Just Deploy It!

Blog

  • El Sistema d’Emergències Mèdiques ha atès 593 persones la darrera setmana durant les mobilitzacions a partir de la sentència

    La darrera setmana, el SEM ha fet un total de 593 assistències sanitàries arreu de Catalunya, amb motiu de les concentracions, manifestacions i aldarulls que s’han produït. El tipus de lesions que s’han atès han estat principalment traumatismes. El 95% de les lesions han estat de causa traumàtica, com contusions a les extremitats, lesions oculars, ferides obertes i incises i politraumatismes en general.

    Del total de persones ateses, 172 han requerit trasllat sanitari del SEM per a la realització de proves diagnòstiques, com ara una radiografia o TAC, i la posterior valoració per un especialista, que en ocasions ha suposat l’ingrés hospitalari del pacient. El SEM ha atès a 4 persones en estat greu i 51 en estat menys greu.

    Per tal de fer front tant a les assistències sanitàries resultants de les marxes, manifestacions i aldarulls que s’han produït, així com als serveis ordinaris que es continuaven produint arreu del país, el SEM s’ha reforçat amb 122 unitats i 268 professionals més la darrera setmana, des del 14 fins el 20 d’octubre, ambdós inclosos. El dia que hi va haver més reforç d’efectius va ser el divendres, jornada de vaga general, amb 34 ambulàncies i 1 helicòpter medicalitzat que es va sumar als 4 ja existents, i amb un total de 79 professionals addicionals.

    La planificació d’aquests recursos extraordinaris ha fet possible que el SEM hagi pogut estar present simultàniament fins en 14 focus diferents arreu del país.

    Així, el SEM ha fet front a una situació d’Incident de Múltiples Víctimes (IMV) sostinguda en el temps i amb simultaneïtat d’escenaris arreu de Catalunya, fet que no s’havia produït fins al moment, el que suposa un esforç extraordinari i un repte organitzatiu, logístic i operatiu de primer nivell, segons declaren en un comunicat.

    A banda del reforç de les unitats del SEM a peu de carrer, s’ha reforçat de manera important la Unitat de Coordinació Operativa (UCO), l’equip que coordina les ambulàncies que estan fent les assistències sanitàries in situ. La UCO sap en tot moment la geoposició de les unitats, quines són les zones d’alt risc i està en contacte permanent amb el Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) així com amb la resta d’unitats SEM, per poder donar resposta a qualsevol emergència.

    En el mateix comunicat, expliquen que gràcies al treball en equip el SEM s’ha adaptat a les diferents situacions donant la millor resposta i amb la seguretat que requereix el desenvolupament de la seva tasca. A més, demostren estar «orgullosos de tots els professionals que han dut a terme la seva tasca amb un nivell de qualitat altíssim, tant tècnic com humà, i una vocació de servei digna dels millors exemples».

    Salut parla sobre la presència de cossos policials a centres sanitaris

    Per la seva banda, el Departament de Salut ha emès un comunicat arran d’algunes informacions sobre la presència de cossos policials als serveis d’urgències dels centres de la xarxa sanitària pública. En l’escrit, el Departament de Salut ha informat sobre la legalitat que hi ha darrera això:

    • Tothom que necessiti una atenció mèdica té dret a ser atès en un servei d’urgències, ja sigui hospitalari o d’atenció primària. En aquests serveis i dispositius se li garantirà una atenció de qualitat i segura.
    • La protecció del dret a la intimitat de les persones ateses és un dels pilars del nostre sistema sanitari i, com a sistema, el defensarem davant de totes les instàncies. El dret a la intimitat és un dret fonamental recollit a la legislació.
    • De manera general, els cossos i forces de seguretat no poden realitzar cap actuació en un centre sanitari que pugui vulnerar el dret a la intimitat i confidencialitat de les persones que s’hi atenen. Això inclou, fins i tot, la seva simple presència si no tenen una resolució judicial.
    • L’accés dels cossos i forces de seguretat als dispositius sanitaris no pot vulnerar injustificadament el dret a la intimitat dels pacients ni suposar un obstacle pel normal desenvolupament de l’activitat sanitària. Si això es dona no és admissible la presència de cossos i forces de seguretat en un centre sanitari.
    • Els cossos i forces de seguretat només poden accedir a dades de tipus clínic-assistencial quan actuïn com a policia judicial i estiguin en disposició de la pertinent resolució judicial.

    Pel que fa a aquests darrers dies, el Departament de Salut ha afirmat tenir constància oficial d’un sol cas en què la policia ha accedit a un servei d’Urgències. Va ser el passat 15 d’octubre a l’Hospital de Santa Tecla de Tarragona, en el context d’una càrrega policial. Expliquen a més que aquest va ser un motiu pel qual el gerent de la regió sanitària del Camp de Tarragona ja ha fet arribar una carta a la subdelegació del Govern de l’Estat a Tarragona, demanant explicacions i expressant el seu malestar. D’altra banda, Salut no té constància que s’hagi produït cap detenció de persones mentre estaven sent ateses en un dispositiu de la xarxa d’hospitals públics o just després.

    Les atencions dia a dia: traumatismes cranioencefàlics i lesions oculars entre els més greus

    El SEM ha facilitat en un comunicat un Resum de les atencions sanitàries arrel de les concentracions en protesta per la sentència del procés. Us les traslladem dia a dia de la mateixa manera que ho han fet des del servei:

    Dilluns, 14 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va realitzar un total de 131 assistències sanitàries (26 Mossos d’Esquadra i 11 Policia Nacional, tots ells alta in situ).

    D’aquestes,

    115 a la Terminal 1 de l’aeroport d’El Prat (91 altes in situ i 24 trasllats a centres sanitaris, un d’ells lesionat ocular traslladat a l’hospital de Bellvitge)
    8 a Barcelona (7 altes in situ i 1 trasllat sanitari)
    4 a Maçanet de la Selva (altes in situ)
    3 a Lleida (1 alta in situ i 2 trasllats sanitaris)
    1 a Reus (alta in situ).

    Dimarts, 15 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 125 persones (52 Mossos i 13 Policia Nacional). D’aquestes,

    14 assistències a Gurb (13 altes in situ i 1 trasllat)
    7 assistències a Girona (5 altes in situ i 2 trasllats)
    74 assistències a Barcelona ciutat (66 altes in situ, 8 trasllats)
    11 assistències a Tarragona (6 altes in situ i 5 trasllats)
    2 assistències a Sabadell (1 alta in situ i 1 trasllat)
    15 assistències a Lleida (14 altes in situ i 1 trasllat)
    2 assistències a Mollet (2 altes in situ)

    Cap d’elles revesteix gravetat

    Dimecres, 16 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 96 persones (20 Mossos i 10 Policia Nacional) . D’aquestes,

    1 assistència a Sils (trasllat greu)
    9 assistències a Girona (8 altes in situ i 1 trasllat)
    57 assistències a Barcelona ciutat (41 altes in situ i 16 trasllats)
    1 assistència a Sallent (trasllat)
    14 assistències a Manresa (12 altes in situ I 2 trasllats)
    12 assistències a Lleida (8 altes in situ i 4 trasllats)
    2 assistències a Tarragona (2 trasllats, un d’ells per traumatisme cranioencefàlic en estat menys greu a Joan XXIII)

    A banda, els Bombers de Barcelona van atendre una contusió facial que van traslladar a l’Hospital de Sant Pau.

    Dijous, 17 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 42 persones (5 Mossos i 1 Policia Nacional). D’aquestes,

    36 assistències a Barcelona – Eixample (16 altes in situ i 20 trasllats)
    5 assistències a Girona (3 altes in situ i 2 trasllat)
    1 assistència a Tarragona (1 trasllat)

    Divendres, 18 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 182 persones (8 Mossos i 72 Policia Nacional). D’aquestes,

    1 assistència a Molins de Rei (1 trasllat)
    1 assistència a Montcada i Reixac (1 trasllat)
    1 assistència a Alella (1 trasllat)
    1 assistència a Terrassa (1 trasllat)
    1 assistència a Barcelona C-58 (1 trasllat)
    6 assistències a Lleida (3 altes in situ, 3 trasllats)
    12 assistències a Girona (9 altes in situ, 3 trasllats)
    7 assistències a Tarragona (5 altes in situ, 2 trasllat)
    152 assistències a Barcelona (102 altes in situ, 50 trasllats)

    Dissabte, 19 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 14 persones (4 Mossos i 3 Policia Nacional). D’aquestes,

    11 assistències a Barcelona (9 altes in situ i 2 trasllats)
    3 assistències a Girona (3 altes in situ)

    Diumenge, 20 d’octubre 2019

    Al llarg del dia, el SEM va atendre 3 persones (1 Mosso). D’aquestes,

    1 a Argentona (C-60), alta hospitalària.
    2 a Gurb C-25, (2 trasllats)

  • Alfabetització periodística

    Entre els ciutadans i la premsa existeix un gran desacord, que s’aprecia clarament en les notícies de ciència i salut. La gent espera que la premsa li expliqui la veritat factual i que la hi expliqui amb transparència i rigor, però es senti defraudada perquè el que abunden són les informacions imprecises, confuses, exagerades i tendencioses que augmenten la desconfiança cap als mitjans. La malèvola etiqueta de fake news ha posat el focus de la desinformació en la premsa, quan el gruix del problema no està tant en les notícies periodístiques com en tota la informació que les envolta, les recicla, les distorsiona o d’alguna manera s’associa a la notícia i es confon amb ella. Aquesta gran cerimònia de la confusió obrada per les xarxes socials i per comunicadors poc acreditats i amb interessos particulars repercuteix negativament tant en la premsa com en el públic, alhora que aprofundeix en el desacord entre l’una i l’altre.

