Just Deploy It!

Blog

  • Els accidents de treball amb baixa han crescut un 36% a Catalunya des que s’aplica la reforma laboral

    La reforma laboral, qualificada per l’expresident d’Espanya, Mariano Rajoy, «d’extremadament agressiva» i no esmenada pel govern del PSOE, ha contribuït a l’augment de l’accidentalitat a la feina a Catalunya, segons es desprèn de les dades recopilades per Diari del Treball i les valoracions sindicals.

    El mes passat, els sindicats mostraven la seva alarma davant del fet que entre gener i juliol s’havien produït a Catalunya 56 morts en accident laboral. Només el juliol hi va haver fins a 10 accidents laborals mortals.

    No es tracta, però, d’un augment puntual cenyit a l’últim any, sinó que és una tendència a l’alça des del 2013.Si es compta el període de gener a juliol d’enguany, el nombre d’accidents amb baixa suma 59.704, cosa que representa un increment del 6% respecte al mateix període de l’any anterior.

    Es podria argumentar que l’increment d’activitat fruit de la recuperació econòmica pot explicar que hi hagi més accidents. Per a tenir en compte les fluctuacions en el mercat de treball, s’ha creat l’índex de sinistralitat, que mesura el nombre d’accidents per cada 100.000 treballadors.

    Tant si el càlcul es fa en funció de la totalitat dels accidents com si es fa a partir de l’índex de sinistralitat es veu com la tendència dels accidents a disminuir fins als anys 2012-13, s’ha capgirat i, des d’aleshores, creix constantment. Aquest any, el nombre d’accidents amb baixa laboral ha crescut un 36% si es compara amb els que entre gener i juliol s’havien registrat l’any 2013.

    Durant el primer semestre i el juliol, els accidents laborals amb baixa acostumaven a ser el 60% del total anual. En aquest sentit, si es manté el creixement experimentat els últims anys, a la fi de 2019 es podria superar la xifra psicològica dels 100.000 accidents amb baixa. Per trobar una xifra semblant caldria anar enrere fins a l’any 2010.

    Si es miren els gràfics, es veu que tant en xifres absolutes com en l’índex de sinistralitat a Catalunya es dibuixa una evolució idèntica: els accidents baixen fins a 2012-13 i pugen des d’aquesta data en una tendència que no s’ha frenat. Això passa encara que l’índex mesura els accidents en el conjunt de l’any i no es discriminen mensualment.

    Cristina Torre, secretària d’acció sindical de CCOO de Catalunya, assegura que «l’explicació cal buscar-la en la reforma laboral». Fa memòria i recorda que l’any 1995 es va aprovar la llei de prevenció de riscos laborals. L’aplicació d’aquella normativa va possibilitar la lenta reducció dels accidents, tant lleus, com greus o mortals. I és a partir de la reforma laboral quan la tendència canvia i la corba s’enfila.

    «La reforma laboral inclou en un dels seus apartats menys coneguts que les mútues prenguin un paper protagonista en la gestió dels accidents», diu Torre. A partir de la reforma de la normativa que regula la intervenció de les mútues en els accidents que es produeixen a les empreses, són aquestes entitats, que d’altra banda han de pagar els salaris quan hi ha incapacitat fruit dels sinistres, les que qualifiquen els accidents.

    I precisament, des que ho decideixen les mútues, el nombre d’accidents lleus ha crescut molt més que el que ho han fet els accidents greus. Això té una repercussió directa en les inversions que han de fer les empreses en prevenció: si baixen els accidents més perillosos, no cal dedicar fons a evitar-los, poden pensar els empresaris. Però, si no hi ha polítiques preventives, el resultat és que hi ha més accidents.

    «Una cosa que hem vist és que ara la majoria de les declaracions d’accidents laborals greus tenen a veure amb sinistres amb afectació violenta sobre les persones. Si hi ha un aixafament d’un treballador, això no es pot amagar, perquè hi ha atestat policial i intervé també la inspecció de treball, però si una persona fruit de l’estrès pateix un accident cardiovascular, pot passar com un cas lleu, i quedar amagat en els índexs de sinistralitat», afirma Torre.

    La reforma laboral, segons la sindicalista de CCOO, ha tingut un altre efecte perniciós per a la classe treballadora i la seva seguretat a la feina: ha fet possible la cadena de subcontractacions que permet que una empresa passi parts de la seva activitat a altres companyies que, per tenir guanys retallen, no només salaris sinó també inversions en salut i prevenció d’accidents.

    Un tercer aspecte que explica l’evolució creixent de la sinistralitat és la proliferació de feines amb contractes precaris o parcials. Aquests llocs de treball els ocupen persones que per les seves condicions contractuals acostumen a estar més disposades a acceptar feines amb més riscos o sense la protecció adient, mentre que els operaris amb contractes fixes acostumen a reclamar mesures de seguretat o poden recórrer als seus representants sindicals per evitar fer feines que posin en perill la seva integritat.

    Per la seva banda, Núria Gilgado, Secretària de Política Sindical de la UGT de Catalunya, coincideix en el fons amb les declaracions de Torre. Ho fa amb gairebé un eslògan: «sempre hem dit que la precarietat porta a la sinistralitat», diu. En aquest sentit recorda «diversos estudis que hem fet al sindicat que mostren que en aquells sectors amb condicions laborals més dolentes és on es produeixen més accidents de treball».

    Gilgado posa sobre la taula un seguit de circumstàncies que en la seva opinió fan que els accidents es disparin a partir de la posada en marxa de la reforma laboral: «la flexibilització i l’allargament de les jornades de treball, els horaris interminables i la rebaixa de salaris». Però, en la seva opinió un element fonamental és que «a partir de la reforma laboral es va veure el que són inversions en previsió com una mera depesa, i es van retallar aquestes mesures, cosa que ha fet que al país no hi hagi una cultura preventiva necessària per assegurar el treball i la salut».

    I encara hi ha un altre element indirecte que lliga els accidents amb la reforma laboral: és la nova norma que obliga a declarar la jornada laboral. «La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), justifica l’exigència del control dels horaris per fer que es compleixin els temps de descans. Dit en altres paraules, si no se sap les hores que treballa una persona no es poden tampoc reclamar els temps de descans», diu Cristina Torre. És sabut que la desregulació massiva d’horaris va arribar de la mà de reforma laboral.

