen la referència de les respostes a aquesta última enquesta per a comparar amb altres països, però recorden que en cada lloc les estadístiques es prenen de manera diferent.

    El discurs dels sectors més conservadors que s’utilitzaria com a mètode anticonceptiu s’ha demostrat, deu anys després, absolutament fal·laç. «A ningú li val la pena, és menys eficaç que un anticonceptiu regular i molt més car. El que provoca, i és bo, és que molta gent que ha tingut diversos esglais seguits decideixi anar al ginecòleg i canviar de mètode», segueix Lobo, que defensa que «no estaria malament encara que fos un percentatge més elevat. És simplement una segona oportunitat. És molt millor que arribar a l’avortament». Des de l’any 2010, quan es va implantar la Llei que despenalitzava la interrupció voluntària de l’embaràs, els avortaments han baixat d’uns 110.000 anuals a 90.000.

    «El que es detecta és la falta d’educació sexual»

    La PAU que es comercia a Espanya sense recepta des de 2009 –dins de l’Estratègia de Salut Sexual i Reproductiva que va impulsar la ministra de Sanitat del PSOE Trinidad Jiménez– és la que conté el principi actiu levonorgestrel, la més barata i usada –de marques Norlevo i Postinor– i que es pot prendre fins als tres dies després de la relació de risc. Des de 2015 també l’Ellaone, amb fins a cinc dies de marge. Ambdues inhibeixen l’ovulació i redueixen la seva eficàcia amb les hores.

    Gemma Castro, coordinadora del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat de Madrid i membre de la Federació de Planificació Familiar, argüeix que la lliure dispensació d’ambdues «simplement facilita l’accés a qui el necessita i ho desitja. És d’urgència, com el seu nom indica». «El principal problema –continua– està en el fet que la gent no sap com funcionen o alguns dels seus efectes. Per exemple, el què més hem d’explicar és que hi haurà un sagnat posterior que moltes noies identifiquen com la regla però que no ho és, han d’esperar-la quan toca».

    La lliure dispensació no significa que sigui gratuïta: el preu d’una PAU oscil·la entre els 18 i els 25 euros, segons la marca. Es pot adquirir en farmàcies i en centres de salut –les condicions depenen de la comunitat; a Madrid, gratis només amb prescripció mèdica–. «Moltes persones vénen a Planificació Familiar a demanar-la, però aquí no podem dispensar-la», explica Gemma Castro. En la seva experiència, les que més acudeixen al centre són noies soles, però també parelles; quan més, els caps de setmana, moment en el qual és potser la demanda principal.

    «S’afegeixen dificultats com l’hora, que sigui diumenge… i que no tots els adolescents tenen fàcil permetre’s aquest preu. La situació tampoc és igual en una gran ciutat que en un poble», relata.»El primer que fem és valorar si hi ha possibilitats d’embaràs. Sol haver-les, però és fonamental parlar-ho. En preguntar-los què ha passat, vam detectar que falta educació sexual en aspectes com que no saben quan col·locar-se el condó, o com fer-lo bé. Molts diuen que se’ls ha trencat, cosa que no qüestionem, però és veritat que solen fer un mal ús».

    Després ve el periple a la farmàcia. Aquí existeix la figura de l’objecció de consciència, avalada pel Tribunal Constitucional. El Consell General de Col·legis Farmacèutics defensa que són «minoria» els qui es neguen a vendre la PAU en els seus establiments. «Encara que el farmacèutic no la dispensi per les seves creences, t’informarà d’on es pot obtenir», rasa en declaracions a EFE. Castro corrobora que a vegades arriben noies a Planificació Familiar perquè els han rebutjat en la farmàcia, però no és el més habitual. Almenys, a Madrid.

    «Es viu d’amagatotis»

    Clara Timonel és farmacèutica a Salamanca, i insisteix també en la «ignorància sexual i reproductiva que hi ha». «És molt freqüent que les noies més joves no coneguin ni el seu cicle menstrual», apunta. Una altra cosa que observa és que, a causa de les traves que encara existeixen per a avortar –per exemple, les menors continuen necessitant consentiment parental–, «continua havent-hi molta por de quedar-se embarassada i es viu d’amagatotis. Algunes esperen a venir a demanar la píndola a les 22 o 23. Així és molt difícil parlar amb elles, intervenir».

