El president de Metges de Catalunya (MC), Jordi Cruz, va assistir aquest dilluns a la reunió del Consell de Salut de Catalunya que ha tingut lloc més d’un any després de la darrera convocatòria, tot i que, com apunten des de MC, el règim de funcionament d’aquest òrgan indica que s’ha de reunir, com a mínim, un cop cada sis mesos.
En un comunicat emès per Metges de Catalunya, han explicat que el Departament de Salut, representat per la consellera, Alba Vergés, el director del Servei Català de la Salut (CatSalut), Adrià Comella, i la secretària d’Atenció Sanitària i Participació, Carme Bertral, ha presentat els informes de gestió de cada àmbit i ha destacat com a grans fites de la conselleria el decret de prescripció infermera i el Fòrum de Diàleg Professional que celebrarà la seva tercera reunió al novembre.
En aquest sentit, el sindicat mèdic ha expressat la seva inquietud per la manca d’informació sobre els avenços de dos projectes de “gran calat assistencial” que es van iniciar l’anterior mandat i que Salut es va comprometre a desenvolupar, ja que comptaven amb el consens de tots els actors del sistema: el Pla nacional d’urgències de Catalunya (PLANUC) i l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC). MC ha reclamat un monitoratge d’ambdós plans per avaluar els progressos que s’han fet fins ara.
Així mateix, Jordi Cruz, ha proposat que el Consell de Salut de Catalunya, en tant que òrgan central de participació comunitària del sistema sanitari públic, insti als grups polítics del Parlament a aprovar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2020. “Ni la ciutadania ni els professionals es mereixen que es perdin 2.500 milions d’euros que es destinarien a reforçar els serveis públics i socials del país”, ha remarcat el president de MC. La proposta ha estat acceptada per tots els membres del Consell de Salut.
D’altra banda, com expliquen, Alba Vergés ha assegurat que no hi haurà noves retallades sanitàries, en referència a la demanda que el govern central ha fet als departaments d’Economia i Salut per reduir la despesa en medicaments i productes sanitaris.
Barcelona s’incorpora a la Xarxa Innpulso i obté la distinció de Ciutat de la Ciència i la Innovació corresponents a l’exercici 2018. Es tracta de la IV convocatòria d’aquests guardons que el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats concedeix a les ciutats que destaquen per promoure la innovació en els seus territoris, definint polítiques i potenciant estructures, institucions i empreses locals amb un fort component científic, tecnològic i innovador.
El comissionat d’Innovació Digital, Administració Electrònica i Bon Govern de l’Ajuntament de Barcelona, Michael Donaldson, destaca l’aposta de Barcelona per posar la tecnologia al servei de les persones i la societat. “Una bona mostra són la xarxa pública municipal d’Ateneus de Fabricació Digital amb tecnologies capdavanteres o el programa Vincles, una aplicació per interrelacionar a les persones grans que viuen soles”, ha dit Donaldson. “També treballem per fer arribar el coneixement la ciutadania i així empoderar-la amb instruments de transformació i millora de la ciutat. Així per exemple l’èxit de la Biennal Ciutat i Ciència o el programa Ciència Ciutadana als Barris”, ha afegit.
Les distincions de Ciutat de la Ciència i la Innovació reconeixen el potencial innovador dels ajuntaments valorant especialment les iniciatives innovadores de prestació dels serveis públics, govern electrònic, lliure accés a la informació i les actuacions de Compra Pública d’Innovació .
Juntament amb Barcelona també han obtingut la distinció de Ciutat de la Ciència i la Innovació 2018 Ames, Benidorm, Eibar, Onda, Paterna, Castelló i Vigo. El lliurament va tenir lloc a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló en un acte presidit pel ministre Pedro Duque, que va acompanyat del president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. La Secretaria de l’Estat d’Universitats, Investigació, Desenvolupament i Innovació va donar compte de la concessió d’aquestes distincions el passat 12 d’abril de 2019. L’esmentada concessió implica entrar a formar part de la Xarxa de Ciutats de la Ciència i la Innovació-Xarxa Innpulso.
Els plàstics no només envolten els aliments que consumim, els productes que comprem i els líquids que bevem. També ens envolten a nosaltres, als éssers vius. Per molt que evitem els plàstics tot el que poguem, anem a comprar amb bosses de tela o fem servir ampolles de vidre, estem exposats a “una contaminació diària interna i invisible”, explica Rosa Garcia, biòloga i directora de Rezero, una fundació que treballa per la prevenció dels residus.
Així, els Ftalats -els químics que s’usen als envasats per donar flexibilitat i elasticitat als plàstics o per fixar els aromes dels perfums- i els Fenols, presents també en molts envasos, són els principals compostos relacionats amb les pautes alimentàries als que estem exposats. Petites substàncies que, tot i que no les veiem, poden causar problemes endocrins, de fertilitat, tiroïdals, cardiovasculars, parts prematurs o càncer de pròstata. Una llarga llista d’afectacions d’uns químics que duem al nostre organisme.
I així ho ha demostrat Rezero: amb la campanya Salut de Plàstic ha organitzat un estudi per a visibilitzar els efectes d’aquests productes. 20 líders d’opinió de l’àmbit de la cultura o la ciència, de Catalunya i les Illes Balears han col·laborat amb un experiment per mesurar aquests compostos a l’orina. Així, personalitats com l’actiru Silvia Abril, el meteoròleg i presentador Francesc Mauri o la doctora Elena Carreras han prestat les seves excreccions per a l’experiment.
El resultat: el 100% dels subjectes han donat positiu en compostos plàstics. Les mostres, que es van analitzar a l’Institut Norueg de Salut Pública, van detectar una mitjana de 21 substàncies en cada persona, de les 27 analitzades. “No ens pensàvem que tothom donaria positiu”, ha reconegut Garcia, durant la presentació de la campanya. Aquestes dades han provocat certa “preocupació” en alguns dels participants, com Francesc Mauri, que considera que el resultat manifesta que “estem completament envoltats i té molta influència”.
En aquesta línia, des de Rezero han destacat la importància de visibilitzar l’impacte a la salut de les persones de la “proliferació del sobreenvasat i de la cultura del take away, així com del sol ús”. L’Instagramer Joan Grivé, que també ha participat de l’estudi, afirma que “és normal tenir plàstics. Abans ho fèiem tot millor, però hem descobert el plàstic, que és tan versàtil, barat i pràctic que ens hem oblidat del que importa”, diu. Reconeix, així mateix que evitar el plàstic pot ser “farragòs: no portes carmanyola de vidre perquè pesa o se’t pot trencar, però després d’aquest estudi, crec que ho començaré a fer”.
Què podem fer per reduir l’exposició
Accions com evitar escalfar els aliments dins de recipients de plàstics, evitar les canyetes, no congelar aliments a les safates de plàstics o evitar l’aigua envasada són algunes de les accions individuals que ciutadans i ciutadanes poden dur a terme per a reduir l’exposició a aquestes substàncies. Però no depèn pas de l’individu erradicar-les. Per això la campanya Salut de Plàstic parla de “responsabilitza compartida: normalment es criminalitza el ciutadà, encara que sigui desconeixedor dels efectes. Hi ha un punt en què el ciutadà no pot fer més”, diu Garcia.
I aquí entra en joc una altra etapa de la campanya, que és la d’impulsar normatives que garanteixin la salut, que regulin l’ús del plàstic a la industria. “Ens adreçarem al sector econòmic per repensar el model de producció”, diu Garcia. Això passa, doncs, per aplicar el principi de protecció, segons el qual els ciutadans han de conèixer els efectes de les substàncies que s’usen. “Actualment es fan servir substàncies que no se sap si són nocives o no, però allà estan”, es queixen des de Rezero.
Un altre criteri a aplicar seria la jerarquia ecològica dels residus, en què es prioritza reduir els elements d’un sol ús i potenciar elements reutilitzables. “Una de les sortides és usar materials compostables, però això no acabaria amb la cultura del sol ús”, diu Garcia, qui reconeix que les propostes que es facin a la indústria, “segurament comptaran amb una negativa rotunda”.