    Una de les raons d’aquest desacord i de no pocs malentesos és la falta de cultura periodística dels ciutadans, perquè molts no acaben d’entendre què és el periodisme i com treballen els periodistes. Un estudi de l’American Press Institute (Americans and the News Media: What they do –and don’t– understand about each other) mostra que bona part del públic no comprèn alguns termes periodístics elementals: el 50% de la gent no sap exactament quina és la diferència entre un editorial i una tribuna d’opinió, el 43% no sap què significa el terme «atribució» en periodisme, el 28% no distingeix entre un reporter i un columnista, el 27% no coneix quina és la diferència entre un editorial i una notícia, i el 21% no distingeix entre un comunicat de premsa i una notícia.

    També la premsa té la seva responsabilitat, perquè moltes vegades no separa adequadament la informació de l’opinió, alhora que fomenta les tribunes i columnes en detriment de les notícies i reportatges (més cars de produir) i permet que la informació s’infiltri d’opinió més o menys vetllada. D’altra banda, tampoc sempre delimita informació i publicitat com cal: molts publireportatges i continguts patrocinats no porten l’avís que, malgrat la seva aparença periodística, estem davant pura i simple publicitat. Per tant, no és d’estranyar que, segons el citat estudi, a penes el 18% de la gent sàpiga què és la «publicitat nativa» (native advertising), aquesta nova etiqueta per als tradicionals publireportatges. Una altra dada reveladora és que quan es pregunta al públic què entén per fake news, moltes de les seves respostes s’allunyen del sentit primigeni que li va atorgar Craig Silverman el 2014, quan es va usar el terme per primera vegada: «informació completament falsa creada i difosa per a obtenir algun benefici».

    Davant aquesta general falta de cultura periodística, deuen els periodistes esforçar-se per explicar algunes qüestions bàsiques del seu ofici? Aquesta pregunta, que va sobrevolar un dels debats del recent VII Congrés de Comunicació Social de la Ciència, celebrat a Burgos del 9 a l’11 d’octubre, no té una reposada unànime. Però certament no vindria malament que els periodistes científics fessin una mica d’alfabetització periodística alhora que informen i divulguen la ciència, perquè tot això ajudaria a fomentar el consum crític de la informació científica. Tant el públic com els periodistes semblen estar d’acord que el periodisme ha de concentrar-se a verificar els fets i a explicar-los amb claredat i transparència, però per a això fa falta entendre millor què és el periodisme, que el distingeix de la comunicació i la publicitat, i com es fabriquen les notícies i el que no ho són.

  • Lola, un sostenidor per a dones amb un sol pit per a «ajudar a veure la no reconstrucció com una opció més»

    El 8 de juny de 2018, Idoia va rebre una notícia que li va canviar la vida: li van diagnosticar un càncer: «Tenia 36 anys i de casualitat, perquè no acostumo a autoexplorar-me, em vaig trobar un bony en el pit. Era bastant gran ja, així que vaig anar al meu metge de família. Em va enviar d’urgència al programa de detecció precoç del càncer de mama, i en tres dies tenia el diagnòstic».

    L’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) estima que 2019 portarà 33.307 casos nous de càncer de mama, la qual cosa suposa un increment del 7,5% des de l’any 2012. «L’augment s’explica per l’envelliment de la població i perquè hi ha millors proves de diagnòstic. En definitiva, es detecta més: abans et mories amb càncer i ni t’assabentaves», apunta Beatriz Díez, responsable de comunicació de l’Associació.

    Segons aquesta font, el 90% de les persones a les quals se’ls diagnostiqui càncer de mama aquest 2019 (99% dones, 1% homes) continuaran vives cinc anys després.

    A l’hora d’enfrontar-se a l’operació, són molts els factors que determinen si el procés ha d’acabar en mastectomia o no. Segons la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica i Reparadora, una mica més del 64% dels casos que es diagnostiquen cada any, impliquen una mastectomia. D’ells, el 30% de les dones se sotmet a una cirurgia de reconstrucció i només el 40% ho fa de manera immediata.

    «Una reconstrucció és una cirurgia agressiva i cal valorar el pronòstic de la pacient i el que suposarà per a ella», explica Beatriz Cirauqui, oncòloga especialitzada en càncer de mama. Una vegada que s’ha valorat positivament l’operació, fer-ho o no «és una decisió de la pacient. Tan respectable és la que vol sotmetre’s a ella com la que no. L’important és que estiguin contentes i se sentin bé».

    Idoia es troba en el grup de les quals han decidit no fer-ho: «Quan vaig començar a assabentar-me més de com anava la cosa, vaig pensar que no veia necessari per a mi passar per tot això per tenir un pit que potser ni tan sols m’agradava després».

    Encara que la seva posició ha estat molt qüestionada a l’hospital, en gran part per la seva joventut, Idoia va entrar al quiròfan amb la idea ferma de no reconstruir-se i va sortir «feliç, sense el càncer, i sense pensar en res excepte en què ja estava bé».

    Al principi, com la majoria de les dones que passen per una mastectomia, va remenar les pròtesis externes com un complement ocasional, però quan va anar a posar-la-hi, tot va canviar: «Em vaig sentir súper trista. Vaig sentir que estava perdent l’autoestima, perquè necessitava una cosa externa per a estar bé». En aquest moment va tenir clar que mai les usaria, pel què va optar per buscar peces de llenceria que s’ajustessin a la seva imatge actual.

    «Em vaig recórrer totes les botigues i no vaig trobar res». Allí hi havia, en qualsevol cas, pròtesis externes i sostenidors per a ficar-les. Però això no era el que buscava. Idoia lamenta que aquests llocs a l’octubre «es vesteixen de rosa» i fan campanyes, però que no obstant això «exclouen a totes les que no ens reconstruïm».

    Després de comprovar que no hi havia res, va escriure a teta&teta, «una associació sense ànim de lucre, però amb ànim de donar molta guerra», com elles es defineixen, que crea productes i iniciatives socials per a reivindicar la llibertat femenina i la igualtat. El seu objectiu era veure si elles tenien més informació: «Els vaig explicar el meu cas. Els vaig dir que si sabien d’algú que vengués un sostenidor per a persones ‘uniteta’ i que si no, ho féssim. Van buscar i van investigar, però tampoc van trobar res. Llavors em van dir que anàvem amb això ‘palante’. I aquí va arribar Lola».

    Bocetos de Lola, el sujetador postmastectomía de una sola copa

    «Volem normalitzar la no reconstrucció. El missatge que hi ha darrere del sostenidor és visibilitzar una opció que no sol remenar-se tant, ja que el més estès és usar pròtesi, ja siguin internes o externes», explica a eldiario.es María Rufilanchas, una de les integrants de teta&teta, sobre l’objectiu de Lola.

    Quan van parlar amb Idoia i van decidir crear-ho, van integrar en l’equip a la marca Aniela Parys, que opta per la fabricació amb elements naturals, i a Noelia Morales, la creadora d’Anna Bonny, uns pegats per a «ajudar a gaudir de la nuesa i el sexe» a dones que s’han sotmès a mastectomia i no han volgut o no han pogut reconstruir-se.

    «Es diu Lola perquè és sinònim de «teta». I com coincideix que també és un nom de dona, perquè pensem que era bonica la coincidència», apunta María. L’arribada del sostenidor és ja una realitat, perquè han superat els 15.000 euros en la campanya de micromecenatge que van llançar: «Estem molt contentes, és una passada com ens ha donat suport la gent». Persones sense càncer i dones «molt agraïdes» que els han enviat missatges dient que «estan desitjant provar-ho».

    Encara que de moment és un esbós, la idea és que el sostenidor estigui a la venda al voltant de febrer o març de 2020. Però abans hi ha molta feina pendent. Per a començar, seleccionar el teixit i fer proves en les potencials receptores: «Ens agradaria poder unir a persones que portin temps operades amb unes altres que s’hagin operat recentment, perquè la sensibilitat de la pell és diferent quan portes pocs mesos a quan portes molts», explica María.