    En l’enquesta de la SEC hi havia un detall que Paloma Lobo troba curiós: la diferència entre les noies que deien haver usat la PAU i els nois era de gairebé 10 punts, elles per damunt. Amb les entrevistes qualitatives per grups que van realitzar, van concloure que es deu al fet que «passa molt que no s’usa preservatiu, o no s’usa bé, i són elles les que s’atabalen i compren la píndola, però no ho diuen».

    En aquests grups van detectar que també recorren a ella perquè, en moltes ocasions, «prioritzen el tema de l’anticoncepció i no la protecció de les infeccions de transmissió sexual (ITS). Els adolescents pensen que això és alguna cosa que els passarà a uns altres». Tot ho atribueix, com les altres expertes, a la falta d’educació, que Lobo resumeix fent-se una pregunta: «Treball amb adolescents i veig com comencen a tenir relacions exactament igual que vaig començar jo en els 80. Què estem fent?».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’ICS impulsa els dos primers grups de Catalunya de suport al deslletament respectuós

    L’Institut Català de la Salut (ICS) ha posat en marxa dos grups innovadors de suport al deslletament respectuós, els primers que s’han creat a Catalunya. “La intenció del grup de suport al deslletament és la d’oferir a les famílies amb lactants de més de 6 mesos d’edat un espai de trobada per compartir, amb altres persones que estan en la mateixa situació, les emocions, els dubtes i els neguits que desperta aquesta etapa”, explica Sònia Garcia, llevadora i facilitadora del Grup de Suport a la Lactància de l’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) Esquerra de la Gerència Territorial de Barcelona Ciutat de l’ICS. Aquest grup innovador a l’atenció primària de l’ICS va començar al CAP Manso de Barcelona i, a causa del seu èxit, es va crear també al CAP Numància de Barcelona, en ambdós casos gràcies a la cessió d’espais comunitaris. Actualment, s’està estudiant la possibilitat d’estendre’l a la resta de territoris.

    Els grups de suport de deslletament respectuós es van iniciar per una necessitat detectada en els grups de suport a la lactància materna dels CAP: “Em vaig trobar amb moltes famílies que tenien dificultats per trobar referents en grups de suport d’inici a la lactància o de manteniment dels primers mesos, per exemple, perquè tenien bebès més grans, volien deslletar o havien començat a treballar”. Al trobar-se amb un grup força nombrós de famílies, l’ASSIR va iniciar els mesos de juny, setembre i novembre de 2018 tres proves pilot, que van impulsar la consolidació dels dos grups, creats a partir de gener de 2019. Des de llavors, un dia al mes tenen lloc les sessions dels grups de suport al deslletament respectuós, a càrrec d’una llevadora de l’ASSIR que intervé quan és necessari. Els grups els formen famílies amb lactants grans que estan interessades a parlar amb altres pares i mares sobre la regulació de la lactància, la conciliació amb la feina remunerada, lactància durant la gestació i lactància en tàndem, o que estan pensant a deslletar.

    Els centres d’atenció primària de l’ICS compten des de l’inici de l’embaràs amb un seguit de recursos destinats a ajudar a resoldre qualsevol qüestió relacionada amb la lactància materna, per exemple, els problemes i el dolor quan s’alleta, la conservació de la llet, la duració de les preses, la incorporació a la vida laboral o el deslletament. Són els equips de pediatria i de l’ASSIR els qui s’encarreguen de proporcionar a les famílies la informació necessària sobre l’alletament en espais com ara l’assessorament a la consulta, els grups de preparació al naixement, els grups de preparació a la paternitat “Canviem-’ho” i, després del part, en els grups de suport i els tallers de lactància, les consultes obertes d’alletament i, ara, també els grups de suport al deslletament respectuós.