Però és aquí on torna a entrar la participació ciutadana: “si tots ens neguem a comprar productes sobreenvasats o ens decantem pel vidre, la indústria ho entendrà”, diu la il·lustradora i participant de l’estudi Carme Solé i Vendrell. Per aquest motiu, la campanya Salut de Plàstic, insta a la ciutadania a signar a favor de realitzar una normativa reguladora de l’àmbit català. “Ens hem de posar les piles, perquè fa uns anys Catalunya era pionera en aquests aspectes i ara sembla que tothom ens avança per tots costats”, ha dit Garcia.
La desinformació sanitària s’expandeix sense control per internet. Notícies errònies i rumors relacionats amb la salut estan a l’ordre del dia, per molts esforços que es facin a eliminar-los o restringir-los. Per això han nascut nombroses iniciatives, originades des de múltiples fronts, per a posar-los fre.
L’educació i el pensament crític són claus per a saber com processar i valorar la informació amb la qual ens topem. En el millor dels casos, aconseguirem el criteri per a distingir la informació falsa de la veritable, i també per a reconèixer quins webs són fiables i quins no. Però la realitat és que no se li poden posar portes al camp. Hi ha molts interessos darrere que porten a la creació i difusió dels rumors sanitaris: l’afany econòmic, la falta de temps per a contrastar, la intenció de danyar a empreses o persones concretes… O, simplement, com deien en la pel·lícula El caballero oscuro, hi ha gent que vol veure el món cremar.
El primer pas és dubtar raonablement de la informació. Per exemple, davant un missatge de WhatsApp amb una notícia sobre salut que sona molt impactant o conspiranoica, moltes vegades n’hi ha prou amb buscar el títol de la informació a Google acompanyada de la paraula «bulo» per a arribar a webs fiables que expliquen i desmunten aquesta informació.
Com crear consciència crítica
Existeixen multitud de maneres més desenvolupades de potenciar aquesta educació sanitària i pensament crític entre la població. Com? Començant per l’educació en els col·legis i les famílies, passant per cursos i activitats a diferents públics i arribant fins als pacients a través dels professionals sanitaris. Ricardo Reolid, metge de família, participa en una iniciativa sorgida l’any passat a Albacete amb l’ajuda de la Fundació Biotyc i el suport del Col·legi Oficial de Metges: el projecte P@cientes 3.0. El seu objectiu, segons Reolid, és «crear competències digitals en els pacients per a evitar que quedin ancorats en la bretxa digital. Se’ls ha format en habilitats digitals amb un taller presencial i se’ls ha donat accés a un escriptori virtual específicament dissenyat per a accedir a pàgines web amb informació sobre salut».
Més del 60% de la població espanyola utilitza Internet per a consultar informació de salut pel seu compte i risc. Llavors, per què no prescriure enllaços i aplicacions de salut fiables quan passin per la consulta? Segons el I Estudio sobre Bulos en Salud, elaborat per l’Observatorio de los Bulos de Salud a Internet i Doctoralia, només 1 cada de 3 metges recomana aquests recursos perquè els pacients puguin consultar els seus dubtes amb totes les garanties. Prefereixen fer pedagogia en la consulta per a combatre la desinformació (era així per al 79% dels metges enquestats) i utilitzar les xarxes socials per a desmentir rumors (41%).
Reolid explica la importància de la formació en habilitats digitals dels professionals sanitaris: «El problema és que un important gruix dels professionals sanitaris no està familiaritzat amb la prescripció de links de salut o no coneixen la varietat de recursos digitals de qualitat que s’han anat creant. En aquesta línia, en el Servei de Salut de Castella-la Manxa (SESCAM) s’estan realitzant dos cursos per a formar als professionals en l’ús de les xarxes socials per a proporcionar aquesta sèrie d’habilitats, per a reconèixer llocs fiables i poder atendre aquesta demanda creixent. Un d’aquests cursos l’any passat va rebre més de 500 sol·licituds».
I el paper de les institucions… i dels usuaris?
Les institucions sanitàries i les associacions científiques tenen la seva responsabilitat a fomentar l’educació dels pacients a través d’internet i en les seves cerques. En aquest sentit, el Govern va llançar fa uns mesos la campanya ‘Con Prueba’ per a posar fre a les pseudociències, un dels temes amb major circulació a internet.
Hi ha comunicadors de salut que estan realitzant importants iniciatives per a informar la població sobre els rumors. Salud sin Bulos,Maldita Ciencia o El Tragabulos informen amb freqüència sobre notícies errònies d’aquest àmbit. I nosaltres mateixos, com a usuaris, també podem millorar els resultats dels cercadors perquè les pàgines webs fraudulentes o enganyoses tinguin menys visibilitat.
Una forma d’aconseguir-ho és denunciant aquestes webs. Perquè les mateixes xarxes socials i els cercadors també poden fer coses per a frenar els continguts erronis de salut. Per exemple, fa uns mesos, Instagram va anunciar que anava a prohibir les etiquetes ‘antivacunes’ a les publicacions. Facebook ha eliminat en diverses ocasions pàgines o comptes sobre antivacunes, i acaba d’arribar a un acord amb l’OMS per a comprometre’s a facilitar que els usuaris accedeixin a informació oficial i autoritzada sobre vacunes en diferents idiomes. Google ha anunciat que prohibirà la publicitat de tractaments mèdics que no tinguin evidència científica. En YouTube s’han afegit a les seves cerques una secció per a aportar informació contrastada en temes on els rumors són freqüents. Twitter va llançar una nova eina per a recomanar webs fiables quan es realitzen en aquesta xarxa social cerques sobre vacunes.
Una altra estratègia indirecta per a frenar la desinformació de salut és incrementar les possibilitats que les persones acabin en webs fiables. Per a tal fi existeixen diversos mètodes: crear abundants i bons continguts de salut, com fan l’OMS o la Biblioteca Nacional de Medicina dels EUA; millorar el seu posicionament en cercadors; crear directoris de webs rigoroses; aportar segells de qualitat… Com a exemples d’aquestes estratègies tenim a la Web Médica Acreditada (WMA), que des de 1999 certifica la qualitat de continguts sanitaris online a Espanya i Llatinoamèrica, o la Web d’Interès Sanitari (WIS).
En un àmbit encara més internacional, existeix l’organització Health on the Net, que revisa les webs de salut per a comprovar que segueixen una sèrie de directrius i així atorgar-los el segell de qualitat ‘HONcode’. Una altra opció, com assenyala el Doctor Reolid, és «la creació d’escriptoris virtuals per a l’accés de la població general a pàgines fiables d’informació de salut a través de portals com Symbaloo«.
La desinformació sanitària online està molt present, i seguirà aquí. No podem mirar a un altre costat o demanar a la població que no mirin internet per als seus dubtes sobre temes sanitaris. Les persones consultaran a Google sí o sí. És necessari aportar educació, eines i assessorament perquè la cerca d’informació sanitària a través d’internet no sigui l’enemic, sinó un gran aliat per a la salut de la població.
Quin menjar està més a l’abast de la mà (i de les butxaques) en la nostra societat: fruita i verdures o brioixeria? Una volta pel supermercat, les petites botigues d’alimentació, el metro o fins i tot els hospitals ens porta a una conclusió que pot resultar insòlita. Perquè la veritat és que els brioixos i galetes són omnipresents i barats en les prestatgeries de supermercats, en les màquines de vending, a les botigues de barri, en la publicitat i fins i tot als hospitals. Vivim immersos en el que els professionals sanitaris crítics, especialment els dietistes-nutricionistes, diuen «ambient obesogènic», que es veu agreujat pel fet que no hi hagi fàcil accés a nutricionistes en la sanitat pública.