    Al principi, volien fer un sostenidor i un bodi, encara que també estan considerant centrar-se en dos sostenidors diferents: un per al moment de la postmastectomia i un altre per a més endavant.

    El projecte, en paraules de les seves creadores, «ens fa una mica més lliures a totes» i amb ell pretenen que les dones guanyin en seguretat, com va fer Idoia després de la seva mastectomia: «Jo no em sento menys femenina que abans per tenir un sol pit. A més, considero que he guanyat autoestima en tot això; he valorat moltes altres coses i he abraçat molt més el meu cos», subratlla.

    Càncer de mama metastàtic, el gran oblidat

    «La societat ens ha ensenyat que l’asimètric queda molt lleig». Amalia té 48 anys i va ser sotmesa a una mastectomia quan fa deu anys va tenir un càncer de mama. Ella va optar per la reconstrucció, encara que no va ser una cosa imminent: «En el meu cas van passar dos anys almenys, fins que vaig estar reconstruïda».

    Durant aquest temps, va haver d’usar una pròtesi externa: «Són molt incòmodes i et sents fatal». Amalia lamenta que en aquell moment no hi hagués un sostenidor com Lola, del qual és «molt partidària, perquè és important que el món sàpiga que es pot estar amb una «teta» passejant pel carrer». A més, insisteix, «hi ha moltes companyes que no s’han pogut reconstruir; així que per elles també».

    Bocetos de Lola, el sujetador postmastectomía de una sola copa

    Avui, deu anys després d’aquella mastectomia, i quan semblava que la seva història amb el càncer havia acabat, Amalia té metàstasi. Ho va començar a notar el desembre de 2017, per una tos i una picor en la gola, que va ser el senyal que la va portar a unes proves mèdiques i al diagnòstic que diversos mesos més tard va confirmar els seus temors.

    Encara que cada vegada hi hagi més avanços, càncer de mama no sempre s’identifica amb curació. De fet, dels gairebé 33.000 nous casos d’aquesta malaltia que es detecten anualment a Espanya, la Fundació Grup Espanyol de Recerca en Càncer de Mama estima que entre un 5 i un 6% presentaran metàstasi en el moment del diagnòstic. Però no es queda aquí, perquè un 30% de les dones que van ser diagnosticades en estadis primerencs, tindran una recaiguda amb metàstasi, fins i tot anys després d’haver rebut el seu primer tractament.

    «Ara tinc càncer en el pulmó, el fetge i els ossos. Quan et donen aquesta notícia, et cau el món damunt, et creus que ja s’acaba tot, et quedes en blanc, tot es paralitza. Al principi me’l vaig prendre com una maçada brutal», confessa Amalia en conversa amb eldiario.es.

    Unes sensacions que va intentar reduir buscant a més persones en la seva situació. «Vaig trobar a Facebook un grup de suport de dones amb càncer de mama metastàtic, i quan vaig entrar aquí, se’m van obrir els ulls. Vaig veure que no tinc per què morir ja i que el que em diferencia amb la resta de persones és simplement que jo sóc més conscient que la mort és aquí», relata.

    Aquest grup del qual parla Amalia va derivar en l’Associació Espanyola Contra el Càncer de Mama Metastàtic, que va néixer fa una mica més d’un any i mig i de la qual també forma part Marga, de 43 anys: «El 2012 em vaig trobar un bony en el pit un cap de setmana i em van diagnosticar càncer de mama avançat». La metàstasi va arribar cinc anys després, el 2017, canviant la seva vida «totalment», perquè «avui dia no hi ha curació».

    Entre els objectius principals de l’Associació es troba «donar visibilitat a aquesta part de la malaltia, proporcionar suport a familiars i pacients i recaptar diners per a recerca». Una cosa, això últim, per al que han creat el Premio Madre Chiara, en honor a una de les fundadores, ja morta, i en el qual poden participar tots els hospitals d’àmbit nacional. El guanyador es dotarà amb 50.000 euros per a continuar desenvolupant el projecte.

    A més, també col·laboren amb la Fundació Solti, que es dedica només a la recerca contra el càncer de mama i que ha creat el projecte Cronos-Hope, centrat en donar a les pacients de càncer de mama metastàtic un tractament ajustat al seu tumor.

    «El nostre somni és que ens poguéssim curar. Crec que s’aconseguirà, però que encara falta; llavors, volem cronificar-lo: van sortint moltes opcions i l’esperança de vida va en augment», explica Marga.

    «Avui dia puc fer una vida relativament normal, encara que no puc treballar i haig de venir a l’hospital molt sovint», se sincera. Al llarg del procés, ja ha canviat una vegada de tractament: «Sempre estàs amb por de fins quan funcionarà, perquè sabem que dura un temps. Per això és important la recerca, per a allargar la situació al màxim».

    El càncer de mama suposa un viatge en el qual cada any s’embarquen de manera involuntària milers de dones i les seves famílies. Dones que aprenen a conèixer-se a si mateixes i a l’entorn que les envolta. Dones a les quals els agrada ballar, riure, viure i gaudir i que, encara que són fortes i valentes, també senten por i ràbia.

    «Estem fartes de vinga tu pots; vinga si tu ets molt positiva. Si ets una guerrera, ets una lluitadora. No, no em diguis guerrera, perquè no estic en lluita amb mi mateixa o amb el que tinc en el meu cos. Simplement vull dir-li a la malaltia que em deixi viure uns quants anys més, que no vull deixar-me anar encara», tanca Amalia.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Viure després d’un càncer de mama, la veritable ‘llarga malaltia’

    Unes 250.000 dones han tingut càncer de mama a Espanya. Segons les últimes dades de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), s’han registrat 33.307 nous casos el 2019. D’ells, entre el 85 i el 90% sobreviurà cinc anys o més. Són les llargues supervivents de la malaltia.

    La seva taxa de supervivència és molt major que la mitjana de tots els tumors (que és del 53% al cap de cinc anys) i molt més alta que en alguns tipus de pronòstic greu, com el de pulmó (6%) o fetge (18%). Una de les principals lliçons apreses en càncer és que cap pacient és igual a un altre ni posseeix les mateixes necessitats.

    Per això, la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), juntament amb altres societats involucrades en aquest procés, va publicar l’any passat una guia consensuada amb les recomanacions clíniques concretes per al càncer de mama tant en estadi primerenc com metastàtic.

    El seu objectiu és aconseguir que el seguiment d’aquestes pacients es faci de forma compartida, col·laborativa i coordinada entre els professionals de l’atenció especialitzada i primària. Perquè tampoc totes les pacients amb tumors de mama poden ser tractades de la mateixa manera.

    «El pronòstic ha anat millorant en els últims anys, el què fa que cada vegada siguem més optimistes en pensar en el seu futur», explica a Sinc Miguel Ángel Seguí, oncòleg mèdic del Consorci Sanitari Parc Tauli de Sabadell.

    «En els casos en què la malaltia no és curable també hem millorat molt la supervivència, la qual cosa permet que puguem parlar d’una cronificació de la patologia per a moltes dones amb càncer de mama metastàtic», apunta Seguí, vocal de la junta directiva de la SEOM.

    «Un canvi radical ha estat passar de veure el càncer de mama com una malaltia única a dividir-la en tres subtipus –triple negatiu, HER2 i hormonosensible–, per als quals utilitzem diferents teràpies», indica per la seva part Joaquín Gavilá, expert de l’Institut Valencià d’Oncologia. «Així millorem el pronòstic, curant més i millor».

    «Realitzem cirurgies menys agressives i administrem menys radioteràpia. Fins i tot en un d’aquests subtipus (HER2) evitem la quimioteràpia en el 40% dels casos. A més, s’ha estès l’ús de teràpies biològiques que actuen sobre estructures cel·lulars específiques i amb una toxicitat més limitada», afegeix.

    Vives, però amb seqüeles

    Gavilá, que també és vocal de la junta directiva de SOLTI, grup acadèmic de referència que desenvolupa assajos clínics en càncer de mama, és rotund: «En els últims anys hem aconseguit millorar el pronòstic i la qualitat de vida de les nostres pacients».

    Ara bé, aquesta alta supervivència s’acompanya d’un preu personal. Les teràpies administrades poden deixar seqüeles físiques, psíquiques i psicosocials que es manifesten o persisteixen anys després d’haver finalitzat el tractament.

    «L’oncologia actual persegueix resoldre la malaltia deixant darrera seu un impacte mínim en la qualitat de vida de les pacients», agrega Gavilá. «Per a reduir les seqüeles físiques i impactar en la menor mesura possible en l’estat d’ànim i en les esferes social, laboral i familiar de les pacients, cada vegada usem teràpies més específiques i, per això, menys agressives».