    Com deixar de donar el pit sense que sigui traumàtic per a la mare i per a l’infant

    “El deslletament respectuós és donar fi a la lactància de manera que sigui respectuosa tant per a la mare com per al lactant”, apunta Garcia. De fet, aquesta etapa és una més del desenvolupament dels infants i ha de ser acompanyada amb amor i paciència, sense acabar-la de manera sobtada, tenint en compte els temps de les dues parts.

    La decisió de fins quan alletar, per tant, correspon a la família i s’ha de fer respectant les necessitats del cos i del lactant. Molt sovint la mare que opta pel deslletament és per motius de salut o de feina, pel final de la baixa maternal, quan se sent desbordada, perquè ho desitja o per qualsevol altre motiu particular. No obstant això, les necessitats de l’infant poden ser diferents a les de la mare, pel contacte, l’afecte, el consol i la seguretat que li suposa l’alletament més enllà de l’aspecte nutricional. Per tant, depenent del lactant, el fet de deixar de donar el pit pot ser més o menys complicat.

    És un procés, doncs, que implica canvis molt importants per a tota la família; per això, grups de suport com aquests són tan necessaris a l’hora de poder afrontar aquesta etapa amb l’ajuda d’altres mares, pares i personal sanitari.

    Aquests grups de suport al deslletament s’inscriuen dins els 806 grups de postpart i alletament de què disposa l’ICS, als quals el darrer any han assistit 10.834 puèrperes (dones que fa poc que han tingut el seu fill o filla). També, en els 1.537 grups de preparació al naixement que hi ha actualment (i on també es poden resoldre dubtes sobre l’alletament) han participat 17.981 gestants. En total, l’any 2019 s’han atès als ASSIR de l’ICS 45.202 gestants, de les quals 31.507 han complert la desena setmana d’embaràs i 29.869 han parit.

  • Sense notícies de Gurb (de l’ENAPISC)

    Ja gairebé ni ens recordem de quan es va fer la darrera reunió del Consell Assessor de l’ENAPISC. Els seus calendaris inicials de desenvolupament s’han anat diluint en l’espai sideral com un satèl·lit perdut i sense control.

    L’atenció primària que, per cert, l’ENAPISC havia de convertir en atenció primària i comunitària (APiC), continua sense trobar solucions satisfactòries als seus greus problemes i els seus professionals no acaben de percebre en el seu dia a dia els extraordinaris canvis positius que anunciava l’acord subscrit amb l’ICS després de la vaga de l’any passat.

    Ja ens hem dolgut en aquest mateix mitjà de la paràlisi del govern de la Generalitat i, en conseqüència, del Departament de Salut que, com ens temíem, anava per llarg i que, malgrat la urgència cada cop més aguda dels problemes existents, no sembla que generi la voluntat política necessària per abordar-los. Tot admetent que els obstacles per part de l’administració de l’estat són extraordinaris, això no implica renunciar a les mateixes capacitats per mirar d’endreçar el que sigui possible o si més no per tractar d’aturar el procés de descomposició del sistema. O quan menys donar explicacions – i tal vegada compartir-les – sobre la situació actual del que havíem entès era la iniciativa prioritària de Salut, l’ENAPISC.

    En l’àmbit de la política el silenci sobre un projecte pot significar moltes coses, tot i que sovint les seves causes tenen a veure amb què no se sap ben bé com tirar endavant o, encara pitjor, que en aquest moment donat el projecte no interessa prou. Unes explicacions que en absència d’altres són prou alarmants. No oblidem la quantitat d’esforços que s’han esmerçat fins ara i sobretot les expectatives que s’han generat.

    Unes previsions que, és de justícia reconèixer-ho, ha estat el Departament de Salut mateix el primer a justificar atesa la necessitat d’una reforma massa temps ajornada. El problema és que en haver-ho parlat tant i amb tanta convicció, la passivitat pot entendre’s com a desídia o, fins i tot com una manca de veritable intenció.

