Just Deploy It!

Blog

  • Un de cada tres infants catalans té excés de pes (i aviat en seran més)

    “Malgrat els avenços tecnològics, culturals i socials de les últimes dècades, hem perdut de vista aquest fet fonamental: si els infants mengen malament, viuen malament”, explica Henrietta Fore, directora executiva d’Unicef. “Milions d’infants subsisteixen amb una dieta poc saludable perquè simplement no tenen una opció millor. La manera que entenem i responem a la malnutrició ha de canviar: no es tracta només d’aconseguir que els infants mengin suficient; es tracta sobretot d’aconseguir que mengin els aliments adequats. Aquest és el desafiament de tots avui en dia”.

    Al món encara hi ha 149 milions de nens i nenes amb desnutrició crònica, 50 que pateixen emaciació (aprimament patològic) i 340 que passen gana oculta (mancança de vitamines i minerals essencials a la dieta). I gairebé 2 de cada 3 infants d’entre sis mesos i dos anys no reben aliments adequats, situació que perjudica el seu desenvolupament cerebral, interfereix en la seva capacitat d’aprenentatge, debilita el seu sistema immunitari i augmenta el risc d’infeccions i, en molts casos, de mort. Aquestes és una de les crues realitats que retrata L’Estat Mundial de la Infància 2019: Infants, alimentació i nutrició, que Unicef presenta amb motiu (aquest dimecres 16) del Dia Mundial de l’Alimentació. Amb tot, la xifra de la desnutrició infantil al món ha disminuït: l’any 2000 era de 198 milions.

    Hi ha, però, un altre contingent d’infants que no reben els aliments adequats. Segons l’organisme de Nacions Unides, hi ha 40 milions d’infants de menys de 5 anys que tenen sobrepès o són obesos. La major part són del primer món, però el sobrepès creix a tota arreu, fins i tot a l’Àfrica. En el cas d’Espanya, Unicef Comitè Espanyol juntament amb la Fundació Gasol publiquen un altre informe, Malnutrició, obesitat infantil i drets de la infància a Espanya, en el qual situen el percentatge d’infants i joves d’entre 8 i 16 anys amb excés de pes en el 34,9% (20,7% sobrepès i 14,2% obesos). En un llistat dels 41 països membres de l’OCDE i la UE, Espanya se situa en la desena posició pel que fa a percentatge d’infants amb massa pes. El rànquing el lideren, per aquest ordre, Estats Units i Nova Zelanda, i el tanquen Lituània, Estònia i Japó.

    Trastorns metabòlics i d’autoestima

    A Catalunya, segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA 2017-18), un 31,2% de nens i nenes de 0 a 17 anys tenen excés de pes, dels quals 20,3% pateixen sobrepès i el 10,9% obesitat. D’altra banda, d’acord amb l’Enquesta Nacional de Salut a Espanya (ENSE 2017), Catalunya ocupa el 8è lloc entre les Comunitats Autònomes pel que fa al percentatge d’infants i adolescents amb sobrepès i obesitat. Segons Quima Oliver, coordinadora d’Unicef Comitè Catalunya, “la forma més eficaç de revertir l’obesitat infantil és la prevenció. Aquí hi intervenen les famílies, l’àmbit educatiu, el sanitari i per suposat les decisions polítiques i econòmiques que han de tenir la infància en el centre”.

    “Les xifres són preocupants. Que els nostres infants i adolescents tinguin una alimentació no adequada implica riscos per a la seva salut” diu Javier Martos, director executiu d’Unicef Comitè Espanyol. “I no es tracta només de la salut física dels infants: l’obesitat es relaciona també amb un pitjor rendiment escolar i augmenta les possibilitats de patir trastorns d’autoestima”. L’excés de pes a edats primerenques pot dur a desenvolupar diabetis tipus 2 i altres trastorns metabòlics, a més de ser la causa de l’aparició de problemes de salut mental, com la depressió.

    Per lluitar contra la situació i prevenir l’obesitat infantil, Unicef i la Fundació Gasol proposen una sèrie de recomanacions que inclouen la sensibilització dels infants i les seves famílies, construir entorns d’alimentació sans i justos, establir un etiquetatge fàcilment llegible en els productes que informi de la seva qualitat nutricional, respectar les hores de son adequades a cada edat i fer dels entorns escolars indrets més sans. Això vol dir que s’hi faci més exercici físic, que el menjar sigui més saludable i respectar les hores de son adequades segons l’edat i que “es limiti la venda i publicitat de productes nocius en les proximitats de les escoles i els esbarjos”.

    Una beguda ensucrada al dia

    L’informe adverteix que, a mesura que els infants creixen, la seva exposició als aliments poc saludables és alarmant, a causa en gran mesura de la publicitat i la comercialització inadequada, l’abundància d’aliments ultra processats tant a les ciutats com a les zones remotes, i l’augment de l’accés al menjar ràpid i a les begudes altament edulcorades. Per exemple, s’hi diu que el 42% dels adolescents que assisteixen a l’escola en els països d’ingressos mitjans i alts consumeixen begudes gasoses ensucrades com a mínim un cop al dia i el 46% ingereix menjar ràpid com a mínim un cop per setmana. Aquestes taxes creixen al 62% i al 49%, respectivament, en el cas dels adolescents dels països d’alts ingressos.

    Un altre aspecte que senyala l’estudi és que, en l’àmbit escolar, es detecta un percentatge més elevat  d’alumnes obesos a les escoles situades en barris amb més pobresa (les famílies amb menys recursos tendeixen a comprar aliments més barats i, per tant, de pitjor qualitat), però paradoxalment el percentatge cau en aquells entorns de més extrema pobresa. L’informe apunta que una de les causes podria ser que molts dels infants d’aquell barri gaudeixen de beques de menjador.

    En conseqüència, els nivells de sobrepès i obesitat a la infància i l’adolescència estan augmentant a tot el món. Entre el 2000 i el 2016, la proporció d’infants d’entre 5 i 19 anys amb sobrepès es va duplicar, passant d’1 de cada 10 a gairebé 1 de cada 5. Hi ha 10 vegades més nenes i 12 vegades més nens d’aquest grup que pateixen obesitat avui que l’any 1975.

  • La lliçó de Txernòbil

    Mai no hauria pensat que el lloc del pitjor desastre industrial de la història, el que va tocar de mort el darrer dels imperis i va despertar la humanitat del somni de l’energia barata i sense conseqüències, s’acabaria posant de moda: Txernòbil. Alguns pensareu en la platja de l’antiga tèrmica de Badalona, rebatejada amb aquest mateix nom per l’aspecte poc atraient que devia tenir llavors. Però mentre la Txernòbil badalonina ja fa temps que ha estat colonitzada pels nudistes (molt deuen haver millorat les coses!), a la ucraïnesa hi proliferen els viatges organitzats per a qui, comptador Geiger en mà, busca noves experiències i està disposat a pagar un preu gens menyspreable per l’adrenalina de veure com es dispara l’agulla del dosímetre.