    Però la veritat és que el dia a dia de les pacients es veurà afectat en funció de l’abast de la seva malaltia, però també dels fàrmacs administrats. «La identificació precoç i la teràpia primerenca poden canviar l’evolució d’aquestes seqüeles, passant de només ser un efecte secundari agut a convertir-se en crònic si no s’actua de manera ràpida», subratlla l’expert.

    Per exemple, les cicatrius i molèsties secundàries de les cirurgies –que comporten canvis en la imatge corporal– o els problemes psicosexuals derivats de les alteracions hormonals, per no parlar del cansament o dolor en les articulacions, la por a la recurrència i, a vegades, la deterioració cognitiva, que influiran en la vida futura de moltes de dones.

    «En moltes ocasions les pacients eviten mirar-se al mirall o veure directament la zona afectada. I sovint tendeixen a magnificar la percepció i grandària de les cicatrius, així com veure deformitat en el seu cos», adverteixen des del Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC).

    Així mateix, cal tenir especial atenció a l’obesitat i els problemes cardiovasculars, ja que aquest grup sofrirà una major incidència. És més, com el càncer de mama afecta moltes dones joves, el tractament pot influir negativament en el seu desig de tenir fills biològics.

    Per a GEPAC, «tot això pot ocasionar trastorns adaptatius lligats als canvis que experimenten i inseguretat per tornar a la seva rutina. Encara que estiguin lliures de malaltia, psicològicament poden no estar bé».

    Tornar al treball després d’un càncer

    Un altre dels efectes col·laterals que impactarà en les supervivents és la dificultat en la reincorporació a la vida laboral per les seqüeles físiques i, moltes vegades, per la incomprensió dels ocupadors sobre les necessitats de les pacients.

    El 20% de les dones diagnosticades amb càncer de mama tenen menys de 40 anys i després han de tornar a la seva activitat laboral, social i familiar. Aquest retorn pot veure’s condicionat pel tractament, d’aquí la importància de l’equip especialitzat i les noves teràpies dirigides.

    «Els metges avaluem cada cas de manera independent i intentem adaptar el tipus de teràpia a les circumstàncies en la mesura que sigui possible», puntualitza Gavilá.

    Un problema afegit és que moltes d’elles ja es trobaven en una situació socioeconòmica compromesa (un 16% de les dones diagnosticades a Espanya durant 2017 tenia una situació econòmica de risc). És a dir, que el càncer pot suposar un seriós agreujant a la seva realitat prèvia.

    «A més de comptar amb baixos ingressos, les dones afectades han d’assumir, aproximadament, 150 € al mes de despeses derivades de la malaltia –augmentant la despesa en salut del pressupost familiar (d’un 3% en absència de malaltia fins a un 11% amb la patologia)–», subratlla.

    Un sistema sanitari cronificat

    Sobre si el nostre sistema sanitari està preparat per a aquestes pacients, Seguí afirma: «No totalment. És necessària més formació i coordinació entre els nivells assistencials i una major sensibilització dels professionals. Però hi ha nombroses iniciatives per a millorar aquesta situació, així com molts casos d’èxit».

    Segons l’expert, des de fa diversos anys s’ha constatat la necessitat de compartir el seguiment de les llargues supervivents de càncer de mama entre la cura hospitalària especialitzada i l’atenció primària per a garantir una coordinació efectiva.

    «Encara que continua havent-hi un seguiment per part de l’especialista hospitalari –sobretot durant els primers cinc anys–, el metge d’atenció primària té un paper destacat en la detecció de recidives i de segones neoplàsies, així com en l’abordatge dels efectes tardans del tractament oncològic», assenyala.

    Igualment, el metge resulta fonamental en l’atenció a la comorbiditat, la vigilància psicològica, a promoure estils de vida i estratègies de prevenció de la salut i a normalitzar l’atenció de les pacients curades.

    Una mica menys optimista és Gavilá. «Difícilment podrem estar preparats al 100% per als diferents escenaris de cronicitat al fet que ens enfrontem. Només millorant la formació en oncologia del personal –com podria ser la infermeria especialitzada– i optimitzant la gestió de l’atenció primària aconseguirem una situació similar als EUA, Regne Unit o Alemanya, on s’atén de manera satisfactòria al pacient oncològic crònic».

    Una pacient apoderada

    Des de GEPAC sostenen com la visió de les pacients amb càncer de mama ha canviat en els últims anys respecte a la patologia. «Ara saben que s’investiga bastant, encara que falti camí per recórrer. Però encara que el pronòstic també ha millorat, el diagnòstic continua estant associat socialment a la mort».

    «Quan les pacients estan informades sobre els últims avanços existents, solen tenir una visió més positiva i disminueix la seva ansietat», recalquen. D’aquí la importància d’apoderar a les pacients perquè puguin prendre de manera autònoma les millors decisions en el curs de la seva malaltia.

    Respecte als avanços per a pal·liar aquells signes que quedin de la patologia, «en càncer de mama i altres tumors es dóna per fet en nombroses ocasions que, en estar lliure de malaltia, ja poden tornar a refer la seva vida sense complicacions». No obstant això, segons GEPAC «existeixen moltes dificultats que impedeixen millorar la seva qualitat de vida i tornar a tenir una rutina com abans».

    Tant especialistes com pacients estan d’acord en alguna cosa: és necessari un equip multidisciplinari que ajudi a reorientar a la pacient, aprenent a viure amb les seqüeles.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • La infermeria familiar i comunitària està de rebaixes

    El mes de juliol es va signar l’acord de la Mesa Sectorial de Negociació de Sanitat de l’Institut Català de Salut (ICS) pel qual s’estableix un concurs de trasllat obert i permanent que facilita la mobilitat geogràfica del personal. Es refereix als processos de mobilitat voluntària, coneguts com a concursos de trasllat. Ha estat signat per representants de l’Administració de la Generalitat i les organitzacions sindicals presents a la mesa (Metges de Catalunya, CCOO, UGT i SATSE). Es tracta d’un concurs de trasllat obert i permanent que s’aplicarà per cobrir les vacants que es vagin generant a partir d’una convocatòria única que mantindrà la seva vigència en el temps i en el qual hi poden participar treballadors de tot el Sistema Nacional de Salut; afectarà totes les categories professionals llevat el personal facultatiu especialista d’hospital o les places amb funcions de comandament.

    Per als llocs de treball a l’atenció primària (AP) especifiquen uns perfils propis d’infermeria: infermeria clínica territorial, infermeria pediàtrica, infermeria d’urgències/triatge CUAP, infermera gestora de casos i infermera de PADES. Incomprensiblement no es contempla el perfil d’infermeria familiar i comunitària (IFiC), malgrat el reconeixement de l’especialitat des de fa anys. En canvi, s’estableix una puntuació addicional per a la cobertura dels llocs d’infermeria d’equip d’atenció primària (EAP) de fins a 20 punts que es pot obtenir mitjançant: el títol d’especialista en IFiC o de pediatria (10 punts), la formació acreditada específica en IFiC de 100 hores (10 punts), el coneixement de l’eCAP (10 punts) o l’experiència en EAP (10 punts).

    L’acord ha estat criticat per la taula infermera d’atenció primària (TIAP) perquè considera que el fet d’equiparar una formació de 100 hores amb un títol d’especialista de dos anys, menysté la formació que és necessària per a la seva obtenció i la qualificació professional de les infermeres especialistes en el primer nivell assistencial, així com infravalora l’impacta que això pot tenir en les persones ateses.

    La Llei 44/2003, de 21 de novembre sobre l’ordenació de les professions sanitàries i el Reial Decret 450/2005, de 22 d’abril sobre les especialitats d’infermeria va representar un gran avanç en la professió infermera, doncs va obrir la porta a un model d’especialitats, on la d’IFiC es considera clau per a la qualitat de l’AP. És evident que si es forma en una especialitat per exercir en un lloc de treball, ningú hauria de poder optar-hi sense la titulació requerida.

    El treball de les infermeres a l’AP és molt diferent del que es fa en un centre hospitalari: són infermeres especialistes en la cura de les persones, famílies i comunitats, amb una mirada biopsicosocial i de l’entorn, que atenen de manera autònoma, i compartida amb altres professionals, la salut dels seus pacients en tot el seu cicle vital. També en les diferents etapes i aspectes d’aquest continuu assistencial, com ara la promoció de la salut, la prevenció i cura de la malaltia, el seguiment i la rehabilitació. Infermeres que saben l’important que és escoltar, conèixer els seus pacients, la relació de confiança que s’estableix entre ells, el manteniment d’aquesta relació al llarg del temps, arribar als que més necessiten ajuda, conèixer l’entorn social i cultural on treballen, o ajudar a morir amb dignitat.