Un dels col·lectius més perjudicats per aquest ambient són els nens i nenes i, especialment, els de les classes empobrides. Segons l’Enquesta Nacional de Salut, la taxa d’obesitat de fills de treballadors i treballadores no qualificades (15,37%) triplica la taxa d’obesitat de fills i filles de directors i gerents (5,41%).
Sílvia Romero Canals, dietista nutricionista i autora del blog Equilibra’t, alerta de les conseqüències per a la salut d’aquestes taxes de sobrepès i obesitat: «Hipertensió, diabetis tipus 2, lesions en la pell, cardiopaties, trastorns osteomusculars, alguns tipus de càncer, trastorns del somni, sota rendiment escolar, estigmatització social, dèficit d’autoestima, depressió. En general, una deterioració de la seva qualitat de vida (físic-mental) molt important».
Isabel González és infermera d’atenció primària. Per la seva consulta passa població adulta i infantil. Reconeix que l’obesitat infantil és ja un problema de salut pública, però detecta una falta de consciència sobre aquest tema. Per a González, «el problema és que la mala alimentació no té efectes immediats i tangibles en la salut, no es veu la perillositat».
Sílvia Romero lamenta que «se sol culpar a l’individu o la família en el cas dels menors sense tenir en compte els seus factors psicològics, físics o l’ambient que els envolta», negant la dimensió clarament social d’aquest problema, provocat per factors com «la pressió de la indústria alimentària, la falta d’educació nutricional i informació, i que els productes ultraprocessats solen ser més econòmics que els frescos i saludables».
Isabel González, per part seva, dirigeix la seva crítica «a l’entorn, la publicitat, la forma en què estan col·locats els aliments en els centres comercials, l’etiquetatge, que el nivell econòmic perquè la persona pugui portar a la pràctica els hàbits d’alimentació adequats». Critica especialment l’etiquetatge d’aliments i reconeix que en consulta observa que «enriquit amb vitamines i minerals» o «infantil» són dos reclams que, en els paquets de productes que es venen en les grans superfícies, criden molt l’atenció a les famílies, que pensen així que estan oferint la millor alimentació als seus fills, perquè està enriquida o especialment destinada a nens.
Nombrosos nutricionistes reclamen que l’accés a informació nutricional per part de sanitaris especialitzats sigui generalitzat en la sanitat pública i protesten per aquesta manca amb l’etiqueta #SanidadDesnutrida. És coneguda la polèmica dels segells de societats mèdiques avalant galetes o fins i tot llets de creixement. L’Associació Espanyola de Pediatria va sortir al pas d’aquestes crítiques el 2015 assenyalant en un comunicat que «no existeixen aliments bons o dolents sinó una alimentació saludable o no. En el cas dels nens hem de conjugar idoneïtat de la dieta i la seva acceptació per part dels menors. Les galetes –com altres formes de cereals– són bons instruments per a aconseguir fer una dieta variada i saludable. El Comitè de Nutrició de l’AEP considera que les galetes són un aliment sa si es consumeixen en les quantitats adequades i dins d’una dieta variada». Dos anys després, el segell es va retirar de les galetes.
L’argument de la moderació i la idea que cal menjar de tot és com una escletxa per la qual es cola el consum freqüent de galetes i brioixeria per part de la població infantil, especialment en una societat en la qual la informació nutricional fiable que desmenteixi els poderosos missatges publicitaris de la indústria alimentària sembla més un luxe que un dret de salut pública. Com assenyala la dietista-nutricionista Lucía Martínez, «amb una taxa d’obesitat i sobrepès per sobre del 50%, nens inclosos, continueu recomanant galetes amb moderació. Insensats».
«Menjar de tot fa temps que va deixar de ser un bon consell». La infermera Isabel González lamenta que «els professionals sanitaris (metges i infermers) necessiten actualitzar-se prou bé en tot el que és alimentació perquè part de la nostra funció és donar educació sanitària a la població. Però hi ha certs aspectes que han de ser abordats per dietistes-nutricionistes», especialment, defensa, l’actualització amb rigor de les fulles amb informació sobre alimentació sana que es porten les famílies a casa. En algunes d’aquestes fulles i «fins i tot en pàgines web de l’administració pública es continuen incloent les galetes i suc com a part de l’alimentació saludable», critica.
Segons dades de l’Informe de Consum Alimentari a Espanya 2018, si bé les parelles amb fills en edat mitjana suposen el 13,98% de la població espanyola, aquest grup consumeix el 21,68% de la brioixeria que s’embeni a Espanya. Quant a les galetes, les parelles amb fills consumeixen el 23,62%. El pes de les llars amb fills d’edat mitjana en el consum de fruites baixa fins al 14%. A més, segons estima l’ONG VSF Justícia Alimentària, «en els últims 20 anys, la nostra dieta ha canviat: el 70% del que mengem són aliments processats, alts en sucres, greixos i sal». El missatge de la moderació sembla, per tant, interessadament ambigu.
Isabel González ha viscut per experiència el fracàs d’animar a pares i mares a canviar els hàbits alimentaris de la família: «Si jo pretenc que un nen passi de prendre galetes amb cacau soluble ensucrat a prendre un got de llet i un pa torrat integral amb oli d’oliva, tinc un fracàs i els pares no tornen, perquè se senten mal sabent que el que estan fent no és sa per al seu fill però se senten incapaços de donar-li aquesta dieta d’un dia per a un altre».
Per això, li sembla molt important treballar en prevenció: «L’important és començar des que són petits, des que una mare et diu si li pot donar cereals ja amb quatre mesos. Cal dir-li que no els hi doni, que no els necessita, per molt que digui que ho veu en centres comercials i farmàcies. I cal explicar-li que si a un nen li dónes aliment amb cacau ensucrat ja no li podràs donar aquest aliment sol, perquè el cacau ensucrat li produeix un llindar del sabor tan alt que quan el retires el nen ja no voldrà menjar-lo si no està tan dolç. Cal dir-los que la llet amb cacau ensucrat està més rica per als adults, que ja tenim el paladar mal acostumat, però un nen o nena no. A un nen petit li dónes un tros de pa i un got de llet i és feliç».
Si, ara que iniciem curs escolar, volem adoptar en família una alimentació més sana, Sílvia Romero ens transmet un missatge clar: «Hauríem de reduir el consum de begudes ensucrades (refrescos i sucs) i de productes ultraprocessats i precuinats i augmentar el consum de verdures, hortalisses i fruita (que haurien de ser la base de la nostra alimentació)». Romero va més enllà i defensa «disminuir el nombre d’hores de pantalles/dispositius i augmentar l’activitat física», que dues de cada tres nens a Espanya realitzen de manera insuficient. La nutricionista creu que és molt important «que tota la família prengui consciència i sigui una mica de tots, no només del nen. Menjar junts (tots els menjars possibles), així com donar exemple és essencial».
Però anem més enllà. Atès que estem davant un problema social de greus conseqüències per a la salut pública, quines mesures caldria prendre per a afrontar-lo com a tal? Sílvia Romero Canals ho té clar: les solucions passen per «incorporar als Dietistes-Nutricionistes en el Sistema Nacional de Salut, prohibir qualsevol publicitat dirigida al públic infantil com ha fet Portugal, augmentar els impostos d’ultraprocessats i refrescos i disminuir el de fruites i verdures, incentivar la pràctica d’activitat física i invertir en prevenció». Isabel González subratlla que, a més d’actualitzar al personal sanitari d’atenció primària en aquest tema, «les autoritats sanitàries haurien de fer més treball perquè els etiquetatges dels aliments anessin d’una altra forma i la gent pogués veure d’una manera més fàcil el que tenen davant». Es tracta, conclou Sílvia Romero, de tenir «la voluntat política d’actuar contra la indústria que promociona el consum d’aliments insans».
Marc Güell és investigador en Biologia Sintètica Translacional del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i ha estat recentment guardonat amb el Premi Nacional per a la Recerca Talent Jove, de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Ell, entre riures, ens diu que ja no és tant jove.