    Els curiosos que no poden o no s’atreveixen a anar-hi disposen de còpies digitals en 3D per passejar-se virtualment pels principals escenaris post-apocalíptics de la veïna ciutat fantasma de Prípiat, a mode de joc d’ordinador, sense perills, on les vides es poden restituir amb cada nova partida.

    El darrer exponent d’aquesta txernobilmania és la minisèrie homònima (només té 5 capítols d’aproximadament 1 hora cadascun), escrita per Craig Mazin i magistralment dirigida per Johan Renck per a la plataforma audiovisual HBO. El producte resultant és una barreja de reportatge i dramatització que, deixant de banda algunes llicències del guió, és fruit d’una exhaustiva recerca històrica. Una d’aquestes fonts prové de l’escriptora Premi Nobel de Literatura Svetlana Alexievich que, en la seva crònica La pregària de Txernòbil, recull el testimoni de centenars de persones que varen viure el drama en primera persona.

    Però si voleu saber on comença i acaba la ficció projectada a la sèrie, i com de difícil va ser cobrir els buits d’informació, us recomano que escolteu els podcasts del director, disponibles a Youtube. L’excel·lent representació i ambientació de Txernòbil l’han fet mereixedora de nombrosos reconeixements a la darrera gala dels Emmy de fa uns dies.

    Aquesta tragèdia en cinc actes s’inicia en retrospectiva a partir del testimoni de Valery Legasov, el prominent científic soviètic que va rebre l’encàrrec de gestionar les conseqüències del desastre, i que ell mateix va gravar d’amagat en cassets per donar a conèixer al món la seva versió dels fets. Va ser un 26 d’abril de 1986, pocs dies abans de la celebració de la gran festa comunista del primer de maig. Una cadena de circumstàncies imprevistes, errors tècnics, i greus negligències durant una prova de seguretat va acabar amb l’explosió del reactor número quatre de la Central Elèctrica Nuclear Vladímir Ilich Lenin, més coneguda com Txernòbil.

    S’estima que l’accident va alliberar una radiació equivalent a més de 500 bombes atòmiques com la llançada sobre Hiroshima, i que va causar un nombre de víctimes que, si bé mai es podrà saber del cert, s’estima que a llarg termini sumarà milers i milers de morts prematures, moltíssimes més que les 31 reconegudes oficialment a dia d’avui.

    En Legasov es va haver d’enfrontar a la urgent necessitat de contenir la radioactivitat emesa en unes proporcions incommensurables, tan intangible i ubiqua com letal. L’afany per entendre allò inexplicable el va confrontar amb un sistema polític al que pertanyia, però que ara conspirava per ocultar la veritat. Aquesta doble natura del mal, la de les forces desfermades de la matèria, però també la de l’esperit dels humans, immergeix l’espectador en un ambient opressiu que impregna de mort una ciutat que un dia va representar l’ideal soviètic. Després d’un procés gairebé catàrtic, emergeix la veritable causa del desastre: la ocultació i la negació de la veritat, de forma sistèmica i sistemàtica, i les conseqüències que això té sobre la població, recollit en l’epígraf que obre la sèrie: “Quin és el cost de la mentida?”.

    La meva fascinació particular amb Txernòbil va iniciar-se ja fa dues dècades, per motius professionals, quan un equip de científics va introduir un robot en zones del reactor danyat amb nivells de radioactivitat incompatibles amb la vida. Per sorpresa de tothom, varen observar que les parets estaven cobertes per una floridura de color negre que aparentment era capaç d’aprofitar la radiació per créixer, de forma anàloga a com les plantes ho fan amb la llum. En aquells moments, jo feia la meva tesi doctoral sobre l’estudi d’uns fongs que varen resultar ser d’aquest mateix grup, caracteritzats per la seva capacitat de sobreviure en tota mena de condicions extremes.

    Aquesta particularitat els converteix en agents potencialment útils per a determinades aplicacions en biotecnologia, però també ens convida a reflexionar sobre la resiliència i adaptabilitat de la vida. L’evolució de la Terra ha passat per nombroses extincions massives, i cada una d’elles ha representat una nova oportunitat per l’evolució i diversificació de les espècies.

    És una paradoxa que nosaltres, que som un fruit prou singular d’aquesta evolució, puguem ser la causa de la propera gran crisi planetària. Però si la Natura tingués consciència, no se’n preocuparia gaire. Ha passat per situacions molt més compromeses des dels orígens de la vida, i continuarà evolucionant i trobant solucions als nous reptes que se li presentin, tal com ho han fet els fongs negres de Txernòbil. La qüestió és si nosaltres també serem capaços de fer-ho.

    Per això cal que ens preguntem sobre el cost de desconèixer, d’autoenganyar-nos, de no voler ser conscients de les conseqüències de les nostres accions sobre l’entorn natural, social, tecnològic, polític. Aquesta és la lliçó que hem d’aprendre de Txernòbil. La ignorància, la desídia, i la manipulació, sovint al servei d’interessos d’uns pocs, estan en bona part dins la llavor de la propera crisi climàtica que se’ns apropa inexorablement, com un Txernòbil a càmera lenta, però que aquest cop serà d’abast global.

  • Les actuacions policials durant les mobilitzacions contra la sentència deixen 131 atencions sanitàries

    Segons informacions del SEM, ahir es van realitzar 131 atencions sanitàries a tota Catalunya. A la ciutat de Barcelona hi va haver 7 altes i un trasllat a l’hospital. A Maçanet va haver-hi quatre atencions in situ amb alta, a Lleida 1 alta i 2 trasllats, a Reus una alta. A l’ocupació de l’Aeroport del Prat, hi va haver 91 atencions in situ i 24 trasllats a hospitals, entre els quals es troba la persona que va rebre un impacte d’una pilota de foam a l’ull. Segons l’Hospital de Bellvitge, ha perdut l’ull.

    Pel que fa al grup de voluntaris de Sanitaris per la República, afirmen que van atendre 81 persones a l’Aeroport del Prat, algunes de les quals van ser derivades al SEM. Així mateix, també destaca la lessió d’un jove de 30 anys al vestíbul de la T1, atès per un traumatisme testicular que li ha produït la pèrdua del 40% de massa testicular.

    Per altra banda, també s’han registrat diverses agressions a periodistes, degudament identificats, de diferents mitjans per cops de porra i bales de goma i salves que han estat denunciades tant pel Sindicat de Periodistes com pel Col·legi.

    Pel que fa als detinguts, segons el grup Alerta Solidària, se’n van quantificar tres: una a Mataró, que va acabar amb llibertat amb càrrecs al vespre. Una a Lleida, d’una persona menor d’edat, que va quedar en llibertat i que ha de declarar avui a la Fiscalia de menors. I una darrera a Barcelona, que es troba encara detinguda a la comissaria del Prat.

    Si voleu seguir l’actualitat que la sentència del procés ha dut als carrers, podeu seguir el minut a minut que estem realitzant des del Catalunya Plural.