    Però no tot són aspectes crítics. La legislació espanyola ha decidit des de l’1 de gener d’aquest any adoptar els criteris per classificar els accidents de treball, seguint les pautes establertes per l’Organització Internacional del Treball (OIT), i la Unió Europea (UE).

    L’adopció dels criteris permetrà tenir dades estadístiques de com es produeixen els sinistres i adoptar les polítiques consegüents per evitar-los. Ara bé, això podria no aplicar-se a Catalunya, explica Torre, perquè la Generalitat ha decidit no utilitzar la classificació esmentada, per la qual cosa aquí tampoc es podran conèixer els accidents segons les seves causes.

  • Sobreviure a una mort per suïcidi d’un ésser estimat és millor en comunitat: la importància de parlar convertit en associació

    L’home de la Maria José va morir per suïcidi fa 5 anys. Com ella mateixa ens explica, en tractar-se d’una mort tràgica, la policia s’involucra i després hi ha un seguiment. Els Mossos d’Esquadra van trucar-la al cap d’una setmana per si necessitava parlar però ella encara no es veia amb forces. En intentar-ho de nou al cap de dues setmanes van acabar anant a casa seva. «Va ser la primera vegada que algú em va parlar del suïcidi d’una manera tan normalitzada», ressalta.

    La visita dels Mossos va servir per informar-la de l’existència de l’associació Després del Suïcidi-Associació de Supervivents (DSAS). «La mort del meu marit va ser a l’estiu i vaig dir trucaré perquè aquesta gent s’ha portat bé, ha vingut a casa meva. Vaig anar quasi com a gratitud a la parella que va venir a casa. L’acollida que em van fer a l’associació va ser molt bèstia per mi. Em van dir coses que ningú m’havia dit: que hi ha una desconnexió en el moment que la persona es suicida, que en aquell moment no veus res i el patiment és molt greu», relata Maria José.

    I és que com ens explica a les portes de l’Hospital de Sant Pau i de la Santa Creu de Barcelona durant el Dia de la Prevenció del Suïcidi, afrontar el dol d’una mort per suïcidi és difícil perquè no és «habitual i s’enquista». Així, l’associació DSAS té com objectiu facilitar un espai de confiança i d’escolta respectuosa per acompanyar els supervivents en el seu procés de dol. En els grups de suport que genera s’intenta «acollir tota la gent que ho està passant molt malament, donar suport, dirigir també». A la Maria José per exemple, en el seu moment, la van dirigir a la unitat de Sant Pau de psiquiatria on hi va estar anant durant un temps amb una psiquiatra i un psicòleg.

    Segons dades de l’OMS, cada 40 segons una persona es treu la vida al món i, a Catalunya i a l’estat espanyol, el suïcidi és la primera causa de mort no natural. Maria José exemplifica que si de cada persona que mort per suïcidi hi ha sis persones del seu entorn que quedaran molt tocades, estem parlant de moltes persones l’any que necessiten atenció psicològica per la poca gent que hi ha per atendre’ls. Davant aquesta situació, Maria José declara que s’ha de fer molta feina i «aquesta feina es fa parlant, però no ho fem». «Està demostrat que fer campanyes de trànsit funciona per baixar la taxa de mortalitat. Si sabem això, si sabem que fer campanyes sensibilitza la gent i ajuda a que es redueixin, per què no es fan campanyes sobre el suïcidi? És un mite que parlant es propicia més», declara.

    Així, per ella, el seu gra de sorra «en tota aquesta moguda» és parlar tantes vegades com calgui i siguin necessàries. No només per fer prevenció, també perquè les persones que queden ho facin d’una forma normalitzada. «Jo a la meva vida, l’entorn, laboral, on sigui, m’he trobat gent desesperada que tenia idees suïcides, jo no hagués sabut enfrontar-me a això si no hagués tingut la informació que m’ha donat l’associació. Si em trobo una persona desesperada a banda d’escoltar-la i acompanyar-la és demanar-li que ho deixi per demà, ‘vols treure’t la vida ara, no sóc ningú per dir-te que no, però ho deixes per demà i mentrestant anem a buscar ajuda. Tens algun referent, alguna família? Aplacem i parlem’».

    A més a més de fer ús de l’associació per adquirir recursos, també destinen esforços en treballar com trencar amb els mites que envolten el suïcidi i en què deixi de ser tabú i es criminalitzi. «Una de les coses que més ens agrada a qui hem viscut de prop una mort per suïcidi és que la gent parli d’elles, del què feien, que recordin el dia que vam anar a la muntanya, que no se les recordi només pel segon en el que es va suïcidar. Jo vaig estar casada amb ell 15 anys i que només el recordin perquè es va suïcidar… va fer moltes coses!» Per la Maria José, només recordar la persona per la manera com va morir és criminalitzador: «quan algú mor de càncer es parla de la seva vida, i si es parla de la seva mort es fa poc, i sobretot no es parlarà d’ell com el cancerós… que bèstia reduir-ho tot a és un suïcida».

  • El COMB exigeix a la conselleria de Salut la creació d’un Observatori de les Agressions a Professionals Sanitaris

    Just després de conèixer l’agressió a una metgessa per part d’un pacient, des del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB) demanen d’una vegada per totes la creació d’un Observatori de les Agressions de Professionals Sanitaris. L’objectiu és poder veure aquest fenomen que pel doctor Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, com ha explicat en una entrevista per aquest mitjà, «no és menyspreable».

    Si bé el doctor Padrós reconeix que fins ara aquest tema no era el primer en el llistat de preocupacions de la comunitat sanitària a Catalunya, a nivell estatal sí que ho era. «A mi em deixava astorat pensar que fos el primer o el segon problema entre els sanitaris a Espanya perquè no hi ha dades. És necessari que hi hagi una eina objectiva que ens permeti quantificar i saber de què estem parlant», ha declarat el doctor Jaume Padrós.

    El Col·legi compta amb un servei d’assessorament, d’atenció i d’ajuda en els metges que han rebut agressions tant físiques com d’amenaces però veuen limitacions en aquesta eina per donar l’abast a la totalitat del problema. En aquest sentit, la demanda que ara vehicularan dirigida a la consellera de salut Alba Vergés ja es va fer en el seu moment als consellers Boi Ruiz i Toni Comín.