Güell desenvolupa enginyeria genètica amb finalitats terapèutiques. Amb el seu equip, ha elaborat una teràpia aplicada a la distròfia muscular genètica, per a la que injecten el gen terapèutic directament al múscul a través de virus com el de la SIDA prèviament buidat del seu genoma i inoculat amb el gen terapèutic. Güell també està desenvolupant amb èxit enginyeria per modificar genèticamnet els òrgans dels porcs, i que es puguin fer servir en transplantaments a humans.
El seu currículum podria seguir i per això hem parlat amb ell. Més enllà de conèixer els seus nous projectes, de Güell també ens interessa com ha arribat fins aquí havent començat a estudiar química i quins reptes s’ha trobat pel camí.
Què premia exactament el Premi Nacional per a la Recerca Talent Jove?
Ha estat un premi a la trajectòria. Es diferencia d’altres premis que van a coses concretes. El què van reconèixer és la part traslacional de la recerca que hem anat fent, recerca aplicada. Amb el meu equip estem molt centrats en les tecnologies d’edició genètica. Les hem aplicat per diferents coses i una d’elles és intentar fer cors més adequats per fer trasplantaments. Després, aquí a Barcelona, estem més centrats en fer enginyeria del gènere humà amb finalitats terapèutiques i també del microbioma de la pell. És a dir, dels bacteris que viuen amb nosaltres a la pell. Aquests són els eixos: treballar amb DNA amb aquesta orientació aplicada.
Ets químic.
Sí. És una cosa una mica estranya. De fet, el món de la biotecnologia sintètica està ple d’intrusos. És un camp que es mou moltíssim. Hi ha gent de tot arreu i sobretot molts enginyers. Vaig estudiar química i enginyeria de la comunicació i vaig fer un doctorat en biociències.
Quin va ser el moment en què vas decidir treballar per pacients, persones?
A mi sempre m’ha agradat molt la disrupció tecnològica. Em sento molt enginyer. Ens agrada construir coses que serveixin per alguna cosa i em vaig adonar en acabar la carrera que m’agradava treballar molt en contexts de biologia.
Crec que fer enginyeria amb sistemes vius ens dóna unes possibilitats molt infinites. Un exemple: animals fets amb les mateixes peces que tu i que jo poden no tenir mai càncer, viure perpètuament. Un altre exemple molt il·lustratiu: la complexitat del cervell humà al costat de l’Apolo 11 no té color. La vida ens dóna una profunditat en fer dissenys que a part de ser espectaculars i molt sofisticades tenen molt impacte.
Sempre parlem molt de teràpies però en un altre aspecte on també té molt impacte és en el planeta. La biologia sintètica està proposant moltes solucions per això: processos industrials molt més raonables, noves fonts d’energia o models d’alimentació i producció de productes molt més respectuosos amb els drets dels animals per exemple. Totes aquestes tecnologies verdes, verdes en el sentit de biològiques, crec que han arribat per quedar-se.
Aquí al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona esteu en un espai privilegiat. Teniu per exemple l’Hospital del Mar al costat. Com ho feu per provar amb pacients els vostres estudis?
Estem en un món molt globalitzat. És important la geolocalització però ara mateix tot el que té a veure amb el neotransplantament s’està fent a Boston, a l’Hospital General de Machassusets. Les fases clíniques de tota la part de microbioma les hem fet curiosament a la ciutat de Magdeburg, a Alemanya. Pel que fa al projecte de teràpia gènica encara no hem arribat a la fase clínica i estem fent la part d’investigació amb animals i rosegadors aquí al laboratori.
Just avui has vingut a treballar directament de l’aeroport. Per això viatges tant.
Sí. Va amb el gen investigador. Crec que la ciència és una de les coses més universals que hi ha. Més enllà de la política. El llenguatge de la ciència. A més el nostre laboratori està finançat en gran part per coses estrangeres. He estat als EUA perquè la part de microbioma, per exemple, ens ho finança el Departament de Defensa dels Estats Units. Cal anar de tant en tant a presentar informes, a rendir comptes, a buscar col·laboradors…
Marc Güell, Premi Nacional de Recerca al Talent Jove, de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRi) / UPF
Tens dues empreses creades. Els investigadors heu de recórrer a autogestionar-vos perquè no hi ha gaire finançament públic?
Crec que va amb l’evolució natural de les biociències. Un ecosistema sa amb un bon impacte a la societat té tres pilars: els centres acadèmics i les universitats, els hospitals que apliquen aquestes medicines i, un tercer pilar també molt important, el sector privat. Hi ha coses que el sector acadèmic no sap fer gaire com ara fer un producte. Tampoc el sector acadèmic té el múscul financer en l’assaig clínic… A vegades es fa però no és molt habitual. I clar, és molt important tenir una sinergia entre aquests tres pilars: el sector privat, l’acadèmic i el sanitari. Això és el gran secret d’algunes ciutats com Boston o San Francisco. Inclús a nivell de professionals, ets un estudiant que fas el doctorat aquí, trobes feina a l’empresa… és una relació molt bona.
Sempre és una gran queixa dels investigadors la poca economia del PIB que es destina a les ciències a general.
Tot i que jo sóc un dels que això ho veu una mica diferent. Aquí a Espanya hi ha un problema important amb el poc compromís del govern. Tenim una inversió del PIB que és poc més de l’1% i això està lluny de països com Alemanya que està en el 3% o els EUA que està entre l’1 i el 3%. Això és un problema greu perquè sense diners es poden fer menys coses o es fan de manera més precària. Això també fa que gent que té talent no es pugui dedicar a la ciència.
L’altra cosa és que aquí a Barcelona crec que hi ha molt bona ciència bàsica, també hi ha molt bons hospitals. Crec que en el sector privat hi ha un creixent compromís. Cada vegada veus que en els nivells d’inversió risc, els capitals són més alts. Tot i que a nivells absoluts no estem a Boston, els ingredients més o menys hi són i es van consolidant.
Has començat dient que no ja no ets tan jove però amb aquesta trajectòria, deuries dedicar-te a la ciència des de molt aviat.
En aquest sentit la carrera científica és una mica peculiar. Pot ser comparada amb la de medicina. Són carreres molt llargues. Acabes als 20 i alguna cosa, aleshores has de fer un doctorat. Després és quasi obligat anar a fer una formació postdoctoral a algun lloc bo del món… Clar, així ja sumem quasi bé 10 anys d’estudis. És diferent del món que a vegades tenim en ment de la disrupció tecnològica. Comparat amb el Marc Zuckerberg del Facebook que amb 20 i pocs anys… Això en biociències no passa, els processos són un pèl més llargs.
De fet, l’únic cas que hi ha d’una persona molt jove biotech que va muntar una empresa crec que és el de la Elizabeth Holmes de Theranos. Com va acabar deu haver estat el fiasco més gros de la història del biotech realment.
Què tens ara entre mans?
La part dels porcs s’ha quedat més a Boston. Ara estem més centrats en fer millors tecnologies de teràpia gènica de manera més segura i també fer créixer totes aquestes tecnologies relacionades amb el microbioma. El microbioma fins ara l’hem fet servir com un probiòtic digestiu, com un iogurt, però creiem que va molt més enllà que realment aquests bacteris que tenim a la pell i al sistema digestiu són màquines moleculars molt molt espectaculars que els hi podem fer fer coses molt interessants.
Coses com ara què?
Una cosa que m’inspira molt és que quan fem un medicament ens el prenem i actua durant tot el temps que el tenim voltant pel cos. Jo crec que podem anar més enllà, podem pensar en aquest smart terapèutic, que tingui un sensor que sàpiga quan s’ha d’activar, que s’activi i que faci la feina que li pertoqui. Aquesta precisió temporal i espacial jo crec que pot tenir molt d’impacte.