    La Policia Nacional fent cordó després d’una càrrega que va fer desplaçar els manifestants de la planta de sortides de l’aeroport del Prat / Carla Benito

  • Els secrets de la vareniclina, el primer medicament finançat per Sanitat per a deixar de fumar

    La ministra de Sanitat en funcions, María Luisa Carcedo, va anunciar que per primera vegada s’afegirà a la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut un medicament per a deixar de fumar: la vareniclina (el nom comercial de la qual és Champix). El Ministeri calcula que unes 70.000 persones podrien beneficiar-se d’aquesta mesura, que entrarà en vigor a partir de l’1 de gener de 2020 i que forma part d’un pla global per a reduir el consum de tabac al nostre país.

    Més de 50.000 persones moren a l’any a Espanya a conseqüència dels efectes perjudicials del tabac. Gairebé una de cada quatre persones espanyoles és fumadora (22%) i, entre elles, més de set de cada deu ha intentat deixar de fumar almenys una vegada en la seva vida. La gran addicció que genera la nicotina del tabac causa moltes dificultats. Segons la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR), només entre el 3 i el 5% dels fumadors aconsegueixen deixar-ho sense ajuda. Quan es recorre a professionals sanitaris, el percentatge d’èxit s’incrementa entre el 14 i el 56% al cap d’un any –els resultats varien molt segons l’estudi–. Malgrat aquestes dades, només el 3% dels fumadors recorre a tractaments farmacològics per a cessar el consum de tabac.

    En què consisteix la vareniclina i quina és la seva utilitat?

    La vareniclina és un principi actiu de descobriment relativament recent. Va ser el 2005 quan es va identificar la seva potencial utilitat per a deixar de fumar pels seus efectes farmacològics. A Espanya va començar a comercialitzar-se el 2007. Aquesta molècula és un agonista parcial de certs receptors nicotínics presents en el cervell. És a dir, s’uneix als mateixos receptors que la nicotina, i provoca el bloqueig dels efectes d’aquesta substància si es troba present en l’organisme. Així, aquest fàrmac aconsegueix reduir la sensació de plaer en fumar, en inhibir el sistema de recompensa cerebral.

    També disminueix el desig de tornar a fumar i els efectes negatius quan es deixa de fumar (síndrome d’abstinència). La vareniclina ha demostrat augmentar el percentatge d’èxit per a deixar de fumar tant en assajos clínics com en diferents poblacions després de la seva comercialització, amb molt baix risc d’efectes adversos greus. El 2013, una metanàlisi de la Col·laboració Cochrane va concloure que la vareniclina era el tractament individual més efectiu per a deixar l’hàbit. En comparació amb el grup de fumadors que prenien placebo, els tractats amb vareniclina tenien fins a tres vegades més probabilitats d’aconseguir-ho.

    Com es dispensarà la vareniclina finançada?

    Segons el Ministeri de Sanitat, seran els metges d’Atenció Primària els que, seguint un protocol definit, valoraran la seva prescripció com a ajuda per a deixar de fumar. Aquest medicament ja era habitual en les consultes de família com un dels recursos farmacològics per a aquest objectiu. El tractament estàndard té una durada de 12 setmanes.

    Quins són els efectes adversos?

    L’efecte advers més freqüent de la vareniclina són les nàusees. Aproximadament un 30% dels pacients que la prenen poden sofrir-les. Entre altres efectes adversos comuns estan els maldecaps (per al 18%), marejos, vòmits, gasos, insomni (19%), somnis anormals, problemes gastrointestinals i alteració del gust.

    És important assenyalar que un 13% dels pacients que consumeixen vareniclina interrompen el tractament per notar aquests efectes adversos. Existeixen altres greus i estranys que generen controvèrsia i dubtes sobre si realment són causats per la vareniclina, i es necessiten més estudis per a aclarir el seu paper. Entre ells destaquen un lleuger augment en el risc de patir problemes cardiovasculars o sofrir esdeveniments neuropsiquiàtrics (depressió, agitació, idees suïcides…).

    Quines altres opcions mèdiques existeixen?

    A més de la vareniclina, els tractaments de primera elecció són les teràpies substitutives de nicotina (TSN) –com a pegats o xiclets de nicotina– i el bupropión, que també han demostrat ser útils en assajos clínics. Una revisió de l’organització científica Cochrane, de 2013, va observar que la vareniclina era més eficaç que aquests altres tractaments per a deixar de fumar, encara que amb major risc d’efectes adversos. S’ha vist que la combinació de diversos substitutius de nicotina és d’eficàcia similar a la vareniclina.

    Per què només es finança aquest medicament?

    Diferents col·lectius metges aproven la mesura en general, però no comparteixen la decisió de finançar només a la vareniclina quan existeixen altres opcions igualment efectives i més segures. Ho manifesten la Societat Espanyola d’Especialistes en Tabaquisme (SEDET) o l’Organització Mèdica Col·legial (OMC). A Navarra, on porten anys finançant les teràpies per a deixar de fumar, s’incloïen tant la vareniclina, com el bupropión i les TSN, a elecció del metge tenint en compte les característiques del pacient.

    També cal tenir en compte que per a determinats pacients pot no estar indicada la vareniclina –per malaltia renal, al·lèrgia o embaràs, per exemple–, i les altres opcions que es presenten quedarien llavors fora del finançament per Sanitat. Javier Padilla, metge i expert en Salut Pública, explica que «és estrany que es financi com a única opció coberta pel sistema. És cert que sembla que l’efectivitat mantinguda del cessament de l’hàbit tabàquic amb vareniclina és una mica major que sense res o amb substituts de nicotina, però també els riscos descrits com a efectes adversos, l’impacte dels quals pot ser major si es generalitza el seu ús i s’expandeix a perfils de pacients més variats».

    Què s’espera amb aquest finançament?

    És d’esperar que aquesta mesura presa pel Ministeri de Sanitat animi a cert percentatge dels fumadors a intentar deixar aquest hàbit, que sol·licitin amb major freqüència el tractament amb vareniclina al metge i que parteix d’ells aconsegueixin deixar el consum de tabac amb èxit. No obstant això, com recorden diferents especialistes, la vareniclina no és una pastilla màgica que aconsegueixi que es deixi de fumar sense esforç.

    La força de voluntat és clau, juntament amb altres mesures farmacològiques i el suport psicosocial (tallers, teràpies psicològiques, suport familiar i dels amics…) que reforcen les probabilitats d’èxit per a abandonar el consum de tabac. Com explica el metge de família Vicente Baos: «Deixar de fumar és molt més complex i hi ha molts més factors que l’ús de fàrmacs. Per a cap addicció, ja sigui tabac, alcohol, cocaïna, opiacis, cànnabis, estimulants, ludopatia… hi ha un fàrmac ‘màgic». Per això, és important ser conscients que, per molt que la medicina pugui tirar una mà per a deixar de fumar, continuarà sent una decisió que impliqui sacrificis i esforços.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Neix una app per a garantir la comunicació confidencial entre metges

    DICUS és una aplicació gratuïta per a metges que ofereix als usuaris formar part d’una comunitat, posicionar-se com a especialistes, intercanviar informació confidencialment i accedir a estudis i avenços de la indústria farmacèutica. En aquest entorn, els usuaris de l’aplicació poden demanar a un altre metge ajuda en la diagnosi d’un cas o compartir informació sobre pacients en estricta confidencialitat, tal com exigeix la Llei de protecció de dades. «No cal que els metges es coneguin personalment. Els membres de la comunitat DICUS es poden posar en contacte en funció dels interessos professionals», detalla la creadora de l’aplicació. «És una plataforma de treball immediata i còmoda, com una app de missatgeria instantània. És una barreja entre WhatsApp i LinkedIn per a metges».