    De fet, en una resolució de la comissió de salut del 20 d’abril del 2017 es va aprovar la Resolució 590/XI del Parlament de Catalunya, sobre les agressions i les coaccions a professionals sanitaris. En l’escrit s’instava el Govern a fer un registre de violència física o verbal de professionals sanitaris.

    «A mi com a president del CoMB m’ha de preocupar i he de vetllar per les agressions als metges però no puc només preocupar-me per ells perquè en realitat els més castigats es troben en altres professions: administratius, auxiliars, infermeria… i en tots ells m’atreviria a dir que les dones encara més i també intueixo que deuen ser més agredides les dones metgesses que els homes metges», ha analitzat el doctor Padrós. En aquest sentit, ha informat que proposaran realitzar també aquesta petició a tots els Col·legis professionals d’afectats, sobretot infermeria.

    Una segona demanda que el doctor Padrós ha volgut revelar a aquest diari ha estat que s’aprovi en l’àmbit parlamentari, més enllà del mateix Govern, una proposició de llei que creï una regulació sobre els drets i deures ciutadans en l’atenció sanitària. «Això ja existeix en altres estats i en altres comunitats autònomes de l’estat espanyol derivant en alguna norma com ara el cas de Navarra on s’han arribat a fixar multes d’entre 600 i 600.000 euros», explica.

    Així, aquesta segona proposta del CoMB neix, en boca del seu president, perquè des de l’última reforma del codi penal l’any 2016 tot el que són amenaces i insults, exceptuant casos com ara l’amenaça de mort, ja no estan tipificats com a delicte. «Crear situacions que pugui afectar la qualitat de l’àmbit de l’atenció no és delicte i això és inaudit…», opina el doctor Padrós que defensa que ha d’haver-hi una norma que tingui capacitat sancionadora per «aquells ciutadans que objectivament facin un ús del servei públic tant des del punt de vista físic com de tracte als professionals que puguin atempti la seva dignitat».

    Agafant totes dues propostes i donat que la resolució va ser aprovada per unanimitat, el CoMB defensa que s’ha de crear un Observatori públic però també crear una iniciativa parlamentària o bé un decret o una ordre del Departament de Salut que tipifiqui els comportaments que el codi penal no contempla però que són atemptatoris a la dignitat o a l’ús dels equipaments físics i també dels recursos humans del sistema sanitari.

    La petició arriba de nou en un context on, segons el doctor Padrós, hi ha la percepció que aquests delictes menors que han deixat de ser tipificats han augmentat. Durant l’any 2018, la Unitat Integral de Prevenció de la Violència contra el Metge (UIVCM) va tramitar un total de 81 agressions a metges, 55 d’aquell mateix any i 26 d’anys anteriors. A més, des del CoMB van realitzar 35 assistències a col·legiats per compareixença als jutjats i es va exercir l’acusació particular en 16 judicis.

  • La falta d’accés a medicaments o a atenció mèdica es triplica entre les persones pobres segons un informe

    L’Enquesta Nacional de Salut ens diu que l’estat de salut de la població de 15 o més anys és, en general, bo, perquè una mica més del 70% de la població considera que la seva salut és molt bona o bona.

    No obstant això, el fet de tenir un treball o estar en desocupació té una influència important en l’estat de salut percebut. Només el 18,6% de les persones que tenen un treball opina que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent; no obstant això, aquesta mateixa consideració s’incrementa en nou punts percentuals (27,4%) quan es tracta de persones en desocupació i a més del doble (43,6%) quan es tracta de persones que exerceixen labors reproductives i de cura (“labors de la llar” com les denomina l’INE) la pràctica totalitat, dones.

    El 37,4% de les persones pobres considera que la seva salut és regular, dolenta o molt dolenta, xifra que està una mica més d’11 punts percentuals per sobre de mesura per a les persones no pobres (26,2%), és a dir, una diferència entre totes dues del 43%.

    Aquestes dades les recull l’informe ‘La desigualtat en la salut’ que ha presentat l’EAPN Espanya (European Anti Poverty Network), una coalició independent d’ONG i altres grups involucrats en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social en els Estats membre de la Unió Europea. L’edició 2019 de l’Índex Bloomberg Healthiest Country deia que l’estat espanyol és l’estat més saludable del món. Per saber si es compleix aquesta afirmació, l’EAPN ha analitzat les diferències socioeconòmiques i la seva incidència en els nivells de salut derivant en la creació d’aquest informe.

    Es van preguntar si això era cert per tota la població i si en particular ho era per les dones, per les persones a l’atur, per aquelles que viuen en entorns rurals, per a les que els hi falta educació superior. I sí, les dades de l’informe indiquen que, per a la pràctica totalitat de les variables analitzades, les persones adultes (15 anys o més) obtenen diferències significatives en funció del sexe, la classe social, lloc de residència, la situació laboral de la persona de referència de la llar i la condició de pobresa de cada persona.

    Les respostes surten de dades de l’Enquesta Nacional de salut de l’any 2017 publicada per l’Institut Nacional d’Estadística agafant variables com la classe social i la situació de pobresa. Per a l’any 2017, a Espanya, el llindar de pobresa va quedar establert en 8.522 € anuals, el que serien 710 € mensuals.

    Un accés universal… desigual

    Pel que fa a l’accés universal a la salut, l’estudi assegura que hi ha un major nombre de persones pobres a les quals no es realitzen anàlisis o proves mèdiques i que la falta d’accés per causes econòmiques tant a medicaments receptats com a l’atenció mèdica, dental, i de salut mental, és entre tres i cinc vegades més elevada entre les persones pobres que entre les no pobres.

    Traslladada aquesta informació a números, l’informe diu que no van poder rebre atenció per causes econòmiques el 5% de les persones en llars pobres que van necessitar assistència mèdica, el 25,5% de les quals van necessitar atenció dental i el 3% de les quals van necessitar serveis de salut mental. El 6,9% no van poder accedir a medicaments receptats, xifra que ascendeix a 8,3% entre les persones desocupades.