    Una responsabilitat política que no afecta només el govern. Perquè no tenim notícia que al Parlament se n’hagi parlat, almenys en aquests darrers mesos. I sembla mentida que els partits que des de l’oposició es queixen que el govern no abordi els problemes de la ciutadania no prenguin iniciatives al respecte.

    La novel·la «Sense notícies de Gurb» d’Eduardo Mendoza pertany al gènere humorístic però la manca de notícies sobre l’ENAPISC, sobre el seu present i, el que és més important, sobre el seu futur, no fa gràcia. Estem parlant de l’APiC, de la columna vertebral del sistema sanitari català.

    És evident que el context polític general de Catalunya i del conjunt d’Espanya no és el més propici per desenvolupar projectes d’envergadura, però això no té perquè implicar cap entrebanc per, almenys, complir amb l’obligació d’informar sobre els que teòricament ja estan dissenyats. I nosaltres no tenim l’opció, com la té Gurb, d’allunyar-nos d’aquesta terra amb la seva nau espacial.

  • Aquest pediatre vol que els hospitals públics liderin la investigació contra el càncer infantil

    Diuen que el càncer infantil és com un tsunami. Una gran ona en la qual el nen està en el centre però que copeja també a pares, germans, avis, amics… Encara que es tracta d’una malaltia estranya amb una prevalença molt baixa (uns 1.500 nous casos a l’any a Espanya; el 0,5% dels càncers en adult), remou per complet l’entorn social –i a vegades econòmic– de la família.

    A més, des del punt de vista mèdic resulta igualment agressiu. En els nens les cèl·lules tumorals proliferen molt i els casos resulten aguts de forma ràpida. No succeeix així en els adults, en els quals el creixement és més lent i provoquen tumors silents.

    Antonio Pérez Martínez, cap de Servei Hematooncologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari la Pau, porta molts anys defensant l’especialització dels pediatres per a curar algun dia aquesta patologia.

    A Espanya, el càncer infantil apareix com a primera causa de mort en nens. Igual que fa un segle es morien de diarrea o en el part i s’ha aconseguit resoldre, l’expert suggereix conjuminar esforços avui per a demà arribar a curar el càncer.

    A prop estem en el tipus de càncer més comú entre els nens, la leucèmia limfoblàstica aguda (LLA), que afecta 4 per cada 100.000 al nostre país. Una de les estratègies més prometedores és la tècnica CAR-T –que a Espanya porta des de 2015–, un tractament personalitzat basat en l’ús dels limfòcits T del pacient per a destruir les cèl·lules leucèmiques.

    Aquests limfòcits (que són cèl·lules del sistema immunitari) són modificats posteriorment perquè ataquin el tumor, i es tornen a transferir al cos del pacient perquè, després de ser reprogramats, puguin reconèixer i destruir les cèl·lules canceroses.

    Actualment aquesta tècnica està indicada per a pacients pediàtrics –i adults joves de fins a 25 anys– amb LLA de cèl·lules B refractària que tenen mal pronòstic. Es tracta normalment de pacients que han sofert almenys una recaiguda després d’un trasplantament de medul·la òssia o diverses amb altres teràpies i que no tenen opcions curatives amb els tractaments convencionals (quimioteràpia i trasplantament).

    El mes de maig passat, el Ple del Consell Interterritorial va designar els centres de referència per a teràpies CAR-T. Entre ells hi ha tres centres per a pacients pediàtrics amb leucèmia limfoblàstica aguda de cèl·lules B refractària. A Madrid, l’Hospital del Nen Jesús, i a Barcelona, l’Hospital Sant Joan de Déu i el Vall d’Hebron. La Paz serà centre addicional en cas de saturació dels centres triats.

    Generar coneixement als hospitals

    Fins a 2018 el CAR-T només ha estat disponible per a malalts d’Europa en assajos clínics. El CAR-T19 (d’ús comercial, patentat per Novartis) és l’únic autoritzat per l’Agència Europea del Medicament (EMA) i l’Agència Americana del Medicament (FDA) i aprovat per a ús assistencial.