    DICUS és un projecte liderat per Lorena Jané, estudiant del màster universitari d’Advocacia de la UOC. L’aplicació ja ha completat una fase pilot amb una comunitat de neurocirurgians i actualment està en fase comercial amb l’objectiu de contactar amb associacions professionals i mèdiques que la vulguin utilitzar.

    Per formar-ne part, els doctors es donen d’alta gratuïtament amb les seves dades i DICUS valida que es tracta d’un professional mèdic. Els usuaris d’aquesta primera prova pilot en destaquen, precisament, que és molt més fàcil localitzar especialistes mèdics que no pas en una xarxa social genèrica, com ara LinkedIn, ja que poden buscar per especialitat i per centre mèdic. «Els metges fan poc ús de LinkedIn per a identificar experts i intercanviar informació, i a vegades han de recórrer a altres col·legues per xarxes de missatgeria com ara WhatsApp, que no estan pensades per a un ús professional», afirma Jané. A més del fet que sigui una xarxa professional i exclusiva per a metges, aquests primers usuaris han valorat la seguretat legal que els ofereix DICUS a l’hora de compartir dades dels seus pacients.

    «Conec de primera mà les preocupacions dels metges perquè ho visc a la meva família i estudiant Dret em vaig adonar que calia facilitar-los la possibilitat de comunicar-se i alhora complir amb la protecció de dades dels pacients», afirma Jané.

    El model de negoci s’inspira en la realitat dels metges més joves: sense temps per a rebre visites però avesats a les noves tecnologies. L’aplicació, gratuïta per als metges, inclou estudis i informació de les empreses farmacèutiques, les quals paguen una quota per poder accedir a la comunitat DICUS. «El 2017 les farmacèutiques van gastar a Espanya 143 milions d’euros en publicitat i 181 milions d’euros en pagaments a doctors, tant de manera directa —remunerant serveis— com indirecta —abonant entrades de congressos o viatges. Sabem que no tots els metges tenen l’oportunitat d’assistir als congressos però, en canvi, sí que volen tenir l’oportunitat de rebre informació sobre nous avenços i productes», exposa Jané. L’aplicació els oferirà aquests estudis i informació d’esdeveniments agrupats per especialitat.

    El potencial de l’aplicació és elevat: al conjunt de l’Estat espanyol hi ha 253.000 metges col·legiats, dels quals el 75% són menors de 55 anys. En una segona fase, la impulsora del projecte marca Llatinoamèrica com a mercat potencial amb un milió de professionals, molts dels quals s’han format a Espanya. «En aquest cas, l’aplicació els permetrà mantenir contacte amb els mentors», afegeix Jané.

    Jané va presentar l’aplicació en la darrera edició de l’SpinUOC, fòrum impulsat per la UOC en suport a l’emprenedoria de la comunitat educativa. «Presentar el projecte a altres emprenedors que estan en el mateix moment que jo va ser una gran oportunitat i un bon aprenentatge de cara al contacte amb futurs inversors», apunta Jané.

    Aquest és un article de la Universitat Oberta de Catalunya

  • Sense límits al futur de la primària

    L’atenció primària, al centre del nostre sistema sanitari. Aquest va ser un dels principals compromisos que vaig entomar en agafar la responsabilitat al capdavant de la conselleria. Feia anys que parlàvem que la primària havia d’esdevenir el veritable eix del sistema, estava escrit i en boca de tothom. Ara tocava compromís i feina per fer-ho possible.

    En l’últim any i mig hem fet un gran esforç perquè els nostres professionals tornin a tenir les condicions laborals perdudes durant la crisi. També hem incorporat més professionals per així adequar la càrrega de treball dels equips, una situació que beneficia els usuaris millorant la qualitat de l’atenció.

    Però amb això no n’hi ha prou. Hem d’aconseguir adaptar el sistema sanitari als nous temps, amb una primària molt més present a tots nivells. I què vol dir això? Que la mateixa primària, per exemple, pugui resoldre el major nombre de necessitats que té la nostra població. És en aquest context en què s’emmarca el pla de millora d’equipaments i resolució, pressupostat en 30 milions en 3 anys, que servirà per posar al dia els CAPs: fer petites inversions i reformes als centres i també per dotar-los de nous aparells sanitaris, com ecògrafs o ecocardiògrafs. Això permet resoldre més diagnòstics des de l’atenció primària i estalviar a les persones haver de desplaçar-se per fer-se una prova.

    Aquest enfortiment de la primària passa també per canviar la relació amb els altres nivells assistencials. Per exemple, els sociosanitaris estaven concebuts per treure pressió als centres hospitalaris, però ara també han de mirar cap a una primària més resolutiva i que sigui un suport d’atenció als pacients crònics sense haver de recórrer a cap recurs hospitalari.

    Sense oblidar que l’atenció primària s’ha de vincular cada dia més amb la societat que atén, el que anomenem orientar-se a la comunitat. Recordem que el 80% dels factors que determinen la salut d’una persona no depenen del sistema sanitari. Així ho contempla l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC), treballada durant els últims anys amb una àmplia participació que ha consensuat models d’atenció basats en poder potenciar el rol de tots els professionals de la primària i els nous que s’hauran d’incorporar.

    Estem davant d’un repte immens i apassionant i per encarar-lo amb garanties hem creat la nova figura del director estratègic d’atenció primària, un càrrec que ocuparà Rafa Ruiz, i que ha de pilotar tota aquesta transformació. Ruiz, que fins fa poc era el gerent territorial d’atenció primària de Barcelona de l’ICS, acumula una llarga experiència en aquest àmbit i durant els darrers quatre anys ha apoderat l’atenció primària a la ciutat i, en conseqüència, a tot el país. És la persona idònia per donar l’impuls necessari a l’atenció primària i garantir un sistema de salut fort, equitatiu i de qualitat.

  • «Hem fet una guia útil a nivell de pràctica clínica i desenvolupada en base als resultats derivats d’estudis amb alt rigor científic»

    Aquesta entrevista ha estat publicada pel Col·legi Oficial de Infermeres i Infermers de Barcelona al seu web

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona ha actualitzat la «Guia de bones pràctiques basada en l’evidència» que fa cinc anys es va publicar sota el segell del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. Un treball que recull en format de guia pràctica, l’evidència científica internacional en relació a les teràpies naturals i complementàries, amb la finalitat de dotar als professionals de la salut d’eines que els orientin en la pràctica a l’hora d’implementar o no aquests instruments complementaris de cura. Parlem amb Montserrat Gea Sánchez, coordinadora de la guia i IP al Grup de Recerca en Cures de Salut, que s’han fet càrrec de la recerca

    En un entorn de permanent focus públic en les intervencions complementàries que no formen part de la medicina tradicional, què aporta aquesta guia al coneixement professional?