    D’altra banda, a la meitat de les dones pobres no se’ls ha practicat mai una mamografia xifra que és un 30,7% (11,5 punts percentuals) superior a la de les dones no pobres. A més, si es considera l’edat recomanada, que és entre 50 i 69 anys, les diferències augmenten enormement, doncs al 9,1% de les dones pobres, gairebé el triple que a les no pobres (3,4%), no se li ha practicat mai.

    A més pobresa, més trastorns alimentaris

    L’anàlisi dels determinants de la salut que realitza l’informe mostra que les persones pobres són més obeses, un 21,9% enfront d’un 15% que les no pobres. També el menors entre 15 i 18 anys que viuen en llars pobres registren taxes més elevades de pes insuficients. I això passa, sentencien, perquè les persones que viuen en llars pobres s’alimenten pitjor i consumeixen menys fruita, verdures, carn i peix i, per contra, consumeixen més patates, pasta, arròs pa i menjar ràpid.

    Quant a hàbits de vida que es consideren de risc per a la salut tals com el consum de tabac i alcohol, l’estudi veu que les persones en llars pobres fumen més (24,5% respecte el 20,8%) i que el 27% de les persones pobres no consumeix mai alcohol enfront del 14,9% de les no pobres.

    La falta de recursos sanitaris afecta a trets generals més les dones. L’informe assegura que les dones tenen una salut més deficient, però es cuiden més. Així, les dones tenen pitjor salut percebuda; més malalties cròniques i sofreixen més limitacions per a la realització d’activitats, especialment les de la vida quotidiana.

    Un altre dels aspectes que ressalta per gènere és que les dones semblen aprofitar millor l’atenció sanitària en aquells aspectes que estan ben coberts per la sanitat pública i pitjor en aquelles qüestions amb cobertura pública més deficient. És a dir, la falta de recursos sembla afectar-los més, ja que, al mateix temps que són les dones les que més van al metge i més proves es fan, també són elles les que pateixen més falta d’atenció dental i d’accés a medicaments per problemes econòmics.

  • Les desigualtats en salut persisteixen en tota Europa

    El primer informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre l’estat de l’equitat en salut revela que les desigualtats en molts dels 53 països de la regió europea continuen sent les mateixes o han empitjorat malgrat els intents dels governs per abordar-les.

    «Per primera vegada, aquest text proporciona als governs dades i eines per a abordar les desigualtats en matèria de salut i produir resultats visibles en un període de temps curt, fins i tot durant un govern nacional de quatre anys», explica Zsuzsanna Jakab, directora regional de l’OMS per a Europa.

    L’informe identifica cinc factors de risc clau que impedeixen aconseguir una bona salut i portar una vida segura i assigna a cadascun d’ells un percentatge que reflecteix la seva contribució a la càrrega global de la inequitat.

    En el primer lloc està la seguretat d’ingressos i protecció social. Al voltant del 35% de les desigualtats en salut es deuen al fet que «no es pot arribar a fi de mes». Després se situen les condicions de vida (29%), que inclou qüestions com a falta de recursos, de disponibilitat d’habitatges apropiats o barris insegurs.

    En el tercer lloc està el capital social i humà, que representa el 19% de les desigualtats i es refereix a sentiments d’aïllament, baixos nivells de confiança en els altres o violència contra les dones.

    Després d’això es troba l’accés i qualitat de l’atenció sanitària (10%), ja que la falta d’una sanitat universal i els alts pagaments directes per serveis de salut poden obligar les persones a triar entre utilitzar-los o satisfer altres necessitats bàsiques.

    Finalment, està la incapacitat per a participar plenament en el mercat laboral, que representa el 7% de les desigualtats en salut. La qualitat de l’ocupació és igualment important, ja que les ocupacions insegures o temporals i les males condicions de treball tenen un efecte igualment negatiu en la salut.

    Segons els experts, reduir les desigualtats en un 50% produiria beneficis financers per als països que oscil·len entre el 0,3% i el 4,3% del PIB.

    Quina és la gravetat de la bretxa sanitària?

    Les troballes mostren una bretxa significativa en matèria de salut. Si bé l’esperança mitjana de vida en tota la regió europea va augmentar a 82,0 anys per a les dones i 76,2 anys per als homes el 2016, continua havent-hi importants desigualtats: aquesta esperança en dones es redueix fins a 7 anys i en homes fins a 15 anys si pertanyen als grups més desfavorits.

    Gairebé el doble de dones i homes en el 20% menys acomodat de la població reporten malalties que limiten la seva llibertat per a realitzar les seves activitats diàries, en comparació amb les del 20% més acomodat.

    És més, en les zones desfavorides un 4% més de bebès no sobreviuen al seu primer any, en comparació amb els nascuts en les zones més riques.

    A més, l’informe identifica grups nous i emergents en risc de caure en la inequitat en salut. Entre ells s’inclouen, per exemple, els joves que abandonen prematurament l’escola o les persones que viuen amb una malaltia que limita les seves activitats diàries.

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

  • Ciència ciutadana: implicar el veïnat per incidir en les polítiques públiques

    Fa dos anys, els investigadors que estaven darrere del projecte Making Sense van decidir estudiar els nivells de soroll a la plaça del Sol del barri de Gràcia de Barcelona. Aquest estudi, però, no el van fer sols. Els veïns de la plaça, molt afectats per la congregació dia i nit de joves que sovint fan botellón, es van sumar de seguida a la iniciativa.

    L’experiment va consistir a instal·lar 25 sonòmetres als balcons dels veïns que monitoraven la contaminació acústica i, d’aquesta manera, crear un banc de dades amb el qual poder exigir solucions a l’Ajuntament. Però les dades que anaven recollint seguien un patró que no aconseguien entendre: el soroll es movia per la plaça cada dia de la mateixa manera.

    “És el moviment del sol! La gent que seu a la plaça sempre busca l’ombra dels edificis”, va dir als investigadors un nen de dotze anys que vivia a la plaça. “Aquesta dada qualitativa va ser clau per entendre la desviació de les dades”, explica Mara Ballestrini, la investigadora responsable d’aquest projecte. I és que, en tractar-se d’un projecte de ciència ciutadana, els veïns estaven implicats de ple en el projecte i hi podien fer aportacions.

    Mara Ballestrini és doctora en Human Computer Interaction i està especialitzada en el desenvolupament de projectes de ciència ciutadana. En aquests tipus de projectes, és la gent qui s’implica en diverses fases de les investigacions científiques i recull les dades rellevants per a produir coneixement i millorar les polítiques públiques.