    «Donades les limitacions empresarials del desenvolupament de fàrmacs a Espanya, normalment s’ha utilitzat a les farmacèutiques perquè amb la seva maquinària els desenvolupin», afegeix el pediatre. «Però la innovació no està aquí, sinó als hospitals i en els centres de recerca».

    L’Hospital de La Paz, on treballa Pérez Martínez, està fent els primers passos cap a la fabricació pròpia d’aquestes teràpies avançades (el que es coneix com a CAR-T acadèmic), fruit de la interacció entre la recerca de nous tractaments contra el càncer infantil i la seva aplicabilitat clínica, amb un cost molt inferior.

    Perquè el problema serà el seu finançament: «Als EUA ho diuen el tractament del milió d’euros. Aquí haurem de fer aliança els investigadors, les administracions i l’empresa farmacèutica», afegeix. L’expert es queixa que, de moment, s’ha preferit impulsar el CAR-T comercial a tractar de generar un medicament propi més barat.

    «S’ha fet així perquè es necessita temps, treball i inversió. Però amb els diners que costa tractar a una persona amb CAR-T es podria haver desenvolupat un fàrmac propi», apunta Pérez Martínez.

    En la sanitat pública aquest any

    Per a desenvolupar aquestes teràpies CAR-T el sistema sanitari ha de canviar. «Els hospitals han de transformar-se en centres de recerca. No només som generadors de serveis, sinó que també tenim la capacitat de generar coneixement».

    Ara bé, puntualitza l’expert, «no en tots els hospitals es pot atendre nens amb càncer amb tractaments cada vegada especialitzats. La generació de centres assistencials i de recerca excel·lents requereix la concentració dels recursos, tant en malalties estranyes, com en procediments complexos com aquests».

    Durant un temps conviuran aquests dos procediments, la teràpia comercial (CD19 de Novartis) i els CAR-T acadèmics: un en l’ús rutinari i uns altres de moment en el context de recerca o assajos clínics.

    «L’assaig clínic per al CD19 acadèmic serà aquest any i tindrà un reclutament de dos anys aproximadament. El tercer any serà quan s’obtinguin resultats i, si tot va bé, es demanaran les autoritzacions pertinents», afegeix Pérez Martínez.

    I què és el que realment encareix el CAR-T? «El vector que s’utilitza per a vehicular aquest material genètic, uns virus de tercera generació que actuen com un cavall de Troia. Per al seu ús en pacients és necessari que reuneixi tots els criteris de qualitat i això encareix la manufacturació. Ara estem treballant a buscar alternatives amb altres vectors no virals», exposa.

    Limitacions de la tècnica

    De moment, el CAR-T no és perfecte, té efectes secundaris. En primer lloc, deixa sense limfòcits B per a tota la vida als pacients. «Converteixes a un pacient en immunodeficient comuna variable», sosté Pérez Martínez. «Malgrat això, els beneficis superen aquests inconvenients i constitueixen una plataforma per a la innovació espectacular. I amb el temps i la recerca tots aquests problemes es milloraran».

    Un altre dels obstacles és produir-ho. Cal tenir en compte que aquests pacients estan molt tractats, per la qual cosa pot ser que tenint limfòcits, aquests siguin de mala qualitat i falli el processament. D’altra banda, a les 48-72 hores de la infusió del tractament pot aparèixer un quadre inflamatori, que és bo per a la leucèmia però dolent per al pacient. Els efectes poden ser cada vegada més greus i donar com a resultat la mort, àdhuc havent curat la leucèmia.

    «Ara comptem amb estratègies per a evitar que es produeixi aquesta complicació immediata. Ja comencem a controlar-ho, encara que ens falta molta experiència», subratlla. Hi ha també complicacions diferides. Les sèpsies, infeccions oportunistes, o les citopènies mantingudes, cèl·lules sanguínies més baixes del normal, són un inconvenient a mitjà termini d’aquest tipus de tractament.

    «Durant un temps els pacients són molt vulnerables. L’important és tenir a un equip multidisciplinari que sàpiga cuidar d’ells; no només l’oncòleg, també l’intensivista, l’immunòleg i el neuròleg infantil», afirma.