    És innegable que una gran part de la població tant a nivell català com espanyol recorre a les denominades teràpies naturals o complementàries per millorar el seu estat de salut i benestar, sobretot les persones que pateixen malalties cròniques. De fet, atenent a l’augment constant de la prevalença d’aquest tipus de malalties, l’OMS en el seu document «Estratègia de l’OMS sobre medicina tradicional 2014-2023» posa de manifest la necessitat de que la medicina convencional i l’anomenada medicinal natural o complementària han d’arribar necessàriament a una entesa de convivència en benefici últim dels nostres i les nostres pacients.

    Perquè calia fer-la i perquè cal actualitzar-la cada cert temps?

    L’augment de malalties cròniques i de l’esperança de vida ha derivat en un augment de l’ús de les teràpies naturals i complementàries. Per tant, sembla convenient donar a conèixer l’estat actual d’aquestes teràpies pel que fa a l’evidència científica que pot, o no, recolzar el seu ús. A més, podria considerar-se un exercici de responsabilitat professional per part dels professionals de la salut el conèixer a quins tractaments complementaris estan recorrent les persones que atenem i com aquests poden resultar beneficiosos o contraproduents depenent del tractament convencional al que estigui sotmès la persona. Pel que fa a la necessitat d’actualitzar la guia, s’ha observat un increment considerable de les publicacions científiques referents a les teràpies naturals o complementàries.
    Des de la realització de l’anterior guia publicada l’any 2014 hem trobat al voltant de 23.000 estudis nous relacionats amb el tema en qüestió.

    Adreçant-nos a infermeres i infermers i altres professionals de la salut, com resumiria el que hi poden trobar a la guia?

    Aquesta guia pretén ser un recurs basat en l’evidència científica i que permetrà a infermeres i infermers, així com a qualsevol altre professional de la salut, conèixer el nivell d’evidència existent de cadascuna de les teràpies naturals o complementàries més utilitzades. Hi ha dos apartats principals destinats a aquesta finalitat. D’una banda, es pot consultar la síntesi narrativa de tots els estudis inclosos on es detallen la metodologia i resultats dels estudis i, d’altra banda, s’ha desenvolupat un apartat en el qual es presenten taules amb el nivell d’evidència que dóna suport cadascuns dels resultats.

    I adreçant-nos a un públic més general que pot tenir interès en la matèria, què els diria sobre la guia?

    Doncs els diria que tot i que la guia és accessible per a qualsevol persona interessada en la matèria encara que no siguin professionals de la salut, els aconsellem que consultin amb la seva infermera o professional de la salut de referència per aplicacions concretes.

    Pel que fa a l’ús pràctic de la guia, com s’ha de llegir? Com han estructurat els continguts a fi que sigui pràctic per a la consulta?

    Hem seguit la mateixa estructura que en la guia anterior, però òbviament actualitzant i ampliant els continguts. Aquesta està estructurada en 10 apartats diferents. Per entendre com s’ha d’utilitzar la guia es pot consultar l’apartat 4 on s’explica en detall. Però bàsicament el que cal considerar quan es consulti la guia és que hi ha uns apartats en què s’ha explicat de forma detallada la metodologia que ha seguit per a la recerca i maneig de la literatura científica utilitzada i, a continuació, s’ha desenvolupat un apartat de resultats en el qual s’ha inclòs una síntesi narrativa de les 25 teràpies complementària incloses. De forma addicional es va crear un apartat en el qual es resumeixen en forma de taules les indicacions de cada teràpia per facilitar la consulta a la informació de forma ràpida, ja que en el cas d’algunes teràpies la síntesi narrativa és molt extensa.

    Comparant el treball que van fer en la 1a guia i aquesta, quines diferències han trobat pel que fa a la qualitat dels estudis, el creixement de la literatura científica sobre la matèria o l’interès en una o una altra teràpia? Què en destacaria?

    El més destacable és la gran quantitat d’estudis que s’han dut a terme des de la publicació de la primera guia. També és cert que hem trobat una major quantitat de revisions sistemàtiques i metanàlisi pel que fa a la recerca anterior, de fet algunes de les teràpies estan redactades únicament en base a aquest tipus d’estudis que aporten el major grau d’evidència en els resultats. També hem pogut observar que hi ha un interès creixent en desenvolupar estudis de major qualitat en aquest àmbit.

    Per destacar alguna teràpia, podríem considerar que el Ioga és una de les teràpies estrelles ja que a Espanya és la més utilitzada i destacada amb una freqüència d’utilització del 32,5% per sobre de l’acupuntura (31,5%) segons l’Observatori de Teràpies Naturals.

    Perquè han analitzat només els estudis amb l’evidència més alta?

    Era el nostre objectiu plantejar una guia que pogués ser útil a nivell de pràctica clínica però que, a la vegada, estigués desenvolupada en base als resultats derivats d’estudis amb alt rigor científic. En relació amb això, hi ha un consens entre els experts en metodologia de la investigació que indica que les revisions sistemàtiques, amb o sense metanàlisi, i assaigs clínics controlats aleatoritzats, quan estan ben dissenyats, ofereixen resultats fiables. Per tant, si el nostre objectiu era proporcionar una guia que impulsés la pràctica basada en l’evidència, havíem de centrar-nos en aquest tipus d’estudi.

    D’altra banda, un dels motius pel que hem pogut basar-nos en aquest tipus d’estudis és la gran quantitat de literatura científica produïda des que es va publicar la versió anterior d’aquesta guia.

    Dels estudis analitzats, n’han trobat algun en que la conclusió sobre l’eficàcia i seguretat d’alguna de les teràpies sigui negativa i dugui a no recomanar-ne el seu ús?

    En la majoria d’ocasions, a nivell científic resulta complicat donar una resposta dicotòmica de sí o no. No podem donar una resposta contundent perquè aquí caldria considerar moltes variables, com ara el tipus de malaltia, l’edat, el gènere i el tipus de variables estudiades.

    En general, i en base a les teràpies incloses en la present guia, no es pot afirmar que hi hagi efectes negatius associats a l’ús de cap de les mateixes. No obstant això, hem de destacar que nosaltres sempre parlem de les teràpies naturals com un complement i mai com una alternativa als tractaments convencionals prescrits.

    Posi’m algun exemple de les evidències trobades que l’hagi sorprès o que, per la incidència que pot tenir en els usuaris que en fan ús sigui especial rellevant tenir-ho en compte?

    Bé, el que més va sorprendre a l’equip en primer lloc va ser la gran quantitat d’estudis desenvolupats en un període de temps tan curt, parlem d’un total de gairebé 23.000 estudis científics en quatre anys.