    Fins a l’actualitat, els concursos oposició de l’ICS no han considerat l’especialitat d’IFiC una condició necessària per optar a una plaça d’equip d’atenció primària (EAP). Amb motiu del concurs de trasllat del 2015 vàrem criticar que no hi hagués un perfil específic d’infermera d’AP i que no es valorés l’experiència de treball de moltes interines. Significa un pas endavant que ara, en l’actual concurs de trasllat, es valori l’experiència de treball en un EAP i s’atorgui una puntuació addicional pel títol de l’especialitat, però és del tot insuficient. I no és acceptable que s’equipari una especialitat que suposa dos anys d’estudis i pràctiques, a una formació de 100 hores. Aquest fet indica que no es valora prou el treball de la infermera d’AP, molt més complex, per cert, que el d’alguns perfils que sí que es reconeixen; ni es dóna valor a l’especialitat per part de l’administració ni per part dels sindicats signants. A més, representa un menyspreu per a les infermeres que s’han preparat per obtenir l’especialitat. A ningú no se li acudiria donar una feina de llevadora, per exemple, sense la formació necessària i acreditada.

    Es preveu que una gran part de trasllats seran de les professionals d’infermeria hospitalària cap a l’atenció primària, tal com ha passat en els darrers concursos de trasllat, el que fa pensar que es vol afavorir el traspàs d’infermeres d’hospital als EAP, cosa totalment lícita sempre que es compti amb la formació suficient. Quan no és així, es poden produir disfuncions en els EAP, llargs períodes d’aprenentatge després de la incorporació i, fins i tot, frustració en veure que la realitat de l’AP no s’ajusta a les expectatives que van motivar el trasllat.

    A la manca de reconeixement de l’IFiC i a l’escassa importància que es dóna a l’AP, respon l’oferta que algun sindicat (com a mínim CCOO) fa a la seva afiliació d’un curs de 100 hores, dirigit a infermeres hospitalàries que optin a places de l’AP i que els donarà els mateixos punts que l’especialitat. Entenem que els sindicats signants fan un flac favor a les infermeres per l’acceptació en la mesa de negociació d’aquesta formació inferior a l’especialitat, i que CCOO en concret, no tan sols no defensa les professionals d’AP, sinó que actua amb oportunisme i falsedat en muntar un curs que titula «per a especialistes en infermeria familiar i comunitària», quan l’obtenció del títol de l’especialitat està regulat per un real decret i requereix dos anys de formació.

    Des del FoCAP volem expressar el nostre rebuig als criteris de puntuació del concurs de trasllat per a infermeria d’AP i a aquesta oferta formativa. Volem dignificar l’AP i les infermeres d’AP i volem obtenir el ple reconeixement de l’especialitat d’IFiC. Com a signants del posicionament de la TIAP demanem al Departament de Salut la creació de les categories professionals i la seva vinculació als llocs de treball.

  • La Llei Aragonès amenaça el món sanitari amb noves externalitzacions

    El projecte de Llei de contractes de serveis a les persones, més coneguda com a Llei Aragonès, és cada cop més a prop de tramitar-se. Encara no hi ha data pel debat final i votació al Parlament, ja que es preveia a finals d’octubre però les respostes a la sentència del procés probablement l’endarrerirà. Com a conseqüència, sindicats i organitzacions han ajornat la mobilització prevista contra la llei del 19 d’octubre al diumenge 17 de novembre.

    La norma té com a objectiu la regulació dels contractes que les administracions públiques -no només la Generalitat, sinó també les de nivell local- liciten a empreses externes per prestar serveis relacionats amb l’atenció de persones. Això engloba un ampli espectre d’assistències, que van des de la restauració de les escoles i instituts públics fins a la sanitat passant pel transport escolar o les colònies.

    El redactat es justifica en la necessitat de disposar d’una “regulació específica, diferent del règim general de contractació pública” per aquest grup de serveis tan arrelat a la societat, així com en el codi de bones pràctiques aprovat el 2015 per la Generalitat i alguns sindicats.

    Dues visions oposades

    Segons els seus defensors, especialment ERC en tant que la conselleria d’economia l’encapçala Pere Aragonès, la nova normativa tracta d’actualitzar i millorar els criteris pels quals uns determinats serveis s’atorguen a una empresa o altra. «La promoció de la qualitat, la professionalitat, l’especialitat de les entitats prestadores d’aquests serveis i la seva adaptació a les necessitats dels usuaris, són les que inspiren aquesta Llei”, s’assegura a l’avantprojecte.

    Aquests propòsits no convencen el gruix de partits d’esquerres i de sindicats sectorials, que entenen que la llei afavorirà la subcontractació de serveis i posarà en risc la titularitat pública dels serveis en qüestió: “Obre la porta, de bat a bat, a una possible externalització massiva de prestacions que avui encara estan en mans de la gestió pública i, en conseqüència, a un desmembrament de la xarxa sanitària publico-concertada”, asseguren fonts del Sindicat de Metges. “La llei Aragonès eixampla la via per transferir recursos públics al sector privat, en benefici de l’ànim de lucre”, afegeixen.

    En la mateixa línia apunta el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que considera que una hipotètica aprovació de la normativa «facilitaria encara més la possibilitat de buidatge de serveis que estan en mans d’entitats públiques». El FoCAP recorda que un quart del pressupost de la Generalitat en matèria de sanitat va a parar a mans d’empreses privades, un tant per cent molt superior al d’altres comunitats autònomes.

    La postura de sindicats i associacions del món de la sanitat envers les privatitzacions és d’oposició. Mentre el FoCAP recorda que «no hi ha cap evidència que la gestió privada sigui millor ni menys costosa que la pública” i assegura que “genera problemes per manca de transparència en la gestió dels recursos”, el col·lectiu Marea Blanca parla d’”allunyament de les persones usuàries, opacitat, ineficiència i encariment”.

    El Sindicat de Metges, per la seva part, insisteix que no hi ha cap estudi rigorós i objectiu que permeti concloure que la gestió privada és més eficient que la pública. Veuen amb escepticisime reduir les despeses i alhora reservar-ne una part pels beneficis empresarials: «L’única manera és aprimant les plantilles, reduint els salaris i retallant els serveis oferts a l’usuari», asseguren. També recorden casos on la gestió privada ha fet fallida i ha esdevingut un sobrecost assumit per l’erari públic, com l’Hospital d’Alzira (València).

    L’espectre de serveis sanitaris que menciona la llei per regular-ne les externalitzacions és ampli i inclou, entre d’altres, serveis d’urgències, centres de dies, consultes externes, atenció a la drogodependència, transport sanitari i adaptat o salut sexual i reproductiva.

    Transport sanitari, el paradigma de la subcontractació

    Segons l’últim recompte del CatSalut, fet al juliol, hi ha un total de 268 proveïdors privats que presten els serveis dins el sistema públic de salut. Quant a nombre les més rellevants són les empreses que s’encarreguen dels serveis sociosanitaris (71 entitats privades) i de salut mental (50).

    Tanmateix, l’externalització del transport sanitari esdevé el patró que temen els sindicats: el recent canvi de model en aquesta línia de serveis ha comportat una degradació del servei, amb retards en les ambulàncies que superen l’hora o l’hora i mitja, comportant que els usuaris perdin les visites programades.

    El 2015 la Generalitat va convocar concursos públics dividits per regions per explotar els transports en períodes de 6 anys prorrogables als 10 i en què algunes UTE (unions temporals d’empreses) en van sortir més beneficiades i es van repartir una inversió que els darrers pressupostos, del 2017, valoraven en 286 milions d’euros/any.

    Un altre canvi va ser que el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM, empresa pública) passà a concentrar tot el transport sanitari (l’urgent i el no urgent). Malgrat això, 8 de cada 10 vehicles pertanyen a les empreses subcontractades i, en conseqüència, la majoria de la plantilla és externalitzada. Fa un any aquest personal demanava una equiparació del seu sou amb qui està contractat pel SEM i un conveni col·lectiu que encara no ha arribat. Així ho denuncia Tete Oscar, tècnic en transport sanitari i exportaveu de Tècnics en Lluita: “Com que no existeix conveni, les empreses se n’aprofiten amb contractes brossa pels nous treballadors”. “Les empreses privades el que busquen és guanyar més diners. No veuen persones que necessiten ajuda, veuen números”, critica.

  • Com trien morir els metges i què podem aprendre sobre això

    «Amb quins esforços i dolors venim a aquest món no el sabem, però no sol ser cosa fàcil sortir d’ell».

    Sir Thomas Browne. ‘La religió d’un metge’.