    A més, a l’any pot haver-hi recaigudes. Bé perquè el CAR-T desapareix, es fa senescent i es mor; o perquè, àdhuc persistint el CAR-T, la leucèmia deixa d’expressar el seu antigen de reconeixement i la malaltia torna. «Malgrat tot això, és una meravella que tinguem un tractament que aconsegueixi que pacients amb un pronòstic molt dolent segueixin amb vida molts anys. Als EUA hi ha una nena, Emily Whitehead, que porta ja set anys lliure de malaltia».

    No es pot parlar de curació completa

    No obstant això, l’expert és caut en parlar de curació. Respecte al primer nen tractat a Espanya sota cobertura pública a l’hospital Sant Joan de Déu, matisa que és un gran avanç però que encara és precipitat parlar de curacions completes.

    «Ara mateix el percentatge d’èxit està al voltant del 55% a l’any i mig de la infusió, però cal donar un temps prudencial d’almenys 10 anys per a parlar de curació completa perquè hi ha recaigudes tardanes. Cal ser prudents, això és el principi del camí, no és el final de res», declara.

    Per a Pérez Martínez, aquesta teràpia ha d’optimitzar-se, millorar el maneig de les complicacions, identificar per què hi ha recaigudes i tractar de curar-los a tots. Per a això cal buscar noves dianes, que tingui menys efectes adversos i que s’abarateixin els costos.

    «Estic segur que en la meva vida professional es curarà algun tipus de càncer infantil. Gràcies a la recerca i a la teràpia personalitzada ja s’ha aconseguit que hi hagi nens fent vida normal que fa uns anys haguessin mort segur», conclou.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • No us ho perdonarem mai…

    Escriu el filòsof Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida que “per que hi hagi ètica, cal que no hi hagi deute, que no es deixi res a deure. El deure de no-deure, l’únic deure ètic”. I quin és el deute que tenim amb les futures generacions respecte el canvi climàtic? Un deute alt, sens dubte. Hem construït un món millor en molts aspectes (sanitat, educació, drets humans, justícia, equitat, inclusió… Tot i que hi hagi molt camí a recórrer, molt, el món és millor avui), però serà un món possible amb el deteriorament mediambiental i climàtic que hem provocat?

    Fa molts anys, a la dècada dels 80, treballàvem a les nostres classes un documental, After the warming, que l’historiador de la ciència James Burke va produir per la BBC (encara es pot trobar al YouTube). Era el punt de partida per un debat i un treball que els alumnes del moment vivien apassionadament. Encara ho recorden quan ens trobem. Una profecia sobre el canvi climàtic que en aquell temps només interessava a la comunitat científica. Veure’l ara és estremidor. Algunes profecies es compleixen. Certament no podem dir que no ho sabíem.

    La Greta ens diu que no pot perdonar. Té raó, perquè el perdó no fa referència ni a la moral ni a la política. El perdó només el pot tractar l’ètica. És la gran paradoxa del perdó com ens recorda de nou Joan-Carles Mèlich parafrasejant el gran Jacques Darrida: “el perdó té sentit perquè hi ha alguna cosa imperdonable, perquè només pot ser objecte de perdó una acció imperdonable”. El perdó només és possible si el mal que el culpable ha provocat és reparable. I si el mal és reparable, si el deute pot ser saldat, llavors ha d’actuar el dret i haurem de deixar el perdó de costat. “No us ho perdonarem mai”… té raó la Greta encara que les seves paraules hagin aixecat butllofes. Ho sabíem, ho sabíem fa molts anys, com profetitzava James Burke, i no hem fet res per evitar-ho de debò.

    Però el més important és que la Greta Thunberg (amb les seves llums i ombres, que possiblement també les té, com les tenim tots), amb el seu llenguatge curt i ras, amb la veritat per davant, deixant la hipocresia del que és políticament correcte, ha despertat una generació adormida. Els ha posat en alerta. Els ha fet actuar. “La primera generació que ho fa. La darrera que ho podrà fer”. Ens ho recordava el president dels EUA Barack Obama el 2016, en les eleccions presidencials que van portar a la Casa Blanca les fake news i l’obscurantisme.