    Un altre aspecte destacable, i que en la nostra opinió és el que més pot interessar a les persones que consultin la guia, és que hi ha una quantitat considerable d’evidència que indica que algunes de les teràpies poden ser molt efectives quan s’utilitzen com a complement al tractament convencional, però tenint en compte que en la majoria d’ocasions l’ús alternatiu d’aquestes teràpies no ofereix beneficis substancials.

    Ens ha sorprès la gran quantitat d’evidència que recolza la utilització del Ioga com a teràpia complementaria a diferents àmbits com pot ser la salut de la dona durant l’embaràs, ja que s’ha demostrat que el Ioga és una teràpia efectiva per millorar la depressió pre i postpart. També hi ha evidència que indica que el Ioga en combinació amb la teràpia cognitiu-conductual pot millorar la salut mental de persones que pateixen de trastorn de pànic.

    Fins quin punt és important aflorar la literatura científica, l’evidència existent, per entendre com aquestes intervencions poden contribuir al benestar de les persones?

    Si pretenem oferir cures d’excel·lència en l’àmbit de la salut, és essencial que les nostres actuacions es basin en la millor i més actual evidència científica. Només d’aquesta manera podem garantir la millor atenció als nostres pacients. A més, resulta lògic pensar que si aquest pensament s’aplica en la infermeria i en la medicina convencional, també s’apliqui pel que fa a les denominades teràpies naturals o complementàries.

    Hi ha grans diferències entre teràpies, pel que fa al número d’articles analitzats. Trobem que acupuntura, digitopuntura o Ioga, estan per sobre de la cinquantena mentre que d’altres com cromoteràpia, naturoteràpia, Xiatsu o la teràpia floral de Bach en tenen menys de cinc. A què pensa que és degut?

    Un dels arguments per poder justificar aquest desequilibri entre les diferents teràpies en termes de publicacions científiques podria explicar, almenys en part, per la popularitat de les mateixes. Fins al moment, el Ioga és la teràpia a la qual més freqüentment recorren les persones que busquen millorar el seu estat de salut. En relació amb l’acupuntura, és la teràpia més rellevant dins de la medicina tradicional xinesa i és possible que aquest fet pugui influir en l’atenció que es presta a aquesta teràpia.

    Per contra, en el cas de la teràpia floral de Bach hi ha un vuit pel que fa a estudis científics independents i per aquest motiu, tot i existir literatura, no es pot incloure en la guia ja que pot estar potencialment esbiaixada per interessos comercials.

    A la Guia s’explica que s’ha elaborat amb les mateixes directrius i criteris d’avaluació que la Registered Nurses Association of Ontario (RNAO) va fer per al programa d’Implantación de Bones pràctiques en cures (BPSO) adoptat per la Unitat de Recerca en Cures de Salut Investen-ISCIII Del Ministeri d’Economia i Competitivitat. Per què és important?

    Quan es realitza qualsevol recerca és important seguir un procés establert que doni rigor al mateix i faci que els resultats siguin fiables. En aquest cas concret, la RNAO és un organisme de gran prestigi, no només a nivell de Canadà, sinó que s’ha convertit en un referent mundial pel que fa al desenvolupament de guies de bones pràctiques clíniques en l’àmbit de la infermeria i l’objectiu és ser un pont d’unió entre la investigació i la pràctica basada en l’evidència.

    D’altra banda la unitat Investén-isciii va iniciar ja fa molt temps la implantació del model a diferents CCAA, per tant, és lògic que tothom seguim uns criteris homogenis alhora de classificar i entendre els nivells d’evidència científica.

    A banda del treball de camp dels autors i autores, quin paper han tingut els revisor/es de la guia?

    Per a cada una de les teràpies incloses en la guia s’ha seguit un procés anomenat «per parells» tant en el procés de selecció i avaluació dels estudis com en el procés d’extracció de dades. Aquest mateix procés es va extrapolar a la revisió externa de la guia, per a això es va recórrer a professionals aliens a aquesta investigació. Per cada teràpia hi va haver dos revisors, un professional expert en la teràpia i que es va encarregar de revisar el contingut i un professional expert en metodologia de la investigació per assegurar el rigor de tot el procés d’investigació i que, en última instància fa fiables els resultats presentats.

    Un cop acabat aquest treball, quina és la seva valoració pel que fa a l’estat de l’interès de la comunitat científica per avançar en l’evidència sobre aquests instruments? En comparació al nº d’articles trobats i les temàtiques en comparació amb l’anterior guia? Quina és l’evolució que estima en aquest sentit?

    És innegable que hi ha hagut un augment pel que fa a l’interès de la comunitat científica en relació a aquest tipus de teràpies en un intent de donar resposta a les necessitats dels nostres pacients. A més, sembla que aquesta tendència es mantindrà en els propers anys a causa del increment progressiu de la seva utilització per part de la població general.

  • Les dones tenen més diagnòstics i més comorbiditat per depressió però menys atenció i despesa sanitària

    El Servei Català de la Salut disposa d’un programa anomenat «d’harmonització farmacoterapèutica (PHF)» que vol garantir «l’equitat en l’accés als medicaments hospitalaris i medicaments en recepta en l’àmbit del SISCAT, la millora en els nivells d’eficiència i efectivitat i en el nivell d’utilitat terapèutica, d’acord amb els principis d’ús racional, tenint en compte el marc de disponibilitat i la necessària optimització dels recursos». Per arribar a aquesta equitat hi ha un equip darrere treballant en l’anàlisi d’on hi ha més desigualtats i per què.

    Caridad Pontes, gerent d’aquest programa, va explicar el funcionament del grup durant la primera Jornada “Incorporem la perspectiva de gènere en salut” de l’Institut Català de la Salut. «Fem anàlisi de consum, de despesa… però també fem anàlisi de l’adequació de la prescripció», explica. «Podem tenir informació molt detallada no només de quantitat de caixes dispensades, sinó també de quins són els resultats i algunes dades de pràctica real de quines són les conseqüències de les prescripcions», segueix. Donat que la seva exposició havia de cursar sobre sexe i gènere, Pontes va explicar que quan van començar a fer anàlisis a hospitals també i des del principi es van plantejar com contemplar les variables del sexe. Tot i intentar aplicar aquesta anàlisi sistemàtica, quan la presentaven a molts tècnics rebien com a resposta que era massa informació i no calia posar-ho tot: «s’ha de dir que hi ha clínics amb sensibilitats molt variables».

    En tot cas, Pontes durant la ponència va intentar desenvolupar el perquè d’aquesta importància amb un cas que s’adiu molt al dia d’avui, el Dia Mundial de la Salut Mental i la malaltia de la depressió.

    Com ja revelava l’Enquesta de Salut de Catalunya, el 7,6% de la població de 15 anys i més pateix depressió major o depressió major severa. Això suposa el 3,9% dels homes i l’11,2% de les dones. L’ESCA també mostrava que aquest percentatge augmenta amb l’edat (sobretot a partir dels 75 anys, que és del 13,9%) i és més elevat en les persones que pertanyen a la classe social menys afavorida (8,5% la classe III i 4,6% la classe I) i en les persones amb un nivell
    d’estudis més baix (11,5% les que tenen estudis primaris o no en tenen i 3,4% les persones amb estudis universitaris). El paràgraf dedicat a aquesta malaltia de salut mental acabava afirmant que el percentatge de població amb depressió major o depressió major severa ha augmentat en el darrer any en més d’un punt de percentatge sobretot en les dones.