    Encara que ens pugui sorprendre, aquesta metodologia no és nova. Ja durant el segle passat, hi havia aficionats a l’observació d’ocells a Anglaterra i als Estats Units que feien recomptes d’aus per a associacions científiques. De totes maneres, és cert que en els últims anys el moviment de la ciència ciutadana ha anat creixent “perquè ara la ciutadania té més a l’abast dispositius de recollida – com els telèfons intel·ligents – i xarxes de coordinació – com Wikipedia o Dropbox – que faciliten la participació”, explica la Mara.

    I no és només la tecnologia el que ha fet créixer aquest tipus d’investigacions. “Hi ha una tendència cap a la democratització i l’obertura dels processos de coneixement, perquè cada vegada la gent està més informada”, diu Ballestrini. És a dir, s’han unit “la voluntat i la possibilitat tecnològica de fer-ho”, afegeix.

    Les investigacions que impliquen a la ciutadania no només són més justes, també poden ser més robustes. La investigadora argumenta que, tot i que alguns científics tradicionals defensen el contrari, “l’error de regressió és menor en ciència ciutadana”, el que significa que poden arribar a ser més fiables. “L’aportació que dóna la gent pot generar resultats significatius, perquè ells tenen informació sobre el seu entorn i les seves pròpies decisions que complementa el coneixement científic”, diu Mara.

    Un pas més: la ciutadania tria la investigació

    Ara Mara Ballestrini està immersa en un nou projecte de ciència ciutadana de la mà d’Ideas 4 Change, l’organització que dirigeix, i ISGlobal. Mentre normalment són els investigadors els qui decideixen la línia d’investigació i la hipòtesi, en el projecte Cities Health volen que la ciutadania dirigeixi la investigació.

    Per això, han preparat un qüestionari on la gent pot exposar les seves principals preocupacions sobre el tema de la contaminació i la salut. Aquesta enquesta, que romandrà oberta fins a mitjans de setembre, va rebre 250 respostes en tan sols els dos primers dies. “Te n’adones la voluntat de la gent de participar”, diu Mara amb orgull.

    A partir d’això, després de l’estiu realitzaran una sessió oberta on es convertiran les preocupacions ciutadanes en preguntes d’investigació viables. Després, vindrà el moment de co-crear amb ciutadans no científics l’experiment i posteriorment, desenvolupar-lo conjuntament. Alhora, es realitzaran projectes similars a Lucca (Itàlia), Kaunas (Lituània), Ljubljana (Eslovènia) i Zutphen (Països Baixos).

    Els ciutadans no han de ser només la mà d’obra

    En molts projectes de ciència ciutadana, tot i això, el paper de la ciutadania es redueix a ser els encarregats de recollir les dades i de fer tasques instrumentals d’anàlisi. “Això comença a ser molt criticat”, diu Ballestrini. “Segueix sent important, però el que veig és que la gent ha d’aportar en totes les parts del procés científic perquè la ciència realment analitzi el que a la gent li importa i l’afecta”, afegeix.

    Els ciutadans poden arribar a implicar-se més si reben de la investigació, i no només donen. En aquest sentit, “si el ciutadà participa, que sigui una investigació que li resulti rellevant”, diu Mara. Aquesta participació també li aporta coneixement científic i l’ajuda a desmitificar la ciència.

    A més, els resultats científics poden arribar a incidir i produir canvis en les polítiques públiques si arriben a la ciutadania, aquesta és capaç de comprendre-ho i es mobilitza, perquè “no és el mateix un moviment ciutadà amb queixes que amb dades”, diu Ballestrini.

    Més projectes de ciència ciutadana a Barcelona

    Més enllà del Cities Health, que just es comença a desenvolupar aquest estiu, hi ha a Barcelona múltiples projectes científics que impliquen la ciutadania per estudiar i combatre la contaminació.

    Un d’ells és LiquenCity, un projecte que va voler descobrir la diversitat de líquens que viuen als arbres de la ciutat per relacionar-ho amb la contaminació de l’aire. Durant aquest any, més de 800 persones – entre alumnes i ciutadania en general – van buscar i van identificar líquens per a la investigació, al mateix temps que aprenien sobre la qualitat d’aquests éssers com a bioindicadors. Aquest projecte del centre de recerca CREAF està ara en fase d’anàlisi i de generació de mapes de nivells de contaminació.

    També el Centre de Recerca per a l’Educació Científica i Matemàtica (CRECiM) està desenvolupant projectes d’aquest tipus de la mà d’alumnes de primària i secundària. Un d’ells es diu ATENCI!Ó i vol analitzar si la contaminació atmosfèrica en els entorns dels instituts pot afectar l’atenció dels alumnes.

    Com que sembla que els projectes de ciència ciutadana estan en auge, una bona manera de trobar-los, més enllà de les xarxes socials, és el web de voluntariats ambientals, que té una categoria específica de ciència ciutadana.

  • Experiència i talent

    El psicòleg suec K. Anders Eriksson, professor de la Universitat Estatal de Florida (els EUA), ​ és reconegut com el major expert en com s’arriba a ser un expert. El 1993 va publicar amb Ralf Krampe i Clemens Tesh-Römer un article que s’ha convertit en canònic sobre el paper de la pràctica deliberada i sistemàtica per a aconseguir un rendiment propi d’un expert i que és un dels més citats en la literatura científica sobre psicologia (9.873 cites actualment). Aquest estudi, realitzat amb violinistes experts de tres nivells (els millors, els bons i els normals), va arribar a la conclusió que el temps dedicat a la pràctica es «correspon totalment» amb el nivell aconseguit, i va entronitzar la pràctica sistemàtica com el principal factor predictor –per davant dels gens o la personalitat– del nivell del rendiment en una tasca complexa, com pot ser tocar un instrument, practicar un esport competitiu o realitzar recerca científica.