    «No és un tema freqüent de conversa, però els metges moren també. I no ho fan com la resta de nosaltres. El que resulta inusual en ells no està en quants tractaments reben en comparació amb la resta, sinó en quants menys. A causa de tot el temps que passen evitant les morts d’uns altres, tendeixen a estar bastant serens quan s’enfronten a la seva pròpia mort. Saben exactament el que passarà, coneixen les opcions i generalment tenen accés a qualsevol mena de tractament que vulguin. Però se’n van amb suavitat».

    Això era el que deia el 2011 Ken Murray, un metge de família de Los Angeles ja retirat. Ho va fer en un article que va titular Com moren els metges (No és com la resta de nosaltres, però hauria de ser així) i en el qual també deia: «Per descomptat, els metges no volen morir, volen viure. Però saben prou de la medicina moderna per a conèixer els seus límits. I saben prou sobre la mort per a saber què és al que més tem la gent: a morir amb dolor i a morir sola».

    Aquest text no va deixar de compartir-se i republicar-se en els anys següents, donant lloc a discussions sobre «per què els metges administren tractaments a pacients moribunds que rebutjarien fermament per a ells mateixos».

    La seva impressió era personal, arran de les seves pròpies experiències i exemplificada en la d’un amic mèdic que va ser diagnosticat de càncer de pàncrees. El cirurgià que el va atendre li va parlar d’una nova tècnica que millorava moderadament l’expectativa de continuar viu al cap de cinc anys, però a canvi d’una considerable pitjor qualitat de vida. Ell va rebutjar el tractament, va decidir anar-se a casa seva a passar més temps amb la seva família i allí va morir, sense tornar a l’hospital.

    Després del seu article es van fer estudis objectius i les dades van contradir a Murray. Quan es pregunta a persones sanes pel tipus i quantitat de tractaments que voldrien si estiguessin pròximes a la mort, els metges tenen clar que prefereixen molts menys.

    No obstant això, un treball el 2016 va analitzar les morts de més de 200.000 ciutadans dels Estats Units, incloent-hi a gairebé 10.000 metges. Encara que aquests van usar una mica més les cures pal·liatives, van passar el mateix temps a l’hospital durant els seus últims mesos que la resta de la gent, fins i tot una mica més en vigilància intensiva.

    Un altre treball del mateix any amb 600.000 persones sí que va veure que els metges morien una mica menys a l’hospital, però a penes un 4% menys, i moltes de les diferències tenien a veure més amb el nivell socioeconòmic que amb la professió.

    Què és, al cap i a la fi, morir bé?

    Perseguint a la mort

    «Jo m’havia ficat en aquesta professió en part perseguint a la mort: per a comprendre-la, per a revelar-la, per a mirar-la als ulls sense parpellejar (…) Però durant la residència estava posant-se de manifest a poc a poc una altra cosa. Jo encara no estava amb els pacients en tals moments crítics, només estava present en aquests moments crítics. Veia un munt de sofriment; pitjor encara: em vaig habituar a ell».

    Aquestes línies les va escriure el neurocirurgià Paul Kalanithi en el seu llibre Recorda que moriràs. Viu (When breath becomes air) poc després que se li diagnostiqués un càncer de pulmó fatal el 2013, amb 36 anys. Kalanithi recorda la seva relació contínua amb la mort i descriu com la viu quan li toca enfrontar-se a ella en persona. Potser els metges estan millor preparats per a això.

    «Diria que no hi ha una tendència clara», respon Agustina Sirgo, psicooncòloga a l’Hospital Sant Joan de Reus i presidenta de la Societat Espanyola de Psicooncologia. «No hi ha estudis sobre aquest tema, i serien molt interessants, però la meva impressió personal és que no», continua.

    «Potser la primera capa de discurs, la primera reacció pot ser diferent, a vegades a través d’un escapisme científic-tecnològic, però al cap i a la fi el nucli del metge és un ésser humà al qual la professió pot servir-li o no. La qüestió no és la quantitat de relació amb la mort, sinó l’impacte que produeix i com es reacciona davant ella. Moltes persones no relacionades amb la sanitat poden tenir aquestes experiències i incorporar-les a favor seu», afegeix Sirgo.

    «No sabria dir», reconeix Fernando Marín, metge especialitzat en cures pal·liatives i president de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD), «la meva impressió és que depèn de la persona i de la seva manera de pensar, de les seves pors i experiències pròximes prèvies».

    La sensació de Marcos Gómez, president d’honor de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL) i un dels impulsors d’aquesta disciplina a Espanya, és que «no hi ha grans diferències. Jo no sé què passarà quan em toqui, encara que sí que diria que ara mateix, amb l’experiència, tinc menys por».

    Unes poques pàgines més endavant, una vegada conegut el diagnòstic del seu tumor en el pulmó, i com responent personalment al dubte de Marcos Gómez, Kalanithi escriu: «La mort, per a mi tan familiar en el meu treball, estava fent-me ara una visita personal. Aquí estàvem: a la fi cara a cara i, no obstant això, no hi havia en ella gens recognoscible».

    No n’hi havia en bona part perquè, malgrat la relació contínua amb els pacients, «no et fas una idea ni dels petits detalls: quan et posen una via intravenosa, per exemple, notes un sabor salat quan comencen a administrar-te el sèrum. Em diuen que això li passa a tothom però, encara que jo feia onze anys que exercia la medicina, mai ho havia sabut». (…) Simplement, «un dolor d’esquena atroç pot modelar una identitat», narra Kalanithi.

    Hi ha llavors alguna manera d’estar, des de la salut, preparat per a la mort? Assumint, com van dir en el seu moment Ciceró i Montaigne, que «filosofar és aprendre a morir», el metge irlandès Seamus O’Mahoney va escriure un article preguntant-se si els filòsofs morien millor que els metges. La conclusió és que no ho fan especialment bé, en general. Per aquest motiu la seva opció sigui la d’oblidar-la fins que aquesta estigui a prop i sigui visible, que prefereixi pensar en què cuinarà per a sopar. Una altra manera de plantejar-li-ho és el de tenir-la present com un rumor que no interfereixi en els dies, però que permeti reconèixer-la en acostar-se.

    «Pot ser que aquesta sigui una opció», apunta Sirgo, «però tenint en compte que pensar massa en ella enllauna la vida i que fins a aquest moment ningú sap com reaccionarà. L’aquí i ara serà el d’aquest moment».

    L’altra gran pregunta és com fer una vegada arribat el moment. I què no fer.

    Què és morir bé (i tots els obstacles)

    «Just abans de morir, Tolstoi va dir que «no entenc què se suposa que haig de fer»».

    Anatole Broyard. ‘Embriac de malaltia’.

    Anatole Broyard va ser un crític literari al qual el 1989 li van diagnosticar un càncer de pròstata avançat. La seva reacció va ser estranya i particular, i la va incloure en un elèctric llibre titulat Embriac de malaltia: «Em va semblar que la meva existència havia adquirit el seu propi sistema mètric, com succeeix en la poesia o en els taxis» (…) «En aquesta fase em trobo enlluernat amb el meu càncer. És alguna cosa que empesta a revelació». Aquesta reacció no és habitual, però dóna compte de la varietat de maneres d’afrontar la malaltia i que no hi hagi una forma exacta per a descriure què és «morir bé», encara que per a Marín podria resumir-se a «morir com tu vols».

    El que sembla clar és que morim pitjor del que deuríem. Per exemple, «fins al 25% dels pacients amb càncer avançat rep tractaments agressius al final de la seva vida, definits objectivament», assenyala Marín. Sense anar més lluny, en una mostra de 1.001 malalts de l’Hospital Universitari de Santiago de Compostel·la, el 19% va rebre dosi de quimioteràpia en els últims cinc dies de vida.

    «La qualitat de mort no és un valor social», prossegueix Marín, qui s’alarma en explicar que «el 25% dels metges no sap si més no si el testament vital està regulat, que és gairebé com dir que desconeixen la insulina».

    «Els hospitals estan construïts per a diagnosticar i curar. En ells la mort és una intrusa», assegura Marcos Gómez. Una prova d’això seria el fet que fins a la meitat de les universitats espanyoles «no ofereixen ni tan sols l’assignatura de cures pal·liatives», i a nivell hospitalari «estem en el lloc 31 de 49 a la Unió Europea en aquesta matèria». Això, segons Gómez, implica que «75.000 persones moren cada any a Espanya amb un sofriment que seria evitable, entre elles 1.100 nens». Els pal·liatius no són una fi en si mateix, però sí «un mitjà per a morir bé», completa Marín.

    La imatge amb la qual s’ha comparat a vegades la sanitat al final de la vida és la d’un tren que avança amb la inèrcia de la curació i del qual és molt difícil saltar. «Això, juntament amb el fet que les persones canviem de pensament en moments de desesperació, podria explicar per què ni tan sols els metges moren millor», raona *Sirgo.