Un front comú contra la fustigació al qual es veuen sotmeses les dones a les portes de les clíniques a les quals acudeixen per a avortar. És l’objectiu de la campanya #AbortoSinAcoso, llançada aquest dimarts per la Plataforma ProDerechos, que aglutina a més de 60 col·lectius per a exigir mesures a les institucions. L’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI) porta anys cridant l’atenció sobre les accions que els grups ultracatòlics duen a terme gairebé setmanalment en diverses ciutats d’Espanya i que suposen «una vulneració de drets», en paraules de l’advocat i assessor jurídic d’ACAI, José Antonio Bosch.
Els ensenyen fotos i fetus de joguina, els parlen de suposades conseqüències de l’avortament o els diuen que en les clíniques es produeixen «assassinats». Quines conseqüències té això per a les mateixes dones que acudeixen a avortar?
Encara que no sóc metge, em consta, segons ens diuen els companys que treballen en les clíniques, que des d’un punt de vista mèdic les dones entren amb les constants vitals alterades, estressades o nervioses. És a dir, no en les millors condicions per a sotmetre’s a una intervenció mèdica. D’altra banda, des del punt de vista legal, aquestes conductes suposen la vulneració dels seus drets i llibertats fonamentals. I d’una manera molt gratuïta perquè en el fons el que hi ha darrere és una posició ideològica molt concreta. Estan en contra de l’avortament, però com no poden impedir que les dones avortin perquè la llei el reconeix, pretenen imposar-los el seu criteri moral mitjançant aquest tipus d’accions.
Des de les clíniques sempre s’ha posat el focus en l’Administració Pública, però malgrat el pelegrinatge de reunions amb diferents institucions, sembla que res s’ha mogut. Quin paper estan jugant?
L’Administració Pública no està assumint la seva responsabilitat. I és responsable, en primer lloc, perquè l’avortament és una prestació sanitària que està reconeguda pel Sistema Nacional de Salut i perquè existeix una norma que reconeix a les dones el dret a interrompre voluntàriament el seu embaràs. Aquesta llei, de 2010, estableix que a aquest dret s’ha d’accedir amb qualitat en qualsevol part d’Espanya. Així que en aquests casos s’està incomplint.
Hi ha dones que acudeixen a avortar i entren a una clínica travessant un passadís de persones que els increpen, els pregunten per què avortaran, resen o els diuen assassines. Això és una vulneració directa de drets i llibertats fonamentals i un atemptat contra les dones. Entre ells, el dret a la intimitat i a la integritat física i moral. Això a una dona que potser s’ha estat pensant la seva decisió, però que ja l’ha pres. Imagina’t el que és trobar-te després amb un grup d’estranys i estranyes que el que intenten és que canviïs de criteri.
Quina resposta han donat les diferents institucions públiques amb les quals s’han reunit aquests anys?
Hem visitat subdelegats del Govern, conselleries de Salut i ens hem reunit amb la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo. És a dir, hem anat tocant a la porta de les diferents administracions competents i la resposta sol ser portar-ho al terreny de la llibertat d’expressió. Però clar, s’obliden de la resta de drets en joc en aquest acte.
En aquest pelegrinatge hem notat que la sensibilitat dels grups d’esquerres és molt major que els de dretes. Però més enllà d’això, el que fan les institucions és passar-se la pilota unes a unes altres.
De fet, solen vincular la impunitat amb la qual actuen aquests grups amb el fet que l’avortament sigui una prestació dirigida a dones.
Pensa per un moment en un centre de transfusió de sang en el qual un grup d’una determinada religió es posés a la porta sistemàticament a dir ‘no entris a donar sang perquè va contra les normes de Déu’. O que hi hagi gent que es posi a la porta d’unes Urgències d’un hospital i comenci a dir als pacients que entren ‘cura, que et mataran’. Creus que durarien molt? Quina diferència hi ha entre aquestes prestacions i l’avortament? Perquè d’una banda un posicionament ideològic i per un altre que és un problema que afecta les dones. Això és el que silencia el tema i provoca que des de determinades posicions es miri per a un altre costat.
Des d’ACAI denuncien que en molts casos aquestes accions traspassen la línia de la mera informació i poden arribar a constituir un delicte.
Sí, en moltes ocasions. Podrien ser delictes d’injúries, calúmnies, lesions a la integritat moral o coaccions. No obstant això ens trobem amb el problema que la majoria requereixen la denúncia per part de la víctima. És a dir, l’acció penal no es pot iniciar d’ofici. Això és complicat perquè aquestes dones han dut a terme un acte íntim i molt personal, han pres la decisió i després és difícil que acudeixin al jutjat. En alguna ocasió que sí que ha ocorregut les denúncies han acabat arxivades. La majoria perquè l’autor és desconegut. Ningú sap qui és l’autor, però tampoc hi ha major interès a esbrinar-lo. És com quan et trenquen una lluna d’un cotxe i vas i poses una denúncia. S’arxiva perquè no saben qui és l’autor. En això ens tracten igual que a les llunes dels cotxes.
Quin tipus de grups són els que duen a terme aquestes accions? Són sempre els mateixos?
No són els mateixos sempre ni actuen a nivell estatal. A Màlaga són uns, a Madrid uns altres i en el Puerto de Santa María (Cadis) uns altres. En molts casos no els tenim identificats, però sí que tots comparteixen ideari. Venen que tenen una preocupació per la dona embarassada i que la volen ajudar. Jo sempre he pensat que haurien de preocupar-se més pels nens que ja han nascut que pels què no han nascut encara, però és així com d’alguna manera es presenten. Què hi ha de fons? Gent que vol imposar la seva moral en la vida civil. I que, com no els agraden les normes perquè són contràries a la seva moral, en aquest cas la Llei de 2010, busquen la via de fer-ho. En el fons són grups fonamentalistes i anti llibertats.
Quines mesures exigeixen a l’Administració Pública?
El que plantegem és que es creï un tipus penal ampli en el qual s’englobés qualsevol tipus d’obstaculització, coacció o difusió d’informació falsa pel que fa a l’avortament. És alguna cosa que ja ocorre a França. Com la situació política ho fa impossible ara, creiem que hi ha una solució fàcil. És alguna cosa semblant al que passa amb el tabac i les escoles: no et prohibeixo fumar però no es pot fer davant d’un col·legi. La idea seria establir una distància mínima perquè a les portes de les clíniques no puguin dur-se a terme aquest tipus d’accions, com ja ocorre en altres països. Informi, resi, manifesti, encengui les espelmes que vulgui… però no en una clínica.
La Llei de l’Avortament de 2010 encara no s’ha desenvolupat completament. Què falta?
Fonamentalment tot el que té a veure amb l’educació sexual a les aules i la formació dels professionals. La norma era molt ambiciosa, però s’ha quedat reduïda a únicament el que és l’atenció a la interrupció voluntària de l’embaràs en si mateixa.
D’altra banda, només una mínima part dels avortaments es fa en la sanitat pública. La majoria es deriven a clíniques en les quals les dones no paguen res amb les quals l’Administració Pública té concerts.
L’avortament és una prestació que hauria de donar el Sistema Nacional de Salut. En comptes de donar-ho directament als seus hospitals, es practica en les clíniques acreditades, que efectivament són clíniques concertades. Crec que ocorre per diverses raons, la fonamental, que l’avortament té una connotació ideològica i religiosa darrere. En un servei de salut, un ginecòleg que, pel mateix salari que cobra per dedicar-se a revisions o parts, es dediqués a practicar avortaments tindria l’inconvenient que està estigmatitzat, potser no promocionaria… Estaria fent un treball més incòmode. D’altra banda, en el servei públic de salut està reconeguda l’objecció de consciència dels seus professionals. I finalment, com el sistema actual funciona bé i té un nivell de qualitat important, tampoc hi ha hagut mai res d’interès per canviar-lo.
“No volem anar, a Barna a avortar!” era un dels crits que se sentia dissabte per les carreteres d’Andorra. Coincidint amb el dia internacional per la despenalització de l’avortament, vora cent-cinquanta dones van manifestar-se en aquest petit país dels Pirineus per exigir el dret a l’avortament.