    L’estudi d’Eriksson et al. ha inspirat la famosa regla de les 10.000 hores, popularitzada pel periodista Malcolm Gladwell en el seu llibre Outliers: The Story of Success (Fora de sèrie: Per què unes persones tenen èxit i unes altres no), segons la qual, per a convertir-se en un expert en qualsevol activitat fan falta almenys 10.000 hores d’experiència. Tant la comunitat científica com el públic general no ha deixat d’interessar-se per l’estudi d’Eriksson et al. i la seva principal implicació: l’exercici sistemàtic és la clau per a aconseguir l’excel·lència. No obstant això, mentre la idea que «l’experiència és la mare de la ciència» resulta indiscutible, en els últims anys s’han publicat altres estudis que indiquen que la magnitud de l’efecte (rendiment expert) atribuït a la pràctica s’havia sobreestimat i que entre els millors experts l’experiència no era tan important.

    Un recent treball que ha replicat l’original d’Eriksson et al. amb violinistes –però amb preregistres de l’estudi, comparacions a doble cec i, en general, un major zel científic per a evitar biaixos– ha ofert resultats ben diferents, confirmades les sospites que s’havien sobreestimat la importància de la pràctica deliberada en l’adquisició del rendiment d’un expert (la magnitud de l’efecte o diferència observada es redueix del 48% al 26%). De fet, en aquest estudi de replicació, els millors violinistes havien acumulat menys hores de pràctica que els bons. A més, constata que la pràctica dirigida per un professor no té major valor predictiu que la simple pràctica individual sense supervisió. En definitiva, indica que la pràctica, amb ser important, no ho és tot i probablement no és el més rellevant per a establir la diferència entre els bons i els millors.

    Les conclusions d’aquest estudi tiren per terra la regla de les 10.000 hores com a fórmula per a l’èxit i, sobretot, la idea que simplement amb esforç i dedicació es pot aconseguir un nivell d’expert, és a dir, convertir-se en un violinista, un esportista o un científic excel·lent. Com ens diu el sentit comú i la simple observació dels millors en cada activitat, per a destacar en una activitat complexa fa falta el que comunament es diu talent. I la pràctica seria, per tant, un factor més, com ho són la genètica, alguns trets de la personalitat i la història personal, entre altres, sense oblidar l’atzar. El periodista especialitzat en psicologia Brian Resnick interpreta aquest descrèdit de la regla de les 10.000 hores com un alleujament, perquè lleva pressió i frustracions a la gent comuna, que comprova que per més obstinació i dedicació que li posi a pintar, tocar el violí o qualsevol altra activitat no aconsegueix sobresortir. I això, diu Resnick, pot llevar-nos «l’alegria que es pot trobar en la mediocritat».

  • De l’especialista de nou cap a l’Atenció Primària: MC denuncia derivacions per la saturació del sistema

    A través d’un comunicat, el sindicat Metges de Catalunya (MC) ha expressat la seva preocupació pel retorn de derivacions i demandes cursades pels facultatius d’atenció primària a especialistes d’altres nivells assistencials com l’hospitalari, a causa de la saturació del sistema de salut, el dèficit de plantilla i les llargues llistes d’espera. Critiquen que en el darrer any les persones que esperen una consulta externa han passat de 434.716 a 481.290 i el temps de demora mitjà ha augmentat de 90,7 a 93,8 dies.

    Segons ha pogut constatar el sindicat a través d’una enquesta interna feta a més de 700 facultatius d’atenció primària, un 93% dels professionals afirma que, en alguna ocasió, li han retornat derivacions a l’especialista sense que el pacient hagi estat visitat, en la majoria dels casos per “petició improcedent”. A més, un 60% assegura que el seu centre disposa de protocols d’actuació que limiten les derivacions i un 38% constata que n’hi ha algunes que es “perden” en el procés de tramitació.

    El retorn de les derivacions provoca “angoixa” i “preocupació” en un 56% dels facultatius consultats, ja que considera que ha d’assumir patologies sense tenir de tota la informació clínica necessària, ni prou temps, formació o mitjans per fer-se’n càrrec. Així, un 51% confirma que, a vegades, aquesta situació ocasiona endarreriments en el diagnòstic mèdic.

    D’altra banda, un 79% dels professionals d’atenció primària assenyala que la devolució de derivacions genera “pressió” i una “major complexitat de les visites”, la qual cosa accentua la sobrecàrrega de treball a les consultes ja per si mateixes força saturades.

    MC entén que l’origen d’aquest problema rau, sobretot, en la dotació insuficient de facultatius que també pateix el segon nivell assistencial i reconeix l’esforç que fan la majoria d’aquests especialistes per atendre les derivacions dels seus companys de primària.

  • Així s’expandeix la desinformació sanitària per Internet i xarxes socials

    Mai en la història de la humanitat hem tingut accés a tanta informació sobre salut ni tantes possibilitats com per a compartir-la als altres. En un instant, podem accedir a infinitat de webs sobre medicina i salut. No obstant això, la desinformació també campa lliurement. És una de les paradoxes del nostre temps. En realitzar una cerca en el navegador ens topem tant amb informació de salut contrastada i fiable com amb estafes, notícies errònies i rumors de la salut.

    Tenim un greu problema sobre la qualitat dels continguts de salut en Internet. D’una banda, la majoria de les fake news (notícies falses) són sobre temes de salut. Aquestes notícies falses, a més, per les seves característiques es difonen un 70% més en xarxes socials com Twitter que aquelles que són reals. D’altra banda, un estudi realitzat en Facebook va detectar que, dels 10 articles més compartits en aquesta xarxa, 7 d’ells eren enganyosos o contenien alguna informació falsa. A més, el 2016, més de la meitat dels 20 articles més compartits amb «càncer» en els seus titulars van ser desacreditats per metges i autoritats sanitàries.

    Si existeix algun exemple que il·lustra el poder de les xarxes socials per a difondre desinformació, sense cap dubte es tracta d’un succés ocorregut el 2016. Una notícia amb el títol «L’arrel de dent de lleó pot millorar el seu sistema immunològic i curar el càncer» es va compartir, va comentar i va agradar més d’1,4 milions de vegades a Facebook. El problema? Que la notícia més compartida sobre càncer aquest any era totalment falsa. Es referia a un estudi clínic amb dent de lleó que ni tan sols havia començat a provar el tractament en pacients i ni per remei tenia resultats.