    Ara mateix a Espanya són deu les comunitats autònomes que tenen una llei específica de mort digna, però «en realitat hi ha una falta de voluntat política», critica Marín. «Es tracta d’una llei bàsicament pedagògica, un catàleg de bones intencions. En la pràctica real no hi ha diferències entre els qui l’han adoptat i els qui no ho han fet».

    El que es demana és una llei acompanyada de pressupostos que permeti «augmentar les unitats de pal·liatius i dissenyar plans adequats a cada lloc, donar-li molta més importància al valor del testament vital i al dret a morir en una habitació individual», afegeix.

    També insisteix a millorar els serveis d’assistència domiciliària, perquè «la casa de cadascun és el lloc preferit per a morir. I el més barat», completa Gómez, per a qui ara mateix la manera de morir és gairebé «una qüestió de manera que depèn de la regió, de l’hospital i, en última instància, de la unitat que a un li toqui». Té clar que «no pot ser que resulti més fàcil programar una operació que una ajuda per a donar-los menjar i endreçar-se en la seva pròpia casa».

    Els conflictes ètics

    «El que un malalt crític necessita, sobretot, és que li entenguin. Morir és un malentès que cal aclarir abans de la fi».

    Anatole Broyard. ‘Embriac de malaltia’.

    En La mort d’Ivan Ilyich, la novel·la de Tolstoi, la qual cosa més turmentava al protagonista «era la pretensió, la mentida, que per alguna raó tots mantenien, que estava simplement malalt i no morint-se». Aquest fenomen, que s’ha anomenat ‘la conspiració del silenci’, afecta «al 50% de les situacions en cures pal·liatives», explica Marín. Succeeix en gran manera per les famílies, que en general actuen amb la bona intenció de «protegir» al malalt. Però també pels metges, «per als quals moltes vegades no suposa una prioritat i als quals deixa en una posició més còmoda». No obstant això, «es tracta d’una irresponsabilitat que dificulta el procés de morir bé. Encara que hi ha gent que no estigui d’acord, no existeix el dret a no conèixer».

    Per a Marcos Gómez «hi ha un problema gravíssim de comunicació. És una qüestió a vegades de falta de temps, però també de formació. Als metges no ens han ensenyat, i és un acte mèdic no sols importantíssim, sinó possiblement també el més difícil». Un acte que, segons Sirgo, ha de fer-se «amb el temps, el respecte i la generositat adequats. I sense prejudicis per totes dues parts». Kalanithi va tenir sort amb qui ho va atendre, i va descriure així un moment d’aquesta etapa junts:

    «Aquí estàvem, el metge i el pacient, units en una relació que a vegades adopta un to magistral i altres vegades, com ara, no era ni més ni menys que la relació de dues persones que s’arrauleixen juntes mentre una d’elles s’enfronta a l’abisme».

    Aquesta era així mateix la cerca de Broyard, la d’»algú que sigui capaç d’anar més enllà de la ciència i arribar a la persona… capaç d’imaginar la solitud en la qual viuen els malalts crítics», perquè no veia que «hi hagi raó per la qual hagi de deixar de ser un metge per a ser un ésser humà amateur».

    En aquesta relació al final de la vida apareixen també un altre tipus de conflictes, com el de la possible inducció de la mort arribat el moment i el cas. Hi ha una fina línia, per a alguns molt important, entre una sedació pal·liativa no intermitent i una eutanàsia activa.

    La primera consisteix a dormir al pacient amb la possibilitat afegida d’interrompre la seva nutrició i hidratació, la qual cosa porta en un temps breu fins a la mort. Alguna cosa «que es fa més vegades del que es diu», afirma Marín. En la segona s’administra una dosi letal d’alguna substància, que és el que provoca directament la defunció. «Deontològicament és una cosa molt diferent», sosté Gómez, qui, al contrari que Marín, s’oposa a aquesta segona pràctica.

    Gómez prefereix posar el focus en l’absoluta necessitat de millorar les cures pal·liatives i l’atenció al final de la vida. «Posar el focus en l’eutanàsia és com construir la casa per la teulada. Cada dia es moren cent persones a Espanya esperant l’ajuda a la dependència a la qual tenen dret. L’eutanàsia podria ser un recurs per a aproximadament el 3% de nosaltres, per a fins al 50% necessitarem cures pal·liatives», lamenta amb estupor.

    Encara que s’oposa a l’eutanàsia, se li pregunta per la seva opinió sobre l’últim cas mediàtic, el de l’home ara imputat que va ajudar a morir a la seva dona, malalta d’esclerosi múltiple. «És que jo igual hagués fet el mateix!», crida Gómez. «Feia deu anys que sol·licitaven una residència, aquí està la vergonya!».

    L’epíleg del llibre de Kalanithi l’escriu la seva dona, poc després de la seva mort el 2015. Recull que va succeir a casa, sense acarnissaments mèdics, controlant els símptomes: «Ell sabia que mai estaria sol, que no sofriria de manera innecessària».

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Neix el primer Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ per iniciativa del Departament d’Infermeria de la UAB i el COIB

    Les infermeres, com a expertes en educació i promoció de la salut, tenim un paper privilegiat en l’atenció a les persones LGTBIQ+, facilitant cures especialitzades i individualitzades, i actuant com actors socials en contra de la discriminació i les desigualtats. Malauradament, la formació i recerca específica en aquests temes encara és millorable, igual que és millorable la visibilització de les infermeres per a aquestes persones i organismes representants.

    Les persones gais, lesbianes, transgènere, bisexuals, intersexuals, queer i d’altres (LGTBIQ+) tenen, en termes general, unes necessitats de salut iguals que la resta de la població. Tanmateix, les experiències discriminatòries i l’estigma social que pateixen aquestes persones condicionen en moltes ocasions el seu estat de salut, així com l’accés al propi sistema sanitari. A més, en algunes ocasions (com es el cas de les persones trans) precisen d’intervencions biomèdiques i seguiment clínic específic per tal d’aconseguir el seu complet benestar físic, psíquic i social.

    Els objectius d’aquest grup seran apropar les infermeres i la corporació a la comunitat LGTBIQ+ com a entitat de referència en matèria de promoció i prevenció, dissenyar estratègies educatives conjuntes en matèria de salut i diversitat sexual, establir línies de recerca per a la millora específica de la salut de les persones LGTBIQ+ i les seves famílies, dissenyar intervencions específiques i interdisciplinàries per tal de reduir la LGTBIQ+ fòbia i organitzar conjuntament jornades de treball per compartir i difondre els avenços de les intervencions infermeres en aquest col·lectiu.

    El Grup de Cures Infermeres a persones LGTBIQ+ estarà coordinat per Juan M. Leyva, infermer docent i investigadors a la Universitat Autònoma de Barcelona amb àmplia experiència en temes de discriminació, diversitat i salut sexual.

  • Els serveis mínims de la vaga general del 18 d’octubre garanteixen el 50% del transport públic, l’assistència sanitària i centres educatius oberts

    El Departament de Treball Afers Socials i Famílies ha publicat els serveis mínims que afecten la vaga general convocada pels sindicats Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i Intersindical CSC (I-CSC) per a les 24 hores del 18 d’octubre. En els àmbits amb més incidència es garanteix el 50% del transport públic a Barcelona, l’assistència sanitària i que els centres educatius restaran oberts.

    Com en altres convocatòries semblants Treball ha decretat els serveis mínims un cop escoltats, com és preceptiu, els convocants. Com ja hi ha precedents s’ha seguit el mateix esquema que altres cops.

    En els sectors amb més incidència ciutadana els serveis mínims són:

    Pel que fa a l’assistència sanitària el decret fixa que s’haurà de garantir: El normal funcionament del servei d’urgències, tant l’atenció de malalts externs com l’atenció dels malalts ingressats a les unitats d’observació d’urgències, a criteri del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. En aquest sentit es garantirà tant l’atenció de malalts externs com l’atenció dels malalts ingressats a les unitats d’observació d’urgències, a criteri del metge encarregat del malalt.

    El normal funcionament de les unitats especials: unitats de cures intensives, unitats de vigilància intensiva, unitats coronàries, unitats d’hemodiàlisi, neonatologia, parts i tractaments de radioteràpia i quimioteràpia, així com totes aquelles altres que puguin tenir la consideració d’unitats especials d’urgència vital.

    S’han de garantir els tractaments de radioteràpia i quimioteràpia en situacions urgents i de necessitat vital i, en altres situacions, a criteri del facultatiu que atengui el malalt. 4. S’haurà d’atendre l’activitat quirúrgica inajornable derivada de l’atenció urgent i greu a criteri de la direcció mèdica, escoltat el cap de servei, tant pel que fa al preoperatori com al postoperatori.