I és que a Andorra encara està prohibit avortar. Sota cap supòsit: ni per violació, ni per malformació del fetus, ni per risc per la vida de la dona gestant – els tres motius pels quals reclamen avui en dia des de l’Associació Stop Violències que es legalitzi la interrupció voluntària de l’embaràs. “Evidentment estem a favor de l’avortament lliure, però anem per passos”, deia Vanessa M. Cortés, presidenta de l’associació, en les ponències que van precedir la manifestació de dissabte.
L’avortament com a pràctica punible es va establir a la Constitució del 1993 del Principat, i així ho ratifica el codi penal, que considera que interrompre un embaràs és un “delicte contra la vida prenatal”. Tant és així, que el professional mèdic que practiqui un avortament amb el consentiment de la persona gestant serà castigat amb una pena de presó de tres mesos a tres anys i inhabilitació per exercir qualsevol professió sanitària fins a cinc anys. Inclús està regulada la imprudència professional dels facultatius que causin un avortament, suposant una multa de fins a 30.000 euros i inhabilitació de fins a tres anys.
Pel que fa a la dona o persona gestant, però, el codi penal no és tan clar. “Degut a l’ambigüitat, apliquen la pena que els dóna la gana, depenent de la persona a les circumstàncies, que pot ser des d’un arrest domiciliari, fins a la presó o fins i tot l’expulsió del país”, explica M. Cortés, qui té clar que la seva tasca i la d’Stop Violències és perillosa: “jo podria entrar a presó demà mateix”, afirma. I és que la pena per qui ajuda a avortar també pot ser de fins a tres anys de presó.
“La nostra desobediència és La Meri”, diu M. Cortés, en referència a una xarxa binacional entre Andorra i Catalunya, formada per Stop Violències d’una banda, l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius i la plataforma Dret al propi cos de l’altra. Davant la prohibició d’interrompre l’embaràs al principat, les dones andorranes decideixen baixar fins a Catalunya per a avortar. L’any passat ho van fer unes 170 a través d’aquesta xarxa.
La manifestació avortista per Andorra | Victòria Oliveres
Andorra, un “bastió feudal” a Europa
La manifestació de dissabte va fer parada a l’església de Sant Pere Màrtir, a Escaldes-Engordany. Davant de les seves portes, les dones feministes van llançar-hi penjadors – símbols de l’avortament clandestí – i van fer càntics com ara “fora els rosaris dels nostres ovaris”. I és que la religió catòlica té molt pes en el fet que no es pugui avortar en aquest Estat europeu.
Andorra és un principat que funciona com una democràcia parlamentària però amb dos caps d’Estat. Des de fa 700 anys, aquestes figures, que s’anomenen coprínceps, són, d’una banda, el president de França – Emmanuel Macron en aquests moments – i, de l’altra, el bisbe de la Seu d’Urgell – en l’actualitat, Josep-Enric Vives. Totes les lleis que aprova el Parlament andorrà han de ser signades pels dos caps d’Estat, i aquí és on rau el principal problema de la despenalització de l’avortament.
Macron va dir fa unes setmanes de vista a Andorra que “com a home i ciutadà” ha “defensat els drets de les dones”. Tot seguit, però, va afegir que la seva figura serveix per garantir l’estabilitat i la independència del país, fent clares al·lusions a la crisi política que es podria obrir al país pirinenc. I és que mesos abans, el Vaticà va advertir que, si Andorra legalitza l’avortament, el bisbe d’Urgell haurà de renunciar al càrrec de copríncep.
La policia, parlant amb les organitzadores de la manifestació | Sandra Vicente
Un alt cost per decidir
Per a les dones andorranes que decideixen interrompre l’embaràs els costos són alts. Primer de tot, han de pagar el 25% del preu de la consulta ginecològica i la ecografia, que sumen 25 i 185€ respectivament, segons els càlculs de l’associació Stop Violències, ja que la seguretat social andorrana només reemborsa tres quarts del preu de les visites mèdiques.
Si decideixen anar a Barcelona, primer han de creuar la frontera i recórrer 200 km, cosa que els pot costar uns 50€. Un cop a la capital catalana, el cost d’un avortament quirúrgic va dels 300 als 1.000€. En total, entre 400 i 1.100 euros, depenent de la clínica. A més, és recomanable que una dona estigui de baixa tres dies en total per a sotmetre’s a una intervenció d’aquestes característiques, una baixa que a Andorra no es remunera.
Però més enllà del preu, el cost emocional que emprendre aquesta acció suposa. “Primer de tot, la por a perdre la feina si expliques perquè has estat de baixa, les repercussions socials i, per suposat, legals”, argumenta M. Cortés. Aquests preus afecten molt més les dones precaritzades i migrades -en la seva gran majoria, portugueses-, “però aquestes no les veureu pels carrers d’Andorra. No les veureu en general: les amaguem perquè vivim del turisme. Us enganyem”, diu la presidenta d’Stop Violències.
Per això cobra tanta importancia la xarxa de suport La Meri, que sufraga gastos mèdics i de dietes en la mesura del possible i també ofereix allotjament a les dones que no vulguin tornar a Andorra immediatament de sotmetre’s a la intervenció. Així mateix, també proporcionen assessorament sobre clíniques barcelonines fiables i segures.
I és que una de les conseqüències del fet que avortar estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels avortaments clandestins que es realitzen al Principat, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta pràctica s’està instaurant al sistema públic de salut, que és “el pitjor escenari”, afirmen. M. Cortés menciona el cas d’una jove que va aconseguir els medicaments -misoprostol i mifepristona- a través d’una ginecòloga que no li va explicar bé la pauta. “No va morir de miracle i va treure el fetus en tres trossos”, afirma M. Cortés.
Així mateix, també afirmen estar detectant circuits, “en benefici de professionals sanitaris, que recomanen clíniques avortives a Barcelona i que organitzen trasllats clandestins”. Però la situació no és millor per a les que decideixen no interrompre el seu embaràs: “tenim molta maternitat obligatòria i infantil. Molta violència adolescent que, a Andorra, com tot, se soluciona amb sobremedicalització”, denuncia M. Cortés, que de formació és psicòloga especialitzada en violències.
Jornades internacionals prèvies a la manifestació | Victòria Oliveres
Internacionalitzar el conflicte
“Ens van dir que a Andorra no es podia parlar d’avortament perquè no i punt, i nosaltres en parlarem, perquè sí i punt”, ironitza M. Cortés, que destaca el desconeixement que hi ha al propi país sobre aquesta prohibició. Stop Violències va començar la seva tasca al 2014, primer de manera molt tímida però destaquen la “publicitat involuntària que ens van fer les persones conservadores, que es justificaven dient que no es podia avortar perquè el bisbe no volia”. I aquí, explica, és quan moltes dones es van adonar que interrompre l’embaràs està prohibit.
I és que la por a la protesta és quelcom que diverses militants d’Stop Violències destaquen: “hi ha molta por a posar la cara, perquè aquest és un país petit [només té 80.000 habitants] i el què diran pot afectar-te a casa, a la feina…”, explica una jove militant. El risc és alt, confirma la presidenta de l’associació, que és qui recorrentment posa la veu, la cara i el nom, “però com que jo no tinc res, més que el meu feminisme, no em poden treure res”.
Poc a poc les concentracions a Andorra s’han anat fent més freqüents -la Policia no comptava amb cos antidisturbis fins l’any passat, tot i que encara no han arribat a actuar mai- tot i que encara no s’han normalitzat. A això, cal sumar-hi “la pressió del govern i la policia”, expliquen des d’Stop Violències. Tant és així, que la manifestació del passat dissabte va ser desautoritzada al darrer moment, de tal manera que la policia va instar les manifestants a anar d’Encamp a Andorra la Vella (uns 8 km) per una vorera d’un metre d’ample, enlloc d’anar per la carretera, tal com s’havia plantejat en un inici.