    Fa anys que el repte de formar les següents generacions en l’esperit crític, en la llibertat, en la presa de decisions arriscades i en la solució de problemes complexes és el nord i el denominador comú dels sistemes educatius. Parlem, escrivim i ens escarrassem en formar futures ciutadanes i ciutadans que facin un món millor. I un món millor només serà possible si és un món sostenible i habitable. I això està en joc. Quin objectiu pot ser  millor que aquest per treballar a les escoles? Afortunadament fa anys que la sostenibilitat i la cura pel medi ambient són molt presents a l’escola.

    Precisament l’escola ha estat pionera des de fa dècades en l’educació ambiental que tan reivindiquem ara. Moltes famílies han rebut les primeres consignes de sostenibilitat a través dels seus fills: el reciclatge, l’estalvi d’aigua, el consum responsable, la cura de la natura…comportaments ètics que unes quantes generacions d’escolars ja han après i practicat a les seves escoles. I ara ens diuen a nosaltres, els adults: prou! No hi ha prou amb tot això. Hem de canviar actituds, maneres de fer i maneres de viure. Si no és així,  els que no podrem viure serem nosaltres ni els nostres fills. Tota una lliçó de solidaritat i consciència, però sobretot de pragmatisme.

    Les escoles ens hem de sentir orgulloses. Les escoles i els diferents agents educatius, el que ara anomenem educació 360º. Fa anys que de la mà de programes com les Agendes21 escolars (2001) promogudes pels municipis i Escoles Verdes (1998) del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, les escoles hem fet aquest viatge molt ben acompanyades. Podem dir que hem fet els deures plegats.

    No obstant, la feina a fer és encara molt gran i transcendent. No podem demanar perdó, però sí que podem posar fil a l’agulla. L’educació és una de les claus.  I l’escola, una vegada més, no ho pot fer sola. Ho farà i ho farà bé, situant aquest objectiu com un dels més importants de la seva tasca educativa, acompanyada de les famílies i dels diferents agents, entre els quals hi ha les ciutats amb projecte educatiu, amb els seus plans d’entorn i la potencia educativa local (el municipalisme educatiu), tenen un paper fonamental i decisiu.

    I les escoles han de respondre anant més enllà, molt més enllà, de la promoció de les bones pràctiques i dels currículums mediambientalment sostenibles. Hem de promoure entorns de llibertat, de participació i autogovern dels alumnes, on la presa de decisions ètica estigui sempre present. Entorns de llibertat que afavoreixin aquest esperit crític tan necessari.

    L’educació ambiental ha de donar pas a un canvi de paradigma. Ens deien fa uns anys que cal actuar localment i pensar globalment. Ara ens cal també actuar globalment. I per fer-ho l’escola contribuirà d’una manera decisiva. Perquè si el pensament global s’assoleix amb una pràctica pedagògica acurada que situa l’alumne en el centre del procés d’aprenentatge, respecta la seva individualitat i el dota d’eines i recursos per desenvolupar-se en un món complex, l’actuació global necessita més que mai d’una transformació digital que millori la qualitat de vida per tothom i que afronti amb garanties el repte de la convivència, de la diversitat, de la democràcia, de la justícia i de la pau.

    Com es pot llegir en l’informe de la UNESCO (2017), Educació per als Objectius de Desenvolupament Sostenible, calen dues coses: “Alinear polítiques i accions públiques, privades i de la societat civil; i sensibilitzar i capacitar les persones perquè contribueixin a assolir-los. Una pedagogia transformadora i orientada a l’acció”. A l’acció, sí.

    Gràcies, Greta, perquè ens has posat en marxa. No ens perdonaràs i el teu no perdó ens encoratja i ens estimula per no fallar-vos més. Ho va dir el Secretari General de les Nacions Unides, Sr. António Guterres, en la inauguració de la cimera pel clima de les Nacions Unides el mateix 23 de setembre d’enguany: “Ara veig una oportunitat”.