    Pràcticament tots els estudis científics que han analitzat la magnitud i la influència dels continguts erronis de salut sobre la població s’han realitzat fora de les nostres fronteres. A Espanya, comptem de moment amb molt poques dades per a valorar amb rigor i precisió aquest assumpte. Sí que tenim diversos estudis sobre els antivacunes a Internet i xarxes socials i els informes EHON que recullen les experiències i comentaris de professionals sanitaris, comunicadors de salut i pacients. El novembre de 2018 es va publicar el primer Estudi sobre Rumors en Salut, elaborat per l’Observatori dels Rumors de Salut a Internet i Doctoralia. Es tractava d’una enquesta realitzada a 300 metges que mostrava dades realment cridaneres:

    • 2 de cada 3 metges ha atès en la seva consulta pacients preocupats per algun rumor o engany de salut durant l’últim any
    • El 77% dels metges atribueix a les xarxes socials i WhatsApp l’increment de bulos i fake news sobre salut
    • Gairebé un 80 per cent dels 300 metges enquestats creu que internet, i el ‘doctor Google’ no és un lloc segur per a buscar informació

    Els rumors més predominants als quals s’enfrontaven els metges tenien a veure amb les pseudoteràpies, l’alimentació, el càncer i efectes secundaris de medicaments. No obstant això, la varietat de la desinformació sanitària que es transmet per Internet és enorme: pollastres als quals els administren hormones perquè creixin, desodorants i antitranspirants que provoquen càncer de mama, un hospital que afirma que la quimioteràpia és «la gran equivocació mèdica», la llimona com a cura del càncer, plàtans infectats de SIDA…

    La informació sanitària errònia sempre ha estat present en les societats humanes, no és una cosa nova. No obstant això, les noves tecnologies han canviat les regles del joc, per dir-ho així. Els rumors de salut s’expandeixen com mai abans per les xarxes socials gràcies a la seva capacitat per a arribar a milers o milions de persones en minuts o hores. Aquestes xarxes són amplificadors bestials de la desinformació perquè la desinformació sol presentar-se de forma atractiva per a l’internauta. Els rumors més populars tenen continguts clars, impactants, cridaners o atractius. També cuiden molt la presentació i solen ser molt visuals. El seu tret més poderós és despertar emocions en l’audiència, ja sigui por, esperança, sorpresa, curiositat, indignació… Se sap que les notícies es difonen molt més quan aquestes desperten reaccions emocionals perquè ens sentim més involucrats.

    A més de les xarxes socials, els cercadors d’Internet són un altre factor amb un gran paper en la difusió de rumors de salut. Els grans cercadors funcionen de forma automàtica basant-se en uns algorismes que determinen la posició de les pàgines web en els resultats. No hi ha professionals actius que filtrin les informacions sanitàries falses o errònies, sinó que això queda en mans de les «màquines». Això permet la visibilitat i difusió de certs continguts en Internet que no arribarien molt lluny si existissin humans vigilant.

    A Espanya, el cercador que té un domini absolut és Google. El que ho converteix en la «porta d’entrada» principal a tota mena d’informació per a l’internauta espanyol. Fa uns mesos, vaig decidir fer un petit experiment amb aquest cercador. Vaig buscar en Google «existeix el VIH?». El primer resultat que em va aparèixer era un article del director de la revista Dsalud, Antonio Campoy, afirmant que el VIH (virus de la immunodeficiència humana) no existeix.

    Per molt falsa i perillosa que fora aquesta informació, apareixia en la primera posició dels resultats oferts per Google. No era cap casualitat. Aquest resultat està promocionat. És a dir, han pagat per a estar en tal privilegiat lloc i es dirigien a propòsit cap a la gent que té dubtes sobre l’existència del VIH.

    A pesar que Google té una política perquè les pàgines webs de qualitat tinguin major visibilitat que aquelles de baixa qualitat, la veritat és que gairebé tot queda en mans d’algorismes (conjunt de regles) automàtics. La revisió manual per part d’éssers humans és molt limitada. Els usuaris podem intervenir, fins a cert punt, mitjançant la queixa. Es poden enviar comentaris al cercador assenyalant si una web és nociva, enganyosa o racista, entre altres qualitats. No obstant això, el marge de maniobra sol ser petit davant el mastodòntic funcionament automàtic del cercador. Per sort, aconseguim relegar aquest resultat de DSalud negant l’existència del VIH a la segona pàgina de resultats de Google gràcies al fet que múltiples persones marquem aquest resultat a Google com a nociu o enganyós.

    Per a algú amb un mínim d’educació sanitària, l’article que nega l’existència del VIH ofert per Google no suposaria major problema, perquè reconeixeria la informació errònia i la descartaria al moment. No obstant això, hem de recordar que la cerca és «existeix el VIH?», aquest resultat es dirigeix a aquells amb dubtes, possiblement amb una alfabetització baixa o que ja estan predisposats a pensar que el VIH és fruit d’una conspiració global. Aquestes persones poden arribar a creure realment que aquest virus no existeix i, per tant, no provoca la SIDA. De fet, existeixen multitud de grups amb milers de seguidors de diferents països que neguen l’existència del VIH en xarxes socials com Facebook. A Rússia aquesta situació és especialment crítica. Un de cada cent russos està infectat pel VIH, mentre milers dels seus habitants neguen l’existència d’aquest virus. La situació ha arribat fins a tal extrem que el Govern va anunciar fa uns mesos que volia declarar il·legal el negacionisme del VIH al país.

    En una època de fake news i post veritat, s’han creat les condicions perfectes per a donar ales a la desinformació sanitària. Pot ser que aquest fenomen no sigui tan visible com en el terreny de la política, però, sens dubte, està aquí. Els professionals de la salut són testimonis diaris d’això.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Parlar, escoltar i aprovar polítiques públiques per a la prevenció del suïcidi

    El Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi ve carregat d’activitats i campanyes per lluitar contra una causa de mort que, segons dades de l’OMS, acaba amb la vida de 800.000 persones l’any. Segons la mateixa font, cada 40 segons una persona mor per suïcidi i per cada suïcidi consumat es produeixen 20 temptatives de suïcidi. El que suma 16 milions de temptatives l’any.