La xarxa d’Stop Violències va decidir “desobeir” els agents i finalment innundar els passos de muntanya amb crits feministes i avortistes. “És molt freqüent que ens intentin desautoritzar i anul·lar”, diu M. Cortés, però “el problema del poder és que no creu en l’organització popular i, per tant, quan ens reunim, s’ho troben a la cara”, explica l’andorrana, acompanyada d’una xarxa formada per persones de fins a set països diferents que van acudir al Principat a manifestar-se.
Ho van fer les feministes de Ca la Dona, de Catalunya; del Jove Moviment Feminista de Perpinyà, de la Catalunya Nord; de l’associació UMAR, unió de dones de Portugal; de Non Una di Meno, moviment feminista d’Itàlia; de Marea Verde Barcelona, representant la campanya per la despenalització de l’avortament a l’Argentina; de MALI, associació pels drets i les llibertats al Marroc; i del moviment feminista de l’Uruguay.
Totes elles van participar també dissabte al matí a unes jornades per parlar de les lluites per aconseguir el dret a l’avortament i dels problemes que es troben amb l’accés als països on aquest dret ja ha estat assolit, com per exemple l’objecció de consciència dels professionals mèdics o el tancament de centres.
Entre elles van compartir eines per a continuar la lluita, com per exemple les campanyes creatives. La recomanació amb la qual totes van coincidir va ser que seguissin amb les mobilitzacions, assegurant que sempre comptaran amb la sororitat del moviment feminista d’arreu.
Un dissabte al matí qualsevol. L’Elisabet es penja una bossa de tela a l’espatlla i el Paco, el seu company de pis, agafa un carro. Van a fer la compra de la setmana; primer passen per la fruiteria del barri, on rebutgen les bosses de plàstic i col·loquen els productes, sense empaquetar ,a la seva tote bag. Després van al forn: bossa de paper. Inclús carreguen una motxilla amb pots de vidre buits per anar a una botiga de queviures on compren l’arròs, pasta, llegums, fruits secs i farines a granel. Es dutxen amb sabons sòlids, per evitar els envasos de plàstic dels xampús; duen la seva ampolla, que van reomplint; i tampoc no fan servir palletes ni gots, coberts o plats d’un sol ús.
Ara bé, el somni verd d’aquest matí d’abastament s’acaba quan arriben, inevitablement, a un supermercat. Allà hi compren la llet, la pasta de dents i alguna llauna- I sempre cau algun capritx que, gairebé sense excepció, va embolicat en plàstic. Tot i això, no sembla massa cosa, però tot suma. “No fem uns esforços sobrehumans per a reduir el consum de plàstic”, diu l’Elisabet, que es declara conscienciada però reconeix que podria fer més.
“Miris on miris trobes plàstic i, la majoria de vegades, et ve imposat”, reflexiona en Paco mentre sosté una revista que li ha arribat a casa, en una bosseta de plàstic. I és que tot i els gestos d’aquesta parella barcelonesa, els seus residus plàstics d’una setmana sumen 815 grams. El que suposa que, cadascun d’ells generarà 21,20 quilograms de residus plàstics aquest 2019. En principi, no els sobta la xifra, ja que “no ens havíem parat mai a pensar-hi”, però en saber que, segons xifres de la Generalitat, la generació de residus plàstics l’any de mitjana per a una ciutadana de l’AMB és de 14,86 quilos, sí que se sorprenen.
“No som, ni de bon tros, les persones més compromeses, però no imaginàvem que poguéssim estar per sobre de la mitjana!”, reconeix en Paco. Però la veritat és que, encara que les xifres així ho puguin fer semblar, no produeixen més residus plàstics que la mitjana catalana. Aquestes dades de l’Agència Catalana de Residus són poc clares, ja que només mostren el total de residus plàstics que es reciclen i es distribueixen de manera equitativa entre tots els ciutadans. Però no tothom recicla -ni podem saber, de moment, quantes persones ho fan. Així doncs, els residus de les persones que no separen la brossa no apareixen desglossats; per tant només podem saber quant plàstic es recicla, però no quant plàstic es llença a la brossa.
Aquest és el motiu pel qual, segons les dades de l’Agència, el percentatge de residus plàstics és tan baix respecte tota la nostra brossa. Degut a aquesta manca de concreció, només podem saber segur que la mitjana de residu total per persona i dia a Catalunya és d’1,43 quilograms.
Envàs, on vas, durant la crisi?
Gairebé tothom recorda la campanya de la Generalitat de Catalunya de ‘L’envàs on vas?’, que, amb una cançoneta enganxosa, explicava què hi havíem d’abocar al contenidor groc. Va ser una de les campanyes per impulsar el reciclatge, l’any 2012. Un any després, la producció de residus plàstics va assolir el seu pic més baix, però també va ser el període (2010-2013) en que menys es va reciclar a Catalunya i, per tant, el moment escollit per la Generalitat per fer la mítica campanya incitant a separar residus. Tot i això, cal dir que el reciclatge de plàstics a Catalunya no ha deixat de créixer des del 2000: en 18 anys s’ha multiplicat per 7, arribant gairebé 144,000 tones al contenidor groc.
Però entendre el ball de dades no hem de mirar pas a la consciència ambiental, sinó a l’evolució del PIB: aquell 2012 va ser el més dur de la crisi i, per tant, el que menys es va consumir i, degut a això, un en que menys residus es van generar. Aquesta involució, de fet, es repeteix en un producte que ara rebutgem per consciència: les bosses de plàstic. El 2007, el primer en què en tenim dades, es van consumir 2.354 milions de bosses de plàstic a Catalunya. Aquesta dada, però, en poc temps, pateix una davallada important: en només quatre anys se’n van consumir mil milions menys (gairebé la meitat). Això té una lectura senzilla: les bosses de plàstic estan relacionades als comerços, que degut a la crisi van tancar o van vendre menys.
Així, entre el 2015 i el 2016 va haver-hi un increment del 18% el seu ús (aquell any, es calcula que cada habitant de Catalunya va tenir 333 bosses, gairebé una per dia). I és que quan comencen els ‘brots verds’ també comença també una major generació de residus. Mentre que el 2013 les tones de residus van tornar gairebé a nivells de principi de segle, amb només 5 anys ja havien tornat a augmentat un 10%. I és que el PIB i els residus acostumen a anar de la mà: el 2018 el PIB a Catalunya va augmentar un 3,3% i els residus per persona ho van fer en un 2,9%.
No va ser fins el 2017 que la Generalitat va aprovar la prohibició de distribució gratuïta d’aquestes bosses de plàstic. I, així, evitar-les, primer per obligació -o estalvi- i després per consciència, es va convertir en la primera acció individual -que es va convertir en col·lectiva- de compromís amb el medi ambient.
Passats els anys, l’ecologisme ‘mainstream‘ ha ampliat el focus: avui ja es reciclen el 40% dels residus i no només parla de les bosses de plàstic, sinó que ataca els productes d’un sol ús, com les palletes, o el sobre-envassat innecessari. Però, tal com reflexionaven l’Elisabet i el Paco, amb això no n’hi ha prou.
Mentre que un kg de llentia al super costa 1.49€ el preu a granel puja fins els 9€
Els límits de l’acció individual
“Nosaltres soles no podem pas canviar res”, diu l’Elisabet, que descriu la frustració de deixar-se un dia la carmanyola amb el dinar i haver de “sucumbir a un preparat que porta més plàstic del que jo rebutjaria en dos dies…”. El problema, doncs, són les grans superfícies i els grans productors: “hi ha productes molt difícils de substituir”, diuen. I amb “difícil” es refereixen a “costós”, tant monetàriament com en el relatiu a la inversió de temps.