    Gràcies infants, adolescents i joves, perquè fareu de debò un món millor i per aquesta oportunitat que ens doneu. Les escoles estem preparades. Les mestres i els mestres també. Fer de mestre és avui encara més bonic. I transcendent.

  • Alba Vergés: «La lluita contra la contaminació atmosfèrica és clau per a la salut i ha de ser compartida»

    Durant la jornada Canvi d’aires: El repte de la qualitat de l’aire a la Barcelona metropolitana, celebrada ahir a Barcelona i celebrada al Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya per analitzar els problemes problemes que genera la contaminació des de diferents perspectives, la consellera de Salut, Alba Vergés, va emfatitzar que la contaminació atmosfèrica és el principal risc ambiental per a la salut, i contra ella cal una “lluita compartida, sumant esforços i comptant amb els experts dels col·legis i associacions professionals, els científics i la societat civil”.

    La titular de Salut va iniciar la seva intervenció destacant que promoure la salut no només és curar persones malaltes sinó també incentivar estils de vida saludable i viure també en entorns que ho siguin. Vergés va parlar sobre que el Departament de Salut està impulsant una recerca que permeti avaluar l’afectació de la contaminació a l’aire metropolitana de Barcelona i de Catalunya per a la salut de la població, especialment dels més vulnerables com els infants, i així poder implementar polítiques que millorin la salut de la població.

    La consellera també va afegir que, al maig, el Govern català va ser un dels primers al món a declarar l’emergència climàtica en el marc de totes les mobilitzacions liderades fins ara. També, que al setembre passat s’aprovés el pla nacional per a la implementació de l’agenda 2030 per assolir el 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) entre els quals hi ha el promoure una energia neta i assequible, fer ciutats més sostenibles i emprendre accions contra el canvi climàtic.

    “Tot plegat és cabdal, perquè fixa el compromís del nostre país amb la comunitat internacional i la lluita contra el canvi climàtic en un context polític global molt complicat”, va dir Vergés abans de cloure la jornada explicant la darrera mesura emmarcada en aquesta lluita: la posada en circulació d’una primera remesa de la nova flota de 344 vehicles 100% sostenibles de l’Institut Català de la Salut (ICS). “Tenint en compte l’evidència científica sobre l’afectació de la contaminació de l’aire sobre la salut de les persones, es fa necessari seguir treballant per disminuir aquesta contaminació. Si la disminuïm, millorarem la salut”, va concloure.

    Els principals contaminants

    Els principals contaminants a la conurbació de Barcelona són les partícules en suspensió (PM) i els diòxids de nitrogen (NO2), i depenent de la seva concentració en l’aire i els factors de risc d’exposició de les persones, poden tenir efectes perjudicials per a la salut a curt i/o a llarg termini.

    Per exemple, les PM provoquen un augment d’afeccions respiratòries i cardiovasculars i la seva exposició disminueix l’esperança de vida 1 any de mitjana a la regió europea de l’OMS. Per la seva banda, l’exposició a llarg termini a l’NO2 es relaciona amb un increment dels símptomes de bronquitis en infants asmàtics. De fet, els nadons i els nens en edat preescolar són, juntament amb les persones amb malalties cardíaques o de l’aparell respiratori i les dones embarassades, el grup de persones més vulnerable als efectes dels contaminants atmosfèrics.

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya va establir, amb la col·laboració d’ISGlobal, unes recomanacions per reduir l’exposició a la contaminació de l’aire. Així, pel que fa a l’activitat física a l’aire lliure es recomana fer-la en les hores del dia amb menys contaminació i evitant les vies amb més trànsit rodat, mentre que a les llars es recomana ventilar l’habitatge en les hores amb menys trànsit al carrer.

    Aquests consells es completen amb altres precaucions addicionals a adoptar si se superen uns determinats nivells de contaminació. Per exemple, si se supera el valor límit diari de 50 µg/m3 de PM o el valor límit horari de 200 µg/m3 d’NO2 es recomana que la població vulnerable redueixi l’exercici físic intens, especialment a l’exterior.