    Sota el lema “Parlar i escoltar, salva vides”, la Federació Salut Mental Catalunya amb la col·laboració de “Després del Suïcidi – Associació de Supervivents” (DSAS), Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent (APSAS) i Mans Amigues – Dol per Suïcidi (DSMA), posen avui en marxa una campanya amb l’0bjectiu de «millorar la informació i prevenció de la mort per suïcidi, i mostrar els recursos i entitats que treballen per sensibilitzar sobre aquesta problemàtica de salut mental, masses vegades silenciada». A través de diversos recursos toquen la prevenció, destrueixen els mites, faciliten informació sobre on anar i apropen testimonis més enllà de les dades i els informes.

    A Catalunya, amb dades de 2017, les últimes recollides fins el moment, es comptabilitzen 495 morts per suïcidi. I, a més, el suïcidi és la mort prematura que més ha incrementat als darrers anys, segons l’estudi «Evolució de la mortalitat per suïcidi a Catalunya en el període 2000-2013: quin impacte ha tingut la crisi econòmica?» del Departament Salut.

    Així, una altra de les activitats per aquest Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi és la que realitzarà l’Associació «Després del suïcidi – Associació de Supervivents (DSAS)» a través de la campanya «Et volem dir una cosa important» que han iniciat persones que han perdut un ésser estimat per suïcidi. Des de la DSAS, posen de manifest que el «suïcidi es una mort ignorada socialment, que encara suscita uns temors enormes, una ignorància incomprensible, sobretot un terrible silenci que cau amb tot el seu pes sobre els que han sofert una pèrdua per aquesta causa». Denuncien que «ningú que hagi mort a causa del suïcidi no es mereix que qualifiquin tota la seva vida per aquest acte. No hi ha ningú que sigui simplement suïcida. És una reducció injusta, fruit de la ignorància i el temor». Així, recomanen que parlar del suïcidi és la millor manera de prevenir-lo. Amb aquesta campanya volen fer comprendre a la societat que «cal canviar els punts de vista sobre aquest greu problema».

    Per fer-ho, durant tot el matí d’aquesta jornada es trobaran a les portes de l’Hospital Sant Pau de Barcelona per oferir informació al públic sobre el fenomen del suïcidi i té l’objectiu de canviar les idees falses o els mites que envolten del suïcidi i informar sobre signes d’alerta que poden ajudar a detectar, en el moment inicial, persones en risc.

    Infografia de la campanya “Parlar i escoltar, salva vides” / Federació Salut Mental Catalunya

    Contra el suïcidi juvenil, polítiques públiques

    Diferents dades del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya afirmen que el suïcidi juvenil és la primera causa de mort entre els i les joves d’entre 15 i 34 anys. Que es produeix 1 suïcidi juvenil cada 5,2 dies. Que els homes d’entre 15 i 34 anys multipliquen per 2,5 vegades les dones en els casos de suïcidis (l’any 2016 van ser 50 nois i 20 noies).

    Avui, en el Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi el Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC) ha fet públic un seguit d’exigències a l’administració pública catalana en els àmbits de la salut, l’educació i la comunicació per tal de reforçar la prevenció del suïcidi juvenil. Des del CNJC a través d’una publicació anomenada «Encarem el suïcidi juvenil» aporten que «és necessari superar la visió del suïcidi com a una acció individual i enfocar-lo des de la perspectiva de problemàtica social, així com comprendre els diferents factors de risc que poden conduir algú a treure’s la vida». Inclouen per exemple com a factor de risc els trastorns de la salut mental, les drogodependències, les situacions d’abús o violència, l’assetjament escolar, el ciberbullying o mobbing, patir algun tipus de discriminació, o haver d’afrontar una experiència difícil de superar.

    Opinen que les polítiques de prevenció del suïcidi a Catalunya són ara per ara «mesures puntuals mancades d’una visió global de la problemàtica i no plantegen un pla d’actuació dirigit al jovent». En aquesta línia, el passat mes de juliol, com a conseqüència d’una sessió monogràfica sobre el suïcidi juvenil a la Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya, impulsada pel CNJC, el Parlament va aprovar per unanimitat una moció que insta al govern de la Generalitat a emprendre una sèrie de mesures.

    Uns mesos després, i coincidint amb aquesta jornada, han publicat 10 demandes emmarcades dins una campanya d’incidència política. En l’àmbit de l’educació demanen que es realitzin formacions proporcionades per experts dirigides a professorat i professionals de l’educació sobre com actuar davant d’idees i/o conductes autolítiques. També assegurar i responsabilitzar persones referents a cada centre educatiu dels equips d’assessorament i orientació psicopedagògica així com incorporar l’educació emocional en el currículum educatiu, de manera transversal i actualitzada també a les noves realitats digitals de joves i adolescents. Un quart punt seria incloure un pla preventiu del suïcidi juvenil dins el Programa Salut i Escola (PSiE) del Departament d’Educació i el de Salut de la Generalitat de Catalunya i, a més, crear protocols d’actuació a les escoles davant les conductes autolítiques revisats per les Unitats de Prevenció del Suïcidi, així com davant l’assetjament escolar i les situacions de risc de l’alumnat.

    Algunes de les demandes que dibuixen dins l’àmbit de la salut impliquen integrar la perspectiva juvenil al programa Codi Risc Suïcidi i en el Pla Integral del Pla Director de Salut Mental i Addiccions i en la resta de polítiques de prevenció. Com en moltes altres matèries, també exigeixen resoldre la manca de recursos i d’Unitats de Prevenció del Suïcidi existent fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. On dibuixen demandes de mínims i de màxims és en acabar amb la descoordinació actual entre els Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA) i per a infants i adolescents (CSMIJ). «Actualment quan una persona jove adquireix la majoria d’edat el seu expedient és traslladat i minva l’atenció professional», denuncien des del CNJC que idealitzen crear un centre de salut mental específic per a joves dels 16 als 30 anys però, veient que per ara és inassolible, proposen aquesta millorar de coordinació i incorporar-hi la perspectiva juvenil.

    Les dues últimes demandes es centren en l’àmbit de la comunicació i busquen que es portin a terme campanyes públiques de sensibilització i prevenció del suïcidi, «com es fa en altres àmbits com en les violències masclistes o els accidents de trànsit -segona causa de mort entre el jovent, per sota del suïcidi-«. A més, que es doti els mitjans de comunicació de recursos i formacions per sensibilitzar i adequar un bon tractament informatiu sobre el fenomen, que fugi dels sensacionalismes i abordi l’arrel social del problema.