“És molt més fàcil anar-ho a comprar tot al súper que no pas buscar una botiga de queviures, una lleteria, una perfumeria ecològica…”, diu en Paco, que destaca que no s’hauria d’abocar tota la responsabilitat als individus: “no podem culpar del canvi climàtic a la gent per no fabricar el seu propi sabó, per no tenir el temps que suposa trigar el triple a fer la compra o gastar-se un dineral en producte de proximitat”. I és que la producció en massa no és només més atractiva per la facilitat, sinó pels preus. Com a mostra, un botó. O una llentia: mentre que un quilo de llentia pardina val 1,50 a un supermercat, el preu a granel pot pujar fins als 9 euros.
“Assumim el canvi de preu, i no veiem abusiu que ens cobrin més per un producte de qualitat i proximitat, sinó que el que veiem abusiu són els preus irrisoris dels supermercats, que també suposen sous de misèria”, reflexiona l’Elisabet. Ara bé, “no és assumible deixar-se tants diners al cistell de la compra”. Igualment, aquesta parella també té les seves reticències respecte el concepte “proximitat”. “S’ha posat tant de moda que ara de qualsevol cosa se’n diu proximitat, però qui t’assegura que ho sigui”, diuen, sobretot pensant en el consum de carn.
Expliquen que només compren aquella carn que està a punt de ser rebutjada pels supermercats o bé reciclen la que ja no està a la venta. Però saben que petites pressions a les grans plataformes, com el reciclatge -l’acció d’aprofitar allò que els supermercats han llençat- no serveixen de res si no són col·lectives.
“Fins que no ens plantem totes i deixem de comprar qualsevol cosa que tingui un envàs absurd, fins que només consumim líquids en ampolles de vidre i donem més suport al comerç de barri els supermercats, les fàbriques, les empreses i el sistema no ens escoltaran”, diu l’Elisabet. Aquesta reflexió es produeix pocs dies abans de la vaga pel clima que prendrà els carrers de centenars de ciutats el dia 27 de setembre. “Ens sentiran als carrers, però sortir un dia al carrer és fàcil. El veritable compromís, la veritable revolució és que ens fem sentir en les nostres decisions econòmiques, perquè al final són els diners el que mouen el món. I lluitem contra el sistema”, apunta en Paco.
Ja podem anar amb les tote bag, deixar de beure en palleta o, fins i tot fabricar-nos la pasta de dents, que “si no ho fem totes a una, serem com una picada de mosquit a un elefant. Hem d’aconseguir que deixin de mirar-nos des del paternalisme com uns utòpics que volem canviar el món”, apunta l’Elisabet, qui espera que l’ecologisme actual “no sigui una moda que se’ns oblidi amb la propera crisi i conseqüent recuperació econòmica”.
El clima del planeta ha variat moltes vegades des que es va formar. En l’actualitat, però, ens trobem en un canvi de clima que, per primera vegada, no ha estat provocat per fenòmens naturals sinó per activitats humanes. La indústria, el transport, l’agricultura o el tractament de residus han immers el planeta en una crisi climàtica.
La causa principal d’aquesta crisi és l’augment de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a l’atmosfera, produïts per la crema d’una gran quantitat de combustibles fòssils. El gas que predomina entre els GEH és el diòxid de carboni (CO2), la concentració del qual no para de créixer a l’atmosfera terrestre.
De fet, el 2017 va ser l’any amb una concentració de CO2 a escala mundial des de fa com a mínim 800.000 anys, segons dades de la American Meteorological Society. I cada cop augmenta més ràpidament. Fent comparacions més recents, el C02 mundial gairebé s’ha quadruplicat des dels anys 60.
Tot i que els gasos d’efecte hivernacle no entenen de fronteres, ja que es mouen per l’atmosfera, sí que es poden identificar els països que els emeten. A Catalunya hi ha hagut una tendència irregular però creixent d’emissions de CO2, que només es va reduir dràsticament durant la crisi econòmica, a causa del descens de la producció i no pas a una política de reducció.
El 2005, les emissions eren un 50% més elevades que el 1990. El 2013 van estar en el seu punt més baix a causa de la crisi i tot i això eren un 9% més que al principi dels anys 90. El 2017, però, les emissions de CO2 a Catalunya ja s’havien tornat a enfilar.
En el futur, afirmaven al Tercer Informe del Canvi Climàtic a Catalunya, hi ha dues opcions: «si la ‘gran recessió’ actual no provoca cap canvi de plantejament en el model socioeconòmic i energètic, hi haurà un nou augment de les emissions. Per contra, si s’aconsegueix un canvi socioeconòmic i energètic profund, hauria de permetre un canvi a la baixa de les emissions».
Cada cop fa més calor
El 2018 va ser el quart any més càlid a escala mundial des que hi ha registres. Es va notar sobretot a l’Àrtic, el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, el sud d’Àsia i gran part d’Europa. De fet, va ser l’any més càlid a països com França, Alemanya o Suïssa. I és que actualment l’escalfament provocat per l’activitat humana ja ha fet augmentar 1ºC la temperatura global respecte l’època preindustrial i segueix augmentant uns 0,2ºC cada dècada.
Que pugin les temperatures és una conseqüència directa de l’augment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera i afecta la vida de les persones i de tots els éssers vius. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), però, ha avisat en un estudi [https://www.ipcc.ch/sr15/] que es poden reduir les emissions de carboni en 12 anys i així frenar l’escalfament global previst. «Limitar l’escalfament a +1,5ºC és possible científicament, però és necessari fer canvis sense precedents», deien a la presentació de l’informe de l’IPCC.
A Catalunya, el 2018 va ser el setè any més càlid des de 1950, segons les dades del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). La temperatura és ara 1,6ºC més elevada que a mitjan segle XX i augmenta uns 0,25ºC per dècada, més que la mitjana global. Aquests increments de temperatura es noten sobretot a l’estiu, època que és actualment fins a 2,5ºC més calorosa que fa 70 anys.
Per veure més clarament l’escalfament a Catalunya, hem visualitzat en el gràfic següent l’evolució de la temperatura respecte d’un període de referència (1981-2010). En els anys en què la temperatura mitjana va ser més baixa que la mitjana, la banda vertical és blava. Si, contràriament, la temperatura va ser més elevada, l’any està pintat de vermell. Com més diferència hi ha entre la mitjana anual i la mitjana general, més fosc és el color.
La idea de presentar la variació de les temperatures amb bandes de colors blaus i vermells, com en el gràfic anterior, la va tenir el científic Ed Hawkins i es va fer viral aquest estiu amb l’etiqueta de Twitter #ShowYourStripes. Podeu veure com ha augmentat la temperatura a diferents regions i països de tot el món al web showyourstripes.info
Puja el nivell del mar
Com a mínim des de principis del segle XX, el nivell del mar ha estat pujant. Des del 1900 fins al 2016, els oceans havien crescut entre 16 i 21 cm, segons dades del U.S. Global Change Research Program (USGCRP). En les darreres dècades la pujada ha estat encara més forta. Segons dades dels satèl·lits de la NASA, el mar va augmentar 7,5 cm entre 1993 i 2017.
El causant principal d’aquesta pujada és l’escalfament global provocat per l’acció humana, que fa que, d’una banda, es desglaci el gel dels pols i, d’altra, l’aigua s’expandeixi a mesura que s’escalfa. L’augment del nivell del mar, però, no és uniforme a tot el planeta. Per exemple, a l’Estartit (Baix Empordà) el nivell del mar s’eleva – de mitjana – 3,3 cm cada dècada i cada cop ho fa més de pressa, segons càlculs del SMC.
A finals de segle, s’estima que el nivell de mar pujarà un metre, cosa que faria desaparèixer la majoria de platges catalanes. El Delta de l’Ebre, per exemple, quedaria completament submergit, com es pot veure la imatge següent. A cada nou informe sobre el clima, però, les previsions augmenten i molts veuen possible que el mar pugi més d’un metre.
Podeu veure com quedaria el territori si puja el nivell del mar des d’1 a 7 metres al mapa interactiu d’inundacions Flood Map.