    Diapositiva del consum d’antidepressius durant la Jornada de l’ICS

    En aquest sentit, Francesca Zapater escrivia per aquest diari que «la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts».

    Una sèrie d’anàlisis que va voler treballar l’equip d’harmonització farmacoterapèutica va centrar-se en la depressió. Per què? Per ser un dels grups terapèutics en el qual la diferència per sexe en la prescripció és més gran. Pontes explica que «les dones consumim antidepressius en una proporció molt més elevada i molt més intensa que els homes» i que «els analgèsics són un altre dels candidats de recepta més elevat».

    La prevalença de depressió és molt més elevada en dones que en homes. Pontes creu que pot haver-hi moltes causes que expliquin això però que, en tot cas, «els números al final ens diuen que la prevalença en dones és de tres vegades més». I això passa en totes les franges d’edats: la prevalença és continuada i es nota encara més en edats avançades.

    Com a banda dels fàrmacs, on les dones estan molt més medicades, cal també saber quin ús es fa dels serveis de salut, Pontes va explicar que en mirar la taxa de salut mental ambulatòria, es veu que els homes no fan un ús menor d’aquests alhora que «hi ha 2-3 vegades més dones amb diagnòstic i el consum d’antidepressius és fins a 3-4 vegades més». «Això és inesperat però potser és que s’atenen en altres tipus de dispositius, no? Doncs si mirem quin grau de salut tenen en general les dones que tenen depressió respecte els homes que tenen depressió… Si fem un anàlisi de comorbiditat veiem que els dones amb depressió tenen una càrrega de comorbiditat molt més gran que la dels homes», segueix Pontes. Aleshores planteja que «hauríem d’esperar que les dones fessin un consum de recursos sanitaris molt més gran que els homes». No és així en comparar les taxes d’ús de serveis sanitaris a partir de taxa d’ingressos, taxa d’ingressos urgents i ús de serveis ambulatoris per dones diagnosticades de depressió o per homes.

    Un altre dels elements analitzats va ser la despesa sanitària en depressió (farmàcia, hospitalització…). La despesa sanitària en homes amb depressió és de nou més elevada que la què fan les dones amb depressió. «Tenint en compte que tenen més comorbiditat les dones i que fan molt més consum de fàrmacs…», valora Pontes.

    Ús de recursos sanitaris en dones amb depressió

    Li planteja aleshores al públic que «igual és que tenen una mica menys de gravetat les dones o pot ser que hi hagi una major queixa». Però aquests són supòsits que des del grup no poden comprovar amb les dades que fan servir per l’anàlisi de fàrmacs. Sí que van mirar un factor que podia ajudar-les a tenir més concreció: les dades d’intents d’autolisis que «és una marca de gravetat, és el factor de risc més elevat per tenir un suïcidi consumat posteriorment». Pontes, sobre això, a més, va valorar que «hi ha una discrepància molt gran en la incidència d’intents d’autolisis en dones i homes» que a més «no correlaciona gens amb la incidència de mort per suïcidi que és molt més elevada en homes que en dones». És a dir, com a indicador de gravetat van veure si hi havia menys intents d’autolisis entre les dones i la resposta va ser que no: les dones tenen dues vegades més d’intents d’autolisis que els homes.

    Així, en salut mental el sexe també importa. «Hi ha coses que són esperables perquè depenen del sexe però altres que són inevitables que depenent de la cultura i la societat que, si estan produint inequitats, hauríem d’intentar analitzar i afrontar. El primer pas és mirar-les», va tancar Pontes.

  • El camí cap a la infermera escolar

    Tot comença amb el diagnòstic, epilèpsia farmacorresistent, espina bífida, estenosis subglòtica, diabetis mellitus tipus 1, síndrome stxbp1… descobreixes que el teu fill no compleix cap dels criteris de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) per accedir a cap tipus de suport a l’aula… I finalment t’adones que educació no té cap recurs per tal de garantir una atenció sanitària de qualitat durant l’horari lectiu i no lectiu. Alumnes invisibles, mestres I vetlladors realitzant tasques sanitàries i famílies (normalment mares) instal·lades als centres escolars són les conseqüències d’un govern que abandona als seus alumnes.

    I fa que no puguis participar en el projecte educatiu de l’escola (ni menjador, ni excursions ni colònies).

    Tot plegat és un terratrèmol familiar bio-psicosocial, alteració dels ritmes biològics, simptomatologia ansiosa, depressiva, disminució dels ingressos. Teníem dues opcions: l’acceptació d’una situació injusta o bé alçar la veu i fer visibles als nostres fills.

    Permeteu-nos començar pel principi. Al mes de gener d’aquest mateix any en Lluís Guinó (PdCAT) ens va obrir les portes del Parlament, vam fer arribar la nostra proposta a tots els grups parlamentaris. Vam ser molt clares: volem la incorporació d’una infermera escolar a totes les escoles; com podeu suposar, és difícil que algú s’hi oposi, parlem de béns jurídics com la família, els drets dels infants, la salut i l’educació inclusiva. I al juny el Parlament va aprovar una moció sobre escola inclusiva presentada per Esther Niubó (PSC) en la qual, entre altres coses, s’insta el Govern a atendre les necessitats sanitàries de l’alumnat amb malalties cròniques. Ara restem a l’espera de data per la compareixença al Parlament davant la Comissió de Salut i Educació.

    Però sabíem que no era suficient restar esperant, i vam instar al conseller Josep Bargalló i la consellera Alba Vergés a posar una data de reunió. Van delegar aquesta reunió en la Sra. Imma Reguant, subdirectora general d’Educació Inclusiva, i la Sra. Carmen Cabezas, subdirectora general de Promoció de la Salut. Hem tingut sort de trobar-les en el nostre camí, implicades professionalment i personal per tal de donar resposta a les necessitats de cura i atenció permanent dels infants amb malalties cròniques.

    El treball interdepartamental que pot ser semblar tan obvi no ho era, almenys fins ara. Ambdues van posar el punt de partida a l’Acord Marc Salut-Educació i aquí és on ens trobem ara. Pel que fa als alumnes amb necessitats sanitàries, l’Acord Marc constitueix un instrument molt valuós per protocolitzar i sistematitzar la detecció de casos i el traspàs d’informació entre Educació I Salut.

    Aquesta seqüència serà la següent:

    • En el moment de la preinscripció al centre educatiu, les famílies autoritzarem el traspàs de dades de l’alumne.
    • Conjuntament la família amb el seu equip pediàtric de primària elaboraran el PIIC (pla individualitzat interdisciplinar i compartit), on es concreten les necessitats sanitàries de l’alumne i es pactarà actuació.
    • El PIIC arribarà a la infermera del CAP de referència del centre educatiu (els centres educatius disposaran d’un CAP de referència de la zona, de vegades no coincidirà amb el CAP de referència de l’alumne, però treballaran comunicats).
    • A la Comissió d’Avaluació de la Diversitat (CAD) es concretarà el recurs que l’alumne necessita: qui, com, quan i durada (aquesta comissió està representada per docents, tutors, psicopedagogs, infermera, etc.)
    • Finalment, l’EAP demanarà el recurs pertinent.