    Mentre estigui ingressat, tot malalt haurà de ser respectat en el seu dret a ser atès, tant des del punt de vista assistencial, com des del bàsic d’infermeria i hoteler.

    En els centres d’assistència extrahospitalària, es garantirà l’assistència urgent durant l’horari habitual de cada centre. Aquest servei es prestarà amb un 25% de la plantilla, tot i que quan es garanteixi amb un dispositiu assistencial unipersonal s’haurà de considerar aquesta situació com a mínim i es prestarà amb l’assistència normal pròpia dels serveis especials i ordinaris i altres dispositius d’atenció continuada.

    El servei de neteja mantindrà l’activitat normal en les àrees d’alt risc. Tenen aquesta consideració els serveis següents: – Serveis d’urgència – Àrea quirúrgica (quiròfans i avantquiròfans). – Unitat de vigilància intensiva, reanimació (postoperats) i unitats coronàries. – Unitats de grans cremats – Unitats de prematurs – Unitats de diàlisi – Unitats d’asèptics i malalts infecciosos – Sala de parts i paritoris – Àrees de malalts immunodeprimits (trasplantats, hematologia i oncologia) – Laboratori d’urgències – Servei d’esterilització – Cuines i serveis d’alimentació – Sales de necròpsies – Desinfecció terminal (neteja d’habitacions en casos d’alta de malalts en processos infecciosos).

    Ensenyament

    Centres docents públics i privats no universitaris i llars d’infants: Una persona de l’equip directiu per centre de treball, entenent-se com a tal la persona titular de la direcció, del cap d’estudis, de la secretaria o de la coordinació pedagògica del centre. A més del personal esmentat: Per a l’ensenyament infantil i primària (de 3 a 12 anys): 1 docent per cada 6 aules. Per als centres d’educació especial (de 3 a 16 anys): 1 docent per cada 4 aules. Per garantir la seguretat en l’horari de menjador i activitats complementàries: un terç del personal. Per a llars d’infants: un terç de la plantilla.

    Transport públic

    Un altre element destacat és el transport públic, Transport de Rodalies i Regionals de Catalunya operat per Renfe Operadora: garantirà un 33% durant tot el dia.

    El Transport Metropolità de Barcelona, Ferrocarril Metropolità de Barcelona, SA: 50% en hores punta, entenent per hores punta des de les 6:30h a les 9:30h i des de les 17:00 a les 20:00h, i 25% en hores vall. Transports de Barcelona, SA, (autobusos) : 50% en hores punta, entenent per hores punta des de les 6:30h a les 9:30h i des de les 17:00 a les 20:00h, i 25% en hores vall.

    Finalment, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya: 50% en hores punta, entenent per hores punta des de les 6:30h a les 9:30h i des de les 17:00 a les 20:00h, i 25% en hores vall. e) Tram Barcelona: 50% en hores punta, entenent per hores punta des de les 6:30h a les 9:30h i des de les 17:00 a les 20:00h, i 25% en hores vall.

    Es pot consultar el decret en la seva integritat en aquest enllaç.

  • Experts creen un grup de debat per revertir «la crisi profunda del sistema sanitari»

    Des de fa uns mesos diferents professionals del món de la sanitat però també de l’economia han anat realitzant uns debats que els han dut a una única conclusió: el sistema sanitari està en una crisi profunda i, com ha dit un dels seus membre en roda de premsa, Josep Martí, cal passar de la protesta a la proposta.

    Martí va ser un dels fundadors de la Marea Blanca i ja aleshores van redactar un decàleg amb propostes de millora del sistema de salut. Ara hi tornen amb un llistat dels valors què ha de tenir el sistema de salut. Uns valors que, des del grup de debat creuen que s’han perdut per diferents causes.

    Si el sistema està en regressió, aporta Martí, és primer per una causa financera: «estem infrafinançats i, a més, dels 9.000 milions d’euros que té de pressupost el Departament de Salut, 1.500 milions van destinats directament a pagar el dèficit». Martí a més critica que només es dediqui un 5,4% del PIB al sistema de salut públic, quan la mitjana europea és de 7,5 punts.

    Una altra causa és no haver sabut adaptar-se al canvi demogràfic de la societat. L’envelliment i la conicitat per Martí no són compatibles amb «un sistema que es centra en hospitals i medicaments». I és que el 30% del pressupost de salut se’n va directe a pagar fàrmacs. Per no tenir un sistema sanitari que només es dediqui a l’atenció de la malaltia, Martí aporta que és necessari que s’ampliïn recursos arreu, també en polítiques socials. «Cal augmentar els pressupostos d’habitatge, d’educació, de l’atur… Si tenim més recursos a salut i a polítiques socials el sistema anirà dedicat a la salut de les persones».

    Altres motius serien la manera com s’ha governat fins ara amb «mala gestió, falta de transparència i corrupció», la idea d’arreglar el sistema sanitari amb programes sectorials, ja que, com defensen des del grup de debat el què cal és una anàlisi global, o la falta de professionals en moltes especialitats per la càrrega de treball i el poc reconeixement.

    Maria José Fernández de Sanmamed, membre de la junta del Fòrum Català de l’Atenció Primària i també membre del grup de debat. Des de l’experiència que l’acompanya, defensa que, com moltes evidències científiques defensen, els sistemes sanitaris basats en una Atenció Primària forta i de qualitat obtenen millors resultats en salut.

    «Cal fer un canvi radical i estructural del model, cal un canvi de paradigma» i, per tant, comenta Fernández de Sanmamed, cal arribar a un consens a partir dels valors que ja s’han dibuixat. Com podeu consultar, els valors es divideixen en 11 punts essencials per al grup. Un grup que ha aconseguit ja les adhesions i col·laboracions del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), la Junta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP) i d’Economistes Davant la Crisis.

    Un d’aquests valors demana «un finançament suficient del Sistema Sanitari amb recursos fiscals, per tal de garantir la contribució solidària i progressiva segons els nivells de renda a la sostenibilitat financera del sistema sanitari públic».

    De fet, des d’Economistes Davant la Crisis asseguren que la manca de recursos ve condicionada per tres factors. Com explica Emili Ferrer, economista membre del grup, el primer factor és que són insuficients: «el sistema pot millorar moltíssim en eficiència de gestió de recursos que té i perquè hi ha unes carències importants en termes d’economia d’escala».

    Com segueix Ferrer, hi ha una diferència gairebé del 30% entre la part de la producció anual destinada a sanitat a l’estat espanyol i la que es dedica a Europa. Una advertència que fa Emili Ferrer però, a l’hora de parlar de dades, és que no són comparables per exemple Catalunya amb França i sí que ho seria amb Escòcia. Per què? La despesa sanitària d’Espanya és superior a la suma de les despeses sanitàries de les comunitats autònomes. A més, afegeix, que «la producció per habitant d’Espanya és el 76% de la mitja de la zona euro però quan comparem la despesa sanitària per habitant resulta que baixem al 64% de la mitja de la zona euro. No és que tinguem menys producció doncs és que directament li dediquem menys recursos». A banda, també planteja que si es compara la pressió fiscal, la part d’impostos en relació amb la producció, hi ha una diferència considerable. A Espanya els ingressos de producció són del 34% mentre que la mitja de la zona euro són del 41%. Aquesta diferència és de 82.000 milions més. Ferrer comenta que «si equiparéssim el que s’ingressa tindríem per cobrir la despesa sanitària d’un any».

    Una salut integral, primarista, amb governança participativa i independent d’interessos

    Els valors que el grup de debat ha volgut transmetre es divideixen en onze punts. Punts que comencen afirmant que la salut de tota la població i l’atenció a les necessitats de salut de les persones són els elements centrals que han de dirigir les polítiques i les actuacions del Sistema. I com «la salut és allò que importa», aposten per un Sistema integral de Salut, no només d’atenció sanitària a la malaltia, orientat als determinants socials de la salut, la promoció de la salut i a les necessitats de les persones i comunitats. Davant d’això, veuen necessari revertir els processos de medicalització i de mercantilització actuals. Una idea que va lligada a crear un sistema centrat en la cura de les persones i no exclusivament en la recerca incansable d’un diagnòstic. Per aconseguir-ho, defensen que el què fa falta és que l’eix bàsic de l’atenció sanitària sigui l’Atenció Primària.

    Una altra de les demandes del grup és que hi hagi participació dels professionals i la ciutadania en la governança i control del sistema sanitari públic. Al mateix temps, i després de les vagues i les mobilitzacions que han protagonitzat, una altra de les necessitats és que les persones treballadores del sistema tinguin garantida la qualitat de les condicions laborals, la qualitat de les condicions de treball, la defensa del prestigi professional, la major autonomia de les unitats assistencials, la conciliació personal i familiar, la qualitat de les retribucions, els temps necessari per a una assistència de qualitat, formació, docència i recerca.