    Es disposarà i crearan tantes comissions com zones sanitàries esdevinguin, i al capdamunt de totes la Imma Reguant i la Carmen Cabezas.

    Tot l’acord Marc Salut-Educació està ja redactat i en mans de les diferents assessories jurídiques; tan sols falten les signatures dels consellers, i per tant restem a l’espera que trobin el moment de fer aquesta signatura.

    La seva realització farà que els nostres fills puguin participar del projecte educatiu del centre en condicions d’equitat. Si parlem d’inclusió parlem d’equitat, donar a cada alumne allò que necessita.

    L’altre aspecte que considerem un èxit rotund és que per primera vegada el Departament d’Educació reconeix als alumnes amb necessitats sanitàries com alumnes amb NEE. Fins ara eren invisibles, aquest és un triomf absolutament nostre!

    En aquest camí no hem estat soles. Al contrari, hem estat molt ben acompanyades de la mà d’en Ramon Font, l’Anna Gardeñas i l’Anaïs López d’USTEC; d’en Manel Pulido i la Teresa Esperabé de CCOO; de l’Engràcia Soler, presidenta d’ACISE (Associació Catalana d’Infermeria i Salut Escolar; de la Natàlia Colina representant d’ACISE i del COIB; i d’en Lluís Vila, president de FAPAES. Gràcies a tots per ser-hi.

    Aquests agraïments no són un punt i final, són un continuem. Ara falta la part més complicada materialitzar l’Acord Marc Salut-Educació. Per una banda, aquells alumnes considerats casos sanitaris complexes han de disposar d’una infermera fixa al centre, en aquests casos les intervencions puntuals d’una infermera itinerant no s’ajustarien a les seves necessitats.

    Per altra banda, som realistes i sabem que toparem amb l’excusa dels pressupostos, la manca de personal dels CAP… però hem de ser optimistes intel·ligents: l’Acord Marc ha de constituir el punt de partida per la incorporació de la infermera a tots els centres educatius.

  • Maleïda amiloïdosi: una experiència de malalt

    El mes d’octubre de 2010 en un Hospital públic, el Sant Joan de Reus, em van descobrir una malaltia de les anomenades rares: l’amiloïdosi primària. Unes setmanes més tard vaig començar un tractament a un altre centre sanitari també públic: el Clínic de Barcelona. Des d’aleshores crec haver acumulat prou experiència d’usuari de la sanitat per a poder-la explicar en un llibre publicat recentment i titulat: «Maleïda amiloïdosi. Diari d’un malalt del Clínic». En les seves pàgines narro, en format de crònica periodística, com va ser el procés de diagnòstic i el tractament posterior, inclòs el transplantament autòleg de moll de l’ós; cap al final faig unes reflexions sobre la condició de malalt i la importància de la sanitat pública en una societat com la nostra.

    La meva entrada en un centre sanitari es va produir en un dels pitjors moments: la tardor de 2010; just quan començaven les retallades dels serveis públics, impulsades aleshores per un Govern de la Generalitat que, en el cas de la sanitat, havia posat davant la Conselleria a l’ex-President de la patronal privada del sector.

    La meva conversió de persona, diguem-ne normal i corrent en un pacient hospitalari, va ser una mica traumàtica; d’entrada em va provocar un seguit d’incerteses difícils de pair, la primera derivada del desconeixement que tenia sobre l’abast real de la meva malaltia, ja que tenia unes característiques especials; aquesta inseguretat em va forçar a cercar informació de la manera més ràpida possible, la qual cosa en aquests temps de sobreabundor informativa només em podia portar a la confusió i a refermar-me en quelcom que ja sospitava: els algoritmes de Google són una trampa i aquest buscador no constitueix en si mateix un sistema creïble per crear coneixement en temes de salut; cal sempre recórrer a fonts solvents i acreditades.

    La segona incertesa estava relacionada amb l’ambient sociopolític del moment; jo temia que es produís una situació insostenible a l’interior de l’Hospital a conseqüència de les vagues i de les protestes i que això pogués afectar el meu tractament. Aquest segon sentiment tenia molt a veure amb quelcom que sembla ser consubstancial a la condició de malalt greu: la por al que pot passar, els dubtes sobre el tractament i, derivada de tot plegat, la fragilitat que s’instal·la en la vida del malalt.

    En aquests anys de pacient he descobert força coses que explico abastament en el llibre, algunes de les quals apunto ara aquí; per començar, la confirmació de la competència, no solament científica sinó també professional, del personal de la sanitat pública: em van atendre en la meva època d’hospitalització, sanitaris que portaven un llaç negre en senyal de protesta, però sempre van estar al meu costat en tot i per tot, fet lloable, ja que la majoria acabava de perdre el deu per cent del seu sou que, per cert, avui encara no han recuperat, i que a més eren sabedors que les seves condicions de treball empitjorarien substancialment els anys que vindrien.

    Entre els elements que integren la meva experiència també hi ha un espai per al tema de les relacions metge-malalt, sobretot per l’exigència que la comunicació entre ambdós sigui fluida. És cert que els facultatius treballen en unes condicions pitjors que mai, però això no exclou la necessitat que s’acostin al pacient d’una manera el més empàtica possible i que facin per tant, alguna cosa més que mirar la pantalla de l’ordinador per veure-hi els resultats de les proves i de les anàlisis. Com diu el meu hematòleg Dr. Bladé, les visites han de començar sempre mirant el malalt.

    També he pogut constatar en tot aquest temps que a nivell d’institució, als directius i responsables dels centres sanitaris els cal escoltar els seus usuaris d’una manera una mica més profunda que passant-los enquestes de preguntes i respostes simples. Recentment s’ha generat un moviment que situa l’opinió del pacient en el centre dels canvis en l’assistència sanitària. A l’Hospital Clínic, l’actual Direcció General va impulsar fa dos anys una Comissió de Malalts i Usuaris de la qual formo part, que ha aconseguit que la participació no sigui només una paraula que fa quedar bé, sinó que serveixi per canviar les polítiques internes, els protocols de funcionament i també per donar idees per establir processos de millora.

    Finalment, crec que hi ha un principi que no poden oblidar: gaudir d’una sanitat pública de qualitat, amb professionals valorats en tots els aspectes, contribueix a trencar les desigualtats i a afavorir la cohesió social. No puc deixar de pensar què m’hauria pogut passar fa uns anys com a pacient d’una malaltia minoritària que afecta una de cada 100.000 persones, si no hagués existit un centre públic com el Clínic que no fa màrqueting sanitari, sinó que treu diners d’allà on pot per a fer recerca, sense tenir en compte cap més rendibilitat que la social.